4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012

Contar la trajectòria d'un esport minoritaricom el voleibol en una ciutat com Xàtivasols té sentit si hi ha una bona històriadarrere, com ara el pas als anys 80 i 90per l'elit espanyola femenina després d'unpioner treball de base. Un apassionantitinerari, materialitzat en un volum de granformat i un profús esforç documental, querecorren amb esperit evocatiu ireivindicatiu l'entrenadora M. Ángeles Vidali el periodista Josep Lluís Fitó.

Una ullada als contes il·lustrats del’australià Oliver Jeffers (Port Hedland,1977) serveix per a comprendre per què elsseus llançaments s’han convertit enautèntics fenòmens editorials. Un factor ensón els dibuixos, de factura senzilla peròcaptivadora, amb una encertada gestió delcolor i dels espais. Però també atrapa elsmenuts per les històries poc convencionals.Andana ens porta en la nostra llengua ladarrera, la d’un xiquet i el seu amic pingüíque vol materialitzar el seu somni de volar.

Hi ha alguna cosa més terrible que lapèrdua progressiva de la memòria per aalgú que estima els llibres per damuntde qualsevol altra cosa? Els llibres, laliteratura, són al centre d'aquestanovel·la d'intriga en què hi ha un assassíi uns crims, hi ha un ancià cada vegadamés assetjat per la malaltia mental, i elmisteri d'una desaparició, i un móninquietant. Silvestre Vilaplana fa un saltimportant en la seua narrativa ambaquest thriller psicològic dens i complex.

Recomanem...NOVEL·LAper ADOLF BELTRAN

INFANTILper XAVIER ALIAGA

ASSAIGper X. A.

D el 27 de gener al 6 defebrer d’enguany, el Li-ceu programava una

òpera del valencià Vicent Mar-tín i Soler, Il burbero di buoncuore (El rondinaire de bon cor),en coproducció amb el TeatreReial de Madrid i amb JordiSavall com a director musical.No és la primera vegada que elLiceu presenta una obra deMartín i Soler, encara que tam-poc el sovintege en excés. Era,en tot cas, una bona ocasió desentir la música d’un dels com-positors més amables d’unaèpoca daurada. Il burbero ésuna de les peces més conegu-des de Martín i Soler, per laseua qualitat intrínseca i pot-ser també perquè inclou duesàries que Mozart va regalar gra-ciosament al valencià. A mésde col·legues, Mozart i Martíneren amics. A banda deregalar-li àries, l’aus-tríac cità, amb apro-vació, La cosa rara deMartín i Soler a DonGiovanni. Un detallque, per cert, mai va tin-dre amb Salieri.

En els comentarisprevis a l’estrena, JordiSavall ens recordavaque la posteritat ha si-gut injusta amb elmúsic valencià. Moltpopular en el seutemps, les òperes i elsballets de Martín i So-ler se senten poc en l’ac-tualitat, llevat d’excep-cions, com l’any 2007,pel bicentenari de laseua mort. Savall hoatribueix a l’omni-presència de Mozart, que l’haeclipsat massa. Però, com diuSavall, "és que Mozart és únic".Cap músic del seu temps resisti-ria la comparació. Probable-ment s’hi afegeix el fet que Mar-tín i Soler va ser un músic queno parà en torreta. Va treballara Madrid, Nàpols, Viena, Lon-dres i Sant Petersburg, i la seuamúsica arrossega una vistosabarreja d’influències espanyo-les, italianes i austríaques. En

un temps de nacionalismes mu-sicals en pugna, com van serels de la musicologia del segleXIX i bona part del XX, aquestcosmopolitisme sense maniesdel valencià li va passar factu-ra. Per a la història de la granmúsica, ser valencià (o, per alcas, espanyol) era com no serd’enlloc, i ací tampoc el conside-raven, en realitat, de casa.

Fa temps que Jordi Savall síque presta atenció "al nostreRossini" —com l’ha batejat,amb un punt d’entusiasme—, i

ja el 1991 enregistrà una versióexcel·lent de La cosa rara. Sava-ll coneix molt bé aquest reperto-ri i la seua direcció de Il burbe-ro prou que ho demostra. És jo-vial i sap ressaltar les enjogassa-des felicitats de la partitura. Nosé si influeix en res que el parede Savall també fóra valencià(d’Oliva, concretament), però elcert és que el violagambista idirector català ha dedicat moltde temps als músics del nostre

país, com ho proven les seuesgravacions de les ensalades delXVI (amb Studio Musicae Valèn-cia), de Joan Cavanilles, delCançoner del duc de Calàbria,l’Homenatge al Misteri d’Elx del2004 o, recentment, l’estoig de-dicat als Borja. En tot cas, ésd’agrair. Per cert, tant en lagravació del Misteri com en elsCDs dels Borja els aficionats po-díem disfrutar de la meravello-sa veu de Montserrat Figueras,esposa i companya de viatge ar-tístic de Jordi Savall, que des-graciadament ens abandonà elnovembre passat. Quan un ar-tista viu amb plenitud la músi-ca que interpreta, tal com vafer Montserrat Figueras du-rant dècades, la felicitat queproporciona és incalculable. Re-cordar-la ací, també amb grati-tud, és el mínim que es pot fer.

Però el Liceu també ha sigutnotícia aquests dies per motiusmenys melodiosos. S’ha anun-ciat que el teatre tancarà du-rant dos mesos i suprimirà qua-tre espectacles previstos, entreels quals Pelléas et Mélisandede Debussy i Der Zwerg de Ze-mlinsky. El motiu: la crisi. Con-cretant més, la retallada de sub-vencions públiques i la caigudad’ingressos procedents del me-cenatge que ha patit el teatre

d’òpera amb més tradiciód’aquesta part del món. Nodeixa de ser paradoxal que aixòpasse en un moment en què, aBarcelona, ha augmentat mésd’un 8% la xifra d’espectadorsde teatre i que una molt bonapart d’aquests espectadors haanat a veure —i escoltar— musi-cals. Com ja sabien els progra-madors de Broadway del 1929,les crisis econòmiques solen es-timular les cues a les taquilles,perquè la gent vol distraure’sde la mala maror. No és el casdel Liceu. L’òpera és més cara,sens dubte, i requereix ajudapública. Però la sospita d’unamala gestió tampoc s’ha de des-cartar. Cap altre gran teatred’òpera europeu ha hagut desuspendre la programació, finsara. El fet és que la plantilla detreballadors se sent amenaça-

da; els espectadors, maltrac-tats, i els patrocinadors, siabans desconfiaven, ara tenenmés motius per a fer-ho. El Li-ceu viu hores amargues i, coms’encarregava de subratllar Xa-vier Cester a les pàgines del’Avui, ací no dimiteix ningú.Aquests dies, la música festivade Martín i Soler podia ser,com a màxim, un lleuger leni-tiu de la incertesa. Tampoc se lipot demanar més.

Ú ltimament, assistim a l’aug-ment del nombre d’aturats id’analistes polítics. El primer

estremeix, el segon, entendreix. Estre-meix, el primer, perquè a final de mesno ixen els comptes a ningú, i menysque a ningú, a qui l’estripa l’atur endirecte i sense contemplacions i l’im-mola en honor d’aqueixos mercats in-visibles, perversos i feroços, que s’in-voquen a l’abric dels interessos mésabjectes. Entendreix, el segon, perquèa tots els que vam escoltar o vamveure tots aquells que es van iniciaren els debats socials i políticsradiofònics o televisius, el pas delsanys, ens han permés contemplarl’avorrida ascensió d’uns contertu-lians o tertulians a comentaristes del’actualitat, i finalment a analistes po-lítics, i quin abisme entre un parer oopinió, tan espontani i personal, i eldelicat, responsable i elaborat exerci-ci intel·lectual de descompondre, ambel bisturí de la retòrica, un govern,una oposició o un partit en les seuespròpies parts i partides, i no trobar-hi,a vegades, més que llepolies. En totcas, aqueix anomenat bisturí de laretòrica sol esdevenir instrument delloguer i complaença, i l’anàlisi políti-ca que s’hi pretén queda, normalmenti col·loquialment parlant, a beneficid’inventari. Ben cert és que moltesd’aqueixes tertúlies són benèvoles i,poc abans del tancament, solen indul-tar, encara que siga parcialment, lesseues preses. Més indulgent, i mésàgrafa, en certs moments es mostra ies pronuncia la societat, quan li tocael torn, tant en matèria solemne comen la que afecta el costum i la tradiciópopular, i els seus ritus i celebracions.La societat també és molt receptivaen tot allò que fa a l’honor calderonià,i una mostra d’aqueixa mateixa socie-tat ho va justificar per escrit —encaraque molt mal escrit—, fa poc detemps: no hem enviat la nostra orto-grafia a lluitar contra el suborn. Enaquest punt, la mostra d’aqueixa ma-teixa societat no va tirar mà d’indult:va absoldre, simplement i planera-ment, encara que a efectes pràcticsl’acte tinga molt de generositat iperdó, per la meitat més un.

