Si Pardillo va ser capaç de sobreviure a tots els canvis acadèmics i polítics del seu temps sense moure’s del seu Laboratori de

Cristal·lografia de Barcelona, de Candel impressiona veure com les ventades de la història del segle vint se’l van emportar

d’una banda a l’altra, sense que ell abandonés mai el seu treball científic infatigable. Ni, per descomptat, renunciés mai a les

seves creences, pàtria i família.

Fill d’un metge i farmacèutic militar d’origen català, Candel va nàixer a Pamplona, i de ben petit s’acostumà als canvis

freqüents de residència obligats pels ascensos i canvis de destinació propis dels militars. Acaba el batxillerat a Granada i

comença les llicenciatures de farmàcia (que acabarà més tard a Granada) i de ciències naturals a la Universitat de Madrid, on

obté premi extraordinari de llicenciatura i és nomenat ajudant. En aquests anys entra en contacte amb Francisco Pardillo, ja a

Barcelona, qui l’introdueix als mètodes de la cristal·lografia durant els mesos d’estiu. Malgrat els sotracs de la història, la

relació entre Candel i Pardillo continuarà fins al final de llurs vides.

Després del doctorat, guanya una càtedra d’institut a Melilla (1928), on continua la seva intensa activitat científica, combinada

amb la docència i la dinamització de les societats científiques de l’època al Protectorat del Marroc. En el camp de la

cristal·lografia cal destacar els treballs i les traduccions sobre la cristal·lografia i mineralogia russes, que més endavant el

portaran a ser elegit membre actiu de l’Institut Fedorov de Cristal·lografia (1931).

“... a la hora de la verdad, cuando se trató de investigar en

campos nuevos, como el de la determinación de estructuras

cristalinas con los rayos X, entonces fue precisa toda su

ingeniosidad [se refiere a Pardillo] para fabricar los aparatos

necesarios con un mínimo de piezas adquiridas en el mercado,

donde todavía no se hallaban los difractómetros actuales, ni

tampoco había dinero en la Facultad para comprarlos aunque

tales aparatos hubieran existido. Así pues, después de hacer él

mismo un esquema sinóptico del aparato, la palabra era

concedida al cortafríos, al soldador, al serrucho y a la garlopa.

…….... Y, a fe mía, que nos hizo aprender a todos ....... Para

probar el aparato de rayos X, recuerdo que obtuvieron una

radiografía de mi mano derecha. Las planchas de plomo que

nos protegían de las radiaciones fueron cortadas a medida por el

propio Dr. Pardillo, que nos decía, humorísticamente, que era

casi tan blando como la mantequilla”.

Fig. 1: Rafael Candel i Vila

De retorn a casa, recupera la càtedra d’institut, primer a Tortosa, després a l’Ausiàs March i finalment al Milà i Fontanals de Barcelona. A la Universitat reprèn els treballs de cristal·lografia amb Pardillo,

dóna classes de geoquímica. Intenta continuar amb la Institució Catalana d’Història Natural, mig clandestina. En condicions molt precàries, va refent la seva activitat anterior a la guerra.

L’any 1959 es convoquen oposicions a càtedra d’universitat i Candel guanya la càtedra a la Universitat de Salamanca. En la mateixa convocatòria, Manuel Font i Altaba obté la càtedra de Barcelona. Però

Candel no es queda a Salamanca. Amb paraules de Font i Altaba “....[Candel], potser després de prendre possessió de la càtedra va tenir el primer defalliment que jo recordo. No es va veure amb cor de

tornar a començar la lluita a Salamanca, on, en aquells temps la càtedra era únicament una habitació petita i uns mobles, i demanant l’excedència, va restar a Barcelona com a catedràtic d’institut...”

Encara, l’any 1963 és nomenat catedràtic de geologia general a La Laguna (Tenerife), però la seva salut l’obliga a renunciar-hi, i torna de nou a l’institut de batxillerat Milà i Fontanals, on tindrà com a

alumnes alguns futurs professors d’aquesta facultat.

En resum, quatre llicenciatures i dos doctorats; catedràtic d’instituts i d’universitats, chargé de recherches, autor de nombrosíssims treballs, molts de caire editorial; políglota; tot un periple vital: Granada,

Madrid, Melilla, Barcelona, Moscou, Tolosa de Llenguadoc, Tortosa, Barcelona, Salamanca, La Laguna, Barcelona; exiliat i retornat a casa; col·laborant sempre que va ser possible amb Pardillo, i després amb

Font i Altaba; incansable treballador i dinamitzador científic, aquest va ser Rafael Candel i Vila.

Fig.3 (esquerra): Candel va traduir directament del rus al

castellà l’excel·lent manual de cristal·lografia de A.K. Boldyrev,

que va publicar l’Editorial Labor l’any 1934. Encara avui sorprèn

la qualitat i modernitat d’aquest manual.

