ALUMNES

Dori

Esther Martinez

Rosa Sandalinas

Pau Parra

Cayetana Miñarro

Conxita Casimiro

Enric Escamilla

Ana Maqueta

Eugeni Salas

Carmen Sandalinas

Josep Arran

Editorial Pere Calders Rincón del PoetaEntrevista a Antonio Machado CostumsSant Jordi L'Alou L'anaclusaLes tres Xemeneies Homenatge a l'Isabel OsonaReposteria Historia y Leyenda de Sant Jordi Sento que passa el temps

Aula de Formació d'Adults Pere Calders

Curs Informàtica Usuari I – Grup Tardes A

EDITORIAL

Este es, el primer número de la revista “TALLER BASIC” nuestros deseos es que no se quede en el número 1 que siga adelante su andadura, exponiendo nuestros problemas con la informática, también anécdotas, novedades, curiosidades y algún que otro entretenimiento relacionado o no con el mundo informático.

Dori

PERE CALDERS BIOGRAFÍA

ere Calders fue el único hijo del matrimonio formado por el escritor modernista Vicenç Caldés i Arús y Teresa Rusiñol Roviralta. Aunque nacido en Barcelona, pasó gran parte de su infancia en el campo, en las cercanías dePolinyá, en el Vallés Occidental. En su vocación literaria fue decisiva la influencia de su padre.

En Barcelona, hizo sus estudios primarios en la escuela catalana Mossèn Cinto. P Uno de los maestros de esta escuela, Josep Parunella, le animó a encaminar sus pasos hacia la literatura. Como resultado, ya a los catorce años escribió un primer relato, El primer arlequí, que se publicaría muchos años después.

Cuando tenía veinte años, gracias a los buenos oficios de su amigo y futuro cuñado, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, entró a formar parte de la redacción delDiari Mercantil, que entonces

irigía Josep Jané i Olivé. La ayuda de Janés sería de gran importancia a la hora de que Calders viera publicada su obra. En 1933 apareció su primer

relato, Història de fantasmes o el capillar «Estrella», en el diario Avui, y en 1936 vio la luz su primer libro, la colección de relatos breves El primer arlequí.

dEn 1937 fue incorporado al ejército republicano como técnico cartógrafo. Ese mismo año apareció su novela corta La glòria del doctor Larén. En 1938 quedó finalista del Premio Narcís Oller con su libro de cuentos L'any de la meva gràcia, y del Premio Crexells con Gaeli i l'home déu. El desarrollo posterior de los acontecimientos impidió que estas dos obras llegaran a publicarse. Sí llegó a editarse, sin embargo, otro libro suyo, Unitats de xoc, sobre sus experiencias en el frente.

ras el final de la guerra civil, y después de haber sido internado en el campo de concentración de Prats de Molló, primero, y luego en el castillo de Roissy-en-Brie, se exilió en México, un país extraño para un catalán de raíces fuertes. La adaptación fue muy difícil, pero siempre agradeció el espíritu generoso del

país que le acogió. Desde su exilio, el trabajo de Calders, junto con el de otros intelectuales catalanes, fue clave para el desarrollo de la conciencia y la cultura catalanas. En 1955 publicó Cròniques de la veritat oculta (Premio Víctor Catalá 1954), y posteriormente aparecieron otras dos colecciones de relatos: Gent de l'alta vall ( 1957) y Demà a las tres de la matinada (1959).

Tl 10 de diciembre de 1962 la familia Calders regresó a Barcelona, y al año siguiente el autor recibió el Premio Sant Jordi por la novela L'ombra de l'atzavara, que se aparta de su línea de escritura más habitual. En 1964 publicó una biografía del poeta Josep Carner, a quien había tratado durante su exilio

mexicano. Ronda naval sota la boira (1966) supone el regreso de Calders al peculiar estilo de sus relatos breves. En 1967 publicó una novela corta ambientada en México, titulada Aquí descansa Nevares.

