RECULL DE TREBALLS

CURS ESCOLAR 2015- 2016

ÍNDEX

Premi Girul

Dibuixos P3 ....................................... p.3

Dibuixos P4 ....................................... p. 13

Dibuixos P5 ....................................... p. 20 Premi All - Isòvol

Contes Cicle Inicial .......................... p. 25 Premi Meranges

Contes Cicle Mitjà ............................ p. 33 Premi Ger

Contes Cicle Superior ...................... p. 49

3

ALMA PONS

4

CLARA PONS

5

EDUARDO AUGÉ

6

FERRAN GIL

7

MARC RIBERA

8

NORA RAMÍREZ

9

PAU CASAMAJÓ

10

QUERALT ZAMBRANO

11

ROC TORTOLÀ

12

13

ÀLEX ESPINOSA

14

ARLET RIBALTA

15

JOSEP ALÍS

16

JÚLIA RIPOLL

17

NIL SALINAS

18

RITA ISERN

19

20

ABRIL COBOS

21

ANDREU AUGÉ

22

MARIA BERTRAN

23

ONA PONS

24

CATEGORIA

ALL – ISÒVOL

25

26

27

28

29

30

31

32

CATEGORIA

MERANGES

33

ELS TRES INVESTIGADORS

Vet aquí una vegada el Pep, la Maria i la Júlia van anar a investigar

pobles.... Després de tant buscar, i buscar, i buscar van veure un poble on no hi

havia ningú!! Van estar investigant una bona estona i finalment se'n van anar a

dinar. Es van emportar el menjar a un restaurant abandonat. El seu menú era:

espaguetis, peix, i per postres un gelat. Llavors van trucar als paletes perquè

arreglessin el poble i quan van arribar, van començar a fer cases, i cases, i

cases fins que van reconstruir tot el poble. Van tardar més deu dies. Al poble li

van posar el nom de Nic. En Pep, (que s’havia convertit en lladre) va dir:

- O em doneu aquest poble o destruiré la Terra! -.

La Júlia i la Maria van dir:

- I si ens ho quedem els tres? -.

- No!! – va contestar el Pep ben enfadat.

I va destruir la Terra. I tots els habitants de la Terra van sortir disparats a

Saturn. Van anar caminant per descobrir el planeta i van veure que hi havia

trenta extraterrestres, però eren molt simpàtics. Els extraterrestres els van dir:

- Perquè heu vingut aquí?- va preguntar un dels extraterrestres.

Un dels habitants de la Terra va respondre:

- Un lladre que es diu Pep va destruir la Terra perquè es volia quedar un

poble per ell sol-.

Van mirar amunt i van veure que només quedava el poble Nic que havia

sobreviscut a la destrucció. En aquest poble hi havia el lladre Pep!

Per sort, els habitants de la Terra van viure molt feliços amb els extraterrestres.

Van aconseguir fer-se un poble nou on feien moltes activitats divertides. Però el

lladre Pep va viure sol com un mussol.

I no son morts si encara són vius.

PSEUDÒNIM: EL GOS

NOM: JÚLIA BERTRAN

34

EL PROBLEMA DEL MAG

Fa molt de temps hi havia un mag i un monstre. El mag es deia Pep i el

monstre Dani. En el poble que vivien el mag i el monstre era tranquil, aquest

poble es deia Ger. El poble de Ger era tranquil,hi havia altres mags, hi havien

molts edificis,no hi havien cotxes i només hi havia un monstre.

Un dia el mag se’n va anar al bosc per fer un truc de màgia. El mag s’estava

preparant. Va dir la paraula màgica:

- ABRACADABRA, POTA DE CABRA-.

Quan el mag va fer el truc va sortir un monstre del bosc. El monstre va fer que

el mag s’equivoqués de truc, amb tanta mala sort que va fer que s’encantés a

ell mateix.

Un metge que passava per allà va veure tot el que va passava. El metge va

trucar als altres metges perquè el portessin a l’hospital.

Els metges no trobaven cap solució al problema que va tenir amb el truc de

màgia. Després de moltes hores van trobar una solució. El mag o algú, li

tenien que fer un truc de màgia per tornar-lo a curar. Però no van trobar a

ningú perquè li fes el truc.

El mag es va fer el truc, el truc va fer-li curar del problema que va tenir per

culpa del monstre.

Conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat.

PSEUDÒNIM:

NOM: MANEL MOYA

35

LA JUVIMA I LA CAIXA MÀGICA Hi havia una vegada una sirena que es deia Juvima, era molt guapa, tenia els

cabells llargs i rossos. Anava molt sovint a la platja a prendre el sol.

La Juvima era molt amiga del Delfin perquè de petits anaven a la mateixa

guarderia .A mesura que s’anaven fent grans jugaven junts perquè els altres

els deixaven de cantó. Per això es van unir. Un dia quan eren més grans van

anar al món dels dofins on van trobar cent-mil dofins i una balena. Tots dos a la

vegada es van preguntar:

- Què hi fa una balena al mig de cent-mil dofins ? - es van estranyar molt.

Van anar cap a ella i li van preguntar:

- Com et dius? - ella va respondre.

- Em dic Babina, i vosaltres?-.

- Jo em dic Juvima i ell - va assenyalar al Delfin - es diu Delfin. Vols venir

a casa meva? - va preguntar la Juvima.

La Babina es va quedar amb la boca oberta i li va contestar :

- Vale, moltes gracies Juvima! -.

Van anar cap a casa de la Juvima. Però no era ven bé una casa, no tenia

sostre, no tenia lavabo i no tenia armari. Però el que si tenia es un jardí amb

flors, petxines, caracoles, etc. El jardí, feia les mides següents: de vuitanta-cinc

metres i mig d’allargada i trenta-vuit metres amb quaranta-dos cm i mig

d’amplada.

- Uau – va dir la Babina – que bonic el teu jardí.

Es van quedar una estona més a casa seva i el Delfin va veure una cosa

brillant al fons del jardí. Va anar cap allà i era una caixa blava brillant que era

màgica.

- Mireu noies ,mireu! És una caixa màgica – va dir el Delfin –anem a mirar

què hi ha dintre!

- Ala, que bonica! – va dir la Juvima- És preciosa!

- Si, és veritat. – va dir la Babina – On estava?

36

- Al fons del jardí - va contestar el Delfin.

- La puc obrir jo la caixa? – va dir la Juvima-.

- És clar que sí! Si a la Babina no li fa res –va dir el Delfin-.

- No, no em fa res perquè estava al seu jardí -va dir la Babina-.

La va obrir i va dir:

– Me la puc quedar? - .

- No, no i no, jo també me la vull quedar, és injust! – va dir la Babina – és

molt injust!

- No, estava al meu jardí i me la quedaré jo!- va dir la Juvima-.

- I què?! Però jo també la vull -va dir la Babina-.

- Noies pareu de discutir ! –va dir el Delfin- Mireu si heu d’estar així me la

quedo jo i prou!!

- És veritat, és el millor que podem fer –va dir la Juvima-, i com que estava

al meu jardí i sóc jo qui decideix, se’l queda el Delfin, i prou!

