Treballs premiatsdel Concurs d’Articles sobre la UE

organitzat des del 2007per les institucions

de la Unió Europea a Barcelona

la UE vistapels jovesRecull d’aRticles

*

UNA OPORTUNITAT PER REFLEXIONARSOBRE LA UE I CONÈIXE’N LES INSTITUCIONSEl Concurs d’Articles sobre la UE, que fa set edicions que organitzen les institucions europees a Barcelona, capta l’atenció de cada vegada més joves interessats en temes comunitaris. L’any 2007 es va convocar per primera vegada aquest certamen adre-çat a estudiants universitaris amb l’objectiu d’incentivar-los a fer una reflexió sobre la Unió Europea i reforçar l’interès dels joves pel procés de construcció europea i les polítiques i institucions de la UE.

Des d’aleshores, més de 150 estudiants de diferents universitats han participat en el concurs amb textos de tots els gèneres periodístics. D’aquests, una vintena -els finalistes i guanyadors de cada edició- han participat en viatges de periodistes a Brussel·les que els han permès conèixer de prop i en profunditat la realitat i el fun-cionament de les institucions europees.

ELS JOVES I LA UE En aquesta publicació trobareu un recull dels articles premiats de les set edicions celebrades, vint treballs periodístics que són un reflex de com els joves veuen la Unió Europea, com volen que sigui i quines inquietuds els genera. A mesura que passen els anys, podem veure a través d’aquests textos com han evolucionat els te-mes que centren el debat europeu i interessen els nostres estudiants.

Des del 2007, l’any en què es va signar el Tractat de Lisboa, en què Bulgària i Ro-mania van passar a formar part de la UE i abans que Lehmans Brothers fes fallida i s’iniciés la crisi, fins ara (els darrers treballs van ser escrits a les portes de les elecci-ons europees del 2014), els joves han plasmat en els seus articles la seva pròpia visió del projecte europeu.

La legitimitat democràtica de les institucions europees, el compromís dels joves envers el projecte comunitari, la cessió de sobirania dels Estats membres, el paper que té la UE a nivell global, les oportunitats que ofereix el projecte europeu per als ciutadans, el rol dels lobis a Brussel·les, la situació dels mitjans de comunicació a Europa o l’aparició de les forces populistes i euròfobes són alguns dels temes de què tracten els articles d’aquest recull.

GRÀCIES A TOTS ELS QUE HO FEU POSSIBLE

Amb aquesta publicació també volem donar les gràcies a totes les persones que han participat d’una manera o d’una altra en el concurs, a tots els estudiants que han reflexionat i escrit sobre Europa, a l’Associació de Periodistes Europeus (APEC), que sempre ha col·laborat amb el certamen, a totes les persones que han format part del jurat, a la revista Presència i al diari El Punt Avui que han publicat els articles guanyadors edició rere edició.

INTRODUCCIÓ

Els protagonistes d’aquesta publicació són joves, estudiants i ciutadans interessats en el projecte europeu. Són aquells que en algun moment, motivats pel Concurs d’Articles de la UE, van decidir pensar sobre Europa, posar per escrit la seva opinió i, d’aquesta manera, contribuir en el projecte europeu. Són joves que han nascut durant el període més llarg de pau que ha viscut mai Europa, que han pogut viatjar pel continent sense canviar de moneda i sense controls fronterers, que han tingut l’oportunitat de formar-se o treballar arreu de la Unió com a ciutadans d’un espai comú: Europa. Tanmateix, també son la generació que actualment ha de fer front a una situació dramàtica: Europa compta amb 5,4 milions de joves menors de 25 anys sense feina.

Tal i com va explicar el president Barroso en una recent conferència sobre l’atur juvenil, «els joves ocupen el centre de les nostres prioritats. Ells són els que tenen la clau de la prosperitat i el dinamisme de l’Europa del futur. El seu talent, habilitats i creativitat són essencials per garantir el creixement i la competitivitat europeus». Els joves són alhora les víctimes i la solució a la crisi econòmica. Ens trobem, doncs, davant d’una generació plena d’idees i de dificultats, de talent i de reptes. Europa ha de ser capaç de donar resposta a les seves inquietuds i solucions als seus proble-mes. El primer pas per fer-ho és donar-los la paraula perquè diguin què pensen, què volen, què els preocupa i què els il·lusiona.

L’èxit de convocatòria d’aquest concurs, que edició rere edició promou la partici-pació dels joves i els empeny a pensar en el present de la Unió i en els seus reptes de futur, és un exemple del compromís de les noves generacions amb el projecte europeu. És la voluntat de participar que també podem veure en el gran nombre d’associacions de joves que, a les portes de les eleccions europees, s’han mobilitzat per explicar Europa d’una manera propera: blogs, webs i perfils a les xarxes socials han impulsat el debat europeu entre els joves.

La veu dels joves, l’opinió dels qui lideraran Europa les pròximes dècades, ha d’ar-ribar a les institucions de la UE i al conjunt dels ciutadans. Aquesta veu ha de ser el catalitzador indispensable per als canvis que la UE necessita per fer front als reptes del segle XXI. Articles com els que recull aquest llibre poden contribuir-hi i des de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona volem que cada cop hi hagi més joves que hi participin. Articles com els recollits aquí ens permeten saber quina Europa vol la joventut i, sabent-ho, podrem treballar per construir-la.

FERRAN TARRADELLASdirector de la Representacióde la comissió europa a Barcelona

La veU DeLs jOvesI eL fUTUR D’eUROpa

ALbERT FoRNSGranollers, 1982. sóc periodista i escriptor. actualment, tre-ballo al departament de debats del cccB i col·laboro amb les revistes Time Out Barcelona i ARA Play. l’any 2013 vaig publicar la novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), guanyadora del Premi documenta 2012 i editada per em-púries, i el recull de poesia Ultracolors amb laBreu edicions.

bERNAT GimENosóc llicenciat en Periodisme per la uaB i he fet un Màster en Màrqueting Polític a icPs. treballo com a consultor de Social Media a iNitec (empresa de màrqueting digital de Barcelona) des de l’any 2009 i també faig de professor en cursos de community manager des del 2011. estic es-pecialitzat en el posicionament i la reputació a la xarxa d’empreses i organitzacions. @bernatgimeno

CRiSTiNA moNT CASTRosant cugat del Vallès. sóc llicenciada en Periodisme per la universitat Ramon llull i en comunicació audiovisu-al per la universitat Oberta de catalunya. també tinc un Màster en estudis europeus per la université catholique de louvain. He treballat com a periodista a La Vanguardia digital, al canal 33 i al canal 3/24, entre d’altres. sempre he mirat cap a europa i actualment visc a Brussel·les, on treballo de consultora en temes de finançament europeu i comunicació.

L’eUROpa low-costaRticle GuaNyadOR

“DesgRaCIaDameNT, eLs esTaTseNCaRa NO haN peRDUT pROUsObIRaNIa a favOR De La UNIÓeUROpea”aRticle fiNalista

eL COmpROmís DeLs jOvesamb La NOva eUROpaaRticle fiNalista

articles2007

Milers de catalans viatgen per Europa cada setmana amb les low-cost, aquestes companyies aèries que en menys d’un lustre han aconseguit revolucionar el món de l’aviació. Rebaixant radicalment els costos logístics a l’hora de noliejar aeronaus, ens permeten regalar-nos caps de setmana a l’Alguer o assistir a la darrera estrena de Calixto Bieito al Festival d’Edimburg pel preu que ens costaria un sopar o dues entrades de teatre. Aquests “forats de cuc” de l’economia de mercat ens estan per-metent conèixer Europa i mai com fins ara els catalans havíem viatjat tant. Gràcies a Sant Schengen i Sant Ryanair, cada vegada som més a prop dels nostres compa-triotes europeus i ells més a prop de Catalunya, ja sigui per relaxar-se a les nostres platges o per acomiadar solters i solteres Rambla avall.

Aquestes multinacionals –no hem d’oblidar que, encara que ens facin la vida més plaent, són multinacionals i busquen el benefici econòmic– s’han trobat amb un públic potencial d’allò més heterogeni i per tant han hagut d’adaptar-s’hi. Una bona prova d’això són les traduccions al català dels diversos webs de les companyi-es, algunes traduïdes després de campanyes promogudes des de la societat civil.

Els beneficis de les low-cost per als ciutadans europeus són evidents, però no hem de deixar-nos endur per l’eufòria. Aquesta brutal reducció de costos sol tenir la seva cara negativa i darrerament hem conegut dues notícies que haurien de fer-nos re-flexionar.

Per una banda, la Comissió Europea va actualitzar a finals d’any la llista de les com-panyies poc segures, aquelles que, en el seu frenesí per rebaixar costos, descuiden la seguretat de les aeronaus i posen en perill els passatgers. No cal patir, no hi ha cap low-cost europea entre les companyies que tenen prohibit volar a la Unió, però les reduccions indiscriminades d’unes despeses fins ara indispensables ens hauri-en de fer pensar. La guerra per rebaixar preus no hauria d’implicar reduir els costos de manteniment i calen controls que assegurin garanties de seguretat.

Per altra banda, l’Agència Catalana de Consum ha sancionat enguany 29 compa-nyies aèries per publicitat enganyosa. En aquest afany per lluir “el preu més baix”, moltes d’aquestes aerolínies s’anunciaven amb preus per sota de les seves tarifes i la disponibilitat real de l’oferta diferia notablement de la publicitada.

El somni d’una Europa comuna i de tots té molts paral·lelismes amb l’auge d’aques-tes low-cost i, en part, gràcies a elles la Unió Europea real, la dels ciutadans euro-peus, ha començat a enlairar-se. Inicialment la UE també era monolítica com les aerolínies tradicionals: va néixer d’un tractat purament econòmic, la CECA, i de mica en mica va esdevenir un projecte social, de tots. Aquesta Europa ciutadana va accelerar-se amb Schengen i amb la integració monetària i bona prova d’aquesta amalgama actual són les monedes que tenim a les nostres butxaques: ens costarà no trobar-hi un euro italià, alemany o holandès.

ALbERT FoRNS

L’eUROpa low-cost

Però aquesta Europa low-cost, aquesta Unió Europea de tothom i a l’abast de tothom ha d’intentar no caure als paranys de les companyies de vols barats: com les low-cost, ha d’evitar la publicitat enganyosa, no ha de vendre fum amb mesures que afectin directa-ment els ciutadans, amb iniciatives de proximitat que el proper tractat constitucional ha d’ajudar a aconseguir. Aquesta Europa de les low-cost ha d’intentar oferir el màxim sense descuidar els mínims, apostant per unes polítiques socials que van néixer al nos-tre continent i que la UE ha de reinventar i dur un pas més enllà. Finalment, aquesta nova Europa de tots, aquesta Europa de germanor low-cost, ha d’escoltar els seus ciu-tadans i satisfer les seves reivindicacions. Una Europa amb 11 milions de catalanopar-lants que no poden utilitzar oficialment la seva llengua a les institucions de la Unió és una Europa coixa, una Europa incompleta, una Europa que, de moment, encara no és de tots.

“a eUROpa, eL pODeR eL CONCeNTRa eL CONseLL I La COmIssIÓ eUROpeaÉs UNa INsTITUCIÓ pURameNT DeCORaTIva”

Bernat Joan (Eivissa, 1960) és el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat. El juny del 2004 fou escollit eurodiputat al Parlament Europeu per la coalició l’Europa dels Pobles, càrrec que ostentà fins a juny del 2007. Actualment, és el secretari gene-ral de l’Aliança Lliure Europea.

Quina va ser la seva tasca al Parlament Europeu?Bàsicament he gestionat temes relacionats amb la representació dels Països Cata-lans a la Unió Europea. També hi ha hagut una tasca important de reconeixement de la llengua catalana. Quan hi vam entrar, el català no tenia cap mena de repre-sentació i avui, si més no, ens podem adreçar a la majoria d’institucions en català.

Quina valoració fa d’aquests tres anys com a eurodiputat?La cosa més important que hem aconseguit és que s’hagi vist que hi ha un movi-ment independentista català i hem consolidat l’Aliança Lliure Europea (ALE) com a partit polític. El principal aspecte negatiu ha sigut el boicot a l’informe que vaig fer sobre multilingüisme, que establia quina havia de ser la política lingüística a nivell europeu.

En quina direcció treballa l’Aliança Lliure Europea?La idea de l’ALE és continuar treballant a favor de l’ampliació interior d’Europa. Les nacions sense Estat han de poder tenir una representació directa davant les institu-cions europees.

El Parlament Europeu és una eina útil per als ciutadans de la Unió?És una eina cada dia més útil, però no ho és tant com caldria, perquè no té el poder de controlar un executiu. A Europa, el poder el concentra el Consell i la Comissió Europea és una institució purament decorativa. Nosaltres volem que es redueixi el poder del Consell i que augmenti el de la Comissió. Un Parlament ha de poder con-trolar qui pren les decisions.

Per què els ciutadans se senten tan allunyats de les institucions europees?Perquè se senten estafats. D’una banda, els grans partits venen europeisme, però de l’altra no es construeix Europa com pertocaria. No es pot dir que som europeus i que cada Estat defensi totes les parcel·les de poder que té.

En el cas de Catalunya, la no oficialitat de la llengua catalana ajuda a provocar algun tipus de rebuig cap a les institucions i polítiques comunitàries?En un ple del Parlament vaig exposar que el maltractament a Catalunya des de la UE podia generar un sentiment d’antieuropeisme. Imagina’t que tens una llengua parlada per deu milions d’europeus que no és oficial a la Unió. T’hi sentiries molt a gust, en aquest marc?

bERNAT GimENo

“DesgRaCIaDameNT, eLs esTaTs eNCaRa NO haNpeRDUT pROU sObIRaNIa a favOR De La UNIÓ eUROpea”

La CONsTRUCCIÓ eUROpea

Després del fracàs de la Constitució Europea, en quin punt ens trobem del procés de cons-trucció d’Europa?S’ha fet el Tractat de Lisboa, que substitueix el Tractat Constitucional. És un tractat entre Estats, que per a mi només té un aspecte positiu: la Carta de Drets Fonamentals. Europa, però, no queda més consistent després del Tractat.

