_03 Presentació

_04 Emili Bars Salgado

_05 Salvador Cardús i Ros

_06 Conxa Grau Junyent

_08 Carme Ticó i Llopis

_10 Kim Ragon i Cardoner

_11 Marisa González Diez

_12 Algunes portades

_13 Javier Llamas Moreno

_14 Crisol Tuà i Oriol Puig

_16 Júlia Francino, Mireia Puig i Alba Tuà

_18 Raquel Prats i Nuri Planell

_19 Irene Cabello Zamora

_20 Julia García Montaño

_21 Almudena Álvarez Acedo

_22 Cynthia Vilanova Berni

_23 Rosa Fernández Margallo

_24 Ana Arenas, Iván Barbero, Iván Rodríguez i Montse Ruiz

_26 Isabel Alonso, Alba Sánchez i Carlos Sánchez

_28 Alba Resa Milán

_29 Alba Cárdenas i Marta Serrano

_30 Martí Coma Company

_31 Monserrat Company Crusellas

_32 Quatre dades objectivas sobre Què passa?

_34 Alguns equips de redacció, a tall d’exemple

_35 Publicitat

_36 Periodistes de Què passa?

_02

Í ndex

Presentació Tot i que he escrit cent vegades la pàgina d’introducció (ho dic al peu de la lletra) aquesta vegada m’impressiona fer-ho perquè es tracta de presentar el número 100 de la revista Què passa? I és que, dels quaranta anys d’existència de l’institut Ègara, la nostra revista se n’ha fet ressó de vint. En aquests moments, novembre de 2008, l’actual Equip de Redacció està a punt d’acabar la revista número 104, és a dir, la fita no era arribar al número 100 sinó continuar dissenyant, pensant, escrivint, corregint, dibuixant, grapant i fent arribar al lector un producte fet per un grup d’alumnes de secundària. El projecte periodístic de l’Ègara ha sobreviscut a molts canvis i, probablement, encara li toca passar proves més difícils: el proper repte és aconseguir una publicació amb format totalment digital, potser interactiva, i amb poques hores de presencialitat a l’aula. Ara, però, ens toca presentar un exemplar molt especial fet per uns col·laboradors molt especials en representació dels quatre-cents quaranta redactors que han fet possible vint anys de periodisme escolar a l’Ègara. Moltíssimes gràcies a tots.

03_

Conxa Grau

Coordinadora de la revista Què passa?

Vint anys

Ininterrompudament i amb diferents estructures organitzatives, EATP, Periodisme, s`ha anat publicant la nostra revista Què passa?, número darrera número. Ara quan el número 100 està en màquines per commemorar els seus vint anys de vida, penso que cal valorar aquesta publicació.

Sembla que com que no falla i cada curs ens arriba a les mans, no valorem prou el treball, la feina, el temps i tot allò que significa poder-la publicar.

Així doncs, no puc sinó agrair molt profundament a totes aquelles persones que han fet possible la nostra revista, la seva col·laboració en les diferents tasques: enquadernar, compaginar, dibuixar, escriure... En especial, aquest agraïment va dirigit a la Conxa Grau: directora, coordinadora, redactora, impressora, i totes les “ores “ que vulguem... Sense la seva dedicació i el seu sacrifici la revista no hagués arribat a complir vint anys.

Vint anys plens de vida, perquè la revista ha sabut evolucionar amb el temps. No només en el seu format, en l’adaptació del color o en la utilització de les noves tècniques de redacció i impressió, sinó en els seus continguts, reflectint sempre el dia a dia del nostre institut. Què passa? ens informa, ens distreu, ens forma, ens diverteix... I a més, sap transmetre sentiments. Ens permet viure i formar part de la seva redacció. En definitiva, ens integra en el seu esperit. Això, crec, la fa única.

Ha aconseguit ser una de les veus de l’ institut. Tots podem opinar. Tothom troba el seu racó. Què passa? és el reflex viu i actual del nostre caminar per l’IES Ègara. Llegint-la, podem reconstruir la història del centre durant aquest vint anys. Col·laborant amb ella, la mantindrem viva per a que segueixi informant del devenir de l’ institut en els anys venidors, essent partícips i testimonis a l’hora, d’anar construint entre tots l’IES Ègara que volem i desitgem.

Moltes Felicitats!

Moltes gràcies!

Emili Bars Salgado Director de l’IES Ègara

_04

Què passarà?

Amb els primers estudiosos dels mitjans de comunicació a finals del segle XIX i principis del XX –en aquells moments, la premsa-, hom ja va fer notar que aquests tenien un extraordinari paper cohesiu i ordenador. Les “masses” que havien concentrat els processos d’industrialització i d’urbanització corresponent, semblaven ingovernables. I la premsa, en aquest context, era vista com una arma en contra de l’entropia –del desordre- i a favor de la complexitat. Ha plogut molt, des de llavors. Però el paper dels mitjans de comunicació –als quals ara cal afegir la ràdio i la televisió, i també els productes de la indústria de la cultura, el mòbil i l’ús de la xarxa d’Internet- segueix essent aquest: fer possible la complexitat sense caure en el desordre.