Al cap d’una estona, quan el Delfin ja tenia la caixa se la va quedar i va anar

cap a casa seva i la Babina igual. Quan el Delfin va marxar la Juvima va

recordar que la caixa li va donar la seva mare quan era petita, i que un dia que

es va enfadar amb la seva mare la va llençar al seu jardí. El Delfin quan anava

cap a casa se li va caure la caixa màgica. La va anar a buscar i no la va trobar.

I de cop es troba a la Juvima, que ella estava buscant el Delfin i li va dir :

– On està la caixa màgica ? - va preguntar la Juvima -.

- Ho sento molt però l’he perdut i, ara, no sé on està –va dir el Delfin.

- Però Delfin, la necessito! Me la va donar la meva mare. És l’únic record

que tinc d’ella. No estaré enfadada amb tu però has de buscar-la amb mi

–va dir la Juvima-.

El van buscar una hora i mitja. Al cap d’una estona es van trobar a la Babina.

- Que hi feu aquí ? –va preguntar la Babina-.

37

- Buscar la caixa. -va dir la Juvima- I tu, què hi fas aquí?

- Fer un volt – va dir la Babina-.

Al cap d’una estona van tornar a buscar-la i no la van trobar i se’n van anar a

casa. Quan ja estaven a casa la Juvima es va posar a plorar, el Delfin es va

enfadar amb ell mateix i la Babina es va preguntar “Què puc fer per ajudar a la

Juvima i el Delfin?”. “Ja ho sé”, va pensar, “aniré a la nit a buscar-la i si la trobo

la Juvima es posarà molt contenta.

I sí! Ella ho va fer però no la va trobar. El dia següent la Juvima va anar a la

platja per veure si es tranquil·litzava.

- Quin bon dia que fa avui! –va dir la Juvima- Potser seria el dia ideal per

anar a buscar la caixa màgica.

Així que va agafar i va anar cap a casa seva, i va anar a dir-li a la Babina i al

Delfin que avui havien d’anar a buscar la caixa màgica. La van anar a buscar,

la van buscar per sota terra, la van buscar per casa dels seus veïns. Els hi va

costar trobar-la però la van trobar. Estava just davant de la casa de la Juvima,

estava molt amagada però estava allà.

- Noies l’he trobat –va dir el Delfin-.

- Delfin, ets el millor buscant. Moltes gràcies – va dir la Juvima -.

Al final ningú es va barallar per ella perquè se la va quedar la Juvima. Normal,

era seva la caixa màgica i li havia regalat la seva mare.

PSEUDÒNIM: GORDINFLON

NOM: MARIA NUÑO

38

LA VINYET I EL PEDRO Hi havia una vegada dos amics que havien d’anar a l’ escola. Es deien Pedro i

Vinyet. Al arribar a l’escola van fer matemàtiques una hora i, a la segona hora,

van fer castellà. Després de fer castellà van anar al pati trenta minuts. Tornant

del pati van entrar a fer un hora de francès i un hora d’anglès. Quan van acabar

van anar a casa.

M’entres anaven sols a casa el Pedro li va preguntar a la Vinyet:

- Vols anar a la biblioteca? -.

- Si que vull anar-hi – li va respondre ella.

Mentre eren allà van caure tots els prestatges. La bibliotecària es va enfadar un

munt i tots els que eren allà, a la biblioteca, els van culpar del problema.

Ells, els ho van dir tot el que havia passat.

- No hem estat nosaltres. Un dels senyors, buscava un llibre, s’ha donat

un cop i s’han caigut les prestatgeries.

I després ells dos se’n van anar.

De sobte, al Pedro se li va ocórrer una idea i van fer un pot de la calma. El pot

de la calma servia per quan estaves enfadat o nerviós, calmar-te.

Quan el van acabar, el van remoure i es van estar mirant-lo fins que es parés la

purpurina. Com que era molt tard (van acabar a les dinou hores del vespre),

se’n van anar a dormir fins l’endemà.

I aquesta és la historia de la Vinyet i el Pedro.

PSEUDÒNIM: SUPER SONIC

NOM: PEDRO RUIZ

39

DESCOBRIM EL REGNE DE LA FANTASIA

Aquell dia tot va canviar.

Deu dies abans del meu aniversari, aquell dimarts 19 de gener, l’ Eric va rebre

una carta que posava: “Secret. Urgent. Secretíssim! Urgentíssim!!”.

Es va seure. Es va mirar la carta durant quinze minuts i al final es va decidir. La

va obrir i al fer-ho el primer que va llegir era: “Per què has tardat tan en obrir el

sobre?” Al girar la carta va veure que hi havia un mapa. Va trucar-me a mi, en

Bernat, la Pandora i la Tea.

Vam anar amb ell a la muntanya que s’indicava el mapa. Per si de cas a les

motxilles portàvem tot això: fruita, entrepans, aigua, algun suc, fruits secs, unes

barretes energètiques, el mòbil, el mapa, un ganivet i moltes coses més.

Vam parar a veure aigua quan estàvem quasi a dalt de tot. L’Eric i jo volíem

menjar dos barretes cadascun però en Bernat ens va avisar que n’havíem de

menjar només mitja barreta perquè si no ens podríem desmaiar. No li vam fer

cas. Al cap d’uns moments, vam notar com si caiguéssim al fons d’un pou fosc i

ample. I ens vam desmaiar.

Quan ens vam despertar, van aparèixer dues noies que es deien Gaia, que era

caçadora de dracs i Klinatia, que era Reina dels guerrers. Ens van explicar que

estàvem al Regne de la Fantasia.

Ens van canviar el nom. A mi em van posar Marinet i, a l’Eric li van posar

Actar, cavaller Actar.

Ens ho van ensenyar tot i al cap d’una estona ens vam acomiadar de la Klinatia

i vam seguir a Gaia. Cinc minuts després va arribar una altra persona. Em vaig

girar i vaig veure que era l’ Arnau. També li van canviar el nom, li van posar

Adrian. Jo no tenia cap càrrec de res, però quan va arribar l’ Adrian (com li

diuen allà) em van trobar un perfecte per a mi: em van fer la reina i princesa de

tots els regnes i l’ Adrian el van fer el meu ajudant.

La Gaia, ens va ensenyar tots els regnes però quan vam arribar al regne de les

bruixes - després de passar pel de les fades, dracs i molts més - ens van

atrapar a mi, l’ Adrian i a la Gaia. L'Actar estava amb els elfs. Ens volien

40

convertir en una poció de bruixa. Ens vam quedar, més o menys, mitja hora i

se'n van anar a buscar l'Actar però vaig enrecordar-me dels entrenaments amb

la Tea, i vaig alliberar-me a mi i a els altres. Després sense perdre temps vam

anar a buscar l'Actar.

De sobte, la Tea, el Bernat i la Pandora, ens van despertar amb aigua del riu i

ens van donar un bon ensurt quan no vam veure els regnes de la fantasia i la

Gaia.

Érem a la muntanya de nou!!

Vam seguir caminant però mentre caminàvem li vaig dir a l’Arnau

- Et queda ve el nom de Adrian i a mi el de Marinet, oi? -.

I ell em va respondre:

– Si –.

Vam arribar al cim. Era l’aniversari d’en Eric!!

