Naixement

Mercè Rodoreda i Gurguí neix el 10 d’octubre de 1908 a Barcelona.

Naixement

Casament

El 1928, amb només 20 anys, es casa amb el seu oncle Joan Gurguí.

El 1929 neix el seu únic fill Jordi.

El matrimoni se separa el 1937.

Casament

Exili L’any 1939 s’exilia a França.

Anys després a Suïssa.

També viu a Bordeus, París i Ginebra.

Exili

Retorn a Catalunya

L’any 1972 torna a Catalunya.

S’instal.la a Romanyà de la Selva, on completa la seva novel.la més ambiciosa

Mirall trencat (1974)

Mor a Girona el 13 d’abril de 1983 als 74 anys.

Carme Jiménez i Villalba

Retorn a Catalunya

Microrelats inspirats en textos de Mercè

RodoredaMicrorelats inspirats en textos de Mercè

Rodoreda

Tenia l’aspecte d’un mantell gris, una escletxa on despuntaven petits rostolls amb l’objectiu únic de continuar creixent entre les plaques, seguir la lluita per viure. Uns rostolls que contrarestaven amb els arbres abatuts que es deixaven gronxar al ritme compassat del vent. Un mantell gris, que em feia pensar en aquella vella porta tancada per sempre, vestida d’esquerdes i restes de pintura decapada pel temps. Vernís atrotinat. Una certa història oblidada. Una porta que semblava estar tancada fins a l’arribada, com ara, d’una altra primavera.

Rebeka Serrano Romero

El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua i més enllà del cementiri dels arbres, es veia la sorra del fons, que a trossos, sortia enfora i s'assecava.La mort i la primavera. Mercè Rodoreda.

Tenia l’aspecte d’un mantell gris, una escletxa on despuntaven petits rostolls amb l’objectiu únic de continuar creixent entre les plaques, seguir la lluita per viure. Uns rostolls que contrarestaven amb els arbres abatuts que es deixaven gronxar al ritme compassat del vent. Un mantell gris, que em feia pensar en aquella vella porta tancada per sempre, vestida d’esquerdes i restes de pintura decapada pel temps. Vernís atrotinat. Una certa història oblidada. Una porta que semblava estar tancada fins a l’arribada, com ara, d’una altra primavera.

I més enllà del cementiri dels arbreses veia la sorra del fons.

La mort i la primavera. Mercè Rodoreda.

Em vaig endinsar en el bosc, que semblava un cementiri d’arbres. Només es veia foscor i tristesa. Pensava que mai més veuria el sol.Estava cansada però sabia que no podia parar. Havia de trobar la sortida, i em vaig posar a plorar. Tenia por, molta por de perdre’m. A les fosques, vaig percebre unes ombres que es dirigien cap on em trobava.- Ja has arribat - va dir el que semblava el cap del grup.- On sóc? -Ets al paisatge de la teva ànima.

Rosa Graciano i Romero

LA VISITA Avui em faran cas i vindran. Vindran tot i que algú els mani de no venir, de no abandonar els més malalts ni els moribunds, que jo estic prou bé, que no s’ho pensava pas ningú, que me’n sortís, els primers dies. Vindran perquè les crido des de l’habitació de la Maria, la meva princesa, ajaguda al seu llit i tapada amb les seves mantes, amb el cap al coixí, flairant-ne el buit. Potser primer pensaran que parlo sola, com tantes altres vegades, que necessito deixar sortir la pena vestida de paraules, però després, quan entenguin les súpliques i sentin els sanglots de les llàgrimes, no em deixaran sofrir més. Apareixeran, n’estic segura, agafades de la mà, àvia i néta, i la Maria em dirà que no m’hi amoïni, que al cel s’hi està bé, que jo no en vaig tenir la culpa, d’aquell salt, que ja el tenia decidit, que ara són àngels i que és ben veritat el que deia Aloma, que cada nit es disfressen d’estrella.

Núria Martí Constans

“-Aloma, què fan els àngels? -Es disfressen d’estrella.”

Aloma. Mercè Rodoreda.

Vol que porti sempre el davantal. Potser ho fa perquè quedi clar que no sóc la seva mare, que la mare és ella... D’acord, d’acord. Em diu que li ensenyi coses, cançons, a dir papa i mama. No cal que m’ho digui, ja ho faré, però potser ho hauria de fer ella. Ella s’estima més anar a fer una xocolata amb les amigues. Es vesteixen de diumenge, es pentinen bé i llavors es posen un barret, vés! Quina bestiesa! Agafen el moneder i van al cafè. Totes demanen xocolata i esperen a veure qui paga. Totes tenen coses per explicar-se de casa seva. Parlen de la nena, del nen i del seu home. No en saben res, d’ells, però en parlen. Tant se val! El que interessa és tenir conversa. Mentrestant la nena i jo juguem. Em mira. Amb mi no plora. Està contenta. Mou les mans i se les mira. -Va nena digues mama. Maaa...maaa. Mama. Mama  Jordi Bruguera i Batalla

...Vine’m aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!... Pellofinga boja, ensenya les dentetes... A veure? Una, dues, tres... i mitja!, que baixa per la geniveta avall. Alça els bracets, alça... Saps què fan les senyores? Seuen al saló i mengen dolços i totes diuen, el meu marit, el meu marit... i tu i jo ens divertim, cagallona, més que cagallona. Ensenya la panxeta... més grassona que el colominet, que el conillet, que la perdiganya, que el pollastrí, que la tortoreta, que la merlotinga, pixarrona fastigosa...La mainadera (de Tots els contes). Mercè Rodoreda.

