- 0 -

Recull de vistes generals de la Sala Capitular de Sixena

i uns comentaris

Josep Miquel Gràcia

- 1 -

Introducció

Es tracta d’un recull d’imatges generals –totes les que hem pogut aconseguir– de la

Sala Capitular de Sixena, ordenades cronològicament amb uns comentaris, sorgits de

l’observació de les il·lustracions, els quals fan referència a l’estat general de

conservació de l’estança, als canvis que s’han anat produint al pas del temps i a algun

altre detall que hem considerat d’interès, il·lustratiu o simplement anecdòtic. La sèrie

compren l’abans i el després de l’incendi de la Sala l’any 1936 i també la reproducció

de la Sala al MNAC. Per fer la comparació més sistemàtica i entenedora hem diferenciat

les fotografies que mostren el tester nord d’aquelles altres que mostren el tester sud i

parts dels murs perimetrals laterals, est i oest. El munt de fotografies dels detalls de la

Sala queden fora de l’objectiu del present recull. Als interessats només els hi cal

consultar l’arxiu Mas on es guarden els negatius de les instantànies de la Sala Capitular

que Josep Gudiol i Ricart, al març de 1936, va fer per compte de la Frick Library de

Nova York, acompanyat de J. Robert i A. Llompart, en el transcurs d’una setmana. El

munt de negatius en blanc i negre es troben a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de

Barcelona (Arxiu Mas). També trobareu diverses publicacions explicant el programa

pictòric de la Sala, basades fonamentalment en les esmentades fotografies de Gudiol,

per exemple en el llibre Pintura mural sagrada i profana, del romànic al primer gòtic

de Montserrat Pagès i Paretas.

Apart de la coneguda aquarel·la de Valentín Carderera pintada al voltant de 1867 i

el dibuix de Joaquín Carpi del 1881, la foto més antiga que apareix és la del català Soler

Santaló del 1907 que hi figura a la portada.

El treball es tanca amb una succinta biografia dels fotògrafs i pintors, autors de les

imatges antigues recollides, amb l’excepció d’una foto, no mancada d’interès, del 1939,

que és d’autor desconegut.

Cal dir que en certs comentaris d’algunes fotos hem hagut de recórrer a una

moderada especulació, interpretant detalls i canvis no prou documentats. Per tant, si el

lector troba qualsevol inexactitud, que consideri important en el context general de la

interpretació, i ens la fa arribar, serà molt ben rebuda.

- 2 -

1. Fotografies de la Sala Capitular: tester nord

- 3 -

Núm. 1. Sala Capitular, tester nord. Aquarel·la de Valentin Carderera, 1867

Núm. 2. Sala Capitular, tester nord. Dibuix de Joaquín Carpi Ruata, 1881

- 4 -

+

Número 3. Sala Capitular, tester nord, el Naixement. Juli Soler Santaló 1907

Núm. 4. Sala Capitular, tester nord. José Galiay Sarañana, 1912

- 5 -

Núm. 5. Sala Capitular, tester nord. Francesc Xavier Parès (arxiu de Jordi Barón), 1912

Núm. 6. Sala Capitular, tester nord. Adolf Mas (arxiu Mas), 1917

- 6 -

Núm. 7. Sala Capitular, tester nord. Ricardo Compairé (Fototeca Diputación Huesca), 1930

Núm. 8. Sala Capitular, tester nord. Juan Mora Insa (arxiu DARA), 1930?

- 7 -

++

Núm. 9, Sala Capitular, tester nord, angle esquerre. Josep Gudiol (arxiu Mas), març del 1936

Núm.10, Sala Capitular, tester nord. Josep Gudiol (arxiu Mas), març del 1936

- 8 -

Núm. 11. Sala Capitular, tester nord, angle dret. Josep Gudiol (arxiu Mas), març del 1936

Núm. 12. Sala Capitular, tester nord després de l’incendi. Josep Gudiol (arxiu Mas), agost del 1936

- 9 -

Núm. 13. Sala Capitular, tester nord. Arrancant les pintures dels cercanyols de l’oest. Josep Gudiol

(arxiu Mas), setembre del 1936

Núm. 14. Sala Capitular. Apegant les peces de cotó amb cola als cercanyols de la part est d’un arc.

Josep Gudiol (arxiu Mas), setembre del 1936

- 10 -

Núm. 15. Sala Capitular Apegant les peces de cotó als cercanyols de la part est d’un arc.

Josep Gudiol (arxiu Mas), setembre del 1936

Núm. 16. Sala Capitular, tester nord, sense restes al terra. Juan Mora Insa (arxiu DARA), 1940-1950

- 11 -

Núm. 17. Sala Capitular tester nord al MNAC. Muntant els panells de les pintures, 1961

Núm. 18. Sala Capitular, mur perimetral oest. José Oltra Mera (arxiu Dara), 1961-1970

- 12 -

Núm. 19 Sala Capitular, tester nord i part oest. Principis de la restauració. Montserrat Manent, 1988

Núm. 20. Sala Capitular, tester nord. Després de la restauració del 1991.

- 13 -

-

Núm. 21. Sala Capitular, tester nord al MNAC. Josep Miquel Gràcia, 2016

Núm. 22. Sala Capitular, est i part tester nord al MNAC. Josep Miquel Gràcia, 2016

- 14 -

Núm. 23. Sala Capitular, part tester nord i part oest de la sala al MNAC. Josep Miquel Gràcia, 2016

Núm. 24. Sala Capitular, tester nord. Fotografia d’El Heraldo (27/01/2017)

- 15 -

Núm. 25. Sala Capitular, oest tester nord. Fotografia de Santi Iglesias, ARA (27/01/2017)

- 16 -

2. Fotografies de la Sala Capitular: tester sud

- 17 -

Núm. 26. Sala Capitular, tester sud. Juli Soler Santaló, 1907

Núm. 27, Sala Capitular, tester sud. Del llibre La Santa Reina Doña Sancha de Mariano de Pano,

al voltant 1920

- 18 -

Núm. 28. Sala Capitular, tester sud i part est. Francesc Blasi i Vallespinosa, 1925

Núm. 29. Sala Capitular, tester sud. Ricardo Compairé, 1930

- 19 -

Núm. 30. Sala Capitular, tester sud. M. Luesma, 1930

Núm. 31. Sala Capitular, tester sud i paret est. M. Luesma, 1930

- 20 -

Núm 32. Sala Capitular, paret est. M. Luesma, 1930

Núm. 33. Sala Capitular, paret est. Ricardo Compairé, 1930

- 21 -

Núm. 34 . Sala Capitular, tester sud i paret est. Josep Gudiol (arxiu Mas), 1936

Núm. 35. Sala Capitular després de l’incendi, arcs vistos des del tester nord. Josep Gudiol (arxiu Mas), 1936

- 22 -

Núm. 36. Sala Capitular, tester sud. Arrancant les pintures dels intradossos de l’oest. Josep Gudiol,

setembre 1936

Núm. 37. Sala Capitular. Arrancant les pintures dels intradossos i cercanyols de l’oest. Josep Gudiol,

(arxiu Mas), 1936

- 23 -

Núm. 38. Sala- Capitular, est i tester sud. Autor desconegut, 1939.

