13 de juliol del 2014 Núm. 842

REPORTATGE

La llum que va sorgirde la Vall Fosca

ENTREVISTA

RafaMelero, mosso i escriptor

Ara fa cent anys, la Vall Fosca va il·luminar Catalunya

des de la central hidroelèctrica deCapdella, la primera

que va entrar en funcionament al Pirineu. Encara està

en actiu, però a la vegada, funciona comamuseu. Un

recorregut per les seues instal·lacions és fer un viatge

en el temps ple d’èpica i bellesa natural.

TEXT:ANNA SÀEZ FOTOS: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

TURISME

El seglede la llum

REPORTATGE

06LECTURA

REPORTATGE

07LECTURA

l 28 de gener del 1914 es posava en

marxa la primera gran central hidroe-

lèctrica del Pirineu a la Torre de Cap-

della. Una obra faraònica. Quatre mil homes

hi van treballar durant vint-i-tresmesos per fer

realitat la proesa. La Vanguardia recollia la no-tícia en la seua edició del 12 de febrer. La Vall

Fosca era tan lluny, aleshores! Les notícies tar-

daven a arribar a la capital, encara que el seu

abast fos tan incontestable que, cent anys des-

prés, la central encara estigui en actiu. Al Pi-

rineu, res no tornaria a ser el mateix. La mo-

dernitat hi va arribar a marxes forçades. D’un

dia per altre. Enginyers de totes les nacionali-

tats imilers d’obrers vinguts d’Andalusia,Múrcia

i Aragó (sobretot) van fer arribar el segle XX.

Tot va començar a la Vall Fosca, que malgrat

el topònim, va il·luminar la Catalunya de prin-

cipi del segle XX. El diputat pallarès Emili Riu

és qui té la idea. Fa una visita com a polític a la

regió lacustre de l’estany Gento i se li encén

la bombeta: aquella trentena de llacs es po-

dien interconnectar i, aprofitant el gran desni-

vell natural que hi havia delmés baix fins a Cap-

della, es podia fer electricitat a l’engròs. Uns

50.000 cv/h segons el projecte inicial. L’electri-

citat es coneixia des de final del XIX, però era

molt costosa. Com a exemple, els salts del Llo-

bregat, que alimentaven les indústries de l’àrea

metropolitana de Barcelona, només tenien una

potència d’entre 100 i 200 cavalls per hora i,

paradoxalment, el kilowatt sortia a 0,22 pes-

setes, una petita fortuna. Emili Riu no fa més

que rebre negatives, però segueix endavant

amb el que sembla un somni tronat. Malgrat

ser el pioner, la seva figura ha quedat eclipsada

per qui va ser el seu rival més directe, l’enginyer

nord-americà Frederick Stark Pearson. Riu va

guanyar el primer assalt i va ser el primer a fer

llum, però Pearson va saber diversificar més

l’activitat empresarial i la seua Canadenca aca-

barà comprant la companyia de Riu el 1923.

Malgrat tot, el llegat del pallarès resta intacte.

La central hidroelèctrica encara està en actiu

i amb la majoria de peces originals. Vàlvules

gegants transportades a 2.000metres d’alçada

amb lameteorologia en contra i desnivells que

arriben al 89%. Una proesa. Visitar el sorpre-

nent Museu Hidroelèctric de Capdella és en-

dinsar-se en un episodi carregat d’èpica.

El viatge en el temps comença tot just quan

enfilem la Vall Fosca. Almateix trencall de Sen-

terada. Anirem resseguint –a contracorrent–

el riu Flamisell. Al nostre davant, un paisatge

de postal. Per què diem que tot just quan

deixem enrere la C-13 comença l’experiència

hidroelèctrica? Doncs perquè la carretera que

ens deixarà a la central de Capdella no existia

fins al 1912. És el primer escull que ha de su-

perar Emili Riu. No es poden iniciar les grans

obres previstes per la senzilla raó que no s’hi

pot transportar el material. Comença la llen-

E

REPORTATGE

08LECTURA

TOT UN ESPECTACLE. L’estany Gento

recull l’aigua dels trenta llacs de la

regió lacustre de la Vall Fosca.

genda. Aquells trenta quilòmetres d’asfalt els

van fer tresmil homes obrint-se pas a pic i pala

en només noranta dies. I sense la maquinària

d’ara, no cal dir-ho. Tota una proesa.

