Església de tarragona

Núm. 313 - Novembre - Desembre 2019 Quinta època

‘Deixem que de la sorpresa neixi una oració humil: el nostre �gràcies� a Déu’De la carta apostòlica Admirabile signum del papa Francesc

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:

Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça:

Arquebisbat de TarragonaDpt. de Mitjans de Comunicació Social

C/ Pla de Palau, 243003 Tarragona

Lliurant aquesta butlleta abans del 31 de gener i el preu mensual de subscripció durant l’any 2020 serà de 9 €

Subscriu-te!

FORMULARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte BBVA n. ES67-0182-8366-5002-0006-9176

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Enti tat Agència Número de compte o llibreta

Titular compteBanc o Caixa Adreça O� cina Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

E S

Nom: Cognoms: Adreça:

Codi Postal: Telèfon:e-mail:

Població:

DNI:

per només 9 € el primer any

Especial

subscripció

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotogra�es:MCS Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Torrell - Reus

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 313Novembre-Desembre 2019

04 EditorialUna pau desarmada

8NadalEns ha nascut el Crist: adorem-lo en l’amor als pobres

11AHATLa Província Eclesiàstica Tarraconensei el fons documental

14Tarragona missioneraEl Mes MissionerExtraordinari al col·legi Sant Pau de Tarragona

19CàritasI tu, vols convertir-teen el seu àngel?

21El BlocCom si fossin quatre periodistes

22CatequesiUn impuls per a la renovació parroquial

30Papa FrancescJornada Mundial de la Pau

35In memoriamMn. Ramón MartíMn. Jaume Roig

36Vida religiosa

Les Germanes Carmelites MissioneresTeresianes, 150 anys de presència al Vendrell

38Breus

– Mons. Planellas, nou membre de la Subcomissió Episcopal d’Universitats

–L’arquebisbe Joan presideix la primera reunió de Consell de Presbiteri

–Trobada interdiocesana de pastoral de la salut

– Formaciód’animadors de joves

– 140 anys dels Santuaride Ntra. Sra. del Sagrat Cor de Tarragona

– Benedicció de la renovada imatge de la Mare de Déu a la parròquia de Sant Pau de Tarragona

41CommemoracióCatalunya homenatjaMn. Joan Serra i Vilaró (1879-1969)

44El 2019 en imatges

Efemèride

5 La gènesi del Concili ProvincialTarraconense de 1995

Ateneu UniversitariSant Pacià

25 Congrés sobre el papa Francesc

16 El sarcòfag de Betesda de la Catedral, als Museus Vaticans

Patrimoni

Portada: Pessebre de la Parròquia de Sant Mateu Apòstol de Riudecanyes

3

Editorial

Edt

Una pau desarmadaDel 19 al 26 de novembre el Sant Pare Francesc ha

realitzat el seu 32è viatge apostòlic a Tailàndia i el Japó. Aquesta ha estat la quarta ocasió en què el papa Francesc ha visitat el continent asiàtic després de Corea del Sud (2014), Sri Lanka i Filipines (2015) i Bangladesh i Myanmar (2017). L’objectiu del viatge ha estat triple: mostrar la seva proximitat a les minories cristianes d’aquests països, fomentar el diàleg interreligiós en uns països de majoria budista així com la pau mundial.

El Sant Pare Francesc ha posat al centre de la seva visita al Japó el tema de la pau i del desarmament nuclear i ho ha fet visitant Hiroshima i Nagasaki, visitades anteriorment pel papa sant Joan Pau II l’any 1981. El lema de la visita a aquest país asiàtic ho rea� rma: «Defensar la vida».

«Si realment volem construir una societat més justa i segura, hem de deixar que les armes caiguin de les nostres mans». [...] «Com podem proposar la pau si freqüentem la intimidació bèl·lica nuclear com a recurs legítim per a la resolució de con¦ ictes? [...]

Un món en pau, lliure d’armes nuclears, és l’aspiració de milions d’homes i dones arreu del món». «Mai més la guerra ni el rugit de les armes, mai més tant sofriment! [...] La veritable pau només pot ser una pau desarmada. [...] Obrim-nos a l’esperança, convertim-nos en instruments de reconciliació i de pau. Això serà sempre possible si som capaços de protegir-nos i saber-nos agermanats en un destí comú.

«Voldria humilment ser la veu dels quals la seva veu no és escoltada, i que miren amb inquietud i angoixa les creixents tensions que travessen el nostre temps, les inacceptables desigualtats i injustícies que amenacen la convivència humana, la greu incapacitat de tenir cura de la nostra casa comuna, el recurs continu i espasmòdic de les armes, com si aquestes poguessin garantir un futur en pau.»

En aquest temps de Nadal, postrats davant l’infant Jesús que acaba de néixer, el príncep de la Pau, només podem demanar que ens faci instruments i ressò d’aquest do tan preuat i urgent per al nostre cor i els nostres dies.

Visita del papa Francesc a Hiroshima i Nagasaki4

efemèride

La gènesi del Concili Provincial Tarraconense de 1995

Norbert Miracle, pvre.

La celebració d’un concili provincial és un fet no gaire freqüent en l’Església des de fa uns quants

segles. El Concili Provincial Tarraconense (CPT) de 1995, que aviat farà vint-i-cinc anys de la seva realització, va ser un dels primers després del Concili Vaticà II i del Codi de Dret Canònic de 1983, que va donar a aquesta institució dels concilis particulars —és a dir, no ecumènics— una nova con� guració, d’acord amb la teologia que brollava de l’Església com a Poble de Déu.

L’actual Codi de Dret Canònic de 1983 no ha establert l’obligació de celebrar concilis provincials periòdicament. El cànon 440, & 1, determina que se celebri un concili provincial «cada vegada que, segons el parer de la majoria dels bisbes diocesans de la província, sembli oportú».

El nostre Concili Provincial Tarraconense del 1995, tal com va escriure Mons. Carles Soler, «va ser un intent noble i sincer d’aprofundir en els principis doctrinals i en les intuïcions i propostes pastorals del Concili Vaticà II i d’aplicar-les en els bisbats amb seu a Catalunya».

La producció de concilis � ns al Concili de Trento havia estat molt rica i fecunda. L’Església volia que se celebressin concilis provincials amb assiduïtat. La Província Eclesiàstica Tarraconense té un lloc excepcional pel que fa a la celebració continuada de concilis i és

una de les primeres de tota la cristiandat. La sèrie documentada de concilis provincials s’inicia amb un concili que tingué lloc a Saragossa, llavors sufragània de Tarragona, l’any 380 i acabava amb el Concili de Tarragona de 1757. Tant al segle XVIII com al segle XIX els arquebisbes de Tarragona intentaren convocar-los novament però no en reberen l’autorització.

Al segle XX, amb la promulgació del Codi de Dret Canònic l’any 1917, l’arquebisbe Antolín López Peláez amb els seus bisbes sufraganis va prendre l’acord de celebrar-ne un, que no es pogué portar a terme a causa de la mort de l’arquebisbe.

El cardenal Vidal i Barraquer va intentar dues vegades la celebració d’un Concili Provincial, i � ns i tot el bisbe Justí Guitart d’Urgell va preparar un esborrany de constitucions conciliars, però les circumstàncies

25 anys del Concili Provincial Tarraconense

Processó d’inici del Concili Provincial Tarraconense cap a la Catedral 55

polítiques del Directori Militar n’impediren la celebració. També el cardenal Benjamín de Arriba y Castro ho va proposar novament, però en aquest cas fou la Santa Seu qui no va afavorir-ne la realització.

L’arquebisbe Ramon Torrella, que havia estat nomenat arquebisbe de Tarragona el 1983, després d’una àmplia i variada experiència pastoral a Catalunya, Espanya i a la cúria romana, havia consultat al clergat tarragoní la conveniència de celebrar un sínode diocesà. La proposta no fou acollida amb gaire entusiasme: s’hi veien moltes di�cultats i es dubtava de la seva e�càcia. En aquelles circumstàncies, Torrella va optar per abandonar el projecte.

No obstant, el Dr. Torrella, que va ser vicepresident del Consell de les Conferències Episcopals Europees �ns el 1993, tenia molt clar la necessitat que les Esglésies de la Tarraconense treballessin en comunió. La institució del Seminari Major Interdiocesà l’any 1988, per exemple, va ser una de les seves actuacions més fecundes en aquest sentit.

L’any 1992 l’arxidiòcesi de Tarragona va celebrar el novè centenari de la seva restauració. Sense aconseguir èxits espectaculars, el balanç fou clarament positiu.

L’inici d’aquest centenari havia començat a Vic com a reconeixement del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà que va rebre del papa Urbà II l’encàrrec de la restauració de la metròpoli tarragonina i el nomenament del bisbe de Vic com a arquebisbe de la seu metropolitana.

El dilluns sant del 1992, l’arquebisbe Torrella encarregà al P. Miquel Estradé, OSB, �ll de Tarragona, la conferència de la jornada sacerdotal d’aquell dia al Seminari de Tarragona que va portar per títol Què diu l’Esperit a l’Església de Tarragona?

Poques setmanes després, el 26 d’abril, es celebrà una trobada de cristians per arxiprestats a la Catedral de

Missa inaugural

Missa inaugural

6

Edt

Tarragona que signi�cativament també tenia com a lema «Esperit, què dius a l’Església de Tarragona?».

Un dels actes d’aquell novè centenari fou la trobada del clergat català, secular i regular, a Poblet el dia 4 de maig. Va ser convidat a fer la ponència de la trobada l’arquebisbe de Bordeus Mons. Pierre Eyt. Al casal de l’Espluga de Francolí, després de la conferència de Mons. Eyt, el Dr. Torrella, havent-ho comunicat verbalment als altres bisbes de la Tarraconense i a l’arquebisbe de Barcelona, va fer pública la seva intenció de convocar un concili provincial, continuant la llarga sèrie interrompuda l’any 1758.

Si bé en anar a Poblet, l’arquebisbe Torrella ho tenia ja pràcticament decidit, la gran participació de clergues i el bon clima que s’hi va respirar van pesar de�nitivament per esvair qualsevol dubte i n’anuncià la convocatòria.

A Poblet, els bisbes celebraren la reunió 113 de la CET i determinaren la creació d’una comissió a la que se li encomanava l’anàlisi de les diverses qüestions relacionades amb la possible celebració del Concili Provincial: Mons. Joan Carrera, auxiliar de Barcelona; Mn. Miquel Barbarà, vicari episcopal de Tarragona; Mn. Esteve Andreu del bisbat de Girona; Mn. Ramon Prat del bisbat de Lleida; Mn. Manuel Guiu del bisbat de Solsona; Mn. Ramon Vilardell, vicari general d’Urgell, Mn. Fèlix Guàrdia del bisbat de Vic; i Mons. Lluís Martínez Sistach, bisbe de Tortosa, com a president de la comissió.

El 24 de juny de 1992, el papa Joan Pau II adreçà un missatge a l’Església de Tarragona en la que, entre

altres coses, deia: «La present commemoració és una nova crida a tots, Pastors i �dels de les diòcesis catalanes, a avançar encara més, des del punt on s’hagi arribat (cf. Fl 3,16) (...) Les vostres Esglésies són cridades a descobrir el kairós, la gràcia del moment present. Busqueu el que és essencial i dediqueu-li les millors energies en profunda unitat d’esperit, per tal que el món cregui (cf. Jo 17, 21): unitat entre Pastors i �dels, unitat entre les diverses Esglésies particulars i unitat en la comunió jeràrquica». Clarament, era un missatge de recolzament

a l’arquebisbe metropolità que volia impulsar una nova evangelització a les nostres terres i al treball en comunió.

Les �nalitats del Concili quedaven ben especi�cades en l’edicte d’indicció del 29 de novembre de 1992:

1. Renovar i mobilitzar totes les energies i tota la capacitat d’acció de les nostres diòcesis, a la llum de l’Evangeli.

2. Aconseguir que tots els cristians personalment i comunitària s’animin a seguir més Jesús i es comprometin a construir l’Església i a ser testimonis compromesos al servei del nostre poble.

3. Fer arribar l’anunci de la Bona Nova �delment i de manera entenedora als homes i dones del nostre temps.

4. Potenciar la coordinació de l’activitat pastoral de les diòcesis catalanes i la comunió de tots els seus membres.

Des de bon començament, la preparació del Concili Provincial va tenir una dimensió clarament evangelitzadora i «espiritual». L’arquebisbe Torrella deia en la presentació de la Consulta prèvia sobre possibles temes per conèixer els anhels i esperances del poble de Déu: «Us demano que valoreu cada un dels possibles temes amb esperit de discerniment i de pregària. Examinem les nostres motivacions: que no ens mogui res més que l’amor a Crist i el bé de les persones, i preguntem-nos què demana l’Esperit a les nostres Esglésies».