A algú li pot semblar una exageració que, per parlar dels quaranta anys de l’IES Ègara, i en particular dels vint anys de Què passa?, me n’hagi anat tan enllà i tan amunt. Però és que, a la pròpia mida, cal aplicar a la revista de l’IES Ègara exactament el mateix criteri d’anàlisi. Una revista, en una institució com aquesta, també serveix per establir un flux de comunicació, una xarxa, una teranyina si voleu, que fent circular informació, estrenyi els llaços entre els seus membres, creï cohesió interna i afavoreixi una millor organització. Ja sé que aquesta revista és més que això. És una eina al servei de l’aprenentatge dels usos i registres de la llengua; és un instrument per afavorir la corresponsabilització de tots els membres de la comunitat educativa en un mateix projecte; fa circular informació útil o divertida; és un símbol d’identitat... Però tot això, sumat i vist en perspectiva, és precisament el que permet afirmar, sense reserves, que Què passa? es converteix en una de les estratègies més intel·ligents disponibles per domesticar la complexitat d’un centre escolar com el vostre.

Potser ens podríem demanar si la revista de fa vint anys, que servia per a l’institut de fa vint anys, conserva tota la seva potència cohesiva. No ho sé respondre. Però potser aviat caldrà pensar si els temps i les noves complexitats culturals no demanen, per exemple, un pas a un format electrònic, amb la possibilitat d’inserir-hi, també, veu i imatge. Als tallers d’escriptura, s’hi afegirien els de comunicació audiovisual. I com que l’escola ha de ser un espai de privilegi per a la paraula escrita, potser el format en paper podria convertir-se en el contenidor d’una experiència més pròpiament creativa i literària. Ja sé que em poso en qüestions que ningú no em demana, però crec que si s’és conscient de l’enorme responsabilitat que representa haver garantit vint anys de vida a una revista de paper, la continuïtat per vint anys més no es pot deslligar de la capacitat que tingui la revista, en el format que es vulgui, per seguir assumint el seu paper cohesionador, integrador i de desafiament a les noves complexitats. Què passa? no ha ser només un luxe per a l’IES Ègara –que ho és-, sinó que ha de ser una necessitat.

Salvador Cardús i Ros Professor de sociologia de la comunicación a la UAB i periodista

05_

Què passa? va néixer una mica per casualitat, com tantes coses a la vida. Un grup d’alumnes de COU del curs 1988-1989 i jo ens vam posar d’acord per fer una revista en les nostres hores lliures a l’institut. Ells només em van posar una condició: que la nova revista fos totalment diferent a la que s’havia fet fins llavors, i jo també els en vaig posar només una de condició: que es comprometessin a fer sis números, dos per trimestre. Ens vam entendre molt bé i tots plegats van complir el pacte. Aquell curs vam anar d’ocupes per tot l’institut perquè no teníem lloc assignat, ens trobàvem al bar, al pati, a la biblioteca o al passadís. Van resultar unes trobades molt divertides i creatives perquè aquells vint-i-tres nois i noies tenien molta força i van inventar moltes seccions, van dibuixar, van escriure, van grapar i van carretejar molt paper per l’institut. També vam tenir uns quants conflictes greus perquè potser vam ser una mica massa agosarats en alguns temes. Vam aprendre que havíem de decidir, entre tots, què es publicava i com es publicava, si ho fèiem en clau d’humor o com a notícia contrastada i seriosa. I, sobretot, vam aprendre que tot s’havia de signar, que cadascú s’havia de fer responsable d’allò que escrivia.

El primer Equip de Redacció va marxar del centre (eren de COU) i em van deixar una herència molt valuosa: una capçalera, Què passa?, unes seccions dissenyades, uns anagrames dibuixats i uns lectors que esperaven sis números més de la que ja consideraven la seva revista. Em va semblar que havíem de continuar la feina periodística però que no podia tornar a demanar voluntarisme. Vaig proposar un EATP per a 3r de BUP i ens el van concedir, per tant ja teníem aula, hores, material i nota: tot un luxe. Al cap d’un parell de cursos teníem EATP de 2n de BUP i de 3r de BUP i calia coordinar dos equips de periodistes amb un grupet de voluntaris del nocturn que de bon principi van col·laborar amb la revista. De fet, la revista es va convertir en un punt important de contacte entre els alumnes del diürn i del nocturn de l’Ègara.

Cada curs, quan arribava el nou Equip de Redacció, el primer que fèiem era analitzar a fons la feina dels seus antecessors i decidir què es conservava i què s’incorporava a la revista del nou curs. Per tant, tot i que la revista mantenia la seva personalitat, cada Equip de Redacció aportava el seu toc especial que la feia diferent i única. També vam canviar sovint d’espai de Redacció i cadascun d’aquells espais ens va facilitar tota la llibertat de moviments que sempre hem necessitat. A l’antic Ègara vam estar en una sala just al costat del bar, per tant a la planta baixa i amb molta gent al voltant; vam estar també a la 4ª planta completament sols, i la ubicació més estrafolària va ser en un laboratori de Química de l’Arraona (l’institut veí al nostre). Des que som a l’edifici nou de l’Ègara, la redacció de Què passa? gaudeix definitivament d’un espai privilegiat amb uns materials informàtics de luxe.

Conxa Grau Junyent Professora de Llengua castellana i Literatura

coordinadora de Què Passa? 1988-2008

_06

Seria llarg, pesat i poc periodístic fer un llistat nostàlgic de tot el que hem viscut en aquests vint anys. No ho faré. Sí que és de justícia, però, dir que darrera d’una revisteta d’institut, a més de la tasca lògica de correcció i compaginació, hi ha un munt de feina que no es veu, de proves d’impressió i de paper, de posar molta atenció en l’ordre de les pàgines a l’hora d’imprimir, en definitiva, de mimar el producte final perquè llueixi tota la feinada anterior. Aquesta tasca l’han fet els conserges del nostre centre i l’impressor que durant molts anys s’ha ocupat de Què passa? El procés d’elaboració d’una revista és molt llarg i tots els elements són indispensables perquè arribi als lectors amb uns mínims de qualitat.