Té sentit plantejar processos independentistes quan el futur passa per Europa?És clar. Dins d’un context d’unitat Europea, on tots els ciutadans tenim uns valors co-muns, el fet que hi hagi 25 Estats o 29 és totalment irrellevant. Per tant, tenim l’ocasió que totes les nacions reals tinguin representació directa a la Unió Europea. Desgraciada-ment, però, els Estats encara no han perdut prou sobirania a favor de la Unió Europea.

Quin paper tindran aquestes noves nacions a mitjà termini?Europa entendrà la diversitat i l’augmentarà a partir de la presència d’aquestes naci-ons. Són territoris àgils que tenen una economia emergent. De fet, els països que fun-cionen més bé són els petits.

És una idea viable l’Europa dels pobles? El procés de globalització actual no atorga un pes cada cop més gran als grans Estats?Precisament, el que crec que no és viable és l’Europa dels vells Estats. Actualment l’eco-nomia està tota interconnectada. És més utòpic, doncs, pensar que l’Estat espanyol continuarà sent unitari que no pensar en la idea de l’Europa dels pobles.

Dins i fora de les fronteres de la Unió Europea i contràriament al que diuen alguns, els joves europeus tenen interessos i es mouen per allò que els importa. Per alguns és més complicat que per a d’altres ja que sempre existeix algun impediment, però malgrat les dificultats a tot arreu hi ha gent amb iniciativa.

L’EYP (European Youth Parliament) és una de les moltes maneres que tenen els joves d’apropar-se a la política europea i d’expressar les seves idees. Aquesta institució va ser fundada el 1987 com a projecte d’una escola de Fontainebleau (França). Des d’aquella primera activitat fins ara, ha crescut enormement i s’ha popularitzat als diferents països europeus. Es tracta d’un fòrum que pretén involucrar els joves en temàtiques que afecten el futur, proper o llunyà, de la societat europea. Potencia un pensament independent i una iniciativa socio-política entre els joves, ajudant-los alhora a desenvolupar habilitats socials i professionals que els seran molt útils per al seu futur. En aquests vint anys, desenes de milers de joves ja han format part d’al-guna sessió regional, nacional o internacional on han debatut sobre temàtiques europees molt variades com ara afers constitucionals, qüestions ambientals i drets humans, entre d’altres. Més enllà dels debats, han pogut experimentar una realitat situada per sobre les fronteres.

En aquesta iniciativa no es tanca les portes a aquells països europeus que no són de la Unió ja que es creu que la seva opinió també pot ser de gran ajuda i pot enriquir encara més els debats. Tot i això, les mesures i solucions que s’hi proposen queden dins de la Unió Europea, ja que si es tractés del Parlament Europeu real, tampoc es podrien prendre mesures que impliquessin necessàriament països que no hi perta-nyen, no se’ls pot obligar a seguir les polítiques de la UE.

L’EYP funciona a partir dels comitès nacionals, que són els encarregats de promou-re els objectius de la organització en els seus països. Una part important de la seva feina és triar els alumnes que representaran el país a les sessions internacionals de tardor i primavera. La promoció de l’organització no sempre és una tasca fàcil. Cada país té els seus problemes als quals s’ha d’enfrontar amb la finalitat que l’organit-zació no desaparegui, ja sigui per falta de finançament o de reconeixement o per enfrontaments amb el govern.

Un cas molt especial és el de Bielorússia, un país que suposadament té democràcia parlamentària, però on no s’escolta el poble, on aquest no es pot mobilitzar i on s’ha oficialitzat el rus i s’ha anat apartant el bielorús de la vida pública. Fins i tot, s’hi han tancat les escoles, universitats i altres organitzacions bielorússes a les ciu-tats. Als pobles encara en queden algunes. Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko, el màxim cap d’aquest règim dictatorial, fins i tot ha canviat la bandera i n’ha prohibit l’antiga, vermella i blanca. Portar, per petit que sigui, un signe amb aquests colors pot suposar que et detinguin. En aquest context polític, els joves de l’EYP bielorús han hagut de fer mans i mànigues perquè una de les poques organitzacions que dóna esperança a la llibertat d’expressió en el seu país no mori esclafada pel règim.

CRiSTiNA moNT CASTRo

eL COmpROmís DeLs jOves amb La NOva eUROpa

El cas de Bielorússia és un cas extrem, però els comitès de l’EYP s’enfronten cada dia a moltes dificultats. Tots ells fan un esforç molt gran per mantenir l’estructura de la iniciativa i lluitar contra la ignorància i la falta d’interès dels joves per la políti-ca, les problemàtiques socials i les institucions, sobretot a nivell europeu.

Gràcies a l’esforç de milers de joves des de 1987, avui dia l’EYP és una de les plata-formes europees més esteses que potencien el debat i les trobades interculturals.

“peR CaDa ReUNIÓ NO aUTORITzaDa qUe fem, qUeDem expOsaTs a CONDemNes D’eNTRe15 I 30 DIes De pResÓ”

La Natalka (de qui no puc desvetllar el cognom) és una noia bielorussa de vint-i-tres anys que, des dels disset, col·labora amb l'European Youth Forum i ha accedit a apro-par-nos una mica a la seva realitat.

CM: Quina és la situació actual de l'EYP-Bielorússia? Què el fa tan diferent de la resta de comitès nacionals?

Natalka: Actualment som una organització il·legal pel fet de no estar registrats. Tot i que hem provat en diverses ocasions de registrar-nos, complint les demandes del règim actual per poder actuar com a organització legal, ens ho han denegat. Per tant, tots nosaltres sabem que, per cada reunió no autoritzada que fem, quedem exposats a condemnes d’entre 15 i 30 dies de presó. A més, sovint, els qui participen en activitats de l’EYP són interrogats i amenaçats per oficials del KGB. A conseqüèn-cia de la nostra il·legalitat, les universitats i escoles no volen arriscar-se a deixar-nos llocs per fer reunions ni tampoc ens deixen fer publicitat… Així és molt complicat arribar a la gent… Però, tot i així, seguim existint!

CM: Tinc entès que, tot i els impediments, l'organització està força estesa per les dife-rents ciutats. Com heu aconseguit arribar a tanta gent?

Natalka: Ens vam expandir abans que la situació empitjorés i és per això que hem arribat tan lluny. Vam començar el 1999 i, fins al 2004, ens hem apropat gairebé a to-tes les ciutats grans. Fins al 2004 podíem fer publicitat de les nostres activitats sen-se cap mena de repercussió legal. Fèiem xerrades a les escoles i universitats (encara que sovint eren controlades), i fins i tot vam arribar a fer algunes sessions nacionals el 2002. També van venir membres d’EYP d’altres països per manifestar-se aquí, a

Bielorússia, a favor de l’organització. El problema va arribar l’abril del 2004, quan es va fer una nova llei que il·legalitzava totes aquestes activitats. Des d’aleshores, les coses han empitjorat molt. La majoria de les nostres sessions nacionals s’han de re-alitzar més enllà de les fronteres de Bielorússia, a països propers, com ara Polònia, Lituània o Ucraïna, amb alumnes també d’aquelles zones i amb participació inter-nacional. Aquestes sessions tenen lloc entre tres i quatre vegades l’any i són possi-bles gràcies a les ajudes que rebem d’espònsors del Regne Unit, Irlanda i Alemanya.

Actualment, la Natalka es dedica a anar per tot Europa a fer xerrades sobre la lliber-tat d’expressió i sobre la situació a Bielorússia. És conscient que s’hi juga molt, però creu que és una lluita necessària. Creu que cal una empenta per reclamar la llibertat d’expressió i per exercir-la. El seu somni és viure en una Bielorússia amb una demo-cràcia real, on el poble pugui dir el que pensa i els governants representin realment els interessos de la gent.

ANGELA moRENo FALCóNtreballo com a consultora sènior a la secció de comunica-ció estratègica de la consultoria fti consulting. establerta a Brussel·les, aconsello empreses i associacions empresarials en temes de comunicació i relacions institucionals a nivell de la ue, especialment en el sector energètic i en medi ambient, agricultura i transport. anteriorment, he treballat a la dele-gació de la Generalitat de catalunya a Nova york i a l’Ofici-na de Premsa de la portaveu del president de la comissió europea. sóc llicenciada en Periodisme i ciències Polítiques per la universitat Pompeu fabra. també he fet el màster en afers europeus de sciences Po Paris, on em vaig graduar amb menció Summa Cum Laude.

ANDREA ALbERT em vaig llicenciar en Humanitats i Periodisme a la univer-sitat Pompeu fabra de Barcelona. Ben aviat em vaig posar davant de la càmera per explicar històries; per a mi això és la comunicació. durant la meva trajectòria he treballat en premsa, ràdio i televisió, en mitjans d’àmbit nacional i local, a catalunya Radio, canal sur o televisió de l’Hospitalet. en els últims anys m’he especialitzat en la comunicació corporativa i en la formació d’speakers.

LouRDES PAbLo actualment assistent d’una diputada al Parlament de catalunya, em vaig llicenciar en periodisme i vaig fer un postgrau en conflictes internacionals i per la pau a la uaB. sempre m’ha agradat tot allò relacionat amb la construc-ció d’una societat millor per a tots i totes i sentir que amb la meva feina puc contribuir a aquesta causa.

beCaRIs De bRUsseL·LesaRticle GuaNyadOR

RaüL ROmeva: “TeNIR mÉs CapaCITaT eUROpea eN pOLíTICa exTeRIORpassa peR ReDUIR La DeLs esTaTs”aRticle fiNalista

DeL gegaNT eCONòmIC aL gegaNT sOCIaL: Les NOves CLaUsDe L’ORDRe eUROpeUaRticle fiNalista

articles2008

Un sábado noche cualquiera en Bruselas. Ni muy cerca ni muy lejos del denomina-do “barrio europeo” donde se concentran las principales instituciones de la Unión Europea, un rumano, una italiana, una polaca y su novio francés, un inglés, una francesa y tres españoles, se dan cita en un restaurante tailandés. Charlan de todo un poco mientras intercambian historias nacidas de las prácticas que durante seis meses realizan en la Comisión o en el Parlamento Europeo, en el Comité de las Re-giones o en diversos think tanks como el de la Fundación Robert Schuman.

Jóvenes, políglotas, estudiantes de master en París y privilegiados a su manera, se saben partícipes de una nueva eurogeneración: la de la cultura low cost, el Facebook y el Skype, la experiencia Erasmus, los amores europeanizados y la movilidad profe-sional. Mientras picotean y beben, Alin Cristian Mituta, nacido en un pequeño pue-blo de Rumania, “más pequeño que el número total de personas que trabajan en el Parlamento Europeo”, ironiza, cuenta su día a día como becario del grupo PPE-DE. Le gusta, dice, porque “no existe una rutina preestablecida. El Parlamento Europeo es una institución dinámica que pide reactividad a cada momento. Los diputados europeos disfrutan de un régimen de trabajo relativamente independiente, por lo que su actividad y volumen de trabajo dependen de su voluntad de implicación.”

Siguen hablando y son conscientes que serán pocos los europeos que como ellos estén preguntándose un sábado por la noche sobre el por qué de la desafección po-lítica que provocan las elecciones europeas. Alin sigue lanzando pistas en base a su experiencia y admite que los eurodiputados se hacen a menudo la misma pregun-ta: “la respuesta unánime y comúnmente aceptada es que “debemos acercar Europa a los ciudadanos”. Pero la pregunta sigue siendo la misma: ¿cómo?”. El camarero se acerca para saber si ya han elegido los postres que van a tomar. Y una cosa está clara: sin la implicación directa de todas las instituciones europeas y, sobre todo, de los partidos políticos y los medios de comunicación de los veintisiete Estados miembros, la participación electoral en las próximas elecciones de junio seguirá disminuyendo.

Hace frío en la capital de la Unión Europea. Fuera ya del restaurante, estos jóvenes euroentusiastas no desisten: “pensemos que si el Tratado de Lisboa entra en vigor, este nuevo Parlamento Europeo será uno de los más fuertes. Pensemos que más res-ponsabilidad y más visibilidad significará que el mandato de eurodiputado ganará en prestigio… lo que, a su vez, convertirá a la institución en un elemento de debate político clave en el seno de cada uno de los Estados miembros.”

Matrícula de honor en la teoría, ahora sólo falta pasar a la acción e implicar a 495 millones de europeos, estimular a los partidos políticos para que las elecciones no se resuelvan en base a asuntos e intereses estrictamente nacionales y convencer a los medios de comunicación de que la Unión Europea es uno de los desafíos más interesantes en el mundo de la política. Los becarios no lo dudan: hablar de Europa es hablar de futuro. Todo está por inventar. Porque sabemos de dónde venimos, pero no hasta dónde somos capaces de llegar. La noche en Bruselas no ha hecho más que comenzar.

ANGELA moRENo FALCóN

beCaRIs De bRUsseL·Les

Raül Romeva (Madrid, 19716) va ser elegit eurodiputat l’any 2004 per ICV-Els Verds i es va incorporar al Partit Verd Europeu. De la seva trajectòria parlamentària el més destacable són els seus informes sobre el comerç internacional d’armes. Romeva també ha treballat com a consultor de les Nacions Unides a Bòsnia i Hercegovina i com a analista en conflictes armats en el Centre UNESCO de Catalunya i a l’ONG Intermon Oxfam.

PESC són les sigles amb què es denomina la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea. Segons l’últim Eurobaròmetre sobre les eleccions europees de 2009, els ciutadans de la Unió consideren que aquesta política és un tema priori-tari per al Parlament Europeu. L’eurodiputat i candidat d’Iniciativa per Catalunya Verds, Raül Romeva, analitza la situació de la PESC, els seus dèficits i les mesures que, segons la seva opinió, caldria aplicar.