Sessions de treball a Sant Cugat del Vallès

7

nadal

Ens ha nascut el Crist: adorem-lo en l’eucaristia i en l’amor als pobres

Josep M. Gavaldà Ribot, pvre.Rector de la Parròquia de Sant Francesc de Reus i doctor en Teologia Moral

Viu un Nadal sempre especial i únic

Cada any la Litúrgia de l’Església i la tradició popular ens fan reviure de nou el naixement

de Crist. Podria semblar que cada any és el mateix. Doncs no! Cada nit de Nadal el cel s’omple de pau i la tendresa de Déu torna a baixar del cel per fer-nos més humans i a la vegada més divins. Si ho vivim amb fe cada Nadal serà diferent perquè Déu ve de nou a visitar-te i tu també has canviat, no ets el mateix o la mateixa de l’any passat. Déu continua encarnant-se en la teva realitat actual i per això aquest Nadal serà un Nadal diferent de tots els altres.

Déu es fa home: s’encarna

L’Evangeli de Lluc ens narra de forma molt austera el naixement de Jesús a Betlem; en veritat fou el naixement de Déu a la terra, més ben dit: l’Encarnació de Déu. En un moment molt precís de la història i en un poble situat a les perifèries de l’Imperi Romà va néixer el Fill de Déu.

Aquest fet històric, únic i excepcional ens fa entendre que la manera com Déu intervé a la terra i en la història dels homes és posant-se Ell mateix dins de la història de la humanitat. El naixement de Jesús, el Fill de Déu, fou un fet únic, irrepetible, extraordinari i de� nitiu. Tanmateix fou l’inici d’una presència de Déu en el món que encara avui continua. Déu continua encarnant-se en la vida de cada home i dona, i sobretot en la vida dels més pobres, dels qui més el necessiten. Déu continua essent present, actuant i parlant-

nos a través dels fets de la mateixa vida, a través dels altres i en el fons de cada cor. És com una encarnació constant perquè Ell vol continuar salvant-nos des de dintre, comptant amb nosaltres, respectant la nostra llibertat. Déu no ens salvarà al marge de nosaltres mateixos. Déu ha volgut ser un Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel, i no renunciarà mai a ser un Déu sense els homes.

Déu neix pobre entre els pobres

Déu Totpoderós i Omnipotent hauria pogut triar néixer a la capital de l’Imperi, a Roma, però va preferir néixer a Betlem de Judea, un poble en la perifèria de

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn. Pessebre de la Parròquia Sant Joan Baptista de Tarragona8

l’Imperi Romà. La seva Encarnació està en continuïtat amb la ja iniciada Revelació històrica de Déu al Poble d’Israel. Hauria pogut escollir néixer en algun Palau, però accepta la conjuntura humana d’una ciutat desbordada per la gent que anava a inscriure’s en un cens, i neix en una cova d’animals, perquè Maria i Josep no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. No neix envoltat de riqueses sinó com un pobre, això sí, envoltat de l’amor de Maria, de Josep i dels pobres de l’època, uns pastors, que són els primers en assabentar-se del seu naixement.

Els designis de Déu es compleixen en el naixement d’aquest Infant. No neix com a nosaltres ens semblaria correcte si haguéssim hagut de preparar el naixement d’un Déu. Déu en la seva llibertat decideix néixer

pobre i entre els pobres. Des de l’inici ens mostra les seves credencials: «Trobareu un infant faixat en bolquers i posat en una menjadora». És un Déu que essent ric, essent Déu, s’ha fet pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa, dirà Sant Pau.

És posat en una menjadora

Sant Francesc d’Assís va copsar la profunditat d’aquest naixement pobre i entre els pobres. Hi va saber veure la humilitat de Déu que essent Déu es fa un de nosaltres i que aquesta humilitat

divina es perllonga cada vegada que Déu baixa en l’Eucaristia i accepta fer-se el nostre aliment en un trosset de pa. Tot un Déu encabit en un trosset de pa del tot insigni�cant! L’infant de Betlem posat en una menjadora d’animals ja anunciava quin seria el seu destí: entregar-nos el seu Cos i la seva Sang com a aliment de vida eterna.

Encarnació i deï�cació

En l’Encarnació de Déu rebem un gran misteri: «Déu es fa home perquè l’home esdevingui Déu». Tanmateix aquest gran misteri no es pot viure sense la humilitat i l’amor a la pobresa que el Misteri del Nadal ens porta. Sí, Déu ens crida a esdevenir semblants a Ell, a participar de la seva immortalitat, a deï�car-nos.

9

Edt

Tanmateix el camí que mena a la plena deï�cació no és cap altre que el de la creu: el camí de l’amor que s’entrega per donar-ho tot a Déu i als altres.

Déu vol que esdevinguem com Ell però a costa d’esdevenir més humans: més comprensius de les debilitats humanes, més atents als sofriments dels altres, més promptes a consolar que no pas a jutjar, més disposats a estimar els altres que no pas a tancar-nos en l’amor propi.

El Misteri de l’Encarnació de Déu ens ensenya que mai podrem separar humanitat de divinitat, ni en Jesús, el Fill de Déu, ni tampoc en nosaltres, que pel Baptisme hem rebut l’Esperit que ens ha fet �lls en el Fill. No ens hem de considerar com déus a la terra perquè no ho som i l’experiència quotidiana ens ho indica a cada moment. Però tampoc podem considerar-nos només

homes i dones de la terra ja que Déu s’ha fet un de nosaltres i des de dins de la història dels homes i des de dins de cada un de nosaltres viu i actua. És en tot el que vivim que Déu s’hi ha volgut barrejar i és a través dels nostres pensaments, a través dels fets i de la vida, que Ell ens guia i condueix vers la plenitud de la vida.

El Nadal és la festa de la comunió de la divinitat amb la humanitat a través de l’Encarnació del Fill de Déu, en Jesús: veritablement Déu i veritablement home. Gràcies al Baptisme nosaltres ens hem unit per sempre a aquesta vida divina que ha baixat per redimir-nos i fer-nos semblants a Ell.

Visquem aquest Nadal plens de l’amor i la tendresa de Déu que continua visitant-nos per fer-nos més semblants a Ell, més a la seva imatge i adorem-lo en l’Eucaristia i en el servei als més pobres.

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

10

ahat

La Província Eclesiàstica Tarraconense i el fons documental custodiat a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Joan Maria Quijada Bosch, tècnic-arxiver de l’AHAT

Els orígens de la Província Eclesiàstica Tarraconense es remunten a l’època de l’imperi romà. El 197

aC els romans dividiren la península ibèrica en dues províncies, la Hispània Citerior, al nord, amb Tàrraco com a capital, i la Hispània Ulterior. L’emperador August l’any 27 aC va reorganitzar el territori peninsular creant tres províncies: la Bètica, la Lusitània i la Tarraconense. A � nals del segle III dC l’emperador Dioclecià dividí l’antiga Hispània Citerior en tres províncies: Gallecia, Cartaginessis i Tarraconensis. Aquesta darrera fou la base de la futura Província Eclesiàstica Tarraconense. L’any 417 el papa Lleó el Gran organitzà les diverses Esglésies sobre l’estructura administrativa de l’imperi romà, amb províncies liderades pels metropolitans i diòcesis presidides per bisbes.

A partir del segle IV la in¦ uència de l’Església de Tarragona sobre la resta de les seus episcopals d’Hispània augmentà i es consolidà la seva primacia.

L’any 385 el papa Sirici responent a una carta anterior del bisbe Himeri sobre qüestions de disciplina eclesiàstica, li encarregà que comuniqués les seves respostes a tots els prelats de la Tarraconense, i també a tots els altres de les províncies limítrofes.

En aquests primers segles � ns a la invasió dels àrabs apareixen com Esglésies sufragànies de Tarragona les seus de Barcelona, Girona, Ègara, Osona, Lleida, Empúries, Tortosa, Urgell, Roses, Saragossa, Calahorra, Osca, Tarassona, Pamplona i Oca. També es té constància que en formaren part les diòcesis d’Amaia, Segia, Alesanco, Menorca, Mallorca, Eivissa i València.

La seu metropolitana de Tarragona fou restaurada l’any 1091. En una butlla del 1154 del papa Anastasi IV se li assignava com a diòcesis sufragànies les de Girona, Barcelona, Urgell, Osona, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. Ben aviat arriba la primera escissió, el 1318 Saragossa fou convertida en metropolitana amb les sufragànies d’Osca, Tarassona, Calahorra, Pamplona i Albarracín. El 1230 esdevingué sufragània la diòcesi de Mallorca, declarada al poc temps exempta, i el 1239 el papa Gregori X posà València sota la tutela de Tarragona � ns el 1470 quan el papa Pau II la declarava exempta. Després de Trento s’uní a la Tarraconense el bisbat d’Elna � ns el 1678 resultat de la Guerra dels Segadors. El 1593 fou creat el bisbat de Solsona esdevenint al mateix temps sufragani. El 1872 s’erigí novament en diòcesi Eivissa com a sufragània de Tarragona, � ns llavors n’havia format part com a parròquia. Amb el concordat de 1851 aquesta diòcesi fou suprimida.

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

Presentació de la digitalització dels fons de la Província Eclesiàstica Tarraconense als bisbes de la Tarraconense

11

Finalment, al segle XX s’acabà de con�gurar l’organització territorial. El 1964 Pau VI erigí les arxidiòcesis de Barcelona i Madrid, en un primer moment, sense sufragànies, i subjectes directament a la Santa Seu. L’any 2004 el papa Joan Pau II erigí la Província Eclesiàstica de Barcelona amb les sufragànies de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.

El 1969 es va constituir la Conferència Episcopal Tarraconense on es reuneixen, presidits per l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de la Província Eclesiàstica Tarraconense (Tarragona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Urgell i Solsona) i els de la Província Eclesiàstica de Barcelona.

En el cristianisme primitiu esdevingué una pràctica habitual reunir-se per tractar les qüestions que afectaven les comunitats cristianes. Alguns autors consideren l’anomenat Concili Apostòlic de Jerusalem (49 dC), que es descriu als Fets dels Apòstols, com la primera d’aquestes assemblees. Al segle II ja es té constància que els bisbes de l’Àsia Menor es reuniren

per tractar qüestions de la fe i de disciplina eclesiàstica, i ben aviat, la pràctica conciliar i sinodal s’estengué per tot arreu, a Orient i a Occident.

La Província Eclesiàstica Tarraconense és una de les que comptà amb la col·lecció més extensa de concilis provincials de tota la cristiandat. Segons la cronologia dels concilis de la Tarraconense publicada per Mn. Josep Raventós se’n celebraren 174. El primer concili convocat per un arquebisbe de Tarragona del qual es té constància documental és el que celebrà Ticià l’any 419. Per bé que el 380 a la seu de Saragossa, sufragània de la Tarraconense, hi hagué un concili, tanmateix no s’ha pogut identi�car que hi assistís cap prelat de la Tarraconense. El concili ecumènic del Laterà del 1215 establí la periodicitat anual dels concilis i els sínodes diocesans. Tanmateix, aquesta s’ajustà a les possibilitats i necessitats del moment. Des de la restauració de la seu tarragonina es convocaren concilis regularment �ns l’any 1757. L’aplicació d’un nou règim �scal amb un impost únic que suprimia les gràcies del subsidi i l’excusat, raó per la qual els eclesiàstics ja no havien de pactar les corresponents concòrdies durant la celebració dels concilis, i la pressió de l’absolutisme borbònic per controlar l’autoritat de l’Església, acabà amb la tradició conciliar i sinodal. Posteriorment hi hagué

diversos intents per reprendre l’activitat conciliar però no reeixiren �ns l’any 1995 amb la celebració del darrer concili provincial.

Fons documental

Al llarg del temps s’han recopilat en diverses ocasions les constitucions dels concilis provincials esdevenint-ne el corpus jurídic de la Província Eclesiàstica Tarraconense. L’infant Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i administrador apostòlic de la seu de Tarragona, fou el primer el 1329. El seguiren després les que realitzaren el cardenal Girolamo Doria el 1557, Antoni Agustí el 1580, Joan Terés i Borull el 1593, i �nalment l’obra de l’arquebisbe Josep Domènec Costa i Borràs publicada el 1866 en dos volums.

L’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona conserva la documentació de l’arxiu de la Província Eclesiàstica Tarraconense que hi havia a la ciutat. Sabem que el 1584 a la plaça anomenada del Castell del Patriarca

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

«Constitutiones provinciales Tarraconem a don Joanne de Arago ordinate et col·lectae» (1239-1367)

12

s’aixecà la Casa dels Concilis, sobre les o�cines de la cúria del vicariat per guardar-hi els documents i protocols de la província eclesiàstica Tarraconense i dels concilis provincials.