Per acabar, només dir que hi ha projectes que neixen amb estrella o amb una certa garantia d’èxit i Què passa? n’és un. La prova és que ha sobreviscut amb dignitat a canvis de tot tipus: canvis de plans d’estudis, canvis de procedència de l’alumnat, canvis d’ubicació de l’institut, canvis tecnològics, etc. I és que crec que un projecte periodístic escolar pot aglutinar un munt d’objectius interdisciplinaris i un munt d'objectius procedimentals, d’actiuds, normes i valors. Un projecte periodístic escolar pot esdevenir un crèdit variable que combini plàstica, matemàtiques i llengua, pot arribar a ser un crèdit de síntesi, pot ser un taller de llengua, pot ser un espai de tertúlia i debat, pot ser un treball d’eixos transversals i, si volem parlar amb una terminologia encara més actual, podríem dir que la revista té en compte sis de les vuit competències bàsiques que contempla la LOE, és a dir: la competència en comunicació lingüística, el tractament de la informació i competència digital, la competència social i ciutadana, la competència cultural i artística, la competència d’aprendre a aprendre i la competència de l’autonomia i iniciativa personal. Però, la veritat és que al llarg de tots aquests anys no sabíem que fèiem tot això, el que sí tenim clar és que es tracta encara d’una activitat força atractiva que contribueix a què l’alumnat aprengui a estructurar els seus textos i sobretot sap que escriu per comunicar-se amb uns lectors molt propers.

Amb l’arribada de la llei LOGSE, la revista del centre va passar a ser el producte d’una matèria optativa de 1r de batxillerat dissenyada pel centre. I així hem arribat al número 100. Crec que el millor que ens ha passat al llarg d’aquests vint anys (i continua passant) és que a la Redacció de la revista parlem molt, de tot, i riem molt, de tot, i això per força ha de ser saludable, sinó potser no haguéssim arribat tan lluny.

Enguany només hi ha set noies a la Redacció de Què passa? i d’aquestes set, cinc hi són de manera totalment altruista, com aquells nois i noies de COU del curs 1988-1989 que es van inventar una revista escolar.

07_

Qui perd els orígens, perd la identitat Salvador Espriu

Per molts més anys de camí, Ègara!

Diuen que mirar sovint cap enrere no és gaire bo, perquè correm el perill de quedar-nos-hi encantats, entrebancar-nos amb el present i acabar per terra. Però fer-ho de tant en tant, per celebrar aniversaris, per exemple, ens permet treure el bo i millor del bagul dels records, i ens empeny a anar cap endavant amb més força, com quan fem un cop d’ull al retrovisor per avançar més segurs.

Per això vaig ser feliç de poder compartir amb vosaltres tot el que havíeu preparat amb tant d’encert, gust i competència en iniciar la celebració del 40è aniversari: magnífic el passeig pels nostres orígens grecs, el vídeo amb imatges i vivències de l’Ègara d’abans i després dels seus primers 25 anys; les cançons de la coral, tan participades; la reflexió emotiva, agraïda i plena de contingut del professor, director i amic Emili Bars. I la cloenda. Total, una festa cap els orígens per enfortir la identitat. Un exercici artístic i festiu per girar els ulls cap els orígens i la trajectòria de l’ÈGARA i treure’n força per continuar ampliant horitzons personals i col·lectius.

M’adreço a vosaltres com ex alumna i també com ex professora de l’Ègara. Amb tant bagatge egarenc no sé com fer-ho per compartir amb els amics i amigues de l’Ègara del 2008-2009 el més important del que he viscut i compartit al llarg de vint-i-quatre anys en el nostre institut.

Potser puc començar dient-vos que la revista que teniu a les mans també va ser la meva revista; si teniu ocasió, i encara no ho heu fet, fullegeu algun Què passa? de fa uns quants anys: hi trobareu el batec de la vida de l’institut en totes les seves activitats acadèmiques i extra acadèmiques. També hi trobareu col·laboracions fetes des del nocturn, on la revista es venia, es llegia i es comentava. Gràcies a la Conxa, no faltàvem mai a la cita; ella, com saben molt bé els qui fan la revista, encomana la il·lusió de tirar endavant aquest indispensable vehicle de comunicació del centre perquè funcioni a ple rendiment i amb el dipòsit ben ple de combustible.

Sense exagerar, puc dir que els vint-i-quatre anys viscuts a l’Ègara han marcat la meva vida. Potser desconeixeu el servei indispensable que va fer el centre: haver iniciat també els estudis en règim de nocturn per afavorir l’accés al batxillerat –necessari per poder cursar una llicenciatura- als qui ja treballàvem.

Vaig matricular-m’hi quan només feia un any que s’havia inaugurat el centre. Vam coincidir-hi un grup de noies joves, i no tant joves, que ja estàvem treballant i que no havíem pogut fer el batxillerat a l’edat escolar que tocava (llavors a Terrassa no hi havia cap centre públic de secundària) i volíem aprendre, fer una carrera sense traves i dedicar-nos a treballar en allò que cada una s’havia proposat, i tot això ho havíem de compaginar amb un horari laboral. D’entrada, la direcció de l’Ègara no havia previst impartir estudis nocturns però hi va haver tantes pre-inscripcions que finalment ens van matricular.