Amb tant com s’ha especulat, ja nose sap molt bé qui imita a qui: si l’art ala realitat o la realitat a l’art, tampocimporta molt, perquè és més o menysel mateix. Però, en vespres de Falles,convé anar amb tacte i posar al temaun punt de severitat. Em referisc queaqueixa inclinació a l’indult és conta-giosa, i els nostres festers han de sermolt mirats amb aqueixa vocació oinspiració última del foc: lapurificació. Furtar un ninot a les fla-mes pot ser quasi sacríleg, i, d’altrabanda, el ninot, més que indultat, sem-bla condemnat a no consumir-se, a noreduir-se a cendres, com és el seu des-tí, en definitiva, a no participar en laculminació de la festa, a ser-ne expuls-at i sentenciat, a romandre perpètua-ment o permanentment en la mol·líciei l’avorriment d’un museu. Que noatorguen la gràcia o la desgràcia del’indult més que l’estrictament regla-mentat, que no s’excedisquen en lesseues funcions i que es deixen de senti-mentalismes, en fi, que ens donen lafesta en la calor i el color de la crema.Perquè és un goig veure entre flamesun polític fet de rajoles i cartó. La reali-tat ja indulta massa ninots.

HISTÒRIA DELVOLEIBOL A XÀTIVAM. Ángeles Vidali Josep Lluís FitóAutoedicióXàtiva, 2012, 157 pàgines

EL QUADERN DELES VIDES PERDUDESSilvestre VilaplanaEdicions BromeraAlzira, 2012. 191 pàgines

CARTES DE PROP

Rondinaires amables i amenaces de fonsEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

Molts ninotsindultatsE. Cerdán Tato

AMUNT I AVALLOliver JeffersAndanaAlgemesí, 201150 pàgines

Una escena de l'òpera Il burbero di buon cuore, de Vicent Martín i Soler.

Les òperes i elsballets de Martín iSoler se senten pocen l’actualitat

Q U A D E R N .

Q uan, fa pocs anys, un editor amicem va posar davant dels ulls Letramway de Claude Simon, amb la

proposta maligna de traduir-lo, d’entra-da vaig dir que no. Quan vaig obrir laprimera pàgina, amb la descripció mera-vellada del moviment de la maneta que elconductor feia servir per a moure el vehi-

cle, vaig haver de dir que sí: una manetade bronze convertida en gran literatura,no és cosa que es trobe cada dia. I ClaudeSimon és, amb Julien Gracq, el més granprosista francés de la segona meitat delsegle XX. L’autor publicà Le tramway,una delícia impagable, quan ja tenia propde vuitanta anys, recordant fragmentsd’una infantesa a Perpinyà. La família ma-terna del petit Claude posseïa vinyes iceller prop de Salses (on Simon ja adultpassava gran part del temps), i hi ha unpassatge en què recorda com portaven elraïm al celler, i com els carros s’acosta-ven fins a tocar gairebé la paret: (p. 78):“Llavors desenganxaven el primer cavall

i el feien avançar lleugerament a fi depoder enganxar el seu arnés a una llargacadena que, passant per una politja da-munt de l’obertura del celler, portavapenjada a l’altra punta, al nivell de lacarreta, una peça de ferro en forma depenja-robes acabada a cada extrem ambdos anells que un home passava per lesanses dels coves, i després cridava‘Amoun!’ [après quoi il criait ‘Amoun!’ (Enhaut.)] i el cavall, avançant alguns metresal llarg del mur, estirava la cadena queamb un soroll metàl·lic de matraca eleva-va el cove fins al nivell de l’obertura delceller on, agafant-lo hàbilment, dos ho-mes l’arrimaven cap al trespol, un d’ells

cridava llavors ‘Abaïl!’ [l’un des deuxcriait alors ‘Abaïl!’ (En bas!)], el cavall re-culava cap al seu punt de partida i l’espè-cie de penja-robes tornava a baixar”. L’au-tor, òbviament, identificava aquestestranscripcions seues dels mots "amunt" i"avall" com una forma de dialecte exòtic.Això pensaven el petit Claude i el granSimon: un patués rústic indigne de serescrit amb normes pròpies, ambcorrecció gramatical. Com més d’un es-criptor valencià, de fa cent anys i d’ara,sobretot dels que volen fer carrera a Ma-drid per estar més amoun i no ací abaïl.Però cap d’ells no ha escrit Le tramwayde Simon.

N o cal dir que el punk vaser, fa més de trentaanys, la més gran sacse-

jada que mai havia patit lahistòria de la nostra música po-pular. Fins al punt que, ara ma-teix, encara hi ha veus que so-mien amb un nou sisme de di-mensions semblants (com queara el grunge fa vint anys) coma única manera que l’escenapop rock recupere el seu esperitcontestatari davant del seu pre-visible i potser adotzenat statuquo. La bibliografia anglosaxo-na sempre ha tingut cronistes iteòrics d’excepció per a docu-mentar-lo, plomes brillants iamb criteri com Legs McNeill,Jon Savage, Greil Marcus o fins

i tot el polèmic Stewart Home,autor d’un recent llibre queqüestiona moltes idees comuna-ment acceptades sobre aquellagranellada sense parangó.

Ja sabem que a Espanya, lescoses són ben diferents, però da-rrerament, especialment des del’àmbit català, s’ha recuperatl’interés per documentar l’esce-na local de l’època, en aquestcas la barcelonina, amb l’eixidaal mercat, gairebé simultània,de tres llibres (Que pagui Pujol.Una crónica ’punk’ de la Barcelo-na de los 80; Odio obedecer i Har-to de todo. Historia oral del’punk’ en la ciudad de Barcelo-na). Tots tres radiografien laseua escena, però només enscal a nosaltres, com a valen-

cians, esperar que en l’àmbit es-tatal (deixant a banda volumsque puguen seguir-lo de passa-da) s’editen reculls que no pas-sen per alt el que es va coure ales nostres terres des del finaldels 70 i durant bona part de ladècada dels 80. Perquè, no caldir-ho, de punk, també n’hi vahaver a les nostres contrades.El punk també va arrelar aValència, Castelló i Alacant.

Fins fa poc, el llibre Hasta elfinal: 20 años de ’punk’ en Espa-ña, del 2002, era l’únic que toca-va conjuntament l’escena esta-tal. Però podríem dir, empranttermes suaus, que menysprea-va l’escena valenciana encomparació amb l’espai dedicata altres capitals molt més peti-

tes. Ara mateix, un nou llibretorna a recapitular, tot i que desd’una perspectiva molt mésàmplia, una bona llista de ban-des punk de la península iAmèrica Llatina: el Diccionario

de ’punk’ y ’hardcore’ de Españay Latinoamérica, volum col·lec-tiu publicat fa poc per Zona deObras/Fundación Autor, incor-pora centenars de fitxes

biogràfiques des d’un pres-supòsit, com a mínim, curiós:considerant els peruans Los Sai-cos, històrica banda dels seixan-ta, com a llavor per a laformació de centenars de grupsa ambdós costats de l’Atlàntic. I,tracta, com no podia ser d’unaaltra manera, una relació demés d’una desena de bandes va-lencianes, entre les quals hi haInterterror, Animal Cannibal,Anti-Playax, Desguace, Las Ro-dilleras, Seguridad Social, Vene-reans o Muñecas Putas (deValència), Shock Treatment oMalos Vicios (de Castelló) i Ma-niática o Disidencia (d’Alacant).Tots detallats en breus biogra-fies artístiques. Passa a la pàgina 3

DIJOUS, 9 DE FEBRER DE 2012, NÚM. 583

PUNT DE MIRA

Amoun, AbaïlJoan F. Mira

La història no escrita del ‘punk’ valenciàEl ‘Diccionario de punk y hardcore en España y Latinoamérica’ abunda en noms emblemàtics i repeteix carències

ENTREVISTA

Miquel Gil: “El queInternet et lleva,Internet et torna”

CARTES DE PROP

Rondinairesamables i amenacesde fons

C. PÉREZ DE ZIRIZA València

Una de les il·lustracions del Diccionario de punk y hardcore de España y Latinoamérica.

Pàgines 2 i 3 Pàgina 4

Hi inclou una relacióde més d’una desenade bandesvalencianes

posant música a la poesiacontemporània d'autors viuscom ara Anna Montero, Enric Ca-sasses, Enric Monforte, Tono For-nés. Amb l'excepció del mestreEstellés. "No deixa de ser unaanècdota, perquè m'interessaadaptar personal que estiga viu iben viu", apunta. I nega honesta-ment tindre un coneixement ex-haustiu de la producció poèticaactual en llengua catalana. "Elresponsable d'això és RamonGuillem, bibliotecari de Catarro-

ja, a més de poeta. Ell em feia latria d'autors, que jo anava llegintper escollir els que m'interess-aven. Però hi ha una sèrie d'au-tors que vaig repetint, potser per-què m'agrada com escriuen, peruna imatge, per una paraula...".

Un altre mecanisme explica-tiu del disc ha estat el rodatge deles cançons abans d'entrar enl'estudi. "Començàrem alMediterrània de Manresa fa dosanys. Allí férem una preestrenade X marcianes, de la qual han

arribat tres cançons al disc. Laresta no s'han gravat. Hem tin-gut la sort de complir la utopiade veure què en pensa el públic,les caretes que fan, fer que lesmúsiques deixen petja en lescançons. En aquest nivell, el discestà bastant reposat, les cançonshan anat sedimentant-se, no hanentrat cap a dins a la primeraimpressió, i això es nota", resu-meix sobre les seues marcianesamb sabor a salobre. Folkvalencià d'escala planetària.