PSEUDÒNIM: LLAC GELAT

NOM: VINYET VADILLO

41

A LA MUNTANYA TAMBÉ ES FAN AMICS

Hi havia una vegada tres gossos molt trapelles que vivien a la nau del Prat del

Just. De fet es tracta d’un gos blanc i gros , que es diu Duc i dues gosses, una

que es diu Kira i és de color blanc i negre i l’altra, la Puça que és molt petitona

i de color blanc. A tots tres els agrada molt córrer i jugar als voltants de la nau i

de les ovelles , però de tant en tant, el Duc s’escapa tot sol a la muntanya de

Niula per controlar que no hi hagi cap animal que pugui atacar a les ovelles.

Un dels dies que el Duc va marxar molt d’hora cap a la muntanya, va trobar una

cova mig tapada per les branques i les fulles caigudes dels arbres. Com que li

agradava molt tafanejar, s’hi va anar atansant a poc a poc i va seguir un rastre

que el va portar a dins de la cova. Quan va ser dins, observava a tot arreu

perquè estava molt fosc. De cop i volta va sentir com si algú trepitgés fulles

seques. S’hi va acostar una mica i va veure un cérvol amb unes banyes molt

groses, que en veure que un gos tan gran havia entrat en el seu lloc de

descans, es va enfadar molt. El cérvol li va dir:

- Qui ets tu? Què hi fas aquí? – va dir cridant.

- Jo sóc el Duc i visc al Prat del Just i tot pujant la muntanya he trobat la

cova i he entrat – el Duc va respondre.

- I tu com et dius ?- va preguntar el Duc

- Jo em dic Scooby- va respondre el cérvol.

- Això és casa meva i no hi vull a ningú aquí, així que fes el favor de

marxar si no vols que et faci marxar jo - va dir el cérvol molt enfadat.

El Duc en veure el Scooby tan enfadat va pensar que era millor girar cua, però,

abans de marxar li va explicar que havia pujat a la muntanya per controlar els

animals que baixaven a atacar a les ovelles. El cérvol llavors li va dir que ell no

atacava les ovelles ja que només menjava herbes i fulles dels arbres, però si

que coneixia alguns animals que ho feien.

- Si vols - li va dir -, ja els hi diré que no ho facin-. va dir l’Scooby.

42

- Moltes gràcies- va dir el Duc molt agraït - I m’agradaria molt que fossis el

meu amic i que em deixessis visitar-te a la cova i et presentaré a la Puça

i a la Kira que són les meves amigues – va dir content.

- Em sembla molt bé! Pugeu quan vulgueu - va dir l’Scooby.

De cop i volta va passar un llop molt gros i enfadat. L’Scooby quan el va veure

li va dir al Duc:

- Aquest llop em fa mala espina, millor que marxem! - va dir l’Scooby

I el llop amb un instant va entrar. El llop va dir:

- On aneu tant ràpid? Que em teniu por? – va dir enrabiat.

- Per què hem de tenir por d’un llop tan escarransit com tu?- va

contestar-li el Duc.

- Com et dius, tu?- va preguntar el Duc.

- Jo em dic Pedro. - va respondre el llop - Em menjaré totes les teves

ovelles!- va insinuar.

- A veure si pots! - va dir el Duc tot seriós – Hem d’intentar que no ataqui

a les ovelles- va dir dirigint-se a l’Scooby amb veu baixa.

De cop i volta van arribar la Puça i la Kira ja que estaven espantades perquè el

Duc tardava molt en baixar.

- Què hi fa aquí un llop tant escarransit? - va preguntar la Kira.

- Aquest llop es diu Pedro- va dir el Duc.

- El Pedro ens vol atacar a les ovelles!- va afirmar el Duc.

- Atreveix-te! - va desafiar la Puça.

L’Scooby, amb l’ajuda de la Puça, la Kira i el Duc, van encerclar al Pedro i van

aconseguir detenir-lo. El llop en veure’s acorralat es va rendir i va prometre que

mai més atacaria les ovelles.

Després de tot allò el Duc, la Puça, la Kira i l’Scooby es van fer molt amics.

I era un cérvol i era un gos, i aquesta història s’ha fos.

PSEUDÒNIM: OS PANDA

NOM: LLUC BERTRAN

FINALISTA PREMI MERANGES

43

ELS TRES DRACS

Fa molts i molts anys en un poble que es deia Vila Contes hi havia uns dracs

als que tothom els tenia por. Dos dracs i... una dragona.

Un drac es deia Goteta, l’altre es deia Tomàquet i la dragona es deia Ermi. En

Goteta i en Tomàquet eren una mica grassonets, en canvi l’Ermi era bastant

primeta. En Tomàquet era de color verd i vermell i, en lloc de treure foc per la

boca, treia ketchup; l’Ermi era taronja i verda, i treia suc de taronja per la boca i

el Goteta que era blau i verd, treia aigua.

Aquests dracs vivien en un palau abandonat perquè no es podien acostar al

poble ja que espantaven a tothom.

Al poble hi vivien dos nens, en Ferran i l’Aleix. Un dia, van decidir anar

d’excursió al palau perquè creien que estava abandonat. Van explorar tot el

palau fins que, quan van entrar a una de les mil habitacions que hi havia, es

van trobar els tres dracs. Els nens es van posar a cridar:

- Auxili! Socors! Ajuda! -.

I van sortir corrents. Els dracs en sentir-los cridar tant, es van espantar més

que els nens. Els nens estaven tan nerviosos que es van perdre pel bosc

tornant cap a casa i en veure que de dintre dels matolls sortia un porc senglar

encara es van posar més nerviosos i espantats. L’ Aleix i en Ferran es van

posar a córrer però encara era pitjor perquè el porc corria més que ells. Els

dracs els van veure per una finestra del palau i els van anar a ajudar. En arribar

al bosc els nens ja no sabien que fer el porc senglar per una banda i els dracs

per l’altre. Els dracs tenien molta por però els volien ajudar.

I es van quedar amb la boca oberta en veure que el porc senglar sortia

disparat. Però el porc no fugia per por dels dracs, fugia per por d’acabar

socarrimat per las flames que es veien al fons del bosc. Però ells com que

sabien que en goteta podia treure tutelades d’aigua en qüestió de segons per

això el primer que tenien que fer era portar els nens al poble, i després ja

anirien a investigar què havia passat. Els dracs encara que estaven molt i molt

cansats tenien ganes de saber què havia passat en el bosc. En arribar-hi van

44

veure que estava tot completament socarrimat i en goteta va deixar anar tota

l’aigua de la seva boca.

I camí de casa anaven rondinant:

- Qui ho ha fet? Són tots uns ximples!

L’endemà per les noticies van dir que en un poble que es deia Vila Contes dos

gamberros estaven jugant amb un encenedor i van calar foc en el bosc.

Els dracs sense voler fer cap mal a ningú van entrar al poble. Els habitants

estaven tan espantats que no gosaven sortir de casa. Però com que l’ Aleix i en

Ferran, que coneixien tot el poble, els van demostrar tot el que sabien fer i tot el

que havien fet per ells i per tant els habitants del poble ja no tenien por. I

sobretot els seus pares estaven molt i molt contents amb els tres dracs.