Carme Ticó i Llopis Professora jubilada de Llengua castellana i Literatura

periodista i coordinadora al Nocturn de Què Passa? 1989-1996

_08

El Nocturn de l’Ègara va començar per un caminet mig camuflat –oficialment constava com un grup de diürn fet al vespre- que al cap de pocs anys ja era un camí ben fressat, seguit per noies i dones, i, més endavant també per nois i homes, que van voler canviar i millorar el seu currículum acadèmic i professional dedicant-hi hores de lleure i de son, a canvi de preparar un futur vital i professional diferent.

Així que vaig acabar la llicenciatura d’Hispàniques hi vaig començar a fer classes, sempre al nocturn fins que a mitjans dels 90 el nombre de matrícules va baixar en picat i els pocs alumnes que teníem es van quedar a Terrassa o a Sabadell, on encara espero i desitjo que continuï el Batxillerat nocturn i l’administració no es vulgui estalviar la xocolata del lloro de l’ensenyament a costa dels joves i adults que en el seu temps escolar no van poder o no van voler fer el batxillerat.

Vosaltres ja no heu conegut el Nocturn perquè el seu trajecte es va acabar abans que el centre es traslladés on és ara. Si llegiu el Què passa? de juny del 96 hi trobareu l’última col·laboració en forma de crítica teatral on dèiem “Ara cau el teló que clou l’última de les representacions; segur que de l’experiència, a més d’un llibret blau amb notes, ens emportem amics, solidaritat i vida. El NOCTURN, com el TEATRE, ha estat una experiència personal i col·lectiva que sempre ens farà companyia!”.

Entre els alumnes de diürn i de nocturn no hi havia gaire possibilitats de relació perquè quan uns marxaven hi arribaven els altres; algun departament organitzava sortides culturals conjuntes i cada trimestre anàvem al teatre a Barcelona o a Sabadell, a la sessió de la nit. Ens unia molt la revista, una eina de comunicació que permetia que, dos móns que s’haurien pogut ignorar, sabessin l’un de l’altre.

Aquests records també formen part dels quaranta anys de vida de l’ÈGARA i moltes dones i homes de Terrassa i Sabadell –m’ho recordava la periodista Mercè Boladeras del Diari de Terrassa el dia de la festa- uns quants centenars el recordaran de nit, de vegades sense bus, amb molt bon rotllo i també amb dificultats.

Del pas per l’ÈGARA, el de tots els que hi sou i el dels qui hi hem passat, hauríem de recordar sempre les (coses) que ens han canviat la vida; sí, la vida canvia quan vius experiències que t’eixamplen horitzons, quan coneixes gent que t’estimula, quan tens la sort de veure que –amb esforç i a poc a poc- anem aconseguint el que ens proposem; quan veiem amb alegria, projectes i descobertes que se’ns encomanen, quan t’acompanyen tantes i tantes dificultats vençudes i alegries i dolors compartits [1]

L’ÈGARA, el vostre ÈGARA, també és tota aquesta vida. I ha canviat de lloc (de la Mancomunitat a Can Parellada), ha canviat l’edifici (afortunadament!), han canviat els programes (ara hi ha l’ESO i no hi ha el COU) i hi ha moltes altres novetats, però sempre que hi vinc hi trobo l’acolliment, la professionalitat, les iniciatives i les ganes de fer de l’ÈGARA un centre obert i que es fa estimar.

Per molts més anys de camí, ÈGARA!

Caminante, son tus huellas el camino, y nada más;

caminante, no hay camino, se hace camino al andar.

Antonio Machado

[1]De l’article citat “Teatre i Nocturn” al Què passa? de juny de 1996

09_

La revista de l’Institut Ègara compleix vint anys i cent números, la revista se’ns ha fet major d’edat. Molts de vosaltres, la majoria d’alumnes de l’Institut, encara no havíeu nascut i la revista ja corria pels passadissos i les carpetes dels antics alumnes del vell Egara.

Aquella petita revista s’ha anat consolidant gràcies a la sàvia i prudent direcció de la Conxa Grau, ha anat creixent de mica en mica. Diferent, però sempre igual. A tots els que ens agrada expressar-nos i fer-ho a través de l’escriptura hem viscut els nervis per acabar un article, conjugar uns mots per comunicar experiències i sentiments, patir perquè s’apropa el dia d’impressió i encara no hem acabat aquell escrit que li vam prometre a la Conxa, quin neguit! I desprès, les reunions a la seu del Què passa? confidències, intercanvis, complicitats i amistat entre aquell grup d’alumnes i professors, que fora de les aules ens coneixíem en un entorn que volia assemblar-se a la redacció d’un diari. Compaginar les planes del nou exemplar, encaixar imatges i textos com si fos una petita obra d’art, un mosaic. L’adrenalina se’ns disparava quan arribaven els feixos de paper amb el nou número tot just imprès. Voler ser el primer en fullejar com havia quedat aquella tasca, mentre ens transportava l’olor del paper entintat que omplia la redacció del Què passa?

I finalment vendre aquella munió de notícies, escrits i opinions i comprovar com els rostres dels nostres alumnes, companys i amics s’il·luminaven de joia, estranyesa o neguit, tot descobrint com la màgia de l’escriptura ens feia reviure tot el que passava a l’Institut.