E

TEXTO SACADO DE LA VIKIPEDIA

PERE CALDERS BIOGRAFÍA

n el terreno profesional, el reconocimiento masivo le llegó con la representación de la obra Antaviana, basada en cuentos suyos, por el grupo teatral Dagoll Dagom, y con música de Jaume Sisa, en el año 1978.Murió el 21 de julio de 1994 después de una larga enfermedadE

SUS PREMIOS: lo largo de toda su vida, Calders recibió numerosos premios, entre ellos el Premio Víctor Català (hoy Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones) en 1954 por Cròniques de la veritat oculta. También se hizo acreedor al Premio Sant Jordi de novela (1964), al Premio de la Crítica (1968), al Premio Lletra

d'Or (1979), al Premio Joan Crexells (1986) y al Premio de Honor de las Letras Catalanas (1986). ASU OBRA:

unque la figura de Calders se relaciona con el cuento, el autor también hizo incursiones en la novela. Entre sus obras más destacadas pueden citarse Cròniques de la veritat oculta (1955), Demà, a les tres de la matinada (1959), L'ombra de l'atzavara (publicada también en 1959), Ronda naval sota la

boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978) y Aquí descansa Nevares (1980).ALa ironía, el absurdo y el componente mágico son elementos que se combinan en su literatura. Sus obras han sido traducidas a numerosas lenguas (inglés, alemán, portugués, búlgaro, ruso, checo, etc.)

ESTHER MARTINEZ ABELLÓ

TEXTO SACADO DE LA VIKIPEDIA

R INCON DEL POETA

A les nines hi tens gravat un rostroque vas veure un instant,

cerquen, perduda, aquella olor de mareque sempre has d'enyorar.

Un trist somriure t'aleteja els llavisquan t'acarono, fill meu heretat,però el rostre de l'absència va cloure't la miradai jo no hi puc entrar

Teresa Saladrigas

Dori

Nicanor Parra. Premio Cervantes 2012

Hombre inteligente y sabio, extremadamente curioso, posee un gran sentido del humor.

-Se considera acreedor al Premio Cervantes?-Si claro.-Por qué?-Por un libro que estoy por escribir.-Vd. estaba en la Universidad de Oxford cuando escribió Poemas y Antipoesia, fue una

estocada a la lírica. Lector de Shakespeare y Whitman. ¿Ha leído El Quijote? -No podía ser que no lo manejara y he vuelto a él. Pero me quede en una página y no he

podido salir de ahí. De aquí -y señala la frase del cuadro de la edición que posee “Post tenebras espero lucem”. “Después de las tinieblas espero la luz”.

-Contento con el Premio Cervantes?-No hay que concederles mucha importancia a los premios.

-Vd no se la concede?-Cuando un jurado concede un premio está premiando su propia filosofía.

Nicanor Parra Sandoval (San Fabián, Provincia de Ñuble, Chile, 5 de septiembre de 1914

Dori

ANTONIO MACHADO

POETA UNIVERSAL

Este poeta sevillano nacido en 1875 dejó un gran legado dentro del Modernismo español y formó parte de la denominada Generación del 98, siendo elegido miembro de número de la Real Academia Española. Algunos de sus libros publicados más importantes fueron "Soledades", "Campos de Castilla" y "La Guerra". Podemos destacar entre su obra poética: A un olmo seco, Caminante no hay camino, El crimen fue en Granada, Anoche cuando dormía, Elegía de un madrigal, Españolito que vienes al mundo y La mujer manchega

Antonio Machado

A un viejo y distinguido señor

Te he visto, por el parque ceniciento que los poetas aman para llorar, como una noble sombra vagar, envuelto en tu levita larga. El talante cortés, ha tantos años compuesto de una fiesta en la antesala, ?¡qué bien tus pobres huesos ceremoniosos guardan!? Yo te he visto, aspirando distraído, con el aliento que la tierra exhala ?hoy, tibia tarde en que las mustias hojas húmedo viento arranca?, del eucalipto verde el frescor de las hojas perfumadas. Y te he visto llevar la seca mano a la perla que brilla en tu corbata.

COSTUMS, UN HOME, UNA DONA I UN RAM DE FLORS

Qui coneix avui un llenguatge de les flors? Només les nostres àvies es recordessin encara de la màgica diferència de rebre un ram de roses o de pàl·lides flors de lis.