Al llarg del convuls segle XIX l’arxiu de la província fou traslladat en diverses ocasions per tal de salvar-lo, provocant que una part de la documentació es perdés i l’altra estigués en un estat llastimós. Amb la publicació dels concilis provincials de Costa i Borràs es va «desterrar de las ruinas del que fue archivo de la provincia eclesiástica las actas de los concilios celebrados hasta 1757, reuniendo y clasi�cando folios carcomidos y negros para encuadernar una preciosa colección de tomos que trasladó a su palacio y forman hoy el pequeño archivo del salón mayor». Tanmateix, com a�rma Mn. Sanç Capdevila l’obra de l’arquebisbe fou incomplerta, ja que una altra part es trobava al Seminari i també hi havia papers vells a l’arxiu de la cúria. Un cop recollida tota aquesta documentació Mn. Sanç l’ordenà i l’estructurà formant les sèries que actualment existeixen. Per altra banda, el 1926 Mn. Sanç publicava a la revista Analecta Sacra Tarraconensia l’article «Un Concili provincial de Tarragona» donant a conèixer l’existència d’un concili celebrat a Tarragona el 1261 i que es troba dins del còdex A i B del fons del Patrimoni de la Mitra.

El 2009 el fons de la Província Eclesiàstica Tarraconense va augmentar amb la incorporació de tota la documentació referent al Concili Provincial Tarraconense celebrat l’any 1995.

El fons està dividit en cinc grans sèries. En la primera trobem la documentació relacionada amb els concilis

provincials com són els processos des de 1366 �ns el 1757, les constitucions aprovades en aquestes assemblees des de 1239 a 1727, i els llibres de talles i subsidis dels bisbats de Barcelona, Girona, Solsona, Tortosa, Urgell i Tarragona dels segles XIV al XVIII. En un segon grup hi ha tota la documentació relativa als sínodes diocesans —reunions del prelat amb els seus preveres— celebrats a les diverses diòcesis catalanes. En el cas de Tarragona hi ha un procés de 1607 a 1668, i diverses constitucions sinodals des de 1335 a 1704. En menor mesura hi ha documentació relacionada amb concilis

ecumènics, Trento i els concilis Vaticà I i II. També hi ha documentació referent als concordats de 1753, 1851 i 1953. I la darrera sèrie engloba tot allò relacionat amb les corts catalanes, destacant un volum amb les corts de Barcelona de l’any 1481 i unes altres de Perpinyà de 1473 a 1479. Finalment, Mn. Sanç també va incorporar al fons la publicació de sínodes d’altres diòcesis de la resta de l’estat espanyol.

Una gran part de la documentació que acabem de referir es va digitalitzar al llarg dels anys 2012 i 2013 gràcies al patrocini de l’empresa Dinser Servicios Informáticos SL. La presentació d’aquests treballs tingué lloc el 5 de maig del 2016 apro�tant la reunió anual de la Conferència Episcopal Tarraconense al Santuari de la Mare de Déu de Loreto. L’acte va comptar amb l’assistència dels bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya. Des d’aquella data tots aquests llibres es poden consultar al web de l’AHAT. Edt

«Constitutiones sacri provincialis concilii Tarraconensis ab ilustrisimo et reverendisimo domini Emmanuele de Samaniego et Jaca, archiepiscopo Tarraconensis, Hispaniarum primate. Celebrati anno 1727».

13

tarragona missionera

#MesMissionerExtraordinari al col·legi Sant Pau Han dissenyat un mapamundi i un pòster informatiu perquè tothom pugui conèixer els missioners de Tarragona i la tasca que fan

Els alumnes de 1r d’ESO del Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona han dedicat el mes d’octubre

a conèixer els missioners de l’arxidiòcesi que estan treballant pastoralment en quatre continents. Així durant el mes de novembre han pogut dissenyar dos recursos digitals informatius: d’una banda, un mapamundi amb la ubicació de cadascun d’ells i, de l’altra, un pòster amb targetes que amplien la tasca que realitzen i els motius o raons que els han portat a deixar-ho tot per dedicar-se als més vulnerables.

Aquest projecte s’emmarca dins l’assignatura de Religió i persegueix com a objectius principals apropar el sentit de la missió ad gentes als joves, i facilitar l’aprofundiment en la seva tasca, d’una forma vivencial, destacant el treball que fan per la dignitat de les persones i l’entrega incondicional que respon a la motivació última d’omplir el món de l’Amor de Déu.

Durant el desenvolupament d’aquesta iniciativa, els alumnes han rebut la col·laboració de la Delegació diocesana de Missions, i han conegut la tasca que realitza com a animadora de la consciència missionera universal, coordinadora de l’atenció als missioners diocesans i vincle amb les Obres Missionals Pontifícies. També han tingut l’oportunitat de connectar en directe a classe, via Skype,

amb la jove missionera laica, Noelia Pulido, que treballa a la Selva de la Moskitia (Hondures), escoltar el testimoni del Bisbe de Trujillo (Hondures), el missioner tarragoní Lluís Solé i Fa, intercanviar impressions amb familiars d’altres missioners de casa nostra i conèixer la tasca d’entitats missioneres com

14

el Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus.

Els joves han treballat per equips i s’han posat d’acord per, �nalment, editar un material que es pot consultar digitalment. Amb total llibertat han decidit la millor forma d’encabir tota la informació, i de destacar allò que més els ha impressionat. De ben segur que no oblidaran aquest Mes

Extraordinari de la Missió 2019, convocat pel papa Francesc, després de l’intens procés de recerca, diàleg i debat que s’ha pogut materialitzar en la presentació d’aquests dos treballs.

Cal situar l’origen d’aquest projecte en la voluntat dels alumnes de preparar un material prou clar per familiaritzar el nou arquebisbe, Joan Planellas, amb la tasca que els missioners de Tarragona fan arreu del món. Edt

15

patrimoni

El sarcòfag de Betesda de la Catedral de Tarragona, als Museus Vaticans La mostra es pot visitar fi ns al 29 de març de 2020

REDACCIÓ

El passat dia 6 de desembre es va inaugurar al Museu Pio Cristiano (Museus Vaticans)

l’exposició Tempo Divino. Il sarcofagi di Bethesda e l’avvento del Salvatore nel Mediterraneo Antico. L’acte de presentació va comptar amb la presidència del cardenal Giuseppe Bertello, governador de l’Estat de la Ciutat del Vaticà i de la Dra. Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans. Juntament amb la mostra, que ha estat organitzada entre els Museus Vaticans i el Museu Diocesà d’Ischia, també es va presentar el catàleg editat per la Libreria Editrice Vaticana i amb el patrocini de l’Institutum Patristicum Augustinianum de la Ponti� cia Universitas Lateranensis.

La mostra, una iniciativa del Dr. Umberto Utro, responsable del Departament d’Antiguitats Cristianes dels Museus Vaticans, que amb el Dr. Alessandro Vella en són els comissaris, recull el conjunt de sarcòfags paleocristians anomenats de Betesda, repartits per la geogra� a del mediterrani antic. Aquest tipus de sarcòfags són datats a � nals del segle IV en el context dels governs dels emperadors Valentinià (364-375) i Teodosi (379-395) sota el ponti� cat del papa Damas I (366-384). En aquesta època, a Tarragona, hi havia el bisbe Himeri (366?-390?) al qual l’any 385 el papa Sirici li atorgà funcions vicarials sobre les províncies hispàniques.

Sarcòfag de Betesda situat a la Catedral de Tarragona

16

Els sarcòfags tenen en comú el cicle iconogrà�c que representen: la guarició dels cecs, la guarició de la dona amb hemorràgies, el miracle del paralític a la piscina de Betesda (d’aquí el seu nom), la conversió de Zaqueu i l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. A més, amb ocasió de l’exposició, la Pontifícia Comissió d’Arqueologia Sacra ha obert del 7 al 14 desembre, excepcionalment, el museu de les catacumbes de Pretextat on s’ha pogut admirar un altre dels sarcòfags fragmentats de Betesda que es conserva allí.

En el món es coneixen uns setze exemplars dels quals només tres es troben sencers: un als Museus Vaticans, l’altre a l’illa italiana d’Ischia i el tercer encastat a la façana de la Catedral de Tarragona. El més ben conservat és l’exemplar de Tarragona tot i la seva particular ubicació. En l’exposició es mostren els exemplars, recent restaurats, del Vaticà i d’Ischia, transportat aquest últim expressament per a l’exposició. L’exemplar de Tarragona s’exhibeix amb una fotogra�a a mida natural i una altra del sarcòfag en el seu context arquitectònic, imatges del Dr. Josep M. Macias i del Sr. Santi Grimau, respectivament.

El director del Museu Bíblic Tarraconense i especialista en arqueologia cristiana, Dr. Andreu Muñoz Melgar, ha format part del comitè cientí�c d’aquesta exposició que es pot visitar des del 7 de desembre al 29 de març de 2020 al Museus Vaticans, a Roma. Posteriorment l’exposició es podrà admirar al Museu Diocesà d’Ischia. Muñoz destaca la seva gran

qualitat com també del catàleg escrit pel Dr. Umberto Utro i que recull els aspectes tècnics, històrics i iconogrà�cs dels sarcòfags del grup de Betesda amb una selecta bibliogra�a. També integra un inventari dels diferents sarcòfags sencers i fragments que es conserven o dels quals es tenen notícia.

La mostra vol incidir, i així ho ha manifestat el seu comissari, Dr. Umberto Utro, en el missatge �nal que el cicle de Betesda aporta a la visió cristiana de la mort. El títol «Temps diví. Els sarcòfags de Betesda i l’adveniment del Salvador al Mediterrani antic» s’extreu del detall d’una representació d’un rellotge solar que apareix esculpit a sobre d’una de les columnes del sarcòfag. El subtítol vol fer al·lusió a la paraula Advent que indica tant l’espera com l’arribada. Les escenes dels miracles del sarcòfag fan comprendre aquesta arribada de Crist i d’una nova concepció de la vida, però també de la mort al món dels antics. «Per què es diu temps diví?» es pregunta el Dr. Utro: perquè l’escena central de cadascun d’aquests sarcòfags és la del paralític de Betesda. Aquesta piscina, al costat del Temple de Jerusalem, atreia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics... Esperaven, segons una antiga creença que, a l’arribada d’un àngel que havia de remoure les aigües, el primer malalt que entrés a la piscina es guariria. En aquest context, Jesús es troba un home, paralític des de feia trenta-vuit anys. Jesús li diu: «Vols curar-te?» l el malalt li respon: «Senyor, no tinc ningú que em �qui a la piscina en el moment que

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

17

es remou l’aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li va dir: «Aixeca’t, pren la llitera i camina».

Segons Utro l’espera d’aquest Àngel que ha de remoure la piscina es compleix, ara, en Crist. Ell és l’Àngel Salvador. El rellotge de sol representat a la columna del costat de Jesús, així ho indica. El difunt participa del bene�ci salví�c de Crist igual que els protagonistes de les guaricions que es troben representades en aquesta sepultura. El difunt cristià

està unit, com diu Sant Pau, en el bateig a la mort de Crist, per la qual cosa, mitjançant aquesta fe, es fa constar la certesa de la Resurrecció. Si el cristià mor amb Jesucrist, també viurà amb ell (cf. 2Tim,11). Crist revela un temps nou de salvació per a la humanitat, un temps diví. El rellotge de sol de Betesda, per al Dr. Umberto Utro, «ara és testimoni del gir “copernicà” en la concepció del Temps: el temps cristià no fuig, no es talla, al contrari en Jesús, arriba i salva. És aquest moment favorable, acceptant que el creient, �ns i tot al límit terrenal de la vida, és lliurat a una nova vida, banyada en un naixement, aquell dies natalis [la mort cristiana] que serà recordat, inscrit, celebrat... ja no com un

dia fatal, que les inscripcions paganes eviten indicar».

Tant el Dr. Andreu Muñoz com el Dr. Umberto Utro opinen que l’estat de conservació del sarcòfag de Betesda de la façana de

la Catedral de Tarragona requerirà en un futur, no llunyà, la seva extracció i substitució per una còpia. Serà la manera de preservar una joia artística de primera envergadura de l’art paleocristià universal per a les futures generacions.

El sarcòfag més ben conservat, dels setze exemplars en el món, és el de Tarragona tot i la seva particular ubicació

Edt

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

Foto: Museu Vaticà

18

càritas

I tu, vols convertir-te en el seu àngel?

Salvador Grané Director de Càritas Diocesana

Reconec que el Nadal m’agrada molt i procuro preparar-lo a poc a poc a mida que anem avançant

en l’Advent. M’hi acompanya la construcció d’un pessebre a casa de suro i molsa, que des de la meva infantesa és tasca obligada i agraïda. El pare ens hi va introduir a tota la família, amb grans construccions de guix, cada any diferents i renovades, que requerien setmanes i setmanes de feina a les nits un cop acabada la tasca al taller de fusteria, i que no � nia � ns al vespre de la missa del gall, escombrant a corre cuita el guix que ho acabava envaint tot.

