Xavier Gabriel

número 01La reinvenció

Alfons Cornella“El temps per innovar no és

infinit. El 2010 ja no hi haurà recursos per reinventar-se”

El supermercat amableCom fer que el client passi una bona estona comprant

“Diuen que ningú no es fa ric treballant, i és veritat.

Treballant no n’hi ha prou!”

reinventarTornar a començar. Passa pàgina i redefineix-te, però no oblidis tot el que has après

45

Revista ÈNúmero 01, juny de 2009Edita: E2S ProduccionsDirecció: Dani Sala i Núria SalaEquip d’edició: Núria Sala, Dani Sala,Cristina Chumillas, Sergio García, Xantal CasasFoto de portada (Xavier Gabriel): Carlos AllendeImpressió: Impremta Orriols, BalsarenyNúmero de còpies: 1.200 exemplarsPreu anual de subscripció: 15 euros

E2S Produccions. Cambres 27, Cardona93 868 46 97 / bustia@e2sproduccions.comwww.e2sproduccions.com

45 5/

Índex }número 01La reinvenció

08. Alfons Cornella“El temps per innovar no és infinit. El 2010ja no hi haurà recursos per reinventar-se”

14. Xavier Gabriel“Diuen que ningú no es fa ric treballant, i és veritat. Treballant no n’hi ha prou!”

20. Pep Torres“Una idea pot ser creativa sense ser original”

22. L’art penja d’un fil. Escultures de petit format25. Els rucs practiquen màrqueting. “Un català n’apadrina un altre”28. Si la poesia es convertís en prosa. Josep Espriu, el germà del poeta30. La sal de la vida (i l’altra, la de la mort) 34. Gran Angular: l’òptica per observar el món de més a prop. TVE36. Comprar i passar una bona estona. L’art del retailing38. Com ser pagès i no desesperar en l’intent. Pagès.cat, XTVL

46. E2S promociona la marca Converse. Moda urbana48. Caçadors de dominis. Internet49. Una cuina per als temps que corren. Tendències

52. Notícies d’E2S Produccions62. Els diners no fan la felicitat. Acció social

entrevistes

reportatges

curiositats

nÈws

reinventarFixar nous horitzons. Darrere seu hi ha grans oportunitats que mai no ha vist ningú.

89entrevistes / Alfons Cornella

Alfons CornellaGurú de la innovació. Infonomista.

Alfons Cornella. Foto cedida per Infonomia

89 9/

Alfons Cornella és infonomista. Amb aquest càrrec híbrid, es dedica a explicar de forma simple qüestions tan complicades com el tarannà innovador que necessita qualsevol projecte. La seva ment oberta de mires el va dur a inventar Infonomia, una empresa que es dedica a documentar casos d'innovació, a formar persones i empreses, i a connectar ments inquietes per mitjà d'una xarxa social pionera (www.infonomia.com). Aquest pensador barceloní va deixar la gran organització on treballava per començar de zero, i avui és la gran referència d'una innovació entesa des de l'actitud, des de l'arrel. Pensa diferent i encertaràs.

“El temps per innovar no és infinit. El 2010 ja no hi haurà recursos per reinventar-se”

1011

Després d’inventar aquest concepte d’empresa, Infonomia s’ha reinventat diverses vegades. Un bon exemple per a moltes marques, oi?Sí, és el que ve, per a tot tipus d’empresa. Aquest és l’any de Darwin, i és més cert que mai que o t’adaptes, o mors. No es tracta d’imposar el teu model al mercat, sinó d’entendre àgilment com les teves possibilitats canvien, i com canvia el valor que pots aportar al mercat. La veritat és que en el nostre cas ha estat exactament així des de l’any 2000, en què vam iniciar el projecte. I, un cop passades totes les febres, i executats tots els canvis, crec que amb tota la nostra “evolució” hem après molt. Aixó no és bla-bla-bla, és fil-per-randa el que ens ha passat. Hem “exterminat” coses que féiem, i que en el seu moment tenien sentit, i n’hem inventat de noves que responien al que el mercat demanava i que, a més, podíem fer perquè havíem adquirit les habilitats o coneixements necessaris.

Quina és la quimera d’un innovador?Suposar que la gent l’entendrà ràpidament. Un innovador va a contracorrent. Ell pot estar convençut de la idoneïtat de la seva idea, i la resta del món pot morir-se de riure, creure que està sonat o pensar que mai no podrà funcionar. Però sense una col.lecció considerable de

Com algú com tu decideix deixar la feina i muntar-se pel seu compte... En una empresa per inventar?Arriba un moment en què has de fer convergir el teu projecte professional amb el teu projecte vital. I que valores la independència de decisions. Poder decidir amb més llibertat, i poder portar endavant allò en el que creus. La veritat és que aquesta és la voluntat, que no necessàriament es compleix, perquè acabes tenint més feina potser que la que tenies abans. Però en el meu cas, s’ha anat complint el projecte vital, la meva missió definida a principis dels 90, i estic convençut que no ho hagués pogut fer treballant on ho feia.

Per què ningú no em sap definir Infonomia?Per diverses raons. Una, perquè és una categoria nova de servei. Dues, perquè és diverses coses alhora i no hem volgut reduir-ho a una de sola. Tres, perquè, per entendre-ho, has d’experimentar-ho. Quatre, perquè Infonomia és una emoció, una mena de factor comú entre persones (la inquietud), i les emocions son difícils de descriure. I finalment, perquè no hem fet cap esforç especial per fer-ho fàcil d’entendre. Potser aquesta és la gràcia, no?

“No es tracta d’imposarel teu model al mercat,sinó d’entendre com canvia el valor que li pots aportar”

entrevistes / Alfons Cornella

1011 11/

bojos resistents al llarg de la història, ara no seríem on som. La següent quimera és pensar que només tenir la idea ja és suficient. Una de les coses que aprens ràpidament en innovació és que el més important no és tenir la idea, sinó ser capaç de dur-la a la pràctica. És en l’execució on es demostra la potència de l’innovador. Perquè és innovador el que el mercat accepta. Si no ho fa, la innovació és un fracàs. Però no passa res... Aleshores cal anar a per una altra cosa.

Què vols ser quan siguis gran?Feliç. Amo del meu temps. Una orientació per a la gent més jove. Un record alegre per als meus fills. La resta són fal·làcies.

Què he de fer per triomfar en el món de la comunicació?Tenir alguna cosa a dir que sigui útil o emocionant, o les dues coses a la vegada. I saber trobar el format, la manera de dir-ho. I fer-ho de tal manera que sigui percebut com a verídic. I si, a més, ets honrat i honest, la teva fiabilitat comunicadora serà sostenible en el temps. Crec que el principal problema de la comunicació avui és doble: hi ha massa inputs per gestionar (massa informació per gestionar), i la

Xavier Gabriel a dia d’avui ha concedit quasi 5.500 entrevistes.

quantitat de porqueria comunicativa que ens rodeja ha trivialitzat tot aquest món. Sigues cert, honest i innovador. I la gent t’ho agrairà llegint-te.

Quant costa el consell que m’acabes de donar?Una quantitat entre menys infinit i més infinit que no puc determinar, i que potser mai sabrem. Em conformo amb què quan sigui vell vinguis a dir-me si tenia o no raó. Te’n recordaràs?

Sempre! Per què és tan fàcil copiar?Perquè el talent no és freqüent. Si el talent fos més estès, no caldria copiar.

Ets un gran defensor de la hibridació. És perquè ja està tot inventat i ara és qüestió de combinar-ho?Hi ha molt a inventar, però combinar el que ja coneixem és, primer, més fàcil, i, segon, una possibilitat que no hem de deixar de banda. Moltes de les coses que tenim augmenten de valor quan es combinen. Crec que en els propers anys treurem suc a l’esforç de generacions anteriors combinant idees que la història

iFest’08. Foto cedida per Infonomia.

1213

“En els propers anys, treurem suc a l’esforçde generacions passades combinant idees quela història ha anat produint”

ha anat produint. Crec que la hibridació dels “passats” ens dóna un futur més ric.

I quin paper juga la innovació, la reinvenció, la imaginació en temps de vaques flaques?El que li vulguin donar els protagonistes del present. És evident que les crisis serveixen per posar coses en qüestió. El problema és si encara tenim temps per fer-ho o ja se’ns ha passat l’oportunitat. La finestra de temps per posar-se a innovar no és infinita. Quan se t’acaben els recursos generats en l’etapa de vaques grasses, ja no tens temps de res més. Per això, aquest 2009 és, en la meva opinió, tan important. Perquè el 2010 ja no tindrem recursos per reinventar-nos. El governs estaran secs. M’inquieta més el 2010 que el 2009, perquè el que hem de fer aquest any és majúscul, i la gent està preocupada, però fa més aviat poc per fer un cop de timó a la seva societat, la seva empresa o la seva vida.

Tibem de clitxé: per què l’empresari que veu perillar el negoci es dedica a reduir costos i no a invertir?Perquè és el que li han ensenyat, i perquè és el més sensat si la crisi consisteix en què et compren menys. Són faves comptades. La inversió és el resultat de la

confiança. Sense confiança, sense futur optimista, no hi ha inversió possible.

Posats a generalitzar: per què la innovació que ve de fora promet més que la pròpia?Perquè no ens agrada mirar-nos al mirall i reconèixer que som més macos que el veí. És una mena d’humilitat genètica de la nostra espècie. A nivell de societat, és el que diferencia unes d’altres, aquest “estat mental” de confiança sòlida en un mateix. Per raons culturals, religioses, o pel que sigui, ens han dit que som pecadors, i que som poca cosa. Hem d’estimular l’autoconfiança de la nostra gent i de les nostres empreses.

Si no estira del carro el sector públic, qui ho farà?La gent normal que fa coses extraordinàries. Exactament com sempre s’ha fet.

entrevistes / Alfons Cornella

1213 13/

De què es coneixen Alfons Cornella i E2S?Infonomia va ser el primer client d’E2S Produccions. El juliol de 2006, Alfons Cornella va demanar a l’aleshores jove productora que seguís de forma creativa Renacer’06. El resultat va ser l’estrena, a la Pedrera (Barcelona), d’un fals documental al voltant de la mentalitat innovadora. Des d’aleshores, E2S ha seguit treballant per a Infonomia en projectes audiovisuals i periodístics, i ara col·laboren en la difusió dels continguts el programa de televisió Pagès.cat entre el sector, dins i fora de Catalunya.

iFest’08. Foto cedida per Infonomia.

1415

Xavier GabrielRepresentant de La Bruixa d’Or a la Terra. Emprenedor.

Xavier Gabriel al jardí de casa seva. Fotògraf: Carlos Allende.

entrevistes / Xavier Gabriel

1415 15/

Xavier Gabriel passarà a la història com el primer català que viatjarà a l’espai, però també, i amb tot el mèrit, com l’emprenedor capaç de triomfar amb un producte inventat fa dos segles. Quan va muntar una administració de loteria a Sort (aleshores amb menys de 1.000 habitants), la majoria de veïns no donaven un any de vida a l’establiment. Avui, La Bruixa d’Or és la marca que ven més de tot el sector a nivell mundial: 110 milions d’euros cada any. Xavier Gabriel no té cap estudi, però l’han estudiat universitats i escoles de negocis de tot l’estat. Transgressor, optimista convençut i emprenedor per naturalesa, no es mossega la llengua en la seva crítica a tot allò que “no funciona”, començant pels polítics i acabant per aquells que es conformen amb una vida fàcil.

“Si fos president del govern, la primera decisió seria no acceptar el càrrec”

Per què molts et defineixen com “aquell de Sort a qui va tocar la loteria”?Perquè el més fàcil és utilitzar definicions senzilles. Costa molt reconèixer la feina feta, l’esforç, la inversio destinada en màrqueting. De cop i volta, et donen un premi o et conviden a fer una conferència en una unversitat o en un centre de negocis, o et demanen una col·laboració en un llibre, i t’adones que hi ha gent que té capacitat sobrada per destinguir la sort del treball i la casualitat de la constància. Crec que el temps deixarà clar que no sóc ni aquell a qui va tocar la loteria ni aquell que se’n va a la Lluna.

1617

“Moltes marques gasten milions d’eurosen publicitat. Jo aniréa l’espai, invertiré menysi guanyaré més”

de promoció, publicitat i màrqueting. Així doncs, el mèrit que podem tenir nosaltres és el d’haver estat els primers a pensar en anar a l’espai; o al menys en ins-criure’ns-hi, que l’execució sempre supera la bona idea! La nostra millor consecució ha estat assegurar-nos ser el número 1, i sense pràcticament pressupost; recon-vertir una idea per assolir un impacte mediàtic arreu del món, d´un valor de milions d’euros. De fet, Moltes multinacionals ja ens han fet ofertes que hem rebutjat i que cobririen la totalitat del viatge. Sense cap preten-sió, per tant, la campanya és la millor des de 1492. Mai em compararia amb un talent com el descobridor de les Amèriques, pero sí amb qualsevol campanya multimi-lionària d’inversions desorbitades que no han arribat als 300 milions de persones que ja conèixen la nostra aventura galàctica.

Amb qui t’agradaria viatjar?M’acompanyaran cinc turistes espacials més, a banda dels dos pilots professionals que conduiran la nau. Triar per triar, m’agradaria viatjar amb una persona d’avançada edat, d’uns 70 anys; un adult jove, d’uns 35 anys, i que el sorteig decideixi la resta de companys, que la sorpresa és imprescindible! Però seria fantàstic viatjar amb Stephen Hawking.