Ve de la pàgina 1

La selecció, pel que fa als nos-tres grups, duta a terme pels pe-riodistes Kike Turrón i Kike Ba-bas, és tremendament capritxo-sa: remarca alguns noms sensepes històric i n’obvia uns altres(com ara La Resistencia o LaMorgue), i no recalca prou lafeina que segells com el castello-nenc No Tomorrow han irra-diat a la resta de l’Estat. A més,sempre és un problema marcarels límits d’un treball d’aquestescaracterístiques, perquè elpunk estén els seus tentaclesfins a gèneres com el rock urbà,l’ska punk o el post punk en to-tes les accepcions, i això, com ésel cas, implica que grups tan di-vergents com Decibelios, At TheDrive In, Corn Flakes, DerribosArias, Gabinete Caligari o Ska-Psiguen agrupats en el mateix lli-bre, i uns altres que, no dife-reixen massa, en queden exclo-sos. Posar portes al camp sem-pre comporta els seus riscos.

Així que podem dir que lahistoria del nostre punk encarano té qui l’escriga. Almenys noamb l’amplitud o el rigor queseria desitjable. El veterà perio-dista local Eduardo Guillot, defet, és plenament conscientd’aquesta carència. I per això faja uns quants mesos que treba-lla en un film documental, titu-

lat Miles de muchachos, encaraen fase de producció, que tractauna escena que ell va conéixerde primera mà, i amb la qualpoder mostrar que a València,com a Barcelona o Madrid, tam-bé vam tenir les nostres fitesseminals, els nostres La BandaTrapera del Río o els nostresKaka de Luxe: “Haguérem debregar amb més dificultats per

a enregistrar discos, però es potdir que potser Doble Zero hau-rien estat, salvant distàncies, laTrapera valenciana. A més que,en aquells moments, Análisisde Orina, Juguetes de Precisióno Guerrilla Sub ja esmolaveninstruments, tot i no que no enqueda cap constància gravada.Kaka de Luxe podien ser punk

per actitud, però no pel que faal so”. Les raons, con sempre,cal buscar-les en “una indústriadiscogràfica gairebé inexis-tent”, i potser també en el fetque “la ciutat va despuntar coma estendard del so tecnificat, iva relegar el punk a la margina-litat”.

En resum, i anant al gra, lapregunta clau, que a més justifi-caria el tractament individualit-zat de l’eclosió punk valencia-na, és si es pot parlar d’un gène-re que, pel que fa a la nostraComunitat, tinguera trets pro-pis. Guillot opina que sí, que"amb l’excepció d’Euskadi, elstrets de les bandes punk erensemblants als de tot l’Estat",però el valencià també va tenir"peculiaritats pròpies", com arauna "estètica deutora no nomésdels Pistols, sinó també de TheDamned o els 999, particular-ment influents ací", així com"evolucions interessants com lad’Interterror, que va ampliar elseu ventall d’influències fins ales bandes sonores de Morrico-ne o el rockabilly, a l’estil deThe Clash" o, d’altra banda, des-marcatges del component rei-vindicatiu inicial com el dels Se-guridad Social, "que apostarenper un discurs eixerit i amb sen-tit de l’humor, sense cap com-promís ideològic."

D el dossier que la revistaSerra d’Or (febrer, 2012)dedica al Fuster de Nosal-

tres, els valencians, transcorre-guts ja cinquanta anys des de laseua publicació (1962), no es potdir que haja defugit l’anàlisi deldiagnòstic i de la proposta de fu-tur que aquest assaig presentà ala societat valenciana d’alesho-res. Carme Gregori, Francesc Pé-rez-Moragón, Antoni Furió i Mi-quel Nicolàs, des d’angles dife-rents, ens presenten una visió del’escriptor que poc té de nova,però ho fan amb l’ajuda de mati-sos que constaten fins a quinpunt el temps ajuda a entendremés justament.

Quasi com un postulat per atota discussió possible, em sem-bla que paga la pena tenir pre-sent l’argumentació de CarmeGregori, sostinguda enl’afirmació que també Nosaltresels valencians fou escrit com unassaig, com una proposta i nocom un recull doctrinal, és a dir,amb tota la provisionali-tat que defineix no sola-ment el gènere sinó tam-bé una actitud intel·lec-tual que l’escriptor deSueca popularitzà entrenosaltres. I en efecte, a laproposta de Fuster, enaquells moments de lanostra història, li falta-ren lectors capaços deformular arguments depes en contra de lesseues tesis; li faltaren els"col·laboradors-contra-dictors", com ell mateixreconegué i com ara ensrecorda Gregori. No seràfàcil oblidar com vanreaccionar els sectorsdretans més reacciona-ris i no hi ha dubte que siel debat no existí, fou per-què alguns imposaren lainjúria i la violència. Nosabem, tanmateix, quèhauria passat en cas que no ha-guérem entrat en aquestadinàmica de persecucions i odis,que l’article de Pérez Moragóndescriu amb cura. Ja sé que ésun recurs purament retòric for-mular aquesta mena de condicio-nals, però vull posar èmfasi en elfet que les idees de Fuster, a mésde l’animadversió més virulenta,també generaren adhesions in-condicionals, potser perquè erenmassa originals —massa allunya-des de l’horitzó d’expectativesdel moment—, i expressades amés en un llenguatge brillant, in-cisiu, d’una qualitat literària queper primera vegada en la nostrahistòria recent podíem posar alnivell de qualsevol escriptoreuropeu. La mancança de "col·la-boradors-contradictors" proce-dia d’ací i d’allà, és a dir, dels quees negaven a debatre perquè vo-lien imposar per la força lesseues idees i dels que estavenmassa enlluernats per la figurade l’escriptor. Siga com vulga, ésindiscutible l’actitud de Fusterproposant un debat i exigint laconfrontació d’arguments, capaçde generar més llum en cerca dela veritat. Gregori opina que algu-nes de les discussions contem-

porànies sobre l’assumpte crimi-nalitzen l’escriptor, el fan respon-sable de tots els mals del valen-cianisme. Crec que no li faltaraó, però convindria també acce-ptar amb totes les conseqüènciesque el temps ha fet de ladiscussió a propòsit de les tesisfusterianes una activitat més rao-nable i que, alhora, molts han ha-gut d’assumir que posar entre in-terrogants algunes de les afirma-cions de Nosaltres els valenciansno és cap traïció o sacrilegi. Enca-ra patim la "somnolència digesti-va" de què parlava Fuster, a laqual, i no sense clarividència,qualificava de perpètua.

És ben saludable, doncs, quepersones com les que signenaquests articles, reflexionenobertament a propòsit d’un lli-bre —"text evangèlic" per a al-guns, "assaig demoníac" per auns altres, com el descriu Mi-quel Nicolàs— d’una influènciainnegable en les nostres vides.Només un insensat pot negar les

influències positives de Fuster.Esmentar-ne el mestratge uni-versitari, com fa Furió en aquestdossier, es quedar-se curt, per-què qui podria negar-li una auto-ritat semblant, o superior, enl’àmbit de la creació? Una altraqüestió és si té sentit encara eldebat que Fuster proposà i quealtres, amb més o menys fortunai profunditat, han représ els da-rrers anys. Quina és la seua vi-gència? L’article de Nicolàs, tot ique assenyala els punts obertsde Nosaltres els valencians queencara podien ser motiu de de-bat, diu també que "l’assaig deFuster ha perdut vigència enaquelles parts més allunyadesde la sensibilitat postmoderna(el basament historicista i l’en-sonyament polític correlatiu)". Iés que els temps han canviat de-cisivament i no té cap sentit ob-viar-ho.

La identitat d’un gènere

A MANERA DE TASCÓ

Fuster, cinquanta anys desprésVicent Alonso

L’escriptor Joan Fuster. / jordi vicent

Una altra qüestióés si té sentit encarael debat que Fusterproposà

La historiadel nostre ‘punk’encara no té quil’escriga

València va apostarpel so tecnificat i varelegar el ‘punk’ a lamarginalitat

QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012 C U L T U R A . 3

C osta suors i algunallàgrima haverdecompri-mir la trajectòria de Mi-

quel Gil (Catarroja, 1956): músicde referència, multiguardonat,exmembre dels mitològics Al Ta-ll i una autoritat internacionalde la música d'arrels, amb acla-mades gravacions en solitaricom ara Orgànic, Katà o Eixos,folk mediterrani i exploratori in-terpretat amb la seua rugosa iintransferible veu. Galons queno han erosionat el seu tarannàproper i afable, de xafar terra.Sempre prest a col·laborar ambels músics joves (els "nanos",com ell els nomena), tampoc noha dubtat a recórrer a una einainnovadora com ara el crowdfun-ding (micromecenatge, petitesaportacions econòmiques delsseguidors) per a finançar i gra-var en condicions òptimes el seunou treball discogràfic, X marcia-nes (Temps Record, 2011).