Núm. 39. Sala Capitular, tester sud. Juan Mora Insa (arxiu DARA), 1940-1950

- 24 -

Núm. 40. Sala Capitular. Escalfant la cola per al despreniment. Foto MNAC, 1960

Núm. 41. Sala Capitular, tester sud. Apegant les peces de cotó amb cola sobre les pintures. Foto MNAC, 1960

- 25 -

Núm. 42. Sala Capitular, tester sud. Apegant les peces de cotó amb cola sobre les pintures. Foto MNAC, 1960

Núm. 43. Sala Capitular, tester sud. Despreniment de les pintures. Foto MNAC, 1960

- 26 -

-

Núm. 44. Sala Capitular, tester sud. José Oltra Mera (arxiu DARA), 1961-1970

Núm. 45. Sala Capitular al MNAC, tester sud. Desuntant els panells de pintures per obres. anys 90

- 27 -

Núm. 46. Sala Capitular, tester sud i paret oest. Després de la restauració del 1991.

Núm. 47. Sala Capitular, sostre. Després de la restauració del 1991.

- 28 -

Núm. 48. Sala Capitular al MNAC, tester sud. Josep Miquel Gràcia, 2016

Núm. 49. Sala Capitular al MNAC, prop tester sud. Josep Miquel Gràcia, 2016

- 29 -

3. Comentaris sobre les fotografies del tester nord

- 30 -

Poca cosa podem dir dels números 1 i 2, perquè no són fotografies, en tot cas la

aquarel·la de color de Carderera ens mostra tot el tester emblanquinat i els murs

perimetrals, est i oest, amb un sòcol repintat. A l’esquera es veu la Capella del Sepulcre

d’origen italià. Destaquem que al centre del tester apareix una mena de moble alt que

ben podria ser un confessionari; més endavant en parlarem d’ell. La bancada de la paret

de l’oest té respatller. Cap mostra de deteriorament i taques d’humitat. Possiblement el

pintor ha tirat mà d’una benvolent creativitat. En el dibuix de Joaquin Carpi, núm. 2, el

tester està sense quadres i amb signes de pintures, la qual cosa vol dir que el dibuix el va

fer el 1981 després de retirar, Mariano de Pano i el mateix Carpi, la capa que cobria les

pintures del Naixement. O els bancs de les parets est i oest no hi eren o els va obviar en

el seu dibuix. De les quatre portes que donaven al claustre, només hi havien dues

obertes, les altres dues estaven tapiades, i així van romandre, una, al menys, fins el 1917

–a la fotografia de Mas encara estava tapiada– i l’altra fins el 1960 com veurem més

endavant.

La fotografia núm. 3 de Soler Santaló, enginyer, excursionista i fotògraf català,

datada en 1907 en el llibre Real Monasterio de Sigena (Diputación de Huesca), ens

mostra el primer arc i les escenes de l’Anunciació, la Visitació, el Naixement i l’Anunci

als pastors, descobertes per Mariano de Pano el 1981 i perdudes totalment el 1936, al

tester nord. La qualitat de la foto és prou bona d’acord amb la data quan es fa fer. Com

és una instantània de la part alta del tester, no es pot arribar a avaluar el veritable abast

dels efectes de les humitats.

Les fotografies núm. 4, 5 i 6, José Galiay Sariñana, Xavier Parès i Adolf Mas, dels

anys 1912 i 1917 no mostren cap diferencia apreciable entre elles, només els canvis

d’enfocament de la càmera. Hi ha els mateixos quadres a la part alta de la paret i els

mateixos bancs. També es veu en totes tres el deteriorament del sòcol del tester que

supera l’alçaria de la porta. Al recó de la dreta es veuen uns taulells que ben podrien ser

parts d’algun retaule desmuntat. La tauleta sobre la qual hi ha un petit faristol amb un

feix de papers o un llibre hi és a les tres fotografies, tal com ja hi era també a

l’aquarel·la de Carderera. A la paret oest de les fotografia de Parès i Mas es veu

clarament un confessionari –diferent de l’esmentat anteriorment– i la porta del tester

esta oberta. La dita porta comunica amb una escala i els dormitoris. Per manca

d’iluminació en cap de les fotos es pot apreciar el magnífic retaule d’alabastre de la

Capella del Sepulcre, a l’esquerra del tester. El Prior Moreno va escriure que “es una

de las cosas mas grandiosas de España y la más insigne que salió de Reino de

Nápoles”

Detall de la Capella del Sepulcre. Foto de Ricardo Compairé

- 31 -

La fotografia 7 de Compairé (1930) mostra que el sòcol del tester nord ha estat

arrebossat, potser els anys 20. Per algun motiu els elements decoratius o pintures de la

porta s’han tret. No és arriscat pensar que haguessin estat motiu de venda juntament

amb les taules d’un retaule desmantellat que hi havia al recó dret en les fotografies de

Galiay (1912), Parès (1912) i Mas (1917). En la fotografia de Compairé no hi ha

quadres a la Sala i la bancada de la dreta ha estat reformada o canviada, afegint-li un alt

respatller. S’ha voltat la tauleta i ja no hi és el faristol. Per manca de llum no hi podem

veure l’interior de la Capella del Sepulcre, fotografiat per Compairé molt més de prop

en una altra instantània. Abans, l’havia fotografiada també Mas. El deteriorament de les

pintures del tester nord és progressiu com ho demostren les dues taques negres sobre la

porta.

Amb referència a la fotografia núm. 8 del tester nord podria ser del 1930 o tal

vegada pocs anys més tard, feta per Juan Mora Insa, perquè la Sala no conté cap moble i

està força neta i molt ben il·luminada pel sol de tarda que entra per portes i finestres,

com la núm. 30 del tester sud d’autoria contrastada de M. Luesma. L’obsessió per la

il·luminació de Juan Mora Insa, es posa més de relleu encara quan veiem que la capella

del Sepulcre està completament il·luminada. Mai cap altra fotografia havia estat feta

d’aquesta manera.

