revista ..ànsia

IES NUMÀNCIA - GENER 2010

`...ansia

MONOGRÀFIC

num... 1

FRONTERES

ENTREVISTAPASQUAL MARAGALL

REVISTA GRATUÏTA

REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ

Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’IES Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó.

A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de ba-txillerat de l’IES Numància: David Aranda, Roger Barba, Sergi Barrantes, Andrea López, Núria Magallón, Alba Martínez, Miriam Merenciano, Yáiza Núñez, Ariadna Román

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Maria Rosa Aguado (Professora de l’Institut Espanyol a Londres) José Checa (Psicòleg del CSMIJ de Siguerlin, Santa Coloma de Gramenet) Lara Delgado (Estudiant de Sociologia) Àmbar Fogué (Llicenciada en humanitats) Isabel García (Catedràtica de Llengües i Cultura Clàssica de l’IES Numància) Mar Gil (Professora d’Anglès de l’IES Numància) Amparo Puntos (Directora del CEIP Roselló Pòrcel) Miquel Rodríguez (Estudiant de disseny gràfi c) Jordi Varela (Escriptor) Les fotografi es exposades en aquest número són obra original de l’autora colomenca Cíntia Barra-gán, estudiant d’Imatge.

Aquest número ha estat possible també per l’especial atenció, amabilitat i esforç de les següents persones i institucions: Joan Cunill Mari Carmen Fernández Anna Garriga Direcció, Claustre i personal d’administració i serveis de l’IES Numància Ofi cina del President Pasqual Maragall La gossa Garufa

Els articles i l’obra gràfi ca publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per aquest número.

El Consell de Redacció d’Ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’IES Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Edita:IES NumànciaC/ Prat de la Riba, 118T. 93 391 20 5308921 - Santa Coloma de Gramenet

1

NÚM. 1 - GENER 2010

ÍND

EX 2 EDITORIAL

4 MONOGRÀFIC: FRONTERES

5 De la ignorància a la saviesa. Isabel García

6 El rei, la reina i els peons. Lara Delgado

8 Amants fugitius, espies o cowboys. Maria Rosa Aguado

9 Altres fronteres. Jordi Varela

10 La frontera del pretérito perfecto. Celia Rota

11 Traspassant fronteres. Amparo Puntos

12 Extramurs: territori d’utopies. El Xicot d’Aspàsia

14 ENTREVISTA

14 Pasqual Maragall

17 Catlifòrnia – 2010 (Un relat de fi cció político-periodística)

20 SECCIONS

21 Vie de Château

22 El tamany ¿sí? importa

23 Això et penses?

25 Llibres

28 Música

30 Rodamons

32 Cinema

34 Televisió

37 Interxarxa

38 EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

40 AGENDA

EDIT

OR

IAL

2


Hem nascut. Som aquí, a l’ombra protectora de Numància, protegits pels murs mil•lenaris que resisteixen el mandat de fer-vos créixer. I hem nascut perquè n’estem farts. Farts que els indolents, els corruptes i els mediocres ens pren-guin la paraula. Farts que el protagonisme l’aclaparin el soroll, el menyspreu i l’exhibicionisme. Farts que l’intel•lecte, la dignitat, la responsabilitat o la supe-ració siguin paraules de segona fi la, antics records atrotinats. Els bufons i els sal-timbanquis s’han fet els amos, l’art i el coneixement ja no són els protagonistes i semblem lotòfags en mans d’herois barroers i pedants. N’estem farts i volem anunciar-ho amb l’ànima oberta per mostrar la nostra indignació, però sense la intenció d’alliçonar ni tenir cap raó, igual que el vell i oblidat Zaratustra fuetejava amb la paraula els habitants de la vall per proclamar una llibertat primigènia i radical: la llibertat de pensar, la llibertat de voler i crear sense la necessitat de convèncer ningú, la llibertat i l’Ànsia d’escoltar i dir per arribar molt més lluny. No volem que estigueu d’acord, volem que discutiu amb nosaltres.

La nostra Ànsia sorgeix per impulsar-nos a recuperar els valors de l’humanisme. Però de l’autèntic humanisme: aquell que retorna amb il•lusió a les arrels per retrobar un fonament sòlid que ens permeti créixer. Arrels múltiples i diverses, en-riquides amb la pluralitat de sensibilitats ben diferents i allunyades de l’ortodoxia, els fonamentalismes i les esquifi des ments que redueixen els matisos a una freda holografi a tecnològica. Us convidem a compartir amb nosaltres i a participar en allò que sembla que ja no interessa ningú, us convidem a restaurar la memòria i a retrobar el camí que havien iniciat els antics. No podem oferir-vos gran cosa més: amb nosaltres només trobareu una invitació per recuperar l’ús de la parau-la, aquell logos grec que era l’expressió del pensament inquiet aclaparat per la immensitat de l’univers.

Només iniciar el nostre camí, ens hem trobat amb esperits joves, amb Ànsies des-bocades que volen mossegar la carn de la vida per arribar a ser els gegants que somnien. Tenen moltes coses a dir i moltes travessies a fer, tenen l’impetus dels que busquen amb afany i vehemència una veritat oculta, només necessitaven que algú els donés el poder de la veu.

No sabem què ens trobarem més enllà de la primera revolta, però tampoc ens importa i si de la nostra Ànsia, després, només en queda una obscura i profunda ferida, aquesta fl amarada ja haurà valgut la pena. Perquè des d’aquí, envoltats pels nostres amics, l’espectacle és digne de les més meravelloses epopeies, us ho podem assegurarp

A l’Adrià Chavarria i Curto (Tortosa, 1972 - Barcelona, 2009), in memoriam.

3


Autora: Cíntia Barragán

MO

NO

GR

ÀFI

C

4


La FRONTERA més FRONTERA del segle XX es va començar a fer el 13 d’agost de 1961 a Berlín, li van dir “Mur” per deixar clar que separava dos móns, dues realitats. Amb els anys traspassar-la era un viatge –arriscat o molt arriscat, mortal- en el temps i no només en l’espai. Quan sobtadament va desaparèixer al novembre de 1989, es va acabar el segle passat sense que comencés el següent fi ns l’onze de setembre de 2001. I així, ara, al segle XXI, és el terme FRONTERES un mot negatiu? O, simplement neutral? Quelcom que ens facilita defi nir fi ns on arriben les realitats del que és igual i on comença el que és diferent. Podem afi rmar que les FRONTERES són històriques i, per tant, modifi ca-bles. Això, més enllà de les trifurques polítiques que pugui originar, intranquil•litza pel simple fet que les FRONTERES ens defi neixen –en totes les àmplies, vagues o fi ns i tot psicològiques accepcions que vulguem- i per tant ens obliguen a reconèixer que som mutables i ens qüestionen.

Sembla, pel que fa a les organitzacions socials humanes i ja des del principi, que els límits del territori controlat són una constant arreu i sempre: amb el temps vindran les línies diàfanes a substituir els espais -més difosos-, i després les lleis, les banderes o els bàrbars les aniran subratllant. També passa a la naturalesa: unes “gotes de pipí” marquen territori, elements tan subtils com un grau de tempe-ratura delimiten la presència o absència d’una espècie de fauna o fl ora (i de la supervivència del planeta?). Amb tot, és clar, el concepte FRONTERES provoca irades reaccions. Sense anar més enllà, només cal fi xar-se en les dues interpretacions més corrents a l’hora de parlar-ne i observar com creix, gairebé per art de màgia, la incisió en el nostre cervell: FRONTERES naturals o la FRONTERA entesa com un terme social i després, només després, com a espacial? És a dir, geografi a o sociologia. No passa res, massa fàcil! Però si anem per la primera via, argumentada per RATZEL(1), serem immobi-listes i, en essència, reaccionaris. En canvi, en el segon cas, el concepte en mans de SIMMEL(2), la FRONTERA esdevé un espai dinàmic, modern i cosmopolita. D’aquesta manera, sense ni adonar-nos-en, ens fi quem en el perillós terreny de les ideologies, de la violència política, del racisme: ja que darrere d’un –Ratzel, geògraf, alemany- hi ha “l’exagerat sentiment d’espai natural germànic” i darrera de l’altre –Simmel, sociòleg, alemany-, l’altre “és jueu, el jueu sense arrels”… cal continuar per aquests verals?

En defi nitiva però, les FRONTERES existeixen. Ni bones ni dolentes. Tal vegada naturals o inventades, buscades, oblidades. Defi nitives de moment o provisionals per sempre. I no són només línies en els mapes -allà on canvien els colors dels atles-, hi ha FRONTERES econòmiques, socials, culturals i d’altres. FRONTERES, en general, invisibles, de vegades detectables en la insignifi cància d’un gest o en la rotunditat de la llengua. FRONTERES i més FRONTERES, traçades sobre una corba de nivell, aprofi tant el meandre d’un riu; ratlles per traspassar o murs infranquejables.

Però les FRONTERES, la FRONTERA, també és la fascinació pel que hi ha més enllà. La FRONTERA com a aventura; el lloc –el no lloc- on neixen les coses perquè calen solucions noves. Indrets allà on el que és antic no val i el concepte, per experimental, atrevit i hipotètic, es fa positiu.

I per això tots aquest articles. Perquè de totes aquestes línies la història i la política n’han dit Imperis, Estats, Nacions o el Senyor Marqués. En canvi, els artistes, dibuix (l’art, estils). Els guerrers, cicatrius. Els matemàtics, límits... els amants, ferides. Potser són les arrugues dels vells, el “que vindrà” dels jovesp

J.C.M.

(1) Friederich Ratzel, geògraf alemany (1844 - 1904). Les idees sobre la competència de les espècies són en l’origen de les teories de la geopolítica creada per ell i, sobretot, del seu concepte del Lebenstraum –espai vital-, utilitzat més tard pel III Reich i, per tant, motiu del descrèdit posterior del seu pensament geogràfi c.

(2) Georg Simmel, fi lòsof i sociòleg alemany (Berlín, 1858 – Estrasburg, França, 1918). Brillant, d’origen jueu, sempre marginat en els càrrecs importants de les universitats alemanyes. La seva visió de l’individu fragmentat i els seus treballs sociològics van infl uir poderosament en el pensament europeu després de la I Guerra Mundial.

DE LA IGNORÀNCIA A LA SAVIESAIsabel García

Els antics grecs pensaven que l’ésser humà era en part σωµα (soma) i en part ψυχή (psiqué) és a dir, que la naturalesa humana estava formada per cos i ànima (o ment, o intel•ligència; la pa-raula ψυχή és un terme difícilment traduïble). És més: consideraven que el σωµα era el que els homes tenim en comú amb els altres animals, mentre que la ψυχή ens acosta als déus.

Com es veu, en aquest plantejament la ψυχή surt guanyant en relació al σωµα: el mite com a refl ex simbòlic de la societat dels nostres avantpassats ho mostra en repetides ocasions –no oblidem que la guerra de Troia es va guanyar mitjançant la intel•ligència i no la força -, i també la pròpia història dels grecs. Ells varen constatar que la seva victòria contra el poderós enemic persa a les guerres mèdiques no era altra cosa que una nova prova del que ja sabien: la força de la ψυχή ben conduïda, sempre depara una victòria sobre la força física.

Partint de la importància que els grecs concedien a la ψυχή de l’ésser humà podem entendre que fossin grans investigadors. En efecte, la seva cu-riositat els va impulsar a ser els pioners a Occi-dent de gairebé totes les ciències, fi ns i tot del mateix concepte de “ciència”, entesa com a in-

vestigació. Així, per posar alguns exemples, Tales inaugurava al segle VII abans de Crist la història del pensament a Occident; una mica més tard Hipòdam de Milet, compatriota seu, inventava

la planta arquitectònica que encara avui hem fet servir a l’Eixample de Barcelona, i a l’escola dels pitagòrics es formu-lava el famós teorema que porta el seu nom.

Aquests fets són de sobres coneguts per tothom. El que vull destacar

des d’aquestes línies és el punt en comú que defi neix aquests fundadors de la nostra cultura: la curiositat, l’Ànsia de respostes, el fet de no conformar-se amb el que no s’entén, però que sempre s’ha donat per vàlid, a força del costum. La curiositat va ser l’arma que els va fer trencar amb les respostes dels déus tradicionals, buscant

la comprensió. Potser és l’arma que ens pot fer traspassar les FRONTERES de la ignorància a la saviesa, que aquí no s’entén com cúmul de coneixements, sinó com una actitud davant la realitat que ens envolta. Hi ha una màxima grega que diu : “sigues curiós,

investiga”. Potser aquest és el secret per a ser cada dia una mica més savis, i sobretot, per gaudir-ne en el procésp

5

Els grecs consideraven que el

σωµα era el que els homes tenim

en comú amb els altres animals,

mentre que la ψυχή ens acosta als

déus.


MO

NO

GR

ÀFI

C

La seva curiositat els va impulsar

a ser els pioners en Occident de

gairebé totes les ciències, fi ns i tot

del mateix concepte de “cièn-

cia”, entesa com a investigació.

El que vull destacar des d’aquestes línies és el punt en comú que de-

fi neix aquests fundadors de la nostra cultura: la curiositat, l’Ànsia de

respostes, el fet de no conformar-se.

EL REI, LA REINA I ELS PEONSLara Delgado

El món està ple de FRONTERES grises i les seves regles del joc són profundament injustes, regles que provoquen greus desequilibris estructurals. El que hem de canviar són aquestes regles perquè darrere sempre hi ha persones i relacions socials que pateixen. En aquest joc d’escacs les peces venen condicionades pel poder econòmic i po-lític que té cada país. Què fan el rei i la reina perquè els peons puguin avançar?

L’Institut d’Estudis Cata-lans defi neix FRONTERA com el límit que sepa-ra dos territoris fronters. Sempre ha estat així? Que vol dir “territoris fronters”? Fins a quin punt la FRONTERA és un límit? Ja en temps dels romans es parlava de límits de l’imperi perquè el concepte de línia frontissa no existia. De fet, aquest signifi cat de FRONTERA que s’utilitza avui dia coincideix amb l’expansionisme euro-peu a altres indrets per explotar-los.

És cert que les FRON-TERES són el lloc on es manifesta la política mi-gratòria de cada estat, on s’accepta o es nega l’entrada al país. Però, més aviat, en comptes de ser un límit que sepa-ra dos territoris situats al costat, són potser barre-res de les nostres pors, dels nostres neguits per alguna cosa desconeguda. I si són una inven-ció imaginària de l’home per sentir-se més segur davant els individus que tenen una llengua, una cultura i unes tradicions diferents i pròpies? No és potser un mètode per protegir els nostres interes-sos i el nostre benestar occidental?

En parlar de FRONTERES és inevitable que pen-sem en immigració. Perquè, indubtablement,

la migració comporta un pas per la FRONTERA. Però, per què a una persona que ve de qualse-vol país del sud en arribar l’anomenem “immi-grant”, i a una persona nord-americana “estran-gera”? Per què dedicar tot l’esforç per restringir i limitar l’accés en comptes de donar suport al desenvolupament dels països d’origen? De la primera persona només treurem titulars de pas-

teres -únics mitjans per traspassar les FRONTE-RES- i barris marginals on les famílies viuen sense els mínims serveis; la se-gona persona potser és un motiu perquè els fl uxos de migració dismi-nueixin.