Serà com tornar a la selva?Sí, està clar [Xavier Gabriel va gravar dues sèries televisives d’esports d’aventura a l’Amazones]. Entrar en plena selva i submergir-te a les profunditats del Sarisariñama, o qualsevol de les aventures plenes de risc que vam fer, i fins i tot haver estat per primera

I per què et demanen quan aniràs a la Lluna?Igualment, perquè resulta més fàcil trobar un lloc a l’espai per definir on vas. A tots ens agrada dir: “vaig a...”. No estem acostumats a dir “a l’espai”, perquè viatjar a un lloc tan gran no és determinar on vas, i dir “a 150 quilòmetres” tampoc no és dir res. Anem a la Via Làctea? Als núvols? En direcció al sol? Acabem dient que anem a la Lluna perquè és el lloc sòlid més proper, sense analitzar que això no és possible per a tripulants no professionals.

I quan hi aniràs, a l’espai?Fa cinc anys que ho tinc al cap, quatre que ho vaig demanar i tres que es va conèixer la notícia. Si no hi ha res de nou, d’aquí a uns vuit mesos serà una realitat. Em convertiré en el primer català en creuar la zona restringida als astronautes professionals.

Un dia vas dir que el viatge amb Virgin és la millor campanya de màrqueting després de Cristòfol Colom. Qui està primer al rànquing, tu o el descobridor d’Amèrica?Sense cap dubte, Colom té un mèrit molt més gran que jo. Però ell, més que màrqueting, va fer de descobridor, d’aventurer, i amb una gran valentia i intel·ligència va trobar els mitjans per complir amb el seu somni. I tot, per demostrar una creença que en el seu moment tan sols era una teoria. Avui, qualsevol persona que porti la contrària, que arrisqui i que vulgui ser el primer, ha de competir de forma molt exclusiva, atrevida i agressiva, amb caríssimes campanyes

entrevistes / Xavier Gabriel

1617 17/

el convenciment i la personalitat que cal per arribar a mantindre’t amb orgull a la posició de dalt de tot. En el meu cas, les crítiques no fan res més que reforçar-me l’orgull de ser el millor, i de voler-ho ser amb tot allò que emprenc de nou.

Ets ric?Si sóc el millor, he de ser ric! Però... Ric en il.lusio, en estimar la vida i superar les contrarietats. Ric en amics, en salut, en la fe. Per ser ric, cal ser-ho amb monedes de 0,05, 0,10, 0,20, 0,50, 1 i 2 euros, i tant se val ser ric amb 2 bilions de monedes de 0,20 que ser-ho amb 0,2 bilions de monedes de 2 euros. Per ser ric, s’ha de ser feliç, riure molt per fora i, sobretot, per dins. Si ho aconseguiexes, ja estàs obert a escalar la riquesa que qualsevol humà pot buscar, i que qualsevol humà té l’obligacio de perseguir per realitzar-se com a persona. Directa e indirectament, donarà molts llocs de treball, i per a ell mateix s’aportarà la satisfacció més gran, que és la d’haver aprofitat en benefici de molts la seva vida dins del món laboral.

Què he de fer per fer-me ric (en euros)?Has de fer el contrari del que vulgarment es diu al carrer o a la barra d’un bar, és a dir, no robar als teus clients. Molts diuen que ningú no es pot fer ric treballant, i és veritat: treballant no n’hi ha prou! Ara bé, si al treball li afegeixes una dosi de sacrifici, de risc, de convenciment, i hi restes dies de festa i hores lliures, pots trencar la barrerra dels obstacles i arribar més lluny que ningú; però: ep! Sense cap garantia de no tornar a caure!

vegada a la història perduts per zones verges i gairebé inaccessibles són experiències úniques, irrepetibles. Res no serà com la selva, però un cop superat aquest repte, i també el del desert i el del mar, l’espai és l’objectiu pendent. Però, personalment, no vull oblidar el mèrit de les altres aventures. El viatge a l’espai és més segur que molts dels meus viatges.

T’imagines que quan arribes a dalt, et trobes la Bruixa?I tant, que la trobaré! De fet, hi vaig per veure-la un altre cop després de 172 anys. Qualsevol fita arriscada requereix d’algun motiu per dur-la a terme. Per això vaig anar a conèixer Richard Branson i li vaig dir: “noi, porta’m a veure la meva millor amiga!”.

No tens cap complexe?Sí, la vida sense complexes seria un desastre irreal. Però els complexes han de ser de superació, d’ambició per ser guanyador, per ser pioner. Però tots han de ser complexes positius. El que té complexes contraris, té el mateix problema que el que es queda aturat a la meitat d’una marató mirant com els altres corredors li passen al davant.

T’atreviries a dir que ets el millor?És clar! M’atreveixo a dir que sóc el millor fins i tot fracassant, caient, entrebancant-me. Si ets ambiciós i optimista, no et pots considerar un de tants. Potser ho ets, o potser molts ho volen així. Potser et tractaran de pedant, però això no serveix d’excusa per no tenir

Xavier Gabriel, ‘repartint’ loteria. Foto: Carlos Allende

1819

“Diuen que ningúno es fa ric treballant, i és veritat. Treballant no n’hi ha prou!”

Si em toqués la loteria, canviaria la meva vida?Si et toca la loteria, la teva vida correria perill, a no ser que fossis capaç de no celebrar-ho. El diner fàcil marxa fàcil. Per tant, si et toca la loteria, lliga els teus diners a una bola de ferro i així la teva vida canviarà a millor. Si els diners els fas treballant, no cal lligar-los, només suar-los. Però el diner aconseguit per la via ràpida és volàtil, i per aprofitar-lo cal pensar 30 vegades abans d’invertir-lo. Si inverteixes el premi per incrementar-lo, serà com haber tret el primer premi i “fabricar-te” el premi especial a la sèrie i fracció.

Si fossis president del govern, quina seria la teva primera decisió?La primera decissio seria no acceptar el càrrec! Després, regularia millor l’atur, augmentaria el famós i ridícul 0,7% fins al 7% en donatius al Tercer Món i suprimiria el Ministeri de Defensa i l’exèrcit, que consumeixen una barbaritat i en cas de guerra no serveixen ni per defensar-nos d’un parell de terroristes. Amb aquests diners, més els que també retallaria per inaugurar carreteres, crearia llocs de treball amb empleats feliços. Un cop fet això, tornaria a l’espai per veure de lluny l’èxit d’aquest nou projecte d’estat, que brillaria com qualsevol país petit amb la meitat ministeris i amb una ocupació que faria innecessari l’atur. També exigiria un concurs d’oposicions per entrar com a diputat o com a alcalde, alhora que eliminaria la meitat de departaments, delegacions, secretaries, subdireccions

i administracions entre la Generalitat i els ajuntaments, plenes de funcionaris que podrien aportar més valor en un altre lloc. Un país amb més del 15% de funcionaris no serà mai una potència econòmica. De fet, tenim la sort que potències com la Xina, Rússia, Corea o l’Índia són comunistes, perquè això farà que es despertin més a poc a poc.

El bé més preuat és el temps?No, el millor bé és el dret rebut de viure la vida. I els que no ho saben apreciar, són morts en vida. Sense la vida, no hi ha temps. El més important és la intensitat i la qualitat, no la quantitat.

Llavors, el temps és el bé més escàs?No és un bé escàs si ets capaç d’aprofitar-lo, aglutinar-lo, administrar-lo i donar-ne a qui et necessita, amb la mateixa il.lusió amb què l’has rebut gràcies a la vida.

Si vinc a comprar loteria a Sort, em despatxaràs tu?No. Els client vol saber que estic al davant, que traballo per a ell, però no entendria que el despatxés personalment. De totes maneres, a mi no em faria res; de la mateixa manera que estic encantat d’atendre visites a la meva taula [a la vista dels clients, just darrere del punt on es despatxen els dècims].

Aquest any, la Marató de TV3 tracta sobre les malalties inusuals, un dels dos àmbits d’actu-

entrevistes / Xavier Gabriel

1819 19/

“La Fundacióde La Bruixa d’Or és la nostra millor inversió. La millor loteria”

De què es coneixen Xavier Gabriel i E2S?E2S Produccions va conèixer Xavier Gabriel l’estiu de 2007, arran d’una entrevista pel programa de televisió In Situ (XTVL). El desembre d’aquell mateix any, E2S va començar a treballar com a productora audiovisual per a La Bruixa d’Or, i progressivament ha anat adquirint més competències fins a assumir el gruix de la comunicació i el disseny gràfic. E2S ha creat la nova web de La Bruixa d’Or i la imatge de marca de Xavier Gabriel, a més de col·laborar amb la Fundació.

ació de la Fundació de La Bruixa d’Or [junta·ment amb els nens amb Síndrome de Down]. Heu pensat com participar-hi?Sí, sempre que hi ha quelcom per fer, intentem ser-hi. Ja ens hem ofert a col·laborar-hi amb un esdeveniment multitudinari a Barcelona, en col·laboració amb E2S i amb un grup de música molt famós. Des de fa molts anys, i cada cop amb majors aportacions, la nostra fundació ajuda a persones que no poden recórrer a ningú per tractar-se de malalties inusuals de baixa prevalença. La Seguretat Social no cobreix els costos dels seus tractaments, i els centres d’investigació no dediquen esforços a cap d’aquests casos perquè són tan poc habituals que no són rendibles. La tasca de la Fundació de la Bruixa d’Or és la nostra millor inversió, la millor loteria.

El repte més immediat és la nova campanya de Nadal, que s’estrena el juliol acompanyat d’una nova web...Efectivament, estrenem nova web, més completa, més fàcil de navegar i amb continguts més interessants, sempre pensant en l’usabilitat. Gràcies a la nostra feina de cara a l’usuari, som la web de jocs més activa del món, amb una base de dades que ens permet estar en contacte amb milions de clients. La nova web es posarà en marxa uns dies abans que els dècims de Nadal, que arriben entre el 8 i el 10 de juliol. Aquest any hi haurà més cues que mai, perquè tothom sap que ens tocarà la Grossa.

Xavier Gabriel atenent els mitjans. Foto: Carlos Allende.

2021

Pep TorresEl creatiu renaixentista.

Pep Torres al seu estudi. Fotografia cedida per Stereonoise.

entrevistes / Pep Torres

2021 21/

Inventa! I, si tot està inventat, ¡reinventa! Pep Torres és inventor d’objectes, però també d’idees. D’històries. El creatiu del segle XXI és un nou renaixen-tista, un setciències com ell, amb la ment prou oberta per solucionar pro-blemes o necessitats amb un objecte, una acció o bé un missatge publicitari. Aquest pensador barceloní ha convertit Stereonoise, la seva agència, en una de les referències europees de la creativitat.

“Una idea pot ser creativa sense ser original”

Quan eres petit, a què jugaves?El que més m’agradava era jugar al Scalextric. Feia el que tots els amics de la meva edat; posar farina a les pistes per fer el ral·li de neu i després rebre la bronca de la meva mare per haver deixat l’habitació feta un cristo!

2223

La teva trajectòria en 3 frases.1) Als 21 anys vaig marxar de casa amb 1.000 pesse-tes a la butxaca i vaig treballar en mil oficis diferents; des d’encarregat d’un restaurant hindú vegetarià fins a fotògraf d’una revista eròtica o guitarrista de sessió en un estudi de gravació. 2) Els 32 anys va represen-tar el punt d’inflexió en el que vaig decidir dedicar-me professionalment al món de la invenció, i no fa gaire la meva agència de creativitat ha començat a tenir un cert reconeixement professional. 3) Espero que els propers anys em permetin fer realitat tots els projectes que s’acumulen guardats en un calaix!

Hi ha qui et descriu com l’inventor del segle XXI. Però tu no et defineixes com a inventor sinó com a creatiu. Quina és la diferència?La invenció és un subconjunt de la creativitat. La meva feina és generar idees que a cops es tradueixen en un objecte físic, un invent; i d’altres són idees més a prop d’una campanya de publicitat o una consultoria per solucionar problemes. Per això, no em defineixo exactament com a inventor, donat que la meva feina abarca la creativitat en un espectre molt més ampli.

Com s’obté una idea genial?En el meu cas, la generació d’idees passa per tres fases molt diferenciades: la primera és la de documentació exhaustiva sobre el problema a solucionar. La segona és oblidar-me del tema i pensar en altres coses. La tercera és el clic on la solució surt

de cop i volta, en el moment menys esperat: anant en moto, a la dutxa, passejant pel carrer...

Quin és teu millor invent?Sempre m’enamoro de l’últim projecte en el que estic treballant, i ara mateix estem desenvolupant juntament amb dos centres tecnològics dos invents realment espectaculars. la mala notícia és que no et puc avançar res més per una qüestió de confidencialitat, fins que surtin a la llum!

I el millor invent de la humanitat?Em costa molt respondre a aquesta pregunta! És com si em preguntessis quina és la cançó que més m’agrada! Hi ha dies per a Police, altres per a Debussy, Lali Puna, Kruder & Dorfmeister o Stevie Ray Vaughan. Amb els invents em passa el mateix: el velcro, el clip, la Penicilina, Internet, ¡la roda!

Tens la necessitat de comentar una idea amb algú per creure’t tu mateix que és bona?Mai no tinc el convenciment que una idea és bona, tot i que el meu entorn personal o professional em digui que és genial. Sempre ho estaria millorant!

No tota idea creativa té per què ser original. Hi estàs d’acord, oi?Crec que, quan una idea és realment sonada, pot ser creativa sense ser original; pot ser una nova versió

“En un món sense creativitat, tots seríem funcionaris”

entrevistes / Pep Torres

2223 23/

d’algun element existent. Però, per triomfar, segur que ha de tenir un fort component creatiu. L’iPod, com a sistema de reproducció musical, no és original, però és absolutament creatiu.