Ara que ja hem retrocedit un segle fem l’es-

forç d’imaginar-nos com era la Vall Fosca el

1912. Ja famés d’una dècada que s’ha estrenat

el segle XX, però en aquest racó del Pirineu res

no ha canviat. De feina no en falta. Hi hamolt

de bestiar. I quan el clima permet pujar els ani-

mals a lamuntanya, els homes se’n van a treure

un jornal riu avall, a Balaguer o a Lleida. Aquella

vida austera i senzilla tenia els dies comptats.

Un audiovisual que es projecta al Museu Hi-

droelèctric de Capdella recull testimonis que

ens fan somriure. “No res no faran aquests: que

no veus que volen fer cremar l’aigua i això és

impossible!”, recorda sentir-li explicar al seu

padrí una veïna d’Espui. Així va ser rebut el di-

putat pallarès Emili Riu quan hi va anar a ex-

plicar el seu estrambòtic projecte. Això de fer

llum aprofitant els més de 800metres de des-

nivell que hi ha des del circ lacustre de l’estany

Gento fins a Capdella costa d’entendre. I no és

ignorància. Riu no fa més que rebre negatives

de gent important que li desaconsellen em-

barcar-se en una aventura com aquesta. Els

llacs de la Vall Fosca tenen molta aigua, efec-

tivament. Però es gela. De fet, l’estany Gento

és el que té la temperatura més freda de tot

l’Estat. Ell no es desanima: “Però a sota del gel,

hi ha aigua, sobretot si interconnectem els prop

de trenta llacs”. Encarrega un informe eco-

nòmic, que també es demolidor: a Catalunya

no trobarà clients disposats a pagar per rebre

electricitat. “Doncs la portaré cap a França”.

Emili Riu és un visonari. Tot un personatge que

La central està enactiu. Només hacalgut canviar-nepeces danyadespels bombardejosde laGuerra Civil

REPORTATGE

BENVINGUTS AL FUTUR. Els enginyers

van portar el futur al Pirineu del 1914.

Les seues cases encara criden l’atenció.

09LECTURA

REPORTATGE

va acabar eclipsat pel seu rival més directe,

l’enginyer nord-americà Frederick Stark Pe-

arson. Comque a casa no li fan cas, Riu se’n va

a buscar capital a fora, a França. Una fortuna

si ens situem a començament del segle XX: vuit

milions de pessetes. També ha d’importar els

enginyers de Suïssa. Enginyers demines, perquè

la seua obra faraònica es farà sota terra. A 2.000

metres d’altura, però sota terra.

Pearson l’empaita. Un any abans, el nord-

americà funda a Toronto dues empreses que

farien història a l’altra banda de l’oceà Atlàntic:

la Barcelona Traction, Light and Power, limited

i l’Ebro Irrigation and Power Company, limited.

La popular Canadenca es posava enmarxa i el

30 de novembre del 1912 comencen les obres

del Canal de Seròs, al tram baix del Segre.

Emili Riu té pressa. De res no li servirà haver

estat el primer a començar les obres si la Ca-

nadenca fa llum abans que Energía Eléctrica

de Cataluña, la seua flamant empresa.Malgrat

l’enorme complexitat de l’obra i les condicions

climatològiques del tot adverses, amb hiverns

per sota dels vint graus negatius, està disposat

a guanyar la cursa i d’aquí que posés tres mil

obrers a fer una carretera en un temps rècord.