És cert que qualsevol persona té el dret a la lliure circulació pel terri-tori, a viure al país que li ofereixi millors garanties socials i a ser considerada ciutadà independen-tment de la seva procedència. Però l’estructura

basada en límits i línies divisòries, és incompati-ble amb aquest princi-pi, ja que les grans des-igualtats entre els països més desenvolupats i els països en vies de des-envolupament són tan grans que el fet migra-tori és inevitable. Potser per l’Ànsia de trobar quelcom millor, potser

per donar a les seves famílies el màxim possible o potser per tenir les mateixes oportunitats.

Les FRONTERES són, doncs, línies imaginàries traçades en mapes, però potser només exis-teixen a la nostra imaginacióp

MO

NO

GR

ÀFI

C

6


Per què a una persona que ve de

qualsevol país del sud en arribar

l’anomenem immigrant, i a una

persona nord-americana estran-

gera?

Les grans desigualtats entre els

països més desenvolupats i els

països en vies de desenvolupa-

ment són tan grans que el fet mi-

gratori és inevitable.

7



MO

NO

GR

ÀFI

C

8


ensopidors dels lotòfags que habiten sempre “més enllà de totes les FRONTERES”. Com que les FRONTERES polítiques no són naturals, ens hem d’esforçar a indicar-les bé, a estudiar-les i ensen-yar-les... no fos cas que les oblidéssim i ves quin garbuix! Les més poderoses de totes, però, són les FRONTERES de vidre, translúcides i tènues. Es van construint a poc a poc i es manifesten tími-

dament, com si no hi fos-sin... però sovint resulten gairebé imbatibles com membranes impermea-bles que impedeixen el pas. Són FRONTERES mentals i afectives, ínti-mes i pròpies, viatgeres pertinaces que van amb tu... que t’embolcallen i t’acaronen davant la incertesa i la inestabili-tat del canvi; formades al llarg de la nostra vida

per les creences i codis que ens han ensenyat i que hem après, pels ideals i els somnis que hem forjat i alimentat amb pors i desitjos. En moments crítics tornem a elles, ens refugiem per a acon-seguir la seguretat, la recuperació, el retorn;

aquí encarem la FRON-TERA, la travessem de fora a dins, allunyant-nos dels inestables mar-ges fronterers i tornant a situar-nos al centre. Però aquest límit que ens fa sentir protegits també ens separa dels altres i de moltes coses que en-cara no coneixem i que estan ben a prop nostre, tan sols a un pas més... ens para i cal estar a

l’aguait que no ens bloquegi i ens encarcari per sempre més.

Tothom queda tranquil quan un “està centrat”, però jo us proposo una pràctica excitant, la de fer front a les nostres FRONTERES, afrontar-les des d’una altra posició, des de visions diferents a les habituals, per provar d’anar més enllà dels límits que hem après i que hem forjat; potser així des-cobrirem que les meves FRONTERES són el teu centre i viceversa, que tot permet infi nites mira-des i que “estar una mica descentrat” potser no-més vol dir “estar fi xat en un altre centre” i que a més és molt bo per a la salut de tot individu i de tot grup socialp

Quan em van proposar aquesta col•laboració, vaig acceptar de seguida: “quina bona pensa-da, escriure amb uns amics a una nova revista”. I a més, quin tema tant suggerent... FRONTERES... us ho he de reconèixer: m’agraden les FRONTE-RES. Sí, ja sé que, dit així clar i ras, pot sonar una mica fort, però tot depèn de com t’ho miris... oi?

Tota FRONTERA implica una dualitat, és alhora allò que restringeix, que defi neix límits, que se-para... però també ens situa a l’àmbit d’allò que és fronter, situat a tocar d’una altra cosa, és a dir pròxim i per tant abastable en qualse-vol moment... allò que, amb tan sols un pas més, podria ser al propi cos-tat, potser -fi ns i tot- ser un mateix. Quina sensació tan vertiginosa, i quin vertigen tant atractiu!

A més, a mi, com a totes i a tots vosaltres, ens ha fet “molt de mal” la literatura i el cinema (si no, no estaríeu dedicant el vostre temps a es-criure la revista o a llegir aquest article). I posats en aquest món de fi c-cions i somnis narratius, què dir de la FRONTERA com a motiu literari o fíl-mic, ...arribar a la FRON-TERA... deixant enrere perills diversos; la FRON-TERA com a seguretat i salvació d’amants fugi-tius, espies o cowboys, disposats sempre aquells herois a conquerir nous territoris, noves llibertats, noves maneres d’ésser

-des de la perifèria social- ells mateixos.

La FRONTERA, línia divisòria cartesiana, ideal i in-tangible, tot i no manifestar-se clarament amb expressions naturals, marca –tan poderosa ella en el seu “no ser”- tota la nostra vida: tant l’àmbit social com a ciutadans i membres de grups di-versos, com l’àmbit personal com a individus. En passar d’un Estat a un altre, quan travessem aquesta ratlla virtual, ens fan mostrar, una i una altra vegada, documents que provin la nostra identitat, en insistència mítica per recordar-nos quin és el nostre grup, per conjurar els perills

La FRONTERA, línia divisòria car-

tesiana, ideal i intangible, tot i

no manifestar-se clarament amb

expressions naturals, marca –tan

poderosa ella en el seu “no ser”-

tota la nostra vida.

Però aquest límit que ens fa sentir

protegits també ens separa dels

altres i de moltes coses que enca-

ra no coneixem i que estan ben

a prop nostre, tant sols a un pas

més.

AMANTS FUGITIUS, ESPIES O COWBOYSMaria Rosa Aguado

LES FRONTERES DE LA TRIBUJordi Varela

En els temps anteriors al descobriment de l’agricultura, els humans vivien en tribus nòma-des dotades, però, de bona organització grupal. Calia caçar, i no ser caçat, i per això per ells era molt més efectiu actuar en grup que no pas de manera individual. En aquell món ferotge con-tinuar viu cada dia era una aventura només apta per als més forts. En la vida de la tribu no es concebia la malaltia, qualsevol que fl aque-java o ranquejava era abandonat; prosseguir el camí amb algun llast feia el grup més volu-ble. Quin valor tenia doncs una vida humana? Senzillament cap. La tribu, en canvi, era l’únic ésser viu amb sentit. La tribu es podia permetre perdre individus, sem-pre que això no afectés de manera substancial l’obtenció d’aliments. Si, per exemple, en una batussa amb animals depredadors, els ele-ments més valuosos eren aniquilats, el més probable és que aquell ésser col•lectiu, aquella tribu, desaparegués. Lla-vors els conceptes eren clars, podria doldre o no, però quan s’havia de prendre una decisió, els líders no dubtaven: el grup era la unitat a preser-var, l’individu, en canvi, només tenia sentit com a part del tot.

Avui en dia, amb l’exacerbació del valor de l’individualisme, les prioritats de les tribus s’han enterbolit i ara es demana a la medicina que vagi més enllà del que és raonable. Les vides dels individus del primer món no tenen preu, malgrat que de vegades el cost esfereïdor de dubtoses actuacions mèdiques puguin enfon-sar l’economia d’una comunitat. En els nostres valors actuals tot val per salvar una vida, fi ns i tot tendim a dir: al preu que sigui, o costi el que costi. No m’agradaria que arribat a aquest punt se’m malinterpretés. Penso que la societat d’avui, la del primer món –insisteixo-, ha assolit un nivell elogiable en la llarguíssima evolució de l’espècie humana; i hem d’aplaudir que en la majoria dels països de l’hemisferi nord, i en alguns del sud, es considerin els drets humans com a fonamentals en les seves lleis. Per tant, visca l’individu! Preservem-lo! Però seria bo que, paral•lelament, reviséssim els límits entre els drets individuals i les necessitats de la comunitat. Vull dir que, mentre ens enfavem en l’èpica del triomf, en l’exaltació de la bellesa i en la lluita per la riquesa, les tribus actuals hauríem d’anar

aclarint com pensem conviure amb els individus que ancestralment havien estat engolits en la batalla de la depredació. I aquest sí que és un assumpte delicat que intentaré il•lustrar amb un parell d’exemples:

-Els hospitals, avui, són força bons salvant vides, especialment les de gent jove. No fa massa hi havia bastants homes que morien d’infart de miocardi cap als cinquanta anys, o fi ns i tot abans. Ara, en canvi, la majoria d’ells, si arriben a temps a un servei d’urgències, se salven. Però passats trenta anys, quan aquests mateixos ho-

mes en tenen vuitanta, i tornen a l’hospital amb una insufi ciència car-díaca, l’assistència que els oferim ja no és massa efectiva i sovint no tenim bons programes socials de suport a domicili o d’ajut a la dependència.

-En el segon exemple voldria parlar de la greu contradicció que avui té la societat nordamerica-

na. Es dóna el fet que mentre que els Estats Units disposen dels millors metges i dels millors hospi-tals del món, la meitat de la població, com a mínim, no està d’acord a estendre la seguretat social als 46 milions de ciutadans que no poden o no volen pagar-se-la. Algú podria pensar: deu ser l’instint ancestral de la depredació (deixar que els febles caiguin), però resulta que això no és així quan els ciutadans sense assegurança te-nen dret, en canvi, a l’atenció urgent, que en molts casos els salva la vida, malgrat que des-prés, aquests mateixos individus caritativament salvats se’ls deixa desprotegits d’una atenció continuada de qualitat.

Com a resum del que he dit, torno a recordar que ancestralment l’individu comptava poc i les FRONTERES eren molt estretes: qualsevol desconegut era un enemic. Ara tot ha canviat: l’individu compta molt, mentre que per altra banda se sent una remor insistent per una pau universal. Tinguem present, però, que només amb somnis i retòrica no aconseguirem una so-cietat justa amb llibertats i solidaritat sufi cients perquè la pau i la prosperitat fl oreixin arreu. Aquests ideals crec que s’han d’abordar com un repte generacional, i probablement és en els instituts on rau la llavor del debat i de l’immens treball que caldrà fer per continuar avançantp

9

Tinguem present, però, que no-

més amb somnis i retòrica no

aconseguirem una societat justa

amb llibertats i solidaritat sufi -

cients perquè la pau i la prosperi-

tat fl oreixin arreu.


MO

NO

GR

ÀFI

C

-¿Alguna vez ha posado la mirada sobre un par de sandalias de piel marrón y ha roto a llorar?

-No es usted quien debería preguntar. Céntre-se en responder, tarea harto complicada pero realmente necesaria para su tratamiento.

-¿De veras?

-Insiste usted en ello...

-Disculpe, disculpe. Es sólo que toda mi vida me he sentido terrible-mente empujada al monstruoso hábito del diálogo socrático. Verá, estudié fi losofía, más por indecisión que por vocación, y aunque creí ha-berlo superado, descubro, treinta años después de aquello, que aún pienso en Sócrates, en arjés, en los límites del lenguaje, en mónadas y en el etorno retorno. Aunque lo que más me atormen-ta es pensar en que el hombre es un ser para la muerte y en los andróginos, a ellos los veo por todas partes.

-¿Y desde cuándo dice usted ver a estos seres?

-¡Huy! Desde bachillerato, sí, sí, recuerdo bien el día en que nos hablaron del tema en clase. Nada más salir al recreo ya me puse a buscar a mi mitad perdida. Debía tener unos dieciséis años y aún no la he encon-trado. ¡Maldito profesor! Debí haberme dedica-do más a la biología y la física, probablemen-te ahora no tendría que pagarme un terapeuta.

-Le recuerdo que todo el mundo necesitaría del apoyo de un psiquiatra, no se preocupe por eso. Pero hábleme más de los andróginos. ¿Cuándo les ve? ¿Es de día o de noche? ¿Qué aspecto tienen? ¿Le produce ansiedad verles?

-¡Pues no todos son iguales! Unos altos y ru-bios, otros bajitos de ojos cristalinos, morenos,

gordos...Y no, no me produce ansiedad verles, me produce ansiedad dejar de verles.

-Le recetaré algo para las alucinaciones.

-¡No son alucinaciones! ¡Son personas de carne y hueso!

-Sí, sí, claro. No se ofen-da...

-Pero yo no quería ha-blarle de esto. Más bien deseaba explicarle que últimamente ojeo anti-guas agendas compul-sivamente. No puedo evitarlo, creo que tengo

el síndrome del coleccionista. Hace poco vi un documental sobre una serie de personas que se dedican a escarbar los márgenes del río Táme-sis. Excavan y excavan, capa por capa de tierra, buscando las cenizas de aquel Londres que ar-dió por entero. Toda una ciudad hecha cenizas. Yo busco otro Londres, que también ardió, entre las hojas de antiguas agendas. Lunes, miérco-les y viernes pretéritos. Andróginos pretéritos. Las sandalias de mi abuelo: familiares pretéritos.

-Yo diría que tiene usted un problema con el tiempo. Debe usted empezar a entender que hay FRONTERAS que no pueden volver a cruzar-

se. Para eso existen, tan-to las naturales como las artifi ciales. Para marcar límites. España y Fran-cia son países fronterizos de modo que si vive en Barcelona no vive en París. Pasado y presente. Existen FRONTERAS ne-cesarias que debemos

aprender a respetar.

-Perdone que le contradiga pero la melancolía humana no conoce límites. Y eso se descubre de golpe, cuando la nostalgia emerge como un pétalo de rosa marchito entre las páginas de un viejo ejemplar del Banquetep

MO

NO

GR

ÀFI

C

10


Aunque lo que más me atormenta

es pensar en que el hombre es un

ser para la muerte y en los andró-

ginos, a ellos los veo por todas

partes.

Lunes, miércoles y viernes pre-

téritos. Andróginos pretéritos. Las

sandalias de mi abuelo: familiares

pretéritos.

LA FRONTERA DEL PRETÉRITO PERFECTOCelia Rota

11


MO

NO

GR

ÀFI

CTRASPASSANT FRONTERESAmparo Puntos Ferraz

Quan em van demanar si podia escriure un article sobre l’agermanament del nostre centre (CEIP Roselló Pòrcel) amb l’escola Tierra Nueva de Guatemala, em va sorprendre agradable-ment que aquesta expe-riència escolar hagués quedat gravada en el record dels exalumnes del centre i formés part del seu pas per l’escola, encara que sabem que en són molts els que re-corden amb afecte la correspondència que ja fa uns quants anys van mantenir amb els nens i nenes del col·legi Tierra Nueva de Chinautla, Guatemala.

Immediatament vaig recordar les conver-ses amb el meu amic Edwin Arrecis mestre de l’escola Tierra Nueva, quan em deia que la comunicació i el co-neixement de l’altre ens fa perdre la por i trenca FRONTERES. De fet un dels nostres ob-jectius era crear llaços d’amistat i veure a tra-vés de les cartes que els nens i nenes s’enviaven que, tot i sent dues cul-tures diferents, els sen-timents i els gustos pels jocs eren els mateixos, és a dir, enriquir-nos de forma paral·lela i dife-renciada.