Fig.4 (dreta): Difractograma Debye-Scherrer de la ilmenita, de

gran qualitat, que A.K. Boldyrev va enviar a R. Candel per

il·lustrar el llibre.

Fig.5: Aquests són alguns exemples de la intensa activitat científica que Candel va desenvolupar en els seus anys d’exili a Tolosa de Llenguadoc. Per una

banda, va realitzar estudis morfològics exhaustius de substàncies cristal·lines amb interès farmacològic (a), mostrant als col·legues que l’acolliren com la

morfologia cristal·lina podia tenir valor analític, seguint l’escola de Fedorov. Per alta banda, a requeriment de la Facultat de Ciències redacta una memòria

completa titulada “Étude des cristaux par les méthodes du théodolite: le goniomètre théodolite” on fa un desenvolupament complet del mètode, i

desenvolupa els mètodes suggerits per Terstch i Fedorov per representar la morfologia a partir de les projeccions gnomònica (b) i estereogràfica (c).

S’instal·la a Tolosa de Llenguadoc, on serà acollit als laboratoris de

mineralogia pels professors A. Duffour i L. Capdecomme. En unes

condicions molt difícils, separat dels seus, sense recursos, ficat altra

volta en una situació legal fràgil – quan Alemanya envaeix França, Tolosa

queda en la zona “lliure” de Vichy- Candel no defalleix i aprofita el

temps. Treballa com a cristal·lògraf expert en goniometria amb els

professors esmentats, i obté en un any el diploma d’estudis superiors en

física, i en dos anys el títol d’enginyer geòleg per la Universitat

d’Estrasburg, desplaçada a Tolosa per causa de la guerra. També obté el

doctorat en farmàcia. Aconsegueix mantenir-se gràcies a una beca del

Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). Més endavant

esdevindrà “attaché” i “chargé de recherches” del mateix organisme.

El 1944 ja s’ensuma la completa derrota de l’Alemanya nazi i la Itàlia

feixista. Són uns anys de més tranquil·litat, quan Candel treballa

intensament com a “chargé de recherches” i comença recompondre les

peces de la seva vida anterior, escampades per la derrota republicana.

Pot retrobar-se amb la seva família els estius, a Andorra. A Tolosa ha

adquirit una bona posició i hauria pogut perfectament traslladar la seva

família amb ell, i adquirir tots plegats la nacionalitat francesa. Però no ho

farà i, renunciant a la seguretat, decideix tornar a Catalunya el 1948.

La proclamació de la república li permet establir-se a Barcelona com

a catedràtic d’història natural de l’Institut-Escola de la Generalitat

(1932), i posteriorment catedràtic i director a l’Institut Àusias

March (1933).

Es casa amb Joaquima Comas, professora d’història al mateix

l’Institut-Escola, l’any 1935, i en plena guerra civil naixerà el seu

fill. En l’etapa republicana, Candel empeny una extraordinària

activitat dinamitzadora de la recerca i la docència de les ciències

naturals, a l’Institut Àusias March, a la Junta de Ciències Naturals de

Catalunya, a la Institució Catalana d’Història Natural.

A la Universitat de Barcelona, col·labora amb Pardillo en la

construcció dels primers equips per a difracció. Utilitzaran la

tecnologia de raigs-X pròpia dels laboratoris de radiologia mèdica

per generar els raigs, i adquiriran alguna cambra a l’estranger

(cambra Schiebold) o se la construiran ells mateixos. També, en

aquesta època, Candel tradueix del rus al castellà i publica la

famosa obra “Cristalografía” escrita per A.K. Boldyrev, deixeble de

Fedorov i director de l’Institut amb el mateix nom.

En plena guerra civil, el govern envia Candel com a representant de

la república al XVIII Congrés Internacional de Geologia, celebrat a

Moscou el juliol de 1937. A Rússia té ocasió d’estrènyer l’amistat

amb els cristal·lògrafs d’aquell país, i es queda un temps treballant

al laboratori de Boldyrev.

L’activisme científic en les institucions catalanes i l’amistat amb

científics russos el convertiran en altament sospitós pels guanyadors

de la guerra, i amb la derrota de la república, s’ha d’exiliar a

França, separant-se de la família i el país per molts anys.

Font Altaba, M. (1979) Rafael CANDEL i VILA (1903-1976) [En memòria]. Institució Catalana d’Història Natural , 43, secció geologia, 2, 7-15.

Candel Vila, R. (1975) Miscelánea cristalográfica. Estudios Geológicos, XXXI, 433-437.

c b a

Fig.2. Diverses proves sobre emissions de raigs X realitzades a la Càtedra de

Cristal·lografia durant l’any 1927. Creiem que es tracta de la ma dreta de Candel, ja que

ell mateix va escriure:

Citat de Xavier Mañes Beltrán. Determinación de estructuras cristalinas en España:

Inicios, desarrollo y consolidación (1912-1955)]

Escrit a ma, sobre el clixé hi diu: Pruebas Tensión Pulsatoria de la Universidad, 4/5/27