No obstant això, sobre tot el segle XX, els enamorats tímids que no podien trobar tot sol amb la noia del seu cor, posseïen el preciós breviari

dels significats florals:

Pensaments (sentiment afectuós), margarides (només penso en vostè), gladiols una cita si us plau), camèlies vermelles (és vostè la més bella), tulipes o roses vermelles (declaració d'amor).

Si les coses anaven bé, podien seguir orquídies (fervor i passió) o liles blanques (ens estimem i som feliços). Si anaven malament, l'enamorat ferit enviava camèlies blanques (vostè no fa cas del meu amor).

Avui les coses són diferents. La flors costen cares i els homes que desitgen regalar a la dona, sigui dona, núvia o amiga, fan abans els comptes amb molt deteniment.

Però quin significat té avui per a una jove rebre un ram de flors? Sens dubte, el significat és menys romàntic i simbòlic, però és sempre positiu i agradable: sentir-se estimada o servir-li per oblidar silencis i oblits. Només una mica de romanticisme a la condemnada vida moderna.

Encara que avui dia el costum ha canviat i també les dones envien flors als homes en circumstàncies especials, com aniversaris, malaltia o aniversari de casament, les flors com homenatge "galant", són encara una prerrogativa masculina. Entren a la floristeria de totes les edats. Alguns ja porten preparat el missatge, encara que no sàpiguen quin tipus de flors van a enviar. Les roses vermelles són les més sol · licitades. Els que volen donar el cop opten per les orquídies, o, millor, donat el seu preu, per una sola orquídia dins d'una caixa elegantment preparada. No obstant això, aquest tipus d'homes està en disminució.

Avui l'home que desitja atreure l'atenció d'una dona no es deixa temptar pels grans rams vistosos; prefereix enviar durant diversos dies només una rosa. Es preocupa de que estigui ben preparada, i s'enviï en el moment just.

També hi ha marits que només un cop l'any envien flors a la seva dona. Que ni tan sols les trien ells , i deixen tot a gust de la florista.

Sense oblidar als homes ja grans, una mica nostàlgics, demanen només gardènies, i als joves que s'acontenten -per força, ja que no disposen de molts diners- amb un ram de flors del camp.

En fi, que la clientela no falta a les floristeries.

En general, l'home que festeja una dona, busca per tots els mitjans ser diferent no banal, encara que no tingui molts diners. Vol fer comprendre que amb les flors no només expressa un sentiment, sinó també la seva classe, la seva fantasia, encara que moltes vegades quedi reduït al dia de Sant Jordi.

Cayetana Miñarro

ONTA la veu popular que la llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa a Catalunya s'esdevingué a la vila de Montblanc temps ha. El Drac era el més poderós dels Dracs ja que podia moure's pel cel, per la terra i per l'aigua. I la Princesa era la més Princesa de totes car era la mateixa filla del Rei. El terror que el Drac imposava era terrible. Cada dia devorava un parell de bens. Quan li donaren bous i cavalls tampoc en tingué prou. Fins que calgué sortejar persones per a la fam de la Bèstia. I el Rei que era el més Rei, i català, i que vivia a la vila, va posar-hi la seva família en el sorteig, i de l'olla va sortir el nom de la princesa. El Rei va acceptar el destí i no va voler cap canvi per cap altre Montblanquí dels qui s'oferien. Vestida de blanc la Princesa va anar al sacrifici. I va sorgir un jove cavaller, armat de cap a peus, cavalcant un destrer blanc per tal de deslliurar-la. Era bell com el sol i era foraster i es deia Jordi. I envestí amb la fúria el Drac que venia per la Princesa que el va deixar estamordit, confós de tot i rebatut. Aleshores ell amb el cordó de la cintura d'ella lligà el Drac, tot amansit, que ja el seguia com una ovella. Després amb un cop de llança rematà el Drac, en morir es fa fonedís a terra i on el Drac s'ha fos neix un roser de roses rojes com la sang, Sant Jordi en cull la més formosa i l'ofereix a la Princesa, munta a cavall i entre crits de joia travessa la muralla per la porta que en record d'aquesta gesta, encara avui es coneguda pel nom de Portal de Sant Jordi. I tot això va passar davant els ulls del Rei i els montblanquins que contemplaven aterrits el combat. I per això triaren Sant Jordi com a patró de la Vila anys i panys, fins que, temps a venir, se n'oblidaren.