Aquesta història va començar el curs 1989-90 quan el claustre de mestres teníem molt clar que havíem recuperat les velles tradicions i que a més de basar la nostra educació en l’entorn més proper, havíem d’obrir la curiositat dels nos-tres alumnes al món. La idea era conèixer altres països com a punt de partida per crear en els nens i nenes actituds de comunicació, respecte

i valors solidaris i de co-operació. A inici del curs 1990/91 vam organitzar una Set-mana d’Agermanament perquè va sorgir l’oportunitat que dos mestres guatemalencs viatgessin a Santa Co-loma. Va ser una expe-riència preciosa que ens va enriquir a tots: pares, mares, mestres i alumnes. Va marcar l’inici d’una gran amistat i ens va en-coratjar a tirar endavant

malgrat les difi cultats que suposava la gran dis-tància existent entre les dues escoles. En aquella època no hi havia internet en els centres, però això no va impedir que durant onze anys man-tinguéssim correspondència, activitats docents conjuntes, a més de posar-nos en contacte amb

diferents estaments i ONGs (Ajuntament, Fons de Cooperació Català, Generalitat, Farmacèu-tics Mundi...) i cooperar en les mancances que hi havia en la comunitat de Tierra Nueva.

Es va trencar perquè desgraciadament van assassinar el nostre com-pany Edwin Arrecis, àni-ma i principal impulsor d’aquest agermana-ment a Guatemala.

Una època acabava i en començava una altra, érem una esco-la sensible i oberta al món i, a fi nals dels anys 90, el món va venir a nosaltres amb l’arribada de l’emigració i aquella primera experiència que va trencar FRONTERES ens va preparar per aquesta gran aventura que és educar en la mul-ticulturalitatp

De fet un dels nostres objectiu era

crear llaços d’amistat i veure a

través de les cartes que els nens

i nenes s’enviaven, que tot i sent

dues cultures diferents, els senti-

ments i els gustos pels jocs eren

els mateixos.

Aquesta història va començar

el curs 1989-90 quan el claustre

de mestres teníem molt clar que

havíem recuperat les velles tra-

dicions i que a més de basar la

nostra educació en l’entorn més

proper, havíem d’obrir la curiositat

dels nostres alumnes al món.

MO

NO

GR

ÀFI

C

12


EXTRAMURS: TERRITORI D’UTOPIESEl Xicot d’Aspàsia

Atenció, avís per a navegants: aquest article és tendenciós i no té més objectiu que despertar la controvèrsia. Ho dic perquè no vull enganyar ningú que no vulgui deixar-se enganyar.

Pregunto: parlem de FRONTERES, límits, murs, barricades, muralles, tàpies, tanques i tot un seguit de paraules amb les quals poder construir la defensa del que és propi... de la propietat? Sí, evidentment. Doncs, si és així, preguntem-nos què s’amaga en la construcció de les FRONTERES. La resposta (tendenciosa) em sem-bla clara: la necessitat de no deixar que l’altre, el diferent, l’intrús o el bàrbar trepitgi allò que hem conquerit o (gairebé sempre) allò que hem pres al món sense cap tipus de legitimitat, però que ja considerem nostre: la terra, la casa, els aliments, la identitat, la família, però també els amics, les pors, la raó, els déus i els amors. Per-què tota propietat és una apropiació (i, a més, gairebé sempre és una apropiació indeguda) i, a priori, no hi ha cap justifi cació (o legitimitat) més enllà de la força, ja sigui la força física (evi-dent i natural) o la força de la paraula (elabora-da i cultural).

Atenció, nou avís per a navegants: he dit –hi in-sisteixo- “sense cap tipus de legitimitat”. Què sig-nifi ca això? Doncs que, des de la meva tenden-ciosa opinió, sembla clar que les lleis, les normes, els manaments, els costums, els ritus, els codis o qualsevol altre tipus de límit construït amb la pa-raula són sempre una elaboració posterior de la FRONTERA més primigènia i natural: la FRONTERA física del desig egoista. Perquè la FRONTERA ne-cessita legitimar els seus límits per no haver-los de defensar constantment amb la força física (limitada i sempre covard) i, per tant, els límits ra-cionals (les lleis) no són més que un altre tipus de defensa. Sintetitzant: els límits racionals elaboren i disfressen amb la paraula una defensa de les

FRONTERES sorgides del desig i l’egoisme (molt més fonamental i ben poc racional).

Però analitzem amb una mica més d’atenció el paper de la paraula i estudiem com actua reforçant els murs del que és propi. Sense cap mena de dubte (con-tinuo amb la meva in-tenció tendenciosa) la paraula al servei de la FRONTERA: estructura, ordena, dissenya, defi -neix, prohibeix o permet, possibilita i impedeix, va-lidant així el que, per se, és invalidable. I aquí no puc estar més d’acord amb el Freud més radi-

cal: l’estructura i l’ordre esclavitzen de tal ma-nera la naturalesa humana que acaben per deshumanitzar-nos, aconsegueixen allunyar-nos del que érem i de tot allò que en realitat volíem. Dit d’una altra manera: les FRONTERES nascudes per protegir el que és propi acaben per destruir-nos perquè, preocupats a protegir les nostres

conquestes, acabem oblidant-nos del verita-ble objectiu de la pro-pietat: la satisfacció del desig.

Dit això, queda clar que el territori extramurs, tot allò que està més enllà de la FRONTERA, és terra incognita i, per tant, el territori de la incertesa,

de les pors i dels perills del caos, però també l’àmbit en el qual encara podem trobar noves propietats: el territori del possible, dels somnis, de l’aventura, de les noves identitats i dels amors encara no viscuts. Per tant, ens podríem arriscar a afi rmar que, davant de l’esclavitud que imposa l’ordre i a la qual ens veiem sotmesos, encara ens queda la utopia (vehiculada també, això sí, amb la paraula).

És cert que Thomas More al segle XVI ens assen-yala el lloc de la utopia ben protegit per FRON-TERES naturals, l’oceà, però també és veritat que la utopia de More només existia en un territori

Perquè tota propietat és una

apropiació (i, a més, gairebé

sempre és una apropiació inde-

guda) i a priori no hi ha cap jus-

tifi cació (o legitimitat) més enllà

de la força, ja sigui la força física

(evident i natural) o la força de la

paraula (elaborada i cultural).

El Quixot va saltar la tàpia que el

protegia disposat a trobar un món

de cavallers on encara era pos-

sible lluitar contra les injustícies i

guanyar l’amor d’una dama.

13


on l’estructura i l’ordre mai podrien arribar: els somnis d’un inconformiste fi del als seus ideals. De la mateixa manera, contra la proposta de Tho-mas Hobbes (segle XVII) de renunciar a la nostra llibertat per aconseguir l’ordre rigorós i la pro-tecció ferma de l’estat, Jean-Jacques Rousseau un segle després reclama la llibertat perduda i ens proposa el somni de tornar a l’origen. Des-prés, Karl Marx (segle XIX) va tenir la sort de no arribar mai a conèixer com altres (ja en el segle XX) imposaven FRONTERES a la seva utopia, en-dreçant d’aquesta manera el territori que havia d’ocupar la llibertat. Extramurs -que, com he dit, és també l’àmbit de les utopies- és, per tant, el territori dels somnis, de les aventures no viscudes, dels ideals, dels projectes, dels amors i les vides que encara estan per arribar i que només són possibles més enllà de la protecció angoixant de les FRONTERES.

Arribats aquí, el lector es podrà preguntar: cap on vol portar-nos el tendenciós articulista? No-més ens volia desconcertar? La resposta: sí. Tot i que m’agradaria recordar ara que el Quixot va saltar la tàpia que el protegia disposat a trobar un món de cavallers on encara era possible llui-tar contra les injustícies i guanyar l’amor d’una dama. A partir d’aquell moment va començar l’aventura, la recerca de la utopia, la bogeria més radical només entesa pels que no volen o no poden acceptar ser simplement esclaus de les seves FRONTERES.

Un últim advertiment: si algú s’ha deixat engan-yar, que tingui en compte que aquesta no és simplement una proposta des de la bogeria o la inconsciència, vol ser una invitació des del vita-lisme més radicalp

MO

NO

GR

ÀFI

C


Són temps dolents per a les ideologies i per a tots aquells que, des de l’anàlisi del bé comú, volen fer política. Qui sap, potser tenen raó els que proclamen la mort de les ideologies i, amb elles, la mort dels somnis; però ens costa acceptar que la política des dels anys setanta (quan les ideologies estaven ben ancorades al segle XIX i la política se’ns oferia per fi com el camí per as-solir els vells somnis) hagi arribat al segle XXI per a certifi car la defunció de les utopies i la incinera-ció de les idees. Qui sap, potser tenen raó. En tot cas, també és veritat que encara avui trobem personatges que discuteixen, actuen, proposen i, sobretot, somnien. Personatges presents, com Pasqual Maragall, lligats per sempre a la història d’aquest país, però que mantenen vives les for-ces per afrontar els reptes del futur i ben lligats al compromís de viure i pensar lliurement.

La nostra revista ha tingut el plaer i la sort d’entrevistar l’expresident de la Generalitat, Pas-qual Maragall, un personatge que pocs dubten a reconèixer recobert de la dignitat que molts al-tres no han sabut mantenir. Per això, quan se’ns va presentar l’oportunitat, el nostre entusiasme ens va dur a construir una entrevista titànica, d’aquelles que volen repassar tots i cadascun dels petits aspectes d’una vida, sense reparar en la inutilitat de tal esforç. Però, potser perquè ja no té cap necessitat de paraules i gestos grandi-loqüents, el President Maragall ens ha reconduït cap a una entrevista de mides més humanes i ens ha ofert el pensament que sorgia de la vo-luntat, no de l’obligació.

La curiositat ens va precipitar cap a la primera de les preguntes. D’entrada, després de repas-sar la seva vida i més enllà dels fruits polítics de la seva gestió, el fet que més va cridar la nostra atenció és el moment en què es va trobar tot sol per primera vegada al despatx del Palau de la Generalitat, després de decidir que hi hauria un tripartit d’esquerres i envoltat d’un entorn polític poc amistós. Seria bo recordar que en aquells moments a Espanya hi havia un govern de ma-joria absoluta del PP presidit per José María Az-

nar, una campanya en contra molt dura dels mitjans de comunicació estatals, una manca d’experiència total entre partits per a compartir el Govern i, a més, amb aquella decisió Mara-gall posava fi a 23 anys de poder convergent a Catalunya. “Les primeres sensacions van ser de gran il•lusió i alegria, sense perdre el respec-te pel repte i les responsabilitats que teníem per davant. El fet del canvi, després de 23 anys, va ser en si mateix un moment històric per al nostre país”.

Tot i la il•lusió, pocs apostaven pel futur d’aquell govern i menys si tenien en compte els reptes que volia assolir. I a contracorrent, el govern d’esquerres va començar a caminar. “La cons-titució del Govern va ser difícil: a mesura que el Govern caminava, Esquerra Republicana estira-va cap a una banda i Zapatero cap a una al-tra. L’aprovació de l’Estatut va ser una epopeia”, ens explica el President. Però era el moment que

ENTR

EVIS

TA

14


15


ENTR

EVIS

TAPasqual Maragall havia esperat du-rant molt de temps, era el moment en que per fi es podia proclamar l’acció unitària entre par-tits catalanistes i d’esquerres.

Però, tot i que les tensions siguin di-fícils de suportar, mai ningú no es-pera una traïció dels seus. I aquesta és potser la ferida que Pasqual Mara-gall encara no ha pogut oblidar. “Al fi nal van pactar CiU i Zapa-tero rebaixant l’ambició del text aprovat en el Parlament català. Catalunya va passar de ser una nació a considerar-se ella mateixa una na-cionalitat. I tot i amb això sembla que ara, una pila d’anys després, el Tribunal Constitucional el pot modi-fi car. Haurem d’anar a un nou referèndum!”. Sorpre-sos per la resposta (o per la primícia), ens agradaria saber quina hauria de ser la pregunta d’aquest nou referèndum, però l’oportunitat se’ns escapa de les mans.

Quan Pasqual Maragall diu aquestes coses, hom té la seguretat que el President encara no ha dit l’última paraula i que té la força sufi cient com per refer-se de les ferides. I de ferides en coneix unes quantes. Nosaltres sabem per les seves me-mòries el mal que li han volgut fer algunes per-sones, potser poques, però sufi cients com per no oblidar. Tot i així, Pasqual Maragall no vol re-cordar quan els antics companys li recriminaven una suposada traïció, mentre ell, com a alcalde de Barcelona, intentava aixe-car un Ajuntament endeutat i gens efi caç; o quan un grup de brètols li van cridar borratxo al mig del carrer, mentre ell por-tava de la mà el seu fi ll Guim de set anys; o quan va haver d’enfrontar-se en solitari a les crítiques injustes durant la malaurada inauguració del mundial d’atletisme del 1989. Insistim, però quan li preguntem quines són les ferides que li han fet més mal, ell senzillament respon: “Les que aca-bo d’explicar”, referint-se a l’Estatut, que tants esforços va costar i sense voler recordar la resta.

Després de la dilatada vida política, encara

avui hi ha perso-natges que afi r-men que el fort de l’expresident no era l’organització, o se l’acusa de no haver estat un gran gestor. Però també és veritat que du-rant més de trenta anys Pasqual Ma-ragall ha passat per la vida política d’aquest país (Jocs Olímpics i redacció del nou Estatut in-closos) sense cap acusació de co-rrupció i amb una

gestió transparent i efi caç. I quan nosaltres vo-lem saber per què ha estat tractat tan injusta-ment, ell torna a respondre sense acritud, “Pre-gunti-ho als qui me n’acusen”. Com a molt, amb

un somriure sorneguer i un posat ben irònic, afegeix: “Vostès són molt amables; segur que he comès errors o de vegades no m’he sabut explicar encer-

tadament”, però cap recriminació.

Potser el període en què va ser President de Catalunya és el que més ha marcat la trajec-tòria política de Pasqual Maragall. El seu cata-lanisme l’havia portat a ser el President del seu país després d’enfrontar-se en dues eleccions al nacionalisme convergent. Aquí és quan Pasqual Maragall se sent més procliu a l’explicació i vol aclarir-nos quina és la diferència entre catala-nisme i nacionalisme. “Hi ha tants nacionalismes com nacions. El catalanisme és una cosa més àmplia. Quan un estat té diverses llengües i na-cionalitats es pot dir que és un estat plurinacio-

nal. Als EEUU de Nord-amèrica, en canvi, hi ha una nació i di-versos estats: Califòrnia, Iowa, etc. Ells tenen una sola llengua per a tots els estats de la Unió

i en canvi nosaltres en tenim diverses per a un sol estat de la Unió Europea”. La seva explicació és didàctica, perquè sobretot li preocupa fer-se entendre. I és que Maragall no sempre ha estat entès, ni com a polític ni com a català, i encara hi ha qui no accepta la seva afi rmació que a Catalunya no parlem català perquè no ens en-tenguin, sinó que parlem català perquè som així i pretenem que ens entenguin en un país més gran.

Al fi nal van pactar CiU i Zapatero

rebaixant l’ambició del text apro-

vat en el Parlament català.

Haurem d’anar a un nou

referèndum!

