Església de tarragonaNúm. 305 Juliol - Agost 2018 Quinta època

L’estiu, un temps privilegiat per a la nostra salut espiritual

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:

1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça:

Arquebisbat de TarragonaDpt. de Mitjans de Comunicació Social

C/ Pla de Palau, 243003 Tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47

Subscriu-te!

FORMULARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte BBVA n. ES67-0182-8366-5002-0006-9176

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència Número de compte o llibreta

Titular compteBanc o Caixa Adreça Oficina Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

E S

Nom: Cognoms:

Adreça:

Codi Postal: Telèfon:e-mail:

Població:

DNI:

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Torrell - Reus

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 305Julio -Agost 2018

04 El BlocSant Pau i els Jocs del Mediterrani

05CapçaleraFamílies «especials»

06ReflexióUn catòlic pot ser polític?

09Museu BíblicLa Casa dels Concilis:un espai amb vint segles d’història

12ReflexióParlant d’esport

14 AHATIV Jornades d’història Mn. Sanç Capdevila i Felip

16EducacióL’aprenentatge cooperatiu a les escoles diocesanes de Tarragona

18CETComunicat reunió n. 227

20Acció socialL’escolta com ajuda per a alliberar-se de nusos que ofeguen

29CulturaAcollida i espiritualitat a través de l’art

30CatequesiEls ‘irrenunciables’ de la catequesi

33Tarragona MissioneraExpedició a Hondures 2018

39In memoriamMn. Antoni Roquer Hugué

BreuL’església de Riudoms declarada Bé Cultural d’Interès Nacional

42NotíciesConcerts de Pueri Cantores46è pelegrinatge diocesà a Lourdes

Estiu

25 Rutes per gaudir de la cultura i l’art

Moral

40 L’eutanàsia, un «dret a morir» que ningú pot assumir

Pastoral de la Salut

36 Acompanyar la família en la malaltia

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

Vaig tenir la sort de conèixer i ser amic de Luís Maria Mezquida, un gran periodista que signava els seus

articles al Diari de Tarragona amb el nom de Petrófilo, que va morir als 89 anys. Darrerament quan me’l trobava a la sortida de l’església de Sant Fructuós, em deia, tot pensant en el final de la vida, aquelles paraules de la carta de sant Pau a Timoteu: «He lluitat un bon combat, he acabat la carrera, he guardat la fe». Ho deia en llatí perfecte. Era un home de gran fe i gran cultura.

M’ha fet pensar que sant Pau hauria gaudit dels Jocs del Mediterrani que hem celebrat fa poc, per aquesta menció esportiva que fa de la lluita i la carrera, i pel fet que apreciava un mar que havia travessat tantes vegades anant d’un port a l’altre, fins el de Roma, en la seva predicació constant.

Sant Pau s’hauria reconegut en les banderes de molts països que havia visitat, com les actuals Síria, Turquia, Macedònia, Grècia, Itàlia, Malta... Espanya? Però al mateix temps s’hauria entristit pensant en tants naufragis com es produeixen en les aigües del Mediterrani, ell que havia estat nàufrag més d’una vegada i passà hores dramàtiques sobre les aigües del mar en perill d’ofegar-se.

Els Jocs han acabat fa unes setmanes, però les ensenyances de l’apòstol, com el seu himne a la caritat, no passaran mai.

Sant Pau i els Jocs de Tarragona

Edt

4

Capçalera

Famílies «especials»Jaume Gené, pvre.

Edt

L’estiu encara és un goig per les parròquies i esglésies de la costa. L’estiu passat, a més dels

turistes anònims que s’acosten puntualment, em vaig fixar en les famílies i, especialment, en les famílies que algun dels seus membres té alguna discapacitat física o mental, en podríem dir «especials». El turisme familiar d’Altafulla i contrades permet de poder fer aquesta bonica constatació, aquestes famílies hi són, són moltes i mostren una salut envejable: delicadesa exquisida, somriures a dojo, bona combinació de responsabilitat i generositat, quasi com un somni constant... Gaudeixen d’uns dies de convivència i d’esbarjo que posen a prova els pares, germans i familiars més experts. Són dies on els nois i noies més grans han deixat el taller on treballen i la residència on viuen habitualment, «Ens han donat vacances!» diuen tot cofois, com qualsevol treballador! Els més jovenets gaudeixen d’uns dies de platja i de sol sota la mirada atenta de pares, tiets, cosins... Són dies esgotadors, sembla que no s’acabi mai el neguit de més joc, de més aigua i bicicleta, de més festa. Els pares, alguns ja avis, contemplen embadalits la bellesa i la felicitat dels seus fills i filles.

Diuen que no són com els altres, però són els nostres, els millors, l’alegria de casa nostra, la joia més gran del nostre cor. Per alguns l’entreteniment no és tan fàcil, necessiten qui els guiï, qui els entri a l’aigua i els sostingui, qui els parli a cau d’orella perquè no hi senten bé..., i tot amb una gentilesa i paciència que desitjaria qualsevol ésser humà. Summament agraïts, ells corresponen expressivament amb el seu afecte i generosos somriures.

Falta una darrera consideració, l’espiritual. Aquests dies que sembla que no s’acaben, d’esforç i atenció, tenen una inflexió a les vuit del vespre. És l’hora de missa. Sempre ben puntuals, alguns dies més perquè s’han de confessar, amb un somriure als llavis com qui reconeix en Jesús el més íntim dels seus amics, participen activament de la celebració pregant i cantant amb tot el cor, amb una veu que es fa notar. Després de missa, les converses i salutacions amb els feligresos és expressió de l’eucaristia que junts acabem de celebrar, joia serena i continguda entre germans.

Estic segur que només Déu és capaç de calcular (si es pot!) tot l’amor, tota la generositat d’aquests pocs

dies de vacances familiars. Però ningú no es preocupa de comptar, no es fa per ser comptat sinó per ser feliç! No hi ha amor més gran que el qui dona la vida! L’estiu acaba i tothom retorna als seus llocs habituals. És tota una gràcia de Déu haver pogut contemplar, algunes

de lluny altres de ben a prop, aquesta meravella de famílies «especials», si se’m permet. D’estiu a estiu no hi ha la gelor del fred hivern sinó la calidesa de la fraternitat, una nova primavera. Una oportunitat de transformació interior. Els discapacitats ens capaciten per observar millor la realitat del nostre entorn, els petits del Regne ens deixen entreveure el rostre de Crist per estar atents a tot tipus de pobresa. Aquesta capacitat de relació i atenció ens fa més humans, més germans, més cristians.

L’observació, que potser també heu fet d’altres, ens duu a una bonica afirmació, la família és ben viva i té una fortalesa molt gran quan aquesta es posa en acció, sense límits i amb grans horitzons. Que la fe enforteix i uneix més que res la família, és això el que la fa especial!

55

reflexió

Un catòlic pot ser polític?

Domènec Melé, pvre. Professor de l’IESE Business School

Per a alguns la resposta a la pregunta formulada pot semblar òbvia: «És clar que sí, per què no?».

Però no ho és tant per a altres, a la vista dels tripijocs que sovintegen la política, per no parlar de casos de manipulació de la veritat i de corrupció. D’altres ho dubten. Recordo una vivència personal al voltant d’aquesta qüestió, ja fa més de vint-i-cinc anys. Assistia a un congrés d’ètica empresarial a París en què es debatien aspectes ètics en les relacions empresa-governs. En aquesta ocasió hi assistien polítics de diversos àmbits, a banda d’empresaris i especialistes en ètica empresarial. En un descans se’m va apropar un alcalde d’una població dels voltants de París i em va dir: «Jo soc catòlic, però em vol dir com és possible ser catòlic i polític?». Vaig entendre que el que em volia preguntar realment era com es podria harmonitzar el fet de ser un bon catòlic, amb totes les seves exigències ètiques, i tenir èxit en la política. No recordo bé els termes en què li vaig respondre, però devia ser una resposta senzilla semblant a la que donaré aquí d’una manera més extensa. Es basa en un argument ben senzill: considerar què és ser catòlic i què és ser polític i veure la compatibilitat entre ambdues categories.

Amb poques paraules podríem dir que un catòlic és un seguidor de Jesucrist en comunió amb l’Església universal fundada per Crist sobre la roca de Pere i els altres apòstols, que perdura fins avui, i que anomenem catòlica.

Dedicar-se a la política, en el seu sentit genuí, vol dir treballar per tot allò que contribueix a un bon govern de la «polis», és a dir, de la comunitat organitzada, que justament anomenem «comunitat política» -sigui una ciutat o població, un territori, un estat o nació,

fins i tot alguna realitat supranacional com ara la Unió Europea.

Treballar per un bon govern, en qualsevol nivell, no solament no té res de dolent, ans al contrari, és un tasca noble. Tampoc ho és voler accedir al poder polític amb afany de servir el bé comú. Com deia el beat Pau VI, el poder polític, «que constitueix el vincle natural i necessari per assegurar la cohesió del cos social, ha de tenir com a finalitat la realització del bé comú.» (Octogesima adveniens, 46) Més encara, els bisbes tot sovint encoratgen els catòlics a prendre part en la vida pública i en l’activitat política tot aportant-hi la rica visió de l’humanisme cristià i una actuació competent i moralment responsable. La Conferència

6

Episcopal Tarraconense ho ha fet de nou, fa ben poc, afirmant: «Animem tothom, especialment els laics cristians, a ser responsables i compromesos en la vida pública» (Nota, 20-lX-2017).

L’Església, a través de la seva doctrina social, proporciona principis fonamentats i valors evangèlics, criteris de judici, generalment en qüestions de certa fondària, i ocasionalment orientacions a l’acció.

Tot això serveix perquè cada cristià -també aquell que es dedica a la política- es formi la seva pròpia consciència i després actuï amb llibertat i

responsabilitat personal. És important remarcar això ja que, com afirma el Concili Vaticà II, l’Església «per raó de la seva funció i la seva competència no es confon per res amb la comunitat política ni està lligada a cap sistema polític» (Gaudium et spes, 76). Més encara, «no proposa sistemes o programes econòmics i polítics, ni manifesta preferències per uns o per altres, amb tal que la dignitat de l’home sigui degudament respectada i promoguda, i ella gaudeix de l’espai necessari per exercir el seu ministeri en el món.» (Sollicitudo rei socialis, 41).

Tanmateix, cada catòlic sí que pot manifestar preferències polítiques i proposar o adherir-se a un o

altre programa de govern que no contradigui els valors evangèlics i sigui coherent amb els ensenyaments socials de l’Església. En concret, el beat Pau VI parla d’actuar «respectant les legítimes llibertats de les persones, de les famílies i dels grups subsidiaris», la qual cosa ha de servir «per crear eficaçment i en profit de tots les condicions requerides per a aconseguir el bé autèntic i complet de tota persona, inclòs el seu destí espiritual.» (Octogesima adveniens, 46). En els moments actuals, els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense presenten com a fita «avançar en el camí del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i les institucions i de la no-confrontació, ajudant perquè la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau.» (Nota, 20.IX.2017).