I així, els dracs, es van poder quedar a viure al garatge de l’Aleix i el Ferran on

estaven molt més bé que al gran palau abandonat, ja que ara tenien molts

amics.

De seguida van trobar feina perquè volien ajudar a tothom.

En Goteta es va posar a treballar de bomber i apagava tots els focs amb l’aigua

que treia per la boca. L’Ermi es va posar a treballar en una cafeteria i a tothom

li encantava el seu suc de taronja. I en Tomàquet va trobar feina en una

hamburgueseria on mai faltava el ketchup.

I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.

PSEUDÒNIM: PEN DRIVE

NOM: ARNAU RIPOLL

FINALISTA PREMI MERANGES

45

L’AVENTURA DE L’ÀLEX EL MAG

- Àlex, has tornat a fer desaparèixer l’escombra? - va cridar la mare des

de la cuina.

I la veritat era que sí. Ara el problema era que no la sabia fer aparèixer un altre

cop.

Ah, abans de continuar!

Em dic Àlex i tinc 9 anys. I sóc mag. Ho sóc des de que vaig néixer. El meus

pares diuen que ho porto a la sang. Que ens ve de família. Diuen que l’avi

Manel ja ho era de mag... Però tinc els meus dubtes. Crec que només m’ho

diuen per tranquil·litzar-me i no em senti un bitxo estrany.

El cas és que encara no domino del tot els meus poders. No us penseu pas

que sóc com el Potter aquest tant famós. De tant en tant faig desaparèixer

alguna cosa per practicar. I de vegades aconsegueixo que torni a aparèixer i de

vegades no… I és el que m’havia passat amb l’escombra. On redimoni van les

coses que no puc fer tornar?

Fa uns dies em va passar una cosa molt rara. Tornant de l’escola, de cop i

volta vaig veure com desapareixia un semàfor. I us puc ben jurar que no vaig

ser jo! Tan aviat com vaig arribar a casa li vaig explicar a la mare. I ella em va

dir:

– Ostres, Àlex. Avui a les noticies han dit que ha desaparegut el Camp

Nou! I el mini estadi també!

– En serio? I els jugadors també hi eren? - li vaig preguntar a la mare.

– Doncs també ells han desaparegut, Àlex - va contestar la mare.

– Però si demà juguen la copa de Europa contra l’Athletic de Madrid! Què

farem ara? Hem de fer alguna cosa, mare! Quin serà el pròxim

desastre? I si comença a desaparèixer tot?

Això em va fer pensar. Vaig arribar a la conclusió que havia de fer alguna cosa.

Una estona més tard vaig anar a casa d’un amic a jugar per tranquil·litzar-me.

Però quan era a la porta de casa seva… Vaig desaparèixer.

- On sóc?- vaig pensar.

46

Llavors va aparèixer un home que em va explicar que anys enrere tot el món

era ple de mags, com ell i com jo... Poc a poc els mags es van anar extingint i

van aparèixer els humans. Al món només van quedar tres mags. El meu avi

Manel, un tal Michael Jackson i l’Elvis Presley.

– Si vols que tot el que ha desaparegut aparegui, i deixin de desaparèixer

coses, has de trobar els néts dels mags i fer una roda de mags. És l’encanteri

que salvarà el món! I afanyat, que demà vull veure el partit! -.

Jo anava a preguntar-li on vivien però vaig tornar al mon real.

El primer que vaig fer va ser tornar a casa i mirar per internet qui eren els néts

dels mags i eren la Laura, neta del Michael Jackson, en Bruno, net del Elvis i jo

del Manel.

La Laura vivia a Indiana, E.E.U.U i en Bruno a Hawaii. Ara el tema era com

podria anar fins allà.

Li vaig explicar a la mare el que m’havia passat. I ella em va dir que la seguís.

Vam pujar a les golfes i sota un llençol ple de pols hi havia un artefacte del més

curiós. El més al·lucinant és que la mare em va dir que allò volava i que l’avi

l’havia construït i, que només, el feia servir en cas d’emergència.

Llavors era cert que l’avi era mag!

Si ho havia dit aquell senyor i la mare m’estava ensenyant aquell artefacte,

volia dir que era cert. No m’ ho podia creure! Llavors he pensat en l’avi i he

agafat l’artefacte i m’he posat a practicar una hora. Més tard he agafat el

necessari i he anat a Hawaii. He trigat una bona estona però quan he arribat he

trobat la casa en dos segons perquè l’ Elvis tenia una casa de glòria. Vaig

demanar pel Bruno.

- Tu qui ets? – va dir-me el Bruno.

- Jo? Sóc mag. M’ han dit que et dius Bruno, i que també ho ets – vaig

contestar-li.

- Sí, em dic Bruno i tu?

- Jo Àlex.

- Si que sóc mag. Però tu com ho saps? – em va interrogar.

Resulta que a ell també li va passar que va desaparèixer i tot això que m’ havia

passat a mi. A mi em feia mandra anar a buscar a la Laura i vam provar de fer

la roda de màgia però no va funcionar. Llavors vam agafar l’artefacte i va pujar

amb mi per anar a EEUU. Quan vam arribar a allà ens va costar dues hores

47

trobar la seva casa i quan ho vam fer, vam intentar fer la roda amb la Laura

però tampoc va funcionar. Llavors, vaig trucar a la mare per veure què passava

i em va dir que a la bossa del material hi havia un amulet secret que ens

ajudaria per la roda. Vaig mirar i el vaig agafar, vam començar a fer la roda i la

cosa pintava millor. De cop, tots tres tornem, vam tornar a desaparèixer al

mateix lloc on jo havia desaparegut dies abans. Va tornar a sortir aquell home i

ens va felicitar a tots perquè havíem aconseguit salvar el món i que mai més

desapareguessin les coses.

Tota aquella experiència va fer que ens féssim molt amics. Ara ja érem

inseparables!

PSEUDÒNIM: ESQUIROL MISTERIÓS

NOM: GUILLEM LIROLA

GUANYADOR PREMI MERANGES

48

CATEGORIA

GER

49

EL RESCAT

Una història us explicaré tant bé com sabré; Si l’escolteu la sentireu: en un lloc

remot, al pol sud , anomenat Genejam, hi vivien els millors exemplars del

món d’ós polar: pesaven entre 300 i 800 kg i el seu pelatge era d’un bonic i

brillant blanc. Eren feliços vivint entre la neu i el gel i pescant tonyines i altres

peixos que n’hi ha en quantitat en aquelles latituts i estaven en pau en aquelles

allunyades terres. Els seus problemes van començar al voltants dels anys 90.

Els óssos van començar a perdre territori: el gel es desfeia ràpidament, els

icebergs s’emportaven els óssos cap el mar...els peixos no s’apropaven, i els

óssos cada cop tenien menys espai per córrer. Casi no s’alimentaven: a poc a

poc s’anaven morint.

Un dia, un grup d’esquimals de la tribu dels mekecks, que feien una travessa

com moltes de les que feien al llarg de l’any per abastir-se, van veure un ós

petit surant a l’aigua enmig del gel; Movia les potes del davant molt ràpid i

esbufegava per l’esforç que feia en intentar sortir de l’aigua però el gel es

trencava.

Era un ós petit, d’uns 100kg i estava nerviós.