La idea del micromecenatgeva partir de Marc Sempere (mésconegut com a Marquet, deCompartir dóna gustet), que ha-via recorregut al sistema per ro-dar L'Arròs movie. "Em va telefo-nar i vaig pensar és que si Mar-quet estava en això, havia de pa-rar-li atenció. Vaig xafardejarun poc, vaig veure que tenia bo-na pinta i em vaig adreçar a Ver-

kami", diu en al·lusió a la plata-forma de crowdfunding. "El nos-tre va ser dels primers projectesmusicals a entrar-hi, uns diesdesprés dels Arthur Caravan,que foren els pioners", aclareix.Ganes d'experimentar o necessi-tat? "Hi havia una necessitat",confessa, "les indústriesdiscogràfiques i culturals estanensorrant-se o en procés de can-vi radical. Costa finançar unaproducció discogràfica perquèno hi ha contraprestació, et potsquedar penjat d'una inversióque és necessària perquè, en cascontrari, no dones notícia del

teu treball, no provoques que etcontracten... I vaig pensar queallò podia tindre gràcia: el queInternet et lleva, Internet et tor-na". "Realment va ser una sor-presa", prossegueix, "no sols enel tema econòmic. Es van pro-duir una sèrie de sinèrgies ambel públic, debats al voltant del'ètica i de l'estètica que em vanfer reflexionar. En acabant, quit'està pagant la teua produccióés el teu públic, que té el mateix

interés que tu: que les coses is-quen bé. I està la qüestió de laconfiança: ells confien que faràsun bon ús dels seus diners i queno te'ls gastaràs en fires i festes igrans esdeveniments", ironitzaamb destinataris obvis.

Si s'ha de jutjar pel resultatartístic, els mecenes de MiquelGil deuen estar satisfets. "Per ami va ser una confortabilitat to-tal: de la idea inicial de no eixir-te'n del cercle primari de la ban-da, amb sistemes MIDI desuplantació d'instruments, a po-der acabar el treball en un moltbon estudi, on jo volia, i amb elsmúsics que jo volia, canvia moltla cosa. Els mecenes es planteja-ven si calia tot allò, però jo elsdeia que no és el mateix gravarles guitarres d'un disc en un diaque tindre-hi tres o quatre dies",argumenta.

Una altra qüestió que mereixexplicació: el títol del disc és unabroma de consum intern, peròamb un rerefons conceptualamb molla. "No passa de ser unabandarrada que vaig pensar perprovar el micròfon, amb alegriesflamenques, barrejades amb fan-dango valencià i ritme argentíde milonga, quasi d'havanera.Una marcianada del quinze. Ésuna manera de posicionar-te da-vant el patrimoni musical —a mim'agrada anomenar-lo músicade transmissió oral—, com l'utili-tzes, què fas amb ell en el segle

XXI. El límit està en laimaginació. Moltes voltes ens po-sem massa ferms, però qui mésha fet per les malaguenyes haestat la conjunció de Botifarraamb Obrint Pas. L'efectivitat nosempre passa pels usos museís-tics", teoritza.

Folk sense límits, amb adap-tacions de cançons populars o

A bans d’emprendre unade les darreres reescrip-tures d’una novel·la que

vull enllestir enguany, intenteposar ordre en les notes que hefet servir des que vaig iniciar elprojecte, i que he anat intro-duint, indiscriminadament, enun calaix. N’hi ha de tot: ideessoltes escrites de pressa enqualsevol paper, esquemes,una entrada de museu, propos-tes de noms per a personatges,fotos, títols possibles... Hi tro-be, també, el document espur-na: un tiquet de verduleria enel revers del qual vaig escriure,per primera volta, alguna visiórelacionada amb el món queavui forma la novel·la. Aquestfràgil paperet en fou l’origen,la font. Tot sorgí a partir seuaquell matí, ara fa més de tresanys, en què hi vaig escriureuna pluja d’idees, o, més aviat,una pluja d’imatges, que des-prés van prendre cos i es con-vertiren en obsessions. Tanma-teix, ara que el llibre està enfase terminal -tot i que, en elmeu cas, les agonies són de du-rada indefinida-, ara que sen’ha esvaït una gran part de laboira que oculta les històriesen un principi, és curiós veure

com, del que hi ha escrit enaquell paperet, no en queda, enla versió actual del llibre,pràcticament res. I no tinc dub-te que la història va nàixerd’ell. Qui ho diria, en aquell mo-ment, que aquelles imatgeserrants, unes imatges com tan-tes que cada dia em visiten lament i que rarament anote, ger-minarien en una novel·la. I quidiria que el resultat final de lanovel·la tindria tan poc a veureamb elles. Ho rumie i mire elrellotge. És hora de dinar. Alcap de pocs minuts seiem a tau-la amb els meus fills i la meuadona. Avui dinem arròs al forn.Mire la meua companya. Calla-dament, pense: on, i quan,s’inicià tot? Intente recordarl’instant en què ella començà aexistir per a mi, la primera ima-tge que en tinc, la primera im-pressió que en produí. A penespuc evocar-lo, aquell moment.Hi predomina la boira, la im-precisió, com en un primer es-borrany. Qui ho diria, queaquell esborrany prendria cos ievolucionaria fins a esdeveniraquesta família. I la prolon-gació no humana de la família:casa, mobles, cotxe, biblioteca,arròs al forn... I tal pensamentem posa en guàrdia: tota idea,o imatge, o sensació fugissera,

que ara ens pareix insignifi-cant, pot convertir-se en decisi-va sense que un ho puga pre-veure. El repertori d’imatges,idees o sensacions que tenimal llarg d’un dia és immens, iels dies se succeeixen ininte-rrompudament. Qui sap quinspocs d’aquests incomptables es-

borranys prendran cos i esde-vindran decisius per a la nos-tra vida. Qui pot distingir, deprimeres, si una espurna és efí-mera, inestable i caduca, o sien canvi és l’inici tímid d’unfoc que esdevindrà perdura-ble? L’art, i la vida, són imprevi-sibles.

NOTES DE CAMBRA

L’origen

El músic i cantant MiquelGil fotografiat a València. /

jesús císcar

MIQUEL GIL MÚSIC

“El que Internet et lleva,Internet et torna”LES TEMPTACIONS

Anna LisEdicions 96Tavernes de Valldigna116 pàgines

E l conte no sempre té sort en elcircuit literari, però és un gè-nere que sol atraure perquè

se situa al bell mig d’una cruïlla decamins. És cobejat sovint tant perautors primerencs com experimen-tats, perquè és un territori que evi-dencia a la primera l’enginy i latensió literària —o la seua absèn-cia—, perquè encara que no s’aconse-guisca un llibre redó, retrata el queés fonamental: el pols narratiu del’escriptor. És una forma que exigeixuna bona esgrima per a gestionar laconcisió, l’economia, la intensitat isaber apuntar les coses no dites. Amés, el relat breu exigeix controlarel llaç de la circularitat i del final a fid’atrapar o sorprendre el lector.

Aquestes idees me les ha suggeri-des la lectura amable de Les tempta-cions d’Anna Lis, la seua primeraincursió en la ficció. Abans haviapracticat l’assaig filosòfic en Passió,revolta, i pacte. Les cares ocultes del’amor.

Els tons i les intencions, com ésd’esperar, hi són ben diversos, peròens hi trobem un fil conductor queles embasta: la narradora decideixprovar sort en diversos tallers litera-ris per a polir els seus afanys crea-tius; l’experiència, descrita amb mor-dacitat, és bastant frustrant, però ésla guspira que motiva les distintestongades de relats. Hi predominenles relacions sentimentals, però hi te-nen també pes l’amistat i la relacióde pares i fills, sense oblidar una jor-nada delirant en l’ensenyament ac-tual. Un grup curt de relats gira alvoltant de les actituds i les situacionsde les persones en la postguerra. Laresta observa el present. És molt sug-gestiu com una dona lliga la pèrduade la innocència i la frustració amo-rosa amb la mort de Manolete. Unparell de relats, que funcionen comun joc d’espills, mostren les dues ver-sions d’una frustració amorosa, rela-cionada amb la famosa bufetada aGilda. Els mites del glamouramericà dominen altres històries,com la protagonitzada per una Avaalumna i un Sinatra professor, valen-cians, que emboliquen la seua vidagràcies a la ficció. En les relacionssón evidents les diferències entre ho-mes i dones, on sovint la part feblecau sobre la dona, que ha hagut desilenciar els fracassos, però a la llar-ga acaben reaccionant. El punt demira femení és clau i així hi tenenrelleu la seducció, la coqueteria, laroba com a forma d’expressió. La iro-nia sobre la mirada de la dona ésbona, com ara la llengua esmoladaque fan servir dues senyores que estiren al coll sense despentinar-se niperdre les maneres.

Tot plegat, Anna Lis basteix unagaleria notable d’actituds i de situa-cions que corren per les pujades i lesbaixades de relacions humanes tanàmplies com complexes. Contadesamb una prosa funcional, col·lo-quial, plena de girs de tota mena, oncada conte se sosté en una imatge iuna estructura que la ressalten. So-vint acaben amb una campanada fi-nal que aporta ambigüitat, contun-dència o una lectura inesperada.