El catòlic que vol dedicar-se a la política pot fer-ho triant entre diverses opcions, ja que en els problemes que afronta una societat hi caben diferents solucions d’inspiració cristiana. Així doncs, tret de situacions excepcionals, dos catòlics poden ser adversaris polítics amb punts que l’Església deixa a la lliure discussió per no afectar la fe o la moral. Cal, però, que actuïn entre ells i amb els altres amb respecte i caritat.

És clar que els catòlics, en general juntament amb d’altres que no ho són, poden crear o adherir-se a partits polítics i altres formes associatives per participar en la vida pública tot prenent inspiració de l’humanisme cristià proposat pels ensenyaments socials de l’Església.

Cal fer notar que han de tenir cura per no instrumentalitzar l’Església o associacions cristianes en suport d’ideologies partidistes. Seria comprometre l’Església en un bàndol, quan una opció contrària pot ser també legítima i tan catòlica com la primera. El Compendi de Doctrina Social de l’Església (n. 573) recorda que «els requeriments de la fe cristiana difícilment es poden trobar en una única posició política.» També adverteix que «pretendre que un partit o una formació política corresponguin completament a les exigències de la fe i de la vida cristiana genera equívocs perillosos.» (ibidem).

Una situació que es dona tot sovint és que el cristià no trobi un partit polític que respongui

plenament a les exigències ètiques que neixen de la fe i de la pertinença a l’Església, encara que hi comportin molts aspectes positius. Aleshores, la seva adhesió no ha de ser incondicional, sinó crítica en allò contrari

7

a la fe. En aquest cas, cal que treballi «per tal que el partit i el seu projecte polític resultin estimulats a realitzar formes cada vegada més atentes a aconseguir el bé comú, inclòs el fi espiritual de l’home.» (Compendi, íbidem).

Sigui com sigui, el catòlic que es dedica a la política ha de saber compaginar competència i sentit pràctic, actuar amb honestedat i sentit de justícia, i cercar el poder per servir la comunitat i no per interès personal o de partit. Ha d’harmonitzar la necessària sagacitat amb el respecte a l’adversari; fer bé la seva feina sense faltar a la veritat ni a la caritat. A la vista de tot això, i tornant al principi, hom es pot preguntar: és possible tot això i tenir èxit en política? La resposta cal que sigui matisada.

Hi ha èxits polítics, especialment a curt termini, que es poden aconseguir jugant brut o sense respectar el que s’ha dit. Cal dir que si l’èxit polític -o del que sigui- s’ha d’aconseguir sacrificant la fe i la moral, no paga la pena. L’Evangeli és ben clar: «Què en traurà l’home de guanyar tot el món si es perd ell mateix i es

condemna?» (Lluc 9,25). Tanmateix no sempre qui juga brut guanya, i menys a llarg termini. Una actuació recta és clau per guanyar-se la confiança, i si hi ha polítics en els quals la gent no hi confia malament rai.

Ser un bon catòlic i persona de bé no és incompatible amb ser un bon polític. Ho han fas palès, si més no, els anomenats «Pares Fundadors de la Unió Europea»: Jean Monnet, un home de bé, amb una comprensió fraterna

de la condició humana; Konrad Adenauer, fervorós catòlic, que va ser el primer líder del partit Unió Demòcrata Cristiana, una de les forces més influents del seu país, i pare del «miracle econòmic» alemany de la postguerra; Robert Schuman, ja beatificat per l’Església catòlica i en procés de canonització; i Alcide de Gasperi, en procés de beatificació.Article publicat a la revista ‘Radar social’ (gener-març 2018)

Treballar per un bon govern no solament no té res de dolent, ans al contrari, és un tasca noble

Edt

8

museu bíblic

La Casa dels Concilis: un espai amb vint segles d’història

Andreu Muñoz MelgarDirector del Museu Bíblic Tarraconense

Escàner de la Casa dels Concilis amb les superposicions constructives: Exedra romana/cisterna (1); Catedral (2); Casa dels Concilis (3); Refugi antiaeri(4); Museu Bíblic (5) (Imatge de Josep M. Puche i Iván Fernández / ICAC).

A l’actualitat, dues grans línies d’actuació estan dinamitzant el Museu Bíblic Tarraconense, ubicat

a la històrica Casa dels Concilis. D’una banda, la constant transformació i posada al dia del seu discurs museogràfic centrat en la transferència dels valors i coneixements de la cultura bíblica. De l’altra, la posada en valor de l’edifici, seu del museu, que esdevé un autèntic registre de superposicions d’estructures arquitectòniques històriques al llarg de dos mil·lennis. És així que l’edifici conserva restes dels porticats i una exedra del recinte de culte imperial de l’època dels emperadors flavis (segona meitat del segle I dC), estructures medievals annexes a l’antic Hospital de Santa Tecla, les estructures de l’edifici del segle XVI quan fou arxiu eclesiàstic, un refugi antiaeri de la Guerra Civil, a 10 metres de profunditat i les estructures més recents del projecte educatiu, construït en temps del cardenal Benjamín de Arriba y Castro, a inicis de la dècada dels anys 50 del segle XX. Avui, la part baixa de l’edifici l’ocupa el Museu Bíblic i els pisos superiors diferents entitats i fundacions vinculades a l’Església.

L’estructura base de l’edifici el configura el projecte de l’any 1585 destinat a crear un espai per a l’arxiu dels documents i protocols de la Província Eclesiàstica

Tarraconense i dels seus concilis provincials. D’aquí prové el nom de «Casa dels Concilis» i és així que està catalogat com un monument protegit com a bé cultural d’interès local. La seva construcció esdevingué en la prelatura de l’arquebisbe Antoni Agustí Albanell. Per a la seva edificació van fer servir estructures precedents d’època romana i medieval. Cal pensar que la trama urbana en aquest sector durant l’època medieval i moderna és complexa, i de quina manera aquesta trama evoluciona encara és objecte d’estudi.

Per poc temps l’edifici del segle XVI va conviure amb l’antic Hospital de Santa Tecla, actiu fins a 1588. També convisqué amb la Casa dels Orfes. El seu ús

9

Situació de la «Casa dels Concilis» en època medieval (Museu Història Tarragona), entre l’Hospital de Santa Tecla (2) i el Castell del Patriarca (3), episcopi en aquests moments (Foto arxiu MBT)

Sala «Dr. Jaume Pujol» amb la nova proposta museogràfica de restitució parcial dels aplacats del mur del recinte de culte imperial (Foto: Míriam Ramon).

com a arxiu eclesiàstic arribà fins després de la Guerra del Francès. Quan fou convertit en escola en el segle XX, l’antic edifici del segle XVI va perdre gran part de la seva estructura arquitectònica original.

Una de les grans parets mestres que l’edifici va fer servir fou el mur de tancament del recinte de culte imperial. Recentment s’ha descobert un nou segment dintre de la sala «Dr. Jaume Pujol», dedicada al món de la Prehistòria, Mesopotàmia i Egipte. També s’ha obert una gran finestra al pati que permet oferir una visió de l’esmentat segment de mur romà amb les fonamentacions, de cinc metres de profunditat, exhumades el passat mes de setembre al mateix pati del museu.

En aquesta sala, el visitant pot veure com ha quedat fossilitzat un sector dels porticats que envoltaven el temple d’August. Aquest temple presidia el recinte de culte imperial en el mateix espai de l’actual catedral. Fou construït en un moment indeterminat a partir de l’emperador Tiberi (14-37 dC). L’emperador Vespasià (69-79 dC) amplià la plaça del temple (tèmenos) amb galeries porticades, estances (exedres) amb

funcions de culte i una gran aula, a la manera d’un segon temple, centrat a l’extrem septentrional del conjunt. La sala «Dr. Jaume Pujol» resta tancada pel mur perimetral de la plaça romana i per una paret que fonamenta en la línia de columnata dels esmentats pòrtics. Així, el visitant que entra en aquesta sala pot comprovar que fa dos mil anys es trobaria a l’interior dels porticats. Una maqueta a escala 1:200 del recinte de culte imperial, ubicada en aquesta sala, serveix per marcar la seva situació. El mur romà tenia en època romana una alçada d’uns 9 metres. Són visibles una gran quantitat de forats en el mur que

10

Edt

Galeries del Refugi antiaeri del subsòl del Museu Bíblic (Foto arxiu MBT).

Restitució del sector oriental del recinte de culte imperial en les dependències del Museu Bíblic (Foto arxiu MBT).

servien per ancorar els aplacats de marbre de Carrara (Itàlia) amb els que es folrava la part interna dels porticats i els paviments. Recentment, i amb finalitats didàctiques, s’han reproduït aquests aplacats en el mateix mur. El nivell de pavimentació d’època romana és pràcticament el mateix que a l’actualitat i també es mostra a la sala del museu. El mur romà és suportat per grans fonamentacions. Encara si excavessin dins la sala podríem descobrir aquesta fonamentació amb una potència de 5 metres de profunditat com es pot observar en diferents punts del museu (pati i cisterna en el subsòl). El visitant també pot observar pintat en vermell l’espai d’una antiga finestra d’època romana que s’obria en el mur del porticat i la posició d’una de les seves columnes.

En el subsòl de la sala «Mn. Salvador Ramon» dedicada al món romà del museu es conserven les restes monumentals de la caixa de fonamentació de l’exedra romana del sector oriental. Aquesta caixa de fonamentació fou en diferents èpoques utilitzada com a cisterna, probablement des d’època romana. En aquest sentit, el museu té planificades noves intervencions arqueològiques i museogràfiques per fer visitable aquest sector de subsòl. Entre altres accions dedicarà una sala a centre d’interpretació de l’evolució històrica de l’acròpolis de Tarragona amb la construcció de tres maquetes que mostraran l’evolució d’aquest espai en època romana (maqueta ja realitzada), en època visigòtica i en el segle XIII quan s’estava construint la catedral.

També, en aquests moments, l’equip del museu està estudiant el refugi antiaeri que recorre el subsòl del museu a 10 metres de profunditat, amb dues galeries excavades a la roca amb sortides al carrer de les Coques i a alguns immobles dels carrers Santa Tecla i Sant Llorenç. De moment ja s’han efectuat treballs de planimetria i escàner en 3D a tot el refugi en col·laboració amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. El refugi antiaeri és un espai molt ben conservat i tenim programat que en un futur sigui visitable amb l’ajut de les administracions públiques.

Aquest testimoni silenciós ens parla del drama dels bombardeigs que Tarragona va patir a partir del 17 de juny de 1937. El mes de març de 1938 Tarragona ja comptava amb una seixantena de refugis antiaeris. El refugi de la Casa dels Concilis és un dels millors conservats de la ciutat i també un dels més espectaculars. L’historiador Jordi Piqué ens explica que els bombardejos van ser massius i continus durant els sis mesos finals de la guerra i que en un mateix dia els ciutadans podien refugiar-se cinc o sis vegades al dia, amb un total de sis hores sota terra.

La Casa dels Concilis ens està deparant grans sorpreses i una gran oportunitat per fer del nostre patrimoni una eina fascinant al servei del diàleg fe-cultura, de l’educació i de la cultura de la pau.

11

reflexió

Parlant d’esport

Joan Miquel Bravo Alarcón, pvre.

Durant la darrera setmana del mes de juny hem tingut a la nostra arxidiòcesi la celebració dels

XVIII Jocs del Mediterrani 2018, sense gaire ressò i participació ciutadana, malgrat la importància d’aquest gran esdeveniment.