Les fotografies 9, 10 i 11 són totes tres de Josep Gudiol i de l’any 1936, uns mesos

abans de l’incendi, amb l’única diferència de l’angle d’enfocament cap al tester. En cap

de les tres es veu la part del sòcol que suposem seguiria arrebossat tal com s’aprecia en

la fotografia de 1930 de Compairé. El fet de fer tres instantànies tant similars demostra

que a Josep Gudiol li atreia fortament aquesta perspectiva de la Sala, i especialment les

pintures del Naixement, descobertes per Mariano de Pano i malauradament totalment

perdudes en l’incendi de l’agost de 1936. Sembla que els quadres grans de la paret est ja

no hi són, els quals encara hi eren a la fotografia de Compairé de 1930. Les dues taques

negres de sobre del sòcol romanen irremeiablement. La qualitat d’aquestes tres

fotografies és força gran, com es pot esguardar a mesura que les ampliem.

La fotografia 12, presa per Josep Gudiol l’agost del 1936, és la més difosa com a

mostra dels estralls de l’incendi. Les pintures del tester estan totalment perdudes, fins i

tot s’han després les dues capes de morter de preparació –de calç i sorra la primera i

possiblement de calç i pols de marbre la segona més fina. Malgrat que el guix resisteix

prou bé la calor i el foc, la guixeria decorativa mudèjar de la capella del retaule del

Sepulcre es desprengué. Al terra, gairebé un metre de restes del sostre: alguns trossos de

fusta carbonitzats, runes diverses, trossos de teules i cendres. Tot el que no hi és,

d’abans de l’agost del 36, el foc s’ho menjà o el fum o algú s’endugué. No cal dir que la

policromia de les pintures que quedaren –només un 25 per cent–, passà a millor vida.

Quatre persones que podrien ser uns tècnics i altres, veïns de Vilanova de Sixena,

que estan muntant les rústiques bastides, apareixen a la fotografia 13. Es preparen per

arrencar les pintures dels cercanyols dels arcs. En la 14 i la 15, tres i dos persones

respectivament estan apegant petites peces de cotó mullades amb cola orgànica, una de

les parts dels treballs de la tècnica de l’strapo, de la qual més tard en parlarem.

Quan Juan Mora Insa va fer la fotografia núm. 16, el terra de la Sala Capitular

estava tot net sense rastre de runes. Com tenim una fotografia del 1939 on el terra està

completament ple de runes i restes de l’esfondrament degut a l’incendi, la fotografia de

Mora hauria estat feta amb data posterior. Tot i que, com al 1940 Mora ja tenia 60 anys,

- 32 -

li mancava una cama i anava en bicicleta, no seria molt més enllà del 1940 quan faria

les instantànies. Diguem-ne que les va fer al voltant del 1945. Segurament amb una

investigació més acurada i profunda arribaríem a trobar documents que ens informessin

quan es van netejar algunes de les estances de Sixena després del 1939 i qui ho va fer.

La fotografia de Mora ens mostra el tester nord sense cap rastre de pintures, ni de les

capes de l’arrebossat sobre la pedra. Els murs de carga de sobre dels arcs han estat

enderrocats, segurament pel mal estat de conservació en estar a la intempèrie tants anys.

Si ens fixem bé en els intradossos dels arcs encara hi veurem unes difuminades

empremtes de les pintures, de les quals em parlarem més endavant.

A la núm. 17 veiem el primer muntatge dels panells de les pintures a l’espai del

MAC, potser l’any 1961. Vist des d’avui crida l’atenció les escales i eines de treball tan

rudimentàries; es clar, han passat més de cinquanta sis anys.

José Oltra Mera, fotògraf d’Osca, segons l’arxiu de la Diputació d’Osca, va fer una

sèrie de fotografies de Sixena entre els anys 1961 i 1970, entre elles la núm. 18, on es

veu la paret de la Sala Capitular amb les quatre arcades de les portes que comuniquen

amb el claustre, obertes, la qual cosa ens ratifica que la fotografia és posterior a 1960-61

quan es va descobrir la quarta arcada amb pintures que conservaven la policromia

original, protegides pel mur o envà de tancament. Al peu de les arcades abunda la

vegetació, perquè cap neteja del terra s’hauria fet d’ençà d’una quinzena d’anys.

La núm. 19 és una instantània de 1988 de Montserrat Manent que forma part del

treball que va fer per a una col·lecció de sis llibres de gran format sobre la història de la

Corona d’Aragó. Direm com a curiositat el que recordava Montserrat Manent en una

entrevista d’El Punt-Avui; “Quan hi vam arribar, vam demanar als veïns del poble

[Vilanova de Sixena] que ens indiquessin on era el monestir. Ens en parlaven amb una

indiferència i un menyspreu totals. Se sorprenien que el busquéssim, com si la nostra

intenció fos anar a la fi del món”. Aquesta fotografia de Manent ens mostra els

començaments de la restauració de la Sala Capitular. Per sobre dels murs perimetrals i

dels arcs s’ha construït un cèrcol de formigó armat a fi i efecte de reforçar la crugia i els

arcs, i com a base d’un futur nou sostre. Sembla que l’activitat restauradora estava

aturada en els moments de la fotografia.

La núm. 20 ens mostra restaurada la Sala Capitular. Es posterior al 1991 i

l’exposició de figures religioses i altres, possiblement pertanyien a les monges de

Betlem, com a reclam dels productes en fusta i ceràmica que sempre han venut.

Les números 21, 22 i 23, han estat realitzades per l’autor d’aquestes línies per

exposar simplement com és actualment la reproducció de la Sala Capitular de Sixena al

MNAC, tester nord.

Les fotografies 24 i 25 ens mostren con ha quedat la Sala Capitular desprès de la

última restauració o transformació de l’any 2016. Destaca en primer lloc que el sostre

anterior ha estat substituït per un altre que és pla, suportat per biguetes de fusta natural i

taulells, també de fusta, No té res a veure amb el concepte anterior de sostre amb

obertures de llum. S’ha aixecat uns vint centímetres mitjançant maons sobre el cèrcol de

formigó de la restauració dels 90, el qual ha quedar al descobert. S’ha arrencat tot

l’arrebossat afegit en l’esmentada restauració. Tota la pedra ha quedat al descobert –

testers, murs perimetrals i els cercanyols dels arcs. Els arcs i els intradossos ja hi eren al

descobert, Per cert, alguns carraus y dovelles mostren un fort deteriorament, la

infermetat de les pedres sauloses és mostra evident. S’ha eliminat tota la cornisa que

- 33 -

envoltava la sala al començament dels arcs. Aquesta cornisa es va adossar molt

posteriorment a la construcció de la Sala i havia estat restaurada parcialment els anys 90

dels segle passat.