El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua i més enllà del

cementiri dels arbres, es veia la sorra del fons, que a trossos sortia

enfora i s'assecava.La mort i la primavera. Mercè Rodoreda.

Una riuada. Aigua a dojo que arrossega matolls, terra, sorra, pedres, arbres...soroll esbojarrat. Tot un daltabaix! Un arbre és portat per la frenètica embestida i acaba a la llera del riu.

La calma. El riu ha crescut. Les aigües cabdaloses discorren tranquil·les i juganeres. L’arbre resta immòbil.

Arriba el sec estiu i el riu es redueix, abandonant els marges que fins ara ocupava. Despulles de soques, troncs. Un veritable cementiri d'arbres! El nostre arbre també hi és.

La seva saba no s'ha esgotat, però. De sobte, apareix el primer brot al seu tronc. Ha tornar a arrelar i creixen branques verticals. Branques amb nova empenta!Del cementiri dels arbres, ha rebrotat nova vida. Alex Navarro i Simón

Tenia els ulls oberts, de vidre de nina.

La sala de les nines. Mercè Rodoreda,

Estrelles lluents i múrries, juganeres i brillants, alegres i ballarines. Mentre us contemplo, em piqueu l’ullet amb un gest suau dels vostres ulls closos, i alhora ben oberts, com els de vidre de nina.

Puri Molina i Requena

En els finestrals de la tribuna hi havia cortines de seda blava i, a l’estiu, quan l’aire les feia bellugar un pensament de no res, semblaven banderes.

Jardí vora el mar. Mercè Rodoreda.

S’hi passava hores, recolzada a l’ampit de la finestra. Mirava fixament aquell mar sempre diferent. El mirava amb tanta força que els seus ulls agafaven el color de cada dia, ahir verds, avui blaus, demà…Quan tornaven les barques de pescar, el buscava amb la mirada, i no el trobava. Mai el trobava. Quan no quedava ningú al port, tancava la finestra, s’asseia a taula tota sola i sopava.Demà vindrà. Jordi Pagès i Fortuny

Miri, Armanda, els pastissos que queden; mengi-se’ls abans de dormir perquè la dolçor li dugui el seu somni d’amor. No el deixi morir, Armanda… no el deixi morir mai.

Mirall Trencat. Mercè Rodoreda.

Érem a Tamariu una tarda del mes de març i menjàvem bunyols de crema, mentre jo mirava el mar i tu em miraves a mi. De mica en mica, la paperina s’anava buidant i el blau del mar es tornava més lluent. Llavors jo t’espolsava el sucre que t’havia quedat als llavis, i tu em miraves. I quan el sol s’havia fos darrera nostre i era negra nit, la dolçor dels bunyols ja havia marxat. Del mar, només en sentia la remor i en notava el gust de la sal. I aquell somni no tenia mai final perquè els teus ulls color de mel no deixaven de mirar-me.

Montserrat Barbany Ciurans

Era d’hora. Les tres, tot just. Com que estava cansada d’haver-se barallat amb la pols tot el matí, aprofitaria l’estona per reposar, car ell no vindria fins a les quatre. Era la primera vegada que Albert venia a casa seva... I estava nerviosa.

Pluja (de Semblava de seda i altres contes). Mercè Rodoreda.

Massa vegades havia somiat aquell moment. Era com una primera cita, després d’uns llarguíssims anys de solitud.En feia dotze que el seu marit preferí les cuixes joves i fermes de la secretària del bufet, el molt porc. Va deixar-la a la cinquantena, just quan es començava a marcir. Sense explicacions, sense remordiments.Li va costar aguantar el cop, però ho va superar. S’inscriví en un taller de relat prop d’on ella treballava. S’hi va ben engrescar. Primer va ser relat, després un conte, un recull de contes, una novel·la, i tot seguit una altra... Els editors se la rifaven. La Dolors volgué canviar-se el nom. No feia per una escriptora, pensava. El centre que la va introduir en el món de l’escriptura es deia La Mercè, i així fou com s’inspirà. Mercè. M’agrada. Mercè Rodoreda. Sona bé.

Fina Pérez i Giménez

Les coses mortes em trasbalsen. I les vives m’atorollen.El Mar (de La meva Cristina i altres contes). Mercè Rodoreda.

Cada cop m’agrada més la mirada dels animals i dels infants. La dels animals és directa i precisa, de la dels infants, brolla màgia i novetat.

Joan Prat i Cuffi