Uns Jocs que posen de manifest aquest fenomen social que en les darreres dècades ha anat experimentant la nostra societat moderna, com és la pràctica esportiva en molts dels seus camps i àmbits.

L’Església, atenta a l’home d’avui, i malgrat que el seu interès per aquestes pràctiques no és una cosa nova, com a conseqüència del creixement significatiu que ha experimentat en els últims decennis, i coincidint amb la difusió de l’esport a cercles cada vegada més amplis de la nostra societat, ha volgut reflexionar i ser present en el món de l’esport d’avui.

Certament, els últims Papes han estat atents al món esportiu a través de trobades amb equips, seleccions i esportistes, i han regalat importants llums que propicien una comprensió més integral de l’esport. En els últims anys, aquest esforç eclesial s’ha traduït

en la creació de la secció Església i esport, del Pontifici Consell per als Laics, la Família i la Vida i del Departament d’Esport en el Pontifici Consell per a la Cultura, on busquen fomentar la reflexió sobre la relació entre fe cristiana i esport, impulsar la pastoral dels esportistes i difondre els valors cristians associats a la pràctica esportiva, ja que l’Església està cridada a prestar atenció també a tot el que concerneix a l’esport, que pot ser considerat com un dels punts neuràlgics de la cultura contemporània i frontera de la nova evangelització.

Però, preguntem-nos on rau, en última instància, l’interès eclesial per l’esport?

Amb molta claredat ho deia el papa Francesc en el seu discurs als delegats dels Comitès Olímpics Europeus l’any 2013: «Els llaços entre l’Església i l’esport són una bella realitat que s’ha anat consolidant en el temps, perquè la comunitat eclesial veu en l’esport un vàlid instrument per al creixement integral de la persona humana. La pràctica de l’esport, en efecte, estimula una sana superació de si mateixos i dels propis

12

egoismes, entrena l’esperit de sacrifici i, si s’enfoca correctament, afavoreix la lleialtat en les relacions interpersonals, l’amistat i el respecte de les regles».

Ja el papa Pius XII, l’any 1952 en un congrés italià sobre l’educació física, explicava els quatre pilars fonamentals de l’esport: «[L’esport] té com a finalitat pròxima educar, desenvolupar i fortificar el cos en el seu costat estètic i dinàmic; com a fi més remot, l’ús del cos per part de l’ànima, així preparat per al desplegament de la vida interior i exterior de la persona; però com a fi encara més profund, el de contribuir a la seva perfecció; finalment, com a fi suprem, en general i comú a tota forma d’activitat humana, el d’apropar l’home a Déu».

Heus aquí l’interès eclesial per l’esport: la salvació de l’home en la seva totalitat, cos i esperit, deixant en evidència que per a l’Església l’esport és una activitat humana summament rellevant, ja que és un instrument que permet a l’ésser humà desenvolupar-se integralment i apropar-se a Déu.

L’Església, per tant, s’interessa per la pràctica esportiva perquè primer de tot s’interessa pel benestar físic i espiritual de tot l’ésser humà, perquè el concep com una unitat, no composta de parts aïllades i independents, sinó de realitats unides, que interactuen i s’influencien permanentment. La visió cristiana de l’ésser humà busca ser integral, evitant qualsevol reduccionisme antropològic.

En la mateixa línia, s’entén l’esport no només en el seu aspecte físic, sinó també pel fet que ordenat al perfeccionament intel·lectual i moral de l’ànima, com una «gimnàstica de l’esperit, un exercici d’educació

moral», ens dirà el papa Pau VI en el seu discurs als ciclistes del Giro d’Itàlia l’any1964; ajudant l’ésser humà a la consecució dels fins suprems per als quals ha estat creat.

El recordat papa Benet XVI, deia a esportistes austríacs l’any 2007: «Així mateix, quan es practica esports d’alt nivell cal preservar l’harmonia interior entre el cos i l’esperit, no reduint l’esport només a la simple obtenció de resultats».

«Res hi ha veritablement humà que no trobi ressò en el cor del Poble de Déu», ens van ensenyar sàviament els pares conciliars a la Gaudium et spes.

Per tant, interessar-se per l’esport, des del punt de vista cristià, no és només practicar-lo, sinó també voler trobar les estratègies que alliberin l’home de tot el que sigui contrari a la seva dignitat, com pot ser l’ús de l’esport com a mitjà de domini i control dels éssers humans i de la vida; la reducció de l’esport a la producció de medalles; la seva utilització només comercial i mediàtica tot desviant l’atenció dels problemes greus i urgents de la nostra societat; la injustícia social que genera el privilegi d’una elit esportiva, per tal d’intentar, amb humilitat, promoure una formació més integral de la persona humana vers la seva pròpia realització, conscients que per a ser els primers serà necessari ser els últims; deixar que altres guanyin; perdre i servir als que més ho necessiten i, finalment, prioritzar els projectes socials fonamentats en processos que beneficiïn a una major quantitat de persones.

Fes esport! Edt

13

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

ahat

IV edició de les Jornades d’història Mn. Sanç Capdevila i Felip organitzades per l’Arxiu Històric Arxidiocesà

Neus Sánchez Pié Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

Com porta fent els darrers quatre anys, l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT),

conjuntament amb l’Arxiu Capitular de Tarragona i l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de la mateixa ciutat, els passats dies 14 i 15 de juny va organitzar les IV Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila i Felip, que, enguany, en la seva quarta edició es van dedicar a l’estudi dels fenòmens migratoris a Catalunya al llarg dels segles XIX i XX.

L’alt nivell dels ponents així com l’interès en la temàtica es va fer evident amb la gran acollida d’aquesta edició de les jornades que va aplegar a més d’una quarantena de persones a cada una de les 8 conferències que es van impartir.

Així doncs, l’obertura de les IV Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila i Felip va anar a càrrec de l’Hble. Conseller d’Ensenyament Josep Bargalló i Valls amb la conferència «Emigracions de Torredembarra a Amèrica (1739-1914). Anàlisi de 464 casos» on es va parlar de l’alt nombre d’indians sortits de la vila de Torredembarra i de l’elevada influència que moltes d’aquestes famílies van acabar tenint en la vida pública de la Barcelona modernista. A continuació les Sres. Núria Carreras Font i Teresa Ibars Chimeno van presentar la tasca que

duu a terme l’entitat sense ànim de lucre d’Arxivers sense fronteres concretament amb el projecte Casals Catalans per tal de classificar, organitzar els seus arxius i digitalitzar-los. La ponència es va centrar en el Casal Català de Cuba conegut amb el nom de Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a l’Havana (1840) i en l’estadi en què es troba el projecte d’aquesta institució. Va cloure el matí la conferència del Dr. Arnau González Vilalta «Refugiats, desplaçats i exiliats durant la Guerra Civil a Catalunya» on es va tractar sobre l’exili al que es van veure obligats molts religiosos i religioses a l’inici de la Guerra Civil i quins eren els llocs d’acollida.

D’altra banda, la Dra. Lurdes Cortés i Braña va iniciar la conferència de la tarda amb la ponència «Els nens austríacs acollits a Catalunya en el període

14

d’entreguerres» tractant un tema tan desconegut com aquest en el que centenars de nens d’Àustria van creuar la frontera del seu país buscant un acolliment que els allunyés de les males condicions de vida en les que es trobaven en el seu país. La ponent va ressaltar la relació que va tenir aquesta efemèride amb l’esperantisme.

La tarda del primer dia de la quarta edició de les jornades va culminar amb la conferència del Dr. Llorenç Ferres Alós dedicada a les «Migracions estacionals i definitives a la Catalunya del segle XIX» on es van tractar els factors que van influir en el pas de les migracions del camp a la ciutat així com també dels diferents tipus de migracions internes que han influït en el teixit social del país.

El matí del dia 15, segon i últim dia de les jornades, l’inicià el Dr. Martín Rodrigo Alharilla amb «Els catalans i el tràfic d’esclaus al segle XIX» on el ponent va parlar dels milions de persones (es calcula que van ser un mínim de 12 milions) que entre els anys 1501 i 1866 van ser carregats en vaixells amb destinació a Amèrica, la majoria anant a parar als principals ports de les possessions colonials espanyoles del Nou Món. El Dr. Rodrigo va parlar també sobre com es va desenvolupar el sistema esclavista i de com aquest va canviar a partir de l’any 1789, data en la qual comencem a trobar comerciants catalans dedicats al tràfic atlàntic d’esclaus.

Per la seva banda, el Dr. Josep Calvet Bellera, en la seva ponència enfocada a Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial, va aprofundir sobre les ambivalències del franquisme durant el conflicte mundial sobretot entorn de l’arribada d’un nombrós grup de jueus procedents de diversos països europeus que fugien de la persecució nazi i que utilitzaren Espanya com a lloc de pas per tal de fugir, en la majoria dels casos, cap Amèrica.

Les IV Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila i Felip les va cloure la Dra. Anna Cabré amb la conferència «Onades immigratòries a Catalunya des de 1900» on explicà les característiques del sistema de reproducció català i l’impacte de la població estrangera en la formació de parelles, etc.

Novament des de l’arxiu no podem fer més que agrair tant als ponents com als assistents la seva bona predisposició.

Totes les conferències d’aquestes jornades, i també les de les edicions anteriors, les podeu trobar al canal de Youtube de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Edt

15

educació

L’aprenentatge cooperatiu a les escoles diocesanes de Tarragona

Cristina Pons Mudarra Coordinadora d’innovació pedagògica de les Escoles Diocesanes de Tarragona

En una realitat cada vegada més dinàmica, complexa i en què sembla més fàcil distanciar-

se que ajudar-se, l’escola ha de promoure un camí que ajudi a recordar que la interacció, mirant-nos els uns als altres, aprenent a escoltar..., és el camí per aconseguir establir un futur que uneixi, per molt diferents que puguin ser o semblar, els punts de partida.

En una situació cooperativa, els individus procuren obtenir resultats que siguin beneficiosos per a ells mateixos i per tota la resta de membres del grup (Johnson i Johnson, 1994). Des d’aquesta premissa a les Escoles Diocesanes de Tarragona s’ha introduït la pràctica del treball cooperatiu a l’aula com a metodologia d’aprenentatge, una proposta didàctica basada en la reorganització de l’aula en grups reduïts, grups en què els alumnes han de treballar junts per a maximitzar el seu propi aprenentatge i el dels altres.

La metodologia com a mitjà d’aprenentatge social contempla: la interdependència positiva, la participació equitativa, la responsabilitat individual i el compromís personal, i la interacció simultània; fet que comporta fomentar que entre els alumnes es coneguin com a persones, per cohesionar-se com a equip, i un cop dominen les anteriors, puguin «cooperar per

aprendre». Per tot, es pot deduir que el resultat de l’aprenentatge cooperatiu passa per la satisfacció del resultat de grup, un resultat que contempla l’èxit de tots els membres, és a dir, si cada membre del grup ho aconsegueix, el grup ho aconsegueix, d’altra manera no és una construcció satisfactòria.

