::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Recerca i estudi de casos que permetiproposar unes bones pràctiques enrelació al recolzament i desenvolupamentde projectes artístics en relació a l’àmbitsanitari

Núm. exp. 7216/2008Sol·licitant Alternativa Jove per la InterculturalitatNIF G-61911954Convocatòria: Recerca i creació 2008

Índex ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

PART 1 :: Plantejament de la recerca

1. Justificació i antecedents

1.1. Les pràctiques col·laboratives com polítiques culturals.

1.2. El procés de treball d'aquesta recerca: com arribem aquí.

2. Metodologia de treball

2.1. La recerca qualitativa com a eina a través dels estudis de cas.

2.2. El procés de selecció de la mostra com itineraris de bones pràctiques.

2.3. Eines metodològiques aplicades.

2.4. L'anàlisi polifònic i la complexitat de l'anàlisi.

2.5. El procés de treball amb els estudis de cas i la seva transformació en itineraris.

3. Marcs teòrics: treballs d'investigació aplicada i bones pràctiques

3.1. El marc teòric de la investigació aplicada en polítiques, desenvolupament comunitari i

participació.

3.2. El marc teòric de les pràctiques col·laboratives i culturals en relació a la salut.

3.3. Cap a una articulació dels marcs teòrics de bones pràctiques des de la investigació comunitària

i les pràctiques col·laboratives.

4. Les Bones pràctiques com itineraris: assumir la complexitat de les pràctiques

5. L'estructura d'aquest informe

6. La lectura i orientació de l'informe

PART 2 :: Anàlisi i estudi de casos

7. Qüestions clau per l'anàlisi dels casos

8. Set Casos d'estudi

8.1. Cas 1:: Hearing Voices, seeing things

8.2. Cas 2 :: Outside-in. Navegating the hospital

8.3. Cas 3 :: Echoes down corridor

8.4. Cas 4 :: Perception of pain

8.5. Cas 5 :: RACH

8.6. Cas 6 :: Quan temps fa que som aquí?

8.7. Cas 7 :: Prototip per gestionar les emocions a l’hospital

9. Aproximacions transversals als casos

9.1. Introducció i justificació

9.2. Origen del projecte

9.3. Organigrama dels partcipants i rols

9.4. Context de treball, procés i metodologia

9.5. Resultats finals

9.6. Impacte i beneficis

9.7. Recursos i finançament

PART 3 :: Itineraris

10. Plantejament dels itineraris

11. Vista ràpida dels itineraris

12. Itineraris

PART 4 :: AnnexosMaterial intern de treball pel desenvolupament de la recerca

13. Fitxes dels casos

14. Transcripció de les entrevistes

15. Resum de les comunicacions

16. Qüestionari utilitzat

17. Bibliografia

PART 1 ::Plantejamentde la recerca

1. Justificació i antecedents ::::::::::::::

1.1. Les pràctiques col·laboratives com a polítiques culturals

El treball de recerca i desenvolupament de pràctiques artístiques relacionades amb el sistema

sanitari és un camp innovador i emergent del treball artístic, que en el panorama estatal no ha tingut

una gran repercussió, més enllà de programes centrats en l'art teràpia o la relació de l'art com

efecte guaridor i via de catarsis1. Per això, l'objectiu d'aquesta investigació pretenia no tant que es

centrés en aquests programes, sinó en vies efectives de col·laboració d'artistes, institucions culturals i

programes de producció cultural on s'entreteixís una col·laboració complexa i a llarg termini entre el

sistema sanitari i el sistema d'art contemporani.

En primer lloc caldria matisar a què al·ludim quan parlem de col·laboració. La col·laboració no

afecta només al treball conjunt de persones en situacions de taller, de producció col·laborativa o

treball en grup, sinó que també està relacionada amb la complexitat de les cultures de

col·laboració que es posen en acció des de les institucions i persones que col·laboren. Per tant, quan

parlem de col·laboració hauríem de parlar realment de les múltiples dimensions d’aquest terme. És

per això que fem servir el terme pràctica col·laborativa o artístic-col·laborativa, per ressaltar un

conjunt de pràctiques culturals denominades amb diversos noms o adjectius qualificatius al camp de

les arts visuals o contemporànies. Aquesta sèrie de noms a vegades inclouen: art comunitari o art

basat en la comunitat, art relacional, art participatiu, art socialment compromès o art per al canvi

social, art-activisme o activisme cultural, pràctiques artístic-col·laboratives, art polític, estètica

relacional, estètica dialògica, New Genre Public Art o pràctiques dialògiques (per esmentar alguns

exemples). En el nostre cas aquest treball no intenta tant categoritzar de manera teòrica aquestes

dimensions o intentar categoritzar les pràctiques analitzades segons aquestes definicions com un

intent historiador de demarcar les pràctiques que hem estudiat segons aquestes tipologies. No

obstant això, sí que pretenem assenyalar que l'ús de pràctica col·laborativa afecta o engloba a

totes elles en un marc més complex que el de la història de l'art o el de la pràctica artística

contemporània. Aquest concepte de pràctica col·laborativa, per tant, subratlla que a l'hora de

treballar i analitzar la complexitat d'un projecte d'art on es col·labora amb diverses persones, és

important assenyalar i tenir en compte totes les dimensions de l'esmentada col·laboració. En primer

lloc, tant en la seva faceta tant simbòlica o representativa (la que s'atribueix a significats o vivències

que es representen i que s'explicita amb el producte artístic), com la dimensió econòmica, social,

antropològica, educativa o pedagògica, institucional o organitzativa, o la personal i afectiva. Amb

això no es prioritza la pràctica artística, sinó que s'insereix i es fa més complexe en la dimensió

col·laborativa, en les interaccions socials i els agents que intervé i, en conseqüència, analitza la seva

dimensió política.

De manera pràctica, aquest concepte més interdisciplinari de pràctica col·laborativa al·ludeix a

entendre com els diversos agents es presenten i treballen des de diverses institucions (socials,

1 Exemple d'això són: el programa del Ministeri de Cultura francès de " Culture à l'hôpital " , i el treball de la fundació “Curarte”

en l'estat espanyol.

culturals o educatives) i com es posen en joc diversos interessos i capitals (econòmics, culturals,

socials, afectius) que donen lloc a processos complexos de col·laboració (Sánchez de Serdio 2007.

Yúdice 2003). En els processos de pràctiques col·laboratives el treball de les polítiques culturals no es

pot separar o analitzar com una esfera autònoma o totalment interdependent dels processos socials

o de les polítiques socials, del mercat de producció cultural i del mercat global de producció, del

treball amb diverses administracions públiques i del mercat econòmic, ja que molts programes de

treball comunitari, ja que totes aquestes dimensions sempre estan interrelacionades, produïnt-se

constantment intercanvis de capitals, usos regularitzadors de la cultura i, per tant,

instrumentalitzacions (en positiu i en negatiu) de les pràctiques culturals. Entendre aquest camp

comporta entendre com es produeix la cultura, com s'administra en diversos camps o referents i com

interactua amb el camp social, produint controls tant de qui accedeix a la cultura, com de qui es

beneficia d'ella i en quins sentits (cultural, social, econòmic, simbòlic). Tot aquestes interrelacions és el

que Yúdice (2002) estudia alhora d'analitzar la cultura com a recurs, és a dir, la seva aplicabilitat i

legitimitat en diversos camps.

A partir de concebre les pràctiques col·laboratives com a treballs complexos que assumeixen

diverses institucions, imaginaris i polítiques, podem entendre com, en el fons, tota pràctica

col·laborativa de fet és un camp experimentador de política cultural aplicada, o d'innovació o

prova experimental de nous marcs de treball. Les pràctiques col·laboratives defineixen i amplien el

camp de treball dels artistes com treballadors culturals, i amb això modifiquen o constitueixen nous

exemples de polítiques culturals al poder proposar noves estructures de treball i llocs d'intervenció.

Aquests processos, insistim, es desenvolupen ja no només en relació amb les persones o participants

amb els quals treballen, sinó en relació amb les institucions amb les quals es col·labora, és a dir, les

persones que treballen, els seus imaginaris i discursos, les seves formes de col·laborar, les seves

creences culturals, etc… és a dir, les seves polítiques. Per això, en aquesta recerca, hem volgut

constatar i treballar des d'aquest punt de vista, entenent les polítiques culturals que subyacen i es

constitueixen a través de les pràctiques artístiques.

1.2. El procés de treball d'aquesta recerca: com arribem aquí

El desenvolupament d'aquesta recerca es remunta a l'origen del treball realitzat de manera pràctica

per Sinapsis en l'any 2006/7 com a projecte de gestió cultural i artística des de dues dimensions

diferents:

Primer, a partir del treball artístic de dimensió col·laborativa titulat “Ressonància Manresa” ubicat a la

ciutat de Manresa, en el marc del programa d'art públic: Idensitat. En aquest projecte es treballa,

des d'una primera investigació de camp i plasmació en una audioguia sonora, la diversitat de

posicions i complexitat del sistema sanitari en relació amb l'entramat urbà de la ciutat de Manresa.

Aquest treball pràctic va suposar en aquest sentit, poder conèixer, interpretar i visualitzar diversos

actors que treballen en el camp de la sanitat i, des d'aquí, entendre com les pràctiques culturals, en

aquest cas a través de la intervenció d'un projecte d'art públic, pot treballar, fer complex i

promocionar el diàleg i el debat sobre la dimensió cultural, social i urbana del sistema sanitari en el

dia a dia de les persones.

Segon, a partir del treball de comissariat de pràctiques col·laboratives titulat Trans_art_06 (gener

2006-març 2007). Aquest projecte, considerat un laboratori de pràctiques col·laboratives, reunia la

intervenció de 6 artistes o col·lectius en el complex arquitectònic de la Illa Fort Pienc, amb un seguit

d’equipaments públics – un centre cívic, una biblioteca, una residència de gent gran, una escola

bressol, una escola de primària i un mercat municipal. Aquests creadors havien de desenvolupar un

treball específic per aquest context i els seus usuaris.

A partir d'aquestes dues experiències, proposem l'any 2007, realitzar una primera mostra o

aproximació en el camp de les pràctiques col·laboratives en el sistema sanitari, gràcies a una ajuda

d'investigació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de

Catalunya. Aquesta investigació ens serveix inicialment per establir un mapa general de projectes

nacionals i internacionals que treballen en el camp del sistema sanitari. Aquesta primera recerca es

va realitzar amb un equip multidisciplinar2 que va intentar , a través d'un sistema d'anàlisi de fitxes,

marcar projectes artístics que treballaven amb el sistema sanitari a nivell internacional (fitxes),

organitzacions o plans de polítiques culturals que promoguessin aquest tipus de treball, projectes en

el sistema sanitari que promoguessin la incorporació del treball cultural o de l'art, projectes que

investiguessin el sistema sanitari i les cultures de col·laboració dins d'aquest, i finalment investigacions

i marcs teòrics que fonamentessin, il·luminessin i donessin difusió a aquests aspectes.

Aquesta primera investigació ja ens va ajudar a traçar el complex camp de treball de les pràctiques

artístiques en el sistema sanitari, al mateix temps que ens va advertir, de manera inevitable, de les

dificultats i complexitats des molts projectes, la falta de programes de llarga durada i calat en la

nostra realitat estatal, i la precarietat en les pràctiques col·laboratives, tant a nivell professional com

a polític. És a dir, constatem de manera directa, per la falta d'exemples i la sobreabundància de

pràctiques enfocades al camp de l'art teràpia, que:

D'una banda no existeixen models de pràctiques d’una cultura col·laborativa entre el sistema d'art i

el sistema sanitari, més allà d'experiències aïllades o petites intervencions que treballen la temàtica

de l'hospital, la malaltia o el treball dels cuidadors (Alícia Framis), o s’emfatitzen més en alguns casos

el treball en institucions psiquiàtriques (la pel·lícula “Mones com la Becky” de Joaquim Jordà bé

podria ser un exemple). A més, no existeix formació i hi ha una manca de literatura en castellà,

aspecte que ens va obligar a treballar contínuament bibliografia i casos del món anglosaxó

preferentment.

D'altra banda el panorama estatal no té camps o referents de treball professional en models de

producció o polítiques institucionals, de manera que el treball d'artistes en projectes col·laboratius, és

fruit directe d'iniciatives personals i esforços voluntaristes, més que d'una clara adequació estructural.

2 Aquest grup era format inicialment per Sinapsis (per encàrrec d’Alternativa Jove) amb la col·laboració de Mariola Bernal i

Javier Rodrigo.

Aquest fet no ens va permetre poder trobar polítiques culturals assentades o projectes de llarga

durada, i sí verificar la precarietat de models i formats de treball en els quals es movien les pràctiques

a nivell estatal.

Aquestes dificultats que afloraven ens van donar a entendre la necessitat d'analitzar de manera més

exhaustiva aquests aspectes, ja que no van ser reflectits explícitament en la primera investigació,

però constantment apareixien sobrevolant tots els projectes. Simultàniament, ens indicaven la

necessitat de poder analitzar alguns projectes per poder aprendre de les seves polítiques de treball, i

amb això mostrar models o itineraris que consideràvem interessants a l'hora de treballar amb les

institucions sanitàries. Finalment, fruit d'aquests tres anys de treball, i d'acord amb la complexa

dimensió que hem definit en relació a les pràctiques col·laboratives, vam optar per continuar aquest

treball, detenint-nos a re-visitar i analitzar més profundament diversos projectes que ja incloem en la

primera recerca, però amb el repte d'assumir, com a eix vertebrador d'aquesta investigació, la

proposta d’un itiinerari de bones pràctiques que serveixi de full de ruta.

2. Metodologia de treball ::::::::::::::

2.1. La recerca qualitativa com a eina a través dels estudis de cas

El treball de recerca portat a terme en aquest informe ha suposat un procés d'aprenentatge

col·laboratiu en el qual hem anat aplicant i treballant diverses eines metodològiques del camp de la

investigació qualitativa tal com es desenvolupa des de les ciències socials. Aquest camp ens ha

ensenyat a poder treballar a través dels conceptes i els significats de les pràctiques socials reals,

entenem en tot moment que la investigació és un model interpretatiu i naturalista, que entén el

treball d'interacció social d'allò que s'estudia i que no produeix distància, sinó que fa més complex

precisament el seu camp d'acció. És per això que el nostre camp de treball, les pràctiques sanitàries,

va ser emmarcat dins d'un camp d'anàlisi crític, intentant no objectivitzar o cosificar-lo, sinó més

aviat entenent les seves diverses relacions i complexitats a partir de les persones, els materials i les

fonts de coneixement que ens va brindar cada cas.

Al mateix temps el marc d'investigació qualitativa sorgeix de la nostra pròpia necessitat de poder

aplicar un paradigma d'investigació que no es centrés tant en xifres, dades o relacions quantitatives,

sinó que més aviat entengués la complexitat del treball col·laboratiu. Llavors vam optar per aplicar el

marc dels estudis de cas al camp dels projectes col·laboratius. La investigació d'estudi de casos ens

indica que el nostre procés hauria de ser inductiu i holístic, és a dir, que entenguin la realitat com un

tot, però no totalitzador o extensible a qualsevol context. En conseqüència, el cas d'estudi ens força

paral·lelament a que les nostres aproximacions siguin contextuals i singulars, és a dir, que puguem

analitzar i contextualitzar les pràctiques col·laboratives. Amb això, preteníem poder entendre les

diferències de cada localització i marc de la realitat a partir de projectes pràctics, entenent les seves

complexitats i dimensions, és dir, des de dins. Més que estructurar una investigació centrada només

en estudis de cas, fem servir la seva metodologia des de les seves eines d'investigació aplicada.

L'objectiu era partir de l'esbós inicial dels estudis que anàvem a treballar per poder construir els

itineraris que ens portarien a l'elaboració de l'informe final de les bones pràctiques.

2.2. El procés de selecció de la mostra com itineraris de bones pràctiques

Aquesta aproximació es va construir intentant assemblar-se a les metodologies qualitatives d'estudis

de cas, però renunciant a una observació directa o participativa, degut a l’impossibilitat de

presenciar els casos estudiats, la majoria ja realitzats. No obstant, sí que vam tenir en compte altres

fonts de coneixements que ens ajudessin a reconstruir el treball de camp i les diverses interaccions

que es van realitzar. Per poder desenvolupar aquest treball vam constituir un procés de treball entre

el grup inicial de la investigació anterior, treballant amb les fitxes inicials seleccionem un total d’uns

110 casos internacionals i estatals. Aquesta selecció es realitza llavors tenint en compte els criteris de

validesa que ens interessaven més amb l'objectiu d'elaborar una guia de bones pràctiques. Aquests

criteris van ser:

- La temporalitat i complexitat dels projectes: atenent a projectes de llarg termini, i implicació

institucional, amb diverses institucions i polítiques col·laborant conjuntament.

- El marc de viabilitat i recursos dels projectes: seleccionant aquells que tinguessis més fonts de

finançament i recursos diversos (econòmics, socials, humans), entenent la sostenibilitat d'aquests

en el sistema sanitari.

- El grau d'implicació i col·laboració del sistema sanitari: entès com aquells projectes que treballen

sobre relacions i processos d'intercanvi amb el sistema sanitari, així ens marcaven pautes de

treball col·laboratiu on entraven diversos agents en el procés més enllà de la sola figura de

l'artista.

- El marc de polítiques culturals: seleccionant projectes que estiguessin emmarcats en plans o

programes d'artistes en residència o de producció de pràctiques col·laboratives, i amb això existís

un suport institucional.

- El procés de visualització i difusió/comunicació dels projectes: entenent que la nostra selecció

hauria d'analitzar i poder connectar el grau d'intervenció i realització dels projectes, la variabilitat

de fonts d'informació sobre aquests i el tipus d'informes, presentacions o narratives que descrivien

els projectes.

- La predisposició i comunicació de les persones i institucions implicades en els projectes: entenent

com aspecte fonamental la negociació, el contacte i l’intercanvi d'informació amb les diverses

institucions, a més a més del grau de compromís amb la recerca, així com les capacitats

idiomàtiques, tenint en compte que en el grup comptàvem amb una persona de llengua

materna anglesa, fet que facilitaria el treball de mediació i contacte amb els projectes.

- La diversitat de contextos i pràctiques: tenint en compte no limitar-nos a un únic marc d'actuació

o àrea del sistema sanitari, i a més conjugant aquesta variable amb el format o mitjà artístic

aplicat, de manera que es pogués mostrar un ventall de pràctiques molt diversificada (dansa,

vídeo, instal·lació, fotografia, llibres d'artistes, arquitectura efímera, treball sonor o diaris o

literatura, instal·lacions participatives, teatre, etc…)

Una vegada establerts els criteris de selecció, sobre una primera selecció vam començar a treballar i

contactar amb diversos projectes i casos, entenent que era més important el marc qualitatiu, és a

dir, la qualitat de la informació que podríem treballar, que el numero de casos, degut principalment

a dos factors contextuals: primer, el temps delimitat de la investigació, i segon, la dificultat de

contactar amb alguns projectes i fer la mediació amb agents i institucions molt diferents, fet que va

comportar en molts casos una autèntica gestió del temps per accedir i col·laborar amb la recollida

de materials i informació, que en la majoria de casos es trobava molt dispersa, oculta o

descentralitzada. Així, sobre el primer mapa de mostres o experiències, hem reduït el marc d'anàlisi a

7 estudis de cas, mostra prou òptima que s'ajusta als criteris de selecció, i que, com explicarem més

endavant, ens han ofert clarament una complexitat del treball de camp i riquesa d'informació viable

per poder estructurar la guia de bones pràctiques.

Els estudis que s'han seleccionat són:

Cas 1:: Hearing Voices, seeing things

Cas 2 :: Outside-in. Navegating the hospital

Cas 3 :: Echoes down corridor

Cas 4 :: Perception of pain

Cas 5 :: RACH

Cas 6 :: Quan temps fa que som aquí?

Cas 7 :: Prototip per gestionar les emocions a l’hospital

2.3. Eines metodològiques aplicades

A partir d'aquest procés de selecció hem estat contactant amb els diversos projectes i aplicant

sobretot tres eines d'anàlisi:

1. La primera eina d'anàlisi ha estat una sèrie d'entrevistes semi-estructurades, en total XX3. Les

entrevistes ens han permès establir un guió obert de preguntes, però al mateix temps, hem pogut

aprofundir més en aspectes complexos o eixos temàtiques que sorgien en el procés de l'entrevista.

Aquesta eina ha estat la principal aplicació per poder recollir i reconstruir molts estudis de cas,

permetent-nos respostes obertes, la interacció i coneixement més pròxim de les pràctiques per

diversos agents, i la reconfiguració complexa de l'experiència viscuda per les persones implicades.

Per a l'elaboració de les entrevistes en el grup d'investigació vam recollir una sèrie de criteris de

3 Les entrevistes i els seus ítems estan incloses en l’Annex.

bones pràctiques a partir de marcs teòrics treballats4, i intentant aplicar-los al context del sistema

sanitari. Aquests criteris es van elaborar sobre 6 dimensions del treball col·laboratiu que establien una

complexitat de les dimensions que es posaven en joc en cada projecte.

Participants: analitzant el rol de cada persona i les seves funcions/capacitats en el projecte, així

com les relacions d'intercanvis de posicions de cada agent implicat en el projecte.

Origen del projecte: analitzant l'inici i els motius i interns que fan desenvolupar les pràctiques i la

manera que va determinar la negociació del projecte des dels seus orígens.

Context de treball: atenent d'una banda a la relació amb el camp d'intervenció, i d'altra banda

a la manera que va intervenir el context en el desenvolupament del projecte.

Procés i metodologia: analitzant les fases i moments clau del projecte, les seves modificacions i les

formes i mitjans de treballar durant tot el projecte.

Resultat final: analitzant les maneres de visibilització i presentació del projecte, i atenent a les

diverses formes de narrar i formalitzar-ho en públic.

Impacte / beneficis: analitzant la repercussió del projecte, els seus beneficis, així com els seus

punts forts i febles.

Finançament i recursos: analitzant el grau de viabilitat del projecte segons la seva gestió i

sostenibilitat.

Aquestes dimensions ens servirien en un segon moment com variables per a la construcció de les

bones pràctiques, ja que analitzaríem i desglossaríem cada projecte des d'aquests ítems, i amb això

construiríem una complexa aproximació a cada projecte com estudi de cas. Cada entrevista a més

es va dirigir a diverses persones que van participar en el projecte, de manera que es van re-elaborar

les preguntes o ítems en cada cas, emfatitzant la complexitat d’alguna àrea segons el tipus d'agent,

o a mesura que les entrevistes succeïen, que de fet és un dels avantatges de les entrevistes semi-

estructurades.

2. La segona eina ha estat l'anàlisi i contrast de les fonts d'informació directa del projecte, és a dir,

pàgines web, publicacions, descripcions de projectes, i un altre tipus de materials amb els quals

contrastar les entrevistes. Aquests materials ens han servit a més com a elements fonamentals a

l'hora d'entendre part dels resultats dels projectes, ja que aquests són eminentment pràctics, és a dir,

s'estructuren a partir de formes de representació artístiques.

3. La tercera eina ha estat l'anàlisi dels materials interns de treball, és a dir, documents amb

4 Aquests marcs s’exposen més endavant en la part 3 d’aquest capítol.

planificacions, processos, anotacions que han servit per gestionar el projecte, dissenyar-ho o

planificar-ho, o informes, memòries o avaluacions d'algun projecte. Aquest tipus de materials ha

estat però escàs i fàcil de trobar, encara que en algun cas han estat de gran ajuda, ja que

evidenciaven precisament els processos complexos de les polítiques culturals que volíem analitzar.

2.4. L'anàlisi polifònic i la complexitat de l'anàlisi

Per poder elaborar la guia teníem molt clar que calia poder comptar amb el major nombre de veus

possible i experiències, de manera que es pogués narrar la complexitat dels processos col·laboratius.

Aquest repte ens mou a intentar des del principi contactar amb diversa gent o persones involucrats,

entenent que cadascun d'ells tenia la seva visió de la complexa realitat que constitueix una pràctica

col·laborativa, ja que cadascun aportaria la seva visió parcial i posicionada al puzle que estàvem

reordenant. En aquest sentit era molt important allunyar-nos de descripcions meritòries o

monopolitzades dels projectes5, i poder abastar realment a participants i persones que van estar

involucrades, donant a entendre la polifonia que cal per poder acostar-nos i narrar aquestes

pràctiques.

Els diversos agents que en cada projecte van contactar i entrevistar, es van moure entre diversos

perfils o tipologies:

Persones relacionades amb la gestió i finançament dels projectes o programes, que faciliten o

doten de recursos als projectes.

Persones involucrades en programes d'art o de producció cultural que relatessin la seva visió des

del punt de vista de la política cultural.

Representants o interlocutors d'institucions culturals o pertanyents al camp artístic, o associacions,

plataformes d'artistes, i que desenvolupaven rols de coordinació o gestió en els projectes.

Representants o interlocutors d'institucions sanitàries, que a vegades es definien però, com a

mediadors, educadors, cuidadors, infermeres, etc…

Artistes o productors culturals implicats directament en els projectes, així com col·laboradors o un

altre tipus de professionals.

És important assenyalar que aquestes persones a vegades no tenien un rol fix en el projecte, que

anaven canviant de posició o que elles compartien o establien diverses relacions i funcions. És per

5 Per a un major aprofundiment d'aquest i d’altres perills el lector pot aprofundir en la part final de l'apartat 3

d'aquest capítol del marc teòric, on descrivim els perills i debilitats de les narracions produïdes en les investigacions sobrepràctiques col·laboratives.

això que aquestes descripcions són però més aproximatives que definitòries, i demostren la

naturalesa interdisciplinària de la gestió i desenvolupament d'aquest tipus de projectes. A més, en

alguns casos, degut a la distància temporal o física, va ser realment impossible contactar amb

alguns agents, sobretot usuaris o participants. Altres vegades els relats eren molt distants, degut al

temps passat i la dificultat de recordar el projecte en cada detall. Finalment alguns rols o tipus de

agents o no apareixien o no existien directament, i s'assumien de manera implícita per part d’alguna

persona.

La diversitat d'agents i polifonia dels projectes va demostrar la complexitat dels projectes i la

necessitat d'analitzar els continguts de les entrevistes de cada projecte per separat. Després vam

contrastar i poder reconduir aquesta primera anàlisi per a plantejar-nos línies d'acció

interdisciplinàries i complexes, que no caiguessin simplement en la descripció dels ítems, sinó que

aglutinessin, de manera creuada, diverses dimensions com a densitats i amb això responguessin a la

complexitat, interdisciplinarietat i transversalitat dels projectes.

2.5. El procés de treball amb els estudis de cas i la seva transformació en itineraris

Una vegada establerta la complexitat del treball i la forma en la qual hem configurat la selecció

d'estudis de cas i la seva aplicació en el context d'aquesta investigació, relatarem el treball de

processament de dades i la forma en com hem pogut produir els itineraris.

El primer tractament de dades ha estat la configuració de la selecció de la mostra i el treball de

mediació i negociació de les entrevistes semi-estructurades. Per a això hem construït els elements

qualitatius que haurien de demarcar el paradigma d'una bona pràctica o una pràctica

col·laborativa ideal. Després hem anat entrevistant i comparant les preguntes a diversos agents

implicats del procés.

La segona fase ha estat el desenvolupament i buidatge de les entrevistes, transcrivint gran part

d'elles i formulant una anàlisi de discurs a partir dels elements analitzats. Aquesta fase ha durat de la

investigació i ha comportat un alt grau de comunicació i difusió del projecte amb els estudis de cas

seleccionats.

La tercera fase ha consistit en l'elaboració de les fitxes dels projectes, que han acabat configurant

els estudis de cas. Aquestes fitxes, en un primer moment, han tingut una extensió allargada per

poder matisar i recollir diversos aspectes de cada participant, elements clau, amb punts forts i febles,

així com elements descriptius de cada cas. Aquesta recollida de dades ha estat el principal suport

sobre el qual hem pogut contrastar i analitzar les bases per una anàlisi crítica dels itineraris.

La quarta fase ha consistit en una relació de casos d'estudi a partir d'un relat compartit dels elements

gramaticals que estructuraven el cas. Hem desenvolupat un relat descriptiu i analític de cada

projecte, amb una fitxa més sintètica que descriu els punts clau de cada cas. L'objectiu d'aquestes

fitxes era sintetitzar i analitzar els processos col·laboratius de cada context, i al mateix temps fer més

complex i emmarcar els graus de col·laboració, l'impacte i els moments de densitat del projecte.