Ara, que Què passa? compleix vint anys i cent números, tots aquells que poc o molt varem col·laborar en la revista, ens sentim feliços per haver ajudat a la seva existència, tot formant part del grup que va fer pinya i ens va ajudar a conèixer-nos millor a través de la tasca periodística. Recordo aquells articles sorgits dels màgics viatges de final de curs: Grècia sota la sèrie del Mediterrani bressol de la mitologia clàssica; Florència i Venècia. París i el meu admirat Picasso. I com oblidar la clàssica sortida a Sant Pere de Rodes acompanyat de l’estimada Mercè Borràs i l’inoblidable Emili Sala. Els escrits d’arquitectura, de Dona i art o la sèrie d’articles sobre la vergonyosa guerra de l’ex-Iugoslàvia, teníem tantes coses a dir i ganes d’explicar....

Tots aquells que en aquest curs 2008-2009 estudieu a l’Egara, us heu de sentir orgullosos de tenir una revista que seguirà la vostra vida estudiantil a l’institut i alhora teniu la responsabilitat i l’honor de poder col·laborar, perquè la revista Què passa? segueixi el seu camí també amb la vostra aportació.

No voldria acabar sense agrair la possibilitat de poder treballar en aquest número cent. Com sempre Què passa? deixa un espai on poder esplaiar-se, sentir que el meu cor batega amb tots els records viscuts. Per tot això i per molt més, gràcies Què passa?, gràcies Conxa, gràcies Ègara, gràcies a tots. [Arlequí]

Kim Ragon i Cardoner Professor d’Història de l’Art

periodista de Què Passa? 1993-1999

_10

Anagrama de Lletres contra la guerra

Classe d’Art a Atenes

Mi sección se llamó “Caprichos de la lengua” y compartía el icono “lingual” nada menos que con los Rolling Stones, una lengua que había dibujado Julia Francino y que acompañó todos mis artículos junto con alguna otra ilustración tan o más chula de la misma autora (¡esta chica tenía siempre un puntazo dibujando! ¿seguirá haciéndolo?).

Lo de la lengua fue idea de Conxa, igual que la existencia de la propia sección. Ella me lo propuso un buen día del año 1994, me dio las pautas e incluso me sugirió el tema del primer artículo. Lo tenía todo pensado. Yo dije que sí inmediatamente porque sabía que a ella nunca le faltarían ideas y la misión de vestirlas más o menos con palabras me parecía que estaba a mi alcance. Pero, como todas las buenas ideas, buenas de verdad, llevaba en sí el germen de su propio desarrollo. Así que, después de aquel primer texto que salió en el número 37, creo que no tuve necesidad de volver a preguntarle sobre qué escribir. Recuerdo que empecé a ver el mundo con ojos de “capricho”, a escucharlo más bien, a ir siempre con la antenita puesta para captar los matices caprichosos de las palabras, de las frases, de las locuciones.

Porque, creo que ya es hora de decirlo, mi sección consistía en comentar, reflexionar, juguetear un poco con esos usos y matices lingüísticos que, por la razón que sea, tienen algo de curioso, alguna punta que sacar, alguna relación chocante, algo de inexplicable, de caprichoso en definitiva. Con el tiempo fui incluso intentando relacionarlo con las épocas del año o con las coyunturas que se vivían. Así, recuerdo haber escrito sobre el vocabulario amoroso por Sant Jordi, o sobre el léxico político en época de elecciones. O sobre palabras de origen exótico (japonés o malayo, por ejemplo). O sobre las connotaciones de los colores. Así hasta… no sé, unos 15 quizá.

Me trasladé a otro instituto en 1999. Y con otras cosas (y personas) buenas, tuve que dejar mi rinconcito del Qué passa? Fue una pena porque ya me había animado y recuerdo que me quedaban ideas para unos cuantos “Caprichos” más. La verdad es que me gustaba mucho escribir para la revista, me lo pasaba muy bien haciéndolo y, cuando salía cada nuevo número, sentía el orgullo de que mi página caprichosa formase parte de aquel producto hecho con tanto rigor, tanto cariño y tanta dedicación. Igual que lo siento ahora al poder decirlo y contribuir con mi recuerdo a esta celebración.

Marisa González Diez Professora de Llengua castellana i Literatura periodista de Què Passa? 1994-1998

11_

_12

Felicidades desde el cuchitril Avanza el ocre detrás de las esquinas y el año es caedizo. Está ya en crisis, diríase que en recesión, cuesta abajo, y yo con estos aperos de teclas para conmemorar otro otoño que en las manos de la persona que me pidió las líneas parece primavera de tiza y tinta, porque antes el olor a tinta se mezclaba con el del tiempo removido en un café con leche. Vuestra revista sopla velas de cumpleaños cuando las hojas alfombran las calles, y eso es buena noticia en esta época de procelas y mala baba que se engancha a las ventanas como la gota de Cortázar.

Cuento 39 tacos y, extramuros, ya no soy un crío, pero ya se sabe: la patria de uno es su infancia, dijo el poeta, mas nadie se acuerda de la edad adolescente en sus homenajes edulcorados al pasado como pilar de las conversaciones de sobremesa, café, copa y puro. ¿Nadie? Casi nadie. Yo, sí, y si se trata de ejercer de reciario eventual para atrapar pedazos pretéritos, se me ocurren pocos trozos del rompecabezas mejores que los vividos en aquel cuchitril con aroma a Fortuna (sí, Conxa, allí se fumaba), ceniceros obesos y paredes más desnudas que las colinas de los Monegros. Unos pocos metros cuadrados (2,5x1,5, asegura Conxa) en un cubículo difícilmente habitable nos parecían (al menos, me parecían) frondoso cobijo para un aprendiz de periodista (uf, como suena) aún sacudido por las vicisitudes de un personaje televisivo, un tal Lou Grant al que he maldecido noche sí y noche también por su ponzoñoso influjo en una mente tierna e influenciable como la mía.

