ramÓn y cajal - angle editorial · santiago ramón y cajal no ho tenia tan clar. a ell li agradava...

RAMÓN Y CAJAL

ARA I AQUÍ

2

Ramon y Cajal Tripa OK.indd 3 20/09/16 12:54

Amb el suport del Departament de Cultura

© 2016 Salvador Macip MaresmaAutor representat per Asterisc Agents

© 9 Grup Editorial SL, per l’edicióAngle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a 08036 BarcelonaT. 93 363 08 [email protected]

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: octubre de 2016ISBN: 978-84-15307-24-2DL B 19562-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


RAMÓN Y CAJAL– ARA I AQUÍ –

Salvador Macip


Taula

Presentació 9

Capítol 1. La vocació mèdica 13

Capítol 2. Una finestra al cervell 41

Capítol 3. Home de família 69

Capítol 4. Barcelona a finals de segle 95

Capítol 5. Ciències i lletres 111

Capítol 6. El científic a l’aula 137

Capítol 7. Déu i pàtria 161

Capítol 8. Qüestió d’imatge 185

Comiat 213

Agraïments 217

Notes 219

Bibliografia 221


Al Salvador Macip Mor,el primer doctor Macip.

I a l’Antoni-Jordi Macip,per tot el que m’ha ensenyat.


9

Presentació

Si pogués agafar la màquina del temps i anar a qualse-vol moment de la història, a qui primer visitaria seria al doctor Santiago Ramón y Cajal al seu laboratori de Barcelona, el 1888, a punt de fer els descobriments cab-dals que el portarien a obtenir el premi Nobel alguns anys després. Li faria una gran reverència, perquè sento una profunda admiració no tan sols pel seu impressio-nant llegat científic, sinó pel personatge sencer, amb les seves llums i les seves ombres.

La meva història amb Ramón y Cajal comença quan el vaig veure reencarnat en Adolfo Marsillach a la tele-visió espanyola dels anys vuitanta. Mirant aquella sèrie clàssica, a punt d’entrar a l’adolescència, recordo haver pensat que seria genial si algun dia pogués fer una feina tan fascinant com la d’aquell savi. Avui em considero molt afortunat per poder-me passar la major part del dia tancat en un laboratori, seguint les seves passes i dedicant-me al que més m’agrada: intentar entendre com funciona el cos humà.


10

Per això ha sigut tot un plaer escriure aquest llibre: era l’excusa perfecta per poder passar un grapat d’ho-res en companyia d’un dels meus científics preferits. Suposo que no hi ha ningú més adequat que un metge, científic i escriptor, com va ser ell mateix, per intentar presentar al lector totes les facetes d’un individu tan complex i polièdric. I és la millor manera que he trobat d’agrair a Cajal tot el que m’ha influït al llarg dels anys.

No volia, però, fer la típica hagiografia que repassés el periple vital d’un famós d’una manera més o menys novel·lada. D’aquestes, sobre Cajal ja n’hi ha moltes, començant per la seva àmplia producció autobiogrà-fica. A més, a l’era de la Viquipèdia, amb milions de bytes d’informació només a un parell de clics de dis-tància, els reculls de dades històriques en paper han deixat de ser tan necessaris. Per això aquest text no parla només de Ramón y Cajal, sinó també del seu impacte en la ciència i en la societat i, a més, de la meva expe-riència comuna amb ell, tenint sempre en compte les nombroses distàncies. Potser es podria veure com una mena de doble biografia. I, de pas, m’ha proporcionat una plataforma per poder discutir amb calma una sèrie de temes importants relacionats amb les experiències i les idees de Cajal que penso que encara ara són molt rellevants.