Els mekecks van decidir que havien de salvar l’animal: el mes petitó s’havia

d’apropar al forat i llençar una corda per atrapar al petit mamífer i treure’l. Tots

els grans es van apropar tant com van poder amb ell i li van enganxar una

corda a la cintura vigilant de no apretar gaire.

De seguidava tenir la corda lligada a la cintura de l’ós, perquè era un esquimal

amb molta traça i l’osset estava molt cansat de moure’s tant. Li van manar al

50

petit esquimal que estirés tant fort com pogués i ell estirava i estirava i, a base

d’esforç, van aconseguir treure l’ós.

Quant l’ós era fora estava molt espantat i li van posar, una mica allunyat, un xic

del peix que duien en un cistell. L’ós s’hi va acostar amb desconfiança, va

agafar el peix amb la boca i es allunyar corrents.

L ’ós sempre més els va mostrar el seu agraïment. Els observava de lluny i

vigilava el seu territori. Convivien en harmonia,es respectaven els uns als altres

i sabien que podien comptar amb l’ajut mutu, sobretot ara que els temps serien

cada cop més complicats al Pol sud.

PSEUDÒNIM: ROVELLÓ NOM: ALBERT PONS

51

UN ESTIU MOLT MOGUDET

Jo no hi era, però em van explicar que l’estiu passat la meva germana, que es

diu Ivet, i els seus amics van tenir una aventura en un poble anomenat

Balgueres. Jo sóc la Mariona i si voleu sentir la història obriu bé les orelles,

tanqueu la boca i pareu molta atenció:

Era un dia d’estiu, que la Ivet va anar a buscar la seva amiga Abril per anar a la

platja. La Ivet és sensible, alegre, amable i tendre, però una mica trapella.

L’Abril és amable, decidida, encantadora i una mica manaire. A les dues els

agraden els animals i anar a la platja (menys quan hi ha gent per tot arreu

perquè llavors s’atabalen). Doncs mireu, se’n van anar a la platja xino-xano i

allà, es van posar en un lloc apartat, davant d’un penya-segat. Van estendre les

tovalloles i van prendre el sol mentre llegien revistes. Quan es van aixecar, van

veure un forat d’un metre i mig a la paret del penya- segat,que no havíen vist

fins aquell dia i de dintre en sortia una brillantor! La Ivet va dir:

- Abril, hem d’anar a buscar en Sergi i en Jan.

- Sí, som-hi !- Va contestar l’Abril .

I així van fer. Se’n van anar a casa d'en Sergi que estava jugant amb el Jan

a l’escalèxtric. Tot seguit l'Abril va dir amb un to una mica manaire:

- Va ! Ganduls, mogueu el cul i veniu amb nosaltres a la platja que hem

descobert un lloc misteriós!

Els nois no van badar boca i van seguir jugant. Llavors l'Abril, enfadada

va cridar:

52

- Que no m'heu sentit ??

- Síííí´... Abril però deixa’ns fer una partida més!- Va protestar en Jan.

- No! Ni una, ni dues ,ni tres, ni quatre, ni cinc: veniu ara !- Va contestar

l'Abril, una mica cansada de repetir que vinguéssin tantes vegades.

No sé si ja ho he dit però, aquest parell sempre es discuteixen, semblen

un matrimoni vell.

Al final van jugar una partida més i després van anar a la platja. Allà en

Sergi ,en Jan i l’Abril ,que són molt atrevits van entrar al forat, i quan

van sortir al cap d’una bona estona, van dir:

- Nois, hem d'anar a informar a la gent del poble d'aquest

descobriment.

- Ei ! Què hi havia al forat, digueu-m’ho ! - Va demanar la Ivet intrigada.

- Hi ha una cova amb formes meravelloses ! - Va respondre en Sergi.

Però abans d’anar a l’ajuntament, van tornar a casa de la Ivet a informar-se

d’aquelles formes meravelloses. A la Viquipèdia posava que aquelles

formes que penjaven del sostre es diuen estalactites. També van buscar

de què estaven formades: per caramells, que és aigua glaçada i per

carbonat de calci, que està format d’un tipus d’ espeleotome. També van

buscar de què estava format però van tancar l’ordinador perquè van

començar a sortir paraules rares que no entenien.

53

Se’n van anar a l’ajuntament i van explicar a la gent el que havien trobat;

Van acompanyar a l’alcalde i a gent del poble fins a l’entrada a aquella

cova meravellosa. Allà van decidir que aquelles coves farien el poble més

pròsper i famós, com així ha acabat passant amb el temps!

I si voleu al·lucinar, amb les coves que hi ha, a Balgueres heu d’anar.

PSEUDÒNIM: OSITO

NOM: BERTA VILLAGRASA

54

LA COLLA DELS 8 AMICS

En Pol és un nen simpàtic i agradable però sempre que té un problema o

preocupació s’ ho guarda per ell mateix. Ell és un xerraire. Els seus amics són

la Laia, la Cesca, la Marina, l’Estel, el Sergi, el Bernat i el Joan.

Són molt simpàtics, juganers i solidaris. Ells, quan algú té un problema intenten

saber quin és i els ajuden perquè ells es fiquen al lloc de l’altra gent.

Fa uns dies, abans de l’ estiu, la colla d’ amics del poble va quedar a la plaça

com feien sovint: passaven la tarda jugant a futbol i explicant-se coses. Alguna

vegada anaven a casa d’ algú i feien uns experiments de ca l’ ample amb els

ingredients de la cuina. Un dia al sortir de l’ escola havien quedat per anar a la

plaça a jugar i a explicar-se coses. El Pol, un dels de la colla, els convidava

sovint a casa seva a jugar, a berenar i a explicar acudits molt divertits. Un

d’aquells dies a la plaça el Pol estava ensopit, seriós i molt trist. Ell aquell dia

els havia convidat a casa seva però al final els va dir que no. Els nens i nenes

el van respectar però el següent dia estava igual. Ells no van poder aguantar

més i li van haver de demanar què li passava. Ell primer els va dir que res,

llavors es va posar a plorar i els va confessar:

-No us ho vull explicar.

Ells van decidir que l’ endemà el seguirien: anirien a jugar a casa seva per

saber si era molt greu o no. L’ endemà la Laia, la Cesca, la Marina, l’ Estel,

el Sergi,el Bernat i el Joan s’ho van fer venir bé per anar a jugar a casa el Pol.

La Laia va dir:

-Pol, avui a les 17:00 h podríem anar a casa teva per veure com han crescut

les cries de hàmster...

55

El Pol va contestar:

-Home, com vols que hagin crescut? Normal.

El Bernat va dir:

-Vaaal...

- D' acord:anem a casa a jugar.- Respongué el Pol resignat.

Al final quan van anar a casa del Pol amb l'excusa d' anar a jugar a la cistella

van anar a mirar el hàmster i van veure que no hi era,només hi havien les cries.

Llavors la Cesca ,decidida, va dir:

-Pol ja sé què et passa: que no trobes el teu hàmster!

Llavors el Joan ràpidament va dir:

-Pol no et preocupis t' ajudarem ha buscar-lo. Per què no ho deies

abans??