El color blau lilós de les muntanyes més allunyades situades davant el cel blau de paper pintat del que sortia l’horitzó il·luminat, els verds variats de les boscúries i dels prats, els rius baixant pels plecs de les valls, els poblets i les masies encimbellades en les cingleres, acompanyats de minarets i palmeres, les oliveres formades per farigoles cargolades destriades amb molt encert, molses blanques i verdes, collides amb extrema delicadesa embolicant les contrades més properes i els camins que conduïen sense excepció a la

cova més senzilla on hi cremava una càlida foguera, a prop de la boca del diorama pintada de blau.

Aquest escenari increïble encomanava recolliment, admiració, pau i fred, al costat d’una estufa de petroli i s’omplia de tota mena de � gures bíbliques de fang de Castells, Carratalà o Muns. Representava el naixement del petit infant en humil petitesa reclòs amb la Verge Maria, Sant Josep i la munió de pastors i gent senzilla, amb bens i animals sortits de tots els racons per anar a trobar a Jesús, moguts per la nova de l’àngel: Pau a la terra als homes de bona voluntat! I tot plegat m’interpel·la en el més profund del meu cor.

La pregunta que cada any em faig i que esdevé pregària: quin pastor soc de tots els del pessebre? Què vaig a buscar? Amb quina actitud m’hi acosto? Què li porto al Déu fet home? Soc digne d’acostar-m’hi? Què li diré? Sempre m’he identi� cat amb els senzills pastors del pessebre, mai amb els àngels que els veia vinguts del cel, arribats de fora, inabastables. El cert és que en la nostra vida ens hem trobat amb molts àngels que,

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: caritas@caritasdtarragona.cat

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

1919

en moments de basarda, d’angoixa, de temor, de desesperança, de foscor, de neguit ens han donat la mà, ens han acompanyat, ens han ajudat, han estat al nostre costat. Àngels a qui podem posar rostre i nom, tot i ser discrets i a voltes gairebé invisibles.

El missatge de la Campanya de Nadal de Càritas d’aquest 2019 és «Tots tenim un àngel»

Càritas voldria ser l’àngel d’aquelles persones que, per diverses circumstàncies de la vida, han perdut l’esperança, es troben en situació d’exclusió, de pobresa severa, d’injustícia, de solitud, de tristesa. L’àngel de Càritas podem ser tots els membres del Poble de Déu: preveres, voluntaris, treballadors, col·laboradors, socis, donants, simpatitzants i tothom de bona voluntat que comparteix la missió de Càritas: acompanyar les persones que truquen a les nostres portes i posar-les al centre. I tu, vols convertir-te en el seu àngel?

La campanya «Tots tenim un àngel» s’emmarca en l’espiritualitat que el papa Francesc parla a l’exhortació apostòlica L’alegria de l’amor, nn. 321-324.

• L’espiritualitat de la cura de l’altre: que mira sempre pel bé de l’altre i s’ocupa i preocupa de l’altre.

• L’espiritualitat del consol: amb la paraula, la mirada, l’ajuda, la carícia i l’abraçada.

• L’espiritualitat de l’acollida: on ningú es pugui sentir sol al nostre costat.

• L’espiritualitat de l’escolta: que causa en l’altre el goig de sentir-se estimat.

En nom de Càritas i en nom propi us envio la més cordial felicitació. Déu continua fent-se present a les nostres vides, acollim-lo amb joia i il·lusió. Que tinguem un Bon Nadal! Edt

20

Com si fossin quatre periodistes

Directes o indirectes, tenim quatre testimonis de la vida i ensenyances de Jesucrist als que hem d’acudir. Mn. Saturnino

Menchón, amb una preparació de teòleg per la Gregoriana, �lòleg per la URV i �lòsof per la UB, estudia i compara sovint Mateu, Marc, Lluc i Joan en el seu magní�c llibre “Jesús, mensajero de libertad”.

Es �xa, per exemple, en que la Paràbola del Sembrador és recollida pels tres evangelistes sinòptics, però només Mateu menciona la cugula. El miracle del �ll de la vídua de Naim només el recull Lluc. De la conversa de Jesús amb Nicodem solament en dona testimoni Joan...

Particularment sempre he pensat que si quatre periodistes informen d’una persona i activitats, el que explicaran és substancialment el mateix, però els relats no seran absolutament coincidents, i això els faria encara més autèntics i veritables.

El llibre et fa adonar també que el desert de Judea no és d’arena; que Jesús va passar la major part de la seva vida a Galilea; que Judes era probablement l’únic dels dotze apòstols que no pertanyia a aquesta regió, sinó que era de Keriot, Judea. Són detalls que el lector agraeix.

Edt

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

2121

catequesi

La catequesi, un impuls per a la renovació parroquialEl SIC ha presentat el nou mètode catequètic en les XII Jornades de formació celebrades a Vic

Prop de dos-cents vuitanta catequistes, formadors, responsables i delegats de catequesi d’arreu

de Catalunya, les Illes Balears, i també València, van participar el cap de setmana del 15 al 17 de novembre en les dotzenes Jornades de Formació per a Catequistes celebrades a Vic.

Què poden fer els catequistes si els infants, els joves i les famílies els arriben sense experiència de fe? Què passa quan la catequesi es converteix en una activitat extraescolar més? Poden seguir les sessions els més petits amb un baix nivell de lectoescriptura? Què cal fer perquè pares i mares i el conjunt de la comunitat parroquial s’impliquin en la catequesi? I si participen poc a missa? Tenen di� cultats els catequistes per

gestionar tots sols els grups d’infants? Potser falten catequistes? Aquestes són les principals di� cultats que afronta la catequesi avui dia segons l’equip de responsables del SIC.

«La catequesi ha de ser un impuls per la renovació parroquial», va explicar Mn. Joan Àguila, director del SIC i delegat diocesà de Catequesi, en la benvinguda a les jornades. La nova proposta neix d’una constatació: «És la vida de la mateixa parròquia el que hi ha en joc: una parròquia que no educa en la fe en molt pocs anys està condemnada a desaparèixer». Per això considera que es busca una transformació de fons: «La catequesi serà una excusa per fer una gran renovació parroquial».

22

El bisbe auxiliar de Barcelona i president del SIC, Mons. Antoni Vadell, va insistir, al seu torn, en la importància de comprendre el criteri del que consideren «una proposta de màxims». Després, caldrà que els catequistes responguin les preguntes que genera el nou mètode amb cada delegació diocesana. «La prudència moltes vegades camu¦a la por», va dir Mons. Vadell sobre les resistències al canvi. «Tenim por de sortir, d’atrevir-nos a oferir la vida de Jesucrist. Ho hem de descobrir i tastar, per poder-ho abraçar», va defensar. En aquest sentit va demanar als catequistes «con�ar en els pares que s’interessen per la vida dels seus �lls», entenent sobretot que «això no és el teu negoci ni el meu, és la proposta del Senyor».

El bisbe responsable de la catequesi a Catalunya i les Illes Balears va explicar que sovint «aquests nous projectes els comencen les parròquies atrevides». Des del SIC contemplen també que les parròquies adoptin el nou model d’una manera gradual, adaptant-se a les necessitats de cada comunitat. «La gradualitat també és una pedagogia», va defensar. Però va subratllar també la necessitat de començar pel desvetllament en la fe, que consideren «essencial».

El bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, va parlar també d’anar a allò més essencial. Mons. Casanova va descriure el servei de catequesi com «un arbre d’arrels

profundes». I va demanar atendre l’essència que l’alimenta. També va demanar als catequistes tenir la capacitat de desplegar les seves branques, en el sentit de restar oberts a la novetat i d’acollir les persones que s’apropen a la parròquia.

El nou mètode catequètic del SIC en deu respostes

Després d’un treball d’anàlisi i re¦exió, el SIC ofereix una resposta a les demandes dels catequistes, desgranada en deu aspectes concrets: una proposta inicial de desvetllament en la fe; conjugar la catequesi amb la missa dominical; endarrerir el sagrament de la comunió i passar de dos a tres

cursos la formació prèvia; implicar els pares en clau de catequesi familiar; fer pedagogia d’iniciació en el si de la mateixa eucaristia; generar espais de gran grup i treballar en equip; treballar l’atenció individualitzada a través d’un diari espiritual (quadern de vida); cridar a pares i joves a participar com a agents de catequesi; oferir una trobada festiva entorn la taula als pares, amb col·laboració d’altres membres de la comunitat cristiana.

El SIC ha fet l’encàrrec a l’editorial Edebé i els nous materials estaran disponibles per primavera. Una comissió de treball mixta, amb representats del SIC i d’Edebé, n’està fent el seguiment: l’editorial dels salesians hi posaran l’experiència pedagògica i de disseny i el SIC, l’orientació catequètica.

El SIC ha demanat també la col·laboració del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En aquest cas, per reforçar la participació a l’eucaristia com a part de la proposta catequètica.

Sessions pràctiques i tallers especialitzats

Durant el matí de dissabte els participants es van posar a la pell dels infants i les famílies, amb una sessió pràctica de catequesi, especí�ca per a cada públic, i la formació de dissabte a la tarda va comptar amb deu tallers especialitzats. La formació també va facilitar recursos, estratègies i dinàmiques per acompanyar equips, iniciar l’encontre catequètic, procurar l’atenció individualitzada, exposar continguts bíblics i catequètics, acollir les famílies i acompanyar-les en la fe, proposar la pregària a infants i adults, acollir la diversitat o integrar infants i famílies en la celebració dominical.

Mons. Antoni Vadell: «Tenim por de sortir, d’atrevir-nos a oferir la vida de Jesucrist. Ho hem de descobrir i tastar»

23

En el marc de les jornades, Margarita Clariana, de la parròquia del Sant Esperit de la Catedral de Terrassa, va oferir el seu testimoni com a catequista. Va començar quan la �lla tenia edat de catequesi i això la va ajudar a integrar-se a la parròquia. Però l’acompanyament espiritual amb el rector, Emili Marlés, va ser el que la va ajudar a sentir-se més a prop de Jesús.

Fruit d’aquesta experiència de conversió, ofereix avui un recurs per als adults de la parròquia. A partir d’una relació d’amistat, Clariana convida els adults a participar en grups de formació i pregària reintegrar-se a la parròquia. Ho viu amb molta humilitat; però el seu mètode ha tingut èxit. Amb el seu acompanyament, diverses persones adultes han celebrat els sagraments del baptisme, la comunió i la con�rmació. I han descobert que la fe és «una relació íntima amb el Crist viu».

Per�l dels catequistes

A Catalunya i les Illes Balears es calcula que mig miler de persones dediquen voluntàriament una part del seu temps a transmetre la fe als infants i joves. El gruix d’aquest col·lectiu són laics  –la immensa majoria, dones–, tot i que preveres i religiosos també exerceixen d’agents de catequesi.

La catequesi té lloc en espais parroquials i en diversos formats. Fins ara el format més habitual ha estat –i és encara ara– el d’una sessió setmanal, d’una hora, en petit grup i amb un treball autònom per part dels agents de catequesi. El nou projecte del SIC vol fomentar pràctiques innovadores en tots els nivells: des de les estratègies d’acollida dels infants i les famílies, passant pels recursos catequètics utilitzats, així com l’ús dels locals parroquials, el moment de la setmana escollit per a les sessions o la configuració de nous equips de treball cooperatiu.

Aquest conjunt de propostes busquen millorar un servei eclesial de primera necessitat i requereixen un canvi de mentalitat i una major diversitat generacional. Es busca, en part, que els per�ls més grans puguin treballar en equip amb gent més jove, i sumar així l’experiència dels uns i el dinamisme dels altres. Edt

24

ateneu univ. sant pacià

Barcelona acull el Congrés internacional ‘L’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església’Del 12 al 14 de novembre pastors, teòlegs i institucions acadèmiques d’arreu del món van analitzar els set primers anys de ministeri del papa Francesc

La primera jornada del Congrés internacional L’aportació del papa Francesc a la teologia i a la

pastoral de l’Església va portar per títol «L’Església, principi d’unitat del gènere humà» i va comptar amb participació dels cardenals Joan Josep Omella, Luis F. Ladaria i Matteo Zuppi, i dels professors Margarida Bofarull i Armand Puig i Tàrrech, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Entre els assistents hi havia el Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas, Vicegran Canceller de l’Ateneu.