Manuel Baixauli

Relacions humanesque pugen i baixen

Francesc Calafat

XAVIER ALIAGAValència

El nou disc s’hafinançat ambel sistema delmicromecenatge

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012

posant música a la poesiacontemporània d'autors viuscom ara Anna Montero, Enric Ca-sasses, Enric Monforte, Tono For-nés. Amb l'excepció del mestreEstellés. "No deixa de ser unaanècdota, perquè m'interessaadaptar personal que estiga viu iben viu", apunta. I nega honesta-ment tindre un coneixement ex-haustiu de la producció poèticaactual en llengua catalana. "Elresponsable d'això és RamonGuillem, bibliotecari de Catarro-

ja, a més de poeta. Ell em feia latria d'autors, que jo anava llegintper escollir els que m'interess-aven. Però hi ha una sèrie d'au-tors que vaig repetint, potser per-què m'agrada com escriuen, peruna imatge, per una paraula...".

Un altre mecanisme explica-tiu del disc ha estat el rodatge deles cançons abans d'entrar enl'estudi. "Començàrem alMediterrània de Manresa fa dosanys. Allí férem una preestrenade X marcianes, de la qual han

arribat tres cançons al disc. Laresta no s'han gravat. Hem tin-gut la sort de complir la utopiade veure què en pensa el públic,les caretes que fan, fer que lesmúsiques deixen petja en lescançons. En aquest nivell, el discestà bastant reposat, les cançonshan anat sedimentant-se, no hanentrat cap a dins a la primeraimpressió, i això es nota", resu-meix sobre les seues marcianesamb sabor a salobre. Folkvalencià d'escala planetària.

Ve de la pàgina 1

La selecció, pel que fa als nos-tres grups, duta a terme pels pe-riodistes Kike Turrón i Kike Ba-bas, és tremendament capritxo-sa: remarca alguns noms sensepes històric i n’obvia uns altres(com ara La Resistencia o LaMorgue), i no recalca prou lafeina que segells com el castello-nenc No Tomorrow han irra-diat a la resta de l’Estat. A més,sempre és un problema marcarels límits d’un treball d’aquestescaracterístiques, perquè elpunk estén els seus tentaclesfins a gèneres com el rock urbà,l’ska punk o el post punk en to-tes les accepcions, i això, com ésel cas, implica que grups tan di-vergents com Decibelios, At TheDrive In, Corn Flakes, DerribosArias, Gabinete Caligari o Ska-Psiguen agrupats en el mateix lli-bre, i uns altres que, no dife-reixen massa, en queden exclo-sos. Posar portes al camp sem-pre comporta els seus riscos.

Així que podem dir que lahistoria del nostre punk encarano té qui l’escriga. Almenys noamb l’amplitud o el rigor queseria desitjable. El veterà perio-dista local Eduardo Guillot, defet, és plenament conscientd’aquesta carència. I per això faja uns quants mesos que treba-lla en un film documental, titu-

lat Miles de muchachos, encaraen fase de producció, que tractauna escena que ell va conéixerde primera mà, i amb la qualpoder mostrar que a València,com a Barcelona o Madrid, tam-bé vam tenir les nostres fitesseminals, els nostres La BandaTrapera del Río o els nostresKaka de Luxe: “Haguérem debregar amb més dificultats per

a enregistrar discos, però es potdir que potser Doble Zero hau-rien estat, salvant distàncies, laTrapera valenciana. A més que,en aquells moments, Análisisde Orina, Juguetes de Precisióno Guerrilla Sub ja esmolaveninstruments, tot i no que no enqueda cap constància gravada.Kaka de Luxe podien ser punk

per actitud, però no pel que faal so”. Les raons, con sempre,cal buscar-les en “una indústriadiscogràfica gairebé inexis-tent”, i potser també en el fetque “la ciutat va despuntar coma estendard del so tecnificat, iva relegar el punk a la margina-litat”.

En resum, i anant al gra, lapregunta clau, que a més justifi-caria el tractament individualit-zat de l’eclosió punk valencia-na, és si es pot parlar d’un gène-re que, pel que fa a la nostraComunitat, tinguera trets pro-pis. Guillot opina que sí, que"amb l’excepció d’Euskadi, elstrets de les bandes punk erensemblants als de tot l’Estat",però el valencià també va tenir"peculiaritats pròpies", com arauna "estètica deutora no nomésdels Pistols, sinó també de TheDamned o els 999, particular-ment influents ací", així com"evolucions interessants com lad’Interterror, que va ampliar elseu ventall d’influències fins ales bandes sonores de Morrico-ne o el rockabilly, a l’estil deThe Clash" o, d’altra banda, des-marcatges del component rei-vindicatiu inicial com el dels Se-guridad Social, "que apostarenper un discurs eixerit i amb sen-tit de l’humor, sense cap com-promís ideològic."

D el dossier que la revistaSerra d’Or (febrer, 2012)dedica al Fuster de Nosal-

tres, els valencians, transcorre-guts ja cinquanta anys des de laseua publicació (1962), no es potdir que haja defugit l’anàlisi deldiagnòstic i de la proposta de fu-tur que aquest assaig presentà ala societat valenciana d’alesho-res. Carme Gregori, Francesc Pé-rez-Moragón, Antoni Furió i Mi-quel Nicolàs, des d’angles dife-rents, ens presenten una visió del’escriptor que poc té de nova,però ho fan amb l’ajuda de mati-sos que constaten fins a quinpunt el temps ajuda a entendremés justament.

Quasi com un postulat per atota discussió possible, em sem-bla que paga la pena tenir pre-sent l’argumentació de CarmeGregori, sostinguda enl’afirmació que també Nosaltresels valencians fou escrit com unassaig, com una proposta i nocom un recull doctrinal, és a dir,amb tota la provisionali-tat que defineix no sola-ment el gènere sinó tam-bé una actitud intel·lec-tual que l’escriptor deSueca popularitzà entrenosaltres. I en efecte, a laproposta de Fuster, enaquells moments de lanostra història, li falta-ren lectors capaços deformular arguments depes en contra de lesseues tesis; li faltaren els"col·laboradors-contra-dictors", com ell mateixreconegué i com ara ensrecorda Gregori. No seràfàcil oblidar com vanreaccionar els sectorsdretans més reacciona-ris i no hi ha dubte que siel debat no existí, fou per-què alguns imposaren lainjúria i la violència. Nosabem, tanmateix, quèhauria passat en cas que no ha-guérem entrat en aquestadinàmica de persecucions i odis,que l’article de Pérez Moragóndescriu amb cura. Ja sé que ésun recurs purament retòric for-mular aquesta mena de condicio-nals, però vull posar èmfasi en elfet que les idees de Fuster, a mésde l’animadversió més virulenta,també generaren adhesions in-condicionals, potser perquè erenmassa originals —massa allunya-des de l’horitzó d’expectativesdel moment—, i expressades amés en un llenguatge brillant, in-cisiu, d’una qualitat literària queper primera vegada en la nostrahistòria recent podíem posar alnivell de qualsevol escriptoreuropeu. La mancança de "col·la-boradors-contradictors" proce-dia d’ací i d’allà, és a dir, dels quees negaven a debatre perquè vo-lien imposar per la força lesseues idees i dels que estavenmassa enlluernats per la figurade l’escriptor. Siga com vulga, ésindiscutible l’actitud de Fusterproposant un debat i exigint laconfrontació d’arguments, capaçde generar més llum en cerca dela veritat. Gregori opina que algu-nes de les discussions contem-

porànies sobre l’assumpte crimi-nalitzen l’escriptor, el fan respon-sable de tots els mals del valen-cianisme. Crec que no li faltaraó, però convindria també acce-ptar amb totes les conseqüènciesque el temps ha fet de ladiscussió a propòsit de les tesisfusterianes una activitat més rao-nable i que, alhora, molts han ha-gut d’assumir que posar entre in-terrogants algunes de les afirma-cions de Nosaltres els valenciansno és cap traïció o sacrilegi. Enca-ra patim la "somnolència digesti-va" de què parlava Fuster, a laqual, i no sense clarividència,qualificava de perpètua.

És ben saludable, doncs, quepersones com les que signenaquests articles, reflexionenobertament a propòsit d’un lli-bre —"text evangèlic" per a al-guns, "assaig demoníac" per auns altres, com el descriu Mi-quel Nicolàs— d’una influènciainnegable en les nostres vides.Només un insensat pot negar les

influències positives de Fuster.Esmentar-ne el mestratge uni-versitari, com fa Furió en aquestdossier, es quedar-se curt, per-què qui podria negar-li una auto-ritat semblant, o superior, enl’àmbit de la creació? Una altraqüestió és si té sentit encara eldebat que Fuster proposà i quealtres, amb més o menys fortunai profunditat, han représ els da-rrers anys. Quina és la seua vi-gència? L’article de Nicolàs, tot ique assenyala els punts obertsde Nosaltres els valencians queencara podien ser motiu de de-bat, diu també que "l’assaig deFuster ha perdut vigència enaquelles parts més allunyadesde la sensibilitat postmoderna(el basament historicista i l’en-sonyament polític correlatiu)". Iés que els temps han canviat de-cisivament i no té cap sentit ob-viar-ho.