Van començar a remoure tots els mobles, a l' Estel se li va ocórrer anar a mirar

al garatge. Allà al garatge el va buscar i al final el va trobar. El va trobar darrera

d’ una roda del cotxe dels veïns del Pol. L’ Estel els va cridar,el Pol va ser el

primer de baixar. Quan va veure que l’Estel tenia el hàmster a les mans va

exclamar:

-Gracies amics!!!

L’Estel li va donar i el Pol el va anar a portar a la gàbia amb les seves críes. De

tant content que es va posar van fer un berenar al jardí de casa el Pol hi havia

fuet, entrepans, olives, sucs i refrescos. Tots a casa seva i ben contents.

PSEUDÒNIM: PANDI

NOM: BLANCA RÍSQUEZ

56

EL CAOS TOTAL

Vet aquí que fa poc una família ha començat a dedicar-se a fer làctics

,anomenats cal Roure .

El Marc ,és el que porta la granja i els làctics .Té els cabells castanys ,els ulls

marrons com ametlles i és molt trempat i treballador .

La Mònica , fa iogurts amb el Siscu ; Té els cabells negres i rinxolats i els ulls

marrons com la tardor. Fa uns uns mesos que no treballa perquè espera una

criatura.

El Siscu és el vailet que els ajuda a fer làctics. Té els cabells marrons com la

sorra de la platja. I una cosa s’ha de dir: que és molt treballador.

Quan feia pocs dies que havien posat en marxa aquesta nova aventura ,les

màquines els van fallar: el tanc no refredava i la cuba no calentava .La situació

era un caos perquè ja arribaven comandes de iogurts. La llet arribava al tanc i

el tanc ja estava molt ple i no sabien què fer. Van avisar a un electricista que

els va prometre que a la tarda hi aniria. Però a la tarda no s’hi va presentar, ni

a la següent .Les vaques no paraven de produïr llet. Van demanar als veïns si

els podien deixar la cuba .i als de Cal Cosmet els van demanar el tanc. Els

veïns els van dir que no els la podien deixar, que la necessitaven per portar la

llet a la cooperativa de la Seu. Els de Cal Cosmet, els van respondre que

precisament se’ls havia espatllat la seva. A cal Roure no sabien què fer.

La Mònica que estava molt sensible, va pensar que aquella llet que s’estava

fent malbé ,es podia donar a tots aquells nens i nenes sense gaires recursos;

Així que va anar cap a Càrites a dir que farien una reunió per informar que tota

57

aquella gent que no tingués gaires diners per menjar, anéssin a la granja de

cal Roure a buscar llet. Va ser un èxit! El primer dia es van emportar tota la

llet!La Mònica es sentia satisfeta. Per aquesta vegada havien solucionat el

problema però llavors va arribar el moment en què el Marc va comprar un tanc

i una cuba, nous, flamants: li havia demanat a la Mònica si podia buscar per

internet un tanc i una cuba nous i més econòmics. No es podia tornar a repetir

aquell caos!

Van estar una setmana per arribar una cuba i un tanc . El Marc, la Mònica i el

S iscu estaven molt contens de poder tirar endavant el seu somni. Quan els

van arribar les màquines es van posar a treballar de valent i cal Roure va

funcionar per sempre més.

PSEUDÒNIM: MARGARIDETA

NOM: CLÀUDIA RÍSQUEZ

58

EL MEU DIA A DIA

Hola em dic Rafa i ara us explicaré com és el meu dia: de dilluns a divendres

vaig a l´ escola: ja sé que no es gaire original. El que m’argada més d’ anar a l´

escola és estar amb els meus companys, perquè dels vuit, cinc no saben estar

mai tristos: el Lisboa i el Dau són molt llestos i el Castellnou fa riure molt, tant

com un mico amb tutú ballant i rascant-se. Ah! i ara que parlo de micos l’any

passat alguns em deien que era un goril.la; No sé perquè m’ho deien però sí

que sé que a 2n i a 1r els encantava fer-me enfadar ( en aquella època

m’enfadava per tot). En aquella època els meus companys, els molt graciosos,

em deien : “A en Rafa li agrada el tomàquet, a en Rafa li agrada el tomàquet” i

jo els perseguia per tot el pati i més d’un cop per darrera de l’escola perquè no

m’agradava gens el tomàquet i en l’actualitat encara el detesto! Algun cop

també m’havia barallat amb en Blai, no recordo els motius : simplement

anàvem a baix a la pista i ens barallàvem: jo sempre acabava a sobre d’ell. Ara,

que em diguin goril·la ja no m´ importa ni els persegueixo per tot el pati. El grup

continua amb el duet d´ or, (és evident que són dues persones). També hi ha

el de Dalt ( perquè viu a la muntanya), el Minion ( perquè és el més petit de la

classe),el Nou ( perquè ha sigut l´ últim d’ arribar) i el flash ( perquè és el més

rapid). No voldria descuidar-me del Bòlid ,que una vegada anava amb carretó i

va dir:- “Jo sóc la més ràpidaaaa”. I va posar el cap a dins del carretó, va caure

i va baixar per la costa fent tombarelles.

Normalment em barallo amb l´ Anna que és la meva germana; Un cop em va

tirar per les escales de casa dels meus padrins com una pilota i algun cop li he

59

tirat el seu peluix preferit al plat del gos. La raó de les nostres baralles és que...

som germans! I l’A nna és una adolescent!. Fa uns dies al la Marina , la mare, li

vaig ficar las meves sabatilles amb mala olor a sota del seu llit, així, per riure,

com qui no vol la cosa. Al cap d’uns dies li vaig ficar peces de puzzle als peus

del llit però el Leo , el pare, és un pelapunyetes i em va obligar a treure-les. Ah

! Ja és hora que us parli del Leo: abans només sabia dir que si però ara em diu

més que no que el Rajoy al Puigdemont .Quan la Mariona s’enfada amb mí el

Leo abans sempre m’ajudava però ara només mira i riu; S’ha tornat una mica

ranci però quan em passa alguna cosa, la Marina, el Leo i l’Anna m’intenten

ajudar. Me n’ havia oblidat dir-vos que l’Anna, és més pesada que un moscardó

a l´estiu perquè, a casa meva, o vas amb mil ulls o et trobes amb alguna cosa

estranya: el Leo i la Mariona sempre estan ha punt de matar l´ Anna (ja us he

dit que és una adolescent,oi?). El petit de tots és un dimoni sempre: el Patufet

ho vol tot i no ens deixa descansar mai. És tant pesat amb Patrulla canina i

Chagginton com el fill del Rajoy dient (“ por no decir que es una basura “).

Molts cops es posa tant pesat per jugar a la tablet que sembla que si no l’hi

deixes jugar et tirarà pel cap el tractor de joguina (el tractor fa mig metre) i el

Patufet pica amb la forca d’ un martell.

Malgrat els nostres defectes, us he de dir que me’ls estimo i si ens poguéssiu

veure per un forat us faríeu un fart de riure. Aquesta història s’ha acabat i si no

és mentida és veritat, però ja us aviso que jo res no m’he inventat.

PSEUDÒNIM: PERCIVAL

NOM: JAUME CASAMAJÓ

60

EL GRAFITTI MISTERIÓS

Fa molt de temps, a Irlanda, en un poble que es diu Toem, va passar un cas

com un cabàs. Però anem a pams. Aquesta enrevessada història va començar

amb en Liam. Era alt i decidit, i una mica esbojarrat. Li agradava dibuixar, sobre

tot a les parets.