Actualment la PESC té moltes mancances. “Algunes queden resoltes al Tractat de Lisboa”, explica Romeva. Amb el nou pacte s’unifica el cos consular i es modifica la condició de l’Alt Representant de la PESC, càrrec ocupat per Javier Solana, que es converteix en vicepresident de la Comissió i en president del Consell de Ministres d’Afers Exteriors. Però l’eurodiputat creu que encara cal resoldre moltes coses i que Lisboa “no és ni ha de ser l’excusa per dir ‘el que no està aquí no hi entra’. S’ha de seguir insistint”.

Segons Romeva, un dels principals problemes de la PESC és que no es considera po-lítica comunitària i, per tant, no està supeditada a les decisions del Parlament Euro-peu, òrgan representant de la ciutadania: “el gran problema és que segueixen sent els governs dels Estats els que marquen la política en funció dels seus interessos estatals, no dels interessos europeus”. Romeva es queixa que sempre que hi ha una circumstància exterior que reclama una actuació a través de la PESC, els governs lamenten que aquesta no existeixi, però, després, quan es tracta d’aprovar-la, els Estats no s’hi posen d’acord. “És una esquizofrènia que fins i tot en algun moment podem anomenar hipocresia governamental”, afirma. Per tant, segons el candidat, la clau està en cedir competències a la UE i al Parlament Europeu, que “és qui ha de decidir les polítiques que s’han de fer a l’exterior i els recursos que s’hi han de destinar”. Segons l’eurodiputat, tenir més capacitat europea en política exterior passa per reduir la dels Estats en temes logístics, pressupostaris i fins i tot militars. “En aquests moments tenim 23 exèrcits que sumen 2 milions de soldats que gasten 160.000 milions d’euros en despesa militar. Això és absurd. Per a mi és molt més sensat, raonable, eficaç i barat, comptar amb unes forces armades europees que participin sota el mandat de les Nacions Unides en operacions de manteniment de la pau”, sentencia.

ANDREA ALbERT

RaüL ROmeva: “TeNIR mÉs CapaCITaT eUROpeaeN pOLíTICa exTeRIOR passa peR ReDUIRLa DeLs esTaTs”

Molt relacionat amb la PESC trobem el concepte de ciutadà europeu, que en situa-cions de crisi es posa en dubte: “ens hem trobat que els representants diplomàtics de les ambaixades que tenim arreu del món pensen primer en els nacionals del seu país i després en la resta dels ciutadans de la UE. És veritat que això que anome-nem ciutadania europea és una mena d’entelèquia, una mena de fal·làcia que està molt lluny de ser veritat”. El candidat d’ICV creu que la solució a aquest problema és unificar els passaports europeus: “com que dins de la UE tenim diferents estatus, diferents nivells, hi ha passaports que tenen més pes que d’altres. És tan simple i alhora tan complicat com disposar d’un únic passaport europeu”.

Romeva tem que la descoordinació que es va posar de manifest a Bombai el novem-bre passat pugui afectar la credibilitat de la ciutadania en el projecte europeu. Afir-ma que els governs dels diferents Estats membres han de començar a entendre que “potenciant la marca Europa, pensant en gran, és com es poden enfortir també les diferents sensibilitats que conviuen a la UE”. Per això, explica l’eurocandidat d’ICV-Els Verds, aquest és un dels temes que el seu partit incorpora al programa polític de les eleccions al Parlament Europeu.

El proper 7 de juny els ciutadans de la Unió Europea haurem d’exercir el nostre dret de vot. Un vot que el 2004 vam demostrar no valorar gaire: la participació es va situar en un escàs 45,5 %. Per què? Potser pensem que això de la Unió Europea és quelcom distant? Res més lluny de la realitat: el que fa la UE ens afecta directament: qui no ha sentit a parlar del Mercat Únic o del Banc Central Europeu, entre d’altres insti-tucions? Tots ells són elements clau de la Unió. Serà perquè som euroescèptics? Potser veiem que Europa ha estat sempre un gegant econòmic i un nan polític. Però ara mateix, aquest gegant econòmic que feia d’Europa una dama forta, ha vist com una crisi l’amenaçava. Una crisi tan forta que està afectant tot el món i com a con-seqüència també la construcció d’Europa. Aquesta ferida en allò que feia del nostre continent un gegant pot suposar una empenta perquè reforcem un altre punt, el social, una qüestió per la qual lluiten constantment alguns països i gens d’altres.

La presidència de Sarkozy, el semestre passat, ha permès fer un gran pas en la construcció de la “pàtria” comuna. Durant aquests sis mesos s’ha donat una nova il·lusió a gent de moltes nacionalitats i s’han viscut grans avenços: l’adopció del paquet “Energia-Clima” per lluitar contra el canvi climàtic, el Pacte Europeu sobre Asil i Immigració, l’inici del debat sobre la PAC (Política Agrícola Comuna) i el des-envolupament d’una estratègia comuna per fer front a la crisi mundial. Després ha vingut una presidència txeca marcada per la controvèrsia i l’actitud antieuropea del seu president, Václav Klaus.

Els darrers mesos han portat més canvis que deixaran el seu impacte en la UE. L’elecció de Barack Obama com a president dels EUA ha generat una relativa euro-eufòria. La il·lusió del continent americà pel canvi s’ha traslladat als dirigents euro-peus, que tornen a pensar en una nova Europa. No l’Europa creada a Yalta el 1943, aquella Europa que tenia por del comunisme i que patia una forta crisi econòmica i moral per no haver pogut sortir-se’n sola de la guerra, sinó una Europa que vol una nova Yalta per reintegrar totes les nacionalitats, una Europa basada en una idea de seguretat més àmplia, que inclogui com a aliats Rússia, els EUA, el Canadà i els nous països emergents. En paraules de Hans-Gert Pöttering, president del Parla-ment Europeu, “s’obre una oportunitat única per encetar un nou capítol i compro-metre’ns amb una nova manera de pensar”.

Per endegar aquest nou capítol, primer de tot se n’han de tancar d’altres que no han desaparegut el 2008: la UE ha de resoldre la falta de força que ha mostrat davant el conflicte de Gaza. També ha de trobar resposta als problemes que té amb el submi-nistrament energètic relacionats amb Rússia i, per extensió, solucionar les seves relacions amb el gegant euroasiàtic. I és que tot i que la UE fa temps que busca aliats energètics, la solució real rau en millorar el lligam amb el nostre poderós veí. D’al-tra banda, cal solucionar el no que Irlanda va donar al Tractat de Lisboa.

LouRDES PAbLo

DeL gegaNT eCONòmIC aL gegaNT sOCIaL:Les NOves CLaUs De L’ORDRe eUROpeU

Han passat trenta anys de les primeres eleccions al Parlament Europeu, les del 79 en què es van triar 410 eurodiputats dels NOU països integrants de la Unió. El pro-per juny seran vint-i-set els països que votaran a qui els representarà. Les eleccions al Parlament Europeu han de donar un nou impuls a la construcció de l’Europa que tots desitgem. Es vol arribar a una UE que, amb l’aplicació del nou Tractat de Lis-boa, tingui en el seu Parlament uns eurodiputats amb molt més poder per legislar i amb més control executiu. Es vol aconseguir la creació d’un territori que pugui enorgullir-se de ser més que un gegant econòmic: un gegant polític i social. I la de-cisió depèn de nosaltres. Si els ciutadans votem, donem a la UE la nostra confiança i la plena legitimitat per construir, al llarg dels propers 5 anys, una millor Unió.

ANNA bELLoRbíllicenciada en Periodisme per la uaB (2009), he fet un Màster oficial en integració europea (2010). actualment, formo part de l’equip de comunicació i premsa de la Basí-lica de la sagrada família, un dels temples més visitats del món. anteriorment vaig treballar a la fundació catalunya europa i a l’agència de comunicació Tinkle amb clients del sector tecnològic, farmacèutic i de l’alimentació. sóc una apassionada dels viatges llargs, l’arquitectura i la música.

ADRiANA DíAz mARTíN-zAmoRANo Vaig néixer a sant cugat del Vallès, sóc llicenciada en Perio-disme per la universitat autònoma de Barcelona. Vaig ser be-cària a cugat.cat i a la televisió de catalunya. activament in-volucrada a l’European Youth Parliament (eyP) des del 2006, he participant a més d’una vintena de sessions a 14 països i he presidit el comitè estatal de l’organització, l’EYP Spain, du-rant el curs 2010/11. actualment estudio un màster erasmus Mundus sobre Periodisme, Mitjans i Globalització entre dina-marca i els Països Baixos. també sóc la cap de comunicació i protocol de Barcelona 2014, la 76a sessió internacional de l’eyP, que tindrà lloc aquest estiu a la capital catalana.

iSAbEL PASToR bALAGuER Nascuda a Xàtiva (València) i resident a l’arc Mediterrani (catalunya/castelló/València). sóc comunicadora de pro-fessió i vocació. llicenciada en comunicació audiovisual i graduada en el Màster de Periodisme de BCNY, de la uB (menció «millor alumna»). He passat per diverses emisso-res de la cadena seR, per la secció de política de tV3 i, ara mateix, sóc redactora i presentadora de competicions de vela per a Panorama Vela (programes per a teledeporte i canal+). quaderndeperiodista.blogspot.com | @pipabel.

eL DesTí De La UNIÓ eUROpea,peNDeNT DeLs eUROpeUsaRticle GuaNyadOR

L’eUROpa DeLs jOves,Camí UTòpIC amb fUTURaRticle fiNalista

eUROpa sí qUe INTeRessaaRticle fiNalista

articles2009

La pOLÈmICa apROvaCIÓ DeL TRaCTaT De LIsbOa DespRÉsDeL NO a La CONsTITUCIÓ pOsa eN DUbTe eL fUTUR UNIONIsTa D’eUROpa

“Facilitem el pas d’una Europa dels Estats a una Europa dels ciutadans”, escrivia Valery Giscard d’Estaing, expresident francès i promotor de la frustrada constitu-ció, el mateix dia del nomenament dels nous comissaris de la Unió Europea. La for-mació artificial del vell continent ha estat fins ara de naturalesa funcional, centrada a satisfer les aspiracions econòmiques dels Estats, la fe en el consum i l’aliança dels interessos nacionals. Ara, després del plantejament d’anar més enllà en la unió fe-deral i en l’ampliació de poders i d’Estats, els europeus ens hem fet enrere. La pre-gunta que cal respondre és: cap a on va Europa? O millor: cap a on volem que vagi?

L’egOIsme sObIRÀ“L’ideal seria anar cap a uns Estats Units d’Europa”, sentencia el director de la pres-tigiosa revista Foreign Affairs i codirector de l’Institut d’Integració Europeu a Mèxic, Jordi Bacaria. Des de la seva perspectiva econòmica defensa la possibilitat que la Unió esdevingui un Estat federal real, més enllà d’un mercat comú, amb una po-lítica monetària forta i un mecanisme financer autònom. La falta de compromís d’alguns Estats membres “respon a raons polítiques, no econòmiques”, i afegeix: “el no de Suècia i l’actitud del Regne Unit i Dinamarca són exemples claríssims de protecció de la sobirania nacional”. Francesc Morata, professor i politòleg expert en integració europea, opina que el camí de la Unió hauria de dirigir-se cap a una “federació d’Estats mantenint les diferències culturals”. La Constitució europea no es va aprovar, en part, perquè exigia massa compromís als Estats, perquè els feia formar part d’un supraestat artificial sense caràcter polític ni cultural. “Ens falten trets identitaris”, assenyala Morata. El professor ho justifica dient que “són més im-portants uns drets i uns valors comuns que identifiquin els europeus, com ara la justícia, la pau, els drets humans o el medi ambient”. J. Weiler ja va pronosticar al Journal of Common Market Studies que la “retòrica constitucional” era un gran perill per al procés d’integració.

La Fundació Catalunya-Europa, presidida per l’expresident de la Generalitat, Pas-qual Maragall, treballa en moltes direccions, una d’elles és la identificació de la societat civil catalana amb la consciència cívica europea. Max Vives, director de la Fundació, explica la importància de sentir-nos europeus i en aquest sentit assenyala que els símbols culturals són responsables d’aquests sentiments i per aconseguir-ho “estem posant en català la lletra de l’himne d’Europa, entre d’altres accions”. Incidir en la política a través d’estudis de bones pràctiques i en la societat són els seus objec-tius. Els Estats es van dissipant, van perdent força, perquè “cada vegada tenen menys competències, ja sigui per cedir-les a les comunitats o regions, o a la Unió Europea”. Vives, defensor de la postura que Europa ha de ser un Estat constituent, raona que el pas següent “ha de ser la Constitució” feta des del poble i a través dels mitjans digi-tals, els quals “democratitzen la informació i la participació”.

ANNA bELLoRbí

eL DesTí De La UNIÓ eUROpea,peNDeNT DeLs eUROpeUs

La veU DeL pObLe eUROpeUEl dèficit democràtic de la Unió, la falta de personalitat jurídica internacional o l’ab-sència d’un cap visible del Consell Europeu han estat fins ara els defectes corregits pel Tractat de Lisboa. El nou Tractat presenta, a més, la Iniciativa Ciutadana, per la qual un milió de ciutadans procedents d’un nombre significatiu d’Estats poden pro-posar directament a la Comissió un iniciativa legislativa. Per a Didier Chabanet, doc-tor en ciències polítiques, la nova participació ciutadana és controvertida, perquè “obre la caixa dels trons”, dóna la possibilitat de donar veu “a grups, per exemple, d’extrema dreta i recrear a gran escala la tensió cultural i política viscuda els últims mesos a Suïssa”. Vives veu amb bons ulls la iniciativa, perquè donarà l’oportunitat als europeus “d’organitzar-se transversalment per aconseguir un interès comú” i així fer que més d’una nacionalitat s’identifiqui amb una mateixa causa europea.