Carmen Sandalinas i Aràez 2012

La rosa roja es un dels símbols de Catalunya. El Virolai, himne a la Verge de Montserratcomença amb les paraules: Rosa d'abril, Morena de la serra..., el que fa que sigui conegut també amb el nom del "Rosa d'abril".[1]

radicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa, generalment vermella, i un llibre. La diada té un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons

s'engalanen amb la senyera.T

Pa de Sant JordiEn una diada tant especial no pot faltar el Pa de Sant Jordi amb la nostra senyera.Bon profit!!

Carmen Sandalinas i Aràez

2012

L´Alou

El 1611 va sorgir la demarcació administrativa anomenada sotsvegueria del Lluçanès, a la qual pertanyien18 termes del Lluçanès, entre els quals havia Sant Genís del Pi.Al segle XVIII l 'església de Sant Genís és refeta, i el 1878 va perdre els seus atributs parroquials. Actualment té culte i està unida a Sant Agustí de Lluçanès. El municipi de Sant Agustí de Lluçanès, com l 'entenem actualment, es crea l 'any 1812.Gràcies al manuscrit de Jeroni Casademunt Pi, sabem que, el 17 de gener de 1849, el general carlí Ramon Cabrera, anomenat el Tigre del Maestrat, s'hi va allotjar amb vuitanta homes i deu cavalls. També sabem que durant l 'epidèmia de còlera del 1854 , al barri de l 'Alou,van morir d'aquesta epidèmia 18 persones.El carrer o barri de l 'Alou actual va sorgir bàsicament durant el segle XVIII a causa del pas per aquest indret dels remats transhumants. Així en aquest lloc i feien parada pastors i ramats de xais en el seu camí cap a la muntanya a pasturar a l'estiu.Per això, en aquest barri de l' Alou hi havia hostals com el de Can l 'Aliguer i el de Can Pau, on també hi havia botiga Ara hi ha,en el lloc de l'antic hostal de Can Pau,el restaurant de Ca la Cinta, que ha donat més vida a aquest llogaret de l'Alou de Sant Agustí.

Conxita Casimiro

ERMITA DE SANT AGUSTI DE LLUÇANES

BARRIADA DE L'ALOU

Coral

Musica Barrocal’Anacrusi Una anacrusi és una nota o un grup de notes sense

accent fort a principi d'una frase abans del primer temps fort d'aquesta frase, és a dir, abas de la primera barra de compàs d'aquesta frase Per exemple, en un compàs de quatre temps, l'anacrusi es dóna quan la primera nota es troba al tercer o al quart temps del primer compàs. Si es troba al principi d'una peça, aquest compàs acostuma a ser incomplet, és dir, en el primer i segon temps no hi hauria silencis si no que directament no existirien ni s'escriurien en aquest primer compàs. S'ha de tenir en compte també on acaben les frases musicals. Un mateix compàs pot contenir el final d'una frase i l'inici anacrúsic d'una altra.

d'instruments melòdics com polifònics al Renaixement –sobretot formant part de conjunts, a voltes només integrats per violes de gamba, a voltes amb altres

instruments i veus- i al Barroc, època en què va destacar especialment com a instrument solista i com a integrant del baix continu

Enric Escamilla

LES TRES XEMENEIES I L'ESGLESIA DE SANTA MADRONA

El Poble Sec, i per tant el Paral·lel ha tingut dos símbols amb què sempre se l'ha distingit. El principal i importantíssim és el de tres xemeneies. L'altre, molt important fins al 1936, va ésser la torre de l'església de Santa Madrona, del carrer de Tapioles.

L'església de Santa Madrona tenia una major altura que en l'actualitat, entre trenta i quaranta metres més-; dalt de tot finalitzava amb una bola damunt d'ella una creu. Aquesta part que anava des del campanar fins a l'alçada de la bola i la creu, recordo que era d'un color molt viu i segurament estava recoberta de ceràmica per la seva gran brillantor.