Sí, un refugio de bosque en una habitación grisácea (¿o era crema, Conxa?), con unas cuantas máquinas de escribir (sí, sí, una suerte de teclados sin pantalla, de verdad…) que parecían ametrallar el ambiente en un tableteo que ahora resultaría insoportable e incluso dañino para el medio ambiente y favorecedor del tan cacareado cambio climático. Allí, cuando alguien encontraba a otro alguien que se había quedado la llave del refugio, jugábamos a semejar “periodacas”, como me llamaba un amigo, entre volutas de humo (sí, se fumaba, ¡malditos réprobos!) y martilleo de teclas, risas y un fondo sonoro de heavy metal; vaya, la mejor música ambiental para reconciliar a uno con su conciencia y amansar a la fiera de la desconcentración. Y ella, Conxa, allí, a veces; en realidad, allí, siempre, aunque no estuviera, enseñándonos, acaso sin saberlo, con prevaricación pero sin alevosía ni nocturnidad, que la libertad está casada con la responsabilidad.

¿Aprendí? Claro. ¿Mucho? Lo suficiente. ¿Me divertí? Como dicen en la tierra de mis padres, una “jartá”. No levantamos “watergates”, si bien a veces creíamos que deslices y corrupciones andaban detrás, agazapadas, de una mera crónica institucional, anodina, o de una crítica de “Rambo”. ¿Me arrepiento de haber visto por primera vez la corbata de Lou Grant, maldito sea? Muchas veces, sobre todo cuando recuerdo aquella frase de devastadora autocrítica periodística: el periodismo es el arte de llenar los huecos que deja la publicidad. Ahora, los huecos se han convertido en agujeros negros, y el fantasma de Lou Grant se me aparece, sin avisar, con más ruido de cadenas. Pero si de algo no me arrepiento es de haber jugado, mientras me atusaba el bigote de púber, en un frondoso refugio construido encima de los árboles que, a veces, parecía incluso un cuchitril de color gris (¿o era crema, Conxa?).

Javier Llamas Moreno Llicenciat en Periodisme periodista de De tall en tall 1985-1986

13_

. Javi Llamas és un històric del periodisme de l’Ègara. En aquells anys la revista es deia De tall en tall, antecessora de la futura Què passa?

A ell li correspon, sens dubte, la primera pàgina d’ex-col.laboradors perquè va exercir de periodista voluntari quan els únics estris que teníem eren dues màquines d’escriure mecàniques en un quartet sense finestres. Els origi-nals es picaven en uns màsters encerats i si t’equivocaves havies de co r reg i r amb l aca d’ungles. La reproducció es feia a partir d’aquests màsters encerats i el resul-tat era per posar-se a plorar. Però malgrat tot, mai vam pensar en deixar-ho córrer.

C.G

Més que una revista

Dels 4 anys que vam passar a l’institut Ègara un dels millors records és el fet de poder participar a la revista Què passa?. La resta de millors records, com us podeu imaginar, vénen perfectament il·lustrats en pel·lícules de referència dins del gènere d’adolescents hormonalment actius com American Pie o la recent Super Salidos. Però experiències sensorialment intenses al marge, un dels millors records és sens dubte el Què passa?

El primer contacte el tens com a lector fins que arriba un dia que, entre les escletxes del programa d’estudis, se t’obre la possibilitat de participar-hi. Potser a les High Schools americanes es poden fer mil tallers i viure tot el dia com en un musical, però a l’Ègara de l’època (allà a la Mancomunitat, on ara hi ha els Mossos) una de les poques oportunitats de trencar la grisor imperant era estar a la revista. Formar part del Què passa? ens va donar moltes satisfaccions i va ajudar a determinar la nostra vocació professional dins del camp del periodisme: quan formes part de la redacció tens la sensació d’agafar el relleu d’alguna cosa estimulant, amb la càrrega de responsabilitat que això implica.

La revista va ser l’espai on hi cabia tot allò que els alumnes proposéssim. Hi exposàvem les nostres pors (entre els records hi ha un còmic sobre els primers dies a l’Institut) i alhora va ser testimoni de fets històrics com ara la primera Guerra del Golf de l’any 91 que vam resumir amb un dibuix de Sadam Hussein assegut sobre un barril de petroli atacat per George Bush pare.

També hi havia espai per l’humor. Les caricatures dels professors ens feien sentir transgressors i sempre esperàvem veure com seria el següent dibuix i quines reaccions provocaria. Ens agradava quan arribaven a generar debat entre els propis professors sobre si aquell dibuix era o no de mal gust.

Vam passar molt bones estones trencant-nos les banyes per obtenir definicions pel Pompeu Cabra, el contra-diccionari de la revista. En recordem una que no era nostra SOMÀTIC: allò que hom diu quan arriba a l´últim pis d’un edifici cansat després d’haver pujat per les escales. O bé, SIGNE D’INTERROGACIÓ: au aquàtica consumida pel dubte…

Crisol Tuà i Oriol Puig Tots dos llicenciats en Comunicació Àudiovisual

periodistes de Què Passa? 1991-1992

_14

Però parlar del Què passa? és parlar de la Conxa Grau, la nostra profe de literatura castellana, que continua al capdavant de la revista. La Conxa ens explicava les normes bàsiques del periodisme com ara que tota notícia ha de contenir el Què, el Com, el Qui, l’On i el Perquè dels fets. Ens va ensenyar com ordenar la informació i col·locar-la al Títol, Subtítol, Columnes, etc. També vam aprendre a ordenar i dissenyar les pàgines. Eren encara èpoques de “celo” i “típex”, i la compaginació era literalment de retallar i enganxar.