Les preguntes que em faig: en el cas, poc probable, que les pintures murals, que en

realitat ja no són murals, tornessin a Sixena, com s’haurien de col·locar? Dels panells

del MNAC, es passarien a uns altres? Els bastidors que suporten actualment les pintures

no servirien, i a més, de qui són? Es tornarien a recompondre les parts perdudes que

haurien quedat als panells del MNAC? Com s’haurien de tractar les pedres sauloses per

estabilitzar-les? Com aïllar els efectes perniciosos del formigó sobre les pintures? I la

possibilitat d’aparèixer microorganismes? Com la justícia no és el bàlsam de Ferabràs,

com vaig escriure en un article, haurien de ser els tècnics i els experts els que decidissin

el més adequat per a les pintures: el millor, tenint en compte tots els riscos. La consigna

hauria de ser: el art per sobre de tot. No cal dir que si s’arribés a un acord, ambdues

parts sortirien guanyant. “Plets tinguis i els guanyis”, sentencia una antiga maledicció

gitana. En el cas de les pintures murals de Sixena es pot aplicar amb tota la seva

integritat. L’efectivitat, o en tot cas, l’efectisme d’altres solucions no hauria de

descartar-se. Algun dia provarem de escriure unes línies sobre les sentències de les

jutgesses d’Osca en quant als plets dels béns de Sixena i les victòries pírriques.

- 34 -

4. Comentaris sobre les fotografies del tester sud

- 35 -

La fotografia núm. 26 és de Soler Santaló del 1907, tal com hem comentat en la

introducció, és la primera en el temps de la Sala Capitular. La part alta del tester sud

està emblanquinada i potser també arrebossada, recordem que les restes de pintures van

aguantar relativament bé el foc. Enmig dels tester està el retaule de la vida de Jesús amb

figures d’alabastre, atribuït a Gabriel Joly. A l’esquerra hi ha un moble que ben podria

ser un confessionari, el qual Carderera el pintà enmig del tester nord. I a la part de dalt

pengen dos quadres i enmig un santcrist. El sòcol es veu malmès.

La núm. 27 prové del llibre de Mariano de Pano, La Santa Reina Doña Sancha,

escrit l’any 20 o una mica abans. El nihil obstat és de l’any 20, però està publicat el

1943, la qual cosa obligà a Mariano de Pano a tancar el llibre amb un afegitó d’unes

quantes línies per actualitzar el llibre. El llibre conté diverses il·lustracions, i és a la

pàgina 62 on està la fotografia que estem comentant. A diferencia de la de Soler

Santaló, ara ja està arrebossat el sòcol i la bancada lateral està canviada amb un

respatller que cobreix una gran part del sòcol lateral. Segueix estan al mateix lloc el

moble que sembla un confessionari i ho seguirà estant encara a les fotografies de Blasi i

Compairé.

En quant a la núm. 28 i a la 29, de Blasi (1925) i Compairé (1930) hem de

concloure que no ens deixen veure els possibles canvis del procés de deteriorament, tot i

que, en deu anys poc haurien canviat les coses.

Retaule de figures l’alabastre policromat. Sala Capitular, tester sud. Foto de Ramón Compairé

A la núm. 30 de Luesma (1930) ja no és el confessionari, per tant hem de deduir que

el van treure en aquest any pel motiu que fos. Luesma fotografià també la pared

perimetral est, fotografies números 31 i 32, on es mostren els dos quadres de les

abadesses a la part alta i al voltant, restes de pintures murals i part de l’enteixinat

mudèjar del sostre. Compairé, també el 1930, fotografià aquesta part, fotografia núm.

33, concretament l’espai entre dos arcs, amb més protagonisme de les pintures murals.

Es probable que Josep Gudiol, quan fotografià la part est, va fer despenjar els

quadres de les abadesses perquè l’interessaven més les pintures murals que els

esmentats quadres, amb la qual cosa, descoberts els espais, va poder fotografiar totes les

escenes, encara que malauradament perdudes les parts baixes, fotografia múm. 34.

- 36 -

A la núm. 35, de Gudiol, any 1936, es veu la Sala Capitular, arcs vistos del tester

nord, després de l’incendi. Al sostre només queden restes dels murets de càrrega sobre

els arcs. Com hem vist als comentaris del tester nord, aquests murets de càrrega es van

substituir per formigó armat en la restauració de finals dels 80 i en la del 2016 s’hi van

afegir a sobre tres capes de maons.

A les fotografies 36 i 37 de Josep Gudiol, podeu veure unes persones disposades a

desprendre les pintures dels intradossos de l’oest, properes al tester sud. Crida l’atenció

la rusticitat de les bastides. Les escales que utilitzen s’assemblen força a les utilitzades

per batollar les oliveres, o realment tenien aquest ús a la vila de Vilanova de Sixena.

Una persona actua apegant una tela a l’intradós, les altres estan posant per a la

fotografia. Al terra un munt de runes.

La fotografia núm. 38 és d’autor desconegut. Segons hem pogut comprovar en

internet, aquesta fotografia es va vendre el 30 de novembre del 2016 per 20 euros.

Segurament provenia de França o d’algun propietari francès, perquè al lot de venda

s’ajuntava una nota escrita amb màquina antiga que deia: “RESTES DE LA FAMEUSE

SALLE DES CHAPITRES DU MONASTER DE SIGENA.- Dans cette salle il y avait

de magnifique peintures murales et d’admirables groupes d’albâtre” I després escrit a

mà: “1939 – GUERRA CIVIL, VILLANUEVA DE SIGENA, HUESCA. Es pot veure

que quan es va fer la fotografia el munt de runes superava el metro i escaig. També

crida l’atenció veure als intradossos les empremtes tan vives de les figures

genealògiques. Crec que això s’explica perquè amb la tècnica de l’strappo, quan les

capes d’arrebossat i les pintures murals estan ben fixades i integrades, amb la capa de

teles apegada, només s’arrenca un pel·lícula molt fina, per tant, queden restes de

pintures a la paret original, pigments i aglutinants que haurien penetrat en la capa fina

de l’arrebossat. En el cas dels cercanyols ha pogut succeir el contrari, no restant cap

empremta de les pintures, perquè no estaven tan ben fixades a les capes d’arrebossat.

També podria ser que en estar exposats a la intempèrie durant tres anys, s’hagués

produït el despreniment de les empremtes de les pintures pel sol i la pluja. Qui podia

sospitar, veien la fotografia, que a la part alta del tester sud romanien encara

arrebossades les restes de les pintures de la Crucifixió?

Juan Mora Insa va fotografiar també gairebé tot el tester sud l’any 1940 o pocs

anys després. Allí hi eren les restes de les pintures de la Crucifixió protegides per haver

estat encobertes per capes d’emblanquinat i arrebossat, potser des del segle XVII o

XVIII. La manca d’estima i la irresponsabilitat en tapar-les va ser la seva salvació fins

l’any 1961. Fotografia núm. 39.