Davant de l’estat espanyol, Pasqual Maragall ha defensat i defensa el federalisme, el pacte entre iguals. La seva pro-posta bé podria ser ad-mesa com l’hereva de personatges polítics com Companys i Tarradellas o d’intel•lectuals com Unamuno, Joan Maragall o Jaume Vicens Vives. “El federalisme és un sis-tema de repartiment de poders basat en el pac-te entre les parts. ‘Foedus’, en llatí, és pacte”. Però, perquè sabem del seu esperit europeista, volem saber si aquest federalisme s’ha de cons-truir mirant Espanya o Europa. “La Unió Europea és una construcció dels estats, amb moneda co-muna, bandera comuna i himne propi: la part coral de la Novena Simfonia de Beethoven, amb lletra de Schiller, que Joan Maragall va traduir al català. Catalunya és, gosaria dir, la nacionalitat més europea d’Espanya, de l’Estat espanyol. El federalisme europeu es pot anar fent real a nivell interregional, com és el cas de l’Euro-regió”. Ens ho esperàvem perquè coneixem la seva propos-ta de construir Europa des de l’àmbit més imme-diat al ciutadà, des de la terra, i, a més sabem, que repetidament ha reclamat com a més propi per a Catalunya l’himne europeu que Els Sega-dors. Perquè Maragall no enganya ningú i les se-ves idees poden semblar agosarades, però mai bretolades o contradictòries.

Maragall és avui dia per a tots, ja siguin amics o enemics, protagonista de moments irrepetibles de la història de Barcelona i de Catalunya. Com també ho va ser el seu avi, el poeta Joan Ma-ragall. Per això li hem preguntat si creu que en el futur per fi un Maragall tindrà una estàtua en

la seva estimada ciutat, i, ja sigui per humilitat o perquè Barcelona encara té antics deutes pen-dents amb el seu avi, ens contesta que: “L’ única estàtua de Maragall que falta a Barcelona és la de Joan Maragall a la Plaça Molina, davant de casa seva”.

Pasqual Maragall ha fet 69 anys aquest mes de gener i treballa dia a dia en els projectes que li ocupen. És una ànima inquieta, és una ment desperta que s’enfronta amb valentia a la ba-talla que el present li ha servit: l’alzheimer. Però ell sap que encara té moltes coses per explicar, encara en té moltes per proposar. I per acon-seguir-ho fa servir les seves armes: la ment des-perta i un ordinador portàtil que l’acompanya a tot arreu. Per això, ens anuncia: “El dia que es publiqui, si és que es publica, l’ Oda Mai Conta-da que tinc a l’ordinador, es sabrà tot”. I què li queda per explicar? Nosaltres ens interessen per una última pregunta: fa vint anys, Pasqual Ma-

ragall va escriure al seu quadern de notes que encara quedava per parlar del microcosmos, del petit món, de la famí-lia; Maragall proclamava llavors que la seva pròpia ànima era una àrea des-coneguda i segurament

ho seria per sempre. I ara, vint anys després, no-saltres volíem saber si ja s’ha apropat sufi cien-tment a la seva ànima com per poder explicar-nos com és Pasqual Maragall. “Possiblement arribar-se a conèixer un mateix a fons és molt complicat, només els savis veritables s’hi aproxi-men. Tinc per costum anar plasmant els meus pensaments i sensacions al portàtil que sem-pre m’acompanya, en dic l’ Oda Mai Contada. Potser aquests escrits són l’aproximació més ve-raç al meu jo”.

Els savis veritables, com ell els anomena, potser existeixen i potser s’apropen al coneixement profund d’ells mateixos. Nosaltres tampoc no ho sabem. Però, després de conèixer més a prop Pasqual Maragall, el que sí podem afi rmar és que, si existeixen, els savis veritables possible-ment tinguin el cabell blanc, un somriure obert, una mirada inquieta i una veu quarterada i pro-funda amb la qual anuncien somnis capaços de moure un paísp

L’entrevista ha estat possible gràcies als redac-tors: David Aranda, Sergi Barrantes i Núria Ma-gallón.

ENTR

EVIS

TA

16


El federalisme és un sistema de

repartiment de poders basat en

el pacte entre les parts. “Foedus”,

en llatí, és pacte.

Pasqual Maragall amb Anna Garriga, amiga d’Ànsia.

La carretera era infi nita. Una recta infi nita, una d’aquelles rectes que et fan oblidar d’on has sortit i cap a on vas. Com diria l’ex-governador de l’Estat: saps que fa calor, veus una línia negra davant teu sense fi , però no saps què queda al darrere i, quan t’ho diuen, ni recordes que vas ser governador.

Aquesta és la meva història de com han anat les coses. Com afi rmava en Ted Kennedy: en aquesta vida la bona sort te la fas i la mala sort te l’aguantes (tot i que mai no li vaig sentir dir que no ho pogués explicar).

Treballar per a una revista novella d’un comptat marítim perdut al nord de l’Estat no és el millor referent per aconseguir una entrevista en exclu-siva amb l’anterior gover-nador de CAtLIFÒRNIA. Però els anys, en aquest ofi ci, no t’ensenyen a ser més prudent, més aviat al contrari. Així que, con-fi ant en els antics con-tactes quan un també era part del “món”, pen-ses que te’n sortiràs. I, no ens equivoquéssim, per més tafaneria cordial que generi el personatge, el vell Gota-Malaia és un iaio amb una salut delicada que explica el mateix conte una vegada i una altra als seus néts. Algú que va tenir poder, sí, però que ja fa un parell d’anys que els del seu partit el van fer fora de mala manera. Per als despistats, recor-daré que el Partit Demòcrata de CAtLIFÒRNIA ni tan sols el va deixar optar a la reelecció del càrrec. L’aparell del partit -amb menys idees, però amb més poder que qualsevol ideologia o personalitat, per carismàtica que sigui- el va descavalcar en benefi ci “d’un dels seus”, un antic espaldamo-jada de perfecte vestit gris planxat a qui volien agrair anys de serveis perfectament prescin-dibles pel país, però fonamentals per a la ma-quinària demòcrata i per als de la seva corda. L’èxit electoral li va oferir el control total del par-tit, ara en plena sintonia amb l’organització de-mòcrata de Washington i, és clar, va sentenciar defi nitivament en Gota-Malaia. Abans, el poder era qüestió de sang; després, de la plutocràcia, i, ara, dels aparitxin i la mediocritat que ho con-trolen tot. Un brindis per aquesta democràcia!

El cas, el nostre cas, era que l’ex-governador (gran, fotut, arraconat i amb poca memòria) ens donava alguna possibilitat d’aconseguir l’entrevista. Perquè, quin perill, quina molèstia podia representar una revista com ...Ànsia? Per a nosaltres, era un èxit que l’ex-governador apa-regués a la portada i d’alguna manera refor-cés amb les seves paraules i la seva trajectòria d’actuació política, marcada per la llibertat in-dividual, la nostra voluntat de ser un altaveu per als joves amb inquietuds “d’anàlisi i opinió”. Tot això per a una revista no minoritària, sinó mínima. En Gaby F. Peace i jo no ens enganyàvem, el vol de la nostra publicació seria un xic gallinaci: un parell de jovenetes i atractives bibliotecàries la defensarien en els partys literaris del municipi, però el seu destí manifest era dormir a les buta-

ques de les perruqueries, on les mames pansides les abandonarien quan comprovessin que no hi apareixien les fotografi es de les seves fi lles el dia de la graduació, o serien utilitzades per encendre les estufes dels tallers mecànics quan els ope-raris descobrissin que no hi havia pòster central.

Però, teníem una opció i la buscaríem.

A la mateixa recta. El desert a banda i banda, el Ford Mustang blanc i jo. Els pals de la llum, paral•lels a la ruta, com monòtons tòtems ver-ticals provocant l’insistent pas d’ombres diago-nals sobre el seient del copilot on havia deixat

la carpeta taronja, les meves notes, la ploma Montblanc telescòpi-ca, la gravadora, la màquina de fotogra-

fi ar... els estris clàssics de l’ofi ci. Escoltava una còpia del disc de cançons cubanes que havíem editat per regalar al Vell. Sabíem que li encan-taven, però ni tant sols estava segur que arribés a les seves mans l’original que havia deixat a casa seva. La carretera seguia el seu recorregut; recta. El cotxe, a la velocitat legal; lent. Mentre, jo, em feia preguntes poc originals per més que igualment frustrants. Conduïa i recordava.

Al principi tot va anar molt de pressa. Els meus antics contactes amb “contactes ofi cials”, ni cas. Ni un condescendent: “Impossible Jack. Sort en la nova aventura”. Però també el “sí”

17

Abans, el poder era qüestió de

sang; després, de la plutocràcia,

i, ara, dels aparitxin i la mediocri-

tat que ho controlen tot. Un brindis

per aquesta democràcia!


ENTR

EVIS

TACatlifòrnia – 2010 (Un relat de fi cció político-periodística)

A la mateixa recta. El desert a banda i

banda, el Ford Mustang blanc i jo.

va ser atzarosament ràpid. A la consulta del ve-terinari de la meva gossa rossa em vaig trobar l’Anne. Una model (també rossa) de qui havia estat penjat un temps, feia ja un parell de dèca-des: “Parlaré amb el tiet”. Família de l’ex-gover-nador, ara jubilat ell i retirada ella, es feien molt i dinaven ple-gats cada dijous, ells i el meu veterinari (bé el de la meva gossa), l’intel•ligent, discret i cordial John Rabbit que ho havia facilitat tot. Fins al punt que ho vaig trobar normal quan em van dir que en un parell de setmanes ens rebria. Tindríem l’entrevista!

En aquells breus quinze dies va esclatar un es-càndol de corrupció en el Partit Demòcrata, al mateix districte municipal de la nostra revista: una ciutat-símbol en la mentalitat electoral de-mòcrata. Per a alguns dels antics dirigents muni-cipals -ara a la cúpula del partit i de l’Estat- allò va agafar un aire de cop d’Estat (només calia veure els tot-terrenys de la Guàrdia Nacional en-cerclant les dependències municipals per ado-nar-se’n, deien). Una maniobra de l’oposició, per als més discrets. Consigna? Silenci i distrac-ció. De fet, paranoia , o no: perquè, què mostra el partit demòcrata quan obliga als seus càrrecs, presents i passats del municipi, a deixar part de la paga en nom de la Llibertat? La nostra entre-

vista va quedar en mans del Cap de Gabinet de l’ex-governador (a qui la nostra sol•licitud no va arribar pels canals habituals, ai!). Quan tota la feina de documentació i el redactat del qüestionari estava fet, de forma brillant i a tota

bufa (“cafè i amfeta-mines”, en van dir els nois), van començar les negociacions amb en George Sawtooth: l’entrevista seria per escrit –res de pregun-tes en directe, impos-sible. “Gabi, xaval, fe-licita els teus, un gran treball!”. Al Vell, li en-

cantava; ja li havien passat el qüestionari, però havia de marxar a l’estranger, un viatge fami-liar. Massa preguntes, potser millor fer l’entrevista en directe. “Quan torni busquem un forat a l’agenda perquè us rebi”. I després: “No podrà ser. Intentaré alguna cosa per escrit si m’envieu dos o tres preguntes. Per sort tracto amb profes-sionals. Sou bons nois! Em sap greu”... “Jack, vine demà. Et rebrà. Sí? De conya, nano!”.

Ja ho teníem! L’entrevista seria al ranxo de la fa-mília, un lloc estimat pel Vell, era on s’havia criat i ara estava encantat de tornar a viure-hi amb la seva dona. S’hi trobava segur, refi at, quasi pro-tegit –m’havien dit. M’agradava la idea, podria donar-li l’aire personal, de revisió d’una vida de-dicada a la Res Pública i amb prou confi ança perquè es deixés anar.

ENTR

EVIS

TA

18


Ja ho teníem! L’entrevista seria al

ranxo de la família, un lloc estimat pel

Vell, era on s’havia criat i ara estava

encantat de tornar a viure-hi amb la

seva dona.

L’ex-governador de Catlifòrnia amb l’actual President

19

A quina conclusió arribava en

funció de la decisió del Tribunal

Suprem de Washington? Allò ha-

via de ser una opinió personal, el

partit no hi podia estar d’acord; el

Vell Gota-Malaia a la seva, com

sempre.


ENTR

EVIS

TAAquesta recta no s’acabarà mai, recoi! Hauria d’haver tornat per l’estatal 1, sobretot a partir de Frisco, quan, després d’uns pocs turons i d’un tram regirat, la carretera perd totalment de vista la ciutat i des d’allà cap a casa. Resseguint la costa, amb senyals de perill de sutnamis cada dos per tres. Parar a dinar al restaurant sobre el Pacífi c de Bodega Bay (tenint cura dels ocells, és clar). I cada cop més boira, fars, cases i ba-dies solitàries, entre els boscos i el mar. I no per aquest interior repetitiu i erm. El pensament em va tornar al moment que m’havien obert les portes de la casa del ranxo. Em van fer passar a un curiós vestíbul on mitja dotzena de portes tancades i amb vidres glaçats insinuaven moltes opcions, encara que eren ombres, res més que ombres. Per un moment em va semblar intuir de passada el perfi l allargat i un xic desmanegat del governador, sempre em sorprenia la seva alçada quan el veia en directe. Tocava esperar, un clàssic de l’ofi ci.

Al cap d’una estona va aparèixer en George Sawtooth, amable, com sempre. Recordava to-tes les nostres converses, li sabien greu els enda-rreriments i al mateix temps et feia sentir l’home més important del món (tot i que totalment de-pendent de la seva voluntat). Què bé feia la seva feina aquell paio! Sense ni tan sols insinuar res, et veies obligat a deduir allò que ell volia que pensessis. Alguna cosa del tipus: “llàstima que la malaltia ens ho posi tan difícil; amb el que li agra-den aquestes coses al Vell; com m’hauria agra-dat facilitar-vos la feina.

Ben bé deu minuts més tard un xicot va venir per dur-nos una carpeta ta-ronja que en Sawtooth va rebre amb un entu-siasta: “Ja la tenim!”

I ja està, allò era tot. El Vell Gota-Malaia no em podia atendre, encara que havia contestat al-guna pregunta com a favor especial pel nostre interès. Era una sort i en George estava encantat que l’esforç el fes per a nosaltres, ja que aquella mena de publicacions són importantíssimes per a la vitalitat de la societat civil, només ens po-dia agrair el nostre interès tal com li havia dema-nat el Governador que ens ho digués. Ateses les circumstàncies, segur que entendríem... Moltes gràcies.

Cap al nord, recte enllà. Vaig aturar el vehicle al costat del pal de la llum, segur que era el núme-

ro 2010. Amb la carpeta taronja a les mans vaig sortir per estirar les cames i rellegir l’entrevista. No gens personal. Evident, no havia contestat la pregunta sobre a qui votaria a les properes elec-cions: donades les inexistents relacions amb el partit demòcrata, ves a saber a qui podria triar. Però no estava malament i... què deia al fi nal d’aquella resposta? A quina conclusió arribava en funció de la decisió del Tribunal Suprem de

Washington? Allò havia de ser una opinió perso-nal, el partit no hi podia estar d’acord; el Vell Go-ta-Malaia a la seva, com sempre. Que pocs en quedaven com ell! En-cara que també deixava molt clara la lluita entre el partit i el poder judicial a la capital; Montesquieu en estat im-pur (no havia dit feia molts anys un an-tic dirigent dels demò-crates, Mr. War, que el

fi lòsof francès era mort i enterrat?). Vaig somriu-re. La realitat sempre s’imposa, però la vida con-tinua i segur que en Peace, que s’havia atipat de gestionar la possibilitat d’aquella entrevista, hi trobaria alguna cosa positiva i jo m’enduria un contundent: “Molt bé, Jack!. La noia bonica tota per a nosaltres!”.