Recordem la Conxa com aquella professora amb qui podies començar debatent sobre Joaquín Sabina i acabar organitzant sortides per anar al teatre a veure Maki-Navaja. Proposar un exercici emulant les instruccions per pujar unes escales de Cortázar i acabar participant en la gravació d’un curtmetratge.

A la revista, la Conxa aconseguia treure el millor de cada alumne fent-nos sentir còmplices d’una mateixa cosa. Es trencava la relació preestablerta profe-alumne gràcies al seu tracte de tu a tu, que et feia sentir col·lega de redacció. Digue’m-ho ja, la Conxa va ser la nostra Lou Grant.

Actualment al teatre Goya s’hi pot veure l’obra Els nois d’història on es planteja el debat sobre si l’educació s’ha d’entendre com un instrument per obtenir l’èxit acadèmic o bé si l’objectiu ha de ser el creixement personal a través del plaer d’aprendre per aprendre. Iniciatives com la revista Què passa? i profes com la Conxa, el Kim o el Julián, entre d’altres, sens dubte formen part de la segona opció.

Molta sort i molts ànims als qui agafeu el relleu d’aquesta gran revista que ha aconseguit arribar als 100 números i fer 20 anys.

El viatge val la pena!

Crisol Tuà i Oriol Puig Tots dos llicenciats en Comunicació Àudiovisual periodistes de Què Passa? 1991-1992

15_ Kim Ragon fent classe al peu del Partenó (Viatge d’estudis, Atenes 1992)

Records de l’època…

Han passat gairebé 15 anys des que participàvem a la revista Què passa? L’institut ha estat engolit per una reforma integral i serveix de seu central dels mossos. L’Egara ja no sabem on és, potser ho saben aquells que van anar a recollir el títol després del canvi. La revista era un EATP més (algú se’n recorda què volen dir les sigles?) però era un EATP molt especial, perquè ens agradava, perquè era divertit, perquè et permetia fer moltes coses, perquè no era una classe normal, perquè ho fèiem nosaltres, perquè quan arribava la revista impresa feia molta gràcia i sorties a vendre-la.

No sabem gaire com deu ser la revista actualment… però en aquell temps, cap al 94, picàvem els textos en un ordinador. Ho feia qui en sabia més... això dels ordinadors ens quedava una mica lluny! Era tot tan manual! Retallàvem els escrits i els enganxàvem en fulls amb cinta adhesiva blanca perquè no es veiés a l’imprimir.

Diria que valia 50 pessetes...

De comerç en comerç, buscàvem algú que volgués incloure un anunci en alguna pàgina. Intentàvem crear seccions que interessessin els lectors i buscàvem notícies en el dia a dia de l’institut. Entrevistes a la Miss i al Mister, festes, viatges... Teníem una pila de seccions, el Pompeu Cabra, l’alumne del mes, crítiques musicals i de cine, cada una amb una icona identificativa, cada una amb una marca d’autor. I així han anat passant els anys... I la Conxa encara s’encarrega de fer la revista i encara som capaços de localitzar-nos per posar el nostre granet de sorra en el número 100. Esperem que sigui un gran número i esperem que en surtin 100 més!"

Júlia Francino, Alba Tuà i Mireia Puig Júlia, estudis en Cinema i Animació; Alba, llicenciada en Ciències Polítiques;

Mireia, llicenciada en Traducció i Interpretació i estudiant de Disseny Industrial

periodistes de Què Passa? 1993-1995

_16

Alumne del mes de l’IES Egara

La Júlia, l’Alba i la Mireia l’any 94

Dibuixos de la Júlia

Júlia Francino

17_

Tenim molt bon record de l’època de l’institut en què formàvem part de la revista: fèiem entrevistes a l’hora del pati, enquestes a tothom qui passés pel bar, la predicció dels horòscops… La Conxa ens feia passar per cada una de les seccions de la revista, i això ens agradava perquè cada dia apreníem coses noves i mai es feia pesat.

Tot i que “la revista” es feia a última hora del matí, quan les sorolloses panxes rondinaven per la gana, sempre teníem ganes d’assistir a aquestes classes a l’última planta. La veritat és que la recordem com una de les més divertides perquè no era una assignatura obligatòria, com per exemple les matemàtiques. Sentíem que hi anàvem perquè ens agradava (val a dir que no érem unes cracs amb els números).

Les millors amistats que tenim actualment provenen de l’època de l’institut i tot sovint ens seguim reunint els caps de setmana juntament amb les parelles i altres amistats. Fins i tot ja hi ha alguna mare al grup.

No sabem si algú de vosaltres ens recordarà. Eren principis dels anys 90 quan passàvem per les aules de l’IES Ègara la Nuri Planell, la Glòria Martínez, la Maite Delgado, la Ivet Grau i la Raquel Prats. Podríem dir que som més que amigues perquè, a més de compartir les nostres experiències del dia a dia, compartim tota una sèrie de records d’aquell temps, que va ser quan va començar la nostra amistat. En ocasions, recordem anècdotes i ens fa molta gràcia: troballes amb professors i antics alumnes, el nostre viatge de fi de curs a Amsterdam, algun primer noviet que vàrem tenir…

Sabem que els alumnes que passeu actualment per les aules de l’IES Ègara teniu professors i assignatures diferents a les que teníem nosaltres, també sabem que la vostra manera de pensar és diferent a la que teníem quan estudiàvem, però segur que d’aquí uns anys coincidireu amb nosaltres que els anys viscuts a l’època de l’institut tenen alguna cosa especial: són divertits, vius experiències noves, l’amistat és un dels valors més importants…i cadascú podrà afegir en aquests tres punts tot allò que li esdevingui en el decurs d’aquests anys que esperem us siguin tan gratificants com ho van ser per a nosaltres.