Què passaria en un món sense creativitat?Que tots seríem funcionaris.

Queda gent com Graham Bell, Edison o Einstein?I tant! Avui es diuen Steve Jobs, Dean Kamen, James Dyson i, en un altre nivell, Stephen Hawking, per exemple.

Un consell per els nous creatius. De fet, qui són els “nous creatius”?Els nous creatius són totes aquelles persones curioses i inconformistes. Un consell? Que no hi ha res impossible.

Un inventor, tant d’històries com d’objectes, és un bitxo raro o més aviat algú amb una ment privilegiada?La meva feina, tot i que sembli atípica, és una qüestió de posar-hi moltes hores de feina i ser metòdic i constant. No crec que tingui una ment privilegiada. Com a molt, un cap despert, això sí; per dins i per fora.

Inventor, músic, dissenyador, escriptor, mag, creatiu, ... Què més hi podríem posar, a la teva definició?Cocinillas! M’encanta cuinar!

Sembla que la creativitat en moments de crisi hauria de tenir un paper fonamental. Què pot aportar?Pot qüestionar tot el que es dóna per fet. Ser creatiu és una forma de rebel·lia contra l’immobilisme i l’anquilosament. La crisi és fruit de mantenir un model inamobible en un món vertiginós; una peça de l’engranatge gira i l’altre no es mou, i al final s’acaba trencant la màquina.

Quin és, actualment, un dels teus projectes més engrescadors?Ensenyar tot el que he après en aquests darrers anys de forma estructurada i sistemàtica; estic donant-li voltes a quin seria el millor format per formar futurs creatius amb un clar component d’home renaixentista. Crec que és el futur.

Imatge interior de l’estudi d’Stereonoise

2425

L’important és fer sorollIdeas that sound good. Idees que sonen bé. Sota aquest eslògan –els publicistes en diuen frase–, Stereonoise es dedica a generar idees –o invents– que cridin l’atenció a favor dels seus clients. Que facin soroll. Com Maquiavel però sense malícia, Pep Torres persegueix la finalitat per sobre de tot. I s’ho passa bé amb el mitjà. Un qüestionari per fer fora el fill de casa pot semblar inútil, però és genial si serveix perquè els mitjans de comunicació parlin de l’agència matrimonial que paga la campanya. Potser Xavier Gabriel, el venedor de loteria més famós del món, no es podrà endur a l’espai el càntir on va dipositar els desitjos de 100.000 espanyols; s’ho endurà en format digital, però milions de persones conèixen el càntir.

També va ser increïblement útil un altre invent de Pep Torres: la rentadora paritària, que no deixava fer la bugada dos cops seguits a la dona. El gadget no es va arribar a comercialitzar, però el centre comercial que la venia va aparèixer a tots els mitjans. I gratis!

Pep Torres sap aconseguir que parlin dels clients, però també d’ell mateix. De fet, col·labora setmanalment amb el programa El Club (TV3). També ha aparegut de forma regular a El Hormiguero (Cuatro) i, fa uns anys, a Crónicas Marcianas (Telecinco). El ressò mediàtic li ha donat una empenta com a creador –juntament amb l’equip de Stereonoise– de moltes altres idees genials, des d’una web per trobar el primer amor perdut –estrenada per Sant Valentí– fins a una bossa sostenible per embolicar l’entrepà –el Boc’n’Roll, que estalviaria 650 milions d’euros en paper de plata només a Espanya.

Moltes idees surten d’un tovalló de paper, i Stereonoise va tibar d’aquesta beta per autopromocionar-se: va dissenyar tovallons amb ratlles per escriure-hi, i els va regalar als bars freqüentats pel seu públic potencial. El tovalló, evidentment, va donar de què parlar.

Pep Torres sap aconseguir que parlin dels seus clients, però també d’ell mateix

entrevistes / Pep Torres

2425 25/

De què es coneixen Pep Torres i E2S?Stereonoise i E2S Produccions coprodueixen el projecte de televisió L-Mental, finalista (o guanyador) als premis MAC 2009. El programa, dedicat a la presentació d’invents útils procedents de tot el món, ha despertat l’interès de diferents televisions autonòmiques. Pep Torres i E2S van tenir el primer contacte l’estiu de 2006 a Renacer, una trobada anual de ments inquietes organitzada per Infonomia. L’últim projecte conjunt és la col·laboració d’E2S a la Fira Attic, la mostra internacional d’idees i invents de Vilanova i la Geltrú.

Pep Torres sobre la seva moto. Foto: Carlos Allende

2627

2627 27/

reinventarRepensar el client. No es tracta d’oferir-li res,sinó de construir-ho amb ell

2829

Atenció, amic lector: llegeixel títol d’aquest reportatge en sentit literal. I és que, literalment, si l’art es pot mirar, es pot escoltar,es pot tocar, també es pot portaral damunt, penjat al coll. Perquè mirin els altres, vaja.

L’art penjad’un fil

Àngels FreixanetArtista del ferro. Escultora.

Aquesta és l’última proposta d’una de les artistes del ferro més reconegudes del país, Àngels Freixanet. L’artista manresana les anomena escultures per conviure, és a dir, un art per fer servir. En definitiva, Freixanet reobre l’antic debat sobre les arts decoratives, que van tenir el seu esclat durant el Modernisme. Els creatius de l’època, amb Antoni Gaudí al capdavant, van aconseguir que objectes fins aleshores considerats artesania (mobiliari, ceràmica, teixit, joieria) entressin a formar part de les arts aplicades.

Des d’aquell moment i durant tot el segle XX, el paper de les arts aplicades ha viscut en controvèrsia. El Noucentisme les va institucionalitzar, l’Art Decó les va modernitzar i l’avantguarda en va fer una crítica aferrissada en contraposició a la modernitat del disseny industrial. Però els anys 60 van tornar a obrir un interrogant sobre el paper de les arts decoratives en un món on el disseny industrial ho solucionava (quasi) tot. Per un costat, alguns objectes de les arts aplicades de principi del segle passat havien perdut sentit –per exemple, les vaixelles– perquè el disseny seriat d’alta qualitat els havia reemplaçat.

Per altra banda, hi ha objectes que van seguir el seu camí i que han mantingut el seu paper destacat en el camp de l’art. L’exemple més clar és la joieria, un art en constant ambigüitat gràcies a la seva introducció en el camp del disseny i a la pervivència del concepte joia-objecte (en altres paraules, l’apreciació de la joia pel seu valor físic o econòmic, no pel seu significat artístic).

reportatges / L’art penja d’un fil

2829 29/

Paulatinament, en les últimes dècades la joieria ha superat l’estadi de la seva apreciació en funció del valor econòmic dels seus materials, i és per això que han entrat en joc elements fins ara impensables, com l’acer, l’aram, la fusta, la ceràmica i fins i tot la pedra. Això, i una manipulació concebuda cap a la recerca de l’essència de la joia, ha fet que molts artistes de relleu hagin fet incursions en aquest camp, des de Dalí fins a Miró, passant per Subirachs, Eduard Alcoy o Joan-Josep Tharrats. Al seu costat, Manuel Capdevila (Escola Massana) ha mantingut una línia pedagògica sense deixar de banda la concepció més física i menys metafísica de la joieria.

I és al segle XXI quan Àngels Freixanet aborda el repte de la joiera sense fer res més que penjar d’un fil les seves escultures. Això sí: les creacions que pretén penjar del coll dels seus clients són de dimensions minúscules en comparació de les grans escultures de ferro i fusta que porta fent des dels anys 70. No deixen de ser, insisteix l’artista, “obres d’art, úniques i irrepetibles”. Ho confirma el certificat d’autenticitat que acompanya cada peça, signat amb la seva lletra. “Un artista sempre té l’obligació de fer art”, afirma Freixanet, després d’explicar-nos que la idea de fer aquestes escultures per penjar va sortir d’un problema físic temporal, que li va impedir desenvolupar durant uns dies la seva obra de gran format.

Amb aquesta nova línia creativa, la voluntat de Freixanet passa per apropar l’exclusivitat de l’art contemporani a tots els públics, amb petites escultures accessibles a la majoria de butxaques. Algú discutirà si és art el que penja d’un fil o simplement un tros de ferro oxidat amb una capa de barnís. Però si l’art ha de servir per reflexionar, i l’obra d’aquesta reconeguda artista crea debat, la controvèrsia no fa res més que reafirmar la concepció artística d’aquestes joies.

“Un artista sempre té l’obligació de fer art”

A la pàgina anterior, una de les escultures de petit format de la col·lecció “Art per conviure” (aprox. 10 cm). En aquesta pàgina, una de les cadires de la mateixa col·lecció (aprox. 1,5 m).

3031

Ànima de ferro

El taller d’Àngels Freixanet és de color marró, i tot per culpa de l’escampada de ferro rovellat que omple tots els racons de la caseta des d’on treballa, al pati de casa seva. En realitat, la caseta fa més de magatzem, i el pati, de taller a celobert. A primer cop d’ull, aquest espai a l’aire lliure pot semblar un dipòsit de ferralla, però tot canvia quan el visitant s’hi apropa acompanyat de l’artista. És aleshores quan s’adona que és davant d’obres metàl·liques que no són allà per atzar.

Tornem a començar. El taller d’Àngels Freixenet és un pati sense coberta, ple d’escultures i futures escultures de ferro oxidat, apilades i colocades estratègicament perquè l’òxid no pari de treballar. I si plou, millor. Perquè no hi ha res més màgic que els camins que obre l’òxid després del pas de la pluja.

Àngels Freixanet no pot evitar, i no ho vol fer, mostrar la seva mirada davant del seu material predilecte. Enamorada de la bellesa de les textures, la idea més romàntica consisteix en pensar que la seva escultura concedirà al ferro una segona oportunitat. O una quarta vida, com esmentava Vázquez Montalbán quan parlava d’aquesta artista: “el que primer era natura (fusta, ferro, carbó), després va ser màquina, més tard ferralla, i ara, l’ànima de ferro es converteix en art.”

A Montalbán s’hi afegeixen altres crítics que s’han postulat al costat de Freixanet, entre ells Salvador Espriu, Jorge Edwards i Hado Lyria. Tots han ressaltat la seva capacitat per reciclar aquest material, domar-lo i donar-li una altra utilitat. Una altra vida. La dona de ferro aconsegueix que la matèria residual es converteixi en una joia, un moble, una escultura de paret o un monument al mig de la ciutat.

El que abans d’arribar al pati-taller d’Àngels Freixanet era desgast del material, es converteix en una dolça petjada del pas del temps després de trobar-se amb les mans (i el soplet) de l’artista. L’artificialitat del ferro desapareix, es converteix en orgànic gràcies al seu propi rovell i al verdet d’una naturalesa incontrolable. La plasticitat del ferro existeix! I és així perquè la seva dimensió transgredeix la matèria. Per això el llenguatge de Freixanet és sovint simbòlic. Com una il·lusió.

De què es coneixen Àngels Freixenet i E2S?E2S Produccions va conèixer les escultures de petit format de l’escultora manresana després d’haver-li encarregat una obra escultòrica de mida mitjana per a un client.

A la part superior de la pàgina i per ordre de col·locació: “Finestra d’ànima” (2004), “En el volarany” (2001), “Llavor de vida” (2006) i “Victòria” (1995).A la part inferior, Àngels Freixenet al pati del seu taller (Manresa).

3031 31/

Proclamar que Fuives és la granja de rucs catalans més grandel món és el mateix que dir que a Olvan (Berguedà) hi ha 160 dels 250 guarans que encara no s’han extingit. Però, en qüestió de marca, som el que comuniquem. Precisament per això, la seva recent campanya d’apadrinament de rucs ha aconseguit un èxit sense precedents. El seu lema, “Un català n’apadrina un altre”,ha convertit la preservació de l’espècie en una causa nacional.

Els rucspractiquen màrqueting

Nucli Zoològic de FuivesCampanya d’apadrinaments.

3233

visitar la finca i el seu fillol sempre que ho vulgui, sense pagar entrada i portant a passejar el ruc autèntic mentre gaudeix d’un dia en plena natura. Hi ha una recompensa millor? La idea va encaixar molt bé entre la societat catalana. De fet, quan es combinen en harmonia identitat i autenticitat, sona la campana. I és per això que, des que es va anunciar l’apadrinament a Fuives, han passat per la finca totes les cadenes generalistes de televisió: TVE, TV3, Cuatro, Antena 3, La Sexta, Telecinco, la Xarxa de Televisions Locals i moltes altres emissores autonòmiques, com Euskal Telebista. És evident, que el ressò mediàtic en els diaris també va fer la seva processó, ja sigui en edicions electròniques com l’Avui o Vilaweb, com en edicions impreses comarcals (El Punt, Regió7) i nacionals (com La Vanguardia). El ressò va ser inqüestionable, i el resultat, a banda del centenar de rucs apadrinats, s’ha traduït en un increment importantíssim de visites.

I així ha estat, gràcies als catalans amb ganes de pagar mona, com la família Gassó respira alleugerida després de témer per haver d’abaixar la persiana; després de quatre dècades preservant una raça autòctona fàcil de desaparèixer i molt difícil de reproduir. Avui, dir que Fuives és el Centre Mundial del Ruc Català és molt fàcil, potser massa. Perquè sota el títol queda diluït el dia a dia, els més de 14.000 dies que els Gassó porten perseguint el somni d’evitar la desaparició del guarà. Si queden poques causes justes, sense els Gassó en quedarien poquíssimes.