Al Pallars es rendeixen a l’evidència que Riu va

de debò. Mai no s’havia vist tanta gent en

aquella tranquil·la vall. Anuncis publicats en

diaris d’arreu de l’Estat reclamen constantment

mà d’obra. Hi arriben a treballar 4.000 persones,

lamajoria procedents del sud d’Espanya. Amb

el pas del temps, però, els veïns dels dinou po-

bles de la vall també s’animaran a viure de la

tranquil·litat d’una setmanada segura. Aquests

treballadors anònims fan possible la gesta. Vint-

i-tresmesos després, la Vall Fosca il·lumina Ca-

talunya.

Era evident que més tard o més d’hora

l’electricitat substituiria el vapor, però calia

trobar la manera d’augmentar-ne la potència

i abaratir-ne els costos. Emili Riu és diputat a

les Corts pel districte de Sort-Vielha i en una

de les seues visites com a polític a la Vall Fosca

li parlen de la regió lacustre que hi ha mun-

tanya amunt. Sent curiositat i la visita. Aquella

excursió canviaria la seua vida i la de tot el Pi-

rineu. El diputat pallarès va tenir el conven-

ciment que interconnectant tots aquells es-

tanys i aprofitant el gran desnivell que hi havia

des del més baix, el Gento, fins a Capdella, es

EMULANT EL BESAVI. Felip VI va fer l’abril del 2013 el mateix

recorregut que va fer el rei Alfons XIII el 1924.

visites reials

“En vint anys, a la Torre de Capdella esvan avançar tres segles”, resumeixl’historiador i director de l’IEI JosepMaria Solé Sabaté. S’entra al segle XX depatac i de lamà d’una colla d’enginyersestrangers que porten lamodernitat aracons fins no famassa allunyats de tot.Els pocs testimonis gràfics que esconserven del Pirineu previ a aquestagran epopeia podrien ser imatges delsegle XVII. L’abril del 1912Mr. Paul Bizet,director general de la companyiaEnergía Eléctrica de Cataluña, estrena lanova carretera que s’ha obert camí de laPobla fins a Capdella a bord d’unautomòbil. Mai abans no s’havia vist uncotxe per allà. A poc a poc, elsestrangers de noms complicats canvienles normes. Treballa tanta gent a lesobres que cal construir campaments detreballadors. Petites ciutats artificialsque no s’assemblen a res. S’hi respira unambientmésmodern imés europeuque amoltes ciutats catalanes del’època. A l’escola, sense anarmés lluny,es fa teatre, gimnàstica i s’estudiafrancès. A les cases, hi ha aigua corrent. Iparquet al terra. Amb tants rècordsbatuts, no és estrany que el rei AlfonsXIII decidís anar a visitar aquelles gransobres el 1924. L’abril del 2013, l’aleshorespríncep Felip va fer el mateix recorregutque el seu besavi. Una visita reial percommemorar-ne el centenari.

D’ALFONSXIIIA FELIPVI

AR

XIU

FE

CS

A/E

ND

ES

ALLE

ON

AR

DD

ELS

HA

MS

10LECTURA

REPORTATGE

COM EL PRIMER DIA. Ja fa un segle que

va començar a funcionar la primera

turbina, però se n’han hagut de canviar

molt poques peces originals.

Laprimera central del Pirineu és, a lavegada, unmuseuquepermet reviure lagran epopeia que es va viure al segleXX

11LECTURA

REPORTATGE

podia fer electricitat a l’engròs. Uns 50.000 cv/h

segons el seu projecte inicial. A casa el prenen

per boig. Però a França troba qui se l’escolti. El

febrer de l’any 12 s’envia una comissió a veri-

ficar sobre el terreny allò que ha explicat Riu.

El projecte és viable, així que es crea la societat

francosuïssa Energía Eléctrica de Cataluña i, a

l’altra banda del Pirineu, enginyers i socis capi-

talistes es posen a treballar.

Tornem al segle XXI. Aquest somni tronat

de Riu va ser una realitat. I tot aquest patrimoni

industrial és avui un reclam turístic que fa única

la Vall Fosca. Josep Maria Dalmau, alcalde de

la Torre de Capdella, explica, orgullós, que

aquestmunicipi rep visitants d’arreu del món.