Per aquesta raó, mitjançant aquesta pràctica els alumnes aprenen a escoltar-se els uns als altres, a ajudar-se per assolir un objectiu comú, a donar-se suport com a grup..., accions que es van reproduint

dia a dia, mentre aprenen de forma natural, a la seva classe i amb els seus companys.

Però l’aprenentatge no es queda en aquest nivell sinó que en potencia un nivell més profund, un camí d’aprenentatge personal que els ajuda a descobrir-se a ells mateixos. Un aprenentatge que passa pel

Mitjançant aquesta pràctica els alumnes aprenen a escoltar-se els uns als altres, a ajudar-se per assolir un objectiu comú

16

desenvolupament d’habilitats intrapersonals, en actituds interpersonals mentre viuen el descobriment dels principis i valors que guien la seva acció.

La confiança, la fortalesa, la prudència..., entre molts d’altres valors cristians, van apareixent en el seu fer diari de forma espontània. S’adonen, doncs, que tots i cadascú pot ser ajuda per algú altre, ajuda que pot aparèixer de múltiples formes, encara que a vegades només passi per animar-se quan els fa falta; tot valorant el temps i moment de cadascú i respectant totes les aportacions encara que no les comparteixin, i un munt de situacions més.

En conclusió, el treball cooperatiu permet desenvolupar en els alumnes el compromís en el seu aprenentatge, el compromís en la millora personal i el compromís en la millora social de les finalitats educatives de les Escoles Diocesanes de Tarragona, centres educatius escolars que promouen la participació i l’aprenentatge de tot l’alumnat d’una manera pràctica i vivenciada.

Des d’una altra perspectiva, un incís sobre la xarxa que formen les sis Escoles Diocesanes de Tarragona. La xarxa és un exemple d’organització que creix arrelada a quatre valors: l’excel·lència en el que es fa, per la seva transcendència; el compromís amb les persones; el treball en equip; i l’optimisme i la valentia. Valors coherents amb l’aprenentatge cooperatiu que es donen en la xarxa, ja que les escoles diocesanes s’ajuden les unes a les altres en les múltiples iniciatives que promouen, s’uneixen confluint sinèrgies per crear esdeveniments plegades, es propicien espais i temps de reflexió conjunta..., és a dir, són un model de treball en xarxa que vetlla per potenciar un model de lideratge basat en criteris pedagògics fonamentats des de la definició d’objectius compartits.

En definitiva, una xarxa que es defineix com a grup d’escoles cristianes amb empremta pedagògica institucional, una xarxa que és model per a altres institucions que creixen com a organitzacions en aquesta mateixa línia.

Per acabar, només cal apuntar que un model d’escoles que afavoreix la interrelació, el coneixement mutu i la participació de tots és un model educatiu de transformació social, un model basat en l’aproximació i no en la distància.

C/ Mare de Déu del Claustre,5

43003 - Tarragona

Formes blanquesPetites (500 u.) de O 35..........3,25 € (500 u.) de O 38..........3,65 €Mitjanes (25 u.) de O 74.........2,45 €Gran (5 u.) de O 125.................3,00 € (5 u.) de O150..................3,20 €Formes sense gluten (25 u.)...3,00 €

Vi de missaGarrafa de 5 l....17 €

Imatge de Santa Tecla

160 €

Entrega gratuïta a domicili a partir de 10 caixes

Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 654421041a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com

Edt

17

cet

Els bisbes se sumen a la crida de solidaritat del papa Francesc amb els qui fugen de la guerra i de situacions injustes

Els dies 3, 4 i 5 de juliol de 2018 va tenir lloc la reunió n. 227 de la Conferència Episcopal

Tarraconense (CET), a Salardú (Vall d’Aran i bisbat d’Urgell). La reunió va ser presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona, i hi van assistir tots els bisbes de Catalunya.

Els bisbes van reflexionar àmpliament sobre la catequesi, el catecumenat i la confirmació, a partir de les explicacions que els van donar el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Antoni Vadell, president del Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC), el director del SIC, Mn. Joan Maria Amich, el delegat de catequesi de l’arquebisbat de Barcelona, Mn. Enric Termes, i el responsable del departament del catecumenat, Mn. Felip-Juli Rodríguez.

També van poder ponderar i dialogar sobre els treballs de la traducció al català de la tercera edició esmenada del Missal Romà, en temes d’especial rellevància, que va presentar Mons. Joan Enric Vives i Mn. Joan Baburés, coordinador de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia (CIL).

Mons. Francesc Pardo, encarregat de l’àmbit de la pastoral de joventut, va presentar l’informe que els delegats diocesans de joventut van fer de l’Aplec de l’Esperit, celebrat a Tortosa la passada Pentecosta, que va ser valorat molt positivament. També va presentar una primera aproximació al document de treball per al proper Sínode sobre «els joves, la fe i el discerniment vocacional» que se celebrarà a Roma del 3 al 28 d’octubre, en el que hi participarà el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona.

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

18

Edt

Així mateix, es van revisar diverses qüestions relatives a la formació dels seminaristes i la formació permanent dels preveres, la pastoral vocacional, i el Gabinet d’Informació de l’Església a Catalunya.

Els bisbes van tenir notícia de l’apropament d’alguns antics membres del govern de la Generalitat i altres dirigents socials a Centres penitenciaris ubicats en territori català. Celebren l’aplicació d’aquesta mesura legal i humanitària que, sens dubte, afavorirà el contacte amb les famílies d’aquests detinguts en presó preventiva.

Així mateix, els bisbes desitgen que es continuïn donant passos per part de tots els agents polítics i socials per tal que, com ja han manifestat repetidament, es pugui trobar una solució a l’actual situació que sigui justa i acceptable per a tothom, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú.

I conviden novament els cristians a pregar i ser constructors de pau i apòstols de reconciliació enmig de la societat catalana.

Els bisbes van valorar positivament que les diverses Administracions públiques i també Càritas i altres entitats socials de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol hagin donat acolliment humanitari a refugiats i emigrants rescatats a la Mediterrània, així com també el recent Conveni que l’Estat andorrà ha signat amb la Comunitat de Sant’Egidi per tal d’establir un corredor humanitari d’acollida de refugiats. En aquest sentit volen fer-se ressò de la crida del papa Francesc a estar oberts i a ser solidaris envers els qui fugen de la guerra i de situacions injustes.

1919

acció social

L’escolta com ajuda per a alliberar-se de nusos que ofeguen Una experiència de la Unitat Mòbil d’Escolta San Camilo

Valentín Rodil Gavala Responsable de la Unitat Mòbil d’Intervenció en crisis i dol San Camilo

Acabo de tornar d’un poble a 65 km d’on visc en companyia d’una de les voluntàries del projecte

i he decidit compartir una reflexió sobre el valor de l’escolta. Aquesta tarda, mentre escoltava una dona, a la qual anomenaré Pilar, per la qual pràcticament no podia fer res i mentre la meva companya escoltava un noi de 16 anys, he estat de nou conscient d’alguna cosa important per a mi. És un privilegi acompanyar un temps persones com ells. Es tracta de dues persones úniques, diferents en el seu procés vital, a les quals els ha arribat, a més a més, la malaltia de l’ELA en la persona del seu marit i pare.

La Pilar parlava i plorava mentre jo simplement recollia el que portava. Era molt més que aïllament i solitud, més que les conseqüències de la malaltia. La Pilar ha anat desgranant a poc a poc una història plena de nusos atapeïts i gruixuts. Semblava que era la primera vegada que ella podia atrevir-se a explicar la majoria de les coses que ha dit, una història de dolors

anteriors a la malaltia. He donat gràcies per poder acudir a veure-la, per pertànyer a un projecte que es diu Centre d’Escolta on es posa en valor l’experiència única de cada persona. A ella, li he agraït el fet de permetre’m compartir aquest moment de la seva vida, seva del tot i a la qual no pertanyo ni hi tinc drets.

El projecte del Centre d’Escolta té 25 anys al llarg dels quals ha anat estenent-se com un espai d’acompanyament en el sofriment i en les pèrdues i crisis vitals. El projecte s’ha anat difonent fins a estar d’alguna manera present en 30 llocs més. Fa uns cinc anys ara, va néixer, com una extensió del centre, una unitat mòbil que és de la que em faig càrrec.

La unitat mòbil ens permet arribar més lluny, poder atendre allí mateix i ens permet difondre la idea i donar suport nous centres que sorgeixen. Aquesta tarda, tenir la unitat mòbil d’escolta ens ha permès emprar un temps significatiu i gens rendible des del punt de vista econòmic amb la Pilar i un dels seus fills.

Aquella tarda, en concret, amb ella que sens dubte necessitava poder compartir tant nusos en tants anys de vida.

Per escoltar ens hem format perquè cal fer-ho bé. En aquest sentit, aquest any passat vaig preguntar a unes persones que vam atendre en el projecte què els semblava, què era el que realment els va ajudar en un moment complicat de les seves vides causat per pèrdues dures, per dols complicats. Guardo les seves paraules com a testimoni del valor de l’escolta: sense excepció, totes aquestes persones,

20

un total de 23, van assenyalar com a substantiu important l’escolta, que va semblar ser la clau de les seves millores, dels seus processos de canvi. No se’ls va preguntar per l’escolta sinó pel procés, pel temps, per les moltes coses que vam fer per trobar aire, llum i camins. Aquestes persones van parlar d’altres coses però van assenyalar l’escolta com el que va tenir realment un valor diferent.

No obstant això, sent important el substantiu, «escolta», el que més em va cridar l’atenció van ser els adjectius que l’acompanyaven. No és que ajudi l’escolta sinó que ajuda un tipus particular d’escolta que aquestes persones assenyalaven: sense judicis, sense tabús, sense rellotge a la mà, profunda, humana, honesta, sense pautes, sense sentències ni judicis categòrics, una conversa sempre oberta i atemporal, única, sense generalitzacions.

Uns anys enrere, des de la unitat mòbil del centre d’escolta ens vam trobar amb un grup de dones immigrants en la seva majoria sense alfabetitzar que volien parlar de les seves pèrdues. Podíem haver simplement deixat parlar però necessitaven una cosa que les ajudés a començar i se’ns va acudir parlar de la vida des de la imatge d’una corda a la qual la vida va fent nusos cada vegada més enrevessats. Vam descobrir que la millor manera de voler animar-se a deslligar era des de l’escolta que ja he descrit.

Des d’aleshores, cada vegada que hem de parlar del que fem en un centre d’escolta i del que en definitiva suposa el valor de l’escolta, recorrem a la imatge de la corda. L’escolta afavoreix que una persona redescobreixi els seus nusos, s’animi a deixar-los anar a poc a poc i torni a trobar-se amb l’alleujament d’una

vida que sense nusos creix el mateix que la corda a la qual se li deslliguen els nusos.

És freqüent en la nostra societat que l’escolta es converteixi simplement en un requisit per trobar solucions. El tipus d’escolta que solem tenir és breu

i instrumental. Quan una persona, com la Pilar, troba la possibilitat de parlar dels seus nusos sense pressa, podent dedicar temps a fer-ho, no soluciona els seus problemes però els torna a fer seus a més de rebre mirades diferents que l’ajuden a contemplar altres

cares o aspectes dels problemes. L’escolta de la qual parlem renuncia a resoldre situacions però convida a prendre el timó de la pròpia vida.