L’eUROpa DeL fUTURLa recerca de l’essència política del vell continent comença a l’Haia el 1948 i arribafins avui, a Lisboa, l’any 2009. El període entre l’un i l’altre ha estat convergent, lenti imprevisible. L’horitzó del continent és, si més no, difuminat. Francesc Morata pronostica dos possibles futurs per a la Unió: l’Europa de les dues velocitats, amb països integrats al 100 % amb una mateixa política exterior, de defensa i una fis-calitat comuna i envoltats per un segon cercle d’Estats que no accepten totes les normes comunes, i una Europa d’entre 35 i 40 Estats, que seguirà funcionant com ara, amb la necessitat visible de més integració. Calum Shaw, anglès, sociòleg i es-tudiant d’integració Europea, dóna suport a una idea híbrida: “arribarà un dia en què Europa no podrà créixer més. El Consell tindrà tants membres que haurà d’aug-mentar la proporció de decisions per majoria qualificada, cosa que formarà part del proper tractat”. Shaw veu també una Europa amb múltiples velocitats i d’una geo-metria diversa, “uns temes aniran cap a la integració, com ara l’economia, i d’altres cap a la cooperació, com ara la cultura o l’educació”. La identitat europea, segons Shaw, rau en la necessitat d’explicar la història de la integració a les escoles.

La pORTa qUe ObRe LIsbOa París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça i Lisboa. Encara és d’hora per saber el nom de la propera norma comuna; ara per ara només podem especular amb les mancances de Lisboa. El Tractat permet una Europa amb més presència exterior i actuar amb identitat pròpia en nom de la Unió, crea la presidència permanent del Consell Europeu, Herman Van Rompuy i la figura de l’alta representant per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Catherine Ashton. Malgrat això, són moltes les de-mandes pendents que haurien de formar part del pròxim tractat. La representabili-tat és un dels ítems més discutits i la raó principal per no parlar-ne és que no s’ade-qua a la maduresa de la Unió. Morata assenyala que cal un únic Consell Europeu, en què sempre hi hagi els mateixos ministres i una representació més concreta dels Estats. Max Vives afegeix que el president europeu ha de ser elegit directament pels ciutadans i Morata puntualitza “amb dos vicepresidents de països diferents” i que la Comissió sigui elegida pel Parlament. Bacaria remarca la necessitat de definir l’obligatorietat de formar part de l’Eurozona i la constitució d’un govern econòmic

i una autoritat que controli el BCE, a més d’un “pressupost generós que representi com a mínim el 10 % del PIB, i una política fiscal comuna”.

La presidència d’Espanya al Consell i les dues noves figures polítiques, el president del Consell Europeu i l’alta representant per a Afers Exteriors, seran les encarrega-des d’engegar el Tractat de Lisboa en ple període de crisi i de començar a decidir el destí d’Europa.

eL DIsCURs DeLs peRsONaTges

“No tindrem un nou tractat fins d’aquí 10 anys, com a mínim. La Unió Europea s’ha de dirigir cap a una federació i mantenir les divergències culturals entre països. Al Tractat de Lisboa li falta, entre moltes coses, establir un únic Consell Europeu, un president escollit directament pel poble i una Comissió sorgida del Parlament, que escull el ciutadà, no l’Estat.”

FRANCESC moRATAexpert en política de la unió europea

“No crec que se celebri un nou tractat en molt de temps. La unanimitat és molt difí-cil. Si es demostrés que no té cap sentit ser dins d’Europa i fora de l’Eurozona, seria obligatori formar-ne part. Si Europa es consolida políticament, pot ser molt impor-tant al món, necessita un sistema presidencialista com el dels EUA.”

JoRDi bACARiApresident de “Foregin Affairs” i de l’institut d’integració europea a Mèxic

“Els tractats són un instrument jurídic, hem de generar un espai europeu i comen-çar un període constituent, que sigui la població qui generi la norma europea, a tra-vés, per exemple, dels mitjans digitals. Lisboa significa un gran pas internacional, però li falta pes polític. D’aquí 50 anys veig Europa com un país i per aconseguir-ho cal el consens dels països i una ciutadania europea perfectament definida.”

mAX ViVESdirector de la fundació catalunya-europa

“Arribarà un moment que Europa no podrà créixer més, serem molts membres, per la qual cosa el Consell haurà de prendre decisions per majoria qualificada. Crec que veurem una Europa de diverses velocitats i depenent de quins temes parlarem d’in-tegració o de cooperació. Culturalment, la Unió serà encara més heterogènia. Per aconseguir una veritable ciutadania hem de començar per explicar la història de la integració europea a les escoles i fer un periodisme europeu més visible.”

CALum SHAWsociòleg i estudiant d’integració europea

Girona, 20 d’agost. L’auditori de Caixa Girona és ple de gom a gom. Al pati de bu-taques hi seuen prop de dos-cents joves d’entre 16 i 22 anys. Els nois porten ame-ricana i corbata, la majoria de les noies, vestit. Fan servir cartolines de colors amb rètols per demanar el torn de paraula i quan intervenen ho fan en anglès, parlen sobre Europa i en fan una argumentació força raonada. La reunió sembla un con-grés d’empresaris o polítics. De fet, pretén ser una simulació el més fidel possible d’una sessió plenària del Parlament Europeu. Té lloc dins la primera trobada inter-nacional a Espanya del Parlament Europeu dels Joves, més conegut pel seu nom en anglès, European Youth Parliament (EYP).

L’EYP és una organització sense ànim de lucre ni adscripció política, que s’estén per tot Europa i que comença a arrelar a Espanya, sobretot a Catalunya, d’on són els dirigents de la delegació estatal. Aquesta té només tres anys i és fruit de la iniciati-va d’estudiants que havien participat en trobades internacionals a través d’escoles andaluses i catalanes.

“L’objectiu bàsic és acostar la política europea als joves de tot Europa. També bus-quem trencar les fronteres entre els diferents països perquè hi hagi un intercanvi cultural”, explica Lluís Solervicens, vicepresident de l’EYP espanyol.

Tenir una ment oberta a altres cultures és un dels requisits bàsics per a ser membre del “European Youth Parliament”. Formar part de les activitats d’aquesta organitza-ció no és gaire fàcil. S’han de passar uns processos de selecció previs on es valora el nivell de coneixements de temes europeus i d’anglès, que és la llengua de comu-nicació, així com la capacitat discursiva. Perquè cada trobada de l’EYP és, sobretot, un debat continu que guanya qui sap defensar més bé els arguments propis i que acaba, sovint, amb una resolució destinada als mateixos diputats europeus.

TaN a pROp, TaN LLUNYLes darreres eleccions al Parlament Europeu van deixar dues coses clares: l’avenç de la dreta a Europa i el poc interès que desperten aquests comicis, especialment entre els joves electors, que són els que han liderat l’abstencionisme. Ells són qui menys van a votar, però també són la clau per desxifrar les raons d’aquest problema.

Els joves de l’EYP van promoure la participació electoral el passat 7-J, però l’exis-tència d’aquesta entitat i de moltes altres de caire juvenil i europeu demostra “que els partits no són l’únic actor per fer política. Tu pots fer política des dels partits i també des d’altres òrgans. Això és el que la gent jove està començant a entendre” i això és el que pensa Raül Romeva, eurodiputat català i vicepresident del grup Els Verds/ALE.

“S’hauria de treballar contra la llunyania de les institucions i desenvolupar iniciati-ves de caire europeista que fomentessin el debat”, afirma Adriana Díaz, secretària de l’EYP espanyol que proposa, contra el desinterès i l’abstencionisme, la medici-na que proporciona la mateixa organització a la qual pertany. De manera semblant pensa Lluís Maria de Puig, president de l’Assemblea Parlamentària del Consell

iSAbEL PASToR bALAGuER

eUROpa sí qUe INTeRessa

d’Europa: “la sopa de sigles que existeix a Europa és un embolic. No podem dema-nar als joves que segueixin la feina de les institucions europees fàcilment. Ara bé, el que hauríem de fer és explicar-ho millor tots, els polítics i els periodistes, perquè la gent pugui percebre clarament el que es fa i per què es fa.”

La percepció que té d’Europa l’EYP va una mica més enllà de l’oficial. L’organit-zació està formada per trenta-tres comitès estatals, sis més dels que caldria espe-rar si aplicàrem l’esquema dels països membres de la Unió. Inclou estats que són candidats a formar-ne part, com ara Turquia. N’hi ha d’altres que no són a la llista d’espera i que, fins i tot, sembla difícil que es puguin entendre entre ells, com ara Rússia i Geòrgia.

A Espanya ja s’està organitzant la selecció dels participants per a les trobades inter-nacionals de la tardor del 2010 i la primavera del 2011. Tindrà lloc del 29 d’abril al 2 de maig, a Saragossa, on es triarà gent que, de debò, té interès per Europa.

La generació actual de joves catalans i espanyols és considerada la més europea fins al moment. viatjar a les capitals europees, tenir amics a l’estranger i parlar anglès o francès com a segona llengua són fets comuns a les vides de gran part dels joves d’avui. els peixos no s’estranyen de l’aigua, els joves no s’estranyen d’europa. se-gons enquestes del Centre d’Investigacions sociològiques (CIs), una àmplia majo-ria es declara a favor de la Unió europea (Ue) i són conscients que amb el temps aug-mentarà la influència de les decisions preses a les institucions europees en el seu dia a dia. malgrat això, resulta contradictori que aquests mateixos joves no mostrin interès per les notícies relacionades amb la Ue i que tampoc tinguin la intenció de votar a les eleccions europees. això denota que els joves tenen una adhesió instru-mental, però no sentimental cap a la Unió europea. europa és un amor del cap més que no pas del cor, i els amors del cap mobilitzen poc.

En general, els joves catalans i espanyols mostren molt poc interès per la política. La motivació per participar creix amb l’edat fins arribar al màxim cap als 40 anys. La política és un conjunt de realitats complicades, processos complexos i tècnics, i per això, és necessària una certa experiència i pràctica per participar activament en l’àmbit polític. Els joves, en general, tenen poca confiança en la política a causa de la manipulació i dels enganys que es descobreixen dins del funcionament del sistema polític actual.

Aquest desinterès s’accentua quan ens traslladem a la política europea, perquè se-gons dades del CIS, aproximadament el 50 % dels joves es declara poc interessat en la informació relacionada amb la UE. La desafecció dels joves catalans i espanyols cap a la idíl·lica Unió Europea no és aleatòria, sinó que hi ha un seguit de factors que fan que l’actitud dels joves cap a la política europea sigui la indiferència. En primer lloc, existeix una llunyania teòrica de les institucions europees respecte la ciutadania, en el sentit que no es veu l’efecte real que les decisions preses a Europa tenen en la vida quotidiana dels joves. Segons Joan Botella, catedràtic de Ciències Polítiques de la UAB i president de l’European Platform of Regulatory Authorities (EPRA), hi hauria d’haver una connexió més directa i clara entre l’activitat dels par-lamentaris i els seus electors. D’aquesta manera, Botella proposa que “si a la part superior de la carta de la declaració de la renda que reben aquests dies els espanyols posés “Parlament Europeu” enlloc de “Ministerio de Hacienda”, la gent probable-ment pararia més l’orella per conèixer la influència d’aquesta institució.”

Quan es parla d’Europa, una boirosa nebulosa de dubtes apareix al cap de la gran majoria de joves. No tenen clar quines decisions es prenen al Parlament Europeu, quines a la Comissió Europea i quines al Consell de Ministres. Tampoc se sap del cert quin és el Dia d’Europa, ni cada quan se celebren les eleccions europees. I en fer referència al nom de Hans-Gert Pöttering, actual president del Parlament Eu-ropeu, la majoria fa cara de confusió. Així doncs, un segon problema és la manca d’informació, ja que el 54 % dels joves entre els 18 i els 24 anys creu que té poca informació sobre la UE i no sap com tenir-hi accés.

ADRiANA DíAz mARTíN-zAmoRANo

L’eUROpa DeLs jOves,Camí UTòpIC amb fUTUR

Tanmateix, alguns estudiosos del comportament dels joves davant la política afe-geixen un tercer factor que conduiria a la desafecció que hi ha cap a Europa. L’ideal de la “Unió dins la diversitat” dels països que conformen la UE neix en un context determinat, després de la 2a Guerra Mundial, i aquesta filosofia de fons no s’ha re-novat encara. D’aquesta manera, si el projecte europeista no està prou actualitzat, els joves no acaben de comprendre quin sentit té parlar d’una Europa en comú.

Des del punt de vista dels joves, la construcció europea basada en valors europeus comuns és vista com un camí utòpic, però fet i fet no és un projecte tan llunyà. Si som part de la generació més europea del moment, aprofitem-ho, siguem capaços de fer un pas endavant i acostar-nos a la política europea, que sense adonar-nos-en afecta el nostre dia a dia d’una manera transcendental. Europa i els joves no són vies paral·leles sense punts en comú, sinó que són dues vies construïdes a partir d’un mateix entramat que ens ha de portar cap al futur.

XAVi SoRiNASsóc productor del Morning show d’M80 ràdio, amb sergi Mas. He treballat a les redaccions d’europa fM, d’Onda cero, BtV i del diari ADN, i he codirigit el documental Bitllet d’anada (tV3).

NACHo mARTíN bLANCollicenciat en Periodisme i ciències Polítiques i de l’admi-nistració, col·laboro habitualment en diversos mitjans de comunicació tant escrits, com audiovisuals, com ara l’aBc o el diari digital crònica Global. Participo com a comenta-rista de l’actualitat política en tertúlies de ràdio i televisió com ara Matí a Quatre Bandes (RNe), El Món a Rac1, El Debat de la 1 (tVe) o 8 al dia amb Josep cuní.

ADRià ATTARDi ViLLAR Vaig néixer a Barcelona el 24 de gener de 1991. Vaig co-mençar a fer pràctiques periodístiques amb 12 anys i, des d’en fa un, sóc graduat en periodisme per la universitat Pompeu fabra. Vaig ser becari a la secció internacional de La Vanguardia  i, durant el meu intercanvi universitari de sis mesos a israel, vaig treballar amb el corresponsal d’aquest diari a la regió, Henrique cymerman, amb qui encara col·laboro.