Aquest és el llibre que teniu a les mans: un joc de miralls que voldria revelar els paral·lelismes entre dues


11

èpoques, separades per cent anys, però que representen moments històrics igual d’apassionants. Els pensaments i les imatges de la vida de l’investigador del segle xix es barrejaran amb les del seu homòleg del segle xx, sense seguir necessàriament criteris cronològics ni mantenir la proporcionalitat, per intentar dibuixar unes socie-tats que vivien els darrers anys d’una era convulsa i els primers d’una altra que prometia canvis espectaculars en tots els àmbits. I, pel camí, provarem d’entendre el paper que té la ciència en aquesta mena de revolucions, com canvia la societat i ens proporciona els coneixe-ments que ens faran més lliures. També veurem com es construeix pas a pas un científic, el recorregut vital dels qui ens dediquem a treure l’entrellat del món que ens envolta, que no ha variat gaire en un grapat de dècades.

Per damunt de tot, trobo que calia escriure un llibre com aquest perquè és el moment perfecte per recupe-rar els valors i l’entusiasme d’una eminència única en el camp de la medicina, potser una mica oblidada en aquests moments, però de la qual encara podem apren-dre molt. Cajal és una persona que, ara i aquí, hauria de tenir una rellevància molt especial, i us convido a endinsar-vos en aquestes planes per comprovar-ho. Espero que us ho passeu tan bé llegint-les com jo m’ho he passat escrivint-les.


13

Capítol 1

La vocació mèdica

Com comença una aventura

Sempre he sabut que volia ser metge. Si em pregunta-ven de petit pel meu futur, en lloc de decantar-me cap a les professions que més solen atraure els nens (bom-ber, astronauta, futbolista...), jo ja deia: metge. Sense alternatives.

Ho deia fins i tot abans d’entendre què significava. Ho deia, és clar, perquè el meu pare ho era, com també ho havia estat l’avi del mateix costat de la família, que no vaig arribar a conèixer. Era una elecció, doncs, sense cap mena de mèrit.

Quan se’m va anar acostant l’edat d’haver d’escollir de debò, em vaig adonar que, de fet, sí que m’apassio-nava la medicina. Més que cap altra cosa. Potser de tant repetir-la, la profecia s’estava fent real. O potser és que sempre ho havia estat.

Fos quina fos la raó, quan als disset anys vaig haver de


14

decidir què volia fer la resta de la vida, al primer nom de la llista que em demanaven hi vaig posar una facultat de medicina. I al segon. I al tercer. Als meus càlculs no hi havia cap altra opció possible. D’això aviat farà tres dècades, i mai m’he hagut de penedir de l’elecció.

Santiago Ramón y Cajal no ho tenia tan clar. A ell li agradava molt dibuixar i pensava que la vida d’artista li escauria. Però el seu pare no volia que es dediqués a una activitat tan poc respectable, així que la tria final la va prendre ell: el primogènit seguiria les seves passes i seria metge.

Justo Ramón Casasús era un home sorrut i un pare sever. Potser no gaire més que els seus contemporanis, que segurament havien crescut creient que la duresa i el càstig corporal eren la millor manera d’educar les cria-tures. Malgrat tot, devem molt a la tenacitat d’aquest home rústic, nascut d’una família humil al poble de Larrés, a Osca, que va començar fent d’aprenent de bar-ber i a poc a poc va aconseguir ocupar un lloc de respec-te en l’elitista món de la medicina del segle xix. Sense l’obsessió gairebé malaltissa de Don Justo per aconseguir que el seu hereu continués la tradició familiar, tot just acabada d’estrenar, Espanya tindria un premi Nobel menys. I potser un pintor més.

Que Don Justo era un personatge amb una resolució a prova de bomba ho va demostrar quan, de ben jove i sense pràcticament saber llegir, va marxar a peu a


15

Barcelona per perseguir el seu somni d’estudiar medi-cina. En aquella època, a part de tallar els cabells, a les barberies també feien petites intervencions quirúrgi-ques, així que va començar per aquí. Mentre treballava ajudant un barber a Sarrià, s’anava traient el títol de cirurgià de segona a la facultat, amb unes notes excel-lents. Amb això va poder tornar al seu Aragó profund i començar a guanyar-se la vida decentment fent el que li agradava. Uns quants anys després, quan ja era pare de família, va poder aplegar prou diners per completar la seva educació a Madrid, i obtenir així el grau de metge cirurgià, el màxim escalafó de la professió mèdica de l’època.