Ara tocava preparar el segon número. I jo de nou a la carreterap

Jack Coast i Gaby F. Peace

20



Des del meu racó, quan ja la vida és més re-cords que projectes, m’arriben veus que volen posar ...Ànsia a les meves hores. Com que a la fi , a la vida, només queda l’amor, ni puc rebutjar, ni vull ignorar l’oferta. Tot i que les meves fronte-res –ara- no van més enllà que l’ombra del cas-tell que m’acull.

La “vie de château” és una expressió francesa per defi nir l’allunyament del món, una vida con-templativa i confortable. És un exili voluntari per fugir de la provisionalitat de l’efímer i trobar-se un mateix en la monotonia del temps, protetgit en el paisatge limitat i poc mutable de la co-marca, que esdevé el cosmos organitzat d’una vida que ja no vol el caos metropolità i cosmo-polita. Que ajusta l’existència al ritme de l’ànima i desprecia amb ironia sorneguera l’aventura diària, el canvi permanent i precipitat del món post-industrial, sostenible, del relativisme cultural total, de l’equivalència moral (del papanatisme antioccidental).

Ara bé, si em pregunto quina frontera he atra-vessat amb la meva decisió de prendre distàn-cia del món, les respostes podrien ser moltes, però, sens dubte, una d’elles seria: la política. Que fàcil desdir-se de la classe política d’arreu! Tan fàcil com perillós,

“preocupant” en diuen els que volen evitar els ai-res apocalíptics. Però no és aquesta la política de la qual parlo, tampoc la del poder polític: apas-sionant si l’entenem com tenir idees i dur-les a la pràctica, no sota condicions ideals sinó sota les concessions que imposa la realitat. El que en diem governar, o més ampliament la gover-nança, des que tenim promocions de politòlegs corrent pel país (llegiu Bernard Crick, En defen-sa de la política, se m’acudeix imprescindible, perquè sí, encara hi ha lectures no prescindibles, llibres necessaris per més que ara sembla tocar substituir-los estúpidament per ordinadors por-tàtils; com si l’imbècil depengues de l’estri).

És una altra política. Vull dir que, si plantegem la retirada “au château” com un deixament de la vida pública, com un desaire discret a la societat, és clar que ens referim, aleshores, a l’allunyament de la política entesa com la relació entre l’individu i la societat, al pacte continuament revisat (com a bon pacte que és) per un model suportable per als individus i benefi ciós per al conjunt; una de les grans dèries i entusiasmes d’occident. És aquest un preu molt alt, encara que històricament també ha

concedit avantatges al castlà, perquè li estalvia el “vessament de sang”, li permet quedar-se al marge (l’autèntica defi nició de la “vie de château”). No participar en les cerimònies posteriors al triomf, ni de la justícia revolucionària, que executa sense cap garantia fi ns que la sang colga l’Ancien Règim de torn, ni la refi nada llei del joc democràtic que sempre –sempre- fa llenya de l’arbre caigut i envia els derrotats a les golfes de la història. Li estalvia, al nostre cavaller, el prendre partit, ser responsable en tot o en part de la carnisseria i, és clar, manta vegades li estalvia ser víctima.

Quan es viu al château no ets notori, no moles-tes, amb prou feines se sap de la teva existència. Passar desapercebut, una altra gran defi nició del nostre model de vida castellenca. També, s’ha de dir, hi ha la “vie de château” tàctica: retirades al castell per, des d’allà, seguir movent els fi ls del poder o, simplement, per salva la pell. Dues actuacions fascinantment retratades en la biografi a de Fouché. El geni tenebrós, escrita per Stefan Zweig, una manera de fer història que ara es llegeix poc, però que atrapa i entusiasme com un “Larsson” qualsevol si un s’hi decideix.

La “vie de château” no vol dir traspassar una lí-nia per sempre, no vol dir deixar de ser ciutadà, encara que la lucidesa que et concedeix la dis-tància i el temps neces-sari per analitzar mata bona part de la capaci-

tat d’acció per l’enormitat del Dubte. I això és així, des d’aquí, des del castell, la sang no ens taca, és, només, el líquid de circulació impres-cindible per viure. Així com el fang tampoc no és cap metàfora sobre les conseqüències no volgudes de les nostres decisions més controver-tides. Aquí el fang no és més que la terra molla després de la pluja, que embruta la sola gruixu-da de les sabates quan passegem pels camins i que més tard netejarà el servei. Queda clar que el món sense idees és pitjor, igual que no hi ha forma sense límits... per més que en aquesta hora del dia la llum s’apaga i a l’horitzó, sobre el riu i la broma, s’esfumen les formes que veig més enllà de la meva fi nestra. Plego les ulleres quan es fa fosc... aquí, a l’Atlàntic francès, els vespres de tardor són suaus i penso en tantes batalles d’amor perdudes, tantesp

Château de Rouffi llac - Dordogne

Monsieur J.

VIE

DE

CH

ÂTE

AU

21

És un exili voluntari per fugir de la

provisionalitat de l’efímer i trobar-

se un mateix en la monotonia del

temps.


JOVES MALCRIATS?

Molts cops hem sentit dir “ és que els joves d’avui dia...”, però gairebé mai aquesta frase s’acaba. És que els joves de avui dia què? Em sembla una frase molt covard, perquè vol dir molt sense dir res.

Si t’explico que m’han dit aquesta frase, t’imaginaràs una dona o home d’una certa edat, avis i avies pro-bablement. I per què? Doncs potser pel fet que els joves estem a la ment de les persones com uns mandrosos, com uns “passotes” i com unes per-sones a les quals solament ens agrada la festa. Però, per què som així? Ho som pel fet que és el que hem vist, el que hem après, el que ens mostra la pròpia societat que després ens cri-tica. És el que veiem quan posem la televisió i observem persones que sense fer res guanyen diners, o persones que a més de guanyar milions ocupen 10 minuts del te-lenotícies de tots els ca-nals solament per saber tocar una esfera de cuir i endinsar-la amb més o menys gràcia entre tres pals. Llavors, què volen? Que nosaltres, veient això pensem que la vida és molt millor si tens molts coneixements? Mentida.

Ens ensenyen que la vida és molt millor si no fem res i guanyem molt, perquè cap persona és com és per si mateixa. Una persona està sempre infl uï-da per tot allò que l’envolta, pels seus pares, per la televisió, per la societat... És clar que no ens agrada estudiar, que ens agrada més estar de festa. Però, qui no pensa així?

Em molesta especialment que es digui que els joves som uns malcriats, i que no tenim respec-

te per res, quan no es així, quan hi ha molts jo-ves que s’interessen per temes importants i per saber i intentar canviar el que passa al món. I si de debò som malcriats serà perquè ens han

educat així. El que de veritat importa és que ens han educat així pre-cisament la gent que diu com som de malcriats, ho diuen sense cap ar-gument ni explicació, i sense mirar-se primer ells o elles i veure si també tenen un problema sem-blant o preguntar-se sim-

plement d’on prové això. Perquè és molt fàcil i gratuït dir: “és que els joves d’avui dia...”

Jo precisament vaig viure una situació impac-tant, si més no, durant un trajecte en autobús quan un home em va faltar el respecte, cridant-

me de males formes per a què m’aixequés del seient per seure-hi ell, fet que encara no arribo a comprendre. Llavors, on està veritablement el problema? El problema està en el fet que nosal-tres hem de respectar tothom. Però, qui ens res-pecte a nosaltres? Qui ens té en compta? I so-bretot, qui ens protegeix, si no ho fem nosaltres mateixos?

En resum, volia intentar aconseguir que no gene-

ralitzeu més amb cap grup de persones i que si heu de criticar alguna cosa o algun conjunt, ho feu amb prou coneixement i consciència. Si he aconseguit almenys fer-vos pensar durant la lec-tura del meu article, escriure’l haurà merescut molt la penap

Femme Fatale

EL T

AM

AN

Y ¿

SÍ?

IMP

OR

TA

22


Però, per què som així? Ho som

pel fet que és el que hem vist, el

que hem après, el que ens mostra

la pròpia societat que després ens

critica.

Em molesta especialment que es

digui que els joves som uns mal-

criats, i que no tenim respecte

per res, quan no es així, quan hi

ha molts joves que s’interessen

per temes importants i per saber

i intentar canviar el que passa al

món.

SUPERHOMES?

Què entenem per superhomes? Segurament el primer que ens vindrà al cap si ens preguntem això serà la visió d’un home ben plantat, amb més músculs que cervell i, potser, amb algun do o poder paranormal associat a les habilitats d’animals estranys o a planetes llunyans encara desconeguts.

Potser, i només si la pregunta ens generés bastant fascinació, co-mençaríem a rumiar al-tres defi nicions de super-home. Segons Nietzsche (el fi lòsof) un superhome és segur, independent i individualista, i no es deixa portar per la multitud; al contrari de les persones dèbils, que simple-ment es deixen portar.

Però avui en dia ens trobem que la ciència ens ofereix una altra accepció per a la parau-la superhome: és aquella persona que pateix l’anomenada síndrome del superhome. Sembla obvi, de fet ho és, però, què és aquesta síndro-me? Quins són els seus símptomes? Quines con-seqüències aporta? El pateix molta gent?

Per començar la síndrome del superhome és també coneguda amb el nom de síndrome XYY, ja que els homes (i només els homes) que la pateixen en el seu cromosoma sexual en te-nen dos Y (en comptes d’un que seria el normal, perquè els homes tenen el genotip XY). Aquesta malaltia (recordo que només la poden pa-tir homes) provoca un risc de tenir problemes d’aprenentatge i retard en el desenvolupament del llenguatge. Els pro-blemes de comporta-ment també són possibles, i utilitzo la paraula

“possible” perquè això no implica que n’hagin de tenir necessàriament. Els homes amb aquest síndrome normalment són d’elevada talla (me-deixen més d’1,80m) i tenen una intel•ligència una mica inferior a la normal. En ocasions, aquesta síndrome s’ha lligat amb la criminalitat i l’agressivitat (d’aquí que també se l’anomeni gen de l’agressivitat), perquè el patien alguns in-dividus que van cometre diversos crims. A partir d’aquí van començar a sortir estadístiques i per-centatges que afi rmaven que un 3% dels reclu-sos de les presons tenen la malaltia i que, a més,

aquests homes tenen una probabilitat sis vega-des més gran de ser empresonats que els sans.

Tot i semblar una malaltia estranya, poc comu-na o -per dir-ho d’una manera en la qual ens entenguem tots- rara, la síndrome del XYY la pa-

teixen 1 de cada 1000 nens. Un valor bastant elevat, oi?

I ara ve la part inte-ressant, el moment on tothom fa les seves pròpies i gratuïtes supo-sicions. Molt bé, doncs ara si em creuo pel

carrer amb un home que em tregui dos caps, d’aquells amb els quals agafes mal de coll si et pares a parlar, i a més li he de repetir les coses dues vegades per tal que m’entengui, sens dub-te, no m’ho pensaré dues vegades: té la síndro-me XYY. I òbviament tots els homes que hagin manifestat algun tipus de violència i per això hagin estat empresonats, també. Tots tenen la síndrome XYY.

És evident que tot això no és cert, però també és evident que la majoria de gent que llegeix articles científi cs els interpreta a la seva mane-ra suprimint o afegint informació segons creguin oportú, ja que normalment els articles científi cs estan recoberts d’un excés de tecnicismes que

fan incomprensible el text (i en conseqüèn-cia provoquen interpre-tacions errònies de la gent).

És cert que en alguns casos es poden relacio-nar aquestes conductes agressives amb aquesta malaltia, però no sem-pre. Simplement dóna

als homes afectats -per entendre’ns- més núme-ros per ser més agressius. De la mateixa mane-ra no tots els afectats tenen perquè mostrar-ne símptomes, ja que, com hem vist abans, és una malaltia bastant comuna.

A partir d’ara, si per casualitat conec un super-home de cine ja sé què li preguntaré: “Perdona, saps quin és el teu genotip?” De totes maneres, penso que, per molt superhome que sigui, no ho sabràp

Curi 23

És evident que la majoria de gent

que llegeix articles científi cs els

interpreta a la seva manera supri-

mint o afegint informació segons

creguin oportú.


AIX

Ò E

T P

ENSE

S?

Tot i semblar una malaltia estran-

ya, poc comú o rara, la síndrome

del XYY la pateixen 1 de cada

1000 nens.

24



Dirty realism (realisme brut)

“An intellectual is a man who says a simple thing in a diffi cult way; an artist is a man who says a diffi cult thing in a simple way.” (Un intel•lectual és l’home que diu una cosa simple d’una manera complicada; un artista es un home que diu una cosa complicada d’una manera simple). Amb aquest simple contrast desvetllem el gran secret de les llargues carreteres, de l’alcohol i dels individus bruts, quotidians i religiosament pernoctadors. Eren els anys 60, quan un grapat d’homes grisos, frustrats per la seva vida es llençaven cap a un món on una escriptura que nedava entre el whisky i el gel era l’única manera de supervivència.

És quan et submergeixes en aquest món del dirty realism, entre l’el•lipsi, les paraules barroeres i potser un xic escatològiques, que afl oren a la teva pell un conjunt de sensacions, que et porten allà a la beguda, a la quotidianitat, a una vida sense sentit d’homes que sovintegen l’hipòdrom, la carretera i els prostíbuls, que busques l’essència vital, la porta de sortida d’aquest fotut món.

I, estimat lector, no em queda més remei que advertir-te que, embriagat per les paraules de Bukowski i altres autors “bruts”, comences a fl o-tar entre un dens núvol tòxic d’emocions, que perillosament et fan pensar sobre la teva maleï-da existència i el teu incert futur. I, com molts dels seus personatges, vagues per una carretera sense fi , en la qual no saps on ets, ni on arribaràs i, el que és pitjor, no saps que fas allà; però sen-se més remei pares en un club de carretera per oblidar aquesta incertesa i et llencés a estimar aquella fastigosa forma de vida, d’ampolles i d’amor amb cossos que no et corresponenp

David Aranda Checa

Charles Bukowski, The last night of the earth poems (Black Sparrow press)Poemas de la última noche de la tierra (DVD ediciones)

“power corrupts, life aborts

and all you have left

is a bunch of

warts…… and thank you

for locating me there at 5124 DeLongpre Avenue

somewhere between alcoholism and

madness…”

The last night of the Earth poems és un sublim poemari de l’etapa més madura de Charles Bukowski, una maduresa envoltada dels seus plaers de sempre: beure, estimar, copular i fu-mar; sense deixar d’escopir a la cara a la rutina, la societat i la vida grisa. Amb la seva fi immi-nent, trobem que l’escriptura i els seus poemes no són més que la taula de nàufrag amb la qual s’aferra a la vida, preparat per a la mort que pot endur-se’l en qualsevol moment.