El papa Francesc: obertura i reforma

La inauguració del Congrés va anar a càrrec del cardenal Joan Josep Omella, Gran Canceller de l’Ateneu. Omella va posar de relleu, per una banda,

el pensament obert del papa Francesc a� rmant que somia amb una Església que obri processos sense tancar-se en la recerca de seguretats, i per l’altra, en la reforma de l’Església que s’està duent a terme:  «La reforma de l’Església no es visualitza necessàriament en determinades decisions, gairebé mediàtiques, sinó que es practica, sobretot, mitjançant una nova sensibilitat que ha de travessar tot el cos eclesial i que es podria concretar en tres expressions, centrals en el pensament del Papa: «misericòrdia», «conversió pastoral i missionera» i «diàleg amb tots». El papa Francesc, va dir, «parla al cor de la gent amb un llenguatge directe i personal, carregat d’imatges i suggeriments (...) però també parla amb els gestos».

Dos conceptes: poble i comunió

El prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe del Vaticà, el cardenal Lluís Ladaria, va titular la seva ponència Una Església en comunió i sinodal. El cardenal Ladaria va defensar que no es pot dubtar sobre «la centralitat que la categoria Poble de Déu té en el pensament del Papa al parlar de l’Església»; i va recordar unes paraules del propi papa Francesc: «La imatge de l’Església que més m’agrada és la del sant poble � del de Déu; és la de� nició que utilitzo freqüentment. La pertinença a un poble té un fort valor teològic: Déu, en la història de la salvació, ha salvat un

25

poble. No existeix identitat plena sense pertànyer a un poble. Ningú no se salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que es realitzen en la comunitat humana». Aquesta especial sintonia amb l’Església Poble de Déu ve de lluny, va explicar el cardenal Ladaria, i «té els seus orígens en la teologia del poble característica de la seva terra natal, de la qual el seu pensament eclesiològic està profundament impregnat». En aquest punt es pot apreciar «l’especial �delitat del Pontífex a la doctrina genuïna del Concili Vaticà II», va apuntar el Dr. Ladaria.

«El signi�cat pròpiament cristià de poble, comunió i sinodalitat, i la seva intrínseca i inseparable connexió, així com l’hem con�gurat a la llum d’un sa sensus �dei, ens dirigeix en mode analògic però pertinent a la lògica i dinàmica trinitàries, que pertanyen al mateix cor de Déu», va afegir.

Una Església tocada per l’amor

Margarida Bofarull va parlar de l’Església mare de misericòrdia i samaritana. Bofarull creu que aquest tipus d’Església «no és autoreferenciada sinó que surt cap a les perifèries», en paraules del papa Francesc, perifèries geogrà�ques i existencials. Una Església que va cap a les persones que moltes vegades les nostres societats deixen al marge. «De cor obert, que es compadeix, que es commou». «Així com la teologia que predica el papa Francesc és una Església des dels pobres i per als pobres, però sobretot és una Església que està tocada, en el sentit integral, per l’amor», va expressar.

El papa Francesc i la conversió pastoral i missionera

El cardenal Matteo Zuppi va parlar de L’Església, poble Sant de Déu, subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Va explicar que el papa Francesc parla d’una conversió pastoral i missionera i com aquesta conversió és l’esperança en la societat cada vegada més secularitzada en què vivim. «Crec que això canvia moltíssim la vida de les parròquies i les comunitats». Aquesta conversió, Zuppi l’entén com una actitud del dia a dia, també amb caire pastoral: «Això vol dir que hi ha una cura en relació als altres que ens afecta a tots, un afecte i una responsabilitat cap als altres per tal de cuidar-se».

Els pobres són un do i una tasca per a l’Església

L’última comunicació del dia va ser a càrrec del Dr. Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Puig va dir que el papa Francesc ha culminat un itinerari que arrenca amb el Concili Vaticà II i la frase del papa Joan XXIII que deia: «L’Església es presenta tal com és i vol ser, com l’Església de tots, i particularment l’Església dels pobres». El Dr. Puig va a�rmar que una de les línies de força que ha de marcar el futur de l’Església «ha de ser» l’opció pels pobres.

També va fer referència a què l’Església ha d’acollir els pobres de manera especial, i en aquest sentit, creu  que ha d’allunyar-se de l’acció assistencial que podria fer una administració pública per passar a ser un acolliment «essencial» en relació a l’Evangeli de Jesús.

SEGONA JORNADA DEL CONGRÉS

‘UNA TEOLOGIA EN EL COR I DE LA VIDA I DEL MÓN’

La segona jornada del Congrés, titulada «Una teologia en el cor i de la vida i del món», es va centrar en la re¦exió al voltant de la teologia de Bergoglio. El primer conferenciant del matí va ser el cardenal Walter Kasper, president emèrit del Consell Ponti�ci per a la Promoció de la Unitat dels Cristians. Kasper es va centrar en els textos de l’Evangeli Gaudium, l’Amoris Laetitia i la Laudato Si’ per explicar com el papa Francesc transmet el missatge de la joia, un missatge que, va dir, «és comunicatiu, no informatiu (...) és un raig de llum que esdevé la clau propositiva de la fe».

26

El cardenal Kasper també va re¦exionar sobre la joia a l’Església d’avui en dia, en relació amb el Papa. «Ahir com avui molta gent a l’interior i a l’exterior de l’Església catòlica veuen el papa Francesc un portant de joia i un mannà del cel vista la situació actual de l’Església; en canvi altres no li donen cap joia.» Va lamentar també que hi ha hagut molts escàndols que han recobert, en part, l’Església: «És com si una boira d›infelicitat s›hagués quedat a algunes parts de l›Església sense deixar passar la llum i tapant tot allò que hi ha de bo.» Tot i així, va expressar, l’amor i la joia formen i han de formar part intrínseca de la mateixa Església, perquè la joia cristiana és la joia de Déu.

Una teologia atenta a la vida de les persones

«Fer teologia amb diàleg amb la vida» va ser el títol de la conferència de Mons. Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona. L’arquebisbe Joan va remarcar que el papa Francesc considera la teologia pastoral «una categoria teològica plena», i que a més, forma part d’una de les seves prioritats en el seu ministeri. Tant és així que va a�rmar: «Els teòlegs, per Francesc, són bons quan amb la seva re¦exió es posen al servei de la intrínseca acció evangelitzadora de l’Església, quan esdevenen atents a la vida de les persones».

Mons. Planellas creu que una teologia atenta a la vida de les persones «serà una teologia preocupada per les seves ferides, tot acarant les situacions difícils», i que ha de saber «explicar la bondat, la simplicitat i l’alegria de la vida cristiana, ja que aquesta serà la predicació més e�cient».

Consciència moral i discerniment espiritual

El matí es va concloure amb el professor Gronchi parlant de «Consciència moral i discerniment espiritual». La seva re¦exió va arribar de la mà de la interrelació entre la consciència moral, guiada �delment per la pedagogia de Déu que permet decidir lliurement, i el discerniment, que ajuda a ampliar la consciència reconeixent-nos més en l’altre que en un mateix. «Només qui està disposat a escoltar, —va dir— té la llibertat per a renunciar al seu propi punt de vista parcial o insu�cient».

«Els preveres joves haurien d’anar a confessar una vegada al mes a les parròquies més humils»

El professor Carlos Maria Galli va parlar de «La pietat popular com a lloc teològic». Per fer-ho va destacar les paraules del Papa. «En la pietat popular, per ser fruit de l’Evangeli inculturat, hi ha una força activament evangelitzadora que no podem desmerèixer (...) més aviat estem cridats a fer-la créixer per aprofundir el procés d’inculturació.» Galli també va apostar clarament per la teologia pastoral, dient que a les facultats de teologia s’hauria d’impartir «una teologia pastoral integradora, tant teòrica com pràctica» que agrupi tant els preveres com els laics. A més, va animar els preveres joves (i �ns i tot els bisbes) a anar a confessar una vegada al mes a les parròquies més humils del seu entorn, perquè «això és el que ens permet tocar al cor de la realitat.»

Comunicar de manera senzilla i e�caç

El director editorial del Dicasteri per a la Comunicació del Vaticà, Andrea Tornielli, va a�rmar que el papa Francesc és un exemple comunicatiu. «Sap comunicar de manera senzilla, e�caç, fascinant i envoltant el cor de l’experiència cristiana, es fa entendre per tots, arriba i interessa �ns i tot als que estan lluny, als que estan fora.»

Davant les crítiques d’alguns sectors de les reformes introduïdes pel papa Francesc, Tornielli va a�rmar: «Francesc no ha canviat ni canvia la doctrina, però ens dona testimoni que Déu no troba l’home amb una doctrina, amb lleis. Déu troba l’home acostant-se a ell amb tendresa, abraçant-lo, estimant-lo. Això sempre ha passat, i succeeix especialment avui. Perquè el cristianisme és una relació amb la persona de Jesús viu avui. I això és el que ens demana el Papa al convidar-

27

nos a acompanyar els ferits i els marginats del món, a no tancar mai la porta a ningú, a donar-los la benvinguda a tots. Això és el que ens ensenya el Papa amb els seus gestos, signes i paraules.»

Una casa comú per conviure-hi i tenir-ne cura

Per últim, el professor Prem Xalxo va parlar dels fonaments teològics i antropològics d’una ecologia integral. De la relació entre la teologia i l’ecologia, va a�ramr que és molt evident i que es troba des del sentit que tot està en relació, i en la interdependència entre homes i la Creació. «Ecologia és una paraula que el mateix papa Francesc utilitza de manera clara. Ell creu que aquesta Creació no està feta per explotar-la, per buidar-la dels recursos, sinó que s’ha d’entendre com una casa comuna per conviure-hi i tenir-ne cura».

DARRERA JORNADA

‘DÉU HABITA EN LA CIUTAT’

En l’última jornada del Congrés internacional, el dijous dia 14 de novembre, van estar representats quatre dels continents del món. Els conferenciants van parlar de globalització, cultura de la pau, diàleg interreligiós, ecumenisme i perifèries, tots conceptes globals molt utilitzats avui en dia i que tenen un protagonista principal: l’altre.

La globalització de la solidaritat està en marxa

La primera re¦exió del dia va anar a càrrec de Mons. Mbarga, arquebisbe de Yaoundé (Camerun), que va parlar de com l’Església encara el concepte de globalització. A nivell laical, va manifestar, «és un terme amb connotacions negatives, però alhora ambivalent». Fins ara, va a�rmar, el concepte de globalització «ha estat lligat a l’acumulació de riquesa, el creixement de les privatitzacions...  Avui, però, el Papa està fent com un baptisme de la globalització (...)

oferint una via nova: la solidaritat».

Mbarga va explicar que el concepte de la solidaritat està històricament unit a l’Església, i que els papes que han precedit a Francesc ja havien apostat per un món més just i fratern en què es comparteixin els béns de la humanitat. Segons Mbarga, aquest nou concepte és una visió molt gran que pot canviar el món «si hi ha nacions que fan un pas enrere i accepten que no es pot seguir negant l’existència de tanta població, deixant morir tants pobres.»

La pau arriba a través de petits gestos d’amor

Mons. Anthony Machado, arquebisbe de Vasai (Índia), va posar èmfasi en el com relacionar-nos amb l’altre amb la ponència titulada La cultura de la pau: l’esperit d’Assís. «No hi ha cap dubte que els creients religiosos no poden romandre passius davant d’un món assetjat per l’odi i la violència», va dir; i va apostar, igual que el papa Francesc, per una cultura de la pau activa, de diàleg i de fets. Així, Machado va recordar: «La pau no ve sola si estem asseguts a l’Església, sinó que arriba a través de petits gestos d’amor i de cura cap als altres.»

Compromís pel diàleg amb les altres religions

La professora Catherine Cornille, investigadora del Boston College, va parlar del diàleg interreligiós en l’Església. En els últims cinquanta anys, va dir, «cada Papa ha contribuït al diàleg interreligiós», però creu que ha estat sota el papat del papa Francesc quan «el compromís pel diàleg amb les altres religions sembla que s’ha accelerat.»

Tot i així, Cornille va a�rmar que el Papa «no ha fet una teologia sistemàtica pròpia del diàleg interreligiós», sinó que duu a terme aquest diàleg «a través d’accions i respostes a circumstàncies concretes que equivalen a un conjunt coherent d’actituds i virtuts que poden ser vistes com un model exemplar pels cristians i també pels no cristians».

28

El diàleg ecumènic

El bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes, va dedicar el seu temps a El diàleg ecumènic. L’ecumenisme, va dir, «rep el seu impuls d’aquests dos fets que determinen la seva naturalesa i les possibilitats que tanca el camí dels cristians cap a la reconstrucció de la unitat visible de l’Església». En primer lloc, va a�rmar, «el do diví de la fe comuna que l’Esperit Sant ha infós en els cristians i els ha portat a el baptisme», i en segon lloc, «l’obstacle que representa la divisió dels cristians per a la proclamació de l’Evangeli de Crist.»