La identitat d’un gènere

A MANERA DE TASCÓ

Fuster, cinquanta anys desprésVicent Alonso

L’escriptor Joan Fuster. / jordi vicent

Una altra qüestióés si té sentit encarael debat que Fusterproposà

La historiadel nostre ‘punk’encara no té quil’escriga

València va apostarpel so tecnificat i varelegar el ‘punk’ a lamarginalitat

QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012 C U L T U R A . 3

C osta suors i algunallàgrima haverdecompri-mir la trajectòria de Mi-

quel Gil (Catarroja, 1956): músicde referència, multiguardonat,exmembre dels mitològics Al Ta-ll i una autoritat internacionalde la música d'arrels, amb acla-mades gravacions en solitaricom ara Orgànic, Katà o Eixos,folk mediterrani i exploratori in-terpretat amb la seua rugosa iintransferible veu. Galons queno han erosionat el seu tarannàproper i afable, de xafar terra.Sempre prest a col·laborar ambels músics joves (els "nanos",com ell els nomena), tampoc noha dubtat a recórrer a una einainnovadora com ara el crowdfun-ding (micromecenatge, petitesaportacions econòmiques delsseguidors) per a finançar i gra-var en condicions òptimes el seunou treball discogràfic, X marcia-nes (Temps Record, 2011).

La idea del micromecenatgeva partir de Marc Sempere (mésconegut com a Marquet, deCompartir dóna gustet), que ha-via recorregut al sistema per ro-dar L'Arròs movie. "Em va telefo-nar i vaig pensar és que si Mar-quet estava en això, havia de pa-rar-li atenció. Vaig xafardejarun poc, vaig veure que tenia bo-na pinta i em vaig adreçar a Ver-

kami", diu en al·lusió a la plata-forma de crowdfunding. "El nos-tre va ser dels primers projectesmusicals a entrar-hi, uns diesdesprés dels Arthur Caravan,que foren els pioners", aclareix.Ganes d'experimentar o necessi-tat? "Hi havia una necessitat",confessa, "les indústriesdiscogràfiques i culturals estanensorrant-se o en procés de can-vi radical. Costa finançar unaproducció discogràfica perquèno hi ha contraprestació, et potsquedar penjat d'una inversióque és necessària perquè, en cascontrari, no dones notícia del

teu treball, no provoques que etcontracten... I vaig pensar queallò podia tindre gràcia: el queInternet et lleva, Internet et tor-na". "Realment va ser una sor-presa", prossegueix, "no sols enel tema econòmic. Es van pro-duir una sèrie de sinèrgies ambel públic, debats al voltant del'ètica i de l'estètica que em vanfer reflexionar. En acabant, quit'està pagant la teua produccióés el teu públic, que té el mateix

interés que tu: que les coses is-quen bé. I està la qüestió de laconfiança: ells confien que faràsun bon ús dels seus diners i queno te'ls gastaràs en fires i festes igrans esdeveniments", ironitzaamb destinataris obvis.

Si s'ha de jutjar pel resultatartístic, els mecenes de MiquelGil deuen estar satisfets. "Per ami va ser una confortabilitat to-tal: de la idea inicial de no eixir-te'n del cercle primari de la ban-da, amb sistemes MIDI desuplantació d'instruments, a po-der acabar el treball en un moltbon estudi, on jo volia, i amb elsmúsics que jo volia, canvia moltla cosa. Els mecenes es planteja-ven si calia tot allò, però jo elsdeia que no és el mateix gravarles guitarres d'un disc en un diaque tindre-hi tres o quatre dies",argumenta.

Una altra qüestió que mereixexplicació: el títol del disc és unabroma de consum intern, peròamb un rerefons conceptualamb molla. "No passa de ser unabandarrada que vaig pensar perprovar el micròfon, amb alegriesflamenques, barrejades amb fan-dango valencià i ritme argentíde milonga, quasi d'havanera.Una marcianada del quinze. Ésuna manera de posicionar-te da-vant el patrimoni musical —a mim'agrada anomenar-lo músicade transmissió oral—, com l'utili-tzes, què fas amb ell en el segle

XXI. El límit està en laimaginació. Moltes voltes ens po-sem massa ferms, però qui mésha fet per les malaguenyes haestat la conjunció de Botifarraamb Obrint Pas. L'efectivitat nosempre passa pels usos museís-tics", teoritza.

Folk sense límits, amb adap-tacions de cançons populars o

A bans d’emprendre unade les darreres reescrip-tures d’una novel·la que

vull enllestir enguany, intenteposar ordre en les notes que hefet servir des que vaig iniciar elprojecte, i que he anat intro-duint, indiscriminadament, enun calaix. N’hi ha de tot: ideessoltes escrites de pressa enqualsevol paper, esquemes,una entrada de museu, propos-tes de noms per a personatges,fotos, títols possibles... Hi tro-be, també, el document espur-na: un tiquet de verduleria enel revers del qual vaig escriure,per primera volta, alguna visiórelacionada amb el món queavui forma la novel·la. Aquestfràgil paperet en fou l’origen,la font. Tot sorgí a partir seuaquell matí, ara fa més de tresanys, en què hi vaig escriureuna pluja d’idees, o, més aviat,una pluja d’imatges, que des-prés van prendre cos i es con-vertiren en obsessions. Tanma-teix, ara que el llibre està enfase terminal -tot i que, en elmeu cas, les agonies són de du-rada indefinida-, ara que sen’ha esvaït una gran part de laboira que oculta les històriesen un principi, és curiós veure

com, del que hi ha escrit enaquell paperet, no en queda, enla versió actual del llibre,pràcticament res. I no tinc dub-te que la història va nàixerd’ell. Qui ho diria, en aquell mo-ment, que aquelles imatgeserrants, unes imatges com tan-tes que cada dia em visiten lament i que rarament anote, ger-minarien en una novel·la. I quidiria que el resultat final de lanovel·la tindria tan poc a veureamb elles. Ho rumie i mire elrellotge. És hora de dinar. Alcap de pocs minuts seiem a tau-la amb els meus fills i la meuadona. Avui dinem arròs al forn.Mire la meua companya. Calla-dament, pense: on, i quan,s’inicià tot? Intente recordarl’instant en què ella començà aexistir per a mi, la primera ima-tge que en tinc, la primera im-pressió que en produí. A penespuc evocar-lo, aquell moment.Hi predomina la boira, la im-precisió, com en un primer es-borrany. Qui ho diria, queaquell esborrany prendria cos ievolucionaria fins a esdeveniraquesta família. I la prolon-gació no humana de la família:casa, mobles, cotxe, biblioteca,arròs al forn... I tal pensamentem posa en guàrdia: tota idea,o imatge, o sensació fugissera,

que ara ens pareix insignifi-cant, pot convertir-se en decisi-va sense que un ho puga pre-veure. El repertori d’imatges,idees o sensacions que tenimal llarg d’un dia és immens, iels dies se succeeixen ininte-rrompudament. Qui sap quinspocs d’aquests incomptables es-

borranys prendran cos i esde-vindran decisius per a la nos-tra vida. Qui pot distingir, deprimeres, si una espurna és efí-mera, inestable i caduca, o sien canvi és l’inici tímid d’unfoc que esdevindrà perdura-ble? L’art, i la vida, són imprevi-sibles.

NOTES DE CAMBRA

L’origen

El músic i cantant MiquelGil fotografiat a València. /

jesús císcar

MIQUEL GIL MÚSIC

“El que Internet et lleva,Internet et torna”LES TEMPTACIONS

Anna LisEdicions 96Tavernes de Valldigna116 pàgines

E l conte no sempre té sort en elcircuit literari, però és un gè-nere que sol atraure perquè

se situa al bell mig d’una cruïlla decamins. És cobejat sovint tant perautors primerencs com experimen-tats, perquè és un territori que evi-dencia a la primera l’enginy i latensió literària —o la seua absèn-cia—, perquè encara que no s’aconse-guisca un llibre redó, retrata el queés fonamental: el pols narratiu del’escriptor. És una forma que exigeixuna bona esgrima per a gestionar laconcisió, l’economia, la intensitat isaber apuntar les coses no dites. Amés, el relat breu exigeix controlarel llaç de la circularitat i del final a fid’atrapar o sorprendre el lector.

Aquestes idees me les ha suggeri-des la lectura amable de Les tempta-cions d’Anna Lis, la seua primeraincursió en la ficció. Abans haviapracticat l’assaig filosòfic en Passió,revolta, i pacte. Les cares ocultes del’amor.

Els tons i les intencions, com ésd’esperar, hi són ben diversos, peròens hi trobem un fil conductor queles embasta: la narradora decideixprovar sort en diversos tallers litera-ris per a polir els seus afanys crea-tius; l’experiència, descrita amb mor-dacitat, és bastant frustrant, però ésla guspira que motiva les distintestongades de relats. Hi predominenles relacions sentimentals, però hi te-nen també pes l’amistat i la relacióde pares i fills, sense oblidar una jor-nada delirant en l’ensenyament ac-tual. Un grup curt de relats gira alvoltant de les actituds i les situacionsde les persones en la postguerra. Laresta observa el present. És molt sug-gestiu com una dona lliga la pèrduade la innocència i la frustració amo-rosa amb la mort de Manolete. Unparell de relats, que funcionen comun joc d’espills, mostren les dues ver-sions d’una frustració amorosa, rela-cionada amb la famosa bufetada aGilda. Els mites del glamouramericà dominen altres històries,com la protagonitzada per una Avaalumna i un Sinatra professor, valen-cians, que emboliquen la seua vidagràcies a la ficció. En les relacionssón evidents les diferències entre ho-mes i dones, on sovint la part feblecau sobre la dona, que ha hagut desilenciar els fracassos, però a la llar-ga acaben reaccionant. El punt demira femení és clau i així hi tenenrelleu la seducció, la coqueteria, laroba com a forma d’expressió. La iro-nia sobre la mirada de la dona ésbona, com ara la llengua esmoladaque fan servir dues senyores que estiren al coll sense despentinar-se niperdre les maneres.