En només mig any, un centenar de catalans ha apadrinat un centenar de rucs. Catalans, només faltaria. Els padrins, també catalans, s’han embarcat en la lluita per mantenir viva la millor espècie de rucs del món –o això diuen els americans, a més dels catalans. Els flamants contribuents van respondre amb generositat a la crida dels amos de Fuives, Joan Gassó (pare i fill), que van demanar la col·laboració dels seus conciutadans per evitar que la granja –cada dia amb menys recursos– hagués de tancar portes després de 40 anys de vida. Tot va començar quan Joan Gassó (fill) va decidir-se per contractar un equip de comunicadors –de l’empresa que edita aquesta revista– perquè posessin en marxa una campanya de promoció. Això va dur Fuives a redissenyar i ampliar la seva web (www.fuives.com), on no només s’explicava la història de la finca i la de la família Gassó, sinó també l’historial i el caràcter de cadascun dels rucs de la granja sense padrí. El següent pas, ja planejat, era engegar la campanya. Això dels apadrinaments ¡funciona! De fet, fa anys que s’apadrinen vaques i porcs, fins i tot arbres fruiters, a canvi d’obtenir-ne aliment de qualitat. En aquest cas concret, però, l’apadrinament de rucs no retorna en forma d’aliment.

D’acord amb el patriòtic lema, l’apadrinament va orientat a la idea romàntica d’ajudar a mantenir un símbol d’identitat catalana –per a alguns– o un element de la ‘nostra’ biodiversitat –per a altres–, que no pas per obtenir-ne un benefici directe. Bé, també és cert que tot padrí pot

Imatges de la finca de Fuives. D’esquerra a dreta, la masia, Joan Gassó pare (2) i Joan Gassó fill atenent un grup escolar.

reportatges / Els rucs practiquen màrqueting

3233 33/

Els rucs de Fuives –els de veritat, els que són llestos– tenen un problema: no saben parlar. Si en sabessin, a banda de riure’s de nosaltres, explicarien com són els seus padrins. I el fillol més jove, en Fèlix, definiria el seu padrí amb la declaració que encapçala aquest text. No, no és constructor –si ho fos, no faria massa castells.

Prou. Ens expliquem. En agraïment a la societat catalana per la seva resposta a la campanya d’apadrinaments, els Gassó van convocar un premi anual per reconèixer la tossuderia d’una personalitat o una entitat del país; tossuderia entesa com a perseverança, constància i esforç. I el Padrí d’Honor del Ruc Català 2009 va ser la colla dels Castellers de Vilafranca, la inamovible primer classificat del rànquing casteller.

Divuit finalistes es van disputar l’apadrinament honorífic, en una llista integrada per polítics, artistes, esportistes, empresaris i entitats que han destacat per la seva tossuderia. Els Castellers només van trobar una forta competència amb el polític Joan Carretero (ex ERC), seguit de lluny per Artur Mas (CiU) i el pilot Isidre Esteve. La colla dels ‘verds’ va recollir el premi amb tots els honors, per mitjà d’una delegació encapçalada pel president, Miquel Ferret, i el cap de colla, David Miret. L’autobús oficial de la colla va acudir al bateig del pollí amb les rodes calentes, sense descansar d’un recent viatge a Flandes.

Els de Vilafranca seran padrins honorífics durant tota la vida de l’Enxaneta Fèlix, però, sempre i quan compleixin amb l’únic requisit imprescindible: cada any, per Pasqua, li hauran de regalar la mona. La condició s’ho val: l’apadrinament d’honor costa 500 euros anuals (tot i que els apadrinaments normals només en costen 100). De fet, com a mona per a aquesta primera ocasió, els castellers li van regalar una exhibició de pilars. L’Enxaneta Fèlix, que només tenia 24 hores de vida, deuria pensar que els humans som ben rucs, de pujar-nos uns damunt dels altres per posar en perill la nostra integritat. Sort que no saben riure, perquè se’n farien un tip.

“El meu padrífa castells”

De què es coneixen Fuives i E2S?Fàcil: E2S va crear i desenvolupar tota la campanya de promoció i màrqueting de Fuives, des de l’apadrinamenti el seu decisiu lema fins al concurs del Padrí d’Honor. També va dissenyar i programar la nova web, a més de crearel primer blog escrit per una ruca (la Furra) i de promoure la presència de Fuives a la majoria de xarxes socials.De tot, el major èxit ha estat la capacitat de crear notícia, ja que els mitjans de comunicació tenen un poder comunicatiu molt important, un efecte multiplicador per a qualsevol campanya d’imatge. Sortir a la premsa perquèla història en qüestió té un interès general és la millor publicitat per a un projecte. I per aquest camí evolucionarà Fuives: generant notícia. La propera serà una autèntica revolució. Sortirà a la llum en les properes setmanes.

Un dels pilars que els ‘verds’ van regalar al fillol (04/04/09).

3435

Si la poesia es convertís en prosa

Josep EspriuEl germà del poeta. Fundador d’ASC

“Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava. Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria. Com necessito contar-tela basarda que fa la pluja als vidres!”

Imatge de la construcció de l’actual Hospital de Barcelona (Avinguda Diagonal. 1988).L’obra va aprofitar l’estructura del frustrat hotel Hilton de la capital catalana (uns anys més tard, el Hilton es va aixecar just al davant de l’hospital).

3435 35/

La cita textual de la pàgina anterior és el resultat de convertir en prosa el que va composar en vers un dels poetes catalans més representatius. Salvador Espriu (1913-1985) va ser el gran poeta d’un petit país enamorat dels seus poetes i de tot allò políticament correcte. Catalunya podria ser –en sentit metafòric– un país de poesia, però de poca prosa. Per molt que la prosa, la pràctica, sigui l’inevitable motor del progrés. Salvador Espriu també va ser un gran narrador, però la pràctica era cosa d’un altre Espriu, el seu germà. Josep Espriu, el doctor Espriu, no omplirà massa pàgines de la història de Catalunya, però aquesta revista vol dedicar unes línies a reconèixer la tasca d’algú que va fer més per la seva societat que la majoria d’homes de lletres a qui dediquem carrers i places.

Josep Espriu va fundar Assistència Sanitària Col·legial. Dos anys abans que el seu germà publiqués “La pell de brau” –la seva obra més

“Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol. El lent record dels diesque són passats per sempre”.

popular–, el metge català va fer realitat el somni de la seva vida: apropar la medicina privada al gran públic per mitjà d’un sistema cooperatiu de quotes assequibles a la immensa majoria de butxaques.

Corria l’any 1958. Mig segle després, la fórmula del doctor Espriu continua sent un referent europeu. Evidentment, el sistema del Grup Assistència ja no és nou, però va ser el que va obrir el camí, de la mateixa manera que ho ha fet la seva cooperativa d’usuaris, SCIAS, els 190.000 socis de la qual són copropietaris –a parts iguals– de l’Hospital de Barcelona.

Si Josep Espriu hagués tingut tan bona ploma com el seu germà, segur que no hauria escrit poesia. S’hauria dedicat a l’assaig, o a convertir en prosa allò que la poesia –òbviament, en sentit metafòric– maquilla de bones intencions i poques accions. Gràcies, Doctor.

De què es coneixen el Josep Espriu i E2S?No es coneixen personalment perquè E2S era una estrella del firmament quan el doctor va morir. Però hem conegut la figura de Josep Espriu per mitjà del Grup Assistència, per a qui hem treballat en diferents ocasions. Cada any, l’equip de producció audiovisual d’E2S elabora la videomemòria anual de l’Hospital de Barcelona, que serveix per presentar als socis de SCIAS el balanç i les actuacions de l’exercici anterior. Però si E2S ha aprofundit encara més en el coneixement del doctor Espriu, ha estat gràcies a la producció de l’audiovisual commemoratiu del cinquantè aniversari d’Assistència Sanitària Col·legial. Tot un privilegi.

El doctor Josep Espriu, creador d’Assistència Sanitària Col·legial L’àrea d’Urgències de l’hospital. Foto: Ardid&Permanyer (SCIAS)

3637

La sal de la vida (i l’altra, la de la mort)

La sal de la històriaEls Meandres de Sal.

Foto: Espeleo Club de Gràcia.

3637 37/

No hi ha pitjor història que la que no s’explica. La de Cardona és la història de la sal, i d’aquí prové l’encertat lema turístic acabat d’estrenar: “La sal de la història”. Si Cardona existeixés gràcies a les seves salines, explotades des de fa, coma mínim, 6.500 anys. Malauradament, la història de la salde Cardona és pràcticament desconeguda. En coneixien més els romans, que fa 1.900 anys ja van escriure, meravellats,que com més sal extreien de la ‘muntanya roja’, més en sortia.

I en continua sortint. La Muntanya de Sal, única al món, creix 3,5 centímetres cada any, tot i que la pluja l’erosiona al mateix ritme. Potser per aquesta sensació d’inesgotable, Guifré el Pelós, l’any 986, va fundar la Cardona reconquerida als sarraïns amb una carta de repoblament que premiava els nous ocupants de la zona extreient tanta sal com volguessin tots els dijous de l’any. Amb la sal com a fil conductor, per tant, podem entendre la importància del Castell i la rellevància del Ducat de Cardona, la segona casa noble de la Corona de Catalunya i Aragó després del rei. Durant la major part de la història de la capital del Cardener, la sal no només era natura i font de riquesa. Era imprescindible per a la vida, per als aliments i per a la seva conservació. La sal es canviava per altres objectes de gran valor, fins i tot els sous es pagaven amb sal (d’aquí la paraula “salari”).

L’esplendor de Cardona no hauria estat el mateix sense la sal. Potser l’emplaçament del nucli antic s’hauria disposat més a prop del riu, i no entre el Castell i la Muntanya de la Sal Roja. I tot això, per culpa d’un petit caprici de la natura: el diapir salí. Fa 40 milions d’anys, el centre de Catalunya vivia sota l’aigua d’un mar interior. En pocs milions d’anys, l’aigua estancada es va evaporar, i el mar que recobria Cardona va arribar a tal punt de saturació que les sals es van començar a precipitar a l’actual conca salina del Cardener i el Llobregat. Ho van fer per ordre de punt de saturació: primer els guixos, després les sals sòdiques o sal comuna i, per últim, les sals potàssiques o potassa.

Cardona formava part de la zona més profunda d’aquest mar, i per això va recollir més precipitació de sals que cap altre lloc. Finalment, a sobre d’aquests sediments, s’hi van dipositar uns 150 metres de terra i de roca, procedents de l’erosió de les aleshores joveníssimes serralades catalanes.

Fa uns 30 milions d’anys, els continents no eren com els coneixem avui. La placa africana va topar amb l’europea. Això acabaria originant els Pirineus, però també altres serralades a mig camí, com el Prepirineu, el Litoral i, ¡sorpresa! El diapir salí de Cardona, la Muntanya de Sal.La Muntanya de Sal o diapir salí és el tros que surt a la superfície del massís salí. De tot el que hi ha a sota a terra, el diapir és com la punta de l’iceberg. El massís salí fa 1.800 metres de llargada tot i que no s’ha pogut comprovar mai), per uns 1.800 metres de fondària i uns 600 metres d’amplada.

Per aquest massís, l’aigua hi ha esculpit una infinitat de cavitats misteriosament exòtiques. Un bon exemple és la cova dels Meandres de Sal, que parteix d’un dels nivells superiors de l’antiga mina. És la cavitat natural salina més profunda del món, amb més de 190 metres de fondària, i el millor de tot és que s’ha fet en menys d’una dècada. Es va formar perquè l’explotació de sals sòdiques va arranar massa a la llera del riu, i a finals dels anys 90 va obrir una escletxa en el curs subterrani del riu Cardener. L’aigua va irrompre per sorpresa a l’interior de la mina, i més de 1.000 metres de profunditat

Un grup de miners de Cardona de la dècada de 1920.

3839

de mina tancada van quedar completament innundats per sempre. Els Meandres de Sal són, precisament, meandres pel centre dels quals va anar obrint-se camí l’aigua, cada cop més avall, fins a esculpir entre les entranyes del massís salí espectaculars talls verticals d’enorme bellesa. Després de la depressió econòmica que va patir el poble quan va tancar la mina (el 1991), Cardona porta una dècada repensant noves fórmules de transmetre el valor de la riquesa natural al voltant de la sal i del turisme català d’interior. L’obertura al públic de les galeries interiors de la Muntanya de Sal ha estat un fenomen d’èxit incomparable, gràcies al qual s’ha convertit en la instal·lació turística del Bages que rep més visites.

Amb el Parc Cultural de la Muntanya de sal plenament consolidat i amb un casc antic medieval en auge, el repte consisteix avui en trobar noves fórmules d’aprofitament de la sal com a atractiu turístic, i elements com els Meandres de Sal podrien ser un bon camí. Un altre repte de l’etapa postminera de Cardona ha consistit en evitar els perjudicials efectes secundaris que pot ocasionar una mina de sal abandonada, i la vila se n’està sortint.

L’entrada del riu a la mina no només posava en entredit la seguretat dels pocs miners que encara arrenquen sal a la petita mina de les Salines (al costat de la rampa de Sant Onofre, l’entrada de la clausurada mina Nieves). També aportava enormes quantitats de sal a la conca del Llobregat, per on arriba la majoria d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona. De la mateixa manera, les muntanyes de runam salí exposades a l’intempèrie i la filtració d’aigües de la pluja que també anaven a parar al riu Cardener representaven una amenaça constant per a la salut dels catalans.