L’objectiu d’aquesta fase era entendre els projectes en una relació que també acaparés les

polítiques i programes culturals on es recolzaven els projectes.

La cinquena fase s'ha configurat com una anàlisi transversal dels elements que configuren el cas:

aquest anàlisi comparatiu ens ha permès poder passar d'un llenguatge centrat en estudis de cas i

elements dels projectes, a un nivell intermedi on s'assenyalaven i condensaven ja elements claus

d'unes polítiques col·laboratives. Aquest pas ens ha permès un salt des de la descripció de projectes i

accions, a la seva relacionalitat o estructura política, al mateix temps que verificàvem les primeres

relacions interdisciplinàries entre els elements que composaven cada projecte. Aquesta anàlisi ens

ha donat pistes de treball i marcat tipologies de projectes, i paral·lelament s’incideix en aspectes de

l'experiència de cada cas que estaven implicant polítiques relacionals a nivell de participant, de

mediadors i gestors, i d'institucions.

Una sisena fase ha estat la composició de les qüestions clau dels casos d'estudi o indicadors

potencials de les bones pràctiques. Aquest treball s'ha compost elaborant de nou els elements de

cada projecte i les seves zones d'encreuament, per poder estructurar indicadors de polítiques

culturals, que assenyalen cap a on deuen d'orientar-se els punts clau d'unes bones pràctiques.

Aquest treball s'ha desenvolupat amb altres dimensions de feina, detectades en les entrevistes i

l'anàlisi de la quarta i cinquena fase, com espais de densitat i conflicte que extrapolaven dimensions

complexes de la pràctica. Aquest punt, com veiem, ha detectat els indicadors de bones pràctiques

en un nivell estratègic de narració de polítiques culturals, i de fet serveix com una trama o matriu

d'anàlisi avaluativa dels projectes.

El setè pas ha estat la redacció dels itineraris per al desenvolupament d'unes bones pràctiques.

Aquest pas ha estat marcat per l'articulació de dos nivells de treball: d'una banda hem intentat

rescatar i analitzar documents de bones pràctiques o itineraris per comprendre la seva viabilitat i

efectivitat, de manera que hem compost un esquema d'itineraris com a cursos, amb descriptors,

línies de força o tensions marcats pels perills i les potencialitats de cada cas, i finalment una bateria

de casos pràctics. D’altra banda, en una segona dimensió, fruit d'aquesta anàlisi, hem compost i

redactat els itineraris, intentat triangular-los entre el grup motor d'aquesta investigació. Aquest pas

ha estat fonamentalment un procés d’ordenament on hem estructurat de nou la matriu de treball

que marqui el full de ruta que ens plantegem amb aquesta investigació.

L'últim i vuitè pas, ha estat la re-elaboració d'unes qüestions claus per avaluar els projectes, que com

a estris o eines específiques, puguin ser aplicades en qualsevol moment als projectes. Aquesta

elaboració l'hem treballat rescatant els elements dels projectes analitzats, sota el prisma dels itineraris

per poder donar llum a les pràctiques i fer emergir preguntes que analitzin l'efectivitat i la viabilitat

d'un projecte en qualsevol moment.

Com a conclusió d'aquest punt, podem subratllar que mitjançant aquesta metodologia hem seguit

el salt de les pràctiques col·laboratives, com experiències pràctiques de base, als seus elements

estructurals com a polítiques. Aquest procés s'ha portat a terme sota l'anàlisi d'indicadors potencials i

itineraris per a les bones pràctiques. Després hem pogut treballar amb la posterior traducció

d'aquests itineraris en bateries de consells pràctics i qüestions per a l'avaluació de pràctiques

col·laboratives. Aquests elements són elements d'avaluació a l'hora d'afrontar la planificació de

projectes, la seva gestió i desenvolupament, així com la seva avaluació i impacte final. En aquest

sentit tot el nostre camí s'ha situat a partir de les pràctiques, analitzar-les, traduir-les i tornar a elles, i

amb això concretar en l'eficàcia dels itineraris des del punt de vista de la planificació de projectes, i

la construcció, paral·lela i no separada, de polítiques culturals entre les institucions.

3. Marcs teòrics: treballs d'investigació aplicada i bones

pràctiques ::::::::::::::

A l'hora de treballar aquesta investigació hem pogut fer referència en una sèrie d'investigacions

pràctiques aplicades on podem comprovar l'eficàcia de la investigació quan estructura texts de

guies de criteris, manuals o itineraris des del treball de casos d'estudis. Aquest marc que oferim

s'emmarca en dues dimensions diferents: la primera des del treball més generalista d'estudis de cas o

de guies de bones pràctiques, amb diversos exemples des de la investigació-acció i la participativa.

La segona dimensió al·ludeix al treball d'investigacions aplicades al camp de les pràctiques

artístiques, al camp comunitari, col·laboratiu o d'art contextual. Aquí intentarem també demarcar

recerques centrades en el camp entre l'art i la salut.

3.1. El marc teòric de la investigació aplicada en polítiques, desenvolupament comunitari i

participació.

Respecte a la primera dimensió de treball, hem de citar la importància que han tingut els manuals

d'investigació qualitativa més pràctics on s'indicaven una sèrie de pautes, exemples i guies per a la

investigació aplicada a estudis de cas. En aquest sentit destaquem el llibre de Denzin i Lincon (1994)

com un exemple especific de les diferències i relacions de context entre els diversos paradigmes de

la investigació-acció. Com a complement d’aquest text hem de subratllar el llibre introductori a la

investigació d'estudis de cas de Stake (1999) com una caixa d’eines per el nostre procés de recerca.

També és important assenyalar marcs de treball indagatiu enfocats a l'àmbit de la participació

comunitària o la investigació–acció, o fins i tot la denominada emancipadora. Aquí destaquem el

marc de treball de Ristock i Pennel (1996) com un manual i marc de pautes de treball, i

metodologies contextualitzades en exemples pràctics. Les autores entenen la investigació com una

eina per al empowerment i el treball democràtic. També cal destacar el marc de la investigació

participativa, com eina de treball de camp i la seva aplicació en projectes participatius, com és el

cas dels treballs de Villasante (2002,2006), descrits sempre amb casos pràctics, exemples de tallers i

planificacions participatives, en relació amb com avaluar i desenvolupar el treball comunitari, el

desenvolupament integral i el treball amb els moviments socials. Tenint en compte aquest marc,

també volem destacar estudis més específics com el projecte d'investigació participativa de “Joves i

nit: un procés de participació amb joves” (Lop i Valls, 2006), editat per la Fundació Jaume Bofill6.

Aquest és un text sobre el concepte de temps lliure nocturn, a través de processos d'investigació

participativa amb joves de Barcelona.

En el marc de les polítiques comunitàries i polítiques, també cal destacar la investigació titulada: 8

Great Expectations. A Landmark and Unique Social Regeneration Pla for Fatima Mansions7 (8 Grans

expectatives: un pla de Regeració social excel·lent i únic per a Fatima Mansions), editat pel Fatima

Mansion Regeneration Board (Consell de Regeneració de Fatima Mansions). Aquest és un comitè

format per diverses associacions comunitàries, centres de joves i treballadors comunitaris, que

treballen en relació amb un pla de regeneració urbana de la ciutat de Dublin. Aquest projecte

d'investigació aplicada es va basar en la feina del comitè juntament amb l’Ajuntament de Dublin,

per tal de poder establir un conjunt de punts o i itineraris que marquessin àmbits de regeneració

urbana integrals, des d'un aspecte de la participació i la regeneració urbana transversal (social,

cultural, físic, geogràfic, ètnic, educatiu, etc…). Aquest treball és molt important en la seva estructura

narrativa, ja que es compon a partir de 8 punts claus, que reuneixen 3 àrees d'acció diferents,

testades, comprovades i negociades per tots els membres del comitè. El tipus de llenguatge, la

facilitat i accessibilitat del document, ho exposen com un exemple de com construir criteris i

variables que ajudin a la confecció de guies de bones pràctiques amb vista a dirigir-se tant a la

ciutadania com a les administracions.

3.2. El marc teòric de les pràctiques col·laboratives i culturals en relació amb la salut

Respecte a la segona dimensió de treball, investigacions aplicades directament al camp cultural de

treball artístic col·laboratiu, participatiu o comunitari podem destacar un conjunt d'investigacions del

marc anglosaxó derivades de la profunda tradició de l'Arts Council de UK, i també d'Irlanda, on els

projectes comunitaris gaudeixen d'una molt bona salut.

En el marc d'Irlanda, és molt important citar el projecte d'investigació aplicada “Mapping lives,

exploring futures” (1998-2006). De fet és un clar referent de cara a la feina institucional i

col·laborativa entre artistes de caràcter comunitari o enfocats al treball educatiu o col·laboratiu,

col·lectius de joves i institucions comunitàries on treballen els joves, i sobretot institucions artístiques,

tant petites que promocionen la producció o associacions d'artistes, com de grans, com el Irish

Museum of Modern Art (El museu Nacional d'Irlanda, o també conegut com IMMA). La investigació,

fruit d'un comitè interdisciplinari que dirigia el procés, va ser patrocinada i editada pel IMMA,

juntament amb l'ajuda de la Fundació Calouste Gulbenkian, l'ajuntament de la ciutat de Dublín, i el

Consell de Joventut, entre d'altres institucions públiques. El projecte es va centrar en usar la

investigació–acció per detectar el marc de treball de projectes d'arts visuals amb joves entre 12-16

anys, partint de tres programes comunitaris del museu. Aquest projecte d 'investigació aplicada va 6 Accesible en : http://www.fbofill.cat/index.php?codmenu=11.03&colleccio=FO

7 http://www.frb.ie/social-regeneration.htm

treballar amb tres centres de joves diferents de la perifèria de la ciutat irlandesa: St Michael's Parish

Youth Project, Rialto Youth Project and Bluebell Youth Initiative. Com a resultat del procés es va

publicar una guia d'itineraris sobre els elements i condicions per desenvolupar projectes artístics, des

de la planificació del desenvolupament de les primeres negociacions, la composició i presentació

de pressupostos, la participació i avaluació, fins el treball de col·laboració i formació de grups de

joves, acompanyats de capítols sobre les lleis de protecció de menors i el treball amb joves.

Finalment el text incloïa mostres de pressupostos i planificacions diverses. A més de l'informe final es

redacten una sèrie de recomanacions, o aspectes que s'ha de tenir en compte de manera molt

específica. Aquí s'inclou de manera molt pragmàtica un desglossament de consells segons les

institucions o agents inclosos: des de les administracions públiques, els artistes i/o associacions, els

centres de joves o comunitaris, i finalment els gestors i planificadors de les col·laboracions.

Dins del marc de polítiques educatives i pràctiques col·laboratives també cal destacar l'estudi a

Berlin de Carmen Mösrsch i Nana Lueth: “Kinder machen Kunst mit Mitjana” 2005. L'estudi és una

avalaució del projecte pilot KuBiM. És una investigació-acció amb els mitjans digitals a l'escola

alemanya que s'ha de considerar un altre important com a referent d'aquesta investigació. Aquest

projecte suposa un clar exemple d'investigació-acció dins de la perspectiva del treball de

desenvolupament en l'àmbit educatiu al temps que és un important exemple de la mediació entre

els rols i les expectatives dels diversos agents educatius. Aquesta investigació-acció es desenvolupà

al llarg de tres anys incloent-hi la participació d'estudiants de primària, professors, artistes,

investigadors i altres invitats, generant noves etnologies en la producció de projectes educatius. Ens

va interessar sobretot com la proposta articulava les posicions i les diferents perspectives dels agents

educatius, evidenciant els seus punts de trobada, les seves diferències i les confluències a les que el

projecte educatiu havia transitat. També va ser del nostre interès com el treball es va bolcar en

diversos formats de presentació adaptats a les diverses realitats de treball: un llibre i un DVD que

visibilitzaven la informació oficial, fins a la informació adjacent i les perspectives particulars sorgides

al llarg del procés investigatiu. D'aquesta manera el que aporta la publicació és la problematització

“d'una representació polifacètica” (Mörsch,2005: 212) en el que trobem el xoc, la negociació i

articulació de perspectives diferents i polítiques culturals diverses, de la de l'escola i les institucions

col·laboradores, als dels artistes i educadors.

En el camp específic de treball de l'art amb les institucions de la salut podem destacar en primer lloc

la sobreabundància de material relacionat amb la branca d'art-teràpia, el desenvolupament

creatiu de pacients, o les implicacions de les arts i les estratègies creatives en el benestar de les

persones o en perspectives més integrals de la salut. En aquest sentit hem de destacar que la nostra

investigació s'ha declinat per marcar més les relacions institucionals i col·laboratives dels treballs

d'artistes o projectes culturals com objecte de treball, per la qual cosa altres investigacions s'han

deixat a part. Concloure amb aquest marc de treball ha estat possible gràcies a les següents

investigacions que sobretot que ens han servit com referents de treball.

Primer caldria destacar la línia d'investigació promocionada per l'Arts Council d'Anglaterra, que des

de l'any 2004 promou a l'elaboració d’informes avaluatius sobre el camp de la salut relacionades

amb la producció cultural. La primera investigació publicada va ser en el 2005 sota la coordinació

de Joy Windsor8 (2005) amb el títol “Y our health and the arts: a study of the association between arts

engagement and health. Arts Council England”. Aquest text és un informe que analitza resultats clau

en la producció de projectes resultants de l'associació entre les arts, la salut i la malaltia. L'estudi es

va basar en qüestionaris de població i sociodemogràfics portats a terme per l'Arts Council England i

the Office for National Statistics (ONS) (Oficina Nacional d'Estadística). L'informe també escrutina les

relacions d'art i salut a través de l'edat i altres característiques pròpies dels enquestats, descrivint

elements i ítems d'entrevistes que han estat molt favorits per a l'estructuració de la nostra

metodologia.

El segon informe, publicat l'any 2006, es titula “ Dance and health. The benefits for people of all

ages”9. Aquesta és una investigació produïda en col·laboració amb el Department of Health and

the DCMS (Ministeri de Cultura, Mitjans i Esport). El text descriu els beneficis de la dansa i proveeix

d'exemples de bones pràctiques en projectes de dansa en diversos centres de salut. L'informe

incorpora una descripció d'estudis de cas i un llistat d'associacions i companyies que treballen en

l’àmbit de la dansa i de la salut a Anglaterra. El segon informe de l'any 2006 és el portat a terme per

Ruth Hecht amb el títol de “Shared Territories. Audit and analysis of the Arts and Health sector in the

South West”10. El text descriu els beneficis de la dansa i proveeix d'exemples de bones pràctiques en

projectes de dansa en diversos centres de salut. L'informe també porta una descripció d'estudis de

cas i un llistat d'associacions i companyies que treballen en el camp de la dansa i de la salut a

Anglaterra.

És important assenyalar que l'any 2007, es publica “The power of art visual arts: evidence of impact in

regeneration, health, education and learning” 11, del Consell de les Arts d'Anglaterra que engloba 20

casos d'estudis al llarg de tot el país per evidenciar l'impacte interdisciplinari de les arts visuals. El

projecte intenta mesurar l'impacte de les arts visuals en el camp social a través de variables molt

diverses tenint en compte qüestions de sostenibilitat en relació amb els factors on les arts visuals

actuen com a catalitzadors. Aquesta aproximació es recull en tres sectors: la regeneració, la salut, i

l'educació i l'aprenentatge. Dins de cada sector és interessant veure la diversitat de pràctiques, el

context de treball i com s'enumeren aspectes tant polítics, com vivencials dels projectes. Tot el llibre

serveix com un mapejat que il·lustra projectes que fomenten bones pràctiques en la regeneració

integral de les ciutats o poblacions mitjançant la incorporació de projectes d'arts visuals, i a vegades,

de pràctiques participatives o col·laboratives. A més el disseny i l’estructura permet al lector poder

entreveure els casos amb exemples i cites, recomanacions per cada sector analitzat, i fitxes

8 Document online:

http://www.artscouncil.org.uk/publications/publication_detail.php?rid=0&sid=&browse=recent&id=462

9 Document online:http://www.artscouncil.org.uk/publications/publication_detail.php?rid=0&sid=&browse=recent&id=545

10 Document online:http://www.artscouncil.org.uk/publications/publication_detail.php?rid=0&sid=&browse=recent&id=535

11 Document online:http://www.artscouncil.org.uk/publications/publication_detail.php?rid=0&sid=&browse=recent&id=580

sintètiques amb el projecte. Tot això facilita i il·lustra el treball indagatiu de manera integral amb el

treball de representació de projectes d'art.

L'última publicació de l'any 2007, dins d'aquesta línia de l'Arts Council, ens ofereix una investigació de

marcat caràcter estratègic: “The arts health and well being. Arts Council England”12. Aquest

document estructura el pla estratègic nacional per a les arts, la salut i el benestar a Anglaterra.

Aquesta estratègia política es compon com un sumari i una relació dels textos sobre salut, cultura i

art, i és la base fundacional de les polítiques culturals a Anglaterra. La seva estructura i composició

esta basada en les investigacions prèvies portades a terme pel Consell de les Arts i un altre tipus de

textos i experiències. El text desenvolupa el posicionament polític, les diferents associacions i

estructures polítiques que s'han constituït en les diverses regions del país, les maneres de col·laborar i

gestionar els projectes, així com les formes de promocionar i representar els treballs a nivell

institucional.

Paral·lelament a aquesta investigació trobem l'avaluació-acció participativa Carolyn Kagan de l'any

2005. La investigació porta per títol “Community Psychology Meets Participatory Arts: well-being and

creativity”, i va ser promocionada pel Research Institute for Health and Social Change, de la

Universitat Metropolitana de Manchester. Aquesta avaluació es va basar en treballar de manera

paral·lela al projecte de Pathways com un procés indagatiu amb un conjunt de psicòlegs, artistes i

pacients per establir criteris d'eficiència i participació reals. Paral·lelament es revelava el treball

col·laboratiu amb els diversos agents, i la consecució d'objectius i els seus corresponents impactes,

tant a nivell comunitari, com artístic, personal i institucional/organitzatiu. Gràcies a aquest

enfocament la investigació ens proveeix d'una gran gamma d'eines i tallers participatius. El resultat

final té una clara metodologia processual i col·laborativa i, a més, assenyala estructures i diagrames

d'impactes complexos, dilemes que s'obren a l'hora de marcar pautes d'avaluació i bones

pràctiques i, per tant, resultats processuals i socials.

Juntament amb aquestes publicacions no hem d'oblidar la investigació a Austràlia de Clare Keating

amb el títol de: “Evaluating Community Arts and Community Well-Being. An Evaluation Guide for

Community Arts Practitioners”. Aquest informe va ser patrocinat per l'assessoria de “Effective

change” per a l'Arts Victoria; Darebin City Council, la City of Whittlesea i el Vic Health de Nova

Zelanda. Aquesta investigació s'estructura com una guia per a professionals de l'art, el treball

comunitari i la salut, que recull una sèrie de criteris i valors necessaris per poder avaluar un projecte

d'art comunitari en l'àmbit de la salut. La seva riquesa resideix en ser una guia pràctica, amb eines

metodològiques de treball que parteixen de la investigació qualitativa i comunitària, i mostra de

com realitzar el treball. El conjunt de la investigació suposa un manual o full de ruta, amb consells,

marcs d'investigació i exemples pràctics, de manera que es poden establir avaluacions integrals i

reals sobre l’impacte de les arts en les institucions sanitàries. El procés de treball és bastant complex

ja que la guia proposa una matriu de doble entrada: d'una banda tenint en compte el procés, 12 Documento online:

http://www.artscouncil.org.uk/publications/publication_detail.php?rid=0&sid=&browse=recent&id=580

l’impacte i el resultat i, d'altra banda, tenint en compte els participants, el projecte/organització i la

comunitat.

A més a més també podem referir-nos a projectes basats en la participació, alhora podem destacar

la investigació contextualitzada a Escòcia de Goldie, Isabella (2007) amb el títol de “Arts, creativity

and mental health Initiative Participatory Arts Self Evaluation Approach Project Report”13. Aquest

projecte va ser promogut per la Fundació de Salut Mental en associació amb el Consell de les Arts

escocès, la Iniciativa ArtFull i l'Avaluació Escòcia. Aquest és un informe que narra la trajectòria d’un

projecte integral d'arts i salut de 6 mesos de durada i el projecte de tutorització construït per al

recolzament segons el Programa Nacional per Millorar la Salut Mental i el Benestar del Govern

escocès. L'objectiu primari d'aquest projecte era desenvolupar un apropament d’autoavaluació

entre un petit grup de projectes d'art participatiu de 6 llocs, treballant per casos d'estudi, per

entendre la complexitat i les diferències de treball en cada context.

3.3. Cap a una articulació dels marcs teòrics de bones pràctiques des de la investigació comunitària

i les pràctiques col·laboratives

Com a conclusió final d'aquest apartat de la investigació creiem que és important destacar com els

manuals de bones pràctiques sempre conjuguen una investigació social amb un component ètic i

polític, entenem que són marcs de treball i pautes, i no metodologies tancades. Partim d'aquesta

posició per poder emmarcar en un primer moment la nostra investigació. És per això que hem pogut

relacionar-nos tant amb referències d'investigació aplicada, que ens donaven un marc a on

aproximar-nos al nostre objecte d'estudi i estratègies de treball metodològic, com a més a més amb

estudis més específics del camp cultural, i amb especial èmfasi a la feina amb les institucions

sanitàries.

Normalment ens trobem amb dos perills diferents cada vegada que analitzem pràctiques

col·laboratives o amb diverses aproximacions que hem anat treballant o pensàvem que ens podrien

servir de referent.

El primer perill es centra en les investigacions de caràcter comunitari participatiu. Aquestes

investigacions treballen metodologies qualitatives i anàlisi d'impactes comunitaris, però moltes

vegades obliden/obvien la dimensió qualitativa del treball cultural, no analitzen les conseqüències

en les polítiques culturals o les organitzatives de les institucions implicades. També ens trobem que

aquests textos, de manera molt continuada, conjuguen una idea de creació cultural, creativitat o

pràctica artística més centrada en l'auto-expressivitat, la comunicació afectiva o el modernisme i

romanticisme propi dels camps de la producció moderna de finals del s. XIX de l'art, més que de

contextos contemporanis o actuals. Per a moltes d'aquestes investigacions és un èxit simplement que

l'artista deixi la galeria i vulgui treballar en altres contextos, persones o institucions. Existeix doncs una

13 Document accessible en línia: http://www.mentalhealth.org.uk/publications/?EntryId=52107

gran desconeixement i poques referències al camp de l'art públic, l'art comunitari o altres

manifestacions fins i tot d'avantguarda, més que acceptades al camp de la producció artística

contemporània.

El segon perill concerneix a les investigacions realitzades des del camp cultural. Ja ho hem

assenyalat a l'hora de justificar aproximacions complexes del treball d'artistes amb col·lectius en les

dimensions polítiques, socials i econòmiques que s'estableix una col·laboració, però pensem que és

important matisar en aquest apartat aquesta relació: En primer lloc el conjunt de relats o treballs

venen fortament contaminats per la jerarquia de la institució art i els seus narradors oficials: crítics o

comissaris. En segon lloc, un altre matís important és entendre que aquestes narracions, a vegades

quan vénen d'artistes, o altres agents fortament institucionalitzats, estenen l’“heroisme” amb relats

positivistes, on l'artista es presenta com la figura d'un heroi, amb narracions que realcen el caràcter

únicament positiu i progressiu de l'experiència i que obliden les complexitats i processos. En tercer

lloc, i juntament amb lo anteriorment assenyalat, altres vegades la representació dels col·lectius o

persones queda constantment mediada per abstraccions que substitueixen a les persones, els

contextos i la complexitat de les seves experiències: així solem evidenciar la col·laboració amb la

presència narrada per un interlocutor de comunitats, grups, col·laboradors, usaris, visitants o grups

de: de dones, de joves, de nens, de gent gran, etc., però poques vegades constatem el testimoni i

presència directa de les persones. En quart lloc, acompanyats d'aquesta supressió o substitució

inconscient dels participants, podem assenyalar un tret final també molt important: la producció de

l'art se centra en formats per al mateix art, que demarquen estils editorials i textos comunicables al

mateix sector de l'art, on impera a vegades la imatge, el disseny, el treball visual, que la presentació

de processos o experiències. Aquest fet limita a moltes pràctiques col·laboratives a cenyir-se a una

descripció fotogràfica acompanyada d'un breu paràgraf explicatiu del projecte, degut a la limitació

conceptual amb la qual es troben.

Partint d'aquests dos perills recollits en les dues dimensions, el repte des del marc teòric amb el qual

hem treballat ha estat el poder conjugar el treball de les investigacions aplicades de caire

comunitari o participatiu i el treball de les avaluacions d'arts relacionades amb pràctiques

col·laboratives i la salut. Aquesta tasca, per la seva complexitat, ens ha donat un ampli marc de

treballs des d'on poder aprendre de les seves estructures d'edició i investigació participatives; dels

seus manuals accessibles , carregats de consells pràctics, punts sintètics i exemples descriptius; de les

seves formes narratives del procés i les vivències, com a elements importants del treball de les

pràctiques; i finalment també de la forma de citar, treballar i representar les entrevistes i experiències

de diversos participants; així com els mapes de treball i altres eines visuals que faciliten la lectura i

mediació amb tota la diversitat de les persones relacionades amb el camp de treball.

4. Les Bones pràctiques com itineraris: assumir la complexitat de

les pràctiques ::::::::::::::

En el marc d'aquesta investigació hem assumit durant tot el projecte la dificultat de descriure i

estructurar pràctiques col·laboratives que són complexes, degut a la quantitat de persones,

processos i institucions implicades. A l'hora d'enfrontar-nos a estructurar una guia de bones

pràctiques hem decidit poder plantejar-la no tant com un receptari o llibre decàleg de bones

conductes, sinó com una guia o ruta de possibles itineraris i elements que s'interrelacionen per tal de

poder construir projectes col·laboratius. Som conscients del doble perill d'utilitzar el terme de bones

pràctiques:

D'una banda sembla definir un concepte de qualitat en allò referent a aspectes positius o

positivistes, negant les problemàtiques o dificultats dels projectes i anul·lant llavors qualsevol

descripció crítica o problemàtica.

D'altra banda, la guia sembla manegar paràmetres totalitzadors o generalitzadors, corrent el perill

de difondre generalitzacions o veritats absolutes i abstractes que redueixin la complexitat del treball

de camp i el conjunt de negociacions on realment emergeixen les bones pràctiques.

Per intentar evitar aquests perills, hem assumit que unes bones pràctiques haurien ser sobretot

itineraris a compartir o elements de treball que es formalitzin i s’estructurin en cada context i cas, i no

tant fórmules que poden exportar-se/importar-se a qualsevol context. Aquesta dimensió ha quedat

reforçada quan subratllem els projectes a llarg termini i la sostenibilitat d'aquests com eixos

fonamentals sobre els quals construir les polítiques culturals.

D'altra banda, el fet de poder incloure un relat més complex i polifònic tal com hem argumentat

anteriorment, ens ha ajudat a poder evitar en excés de descripcions merament triomfalistes o

heroiques de les pràctiques, i a entendre les cultures col·laboratives com elements en acció , amb els

seus pros i contres. Per això hem pogut analitzar els punts forts i febles dels projectes i recalcar com

cada projecte col·laboratiu configura una sèrie d'elements que en cada context i cas serà necessari

planificar i negociar amb els agents implicats, sense donar per endavant camins d'èxit o receptes.

És per això que una “bona” guia de bones pràctiques intenta però servir com un conjunt de

gramàtiques posades en pràctica des d'on poder elaborar fulls de ruta i indicadors amb els quals

poder construir itineraris per a les pràctiques col·laboratives. Les bones pràctiques s'ofereixen com un

espai obert construït des de l'anàlisi complex i divers de les pròpies pràctiques i els elements d 'acció

que entren en joc en elles. Creiem per això que és important subratllar que qualsevol guia de “bones

pràctiques” ha d'assenyalar els problemes, contradiccions i inconvenients de les mateixes pràctiques,

i que la seva bona pràctica, si és que existeix com model de política, consisteix a assenyalar el camí,

i saber que mai serà una “bona pràctica del tot”.

5. L’estructura d’aquest informe ::::::::::::::

Una vegada establertes les fases del procés d'investigació, explicarem la seva ordenació interna.