El cas és que era el fill de l’alcalde de Toem i se li va ocórrer fer un graffiti en

una paret de l’estació del tren que era una mica insípida. Va dibuixar un drac

magnífic, espectacular! Tant magnific que la gent que parava per mirar la

bellesa del dibuix. Inclús els policies paraven a admirar l’esplèndit graffiti.

Tothom el respectava aquell drac. Quan la gent de Toem passava pel davant

d’ell, no es podia resistir a admirar-lo. Un dia, a l’albada, un policia anava

passejant pel poble, quant va passar per davant del graffiti. Tot i que no s’hi va

fixar molt, el va trobar diferent. S’hi va fixar una mica més i va confirmar-se a

ell mateix que el dibuix havia canviat completament! Quan l’alcalde va saber

que havia canviat, també es va alarmar. El seu conseller va dir que si li deien

al Liam, potser ell sabria què havia passat però l’alcalde va pensar que millor

no dir-li per no alarmar-lo també a ell i fer com si res davant d’en Liam per a no

preocupar-lo , però tots estarien atents a veure què passava amb el dibuix. Els

dies anaven passant i el graffiti anava canviant constantment, fins que un dia,

l’alcalde va donar l’ordre de vigilar el graffiti. Van avisar a la patrulla nocturna

per vigilar-lo. Aquella nit, els vigilants no es van moure del lloc on estaven i al

dia següent, l’alcalde es va enfurismar amb els vigilants, perquè el graffiti

61

tornava a ser diferent i els vigilants asseguraven que no havien vist res en tota

la nit.

Finalment, després de buscar molts recursos, va pensar que l’únic que podia

fer era dir-li al seu fill, el Liam. Li va explicar amb molta sinceritat el que havia

passat i els invents que no havien funcionat. Quan va acabar d’explicar-li tot,

va esperar que contestés el Liam i la resposta va ser:

-Tranquil pare. Sóc jo qui canvia el garffiti. És que no m’acaba d’agradar.-

Llavors, després de superar l’ensurt, el pare li va dir:

-I què creus que li falta?

-Falta color.- va contestar en Liam.

Després d’aquestes paraules, al pare ,que es deia Francesc, li va vindre la

inspiració. Van anar a la paret on hi havia el graffiti i, tots dos, en van fer un

altre. Un dibuix d’un fill i un pare pintant un graffiti amb molts colors i ben vius.

PSEUDÒNIM: GAMER

NOM: MARTÍ VADILLO

62

TAURUS

Hola sóc el Tom i tot seguit us explicaré una història que vaig viure. L’Any

1985 el Japó va donar permís a Corea del Nord ,per a fer una prova de bomba

atòmica en una illa japonesa anomenada: Micurajima . Just el dia anterior

L’Anna i jo , dos científics vam ser convidats a veure explotar la bomba. Uns

minuts abans de l’ explosió un tauró d’ uns 8 metres voltava per la costa de la

illa. La bomba va explotar i tothom va pensar que el tauró havia mort però...

Un quans anys després de l’ explosió , Hawaii va patir unes greus inundacions

a totes les illes : 1 milió d’habitants morts ,una catàstrofe .Van haver-hi crítiques

de tots els països i governs perquè el tsunami va ser imprevist. L’Anna i jo vam

entendre que allò no va ser un tsunami, perquè si ho hagués sigut, la costa

est del Japó també estaria afectada i no ho estava .Ens van trucar a l’Anna i a

mí perquè anéssim urgentment a la zona: una barca de pesca l’havia vist: era

el tauró que estava a l’illa de Micurajima el dia de l’ explosió!!, Mesurava uns

30 metres!! .El capità de la barca en aquell instant va trucar als guarda costes i

va fer una foto a la bèstia que fou enviada a Washington, a la base militar de

USA . El tauró va ser anomenat “ TAURUS” . En dues hores ja tenien

preparats dos vaixells militars, dos helicòpters JSC i tres avions de guerra. Els

helicòpters i els avions van disparar però el tauró no era tonto i va baixar a

una profunditat a la que no li arribaven les bales. L’ Alícia, la comandant militar

dels Estats Units, va tenir una idea i va dir :

-Aneu a totes les botigues, xarcuteries i peixeries... de Califòrnia i agafeu tota la

carn possible. Els altres aneu a carregar enormes rocs amb els helicòpters.

63

Tireu la carn al golf... esperem que el tauró olori la sang i vingui a menjar .Serà

el moment en què el tauró estigui situat a dins del golf, que deixarem anar les

pedres formant una paret d’ enormes roques i així no podrà sortir d’allà.

EFECTIVA MENT ! El tauró es va apropar lentament al golf i quan va entrar van

deixar anar les pedres que sosteníen els helicòpters de manera que el tauró va

quedar ben atrapat. En aquell moment els militars que envoltaven la zona van

obrir foc amb potents anestèsies i quan el tauró estava ben adormit , un

científic es va apropar i li va injectar una vacuna nova anti RDX i PLUTONI el

material més freqüent de la bomba atòmica .El van agafar amb unes xarxes

molt grans i amb 8 helicòpters el van portar al centre de l ‘oceà Atlàntic , el

van marcar amb un localitzador i el van deixar anar. Al cap de 20 anys se’l van

trobar a la costa de A Corunya: el seu tamany havia disminuït als 8 metres. Per

sort, el Japó no ha deixat mai més Corea del nord faci proves atòmiques.

Millor! Pobres taurons!

I vet aquí els militars, i vet aquí el tauró, aquesta història ja fa por!

PSEUDÒNIM : TIN TIN

NOM: VALENTIN BOGDAN

FINALISTA PREMI GER

64

EL TREBALL DE CIÈNCIES

Fa un temps ,un grup d’amics que vivien al mateix barri , d’una ciutat mitjana

de muntanya, tenien un treball de ciències : havien de visitar l’arbre més vell de

la ciutat : un roure situat a la part alta , un paratge conegut amb el nom de

racó de la calma. El grup que havia de fer aquest treball eren la Lili que té 10

anys (i és una mica pesada), el Phacman (que en realitat es diu Aureli i és el

que hackeja perquè és un apassionat de la informàtica ),en Ramón, que té 9

anys i a vegades fa el ximple, però aporta idees i la Maria que té 11 anys i és

molt aventurera. Doncs bé, aquell dia van pujar muntanya amunt , i anaven

parlant . El Ramon li deia a en Phacman : – Phacman , quants anys deu tenir

el roure ?

-Té 140 anys , Ramón.

-Té més anys que una tortuga !!- Va contestar rient.

Quan estaven a mig camí , es van trobar un roc grandiós a enmig del pas

- Què fem ara ? van dir els nois.

- Anar cap a casa!- proposà en Ramón.

- A mi em fa por que es posi a rodolar! –va dir seriosa la Lili.

- Miraré amb la tablet si hi ha un camí alternatiu.- Afegí en Phacman.

- Jo provaria de moure-la- Va dir la Maria.- Crec, que és el més assenyat!