UNa hIsTòRIa De seDUCCIÓ(De CeRveLLs)aRticle GuaNyadOR

pOR La NORmaLIzaCIÓNDe LOs LObbIes eN La UeaRticle fiNalista

eNTRevIsTa a DaNIeL CaLLeja“eL pRaT TIeNe UNas pOsIbILIDaDes eNORmes”aRticle fiNalista

articles2010

“es bUsCa INvesTIgaDOR. NO ImpORTa L’eDaT NI La NaCIONaLITaT. es va-LORa: TeNIR UN pROjeCTe aRRIsCaT, amb pOTeNCIaL I qUe es pUgUI DUR a TeRme a eUROpa DURaNT eLs pROpeRs CINC aNYs. sOU apROxImaT: 2 mILI-ONs D’eUROs. INTeRessaTs: eNvIaR La pROpOsTa a L’eRC.”

Aquest anunci no apareixerà mai publicat en una web oficial de la Unió Europea, però és el missatge que es destil·la dels premis Advanced Grant i Starting Grant. El primer reconeix la trajectòria d’un investigador de llarga experiència, mentre que el segon busca potenciar la carrera de joves promeses de la ciència. Tots dos volen oxigenar projectes que, sovint per falta de finançament, queden arxivats als despat-xos dels laboratoris. L’objectiu final? Seduir els cervells més brillants dels diferents camps de la ciència perquè treballin (o vinguin a treballar) a Europa.

L’European Research Council (ERC) és la institució encarregada d’atorgar aquestes beques. Va ser creada per la Unió Europea el 2007 i s’emmarca en el programa “Ide-es”, aprovat en el 7è Programa Marc (FP7). Durant el període 2007-2013, el pressu-post de l’ERC és de 7.500 milions d’euros.

2.900 pROpOsTes

En cada convocatòria, milers d’investigadors envien els seus projectes per optar a una part del pastís, que es reparteix entre els escollits. Romain Quidant i Niek Van Hulst són dos d’ells. El primer, francès. El segon, holandès. Experts, tots dos, en Na-nofotònica, viuen a Catalunya i treballen a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), a Castelldefels.

Quidant és un dels 427 Starting Grants 2010. Doctor en Física, el seu projecte va ser seleccionat entre les gairebé 2.900 propostes presentades. En aquesta edició, la mit-jana d’edat dels Starting Grant -10 dels quals han anat a parar a Catalunya- s’ha situ-at en els 36 anys, i les dones representen el 26,5% dels premiats. Durant els propers cinc anys, l’investigador francès aplicarà les propietats de les nanopartícules d’or en els camps de l’òptica quàntica i la química. Per fer-ho, Quidant disposarà d’una beca de gairebé un milió i mig d’euros, que li servirà per contractar investigadors de perfils molt concrets. El que més valora d’aquesta iniciativa de l’ERC és que fa pos-sible la recerca fonamental, arriscada, que s’allunya de les directrius imposades per les agències de finançament que només busquen aplicacions immediates, sovint lligades a la indústria’.

En aquest sentit, Van Hulst destaca que la injecció de diners de l’ERC permet “man-tenir la competitivitat dels investigadors europeus, que no han d’invertir tots els seus esforços en buscar finançament”. El 2009, l’investigador holandès va ser pre-miat amb l’Advanced Grant, i té previst invertir els 2 milions i mig d’euros de la beca en material i en ampliar la plantilla. Van Hulst explica, satisfet, que “ara pot anar a buscar els millors” per treballar en el seu projecte de crear nanoantenes capaces de comunicar-se amb les cèl·lules.

XAVi SoRiNAS

UNa hIsTòRIa De seDUCCIÓ(De CeRveLLs)

Seria massa precipitat preguntar-se si els Advanced i els Starting Grant aconsegui-ran una Europa més competitiva, capaç de mantenir el talent “a casa” i alhora ex-portar coneixements. Això no es podrà verificar almenys fins d’aquí a cinc anys, amb els resultats dels projectes becats sobre la taula. Ara bé, i sense anar massa lluny, el premi Nobel de Física del 2010 ha sigut per Konstantin Novoselov, investigador rus resident a Manchester, que fa tres anys ja va ser mereixedor d’un Starting Grant de l’ERC. Coincidència o primer senyal d’una bona història de seducció?

Forma parte de la Comisión desde 1986, donde ha sido miembro del servicio jurídi-co y jefe de los gabinetes del ex-comisario de Cultura y Asuntos Audiovisuales, Mar-celino Oreja, y de la desaparecida Loyola De Palacio, ex-vicepresidenta de la Comi-sión y ex-comisaria de Energía. Desde hace seis años, este licenciado en Derecho y Ciencias Económicas se hace cargo de los cielos del viejo continente, con el objetivo de que, algún día, éstos se conviertan en uno solo.

Habrá sido un año especialmente movido para usted…Todos los años son interesantes y muy intensos para el sector aéreo, que como sec-tor global se halla muy expuesto a shocks externos. Es verdad que 2010 ha sido un año de múltiples crisis y acontecimientos imprevisibles para la aviación.

Algunos consideran que las medidas en el caso del volcán Eyjafjallajökull fueron exage-radas ¿En qué porcentaje se siente satisfecho de la gestión del caos?Era necesario encontrar una solución para abrir el espacio aéreo evitando las con-secuencias del volcán: más de 100.000 vuelos cancelados, 20 millones de pasajeros afectados y cientos de millones de pérdidas para la economía en general. Pienso, sinceramente, que la Comisión tuvo un papel clave junto a la presidencia española y Eurocontrol para lograr abrir el espacio aéreo. Conseguimos actuar con eficacia y, lo que es más importante, sin que hubiera que lamentar ningún incidente o acci-dente aéreo por esta causa.

Y en España, los controladores ¿Qué valoración le merece lo sucedido?La Comisión Europea ha seguido muy de cerca la situación. Es verdad que se trata de una cuestión que debe resolverse a nivel nacional con arreglo a los procedimien-tos y reglas del Derecho español, pero nos preocupa el impacto en la red europea de este tipo de situaciones ante la perspectiva del Cielo Único Europeo.

El Gobierno aprobó el decreto de la discordia un día antes del inicio del puente¿No había una forma mejor de manejar este conflicto?No corresponde a la Comisión Europea pronunciarse sobre las decisiones a nivel nacional. Lo que sí estamos dispuestos a examinar es si procede una acción a nivel del gestor de la red europea (Eurocontrol) en la medida en que situaciones naciona-les afecten al tráfico aéreo a nivel de la red.

Casos como éste demuestran el monopolio del Estado en el control del sector aéreo ¿Qué falta para la consecución de un verdadero Cielo Único Europeo?El Cielo Único Europeo es uno de los proyectos emblemáticos de la UE en este sector.

Nuestro objetivo de aquí al 2012 es consolidar los bloques de espacio aéreo fun-cionales, ser más eficaces en la reducción de costes, facilitar la movilidad de los controladores en la UE, designar oficialmente a Eurocontrol como gestor del Cielo Único Europeo y transformar la actual fragmentación del espacio aéreo europeo, unificando la gestión.

ADRià ATTARDi ViLLA

eNTRevIsTa a DaNIeL CaLLejadirector de transporte aéreo de la Comisión Europea“eL pRaT TIeNe UNas pOsIbILIDaDes eNORmes”

Así conseguiríamos mejorar significativamente aspectos como los retrasos, la com-petitividad de nuestras compañías, las emisiones de CO2 y la capacidad del espacio aéreo en situaciones de congestión.

Volviendo al decreto, el Gobierno español ha anunciado la privatización del 49 % de AENA y de la gestión de los aeropuertos de Barcelona y Madrid ¿La lucha contra el défi-cit justifica medidas como ésta?En Europa hay distintos modelos de gestión aeroportuaria. El Tratado de Lisboa es neutro en relación a la propiedad. En consecuencia, entiendo que la titularidad pública o privada de los aeropuertos no debe ser óbice para que éstos desempeñen la función esencial que les corresponde en nuestras sociedades.

Tal vez éste sea el único camino para que El Prat despegue definitivamente…¿Ve a Barcelona como hub en un futuro próximo?El aeropuerto de El Prat tiene unas posibilidades enormes. En un momento de sa-turación de las infraestructuras aeroportuarias en toda Europa, España dispone de una situación competitiva favorable gracias a la ampliación de capacidad resultan-te, por ejemplo, de la nueva terminal de Barcelona, que podría consolidar y desarro-llar aún más su función de hub.

El poder y la influencia de los lobbies en todo el mundo es una realidad incontesta-ble, por más que los gobernantes se empeñen en demostrar su independencia y su compromiso con el interés general. La presencia de los grupos de interés en todos los ámbitos de decisión, tanto nacionales como supranacionales, se pone de mani-fiesto periódicamente y se concretiza en muchas de las decisiones adoptadas por los diferentes gobiernos.

En los Estados Unidos, allí donde mayor es el poder de los lobbies, su acción está perfectamente delimitada y regulada, desde 1995, por una ley que establece el re-gistro obligatorio de los lobbies, así como un desglose detallado de sus ingresos y de sus gastos. Con anterioridad, allá por 1946, se había promulgado ya la Federal Regu-lation of Lobbying Act, primer reconocimiento formal de la actividad de los lobbies a escala nacional, que tuvo un efecto catártico sobre su hasta entonces controvertida imagen pública.

Por su parte, en la Europa de mediados del siglo XX los lobbies no gozaban de buena prensa, hasta el punto de que, hasta la década de 1980, los grupos de interés de ám-bito europeo eran vistos mayoritariamente como organizaciones dedicadas al tráfi-co de influencias. Sin embargo, en opinión de uno de los académicos de referencia en la materia, Justin Greenwood, en el último decenio han proliferado los grupos de interés organizados a escala europea, como resultado del creciente poder de las instituciones supranacionales.

maYOR CONTROL, maYOR ReNDImIeNTOPues bien, hasta fechas muy recientes existía un vacío legal en torno a la actividad de los lobbies europeos que les permitía recorrer resueltamente los pasillos de Bru-selas sin rendir cuentas ante nadie pero, eso sí, influyendo decisivamente en las decisiones de los representantes de los veintisiete Estados miembros.

Afortunadamente, parece que esta situación, fuente inagotable de picaresca y con-fusión, está empezando a cambiar últimamente, concretamente desde junio del 2008, cuando la Comisión Europea aprobó la creación de un registro de inscripción facultativa para aquellos grupos de interés que actúen en la trastienda de las insti-tuciones europeas y que aspiren a demostrar su compromiso con la transparencia, así como la total legitimidad de sus respectivas actividades. No obstante, el hecho de que, al contrario que en los Estados Unidos, se trate de un registro no obligatorio puede convertir la medida en papel mojado para los más de 15.000 cabilderos que día tras dia se dan cita en el Parlamento Europeo. La Comisión Europea reconoce, en su Libro Verde sobre la Transparencia, que la labor de los grupos de presión “es una actividad legítima en un sistema democrático”, y añade que “contribuye a lla-mar la atención de las instituciones sobre asuntos importantes”.

NACHo mARTíN bLANCo

pOR La NORmaLIzaCIÓN De LOs lobbies eN La Ue

La actividad de los lobbies en la arena de la Unión Europea tiende a consolidarse al paso que se estrechan los lazos entre los Estados que la integran, si bien, al mismo tiempo, su margen de maniobra se estrecha siempre que el proceso de integración europea se ve obstruido por los particularismos de los Estados. Asimismo, la pre-sión de los lobbies europeos orientada a evitar las inclinaciones reguladoras sobre su actividad por parte de la Comisión Europea dificulta sobremanera el control de la legalidad de sus acciones.

Así pues, no resulta descabellado sostener que la Comisión Europea haría bien en adelantarse a posibles escándalos de corrupción relacionados con la actividad de los lobbies instituyendo la obligatoriedad del registro de aquellos grupos que qui-eran actuar en el ámbito de las instituciones europeas. Ni que decir tiene que este requisito previo no suprimiría la posibilidad de irregularidades y corruptelas, como lo demuestra el escándalo Abramoff en los Estados Unidos, pero sí aseguraría un mayor control sobre los grupos de presión, así como un mayor aprovechamiento de sus inestimables conocimientos y habilidades.

TANiT PARADA-TuR eivissa, 1985. sóc llicenciada en dret i ciències Polítiques, especialitzada en relacions internacionals, per la uaB i màster en periodisme per la uB-columbia university. el darrer any de carrera, estudiant i treballant a sidney (austràlia), em va impulsar a dedicar-me al periodisme, on he treballat en el camp del periodisme musical, com a reportera del Diario de Ibiza i a la televisió d’eivissa i formentera; també he fet pràctiques a l’agència catala-na de Notícies. actualment exerceixo de responsable de premsa i comunicació d’un partit polític català. 

JoAquíN moNTóNBarcelona, 1976. sóc llicenciat en Matemàtiques i comu-nicació audiovisual. He treballat com a docent, editor i periodista.

LAuRA bATALLA Politòloga i periodista. Màster en afers europeus pel col-legi d’europa. Vaig Guanyar el i Premi catalunya europa segle 21 de la fundació catalunya europa. actualment treballo com a assessora en el Parlament europeu i sóc especialista en afers ue-turquia.

DesCObRINT La pOma a L’esCOLaaRticle GuaNyadOR

UN pasO aDeLaNTeaRticle fiNalista

La CRIsI De L’eURO,eLs mITjaNs I eUROpaaRticle fiNalista

articles2011

Mentre els comerços de la zona començaven a obrir i les primeres mercaderies del matí anaven arribant, un enorme camió s’aturava davant de l’escola Mossèn Jacint Verdaguer de Barcelona. Aquest fet es repetia un cop al mes, sempre el dilluns. Del seu interior, n’anaven sortint caixes carregades de taronges, que el repartidor col-locava en una petita habitació situada al primer pis de l’escola. Allí es quedaven fins dimarts, el dia en què es permetia repartir la fruita entre els alumnes. L’operació es repetia des de l’octubre fins a finals de curs, cada vegada amb fruites diferents, i el cost era sempre el mateix: ni un euro.