Donades aquestes característiques al nostre barri, era com el clàssic campanar de l'església de poble, que sempre és visible per els seus habitants, i que talment semble recordar-los am la seva presència i les seves obligacions religioses. Fou, per tant, la torre de l'església de Santa Madrona, una visió

constant per a la gent del nostre barri, i un símbol d'identitat juntament amb les tres xemeneies.

Quan esclatà la nostre guerra civil i es produïren els primers bombardejos, les autoritats militars s'adonaren que la torre de l'església de Santa Madrona, per les característiques de gran alçada i brillantor, era el lloc més visible i de fàcil orientació de la ciutat pels bombarders enemics, i van disposar, per tant, suprimir-la.

Es va ordenar el seu enderrocament, i aixi es va fer amb els trenta o quaranta metres que s'alçaven del campanar, que eren de gran brillantor i visualitat. Amb aixo va desaparèixer l'orientació dels avions enemics i el símbol que fins aleshores l'havia caracteritzat.

La demolició tan sols va afectar la visibilitat de la torre. La resta de l'església fou respectada i va ésser convertida en garatge, on en el centre se li va fer un gran vall per facilitar la reparació dels baixos del camions.

L'altre gran símbol es les tres xemeneies. La seva historia es la següent:

Fou a Barcelona, on la iniciativa privada crea la primera societat per a la producció d'electricitat, destinada al subministre de consumidors, o sigui, al poble en general.

Aquesta empresa es va fundar en 1873, va tenir la seva primera raó social a la Rambla de Canaletes i es va denominar “Dalmau-Xifra”, cognoms dels seus promotors.

Tingué tal èxit que, vuit anys després, en 1881, amplià fortament els seu capital i es converteix en la “Societat Española de Electricidad”. Situà les seves oficines en el Paral·lel, enfront de la que, amb el temps, seria la seva primera central tèrmica.

En 1890, a causa dels seus importants problemes financers, una societat anglesa va comprar la majoria de les seves accions, i en 1894 aquesta la traspassà als alemanys de l'A.E.G. Constructors de material elèctric, i van fundar la “Compañia Barcelonesa de Electricidad”.

És en aquest any 1894 que també és el de la obertura parcial del Paral·lel al trànsit rodat, quan es va inaugurar la Central Tèrmica del Paral·lel, dita de Mata, en tenir el seu principal accés per aquest carrer. Aquesta primera central tèrmica disposà en un principi de 8 calderes, 4 màquines de vapor alternatives, una d'elles doble, i una xemeneia de 50 metres d'altura.

O sigui, que la primera de les tres xemeneies fou aixecada en 1894.

De 1904 a 1908 es va realitzar una primera ampliació de la central tèrmica i, en aquesta ampliació, es va construir un segon canal d'aportació d'aigua de mar, per a la refrigeració dels condensadors de vapor, i dues xemeneies de 72 metres d'alçada, elevant al mateix nivell la ja existent, i que

formen el conegut conjunt de les tres xemeneies, que ha caracteritzat des de principi de segle el Paral·lel i el Poble Sec.

Ja per sempre el conjunt de les tres xemeneies s'identificara amb el Paral·lel i el seu món de l'espectacle, ja que resulta pràcticament impossible fotografiar qualsevol aspecte rodaire del carrer del Paral·lel i els seus locals de diversió, sense que apareguin les tres xemeneies. Són talment “les tres Gracies” del Paral·lel. Les altres dues, aixecades entre 1904 i 1908, tan sols es diferencien de la primera per la seva base, que és diferent.

Aquest símbol del paral·lel i de tota la ciutat, hem tingut la sort de la seva supervivència gràcies a la sensibilitat de FECSA que, si bé ha enderrocat completament l'antiga central tèrmica, ha mantingut dempeus les tres xemeneies i avui en dia, el gran solar de l'antiga central tèrmica, Fecsa hi ha construït la seva nova seu social. Tota la seva administració esta ubicada en l'antiga central de Mata i amb el propòsit, molt encomiàstic per la seva part, de col·laborar en el ressorgir digne del Paral·lel.