Aquest treball s'ha constituït mitjançant quatre grans blocs:

Una primera part es constitueix com una introducció a la recerca Aquesta part s'estructura com un

prefaci amb marc teòric, orígens i posicionament de la investigació. Per això ens demarca la

justificació i antecedents de la recerca, és a dir, d'on venim. La introducció, després, ens assenyala la

metodologia de treball utilitzada, els marcs teòrics d'investigació dels quals partim i les guies de

bones pràctiques com a contextos de treball, és a dir, el com i el per qui de l'ús de treballs amb

itineraris amb guies de bones pràctiques assumint la complexitat de les pràctiques col·laboratives.

Finalment, en aquesta part, incloem el procés de treball de l'informe, la seva estructura i el lector

potencial, o lectors, als quals ens dirigim. Amb això pretenem situar la recerca des de la seva

viabilitat pràctica o el amb qui i per a qui escrivim aquest text. Amb aquesta última part intentem

subratllar la dimensió pragmàtica de la investigació, assumint la capacitat dels itineraris de ser guies

o fulls de ruta en la feina de pràctiques col·laboratives.

En un segona part, la investigació es centra en el desenvolupament d'anàlisis i estudis de cas,

desglossant els 7 casos seleccionats i les seves descripcions. Aquesta part, per això, ens mostra el

camp de treball on ens hem mogut. Per portar a terme aquesta tasca enunciem els punts clau del

treball, descrivim amb fitxes els estudis de cas i els seus punts però importants. Aquest procés ho vam

realitzar partint d'una anàlisi correlacional i transversal dels casos, per poder emmarcar-los i treballar-

los des de perspectives unificades i complexes que donin pas a poder elaborar una guia d'itineraris.

Aquest bloc de treball aporta sempre un grau més descriptiu, amb exemples i relacions dels casos,

pel que es basa en una concreció real de la mostra analitzada.

En una tercera part, com a conclusions presentem els itineraris dels casos, analitzant els indicadors

potencials de bones pràctiques, per passar a continuació a descriure els indicadors dins d'una

estructura íntegra amb el treball de camp. Aquesta part del treball es mou des del treball amb els

casos, a l'esquematització amb els itineraris que de fet subratllen ja línies de programes o polítiques

culturals. En aquesta part incloem, a més a més, gràfics i preguntes clau per avaluar els casos des

del desenvolupament de projectes, i amb això intentem subratllar la dimensió pràctica del text.

Finalment, a mode de complements, la quarta part ens ofereix una guia d'annexos amb tots els

documents que hem anat generant, les eines metodològiques com són les transcripcions de les

entrevistes realitzades, passant per un resum de les comunicacions establertes, les fitxes complertes

de casos, materials complementaris, esquemes utilitzats per a l'anàlisi transversal dels casos, fins a

arribar finalment a les referències bibliogràfiques. Amb això oferim el conjunt de recursos i materials

que hem anat treballant i processant durant tota la investigació.

PART 2 :: Anàlisi iestudi de casos

6. Qüestions clau per l'anàlisi dels casos ::::::::::::::

Sota aquest epígraf volem definir els eixos i els indicadors des dels quals construïm la descripció i

abordem l'anàlisi dels diferents casos.

En un primer moment de la recerca, les qüestions clau amb les quals abordàvem els casos es reduïen a

tres preguntes: Quins són aquells aspectes que defineixin una relació de col·laboració en un projecte

d'aquest tipus? De quin ordre i tipus són els impactes i beneficis significatius que es generen? Quines són

les metodologies i processos adients per aconseguir el màxim de resultats positius en termes de

participació i impacte?

En aquest plantejament inicial les qüestions clau s'articulaven de manera genèrica sense especificar

indicadors massa precisos que ens permetessin descriure la complexitat de les situacions que volíem

analitzar.

Un cop avançàvem en el coneixement dels diferents casos, tant per entendre millor com s'havia

desenvolupat cada un, com per el fet d'haver escoltat les veus dels diferents implicats, es feia evident

que la realitat que havíem de descriure no es podia reduir a una imatge unidimensional, sinó que

s'articulava com a capes superposades que podien o no estar interconnectades però que, si més no,

aquest fet feia conviure en un mateix marc descriptiu diferents relats dels projectes.

Arrel d'aquesta evidència, la visió sobre el caràcter dels itineraris o bones pràctiques que semblava que

es proposaria com a resultat de la recerca havia d'atendre a escenaris complexos que s'haurien de

descriure amb moltes variables que es podrien combinar de formes molt diferents i tenir en compte

posicions diverses, no pas des de receptes tancades, sinó de valoracions que atenien a la suma del que

haurien de ser diferents indicadors, no necessàriament sempre presents de la mateixa manera.

Per tant, vam definir un conjunt d'indicadors per a cada qüestió clau que ens permetés aproximar-nos a

cada cas d'estudi amb unes eines més eficaces per entendre què havia passat. Aquests indicadors o

conceptes però, no han de ser entesos com a categories teòriques sinó com unes eines per assegurar

una descripció completa de la complexitat dels projectes.

Per tal d'abordar la resposta a la pregunta “quins són aquells aspectes que defineixen una relació de

col·laboració en un projecte d'aquest tipus?” proposem els següents aspectes o indicadors a tenir en

compte:

Espais de participació

Amb aquest indicador volem reconèixer quins són els nivells, espais, llocs o intersticis del projecte

obert a la participació. Tot i que un projecte tingui com a tret amb el qual es defineixi el factor

col·laboratiu per entendre si aquest pot ser entès en relació amb aquest projecte com un valor, cal

veure si es reflexa en la metodologia de treball, cal identificar quins són els espais de participació de

cada projecte. Per tant definim els següents nivells i posem alguns exemples de quines són les

dedicions i accions que acostumen a correspondre a cada nivell, però tenint en compte que cada

projecte és particular.

Projecte general: Pla on es concreta i defineix el projecte general, els seus objectius, els partners, el

finançament, el pressupost, es trien els artistes, es proposen els temps, etc. L'origen d'un projecte

estaria vinculat a aquest pla.

Projectes artístics: Nivell on es pensa i es defineix la proposta artística, els possibles resultats, pot ser

que també es defineixi qui hi participa, en relació a quin lloc es vol desenvolupar...

Desenvolupament artístic: Nivell on es concreta el projecte artístic i i s'articula la participació en els

processos de creació que es desenvolupin en el context concret del projecte general.

Visibilitat pública: Aquest nivell de treball d'un projecte de col·laboració artística contempla diferents

registres d'anàlisi, però tots en relació a qui participa en la construcció de la seva visibilitat pública.

Per una banda, els modes i mecanismes de la comunicació, més vinculats al procés, sigui entre els

agents o institucions participants, ja sigui de les institucions amb elles mateixes o bé del projecte cap

enfora del context de treball. Per altra banda i en relació als resultats finals, també considerem el

que podem anomenar formats, estructures, plataformes o dispositius de presentacions.

Avaluació: Nivell on es recull l'opinió dels agents participants i s'estructura un discurs sobre el qual

s'està desenvolupant correctament o no. Es poden plantejar avaluacions intermitges i finals

Modes de participació

Amb aquest indicador volem descriure com s'articula la col·laboració de l'agent tenint en compte

quin és el marge d'acció i participació possible que li permet la situació. Aquest indicador, de

manera isolada, no determina la qualitat de la dimensió col·laborativa dels projectes. Entenem que

es poden determinar sis modes diferents. Per altra banda un mateix agent o institució participa en

modes diferents segons l'espai de participació al qual ens referim.

En el mode 1 els participants es limiten a assistir. Exemple d'això són les presentacions de resultats o de

projectes que es fan amb la intenció de divulgar o informar. En el mode 2 els participants, a part

d'assistir-hi, desenvolupen una activitat ja planificada i dirigida per un responsable. El mode 3

planteja una situació en el qual els participants poden decidir, a partir d'un marc acotat de

variables, què planteja algú altre. Per exemple, en relació a l'espai de participació del nivell de

Projecte general en el projecte del RACH, si analitzem la participació del comitè del Arts Group

podem veure que en l’elecció dels artistes es van triar a partir d'una llista acotada presentada per la

representant de l'Hospital i per Lime. Ells no van tenir opció de proposar artistes candidats ni tampoc

decidir quin hauria de ser el seu rol dins del projecte i en relació a aquest nivell. En el mode 4 la

participació implica reforçar la capacitat de l'agent per prendre desicions d'acord a dos

paràmetres: decidir com vol participar i en què i tenir control sobre com se'l representa dins del

projecte. En el mode 5 s'amplia el camp d'acció del participant. Es legitima el seu criteri i participa en

la presa de desicions que configuren les característiques i metodologia de treball que estructura un

nivell de participació determinat.

Poder de negociació

Aquest indicador permet identificar i fer visible les relacions de poder entre els agents que hi

participen i que determina la capacitat de negociació real que es fa efectiu en els processos de

treball col·laboratius. En aquest cas entenem que un agent pot tenir menor, igual o major poder de

negociació.

Capes d'articulació

Aquest descriptor ens serveix per entendre els diferents estrats en els quals s'articula un projecte. A

l'estrat institucional es defineixen les relacions entre els impulsors dels projectes, els partners que

assumeixen el recolzament i impulsen el projecte i en el que podem identificar una institució sanitària

i una vinculada amb la pràctica artística. Un segon estrat seria l'estrat de mediació-gestió en el qual

s'articulen les condicions de mediació i producció dels projectes artístics en el context sanitari. Una

tercera capa està conformada per l'estrat de concreció en el qual es desenvolupen els projectes a

partir de la relació entre artistes i participants en el procés artístic. I per últim l'estrat de recepció-

retorn conformat per tots aquells que són els receptors finals i que en certa manera suposa la

clausura de la participació activa dels col·laboradors.

D'acord a la segona qüestió clau amb la qual encapçalàvem aquest apartat, de quin ordre i tipus són

els impactes i beneficis significatius que es generen en aquest tipus de projecte? plantegem uns

descriptors que ens permetin definir els efectes, impactes o beneficis per a tots els agents i institucions

implicats. La definició dels impactes provocats per un projecte no poden ser reconeguts com un efecte

evident d'un procés de treball. Entenem que identificar aquests efectes demana una aproximació

específica a la complexitat i multiplicitat de factors que concorren en el relat dels beneficis d'un

projecte. Proposem un conjunt de descriptors que ens han d'ajudar a copsar la multiplicitats de relats i

punts de vista que poden ajudar a definir la dimensió dels efectes d'un projecte en el context i els seus

participants.

Descripció de l’impacte

Grau de satisfacció

Aquest descriptor intenta definir l'impacte en relació a la percepció subjectiva dels participants i la

seva satisfacció per haver participat. Explora la dimensió emocional de la participació.

Relació entre objectius plantejats i assolits

Amb aquest descriptor es vol fer visible per a cada agent si el grau de satisfacció té relació amb el

fet que hagi o no assolit els objectius plantejats.

Beneficis reconeguts

Interessa recollir els diferents relats sobre com ha beneficiat a cada agent el haver participat en el

projecte.

Esferes de conflictivitat

Entenem com un impacte a tenir en compte la problematització de les relacions, els usos dels espais,

els recursos o els capitals simbòlics que el projecte i el procés de treball han visibilitzat, convertint-los

en conflictes, resolts o no, que modifiquen l'estatus quo dels agents o les institucions.

Modificacions en les relacions de poder

Es tracta d'identificar els canvis en termes de jerarquia entre agents, institucions i dins de les mateixes

institucions.

Construcció de la visibilitat, representació i relat simbòlic dels participants

Atenent al fet que ens estem referint a projectes artístics, un dels impactes possibles més significatius

està en relació a com el projecte articula un canvi en la manera en com es visibilitzen els agents i les

institucions. Com es modifica el relat simbòlic que els representa dins de les diferents esferes

públiques, ja sigui a través de donar-los una visibilitat que no tenien, ja sigui modificant la imatge que

els representa.

Capacitació

Tot projecte i el seu procés de treball s'ha d'entendre també com un espai d'aprenentatge i

experimentació que beneficia a les institucions i agents i que es tradueix en un augment de les seves

capacitacions. Aquestes no s'han de circumscriure tant sols en el camp específic del projecte, sinó

que cal ampliar l'àrea del rastreig molt més enllà per tal de veure com les capacitats que es posen

en joc en el desenvolupament de tot el projecte afecten posteriorment als participants en el seu dia

a i dia.

Continuïtat i sostenibilitat

Es tracta d'identificar de quina manera el projecte ha estat capaç de plantejar un escenari post-

projecte on s'articulin possibles línies de continuïtat per a les institucions i els agents participants.

Dimensions dels impactes

Les dinàmiques d'efectes, beneficis i impactes proposem analitzar-los d'acord a diferents perspectives i

esferes o pla d’anàlisi. En primer lloc, un pla institucional on es fan presents els marcs institucionals

específics de l'àmbit sanitari i de l’àmbit artístic. Una segona dimensió seria el pla de les entitats

concretes que participen enteses com a organitzacions. Un tercer nivell seria el pla delcontext

d'intervenció entès com aquell que es veu afectat directament per les accions del mediador, del

comissari o de l’artista i que entenem com un conjunt de maneres de fer, de relacionar-se, de

posicionar-se i d'ocupar els espais. Una quarta dimensió seria el pla personal i estaria en relació a tots els

participants i el seus rols, ja sigui de manera individual (el mediador, el comissari, l'artista, etc.) o entès

com a grup (les infermeres, les persones amb malaltia mental...) depenent de cada projecte. Una última

dimensió a analitzar estaria en relació a com es vincula el projecte fora del context en el que es realitza i

que anomenem el pla exterior. Quin impacte produeix fora del seu context específic de

desenvolupament?

7. Set casos d'estudi ::::::::::::

7.1. Cas 1 :: Hearing Voices, seeing things

Una proposta dels artistes Jessica Voorsanger i Bob and Roberta Smith.

En el marc d'un projecte desenvolupat entre el North East Mental Trust i la Serpentine Gallery.

2004 -2006 Ciutat de Londres, Anglaterra.

Descripció del projecte

La fundació hospitalària de Salut Mental del Nordest de Londres, NELMHT i el Centre d'Art Modern

i contemporani de la Serpentine Gallery de la mateixa ciutat van proposar a vuit artistes que

treballen en diferents disciplines artístiques, com ara teatre, fotografia, ceràmica, etc. que

desenvolupessin propostes en col·laboració amb els pacients i usuaris dels diferents serveis

psiquiàtrics i assistencials del NELMHET. El resultat d'aquests projectes es van exposar als jardins de

la Serpentine i va oferir al públic la possibilitat d'acostar-se de manera creativa als imaginaris i

representacions de les malalties i els seus universos particulars.

Quin és l'origen del projecte?

El projecte té l'origen en la iniciativa de la terapeuta ocupacional Jaqueline Ede que treballava

en el North East London Mental Health Trust. El seu objectiu va ser desenvolupar una proposta

que permetés als usuaris del conjunt de serveis del NELMHT entrar en contacte amb l'art i els

processos artístics desenvolupats des de criteris professionals.

Després de proposar-ho a més de 40 institucions artístiques de prestigi de la ciutat de Londres, la

Serpentine Gallery accepta el repte de generar un projecte que involucri a artistes, usuaris i

pacients del NELMHT.

Participants

North East London Mental Health Trust: Entitat que aglutina el conjunt de serveis relacionats amb

la salut mental dels barris de Barking i Dagenham, Havering, Redbridge i Waltham Forest de l'Est

de Londres. Inclou ingressos i atenció hospitalària, centres de dia i serveis socials. Dóna servei a

una població d'un milió d'habitants.

Serpentine Gallery: Centre d'Art Modern i Contemporani situat al centre de Londres. Les seves

exposicions, projectes arquitectònics i programes d'educació i art públic atrauen a més de

750.000 visitants anuals.

www. serpentinegallery.org

Per part del NELMHT:

Jacqueline Ede. Promotora del projecte. Terapeuta ocupacional. Realitza tota la gestió des

del NELMHT per que els artistes desenvolupin els seus projectes en el marc de vuit contextos

diferents relacionats amb els serveis de salut mental i els seus usuaris .

Per part de la Serpentine

Sally Tallant. Directora del Departament d'Educació i Programes d'art públic. És qui acull el

projecte i gestiona el finançament. Orienta el projecte d'acord als criteris artístics de la

Serpentine i escull els comissaris que han de dirigir-ne el desenvolupament.

La direcció artística

Jessica Voorsanger i Bob and Roberta Smith. Són els comissaris de la proposta i alhora fan dos

dels projectes artístics. Són els responsables de convidar als altres sis artistes i també dissenyen

l’exposició final.

Els artistes

A part dels comissaris també hi participen, Mel Brimfield + Sally O’Reilly, Karen Densham,

Mandy Lee Jandrell, Andy Lawson, Victor Mount.

Usuaris del NELMEHT.

Procés i resultat

Pas 1:: 2004 Inici

Durant el 2004 s'organitzen visites guiades a la Serpentine Gallery per als usuaris dels serveis del

NELMHT, per tal que es familiaritzin amb aquesta institució. Durant aquest període de temps es fa

la recerca de finançament i s'acorden uns objectius comuns per a les dues institucions.

Pas 2 :: 2005 Propostes artístiques

Es convida als comissaris a dissenyar una proposta que es desenvolupi en vuit llocs diferents de

l'est de Londres. Jessica Voorsanger i Bob and Roberta Smith conviden a la resta dels artistes

participants. Realitzen tallers sobre les malalties mentals i visiten els diferents entorns on es

desenvoluparan els diferents projectes. A partir d'aleshores cada artista dissenyarà una proposta

de treball.

Ha Ha Bonk, Telling Stories through Sound Mel Brimfield + Sally O’Reilly

Un projecte realitzat a partir de sons i relats en veu alta dels participants amb els quals es

construeixen peces sonores que recuperen l'esperit dels antics programes de ràdio.

Centre de dia Porters Avenue , Dagenham.

Projecte obert a tots els usuaris del Centre de dia.

Crockery Smash Up Karen Densham

Projecte que combina la ceràmica i el col·lage. Els participants van treballar a partir de la

decoració de plats i tasses que decoraven amb representacions de coses que els hi

agradaven i coses que no. En un acte comunitari final es trenca la ceràmica amb

representacions del que no els hi agradava.

Escola Brookside Goodmayes. Ofereix serveis psiquiatrics per adolescents de 13 a 18 anys.

Hi participen els estudiants de l'escola.

Tableaux Mandy Lee Jandrell

Un projecte que combina la fotografia amb les representacions teatrals en forma de tableux

vivants (pintures vivents). Cada grup de participants es feia una fotografia recreant una

pintura famosa.

Teatre de la comunitat Kenneth More Theatre.

Hi participen persones dels diferents districtes del NELMHT: Redbridge, Waltham Forest i Barking

& Dagenham.

Urban Jungle Andy Lawson

Un projecte fotògrafic a on, a partir de la direcció de l'artista, els participants reben càmeres

digitals amb la missió de fer visible allò que a la ciutat normalment passaria desapercebut.

Hi participen els joves del Young Carers (nens de 10 a 15 anys), un grup de recolzament mutu

per a adolescents que tenen al seu càrrec i adults amb malalties mentals.

Silent Interruptions Victor Mount

L'artista, a partir de les converses i reunions que té amb un grup de gent que escolta veus,

treballa en la materialització d'aquestes descripcions a partir de la construcció d'objectes

escultòrics i petites instal·lacions.

Hi participa el Hearing Voices Group de Redbridge. Grup de persones que escolten veus.

Reminder Bob and Roberta Smith

Treball en grup amb persones grans amb demència a partir de l'ús de fotografies, contes i

dibuixos, amb l'objectiu d'explorar les relacions entre l'oblit i la memòria. El resultat final és una

tipografia amb la qual es vol comunicar la sensació d'incapacitat de donar sentit a la realitat

que hi ha al voltant.

Es desenvolupa al Centre Petersfield de demència i a l'Hospital de dia Morland Road.

Hi participa gent gran amb demència.

What’s so funny? Jessica Voorsanger.

Projecte col·laboratiu que utilitzava l’acudit i la disfressa per explorar la potència de l'humor

per realitzar un canvi positiu entorn a la salut mental.

Als diferents CAP del districte de Waltham Forest.

La participació estava oberta a tots els usuaris dels CAP.

Pas 3 :: 2005-2006 Procés de treball

Al llarg de finals del 2005 i principis del 2006 es desenvolupen els diferents projectes. Cada artista

proposa tallers (la majoria dels quals estan oberts a tots els usuaris) que es desenvolupen en

contextos sanitaris o socio-sanitaris de l'àmbit del NELMHT. En cada un d'aquests tallers el grup de

treball, format per l'artista i els participants, produeixen una dinàmica que dóna com a resultat

una obra. O bé a partir d’exercicis específics, posada en comú i treball col·laboratiu, o bé a

partir de la reelaboració que fa l'artista de les converses mantingudes en els tallers.

Pas 4 :: 2006 Resultat Final

Tot el projecte culmina amb una exposició als jardins de la Serpentine on es mostrava (16.09.06 /

15.10.06) els resultats dels tallers. Es va fer una inauguració amb molt de ressò tant en l'àmbit

sanitari com en l'artístic.

També es va realitzar un catàleg amb imatges de les obres produïdes, així com textos que

exploren la relació entre art i salut mental.

Elements significatius per l’anàlisi

1- Arts visuals en relació a un centre d’art i art comunitari.

2. Importància del North East London Mental Health Trust com a element clau en la política de

treball.

3- Resultats: projectes descentralizats, amb exposició en el centre d’art.

4. Importància de la gestió i del treball d’aprenentatge institucional entre el departament

d’educació i comunitat del centre d’art, el consorci de sanitat pública, els artistes, els gestors i els

mediadors (element transversal).

Aquest projecte sorgeix de la iniciativa d'una persona individual molt apassionada, que treballant

des del North East London Mental Health Trust s'apropa a la Serpentine Gallery. El Trust té molta

importància com a element clau de la política de treball, ja que pot amplificar i intervenir en la

seva institució perquè els artistes duguin a terme el treball, sent un agent clau en la mediació en

el context i en la participació de diverses persones.

Alhora, el projecte és una iniciativa del context sanitari, però és planificat i intervingut pel centre

d'art, que aporta més recursos per al finançament, desenvolupament, a més del seu capital

cultural, com a espai legitimat de l'art i, per tant, proveeix d'una alta qualitat al projecte. Cada

institució cedeix en el procés una part de control: la Serpentine deixa que el projecte sigui

gestionat pel LMHT, mentre que el consorci deixa que la Serpentine apliqui els seus criteris de

selecció d'artistes, que finalment són admesos per una comissió del Trust.

Durant el procés de treball es realitzen encontres i entrevistes prèvies i es media entre les diverses

institucions, tenint com a resultat final una confluència d'interessos en el projecte encara que

amb objectius diferents per part de cada institució: es produeixen processos d'intervenció amb

pacients dels centres, conjuntament amb una exposició a la Serpentine, projectes

descentralitzats de treball i un catàleg que presenta el projecte.

7.2. Cas 2 :: Outside-in. Navegating the hospital

Penny Jones / Sue Ridge + John Davies

Eastbourne District General Hospital i Conquest Hospital + Arts in Healthcare (AIH)

Hastings, East Sussex, Anglaterra. 2005

Descripció del projecte

El projecte es titula “Outside-in.Navigating the hospital”, és a dir, “Des de fora cap a dins.

Navegant per l’hospital”. L'origen d'aquest projecte està en relació a una problemàtica

associada al disseny arquitectònic i la senyalètica de l’edifci de l'hospital. S'havia detectat que

els usuaris dels serveis hospitalaris freqüentment es perdien degut tant a un disseny repetitiu dels

espais, com a una senyalètica ineficient. Enfront a aquesta problemàtica es planteja una acció

a dos nivells. Per una banda, un estudi de la senyalètica i els fluxes de circulació i, per l’altra, una

aproximació a l'experiència de la “navegació” per dins de l'hospital des dels llenguatges

artístics.

És des del Arts in Healthcare (programa que integra activitats artístiques en el East Sussex

Hospitals NHS Trust, un consorci sanitari) que es convida a 2 artistes (un poeta i una artista visual)

per a que desenvolupin un projecte en dos hospitals. La proposta dissenyada pels creadors va

consistir en realitzar una investigació sobre l’experiència que ells anomenaven de “navegació”

per part dels usuaris i personal sanitari en aquests dos centres mèdics, el Eastbourne District

General Hospital i el Conquest Hospital. Es van instal·lar 3 dies en cada institució explorant l’espai

i dialogant amb les persones que circulaven en aquests contextos. A partir d’entrevistes i d’uns

mapes dibuixats pels visitants, els artistes produeixen un mapa que intenta traçar les emocions

evocades durant les seves “navegacions” en aquests espais.

Participants

Arts in Healthcare (AiH): Programa establert el 1988 amb l’objectiu d’integrar l’art i les activitats

artístiques en el dia a dia del East Sussex Hospitals NHS Trust (un consorci sanitari). Aquest

programa està reconegut a nivell nacional tant per ser un model de bones pràctiques, com per

la seva llarga tradició en interelacionar art i sistema sanitari. Té estatus d’organització sense ànim

de lucre i es financia a partir de donacions privades.

East Sussex Hospitals NHS Trust: Consorci sanitari format per vuit centres hospitalaris entre els

quals es troben els 2 hospitals a on es va realitzar el projecte. Aquest consorci recolza el

programa AiH.

Eastbourne District General Hospital i Conquest Hospital: Són els dos hospitals en els quals es va

desenvolupar el projecte. Formen part del consorci sanitari East Sussex Hospitals NHS

d’Anglaterra. East Sussex és una zona amb una població d’aproximadament 515.000 habitants.

L’Eastbourne DGH, en la ciutat de Eastbourne, té 535 llits i ofereix una àmplia varietat de serveis

hospitalaris. El Conquest està a Hastings, té 469 llits i ofereix una sel·lecció de serveis semblants als

de l’Eastbourne.

Per part de Arts in Healthcare (AiH)

Penny Jones

Gestora del projecte. Desenvolupa la idea inicial de la proposta i formula el tipus d’encàrrec.

Realitza la recerca de finançament. Contracta els artistes. Assumeix la mediació entre els dos

hospitals i els creadors. Porta molts anys treballant en aquest programa.

Equip administratiu

Recolza a la Penny Jones durant el projecte.

Els artistes

Sue Ridge

Artista. Acaba d’idear el projecte per desenvolupar als hospitals en col·laboració amb John

Davies d’acord a l’encàrrec rebut i el realitza. La Sue Ridge ha dut a terme moltes altres

propostes en contextos sanitaris pel mateix AiH. També forma part del comitè del London Arts

and Health Fòrum (el Fòrum de les Arts i la Salut de Londres).

John Davies

Poeta. Col·labora amb la Sue Ridge per documentar de manera escrita les experiències de

“navegació” en els hospitals que li relaten els diferents participants.

Usuaris dels hospitals, visitants, pacients, personal sanitari.

Procés i resultat

Pas 01 :: Comissariat dels artistes. Febrer 2005

Penny Jones de AiH tria els artistes que puguin desenvolupar la investigació (o “navegació”) en

els hospitals de Conquest i Eastbourne District General Hospital.

Pas 02 :: Els artistes preparen el projecte. Març 2005

Sue Ridge i John Davies visiten els dos contexts sanitaris i dissenyen un pla de treball, detallant el

procediment i els possibles resultats. John entrega una proposta a AiH (Arts in Healthcare) en

format poema.

Pas 03 :: Els artistes “naveguen” pels hospitals. Març-abril 2005

Els artistes passen un total de 14 dies en els dos hospitals. Durant les visites preliminars:

documenten les seves primeres experiències i fan una presentació del projecte al personal dels

hospitals.

Pas 04 :: Els artistes investiguen com els usuaris i personal sanitari “naveguen” per l’hospital. Març-

abril 2005

Dels 14 dies que els artistes treballen intensivament, passen 3 dies consecutius en cada un dels

centres mèdics com “artistes en residència”. Durant aquests dies l’artista John Davis construeix

unes casetes en el vestíbul de cada hospital des de les quals treballar-hi: hi fan les entrevistes a la

gent i reparteixen qüestionaris.

Pas 05 :: Resultat final. Abril-juliol 2005

Un cop finalitzat el procés d'investigació els artistes desenvolupen els resultats finals. John Davies

escriu poemes a partir de la informació recopilada mitjançant les enquestes realitzades i, Sue

Ridge, les il·lustra. Per altra banda, Ridge dissenya un mapa que inclou les respostes de les

persones entrevistades en forma d'una cartografia en la qual també hi integra imatges seves i de

Davies sobre el procés de treball realitzat. Aquestes peces es presenten en caixes de llum (aprox.