L’escolta té valor pel que recull però també pel que respon. En l’escolta s’aprèn que contestar o respondre no és sinó fer-se ressò de la necessitat que expressen les paraules de la persona escoltada. En l’escolta s’aprèn a distingir entre respondre i resoldre.

La Pilar no volia dedicar-se un temps, ella volia acabar primer la seva tasca de tenir cura del seu marit fins al

L’escolta de la qual parlem renuncia a resoldre situacions però convida a prendre el timó de la pròpia vida

2121

final i deia que després prendria alguna pastilla per cuidar-se, però li preocupava el seu fill i per això va venir a parlar. La primera vegada que va decidir parlar va triar obrir el que podem anomenar la casa de la seva història personal i malgrat preocupar-li el que ara tenia, poder aprofitar l’ocasió d’obrir portes i finestres sense por a judicis va fer que es decidís a confiar i regalar sinceritat.

Les persones som diferents, totes ho som, com més podem expressar aquestes diferències més ens entenem. El valor de l’escolta és el de recollir les diferències de cada un i sortir de categories i perfils, de grups i col·lectius. Escoltant, podem comprendre i podem ajudar a comprendre.

Recullo aquí l’expressió de Jl Bimbela de l’escola andalusa de salut que parla de l’escolta com un art i com una obra d’artesania al temps. Ho faig meu perquè expressa molt bé un doble valor de l’escolta.

L’escolta és una obra d’art en la qual posem el que sabem per fer-nos amb una peça única de conversa que permet deixar anar algun nus. En aquesta obra d’art, apareixen els trets únics de la persona única que tenim davant més enllà de la seva pertinença a grups, col·lectius, nacionalitats, etc. L’escolta és una tasca d’artesania en la qual s’aprèn com es fa millor, en la qual s’ensenya a seguir passos per fer-ho bé i per respondre de manera que l’escolta no quedi

negada sinó que desplegui tota la seva potència i possibilitat.

Per acabar vull tornar a la Pilar. L’escolta no arreglarà res de la seva vida, en tornar a casa, el seu marit segueix malalt, el seu fill la seguirà insultant, la seva família seguirà lluny d’ella encara que visquin creuant el carrer, el seu marit seguirà sent un malalt agressiu com ho va ser al llarg de tota la seva vida. Avui era molt conscient d’això mentre la sentia explicar que els seus nusos no són

els d’ara sinó que són de sempre, de gairebé sempre. Avui veia que potser l’únic que vam poder guanyar era donar-li l’oportunitat de pensar en la seva vida i en fer-ho amb algú. Plorava, parlava, plorava, s’enfadava, va sortir segons va dir amb menys pes i la setmana que ve tornarà. L’escolta fa venir ganes de desfer nusos i només per això ja val la pena.

22

Mn. Javier Álvarez, diaca, coordinador del Centre d’Escolta Sant Josep Obrer de Torreforta (CESJO):

«La necessitat d’acompanyament és gran i ens interpel·la a tots, i en particular a l’Església»

El passat mes d’octubre la Parròquia de Sant Josep Obrer del barri tarragoní de Torreforta

començava un nou projecte, amb el recolzament de Càritas Diocesana: un Centre d’escolta adreçat a persones que estan vivint una situació traumàtica com ara una malaltia, soledat, mort d’un ésser estimat o qualsevol altra forma de crisi vital, oferint acollida, comprensió i orientació per al seu afrontament.

Tant per a ser voluntari com per a rebre acompanyament es pot contactar amb el Centre d’Escolta trucant al telèfon 695 27 22 11 de les 09.00 a les 21.00 hores qualsevol dia de l’any.

—Per què es va decidir posar en marxa aquest projecte al barri?

Al principi vam tenir com a primera referència els més de cent enterraments que cada any celebrem a la Parròquia de Sant Josep Obrer de Torreforta, va ser la idea original fa uns dos anys, però, a mida que ens formàvem en el dol descobríem altres dols que ens passaven més desapercebuts i que pertanyen a la

nostra realitat, al nostre dia a dia. Per exemple, ara entenem millor la situació dels immigrants que són els nostres veïns de barri, amb les seves abundants pèrdues, la seva cultura... Realment, a mesura que ens vam anar introduint en l’àmplia dimensió del dol vam descobrir quant tenen de necessaris els centres d’Escolta. És per això que desitgem posar al servei de la nostra ciutat i de l’arxidiòcesi la nostra col·laboració a l’espera que es puguin anar creant altres centres ja que la necessitat d’acompanyament és gran i ens

interpel·la a tots, i en particular a l’Església.

—Quantes persones formen part de l’equip?

Actualment som nou voluntaris al Centre d’Escolta. Som tots «gent de parròquia», compromesos amb el nostre entorn que hem estat formant-nos durant dos anys per començar a atendre els casos que ens van arribant, fent un acompanyament terapèutic no professional descobrint les pèrdues de l’altre perquè el sofrent (usuari...) se senti acompanyat des de l’escolta activa, empatitzant i recorrent al seu costat el camí a la restauració de la felicitat perduda, fins al punt en què es pugui recuperar.

23

—Quin mètode i dinàmica s’utilitzen?

En el «Model Humanitzar» d’intervenció en el dol l’«Escolta Acompanyant», nom donat als voluntaris que acompanyen els «dolguts», estan entrenats per acollir des de l’acceptació incondicional i amb una absoluta autenticitat, confrontant les situacions plantejades i ajudant des de l’acompanyament a què descobreixi els camins que ha de recórrer i que el portaran a recuperar l’assossec perdut, la normalitat en les relacions que es van perdre després de la pèrdua, la restauració de la seva persona amb si mateix i amb els altres, tot això malgrat la pèrdua o sense la persona traspassada, en els casos de dol per mort. Els acompanyants també tenen reunions de supervisió i també de recuperació per a no resultar perjudicats, en el que es diu «tenir cura del cuidador».

L’oferta d’escoltes que fem, anònimes i completament gratuïtes, és la de 20 sessions setmanals

d’acompanyament terapèutic no professional, sempre amb el mateix acompanyant i sempre a la mateixa hora.

—Després d’aquests mesos de funcionament, quina valoració en fa?

La posada en marxa del primer Centre d’Escolta sempre es fa de manera pausada segons l’experiència dels 50 centres distribuïts pel món, dels quals n’hi ha 33 a Espanya. De totes maneres ja hem tractat prop d’una desena de casos, no tots han arribat a les 20 sessions i seguim amb casos nous. La majoria de dol per mort. La conclusió és que podem prestar un bon servei perquè de necessitat d’escolta n’hi ha moltíssima i per això animem als que es vulguin formar per aquesta preciosa tasca perquè contactin amb nosaltres i augmenti el nombre de voluntaris. També a la nostra arxidiòcesi hi ha alguna parròquia que ha manifestat interès en posar en marxa aquest servei.

«Podem prestar un bon servei perquè de necessitat d’escolta n’hi ha moltíssima»

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: caritas@caritasdtarragona.cat

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

Edt

24

Estiu

Rutes per gaudir de la cultura i de l’art

Catalonia Sacra (*)

Més de mil anys de cristianisme a casa nostra han deixat un pòsit meravellós de patrimoni

cultural i artístic, fruit de la seva vinculació amb la cultura, la identitat i l’espiritualitat del país. Un patrimoni que ens arriba en forma d’ermita perduda al Pirineu, d’església parroquial de les viles, de gran catedral de les ciutats, o d’isolat monestir; que es concreta en grans edificis, claustres o campanars, i també en petits objectes litúrgics —obres mestres de l’orfebreria—, passant per retaules i ornaments,

música i festes... Conèixer-lo és també conèixer les nostres arrels cristianes i culturals. El projecte Catalonia Sacra, creat pels deu bisbats amb seu a Catalunya, vol donar a conèixer aquest patrimoni i les fondes raons que el varen fer crear.

En el nostre Arquebisbat de Tarragona, el patrimoni cultural d’arrel religiosa llueix com en pocs altres indrets. Des d’«Església de Tarragona» proposem dues rutes per poder fer en família aquest estiu, que permetran gaudir de la cultura i l’art.

ELS TRESORS MEDIEVALS DE LA CONCAAquesta ruta proposa fer una passejada pels testimonis de l’època més esplendorosa de la Conca: l’Edat Mitjana. Visitar l’entorn històric de Santa Coloma de Queralt, ciutat medieval i seu de la baronia dels Queralt, i fer aturada a Montblanc, declarada Conjunt Monumental i Artístic l’any 1947.

25

L’església de Santa Coloma és una construcció d’estil gòtic bastida pels volts de 1330 al lloc on hi havia la primitiva església romànica. També és coneguda com a església parroquial de Santa Maria. Entre els seus elements més destacats hi ha el retaule de Sant Llorenç, obra de Jordi de Déu (s. XIV), el bust reliquiari de Santa Coloma, obra de Josep Albarado González (1773-1778) i la imatge de Santa Coloma a la portada (s. XIV).

Església de Santa Coloma Verge i Màrtir Santa Coloma de Queralt

Santuari de Santa Maria de Bell-llocSanta Coloma de Queralt

Aquest santuari és una antiga edificació romànica propera als nous corrents gòtics, en la qual destaca una magnífica portalada. La primera notícia de l’edifici data del 1220, al testar Arnau de Timor fa una deixa al convent. L’interior de l’edifici mostra l’austeritat pròpia del Cister. Ressalten d’aquesta ermita la ja citada portalada de la façana principal (s. XIII), el Sepulcre de Pere IV de Queralt i Alamanda de Rocabertí (s. XIV) i la imatge de Santa Maria de Bell-lloc (s. XIV).

Església de Sant MiquelMontblanc

L’Església de Sant Miquel és un edifici molt auster de tradició romànica que amaga al seu interior un ric enteixinat gòtic molt ben conservat. Respon a la tipologia d’esglésies gòtiques catalanes que en el s. XIII es bastien amb arcs diafragmes i sostre de fusta. És el lloc on es van celebrar les corts generals de Catalunya els anys 1307, 1333 i 1370. A més d’aquest teginat de fusta policromada també en destaquen les voltes de creueria de les capelles laterals i les pintures del cambril del pintor francocatalà Josep Bernat Flaugie.

26

Església de Santa Maria la MajorMontblanc

En la part més enlairada del municipi s’alça, amb aires de catedral, l’Església de Santa Maria la Major. La seva construcció es va iniciar a principis del s. XIV però per raó de la pesta negra va quedar inacabada i no es va finalitzar fins ben entrat el s. XVII. Alguns dels elements més destacats d’aquest temple són la seva espectacular façana de Santa Maria, la Mare de Déu del Cor (talla del s. XIV en fusta policromada), el reliquiari de Sant Maties (s. XIV), l’orgue barroc construït el 1607 i restaurat el 1977 i el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé (s. XIV).

LA VALL DEL CORB, DE PASSANANT A GUIMERÀAquest recorregut, que discorre per indrets de la comarca de la Conca de Barberà amb una incursió a la comarca veïna de l’Urgell, guia a través d’una vall ben conservada a un bonic conjunt de pobles, integrats harmònicament al seu entorn amb cases de pedra i carrers ben arranjats. Tots ells, sempre arraulits al voltant de la seva església parroquial, que concentra tots els valors socials de la comunitat cristiana.