Montes també va dir que el diàleg de la caritat entre l’Església Ortodoxa i l’Església Catòlica «ha contribuït de manera decisiva a solucionar prejudicis i ha propiciat un acostament de recíproc reconeixement i ha contribuït, no només en les relacions de catòlics i ortodoxos, sinó, en general entre les Esglésies i comunitats eclesials sorgides a partir de la Reforma iniciada fa 500 anys al segle XVI.»

Construir des de les perifèries

L’última comunicació del Congrés va ser per part del cardenal Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid. Osoro va partir dels textos del papa Francesc a l’Evangelii gaudium, Gaudete et exsultate i fins i

tot de les aportacions del document del Sínode de l’Amazònia per extreure’n algunes conviccions personals. En primer lloc, Osoro va expressar que creu que necessitem obrir-nos a la con�ança en Déu; per tant, si ens atrevim a arribar a les perifèries, allà el trobarem, ell ja hi serà, i creu que el Papa ens convida com a Església a tenir el coratge de no acomodar-nos a les zones de confort pastorals.

Osoro va a�rmar que «de�nitivament, Déu viu a la ciutat» i que creu que es necessita especí�cament una «teologia de les perifèries» per tal de re¦exionar sobre l’acció de trànsit cap a aquestes. 

Un Congrés per agafar forces durant el camí

El cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i Gran Canceller de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, va cloure el Congrés amb el símil del camí que fan durant la vida els cristians. «Aquest Congrés ha estat un moment i un lloc, un alberg per a reposar forces en aquest camí. Ens queda la motxilla plena que ens emportem. I què ens emportem? En primer lloc, l’aprenentatge d’aquests dies, com a aliment. En segon lloc, un gran amor: Déu, la font de la nostra existència, i un amor al poble �del».

Font: Ateneu Universitari Sant Pacià

Edt

2929

papa Francesc

1. La pau, camí d’esperança davant dels obstacles i les proves

La pau, com a objecte de la nostra esperança, és un bé preciós, al qual aspira tota la humanitat. Esperar en la pau és una actitud humana que conté una tensió existencial, i d’aquesta manera qualsevol situació difícil «es pot viure i acceptar si porta a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justi� qui l’esforç del camí».1 En aquest sentit, l’esperança és la virtut que ens posa en camí, ens dona ales per avançar, � ns i tot quan els obstacles semblen insuperables.

La nostra comunitat humana porta, en la memòria i en la carn, els signes de les guerres i dels con¦ ictes que s’han produït, amb una creixent capacitat destructiva, i que no deixen d’afectar especialment als més pobres i als més dèbils. Nacions senceres s’afanyen també per alliberar-se de les cadenes de l’explotació i de la corrupció, que alimenten l’odi i la violència. Encara avui, a tants homes i dones, infants i gent gran se’ls nega la dignitat, la integritat física, la llibertat, inclosa la llibertat religiosa, la solidaritat comunitària, l’esperança en el futur. Moltes víctimes innocents carreguen sobre elles el turment de la humiliació i l’exclusió, del dol i la injustícia, per no dir els traumes resultants de l’acarnissament sistemàtic contra el seu poble i els seus éssers estimats.

1 Benet XVI, Carta enc. Spe salvi (30 novembre 2007), 1.

Les proves terribles dels con¦ ictes civils i internacionals, sovint agreujats per la violència sense pietat, marquen durant molt de temps el cos i l’ànima de la humanitat. Realment, tot tipus de guerra és un fratricidi que destrueix el mateix projecte de fraternitat, inscrit en la vocació de la família humana.

Sabem que la guerra sovint comença per la intolerància a la diversitat de l’altre, la qual cosa fomenta el desig de possessió i la voluntat de domini. Neix en el cor de l’home per l’egoisme i la supèrbia, per l’odi que instiga a destruir, a tancar l’altre en una imatge negativa, a excloure’l i eliminar-lo. La guerra es nodreix de la perversió de les relacions, de les ambicions hegemòniques, dels abusos de poder, de la por a l’altre i a la diferència vista com un obstacle; i alhora alimenta tot això.

És paradoxal, com vaig assenyalar durant el recent viatge al Japó, que «el nostre món viu la dicotomia perversa de voler defensar i garantir l’estabilitat i la pau en base a una falsa seguretat sustentada per una mentalitat de por i descon� ança, que acaba per enverinar les relacions entre pobles i impedir tot diàleg possible. La pau i l’estabilitat internacional són incompatibles amb qualsevol intent de construir sobre la por a la mútua destrucció o sobre una amenaça d’aniquilació total; només és possible des d’una ètica global de solidaritat i cooperació al servei d’un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana d’avui i de demà».2

2 Discurs sobre les armes nuclears, Nagasaki, Parc de l’epicentre de la bomba atòmica, 24 novembre 2019.

La Pau com a camí d’esperança:diàleg, reconciliació i conversió ecològicaMissatge per la 53a Jornada Mundial de la Pau del papa Francesc

30

Qualsevol situació d’amenaça alimenta la descon�ança i el replegament en la pròpia condició. La descon�ança i la por augmenten la fragilitat de les relacions i el risc de violència, en un cercle viciós que mai no pot conduir a una relació de pau. En aquest sentit, �ns i tot la dissuasió nuclear no pot crear més que una seguretat il·lusòria.

Per tant, no podem pretendre que es mantingui l’estabilitat en el món a través de la por a l’aniquilació, en un equilibri altament inestable, suspès a la vora de l’abisme nuclear i tancat dins dels murs de la indiferència, en el qual es prenen decisions

socioeconòmiques, que obren el camí als drames del descart de l’home i de la creació, en lloc de protegir-se els uns als altres.3 Aleshores, ¿com podem construir un camí de pau i reconeixement mutu? ¿Com podem trencar la lògica morbosa de l’amenaça i la por? ¿Com podem acabar amb la dinàmica de descon�ança que preval actualment?

Hem de buscar una veritable fraternitat, que estigui basada sobre el nostre origen comú en Déu i exercida en el diàleg i la con�ança recíproca. El desig de pau està profundament inscrit en el cor de l’home i no hem de resignar-nos a res que sigui menys que això.

2. La pau, camí d’escolta basat en la memòria, en la solidaritat i en la fraternitat

Els Hibakusha, els supervivents dels bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki, es troben entre el qui mantenen avui viva la ¦ama de la consciència col·lectiva, testi�cant a les generacions següents l’horror del que va succeir-hi l’agost de 1945 i el sofriment indescriptible que continua �ns als nostres dies. El seu testimoni desperta i

preserva d’aquesta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s’enforteixi cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció: «No podem permetre que les actuals i les noves generacions perdin la memòria dels fets ocorreguts, aquesta memòria que és garant i estímul per a construir un futur més just i més fratern».4

Com ells, arreu del món moltes persones ofereixen a les generacions futures el servei essencial de la memòria, que ha de mantenir-se no només per evitar

3 Cf. Homilia a Lampedusa, 8 juliol 2013.4 Trobada per la pau, Hiroshima, Memorial de la Pau, 24 novembre 2019.

31

cometre novament els mateixos errors o perquè no es tornin a proposar els esquemes il·lusoris del passat, sinó també perquè aquesta memòria, fruit de l’experiència, constitueixi l’arrel i suggereixi el camí per a les decisions de pau presents i futures.

La memòria és, encara més, l’horitzó de l’esperança: moltes vegades, en la foscor de guerres i con¦ictes, el record d’un petit gest de solidaritat rebut pot inspirar també opcions valentes i �ns i tot heroiques, pot posar en marxa energies noves i revifar una esperança nova tant en els individus com en les comunitats.

Obrir i traçar un camí de pau és un desa�ament molt complex, ja que els interessos que hi ha en joc en les relacions entre persones, comunitats i nacions són múltiples i contradictoris. En primer lloc, cal apel·lar a la consciència moral i a la voluntat personal i política. La pau brolla de les profunditats del cor humà i la voluntat política sempre necessita revitalització, per a obrir processos nous que reconciliïn i uneixin les persones i les comunitats.

El món no necessita paraules buides, sinó testimonis convençuts, artesans de la pau oberts al diàleg sense exclusió ni manipulació. De fet, no es pot realment assolir la pau sense que hi hagi un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat més enllà de les ideologies i de les opinions diferents. La pau «ha d’edi�car-se contínuament»,5 un camí que fem junts buscant sempre el bé comú i comprometent-nos a complir la nostra paraula i respectar les lleis. El coneixement i l’estimació pels altres també poden créixer en l’escolta mútua, �ns al punt de reconèixer en l’enemic el rostre d’un germà.

Per tant, el procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient que busca la veritat i la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que s’obre, pas a pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança. En un Estat de dret, la democràcia pot ser un paradigma signi�catiu d’aquest procés, si es basa en la justícia i en el compromís de salvaguardar els drets de cadascú, especialment si és feble o

5 Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 78.

marginat, en la recerca contínua de la veritat.6 És una construcció social i una tasca en progrés, en la qual cadascú contribueix responsablement a tots els nivells de la comunitat local, nacional i mundial.

Com ressaltava sant Pau VI: «La doble aspiració cap a la igualtat i la participació s’encamina a promoure un tipus de societat democràtica. […] Això indica la importància de l’educació per a la vida en societat, on, a més de la informació sobre els drets de cadascú, sigui recordat el seu necessari correlatiu: el reconeixement dels deures de cadascú de cara als altres; el sentit i la pràctica del deure estan mútuament condicionats pel domini d’un mateix, així com també a l’acceptació de les responsabilitats i dels límits posats a l’exercici de la llibertat de la persona individual o del grup».7

Per contra, la fractura entre els membres d’una societat, l’augment de les desigualtats socials i la negativa a utilitzar les eines per al desenvolupament humà integral posen en perill la recerca del bé comú. En canvi, el treball pacient basat en el poder de la paraula i la veritat pot despertar en les persones la capacitat de compassió i solidaritat creativa.

En la nostra experiència cristiana, recordem

6 Cf. Benet XVI, Discurs als dirigents de les associacions cristianes de treballadors italians, 27 gener 2006.7 Carta. ap. Octogesima adveniens (14 maig 1971), 24.

32

constantment Crist, que va donar la vida per la nostra reconciliació (cf. Rm 5,6-11). L’Església participa plenament en la recerca d’un ordre just, i continua servint al bé comú i alimentant l’esperança de pau a través de la transmissió dels valors cristians, l’ensenyament moral i les obres socials i educatives.

3. La pau, camí de reconciliació en la comunió fraterna

La Bíblia, d’una manera particular a través de la paraula dels profetes, crida les consciències i els pobles a l’aliança de Déu amb la humanitat. Es tracta d’abandonar el desig de dominar els altres i aprendre a veure’s com a persones, com a �lls de Déu, com a germans. Mai no s’ha d’encasellar l’altre pel que va poder dir o fer, sinó que ha de ser considerat per la

promesa que porta dintre seu. Només triant el camí del respecte serà possible trencar l’espiral de venjança i emprendre el camí de l’esperança.

Ens guia el passatge de l’Evangeli que mostra el següent diàleg entre Pere i Jesús: «“Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?”. Jesús li respon: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”» (Mt 18,21-22). Aquest camí de reconciliació ens crida a trobar en el més profund dels nostres cors la força del perdó i la capacitat de reconèixer-nos com a germans i

germanes. Aprendre a viure en el perdó augmenta la nostra capacitat de convertir-nos en dones i homes de pau.

El que a�rmem de la pau en l’àmbit social val també en el polític i econòmic, ja que la qüestió de la pau impregna totes les dimensions de la vida comunitària: mai no hi haurà una pau veritable tret que siguem capaços de construir un sistema econòmic més just. Com va escriure fa deu anys Benet XVI a la Carta encíclica Caritas in veritate: «La victòria sobre el subdesenvolupament requereix actuar no sols en la millora de les transaccions basades en la compravenda, o en les transferències de les estructures assistencials de caràcter públic, sinó sobretot en l’obertura progressiva en el context mundial a formes d’activitat econòmica caracteritzada per certs marges de gratuïtat i de comunió» (n. 39).

4. La pau, camí de conversió ecològica

«Si una mala comprensió dels nostres propis principis a vegades ens ha dut a justi�car el maltractament a la natura o el domini despòtic de l’ésser humà sobre les coses creades, o les guerres, la injustícia i la violència, els creients hem de reconèixer que d’aquesta manera hem estat in�dels al tresor de saviesa que havíem de custodiar».8

Davant les conseqüències de la nostra hostilitat cap als altres, la falta de respecte per la casa comuna i l’explotació abusiva dels recursos naturals —vistos com a eines útils únicament per al bene�ci immediat, sense respecte per les comunitats locals, pel bé comú i per la natura—, necessitem una conversió ecològica.