70 x 150cm) i l’AiH les instal·la en l’interior dels dos hospitals. Els artistes també produeixen aquests

mapes en format fulletó per ser distribuïts als usuaris i personal sanitari. Avui dia encara es

continuen repartint.

Elements significatius per l’anàlisi

El projecte sorgeix de la intenció de solucionar una problemàtica especifica de l’hospital i

intenta, per mitjà d'una intervenció, donar llum sobre aquest problema i promoure altres formes

de navegar i experimentar l'hospital. En la seva gestió, aquesta pràctica col·laborativa conjuga

una plataforma amb molta experiència de treball en hospitals, una comissió que fa l'encàrrec i

una artista experta amb el tema, que a més treballa amb un altre artista en formats narratius,

visuals i fins i tot sociodemogràfics molt versàtils. La gestió del projecte és eficaç i ràpida i els

artistes, sota el marc de l'encàrrec, tenen llibertat de treball, de manera que les tasques

administratives són portades a terme per la coordiandora de gestió, del ARTS IN HEALTHCARE

(AiH).

El projecte s'implementa sota l'objectiu de realitzar una “recerca i desenvolupament”, com un

projecte de treball basat en compartir experiències, analitzar-les i visibilitzar-les. La metodologia

de treball no té un format taller de producció, sinó més aviat de relació d'experiències cara a

cara amb els pacients, una fase final de producció per part dels artistes.

El treball realitzat té una eficàcia d'intervenció molt interessant degut al cap de poc temps de

permanència a l'hospital, i a les estratègies de visibilitat dels artistes per recollir informació i

treballar amb les persones. Malgrat això, el projecte no aconsegueix un impacte més gran a

l'hospital i no aconsegueix constituir-se com una línia de treball específica. No obstant això molts

usuaris i persones implicades van mostrar una avaluació positiva del treball. El AiH en aquest cas

aporta i marca criteris d’avaluació molt conservadors sobre el tipus de treball i impedeix

experimentar altres formats. L'Arts Council, organisme finançador del projecte canvia la seva

política de treball, promovent el finançament directe a els artistes i no a les institucions o

fundacions com el AiH. D'aquesta manera l'impacte polític del treball es redueix, no s'amplia,

malgrat que per a l'Arts Council és una política de subvencions més fàcil de gestionar.

7.3. Cas 3 :: Echoes Down CorridorLime (Stuart Webster + Rob Vale)

Pennine Acute Trust

Manchester, Regne Unit. 2001-2004

Descripció del projecte

Echoes Down Corridors (Ecos en els passadissos) és una inicativa de l’organització Lime vinculada

al North Manchester General Hospital, del consorci sanitari Pennine Acute Trust, en la que

participa activament membres del Sindicat Union.

El projecte pren com a punt de partida el procés de tancament de varis hospitals locals

(Northern, Ancoats, Jewish, Crumpsall, Springfield, Delaunays i Monsall) i la seva transformació en

un nou servei que els aglutina, el North Manchester General Hospital. Per tant, el canvi d'escala

en la relació hospital-territori i la pèrdua de memòria local que pot significar.

La idea era desenvolupar un projecte que impliqués a la comunitat local del la zona nord de

Manchester per tal d’investigar i reflexionar al voltant del paper que desenvolupa la institució

sanitària en l’àmbit social. Al mateix temps també cerquen la manera de fer visible la memòria

individual i col·lectiva vinculada a aquells hospitals que s’havien tancat recentement. Per tal de

recopilar aquesta informació i anar construint un arxiu col·lectiu es van realitzar diferents tallers.

Aquests van ser dirgits per diferents artistes que van treballar amb veïns, usuaris i personal sanitari

a través de disciplines com el vídeo, la fotografia i l'escriptura creativa entre d'altres.

El projecte es va desenvolupar durant més de dos anys.

Participants

Pennine Acute Trust

Consorci sanitari fundat el 2002. Va ser creat després del tancament de varis hospitals de la zona

de Manchester. És un dels consorcis més grans del país, serveix a una població de 800.000

habitants i té 10.000 treballadors en 5 hospitals. Ofereix serveis hospitalaris generals, com també

un gran número de serveis especialitzats.

UNISON

Sindicat del Regne Unit que agrupa al personal laboral de la funció pública, entre els quals

estarien els dels serveis sanitaris de la seguretat social, la National Health Service. Fundat en el

1993 és el segon sindicat europeu per quantitat d'afiliats amb 1,3 milions de persones .

LIME

Departament d'art pel North Manchester General Hospital, del consorci sanitari Pennine Acute

Trust . LIME és una organització mediadora entre les arts i l'assistència sanitària. Desenvolupa i

coordina un gran nombre de projectes amb l'objectiu de contribuir positivament en el ben estar,

l’estil de vida, el tractament clínic i la recuperació dels individus.

Per part del context sanitari, del sindicat UNISON

Peter Hinchliffe

Co-iniciador del projecte. Administratiu i persona de contacte del sindicat UNISON del

consorci. Realitza les tasques de mediació entre l’equip artístic (LIME) i la comunitat

hospitalària. Promou la participació pública en el projecte, col·labora en un dels tallers

d’escriptura creativa, així com també treballa directament amb els participants principals per

donar forma al projecte i als possibles formats del resultat final.

Per part de LIME

Stuart Webster i Rob Vale

Realitzen tasques de gestió, com la recerca de finançament pel projecte. Organitzen i

coordinen la col·laboració amb el sindicat i amb el col·lectiu Commonword. Contracten els

artistes per fer els tallers. Gestionen la part logística del projecte: horaris, premsa, espais de

treball… I també treballen amb els participants principals el com donar forma al projecte i als

possibles formats del resultat final.

Els artistes

Rob Vale

Participa en la gestió del projecte per LIME, però també és artista participant. Desenvolupa

tallers de vídeo-art en el marc del projecte, documenta el procés, enregistra els tallers,

dissenya i produeix el cd-rom que acompanya el catàleg.

Pat Winslow (Commonword)

Pat Winslow participa com a escriptora en residència del col·lectiu d’escriptors Commonword,

el qual col·labora amb el projecte. Imparteix tallers d’escriptura creativa a diferents grups de

participants, que serviran per a crear el material pel futur arxiu amb el que conclourà la

proposta. Commonword també promociona el projecte a la comunitat.

Elaine Dunstan, Liam Spencer, Adela Jones

Altres artistes que colaboren en la realització dels tallers

Usuaris dels serveis del consorci hospitalari + personal sanitari

El projecte s’adreça als usuaris del consorci, per tant, a tota la comunitat local, així com

específicament al personal sanitari (actual i jubilat) del propi consorci.

Procés

Pas 01 :: Dues organitzacions decideixen col·laborar. 2001

El director de LIME en aquell moment (Roger Sim) proposa fer un projecte que tracti la història del

consorci i el tancament dels antics hospitals, a través d’un treball de recuperació de la memòria

individual i col·lectiva de la pròpia comunitat. Roger Sim veu que el personal del sindicat del

consorci està interessat en col·laborar-hi. Decideixen desenvolupar el projecte conjuntament

aprofitant l'experiència de LIME i la capacitat de relacionar-se amb el context del sindicat.

Pas 02 :: Comissariat dels artistes. 2002

LIME proposa al col·lectiu d’escriptors Commonword que col·labori en el projecte. Proposa que

l’escriptura creativa sigui una de les eines per treballar la memòria individual i col·lectiva

associada a la història del context sanitari. Ambdues parts conviden a artistes a participar en el

projecte. Dissenyen tallers públics d’escriptura que, alhora, serveixin per produir un material

artístic final.

Pas 03 :: Desenvolupament artístic. 2002 - 2003

Els artistes imparteixen els tallers al públic i al personal sanitari (actual i jubilat) de l'hospital. Els

tallers inclouen: visites als contextos sanitaris que s’havien tancat, tallers d'escriptura creativa, de

vídeo o fotografia i el recull de material documental-fotogràfic aportat pels mateixos

participants. Les propostes es desenvolupen durant uns mesos. És interessant senyalar que van

funcionar molt bé perquè es creaven relacions i complicitats entre uns tallers i altres (per ex: els

vídeos fets en els tallers de Rob Vale s'inspiraven en poemes escrits en sessions anteriors de

l'escriptora Pat Winslow). LIME també encarrega a l’artista Liam Spencer que pinti un quadre que

actuï com a recordatori simbòlic del projecte.

Pas 04 :: Donant forma a un projecte dispers. 2003

El coordinador de LIME, el coordinador del sindicat i membres del col·lectiu d’escriptors

Commonword es reuneixen regularment per parlar del disseny del catàleg i la finalització del

projecte. Durant aquest procés també decideixen produir un cd-rom, per poder incloure l’extens

volum de material generat durant el treball i que actuï com l’arxiu del projecte.

Pas 05 :: Presentació dels resultats finals. 2004

LIME organitza una exposició per mostrar tot el material recopilat al llarg del projecte i que

conforma l’arxiu, així com el generat en els tallers. Coincideix amb la difusió del catàleg i el cd-

rom. L'exposició té lloc en un edifici públic a Manchester.

Resultat

Catàleg

Produït per LIME.

Un catàleg que reprodueix: una selecció de l'escriptura generada en els tallers públics (d’usuaris

o del personal de l'hospital) que funciona com a narratives de records i memòrie, material

històric, fotografies antigues, fotografis artística i una reproducció del quadre encarregat per LIME

a un artista visual.

Cd-rom interactiu

Produït per Rob Vale de LIME.

És una extensió del catàleg, amb el contingut ampliat i fent la funció d’”arxiu”. Més enllà del

material que es troba en el llibre, també inclou 4 vídeos realitzats durant el projecte i fotografies

dels tallers aportades per la mateixa comunitat.

Quadre + fotografies

Comissariat per LIME.

Liam Spencer pinta un quadre del North Manchester General Hospital i Elaine Dunstan fa

fotografies del mateix, els quals actuen com a recordatoris simbòlics del projecte i estan penjats

en una zona pública del centre sanitari.

Exposició

Organizada per LIME.

Es realitza un esdeveniment públic per celebrar la publicació del llibre. LIME munta una exposició

que mostra totes les obres originals que van ser produïdes durant el projecte i el cd-rom (arxiu).

Tots els participants són convidats.

Elements significatius

L'organigrama del projecte compta amb una fluïdesa institucional al comptar amb LIME, que és

una organització establerta dins del Trust. Per la qual cosa, encara que l'administració no

s’involucra en el projecte el seu suport està implícit.

La gestió del projecte vincula una organització amb experiència en l'àmbit sanitari com LIME

amb un sindicat, vinculant el projecte a tota una xarxa social d'agents, i multiplicant les vies de

participació i mediació amb el context, quelcom que LIME no podria haver fet sense la seva

col·laboració.

La representació final del projecte es concep com un arxiu viu o un organisme dinàmic de la

memòria i records de l'hospital, amb mitjans inclusius i molt variats com un Dvd interactiu, una

exposició i un catàleg, conjugant-ho amb tallers i accions que obrien una participació constant.

L'arxiu, a més, recull una àmplia varietat de formats, des de l'escriptura, vídeo, pintures, resultats

de tallers, etc… no tancant-se a cap disciplina artística.

Gràcies al treball participatiu amb el sindicat i a llarg termini va haver una enorme quantitat

d'obra produïda (i col·leccionada).

7.4. Cas 4 :: Perceptions of painDeborah Padfield

INPUT Pain Unit

Londres, Regne Unit. 2001-2003

El projecte

“Perceptions of pain” o “Percepcions del dolor” és una iniciativa de la fotògrafa Deborah

Padfield, que alhora era pacient de la Clínica INPUT Pain Unit, institució que acull el projecte.

Es tracta d’una clínica londinenca dedicada a ajudar a la gent a gestionar el dolor crònic.

Aquest projecte es va desenvolupar en dues parts. En una primera la fotògrafa va col·laborar

individualment amb pacients de INPUT per crear imatges que representessin l’experiència

personal del dolor de cada un d’ells. Després de fer les fotografies cada participant feia una

selecció de les imatges per a que, a posteriori, les poguessin utilitzar durant la seva consulta amb

el metge Dr. Charles Pither. En una segona part del projecte es va realitzar una recerca científica

que volia determinar objectivament la capacitat de les fotografies per millorar la comunicació

entre el metge i el pacient i ajudar a la comprensió del dolor per part dels usuaris dels serveis

sanitaris.

Participants

INPUT Pain Unit

És la clínica on es desenvolupa el projecte. Es tracta d’un departament del St. Thomas’

Hospital especialitzat en ajudar als pacients a gestionar el dolor crònic. Consta d'un equip

mèdic de més de 20 especialistes entre metges, psicòlegs, terapeutes ocupacionals,

fisioterapeutes i infermeres. Durant el tractament els pacients viuen a la clínica entre 2 o 4

setmanes, temps durant el qual fan l’aprenentatge d'estratègies que els ajudi a controlar,

minimitzar i conviure amb el dolor.

Wellcome Trust

Entitat financera que dóna suport econòmic a la investigació científica. Té una línia d'ajuts

específica anomenada “Sciart” destinada al recolzament de produccions artístiques

relacionades amb la recerca científica.

Per part del INPUT Pain Unit

Dr. Charles Pither

Metge, especialista en el tractament del dolor crònic. Durant el projecte té nombroses

converses amb la fotògrafa Deborah Padfield i col·labora en el desenvolupament

conceptual de la proposta. A més a més, facilita a la creadora l’accés al context i als

pacients, així com valida i legitima el treball de cara als pacients i a l’entitat financera a

través de racionalitzar el seu impacte des d’una posició científico-mèdica.

Brian Hurwitz

Investigador. Llicenciat en Medicina i director/professor del departament de ‘Medicina i les

Arts’ en el King’s College de Londres. En el projecte desenvolupa un estudi qualitatiu sobre

l’impacte de l’ús de les imatges en la consulta mèdica. Publica articles sobre els resultats de

l’estudi en revistes acadèmiques i difon els resultats en conferències i jornades dins del camp

de la medicina. Hurwitz porta anys dedicant-se a incorporar estratègies no científiques (com

l’ús de la narrativa o imatges com a metàfores) en la consulta per millorar el tractament del

pacient.

Artista

Deborah Padfield

Fotògrafa. És l’artista que desenvolupa la idea del projecte. Aconsegueix finançament,

dissenya els tallers i produeix les fotografies creades en les sessions. També organitza una

exposició itinerant de les imatges dissenyada per espais sanitaris, amb l’objectiu de difondre i

dotar de continuïtat al projecte. Sol·licita la participació d’altres experts per desenvolupar un

estudi pilot sobre l’eficàcia en l’ús d’aquestes imatges en la consulta mèdica.

Pacients del programa de INPUT

Com participaven: en sessions amb la fotògrafa, participaven en la creació d’una sèrie

d’imatges que poguessin representar el seu dolor. Durant aquest treball els pacients portaven

objectes per incorporar-los en les fotografies. Aquestes estaven realitzades amb càmera reflex

(no digital) i els participants intervenien en els negatius físicament. També parlaven amb la

fotògrafa de possibles metàfores o imatges que associessin amb el seu dolor.

Procés i resultat

Pas 01 :: Primera part del projecte. Desenvolupament artístic: tallers de fotografia col·laborativa.

2001-2002

Després de rebre el recolzament del metge Dr. Charles Pither, Deborah Padfield comença a

treballar amb els pacients de la clínica INPUT per crear fotografies que representin, d’alguna

manera, les seves experiències particulars del dolor. A partir de converses mantingudes amb 10

pacients exploren conjuntament metàfores visuals que representin les diferents variables entorn

del dolor, com la localització -profunditat o superficialitat-, la intensitat, la duració, continu,

discontinu, etc. Aquest serà el punt de partida de les imatges fotogràfiques que després

realitzarà l'artista.

Pas 02 :: Primera part del projecte. Resultat final. Exposició + catàleg. 2003-2004

Després dels tallers, l'artista aconsegueix el finançament per concloure el projecte i poder

difondre'n els resultats finals. Aquests consisteixen en la producció d'una exposició itinerant on es

mostren les imatges resultants i s'explica el procés de treball. Cada fotografia va acompanyada

d’un text del pacient que hi ha col·laborat i en el qual descriu el dolor que està en l'origen

d'aquesta imatge. L'exposició itinera per diferents centres de salut. També s'edita un catàleg que

recull totes les imatges, els escrits i relata tot el procés de treball col·laboratiu desenvolupat.

Pas 03 :: Segona part del projecte. Estudi sobre l’ús de les imatges en la consulta mèdica.

2004/2005

Deborah Padfield i el professor Brian Hurwitz dissenyen un estudi pilot per investigar si les imatges

són una eina per millorar la comunicació entre el metge i el pacient en el moment de fer la

consulta. L’artista treballa amb participants d’altres clíniques per ampliar l’arxiu de fotografies i,

amb l’ajuda de Brian Hurwitz, les distribueix a varis metges perquè en facin un ús pràctic. Després

d’utilitzar-les, tant els metges, com els seus pacients, responen una enquesta i la informació

recopilada contribueix a l’elaboració de l’estudi.

Pas 04 :: Difusió dels resultats de l’estudi. 2005/2006

Brian Hurwitz, en col·laboració amb l’artista, publica els resultats de l’estudi. Aquest estudi permet

vincular el projecte tant a l'àmbit artístic com al científic. En aquest sentit destaca que publiquen

varis articles en revistes mèdiques i difonen els resultats del projecte en diverses conferències. El

proposta també apareix en publicacions del Arts Council England o del London Centre for Arts

and Cultural Exchange com a model de bones pràctiques.

Elements significatius per l’anàlisi

L'origen d'aquest projecte és molt determinant ja que parteix de la iniciativa personal d'una

artista que decideix treballar l'objectiu central d'intervenir en la pràctica mèdica i les

concepcions del dolor. En aquest moment el projecte s'orienta cap a la investigació científica; la

idea és que les fotografies produïdes ajudarien a la comunicació del dolor als metges i a les

famílies dels participants.

A nivell organitzatiu el projecte es centra en l'articulació de tres agents i contextos de treball

claus, que obre el procés de l'artista, com investigació i ho difonen en altres mitjans.

1- L'artista, amb la seva iniciativa personal i la forma de dirigir-se a la clínica INPUT per negociar

l'espai de treball.

2- La unitat de tractament del dolor de la clínica INPUT facilita molt el desenvolupament del

projecte a través del metge Charles, que negociava per a l'artista i amb ella. De fet és l'únic cas

d'estudi que describim que els metges participin activament en el desenvolupament del

projecte. Aquest procés va ser fundametal per considerar qüestions claus de produció i mediació

amb altres pacients.

3- El professor Brian Hurwitz i els seus estudiants parcitipaven en una investigació finançada pel

WELLCOME TRUST dins d'un programa d’investigació artística en relació a les ciències. El projecte

d'investigació permet analitzar l'impacte de les fotografies i la forma de d’utilitzar-les amb els

pacients.

Els resultats i beneficis del projecte s’extenien amb la participació de varietat de gent de diverses

disciplines, que recullen mitjans i recursos humans variats per poder desenvolupar a llarg termini el

projecte. Per les seves moltes formes de visibilitzar-se (pòster, expo, conferències) assoleix un gran

nombre de públic i molt diferent.

El grup de participants i el context de treball estava molt controlat (una selecció de pacients d'un

programa de tractament molt específic), fet que va facilitar analitzar el projecte des d'una

perspectiva científica.

7.5. Cas 5 :: RACHRACH Arts Group / PACE (Public Art Commissions & Exhibitions)

Grampian NHS Trust

2001-2004. Aberdeen, Escòcia

El projecte

En el 2001 el consorci sanitari Grampian Hospitals Trust comença a gestionar un projecte artístic

que consistirà en integrar l’art en la construcció d’un nou hospital pediàtric, el Royal Aberdeen

Children’s Hospital. Abans no s’inauguri en el 2004, conviden a un grup de 14 artistes a que

construexin vàries instal·lacions artístiques innovadores i permanents pel futur edifici. L’objectiu és

aconseguir un entorn més agradable, fins i tot terapèutic, pels nens i nenes i altres usuaris

ingressats a l’hospital.

Participants

Grampian NHS Trust

NHS Grampian ofereix serveis a una població de 500.000 persones, en una zona equivalent a

una quarta part de Catalunya (entre ciutats, pobles i comunitats rurals).

Els seus serveis inclouen el d'atenció primària i hospitalària, tenen tres fundacions per a la Salut

de la Comunitat, i també manté una estreta relació amb les universitats d'Aberdeen i de

Robert Gordon, sobretot en les àrees d'investigació, planificació i formació professional de

personal.

Royal Aberdeen Children’s Hospital (RACH)

Hospital inaugurat el 2004. Dóna servei a aproximadament 75.000 pacients l’any. Ofereix una

àmplia carta de serveis per a joves de 0 a 16 anys que inclouen: serveis mèdics hospitalaris,

cirurgia, servei ambulatori, serveis per a la salut mental, serveis en la comunitat per a la salut

dels joves, investigació i formació.

L'edifici té 5 plantes i ocupa 17.000 m2. Té 685 habitacions (acullen 3 tipus d’espai destinats a

cirurgia, 3 espais de radiologia, 77 llits per a pacients, 8 llits per a la cura intensiva, 15 llits de

dia, un centre terapèutic, un centre per a serveis mentals, un centre per a pacients externs, un

servei d'urgències, 22 dormitoris per a pares, un santuari i una cafeteria).

The RACH Arts Group

Grup fundat el 1998 por Jackie Bremner en el marc del propi consorci sanitari. Durant aquest

projecte formen un comitè que actua com a gestor del mateix i decideixen convidar a la

consultoria de projectes artístics PACE a que desenvolupi i coordini una proposta per integrar

intervencions artístiques en el futur hospital pediàtric, el Royal Aberdeen Children’s Hospital

(RACH).

PACE (Public Art Commissions & Exhibitions o Comisió d’Art Públic i Exposicions)

Consultoria que desenvolupa projectes d’art públic. Es dedica a agrupar artistes, arquitectes i

dissenyadors per crear i produir treballs innovadors per espais públics. Rep l’encàrrec per part

del RACH per gestionar-coordinar el projecte de les intervencions artístiques en l’hospital.

Grampian Hospitals Arts Trust (GHAT)

Fundació establerta el 1986 que té la funció d’integrar i fer visible l'art en tots els contexts del

consorci NHS Grampian. L’objectiu no és altre que beneficiar el personal, els pacients i

visitants. Actualment gestionen 4.000 obres d’art originals en 45 indreta de la regió. Aquesta

entitat va servir per refermar al consorci la idea de donar a les arts una presència important

en els edificis.

Per part del consorci Grampian NHS Trust

Jackie Bremner Infermera, però porta 12 anys treballant en l’administració de l’hospital. En

aquest cas, és la gestora principal del projecte. Algunes de les tasques principals que realitza

són: un estudi previ per començar el projecte (visita hospitals als EEUU i té un taller amb joves

per recollir la seva opinió sobre què hauria de tenir un hospital per joves). Forma el RACH Arts

Group, també la fundació ARCHIE, per tal d’assegurar-se que la proposta obtingui

finançament. També treballa en la sel·lecció dels artistes, realitza tasques de mediació entre

els projectes i l’hospital, així com coordina la logística de les instal·lacions de les peces

artístiques.

Per part de PACE

Juliet Dean És consultora i gestora de projectes d’art públic. S’encarrega de la direcció

artística, d’algunes tasques de gestió i de mediació com: fer recerca de finançament a través

del Scottish Arts Council i gestionar els diners rebuts; desenvolupar conjuntament amb el RACH

Arts Group una estratègia de treball; triar els artistes i participar en l’aprovació dels seus

projectes.

L’arquitecte

Mackie Ramsay Taylor És l’arquitecte de l’hospital Royal Aberdeen Children’s Hospital. Té un

despatx d'arquitectura amb una llarga història en el disseny d’edificis importants en el sector

sanitari, dels quals destaquen diversos hospitals de la regió.

Si bé els artistes participants volen en un principi mantenir un treball col·laboratiu amb

l’arquitecte, aquesta no ho facilita del tot.

Els artistes

Jane Watt

Michael Brennand-

Wood

Jim Buckley

Syd Burnett

Lucy Casson

Daziel + Scullion

Julia Griffiths-Jones

Matthew Hilton

Andy McGregor

Lucy Richards

Georgia Russell

Ally Wallace

Allan Watson

Jane Watt

Participants en els projectes artístics

El tipus de participació canvia segons el projecte. Hi ha propostes però, que es desenvolupen

sense cap tipus d'intervenció per part dels usuaris del context. El projecte que més va

dependre de la participació va ser "Postcard Journey", de Jane Watt. L'artista demanava als

usuaris que apuntessin un dels seus llocs preferits de la seva ciutat o poble, i l'artista viatjava a

aquests indrets per treure’n fotografies.

Els projectes

Exterior

Syd Burnett: Escultura / font de 3 espirals concèntriques que giren amb la pressió de l’aigua.

Ally Wallace: Tubs de colors que marquen l’entrada de l’hospital i que el distingeixen dels altres

edificis del recinte.

Allan Watson: Bancs amb formes particulars que conviden a la interacció.

Entrada principal

Ally Wallace: Finestres pintades amb colors.

Allan Watson: Bancs amb formes particulars que conviden a la interacció.

Patis interiors

Jim Buckley: Escultura colorida de 12m que es veu des de cada planta de l’hospital.

Lucy Casson: Escena de figures fictícies fent un pícnic a la teulada. Es veu des de les plantes

superiors de l’hospital.

Dalziel + Scullion: Arbres de la zona recreades en format escultures amb una estètica del món de

la fantasia.

Zones principals de circulació

Michael Brennand-Wood: Instal·lacions tàctils i mòbils que mostren una colecció d’objectes

curiosos i visualment interessants.

Andy McGregor: Fotografies de joves fent ganyotes.

Lucy Richards: Frases sobre el cos i altres detalls gràfics en les parets de l’hospital.

Jane Watt: 2 projectes diferents: una paret coberta amb botons, creant un efecte visual

interessant i una sèrie de caixes de llum mostrant fotografies de llocs d‘interès de

la zona. Les caixes de llum imiten la forma d’una postal i inclouen textos.

Principals sales d’espera

Matthew Hilton: Seients ajuntats d’una forma no linial, creant espais més oberts o més íntims que

les típiques files de les sales d’espera.

Sala d’espera d’Urgències

Michael Brennand-Wood: Instal·lacions tàctils i mòbils que mostren una col·lecció d’objectes

curiosos i visualment interessants.

Vestíbuls dels ascensors

Julia Griffiths-Jones: 2 collages emmarcats i realitzats amb filferro que evoquen imatges i formes

associades amb la medicina.

Georgia Russell: collages emmarcats a partir de les lletres de 3 cançons de bressol. Poden

convidar als visitants a la lectura o fins i tot cantar les cançons si els hi plau.

Procés i resultat final

Pas 1 :: Origen: Preparació i organització prèvia per part de l’hospital. 1997-2000

Es constitueix el RACH Arts Group per gestionar el projecte. També s'incorpora l'ARCHIE per

aconseguir finançament pel projecte. Jackie Bremner es dedica a fer un estudi previ per al

projecte i després, s'encarrega de gestionar-lo.

Pas 2 :: Primers passos: Col·laboració entre l’hospital i la consultora artística. 2001

RACH contracta a PACE arrel delsuggeriment del Scottish Arts Council. PACE aconsegueix una

subvenció. RACH i PACE dissenyen una estratègia artística.

Pas 3 :: Desenvolupament artístic. 2002-2003

El RACH Arts Group escull els artistes a partir d'una selecció prèvia realitzada per Pace i la Jackie

Bremner. Els artistes lliuren les seves propostes i desenvolupen el treball, que en alguns casos

inclou la participació d’usuaris. També treballen amb l'equip de l'hospital per assegurar que les

peces resultants siguin instal·lades amb les mesures de seguretat adients. Un cop concretades les

propostes, el RACH Arts Group munta una exposició dels projectes per al personal i administració

del NHS Grampian per a que actuï com una vista prèvia al que duran a terme a posteriori al

centre sanitari.

Pas 4 :: Producció i instal·lació de les obres. 2003- 2004

Els artistes i un nombrós equip de gent produeixen les obres i les instal·len a l’hospital. Hi ha un

total de 16 peces. Finalment l’hospital s’inaugura i obre les portes el gener de 2004.