Això era el 1858. El petit Santiago tenia ja sis anys i molt poc interès pel que feia el seu progenitor. Li interessaven més les trapelleries. Justo Ramón s’hauria d’esforçar molt per aconseguir que el tarambana del seu fill, que durant bona part de la infantesa i l’adolescència semblava que amb prou feines arribaria a ajudant de sabater, acabés una carrera i es convertís en un home de profit. Perquè tots els senyals feien preveure que aquell nen entremaliat que anomenaven Santiagué no arriba-ria enlloc, tot i que Don Justo estava convençudíssim que tenia un talent immens que algun dia li faria servei.

Sí que és cert que el petit Santiago va ser sempre inquiet i observador. Li interessaven molt els fenòmens naturals i l’entorn, com ell mateix explica en els seus lli-


16

bres. Un episodi el va marcar molt: un llamp va impac-tar al campanar de l’església i va matar el capellà, que, només una estona abans, els havia advertit que havien de pregar perquè Déu els protegís de la tempesta. Això va fer que a partir de llavors es plantegés l’origen de les forces de la naturalesa (i fins a quin punt es podien entendre des de les creences religioses) i es dediqués a analitzar-les amb més deteniment encara. També va quedar molt xocat quan el pare el va portar a veure un eclipsi a través d’un vidre fumat, l’any 1860, i la lluna va tapar el sol exactament a l’hora prevista. Als seus ulls, això demostrava sense cap dubte el poder immens de la ciència i del coneixement. Un altre exemple d’aquesta curiositat innata és que es dedicava a col·leccionar i classificar ous d’ocell que buscava pel poble, malgrat que tant els companys com els mestres es reien d’aquest passatemps absurd. Això, a ell tant li feia.

Però a part d’escenes aïllades com aquestes, no hi ha gaires detalls primerencs que permetin traçar un camí clar que l’hagués d’acabar portant a la professió que el faria famós. Pel comportament i els interessos que tenia durant els anys formatius, era més fàcil imaginar que s’hauria guanyat la vida de qualsevol manera, sempre buscant brega i aventures. O potser triomfant en el món de la pintura, perquè d’anècdotes relacionades amb el seu afany constant de dibuixar sí que n’hi ha, sobretot les esbroncades que rebia per estar sempre fent


17

gargots a classe o, ja de més gran, per caricaturitzar els seus professors de batxillerat. Tot i així, la guerra i l’art representarien un paper important en la seva vida i el seu èxit, però no de la manera que un es podria esperar veient les seves primeres passes.

A diferència d’ell, quan jo era petit ja apuntava cap a on anirien els meus interessos. No em refereixo ara a la medicina, sinó a la ciència. Per un aniversari els meus pares van tenir l’encert de regalar-me un joc de «quí-mica recreativa», que llavors estava de moda però que segurament avui en dia estaria prohibit per vulnerar les mínimes normes de seguretat que es poden exigir a un producte destinat a menors. Es deia Quimicefa i molts de la meva generació ens vam estrenar amb ell en el món de l’experimentació.

A més, jo tenia un avantatge. En aquells anys, el meu pare treballava com a metge d’empresa, a part de la seva consulta de medicina general que obria a les tardes a Blanes. Una de les fàbriques estava precisament rela-cionada amb la química, així que jo li demanava amb insistència que em portés substàncies que els creadors del Quimicefa no havien inclòs al lot bàsic. Recordo particularment unes sals de cobalt, d’un blau metàl·lic preciós, que eren l’enveja dels amics que només tenien la versió «de sèrie» del joc.