Un cotxe vell, Brahms, Wagner, cerveses, ca-valls, Hemmingway, prostitutes, whisky i un bon grapat de personatges sense sentit són els en-carregats de transportar-te per aquest poemari on Bukowski, des de la perspectiva del seu per-sonatge Chinaski, ens condueix per un retrat de la realitat sense sentitp

David Aranda Checa

25

No em queda més remei que

advertir que embriagat per les

paraules de Bukowski comences

a fl otar entre un dens núvol tòxic

d’emocions, que perillosament et

fan pensar sobre la teva maleïda

existència i el teu incert futur.


LLIB

RES

Richard Ford, Rock Springs(Editorial Anagrama)

Va tancar la tapa del regulador del semàfor. La càmara de vigilància de la circulació de la cantonada del carrer State amb Main, torna-va a funcionar correctament. Va imaginar la sala de control del trànsit a l’ofi cina del sheriff: un grapat de pantalles amb imatges de cotxes aturant-se o en marxa, de tant en tant -molt de tant en tant- algun saltant-se el vermell, encara de manera més excepcional un petit accident. Però, gairebé sempre, cotxes passant. La vida tal qual, eterna, quotidiana... com la literatura que li agradava a ell.

Va mirar l’hora. Final de la jornada. Moment per carregar la furgoneta i anar cap a casa.Va aparcar davant l’entrada de l’edifi ci a on vi-via, una construcció amb moltes fi nestres petites als afores del poble: més enllà, només els boscos.

A l’entrar -segon pis, porta C- el va sorprendre trobar el televisor obert. El va apagar. Cansat anava deixant les coses de la feina mentre es movia per l’apartament, es buidava les butxa-ques i es treia les botes. Ja havia desconnectat del treball quan es preparava un sandvitx: cre-ma de cacauet, pit de pollastre fumat i unes fu-lles d’enciam iceberg (perfectament insípides). Uns pocs glaçons i el got ple fi ns d’alt de Jack Daniel’s; un color taronja com la llum de la seva habitació.

Va fer una mossegada a l’entrepà. Va seure al llit, es va posar a llegir. Anava pel quart conte d’un llibre d’en Richard Ford, Rock Springs.

Va llegir Nens, menjant i fent glops esporàdica-

ment al whisky. Llegia a poc a poc, una línia després de l’altra, casi paraula per paraula. Va llegir el conte fi ns al fi nal d’una tirada. No que-dava sandvitx, va fer el darrer glop. L’inquietava l’autor, no era com els altres que li agradava llegir, aquells que en acabar l’obra deies “i...?”. Un “i...?” carregat amb el pes de l’existència insignifi cant de cada dia de qualsevol ser a la Terra, però només un “i...?” mai amb entusiasme, sempre desesperat.

I, ara, aquells contes de Rock Springs, aquell quart conte. Volia que li hagués passat allò que explicava el relat o, millor encara, que algun dia li passés. Es va adormir, era mitjanit. Dos o tres cotxes apareixien a les pantalles de la sala de control de l’ofi cina del sheriff, on no hi havia ningú de guàrdia. Imatges solitàries en blanc i negre, brillant i només Ford, Richard Ford, per explicar-nos-lesp

J.C.M.

Jack Kerouack, On the road (En el camino)

“Hizo todas estas cosas por puro experimento”.

Un grup de joves als Estats Units de fi nals dels anys 40 del segle passat llençats a una recer-ca febril de noves experiències. Recorrien un pais amb una nova mirada, un país habitat pels desheretats de l’stablishmen: la llibertat com a únic valor, el caos com a forma de vida, el mal-ditisme com consigna suprema, l’improvisació com a mètode, l’experimentació voraç com a fi . Nous camins descrits amb un llenguatge també nou, molt directe, cru, desinhibit, gairebé a cops. Com a banda sonora, el jazz més heterodox i re-volucionari.

“Nuestro maltrecho equipaje volvió a amonto-narse en la acera; todavía nos quedaba mucho camino. Pero no nos importaba: la carretera es la vida”p

José Checa

LLIB

RES

26


L’inquietava l’autor, no era com

els altres que li agradava llegir,

aquells que en acabar l’obra

deies “i...?”. Un “i...?” carregat

amb el pes de l’existència insig-

nifi cant de cada dia de qualsevol

ser a la Terra.

27



Bob Dylan, Like a Rolling StoneHigway 61 Revisited (1965)

“JUDAS!” Això és el primer que li van a dir a Bob Dylan la primera vegada que va agafar una gui-tarra elèctrica per interpretar aquesta cançó. El so metàl•lic i estrident de l’ instrument, els efec-tes, la distorsió i la poca naturalitat d’aquest va fer enfurismar el sector més folk dels seguidors del cantautor, a qui van acusar de traïdor i d’haver canviat la neta i dolça guitarra acústi-ca i la harmònica per una comercial banda de rock elèctrica.

Dylan va tocar tres cançons aquella nit, i va marxar més enfadat que no pas els seus fans. Les setmanes següents al concert van estar ple-nes de controvèrsia i crítiques sobre l’adquisició d’aquest nou estil, sobretot per aquells autors, revistes i discogràfi ques del gènere country i folk.Crítiques que van ser emmudides per la mateixa guitarra que les havia generat. El primer track del disc Higway 61 Revisited va ser un èxit sense precedents que va arribar al capdamunt de les llistes nord-americanes i britàniques. I no només això, ara mateix és considerada la millor cançó de tots els temps per la revista Rolling Stone -no, no té res a veure amb la nostra cançó, ni amb la banda britànica-.

La força de l’obra la trobem en aquesta abun-dància de guitarres, la primera transmetent aquest sentiment de calidesa, net i pur, típic del folk, que és hàbilment barrejat amb la segona, amb un sentit més orientat cap al blues i el rock n’roll, però sense sortir del context del que és el Folk-Rock de Dylan. També destaquen els riffs d’òrgan i, en menor grau, la mítica harmònica que sempre porta enganxada al coll com si ha-gués nascut amb ella, com si fos una senyal de la genialitat de l’autor com un do natural fruit de la genètica.

Encara que podem meravellar-nos de la música, el que ha fet aquesta obra una de les més in-fl uents de la història és la lletra. Les paraules sur-ten de la boca de Dylan amb una lleugera triste-sa, però amb la força d’un torrent revolucionari àcid i afi lat que busca plantar cara a aquells d’allà dalt, a aquells que estan al poder i que es mofen de les desgràcies dels més desemparats i treuen profi t de la seva pobresa.

En resum, aquesta obra no és desaprofi table, no ho és de cap de les maneres: un apassionat re-

refons històric, crides revolucionàries, gran inter-pretació musical... En fi , que em permeto donar una crida a tots aquells que encara no l’hagin escoltat perquè ho facin, perquè -i ho dic amb convicció- el que sentiran serà una de les peces musicals més representatives de tot el segle XXp

Sergi Barrantes

Coldplay (2008)

La cançó “Viva la vida” de Coldplay, des del meu punt de vista, és una cançó que s’ha d’escoltar, com a mínim, un cop a la vida. Per a mi forma part d’uns dels clàssics de la música; un abans i un després en aquest grup.

Quan vaig escoltar-la per primer cop, em va pujar l’adrenalina de cop, era com una marca d’heroïna, vaig escoltar-la un, dos, tres, qua-tre cops i no em vaig poder sentir ple, fi ns que no vaig trobar el que aquella lletra signifi cava per a mi. Vaig haver de buscar una traducció d’aquella cançó (ja que l’anglès i jo no és que ens entenguem gaire bé), però si sense enten-dre la lletra ja va fer-me sentir tantes emocions, no sabia el que m’esperava al veure aquell ve-ritable missatge, que s’amagava entre aquell idioma que tant em costava entendre.

Al llegir la lletra, el signifi cat que jo li vaig atorgar a aquella cançó va ser que tractava de la guerra, de com es pot aconseguir tot i al dia següent pot marxar de les nostres mans, tot allò pel qual havíem lluitat, per això el “Viva la vida”, perquè a vegades és inevitable que passin les coses i ho perdem tot; és un intent perquè refl exionem sobre tot el que tenim i som.

Nosaltres decidim què volem, com ho vivim i com hem d’apreciar tot el que tenim; perquè mai ho fem, per això mateix s’ha de viure la vida com si fos l’últim dia, i quina millor manera que motivant-nos amb aquesta gran cançóp

A.L.A.

MÚ

SIC

A

28


Shinofl ow i Bako, Espejo,espejito (2007)

Cançó de rap amb un signifi cant molt important, tracta de la importància que li donen les noies a la bellesa, a tenir un cos 90-60-90, un cos que ha imposat una societat: a les fronteres que ens han imposat.

Té un missatge dur i pur, una cançó molt ben estructurada amb el clar objectiu d’enfrontar-se al que veu injust.

Shinofl ow junt amb altres mcs que lluiten per treure a la llum els seus pensaments i ideals so-bre el que falla en aquesta societat, són perso-nes que no tenen por a expressar el que senten i pensen, no busquen la fama, ni els diners, sinó que les seves lletres siguin captades, i sobretot que la gent entengui o busqui entendre aquell missatge que volen transmetre.

El seu disc titulat “El presidente de los Estados de Ánimo”no és un disc de temes que arribin a ser clàssics, però tampoc és això el que ell pretén. Cada tema és una historia amb vida pròpia i se-gur que més d’un es sentirà identifi cat en algun moment en què l’escolti. Shinofl ow té una gran habilitat a l’hora de fer jocs amb paraules; això, juntament amb els seus missatges i la profunditat que arriba a tenir, aconsegueix fàcilment deixar l’oient pensatiu i sorprès a la vegada.

Un disc pensat per passejar en la imaginació, els somnis, la por i els secrets dels estats d’ànim més grans del món i de si mateixosp

M.S.

FRANK SINATRAFrancis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim (1967)

Pels vols de Nadal de 1966, quan a Rio fa molta calor, un grup de músics del nou ritme que ja fa uns anys triomfa al país, eren reunits al Veloso, un dels seus locals habituals, per prendre unes copes al vespre. L’amo va preguntar per Jobim, el demanaven al telèfon: conferència dels Es-tats Units, era la VEU!

Un mes després havia començat a Califòrnia la grabació d’aquest disc. Per als músics de la Bossa Nova, Sinatra -a dalt de tot de nou, en aquell moment- només tenia un defecte: no era brasiler. Però el CD és ple de respecte d’uns cap als altres i el resultat una cosa improbable encara que fascinant: Frank Sinatra, la Veu, xiuxiuejant les melodies entretallades de la Bossa Nova fi ns a convertir-la en una música per al món. Sinatra, que feia anys ja havia suavitzat l’estil dels crooners allargant les vocals i ajuntant les frases com qui no necessités respirar, ara s’enfrontava a uns quants clàssics de la Bossa Nova. Una música que per alguns és la darrera cosa que queda just abans del silenci. Havia de contenir la veu, portar la peça al seu swing i tot sense fer desaparèixer la subtilesa, el to de la Bossa, que trenca la melodia fi ns a semblar desafi nada per a l’oïda occidental a causa del seu ritme sincopat.

Part de la màgia del disc es reforça si es ritualitza l’audició: cal apagar el llum, en un àtic al mig de la gran ciutat, quan els semàfors han parat el trànsit al carrer i, aleshores, quan sonen les primeres notes, deixar-se anar. Anar molt lluny. A les platges amb palmeres, als vaixells gronxant-se en el mar en calma. Anar fi ns als còctels aigualits pels gels fonent-se i ella -una ella ideal, ni carnal, ni identifi cable- allunyant-se suaument per entrar al mar... fi ns que sona la darrera vibració de la bateria.

I així escoltar The girl from Ipanema, Corcovado, Insensatez. Un bon inici és escoltar Sinatra en aquest CD sensual i més endavant, atrevir-se amb altres discs; el Frank insubstituïble per viurep

J.C.M. 29

Cada tema és una historia amb

vida pròpia i segur que més d’un

es sentirà identifi cat en algun mo-

ment amb que l’escolti.


MÚ

SIC

A

Frank Sinatra, la Veu, susurrant

les melodies entretallades de la

Bossa Nova fi ns a convertir-la en

una música per al món.

AUSTRÀLIA SOBRE DUES RODES

Sempre hem parlat dels viatges com si fos sim-plement sortir uns dies fora de casa per evadir-nos i passar-nos-ho bé acompanyats de familiars o amics. En aquesta ocasió, parlarem d’un viat-ge molt més diferent. Hem entrevistat Iván Faure, un aventurer innat, i ens ha explicat el seu viatge per Austràlia acompanyat només de la seva bi-cicleta.

IVÁN FAURE SALA. Va néixer un 30 de març de 1978 a Barcelona i sempre ha viscut a Santa Coloma de Gramenet. És un gran amant de la fotografi a, dels nous reptes i dels esports, es-pecialment del bàsquet. I, com no, és un gran afi -cionat a viatjar, addic-te als viatges en solitari des que va començar aquesta pràctica allà per l’any 2000 a l’Àfrica. Des de llavors, viatjar s’ha convertit en un estil de vida i una necessitat.

...Ànsia: Quan he cone-gut els viatges que has fet, viatges llargs per zones allunyades, hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció: Què et va impul-sar a marxar de casa durant tant de temps?I.F.: Necessitat d’un canvi, d’estar sol amb mi mateix una bona temporada. Considero que to-tes les persones un cop a la vida haurien d’estar una temporada sols amb ells mateixos. Després d’això et coneixes millor, el teu punt de vista so-bre la vida canvia i sobretot canvia en positiu. Això és una mica el que buscava i per sort ho vaig trobar.

...Ànsia: Has fet diferents viatges per tot el món, però centrem-nos en el teu viatge per Austràlia. Quin va ser el recorregut?I.F.: Vaig aterrar a Sydney, la ciutat més impor-tant que es troba a l’est del país. Des d’allà vaig agafar la bici i vaig recórrer tota la costa sud, passant per Melbourne, Adelaide, Nullarbor Plain (una carretera en zona desèrtica, quasi recta, de 1.300 quilòmetres que uneix l’est amb l’oest d’aquest país) i fi nalment vaig acabar a Perth. Després de la ruta amb bici vaig seguir a Austràlia recorrent el país de nord a sud, des de Darwin fi ns a Melbourne de nou, passant pel co-negut Outback Australià, sens dubte la part més característica i mítica d’aquest país.

...Ànsia: Sembla que per fer un viatge d’aquesta mena necessitaries una bona maleta, però tinc entès que vas portar poc material, oi?I.F.: Doncs el material es basava en una bici-cleta de muntanya, amb un tràiler en forma de carro darrere per portar el material, una tenda de càmping, un petit càmping gas per cuinar, la roba justa per subsistir i els recanvis i eines de la bici.

...Ànsia: I els diners? Quan gastaves al mes, més o menys?I.F.: Depenia molt d’on em trobés, però normalment a Austràlia és bastant car tot, però, si no recordo malament, crec que la mitjana va ser de 300 euros al mes. Tenint en compte que vaig aconseguir dormir gratis quasi 7 dels 9 mesos que va durar el viatge.

...Ànsia: Aquesta és una qüestió important per-què tothom pensa que

els viatges tan llunyans són molt més cars. Com és possible realitzar un viatge amb un pressupost tan petit?I.F.: Amb ganes, amb il•lusió i amb una mica d’imaginació, però sobretot, si tens l’ambició de fer el viatge, les solucions i respostes van sortint cada dia i t’arribes a sorprendre amb el poc que pots sobreviure en un dia i aprens a suprimir des-peses innecessàries.