El manteniment de les tres xemeneies es molt d'agrair a Fecsa pel símbol que representen per al Paral·lel i la pròpia Fecsa.

Cayetana Miñarro El Paral·lel, història d'un mite

Homenatge a la l'Isabel

Aquell dia l'Isabel no va anar a l'escola d'adults, tampoc hi va anar a l'assaig d'una obra de teatre que estava fent a la mateixa escola. Les seves companyes de classe i teatre la varen trobar a faltar: l'Isabel ja no hi era, se n’havia anat amb 71 anys.

En aquella escola d'adults propera al seu domicili, ella s'havia tret el Graduat Escolar amb un "Excel·lent", quan tenia 70 anys. Sempre, en la seva infantesa, havia desitjat estudiar, però degut a la precària posició i sense els pares que ja no hi eren, no ho va aconseguir. Era temps de la postguerra, i amb els pares ja difunts, ella va haver de treballar molt per subsistir. Des-pres quan ella encara era molt jove, es va quedar vídua, i ho va tenir també molt difícil per que es seus dos fills estudiessin, però ho va aconseguir. Ara havia complert el seu somni, poder estudiar. De vegades sortíem a dinar o a passejar i em parlava de les seves lliçons a classe: - "Darwin, però tu no saps qui era Darwin?"

- “Doncs no Isabel, jo això no ho he estudiat” - “Doncs no ho entenc”.

O sigui, que sovint quan sortíem, em protagonitzava un examen, que jo per la llunyania d'haver cursat els meus estudis, a vegades em costava respondre a les seves preguntes.Jo vaig tenir més sort que ella, vaig poder estudiar i tenir un un bon lloc de treball en una gran empresa, la qual va optar per prejubilar-nos amb 54 anys amb molta frivolitat, sense mesurar la nostra antiguitat, el valer, ni la nostra experiència. Ara amb més de 60 i després de cuidar als meus nets, he volgut seguir l'exemple de l'Isabel i estudiar. En aquesta escola, "Pere Calders", he optat per aprendre a escriure català, estudiar l'anglès i aprendre informàtica, que són

les assignatures que en aquells temps no estudiàvem. Em trobo molt a gust en ella, de vegades em sento com si tornés a la meva infantesa, i recobro aquella joventut que el pas del temps ens ha anat arrabassant.Estic segura que si l'Isabel (la meva germana) visqués, ella premiaria tot el meu esforç per intentar aconseguir la seva meta.

Cayetana Miñarro

Proposo una sortida perOsona

Marca Turística Catalunya Central

Viquipèdia

Osona ha viscut pas a pas tota la història de Catalunya, dels ibers ausetans fins els nostres dies. Cada un dels pobles, cada racó de la ciutat de Vic, cada turó, cada meandre del Ter, cada camí, cada cingle expliquen amb tot detall una i mil històries. Els Paisatges del Ter, el Lluçanès, les Portes del Montseny, la Vall de Sau-Collasacabra, Vic i el seu rodal fan de la visita a la comarca una experiència intel•lectual entre el passat i el present, així com una aventura entre la natura i les persones.

Romànic rere les passes de l'abat Oliba

Viquipèdia

E ls «Camins del bisbe i abat Oliba» és una proposta que, seguint la trajectòria vital del monjo benedictí, important intel·lectual i impulsor de la cultura i de la religió al segle XI, us descobrirà les joies del romànic, així com el paisatge i la gastronomia de les comarques de l'interior.

Poesia i territori a prop de Vic

J acint Verdaguer i Miquel Martí i Pol constitueixen el fil conductor de la proposta «Paisatges escrits a la plana de Vic», un recorregut per la geografia literària catalana que us aproparà a la vida i a l'obra d'aquests dos importants poetes.