27

Església de Sant JaumePassanant

Església barroca construïda a la fi del segle XVIII sobre els vestigis d’un primer edifici romànic que no ha deixat rastre. Presenta una profusa decoració i al seu interior custodia un cambril decorat el 1864 amb pintures d’estètica italianitzant. És un temple d’una sola nau coberta amb volta de llunetes, capelles laterals, transsepte i cúpula al creuer. De l’exterior destaca la torre del campanar, d’una mica més de vint metres, que està coronada per un mirador balustrat. L’any 2011 es va tornar a col·locar l’escultura de sant Jaume a la façana de l’església, d’on s’havia fet caure durant la Guerra Civil.

Església de Santa Maria Guimerà

Església d’estil gòtic dels segles XII i XIII. Situada a la part alta del poble al costat de l’antic castell. Dins l’església hi trobem dos importants retaules: un de gòtic, de Ramon de Mur i l’altre, d’alabastre, de Josep Maria Jujol, arquitecte modernista deixeble de Gaudí. Pel que fa al retaule de Ramon de Mur, que antigament presidia la nau central, actualment n’hi ha una reproducció mida natural, ja que l’original es conserva al Museu Episcopal de Vic.

(*) Catalonia Sacra és un projecte conjunt dels deu bisbats amb seu a Catalunya creat l’any 2012 amb la voluntat de dinamitzar el patrimoni cultural de l’Església. Les seves línies de treball es basen en tres objectius: oferir formació i informació sobre el

patrimoni cultural d’arrel religiosa, generar activitats per a la millora del seu coneixement, i iniciar una dinàmica turística que permeti generar activitat econòmica per al seu manteniment.

Edt

28

cultura

Acollida i espiritualitat a través de l’art

Tarragona ha acollit, per primera vegada, aquesta iniciativa amb joves estudiants vinguts de fora

Tres joves de diferents nacionalitats —anglesa, francesa i espanyola— han estat durant tot

aquest mes de juliol a Tarragona participant en el projecte Nártex, un projecte d’acollida als turistes durant el temps d’estiu amb la voluntat d’oferir-los una explicació històrica, artística, però també espiritual de l’espai que visiten.

Aquests joves voluntaris —Sam, Roman i Fernando— després de rebre la formació corresponent van iniciar l’experiència de l’acollida dels turistes en tres espais de la Ruta dels Primers Cristians de Tàrraco: la Catedral, el Centre Tarraconense El Seminari i el Museu Bíblic Tarraconense. En cada espai es van posar a disposició d’aquells turistes que parlessin el seu mateix idioma per tal d’acollir-los, acompanyar-los i guiar-los en la seva visita.

La seva estada a Tarragona també els ha permès visitar la ciutat i algun indret significatiu de l’arxidiòcesi a més de participar en la pregària i celebracions eucarístiques d’alguna parròquia o comunitat.

Aquests projectes d’acollida van néixer l’any 1965 impulsats per un prevere francès, el P. Bernard Aye, en adonar-se de la multitud de visitants, principalment joves, que visitaven espais religiosos i que no eren atesos degudament. D’aquesta manera va començar a organitzar grups de voluntaris francesos per oferir visites als turistes del seu país a les esglésies i catedrals angleses. Aquesta iniciativa s’ha anat estenent a d’altres països sota el paraigua de la Federació Ars et Fides.

Actualment alguns dels destins d’arreu d’Europa són Oxford, París, Montpellier, Florència, Madrid o Barcelona. Edt

29

Els ‘irrenunciables’ de la catequesi

Antoni Elvira, pvre.Delegat de catequesi del bisbat d’Urgell

catequesi

Les recents XVII Jornades Interdiocesanes de Responsables de

Catequesi organitzades pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi ens han permès conèixer millor algunes de les diverses formes i camins en els quals es realitza la catequesi. Davant d’aquesta varietat i riquesa de formes és necessari recordar-nos quins són els elements que no poden faltar a la catequesi. És el que en podríem dir els «irrenunciables» de la catequesi.

El terme «irrenunciable» ens demana anar a l’essencial de la catequesi, a centrar-nos en aquells trets que la constitueixen i que ens permeten qualificar-la com a tal. Aquests elements no són com uns pals a les rodes que no ens permeten avançar ni tampoc ens impedeixen ser creatius, sinó ben al contrari, ens ajuden a afirmar que aquella acció que estem realitzant és pròpiament catequesi.

Quins són els elements que no han de mancar mai a la catequesi? Per intentar respondre a aquesta pregunta em serviré de la definició d’Emilio Alberich sobre el terme catequesi:

«Podem anomenar catequesi tota forma de servei eclesial de la Paraula de Déu orientada a fer madurar en la fe cristiana les persones i les comunitats».

Aquesta definició breu i precisa conté els elements essencials que ha tenir tota catequesi:

30

1. Acció eclesial

La definició ens diu que la catequesi és «tota forma de servei eclesial». Ens recorda que és l’Església qui realitza la catequesi com un moment de tot el procés evangelitzador. El Directori General per a la Catequesi (DGC) afirma que «l’anunci, la transmissió i la vivència de l’Evangeli es porten a terme en el si d’una Església particular o diòcesi» (DGC 217). Per tant, la pluralitat de formes de la catequesi s’ha d’emmarcar a l’interior d’aquesta dimensió eclesial.

També el DGC ens recorda que «la catequesi és una responsabilitat de tota la comunitat cristiana» (DGC 220) i si bé aquest servei es concreta en unes persones determinades també ens cal tenir present que «no és una acció que es pugui portar a terme en la comunitat de manera privada o per iniciativa purament personal. S’actua en nom de l’Església, en virtut de la missió confiada per ella» (DGC 219).

Aquesta dimensió eclesial de la catequesi té unes ressonàncies molt concretes a l’hora de conjugar en el si de l’Església la pluralitat de formes de catequesi. En primer lloc això no significa que la catequesi hagi d’utilitzar una mateixa metodologia i didàctica. La dimensió eclesial ens enriqueix amb el seu Magisteri, amb la Tradició i ens demana mantenir-nos fidels i en comunió amb el que l’Església creu sense que això afecti a la pluralitat de les formes. Però també la singularitat de cada forma ha de sentir-se recolzada per la comunitat cristiana.

2. Servei a la Paraula de Déu

L’etimologia del terme «catequesi» ens aporta el significat de «fer ressonar» la Paraula de Déu. La catequesi és sobretot ministeri de la Paraula i per tant servei a l’Evangeli, comunicació del missatge cristià i anunci del Crist.

La Paraula de Déu ha d’estar sempre present en les nostres catequesis per a ser coneguda, reflexionada, meditada, pregada, etc. Altres textos que podem utilitzar a la catequesi ens han d’ajudar a aprofundir més en ella, però no han de substituir-la. És evident que els textos bíblics els presentarem i els explicarem amb més o menys profunditat depenent de les persones que acompanyem (no és el mateix una catequesi

bíblica amb un grup d’adults que la catequesi amb un grup de nens durant unes hores de cau del dissabte) i també varia pel context en el quan ens trobem (temps de vacances o durant tot el curs a l’escola) però no hi haurà pròpiament catequesi sense aquest eix de la Paraula de Déu.

3.Educació de la fe

La definició sobre catequesi ens indica que la seva finalitat és «fer madurar en la fe cristiana les persones i les comunitats». Utilitzar l’expressió «fer madurar» ens està assenyalant que no es tracta únicament de conèixer els continguts de la fe sinó també la vivència d’aquesta fe.

Qualsevol forma de catequesi ha d’acompanyar les persones en el seu camí personal i comunitari de fe. Per això caldrà educar la seva fe en totes les dimensions per tal d’assolir el principal objectiu de la catequesi: posar algú no sols en contacte, sinó en comunió, en intimitat amb Jesucrist. (Cf. DGC 80).

31

El DGC assenyala sis tasques o dimensions de la catequesi:

1. Afavorir el coneixement de la fe

La primera gran tasca de la catequesi és el coneixement del misteri cristià. La fe té un contingut que convé conèixer. Qui s’ha trobat amb Crist necessita conèixer-lo.

2. L’educació litúrgica

És una dimensió essencial de la catequesi, ja que la comunió amb Jesucrist condueix a celebrar la seva presència en els sagraments i particularment en l’Eucaristia.

3. Formació moral

La comunió amb Jesucrist implica també caminar en el seu seguiment. Cal iniciar els deixebles en la vida evangèlica.

4. Ensenyar a pregar

La comunió amb Jesucrist porta els deixebles a assumir el caràcter orant i contemplatiu que va tenir el Mestre. La catequesi ha estat sempre un lloc privilegiat per iniciar-se en una vida d’oració.

5. Incorporació a la vida de la comunitat cristiana

El mateix DGC ens afirma que la vida cristiana en comunitat no s’improvisa i cal educar-la, per això la catequesi ha de fomentar: l’esperit de senzillesa i humilitat, la sol·licitud pels més petits, la correcció fraterna, el perdó mutu, etc. (Cf. DGC 86).

6. Iniciació a la missió

La catequesi està oberta, també, al dinamisme missioner. Es tracta d’acompanyar els deixebles de Jesucrist perquè estiguin presents, com a cristians, en la societat, en la vida professional, cultural i social.

Per finalitzar recupero l’expressió «fer madurar en la fe cristiana les persones i les comunitats» perquè inclou un aspecte molt important de tota catequesi: l’aspecte del procés. Acompanyar processos comporta establir objectius adequats i realistes. Això ens demana ser pacients, humils i demanar al Senyor que les persones responguin a l’acció de l’Esperit Sant. Per això és important l’actitud del catequista perquè esdevenim catequistes amb el nostre testimoni de fe tot acompanyant, sota l’acció de l’Esperit Sant, els qui ens han estat confiats, per aquests camins que ja coneixem o pels que descobrirem per tal que es puguin trobar amb el Senyor. Edt

32

Expedició a Hondures 2018

Delegació diocesana de Missions

tarragona missionera

L’Església de Tarragona, conscient de la seva funció missionera, s’obre a diferents realitats per fer

comunió amb els germans d’arreu. N’és un exemple el vincle que la uneix amb la diòcesi de Trujillo, a Hondures, amb qui comparteix la ferma voluntat de treballar per la promoció de les persones a través de la educació. Recentment, les escoles cristianes de Trujillo i Tarragona, amb la mateixa raó de ser, s’han proposat de sumar esforços compartint les seves experiències a l’aula. Els bisbes d’ambdues realitats han apostat fortament per un apropament significatiu, que sigui veritable llavor.

Aquest 26 de juliol han arribat a Hondures el Joan, la Silvana, el Francesc, el Carlos i la Blanca. Formen l’expedició que des de les Escoles Diocesanes de Tarragona (EDT) s’envia per fer seguiment i valorar el

projecte d’agermanament amb la comunitat educativa de la diòcesi de Trujillo. Ara fa dos mesos, aquest agermanament donava un pas important amb el desenvolupament del projecte de formació online Aula Compartida, que ha aplegat 40 mestres hondurenys per actualitzar la seva formació en temàtiques tan interessants com la neurociència aplicada a l’aula, les intel·ligències múltiples o el treball cooperatiu. Abans de marxar, hem parlat amb tots ells per saber com s’estan preparant per aquest viatge.