Tot plegat, Anna Lis basteix unagaleria notable d’actituds i de situa-cions que corren per les pujades i lesbaixades de relacions humanes tanàmplies com complexes. Contadesamb una prosa funcional, col·lo-quial, plena de girs de tota mena, oncada conte se sosté en una imatge iuna estructura que la ressalten. So-vint acaben amb una campanada fi-nal que aporta ambigüitat, contun-dència o una lectura inesperada.

Manuel Baixauli

Relacions humanesque pugen i baixen

Francesc Calafat

XAVIER ALIAGAValència

El nou disc s’hafinançat ambel sistema delmicromecenatge

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 9 de febrer de 2012

Contar la trajectòria d'un esport minoritaricom el voleibol en una ciutat com Xàtivasols té sentit si hi ha una bona històriadarrere, com ara el pas als anys 80 i 90per l'elit espanyola femenina després d'unpioner treball de base. Un apassionantitinerari, materialitzat en un volum de granformat i un profús esforç documental, querecorren amb esperit evocatiu ireivindicatiu l'entrenadora M. Ángeles Vidali el periodista Josep Lluís Fitó.

Una ullada als contes il·lustrats del’australià Oliver Jeffers (Port Hedland,1977) serveix per a comprendre per què elsseus llançaments s’han convertit enautèntics fenòmens editorials. Un factor ensón els dibuixos, de factura senzilla peròcaptivadora, amb una encertada gestió delcolor i dels espais. Però també atrapa elsmenuts per les històries poc convencionals.Andana ens porta en la nostra llengua ladarrera, la d’un xiquet i el seu amic pingüíque vol materialitzar el seu somni de volar.

Hi ha alguna cosa més terrible que lapèrdua progressiva de la memòria per aalgú que estima els llibres per damuntde qualsevol altra cosa? Els llibres, laliteratura, són al centre d'aquestanovel·la d'intriga en què hi ha un assassíi uns crims, hi ha un ancià cada vegadamés assetjat per la malaltia mental, i elmisteri d'una desaparició, i un móninquietant. Silvestre Vilaplana fa un saltimportant en la seua narrativa ambaquest thriller psicològic dens i complex.

Recomanem...NOVEL·LAper ADOLF BELTRAN

INFANTILper XAVIER ALIAGA

ASSAIGper X. A.

D el 27 de gener al 6 defebrer d’enguany, el Li-ceu programava una

òpera del valencià Vicent Mar-tín i Soler, Il burbero di buoncuore (El rondinaire de bon cor),en coproducció amb el TeatreReial de Madrid i amb JordiSavall com a director musical.No és la primera vegada que elLiceu presenta una obra deMartín i Soler, encara que tam-poc el sovintege en excés. Era,en tot cas, una bona ocasió desentir la música d’un dels com-positors més amables d’unaèpoca daurada. Il burbero ésuna de les peces més conegu-des de Martín i Soler, per laseua qualitat intrínseca i pot-ser també perquè inclou duesàries que Mozart va regalar gra-ciosament al valencià. A mésde col·legues, Mozart i Martíneren amics. A banda deregalar-li àries, l’aus-tríac cità, amb apro-vació, La cosa rara deMartín i Soler a DonGiovanni. Un detallque, per cert, mai va tin-dre amb Salieri.

En els comentarisprevis a l’estrena, JordiSavall ens recordavaque la posteritat ha si-gut injusta amb elmúsic valencià. Moltpopular en el seutemps, les òperes i elsballets de Martín i So-ler se senten poc en l’ac-tualitat, llevat d’excep-cions, com l’any 2007,pel bicentenari de laseua mort. Savall hoatribueix a l’omni-presència de Mozart, que l’haeclipsat massa. Però, com diuSavall, "és que Mozart és únic".Cap músic del seu temps resisti-ria la comparació. Probable-ment s’hi afegeix el fet que Mar-tín i Soler va ser un músic queno parà en torreta. Va treballara Madrid, Nàpols, Viena, Lon-dres i Sant Petersburg, i la seuamúsica arrossega una vistosabarreja d’influències espanyo-les, italianes i austríaques. En

un temps de nacionalismes mu-sicals en pugna, com van serels de la musicologia del segleXIX i bona part del XX, aquestcosmopolitisme sense maniesdel valencià li va passar factu-ra. Per a la història de la granmúsica, ser valencià (o, per alcas, espanyol) era com no serd’enlloc, i ací tampoc el conside-raven, en realitat, de casa.

Fa temps que Jordi Savall síque presta atenció "al nostreRossini" —com l’ha batejat,amb un punt d’entusiasme—, i

ja el 1991 enregistrà una versióexcel·lent de La cosa rara. Sava-ll coneix molt bé aquest reperto-ri i la seua direcció de Il burbe-ro prou que ho demostra. És jo-vial i sap ressaltar les enjogassa-des felicitats de la partitura. Nosé si influeix en res que el parede Savall també fóra valencià(d’Oliva, concretament), però elcert és que el violagambista idirector català ha dedicat moltde temps als músics del nostre

país, com ho proven les seuesgravacions de les ensalades delXVI (amb Studio Musicae Valèn-cia), de Joan Cavanilles, delCançoner del duc de Calàbria,l’Homenatge al Misteri d’Elx del2004 o, recentment, l’estoig de-dicat als Borja. En tot cas, ésd’agrair. Per cert, tant en lagravació del Misteri com en elsCDs dels Borja els aficionats po-díem disfrutar de la meravello-sa veu de Montserrat Figueras,esposa i companya de viatge ar-tístic de Jordi Savall, que des-graciadament ens abandonà elnovembre passat. Quan un ar-tista viu amb plenitud la músi-ca que interpreta, tal com vafer Montserrat Figueras du-rant dècades, la felicitat queproporciona és incalculable. Re-cordar-la ací, també amb grati-tud, és el mínim que es pot fer.

Però el Liceu també ha sigutnotícia aquests dies per motiusmenys melodiosos. S’ha anun-ciat que el teatre tancarà du-rant dos mesos i suprimirà qua-tre espectacles previstos, entreels quals Pelléas et Mélisandede Debussy i Der Zwerg de Ze-mlinsky. El motiu: la crisi. Con-cretant més, la retallada de sub-vencions públiques i la caigudad’ingressos procedents del me-cenatge que ha patit el teatre

d’òpera amb més tradiciód’aquesta part del món. Nodeixa de ser paradoxal que aixòpasse en un moment en què, aBarcelona, ha augmentat mésd’un 8% la xifra d’espectadorsde teatre i que una molt bonapart d’aquests espectadors haanat a veure —i escoltar— musi-cals. Com ja sabien els progra-madors de Broadway del 1929,les crisis econòmiques solen es-timular les cues a les taquilles,perquè la gent vol distraure’sde la mala maror. No és el casdel Liceu. L’òpera és més cara,sens dubte, i requereix ajudapública. Però la sospita d’unamala gestió tampoc s’ha de des-cartar. Cap altre gran teatred’òpera europeu ha hagut desuspendre la programació, finsara. El fet és que la plantilla detreballadors se sent amenaça-

da; els espectadors, maltrac-tats, i els patrocinadors, siabans desconfiaven, ara tenenmés motius per a fer-ho. El Li-ceu viu hores amargues i, coms’encarregava de subratllar Xa-vier Cester a les pàgines del’Avui, ací no dimiteix ningú.Aquests dies, la música festivade Martín i Soler podia ser,com a màxim, un lleuger leni-tiu de la incertesa. Tampoc se lipot demanar més.

Ú ltimament, assistim a l’aug-ment del nombre d’aturats id’analistes polítics. El primer

estremeix, el segon, entendreix. Estre-meix, el primer, perquè a final de mesno ixen els comptes a ningú, i menysque a ningú, a qui l’estripa l’atur endirecte i sense contemplacions i l’im-mola en honor d’aqueixos mercats in-visibles, perversos i feroços, que s’in-voquen a l’abric dels interessos mésabjectes. Entendreix, el segon, perquèa tots els que vam escoltar o vamveure tots aquells que es van iniciaren els debats socials i políticsradiofònics o televisius, el pas delsanys, ens han permés contemplarl’avorrida ascensió d’uns contertu-lians o tertulians a comentaristes del’actualitat, i finalment a analistes po-lítics, i quin abisme entre un parer oopinió, tan espontani i personal, i eldelicat, responsable i elaborat exerci-ci intel·lectual de descompondre, ambel bisturí de la retòrica, un govern,una oposició o un partit en les seuespròpies parts i partides, i no trobar-hi,a vegades, més que llepolies. En totcas, aqueix anomenat bisturí de laretòrica sol esdevenir instrument delloguer i complaença, i l’anàlisi políti-ca que s’hi pretén queda, normalmenti col·loquialment parlant, a beneficid’inventari. Ben cert és que moltesd’aqueixes tertúlies són benèvoles i,poc abans del tancament, solen indul-tar, encara que siga parcialment, lesseues preses. Més indulgent, i mésàgrafa, en certs moments es mostra ies pronuncia la societat, quan li tocael torn, tant en matèria solemne comen la que afecta el costum i la tradiciópopular, i els seus ritus i celebracions.La societat també és molt receptivaen tot allò que fa a l’honor calderonià,i una mostra d’aqueixa mateixa socie-tat ho va justificar per escrit —encaraque molt mal escrit—, fa poc detemps: no hem enviat la nostra orto-grafia a lluitar contra el suborn. Enaquest punt, la mostra d’aqueixa ma-teixa societat no va tirar mà d’indult:va absoldre, simplement i planera-ment, encara que a efectes pràcticsl’acte tinga molt de generositat iperdó, per la meitat més un.