Però Cardona ho ha sabut fer. Els propietaris de les antigues mines estan buidant, sense pausa, els dos runams originats per sis dècades d’extracció de potassa. Alhora, la Generalitat de Catalunya va desviar el Cardener per minimitzar l’entrada del seu curs a l’interior de la mina. L’assignatura penjada, i això s’ha de dir, continua sent la restauració de l’antiga llera fluvial perquè el nucli de La Coromina (la pedania més gran del municipi, amb més de 600 habitants) pugui recuperar l’aspecte saludable d’abans del desviament. La sal de la vida no pot anar acompanyada de cap indici de mort.

De què es coneixen Cardona i E2S?E2S Produccions va néixer a Cardona, i a Cardona continua creixent. Per a una empresa de comunicació, disseny i producció audiovisual, és difícil tenir molts clients en un poble de 5.000 habitants, però hi ha poques coses millors que la fidelitat a les pròpies arrels. De fet, contràriament a la tendència a pensar que la globalització crida tot el negoci cap a les grans ciutats, E2S creuque el futur pertany a qui decideix treballar des d’on vulgui, però amb la mirada posada a qualsevol lloc del món. L’últim treballdel moment a Cardona ha estat un audiovisual per projectar (en retroprojecció) a l’interior de la Muntanya de Sal, que ensenya, per primera vegada a la història, els Meandres de Sal. Un equip d’E2S va enregistrar les inèdites imatges gràcies a la col·laboració dels especialistes de l’Espeleo Club de Gràcia (Barcelona).

Pous Alberto i Maria Teresa, de la Mina Nieves (Cardona). Protesta dels miners contra el tancament de la mina, l’any 1990.

reportatges / La sal de la vida

3839 39/

La sal de la mort?

L’estrena del documental va tenir lloc al Kursaal de Manresa, i va concloure amb un debat entre Roger Lloret (Plataforma Montsalat), Gabriel Borràs (Agència Catalana de l’Aigua), Alba Alsina (regidora de Medi Ambient de Manresa) i l’enginyer Ricard Planas (Grup Solucions). La contribució més polèmica va ser la de Gabriel Borràs, en assegurar que l’ACA se sent víctima de la mala gestió dels runams i, en conseqüència, de la salinitat de les aigües. Borràs va reconèixer que la Generalitat no s’enfronta a Iberpotash, l’empresa minera, per una raó de fons que va molt més enllà dels llocs de terball (entre 800 i 1.200 directes): en paraules textuals, “no hi ha res més perillós per a una terra que una mina de sal abandonada”.

La veritat és que, després dels abocaments descontrolats que s’han permès durant tant de temps, el pitjor que podria passar seria que allò que està a l’exterior deixés de ser d’Iberpotash per passar a ser responsabilitat de tots els catalans. Una sanció econòmica sortiria més a compte a l’empresa que no pas la inversió necessària per restaurar-ho.

Així ho constata un dels últims documentals d’E2S Produccions, que sota aquest mateix títol denuncia la contaminació de les aigües per culpa de l’abocament descontrolat de residus procedents de la mineria del Bages. L’obra pren com a eix central la labor desinteressada de la Plataforma Montsalat, que des de fa més d’una dècada realitza un seguiment exhaustiu de la salinitat de les aigües i denuncia la responsabilitat de l’empresa propietària de les mines del Bages.

“La sal de la mort” és el primer documental produït per la línia d’acció social d’E2S, que aporta recursos, mitjans i produccions sense ànim de lucre amb la finalitat de contribuir en la construcció d’una societat més justa, més sostenible i amb igualtat d’oportunitats per a tots els seus membres. En aquest sentit, E2S ha volgut involucrar-se en la lluita contra el greu problema mediambiental que suposa l’abocament incontrolat de sal als rius del Bages, un desastre natural que s’afegeix als devastadors vessaments del col·lector de salmorres.

La sal de la vida és un fet. Malauradament, la salde la mort, també.

Foto: Jordi Badia, des de la finca de Cererols (Súria).

4041

Després d’onze temporades en antena, l’espai de reportatges i documentals fa un gir cap als nous formats i aposta per nous creadors audiovisuals. En altres paraules: Gran Angular torna a fer honor al seu nom, el de la lent òptica que fan servir fotògrafs i camarògrafs per observar la realitat de més a prop. Si la societat canvia, amb ella canvia la televisió. Si els nous creadors demanen pas, Gran Angular els dóna una oportunitat. Si l’oportunitat funciona, el que l’espectador veu per la petita pantalla és un reflex de la societat canviant. Quan això passa, significa que la televisió ens ha enriquit.

Marisol Soto (directora) i Cesc Tomàs (realitzador) encapçalen avui la nova orientació del programa, els objectius fundacionals del qual ja van ser retratar les complexitats de la societat catalana. La nova aposta no és res més que un canvi de forma, un gir en el Com, però sobre un eix anomenat Què. També canvia el Qui, gràcies a l’entrada en escena de productores i realitzadors independents, que ofereixen nous punts de vista i noves línies creatives per posicionar-se sobre temàtiques noves o preexistents.

La directora considera que la nova etapa “no és res més que un punt i seguit per continuar investigant en la narrativa audiovisual, per oferir un espai d’expressió als productors independents i per retratar la realitat social catalana”. De fet, la temporada que està a punt d’esgotar-se ha comptat amb més joves realitzadors que mai, segons Marisol Soto, “per donar oportunitats a qui comença i té ganes i coses a dir”. De fet, la responsable de Gran Angular reconeix el “cert risc” que aquesta aposta comporta, però també les “grans satisfaccions” que s’ha endut l’equip del programa.

Per tant, la reinvenció de Gran Angular és, senzillament, el nou episodi d’una història que va començar a caminar l’any 1997, quan TVE a Catalunya va buscar la fórmula per explicar en 25 minuts qüestions d’interès humà, sociològic i antropològic. Des d’aleshores, onze premis en onze anys –i més de 360 programes– confirmen la qualitat del programa; un projecte que es renova al ritme del món que observa de prop, com el gran angular d’una càmera.

De la popular expressió “renovar-se o morir”, en podem extreure que no hi ha res millor que reinventar-se quan el risc de mort no existeix. És el que acaba de fer Gran Angular, un dels programes més consolidats de Televisió Espanyola a Catalunya.

Gran Angular: l’òptica per observar el món de més a prop

Marisol Soto i Cesc TomàsResponsables de Gran Angular. TVE a Catalunya.

reportatges / Gran Angular: l’òptica per observar el món de més a prop

4041 41/

La petita-petita pantallaLa petita pantalla, la televisió, té una pantalla més petita anomenada Internet.

Totes les televisions aposten, de forma generalitzada i cada dia més generosa, per exportar la seva producció a l’entorn web, i Gran Angular ha jugat fort en aquest terreny. La gran aposta en el desè aniversari del programa (2007) va ser la creació del seu propi portal, www.granangular.cat, on tots els usuaris poden veure els documentals a partir del dia següent a l’emissió per La 2. “Ens agrada dir que els documentals que fem ara neixen quan s’emeten per la televisió però viuen i es reprodueixen a la xarxa”, assenyala la directora del programa, Marisol Soto.

I no moren mai. A més del centenar de peces que es poden veure íntegrament a granangular.cat, l’equip del programa realitza convocatòries temàtiques trimestrals: a partir d’una paraula-tema, fa una crida als usuaris del portal perquè pengin a la web produccions de menys de tres minuts. De tot el material rebut, Gran Angular selecciona les peces que encaixen millor per emetre per la petita pantalla (la no tan petita).

De què es coneixen Gran Angular i E2S?E2S Produccions ha realitzat dos documentals per a Gran Angular durant el 2009. El primer, Famílies (emès el 28 de febrer), oferia una reflexió sobre el concepte de família, a partir del retrat de diferents models familiars. El segon documental, en fase de postproducció, girarà al voltant de la previsió alimentària –i el caràcter que transmet– de les llars catalanes. El format inèdit de l’obra ha convertit aquesta nova producció en una de les grans apostes creatives d’E2S.

Francesc Tomàs i Marisol Soto, responsables del programa Gran Angular.

4243

Comprar i passar una bona estona

m+f=!L’estudi de la venda.

Anar al supermercat fa mandra. Anar al supermercat el dia que han canviat tots els productes de lloc, és un veritable trasbals. No entenem per què el paper de cuina és a l’extrem oposat del paper de plata, però sempre, absolutament sempre, sabem que res no està posat per atzar. Tot està estudiat.

I un dels millors estudiants d’aquesta matèria, a nivell mundial, és m+f=!, una consultoria barcelonina que opera a 22 països i que acaba de ser finalista als prestigiosos premis “Retail Innovation 2009”.

No ens resulta estrany –tot i el maldecap que ens provoca– que el producte més buscat de tots sigui el més arraconat, i que allò que es ven poc estigui col·locat als prestatges on es compra de forma més impulsiva. Molt bé.

Lluís Martínez·Ribes, Rosa Franch i dues imatges de l’inte·rior del supermercat de proximitat Aquí é (Ourense).

Doncs oblida’t del que acabes de llegir, deixa enrere qualsevol prejudici i continua llegint aquest reportatge. Si et plau.

El supermercat del futur és aquell que, en comptes de pressionar el client, s’esforça perquè l’experiència de compra sigui agradable, amable, còmoda, valuosa; que aporti al client solucions innovadores als seus problemes quotidians i es guanyi la seva fidelitat. D’això se’n cuida el retail, la disciplina que estudia

reportatges / Comprar i passar una bona estona

4243 43/

Retail Innovation

2009

m+f=!finalista als premis

De què es coneixen m+f=! i E2S?Ens vam conèixer gràcies a Xavier Gabriel (La Bruixa d’Or), per a qui E2S Produccions treballa en comunicació, disseny, web i producció audiovisual. Lluís Martínez-Ribes i Xavier Gabriel estan editant un llibre que publicaran properament a la Xina, Rússia, l’Índia i Brasil. A hores d’ara, m+f=! i E2S han redactat un projecte per al replantejament de la percepció visual d’una important firma europea amb establiment a Barcelona.

El supermercat amable Torna a imaginar-te un supermercat, perquè un dels èxits recents de m+f=! ha estat el seu replantejament d’Aquí é, el supermercat gallec de proximitat que ha estat finalista als premis mundials de retail de 2009, els Retail Innovation. La fórmula comercial proposada per la firma catalana va consistir en un projecte pensat per a la comoditat del consumidor, donant-li respostes a preguntes freqüents sense atabalar-lo amb cridaners rètols d’ofertes.

Rosa Franch, l’altra sòcia de la consultoria, explica que “la comoditat és un dels elements que es va voler tenir molt en compte, però la fórmula en sí parteix del fet d’evidenciar que anar a comprar al ‘súper’ és rutinari, sovint avorrit”. Nosaltres ja ho dèiem al principi d’aquest article, però perquè abans de començar a escriure ja havíem parlat amb m+f=!, és clar. Més declaracions de Rosa Franch: “Què faré avui per dinar o per sopar? És una pregunta que fan els que no saben cuinar massa, i també els que en saben però ja han esgotat les idees”. D’aquí va venir la creació de la secció “QFH, Qué Facemos Hoxe”. Entre els gallecs, que parlen així, va triomfar la idea d’arribar en aquest punt del supermercat i trobar-hi, cada dia, idees diferents per preparar un àpat, amb tots els ingredients necessaris a tocar-tocar.

Aquí é va posar de costat i a prop de l’entrada els productes d’ús diari, perquè la compra habitual pugui ser ràpida, i va acompanyar alguns articles destacats amb textos amables, que allunyaven la marca de la principal por del consumidor: que l’estiguin induint a comprar compulsivament. El futur és dels valents. I dels amables!

tots els factors que intervenen en el procés de compra. Amb aquests ingredients, tracta d’aconseguir les receptes adients per al públic a qui va destinada cada fórmula comercial.

Oblida, també, que parlem de supermercats. Lluís Martínez-Ribes i Rosa Franch, els dos socis de m+f=!, defineixen el retailing com l’art de “vendre el que sigui al client final”. El que sigui és el que sigui, i, per aconseguir-ho, hem de convertir l’establiment en el lloc preferit per al client. Benvinguts a la reinvenció del comerç! Ja no tot s’hi val per vendre. Re-què? El retailing repensa l’estructura del punt de venda, la disposició dels articles, la presentació de les ofertes, el missatge que transmet l’establiment al client i, sobretot, el públic potencial. “No pensem en gent, en abstracte, a qui vendre”, assegura Lluís

Martínez. “Pensem en grups o segments de clients prioritaris a qui adreçar-se”.

El retail vol conèixer el client i esbrinar quina és la ruta que vol traçar per l’establiment, quines necessitats el duen a apropar-s’hi i què n’espera. “Passió per entendre’l”. Això és el que ha de demostrar el venedor, segons Martínez-Ribes. “Les seves circumstàncies i la seva forma de viure condicionaran la seva forma de comprar”. I vet aquí un consell si tens algun producte o servei per vendre: no pensis només en allò que el públic veu –el front-end: packaging,valor econòmic, punt de venda–, sinó en tot allò que no veu –el back-end: què transmet el producte, quin és el valor que en percep el consumidor, quina estratègia has de fer servir per aconseguir-ho. La fórmula de la Coca-cola és més a prop que mai.

4445

El sector primari català es troba al mig d’una cruïlla.Si continua recte, el carrer és planer, però no té sortida. Ha de decidir si trenca cap a un costat, el de la inversió en tecnologia puntera, o cap a l’altre, el de la reinvenció del seu negoci tradicional.