Pas 5 :: Catàleg + pàgina web. Seguiment i continuació. Juny 2004 - present

S’edita un catàleg que inclou la cronologia del projecte i el paper de tots els participants i

col·laboradors. També inclou una cita de cada artista sobre la seva obra. Es pot descarregar des

de el web de l'Hospital

A més a més, el nou hospital converteix aquest projecte, el Arts Project, en un programa

permanent per al desenvolupament d'activitats artístiques en el centre sanitari. Fins a dia d’avui

continua comissariant obres i realitza activitats artístiques adreçades als seus usuaris.

Elements significatius

El projecte es caracteritza perquè estava coordinat per una persona individual molt

apassionada, Jakie Bremmer, infermera que gestionà el projecte des de l'hospital, realitzant una

investigació prèvia, fundant la comissió de seguiment de les arts i assegurant el finançament del

projecte. Aquesta persona actua com a agent clau que aconsegueix unir la iniciativa del

context sanitari i d'un context artístic per planificar un hospital de pediatria integrant en el seu

disseny la pràctica artística.

L'organigrama és molt sostenible quan primer entra en la gestió la consolidació del RACH Arts

Group, una comissió d'experts mixta per treballar amb els artistes. El Scotish Arts Cuncil dota amb

3 milions de lliures al projecte i la ARCHIE Foundation aconsegueix 5 milions per al consorci

d'hospitals. La ARCHIE és una organització dedicada a sol·licitar donacions del sector privat per a

la construcció de RACH, i va ser clau en la planificació del projecte, ja que el Scottish Arts Council

només donava la mateixa quantitat de diners que el Trust. Després de consolidar el projecte a

nivell econòmic i arquitectònic la comissió contracta a PACE com a gestors tècnics i artístics del

projecte.

El RACH Arts Group es va consolidar com un format molt bo per incorporar veus molt diferents i va

assegurar que aquells implicats poguessin participar. A més, l'equip es dedicava a treballar a

partir del consens, el que implica més dedicació per part de tots. No cal dir que no van sorgir

conflictes i dificultats, però Jackie, la gestora del projecte, pensa que al final de tot, el projecte

va estar molt ben organitzat. És important ressaltar que aquest tipus de col·laboració només

podria haver estat organitzat pel propi context sanitari.

En relació amb la potencialitat del projecte, tots els agents involucrats en els processos artístics

sentien que el procés artístic tenia molt potencial que mai es va poder realitzar, per culpa de la

resistència de l'arquitecte i les seves maneres de treballar. Malgrat això, el projecte continua en

una seguna fase sense l'assessoria de PACE i posant més èmfasis en programes d'art, i a intervenir

les zones no afectades en la primera fase del projecte.

7.6. Cas 6 :: Quan temps fa que som aquí?Associació Sudansa

Hospital Universitari de Bellvitge

Hospitalet de Llobregat. 2006-2007

El projecte

El projecte, de l'Associació Sudansa, desenvolupa una residència artística per a dues

coreògrafes en el context de l'Hospital Universitari de Bellvitge. Aquest treball culmina amb una

peça de dansa que es presenta al públic el 19 de juny de 2007 i que es titula “Quan temps fa

que som aquí?”.

Durant aquests nou mesos les coreògrafes Constanz Brncic i Ana Eulate realitzen un treball

d'immersió a l'hospital. La residència artística es defineix, sobretot, per la presència de les artistes

dins del centre hospitalari. Implica l’ocupació dels espais durant un llarg temps, la creació d’un

lloc propi durant el procés de creació i un treball d’anàlisi del moviment (de les dinàmiques de

la gent, de les qualitats físiques, de les relacions que s’estableixen). Aquesta residència és un

esdeveniment d’un treball de creació que ha conduït a una producció coreogràfica atípica i

participativa que no trenca amb el ritme quotidià de l'hospital. A partir d'uns tallers impartits per

les coreògrafes en les Unitats de Rehabilitació, Neurologia, Pneumologia, Anatomia Patològica i

Arxius s’articula la participació del personal sanitari, dels pacients i familiars.

Durant aquest procés també es convida al pintor Gabriel Schmitz per col·laborar en la reflexió i

visibilització dels ritmes, moviments i gestos propis d’aquest context mèdic.

Participants

Hospital Universitari de Bellvitge

Hospital ubicat a la població de l'Hospitalet de Llobregat i inaugurat el 8 de novembre de

1972.

És el centre de referència de tots el hospitals de la XHUP (Xarxa Hospitalària d'Utilització

Pública) de la Regió Sanitària Barcelona, amb els sectors sanitaris Baix Llobregat Nord, Alt

Penedès i Garraf, Baix Llobregat Litoral i Baix Llobregat Centre, Fontsanta, el Prat de Llobregat i

l’Hospitalet de Llobregat, amb una població d'1.297.493 habitants. L'HUB s'ha caracteritzat

sempre per oferir una línia assistencial a tots els nivells: ingressa, anualment, quasi 27.000

pacients, atén més de 125.000 urgències, visita més de 415.000 pacients a Consultes Externes i

realitza gairebé més de 129.000 proves complementàries a consultes.

Associació Sudansa

És una entitat cultural centrada en la producció, recerca, formació i difusió d’obres artístiques.

El seu principal marc d’activitats és la dansa contemporània. La seva tasca va dirigida al

públic en general i es posiciona a favor de la interelació de la societat dins el treball de

l’artista. La província de Barcelona constitueix el territori dels seus objectius.

Per part de Sudansa

L'equip de producció estava format per Lynda Miguel com a responsable del projecte i de la

producció; Nestor Lozano com a ajudant de producció i Gerard Belenes com a encarregat

de comunicació amb l'hospital.

Per part de l’Hospital Universitari de Bellvitge

Francesc Rillo i tot el Departament de Comunicació i l'àrea d'audiovisuals col·laboren

activament en la realització del projecte.

També s'impliquen les unitats de rehabilitació, Unitat de Rehabilitació Ocupacional, Unitat de

Logopèdia, el Departament d’Arxius, el Servei de Pneumologia, el Servei d’Anatomia

Patològica i el Servei d'Urgències i Consultes Externes.

Els artistes

Ana Eulate i Constanz Brncic

Són les coreògrafes que realitzen la residència artística i imparteixen els tallers que donaran

lloc a la peça de dansa “Quan temps fa que som aquí?”.

Gabriel Schmitz

Realitza un treball de recerca a través de l'observació i el dibuix que després exposa en els

mateixos espais de l'hospital.

Participants en l'obra “Quan temps fa que som aquí”

Coreògrafes: Ana Eulate i Constanza Brncic. Interpretació : David Bonet Calderón, Montse

Cárcamo, Montse Espallargas, Maria Carme Majos, Maria Minana Álvarez, Nuria Izquierdo,

Joan Nicolás, Jordi Mas, Ana Eulate i Constanza Brncic. Pintor: Gabriel Schmitz, Violoncel·lista:

Frances Bartlett. Cantant: Anna Subirana. Compositor: Nicolas Frize.

Procés i resultat

Pas 01 :: Proposta de col·laboració. Octubre 2006

Arrel d'una experiència en la qual ha participat la directora de l'associació Sudansa, Lynda

Miguel, en un hospital francès i en el qual es vinculava la producció de peces musicals a un

context sanitari, planteja una proposta de creació de dansa en el marc d'un hospital barceloní.

A partir del recolzament de la Diputació de Barcelona i del Departament de Cultura i Mitjans de

Comunicació el projecte es proposa a l'Hospital Universitari de Bellvitge per a que aculli una

residència d'artistes.

Pas 02 :: Procés d'immersió. Novembre-desembre 2006

Les dues coreògrafes visiten regularment l'hospital per tal d'observar i prendre notes sobre com

els usuaris i personal sanitari es desplacen pels diferents espais, quins són els moviments, gestos i

ritmes propis amb els quals s'apropien dels diferents llocs i es relacionen entre ells. Identifiquen i

entenen quin seria l'espai per treballar en la següent fase del projecte.

Pas 03 :: Obrint el procés a la participació. Gener-juny 2007

A partir d'aquest moment, per una banda el pintor Gabriel Schmitz inicia el seu treball

d'observació i dibuix i, per l'altre, les coreògrafes posen en marxa els tallers. Aquests tallers es

realitzen al hall de l'hospital dues vegades a la setmana i estan dirigits al personal sanitari i

administratiu de les Unitats de Rehabilitació, Neurologia, Pneumologia, Anatomia Patològica i

Arxius, pacients i les seves famílies. Es crea un grup estable de 15 persones. En els tallers es treballa

la realització de petites frases coreogràfiques a partir de la interpretació del moviment del cos en

la seva interacció amb l'especificitat dels espais de l'hospital.

Pas 04 / El Resultat Final. Juny 2007

Tot el procés de treball pren la forma d'una peça coreogràfica realitzada col·lectivament i

interpretada pels participants dels tallers. Es va presenta al públic a l’edifici de Consultes Externes

de l'Hospital Universitari de Bellvitge el dia 19 de juny. També es fa una exposició dels dibuixos-

esboços de Gabriel Schmitz.

Elements significatius per l’anàlisi

El projecte neix d'un beca d'artistes en residència que el grup aprofita per poder instal·lar-se i

treballar en diverses zones i parts de l'hospital, entès per part del context sanitari de l'hospital com

l'impacte de comunicació i representació que pot tenir el projecte.

El procés es va fiançant, el grup consolida el seu espai a l'hospital. Gràcies a una metodologia de

tallers i processos oberts, aconsegueix un espai propi i la consecució de tot el treball en una peça

final. Aquesta metodologia seria el desencadenament de la participació activa també dels

professionals, integrant-se amb els ritmes i espais de la institució sanitària. A partir de una primera

convocatòria en diversos departaments, es conforma un grup regular de treball entre pacients i

diversos professionals.

El treball final, una obra de dansa contemporània participativa, es representa en el mateix

hospital, assegurant el seu impacte en el context, i donant l'oportunitat d'obrir l'hospital com a

espai no només d'intervenció sinó de representació, aglutinant amb això a un major nombre de

persones.

7.7. Cas 7 :: Prototip per gestionar les emocions a l'hospital

Josep Maria Martín

Espai d'art de Castelló

Hospital Provincial de Castelló

Castelló, 2005-2006

EL PROJECTE

El projecte te com punt de referència una proposta que havia desenvolupat l'artista amb

anterioritat a l'Hospital Saint-Jean Rossellón. A partir d'aquest projecte el comissari Juan de Nieves

en aquell moment director del Espai d'art de Castelló li proposa que plantegi i desenvolupi la

idea inicial en el marc de l'Hospital Provincial de Castelló.

Donat que les dues institucions havien col·laborat en un projecte anterior i ja havien articulat un

espai de confiança mútua s'aporten els recursos necessaris per portar a terme un projecte

ambiciós. El projecte proposa a l Hospital iniciar una procés de treball col·laboratiu amb el

personal i els usuaris dels diferents serveis per contestar a la pregunta “que fem a l'hospital amb

les emocions?” donat que és un espai de gran intensitat emotiva, ja sigui per la situacions que

protagonitzen els pacients o bé per la càrrega que suporten metges i infermeres en l'exercici de

les seves funcions. Realitza un procés d'investigació amb treballadors i usuaris de l'Hospital per tal

de definir quines son les possibles respostes a la qüestió que planteja incialment. Tot el procés

culmina amb una proposat d'espai integrat a l'arquitectura de l'Hospital que ha de permetre a

qui ho vulgui tenir una experiència de les emocions d'un altra manera a la habitual. L'artista

convidarà a l'arquitecte Alain Fidenza a particpar en el procés de concepció d'aquest nou espai.

A partir de sessions de debat i de treball diversos membres de l'Hospital ajudaran a definir l'espai i

el pla d'usos corresponent.

PARTICIPANTSHospital Provincial de Castelló

Un dels dos Hospitals de la ciutat de Castellò

Espai d'Art de Castelló

naugurat el juny de 1999, el centre forma part de Castelló Cultural el qual depèn de de la

Generalitat Valenciana. Dins de la línia expositiva del EACC, de caràcter arriscat i experimental,

destaquen les exposicions de tesis i les col·lectives entorn de l'art actual. La seva labor com

centre dinàmic i divulgador, ve a omplir un important forat en el panorama artístic de Castelló,

que pràcticament fins a la seva creació mancava d'un gran espai dedicat a la plàstica

contemporània.

Per part de l'Hospital

Ola Maroto, coordinadora del projecte per part de l'Hospital i com a membres de la comissió

assesora i de manteniment, Pilar Peris, Ana Torres Martínez, Amalia Palacios, Eduardo Castillo ,

Jaime Lloret, Mª Carmen Mellado, Mº Lanos Peñaaranda i Mateo Asensi

Per part del Eacc

Juan de Nieves, director i comissari

Els artistes

Josep Maria Martín com a director del projecte artístic.

Artista visual, el seu treball es desenvolupa entorn de la comunicació, les relacions personals i

les seves fissures. Amb les seves peces obre un procés de reflexió i negociació on apareix la

possibilitat de posar a prova una proposta creada en col·laboració amb aquelles persones

relacionades amb un context concret. En este sentit ha realitzat projectes amb altres artistes,

arquitectes, escriptors, treballadors socials, dissenyadors i altres professionals i col·lectius.

Alain Fidenza responsable del projecte artístic

Rafa Belda i Ana D.Prades dirigint el pla executiu i la direcció d'obra.

Nacho Vega com a responsable del vídeo documental amb l'assistència de Maurice Caldera

PROCÉS I RESULTAT

Pas 01 / Recollint informació en el context 2005

En aquesta primera fase el que es fa és entrevistar a les persones relacionades amb el projecte:

el Director de l'Hospital, metges, infermeres, psicòlegs, treballadors socials, auxiliars de cuidadors,

pacients, familiars, visitants, etc. a l'hospital Provincial de Castelló.

Despés d'ordena la informació recollida sobre tema que es vol treballar.

També Elaborar i conceptualitzar la proposta, per crear un prototip d'espai dins de l'hospital, on

es puguin gestionar l'emocions.

Pas 02 / Procés de negociació col·laborativa

En aquesta segona fase l'artista proposa a l'arquitecte Alain Fidanza, i a l'arquitecte de l'Hospital

desenvolupar el projecte conjuntament. També s' articulen els espai per debatre l'avantprojecte

amb els diferents interlocutors anteriorment entrevistats.

Pas 03 / Construcció de l'espai .

Construicció del el Prototip amb cinc espais diferenciats:

Un espai programat, de caràcter privat, ubicat a la terrassa de part exterior del primer pis de

l'hospital, amb vistes al jardí interior i al costat del pavelló d'atencions pal·liatius destinat als

malalts terminals.

Un espai de lliure utilització, equipat amb un ordinador i connexió a Internet.

Un espai amb servei de cafè/ tabac.

Un jardí exterior públic redissenyat i equipat amb hamaques, taules, cadires, flors, aigua fresca,

etc., destinat com a espai relacional i d'encontre per als malalts, familiars i visitants, usat

preferentment per a la lectura, per escoltar música i la relaxació.

Desenvolupar un projecte de baix cost constructiu, d'ús lliure, polivalent, de caràcter privat i

gratuït.

Realitzar el projecte executiu incorporant i enriquint, en un segon debat, la proposta inicial.

Pas 04 / Articulant l'usde l'espai

Dissenyar conjuntament amb el personal de l'hospital, el Pla d'Usos, del “Prototip de l'Espai per

Gestionar les Emocions” a l'Hospital.

Equipar el prototip per donar contenció, enfrontar i afrontar les situacions amb una gran càrrega

emocional que s'esdevenen a l'hospital: malalties, morts, accidents, naixements, curas, altes, etc.

Crear un nou servei per als malalts, familiars i el personal de l'hospital.

Crear un espai experimental de reflexió sobre les emocions, no només dels malalts, familiars i

amics, sinó també del personal sanitari.

Dissenyar i construir l'exterior del Prototip, perquè es vegi com provisional, tancat però

transparent, amb la intenció d'obrir un debat sobre les emocions a l'hospital. L'interior del Prototip

ha de funcionar com un espai “assegurador”, amb un acabat neutre i en forma d'estómac.

Pas 05 / El Resultat Final. Conclusions

Experimentar durant un període de 6 mesos el seu funcionament.

Realitzar una pel·lícula documental i difondre el projecte.

Avaluar de l'experiència.

Elements significatius per el anàlisi

En primer lloc destacar que el projecte escomençá mab dues institucions molt fortes que

s'impliquen amb la mateixa intensitat, Aquest fet determina que , tot hi haver certes resistències

per parts d'alguns membres del personal sanitari , el context d'acollida intervingui de manera

activa en el procés de treball. En aquest sentit la constitució d'un comitè amb personal de

l'Hospital va implicar que l'artista tingués un interlocució amb el context i d'aquesta manera

poder desenvolupar el projecte dialògicament. Aquest fet va fer que la proposta definitiva i el

pla d'usos que es va dissenyar acabes convertint l'espai en una proposta que encaixes

perfectemant amb les dinàmiques de l'Hospital. Proba d'aquest a sintonia és el fet que tot i que el

projecte es plantejava com una presencia provisonal encara està en funcionament a dia d'avui

8. Aproximacions transversals als casos

8.1. Introducció i justificació

En aquest apartat analitzarem els diferents casos d'estudi atenent a, tal com s'ha senyalat en la

introducció d'aquesta recerca, sis dimensions des de la que podrem analitzar els projectes. Cada

una d'aquestes dimensions està constituïda per un conjunt de factors i descriptors que després

enumerarem. També senyalarem com cada dimensió pot o no afectar a altres dimensions del

projecte. Això ens servirà per identificar els llocs o moments decisius on podem intervenir per

assegurar que un projecte es desenvolupi de manera que garanteixi processos de qualitat.

8.2. Origen del projecte

Al analitzar el que anomenem origen del projecte volem identificar factors que estiguin presents en

les condicions inicials del projecte i es revelin significatius i en alguns casos determinants per el bon

desenvolupament del projecte. A l'hora d'analitzar els diferents casos hem pogut identificar un

primer element al qual parar atenció: qui és l'impulsor del projecte? És una qüestió que es reflexa en

la construcció de l’espai de col·laboració inicial entre la que podríem anomenar “institució

impulsora” i “institució col·laboradora”.

Podem identificar diferents escenaris d'arrancada. Trobem una primera situació en la qual la

“Institució sanitària” es planteja realitzar un projecte artístic i busca a un soci, ja sigui entitat o sigui

directament l'artista, per dur-lo a terme. En serien un exemple els projectes de Hearing Voices Seeing

Things, el projecte artístic del RACH, i el Outside-in.Navigating the Hospital. Un segon plantejament

inicial que podem senyalar és aquell en el qual la “institució artística” és qui planteja a una institució

sanitària col·laborar en un projecte. Entre ells podem senyalar el projecte de l'associació Sudansa o

Perceptions of Pain, i de manera més matisada el projecte de Echoes Down Corridor, impulsat per

Lime. Aquesta entitat pot ser entesa com a institució artística però el seu estatus és complexe donat

que porta el programa d'art de varis consorcis sanitaris, entre ells el North Manchester NHS Trust que

és a qui li proposa fer el projecte que esmentàvem i, per tant, tot i que l'entenem com a institució

artística també està vinculat a la institució sanitària. Per últim, també podem descriure una situació

en la qual la institució sanitària i la institució artística impulsen quasi de manera conjunta la

col·laboració.

La pregunta seria, és determinant qui impulsa el projecte? Té molta significació aquest fet? Per tal

de problematitzar aquesta qüestió hem de dibuixar d’una manera més àmplia i complexa quins són

els elements que entenem que descriuen aquest inici de projecte col·laboratiu. Tal com hem

proposat en la descripció i anàlisi dels projectes que hem realitzat durant la recerca i que es pot

consultar en els annexos d'aquest mateix document, podem fixar l'atenció en les següents qüestions.

En primer lloc cal esclarir qui és veritablement l'impulsor d'un projecte i si realment podem entendre

que aquest o aquesta “representa” a la institució per la qual treballa. És a dir, ja no només ens

interessaria entendre des de quin camp es planteja el projecte (de l'art o de la salut), sinó des de

quina dimensió institucional es recolza el projecte.

Si per exemple comparem els tres projectes que hem identificat com impulsats per institucions

sanitàries com el RACH Arts Project, l'Outside-in o el Hearing Voices, podrem veure que sota aquesta

descripció superficial s'amaguen tres realitats ben diferents. En el primer cas el Royal Aberdeen

Children’s Hospital encarrega a una de les seves treballadores, Jackie Bremner, que lideri tot el

procés per incorporar instal·lacions artístiques en el nou edifici. Aquesta persona va comptar, per

tant, amb tot el recolzament de la institució i va poder investigar, gestionar i executar totes les

diferents fases del projecte. D'aquest recolzament n'és reflex el finançament que es va aconseguir,

vora les 640.000 lliures, però també la relació jeràrquica que es va establir amb els artistes els quals

van participar executant uns encàrrecs molt delimitats i amb poca capacitat per generar un marc

col·laboratiu bidireccional. En el cas del projecte Outside-in. Navigating the Hospital la iniciativa és

de la gestora del Arts in Heathcare (AiH), Penny Jones. L'AiH és un programa que es va instituir el 1988

per integrar l'art i la pràctica artística en les activitats del dia a dia en els diferents Hospitals de l’East

Sussex Hospitals NHS Trust. Es configura com una organització sense ànim de lucre integrada en el

Trust que es fa càrrec de les nòmines dels treballadors. El projecte és impulsat per la Penny i es

desenvolupa en dos hospitals del Trust, el Eastbourne District General Hospital i el Conquest Hospital.

En aquest cas podem entendre que el projecte, tot i sorgir de la “institució sanitària”, no és un

projecte que pugui ser entès com institucional. El plantejament inicial de la Penny comportava una

interacció entre la pràctica artística i la institució sanitària que havia d'implicar uns canvis en els

propis hospitals. Tal com s'explica detalladament en la fitxa corresponent inclòs en l'annex, el punt de

partida del projecte era el fet que s'havia detectat que en alguns hospitals del Consorci la falta

d’una bona senyalètica i una distribució dels espais repetitiva i sense elements o referències que

servissin per orientar-se als pacients i visitants dificultava navegar pels hospitals. El projecte inicial

preveia una proposta que abordava de manera integrada i transversal aquesta problemàtica. El

Trust no va recolzar-la i el projecte va quedar reduït al comissariat d’un projecte de dos artistes en

dos hospital.

En aquest cas, la falta d'un clar recolzament va limitar el finançament que es va aconseguir. La

relació entre la “institució” sanitària, representada per la Penny i els artistes es va resoldre també en

format d'encàrrec limitat.

En la gestació del projecte de Heraing Voices podem senyalar com a impulsora d'aquest projecte la

Jackie Ede, que no rep un suport decidit per part de la institució per la qual treballa la NELMHET. De

fet, quan es planteja la possibilitat de desenvolupar aquest projecte, el departament d'art teràpia

del trust va deixar molt clar que no volia tenir-hi cap mena de relació. Altres departaments van

expressar el seu desacord en que es destinessin recursos a aquest tipus d'iniciatives. En aquest cas, a

mesura que avança el projecte i es fa evident el seu potencial l’actitud de la institució sanitària

varia. Es fa evident aquesta falta de recolzament en el fet que tot el finançament del projecte prové

de la recerca de fons que va realitzar la Serpentine, el soci artístic, si bé és cert que aprofitant el

capital simbòlic que suposava la participació del NELMHET. La Jackie va haver de presentar el

projecte a més de 40 institucions artístiques fins que va trobar alguna que volgués participar en la

proposta.

Aquest últim cas exemplifica també la importància que sovint té una sola persona per engegar

projectes. A part dels exemples de la Penny o la Jackie podem afegir-hi la iniciativa individual de la

Deborah Padfield amb el projecte Perceptions of Pain o la Lynda Miguel de l'Associació Sudansa

amb el projecte de dansa a l'Hospital Universitari de Bellvitge, o bé Roger Sim, director de Lime en el

moment en que es va posar en marxa el projecte de Echoes Down Corridors. Uns exemples que són

testimonis de l’excepcionalitat d'uns projectes que no s'articulen dins de polítiques o programacions

continuades ni per part d'institucions sanitàries, ni per part d'institucions artístiques.

Un factor determinant en la construcció inicial de la interacció entre l'àmbit sanitari i l'àmbit artístic

rau en l'estatus dels col·laboradors en relació al seu propi àmbit de treball. Aquesta condició afecta

a com es construeix la col·laboració, en quins nivells es dóna aquesta col·laboració, com s'intervé en

el context, quin finançament s'aconsegueix i com impacta en els participants i sobre quines

dimensions.

Per concloure aquest apartat exemplificarem amb varis exemples algunes de les conseqüències que

pot comportar diferents inicis. De totes maneres aprofundirem en algunes de les qüestions més

endavant en el marc dels epígrafs i qüestions que hem senyalat amb anterioritat.

En primer lloc exemplificar un cas en el que els impulsors podem entendre que són les entitats

institucionals, a través de representants plenament legitimats que inicien el projecte. El projecte de

l'artista Josep Maria Martín respon a un iniciativa de l'Espai d'Art Contemporani de Castelló que és

però, assumida conjuntament per l'Hospital Provincial de Castelló. Un resultat primer que se'n deriva

és el compromís de les dues institucions. Aquest compromís es tradueix en que totes dues institucions

financen el projecte, aporten recursos humans i s'impliquen. El procés de treball que es desenvolupa

permet construir espais de col·laboració que no només es fan efectius en l'estat institucional, sinó

que es projecta en el pla de la gestió i mediació en el context i en el pla de la concreció artística. Un

exemple clar és la posada en funcionament d'un comitè mixte per fer un seguiment del projecte o la

alliberació de la treballadora social Olga Maroto per tal de treballar en la dinamització de l'espai.

Aquest equilibri es reflexa en la concurrència d'objectius des de l'inici. En aquest cas l'objectiu

principal, que anuncia l'artista, abordar l'anàlisi de la gestió de les emocions en un espai hospitalari,

era plenament satisfactori per a la institució sanitària.

Front a aquest equilibri institucional que reflexa el projecte Prototip per gestionar emocions a

l’hospital podem trobar col·laboracions amb relacions institucionals desiguals, però que s'equilibren

en altres termes com el que exemplifica el projecte Hearing Voices, seeing things.

Quan la Jakie Ede li explica a la Sally Tallant, la responsable del Departament Educatiu i programes

públics de la Serpentine Gallery, aquesta identifica molt ràpidament els capitals que aportava la

Jakie, tot i que no vingués amb tot el pes del trust per el qual treballava. Aquest era la porta d'accés

a un context d'intervenció per els seus artistes per una banda, el suport simbòlic del trust a l'hora de

demanar subvencions a l'Arts Council i la possibilitat de posar en circulació una activitat del seu

departament clarament diferent i alternativa en relació a la que realitzava habitualment i fins i tot en

certa mesura transgressora. A més a més i com ella mateixa reconeix “li sortia més a compte

treballar amb grups ja formats que invertir tot l'esforç en formar-los des de la Serpentine”. Per tant tot

i que a priori podria semblar que hi havia una certa desigualtat inicial arrel del “poder” de cada una

dins de la seva pròpia institució, la relació de col·laboració que s'estableix s'equilibra gràcies als

capitals que cada un aporta al projecte i que acaben essent bàsics per l'èxit del mateix.

8.3. Organigrama dels participants i rols

Sota aquest epígraf el que volem articular és una lectura dels participants i rols que entren en joc en

el desenvolupament dels projectes que hem analitzat. Ara bé, cal entendre que la comprensió de

l’organigrama de cada projecte està també vinculat a la relació amb el context i sobretot que

aquest queda definit en gran mesura per la forma que es construeixen els espais de col·laboració.

Una primera distinció seria entre les institucions i agents que s'involucren partcipativament en el

projecte i aquelles altres que, per exemple, només financen el projecte.

Si ens fixem només en les participacions actives podem observar que cada un dels diferents casos

analitzats presenta unes estructures i organigrames diversos amb gran varietat d’agents que

participen però amb un nombre limitat de rols i tasques assumides pel conjunt dels col·laboradors.