A la fotografia núm. 40 del 1961 (arxiu del MNAC) es veu una persona escalfant

en dos dipòsits o calderons alguna mena de substància. Repassant el procediment de

l’strappo –neteja de les pintures, fixació de les mateixes amb goma laca, preparació de

les teles de cotó amb cola orgànica calenta, arrencament, etc. etc.– ens queda ben clar

que la persona esmentada estava escalfant la cola. Costa de creure que en quinze o vint

anys s’hagués produït tan gran deteriorament dels murs per despreniments a la Sala

Capitular, a més de la brutícia i terra acumulada per poder créixer herbes diverses a

dojo.

Les fotografies 41 i 42 són també del 1960 o 1961 i ens il·lustren sobre la

col·locació de les peces de cotó amerades amb cola calenta soluble sobre les pintures

del tester sud, descobertes per Joan Ainaud de Lasarte i el seu equip del MAC. Abans

de la col·locació de les peces de cotó, les pintures haurien estat lliurades de les capes de

- 37 -

calç i arrebossat, netejades i fixades. La núm. 43 ens il·lustra clarament del moment

concret de l’strappo (arrencament). Sobre una bastida, que no es veu, treballen Joaquim

Pradell, cap del Servei de Restauracions del MAC i dempeus, com ajudant, Ildefonso

Salillas Sagarra, tal vegada empleat de Bellas Artes i pare –serveixi l’aclariment només

com anècdota– de l’alcalde actual de Vilanova de Sixena pel PAR, Ildefonso Salillas

Lacasa.

La fotografia 44 és de José Oltra Mera, la qual, segons l’arxiu de la Diputació

d’Osca, va estar feta entre els anys 1961 i 1970, on es veu l’arc més proper al tester sud,

la paret de l’església. Pocs anys havien passat des que les restes de pintures d’aquest

tester, la Passió i la Crucifixió, havien estat arrencades. A sobre de l’arc, apareix a la

fotografia una part del ràfec o volada de pedra de la teulada de l’església, restaurada

probablement en el transcurs de la segona dècada dels anys 50 i primera dels 60, dins de

les restauracions que va portar a terme l’arquitecte Fernando Chueca Goitia, iniciades

l’any 1955 i que havia començat l’arquitecte Ricardo Fernández Vallés, el 1950. Les

dites restauracions, a càrrec del Patrimonio Nacional, es van centrar en la demolició de

totes les construccions que ocultaven els murs romànics de l’església, part de la teulada

i el campanar; i també en la consolidació d’algunes parts de l’església i el refectori. La

biga que hi resta entre el mur de l’església i l’arcada podria ser una resta de les bastides

col·locades per a la restauració del mur i la volada de la teulada de l’església. Les

assignacions pressupostàries en aquests anys eren ben minses. Cal no oblidar que entre

els anys 1927 i 1936, sota la direcció de l’arquitecte Bruno Farine es van portar a terme

importants obres de consolidació, drenatges i sanejament de cobertes de l’església i el

claustre, i l’eliminació del recreixement de l’àbsida, com es pot comprovar a les

fotografies de 1930 de Mas i Luesma.

La núm. 45 del MNAC, feta els anys 90, correspon als treballs de desarmament

dels panells de les pintures, de l’antic espai per portar-los a l’espai definitiu al MNAC.

Les fotos números 46 i 47, publicades als mitjans de comunicació, ens mostren la

Sala Capitular, després de les restauracions de finals dels 80 i principis dels 90. La

primera és del tester sud i mur lateral est i la segona del sostre amb les obertures per

donar llum a la Sala. Definitivament la primera restauració de la Sala Capitular no

arribaria fins 1988-1991. “Malgrat que per aquesta restauració el Govern d’Aragó va

rebre el premi ‘Hispania Nostra’, gairebé tots els entesos l’han qualificada de poc

encertada, solució forçada, aliena a les característiques essencials d’aquell espai

històric, per no esmentar el nyap del sostre.”, això és el que deia jo al meu treball Les

pintures i obres d’art de Sixena: un relat interminable. Ara vull matisar una mica les

meves afirmacions: potser que els autors d’aquesta restauració pensessin en donar-li a

aquesta sala una altra aplicació, dominada per la il·luminació dels arcs i de tot l’espai.

Els arcs haurien de ser els protagonistes. Retornar la Sala als orígens com contenidora

de pintures murals estava lluny del seu pensament i de la seva obra. Potser no volien fer

un pastitx, per tant, retiro el qualificatiu de nyap.

La 48 i la 49 són de l’autor d’aquestes línies, que només vol deixar a la

contemplació dels lectors com es troben les restes de pintures del tester sud al MNAC

- 38 -

5. Sobre les restes de les pintures perimetrals de la Sala

Capitular

- 39 -

Seguint les parets perimetrals, les pintures al fresc narraven passatges del Nou

Testament, mitjançant 11 escenes de la vida de Jesús (dos als testers i nou als espais

entre els arcs de les parets laterals). Actualment, de les 11 escenes, només es conserven,

incompletes i deteriorades, la corresponent al tester sud i alguna petita resta –quasi res–

dels murs de l’est. Que se’n ha fet de la resta? Malgrat que gairebé tothom atribueix la

pèrdua a l’incendi de 1936, i tenen una gran part de raó, així i tot si entrem a fons en la

resposta, ens apareixen fundades dubtes per la complexitat de la resposta o l’explicació

del procés de pèrdua o desaparició total.

Començant pel més fàcil: tot el sòcol a una altura d’un metre o dos al voltant de la

Sala es va anar deteriorant per les humitats permanents, com tants cops s’ha expressat,

producte de les aigües subterrànies provinents del riu Alcanadre. No oblidem pas que el

monestir es va edificar en un illot dins d’una llacuna per motivacions religioses, més

concretament, pels suposats fets miraculosos de la Mare de Déu que no volia quedar-se

a les ermites del voltant i tornava insistentment a un lloc enmig d’aquell terreny

pantanós. Donada la forta personalitat de la Reina Sança i el seu desig d’integrar Aragó

i Catalunya, no hem de descartar que s’aprofités de la popularitat dels fets miraculosos

per construir el panteó reial en terres aragoneses, però tan a prop de Catalunya,

allunyant-se de Sant Juan de la Peña. Aquesta possibilitat la deixa caure subtilment

Montserrat Pagès, en el seu llibre Pintura mural sagrada i profana, del romànic al

primer gòtic. L’aigua que prové del subsòl i ascendeix per capil·laritat conté sals

dissoltes. Quan l’aigua s’evapora, les sals dissoltes cristal·litzen i es van dipositant a

l’arrebossat, de forma que aquest es va degradant. El mateix succeeix amb la pintura,

que acaba saltant. No cal cercar mes motius de la desaparició de tot tipus de pintures del

sòcol. Per la qual cosa, ens fa pensar que més d’una vegada s’hagués arrebossat i pintat

tota aquesta part baixa de la Sala i alguna part alta a més dels testers.