L’avantatge de trencar, ja sigui cap a una bandao cap a l’altra, és que tots dos sentits condueixena la mateixa direcció: la competitivitat.

Com ser pagèsi no desesperar en l’intent

Pagès.catPremi MAC Multiplataforma 2008. XTVL.

Joan Ribes treballant al seu camp de cereal, a la Segarra.

reportatges / Com ser pagès i no desesperar en l’intent

4445 45/

Pagesos, ramaders i pescadors no es preocupen més del normal per culpa de la crisi, perquè la pateixen des de fa molts anys. La globalització i la liberalització de mercats ha comportat una greu amenaça a un sector acostumat a competir en nivell de preus i darrerament condemnat a sobreviure a cop de subvenció (principal causa de la desmotivació de l’ofici). L’espiral baixista dels últims anys al món rural coincideix amb un moment de transició sense precedents a la història: els joves hereus que prenen el relleu generacional acumulen més coneixements que mai, i alguns ja no tan joves tenen la necessitat de buscar solucions per no haber de deixar de fer allò que més els agrada.

Si recorrem Catalunya, coneixem la inquietud del sector primari per competir en valor afegit, en un intent per buscar alternatives a l’entrada massiva de producció de tercers països. Trobem un exemple d’aquesta sensibilitat a casa de Jordi Corbalan, un pagès del Maresme que ha entrat a Internet per vendre fruita i verdura on-line. La seva empresa, Canjordana.com, ofereix un tracte directe al client, sense cap intermediari. Ell mateix rep i prepara les comandes cada matí, i dedica les tardes al repartiment només amb l’ajuda d’un treballador a temps parcial. Això li ha fet guanyar la confiança de la seva parròquia, i precisament no amplia el negoci per no perdre aquesta proximitat. El somni de tot pagès és aconseguir del client la complicitat obtinguda per Jordi Corbalan, que va arribar al món rural de rebot, perquè es va casar amb la filla d’una família dedicada a la producció agrícola, fonamentalment de flors ornamentals.

La ramaderia ha estat molt castigada durant els últims anys. Els gran nombre d’intermediaris

entre la producció i la comercialització, epidèmies com la grip aviària o les vaques boges i la reducció de marges han fet que al sector li costi fer-se un lloc en el mercat global. Aquest motiu va empènyer els germans Porta, de Vila-sana (Pla d’Urgell) a reinventar la seva granja de porcs. Quan el seu pare va dir-los que es jubilava i que deixava la continuïtat de la finca a les seves mans, els quatre germans van emprendre el viatge per Europa a la recerca d’alternatives, i en van tornar amb una gran idea: aprofitar els purins de la seva explotació, per fer-ne biogàs i, d’aquí, produir energia elèctrica neta i constant. Els Porta tenen les tres primeres plantes de biogàs de l’estat, i han convertit en avantatge competitiu un problema, els purins, per a la majoria de ramaders.

La innovació dels Porta ha requerit una inversió molt important en tecnologia, que és imprescindible en molts casos, però no necessària en la majoria de negocis agraris. I és que molts nous emprenedors agraris han posat colzes a l’hora de repensar la seva forma d’entendre l’explotació tradicional (generalment, heretada de pares a fills durant segles). Aquí entraria en acció la família Rovira de Sagàs (el Berguedà), que no ha fet res més (‘res més’ és un dir) que tornar enrere sense deixar de mirar endavant.

Sota l’eslògan “Tancant cercles”, Cal Rovira produeix carn i embotit a partir de producte exclusivament propi, des dels animals fins al cereal que fan servir per fabricar el pinso a la mateixa finca. De la mateixa forma, comercialitzen tot el producte, i abasteixen de la majoria de matèries primeres la cuina d’un dels germans: Oriol Rovira, un dels cuiners catalans més reconeguts (una estrella Michelin i Millor Restaurant de l’Any 2008).

Fotogrames d’alguns dels moments del programa.

4647

Però, en molts casos, per aconseguir-ho és necessari tenir molts clients. Amb aquesta finalitat s’han associat diferents agricultors del Baix Llobregat en la cooperativa de distribució Can Perol. Bé, per això i per oferir producte ecològic i sostenible sense que el producte s’encareixi després de passar per moltes mans. Certament, Can Perol ha entrat en acció en un context de consum responsable, compromès i amb un gran interès per l’alimentació de qualitat. En realitat, els sis productors que formen la cooperativa no competeixen amb el gran mercat, perquè el públic a qui va dirigit, més exigent, busca expressament el seu producte.

Cinc de les famílies de Can Perol són agricultores, però una, l’amfitriona de la central logística de Sant Vicenç dels Horts, és de tradició pastissera (Pastisseria Vila), i aporta el seu gra de sorra amb la producció integrada (en molts casos ecològica) de pa, rebosteria, pastisseria i melmelada. El resultat del projecte: un any després de la seva constitució, Can Perol compta amb un miler de famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Oi que no hem parlat de pesca? Doncs per fer-ho, anirem de punta a punta del país. Al sud, a Sant Carles de la Ràpita (delta de l’Ebre), la Cofraria de Pescadors ha creat Pesca Ràpita, una empresa que distribueix el peix acabat d’arribar al moll per mitjà de dues grans botigues (a Sant Carles i Tortosa) i, sobretot, per Internet (www.pescarapita.com). Això aporta molts ingressos als pescadors (que, per llei, no poden tenir lucre per mitjà de la llotja), i els ajuda a viure del mar enmig de la crisi que respira el sector des de fa dues dècades.

A l’altre extrem de Catalunya, a Les (l’últim poble de la Vall d’Aran), una petita divisió de la multinacional d’energies renovables Neoelectra hi produeix caviar. Els esturions, originaris de les desembocadures del mar Caspi, viuen en piscifactories a pocs quilòmetres del naixement del Garona, i és previst que l’any 2009 superin els 1.500 quilos de caviar (a uns 90 euros el pot de 30 grams). Si de l’únic riu català que desemboca a l’Atlàntic en pot sortir aquest sofisticat aliment, què no és capaç de fer un pagès amb l’ambició de ser competitiu en el seu ofici? Com que somiar és (i sempre serà) de franc, només és qüestió de convertir les inquietuds en realitats. Veure com els innovadors del moment han estat capaços de sortir-se’n pot ser un bon incentiu per intentar-ho.

La pagesia ha estat universalment menystinguda, l’ofici ha estat desvalorat en una societat de consum que pateix més pel preu d’allò que menja que no pas per la seva procedència. Tendim a relacionar el pagès amb l’hereu d’una casa pairal a qui els seus avantpassats han llegat una propietat que moralment els obliga a mantenir-la. Per això, encara sorprèn, tot i que cada cop és més habitual, trobar pagesos d’elecció (per tant, de convicció), com Carles Díaz, un biòleg de Caldes de Montbui que ha complert amb la seva vocació de dedicar-se a la producció agrària. Ho ha aconseguit amb un negoci innovador a Catalunya, però que requereix molt poca inversió: el conreu de xitake, un bolet japonès pràcticament desconegut tot i ser el segon més consumit al món. Un altre cas interessant de productor neorural és el de Lluís Figueroa, un enginyer argentí que va treballar durant més de vint anys en una multinacional de mecanismes de seguretat per a automòbils i va decidir plegar per muntar una granja d’ànecs. Ara bé, abans va estudiar a França les millors fórmules en l’engreix d’aquestes aus i els processos de producció d’elaborats. Avui, el foie de Can Manent és considerat el millor d’Espanya, i serveix a 17 restaurants amb esterlla Michelin (entre ells, El Bulli de Ferran Adrià, el Celler de Can Roca, la prestigiosa Escola Hoffman i el Hilton de Roma).

En la majoria de casos, l’èxit de les explotacions agràries més competitives té un denominador comú: l’eliminació d’intermediaris.

reportatges /Com ser pagès i no desesperar en l’intent

4647 47/

Casos d’èxit

Josep Maria Vilella Baronia de Rialp (La Noguera).

Què fan: plantació de tòfona.

La història: En Josep Maria Vilella té una finca molt poc fèrtil, tradicionalment dedi- cada a l’explotació forestal. Gràcies a un projecte del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, fa 7 anys va plantar tòfona a partir d’alzines micoritzades amb l’enzim necessari per produir aquest fong. L’hivern passat va collir la primera tòfona, tota una gran notícia.

Cervesa Calamanda Calaf (Anoia).

Què fan: cooperativa de producció de cervesa.

La història: els agricultors de l’Anoia han decidit buscar una alternativa per vendre el seu cereal, i per això van començar a produir la Cervesa Calamandra, una cervesa de gust inèdit i que guanya qualitat amb el temps de repòs. Natural en les condicions que mereixia. Després d’un any, distribueixen a més d’un miler de famílies.

Ecobiogas Vila-sana (Plà d’Urgell).

Què fan: productors de biogas i energia elèctrica a partir de purins.

La història: els germans Porta van anar a veure el que s’estaba fent a Europa quan ja no podien ampliar la seva granja de porcs, i van crear la primera planta de biogàs d’Espanya. Amb purins i rebuig de la indústria alimentària, produeixen electricitat per a 900 famílies.

Cal Rovira Sagàs (Berguedà).

Què fan: embotit i carn amb producte exclusivament de la finca.

La història: “Tancant Cercles” és la marca de Cal Rovira, una família que s’autoabastei de tota la matèria primera que necessita per a la producció d’embotit i carn. Fabriquen el propi pinso amb el cereal dels seus camps, per engreixar el seu bestiar, el purí del qual fertilitza la terra. Un dels germans, el xef Oriol Rovira (estrella Michelin) adquireix de casa seva la majoria de producte que cuina.

Flor de Sal Salines de la Trinitat – Delta de l’Ebre.

Què fan: producció de Flor de Sal (sal cristal·litzada de la màxima qualitat).

La història: la flor de Sal és l’última aportació de l’agricultura de la sal, una tradició amb segles d’història al delta de l’Ebre. Extreta de la primera capa de cristal·lització, la flor de sal és molt apreciada per la salut i, sobretot, per la gastronomia. Juntament amb El Celler d’en Roca, han elaborat flor de sal amb diferents complements d’alt valor afegit, com la tòfona.

Mas ClaperolSant Feliu de Pallerols (La Garrotxa).

Què fan: apadrinament de vaques a canvi de productes ecològics.

La història: fa 20 anys, l’Emili va abandonar Barcelona i es va fer ramader. Els bancs no li donaven crèdit. Per evitar intermediaris i viure de la ramaderia havia de buscar una alternativa financera: apadrinar les vaques a canvi d’oferir als seus padrins productes ecològics de primera línia provinents de la seva explotació.

Pesca Ràpita Sant Carles de la Ràpita (Montsià).

Què fan: venda per internet de peix fresc.

La història: a Sant Carles de la Ràpita uns quans pescadors s’han asociat amb el nom de Pescarapita i fan compra de peix a la subasta de la Cofreria i el venen per internet segons demanda. El negoci els hi funciona tant bé, que ja han obert dues peixeteries pròpies, una a Sant Carles i una altra a Tortosa, on cada dia porten peix fresc.

Fuives Olvan (Berguedà).

Què fan: apadrinament de rucs catalans per evitar la seva extinció.

La història: En Joan Gassó lluita per preservar la raça autòctona catalana des de fa 40 anys. Les visites (que cobrien els costos de la granja) havien caigut, i va fer una crida perquè els catalans apadrinessin els animals per evitar-ne l’extinció. La majoria de rucs ja tenen padrí, i el ressò mediàtic ha reactivat les visites de forma espectacu- lar.

OlicatessenEls Torms (Les Garrigues).

Què fan: productors d’oli i productes delicatessen amb oli d’oliva.

La història: quatre productors d’oli de les Garrigues van abandonar la DO i van buscar una alternativa per distingir-se en qualitat valor afegit. Van contactar amb en Jossu, un emprenedor basc amb ganes de trobar un projecte personal. Avui exporten el 70% de la seva producció, que va des de l’oli de primera línia fins al paté i el sabó d’oli d’oliva.

Frames d’alguns d’alguns moments del programa.

4849

Esporus Manresa (Bages).

Què fan: centre de conservació de la biodiversitat cultivada.

La història: Esporus estudia i multiplica llavors, majoritàriament ancestrals i en perill de desaparició, que són proveïdes per agricultors catalans.

Raïmat Raïmat (Segrià).

Què fan: control de productivitat via satèl·lit.

La història: Raïmat controla la productivi-tat de la seva vinya amb tecnologia GPS, i gràcies a això decideix el nivell de rec i el destí del raïm de cada zona.

Paisatge i AventuraSant Mateu de Bages (Bages).

Què fan: rutes amb carruatges.

La història: el Joan Planas volia poten-ciar el turisme a la serra de Castelltallat (Sant Mateu de Bages), i va crear unes rutes amb carro que fa parada (per men-jar i dormir) a les cases de la zona. Les rutes, que poden durar entre 1 i 15 dies, han donat vida a la majoria de veïns.

HorturbàSanta Coloma de Farners (La Selva).

Què fan: horts adaptats a la ciutat.

La història: en Josep Maria, enginyer agrònom, va crear unes taules alçades del terra, que permeten instal·lar-les en un balcó i que qualsevol persona pugui tenir un hort al mig de la ciutat. També ha creat una comunitat virtual de més de 5.000 usuaris.

La Grana Sant Vicenç de Castellet (Bages).

Què fan: producció de farina ecològica amb el propi blat.

La història: El Jordi Majà i el seu soci són agricultors ecològics, i converteixen el seu blat en farina. La producció ha generat un gran valor afegit al seus clients, que en moltes ocasions intercanvien amb La Grana producte acabat perquè el Jordi el pugui oferir als seus clients.