El recent Sínode sobre l’Amazònia ens duu a renovar la crida a una relació pací�ca entre les comunitats i la terra, entre el present i la memòria, entre les experiències i les esperances.

Aquest camí de reconciliació és també escolta i contemplació del món que Déu ens va donar pera convertir-lo en la nostra casa comuna. De fet, els recursos naturals, les nombroses formes de vida i la terra mateixa se’ns con�en pera ser “cultivades i preservades” (cf. Gn 2,15) també per a les generacions futures, amb la participació responsable i activa de cadascú. A més, necessitem un canvi en les conviccions i en la mirada, que ens obri més a la trobada amb l’altre i a l’acollida del do de la creació, que re¦ecteix la bellesa i la saviesa de seu Creador.

8 Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 200.

33

D’aquí sorgeixen, en particular, motivacions profundes i una forma nova de viure a la casa comuna, de trobar-se els uns amb els altres des de la pròpia diversitat, de celebrar i respectar la vida rebuda i compartida, de preocupar-se per les condicions i models de societat que afavoreixen la ¦orida i la permanència de la vida en el futur, d’incrementar el bé comú de tota la família humana.

Per tant, la conversió ecològica a la qual apel·lem ens porta a tenir una mirada nova sobre la vida, considerant la generositat del Creador que ens va donar la terra i que ens recorda la joiosa sobrietat de compartir. Aquesta conversió ha d’entendre’s de manera integral, com una transformació de les relacions que tenim amb els nostres germans i germanes, amb els altres éssers vius, amb la creació en la seva varietat tan rica, amb el Creador que és l’origen de tota vida. Per al cristià, la conversió ecològica demana «deixar brotar totes les conseqüències del seu

trobament amb Jesucrist en les relacions amb el món que ens envolta».9

5. S’obté tant com s’espera 10

El camí de la reconciliació requereix paciència i con�ança. La pau no s’aconsegueix si no se l’espera.

En primer lloc, es tracta de creure en la possibilitat de la pau, de creure que l’altre té la mateixa necessitat

9 Ibíd., 217.10 Cf. S. Joan de la Creu, Nit fosca, II, 21, 8.

de pau que nosaltres. En això, podem inspirar-nos en l’amor de Déu per cadascú de nosaltres, un amor alliberador, il·limitat, gratuït i incansable.

La por és sovint una font de con¦icte. Per tant, és important anar més enllà dels nostres temors humans, reconeixent-nos �lls necessitats, davant d’Aquell que ens estima i ens espera, com el Pare del �ll pròdig (cf. Lc 15,11-24). La cultura de la trobada entre germans i germanes trenca amb la cultura de l’amenaça. Fa que cada trobada sigui una possibilitat i un do del generós amor de Déu. Ens guia a anar més enllà dels límits dels nostres horitzons estrets, a aspirar sempre a viure la fraternitat universal, com a �lls de l’únic Pare celestial.

Per als deixebles de Crist, aquest camí està sostingut també pel sagrament de la Reconciliació, que el Senyor ens va deixar pera la remissió dels pecats dels batejats. Aquest sagrament de l’Església, que renova les persones i les comunitats, ens crida a mantenir la

mirada en Jesús, que ha reconciliat «totes les coses, tant a la terra com al cel, posant la pau en tot el que hi ha per la sang de la seva creu» (Col 1,20); i ens demana que abandonem qualsevol tipus de violència en els nostres pensaments, paraules i accions, tant vers el nostre proïsme com vers la creació.

La gràcia de Déu Pare es dona amb amor sense condicions. Havent rebut el seu perdó, en Crist, podem posar-nos en camí per a oferir-lo als homes i a les dones del nostre temps. Dia rere dia, l’Esperit Sant ens suggereix actituds i paraules perquè ens convertim en artesans de la justícia i la pau.

Que el Déu de la pau ens beneeixi i vingui a ajudar-nos.

Que Maria, Mare del Príncep de la pau i Mare de tots els pobles de la terra, ens acompanyi i ens sostingui en el camí de la reconciliació, pas a pas.

I que cada persona que vingui a aquest món pugui conèixer una existència de pau i desenvolupar plenament la promesa d’amor i de vida que comporta.

Vaticà, 8 de desembre de 2019 Edt

34

in memoriam

Mn. Ramon Martí va morir la matinada

del diumenge dia 8 de setembre, solemnitat del Naixement de la benaurada Verge Maria, a l’edat de 78 anys. Des de 2018 era capellà adscrit de l’Església Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus.

Nascut a l’Aleixar, al Baix Camp, el dia 23 de març

de 1941, va ser ordenat de prevere a l’església parroquial de Sant Sebastià de La Canonja el 30 de novembre de 1968.

Mn. Ramon Martí va ser de 1968 a 1983 vicari de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus i entre els anys 1978 i 1983 ecònom de la Parròquia de Sant Miquel

Arcàngel d’Almoster. A més va ser capellà del Col·legi La Salle de Reus � ns l’any 1992. També va ser rector de diverses parròquies del Baix Camp, d’on va ser arxiprest: de Les Borges del Camp (de 1983 a 1998), de l’Arbolí (de 1987 a 1988), de Maspujols (de 1992 a 1998), de l’Assumpció de Reus (de 1999 a 2006) i de Castellvell del Camp (de 2002 a 2006). A més d’aquests càrrecs pastorals va ser rector, durant un breu temps, de les parròquies de La Trans� guració del Senyor de Vimbodí, de Santa Maria de Senan i de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí.

El mes de juliol de 2006 va ser nomenat rector de la Parròquia de Santa Maria de Cambrils, càrrec que va exercir � ns l’any passat, el 2018, coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva ordenació sacerdotal.

La missa exequial es va celebrar el dilluns dia 9 de setembre a l’església Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus.

Mn. Jaume Roig Roig va traspassar

la matinada del dia 26 de novembre, a l’edat de 72 anys. Des de 2013 Mn. Jaume Roig era el rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de Roda de Berà així com també director del Butlletí O� cial de l’Arquebisbat. Des de 1989 era canonge responsable de la pastoral litúrgica del Capítol de la Catedral.

Nascut a l’Espluga Calba, a l’Urgell-Garrigues, l’any 1946, va rebre l’orde del presbiterat a la parròquia de Santa Maria de Montblanc el 30 de juliol de 1972. Durant la seva etapa diaconal i primers anys de ministeri va servir pastoralment a la Parròquia de Santa Coloma de Queralt, � ns que, entre 1973 i 1977, ja va ser nomenat ecònom als pobles de Ciutadilla, Nalec, Guimerà i Vallfogona de Riucorb. En aquests anys també va ser nomenat confessor ordinari del Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges i col·laborador a la parròquia

de Sant Pere Apòstol de Reus. A la dècada dels anys vuitanta va ser rector de les parròquies de Brà� m, de La Riba, Picamoixons, Vallmoll i dels Garidells a més de ser encarregat de les parròquies de Montferri i Puigpelat. Entre els anys 1991 i 2013 va ser rector de la parròquia de Santa Maria de la Catedral.

Mn. Jaume Roig va ser responsable dels seminaristes teòlegs del Seminari de Tarragona a Barcelona des de l’any 1983 � ns l’any 1994, i va estar durant més de vint anys al capdavant de la Delegació diocesana de Litúrgia. També va ser director, durant un període breu, del Secretariat diocesà del Diaconat permanent i ministeris laicals i, més tard, entre els anys 1990 i 2013, director del Secretariat diocesà de Relacions interconfessionals. A més d’aquests càrrecs pastorals va ser membre del Consell de Presbiteri, professor estable de l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós i administrador de la Residència Sacerdotal Sant Fructuós entre els anys 2000 i 2013.

Les seves exèquies, presidides pel Sr. Arquebisbe, es van celebrar el dia 27 de novembre a la Parròquia de la Immaculada Concepció de l’Espluga Calba.

Reposin en la pau de Crist.

Mn. Ramon Martí i Jaume Roig, a la casa del Pare

Edt

Edt

35

vida religiosa

Les Germanes Carmelites Missioneres Teresianes, 150 anys de presència al VendrellLa cloenda d’aquesta commemoració va tenir lloc el passat dia 9 de novembre

El passat dissabte dia 9 de novembre es va celebrar al Vendrell la III trobada de la Família Palautiana

coincidint amb el 150è aniversari de l’arribada dels carmelites a aquesta localitat.

La Jornada, organitzada per la Congregació de Carmelites Missioneres Teresianes, va ser tota una festa de retrobament entre les germanes, professors, alumnes i amics i veïns. I és que El Vendrell i la comunitat de germanes Carmelites, tant en l’àmbit religiós com en l’educatiu i social, van intrínsecament lligats.

El dia es va iniciar amb la benvinguda de tots els participants al Col·legi Sagrat Cor del Vendrell

on van poder visitar la mostra commemorativa L’orde carmelita al Vendrell des de 1868 organitzada conjuntament per la Congregació i l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.

A mig matí, a l’església parroquial, van celebrar una missa d’acció de gràcies presidida pel cardenal Lluís Martínez Sistach, i concelebrada pel vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny; el rector, Mn. Norbert Miracle i els altres mossens de la parròquia i dos pares carmelites. El cardenal va recordar que «la iniciativa de la presència i del servei als infants, adolescents, joves i malalts, així com també a les famílies del Vendrell va ser al març de 1868 per part

36

del rector Mn. Josep Ildefons Gatell i del beat P. Francesc Palau, que fundà al Vendrell una de les primeres escoles dirigides per les germanes a la Península Ibèrica». Així mateix, el cardenal Martínez Sistach va dir als pares i mares: «A vosaltres us correspon la primera responsabilitat d’educar sòlidament els vostres �lls. Una educació humana i cristiana és la millor herència que podeu deixar-los». El Cor Orfeó Parroquial va sostenir el cant de la litúrgia i, en acabar la celebració, els Dansaires del Penedès van oferir una sardana.

Finalitzada l’eucaristia es va iniciar un recorregut �ns a l’hospital on es va descobrir una placa commemorativa. Amb el dinar de germanor al poliesportiu municipal es va cloure la trobada.

Els actes commemoratius del 150è aniversari de l’arribada dels carmelites al Vendrell es van iniciar el

7 de novembre de 2018, coincidint amb la festivitat del Pare Palau. Durant l’any, per celebrar l’efemèride, els vendrellencs han desenvolupat un bon nombre d’activitats relacionades amb la congregació i la seva presència a la capital del Baix Penedès, amb àmplia participació ciutadana, resseguint l’empremta carmelitana a la localitat. Edt

37

breus

Del 18 al 22 de novembre va tenir lloc l’Assemblea Plenària de la Conferència

Episcopal Espanyola (CEE), a Madrid. Per primera vegada hi va participar el Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas, a més dels bisbes de Bilbao, Mons. Joseba Segura, i de Cartagena, Mons. Sebastián Chico. Mons. Planellas ha quedat adscrit a la Subcomissió Episcopal d’Universitats. La Plenària va triar Mons. Luís Quinteiro com a nou President de la Comissió Episcopal de Migracions. Entre d’altres aspectes es va tractar el projecte de reforma de la CEE, que pretén revisar el seu funcionament i adequar el treball i la seva missió a les circumstàncies actuals; es va treballar en l’esborrany del text sobre la protecció dels menors i de les persones vulnerables; es va aprovar l’edició renovada del Ritual del Baptisme; els textos litúrgics

de sant Pau VI en castellà, català, euskera i gallec, i els textos litúrgics en llengua catalana del Missal Romà en la seva tercera Edició esmenada i, en relació a la pastoral social, es va posar en marxa un grup de treball que impulsarà una setmana social d’àmbit nacional a l’octubre de 2020, i que tindrà com a tema «La regeneració de la vida pública. Una crida al bé comú i a la participació».

El passat 26 de novembre l’arquebisbe Joan va reunir per primera vegada el Consell

del Presbiteri al palau de l’Arquebisbat. La trobada va començar amb la pregària de Tèrcia i un record per Mn. Jaume Roig, traspassat hores abans.

Com que el nou Consell es reunia per primera vegada des del seu nomenament fet el 21 de desembre de l’any 2018 es va escollir com a secretari del Consell de Presbiteri Mn. Albert Fortuny.

El Sr. Arquebisbe va convidar els consellers a treballar amb il·lusió i esperit sinodal a la llum de dos textos: el Concili Provincial Tarraconense, en la celebració del seu 25è aniversari, i els punts de la Carta del papa Francesc Gaudete et exsultate que porten per títol Un ensenyament de l’Església ben sovint oblidat. Del primer va subratllar la seva vigència, i la necessitat que no només se’n faci record, sinó que s’actualitzi i es visqui en les nostres realitats.

De Gaudete et exsultate va explicar que malgrat els nostres esforços, que són necessaris, no podem oblidar que la primacia és de Déu i que hem de con� ar en la seva gràcia i ajuda. La reunió va prosseguir amb el tractament de diverses qüestions relatives a l’arxidiòcesi.