Les parts més altes de les parets perimetrals, que també es van arrebossar o

encalcinar, tal vegada al segle XVIII o potser abans, també van sofrir parcialment els

efectes de la humitat. El fet cert és que quan es va arrebossar o encalcinar el tester nord,

una bona part de les pintures originals –escenes de la vida de Jesús– van quedar ocultes

i en certa manera protegides. Quan el 1881 Mariano de Pano, acompanyat de León

Abadías, van descobrir que sota la capa de calç i guix del tester nord n’hi havia restes de

pintures, aviat es va procedir a arrencar la calç i el guix per deixar al descobert l’escena.

D’aquesta manera relata Mariano de Pano la troballa “…entre las resquebrajaduras de

la cal, algo que parecia estar pintado. Verlo y comenzar a separar el blanqueo con el

corte de un cuchil1o, fué obra, de un momento; mas no era solo cal, era además una

capa de yeso de un centímetro de espesor, lo que ocultaba las sorprendentes

pinturas…” Tot i que Mariano de Pano va investigar o intuir l’existència de les pintures

en altres parts de l’estança, potser perquè estaven encalçades amb resistents gruixos ben

apegats de calç, no va seguir amb l’arrencament; circumstància sortosa que evità la

destrucció d’una part de les pintures no descobertes. I així tenim l’exemple de les restes

de les pintures del tester sud, aquelles que va arrencar Ainaud de Lasarte el 1960,

salvades miraculosament del foc i dels efectes de la intempèrie durant 24 anys, les

quals són ara al MNAC.

Els efectes del foc sobre les pintures del tester nord hi són ben palesos comparant

les fotografies de J. Gudiol d’avanç i després de l’incendi. Com ja hem dit abans, les

pintures dels tester nord van ser alliberades de la capa de guix i calç per Mariano de

Pano, per tant, estaven més exposades als efectes del foc. Els dubtes sorgeixen quan

- 40 -

intentem esclarir el que va passar amb les pintures dels murs est i oest. A les fotografies

esmentades de J. Gudiol realitzades després de l’incendi s’aprecien els danys

irreparables en parts dels murs est i oest, tot i que es veuen o s’endevinen altres parts on

es conserva la capa socarrada però encara encalçada. A sota d’aquesta capa alguna resta

de pintura més o menys afectada s’ocultaria... En algunes de les fotografies mostrades

en aquest estudi-inventari hi podem veure restes de les pintures de les parets est i oest i

també trossos que semblen emblanquinats o deteriorats: fotografia num. 27 de Blasi, la

30 i 31 de Luesma, la 32 de Compairé, la 33 de Gudiol i en moltes altres d’escenes

parcials de Gudiol que no apareixen en aquest estudi-inventari.

Que es sàpiga, ni Josep Gudiol, ni Ainaud de Lasarte van arrencar cap resta dels

murs est o oest. Si admetem l’existència d’aquestes restes i amb el pas del temps van

desaparèixer, només hi caben dues possibilitats, o algú les va arrencar o van

desaparèixer per les inclemències del temps: calor, fred, pluja i vent. L’espai va estar

sense sostre fins el 1989-90. Poc interès ha demostrat ningú al respecte fins avui. I ens

arriben els dubtes: van haver-hi més arrencaments a més dels de Gudiol i Ainaud de

Lasarte? Qui custodiava o vigilava realment y amb eficàcia les ruïnes del monestir

durant els anys 40 i 50? Per què no s`ha investigat més el procés de deteriorament i

pèrdua de tots els fragments de pintures murals de la Sala Capitular? Del retaule de

fusta i alabastre del tester sud es conserven diverses parts de figures d’alabastre, encara

que malmeses, però què va succeir amb les figures de la Capella del Sepulcre, també

d’alabastre, del tester nord? Costa creure que no romangués cap resta, per petita que fos,

després de l’incendi! Les figures eren de grandària natural. On són els possibles

fragments que quedarien després de l’incendi?

Equip de tècnics i restauradors del MAC revisant i netejant la tela amb les pintures del tester sud o potser uns

escena de les pintures profanes. MAC 1960-61

- 41 -

6. Fotògrafs de la Sala Capitular

- 42 -

Blasi i Vallespinosa, Francesc (Valls, 1872 - Barcelona, 1951), excursionista, publicà

obres de divulgació de les terres catalanes, com la Guia de Poblet i Santes Creus

(1928), Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona (1933) i també altres, com a

record dels seus viatges pel Pròxim Orient, els EUA i l’URSS. Establí la Fundació Blasi

i Vallespinosa, que cada dos anys, des del 1953, convoca, a través de l’Institut d’Estudis

Catalans, un premi per a una monografia geogràfica sobre els Països Catalans i que ha

patrocinat diverses publicacions. La fotografia va ser una de les seves nobles aficions.

Carderera Solano, Valentín (Osca, 1796 - Madrid, 1880), va ser un divulgador de les

arts, escriptor i pintor aragonès d’estil academicista. Va obtenir el reconeixement de ser

nomenat pintor de cambra de la reina Isabel II. Va estudiar a la Universitat Sertoriana

d’Osca i més tard va aprendre dibuix a Saragossa i Madrid, on va ser deixeble de

Maella. En 1822 aconsegueix una beca per estudiar a Roma pensionat pel duc de

Villahermosa, va recorrer Itàlia fins 1831, viatges que es plasmarien en àlbums gràfics.

Allí es va iniciar en els estudis de les antiguitats i va entrar en contacte amb el

Romanticisme.

Des de molt jove es va interessar pel col·leccionisme d’antiguitats, llibres valuosos

i obres artístiques, especialment gravats, estampes i pintures. Va proveir amb fons de la

seva pròpia col·lecció la creació del Museu d’Osca. Des de 1838 va formar part de la

junta del Museo Nacional i del Museo Real de Pintura i Escultura. També va ser

membre de la Real Academia de San Fernando i de la Real Academia de la Historia, i

va ensenyar Teoria i Història de les Belles Arts en l’Academia de San Fernando. Com a

pintor va destacar en el gènere del retrat, on deixa notar la influència dels Madrazo. Per

poder acabar la seva gran obra sobre personatges il·lustres va haver de ventre la seva

importantíssima col·leció d’estampes a la Biblioteca Nacional. Font: Viquipèdia.