“A cavall donat…”, sentencia la Roser Andrés, directora de l’escola Gayarre, a Bar-celona. “Vam rebre un correu electrònic del Departament d’Agricultura de la Ge-neralitat i vaig pensar que podia estar bé.” Llavors feia un any que s’havia aprovat, l’any 2008, el reglament europeu del qual va sorgir la iniciativa. Es consolidava així el programa “Fruita a les escoles”: un repartiment gratuït de fruites i hortalisses a nens d’edats compreses principalment entre els 3 i els 6 anys. Una proposta amb pretensions molt ambicioses que, segons conclou un informe recent del Tribunal de Comptes Europeu, no ha aconseguit, però, demostrar la seva eficàcia.

Els objectius eren millorar la salut i reduir l’índex d’obesitat infantil i, alhora, in-cidir en el mercat agrícola. La Generalitat va participar en el projecte (actualment en la seva tercera convocatòria) aportant-hi un 50 % del total, que el curs 2009-2010 va fregar el milió d’euros. El pressupost de la Unió era de 90 milions d’euros, dels quals 6,5 corresponen a Espanya.

A les aules, la majoria dels nens estaven entusiasmats, tot i que no tots. “Alguns es posaven molt contents, d’altres feien fàstics”, explica la directora de l’escola Gayar-re, la Roser Andrés, en recordar el cara a cara amb les primeres taronges. Els dies en què l’escola es transformava en fruiteria, la maduixa acaparava tota l’atenció. La Be-goña Sanabria, cap d’estudis de la Mossèn Jacint Verdaguer recorda: “Al·lucinava. Fins i tot havíem de demanar-los que paressin de menjar”. De vegades hi havia nens que, per raons “culturals”, no solien menjar fruita. “Alguns no sabien ni què era una poma”, explica.

El reglament ja assumia que si es limitava al repartiment de fruita entre els alum-nes, sense anar més enllà, la iniciativa no tenia perquè tenir un impacte directe en la salut dels infants. L’important no era “augmentar el consum mitjà, sinó acon-seguir que el major nombre possible de beneficiaris arribés a un consum mínim”. Catalunya està relativament ben posicionada. Segons dades del Ministeri de Medi Ambient, cada alumne català consumeix 57 quilos de fruita cada any, 5 quilos per damunt de la mitjana. Però arribar als alumnes amb un consum inferior no és fàcil. “És pràcticament impossible determinar quines escoles poden tenir deficiències de consum,” reconeix Domènec Vila, director General d’Alimentació i Qualitat de la Generalitat. “No hi ha eines per a això”. A més, amb només 80 cèntims per any i per nen queda poca credibilitat per al programa i per a l’efecte real en la salut de cada alumne. El pla econòmic no és molt diferent: “l’efecte en el mercat no és significa-tiu,” diu Vila.

TANiT PARADA-TuR

DesCObRINT La pOma a L’esCOLa

El curs 2011-2012 el programa s’ha iniciat més tard. “És una iniciativa prioritària, però s’havia d’ajustar”. Domènec Vila, reconeix que la crisi econòmica també ha arribat al repartiment de fruites que, aquesta vegada, ha començat al gener. Malgrat tot, més de 300.000 alumnes se’n beneficiaran, en comparació amb els 50.000 de l’any passat.

“Crec que, per als més petits, sí que és efectiu. Com més grans són, més costa”, diu Núria Ferrer, de l’Escola Proa de Barcelona. Tant la Comissió com l’informe del Tribunal de Comptes coincideixen a dir que fins que no s’analitzin les primeres en-questes del 2012 no hi haurà dades empíriques que demostrin que la inversió, a més de benintencionada, és eficaç per satisfer el seu objectiu.

En els darrers mesos la crisi de l’euro ha estat la gran protagonista en els mitjans de comunicació d’arreu d’Europa. Que se n’hagi parlat molt, però, no vol dir que s’hagi fet correctament.

La cobertura informativa de la crisi ha estat durament criticada en els entorns més europeistes. Sovint s’ha acusat els periodistes d’agreujar la crisi en parlar de mane-ra sensacionalista sobre els mals de l’euro, qüestionant la solvència dels països i posant en dubte les decisions dels responsables polítics.

La decisió de l’aleshores primer ministre grec, Iorgos Papandreu, de convocar un referèndum per tal de sotmetre el pla d’ajut a la voluntat del poble grec, va ser rebut-jada quasi unànimement per la premsa europea. L’endemà de l’anunci, els princi-pals rotatius van presentar aquesta possibilitat com a “perillós cop de pòquer polí-tic” (Le Parisien), “amenaça a Europa i a la borsa” (France-Soir) i “pànic als mercats” (Les Echos).

La reacció dels mitjans de comunicació es va correspondre més amb la pròpia dels líders polítics i actors econòmics que no pas amb la seva funció de garants de la de-mocràcia i del pluralisme, en un moment en què prop del 60 % dels ciutadans grecs es mostrava en contra de l’acord establert.

En més d’una ocasió, els mitjans han preferit deixar de banda el debat democràtic per tal de tranquil·litzar els mercats. En d’altres casos, s’han convertit en portaveus dels mercats en fer un ús recurrent de les fonts financeres a l’hora d’analitzar la crisi, sense oferir alternatives a la versió política i econòmica dominant. En aquesta línea, un periodista de Le Monde afirmava a finals de novembre que la crisi “no és el resultat de l’excés especulatiu dels mercats, sinó de la impotència política i la falta de lideratge”.

El discurs anti-euro de la tradicional premsa sensacionalista anglosaxona és parti-cularment preocupant. Tret de comptades excepcions, com és el cas del Financial Times, The Guardian o The Independent, els diaris britànics s’han caracteritzat pel seu to nacionalista en relació amb la crisi de l’euro. Aquest fet és d’especial impor-tància si es té en compte l’enorme influència que exerceixen determinats diaris an-glosaxons en les agendes de Frankfurt i Brussel·les.

En aquest context, el principal desafiament del periodisme és el d’analitzar, inter-pretar i sobretot anticipar el què succeirà. Durant la primera dècada de l’euro, ni els líders polítics ni els mercats ni els mitjans van saber predir la davallada de la competitivitat econòmica del sud d’Europa ni les bombolles immobiliàries a Es-panya i Irlanda. Al seu torn, el principal repte de la Unió Europea és el d’impulsar noves mesures per tal de revitalitzar la importància de la democràcia en la presa de decisions comunitària.

LAuRA bATALLA

La CRIsI De L’eURO, eLs mITjaNs I eUROpa

Malgrat tot, la cobertura informativa de la crisi de l’euro ha donat lloc a un intens debat centrat en la dimensió política del projecte de construcció europea. Pensa-dors i dirigents polítics d’arreu d’Europa han fet sovint ús dels mitjans de comu-nicació per tal de prendre part en un debat sense precedents sobre la necessitat de més o menys Europa.

Darrerament, els editorials dels principals rotatius europeus han tendit a preocu-par-se per la falta d’ambició dels líders europeus respecte de la crisi econòmica i han apostat per la refundació de l’ambició política de la Unió.

Si bé ens els darrers 60 anys el continent europeu ha experimentat una integració política, econòmica i social, no ha acabat d’emergir una esfera pública comuna basada en l’ideal del filòsof alemany Jürgen Habermas. L’emergència d’una esfera pública d’aquestes característiques depèn de l’establiment d’un espai on els ciuta-dans puguin debatre sobre les qüestions europees que més els preocupen, sobre-passant les fronteres nacionals i les barreres lingüístiques. En aquest sentit, la crisi econòmica i d’identitat que travessa la Unió Europea pot suposar un nou punt de partida per a l’emergència definitiva d’aquesta esfera pública europea.

Si alguna virtud han tenido tiempos difíciles como los actuales ha sido sacar a la luz mecanismos del engranaje económico que años atrás ignorábamos. ¿Quién nos iba a decir que acabaríamos familiarizándonos con expresiones como deuda soberana o prima de riesgo o que las viviendas que comprábamos confiados en su revaloriza-ción ad infinitum pudieran llegar a ser la losa que ha hundido miles de economías familiares?

La Unión Europea no es como los Estados Unidos y mucho menos como China. Es difícil encontrar un equilibrio político en el que democracias tan dispares se sien-tan cómodas. La crisis actual no ha hecho más que poner en evidencia algunas de sus endémicas contradicciones, que, además, se han convertido en una seria ame-naza no sólo para el funcionamiento de la Unión sino también para su existencia futura tal y como la conocemos hoy en día.

eL eURO, ameNazaDOPero los problemas no son solamente de naturaleza política. La supervivencia del euro, símbolo de la unión económica, ha sido puesta por primera vez en duda y no sólo los países periféricos son los culpables de la situación actual. Alemania y Fran-cia en el año 2003 no cumplieron los objetivos de déficit y la Comisión Europea hizo la vista gorda. Nadie duda de que sin estos gigantes no hay Unión Europea ni euro que valgan y que la gravedad de la situación actual no tiene precedentes. Sin embar-go, no parece justo asignar a algunos países el papel de “bancos malos” en los que depositar los activos tóxicos políticos.

En Europa hemos sido poco previsores, y lo hemos sido todos. Es cierto que falsear las cuentas públicas como hizo Grecia o que la confianza que países como Irlanda o España depositaron en sendas burbujas inmobiliarias que conducían sin remedio a un callejón sin salida se han revelado como opciones poco inteligentes. No obstan-te, han sido bancos del norte de Europa los que en buena medida compraron deuda de los países que ahora tienen problemas sin hacer preguntas. Además, los crecimi-entos irlandés -¿recuerdan aquello del Tigre Celta?- y español en ningún momento fueron objeto de desaprobación alguna.

eUROpa: ¿seR O NO seR?En Europa debemos tomar decisiones coherentes. Para los países periféricos, la sa-lida del euro supondría una inmediata devaluación de la moneda que, aunque haría más atractiva la inversión extranjera y favorecería la exportación, también provoca-ría una pérdida de riqueza y una elevada inflación puesto que, por ejemplo, ni más ni menos que el petróleo se paga en dólares. Para las economías más potentes, la pérdida de poder adquisitivo de algunos de sus principales clientes sería también una nefasta noticia. La expulsión de algunas economías de la parte baja o la ruptura por arriba de los primeros de la clase serían opciones con graves contraindicacio-nes. Por lo tanto, parece deseable profundizar en la integración en lugar de desan-dar el camino.

JoAquíN moNTóN

UN pasO aDeLaNTe

Dicha integración debería ser real y consistir fundamentalmente en una cesión efectiva de soberanía. No será fácil convencer a países que han construido sus iden-tidades en contraposición con la de sus vecinos de que deben ceder soberanía en aras de un futuro bien común. En este sentido, el rechazo de Gran Bretaña a la re-forma del Tratado de Lisboa impulsada por Francia y Alemania es una muy mala noticia.

La NeCesIDaD De CambIOs INTeRNOsEspaña tiene sus propias contradicciones y si Europa cambia también debería ha-cerlo el Estado. Territorios con fuertes componentes identitarias como Catalunya y les Balears no podrían quedar desdibujadas en una Europa en la que España hubie-ra cedido parte de su soberanía. Los sucesivos gobiernos españoles deberán acercar sus diferentes realidades económicas, culturales y lingüísticas a los centros de po-der autonómicos surgidos de la nueva situación para que éstos se sientan cómodos en una Europa en la que la interlocución con Madrid no bastará para dar respuesta a los problemas de los ciudadanos. Hará falta política, mucha política, para encon-trar un nuevo punto de equilibrio.

ESTHER DEL CAmPo LoRENTE Valls, 1987. sóc llicenciada en periodisme (uRV) i tinc un Màster en estudis avançats en comunicació (uPf). He treballat i col·laborat com a periodista al setmanari El Pati de Valls, El Punt, Diari de Tarragona, Onda Rambla-Punto Radio tarragona, tV3, informativos telecinco o Expan-sión, entre d’altres mitjans. actualment, escric per a enti-tats com el departament de salut, l’Hospital sant Joan de déu, Mobile World Capital Barcelona o la Fundació Escle-rosi Múltiple.

PAu VALL i PRATBarcelona, 1992. Graduat en ciències Polítiques per la uPf (2010-2014). tinc un passat com a jugador de waterpolo i en el futur voldria dedicar-me a la recerca sobre l’eco-nomia política d’europa. Mentrestant, ajudo a difondre la unió europea des del bloc Sexy Europe.

miREiA CHAVARRiA Nascuda a Barcelona, vaig acabar la carrera de comuni-cació audiovisual ara fa tres anys. des de llavors, he com-binat el periodisme escrit, col·laborant en revistes com ara La Directa, amb la realització i muntatge  d’audiovisuals, especialment de documentals. la crisi em va portar, per una banda, a explorar altres professions, com ara la do-cència, i per l’altra, a viure a l’estranger on, per sort, he pogut seguir cultivant la meva passió per conèixer altres llengües i cultures.

La DOCTORa eUROpaa TaN sOLs UN CLICaRticle GuaNyadOR

La DemOCRÀCIa a eUROpaaRticle fiNalista

paU peR aLs meRCaTsaRticle fiNalista

articles2012

eLs seRveIs saNITaRIs eN LíNIa s’ObReN pas amb La mILLORa De La saLUT DeLs CIUTaDaNs I DeLs ReCURsOs De CaTaLUNYa I La UNIÓ eUROpea

“Doctor, què em passa?”. aquesta frase ja no només se sent a la consulta dels Cap o hospitals, sinó que, des de casa seva, alguns pacients fan arribar dubtes i preguntes al metge de família via Internet. De fet, els ciutadans, els professionals de la salut i els sistemes sanitaris de Catalunya i europa estalvien cada vegada més gràcies a l’ús de serveis de salut en línia com ara les videoconsultes, el telemonitoratge de malalties cròniques o la gestió del benestar de les persones grans a través d’aplicacions de tau-letes i telèfons mòbils, tot un repte en un context de recessió. fa més de deu anys que la Comissió europea actua en l’àmbit de l’esalut (salut electrònica) i recentment ha posat en marxa l’eHealth Action Plan per transformar la sanitat d’aquí al 2020.