Aquest Consell està format per vint-i-tres preveres representants del presbiterat diocesà la funció dels quals és ajudar el bisbe en el govern de la diòcesi.

Mons. Planellas, nou membre de la Subcomissió Episcopal d’Universitats de la CEE

L’arquebisbe Joan presideix la primera reunió de Consell de Presbiteri

Edt

Edt

38

Edt

Trobada interdiocesana de pastoral de la salut

Uns 140 agents de pastoral de la salut de les diòcesis amb seu a Catalunya

van participar el passat dissabte dia 16 de novembre al matí, a Barcelona, en la XXXI Jornada interdiocesana de pastoral de la salut, la qual enceta la Campanya anual del Malalt 2020. Aquest any, la Campanya té com a referent la soledat, i de manera especial, la soledat de les persones grans. Per aquest motiu el lema és «Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us alleugeriré (Mt 11,28). Acompanyar en la soledat».

La ponència central va anar a càrrec de Begoña Román, professora d’Ètica de la Facultat de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, la qual va aprofundir en la realitat de l’acompanyament de la soledat de les persones grans, tema que també va ocupar la taula rodona de la segona part de la jornada amb la intervenció de diferents professionals que treballen en aquest àmbit. El coordinador del Secretariat Interdiocesà de Pastoral de la Salut (SIPS), Mn. Juan Bajo, va ser l’encarregat de cloure la Jornada orientant sobre com afrontar aquesta realitat des de la pastoral de la salut.

Animadors de joves participen en la formació sobre el tema ‘Cridats a escoltar’Amb el lema «Cridats a escoltar», animadors de joves i també alguns preveres van participar el dissabte dia 9 de novembre en la formació que cada any organitza la Delegació diocesana de pastoral de joventut a la Casa d’espiritualitat Maria Immaculada de Reus.

La directora de la Plataforma social Salesians Sant Jordi de Lleida, Pilar Lance, va obrir la jornada amb una primera introducció sobre l’acompanyament en la qual va exposar els diferents tipus d’acompanyament que existeixen avui dia i com l’Església opta per l’acompanyament espiritual com un instrument i servei necessari per ajudar els joves a què es trobin amb Crist, tal com recull l’exhortació apostòlica del papa Francesc «La joia de l’evangeli».

La segona part del matí va consistir en realitzar un exercici personal on cada animador havia d’analitzar com és la seva relació amb Déu i si estaven disposats a deixar-se acompanyar. Seguidament hi va haver la posada en comú, moment en què es van poder plantejar dubtes i qüestions relatives a l’acompanyament i pensar de quina manera es pot concretar aquest acompanyament en els grups de les parròquies.

Edt

39

Benedicció de la renovada imatge de la Mare de Déu a la parròquia de Sant Pau de Tarragona

El Sr. Arquebisbe va beneir en el transcurs de la missa

dominical del passat 27 d’octubre la imatge renovada de Santa Maria que es troba a la parròquia de Sant Pau de Tarragona. A partir d’ara la comunitat parroquial venerarà aquesta imatge, sota l’advocació de Santa Maria, mare de l’Església, i celebrarà la seva festa de manera solemne l’endemà de la solemnitat de Pentecosta.

És voluntat del sant pare Francesc que Maria sigui venerada també com a Mare de l’Església «considerant la importància del misteri de la maternitat espiritual de Maria, que des de l’espera de l’Esperit en la Pentecosta (cf. Ac 1,14) no ha deixat mai de tenir cura maternalment de l’Església, pelegrina en el temps».

El Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor de Tarragona celebra 140 anys

El diumenge de la Immaculada Concepció es van complir els 140

anys (1879-2019) de la benedicció de l’aleshores església conventual de Jesús-Maria, dedicada a Nostra Senyora del Sagrat Cor.

Per tal de commemorar aquest esdeveniment, en el transcurs de la celebració eucarística es va dur a terme la cerimònia d’imposició de medalles a un grup de cinc feligresos/es del Santuari com a signe de pertinença a l’Arxiconfraria de Nostra Senyora del Sagrat Cor. Aquesta data també ha estat l’inici d’una nova etapa —que culminarà el dia 31 de maig de 2020, festa titular del Santuari— en la que s’intensi�caran les activitats pròpies d’un Santuari com a centre d’evangelització, en sintonia amb la recent Carta apostòlica del papa Francesc en forma de Motu propio «Sanctuarium in Ecclesia» (01.04.2017).

La construcció d’aquest Santuari la va incentivar el canonge Jaume Llovet �ns aconseguir «[...] donar principi a les obres, en una de les ales del Col·legi amb porta al carrer Méndez Núñez. Dirigida per un hàbil arquitecte, es va construir una esvelta església [...]», que és l’actual Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor. La benedicció del Santuari la va duu a terme l’aleshores vicari general de l’arxidiòcesi, Dr. Joan Baptista Grau Vallespinós, futur bisbe de la diòcesi d’Astorga, a qui l’unia una profunda amistat amb el jove arquitecte Antoni Gaudí. Edt

Edt

40

commemoració

Catalunya homenatja Mn. Joan Serra i Vilaró (1879-1969)Els actes van iniciar-se el passat novembre a Tarragonaamb la presentació de les actes del IV Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic Tàrraco Biennal

Amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Mn. Joan Serra i Vilaró (1879-1969), el Departament

de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració d’altres institucions vol recordar la seva � gura i la seva tasca cabdal per a l’arqueologia catalana. El pas per Cardona, Solsona i Tarragona de l’eclesiàstic i historiador va deixar una empremta encara avui vigent, tant en els estudis històrics i la recerca arqueològica com en la divulgació i preservació del patrimoni.

El programa commemoratiu es va iniciar el passat dia 27 de novembre amb la presentació de les actes del IV Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic Tàrraco Biennal. Exposicions, publicacions, conferències i rutes culturals conformaran el programa d’actes commemoratius —� ns la primavera de 2020— per a donar a conèixer la � gura de Mn. Serra i Vilaró, un dels personatges més importants de l’arqueologia catalana d’inicis del segle XX.

Un referent de l’arqueologia catalana

Joan Serra i Vilaró va néixer a Cardona l’any 1879. Va estudiar teologia, � loso� a i llatí als seminaris de Vic i Solsona. Ordenat l’any 1902, el 1906 es va fer càrrec de l’Arxiu Diocesà de Solsona i el 1909, de l’ordenació i conservació del Museu Diocesà de Solsona. Amb el suport del bisbe Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, va dedicar-se activament —entre 1915 i 1925— a la recerca de restes prehistòriques,

41

protohistòriques i d’època romana de la diòcesi de Solsona. L’any 1925 va ser cridat a Tarragona on va iniciar una sèrie d’excavacions, entre les que destaquen les de la Necròpolis Paleocristiana i del Fòrum de la Colònia. Durant la Guerra Civil es va refugiar a Itàlia on va col·laborar amb l’Institut Ponti�ci d’Arqueologia Cristiana de Roma.

Les aportacions de Serra i Vilaró també van ser claus en la datació de la muralla de Tarragona. Fins al 1936 va intervenir en diversos espais de la construcció apro�tant que s’hi feien obres o reformes. No sense polèmica, els seus estudis arqueològics van con�rmar

la datació de la muralla en l’època romana, i van descartar altres teories, que la dataven més tard.

Acabada la guerra va esmerçar molts esforços en recuperar el tresor artístic sostret durant el con¦icte, tant de la diòcesi de Solsona com de Tarragona.

El 1940 va ser nomenat canonge de la Catedral de Tarragona. Durant els anys següents va continuar amb la publicació de les seves recerques i va rebre diferents distincions cíviques i acadèmiques. El 27 d’octubre de 1969 moria a Tarragona i era enterrat a la Necròpolis Paleocristiana de la ciutat.

42

Sr. Jordi Agràs Estalella, director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat a Tarragona:

«Treballava d’una manera molt acurada, documentant fotogrà�cament les troballes»

—Què es vol posar de relleu amb aquest reconeixement institucional a Mn. Joan Serra i Vilaró?

L’objectiu és posar de relleu la seva tasca com un dels pioners de l’arqueologia a Catalunya. Serra i Vilaró va desenvolupar la seva activitat principalment a Solsona i a Tarragona, on va crear els respectius museus i va fer una aportació extraordinària a l’arqueologia. Treballava d’una manera molt acurada, documentant fotogrà�cament les troballes. L’objectiu �nal de la celebració és posar en valor tot aquest patrimoni que actualment està en mans del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

—Quin llegat perdura en aquestes tres poblacions?

A Cardona hi neix i hi viu els primers anys de la seva vida. A Solsona realitza la seva primera etapa a l’Arxiu i al Museu Diocesà centrant-se en la prehistòria i cridat per l’arquebisbe i cardenal Vidal i Barraquer arriba a Tarragona, on desenvolupa la

segona etapa centrada en l’arqueologia romana i paleocristiana. El seu llegat és molt important tant a nivell grà�c com escrit.

Simbòlicament els actes han començat a Tarragona, que és el lloc on va morir i on està enterrat, i després de passar per Solsona és clouran a Cardona, lloc on va néixer. Això ens permetrà als tarragonins i tarragonines conèixer el Serra i Vilaró de Solsona, i als solsonencs el Serra i Vilaró al qual perden la pista quan marxa cap a Tarragona.

—Aquest homenatge és fruit de la implicació i el treball conjunt de diverses institucions catalanes. Quins tipus d’actes s’han programat?

S’ha con�gurat una ambiciós programa gràcies a la complicitat de les següents institucions: el Departament de Cultura. Serveis Territorials a Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, l’Ajuntament de Bagà, l’Ajuntament de Tarragona, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, l’Arxiu

Comarcal del Berguedà, l’Arxiu Històric de Cardona, l’Associació Cultural Sant Fructuós, la Biblioteca Pública de Tarragona, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, el Museu Bíblic Tarraconense, la Reial Societat Arqueològica de Tarragona i la Universitat Rovira i Virgili.

És un programa variat que inclou conferències, exposicions i taules rodones que ens permetran arribar a un coneixement global de la �gura i obra de Mn. Joan Serra i Vilaró. També hi ha previstos dos intercanvis un a Solsona i un altre a Tarragona pensats perquè els estudiosos i persones interessades en Serra i Vilaró i l’arqueologia puguem trobar-nos a les dues ciutats per descobrir l’obra realitzada a cadascuna d’elles. Edt

43

el 2019 en imatges

Al llarg d’aquest any han estat nombrosos els fets noticiables a l’arxidiòcesi impulsats per parròquies, arxiprestats, delegacions, grups... Aquesta selecció només és una petita mostra de tot el que hem viscut i

celebrat.

Setmana de pregària per la unitat dels Cristians Inaugurada la primera fase del Jardí bíblic al Museu Bíblic Tarraconense

Ofrena ¦ oral a la tomba del cardenal Vidal i Barraquer en el seu Any commemoratiu

Nou sistema de recollida de donatius a les esglésies

Tarragona acull el II Aplec de professors i mestres cristians Viacrucis a l’am� teatre (acte previ a la Beati� cació)

44

Beati� cació del Dr. Marià Mullerat i Soldevila a la Catedral Missa d’acció de gràcies a Arbeca, on va morir màrtir

Missa d’acció de gràcies a Santa Coloma de Queralt, poble natal del beat Mullerat Chistus vivit, nova Exhortació apostòlica del papa Francesc

Celebració de la Missa crismal a la CatedralAcollida diocesana de la creu de Mossul (Trobada de joves a Salou)

Ordenació diaconal del seminarista Robert Otaba Trobada diocesana de Vida Creixent

45

Nomenament del nou arquebisbe metropolità de Tarragona Comiat de l’arquebisbe Jaume Pujol a la Catedral

Ordenació episcopal de Mons. Joan Planellas i Barnosell Festes decennals de la Mare de Déu del Remei (Alcover)

L’arquebisbe Joan rep el pal·li de mans del Sant Pare Francesc

Segon camp de treball d’estiu al Centre Pastoral Oblates

45a edició dels Cursos Bíblics d’Estiu a Tarragona Jornades ‘El temps retorna. 500 anys del Renaixement a la Catalunya Nova’

46

Festes quinquennals de la Mare de Déu dels Torrents a Vimbodí

El Misteri de la Selva, a la Sagrada Família de Barcelona

Celebració del Mes Missioner Extraordinari Inici del 50è aniversari de l’escola Joan XXIII

Inauguració del nou curs acadèmic 2019-2020 de l’INSAF Trobada diocesana del voluntariat de Càritas a Valls

X Congrés de les Hospitalitats catalanes de la Mare de Déu de Lourdes a Tarragona

Visita virtual al Museu Diocesà de Tarragona

47