Amb tant com s’ha especulat, ja nose sap molt bé qui imita a qui: si l’art ala realitat o la realitat a l’art, tampocimporta molt, perquè és més o menysel mateix. Però, en vespres de Falles,convé anar amb tacte i posar al temaun punt de severitat. Em referisc queaqueixa inclinació a l’indult és conta-giosa, i els nostres festers han de sermolt mirats amb aqueixa vocació oinspiració última del foc: lapurificació. Furtar un ninot a les fla-mes pot ser quasi sacríleg, i, d’altrabanda, el ninot, més que indultat, sem-bla condemnat a no consumir-se, a noreduir-se a cendres, com és el seu des-tí, en definitiva, a no participar en laculminació de la festa, a ser-ne expuls-at i sentenciat, a romandre perpètua-ment o permanentment en la mol·líciei l’avorriment d’un museu. Que noatorguen la gràcia o la desgràcia del’indult més que l’estrictament regla-mentat, que no s’excedisquen en lesseues funcions i que es deixen de senti-mentalismes, en fi, que ens donen lafesta en la calor i el color de la crema.Perquè és un goig veure entre flamesun polític fet de rajoles i cartó. La reali-tat ja indulta massa ninots.

HISTÒRIA DELVOLEIBOL A XÀTIVAM. Ángeles Vidali Josep Lluís FitóAutoedicióXàtiva, 2012, 157 pàgines

EL QUADERN DELES VIDES PERDUDESSilvestre VilaplanaEdicions BromeraAlzira, 2012. 191 pàgines

CARTES DE PROP

Rondinaires amables i amenaces de fonsEnric Sòria

DISSIDÈNCIES

Molts ninotsindultatsE. Cerdán Tato

AMUNT I AVALLOliver JeffersAndanaAlgemesí, 201150 pàgines

Una escena de l'òpera Il burbero di buon cuore, de Vicent Martín i Soler.

Les òperes i elsballets de Martín iSoler se senten pocen l’actualitat

Q U A D E R N .

Q uan, fa pocs anys, un editor amicem va posar davant dels ulls Letramway de Claude Simon, amb la

proposta maligna de traduir-lo, d’entra-da vaig dir que no. Quan vaig obrir laprimera pàgina, amb la descripció mera-vellada del moviment de la maneta que elconductor feia servir per a moure el vehi-

cle, vaig haver de dir que sí: una manetade bronze convertida en gran literatura,no és cosa que es trobe cada dia. I ClaudeSimon és, amb Julien Gracq, el més granprosista francés de la segona meitat delsegle XX. L’autor publicà Le tramway,una delícia impagable, quan ja tenia propde vuitanta anys, recordant fragmentsd’una infantesa a Perpinyà. La família ma-terna del petit Claude posseïa vinyes iceller prop de Salses (on Simon ja adultpassava gran part del temps), i hi ha unpassatge en què recorda com portaven elraïm al celler, i com els carros s’acosta-ven fins a tocar gairebé la paret: (p. 78):“Llavors desenganxaven el primer cavall

i el feien avançar lleugerament a fi depoder enganxar el seu arnés a una llargacadena que, passant per una politja da-munt de l’obertura del celler, portavapenjada a l’altra punta, al nivell de lacarreta, una peça de ferro en forma depenja-robes acabada a cada extrem ambdos anells que un home passava per lesanses dels coves, i després cridava‘Amoun!’ [après quoi il criait ‘Amoun!’ (Enhaut.)] i el cavall, avançant alguns metresal llarg del mur, estirava la cadena queamb un soroll metàl·lic de matraca eleva-va el cove fins al nivell de l’obertura delceller on, agafant-lo hàbilment, dos ho-mes l’arrimaven cap al trespol, un d’ells

cridava llavors ‘Abaïl!’ [l’un des deuxcriait alors ‘Abaïl!’ (En bas!)], el cavall re-culava cap al seu punt de partida i l’espè-cie de penja-robes tornava a baixar”. L’au-tor, òbviament, identificava aquestestranscripcions seues dels mots "amunt" i"avall" com una forma de dialecte exòtic.Això pensaven el petit Claude i el granSimon: un patués rústic indigne de serescrit amb normes pròpies, ambcorrecció gramatical. Com més d’un es-criptor valencià, de fa cent anys i d’ara,sobretot dels que volen fer carrera a Ma-drid per estar més amoun i no ací abaïl.Però cap d’ells no ha escrit Le tramwayde Simon.

N o cal dir que el punk vaser, fa més de trentaanys, la més gran sacse-

jada que mai havia patit lahistòria de la nostra música po-pular. Fins al punt que, ara ma-teix, encara hi ha veus que so-mien amb un nou sisme de di-mensions semblants (com queara el grunge fa vint anys) coma única manera que l’escenapop rock recupere el seu esperitcontestatari davant del seu pre-visible i potser adotzenat statuquo. La bibliografia anglosaxo-na sempre ha tingut cronistes iteòrics d’excepció per a docu-mentar-lo, plomes brillants iamb criteri com Legs McNeill,Jon Savage, Greil Marcus o fins

i tot el polèmic Stewart Home,autor d’un recent llibre queqüestiona moltes idees comuna-ment acceptades sobre aquellagranellada sense parangó.

Ja sabem que a Espanya, lescoses són ben diferents, però da-rrerament, especialment des del’àmbit català, s’ha recuperatl’interés per documentar l’esce-na local de l’època, en aquestcas la barcelonina, amb l’eixidaal mercat, gairebé simultània,de tres llibres (Que pagui Pujol.Una crónica ’punk’ de la Barcelo-na de los 80; Odio obedecer i Har-to de todo. Historia oral del’punk’ en la ciudad de Barcelo-na). Tots tres radiografien laseua escena, però només enscal a nosaltres, com a valen-

cians, esperar que en l’àmbit es-tatal (deixant a banda volumsque puguen seguir-lo de passa-da) s’editen reculls que no pas-sen per alt el que es va coure ales nostres terres des del finaldels 70 i durant bona part de ladècada dels 80. Perquè, no caldir-ho, de punk, també n’hi vahaver a les nostres contrades.El punk també va arrelar aValència, Castelló i Alacant.

Fins fa poc, el llibre Hasta elfinal: 20 años de ’punk’ en Espa-ña, del 2002, era l’únic que toca-va conjuntament l’escena esta-tal. Però podríem dir, empranttermes suaus, que menysprea-va l’escena valenciana encomparació amb l’espai dedicata altres capitals molt més peti-

tes. Ara mateix, un nou llibretorna a recapitular, tot i que desd’una perspectiva molt mésàmplia, una bona llista de ban-des punk de la península iAmèrica Llatina: el Diccionario

de ’punk’ y ’hardcore’ de Españay Latinoamérica, volum col·lec-tiu publicat fa poc per Zona deObras/Fundación Autor, incor-pora centenars de fitxes

biogràfiques des d’un pres-supòsit, com a mínim, curiós:considerant els peruans Los Sai-cos, històrica banda dels seixan-ta, com a llavor per a laformació de centenars de grupsa ambdós costats de l’Atlàntic. I,tracta, com no podia ser d’unaaltra manera, una relació demés d’una desena de bandes va-lencianes, entre les quals hi haInterterror, Animal Cannibal,Anti-Playax, Desguace, Las Ro-dilleras, Seguridad Social, Vene-reans o Muñecas Putas (deValència), Shock Treatment oMalos Vicios (de Castelló) i Ma-niática o Disidencia (d’Alacant).Tots detallats en breus biogra-fies artístiques. Passa a la pàgina 3

DIJOUS, 9 DE FEBRER DE 2012, NÚM. 583

PUNT DE MIRA

Amoun, AbaïlJoan F. Mira

La història no escrita del ‘punk’ valenciàEl ‘Diccionario de punk y hardcore en España y Latinoamérica’ abunda en noms emblemàtics i repeteix carències

ENTREVISTA

Miquel Gil: “El queInternet et lleva,Internet et torna”

CARTES DE PROP

Rondinairesamables i amenacesde fons

C. PÉREZ DE ZIRIZA València

Una de les il·lustracions del Diccionario de punk y hardcore de España y Latinoamérica.

Pàgines 2 i 3 Pàgina 4

Hi inclou una relacióde més d’una desenade bandesvalencianes