El projecte realitzat a l'Hospital Provincial de Castelló presentaria el que podríem reconèixer com una

estructura que recull tots els possibles rols. Podem identificar el comissari el qual desenvolupa les

tasques de gestió del projecte, recerca de finançament i relacions institucionals i també proposa el

projecte a l'artista. En segon lloc el rol institucional de l'hospital és assumit ben aviat per un comitè

local el qual té per objectiu fer seguiment del projecte, intervenir activament en la seva concreció a

partir de participar en el debat i supervisar el desenvolupament. És també l’encarregat de facilitar el

contacte entre l'artista i el context, és a dir, realitza una tasca de mediador actiu. Cal també

senyalar la presència de la treballadora social de l'hospital que als sis mesos de l'inci del projecte

s'incorpora en tant que mediadora i dinamitzadora de l'espai de Gestió de les emocions. També cal

senyalar l'artista que realitzarà las tasques d'investigació en el context, de proposar i presentar el seu

“producte” i de articular sessions de participació conjuntament amb el comitè i la mediadora. En

aquest projecte l'artista convida a un arquitecte, l'Alain Fidanza, i realitza un vídeo amb Nacho

Vega. En aquest cas l'artista té una àmplia experiència en projectes col·laboratius i havia

desenvolupat un projecte anterior en un context hospitalari i amb un punt de partida similar.

Un altre tipus d'estructura més difusa i força complexa la trobem en projectes en els quals els nivells i

les dimensions de les col·laboracions es superposen difuminant les jerarquies i posicions institucionals

més tradicionals. Aquestes estructures generen sinèrgies molt dinàmiques que impliquen a molts

agents, però alhora comporten el risc de la multiplicació d'escenaris de participació amb la

conseqüent acumulació de materials que dificulten l'articulació d'un punt d'arribada final del

projecte. És el cas del projecte d'Echoes Down Corridor. El seu organigrama no presenta una

estructura tant clara com per exemple el projecte de Castelló que hem analitzat. En primer lloc

perquè en el pla institucional les relacions que s'estableixen entre les diferents entitats no responen a

una correlació de forces clara i delimitada i, en segon lloc, perquè degut a la durada del procés

l'organigrama canvia amb la intenció d'articular una resolució final al projecte. El projecte és una

iniciativa de l'organització Lime, que com comentàvem anteriorment és una entitat artística però

que forma part del propi context sanitari. Per dur endavant el projecte dins del North Manchester

NHS Trust s’estableix un espai de col·laboració amb el sindicat UNION (que agrupa a tots els

treballadors del la sanitat pública a Gran Bretanya), a través d'un dels seus representants, Peter

Hinchliffe, que treballa a l'hospital i actuarà com a mediador amb el context sanitari afavorint la

creació d'una xarxa de participants en tot el projecte i assegurant que es desenvolupi d'acord a les

potencialitats del context. Lime, a qui podem identificar com a impulsor i gestor del projecte,

gestiona tota la part de finançament. El director de Lime a l'inici del projecte, Roger Sim, i Stuart

Webster gestionen els projectes, seleccionen els artistes i estableixen la col·laboració amb el

col·lectiu Commonword. Després cal també senyalar la funció de Direcció artística exercida per

l'artista Rob Vale, que després de fer d'artista per Lime ocuparà el càrrec de gestor de projectes i

d'aquesta manera articularà la formalització final que permetrà clausurar el projecte. En aquesta

tasca va comptar amb la col·laboració del col·lectiu Commonword que també formarà part dels

artistes que van impartir els tallers i a partir dels quals es crearen els espais de participació i que

conformen un conjunt divers de col·laboradors. El caràcter específic del projecte com exercici de

recuperació de la memòria dels hospitals clausurats en el procés de remodelació i la capacitat

d’articulació amb el context gràcies a la fortalesa del vincle entre els agents que feien de

mediadors, va afavorir una implicació molt intensa dels participants, la majoria treballadors en actiu i

jubilats del trust.

I per últim, revisem dues estructures ben diferents, molt més simples. Per una banda el projecte de

Outside-in. Navigating the Hospital. El més destacable és l'estructura de treball en la qual la Penny

Jones, com a directora del Arts In Healthcare, exerceix de comissària, gestora, fa la recerca del

finançament, busca els artistes, formula l'encàrrec i per últim fa la mediació amb els hospitals per

assegurar que la Sue Ridge i el John Davies puguin desenvolupar el seu treball artístic en el context.

Una estructura fortament jeràrquica que es demostra però, enormement eficaç en termes de

resolució del projecte. De fet l'AiH, que fa 10 anys que treballa en el camp de la salut i l’art ha estat

reconegut com una entitat que utilitza “bones pràctiques” i que queden exemplificades en com es

desenvolupa la relació entre la Penny i els artistes. Un cop delimitat l'encàrrec, el lloc i on

desenvolupar-se i els terminis ja no va “interferir” en el treball dels artistes.

Per altra banda, destacar el projecte de Perceptions of Pain per la seva particular estructura de

treball formada per l'artista la qual impulsa el projecte i fa de mediadora amb el context per tal

d'aconseguir que els pacients participin en la col·laboració que li planteja al Doctor Charles Piter.

8.4. Context de treball, procés i metodologia

Hem analitzat les circumstàncies inicials que determinen les condicions de treball i els organigrames

dels participants i col·laboradors que configuren el punt de partida d'un projecte. Ara, el que volem

és entendre com aquesta configuració entesa com a context de treball entra en diàleg amb el

projecte i el condiciona. Es tracta de visibilitzar com aquest context es determina com a lloc de

treball precisament en els espais de participació i col·laboració, i a on s'articulen aquests tenint en

compte els diferents estrats del projecte, l’institucional, el de les entitats, el de mediació i gestió i el

de concreció del projecte. El que volem és ubicar amb precisió els espais o plans a on realment es

produeix una intersecció entre la pràctica artística i la institució sanitària.

En relació a aquesta intersecció també es tractaria d'esbrinar si hi ha camins d'anada i tornada entre

el context i els agents culturals i, per descomptat, entendre com una proposta s'adapta al context i

canvia els seus plantejaments per poder tirar endavant una pràctica que tingui sentit en aquelles

circumstàncies.

Un element determinant que afecta a la configuració del context de treball, tal com ja hem vist, és

la correlació de forces entre els agents participants i les posicions de poder que ocupen en les

institucions que col·laboren en el projecte. Aquest fet determina quines seran les dimensions o esferes

que poden ser considerats com un context de treball en el qual intervindran els agents culturals.

Aquest vincle queda molt ben exemplificat en la comparació amb les dues formes d'intervenir en

l'arquitectura d'un l'hospital, que plantegen projectes tant diferents com el de Castelló i Aberdeen.

Mentre la intervenció de Josep Maria Martín articula tot un procés de debat i reflexió que afecta al

personal i a la direcció de l’hospital al voltant d'una qüestió d'ordre ètic: què fer amb les emocions

dels pacients i els treballadors en el marc d'una institució sanitària, en el projecte del Royal Aberdeen

Hospital Children als artistes que hi participen se'ls assigna un espai per el qual han de proposar

intervencions que ajudin a decorar i fer amigable i divertida l'arquitectura.

Encara que podria semblar que ambdós projectes es desenvolupen en contextos de treball

semblants les diferencies són òbvies. El primer articula el seu projecte generant interseccions des de

la pràctica artística amb diversos plans o esferes, la institucional, la que correspon a les entitats que

plantegen la col·laboració, l’esfera de la gestió i mediació, la de la concreció del projecte i, per

últim, el pla físic de la intervenció arquitectònica. Enfront d'aquesta multiplicitat de dimensions en el

projecte del RACH, l'únic pla d'intersecció entre pràctica artística i institució sanitària seria la

intervenció dels artistes a l'espai físic.

Tota intervenció artística que es realitzi en un context de treball necessitarà d'una mediació que eviti

una reacció de refús o indiferència que farien inviable la construcció d'un espai de col·laboració

entre el que proposa el projecte i les persones que configuren l'ecosistema social que articula el que

venim anomenant context de treball.

Aquesta mediació, que cal entendre-la més aviat com una zona intermitja en construcció durant tot

el projecte i que pot anar-se eixamplant gràcies a la combinació de diversos elements.

Sense dubte, en la construcció d'aquesta zona intermitja on l'artista pot entrar en contacte amb el

context de treball, un factor que suposa una garantia d'èxit, és comptar amb un agent del context

amb un vincle molt fort amb el mateix.

Entre els casos analitzats podem per exemple anomenar el paper determinant de la Jaqueline Ede

al projecte de Hearing Voices, seeing Things. Ella proposa els contextos específics on els artistes

hauran de realitzar els projectes i fa totes les accions necessàries per assegurar un procés de

coneixement entre els artistes i els diferents contextos i entre alguns dels futurs participants i el context

artístic de la Serpentine. Aquest procés, que s'allarga durant un any, comportarà que les propostes

finals estiguin molt adaptades a la realitat del context de treball. Molts dels artistes, per exemple,

tenien una concepció del treball que podrien desenvolupar amb els participants que no

s'adaptaven a la seva realitat. Altres mediacions realitzades per agents que formen part de la

pròpia institució sanitària i que facilitin i acompanyen als artistes a desenvolupar el projecte seria per

exemple la que realitza la Penny Jones de l'Arts i Healthcare en el projecte Outside-in. Navigating the

Hospital. És interessant també analitzar la presència d'altres agents que ajuden a articular una

mediació. Seria l'exemple de Peter Hinchliffe, del sindicat Unison, en el projecte Echos Down Corridor.

En aquest cas la comunitat que configurava el context de treball estava composada per veïns,

treballadors i ex-treballadors jubilats dels quatre antics hospitals del Pennine Acute Trust que havien

estat clausurats. Aquest senyor es va involucrar molt en el projecte i va col·laborar activament amb

Lime per activar una xarxa de vincles afectius en relació a els hospitals tancats i aconseguir que

moltes persones s'impliquessin portant imatges antigues dels hospitals i participant en els diferents

tallers d'escriptura que es van organitzar.

En front d'aquest exercici de mediació focalitzat en l’estatus o les capacitats d'un individu, també

són molt significatives altres formules que poden donar-se separadament o complementar-se amb el

que estàvem comentant: serien els que anomenem comitès locals d'experts. Es tracta d'un grup de

persones que formen part del context de treball i que participen en el desenvolupament del

projecte. Poden estar vinculats a diferents fases i actuar a diversos nivells. Per exemple en el projecte

del RACH hi ha el que s'anomenava The Rach Arts Group. Estava format per personal de l'hospital,

l'arquitecte del projecte i la Juliette Dean de PACE. Aquest comitè es reunia una vegada al mes i

estava encarregat de prendre desicions al voltant dels objectius, els emplaçaments de les

intervencions i la tria dels artistes que participarien. Un altre projecte en el qual també s'articula la

mediació amb el context a partir d'un comitè és el projecte que es desenvolupa a l'hospital de

Castelló. En aquest cas, el comitè és en un primer moment un espai de debat al voltant de la

pregunta que dóna sentit al projecte, “com gestiona un hospital les emocions ?”, i és a qui presenta

la maqueta del prototip i a on es debat sobre el que s'hauria de canviar. És també aquí on

s'imaginen els usos que tindrà el futur espai. Per tant, l'artista té en aquesta àgora l’oportunitat de

treballar dialògicament amb el context a través d'uns representants que per el sol fet de dedicar-li el

seu temps i esforç legitimen l'acolliment actiu del context al projecte.

El treball amb comitès permet que es pugui treballar amb les institucions sanitàries i múltiples agents i

que s'aconsegueix obrir amb això els canals necessaris amb el context per dialogar i evitar conflictes

pròpis de la gestió institucional, la planificació o les primeres resistències al projecte.

Altres mediacions s'estructuren sobretot sobre la metodologia de treball o el procés. En el projecte

desenvolupat per l'Associació Sudansa, la relació amb el context de treball i el seu teixit humà no va

dependre de les accions d'un agent de la institució sanitària ja que aquest es va limitar a informar a

algun dels seus treballadors i pacients de l'existència del projecte sense fomentar excessivament la

participació. En front d'aquesta situació les ballarines van treballar seguint un progressiu exercici

d'immersió en el context per tal de reconèixer i ser reconeguts per aquells treballadors, pacients o

familiars que voldrien participar. Com a resultat d'aquest procés finalment van poder assegurar un

nombre suficient de persones per tal de fer primer el taller i després el treball final.

Des d'aquesta perspectiva podem entendre doncs, que el context de treball és per definició

aquesta zona intermitja de la mediació, l'únic lloc possible per articular una intervenció consentida.

Una zona dinàmica sobre la qual també es pot actuar operant des de dues variables més, el procés i

la metodologia de treball i des de les quals es dimensionen els diferents nivells d'impacte, tal com es

veurà més endavant.

Si analitzem els diferents processos de treball dels casos estudiats podem observar com, en la

pràctica artística que realitzen els artistes, pren molta importància el procés, és a dir, l'activació de la

situació des de la qual es basteixen les relacions i col·laboracions entre el context i la producció

artística. És doncs en aquesta pràctica que s'insereix en el règim d'imaginaris i relacions del lloc a on

cal fixar l'atenció per reconèixer-hi ja la pràctica artística, i no únicament en el producte resultant

d'aquest procés, en allò que en direm resultat final.

Els temps de desenvolupament d'aquests projectes reflexen la necessitat de gestionar processos

llargs i articulats en diferents fases. Entre els casos estudiats, comptant des del moment que es posen

en contacte les institucions que col·laboraran i el moment en que es clausuren els projectes, poden

passar més d'un any. El projecte Heraing Voices, seeing Things, per exemple, desenvolupa un procés

des d’inicis del 2004 a l'octubre del 2006. Altres exemples com el de Echos Down Corridors s'inicia el

2001 i es presenta públicament el catàleg al 2004, o el projecte Quan temps fa que som aquí? que

sense tenir en compte la fase d'ideació, recerca de finançament i negociació amb la institució

sanitària, comporta un període de treball de gairebé un any. Aquests terminis que són similars en tots

els projectes estudiats fan evident que la construcció d'un context de treball, allò que anomenàvem

zona intermitja de mediació, és laboriós i que, com es pot llegir en el plantejament dels itineraris més

endavant, es pot plantejar perquè sigui més eficient o no.

De les metodologies de treball que ens interessa destacar en primer lloc podem anomenar el que en

diríem processos d'investigació o recerca per part de l'artista.

El treball de les coreògrafes Ana Eulate i Constanz Brcnic quan van desenvolupar la residència a

l'Hospital de Bellvitge exemplifica el que seria un procés de recerca. Durant la primera fase del

projecte van fer una immersió en el context per tal de conèixer i sobretot investigar com s'ocupava

l'espai i com aquest condicionava la manera que les persones es relacionaven amb el cos i el

moviment. Amb aquesta informació que van recollir durant els primers quatre mesos de la seva

recerca van plantejar el procés de treball amb les persones que més tard assistirien als tallers.

Un plantejament diferent és el que realitza l'artista Josep Maria Martín a l'inici del projecte. En aquest

cas, ell realitza una gran quantitat d'entrevistes a personal sanitari, malalts i familiars a partir de les

quals, per una banda, identifica quins serien els elements significatius que caldria abordar més

endevant i, per l’altre, també va engrescant als que seran futurs participants del projecte. Aquestes

entrevistes van ser enregistrades i van formar part d'un vídeo final on es narra tot el procés.

També és interessant assenyalar la possibilitat que el projecte artístic sigui concebut com un espai de

recerca. Seria el cas dels projectes Perception of pain, per exemple. Aquest projecte és

paradigmàtic en tant que apunta les possibilitats que es despleguen al plantejar un projecte artístic

com un procés de recerca que vincula el camp de la pràctica artística i la investigació mèdica. Tal

com hem descrit unes pàgines abans, tot el projecte es planteja com una recerca que té com

objectiu trobar una eina per ajudar a descriure el dolor del pacient en l'espai de la consulta. Gràcies

a un procés de diàleg entre l'artista i els pacients participants es creen unes fotografies que han

d'ajudar a narrar els tipus de dolor Aquest material resultant es va validar en un procés científic que

va permetre la seva presentació en diferents fòrums mèdics.

Un altre procés de recerca que està en la base d'un projecte artístic és el que realitzen els artistes Sue

Ridge i John Davies. L'encàrrec que realitza la responsable de l'Arts in Helathcare, Penny Jones ja es

formula com una recerca en tant que els hi proposa que esbrinin com naveguen i com es senten els

pacients i familiars del Eastbourne District General Hospital i del Conquest Hospital. L'estratègia que

van posar en marxa va consistir en articular un sistema per recollir informació i opinions in situ. Primer

a través de la realització d'entrevistes i trobades per explicar als usuaris de l'hospital el projecte i,

després, situant durant tres dies seguits una casa de fusta en el vestíbul de l’hospital per tal de donar

visibilitat al procés i activar la participació. Els dos artistes durant aquest dies convidaven a les

persones que passaven per allà a omplir uns qüestionaris i aportar la seva experiència entorn a la

navegabilitat de l'espai i l'arquitectura de l'hospital.

En tots els projectes que hem analitzat pren molta importància els espais de treball que s'articulen

com a taller i que poden acomplir funcions diferents en moments diversos del projecte. En aquest

sentit el taller pot ser un dels espais on el projecte resignifica la pràctica artística per obrir-la a una

dimensió col·laborativa vinculada a la producció col·lectiva d'imaginaris. Des d’aquesta

perspectiva, els tallers de dansa que es realitzen al Hall de Consultes externes de l'Hospital Universitari

de Bellvitge de gener a juny, no s'han d'entendre com un espai estrictament de formació en el qual

hi ha un expert que transmet coneixements a uns alumnes que aprenen. El que succeeix té més a

veure en la construcció d'una situació de creació en la qual tots els participants assumeixen un rol

d'artista i conjuntament tot creen una coreografia que els representa com a col·lectiu. En aquest cas

el taller és l'espai des del qual s'articulen els continguts del producte final. L'artista media a partir dels

seus coneixements i la seva posició per posar en circulació una pràctica artística que intenta donar

representació als participants que col·laboren en els tallers. Un altre projecte que planteja els tallers

des d'aquest punt de vista és el d' Echos Down Corridor. Aquest projecte plantejava la creació d'un

arxiu on es recollís una memòria col·lectiva sobre els hospitals que s'havien tancat al nord de

Manchester. Donat que el que veritablement es volia era recollir diverses veus i relats, es va pensar

que, a part de, per exemple, demanar imatges antigues, el que seria interessant seria aconseguir

donar forma als record que els veïns, treballadors i ex-treballadors tenien. Amb aquest motiu el

projecte el que fa es proposar tallers per que cada persona pugui, o bé escriure un relat a través dels

tallers d'escriptura creativa o bé generar les seves pròpies imatges a partir dels tallers de fotografia i

vídeo. El projecte, per tant, recull i activa la visibilització dels imaginaris col·lectius vinculat als

Hospitals tancats.

També responen a una filosofia molt similar el procés de treball de la fotògrafa Deborah Padfiel, la

qual treballa cada fotografia de manera col·laborativa amb els diferents participants.

El format de taller també és una eina de treball bàsica en el desenvolupament del projecte de

Hearing voices, seenig Things. En aquest cas però, no acomplexi la mateixa funció que en els casos

que havíem vist anteriorment. En un primer moment es planteja un taller dirigit als artistes impartit per

l'associació d’usuaris del Trust. L'objectiu d'aquesta sessió de treball és donar a conèixer la realitat

dels contextos on més endavant hauran d'intervenir i les particularitats en el tracte de les persones

amb malalties mentals. Els projectes dels artistes es resolen a partir de tallers que imparteixen els

artistes en deu contextos diferents. Alguns d'aquests tallers comporten l’elaboració d'un producte

que es presenta a l'exposició final i d'altre són la fase intermitja d'un procés de treball que culminarà

l'artista en el seu taller.

El taller i també les comissions d'experts locals que hem anomenat amb anterioritat, són

metodologies de treball que poden articular la col·laboració i ajudar a fer efectiva la interacció

entre institució sanitària i pràctica artística. Ara bé, la seva eficàcia, en aquest sentit, està en relació

a en quin moment del procés es planteja el taller i quin grau real de participació suposa en el

conjunt del projecte. En el marc dels diferents models de procés que hem pogut conèixer, quan més

vinculat està al resultat final més col·laboratiu és el resultat que es presenta i menys ens apropem al

perill que la pràctica artística instumentalitzi la col·laboració per utilitzar-la com una matèria prima

més.

El procés de treball, articulat a partir de metodologies adients, com ara la recerca prèvia, el taller ,

l'articulació de comitès locals, etc. ha de servir per consolidar primer i, després, densificar i eixamplar

el que hem estat anomenant zona intermitja de mediació, o el que és el mateix: ampliar les

dimensions del context de treball per multiplicar els efectes de la intervenció artística. Però no només

es tracta de fer d'aquesta esfera d'intervenció una malla de canaleres participatives com si això fos

un objectiu en si mateix, quasi d’ordre quantitatiu. Aquesta densificació que anomenàvem té més a

veure amb la qualitat i intensitat de l'intercanvi que es dóna en aquestes situacions col·laboratives,

una qüestió relacionada amb la capacitat de negociació dels subjectes participants. Si bé és cert

que no es tracta de caure en el parany d’assimilar la bondat d'un projecte amb la intensitat dels

espais participatius i la seva horitzontalitat, si que es tracta de prendre consciència de les relacions

de poder que entren en joc i valorar en la seva justa mesura aquests espais. En l'apartat de qüestions

claus plantejàvem diversos indicadors que han de permetre evidenciar com s'articula la participació

i en quins plans dels que conformen la tridimensionalitat de tot context de treball realment es genera

un intercanvi recíproc entre la institució artística i la sanitària. Són aquestes qüestions les que fan que

un taller tingui més o menys valor que aportar a un procés de treball.

Una última reflexió sobre el procés ens ha de servir per parar atenció pel que fa la gestió del temps

en aquests projectes. Un fet que cal posar en relació sovint a processos que no es poden concretar

amb precisió a priori i això fa que es dilatin en el temps. Potser el cas més clar, en aquest sentit, és el

del projecte de Echoes Down Corridor. Si per un banda la capacitat d'activació d'una gran xarxa

social va provocar que la participació fos molt gran també va multiplicar els escenaris participatius i

com a conseqüència els materials que s'anaven generant. En aquest cas el que va ser molt difícil va

ser clausurar el procés. Per assolir aquest objectiu es va haver de substituir la persona que estava al

càrrec del projecte, molt capacitat per la dinamització, per un altre més enfocada a la concreció

d'un producte final.

Aquest fet últim dels processos dilatats, conjuntament a que molt sovint els projectes avancen

desplaçant-se per una línia incerta en tant que procés de recerca, provoca de vegades un xoc de

cultures i metodologies de treball entre la institució sanitària i l'artística. Aquesta realitat queda

clarament expressada per l'actual directora de l’Arts in Healthcare, Penny Jones. Amb una

experiència de 10 anys treballant per el East Sussex Hospitals NHS Trust i els seus dos Hospitals,

desenvolupant de manera continuada diversos projectes expressa que “Els hospitals no comprenen

res. No entenen els processos artístics. Jo estic acostumada a treballar des de processos oberts,

explico que els artistes portaran les seves idees i creativitat al projecte. A l'hospital, el personal sí

entén el concepte de contractar artistes per a projectes concrets, per fer unes vidrieres de colors o

una nova taula per a l'entrada principal. El que no arriben a entendre és un procés de ‘anem a

invitar a dos artistes a investigar l'edifici i conversar amb el públic i no sabrem quin serà el resultat fins

que comencen'.”

8.5. Resultats finals

Quan ens plantegem abordar el que hem anomenat resultat final, i per distingir-lo clarament del que

en diem impacte i beneficis, ens referim a les qüestions vinculades a la producció, circulació i

visibilitat del projecte. Les qüestions que ens podrien servir per emmarcar l'anàlisi dels casos des

d'aquesta perspectiva són: quins són els moments de visibilitat del projecte? Es mostra el procés o

algun moment o aspecte del procés? Com es produeixen les imatges o productes que circulen en

termes de participació? A qui representen, qui les ha decidit? Si hi ha un resultat final i la seva

presentació, quina relació hi ha entre la seva formulació i les persones que hi han col·laborat? Com

es posiciona aquesta presentació final en relació a la institució?

Començarem a abordar aquestes qüestions de forma una mica lateral. Recollirem les valoracions

que realitza la impulsora del projecte Hearing Voices, seeing Things, el qual va comptar amb una

articulació final a l'alçada d'una institució artística com la Serpentine Gallery. La Jackie Ede

comentava que “És important tenir experiències molt positives, encara que només tinguin lloc de

tant en tant. Per a tots nosaltres, aquestes experiències les guardes en la memòria i et poden servir

per molts anys després. Aquest projecte va suposar una d'aquestes experiències per als participants.

Han guardat molts records físics del projecte, com els pòsters, les fotos, el catàleg, fet que mostra la

importància que el projecte va tenir per a ells”

Un primer element a tenir en compte és el valor que té un producte final com a retorn per els

participants, com queda palès en la importància que va tenir per els participants en els diferents

tallers del projecte que esmentaven. El fet d’estar representats en una exposició que estava ubicada

en els jardins de la Serpentine Gallery conjuntament amb artistes professionals va significar, en aquest

cas, un retorn amplificat a les aportacions que havien fet. Aquest retorn, en aquest cas a la pròpia

comunitat, entesa com una xarxa de xarxes de relacions, és el que motiva l'edició del catàleg del

projecte d'Echoes Down Corridor. Amdós projectes clausuren els seus dos processos amb un punt i

final que inclou una exposició i l'edició d'un catàleg on s'explica com s'ha desenvolupat el projecte i,

per tant, es dóna visibilitat al que ha estat el procés. Al mateix els dos projectes exemplifiquen dues

maneres de procedir que entenen la col·laboració de manera diferent. El projecte de Lime planteja

la planificació i disseny del catàleg i l'exposició com un espai per el treball col·laboratiu i per tant

aquells agents que han participat en tot el procés aporten ara també el seu punt de vista al resultat

final. En canvi, en el projecte de la Serpentine i la NELMHT, la responsable del Departament

d'educació i programes públics, Sally Tallent i els comissaris Jessica Voorsanger i Bob & Roberta Smith,

deixa fora d'aquest procés a la Jackie Ede, que havia estat la impulsora del projecte i per

descomptat als participants dels tallers. L'excusa era que per fer el catàleg i l'exposició calien criteris

professionals. En el catàleg, de gran qualitat, es reserven unes planes per que la Jackie expliqui el seu

punt de vista sobre el projecte.

En front aquest tancament de procés podem tornar a convocar el projecte de Sudansa i el caràcter

col·laboratiu de la coreografia que presenten com a resultat final del procés de treball. Aquest nivell

de participació permet articular la pràctica artística com un procés per generar representacions

col·lectives que van més enllà del plantejament individual del treball artístic.

La majoria dels projectes que s'analitzen en el marc d'aquesta recerca realitzen la presentació dels

resultats finals dins de la institució sanitària. Aquest fet és de cabdal importància per tal de clausurar

el sentit del projecte, tan sols el projecte de Hearing Voices, Seeing Things ubica l’exposició final en el

marc de la institució artística. En aquesta situació però és així quan més sentit, doncs l'objectiu de la

terapeuta ocupacional a l'inici del projecte era articular un procés on els seus usuaris entressin en

contacte amb una dinàmica professional de pràctica artística i, alhora, aconseguir que surtíssin dels

barris perifèrics on viuen i es desplacessin al centre de Londres.

En els altres projectes aquest últim acte del procés activa molt sovint el valor més profund del

projecte. Es posa en evidència si el procés desenvolupat fins llavors i el resultat tenen la capacitat

d'interpel·lar a la institució sanitària i a la institució artística o es converteix en un objecte o instal·lació

decorativa, com podria ser el cas de les instal·lacions del RACH o les caixes de llum del projecte de

Outside-in. Navigating the hospital.

Voldríem citar també les diferents estratègies que s'utilitzen en els diferents projectes per fer visible el

procés de treball, no en el resultat final, sinó durant el propi procés. Una primera tàctica consisteix

senzillament en treballar en el propi context de manera que el procés sigui públic. És el plantejament

de les coreògrafes del projecte de Quan temps fa que som aquí? que realitzen els tallers en un lloc

de pas on tothom pot observar les evolucions que realitzen, o bé el plantejament dels artistes Sue

Ridge i John Davies quan situen la caseta de fusta en els vestíbuls dels dos hospitals en el projecte

Outside-in. Navigating the Hospital.