Amb el meu kit de química casolana degudament «tunejat», era el terror del safareig, que era on m’en-


18

viaven a fer els experiments. Duia una samarreta vella del meu pare que m’arribava als genolls, fent de bata blanca. Desplegava l’arsenal de substàncies i m’apli-cava amb fervor a barrejar-les de totes les maneres possibles. Primer seguia religiosament el llibre d’ins-truccions que venia a la caixa, on hi havia un munt de combinacions pensades per ensenyar els principis de la química inorgànica. Però aviat vaig descobrir que era molt més divertit saltar-se el camí marcat i deixar que l’atzar participés també en l’experiment: les mes-cles no autoritzades tenien molt més potencial. Una va resultar ser una bomba fètida espectacular, que un cop posada dins d’un pot de colònia buit, d’aquells amb atomitzador, m’anava perfecte per ruixar de forma discreta objectes i persones innocents. Jo la veia com l’arma secreta que em permetria lluitar contra el crim quan em convertís en un heroi emmascarat, que era el meu proper projecte (llegia molts còmics de superherois en aquella època, i encara ho faig). Però l’invent va tenir una carrera curta, perquè els meus pares me’l van confiscar ràpidament quan van descobrir d’on venien aquelles olors tan sospitoses que envaïen de cop i volta la casa.

Un altre gran moment del Quimicefa va ser quan un dia va començar a sorgir una bromera incontrola-ble d’un dels tubs d’assaig. Vessava i vessava sense que semblés que s’arribaria a aturar mai. Espantat, vaig abo-


19

car-la al safareig, però tot i així va continuar escumejant una bona estona mentre s’escolava pel desguàs. La pri-mera reacció va ser de terror: acabava de crear una reac-ció incontrolable que podia crear un cataclisme temible a les clavegueres del poble. Però aquest sentiment va ser fugaç i va deixar pas a un altre de més potent, una sen-sació de victòria absoluta: acabava de crear una reacció incontrolable que podia crear un cataclisme temible a les clavegueres del poble! Les possibilitats que s’obrien davant meu eren immenses.

Per desgràcia, en aquella època no era gaire bo portant la llibreta de laboratori al dia, una pràctica essencial per ser un bon científic, com vaig descobrir immediatament. Sense una descripció detallada dels experiments, és impossible després reproduir els que han funcionat o evitar els errors que han fet fracassar els altres. Així que, quan després vaig intentar repetir la proesa davant d’un amic, va ser un fracàs absolut. Alguna cosa havia fallat en la combinació. Durant un cert temps em vaig dedicar a emular el Dr. Jeckyll, que busca infructuosament repetir la fórmula màgica que ha deixat de funcionar, potser perquè una impu-resa inesperada en els materials del primer experi-ment havia fet que el resultat accidental fos únic i irrepetible. Però al final vaig haver de rendir-me a l’evidència. Tots els èxits que vaig aconseguir amb el meu Quimicefa, entre ells el líquid pútrid i la fàbrica


20

inacabable d’escuma, han quedat relegats a l’oblit del temps. I potser millor que sigui així.

Les aventures iniciàtiques amb la química degueren abonar-me un interès incipient per experimentar que ja no m’ha abandonat mai més. La passió per la medicina estava clara, sí, però no va ser fins ben entrada la carrera que em vaig adonar que també podia combinar-la amb la tirada cap a la investigació.

Una cosa semblant li va passar a Ramón y Cajal, quan va descobrir, anys després d’haver acabat la carrera que havia escollit a desgrat, que podia fer medicina al labo-ratori i, per fi, ser feliç. Des de llavors, Cajal va demos-trar una entrega absoluta a la ciència, la seva vida, la seva companya, el seu èxit i la seva perdició. Però encara havia de passar molt temps abans no pogués arribar a aquest punt. De moment, el seu camí anava cap a una altra banda.

Els millors mestres

Santiago va rebre les primeres lliçons de medicina del mateix Don Justo. Quan estava fent el batxillerat, el feia anar a ajudar-lo a atendre malalts, per veure si així li des-pertava algun interès pel noble art de curar el proïsme. Era la dècada dels seixanta del segle xix, un moment complicat de la història d’Espanya, ple d’enfrontaments violents entre grups de pensament contrari, així que no


ramÓn y cajal - angle editorial · santiago ramón y cajal no ho tenia tan clar. a ell li agradava...

Documents