Excursió a cascada de la Foradada, formada per la riera de les Gorgues

Flickr.com

ITINERARI

L'itinerari es molt fàcil. Darrera el camp de fútbol hi ha un indicador que ens assenyala el camí. Es tracta d'una pista de terra i roca, que dubto que puguin fer servir els 4x4 però que és força ample i que ens mena cap a la Foradada. Abans d'arribar trobem un desviament molt ben indicat, que en una curta baixada ens portarà a la cascada. Si en baixa aigua, des de dalt de l'indicador ja sentirem el soroll de la cascada. Com que últimament no plou gaire, així que segurament no baixarà gaire. Una cop arribem abaix, abans no veurem res, l'indret es espectacular sobretot si entra llum pel forat a la roca. Es pot arribar gairebé a tocar l'aigua per un caminet darrera de la paret esquerra de la cascada.

Pantà de Sau

El pantà de Sau és un embassament que pertany al riu Ter, creat per una presa situada al municipi de Vilanova de Sau, i al peu de la serralada de les Guilleries, que s'estén pels termes de Vilanova de Sau, les Masies de Roda, Tavertet i Santa Maria de Corcó, a la comarca d'Osona.Juntament amb el de Susqueda i amb el del Pasteral, forma part d'un sistema de tres pantans que uneix la comarca d'Osona amb la de la Selva.

L'embassament té una llargada de 17 Km. i 3 Km. d'amplada, amb una capacitat màxima de 151,3 hm³.Actualment, es permet la pràctica d'esports nàutics.

El pantà, inaugurat el 1962, va cobrir el poble de Sant Romà, les restes del qual, especialment el campanar de l'església romànica del segle XI, són visibles quan el nivell de l'aigua embassada és baix.

Naciodigital.cat

Parc Natural del Montseny El Parc Natural del Montseny és un parc natural que protegeix part del Massís del Montseny. Es va establir l'any 1977 i està gestionat per la Diputació de Barcelona des de 1977 i per la Diputació de Girona des de l'any 1978. També des de l'any 1978 és reserva de la biosfera de la UNESCO. Es va establir com a parc natural l'any 1987. Abasta part dels termes municipals d'Aiguafreda, El Brull, Campins, Cànoves i Samalús, Figaró-Montmany, Fogars de Montclús, La Garriga, Gualba, Montseny, Sant Esteve de Palautordera, Sant Pere de Vilamajor, Seva, Tagamanent, Arbúcies, Breda, Riells del Montseny, Sant Feliu de Buixalleu i Viladrau. El cim del parc és el Turó de l'Home de 1.706,7 metres

AgermanamentsEl parc natural del Montseny està agermanat amb el Parc National des Cévennes (França) des del 1987, i amb el Parque Internacional de la Amistad (Costa Rica i Panamà), des del 1994, ambdós declarats també reserva de la biosfera. Amb tots dos manté sengles programes d'actuació triennals que han permès desenvolupar múltiples accions conjuntes.

Foto de José Arcos Aguilar.

He tret els recorregust de la Viquipèdia i d'altres arxius.

Fins aquí la meva proposta, espero ho gaudiu ben aviat.

Rosa Sandalinas.

RECETAS DE COCINA

Bizcocho de Santa ANA

Ingrediente ( para 4 personas)

150 gr de harina. 180 gr de margarina.

1 cucharadita de levadura. 1 limón.

250 gr de azúcar. 200 mil de agua.

5 huevos. Batir las yemas con el azúcar. Añadir la ralladura de limón. Y la margarina. Batir.

Añadir la harina, la levadura. Mezclar todo muy bien. Montar las claras a punto de nieve y añadir poco apoco. Poner la mezcla en un molde engrasado, se pone al horno medio de 25 a 30 minutos, dejar enfriar un poco y en un cazo poner al fuego el agua y un poco de azúcar y cocer a fuego medio. Cuando esté a punto de

hebra retirar y dejar enfriar. Mezclar dos yemas y el almíbar y se pone al baño María, hasta templar y poner el almíbar por encima del bizcocho dejar reposar y se corta en

porciones con azúcar glas.(Se puede rellenar con chocolate por dentro y por fuera comosi fura una tara.)