També podem tenir en compte la iniciativa de la Jackie Ede des del Thinkarts, una associació dins

del NELMHT. Publicava unes newsletter on informava com anava el procés al personal del trust o bé

l'exposició que s'organitza per els membres del trust de l'hospital Royal Aberdeen Children Hospital on

es mostraven els projectes plantejats i els artistes els explicaven. És just gràcies a aquestes sessions

que el RACH ARTS GROUP decideix aprovar el projecte “Postcard Journey” de Jane Watt. (es pot

consultar l'entrevista que li vam fer en els annexos)

8.6. Impacte i beneficis

Hem descrit anteriorment quins podrien ser els conceptes claus a l'hora d'identificar els impactes i els

beneficis amb la intenció d'estar atents i tenir la capacitat de treballar i planificar el projecte amb

més coneixement de causa. El que podríem anomenar l'esfera d'impacte del projecte s'articula de

manera complexa. Per una banda podem entendre que la variable temporal esdevé una dimensió

a tenir en compte i per tant podem parlar tant d’impactes inicials com d’impactes finals, o bé en

relació a si són a curt o llarg termini. Per altra banda els impactes poden revelar-se en estrats molt

diferents del context de treball i, per tant, estar vinculats tant a l'àmbit institucional per una banda,

com al pla del desenvolupament i concreció del projecte. En definitiva, l'impacte ens serveix també

per veure el grau de penetrabilitat del projecte en la institució sanitària i en la pròpia institució

artística i per tant dibuixar l'abast real del context de treball, és a dir, de la zona intermitja de

mediació.

En aquesta aproximació panoràmica i transversal a la noció d'impacte i beneficis volem en primer

lloc introduir com a element cabdal en tot projecte participatiu els indicadors emocionals. En

definitiva, en aquesta relació d'intercanvi, la percepció sobre el benefici es construeix a partir d'un

recompte emocional sobre el que ha succeït i que es tradueix en el grau de satisfacció. Reproduíem

unes ratlles més amunt unes declaracions de la Jackie Ede sobre el valor que tenia per els

participants del projecte Hearing Voices, seeing Things la seva col·laboració amb el projecte.

Aquest grau de satisfacció s'articula posant en relació diferents indicadors que ens ajuden a

redimensionar l'impacte del projecte.

En primer lloc volem articular la noció d'impacte inicial que creiem que té una importància

significativa en aquest tipus de projectes i expressa clarament com entren en joc les diferències entre

cultures institucionals.

Tant en el projecte de Hearing Voices, seeing Things, com el projecte desenvolupat a Castelló o el

que es desenvolupa a l'Hospital Universitari de Bellvitge, la sola possibilitat de portar a terme el

projecte genera reaccions de resistència de diferent índole. En el cas del projecte anglès per

exemple, per una banda es poden senyalar unes reaccions per part del departament d'Art Teràpia

que va esforçar-se per evitar que es relacionés el projecte amb la tasca que desenvolupaven des

d'aquest departament i, per altra, l'expressió d'una certa disconformitat per part d’alguns

professionals sanitaris que no estaven d'acord amb invertir fons i recursos en aquest tipus de

projectes. Una reacció que també vam poder documentar en l'Hospital de Castelló i en el de

Bellvitge, però articulat d'una forma més subtil. En aquest cas la resistència apareixia quan els caps

de servei haurien d'haver donat permís al personal sanitari al seu càrrec per assistir als tallers. En

aquesta situació, tot i tenir permís de la direcció administrativa de l’hospital, els diferents serveis

posaven dificultats o impedien l'assistència a les sessions.

Aquests impactes inicials ens parlen també de com el projecte fa visible esferes de conflictes que

poden al llarg del projecte esvaïr-se o romandre. En el primer cas, el propi procés i la metodologia

ajuda a articular una nova correlació de posicions i actituds que molt sovint tenien a veure amb el

fet que no s'havien habilitat els mecanismes pedagògics adients per comunicar el projecte a tots els

agents del context de treball. Aleshores, amb la presentació dels resultats finals, de cop i volta

s'articula una imatge reveladora per els propis individus del context de treball sobre el sentit de la

interacció entre les dues institucions i es desactiven la majoria dels conflictes. També pot ser que el

projecte faci visible un conflicte que no entrarà en l'ordre del que es podrà resoldre. És el cas del

projecte de Outside-in. Navigating the hospital el qual va posar en evidència el caràcter

conservador del personal de l’hospital i la seva concepció de les arts i que va fer molt complicat

que existís una recepció positiva del resultat del projecte.

Entenem com a impactes a considerar els canvis de relacions de poder dins d'una institució i

l'augment del capital simbòlic dels participants per el fet d'haver estat involucrat en una projecte.

Aquests conceptes s'entrellacen amb els que hem identificat amb el nom de capacitació,

continuïtat i sostenibilitat i que analitzarem més endavant.

Potser un exemple clar de com un projecte pot reposicionar a un dels agents participants el podem

trobar en el cas de la Jackie Ede. Arrel de l’èxit mediàtic del projecte i de l’alt grau de satisfacció

dels participants, el Trust reconsidera la posició de la terapeuta ocupacional dins de l’organització i

reforça el seu paper articulant un nou departament amb més pressupost i reconeixement.

En el projecte Echos Down Corridors, en el marc de la institució artística Lime, un dels artistes

participants en els tallers a l'inici, Rob Vale, acaba per dirigir el projecte atenent al coneixement que

tenia del projecte i les seves capacitats més adients per tancar el projecte que el director inicial. Al

mateix temps, aquesta organització, que estava treballant en el marc del Trust, però que havia vist

qüestionada la seva posició, reforça, gràcies a l'alta participació i repercussions mediàtiques del

projecte, la seva presència en la institució sanitària i n'assegura la continuïtat.

També podem entendre que el projecte de Perceptions of Pain comporta un canvi de relacions

entre l'artista Deborah Padfield i el Dr. Charles Pither. Si en un principi l'artista és la pacient del

doctor, tot el procés fins la investigació comporta un canvi de relacions en la qual ella acaba

articulant un intercanvi entre experts en la qual la seva tasca es veu legitimada pels mateixos

mecanismes institucionals que legitimen al doctor.

Una altra dimensió de l'impacte està vinculat al caràcter experimental que té el procés de treball per

als agents que participen en aquests projectes i que es converteix en un procés d'aprenentatge de

diferent ordre i tipus. És el que anomenem factor de capacitació.

En relació als agents participants, la capacitació que s'articula des del projecte pot exemplificar-se

en com alguns dels participants dels tallers d'escriptura del projecte d'Echoes Down Corridors van

continuar escrivint i intercanviant escrits, o bé en el fet que la coreògrafa Constanz Brnic, a partir de

la seva participació en el projecte Quan temps fa que som aquí?, va desenvolupar una proposta

pròpia en un altre hospital.

La capacitació cal entendre-la també articulada amb la idea d'una sostenibilitat plena de diferents

continuïtats. És a dir, que activi en el context i en els agents que han participat nous processos i

accions que comporti l’apropiació i rearticulació del projecte i les seves significacions en futurs

escenaris de desenvolupament.

Potser un dels casos en els quals s'expressa de manera més gràfica aquest idea és en el projecte

Prototip per gestionar les emocions en un hospital, en el qual la condició temporal del Prototip del

títol i que havia d'estar en funcionament durant sis mesos, segueix actualment acomplint la seva

funció. Això vol dir, no només donar continuïtat a l'espai, sinó continuar pagant a una persona

perquè porti la gestió dels usos de la instal·lació. La continuïtat d'aquest projecte expressa aquesta

idea de sostenibilitat que té a veure amb l’articulació pro-activa de l'esfera artística amb la sanitària,

actuant com si fos un test de qualitat al donar fe de la fortalesa de la interacció aconseguida. Ja

hem anomenat com arrel del projecte de Hearing Voices, seeing Things el trust en el qual treballava

la terapeuta ocupacional que decideix recolzar les iniciatives que relacionin art i salut i, en la

mateixa direcció, podem anomenar el Royal Aberdeen Hospital Children, el qual dóna continuïtat a

l'experiència que hem estudiat posant en funcionament, un cop acabat el projecte inicial, un

programa permanent per fomentar projectes artístics a l'hospital.

El projecte de Perceptions of pain també és representatiu de com podem entendre el concepte de

sostenibilitat i continuïtat, en la mesura que el treball realitzat per l'artista té un ús posterior al moment

de finalització del mateix en el propi context sanitari i s'integra en algunes consultes articulant noves

pràctiques.

Els impactes poden esdevenir també beneficis en relació a les condicions de visibilitat i capital

simbòlic que el projecte pot articular. Un escenari que està en relació no només al prestigi, sinó que

pot servir per articular una representació diferent d'un col·lectiu o una institució.

En el projecte de Hearing Voices, seeing Things podem observar un escenari complexe en termes de

beneficis associats a la representativitat i al capital simbòlic. Per una banda el projecte va permetre

presentar en l'espai públic al col·lectiu del les persones amb malalties mentals associat a una imatge

positiva, vinculada a la creativitat i l'art i no a algun succés truculent com succeeix normalment. Per

altra banda, per la Serpentine Gallery, aquesta mateixa imatge li servia per reforçar un discurs que la

situa com a institució capaç de treballar en els marges de la institució artística i presentar-se davant

d'aquesta amb un capital simbòlic associat al risc, l'experimentació i el posicionament alternatiu.

En el cas del projecte d'Echos Down Corridor per exemple, com a resultat del projecte es visibilitza, a

través del material aportat, la importància que té per la comunitat la feina que realitzen els

treballadors sanitaris.

També podem entendre com a beneficis el fet que un projecte provoqui canvis en la pròpia

institució en termes de representació del la pròpia realitat específica d'aquesta. En aquest sentit és

com podem entendre el valor del comentari de la treballadora social Olga Maroto quan afirma que

“ Ja fa més de dos anys que començà el projecte i a hores d´ara no imagine l´Hospital sense l´Espai.

Este projecte ha ficat damunt la taula les possibilitats d´una altra atenció a la salut, més global i crec

que és un bon punt de partida”.

8.7. Recursos i finaçament

Si observem les dades aportades des de cada cas estudiat, en general podem observar alguns

elements coincidents.

En primer lloc que a priori els projectes tenen un cost força elevat i que aquesta despesa es deu

sobretot a que ón projectes de llarg recorregut els quals sol haver-hi una gran inversió en recursos

humans degut a les característiques pròpies d'aquestes propostes.

En segon lloc, podem observar que el compromís i la implicació en els projectes de les institucions

participants es reflexa en primer lloc en les aportacions financeres i després en els recursos que s'hi

destinenen, ja siguin materials, humans o d'infraestructures i serveis (com per exemple comunicació i

premsa, etc). En el projecte de l'artista Josep Maria Martín, a més a més de que l'hospital posa a la

disposició del projecte l'espai, recursos humans i infraestuctures, també aporta diners.

En front d'això són molts els projectes que no reben aquest tipus de suport per part de la Institució

sanitària, com és el cas d’Echos Down Corridor, Hearing Voices, seeing Things, Quan temps fa que

som aquí? o Perception of pain.

La majoria de projectes es financen a través de la recerca de subvencions i és en aquest sentit que

en els casos estudiats es produeix a vegades una simbiosis entre institució artística i sanitària que té

dos efectes. En primer lloc, amplificar la fortalesa de la proposta a ulls de les entitats

subvencionadores de tal manera que el recolzament explícit de la institució sanitària, que solen tenir

una dimensió i prestigi considerable, poden servir per aconseguir uns fons considerables. És el cas,

per exemple, del finançament de Echos Down Corridor. Tot i que el consorci sanitari en relació al qual

es feia el projecte no el recolza més que, podríem dir moralment, segons Rob Vale, director del

projecte, afirma que sense comptar amb el seu aval no haguessin aconseguit que la Fundació per el

Patrimoni Cultural hagués subvencionat el projecte, doncs fins aquell moment mai havien recolzat un

projecte artístic. En termes semblants s'expressava la Sally Tallent quan explicava que el recolzament

del trust va ser clau per aconseguir la gran quantitat de fons dels que finalment van disposar. En

aquest cas, alhora és menester subratllar un altre element d'interès: la institució artística té els

coneixements i coneix els protocols i les especificitats dels processos per demanar les subvencions.

Per tant, en el moment de la recerca de finançament es pot generar una sinèrgia que permeti

aconseguir els recursos necessaris.

PART 3 :: Itineraris

9. Plantejament dels itineraris ::::::::::::

Com hem indicat anteriorment, ara descriurem els itineraris per desenvolupar bones pràctiques. En

aquest cas, ancorant-nos de nou en l'estructura de projectes, però partint de qüestions clau o punts

d'intersecció que combinen els elements anteriorment relatats.

Primerament descriurem l'estructura narrativa d'aquests itineraris per a continuació situar-los

conceptualment per mitjà d'uns punts que els assenyalin com una guia de ruta o possibilitats de treball

en l'acció, sense renunciar a les seves complexitats, però especificant en un pragmatisme basat en la

política de planificació i treball de projectes.

L'estructura, a l'hora de treballar aquests elements, respon a un esquema transversal, que assenyalem

com un curs o camí obert, és a dir, com una ruta o camí amb diversos meandres que va fluctuant entre

diversos punts. L'esquema que hem treballat per descriure cada itinerari és:

1- Una noció conceptual de l'indicador de l'itinerari: entès això com la seva dimensió i els elements que

entren en joc a partir dels esquemes d'anàlisi anteriorment treballats. Aquesta part té una funció

merament descriptiva i indicativa, però assenyala zones transversals del treball.

2- Una descripció dels passos o accions de l'indicador: aquí describim a mode d'objectius i accions les

maneres que aquests itineraris es tracen i com es relacionen dins d'un mateix indicador. Aquesta part es

descriu com a tasques, accions o objectius, demarcant la pràctica o la manera del procediment.

3- Una descripció dels eixos de tensió o línies de força de l'itinerari: d'una banda les potencialitats que

marquen les probables línies de desenvolupament transversal que s'obriran i, amb això, projectes de

manera propositiva les pràctiques col·laboratives. D'altra banda, i com a contrapès, ens trobem amb els

perills, a manera de delimitacions, punts cecs o zones grisos, que ens recorda les problemàtiques que

trobem i les formes de treball.

4- Una bateria de consells pràctics: aquest llistat pretén, a partir de les descripcions, les potencialitats i els

perills, assumir propostes de treball mitjançant accions que especifiquen recursos en relació amb un

projecte col·laboratiu per poder assegurar la consecució de l'itinerari.

Podem comprovar que sota aquesta primera descripció dels itineraris, hem proposat un model

descriptiu pragmàtic, que es belluga entre les abstraccions conceptuals necessàries d'un itinerari per

entendre les implicació de les polítiques del treball, juntament amb les línies de força que ens assenyalen

la complexitat de les pràctiques, i que d'alguna manera actuen com punts forts i febles, i una descripció

de consells que ens resituen en el terreny de la pràctica col·laborativa. Aquests camps interrelacionats

serien els que conformen la complexitat del treball pràctic, tant a nivell institucional, com de gestió i

coordinació, com de participació i especificitat.

Els itineraris els considerem com a elements potencials i guies de treball, no manuals. Per això a

continuació relatem com haurien de ser aplicats o llegits:

- Els itineraris suposen canals de treball entre les potencialitats i els seus perills, és a dir, es desenvolupen

entre línies de força, i per això no es dissolen com una sèrie de lleis abstractes.

- El descriptor dels itineraris actua com una caixa de recursos o eines que a mode d'accions i consells

pràctics serveixen per dissenyar o desenvolupar projectes. Així que poden utilitzar-se com a elements de

reflexió en qualsevol fase d'un projecte.

- Els itineraris actuen com a elements de creixement i consolidació del projecte, poden ser aplicats tant

per a l'avaluació procesual com a posteriori, i amb això al·ludeixen a poder construir a partir de

projectes, polítiques eficients a nivells institucional de treball entre el context sanitari i l'artístic.

- Els itineraris són inter-relacionals, transversals i sinèrgics entre ells. El desglossament dels itineraris s'entén

com un organisme viu de sistema de xarxa o ramificació. Amb això, el desenvolupament d'un, es

relaciona intrínsecament amb els altres, fent que els altres s'estenguin o es tensin i amb això relacionant-

los internament. Aquest comportament és el que demarca la seva inter-relacionalitat. Al mateix temps,

el fet d’estar basats en els elements transversals dels projectes, condueixen un treball en diàleg i híbrid

en relació amb elements pràctics de projectes (d'aquí la seva transversalitat). Els itineraris, a més a més,

responen a un model sinèrgic, en el moment que la suma dels elements posats en joc en un projecte

evoluciona quan activem un itinerari: aquest es ramifica i es desenvolupa com la suma d’un tot – els

elements de cada projecte- que és més gran que la suma de les seves parts.

- Els itineraris, no obstant això, tenen el perill de la hipertròfia, l'aïllament o la limitació amb els altres sinó

es treballen coordinadament i en relació amb el context, i amb això poden llavors acabar de decantar-

se per reproduir els perills demarcats.

- Els itineraris són vectors de concreció, és a dir, que assenyalen l'itinerari, i van de l'indefinit a

l'especificitat de concretar el projecte, com fulles de rumb o rutes.

- Els itineraris actuen com vectors específics i contextuals, i com a tal, són oportunitats concretes de

treball. Per això el seu ús ha de ser no tant en intentar complir-los tots de manera integral, sinó en

desenvolupar dos o tres itineraris esforçant-se en altres punts que obrin potencialitats per poder millorar

els punts febles.

10. Vista ràpida dels itineraris :::::::::::

11. Itineraris :::::::::::

1. Relació entre institucions

En els projectes col·laboratius és molt important poder regular i treballar de manera eficient les

maneres de col·laboració entre les institucions que participen en un projecte, incidint tant en els seus

compromisos, mecanismes de treball conjunt, com en el conjunt de negociacions i d’intercanvis de

capital (social, humà, cultural, econòmic o simbòlic) que es produeixen.

Elements clau

Dins de l'itinerari marcat per la relació entre institucions és important :

- Assegurar relacions equilibrades i compromisos reals a partir de contractes culturals, és a dir,

d'una sèrie d'acords i d’interessos explicitats entre les diverses cultures que col·laboren.

- Cedir espais de gestió, i de coordinació del projecte en alguns moments, per enfortir relacions

sanes i transparents.

- Establir i visibilitzar el compromís de les institucions i dels capitals aportats, a partir de

contractes laborals o per projecte.

- Col·laborar amb institucions ja assentades amb la salut, interdisciplinàries i no només d'artistes

o projectes.

Potencials de l'itinerari

- Ampliació doble.

En els projectes col·laboratius existeix un fenomen de doble amplificació o eco doble

institucional. L'ús del capital social de les institucions sanitàries o comunitàries serveix com a

amplificador amb vistes a la mediació, processos, treball en contextos, i asseguren beneficis

diversificats i diferents. Al mateix temps, les institucions culturals serveixen com a amplificadors al

context sanitari perquè trenquen esquemes de treball, promouen altres metodologies i formes de

relació entre diversos agents, treballant amb els imaginaris de cada institució des d'un altre punt

de vista, i perquè representen amb un alt grau de qualitat i complexitat aquests processos, ja sigui

en el context de l'art, de la institució sanitària o d’altres mitjans com catàlegs, dvd, pàgines web,

llibres per a pacients, mapes alternatius d'hospitals, etc. En aquest sentit, la col·laboració

mitjançant la mediació i negociació institucionals aconsegueix tenir interessos comuns en els

projectes, amb objectius diversificats, però amb beneficis diversos, transversals, a causa de

l'efecte de doble amplificació.

- Intercanvi i multiplicació de recursos.

El treball de relació entre institucions diverses produeix un intercanvi de capitals molt interessant

que no es suma de manera progressiva, sinó que es multiplica exponencialment. Aquesta situació

pot produir una multiplicació dels recursos que manega cada institució: al camp sanitari

s'exposen formes de treball alternatives i es donen representacions complexes del treball, però

amb un alt grau de difusió i acollida. Per part de la institució artística, el treball dels artistes es

reconeix i legitima en d’altres camps, i s'experimenta amb altres professionals i/o metodologies de

treball.

- Major impacte públic i ampliació del marge de beneficis.

El treball amb pràctiques col·laboratives redimensiona el treball dels contextos sanitaris i serveix

com a espai de presentació i difusió pública. Al mateix temps augmenta el marge de beneficis

en les dues institucions, aportant beneficis simbòlics, culturals i de generació de noves formes de

treball.

- Mediació amb el context més eficaç.

La relació entre diverses institucions, sempre que s'arribin a compromisos i processos fluids,

potència una adaptació i articulació en el context més complexa i més eficaç, en la mesura que

treballa amb gent diversa, però també amb les seves estructures institucionals i maneres de

treballar, degut a que les institucions estan interessades en el projecte.

Perills de l'itinerari

-Relacions asimètriques.

Es poden produir relacions desproporcionades de dependència del projecte, o relacions en les

quals una o diverses institucions dominin tot el projecte. Amb això es redueix el marc de

complexitat o col·laboració, o no es poden establir relacions d'intercanvi amb aportacions

d'altres àrees de coneixement.

- Morir d'èxit o cremar el projecte.

L'èxit desequilibrat entre agents, o un impacte en una sola esfera de treball (per exemple, molt

d’èxit al camp artístic), pot fer que el projecte no es continuï o no sigui viable en el context, atès

que s'extrapolen molts beneficis, resultats o impactes en un camp, o que sigui impossible

continuar-lo degut a l'elevat grau d'expectatives. També pot ocórrer que es cremi el projecte, és

a dir, que es faci present o tingui un resultat massa prematur i es converteixi en una fórmula, o no

deixi lloc a un altre tipus de projectes o metodologies.

- Emergència de resistències constants o precarització de la relació amb el context.

És important assenyalar que sinó hi ha una relació fluida entre la institucions, els agents implicats o

els contextos poden mostrar-se resistents perquè no tinguin suport o no rebin legitimitat dels seus

marcs institucionals d'actuació. D'aquesta manera el projecte xoca constantment amb

resistències envers els objectius o interessos del projecte. A més, el fet que no existeixi una bona

relació institucional comporta un alt grau de precarització del projecte, ja sigui per part dels

agents que entren al context sanitari, que no troba els recursos o mediacions necessàries, o per

part dels agents que participen dins del context, que no troba beneficis. En els dos casos es cau

en voluntarismes, en relacions precàries i pobres de recursos humans o capitals socials.

- No hi ha un clar acord dels capitals aportats i beneficis.

En relació amb l'últim punt pot succeir que no quedin clars els capitals aportats pel projecte, o

que no s'hagin concretat els diversos capitals (recursos, mitjans, materials, capitals socials,

simbòlics, de difusió, socials en la mediació, etc...). Aquest fet fa que no es tinguin en compte

totes les capacitats reals dels agents, o que no es considerin capitals, desequilibrant les relacions

del projecte.

- Perill de la responsabilitat última de l'artista o el projecte.

Conjuntament amb una precarització alta dels projectes, pot succeir el fenomen complementari:

que es doni l’ultima paraula i càrrega moral a l'artista o treballador cultural, i amb això se’l pugui

utilitzar com a cap de turc d'altres deficiències estructurals del projecte.

Recomanacions pràctiques

a- Buscar un partner legítim per a la presentació i planificació del projecte

b- Generar un contracte on es facin evidents i es puguin establir protocols i compromisos

de treball durant el projecte.

c- Que la institució posi un interlocutor capacitat o mediadors comuns.

d- Que es parli de sessions de treballs sobre la planificació d'objectius.

e- L'artista ha de visibilitzar i comunicar quin tipus de pràctica realitza i fer-ho de manera

comprensible per tal d’assegurar un bon context de lectura sobre el projecte entre els

diversos agents.

…

2. Participació eficaç

Entenem que unes bones pràctiques col·laboratives han de centrar-se en saber aplicar una

participació eficaç. S’han d’intentar establir sempre els mecanismes oportuns i les formes més

horitzontals de relació perquè els diversos agents aportin les seves capacitats en cada moment, o

per veure les formes amb les quals es genera un major grau de participació.

A més, entendrem que la participació és un mitjà de treball per a un fi, de tal manera que és molt

important que els diferents agents puguin ells mateixos, regularment o en determinades ocasions,

decidir sobre les formes de participar o es negociïn les formes de participació. L'eficàcia o

viabilitat de la participació recau en el fet d’estar atents a qui hi participa, com i a on ho fa.

Elements clau de l'itinerari

- Assegurar-se que qui participa, ho fa de la manera que vol, és a dir, que les participacions

estan d'acord amb les seves capacitats, contextos i interessos.

- Determinar quins beneficis i factors determinen la participació de les persones.

- Aconseguir una participació ecològica respecte als recursos, mitjans i contextos però, també,

respecte a les formes amb les quals es participi en el futur o es perllongui la participació.

- Garantir beneficis i impactes diversificats i diferents en funció dels graus de participació i de

col·laboració.

- Fixar interessos comuns i objectius diferents per a la diversificació de la participació.

- Entendre els diferents nivells i temps/espais de participació: participació de persones,

participació d'institucions, participació d'agrupacions o conjunts de persones, de comitès,

etc.

Potencials

- La participació més estesa fa que el projecte es dissemini, que estigui més arrelat i tingui més

impacte.

Com més alt sigui el grau de participació i de mitjans complexos per participar, més gran serà la

riquesa d'oportunitats a l’hora d’aportar capitals i de promoure mecanismes d'inclusió o

col·laboració en els projectes. Una participació expandida fa que el projecte afecti i posi en

contacte una major diversitat de persones en diversos temps i espais, desenvolupant més treball

en xarxa, així com una consolidació més gran del projecte en la base dels contextos sanitaris.

Simultàniament assegura un major impacte amb un grau més gran de diversificació de beneficis.

- La participació eficaç aporta més difusió i viabilitat futura.

Una relació més participativa en un projecte multiplica les relacions de persones i els mitjans de

difusió del projecte. Al mateix temps, aporta major viabilitat per a la seva consecució, ja que

assegura mecanismes diversos i formes contextuals de treball que no es delimiten a una iniciativa

personal o a un grup únic, només a uns recursos o a un projecte d 'intervenció esporàdic.

- Suposa més recursos econòmics per l'alt grau d'implicació del context.

La participació eficaç serveix de multiplicador de recursos, ja que augmenta el nombre de

participants, els impactes i les relacions institucionals, i amb això es poden implicar noves formes

de finançament o recursos. D’altra banda, la participació eficaç comporta una relació més

directa amb el projecte, ja que conflueixen interessos, beneficis i capacitats singulars d'agents,

per la qual cosa el compromís és més gran i per tant, el projecte és més eficient.

- Projecte intern de creixement més enllà del propi artista o els seus productors inicials.

Un projecte de participació eficaç comporta un grau de sostenibilitat o autonomia més gran que

en últim cas produeix el desenvolupament de projectes més enllà dels seus iniciadors. Amb això el

projecte realment pot inferir en programes integrals sustentables en el context.

Perills

- Entendre la participació a nivell quantitatiu i no qualitatiu i mesurar cert impacte en detriment

dels altres.

Aquest aspecte suposa entendre que la participació es realitza per graus i processos, i no només

per nombre de persones activades o influenciades. És important no caure en participacions

únicament demarcades per xifres, i analitzar graus de participació, graus d'exclusió /inclusió del

projecte, i de formes de sostenibilitat futures. Per altra banda, un grau intensiu de participació,

amb un grup reduït pot, en un futur, estendre més la participació actuant com a node o

multiplicador. Això suposa saber invertir energies en els temps i en els graus de participació degut

al seu potencial de futur i a la seva relació amb multiplicadors claus.

- Pensar la participació com a resultat final i no com a mitjà de treball.

La participació és una eina de treball, és a dir, és una clau per generar una major viabilitat i

sostenibilitat, produir més diversitat de mirades i fer més complexa la realitat. La participació mai

pot donar-se per finalitzada, o pensar-se com un resultat final al qual s'ha arribat, és sempre un

mitjà de treball, no una resposta a un problema.

- Pensar en la participació com un procés íntegre, i no en els seus límits, dificultats o exclusions.

Moltes vegades la participació és vista com un concepte abstracte i, el fet d'aconseguir-la, ja

sembla justificar un projecte. El fet que es compti amb alguna mena de participació ja sembla

legitimar un procés col·laboratiu. Per contra, és molt necessari entendre els límits i mecanismes de

la participació, per entendre qui s'inclou i qui s'exclou en cada projecte i, per tant, com fer

extensiva aquesta participació a d’altres col·lectius o persones.

- La participació de molts agents comporta més temps i negociacions i que no es pugui arribar

a l'acció.