—Com valoreu les Escoles Diocesanes de Tarragona (EDT) aquests primers mesos de col·laboració amb la diòcesi de Trujillo?

Francesc Ortiz (F.O.): En aquests primers mesos, més o menys un curs, s’ha posat en marxa l’intercanvi

del projecte Esttela entre els alumnes de diferents cursos i escoles d’Hondures i les diferents escoles diocesanes. S’han elaborat quatre cursos online per part de mestres de Tarragona que ja han cursat quaranta mestres hondurenys. S’estan preparant les formacions que es faran de forma presencial aquest estiu als directius de centres hondurenys i els mestres que hi aniran estan omplint les seves motxilles de bones idees i pràctiques per a compartir plegats amb

33

els companys Hondures. El compromís és màxim, s’han superat les expectatives.

—Just fa unes setmanes que vau finalitzar aquests primers quatre cursos online. Com valoreu l’experiència?

Carlos Ruiz (C.R.): A nivell professional m’ha ajudat a interioritzar millor els coneixements en treball cooperatiu, ja que a l’hora d’explicar-ho ho entens millor. A nivell personal m’ha ajudat perquè tenim una responsabilitat de compartir els nostres coneixements amb mestres d’un altre país i una altra cultura i intercanviar experiències.

Silvana Cisteré (S.C.): Molt positivament, ja que ens ha permès conèixer i compartir vivències d’aula des d’aquí amb formes de fer diferents, algunes d’elles molt enriquidores per a nosaltres per a dur a la pràctica en el nostre dia a dia.

—Quins propòsits es fixa Aula Compartida en la seva primera intervenció in situ a la diòcesi de Trujillo?

F.O.: Aula compartida és conèixer i compartir, per estimar i fer església. Això és el que s’ha de fer «in situ» i «online». Per aconseguir-ho, compartirem el que sabem de la feina docent i d’innovació educativa amb tots ells.

Blanca Serres (B.S.): Aquesta aproximació física que fem és possible gràcies a un equip més ampli de voluntaris de les EDT que ha treballat de valent per aquest projecte en els últims mesos. Això ens permet ser optimistes a l’hora de planificar la nostra estada a Hondures.

—A Hondures, acompanyareu els alumnes que heu tingut, i recolzareu la tasca en el dia a dia de les escoles. Com imagineu, Carlos i Silvana, que serà la vostra experiència?

C.R.: Primerament cal comentar que anem allà a compartir la nostra experiència i coneixements. Penso que serà una experiència brutal en la qual aprendrem

més que no pas ensenyarem, ja sigui en l’àmbit personal com en l’àmbit professional.

S.C.: Imagino que molt enriquidora, per a nosaltres i espero que també per a ells. Anant a Hondures anem més enllà de conèixer com treballen, veurem i viurem el seu dia a dia, la seva realitat.

—En canvi, Joan, tu acompanyaràs els sacerdots en la seva tasca pastoral i social a la Selva de la Moskitia. Treballaràs especialment amb els infants i els joves. Com t’ho imagines?

Joan Cabré (J.C.): Sigui com sigui, m’imagino una tasca molt apassionant i enriquidora. Segur que passaré per moments una mica complicats o difícils, però la il·lusió de compartir alguna cosa meva amb els altres que pugui dibuixar un somriure, ja és suficient per encarar-la amb moltes ganes.

—Tots esteu fent un pas més en el vostre compromís, dedicant les vostres vacances a compartir amb la comunitat educativa hondurenya. Com vau prendre aquesta decisió?

C.R.: Feia anys que em cridava molt fer un voluntariat o una cooperació amb algun altre país de cultura diferent. Penso que és una cosa que tothom hauria de realitzar per poder entendre els altres. A més a més, m’encanta viatjar i així puc veure espais nous.

S.C.: Crec que viatjar a Hondures permetrà complementar tot el que hem après professionalment amb el curs online amb les experiències que viurem allà, que de ben segur també ens permetran aprendre i créixer personalment.

J.C.: Em mou el desig de sortir de mi mateix per donar-me a qui més ho necessita, en un ambient i unes circumstàncies diferents a les que visc diàriament.

34

—Què us sembla que serà allò més difícil? Amb què esteu especialment il·lusionats?

S.C.: Suposo que serà difícil trobar l’equilibri entre mostrar-los tot allò que creiem que seria bo compartir amb ells i el que realment s’adapti bé a la seva realitat i forma de treballar. La veritat és que m’il·lusiona tot: el destí, conèixer la gent, les escoles, viure-hi un mes sencer!

F.O.: El que més m’il·lusiona és, justament, compartir les il·lusions amb els companys que anirem allà. I allà, compartir la il·lusió de millorar cada dia les nostres escoles amb els mestres d’Hondures. No tinc una especial consciència de dificultat. Els equips de les Escoles diocesanes han treballat molt i molt bé perquè sigui fàcil la feina dels que ara anirem cap allà.

B.S.: És la primera vegada que fem una cosa així! És nou per a tots! Ja em semblava difícil arribar fins aquí! Estic neguitosa, però també esperançada i convençuda que allò que surt del cor, arriba al cor.

—Quin paper hi juga Déu en aquesta expedició? Com us esteu preparant per escometre aquesta missió enviats per l’Església de Tarragona?

J.C.: Crec que una experiència així no es pot viure d’esquena a Déu. És a partir del seu Amor que jo puc donar amor als altres. Per a mi, viure-ho només com una experiència de superació personal no té cap sentit. I per això ens estem acompanyant de persones que han fet aquest camí abans, i ens orienten en tot el que necessitem per preparar-nos interiorment.

F.O.: Tots sabem que no hi anem a fer una feina de cooperació internacional, ni a muntar-hi una mena d’ONG. Hi anem com a resposta a la vocació missionera pròpia de cada cristià. Per això fem un camí en comunió, vivint l’experiència personal i comunitària de la missió amb el cor molt obert a l’amor de Déu per nosaltres i pels germans. La Delegació de Missions ens ajuda molt en la preparació d’aquest camí que, com deia, ha de ser personal i en comunió. Edt

35

Acompanyar la família en la malaltia: una experiència pastoral

Mn. Juan Manuel Bajo LlauradóDelegat diocesà de pastoral de la salut del bisbat de Tortosa (*)

pastoral de la salut

Aquestes línies no són més que una reflexió a una sèrie de vivències personals d’acompanyament

pastoral a famílies de persones malaltes. Aquestes experiències sorgeixen de l’acompanyament pastoral de dos hospitals, al Servei religiós dels quals he estat al llarg de 24 anys. Aquesta reflexió neix fruit de l’experiència del moment en què s’han presentat, i per tant no poden ser considerades com a fórmules màgiques o com a receptes a seguir. Cada acompanyament és diferent perquè cada persona és diferent. Tota presència i acompanyament de l’altre ha de ser personal i adaptar-se a les necessitats concretes plantejades o detectades de la persona que està enfront.

Al moment d’apropar-se a la família, no s’ha d’oblidar que són els qui millor coneixen la persona malalta, i que els professionals assistencials són els experts en trobar la cura a la situació de malaltia. La tasca d’ambdós és fonamental i la família és font de motivació per a la persona malalta que pot arribar allà on no pot fer-ho el professional.

Cada cop més, és valorada la importància de la cura del cuidador. Podríem dir que des de la pastoral, la família es converteix en subjecte actiu de l’atenció pastoral. Podem vetllar per l’acompanyament de les famílies i afavorir la seva pròpia auto-atenció, amb la certesa de que repercutirà positivament en la persona malalta.

La nostra tasca no serà potser marcar objectius amb les famílies perquè puguin superar aquest moment,

sinó acompanyar-los en el camí per a aconseguir-ho. Per afrontar la malaltia d’un familiar cadascú elegeix el seu propi camí.

Es fa necessari tenir on agafar-se en aquests moments tan durs. L’agent de pastoral pot presentar i proposar l’esperança de l’Evangeli i la figura de Jesús com a model d’acompanyament. Si els familiars poden viure aquest procés des de la seva dimensió espiritual, també podran ser llum per als seus éssers estimats que estan malalts aportant llum i esperança.

Potser no seria massa complicat recordar qualsevol de nosaltres, com a familiars, o com agents de pastoral, experiències d’acompanyament en aquests moments. Jo amb els 24 anys que porto en el Servei Religiós Hospitalari em podria referir a uns quants, sobre com hem sabut encaixar la situació que viuen ells i els seus familiars malalts.

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

36

Que aquesta Campanya de la Pastoral de la Salut ens ajudi a pregar per les famílies que fan tant de bé acompanyant els seus familiars en aquests moments, ja que com recorda el papa Francesc tant si és a l’hospital com a la seva llar, compta amb l’hospital més proper en la seva família. Es tracta d’una xarxa de recolzament, ajuda i acompanyament insubstituïble. Alhora ha de servir per agrair l’immens servei que les famílies donen als seus éssers estimats quan passen pel moment del dolor i el sofriment. És també un motiu de gran alegria observar com al costat de cada malalt sempre es troba una família acompanyant-lo i cuidant-lo.

Voldria acabar aquestes línies demanant a Déu que guardi i beneeixi tantes famílies que estan alterades, que sofreixen per la situació de sofriment dels seus éssers estimats, perquè sàpiguen estar, perquè siguin

medicina i alleugeriment, guarició i salut, amb paraules del propi papa Francesc: «Em dirigeixo a les famílies. Qui sofreix la malaltia sap que ningú pot superar la soledat i la desesperació si no té al seu costat persones que amb abnegació i constància es transformen en “companys de camí”. Vosaltres sou tot això: pares, mares, esposes, esposos, fills, germans i germanes, que cada dia, de manera silenciosa, però eficaç, acompanyeu els vostres familiars en aquest dur camí. També per a vosaltres el camí es fa costa amunt. Per això us animo a què no us sentiu sols.[...] La família és un lloc privilegiat de vida i dignitat, i podeu contribuir a crear una xarxa de solidaritat i d’ajuda que sols la família és capaç d’assegurar i a la que està cridada a viure en primer lloc».

(*) Director Coordinador del Secretariat interdiocesà de pastoral de la salut de Catalunya (SIPS)

La família és una xarxa de recolzament, ajuda i acompanyament insubstituïble

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

37

Adaptació de la novel·la del mateix títol d’Anna Quidlen en la qual busca endinsar-nos en la

importància de les relacions familiars en els moments difícils, ja que l’argument, gira al voltant de la malaltia terminal que posseeix Kathe, interpretada per Meryl Streep, que és la mare de la protagonista.

És una cinta interessant sobre les relacions familiars i com cada persona s’enfronta a les vicissituds de la vida, malaltia inclosa, posant blanc sobre negre la part emocional dels protagonistes. D’aquesta manera, la trama se centra en com la relació entre el binomi mare-filla i la dinàmica familiar va canviant conforme la malaltia avança.

La cinta ens parla de descobriment i de reconstrucció per poder afrontar la vida. Parla de la malaltia però també parla de trobades amb les emocions, d’esperances i anhels dipositats en altres persones, de renúncies, de lluita i superacions.