...Ànsia: Què va ser el més difícil d’aquesta aven-tura?I.F.: El tema de l’idioma. Vaig arribar a Austràlia i només sabia dir “Hello” perquè mai havia es-tudiat anglès, i això va complicar molt les coses. Però vaig tenir la sort que em passés en aquest país on la gent és meravellosa i t’ajuda i et com-prèn en tot moment.

...Ànsia: És fàcil que et donin allotjament als al-bergs i càmpings sense pagar?I.F.: No és fàcil, encara que he aconseguit molts cops dormir en hotels i càmpings sense pagar. Però no és l’habitual. Depèn molt del que dius, en quin moment i de quina forma. Sobretot ser honest.

RO

DA

MO

NS

30


Considero que totes les persones

un cop a la vida haurien d’estar

una temporada sols amb ells ma-

teixos. Després d’això et coneixes

millor, el teu punt de vista sobre la

vida canvia i sobretot canvia en

positiu.

31


RO

DA

MO

NS

...Ànsia: Després de la ruta amb bicicleta, vas continuar a Austràlia algun temps. Per què no vas tornar a Barcelona a l’acabar-la?I.F.: Perquè Austràlia em va enamorar en els tres mesos que va durar la ruta amb bici i notava que necessitava gaudir més d’aquest país. Sa-bia que aquella experiència era única i, un cop tornés a casa, tot seria el mateix de sempre, i en canvi sabia que cada dia de més que passés a Austràlia era un nou aprenentatge en molts as-pectes.

...Ànsia: Quins altres viatges has fet a part del d’Austràlia?I.F.: Tot va començar amb un viatge a Mèxic, després el van seguir Kenya, Tanzània i Zanzíbar a l’Àfrica. L’Argentina, l’Uruguai, un parell de cops al Perú, un altre parell a l’Equador a Sud-amèrica. Al ja esmenat Austràlia i les Illes Fiji a Oceania i la Melanèsia. I en el meu últim viat-ge per l’Àsia he visitat l’Índia, el Nepal, Malàisia, Singapur, Indonèsia, Tailàndia, Myanmar (antiga Birmània), Cambodja, Vietnam, Laos, Xina, Hong Kong, Corea del Sud, Japó, Mongòlia i Rússia.

...Ànsia: Déu-n’hi do. I, tot i així, tens reptes enca-ra per realitzar?I.F.: Com sempre el meu cap no descansa i té nous reptes, però també com sempre fi ns que no els tinc concretats no m’agrada parlar d’ells. I com de moment no tinc res concretat es que-den en secret.

Si voleu saber més sobre Iván o aquest viatge i de tots els que ha fet, podeu entrar a la seva pà-gina web en la que explica moltes anècdotes, aventures i hi ha unes magnifi ques fotografi es dels seus viatges, a part el podreu seguir per tot el món amb les seves cròniques.

O també podeu llegir-vos el seu llibre que porta com a títol: Austràlia sobre rodes. Inclou les crò-niques del viatge, fotos, mapes i un DVD amb el viatge. Només val 18€ més 4€ de despeses d’enviament.

Per més informació podeu entrar a:http://www.ivanfaure.comp

Yaiza Núñez


DÉJAME ENTRAR

Hi ha pel•lícules que demanen un esforç inicial per part de l’espectador, però que compen-sen àmpliament la seva difi cultat quan les has

“deixat entrar”. La que comentem avui pertany a aquest grup: és un producte suec que no té res a veure amb els tòpics del cinema fantàstic més comercial. Aquí l’estètica és freda, glaça-dora, hem de veure-la arraulits al sofà i ben pro-veïts d’abrics i bufandes. La manera de narrar i la contenció dels personatges no afavoreix una empatia immediata amb ells, però, com diu en un moment donat la protagonista: “Hem de po-sar-nos en la seva pell.”

Basant-se en la novel•la del mateix títol, el director Tomas Alfredson desenvolupa la història de la peculiar relació entre dos éssers solitaris: Oskar, un nen de dotze anys que pateix l’assetjament d’uns quants companys de la seva escola, i Eli, una nena de comportament estrany que viu amb un senyor gran i acaba de mudar-se al barri, tot coincidint amb una onada d’assassinats a la zona. Ambdós personatges estan interpretats amb sorprenent efi càcia pels joveníssims actors Kare Hedebrant i Lina Leandersson.

La trama, que se’ns va desvetllant amb sobrietat i subtilesa extraordinàries, té com a escenari un barri sense ànima d’una anònima ciutat nòrdica, i ens mostra la cara més sòrdida de l’Europa del, suposat, benestar. Sobre aquest rerefons depri-ment es va forjant una preciosa relació, l’horror i la violència es combinen amb la lleialtat més absoluta, la desraó i el bullying no són obstacles per a l’evolució d’una història d’amor, descobri-ment i acceptació entre dues criatures de na-turalesa distinta, una de les quals ha de matar per viure.

Atenció als primers plans d’enorme intensitat. Atenció als silencis, que diuen tant o més que alguns diàlegs. No t’ho pensis més: deixa’ls en-trarp

Rosebud

LA LLISTA DE SCHINDLER

Hi ha infi nitat de fi lms que abracen el tema de la segona guerra mundial, però pocs són els que es converteixen en pel•lícules clau per al cine històric, i més insòlits són si alhora passen la fron-tera entre clàssic i vulgar. La llista de Schindler ha passat, sens dubte, aquest fi ltre. L’argument ens narra com l’empresari nazi Oskar Schindler salva la vida de 1200 jueus durant l’holocaust gràcies a l’ajuda d’Itzhak Stern.

L’encarregat de dirigir aquesta pel•lícula (ba-sada en el llibre l’Arca de Schindler) va ser el guardonat Steven Spielberg, el qual va sacsejar el món amb el seu impactant i magistral relat de les víctimes de l’holocaust nazi.

Des de la meva opinió penso que es tracta d’una molt bona pel•lícula, però no perfec-ta. M’explico. Per un costat té un bon grapat d’aspectes positius que fan que aquesta pro-ducció estigui, o hagi, estat en el cim de tots els rànkings. Cal destacar l’excel•lent basa d’actors (Liam Neeson com a Oskar Schindler, Ralph Fiennes com a l’ofi cial Goeth, i la notòria actuació de Ben Kingsley en el paper del conta-ble Itzhak Stern), la direcció per part d’Spielberg (que no es deixa caure en excés en el melodra-ma), l’adequada banda sonora, algunes inobli-dables escenes o cites, o la quantitat de premis que porta a l’esquena, entre altres. Però també trobo que té algunes parts negatives o millo-rables que s’han de remarcar. Es tracta d’una pel•lícula en la qual el fi nal es veu a venir, és bastant predicible; també té parts massa lentes per al meu gust, a més d’alguns diàlegs buits que hi trobem durant les seves tres hores de du-rada. Però tot això no treu que sigui una obra absolutament recomanable, ni tampoc fa que l’excloem del grup d’obres mestres.

Finalment, apunto que no es tracta d’un fi lm per a veure com a entreteniment. Aquesta és una pel•lícula per a veure, analitzar i refl exionar so-bre un dels períodes més obscurs de la història de la humanitat. Així que, si ja l’heu vist, us ani-mo a recordar-la, i, en cas que no, us aconsello veure-lap

Roger Barba Padrós

CIN

EMA

32


FITXA TÈCNICAAny: 2008Títol original: Lat den ratte komma inDirector: Tomas AlfredsonRepartiment: Kare Hedebrant, Lina Leanders-son, Per Ragnar, Henrik Dahl, Karin Bergquist.Nacionalitat: Suècia

FITXA TÈCNICAAny: 1993Títol original: Schindler’s listDirector: Steven SpielbergRepartiment: Liam Neeson, Ben Kingsley, Ralph Fiennes, Caroline GoodallNacionalitat: EEUU

33



NORMALITAT.TV

Volia posar-me al dia, ser un home modern. I vaig pensar que, com a mínim, ho havia d’intentar amb rigor i honestedat (sí, ja ho sé, això no és cap garantia; les bones intencions, massa vega-des, amaguen els desigs més perversos o els cre-tins més absoluts; però, si us plau, deixeu-me que us ho expliqui). Per això vaig començar mogut per un esperit científi c: tinc un amic, el científi c (jo l’anomeno així perquè treballa de conserge a la facultat de química), que un dia em va dir que la televisió s’encarrega de mostrar-nos com és el món i ens ofereix el ventall de les vides pos-sibles, “si existeixen, allà les trobaràs”, em va dir. Com que portava temps pensant què fer per convertir-me en un home normal, en aquell mo-ment vaig pensar: “Eureka! Aquesta és la solució, m’actualitzaré amb l’últim software televisiu dis-ponible”.

El primer dia de la meva remodelació va ser es-pectacular: vaig gaudir d’un gran espectacle esportiu: una carrera de fórmula 1 i de nit. La rehòstia. He d’admetre que va ser interessant i, entre altres coses, em va cridar molt l’atenció una ratlla de color verd pin-tada als pneumàtics. De seguida el meu amic em va informar que aquesta era una deferència cap a l’ecologisme: sembla ser que la fórmula 1 vol ser ecològica i austera. Un apassionat locutor de TV3 va confi rmar poc després l’opinió del meu amic: els equips havien reduït el seu pressupost i només gastarien 200 o 300 milions d’euros per temporada; a més, en un gest sense precedents, havien decidit pin-tar una ratlla de color verd als pneumàtics per donar una imatge ecològica. Innocentment vaig preguntar: “Però els 3.000.000 de watts que diuen que gasten en una sola carrera, no són una mica massa? Per què no corren de dia?” El meu amic (el conserge-científi c) es va girar i em va mirar amb condescendència: “Però no veus que no seria el mateix?” Vaig entendre-ho a la primera: per ser ecològics només cal que pin-tem una ratlla de color verd en algun lloc i pro-curar no gastar més de 200 o 300 milions d’euros per any. De seguida vaig agafar un plastidecor i vaig començar a fer ratlles de color verd per to-

tes les parets de casa (“A mi no em guanya nin-gú com ecologista”, vaig pensar). Va quedar tot molt maco; una mica recarregat, sí, però maco. De totes maneres, tothom es va estranyar molt més quan, poc després, vaig anunciar cridant des del fons del passadís: “Si de veritat volem ser ecològics i sostenibles a casa, a partir d’ara no podrem gastar més de 200 milions d’euros per any. Estrenyeu-vos el cinturó”.

Aquella mateixa setmana (m’havia de posar al dia sense perdre temps) em vaig dedicar a mirar programes dels que anomenaríem hiperrealitat (demano perdó al senyor Baudrillard, que, des de la seva tomba, sentirà una vergonya infi nita al veure’s involucrat en les meves barrabassa-des). I, la veritat, la hiperrealitat em va descobrir coses molt interessants: hi ha una senyora, una senyora que té una fi lla i que ha estat la xico-ta o la dona d’un torero, que fa un espectacle

meravellós explicant xorrades i fent-se la im-bècil. Vaig estar dos o tres dies, com a mínim, observant l’actuació d’aquella meravellosa artista acompanyada d’un elenc immillorable d’actors i actrius, i sub-jugat per les dots que mostraven per a repre-sentar personatges tan

fantàstics. Fins que una visita inesperada (l’amic científi c-conserge) em va dir que no, que aque-lla senyora era així i que els altres no feien el pa-llasso voluntàriament. En síntesi: no actuaven! Llavors vaig preguntar: “Vols dir que no repre-senten el paper d’idiotes? M’estàs dient que no actuen i que deixen anar aquestes estupideses perquè les pensen de veritat?” La resposta de la meva visita va ser il•luminadora: “No només les pensen, sinó que a més hi guanyen molts diners i, a sobre, hi ha milions de persones que se’ls miren i els admiren”. Jo sempre he volgut guanyar diners i ser admirat, i se’m va ocórrer la genial idea de sortir al carrer per trobar un torero i mantenir-hi un affaire amorós. Però el meu amic em va dir que perdia el temps, que els toreros no podien tenir relacions homosexuals (sembla ser que, per la seva feina, només poden mantenir relacions sexuals amb dones). Total: he perdut l’oportunitat de ser famós i deixar anar

TELE

VIS

IÓ

34


Jo sempre he volgut guanyar

diners i ser admirat, i se’m va

ocórrer la genial idea de sortir al

carrer per trobar un torero i man-

tenir-hi un affaire amorós.

35


TELE

VIS

IÓ

sense remordiments totes les xorrades que se m’acudeixin. Per compensar-ho, he muntat un show totes les tardes a casa, però ja fa dies que no ve ningú a fer d’espectador.

Guiat pel rigor científi c (el conserge, una al-tra vegada), el meu amic en va dir que potser havia de canviar el tipus de programació. Lla-vors vaig començar a veure programes infor-matius. Però informatius de veritat, no dels que t’expliquen coses des d’un plató, sinó d’aquells que surten amb les càmeres al carrer i et vo-len mostrar la vida real. Ara, per fi , descobriria com és el món de ve-ritat. Preparats? Doncs resulta que el món està ple de drogoaddictes, mafi osos, camells, gent sense escrúpols que enganya i extorsiona, prostitutes, delinqüents juvenils, sèniors i jubilats (delinqüents, em refe-reixo), irresponsables, lla-dres, maleducats, terroristes, grillats, proxenetes, aprofi tats, rodamóns, gàngsters, sabotejadors i tot un univers de personatges que no hi ha cap novel•la capaç d’abastar-los a tots. Bocaba-dat: així em vaig quedar. Per sort, vaig reaccio-nar amb intel•ligència i, obsessionat com estava per arribar a ser normal, vaig decidir reconvertir-me en extorsionador. A mi la idea em va semblar genial: començaria a demanar amablement un impost revolucionari a tots els veïns de la meva escala (la veritat és que si havia de triar, preferia ser extorsionador amable: em fan por les pisto-les, no domino el tema de drogues i això de fer-me prostituta em va semblar una mica compli-cat). Les reaccions no van ser massa positives: oscil•laven entre petar-se de riure o tancar-me la porta als nassos, si bé a vegades combina-ven les dues reaccions. Però vaig arrodonir la idea amb una altra genialitat: si volia que em prenguessin seriosament, m’havia de disfressar de torero, amb la montera i tot (al cap i a la fi , pel que havia vist a la televisió durant la setma-na d’hiperrealitat, tothom admira i es pren molt seriosament tot el que fan els toreros). Malgrat això, des que vaig començar a passejar-me per l’escala vestit de torero demanant l’impost re-volucionari, les reaccions van girar cap a l’insult

groller o la preocupació injustifi cada per la meva salut mental. No ho acabo d’entendre.