- 43 -

Carpi i Ruata, Joaquin, (Tamarit de Llitera, 1855 – Tamarit de Llitera, 1910, advocat i

pintor, deixeble de Dionisio Ferro. Va exposar amb regularitat. Es va casar amb Pilar

Saidí i Ballesta i van tenir quatre fills. Hi ha notícies de la seva col·laboració en

restaurar alguna part de la Sala Capitular de Sixena. El llibre de Mariano de Pano, El

real Monasterio de Sijena. Su historia y descripción conté dues fotografies –

heliografies les anomena Mariano de Pano– i alguns dibuixos de Joaquin Carpi.

Compairé Escartín, Ricardo (Villanúa, Osca, 1883 – Osca, 1965), fotògraf i

farmacèutic, exercint a Osca, regidor de l’Ajuntament. Com a fotògraf desenvolupà una

excepcional tasca, interessant-se per mostrar el Pirineu i el Prepirineu. Home molt

meticulós, va tractar amb molt de cura els seus clixés, d’aquí la seva perfecta

conservació, i va disposar de les millors càmeres fotogràfiques. La seva obra fotogràfica

comprèn entre 1920 i 1936, deixant la seva gran vocació arran de la guerra civil.

Aconsegueix més de tres mil negatius, que serveixen com a documents antropològics i

com a obres d’art dins d’un marcat realisme. Autèntic pioner de la fotografia a l’Aragó.

(Font GEA)

Galiay Sarañana, José (Tamarit de Llitera, 1880 – Saragossa, 1952), metge, editor de

la revista Arte Aragonés (1914), dibuixant, director del Museo Provincial de Zaragoza

y comisario de Excavaciones Arqueológicas y de la Zona del Patrimonio Artístico.

Professor de l’Escuela de Artes i Oficios de Saragossa, i excavador dels jaciments del

Palomar de Oliete i Los Bañales de Uncastillo. Autor de Prehistoria aragonesa (1936),

Prehistoria de Aragón (1946), Una casa en Gallica Flavia (1941), Les excavaciones de

Los Bañales (1943), La dominación romana en Aragón (1946), El mudéjar aragonés

(1950) i altres de temes artístics, com el llaç mudèjar, ceràmica aragonesa, etc. Font:

GEA 2000).

- 44 -

No vull deixar d’explicar un fet important, relacionat amb les pintures murals de la Sala

Capitular de Sixena: en 1941, essent director del Museo de Zaragoza José Galiay,

segons es diu en el llibre Museo de Zaragoza 150 años de historia (1848-1998) “Se

analizó en una de las reuniones de la Junta de Patronato la propuesta de la Comisaría de

Recuperación Artística de Levante de las pinturas de la Sala Capitular de Sijena levantadas

durante la guerra, para lo que había de asumirse el costo de los trabajos de colocación en

bastidores de las mismas y las operaciones consiguientes, que ascendían a un monto total

de 30.000 pesetas”. “A lo largo del año 1941 y mediante la suscripción popular que se

abrió a instancias del Patronato del Museo se llegó a disponer entre ofrecimientos y

cantidades recaudadas hasta veinte mil pesetas”. La Diputació de Saragossa, les

institucions financeres aragoneses, algunes institucions privades i persones privades –també

Mariano de Pano– van aportar diferents quantitats. És possible que si la recaptació hagués

arribat a les 30.000 pessetes, les pintures de la Sala Capitular de Sixena ara serien a

Saragossa. Les reclamaria algú?

Gudiol i Ricard, Josep (Vic, 1904 - Barcelona, 1985) fou historiador de l’art i

arquitecte. Nebot de mossèn Josep Gudiol i Cunill. Va estudiar arquitectura a Barcelona

i col·laborà amb l’IEC. Amplià coneixements als Estats Units d’Amèrica (1930-31). En

plena guerra civil va escriure La pintura gòtica a Catalunya. Durant la guerra tingué

una activíssima tasca de salvament i recuperació del patrimoni artístic amenaçat, tasca

que li va valdre, ja amb el franquisme, la retirada del seu títol d’arquitecte i l’exili a

França i als Estats Units, on exercí de professor a universitats i museus. De nou a

Barcelona, el 1941 fundà l’Institut Amatller d’Art Hispànic, seguint la pauta de la Frick

Library de Nova York. Com a historiador creà una modèl·lica col·lecció de llibres sobre

l’art hispànic ("Ars Hispaniae"). La seva obra personal es centrà especialment en

l’estructuració de la pintura romànica i gòtica espanyoles. Publicà monografies bàsiques

sobre Jaume Huguet (1948, amb Joan Ainaud de Lasarte) i Lluís Borrassà (1953). Més

endavant es dedicà a elaborar àmplies monografies sobre grans figures clàssiques de la

pintura hispànica: La seva darrera gran obra va ser Pintura gòtica catalana (1986), amb

Santiago Alcolea Blanch.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i va ser

premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser la figura més

representativa de la historiografia artística catalana de la postguerra, i des de l’Institut

Amatller exercí un gran mestratge sobre les generacions posteriors (font Viquipèdia).

Sobre la seva gran tasca com a fotògraf només cal esmentar el treball que per compte de

la Frick Library de Nova York va fer el març de 1936, acompanyat de J. Robert i A.

Llompart, en el transcurs d’una setmana, fotografiant totes les pintures murals del segle

XII de la Sala Capitular de Sixena. El munt de negatius en blanc i negre es troben a

l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona (Arxiu Mas)

- 45 -

Luesma, M. No tenim gaires dades d’aquest fotògraf. Malgrat que al llibre Real

Monasterio de Sigena, editat el 1997 per la Diputación de Huesca hi figuren unes

quantes fotografies d’autoria de J. Luesma, tot ens fa pensar que es tracta d’un error i

que realment el fotògraf va ser M. Luesma. A l’estudi sobre Fondos aragoneses en la

fototeca del CSIC de Rincón, Villalón i Ibáñez, es fa referència a les fotografies de M.

Luesma , 50 d’arquitectura i unes quantes més de pintures, de Sixena. També hem vist

una venda per internet d’una foto de M. Luesma, successor de Enrique Dücker, amb

l’estudi a Coso Alto, 27 d’Osca. Dücker va operar fins el 1928.

Manent i Rodon, Montserrat (Mataró1940), fotògrafa i poeta, de família de pagesos,

lluitadora per la seva terra i cultura. Té quatre llibres publicats: Uri, (1982), Descoberta

de temps (1987), Camí de Petra, (2001), Cant del puig de Randa, (2004). Busca en la

poesia allò que no pot explicar amb la fotografia. Fotògrafa activa des de mitjan anys

cinquanta, no havia tingut mai un encàrrec de les proporcions del que va rebre el 1988.