A la nostra protagonista, Ellen (Renée Zellweger) la malaltia d’un membre de la família, la seva mare en concret (Meryl Streep), li canvia totalment la seva vida, donant com a bona aquella afirmació que quan una persona malalta pateix, pateix tota la família. Aquesta crisi familiar suscita un canvi de rols: de sobte la filla es torna dona, després es converteix en mare dels pares, els cuida i se n’ocupa.

El film, a mesura que va sent visionat ens permet endinsar-nos i explorar un riquíssim ventall de sentiments i responsabilitats que van fluint, situació que planteja l’atenció d’un malalt en aquesta situació: esperit de sacrifici, paciència, generositat, en definitiva amor, que han d’enfrontar-se als interessos personals, de vegades egoistes.

Sense endinsar-nos molt profundament davant de cada un dels protagonistes que entren en joc, veiem de manera succinta davant quins sentiments i responsabilitats s’enfronten:

—La pacient: grans dolors que la invaliden i la fan ser més dependent, deteriorament de la interacció social, inadaptació, dèficit d’auto-cures, desesperança.

—La filla cuidadora: Aïllament social, cansament del rol de cuidador, ansietat i por davant la mort,

coneixements deficients del procés de malaltia, conflicte de decisions i un procés més o menys negatiu del dol anticipat.

—L’àmbit familiar: Processos familiars disfuncionals davant la situació de malaltia i final de vida no superada.

Aquesta cinta ens porta a apreciar l’oportunitat que una malaltia ens brinda per tancar cercles, per reconèixer realment el valor que té la família, per poder demanar perdó, perdonar i quedar-se amb un bell record en el nostre interior.

Que aquest film al costat d’aquests altres títols: «El aceite de la vida» (1992), «Las llaves de casa» (2004),

«¿A quién ama Gilbert Grape?» (1993), «Amor de familia» (2003), «Solas» (1999), «Un milagro del cielo» (2016), «Madre e hijo» (1997) ens ajudi als professionals i agents de pastoral, tant en els àmbits parroquials com hospitalaris, a ser interpel·lats per la crida del papa Francesc a viure amb caritat aquest «art de l’acompanyament» a cada família de les nostres comunitats, especialment quan siguin visitades per la situació de la malaltia.

Una proposta cinematogràfica ‘Cosas que importan’ (1998): El valor curatiu de l’afecte familiar

Edt

38

Mn. Antoni Roquer Hugué, a la casa del Pare

in memoriam

Mn. Roquer va morir el dia 12 de juliol, a l’edat de 86 anys. Actualment era capellà adscrit de la Prioral de Reus.

Nascut a l’Arboç va ser ordenat de prevere a la parròquia de Sant Pau de Tarragona el dia 29 de juny de 1963, solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Va iniciar la seva tasca pastoral com a vicari de la Parròquia Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus on hi va ser durant deu anys. De l’any 1976 fins el 1984 va ser nomenat rector de la parròquia de Santa Maria de Cornudella de Montsant i encarregat de les parròquies de Santa Maria de La Morera de Montsant i de Siurana. Seguidament va ser rector de la parròquia de Sant Martí del Morell fins l’any 1989 quan seria nomenat rector de Santa Maria de Falset. Durant vint-i-un anys, del 1995 al 2016 va ser capellà del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, ciutat que

l’any 2011 va reconèixer-li la seva tasca amb l’atorgament d’una menció honorífica municipal.

Entre d’altres càrrecs va ser vicedirector de l’Acadèmia Sant Pau de Tarragona, del 1964 al 1966; vicari episcopal en temps de l’arquebisbe Dr. Josep Pont i Gol, director espiritual de la vida eremítica, arxiprest de Cornudella, delegat diocesà de Laics i consiliari de la Fundació Santa Maria de Siurana, entre els anys 2000 i 2006. L’any 2013 va celebrar els seus cinquanta anys d’ordenació presbiteral.

Les seves exèquies es van celebrar el dissabte, dia 14 de juliol, a l’església Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus.

Reposi en la pau de Crist. Foto: Marc Sabaté

breu

La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya ha declarat Bé Cultural

d’Interès Nacional (BCIN) l’església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, en la categoria de Monument Històric, i la delimitació del seu entorn de protecció.

L’entrada de l’església en el Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional i en el Registre General de Béns d’Interès Cultural de l’Administració de l’Estat, obrirà la possibilitat d’accedir a ajuts per a la rehabilitació d’aquest temple.

L’església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms data del segle XVII. L’any 1588 es va posar la primera pedra i es va inaugurar el 1617. L’obra va anar a càrrec de l’arquitecte Pere Blai i també dels constructors de l’església d’Ulldemolins, amb la qual té una gran similitud.

L’església parroquial de Sant Jaume de Riudoms, decladada Bé Cultural d’Interès Nacional

Edt

Edt

39

L’eutanàsia, un «dret a morir» que ningú pot assumir

Mn. Josep M. Gavaldà RibotDoctor en Teologia Moral

moral

En el debat social sobre l’eutanàsia convé sempre precisar sobre quin comportament

mèdic ens estem referint. Caldria reservar el concepte d’eutanàsia només a les accions o omissions mèdiques que causen la mort d’una persona amb una malaltia irreversiblement fatal i que compta amb el consentiment del subjecte. Per entendre’ns la persona que demana l’eutanàsia seria una persona amb una malaltia crònica incurable però que gaudeix d’una certa estabilitat i que desitja acabar amb la seva situació actual. En el moment que se li aplica l’eutanàsia la persona mor a causa de l’acció o omissió mèdica que ha rebut sense que hi hagi altres causes concurrents.

S’hauria de deslligar el concepte d’eutanàsia de totes les cures pal·liatives aplicades en malalts terminals amb la finalitat d’alleugerir el sofriment. També cal deslligar el concepte d’eutanàsia d’altres pràctiques mèdiques correctes com «no iniciar» o «interrompre» un tractament quan el pacient ho demana de forma seriosa, explícita, reiterada i voluntària. Així mateix no es pot anomenar eutanàsia la limitació de l’esforç terapèutic quan aquest resulta inútil o fútil, i només perllonga la vida biològica sense garantir una qualitat mínima de vida. En tots aquests casos el procés de la malaltia és el que va avançant i porta inexorablement a la mort. El mateix procés de la malaltia o de la mort són la veritable causa de la mort malgrat hi puguin concórrer altres causes.

40

Moralment parlant cal diferenciar els casos en què «es deixa morir» dels casos en què «es produeix» o «es causa» la mort. «Deixar morir» respon a una actitud humana que accepta el fet que som éssers mortals i sap renunciar als progressos de la ciència mèdica quan les teràpies resulten infructuoses. L’altra opció, «causar la mort», sempre serà reprovable moralment ja que és causar un mal.

Des d’una perspectiva cristiana de la vida, la petició d’eutanàsia, per part d’una persona que no accepta viure el procés de la seva malaltia i desitja que li causin la mort, va en contra de la concepció que el cristianisme té de la vida com un do rebut de Déu mateix. La persona humana és una unitat de cos i esperit; tant el cos com l’esperit els hem rebut de Déu com un do. Déu ens ha cridat a l’existència, i aquesta

va més enllà d’aquesta vida i tindrà la seva plenitud i immortalitat en el Regne de Déu. Cos i esperit van units: l’esperit vivifica el cos i el cos construeix la història de cadascú. Els hem rebut de Déu i nosaltres en som administradors d’aquest misteri personal. La vida en totes les seves dimensions depèn i està en mans de Déu. Voler decidir d’avançar el moment de la mort sembla una usurpació extralimitada d’allò que hem rebut com a do.

També des de la visió cristiana el personal sanitari que ha de realitzar una acció que causa la mort d’un altre contradiu el precepte «No mataràs». No es tracta de prescripcions secundàries sinó que el «No mataràs» és Paraula de Déu i restarà sempre com un manament inviolable. Per al personal sanitari o polític de tradició cristiana col·laborar directament o indirectament en

l’aplicació de l’eutanàsia suposarà sempre un acte greu que pesarà en la consciència recta del creient.

Ja des d’una perspectiva laica el problema més greu que presenta l’eutanàsia és si la societat i, en concret, els professionals de la medicina poden atendre una petició que en el fons no està a l’abast de les seves possibilitats ni del seu codi deontològic. La societat ha de procurar el bé dels ciutadans i causar la mort d’un altre, encara que aquest ho demani, no podrà ser mai considerat com un bé. Si el cos mèdic accepta la pràctica de l’eutanàsia corre el risc de sembrar la desconfiança social i en concret dels malalts greus que esperen acompanyament en el sofriment, però no pas una mort anticipada. El risc d’abusos és una altra porta que s’obre amb la legalització de l’eutanàsia i ens fa plantejar que la solució que busquen uns quants pot perjudicar a la gran majoria.

Si el cos mèdic accepta la pràctica de l’eutanàsia corre el risc de sembrar la desconfiança social i en concret dels malalts greus

Edt

41

notícies

El missatge de pau i llum dels Pueri Cantores arriba a l’arxidiòcesi

Edt

De l’11 al 15 de juliol s’ha celebrat a Barcelona el Congrés Internacional de

Pueri Cantores (nens cantaires, en llatí) amb el lema Vos estis lux mundi, ‘Vosaltres sou la llum del món’. Una celebració mundial, iniciada l’any 1947 a París, que ha reunit prop de 4.000 nens de més de cent nacionalitats.

El dijous, dia 12 de juliol, a la tarda, els cors participants van oferir concerts en diferents ciutats fora de Barcelona, moment en què es van fer presents a Tarragona (a la parròquia de Sant Joan Baptista), a Reus (a l’església Prioral de Sant Pere Apòstol), a Montblanc (a la parròquia de Santa Maria) i a Altafulla (a la Parròquia de Sant Martí).

Aquest 42è Congrés Internacional de Pueri Cantores ha estat organitzat per la Federació Catalana de Pueri Cantores i és la segona vegada que Barcelona acull aquesta trobada bianual després de la del 1998.

El proper Congrés Internacional tindrà lloc al Juliol de 2022 a Florència.

Montblanc

Tarragona

Reus

Altafulla

42

46è pelegrinatge diocesà a Lourdes

Del 6 al 10 de juliol ha tingut lloc el 46è pelegrinatge al Santuari de la Mare de Déu de

Lourdes, a França, amb el lema de l’Any Sant de la Misericòrdia «Feu el que Ell us digui».

Aquest any el pelegrinatge, presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, ha comptat amb 330 pelegrins entre els quals hi hagut 66 malalts. Tots ells han participat en les diverses activitats i celebracions programades com la missa a la Gruta, la processó de les torxes, la missa internacional o l’adoració al Santíssim, entre d’altres.

«També va ser molt emocionant la pregària dels joves la darrera nit a Lourdes», ha expressat la presidenta de l’Hospitalitat diocesana, Roser Garreta. Enguany la participació dels pelegrins ha augmentat força, sobretot la dels joves, fet que des de l’organització s’acull amb una gran il·lusió i esperança de futur tant per als serveis com per als mateixos malalts.

A més d’aquest pelegrinatge al santuari marià l’Hospitalitat diocesana també realitza, al llarg de l’any, altres activitats com trobades, celebracions, recessos o àpats per Advent, Nadal i Pasqua. Edt

43

44