Quan van intentar apartar-la , no la van poder moure ni un centímetre. En

Ramón , era ximple però va aportar una idea , va dir:

65

-I si truquem a una grua ? En Phacman com que té el mòbil , va trucar

perquè vingués una màquina i al cap d’un quart d’hora va venir el tità, amb

la guàrdia urbana i van apartar el gran pedruscall cap a un costat .

Després de la petita aventura,I van continuar pujant la muntanya. Quan

havia passat un altra estona es van trobar 3 arbres inclinats , a punt a

punt de caure , segurament per culpa de la tempesta de feia uns dies. En

Ramon va dir :

- Per la part que està inclinada farem molta força i tombarem els tres troncs

perquè no caiguin a sobre de ningú .I un altre cop van pujar muntanya

amunt . Els quatre anaven parlant i la Lili va dir:

-I si trobem un altre obstacle i no podem tornar de la muntanya mai més ?

En Ramón li contestà :

- Calla ! Pesada ! Què vols que ens passi home !

Quant faltaven pocs metres per arribar, van veure quatre camins. Com que

cap d’ells sabia quin dels quatre portava al roure vell, la Maria, que era una

experta de la muntanya, va proposar agafar el de l’esquerra, perquè era el

camí més humit i va pensar que per allà trobarien el roure vell. Quan havia

passat una bona estona van veure que el camí s’allargava molt i van parar a

descansar. En Phacman sospitava que havien agafat el camí equivocat:

-Hem agafat el camí incorrecte. Millor que tornem cap a casa.

Com que era de nit i ja no es veia res, en arribar als quatre camins, van fer

cas al Phacman i van triar el correcte. Al final no van arribar al roure vell:

L’endemà els suspenien el treball de ciències, però les aventures i l’amistat

d’aquells quatre vailets va crèixer a partir d’aquella sortida i la determinació

66

de continuar fent coses per la seva ciutat i la natura va començar a partir

d’aquell treball de ciències.

I vet aquí un roure, i vet aquí l’amistat, aquesta història ja ha passat!

PSEUDÒNIM: TEMERARI

NOM: MARC MORALES

FINALISTA PREMI GER

67

2089

Som a l’any 2089 ; Alemanya està patint atacs de l’exèrcit de Bielorússia ,

l’únic poble que no ha estat afectat és Helinberger.

A Helinberger hi viu un home jove que està casat; Ell és valent i noble i li

agrada vestir amb aquella roba vella i incòmoda del 2016... Es diu Chuck.

Un matí en Chuck va anar a Can Lennon , la casa del gran Lennon. El Lennon

es endevinador, i a més, sempre les encerta! En Chuck està ben acompanyat,

perquè la seva dona, una dona amable i molt jove esta amb ell : es diu Sara.

Ella sempre va a l’última moda. Ja han arribat a la màgica tenda del Gran

Lennon o això posa en un cartellet que fa la impressió de ser molt vell, amb

una estaca clavada a terra. La Sara mirant-se el cartell etziba a en Chuck amb

recel:

-Segur que aquest vell ens dirà què hem de fer? Està... una mica boig.

Però en aquest moment en Chuck , decidit , ja està entrant en una tenda de

lona vella i lila que té la forma d’un triangle i a la punta hi ha un guarniment d’or

que s’assembla a un pin amb un dibuix d’una vareta. En el moment que en

Chuck entra veu una barba blanca que diu :

-Hola Chuck i hola Sara.

El Lennon continua amb to amenaçador:

-Vosaltres, aneu amb compte! Demà , Bielorússia atacarà a “Helinberger”.

Bielorússia té pensat matar-nos a tots i si ens escapem ens perseguiran fins a

la mort. Si intenteu fugir amb vehicle us veuran de seguida i us agafaran. Tota

la zona està vigilada. Només hi ha una manera d’escapar: a peu.

68

La Sara articula amb desconfiança : -I qui diu que escaparem? Per què t’hem

de fer cas?!

-Perquè si el que dic és veritat i no em feu cas, demà morireu. I el Chuck va

proferir solemnement:

-Té raó, Sara. Prefereixo creure a un vell que morir.

En aquest moment en Chuck surt decidit mentre la Sara li brama:

-On vas?- I en Chuck contesta aterrit però segur:

-A preparar el viatge! Sortirem aquesta nit!

Al capvespre en Chuck i la Sara s’acomiaden dels seus amics i fan una última

volta pel poble. També pregunten als seus amics si volen fugir amb ells però

ningú vol creure a en Lennon. Van ben preparats amb una gran motxilla, on hi

porten roba, la majoria de camuflatge (cosa que no agrada a la Sara) , també

menjar per matar el cuc i un rifle per si de cas. Han sortit i estan caminant tota

la nit. Han passat per molts pobles totalment enderrocats, pobles d’amics fets

miques, fins i tot contemplant aquest desastre han arribat a plorar de la pena en

veure quin munt de gent havien matat. Però ells nomès busquen un poble en

el seu mapa: el poble abandonat de Puigmerger. Els van dir que allà encara

hi ha cases dempeus. Però per desgràcia un militar bielorús amagat dins un

arbust els ha vist passant pel bosc i una desena de militars montats en cotxes

han començat a perseguir-los. En Chuck i la Sara han començat a córrer fins a

les primeres cases abandonades i es posen en una casa que encara no està

enderrocada, han tenir que entrar per una finestra de baixa altura i a dins de la

casa, una casa vella i desordenada, hi han trobat un dels nous generadors

d’electricitat portàtils: l’han endollat a la caixa de fusibles. Llavors en Chuck

ordena amb desesperació a la Sara :

69

-Sara amaga’t sota el llit d’aquesta habitació d’aquí a la dreta i escapa’t quan

puguis mentre jo els entretinc a l’ habitació del fons de la casa. La Sara,

plorant, li dona les gracies al Chuck i li fa un peto molt larg i entre llagrimes

consegueix dir:

-Testimo.

El Chuck entra a l’habitació del fons de la casa i encèn el llum; Només hi ha

tres bombetes i només il·luminen el centre de la sala. En Chuck primer va

mirar per la finestra, estaven a punt d’arribar! Llavors va deixar anar la motxilla

va agafar aigua per hidratar-se, despres es va treu el jersei perquè no para de

suar i se’l penja a la cintura . Però en el moment en què el Chuck treu el rifle

de la motxilla. Sent un crit: la Sara!

L’haurien trobat? Li estarien fent mal? Però quan mil esgarrifances li passen

pel cap, es mareja i comença a hiperventilar les bombetes s’apaguen , i des

d’aquell moment ningú l’ha tornat a veure.

PSEUDÒNIM: NAS PELUT

NOM: JOSEP REUS

GUANYADOR PREMI GER

70

Volem felicitar-vos a tots vosaltres, nens i

nenes de l’escola. La felicitació a tots pel

treball que heu fet a l’aula, des dels

dibuixos, els haikús i les narracions.

Estem molt contents/es de poder seguir

amb aquest projecte d’escola: els JOCS

FLORALS!

De moment, esperem i desitgem que

gaudiu de la segona revista dels Jocs

Florals, on trobareu recollit tots els treballs

realitzats.

Endavant i, continueu llegint i escrivint!

Equip de mestres

Ger,

18.04.2016