Havia de farcir d’il·lustracions una col·lecció de sis llibres de gran format sobre la

història de la Corona d’Aragó. Entre molts monuments va fotografiar també Sixena

Mas i Ginestà, Adolf (Solsona, 1860 - Barcelona, 1936), va ser un dels principals

fotògrafs de l’època del Modernisme català. Pare del també fotògraf Pelai Mas

Castanyeda (Barcelona 1891-1954).

Va centrar la seva activitat en el camp de l’art, l’arquitectura, l’arqueologia i el

paisatge. Va treballar tant per a institucions públiques com per a propietaris privats,

cases editorials, arquitectes, decoradors o artistes. Com a professional prestigiós va

obtenir molts encàrrecs i, gràcies a això, va reunir una quantitat fabulosa de negatius

fotogràfics, en placa de vidre, catalogats en un arxiu propi que amb els anys ha passat a

ser un dels més importants de Catalunya.

- 46 -

A més d’obres d’art, monuments i paratges, Mas va documentar molts edificis i

interiors contemporanis, i va crear una font d’informació de primer ordre sobre el

Modernisme, l’Arxiu Mas (font Viquipèdia). Va visitar i fotografiar Sixena en diverses

ocasions, per exemple el 1911 i el 1917.

Mora Insa, Juan, (Escatrón, Saragossa, 1880 – Saragossa, 1959), Aprenent del fotògraf

saragossà Ignacio Coyne, viu cinc anys a París per ampliar els seus coneixements.

Conferenciant que exposà per primera vegada a Saragossa, any 1924. Col·laborador de

l’Heraldo de Aragón i de targetes postals. Malgrat que de nen li amputen una cama,

recorre Aragó en bicicleta per fotografiar allò que veu del seu interès. El gruix de les

seves fotografies és sobre el patrimoni arquitectònic, sense oblidar la fotografia

industrial. En 1929 és contractat pel Departament Gràfic de la Confederació

Hidrogràfica de l’Ebre i el Ministerio de Educación Nacional, després de la Guerra

Civil, li encarrega que recorri Aragó i Navarra per comprovar la situació de totes les

obres d’art. El seu arxiu, que tant va protegir, consta de 5.600 plaques i ha estat

recuperat pel Departament de Cultura i Educació del Govern d’Aragó.

Oltra Mera, José, (Osca, 1916 – 1981), fotògraf, muntanyenc i cineasta. Començà a

treballar a l’estudi del seu pare, Fidel Oltra, el 1931. Es va especialitzar en fotografia

esportiva, familiar i paisatgística. Entre 1940 i 1942, per encàrrec oficial, fotografià

juntament amb el seu pare, tots els ponts destruïts a la província d’Osca durant la

Guerra Civil. El 1955 va començar la seva etapa com a cineasta, rodant cintes familiars

i documentals de muntanya. També va rodar El bote, la seva única pel·lícula de ficció.

L’arxiu fotogràfic de José Oltra es conserva a la Fototeca de la D. P. d’Osca. L’arxiu es

compon de 2000 fotografies –unes quantes de Sixena– realitzades entre 1930 i 1970,

catalogades en gran part pel seu fill.

- 47 -

Parés i Bartra, Francesc Xavier (Torelló, 1875 – Barcelona, 1955) en sabem el nom i

ben poca cosa més. Però el cert és que Francesc Xavier Parés va ser un gran fotògraf. El

fotògraf i antiquari especialitzat en fotografia històrica, Jordi Baron, va penjar a internet

el reportatge inèdit que Parés va fer al monestir el 1912. N’hi ha per impressionar-se,

perquè les imatges són precioses i donen dades reveladores dels últims sospirs de

grandesa del convent abans de caure en desgràcia el 1936, diu Baron. Buscar informació

de Parés és complex, ha deixat pocs rastres. De moment, qui més s’ha preocupat de

saber qui va ser Parés i Bartra és Baron, que fa uns deu anys va comprar el seu vast

arxiu, format per més de 3.000 imatges, la gran majoria estereoscòpiques. Font El Punt-

Avui del 10/10/2016

San Agustín Mur, Ildefonso (Osca, 1882 – Osca, 1946), oficial de sala de l’Audiència

d’Osca i fotògraf aficionat. Participà en exposicions fotogràfiques, com la celebrada a

Osca amb motiu del II Congrés d’Història de la Corona d'Aragó (1920) i les seves

fotografies apareixen publicades ocasionalment en la premsa i en obres d’amics seus

com d’historiador Ricardo del Arco. La seva època de major activitat artística

coincideix amb el moviment d’exaltació del vestit popular que es produeix a tot

Espanya, fotografiant al costat de Ricardo Compairé als participants en els concursos

abillats amb els seus vestits. Va fotografiar els petits retaules de la Sala Capitular.

- 48 -

Soler i Santaló, Juli (Barcelona, 1865 – Barcelona, 1914) va ser un enginyer i

excursionista notable. De ben jove, ja es va sentir atret per l’alta muntanya i

l'excursionisme esportiu, especialment en sortides per l’Alt Pirineu. Això el portà a

recórrer els dos Pallars i la Vall d'Aran, que eren els seus llocs predilectes per a fer

muntanya. També coneixia prou bé els cims més alts i totes les valls aragoneses fins al

límit amb Navarra. Va ser un dels grans animadors del Centre Excursionista de

Catalunya (CEC) i gran conferenciant. Era també un gran fotògraf, especialment per les

seves fotografies panoràmiques, d’una qualitat excel·lent per a l’època i que han

esdevingut un patrimoni d’altíssim valor documental i artístic. Publicà la Guia de La

Vall d’Aran (1906). Una guia de les Muntanyes maleïdes, ha quedat inèdita. A més del

seu vessant muntanyenc, el 1908 va impulsar la creació de l’estació meteorològica de

Vielha, que mantingué durant una bona temporada a expenses seves. El mateix any, va

descobrir i donà a conèixer les pintures rupestres del Cogul, a les Garrigues. El 1913 va

ser elegit president del CEC, però refusà el càrrec per dedicar-se de ple a projectar el

refugi de la Renclusa al peu de l’Aneto.

- 49 -

Index

Introducció (pàg. 1)

1. Fotografies de la Sala Capitular: tester nord (pàg. 2)

2. Fotografies de la Sala Capitular: tester sud (pàg. 16)

3. Comentaris sobre les fotografies del tester nord (pàg.

29)

4. Comentaris sobre del fotografies del tester sud (pàg. 34)

5. Sobre les restes de les pintures perimetrals de la Sala

Capitular (pàg. 37)

6. Fotògrafs de la Sala Capitular (pàg. 41)