“Els sistemes de sanitat europeus encara segueixen dempeus, però comencen a mos-trar fissures. És hora de comprovar l’estat de salut d’aquest model del segle XX”, se-gons Neelie Kroes, vicepresidenta de la Comissió europea i comissària de l’Agenda Digital per a Europa.

Amb aquest diagnòstic, la UE es prepara per oferir als ciutadans sistemes sanitaris sostenibles econòmicament, amb una medicina d’alta qualitat, a punt per fer front als reptes d’una població que envelleix. Un dels remeis és l’esalut, els serveis de sa-lut en línia, que es basen en l’ús d’eines digitals que permeten la interacció entre el pacient i el sistema sanitari o entre diverses organitzacions sanitàries perquè treba-llin alhora, la qual cosa permet la història clínica electrònica.

De fet, alguns Estats membres han fet una aposta decidida per la salut electrònica. Per exemple, la xarxa digital d’informació sanitària de Dinamarca, amb un dels sis-temes més eficients del món, aconsegueix estalviar diàriament 50 minuts de tasques administratives als metges, un temps que dediquen als pacients. També al nord, a estònia, els ciutadans tenen accés obert a tota la seva història clínica des del 2009. El 47 % dels estonians l’usa freqüentment per fer cerques, descarregar documents, ges-tionar receptes de medicaments i contribuir a actualitzar les dades demogràfiques.

CaTaLUNYa fa eLs pRImeRs passOs eN esaLUTUna iniciativa catalana en l’àmbit dels serveis sanitaris en línia és pediatria dels piri-neus, un consultori virtual coordinat per una cooperativa de professionals de la salut que cobreix tot l’alt Urgell. En un any de vida, s’han atès 139 consultes de pares de 150 nens i nenes registrats al web. Aquests són els resultats que el Dr. Jordi Fàbrega va presentar a la jornada “Salut 2.0, la xarxa al servei dels professionals”, al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB).

Ara per ara, Pediatria dels Pirineus ha aconseguit solucionar problemes d’accessibi-litat i de dispersió geogràfica pels pares i pediatres de la segona comarca més gran, però també la segona menys poblada de Catalunya. Al Pla de Sant Tirs, nucli de 390 habitants, a vuit quilòmetres dels serveis mèdics de la Seu d’Urgell, hi viu la Josefina Lladós, mare d’un nen de quatre anys i d’una nena de dos anys i mig. És usuària del

ESTHER DEL CAmPo

La DOCTORa eUROpa a TaN sOLs UN CLIC

servei de Pediatria dels Pirineus: “per a una família com la nostra, que hem d’agafar el cotxe per anar al Cap, el servei de consultori virtual no té preu”, assegura.

“Normalment en menys de 24 hores et responen i, si no ho fa el pediatra o la infer-mera dels teus nens, ho farà un altre de l’equip”, valora de manera satisfactòria la Josefina la seva experiència. Des del seu punt de vista com a mare, aquest servei a través de la xarxa li dóna tranquil·litat i seguretat, sense haver d’esperar a la propera revisió o perdre’s en fòrums d’Internet: “la maternitat és un món ple de dubtes dia-ris. No es tracta d’abusar dels nostres metges, però saps que a través del consultori [digital] els pots fer qualsevol pregunta i que et respondran quan tinguin el moment per fer-ho, sense molestar-los quan estan passant consulta”.

A la mateixa jornada del Col·legi de Metges de Barcelona, un dels responsables dels continguts als blocs i xarxes socials del CatSalut a la Catalunya Central, el Dr. Josep Vidal reflexionava sobre la qüestió: “volem aconseguir la responsabilització dels ciu-tadans en la gestió de la seva salut”. Actualment, els pacients tenen a la seva disposi-ció més de 10.000 aplicacions mòbils de salut, però no està clar qui les ha d’avaluar i garantir. “La introducció d’aquestes eines genera nous interrogants i nous debats sobre aquesta nova forma de servei públic”, conclou el Dr. Jaume Padrós, vicepresi-dent primer del Col·legi de Metges de Barcelona.

Les TIC, saNITaT I mObILITaTSón moltes a Catalunya les iniciatives en eSalut, de grans i petits centres o de profes-sionals de la salut i experts que col·laboren amb altres països. És el cas del projecte pilot epsOs, en què participen 23 països, que pretén millorar la qualitat de l’atenció sanitària dels ciutadans europeus quan viatgen a un altre país de la UE, gràcies a una infraestructura basada en les TIC que permet la transmissió segura de dades entre sistemes de salut. De cara a l’Europa de 2020, la vicepresidenta Kroes assegura que “el nou pla d’acció europeu de salut en línia, l’eHealth Action Plan 2012-2020, se centra en introduir els progressos digitals en la sanitat i en eliminar els obstacles per a la creació de serveis sanitaris més intel·ligents, més segurs i més centrats en el pacient”.

“Sens dubte, les noves tecnologies contribuiran a fer el sistema molt més fluid, però ho hem de fer amb cura, sense perdre el contacte metge-pacient”, afirma la Dra. Inês Vieira, metgessa de família, originària de Portugal, que avui dia és resident de pri-mer any en un hospital de Barcelona.

“Les TIC no han de servir perquè el pacient usi i abusi del metge, amb el sentiment que sempre hem d’estar disponibles: som humans. però tot sigui per millorar la qua-litat i el benestar”, assegura la Dra. Vieira en un moment de retallades en què els joves metges d’arreu d’Europa es preparen al màxim en tots els sentits i treballen per al futur de la sanitat, en aquest cas a Catalunya. “Per part nostra, la nostra feina com a metges la farem de la millor manera que puguem perquè el pacient ho és tot”, conclou la Dra. Vieira, segura de les seves paraules i de la seva vocació.

UN fULL De RUTa DIgITaL Cap aL 2020Una agenda és un quadern on s’anoten, per no oblidar-les, les qüestions pen-dents del seu propietari. en el cas de la Ue, la Comissió europea va posar en marxa el 2010 l’agenda Digital, que s’articula al voltant dels set obstacles per al desenvolupament correcte de les TIC a europa. De fet, proposa 101 accions en diversos àmbits, entre ells la salut, per impulsar el creixement econòmic gràcies a les tecnologies digitals. en concret, es preveu que la implementació d’aquesta agenda incrementarà el pIb europeu en un 5 % en els propers vuit anys.

UNIR TeCNOLOgIa I saLUT, UN RepTe peR aLs jOves

Estudiant de 1er curs d’Enginyeria Industrial a la UPC, el jove lleidatà Javi Iglesias va dedicar el seu treball de recerca de batxillerat a dissenyar una aplicació per a telè-fons mòbils Android. El resultat va ser “¿Dónde estás?”, un localitzador de persones que permet millorar la qualitat de vida dels qui pateixen Alzheimer o crisis de pèr-dua d’orientació. Fins ara, l’aplicació s’ha descarregat més de 150 vegades. Iglesias va rebre el Premi Accés Batxillerat 2012 pel seu treball de recerca sobre l’accessibi-litat de la Fundació Salas.

De manera breu, com funciona l'aplicació “¿Dónde estás?”?Inicialment, cal que l’aplicació estigui instal·lada tant al telèfon del cuidador com al de la persona que es busca. A partir d’aquí, s’ha de configurar l’app al mòbil del paci-ent, amb una pregunta de seguretat i un número de telèfon d’emergències. Quan el cuidador demana on és l’altre, a la pantalla del pacient hi apareix la pregunta de segu-retat i la persona té un minut per contestar-la. En cas que no la contesti, o la contesti erròniament, s’envia la localització al mòbil que l’ha demanada i aquesta es continua enviant cada 30 segons per tal d’actualitzar el mapa al mòbil del cuidador.

En quina mesura l'ús de les apps, les tauletes o els telèfons mòbils per gestionar la salut es pot estendre en els propers anys?Queda molta feina per fer i el camí serà difícil i amb moltes corbes, però tot apunta que tant les tauletes com els smartphones seran la base de tot en un futur, així com ara ho són els ordinadors. Per tant, també ho seran en el tema de la salut. És més, ja comencen a haver-hi bàscules o polseres de mesura de l’activitat física que funcionen connectades als telèfons mòbils i a les tauletes, com també aplicacions que mesuren el pols cardíac a través de la càmera del telèfon.

Com a nadiu digital, i a partir del que ha après desenvolupant l'aplicació, quins con-sidera que són els reptes i les oportunitats en l'àmbit de la tecnologia mòbil per a la salut?Crec que un dels reptes més importants en aquest camp és apropar a tothom la in-formació sobre com tenir cura de la salut, aconseguint per exemple que un mateix pugui gestionar el seu benestar. O fer de les visites via conferència una cosa totalment rutinària mitjançant les dades que es poden transmetre a través de tauletes i aparells mèdics. En definitiva, fent que aquestes tecnologies estiguin a l’abast de tothom.

s’havIa apODeRaT DeLs CONCepTes De DemOCRÀCIa, DReTs hUmaNs I sO-LIDaRITaT. I aRa, amb eL NOU pRemI NObeL, La UNIÓ eUROpea s’eRIgeIx COm a pROmOTORa De La paU.

M’hauria agradat que es tractés d’un acudit del Polònia. O que s’anunciés en un dia com avui, el dia dels innocents, el dia dels enganyats, els crèduls, els estafats. Dels mateixos que insistim, sense pestanyejar, que la història que expliquen els llibres és la dels vencedors; però que, víctimes d’una hipnosi traçada amb cert maquiavel·lisme pels nostres “benèvols” dirigents, oblidem que segueixen sent ells qui escriuen el pre-sent. I el cert és que, avui, el Nobel de la Pau ja és a mans de Van Rompuy, president del Consell Europeu.

Tot plegat demostra que ja no els cal anar amb miraments. Sense cap mena de com-plex, s’han apoderat de les paraules i han deixat els pobles en la tosca afonia de no disposar de diccionari propi.

“Democràcia”, etziben uns titelles que no es volen desprendre dels fils que els mo-uen, ja que no poden evitar segregar saliva quan un Pavlov vestit de negre els omple les butxaques d’esquitllentes. Sostinguts a les seves butaques de vellut pel parlamen-tarisme, es posen taps a les orelles quan els carrers bramen, i rebutgen els cops d’es-tat però abracen els cops de mercat (sense entrada al diccionari, per cert).

La clau és tenir “líders sòlids” que siguin capaços d’enfrontar-se a les classes populars i fer-los creure el sacrifici necessari de l’austeritat. Un negoci rodó amb un horitzó llunyà, però prometedor: la mentida de l’economia del “degoteig”. Ei! Però que hi hagi pau.

La pantomima es basteix, fins i tot, amb els suposats drets “humans” que la fona-menten. L’Estat espanyol, en aquest sentit, és paradigmàtic. La reducció de 50.000 milions de pressupost públic en tan sols tres anys ha desembocat ni més ni menys en la congelació de les pensions, la reducció del nombre i del sou dels empleats públics, i una disminució generalitzada de la despesa social. Per si fos poc, s’ha impulsat la Reforma Laboral més retrògrada de la democràcia espanyola, amb un abaratiment dels acomiadaments, la “flexibilització” de les condicions de treball i la mà estesa a l’incompliment, per part de les empreses, del conveni col·lectiu.

Després de tot, els lexicògrafs no podien oblidar de treballar fins a l’últim detall la ter-minologia relativa a la bondat de la Unió Europea. I, efectivament, rere els poderosos baluards de “solidaritat” i “reconciliació” entre pobles, aquesta teixeix les jerarquies nacionals amb el control del dèficit públic. Catifa vermella als països més rics, que la perifèria és a la cua.

Se li ha de reconèixer, però, l’esforç per esmorteir les sobiranies nacionals i per en-fortir la hipòcrita identitat europea i així soterrar un mecanisme que està destinat, fonamentalment, a afavorir els interessos dels grans bancs i les grans companyies eu-ropees. Ara bé, el retrocés en condicions de vida i drets socials ha arribat al rovell de l’ou: també s’està imposant als Estats Units i als països dominants de la UE. Però tant se val. Hi ha pau.

miREiA CHAVARRiA

paU peR aLs meRCaTs

No obstant això, el venerat Kissinger, que va donar suport a la repressió i la violació dels drets humans duta a terme pel general Pinochet, va ser guardonat amb el mateix premi. En la mateixa línia, la Unió Europea, amb les seves polítiques antidemocràti-ques, ha esvaït qualsevol possibilitat de pau social. Ans al contrari, ha declarat una guerra oberta contra les classes populars europees, a les quals ha desposseït de drets i llibertats, ha escurat les butxaques, i ha arrabassat l’únic que els quedava, les pa-raules. I és que la pau no és per als pobles, és per als mercats. I el llorer, per a la Unió (econòmica) Europea que els afavoreix.

No és cap fantasia orwelliana, sinó una realitat que acabarà tintant els llibres d’histò-ria: el 10 de desembre de 2012, una de les grans potències productores d’armament del món va rebre el Nobel de la Pau per “sis dècades de contribucions a l’avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”. Així ho afirma el propi Comitè. Des de Noruega, encara riuen ara. Que hi hagi pau, però.

La demokratia (govern del poble) nasqué a Europa fa uns 2.500 anys i, recuperada de manera liberal al segle XIX, ha perdurat com a valor fonamental de la política europea contemporània. En un temps de crisi –com el que forjà la democràcia a Atenes– s’ha fet més evident que mai la complexa relació entre la Unió Europea i el sistema democràtic. No debades, sovint s’afirma que el sistema polític de la UE no compliria els requisits democràtics exigits als Estats candidats per formar-ne part. Però, és certa aquesta afirmació?

pROCeDImeNT vs LegITImITaT Els requisits d’accés a la UE es van fixar a Copenhaguen l’any 1993 i es basen en els següents punts: estabilitat de les institucions, economia de mercat i assumpció de les obligacions derivades de la pertinença a la UE. Podem obviar els dos darrers punts per la seva tautologia i centrar-nos en el primer: què vol dir estabilitat de les institucions? Segons el Consell Europeu, l’existència d’un Estat de Dret, respecte dels drets humans i dels de les minories i un funcionament democràtic. És aquest darrer punt on s’origina el conflicte, ja que depèn del que s’entén per democràcia.