ANA MAQUEDA

HISTORIA Y LEYENDA DE SANT JORDIHISTORIA

Al parecer el joven Jordi era hijo de un oficial del ejercito Romano, sobre el siglo IV donde mandaba un Emperador llamado Diocleciano y que siguió los pasos de su padre en la carrera militar.- El joven Jordi creció muy rápido como militar, llegando a ser miembro de la guardiapersonal del Emperador.- Dicho Emperador ordeno al joven Jordi, a perseguir sin piedad a losCristianos para su detención y tortura, pero Jordi no quiso cumplir con esta orden y esto fué lo que le costo la vida, después de ser torturado cruelmente.

LeyendaUna de la leyendas dice que, en un pueblo llamado Montblanc había un feroz Dragon al que había que alimentar todos los días, no teniendo el pueblo suficiente alimento para tal efecto,la gente de Montblanc se vió obligada a realizar un sorteo para elegir una victima para el alimento del Dragón.- Un día le toco a la Princesa, pero justo cuando el Dragón estaba a puntode comersela, apareció un caballero llamado Jordi, que lucho y mato al feroz Dragón.- Dicenque de la sangre del Dragón brotaron Rosas Rojas y que el caballero le regalo una a la Princesacomo prueba de amor.

EUGENI SALAS

S ento que passa el temps

Visc en un àtic, davant per davant del campanar d'una església. Va ser una de les coses que em van decidir a agafar aquest pis, quan el vaig venir a veure per primer cop.

“Que bé”, vaig pensar. “Que romàntic, que bonic”. Ja m'ho vaig imaginar, un sopar amb espelmes a la terrassa, sentint les campanes i veient el rellotge Il·luminat de l'església. Vaig decidir que sí, que era justament el que estava buscant.

I sí, es molt bonic, queda molt bé quan parles amb algú per telèfon i et diu “Ai, on ets? Sento unes campanes...” i tu, orgullosa, “sí, és que tinc un campanar davant de casa”, tothom ho troba maravellós. Suposo que et transporta a una mica en el temps i et fa pensar en algun poblet del Pirineu, en les vacances d'estiu, en les vaques i les torrades amb mantega i melmelada de la casa de turisme rural on el vas estar. Suposo que també hi deu haver algú a que li recordi el dia que es va casar, o el Diumenge de Rams de quan era petit, o aquella missa tan bonica que va sentir un dia a Montserrat. No pas jo, però.

El que passa es que quan vaig agafar el pis era una noia joveneta, sense més problemes que saber si el despertador em sonaria al mati per arribar a l'hora a la feina o si tindria prou llet per esmorzar. I ara, no és que no sigui jove, però m'ha passat una cosa que mai no hagués ni somiat, tenint en compte que sóc una persona que sempre he pogut dormir dreta: tinc insomni.

I de cop, aquest campanar que tanta companyia em feia i que tant m'alegrava les tardes de lectura, és com una llosa que em recorda l'estona que fa que dormo. I sona un quart, i dos quarts, i tres quarts i tu penses; “Ostres, ja han passat 45 minuts de que soc al llit...”.

Jo, que fa anys m'adormia abans i tot que l'orella em toqués al coix. !La una, i les dues, i un quart de tres!. I no pares de donar voltes al llit maleint el dia en què se't va ocórrer llogar el pis. I et vas posant neguitosa perquè quan sents el tres quarts, sobretot si són de dotze, penses; “Ara! Ara, m'hauria d'adormir, tinc quinze minuts per dormir-me, va, va, adorm-te!, perquè si a les dotze en punt no t'has adormit encara, els nervis et poden quedar malmesos per la resta de la setmana: primer els quatre quarts i després les dotze campanades. I, a sobre, per si un cas no ho has sentit prou bé, al cap d'un minutet ho repeteixen.

Sincerament, ¿hi ha algú a qui li pugui interessar sentir les campanes tota la nit? Carai, que tothom té rellotge a aquestes altures!.

A més a més hi ha una altra cosa. Si et despertes a mitjanit amb les campanes, tampoc no saps mai quina hora és perquè no hi ha manera de saber si t'has perdut alguna campanada de les del principi o no, amb la qual cosa poden ser perfectament les quatre de la matinada o bé les sis, si quan han sonat les dues primeres tu encara no t'havies despertat. Ah, és clar! Ara ho entenc! Per això ho repeteixen després!

Cayetana

eva@sopaboba.com