Bodegues Torres Pacs del Penedès (Penedès).

Què fan: innovació en producte: perfum de Brandy i vi sense alcohol (Natureo).

La història: la família Torres és coneguda mundialment pels seus vins i brandis, però no deixen d’innovar en producte. Acaben de crear un perfum de Brandy per acompanyar cafès i postres, i també el primer vi sense alcohol del mercat, el Natureo (blanc).

Cal Jep D’on són: Castellfollit del Boix (Bages).

Què fan: granja de cargols.

La història: en Josep Anton va crear molt més que una ‘fàbrica’ de cargols. Va fer néixer un sector a àmbit estatal, l’helicicultor. A més de garantir una oferta constant, especialment a la restauració, la granja del Josep Anton ha millorat l’espècie a partir de la selecció dels millors progenitors.

Arròs Estany de Pals D’on són: Pals (Baix Empordà).

Què fan: producció d’arròs a l’Empordà, a 300 quilòmetres del delta de l’Ebre.

La història: Arròs Estany de Pals no només fa producció d’arròs en un lloc poc comú i força desconegut per aquest procés, sinó que a més fan el procés totalment artesa- nal, i demostren que innovar també consisteix en tornar als orígens.

Frames d’alguns d’alguns moments del programa.

reportatges / Com ser pagès i no desesperar en l’intent

4849 49/

Safsampling. Verdú (l’Urgell).

Què fan: estudi de sòl fèrtil via satèl·lit.

La història: un grup de joves emprenedors agraris ajuden els agricultors a treure un millor rendiment de les seves terres mitjançant prospeccions amb GPS, bàsicament a partir de l’optimització del reg.

Can Jordana El Masnou (Maresme).

Què fan: venda d’hortalises per Internet.

La història: Jordi Corbalan és pagès per la família de la seva dona. Va decidir vendre per Internet per evitar intermediaris i oferir un servei directe als clients, amb productes acabats de collir i amb la comoditat de servir-los a domicili.

Bolet Ben FetSt. Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental).

Què fan: producció de xitake (bolet japonès).

La història: En Carles va decidir que volia ser pagès i va plantar xitake, una espècie japonesa de bolet que no es coneixia a Catalunya, però la segona més consumi-da al món. A la seva granja, dóna feina a nois amb disminució psíquica, procedents del Taller Escola Barcelona (TEB).

Can Perol Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat).

Què fan: cooperativa de distribució de producte ecològic.

La història: cinc famílies pageses i una pastisseria del Baix Llobregat van associar- se per evitar intermediaris i poder comercialitzar directament el seu producte natural en les condicions que mereixia. Després d’un any, distribueixen a més d’un miler de famílies.

Catalònia Qualitat Lleida (Segrià) / Girona (Gironès).

Què fan: crear marca i donar valor a la fruita catalana.

La història: Catalònia Qualitat es va crear per la unió del 65% de cooperatives de la fruita dolça catalana. Sense ànim de lucre, vol crear una marca de qualitat de la fruita catalana, especialment la pera de Lleida, la poma de Girona i el préssec i la nectarina de la Ribera d’Ebre.

DO Pla de Bages - Masies d’AvinyóAvinyó (Bages).

Què fan: selecció clonal d’espècies autòctones.

La història: el picapoll i el somoll són espècies autòctones del Pla de Bages. Des de la DO, seleccionen els millors ceps i els reprodueixen (per ingert) per optimitzar la producció i la qualitat del raïm. Masies d’Avinyó ha cedit les vinyes experimentals.

Can Manent Sta. Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental).

Què fan: productors de foie i magret d’ànec.

La història: el Lluís i el seu soci volien ser pagesos i van muntar una granja d’ànecs per elaborar el seu propi producte. Avui serveixen foie i altres productes i elaborats d’ànec per a una vintena de restaurants amb estrella Michelin.

Caviar Nacarii Les (Vall d’Aran).

Què fan: piscifacotries productores de caviar i carn d’esturió.

La història: a Les, fronterer amb França, hi podem trobar caviar d’una qualitat compa-rable al del mar Caspi. Neoelectra hi ha creat la piscifactoria, que aprofita per generar energia elèctrica neta i diòxid de carboni per a marques de refrescos.

5051

reinventarOrdenar les idees. Prescindeix del que no necessitis i incorpora allò que t’aporti valor.

5051 51/

5253

E2S promociona la marca Converse

Converse i MunichModa urbana.

I la promociona gratuïtament. Els integrants de l’empresaes declaren autèntics enamorats d’aquesta marca esportiva,la més habitual en el calçat que porten.

Fa uns anys que aquesta firma va arrasar en el món de la moda urbana sense canviar la forma de les vambes del bàsquet nordamericà dels anys seixanta, però aportant el valor afegit en els colors i el disseny dels acabats.

Malgrat que la popularitat de les Converse va tenir el seu auge en plena època hippie, la marca és tot un clàssic amb una llarga història. La va fundar el marquès John Converse (d’aquí ve el nom del calçat), el 1908, quan va obrir les portes de la seva fàbrica. Però va ser al 1917 quan va néixer el primer calçat per al bàsquet: la Converse All Star, que revolucionaria la història d’aquest esport en convertint-se en la vamba dels seus seguidors.

L’any 1923, la marca va afegir al seu característic pedaç de goma la firma del reconegut jugador Chuck Taylor, que apareix a tots els models All Star. Popularitzades al bàsquet i adapatables a qualsevol estil, avui és un calçat usat per milions de persones al món, artistes, estrelles de rock, polítics i, evidentment, esportistes reconeguts.

Alerta. Des dels 60 fins ara, no tot han estat flors i violes. Converse va tenir molts problemes durant els anys 80, quan firmes com Nike, Adidas i Reebok van transformar la indústria del calçat esportiu mitjançant dissenys de noves vambes i el desenvolupament de marques amb el suport de superestrelles com Michael Jordan, Andre Agassi o Shaquille O’Neil.

curiositats / E2s promociona la marca Converse

5253 53/

És la distància que separa la ciutat de la marca. Tot i que Converse encara es troba en un gran moment, ha obert la porta a la reinvenció d’altres marques de l’època, una de les quals, catalana: Munich. Les seves vambes van néixer per jugar a futbol, handbol o boxa, i, igual que les Converse, ara s’han convertit en calçat de moda, però amb una forta connotació d’article exclusiu que marca tendència.

La firma de calçat Munich, té la seu a Capellades (Anoia), i empra pells autòctones en la confecció dels seus productes. Concretament, el 60% de la pell que utilitza en la fabricació es produeix a Igualada o a la seva comarca. L’empresa familiar utilitza pells de vaca, de bou i de cangur, amb tractaments tecnològics molt especialitzats. Avui, l’aposta de Munich va encaminada a la originalitat dels seus productes i a la diferenciació en qualitat. Per això confia en els blanquers d’Igualada, perquè són un referent tant per la qualitat de les pells com pel mínim impacte ambiental, gràcies a la implementació de tecnologies netes.

En definitiva, el mercat de les vambes s’està reinventant per trobar noves utilitats als dissenys que un dia els van donar prestigi. Tot i així, n’hi ha molts provinents de modalitats esportives, com l’escalada, el tenis i el golf, que ja han tingut, també, els seus moments de glòria. Curiós, oi?

Converse era un dels últims exponents d’un model de comercialització en hores baixes que no podia seguir el ritme de màrqueting dels seus rivals. El 2001, la companyia estava a punt de fer fallida i es va vendre a inversors privats.

La darrera operació va consistir en l’adquisició de la marca per part de Nike, que va revolucionar el mercat amb les Converse.

El target buscat per la multinacional nordamericana és el que ells denominen ‘optimista rebel’. Un consumidor que vol ser diferent, irreverent i creatiu. El cas és que, durant uns anys, aquest calçat ha predominat en la majoria de llocs on hem anat els integrants d’E2S, des de venedors de botigues especialitzades fins a tècnics de so, operadors de càmera, realitzadors, muntadors, periodistes i dissenyadors. El tipus d’usuari de Converse és tan ampli com el seu número de models diferents.No tots els models de sabates tenen una segona oportunitat, ni la tenen de la mà d’una empresa com Nike. En aquesta nova etapa, fins i tot hi ha edicions exclusives d’aquest tipus de vamba, amb brillants o altres materials nobles, o dissenys exclusius per a esdeveniments determinats.

Molt lluny de ser la més important, una de les estratègies creades per la marca és la d’organitzar un concurs de dissenys de Converse per fer un model de sabates concret per a un dels esdeveniments de música alternativa de Barcelona i Madrid, el recentment desaparegut Summercase. Què millor que fer un disseny exclusiu perquè els joves “optimistes i rebels” les poguéssin comprar com a objecte-record dels concerts?

El primer premi consistia en fabricar les Converse dissenyades per vendre només durant els dies del Summercase; el segon premi era fer-ne algunes en edició limitada; i el tercer premi és el que va rebre un dels actuals dissenyadors d’E2S, Sergio García. Sí, les Converse que acompanyen aquest text són les seves. El seu disseny, tot i no haver-se reproduït, denota que la marca segueix tendències innovadores, fresques i carregades de connotacions creatives.

De què es coneixen E2S i Munich?

De res, però avui agafarem el telèfon per trucar-los i oferir-los el nostre suport. Una empresa familiar catalana que hagi estat capaç de col·locar el seu producte en els prestatges més cotitzats del mercat mereix la nostra admiració.

Munich és a 1.425 quilòmetres de Munich

A la pàgina anterior, Converse dissenyades per Sergio García, d’E2S, finalistaal concurs organitzat pel Summercase’08. A pàgina, foto de www.munich.com.

5455

Caçadors de dominis

E2S ProduccionsCuriositats.

Una de les grans apostes d’E2S Produccions és la de registrar noms de dominis interessants. En realitat, representen una mínima inversió, però sí que comporten un esforç per pensar quins noms o frases ens poden servir per quan sorgeixi l’oportunitat. Són dominis bonics, alguns dels quals ens sorprèn que encara no tinguin propietari.

Després del domini propi de l’empresa, evidentment, e2sproduccions.com, vam aconseguir comprar el que correspon a la nostra marca registrada per al laboratori creatiu, texplicounahistoria.com (i tecuentounahistoria.com). Aquest potser és el més conegut, però també comença a guanyar terreny l’altra empresa engegada per E2S, demanarlalluna.com (o pedirlaluna.com). Pedir la Luna és la web on tots els desitjos es poden fer realitat.

Dels somnis, se n’ocupa La Fàbrica dels Somnis (www.lafabricadelssomnis.com), que començarà a operar abans d’acabar l’any i l’orientació de la qual encara no podem desvetllar. Com tampoc no podem explicar quina serà l’activitat que donarà cobertura a un dels últims dominis adquirits: historiesdamor.com.

Evidentment, els creadors d’E2S tenen els seus propis dominis, nuriasala.com i danisala.com. Però un

dels projectes a mig termini que millors expectatives desperta serà el que respondrà al domini dobleesse.com. Aquesta notícia la tindreu en qüestió de mesos… A menys que descobrim un altre domini i se’ns encengui la bombeta per a un altre projecte. Com ens ha passat recentment amb una iniciativa que probablement tirarà endavant gràcies a la col·laboració amb l’Ajuntament de Cardona. Us n’avancem el domini: cardonadecine.com.

Al mateix temps, practiquem la cacera de dominis per a clients, socis i col·laboradors, que volen reforçar la seva marca o el seu lema amb un domini que cridi l’atenció als usuaris d’Internet. Així va sorgir, per exemple, elplaerdecuidarse.com, la web de la firma d’estètica Essència, o jotrioviasport.com, la campanya online de l’empresa de fitness Viasport.

El registre de dominis reforçala idea que hi ha moltesparaules i frases que estem convençuts que han de formar part de la història d’E2S. S’accep-ten propostes.

curiositats / Caçadors de dominis Una cuina per als temps que corren

5455 55/

Els propietaris d’aquesta casa de Prats de Lluçanès (Vallès Oriental) volien que la seva cuina passés desapercebuda quan no la volguessin utilitzar, i un dels nostres clients, Roselló Grup, la va dissenyar a la mida d’aquestes necessitats. És una cuina del segle XXI, sobretot per a aquells que pensen en espais minimalistes.El moble de cuina amaga tots els elements quan ningú no l’ha de fer servir, i es converteix en un element que pot conviure en harmonia amb el menjador. Tots els moviments funcionen de forma automàtica perquè l’usuari, prement un botó, no s’hagi ni de molestar per aixecar la tapa dels fogons. Vaja, el millor recurs quan es presenta una visita improvitzada.

Roselló Grup, una empresa cardonina creada el 1932, ha incorporat recentment la cinquena generació a l’equip directiu, i amb això ha emprès una nova etapa orientada a l’interiorisme integral, des de la decoració fins al disseny d’espais, estructures i mobiliari.

La reinvenció de la firma s’ha consolidat amb la creació de la marca Roselló Grup, que agrupa les empreses Ramon Roselló –venda directa de productes professionals de pintura, decoració i belles arts–, Tècniques de Pintura –especialitzada en la pintura tècnica amb acabats d’elevat valor afegit– i Roselló Espais –la marca que ha fet evolucionar l’interiorisme cap al disseny.