“La gran majoria són catalans, de l’Estat espa-

nyol i francesos... però et trobes gent de tot

arreu. Ara fa poc, d’Israel.” Reconvertir la que

va ser la primera central hidroelèctrica en un

museu ha estat un encert. Després de la visita,

el paisatge es veu d’una altra manera. “El tele-

fèric de l’estanyGento és un gran reclam. Puges

des de Sallente (1.770 metres) fins a l’estany

TELEFÈRIC. Fins al 30 de

setembre es pot pujar a

l’Estany Gento a bord del

telefèric. Hi ha cinc viatges

d’anada i cinc de tornada.

12LECTURA

REPORTATGE

Gento (2.154 metres) d’una manera increïble

i còmoda. S’hi pot anar ambnens i és comviure

una gran aventura”. Un cop a dalt, les opcions

són il·limitades: fer una volta a peu pla amb

el carrilet que circumval·la l’estany, una excursió

apta per a totes les edats, agafar la ruta GR-11

que ve d’Espot o endinsar-se cap al Parc Naci-

onal d’Aigüestortes. “Som la porta d’entrada

al parc més propera a l’AVE”, afegeix Dalmau.

Ell, com tants veïns del municipi, ha treballat

a la central hidroelèctrica. “Trenta-cinc anys”,

matisa. Irònicament, el telefèric va arribar als

vuitanta i molt poc temps després, tot es va

informatitzar. “Però, abans, el manteniment de

les vàlvules t’obligava a pujar a la regió dels llacs

amb dosmetres de neu”. No costa d’imaginar-

se l’heroïcitat de tants i tants treballadors anò-

nims.

Encara avui, quanes veuen aquelles vàlvules

gegants que regulen els estanys, sembla im-

possible que a principi del segle XX s’aconse-

guís de portar aquelles peces tan descomu-

nalsmuntanya amunt, superant desnivells que

arriben al 89%. Però es va fer. La primera tur-

bina va entrar en funcionament el gener del

1914. Una efemèride que, en coincidir amb l’hi-

vern, quan el telefèric no funciona, s’ha ajornat

fins a aquest estiu. L’esclat de la Primera Guerra

Mundial frena el projecte d’Emili Riu, però ja

no hi hamarxa enrere. No pot arribar als 50.000

kw/h que havia calculat, però els 26.000 que

aconsegueix el fan ser prou competitiu com

per oferir el kilowatt a 0,2 cèntims. Una autèn-

tica revolució. Al museu es conserva una cen-

tral de telèfon que rebia les trucades del Liceu

per demanar electricitat extra quan hi havia

òpera. Catalunya va entrar al segle de la llum

i, paradoxalment, ho va fer des de la Vall Fosca.

El telefèric que arribaa l’estanyGento ésuna curiosaportad’entrada al ParcNacionald’Aigüestortes

del Pirineu al Baix Segre

En paral·lel a l’aventura d’Emili Riu a la Vall Fosca, Frederick Stark Pearson comença lesobres del canal de Seròs, un salt d’aigua amb una producció estimada de 59.000quilowatts l’hora i que s’alimenta d’un canal de 28 quilòmetres que desvia aigua delSegre. L’enginyerWiliams Abbot encapçala un equip que es nodreix d’unamunió depagesos vinguts d’arreu de la plana, atrets per la seguretat d’un jornal que estavamoltper sobre del que es pagava en altres feines. Això sí, no els regalaven res: les jornadeseren d’entre 14 i 16 hores diàries. L’abril del 1914 es posa enmarxa la central de Seròs is’aconsegueix una fita que encara no s’havia assolit a Europa: elevar la tensió a 110.000volts. Pearson també compra Tramvies de Barcelona i la Companyia Barcelonesad’Electricitat. El canal de Seròs i, posteriorment, les preses de Camarasa i Sant Antoniconverteixen la seua companyia en la primera productora d’electricitat d’Europa.

UNACURSA FRENÈTICA

IEI

13LECTURA