En un últim esforç desesperat, també vaig inten-tar endinsar-me en la realitat televisiva mirant-me les sèries. Totes: les americanes i les més pro-peres. Una setmana sencera mirant-me totes les sèries que feien a qualsevol hora i a qualsevol cadena. Resultat: fantàstic, una aguda som-nolència em va envair i per fi vaig poder recu-perar-me del cansament de les dues setmanes anteriors. Malgrat això, una ment aguda com la

meva va captar el mis-satge amagat. Pel que jo sé, tot l’entramat de les sèries televisives es podria resumir en: si-un-CSI-en-el-cor-de-la-ciu-tat-no-troba-entre-fan-tasmes-60-o-90-tetas-no-hay-al-ventdelplà-pa-raíso-físico-o-químico..., més o menys. Així que, per comprovar-ho, vaig convocar a totes les veï-

nes del barri a una festa a casa meva amb la intenció d’arribar al nombre de pits que indica-ven les sèries. A més, i com que l’amic conser-ge ja no venia per casa, també vaig convidar un amic segurata (és el més proper que conec a un CSI) per a veure si d’aquesta manera po-díem treure l’aigua clara de tot l’entrellat. Tam-bé vaig pensar contractar per 94 milions d’euros un saltimbanqui que donés cops de peu a una pilota (un personatge semblant durant l’estiu havia enlluernat alguns periodistes i moltes ne-nes histèriques), però vaig patir pel destí de les meves ratlles verdes de la paret (ja els havia agafat afecte) i, a última hora, vaig prescindir del saltimbanqui.

La festa prometia. Però tot va començar a en-redar-se quan alguna de les meves convidades va anunciar que s’havien esgotat les existències alcohòliques i alguna altra va decidir baixar al badulaque de la cantonada per requisar (amb càrrec al meu compte, això sí) totes les provi-sions líquides que va trobar. A més, jo vaig pen-sar que aquell era un bon moment per mostrar el meu show vespertí vestit de torero. Total que quan va arribar el meu amic segurata es va tro-bar amb desenes de dones absolutament be-

La veritat és que si havia de triar,

preferia ser extorsionador ama-

ble: em fan por les pistoles, no

domino el tema de drogues i això

de fer-me prostituta em va sem-

blar una mica complicat.

36


gudes i pixant-se de riure amb les acrobàcies que jo els estava oferint penjat de la làmpada del sostre. A partir d’aquí tot es confon en un nú-vol (segurament tòxic) i no recordo gran cosa. El dia següent va ser un cúmul de sorpreses: el meu amic em va explicar que s’ho havia passat d’allò més bé amb un grup de dones de l’esplai de pensionistes del barri; els pakistanesos del badulaque van ser tan amables de comunicar-me (mil euros amunt, mil euros avall) el total del compte que havia de satisfer de manera imme-diata; les veïnes de la meva escala van tornar a mirar-me com si jo fos un extraterrestre amb pei-neta i més perillós que un mico amb un bazuka; i, per arrodonir-ho ja del tot, casa meva semblava haver patit un terratrèmol de grau 20 (com a mí-nim) en l’escala de Richter.

Per sort, l’aparell de televisió continua funcio-nant correctament i queda molt maco sobre el fons de ratlles verdes de la paret (en algun moment m’he recordat de Plató i de la seva ca-verna, però no sóc capaç de lligar amb què ni per què). A més, el compte del badulaque no supera els 200 milions d’euros del meu pressu-post anual i, per tant, encara estic dins dels límits ecològics i de sostenibilitat que m’havia plan-tejat. Només em preocupa una mica l’ús que, a partir d’ara, li podré donar al vestit de torero (tan maca com em quedava la montera!). Però, tranquils, continuo buscant a la televisió totes les respostes. Segur que hi sónp

El Xicot d’Aspasia

TELE

VIS

IÓ


37


radio professionals gravats) en l’actualitat. Si hi ha molts tipus de programes de ràdio, de podcast n’hi ha el doble. De qualsevol tema i format que imaginis, n’existeixen. Personalment, prefereixo els podcast que potencien el

contingut propi a base de crítica i debats amb un toc d’humor, que no els de pura informació. Aquests no deixen de ser notícies que podem trobar a diari als blogs i a la premsa escrita.

Com he dit, el millor per començar és escoltar els de la categoria “humor”. Que tot i que tracta temes de tota mena segons el programa, solen tenir el mateix fons humorístic. Crec que podreu passar una bona estona amb, entre d’altres:

Dos horas y media(http://doshorasymedia.blogspot.com)

Necesito un arma(http://www.necesitounarma.com)

Completely Madafaka(http://www.completelymadafaka.com)

Comando alt suprimir(http://www.comandoaltsuprimir.com)

Los Danko(http://www.losdanko.com)

La duració de cada programa oscil•la entre trenta minuts i dues hores. Si viatgeu, com un servidor, a diari en metro o bus, els trobareu un regal del cel.

Podreu trobar aquests i altres podcast a les seves webs corresponents o entrant a la iTunes Store a l’apartat “Podcast” i descarregar-los de manera totalment gratuïtap

Miquel Rodríguez

PODCAST

“Estàs al metro. Tens son i, com sempre, t’has quedat sense seient. Mentre mires com les esta-cions passen lentament, observes un noi que hi ha davant teu. Té uns cascos, segurament està escoltant musica, però… un moment, està rient? Sembla que sí. Sembla que intenta contenir-se però no pot. T’adones que la gent que hi ha al vagó comença a in-quietar-se pel noi que riu. Ara ho fa descarada-ment. La gent s’espanta i marxa del metro. Tu no, ara pots seure. Et preocupes pel noi i li pregun-tes per què riu. Respires alleujat al descartar que no és boig, només està escoltant un podcast d’humor.”

Podcast. Segur que molts de vosaltres heu sen-tit parlar-ne alguna vegada. Ja sigui pel vostre amic freak o pel simple fet de adquirir un iPod i començar a utilitzar l’iTunes; el software gratuït d’Apple per ordenar i descarregar contingut audiovisual. Aquest últim acostuma a ser el pri-mer pas per familiaritzar-se amb aquest nou -tot i que tingui més de 5 anys- concepte de entre-teniment d’àudio. Si encara no heu sentit parlar-ne mai, tranquils, aquí teniu una bona defi nició:

“El podcasting consisteix en la distribució d’arxius multimèdia d’àudio o vídeo mitjançant un siste-ma de sindicació (RSS) que permet subscriure’s al contingut i descarregar-lo per escoltar-lo en qualsevol moment.” Com? Què? “Sindicació”,

“rss”, “àudio”... Si moltes paraules et sonen a xinès, no passa res, aquest sol ser el principal problema que fa que la gent tiri cap endarrere davant del podcasting.

Per això, els que volem donar a conèixer el medi el defi nim així: “Ràdio per Internet que pots escoltar quan vulguis”. Molt més senzill i fàcil d’entendre, tot i no ser una defi nició molt encer-tada, a nosaltres ja ens val.

Ara, com que ja sabeu què signifi ca el podcasting, és hora de que conegueu els millors podcast independents (res de programes de

Si hi ha molts tipus de programes

de radio, de podcast hi ha el do-

ble. De qualsevol tema i format

que imaginis, en trobaràs un.

INTE

RX

AR

XA

38


LA FRESA DEL SALMÓ SALVATGE

De petits, quan els pares ens duen per primer cop a la platja i ens deixen anar de la mà, la majoria sortim corrents cap el mar per fer front a les onades. Acabem rient i una mica espantats -també-, rebolcats per la sorra. Per una altra banda, quantes vegades NO vo-lem fer el que ens manen, ni el que toca. Fins al punt que portar la contrària sembla formar part, indestriable, de fer-se gran. Ja, a una altra edat de la vida, en canvi, quants cops no hem pensat que calia fer “allò”, fer el necessari, per poètic, erràtic, dissident i inútil que fos.

És així com neix aquest salmó feréstec, que fuig de les piscifactories com un alumne de l’esforç. Un salmó a qui hem donat nom: Ànsia, amb l’esperança d’atorgar-li un alè d’existència, que li permeti arribar de seguida al mar, perquè “si són aturats (els salmons) per preses o rescloses, o s’extravien a l’aigua dolça, aleshores es posen malalts, s’aprimen i degeneren... es tornen insípids, fats, perden sang i força i es debiliten (sense remei)”. Així escrivia un clàssic de la pesca de canya amb mosca artifi cial, Izaak Walton, en una obra de referència sobre el tema, feta al segle XVII (una delicada orfebreria, amb l’únic in-convenient que l’autor era un monàrquic impenitent que entretenia la seva canya -i la seva ploma- per fugir de les forques dels exèrcits republicans de Cronwell). L’obra és un no parar en la capacitat d’estimular les ganes de convertir les metàfores piscatòriques en descripcions socials. Així segueix, citant a Sir Francis Bacon: “Al mar el salmó creix i es desenvolupa a cor que vols (...) i, més encara, quan més llunyana és la seva proce-dència de l’oceà, més gros i millor és”. Una afi rmació que enaltiria els guerrers de Ca-vafi s en el seu periple d’Ítaca provocant el xoc de les armes amb els seus escuts men-tre els elms refulgien a la llum meridional del mar d’Homer (que no, no es diu Simpson de cognom). Però sí, sí és aquesta una de les pretensions d’Ànsia: oferir als alumnes, als lectors, una via cap al mar d’horitzons inabastables, de tempestes més que probables i oceans de dubtes abisals, de monstres, encara que també d’illes i cels blaus sense mà-cula. I, d’aquesta manera, anar més enllà dels rius d’aigües somes, repetitius i previsibles.

Però si destaca per alguna cosa el nostre peix “contracorrentista” és en la remunta del riu ancestral, en el seu viacrucis de fi nal cert, “...encara que és una molt dura excursió passar de l’aigua dolça dels rius al mar, encara serà més penosa la marxa inversa des de l’aigua salada a la dolça, per fer la fresa, o per a buscar el plaer que, anteriorment trobava (...), haurà de travessar preses, salvar rescloses, barreres i indrets sense aigua i fi ns i tot llocs que per a la seva alçada semblarien infranquejables” -paraula de Walton-. Ara bé, tots sabem el motiu d’aquest esforç si fi nalment té èxit: una nova generació de salmons. De nou les cries, en la marxa inacabable dels dies, intentant nedar riu avall fi ns al mar. Un any i un altre (un curs i un altre), un cop i un altre, una vegada i una altra, amb una Ànsia infi nita. El que hem dit fi ns aquí no justifi caria per si mateix aquest intent?

Algú -temeràriament- encara podria insinuar un per què ara? La resposta més sincera no passaria del per què no ara? Però de caure en la provocació, si baixéssim a l’arena del Circ, no ens importaria afi rmar que...Com a prototípics occidentals -o no-, potser seria més fàcil fer surf: instal•lats a la cresta de l’onada, bronzejats i ociosos, mentre els xinesos no pa-ren de treballar als tallers, els hindús a les ofi cines i els africans intenten fugir del seu no futur. A nosaltres, amb prou feines ens queda un coronel nord-americà per recordar-nos que “el nàpalm fa olor de... Victòria!”, quan tants dels nostres joves riuen les gràcies d’un goril•la bicolpista, amb uniforme, que brama: “Aquí huele a asufre!”. I, en aquesta hora foscant, les torres de guaita, tant destrament alçades amb el morter de grecs, romans, francesos,

EL Q

UE

NO

EST

À E

SCR

IT...

A L

’ED

ITO

RIA

L

39


EL Q

UE

NO

EST

À E

SCR

IT...

A L

’ED

ITO

RIA

L

escocesos... (els drets dels individus, la igualtat de les dones, el pensament laic, la llibertat) resten indefenses a mercè dels exèrcits fè-tids de la intolerància, que no necessiten ni de la lluna sencera per imposar la seva ignorància i obcecació... A la merda!

I, així les coses, no tenim dret a pensar que la llum s’apaga?, el conegut “Lucis ante termi-num”, en la seva versió més laica. Ens demanem si som en aquell moment del dia en que la llum arriba al seu fi nal, per donar pas a la nit? Una nit densa i bàrbara, on els camins desapareixen i l’armagedon sembla no només possible sinó proper. I tot plegat sota un sen-timent desesperat al qual intenten donar nom els poetes, tot plegat quan:

“Els millors adoleixen de convicció, i al mateix temps els pitjors són plens d’una apassionada intensitat” Willian B. Yeats, The Second Coming

Tot plegat... mirem el món des d’aquest petit, ridícul occident, premonitori, que són els instituts d’avui, on els bàrbars, fa temps, han traspassat el limes. Bàrbars de tota mena que, disfressats amb les seves millors caretes, amenacen amb fer-se els amos. I nosaltres, restes del naufragi, cecs abocats a l’abisme, tentinegem amb els palmells de les mans oberts cap al buit infi nit, ignorants de les noves FRONTERES que ens amenacen en l’horror d’una immensa tenebrap

J.C.M. i G.F.P.


40


“El mal d’escriptura”Es tracta d’una col•lecció de llibres, opuscles, pamfl ets i quartilles escrits tots per artistes i que consti-

tueixen una biblioteca molt singular. Lloc: Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Data: 20/11/2009-25/04/2010

Exposició “Abracadabra. Il•lusionisme i ciència”CosmoCaixa aposta per mostrar les bases científi ques de la il•lusió en “Abracadabra. Il•lusionisme i ciència”, amb invents, experiments i trucs dirigits pel mag Juan Tamariz que pretén enganyar el cer-

vell.Lloc: CosmoCaixa Barcelona

Data:19.11.09- 31.12.10

“Boulevard”Carol López dirigeix, en la nova temporada de la sala Villarroel, Boulevard, una comèdia d’època en

la qual diversos personatges del món de la faràndula assagen per una obra en mig de molts proble-mes de producció

Lloc: Teatre VillarroelData: 7.11.09 – 21.2.10

Exposició “Darwin observador-Darwin naturalista”L’exposició es centra en els viatges de Darwin al voltant del món recollint experiments a bord del

Beagle i es basa en les observacions plasmades en el seu diari del periple.Lloc: CosmoCaixa Barcelona

Data fi nal: 31/12/2010

Cicle “Concerts Simfònics al Palau”: Concert “El Vell Nou Món”Lloc: Palau de la Música Catalana

Des del 16/01/2010

Concert “Les Quatre Estacions”, de Vivaldi, “Adagio” d’Albinoni i “Canon” de Pachelbel, amb l’Orquestra Filarmònica de Volgograd

Lloc: Palau de la Música CatalanaData d’inici: 16/01/2010

Exposició “Colònies industrials”Lloc: Museu d’Història de Catalunya

Data fi nal: 07/03/2010

Exposició “Els ibers: cultura i moneda”Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya

Data fi nal: 02/05/2010

Exposició “Barcelona té castell”Lloc: Castell de Montjuïc

Data fi nal: 31/12/2010

Exposició “Fam i guerra a Catalunya. Memòria i estratègies de supervivència 1936-1959”Lloc: Museu EtnològicData fi nal: 31/03/2010

AG

END

A

Les fotografi es d’aquest primer número són obra original de Cíntia Barra-gán Ruiz, fotògrafa colomenca de 18 anys. Actualment Cíntia Barragán està estudiant Imatge i la seva obra està immersa en l’experimentació i exploració de nous territoris. En aquesta petita mostra conjuga el retrat, el joc amb la llum i les escenes quotidianes, no exemptes però d’una certa càrrega simbòlica. Des d’aquestes pàgines li volem desitjar la sort que, sense dubte, mereix.

Autor: Jaume Costa i Masó

(SANTA COLOMA DE GRAMENET, 2010)PRINTED IN CATALONIA

revista ..ànsia

Documents