Una cuina per als temps que corren

De què es coneixen Roselló Grup i E2S?E2S Produccions porta la comunicació de Roselló Grup, a més d’haver coordinat la renovació de la imatge gràfica del grup i de totes les seves empreses. De la mateixa manera, E2 ha programat la nova web del grup (www.rosellogrup.com) i ha creat el seu butlletí electrònic de notícies (wordpress.rosellonews.com). En els últims mesos, E2S i Roselló Grup treballen en el posicionament de la marca a Internet, per mitjà de l’aplicació d’estratègies SEOi de la publicació de novetats a pàgines especialitzades.

Roselló GrupRepensar l’espai.

Cuina dissenyada per Roselló Grup

reinventarDecidir una nova ruta. Pots dubtar cap on anar, peròno tinguis por de canviar de direcció.

5859

Pedir la Luna,el món on tot és possible

La ‘sort’ s’escriu entre cometes. Com a mínim, al primer llibre coordinat per E2S Produccions, “Les 13 claus de la sort” (Ara Llibres), obra del famós empresari de loteria Xavier Gabriel. El creador de La Bruixa d’Or, amb qui E2S treballa en múltiples projectes, va confiar en el nostre equip de comunicació per desenvolupar tot el seguiment del projecte.

“Les 13 claus de la sort” ha complert el seu primer semestre a les llibreries amb una sortida molt destacada dins de les obres d’assaig dirigides a emprenedors. Amb una narrativa optimista i distesa, el loter més famós del món desvetlla les tretze claus que ha extret de la seva experiència per indicar el camí de la Bona Sort (que s’escriu sense cometes i amb majúscula, perquè és aquella sort buscada amb esforç, tenacitat i molta il·lusió).

La ‘sort’ de coordinar un llibre

Ha nascut una estrella. Més aviat, una lluna, un nou satèl·lit en l’òrbita d’E2S Produccions. Pedir la Luna (Demanar la Lluna) és la nova firma d’E2S dedicada a aconseguir allò que pot semblar impossible, però que no ho és. Els aconseguidors que integren la xarxa de Pedir la Luna són capaços de materialitzar qualsevol encàrrec.

Pedir la Luna (www.pedirlaluna.com) és una empresa exclusivament online especialitzada en la recerca de béns i serveis difícils de trobar i en la fabricació d’objectes lunars, és a dir, objectes que no existien fins al moment. De fet, la gran aposta d’E2S consisteix en relacionar presentacions i ocasions especials amb objectes personalitzats, produïts expressament per a cada situació o interlocutor.

nÈws/ Pedir la Luna Les 13 claus de la sort Famílies TVE Villarroel

5859 59/

Un muntatge d’E2S Produccions va servir per estrenar el cicle de nous formats de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) a la sala Villarroel (Barcelona), en commemoració del cinquè aniversari del contenidor televisiu DO (i dins del desè aniversari de la plataforma televisiva). L’audiovisual, un resum de les obres més representatives d’aquestes cinc temporades, comptava amb un fragment de Talla Única, la docuficció que E2S va coproduir amb la XTVL l’any passat.

El Denominació d’Origen ha emès més de 110 projeccions durant aquests cinc anys, i s’ha convertit en la major aposta pels nous creadors i la innovació de formats que s’ha fet mai a Catalunya. Des de la seva creació, aquest espai ha donat cabuda a propostes de gèneres que van des del documental fins al vídeoart, passant per ficcions d’altíssima qualitat tènica i argumental.

El DO també ha esdevingut un punt de mira per a les grans cadenes de televisió en la persecució de noves línies d’expressió i de joves realitzadors amb talent. Un clar indicatiu de la qualitat dels seus programes són, els premis i reconeixements que han rebut les seves produccions.

E2S Produccions és una de les productores de televisió que s’han incorporat al nou projecte de Gran Angular (La 2), que consisteix en investigar noves narratives i línies estètiques innovadores per retratar la societat. El laboratori creatiu d’E2S, T’explico una història®, és el responsable dels guions d’aquestes obres de nou format.

El 28 febrer passat, Gran Angular va emetre Famílies, que reflexiona al voltant del concepte relatiu i mòbil de la família en l’actualitat. Som lliures de decidir quin tipus de família formem, però mai no podrem saber en què s’acabarà convertint. L’obra ja es pot veure íntegrament al portal granangular.cat.

Actualment, T’explico una història® està postproduint un altre documental pel mateix espai d’emissió, sobre el paper que juga el rebost particular a l’hora de definir el caràcter o el ritme de vida del seu propietari. L’estrena serà dins d’aquesta temporada.

T’explico una història crea dos documentalsde nou format per a TVE

La XTVL celebra 5 anys de nous formats al teatre Villarroel de Barcelona

®

Els Sala entrant a la Villaroel. A la dreta, el director general, Marc Melillas.

6061

La nova televisió cultural per Internet

E2S Produccions i el portal d’oci i cultura Onsortir.cat s’han posat d’acord per impulsar la primera televisió catalana en directe per Internet, Onsortir.tv. El projecte centra tots els esforços a difondre la cultura catalana, amb un especial interès en les festes populars més importants del país.

L’estrena del projecte conjunt es va desenvolupar durant la manifestació a Berga a favor de la cultura popular del foc a Catalunya, que va congregar més de 10.000 persones a la plaça de Sant Pere de la ciutat. Durant aquesta temporada, Onsortir.tv serà present en moltes de les festes populars més multitudinàries de Catalunya.

Paral·lelament, Onsortir.tv incorpora a la seva oferta l’obertura de canals temàtics a clients públics i privats, per on es podran emetre (en directe o sota demanda) esdeveniments culturals, esportius, institucionals o empresarials.

Canal 33 reemet Requeté

El Canal 33 de Televisió de Catalunya va reemetre “Requeté”, un documental d’E2S Produccions estrenat l’any 2007. Taller.doc, el programa de documentals que dóna cabuda a les creacions de joves realitzadors catalans, va decidir recuperar aquesta peça com una de les que han tingut més bona acollida de les darreres temporades.

“Requeté” és la història d’un petit grup de persones que defensa un altre rei per a Espanya, Carles Hug de Borbó-Parma, hereu de la línia successòria del Carlisme. Fidels a la seva quimera, asseguren estar preparats per entrar en combat si el seu rei ho demanés, enrolats a les files de l’exèrcit Requeté (oficialment desaparegut després de la Guerra Civil).

Més enllà de l’anacronisme i de la utopia, el documental s’apropa als protagonistes amb la intenció d’entendre els motius que guien aquest petit reducte carlista a perseguir una causa impossible, només pel convenciment que val la pena ser fidel als propis ideals.“Requeté” va ser la tercera obra d’E2S produïda per a Televisió de Catalunya, després de NarciSOS (Premi Actual Catalunya) i Camí de l’Herba.

Un fotograma del documental, on apareixen els protagonistes (tres dels quals són trigèmins idèntics) amb Carles Hug de Borbó-Parma.

Imatge de la pàgina principal de la web d’Onsortir.tv.

nÈws / Onsortir.tv Requeté C33 Presentació Kursaal Palau Graells

6061 61/

La sal de la mort, finalista al FICMA

Un misteriós genet del segle XII, imatgede la Festa Medieval

El documental “La sal de la mort”, produït per l’acció social d’E2S, ha estat seleccionat pel Festival Inter-nacional de Cinema de Medi Ambient (FICMA), que aquest any se celebra al Prat de Llobregat. El festival ha programat l’obra en el cartell oficial de la secció de Documental Nacional, i competirà com a finalista pel premi d’aquesta categoria.

“La sal de la mort” és un documental al voltant del vessament de residu salí al Llobregat i el Cardener. L’obra, dirigida per Núria Sala i Dani Sala, pren com a eix central la labor desinteressada de la Plataforma Montsalat, que des de fa més d’una dècada realitza un seguiment exhaustiu de la salinitat de les aigües i denuncia la responsabilitat de l’empresa propietària de les mines del Bages.

Es tracta del vuitè documental d’E2S Produccions i el primer produït per la línia d’acció social de la companyia.

E2S ha produït la peça de forma desinteressada i l’ha cedit a Montsalat perquè en faci totes les projeccions que en pugui programar. De la mateixa manera, E2S ha decidit cedir el material a tots els col·lectius sense ànim de lucre i als centres educatius que puguin fer servir aquesta eina per inculcar als joves el respecte pel medi ambient i la sostenibilitat.

E2S ha recuperat el misteriós genet de les pintures gòtiques del Palau Graells de Cardona per al cartell de la Festa de la Sal, la fira medieval de la vila. Aquesta pintura mural, única pel seu tema militar (l’art gòtic només representava motius religiosos), no ha estat mai tan a prop del ciutadà com en aquest cartell oficial.

L’equip de disseny d’E2S ha convertit el misteriós guerrer en protagonista del cartell per apropar l’art local del segle XII al poble, però també perquè evoca el gran poder del llinatge dels Cardona en l’època de major esplendor del ducat. De fet, el misteriós genet podria ser un dels Rajadell, la segona família de l’oligarquia local, en una cavalcada militar cap a una població veïna, en una revenja o una demostració de força.

Cap expert, però, no ha pogut desvetllar el significat de l’obra (descoberta fa 10 anys), els seus protagonistes, l’autor ni tan sols els propietaris del palau. Podrien ser els propis Rajadell, feudataris de moltes de les zones agrícoles de fora de les muralles.

Un detall dels vessaments de sal a la riera de Soldevila (Sallent).

Fragment de les pintures murals restaurades (Palau Graells, Cardona).

6263

Els diners no fan la felicitat

E2S ProduccionsAcció social.

No tot es fa per diners, però tot ajuda a fer-ne. En aquest camí, si una empresa com E2S podia contribuir, amb allò que coneix, a millorarla societat que l’envolta, era necessari fer-ho. Així va ser com, a finals de l’any passat, E2S va crear la seva línia d’acció social, mitjançantla qual inverteix temps i recursos humansa favor de causes socialment justes.

Hi ha iniciatives sense ànim de lucre que ens criden l’atenció, causes que ens sedueixen o fins i tot organitzacions que acudeixen a la nostra empresa per a demanar-nos col·laboració. Si hi podem aportar allò que sabem fer, la nostra feina, ho fem. Si amb la nostra acció social podem posar el nostre gra de sorra a favor d’una societat més justa, més sostenible i amb igualtat d’oportunitats entre tots els seus membres, la inversió és la més rendible del món.

Dins de la nostra faceta més social, hi caben projectes de tota naturalesa. Des de la creació de l’acció social, E2S ha col·laborat amb la Fundació de La Bruixa d’Or coordinant les conferències que Xavier Gabriel imparteix per tot l’estat a benefici d’aquesta fundació (que ajuda a nens amb Síndrome de Down i a joves amb malalties inusuals). També hem col·laborat amb la primera edició dels Fiasco Awards, per mitjà

del muntatge d’un audiovisual per presentar les candidatures finalistes a aquests premis a la innovació fracassada; i amb la primera expedició de discapacitats al pol sud, Pol Sud Sense Límits, a qui el nostre equip d’edició va elaborar el dossier de premsa.

Per tant, E2S ha arribat al pol sud, però la seva acció social no vol deixar de tocar amb els peus a terra i contribuir amb les iniciatives més properes al seu territori. Per aquest motiu, l’equip de producció audiovisual de la companyia va produir el documental “La sal de la mort”, dedicat a la tasca de la Plataforma Montsalat per denunciar la contaminació de les aigües de la Catalunya central per culpa dels runams salins de la mineria (veure notícia, pàgina 61). En la mateixa línia d’invertir temps i esforços a la societat més propera, E2S ha contribuit en la recuperació d’una de les tradicions de la cultura popular més arrelades

nÈws / Els diners no fan la felicitat

6263 63/

a Catalunya: les caramelles. Sant Esteve d’Olius (Solsonès), una parròquia d’un centenar d’habitants, havia perdut aquesta tradició des de la dècada de 1920. Els veïns van decidir recuperar-la, i va contractar E2S Produccions per dissenyar la imatge gràfica i les partitures de la Pasqua de 2009. E2S va decidir incorporar la causa a la línia d’acció social i no cobrar per la seva feina.

Per altra banda, la propera col·laboració es desenvoluparà en el marc de la Fira Attic, la mostra internacional d’idees i invents. La nostra productora realitzarà un recull d’entrevistes per projectar durant l’esdeveniment, amb l’objectiu de transmetre als nous creatius que tot és possible si darrere d’un projecte hi ha un gran esforç.

En tots els casos, la nostra empresa col·labora amb projectes sense ànim de lucre que, a més, defensin una causa eminentment justa; és a dir, una causa amb beneficiaris concrets, però que també beneficia el conjunt de la societat. La nostra acció social va més enllà del que en el món empresarial rep el nom de Responsabilitat Social Corporativa (RSC). Respon, simplement, a causes justes i concretes on poder realitzar aportacions decisives, suficients i necessàries. En aquest sentit, E2S estudia nous projectes d’acció social, entre els quals s’hi troba un vídeoclip d’implicació en problemàtiques socials, o una producció televisiva per a la Marató de TV3.

Més enllà de totes aquestes iniciatives, volem demostrar que viure en societat significa col·laborar-hi desinteressadament. La societat demana favors, però també en presta. I no sempre en forma de diners.

De què es coneixen els diners i E2S?De poc. E2S Produccions no va encaminada a acumular diners, sinó a invertir-los constantment. Els ingressosde l’empresa es destinen a l’ampliació d’equipament tècnic i personal qualificat, alhora que implicat en un projectemés creatiu que de negoci. Per a E2S Produccions, els diners ajuden enormement a obtenir felicitat. Són un vehicleper perseguir el somni de dedicar-nos a allò que ens agrada sense moure’ns del lloc des d’on volem créixer.

reinventar

Tornar als orígens. Innovar no està renyit amb recuperar les bones idees del passat.