Moltes vegades el fet de fer més complexa la participació amb una categoria qualitativa, de

persones en projectes, suposa una major planificació estratègica i institucional que realment

pugui frenar o tancar projectes d'acció o intervenció degut a la quantitat de persones que s’han

de mobilitzar o a l’elevada quantitat de passos institucionals necessaris per a poder gestionar el

projecte.

- Un grau d'intensitat i de negociació menor per l'elevat nombre de participants.

Quant més alt sigui el nombre de persones amb les quals s’ha de treballar menys temps i relacions

de compromís es poden establir, amb la qual cosa es dedica menys temps a poder negociar o

interactuar amb els participants. És important controlar el grup participants, i les formes d’assolir

compromisos de treball amb ells, per no perdre la intensitat de la col·laboració o l'intercanvi de

coneixements.

- Generació de conflictes per tenir expectatives diferents.

Si no es participa eficaçment amb uns interessos comuns, la diversitat d'expectatives pot generar

conflictes impossibles de solucionar, o desacords en les formes amb les quals cada agent ha

participat i s’ha beneficiat del projecte.

Recomanacions pràctiques

a) Definir els espais i temps de participació de manera dialèctica amb el context i els seus

agents.

b) Pensar en l'eficàcia de la participació segons les capacitats de cadascú i quins mecanismes

s'activen en cada cas per propiciar-la.

c) Evitar la instrumentació a través de fer visible, exactament, quin paper té cada agent en el

projecte, i treballar amb mapes públics de la participació en el projecte: qui decideix què,

sobre mapes de jerarquies, en diferents nivells de participació.

d) En la gestió i realització del projecte es consideren participants tant artistes, com gestors,

comissaris, mediadors del context, personal sanitari i personal que col·labora en els projectes,

més enllà dels usuaris, participants en tallers o co-autors del treball. Tots són agents actius de

la participació.

e) Buscar formes d'ampliar sempre la participació a altres contextos, agents o xarxes, més enllà

del marc d'intervenció.

f) Les representacions del treball que circulin necessiten ésser aprovades i discutides a priori

amb els diversos contextos.

Sostenibilitat i viabilitat a curt, mitjà i llarg termini

La sostenibilitat ens indica, per un costat, quins elements poden conjugar-se per a construir nous

escenaris de treball, i d'altra banda com aquests elements poden donar vida, retro-alimentar el

nostre projecte i generar altres projectes en el futur. Entenem que l'eficàcia d'un projecte resideix

en la manera de desenvolupar-lo i fer-lo viable més enllà d'uns primer objectius, en un període

expandit de temps i espais, amb diverses institucions i xarxes socials col·laborant. La sostenibilitat

ens recorda la necessitat de poder aconseguir una manera ecològica de treball, en relació amb

el context, agents i mitjans. Entendre que la sostenibilitat és un factor que es planifica en diversos

espais i temps, i amb projeccions a curt, mitjà i llarg termini és decisiu com itinerari de viabilitat.

Elements clau de l'itinerari

Pensar en el context del projecte i en les formes d'alimentar-se d’aquest context.

- Treballar l'art com un banc de recursos per poder integrar en el treball sanitari i com una eina de

capacitació amb altres mitjans.

- Conjugar treball i gestió de temps i espais diferents.

- Treballar amb elements de continuïtat del projecte com avaluacions, recursos socials i humans,

persones implicades o multiplicadors socials per produir plans i estratègies de viabilitat a llarg

termini.

- Treballar específicament l'avaluació participativa, procesual i eficient per poder establir formes

de regeneració del projecte (internes, externes i íntegres).

Potencials de l'indicador

- Planificació amb objectius específics i generals amb diversos temps (objectius de primer i

segon ordre).

És important pensar en els diversos temps que es necessiten per a la consecució dels objectius

generals del projecte i els específics, i veure l'ordre o sinèrgies que comporta aconseguir aquests

objectius. A més, és important assenyalar i equilibrar objectius de primer i segon ordre. Això és,

objectius que responen a les necessitats del projecte i la seva concreció directa en el dia a dia

(de primer ordre). Però també és important treballar amb objectius que ens assenyalin formes de

sostenibilitat en el context, a partir d'interessos nous que entren en joc, o a partir d'una possible

sostenibilitat, amb interessos a llarg termini que demostren la necessitat de repensar el projecte

amb vista al futur i en la seva viabilitat en la institució.

- Obertura de vies de treball futur, de relacions noves i de programes de treball més enllà dels

projectes de col·laboració.

En relació amb aquest punt, ens referim específicament al pas de planificar projectes

d'intervenció o col·laboració institucional, a dissenyar programes a llarg termini i estratègies que

afectin les polítiques institucionals, amb diverses vies de treball i relacions noves (convenis,

programes d'artistes en residència, exposicions temporals, processos d'investigació, etc).

- Multiplicació de capacitacions i capitals de les xarxes implicades.

El fet de treballar la sostenibilitat amb vista al context comporta que es multipliquin recursos, de

manera que els capitals de les xarxes estiguin millor detectats i calibrats. Amb això podem

entendre que la viabilitat suposa detectar l'aportació de cadascun i el seu potencial des d'un

equilibri de recursos i capitals.

- Promoció de relacions de poder més fluides i simètriques i d'estructures més flexibles de

coordinació i gestió.

La sostenibilitat implica també una relació ecològica amb la gestió i coordinació del projecte,

que no passa per un grup o persones d'una institució. Les relacions més fluides a més generen

perfils de treball mixtos, o experts que es coordinen en grups, de tal manera que les decisions i

gestions es diversifiquen i es comparteixen.

- Transformació del projecte o desenvolupament de nous projectes diferents, incorporant

elements contextuals nous.

Els projectes existeixen com a mitjans per a transformar-se i negociar amb el context, no com

programes tancats o prèviament planificats. Per això és important que incorporin el context com

a part integral del projecte i, per tant, dels capitals que aquest aporta.

Perills

-Frustració per marcar objectius molt alts que no s'arriben a complir.

En molts projectes el fet de marcar metes molt elevades o plans a llarg termini impedeix poder

arribar resultats concrets i impactes en els contextos, de manera que no s'arriben a objectius

específics o concrets ni es poden experimentar els resultats del projecte.

-Passar per un context sense obrir vies futures de col·laboració o, encara pitjor, cremant per

endavant les possibilitats de qualsevol altre tipus de treball.

És important assenyalar que una col·laboració és alguna cosa més que una intervenció o treball

esporàdic en el context, per això és important estar atent a les oportunitats que s'obren i a les

formes de viabilitat futura. A més, cal estar atent per no cremar les xarxes socials o contextos,

imposant ritmes molt frenètics, formes no ecològiques de treball o comunicació, no disposar de

mitjans per fer una avaluació conjunta, o realitzar projectes puntuals. Tot això genera frustració i

no permet noves intervencions en el futur.

-Pensar en la sostenibilitat en termes econòmics, o només amb certs capitals del projecte.

Es redueix la sostenibilitat a termes econòmics, sense calibrar el cost d'altres factors socials que

puguin fer viable el projecte en el context social de manera més efectiva i integral, és a dir, tenint

en compte la major gamma possible de recursos i d’impactes. Moltes vegades els projectes es

mouen per partides pressupostàries, demarcades per termes econòmics de producció o gestió,

però que no contemplen els capitals socials o de mediació d'altres agents del context, o els

temps de negociació per entendre els recursos humans o els multiplicadors del projecte. Amb

això no es té en compte els recursos de les persones dels contextos i els capitals socials que

aporten o poden aportar.

-Tendència a la precarització de recursos, caient en el voluntarisme.

Aquest punt ha estat assenyalat anteriorment. Aquí volem emfatitzar, sobretot, la necessitat de

poder regular i marcar protocols de treball, que no depenguin d'esforços extres o voluntats

personals de col·laborar gratuïtament, i que fan més feble la sostenibilitat d'un projecte.

-Sobre-representar l'art com a el mitjà més eficaç per a la viabilitat i no entendre'l/adaptar-lo en

el complex del marc de context.

A vegades es tendeix a pensar en la capacitat "messiànica" de l'art en el context, com a únic

mitjà de transformació social, o es sobrevalora l'art, menyspreant altres capacitats del context.

Cal entendre dins del projecte tant la part artística, com la de gestió i mediació, tant amb les

institucions com amb les persones.

- Que el projecte no aporti capital simbòlic o beneficis als artistes o no tingui una clara

legitimació en la institució artística.

El treball col·laboratiu es frustra o no es desenvolupa per la falta de legitimitat del camp de

treball en contextos sanitaris. D'aquí la importància de treballar amb institucions legitimades i

entendre també els beneficis del capital cultural de l'art amb vista als artistes i el seu compromís i

professionalitat amb el projecte.

- Que el projecte no aporti capacitacions als participants o a les institucions implicades, i només

sigui sostenible i eficaç en una institució o marc de treball cojuntural.

Moltes vegades el treball es decanta per a presentar-se o articular-se només des d'un marc

institucional, reduint la seva viabilitat i sosteniblidad, i assegurant impactes i beneficis normalment

en un context només.

- Pensar en la viabilitat del projecte com una repetició continuista, o merament reiterativa.

La sostenibilitt d'un projecte no vol dir repetir fórmules d'èxit com meres receptes o equacions en

les que es conjuguen uns elements de gestió i planificació. És important assenyalar que l’èxit d'un

projecte en un context pot ser un fracàs en un altre, o a l'any següent. Cada projecte té una

especificitat fruit de la seva relació i adaptació ecològica al context, per això és important evitar

programes repetitius o fórmules de gestió que no siguin reflexives o que no estiguin atentes a la

complexitat de la institució.

Recomanacions pràctiques

a- Fer pressupostos realistes, que identifiquin adequadament i per endavant els capitals

aportats per part de totes les institucions implicades.

b- Realitzar planificacions que calibrin el temps necessari per a la mediació i relació amb el

context, la investigació prèvia necessària, la producció, i la presentació i avaluació de

resultats i d’impactes.

c- Reconèixer i implicar als agents clau que facin de mediadors i obrin la possibilitat de treball

amb les persones relacionades amb el context, legitimant el seu capital social com una de

les claus que obra la participació de les xarxes.

d- Calibrar la possibilitat de participació de les persones i contextos, i ser flexibles amb les

situacions de les persones implicades des del principi.

e- Articular un bon sistema de comunicació interna i pedagògica entre les persones

relacionades, i difondre el treball realitzat, en diferents llocs i a través de diversos mitjans,

discursos i materials.

f- Introduir avaluacions participatives amb totes les persones i mecanismes integradors en el

procés de treball: diaris, weblogs, tallers de debat... Aquestes avaluacions han de ser

procesuales i han d’incloure diverses esferes del projecte com són el pla institucional, de

gestió i mediació i de producció (agents diversos de l'administració, gestió, recursos humans,

producció, comissaris d'art, tècnics, participants, etc).

4. Integració d'espais conjunts de treball, de participació i de representació amb

diversos mitjans

La relació entre la participació i la sosteniblidad no té lloc sense una integració dels formats de

col·laboració que articula en un mateix pla els espais de treball entre les persones, les seves

maneres de participació i els mitjans amb els quals aquesta participació es representa. Cal

treballar a un mateix nivell la manera i el mitjà, per dir-ho d 'una altra manera, el com i el què es

fa públic en un projecte, en les seves diverses fases i amb els diferents agents participants. La

qüestió de la representació i narració del projecte ha de ser integral i incloure la complexitat del

projecte, és a dir, ha de respondre a cada context i situació de manera efectiva, i no ha de

limitar-se només al resultat del procés.

Punts clau

a- Visualitzar de manera múltiple les aportacions de cadascun.

b- Conjugar la presentació, representació i relació eficaç del treball amb la intervenció de

diversos mitjans i la seva difusió a diferents llocs.

c- Treballar les formes de presentació i representació del projecte com a part integral del

projecte.

Entendre les diverses capacitats de cada agent pel que fa a qüestions de representació i

narració, i conjugar maneres alternatives i diversificades de difusió i comunicació del

projecte.

d- Reconèixer els capitals que cadascú aporti i que aquests aportacions circulin com a prova

informativa de l'eficàcia del projecte.

Potencial

- Començar per treballar i presentar les resistències i les diferències com a espai de col·laboració.

Entendre les resistències com una possibilitat de treball no suposa no eliminar-les o relegar-les a un

segon pla sinó, sobretot, tractar-les i representar-les amb diversos mecanismes, entenent això

com a una part integral del procés de col·laboració. A més, explicitar els conflictes, les debilitats i

fortaleses de cada projecte ens ajuda a repensar i poder enriquir els contextos d'actuació.

- Entendre la capacitació de manera recíproca en diversos mitjans de producció i representació.

La capacitació del treball col·laboratiu és un procés continu de doble sentit: entre els artistes

implicats i els participants/mediadors que treballen i, per tant, no pot ser només demarcada en

una direcció única. En termes de representació i producció de visualitats és important treballar

aquests conceptes per no caure en la figura de l'expert visual, i poder treballar col·lectivament

els mitjans de producció de visualitats o narracions, amb formats diversos i polifuncionals, i amb

diversos mitjans de comunicació i expressió.

- La representació polifònica és més legítima amb el procés col·laboratiu i mostra l'intercanvi

produït.

Una bona presentació d'una col·laboració suposa, inevitablement, entendre el treball

multifacètic del projecte i les diverses veus i experiències que entren en joc. Per tant, ha

d’assumir-se com un procés col·lectiu o que dóna lloc a diverses veus, narracions i textos.

- La integració dels mitjans de representació d’acord amb els recursos potència una sostenibilitat i

compromís més alts amb el context.

Una integració més gran de les formes de comunicar i visualitzar un projecte comporta que els

resultats i les narratives del projecte es compleixin segons diversos interessos, i tinguin una

presència regular mitjançant narracions diferents. Gràcies a aquesta integració es legitima el

capital de cada agent i es mostra el context amb major r iquesa.

- El treball amb diverses plataformes de difusió i comunicació produeix una informació més

accessible i potència la viabilitat del coneixement per a altres contextos o projectes.

El fet de poder produir diverses narratives i textos amb els quals explicar el projecte produeix que

la informació circuli amb més llibertat i eficàcia. Llavors el projecte pot llegir-se des de diversos

textos i mitjans, potenciant la comunicació més directa, més enllà dels participants o els experts.

A més una narrativitat complexa i diversa pot funcionar com estudi de cas o com exemple per

començar a treballar un altre context.

Perills

- Instrumentalització dels participants i les seves experiències.

Els relats construïts entorn d'experiències col·laboratives comporten moltes vegades que

l'experiència dels participants quedin transformades en discursos individuals d'experts en el camp

artístic, o representants institucionals, instrumentalizant-se la participació i els capitals socials

aportats al projecte.

- Els participants no se senten representats pel resultat final o han estat exclosos de part de les

decisions d'edició i producció.

La presa de decisions dels format de representació ha de ser el més democràtica possible o, si

més no, incloure als participants en la seva producció. Amb això s'evita produir un efecte de

rebuig del resultat visual final degut a la falta de comunicació o malentesos sobre les formes finals

de presentació del projecte, que generen resistències i frustracions.

-Relats heroics i de presentació regulada.

Normalment els formats narratius de projectes emfatitzen el rol de l'artista o artistes, imaginant-se´l

com un heroi en un context d'intervenció i eliminant qualsevol capacitat del context social o fita

per part dels agents del context. A més moltes vegades la presentació d'aquests formats queda

regulada per aquestes posicions, que disminueixen la capacitat de presentació dels contextos o,

simplement, les neutralitzen quan consideren a altres agents com a persones incapaces de

relatar la seva experiència.

- Formats narratius elitistes o relacionats només amb el món de l'art.

En relació amb l'anterior punt, a vegades es produeixen relats molt complexos i elitistes, que són

difícils de llegir o no són comprensibles per a tots els participants, o pel públic en general, i que

moltes vegades es relacionen amb termes i discursos del món de l'art, amb la qual cosa es

dirigeixen a un sector social molt específic.

- No entendre l'ètica de la col·laboració o explotar als participants.

La col·laboració vol dir la negociació de valors, i la producció d'interessos compartits i nous

coneixements des de la comprensió de l'altre, com un agent actiu i portador de coneixement

vàlid. Si la col·laboració se centra en la relació de treball amb l'altre, i en la seva presentació en

un únic format, marc de valors o valors predeterminats, s'anul·la qualsevol consideració ètica o

d'escolta activa de l'altre.

- Exaltar el conflicte o la resistència, sense arribar a l'acció o a unes premisses de col·laboració

que serveixin per a negociar el projecte o avaluar-lo críticament

El treball amb els conflictes pot sobrevalorar-se fins al punt de treballar-se com un material de

representació, però no de col·laboració. D'aquesta manera, la pràctica col·laborativa no té lloc

com un mitjà de treball amb altres persones, sinó com una exaltació del conflicte social. Aquesta

perspectiva no comporta un canvi de metodologia o de projecte, i s'acaba visualitzant com un

resultat d'incapacitat de generar vies de negociació.

Recomanacions pràctiques

a- Implementar formats de discussió i edició sobre la forma final del projecte, on pugui donar-se

algun tipus de participació.

b- Recollir formats diversos de narració i representació més enllà del catàleg o el text

d'artista/comissari.

c- No delimitar per endavant els formats de treball, i veure les potencialitats dels formats en

relació amb el context i els mitjans disponibles.

d- No caure en relats entusiastes sobre entusiastes de la participació.

e- Evidenciar els processos de resistència i dificultats en el procés, perquè es pot mediar en el

context i arribar a solucions estratègiques.

f- Representar en tot moment els agents implicats i utilitzar tècniques de detecció de necessitats,

recursos, fortaleses i debilitats en el context sanitari.

5. Construir vies per desenvolupar relacions i articulacions entre camps

professionals i cultures de treball diferent: sanitari i cultural

La relació de col·laboració entre contextos sanitaris i culturals suposa un treball constant de

relació on cal establir els mecanismes necessaris per poder construir cultures de col·laboració

sostenibles i eficients. El treball d'articulació i creació de relacions s'estructura al comprendre

aquestes cultures de col·laboració i poder establir els mitjans necessaris perquè els professionals,

experts i agents actius puguin trobar-se en un mateix espai de treball.

Elements claus

Diagnosticar les necessitats i interès del projecte i dels diversos agents, i institucions implicats.

Promoure l'intercanvi d'experts o capacitats de crítica sobre els dos plans al mateix temps, sanitari

i cultural, però sense solapar o disminuir l’especificitat de coneixements en cada camp, sinó

oferint una mirada diferent.

Treballar amb comitès d'experts locals i experts d'altres disciplines: científics- artistes, agents del

context, pacients, etc.

Promoure el treball amb projectes científics o d'investigació que inclou grups interdisciplinaris de

professionals, vies diferents de finançament i una viabilitat en el context sanitari.

Treballar amb els nusos i xarxes socials de cada institució: sindicats, mesuradors, agents actius,

etc.

Potencials

- Activació de la capacitat col·laborativa del context a partir de mitjans oberts de participació.

Entendre la capacitat del context des de formes obertes de participació com comitès

d'experts, projectes d'investigació- acció o altres tècniques, de manera que el projecte es

redimensioni i es reactivi en la seva contínua adaptació i retroalimentació.

- Producció de coneixement expert local eficaç i formes d'avaluació més adaptades al

context, multiplicant amb això l'impacte.

- La generació de comitès d'experts locals assegura la generació de mitjans ecològics i

eficaços de treball, amb els quals promoure una major extensió dels impactes, major

legitimació de coneixements invisibles o no legitimats, i altres maneres de coordinar i

gestionar els projectes.

- Invitació a col·laborar i fer extensiu el projecte en altres contextos, amb noves perspectives i

metodologies de treball.

El fet de treballar amb vies de relació promou la possibilitat d'estendre la col·laboració a altres

agents o contextos, al mateix temps que es convida activament a aportar els capitals i formes

de treball propis d'altres xarxes, que enriqueixen el projecte i garanteixen, a més, la seva

sostenibilitat.

- Multiplicació del treball en xarxa i més sostenibilitat des del treball en xarxa

El fet de comptar amb treballadors claus o multiplicadors ajuda a teixir el projecte dins la

xarxa social. Això ens permet desenvolupar el projecte de manera més ecològica en relació

amb el context on es mou, pensant en els agents aglutinadors, mediadors o facilitadors que

multipliquen les formes de relació del projecte.

Perills

- Que la institució sanitària no reconegui la legitimitat del projecte o no entengui els seus

beneficis.

El fet que un projecte no construeixi vies d'interrelació entre el camp cultural i el sanitari pot

portar a una incomprensió dels impactes i resultats del projecte, delimitant la capacitat de

treball o fins i tot bloquejant els processos per la manca d'interès institucional.

- Que la fase de diagnòstic sigui massa problemàtica i no s'arribi a acords mínims.

De la mateixa manera que hem assenyalat abans els perills de l'exaltació del conflicte, una

fase de diagnòstic és bona sempre i quan ens permet passar a accions i pràctiques de

col·laboració en context, en funció d’interessos o d’objectius generals que ens serveixin de

guia. Si aquests interessos s'anul·len o es perden pot ser molt difícil continuar en el context.

- Quan els comitès es decanten per interessos molt particulars, o discursos molt culturals o

científics.

Un perill clar és la personificació de comitès o grups, o la presa de decisions per interessos

personalistes en els comitès, que no brinden l'oportunitat d'un debat obert. De vegades

aquest tipus de coordinació comporta que els representants del comitè facin prevaler el seu

interès personal al del grup o es presentin com a únic interlocutor vàlid del grup.

- Que les relacions d'art i salut siguin malenteses o no comportin un canvi d'actituds o

conceptes sobre algun dels dos camps, frustrant-se el procés d'intercanvi o la col·laboració.

De vegades, encara que es doni una col·laboració i compromisos explícits, o el projecte

s'hagi planificat sota un interès comú, no es donen els elements necessaris i suficients per a

l'intercanvi de posicions des dels camps de la sanitat i la cultura. És molt important poder ser

eficaços en les maneres de col·laborar o treballar entre diverses institucions.

Recomanacions pràctiques

a- Realitzar comitès interdisciplinaris i mixtos per gestionar i coordinar el projecte

b- Construir equips de treball en el context amb agents de coneixements, experts locals que

facin d’intermediaris i treballin amb els artistes i col·laboradors.

d- Promoure l'intercanvi de coneixement i tallers entre els agents participants en el projecte.

c- Treballar sempre amb les coordinacions o direccions i no personalitzar el projecte en

delegats o representants per assegurar-se la circulació de la informació i l’existència d’una

pluralitat de formes que facin comprensible el projecte des de diverses dimensions: la gestió,

l'administració, la direcció, els serveis, socials, la producció artística, el camp professional

sanitari, etc.

6. Capacitat de reflexió i de donar complexitat a la dimensió dels contextos i als

seus imaginaris

Entenem aquí el treball crític amb les polítiques institucionals de cada context, a partir dels

elements que construeixen la disciplina, el saber i les maneres d'actuació, a més dels imaginaris

que es posen en joc, és a dir, les formes conceptuals, creences i discursos que actuen en les

institucions de manera invisible. Sota aquestes definicions hem volgut insistir en aquesta dimensió

de crítica cultural, com un element clau del treball de pràctiques col·laboratives. Així, el factor de

critica cultural a les institucions queda entès també en la producció de les formes des de les quals

es pensen, es resituen i conceben altres formes de treballar en la institució, de visibilizar i aplicar

altres coneixements. Això és, altres formes de construir imaginaris diferents.

Elements claus

- Treballar el valor de l'art com a investigació i mirada diferent.

- Presentar els diferents imaginaris així com altres formes o pràctiques de relació.

- Treballar mitjançant temàtiques globals i estructures socials.

Potencials de l'itinerari

- Generar canvi en les institucions, en les metodologies de treball del context, en els imaginaris

que manegen sobre si mateixos o el context.

És important assenyalar que el context de treball d'una pràctica col·laborativa crítica s'articula

sobre els imaginaris, sobre la salut i les pràctiques culturals. Per això un valor o indicador del treball

de crítica cultural es deriva de poder entendre el canvi o transformació que es genera en cada

institució, ja sigui des de les pràctiques, els sabers, les formes de col·laboració o les maneres de

treball.

- Construir altres formes de repensar els imaginaris sanitaris i les seves relacions amb altres

pràctiques socials.

És important que aquesta relació crítica també tingui un resultat tangible, en les maneres de

redimensionar o connectar els problemes del dia a dia del context sanitari amb temes globals i

generalitzables de la societat, partint d’allò local i treballant amb allò global, per poder

relacionar la complexitat de les pràctiques sanitàries dins d'estructures socials més grans.

- Articular en els imaginaris sanitaris espais de construcció oberts o que procedeixen

d'agents/pràctiques no visibilizats o reconeguts.

Relacionat amb el tema anterior, és important visualitzar coneixements minoritzats o no presents, i

poder mostrar la seva eficiència i viabilitat com aportacions pràctiques a les dinàmiques de les

institucions sanitàries.

- Democratitzar el control de producció d'imaginaris i expandir el camp de treball de la institució

art, desplaçant a l'artista del seu rol de productor al d’articulador de situacions col·lectives

productores d'imaginaris.

L'artista no pot dominar el control de producció de l'imaginari, com l'únic agent o expert capaç

que posseeix els mitjans. La producció ha de plantejar-se des del treball amb altres institucions i

produccions alternatives d'imaginaris, en formes més participatives i inclusives de treballar

col·lectivament els diversos imaginaris.

- Exhibir els projectes en els seus diferents contextos i produir pràctiques col·laboratives genera

nous públics i formes de comunicació dels imaginaris amb una clara funció pedagògica en les

institucions.

El treball col·laboratiu produeix una nova informació i coneixement, que és potencialment

susceptible d'obrir formes alternatives de comunicar el treball sanitari, de generar altres usuaris o

persones interessades, i de relacionar-se amb altres contextos. Quan una pràctica és produïda i

presentada s'activa un coneixement col·lectiu que mostra una forma de pedagogia institucional,

o de la qual les diverses institucions o agents aprenen en el context.

Perills de l'itinerari

- Transformar la pràctica sobre imaginaris en servei a les institucions que no comporta cap

reflexió institucional.

- Personalitzar la construcció dels imaginaris com la responsabilitat d'un artista o d’un agent, o

legitimant imaginaris ja construïts o dominants.

- Instrumentalització de la participació en benefici de l'artista o de la institució art.

- No entendre o disminuir la capacitat de l'art o de l'artista, i situar-lo com “tallerista” o

“tècnic”, és a dir, especialista en tècniques de visualitat, limitant la seva capacitat crítica amb

el context.

- Perill que una pràctica fallida en les estructures col·laboratives reforci el rol d'un artista com a

productor o avantguardista bohemi, geni inspirat o d’una pràctica elitista i no comprensible.

- Pensar que el model de col·laboració com a recurs pedagògic pot ser repetit o reiterat com

una “recepta” sense tenir en compte els canvis o el context.

Recomanacions pràctiques

- Planteja el teu projecte com una pregunta o sèrie de preguntes que es planteja la institució, i

que s’ha de respondre conjuntament per mitjà del projecte.

- Articula aquesta pregunta en relació amb d’altres agents del context, i altres possibles

preguntes/problemàtiques que sorgeixin des del quotidià.

- El projecte ha d'estar concretat específicament per mitjà de preguntes que puguin interessar

a les dues parts, sense obligar-les a sortir del seu rol institucional, però sí plantejant altres

formes de treball.

- Si hi ha interlocutors que no poden articular un debat o d’altres preguntes sobre el projecte,

intenta reformular la teva pregunta inicial o el projecte.

- Planteja el coneixement que aporta el teu projecte des de resultats diferents i a partir de les

possibilitats de pràctiques alternatives que aquest pot obrir dins de les institucions.

- Planteja el teu projecte com un procés d'investigació i treball de camp, definint-lo com un

procés de generació de coneixement i de procés.

- El projecte ha d’incloure estratègies tant de comunicació com de difusió i metodologies de

treball que posin en circulació les diferències i punts de contacte de cada imaginari, és a dir,

de la concepció de la institució o del context sanitari.

- Produeix mapes d'imaginaris o socio-grames que representin les concepcions i els agents que

es posen en joc en el teu projecte.

- Analitza amb un D.A.F.O el teu projecte i comparteix-lo amb diferents experts o amb les

persones que gestionin el projecte.

- Treballa tenint en compte com l'altre construeix els seus conceptes sobre el camp de la

sanitat i el camp artístic, i com es pot treballar amb ells.

- Utilitza aquestes tècniques o d’altres recursos perquè els diferents plans del projecte estiguin

oberts al debat entre diversos experts.