Segons el professor javier arregui, de la Universitat Pompeu Fabra, la UE compleix amb tots els requisits procedimentals per poder ser considerada una democràcia. Totes les institucions amb poder executiu i legislatiu han estat elegides directament o indirecta –o tenen un poder delegat– i poden ser controlades. Ara bé, els proble-mes hi són, sobretot pel que fa a la legitimitat democràtica de les institucions.

I és que la manca de legitimitat deriva dels febles mecanismes de rendició de comp-tes i de competència política de la UE. I no perquè no s’hi facin eleccions, sinó per-què els diputats han de seguir les consignes dels seus partits (nacionals o transnaci-onals) per ser reelegits. Les eleccions no són vistes com un procés de contraposició de programes, sinó que es vota en funció de la situació política interna de cada Es-tat. Aquest és un efecte de l’excés de delegació i de la diversitat de conteses –sense relació entre si– sota el paraigües de les eleccions europees.

En altres paraules, el problema rau en la concepció d’Europa, vista com una suma d’Estats i no com a una unitat política diferenciada. L’absència d’un demos europeu i d’un espai polític i mediàtic compartit és el que mina la legitimitat de la democrà-cia a la UE.

PAu VALL i PRAT

La DemOCRÀCIa a eUROpa

UNa NOva CONCepCIÓLa crisi econòmica dels darrers anys ha exposat de manera crua el dèficit democrà-tic al qual s’enfronta la UE. Si bé és cert que el projecte europeu tot just és a mig fer, hi ha reformes que cal fer –i anant ràpid– perquè d’elles en depèn la credibilitat de la UE. És per això que els politòlegs assenyalen la necessitat d’una reforma de la UE en dos àmbits essencials:

En primer lloc, canviar els mecanismes de competició política. És inaudit que no-més un dels representants de la UE que van recollir el Nobel de la Pau –el President del Parlament, martin schulz– hagi estat directament elegit pels europeus. Cal-dria que la Comissió Europea, màxim exponent del poder executiu, tingués, com a mínim, un líder i un programa democràticament elegits. La concepció d’Europa prendria llavors un sentit radicalment diferent perquè Europa s’orientaria cap a un projecte dels –i no només per als– europeus.

I segon, Europa necessita avançar cap a un federalisme propi del segle XXI. “No hay lugar para las soluciones federales dentro de la cultura nacionalista […], defiende el nosotros, la cultura federal es imposible sin el otro”, diu miquel Caminal en la seva defensa del federalisme pluralista. Cal que unitat i diversitat es conjuguin amb lle-ialtat i consideració, amb il·lusió i política d’alt nivell. L’última esperança europe-ista rau en el federalisme de l’entesa política i de l’acord en una nova concepció d’Europa.

I és que fins que no se superin les fronteres mentals que ens han imposat els estata-lismes, a la democràcia europea li mancarà una peça fonamental, un poble. I sense demos, no hi ha democràcia.

PAu bARTRoLí CLARAmuNT calella, 3/4/1991. treballo com a periodista freelance a Rà-dio calella televisió i col·laboro a Ràdio estel i catalunya Ràdio. He estat responsable de les xarxes socials de la universitat Pompeu fabra. crec en la comunicació i en les persones.

quiquE bADiA mASoNisóc estudiant de segon de Periodisme a la facultat de comunicació Blanquerna de la universitat Ramon llull (uRl). col·laboro en el Setmanari de Comunicació Direc-ta, he publicat articles en el setmanari El Temps, a Extra-murs i a la revista Devora Ran. amb ganes de perseguir nous horitzons periodístics i amb disposició de creuar les fronteres que calgui!

eNTRevIsTa a jOsep m. TeRRICabRas“Cal accelerar la unió política europea”aRticle GuaNyadOR

L’ameNaça De L’exTRema DReTaeUROesCÈpTICa a eUROpaaRticle GuaNyadOR

articles2013

Josep Maria Terricabras (Calella, 1946) és el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions al Parlament Europeu del pròxim mes de maig. Inde-pendent del partit, argumenta acceptar la proposta d’Oriol Junqueras pel moment “decisiu” que viu el país i insisteix en què aquestes eleccions són per parlar d’Euro-pa. El catedràtic de Filosofia de la UdG va tancar la llista d’ERC a la demarcació de Girona en les últimes eleccions catalanes.

“CaL aCCeLeRaR La UNIÓ pOLíTICa eUROpea” “eUROpa eNs esTImaRÀ I NO hem De paTIR peR aIxò” “Les pOLíTIqUes De jOveNTUT sÓN absOLUTameNT fONameNTaLs” “Les eLeCCIONs eUROpees NO sÓN UN assaIg DeL qUe vINDRÀ eL 9 De NOvembRe”

En què notarà el votant d’ERC que Terricabras ha substituït Junqueras?En el moment històric. L’any 2009 Esquerra Republicana de Catalunya reunia gent del partit i ara tinc la impressió que pot reunir més gent.

Per què són importants aquestes eleccions?Cal accelerar la unió política europea i convé prendre mesures que facilitin que Eu-ropa parli amb una sola veu. No només a favor dels bancs i les retallades, també a fa-vor de polítiques d’educació, medi ambient, immigració o cultura. També haurem de presentar el nostre desig nacional.

Europa donarà suport a una Catalunya independent?Europa ens estimarà i no hem de patir per això. A la UE no li interessa gens ni mica perdre un membre que seria contribuent net i de la banda alta. S’haurà de buscar un nou encaix, és obvi, però se solucionarà ràpid.

Els sondejos preveuen un fort creixement de grups xenòfobs d’extrema dreta. Fran-cesos, holandesos, grecs, alguns anglesos i nòrdics sembla que volen fer un grup relativament important per enfonsar Europa. Jo espero que, en aquestes qüestions, fins i tot grups oposats ideològicament ens posem d’acord en defensa de la demo-cràcia i de la Unió Europea.

Té massa poder la Comissió Europea?Durão Barosso i el govern europeu poden prendre moltes decisions que després són discutides, però que, si els caps d’Estat i de govern els hi aproven, van a missa. El Parlament fa el que pot, però desgraciadament té poc poder. Mana la Comissió.

Conserven poder els Estats?Sí, l’Estat decideix si aprova i aplica les polítiques europees. Ara bé, hi ha Estats amb una feblesa tremenda. A Itàlia el primer ministre Berlusconi se’n va anar per pressi-ons europees i Europa va triar un senyor que no era ni parlamentari. Va ser gairebé un cop d’estat europeu i en condicions normals hagués estat inacceptable. Què vol dir això? Que la feblesa d’Itàlia la feia acceptar.

PAu bARTRoLí CLARAmuNT

eNTRevIsTa a jOsep maRIa TeRRICabRascandidat d’ERC al Parlament Europeu

Merkel està abusant de la seva posició?No és tant la senyora Merkel, que també, són els bancs alemanys, les empreses alemanyes, les multinacionals. Merkel no ha deixat examinar segons quins bancs, cosa a la qual Espanya no s’hi pot negar perquè es quedaria sense ajuda econòmica. Els poders creuen que és la governant que els convé perquè així ells mantenen el seu poder. A mi em crida molt l’atenció que a la UE les mesures econòmiques es prenen per unanimitat. Això vol dir que la resta d’Estats diuen “amén” a la senyora Merkel.

Ens podem permetre un sud d’Europa amb un 50 % de joves aturats?És inacceptable. S’han de fer polítiques actives d’ocupació i posar sobre la taula mi-lions llargs d’euros per facilitar que els joves tinguin feina, mobilitat i estudis de ni-vell. També hem de fer geriàtrics, però les polítiques de joventut són absolutament fonamentals.

En quines comissions vol treballar?M’agradarien les d’educació i cultura i la de drets humans i immigració. A més, la tasca europea és també una feina de contacte. El fet de parlar català, castellà, fran-cès, anglès, alemany i italià em dóna avantatge. A un alemany, que un estranger li parli la seva llengua li fa la mateixa il·lusió que a un català.

Està a favor d’una candidatura unitària?No en sóc partidari. Semblarà a Europa que només estem obsessionats per la nostra qüestió nacional. Jo seria partidari de mirar quants parlamentaris podem portar entre tots, perquè en política dos més dos sovint fan tres. De vegades, els que em votarien a mi no em voten perquè vèns tu. I al revés. Hem de mantenir la unitat, però no cal fer aliances que puguin ser trencadores de les aliances aconseguides fins ara. A més, ens hem de prendre seriosament que les eleccions són per parlar d’Europa. No és veritat que hagin de ser una espècie d’assaig general del que vindrà el 9 de novembre.

Es planteja una Catalunya sense l’euro?Un canvi de moneda és un trasbals espectacular. Fer treballar amb una altra mone-da la quantitat de multinacionals que tenim a Catalunya i que tenen relació amb pa-ïsos de l’euro em sembla una dificultat afegida que no hem de fer. No podem donar arguments innecessaris perquè la gent vagi en contra del procés.

Un fantasma travessa Europa, el fantasma de l’”extremisme de centre”. Aquesta de-nominació, encunyada pel sociòleg danès Theodor J. Geiger, ens serveix per desig-nar un espectre polític, el del nacional-populisme euroescèptic, que lideren forma-cions com el Front Nacional francès, els Partits de la Llibertat a Holanda i Àustria i els independentistes d’Interès Flamenc a Flandes. Lluny queden els exabruptes de l’exlíder del partit que encara avui encapçala la dre-ta radical populista francesa, Jean-Marie Le Pen, que, recordem, l’any 1987 es va referir a les cambres de gas del III Reich com a un “detall”. La seva successora, que també és la seva filla, Marine Le Pen, no ha dubtat en incorporar els valors repu-blicans per a eixamplar la seva base social. L’anomenat marinisme connecta amb homosexuals i feministes, amb l’islamisme moderat i els jueus i, alhora, fa malaba-rismes per acontentar la ultradreta menys avesada a la performativitat. I li funciona. Segons un sondeig d’opinió de l’Institut Francès d’Opinió Pública (IFOP) publicat per la revista Le Nouvel Observateur l’octubre de l’any passat, la formació de Le Pen filla obtindria gairebé un de cada quatre vots a França a les eleccions al Parlament Europeu d’enguany, un 24 % que la situaria al capdavant de les preferències de l’electorat d’aquest país.

Aquest fet, sumat a l’aliança que el proppassat 13 de novembre de 2013 van signar Marine Le Pen i la cara visible del Partit de la Llibertat, l’holandès Geert Wilders, per a les eleccions al Parlament Europeu de 2014, pot suposar que els comicis d’en-guany ens deixin, en paraules del Primer Ministre italià Enrico Letta al New York Times, “l’eurocambra més antieuropea que mai no haguem tingut”.

UNs COmICIs maRCaTs peR L’eUROesCepTICIsmeI peLs peRILLs De L’absTeNCIÓPerò el doctor en Història per la Universitat de Barcelona Xavier Casals, matisa: “aquest és el quart intent per part d’aquest espectre polític de fer un grup al Par-lament Europeu i, de fet, seria la tercera vegada que aquesta aspiració es consu-maria”. Casals, un gran coneixedor del fenomen objecte d’estudi, malgrat el matís reconeix que el vot a formacions com la de Marine Le Pen ja no es poden compren-dre en termes conjunturals, com a vot de protesta, sinó que cal entendre que han esdevingut un fenomen estructural: “és un primer pas cap a una fidelització molt més àmplia de l’electorat”, assegura. L’historiador entén que la política de conten-ció de la despesa de la Unió Europea (UE) podria explicar un eventual ascens pel que fa a la intenció de vot de l’extrema dreta i de l’euroescepticisme en general. “Amb l’impacte de l’austeritat dictada per la Unió, l’electorat que segur que estarà mobi-litzat durant aquestes eleccions serà el de la protesta contra el Parlament Europeu”, afirma. “Enguany ens podem trobar amb una abstenció extraordinària i amb un vot proactiu europeu molt minoritari que ens pot deixar un escenari complicat”, continua Casals, que insisteix que als comicis de l’eurocambra el problema de la governabilitat comunitària no s’ha d’associar necessàriament amb l’extrema dre-ta, ja que l’euroescepticisme i l’oposició oberta al projecte de la UE és un fenomen transversal que també trobem a l’esquerra.

quiquE bADiA mASoNi

L’ameNaça De L’exTRema DReTaeUROesCÈpTICa a eUROpa

L’asCeNs De gRUps De TRaDICIÓ NeOfeIxIsTa“Quan ja crèiem que teníem una extrema dreta que s’havia modernitzat i que accep-tava amb major o menor mesura el joc democràtic, apareix una ultradreta oberta-ment neofeixista”, explica Xavier Casals en relació a l’entrada en escena de forma-cions com la grega Alba Daurada i l’eslovac Partit Popular Nostra Eslovàquia. “Això indica que som davant d’una extrema dreta que pot mostrar formes híbrides. És a dir, que pot tenir una cara moderna i avantguardista disposada a entrar en el mainstre-am i una altra d’instal·lada a l’oposició antisistema”, interpreta el també professor a la Universitat Ramon Llull, que contextualitza l’accés d’Alba Daurada al parlament grec en la davallada de l’ultraconservadurisme nacional-populista de la Concentra-ció Popular Ortodoxa, l’extrema dreta tradicional a aquest país. Per Casals, el fet que els neonazis liderats per Nikos Michaloliakos hagin incorporat una estratègia per implantar-se a partir del treball social és un dels elements clau per entendre la seva irrupció parlamentària. “Davant d’un Estat que ha fet fallida, Alba Daurada du a ter-me una política de substitució pel que fa a la seguretat i a l’assistencialisme que ens ajuda a comprendre el perquè de la seva consolidació”, explica l’expert.

*