Raquel Prats i Nuri Planell Raquel, Llicenciada en Psicologia; Nuri, Llicenciada en Dret

periodistes de Què Passa? 1993-1994

_18

Cualquier decisión que uno tome en su vida puede cambiarla de forma insospechada. Es probable que no aporte nada nuevo con esta reflexión, pero la mantengo y añado que siempre hay un momento en la trayectoria de cada uno en que se es consciente de ello.

En mi caso, elegir el Egara, entre varios, fue una de aquellas decisiones que considero importantes; y fue la revista Què passa? lo que hizo inclinar la balanza en mi decisión. Por mi situación personal, conocía el Instituto desde que era pequeña, había jugado en sus múltiples patios -cuando aún eran poco más que bosques-, conocía los sótanos, las aulas, la incomparable sala de actos, y, sobre todo, había disfrutado muchas tardes leyendo su revista. Con mi ilusión de ser periodista -que años más tarde se vería frustrada porque se había de cruzar con la vocación de la Medicina-, leía con fruición la que me parecía mejor revista de instituto que se había creado nunca: el Què passa?. Había soñado con participar algún día en ella. Huelga decir que empezar en el Egara y convertirme en colaboradora entusiasta fueron todo uno. Así, empezaron los años de crítica literaria y de cine, de entrevistas y horóscopos, de búsqueda y captura de agentes publicitarios, de agotar fuerzas y risas, hasta las tantas, en el Instituto, aquellas tardes de montaje, y sobre todo, de intentar buscar juegos lingüísticos ingeniosos para la sección “Pompeu Cabra”. La que había sido mi sección favorita, por absurda y divertida y porque siempre me ha encantado jugar con las palabras, pasó a formar parte de mi vida, tanto, que aguanté en más de una ocasión pasar algún apuro por parecer que parodiaba al eminente filólogo catalán.

La revista Què passa? marcó una época de mi vida, porque su ánimo periodístico, en unión con su entretenimiento inteligente, su libertad para crear, su inspiración y su espíritu, siempre joven, la hacían incomparable. En su centenario, mi enhorabuena.

Irene Cabello Zamora Llicenciada en Medicina periodista de Què passa? 1994-1996

19_

Quan la Conxa em va proposar participar al número 100 de la revista Què passa? vaig recordar de cop un munt de bons moments que ja tenia oblidats... Em dic Julia i vaig ser col·laboradora de la revista entre els anys 94 i 96. Encara les conservo totes! La meva feina com a redactora va ser ben diversa, des de fer crítiques de cinema, entrevistes, fins a participar en seccions d’humor totalment esbojarrades. Tots esperàvem ansiosos aquella hora del pati on veníem la revista! El que més m’agradava era veure la cara de la resta d’estudiants en llegir les diferents seccions. Eren els nostres crítics més durs i la nostra motivació per fer el número següent encara millor. Recordo que una de les seccions que més acceptació tenia era aquella on es dibuixaven caricatures dels profes. No tots s’ho prenien amb el mateix sentit de l’humor! El meu germà, ho haig de dir, era un dels millors dibuixants.

Malgrat aquella faceta meva com a periodista, feia el batxillerat de ciències. No m’anava gens malament (la química, les mates...) i en sortir de l’institut vaig decidir fer la carrera de Química. Com que m’agradava molt la recerca, recentment m’he doctorat en temes de contaminació mediambiental. He tingut sort, actualment treballo en un centre d’investigació i considero que faig el que realment m’agrada. Des de la meva experiència, us convido a lluitar per la professió que us apassioni, per molt difícil que us sembli i per molta competència que hi hagi. Si us agrada i ho doneu tot, sereu els millors. Aprofito per citar una reflexió de Confucio que vaig llegir fa poc: “Escull una feina que t’estimis, i no hauràs de treballar ni un sol dia a la teva vida”.

Em sap greu no poder veure la vostra cara en llegir aquest número tan especial de la revista Què passa?. Espero que us agradi i que sigueu la motivació dels actuals i futurs redactors per arribar, com a mínim, al número 200. Una abraçada per a tots vosaltres i per a la redactora en cap, la Conxa.

Julia García Montaño Doctora en Ciències Químiques

periodista de Què Passa? 1994-1996

_20

La Julia , estudiant a l’Egara

Portades de José Antonio García Montaño

Actualmente soy MIR (Médico Interno Residente) y trabajo en un Hospital y en un Centro de Atención Primaria (CAP).

Pasé por el Egara entre 1995 y 1999. Pertenecí a la última generación del antiguo BUP y COU. Para mí aquella época fue increíble, me lo pasé genial y a veces me sorprende que aún pueda recordar con tanta claridad ciertos momentos. La mayoría de vivencias se produjeron durante los 3 primeros cursos (BUP), en el antiguo edificio, el que ahora ocupan los Mossos d’Esquadra. Había gente de todos lados: Sabadell, Sant Quirze, Rubí, Les Fonts, Terrassa… Teníamos un patio enorme, pero muchas veces salíamos fuera del recinto y dábamos una vuelta por los alrededores o nos tumbábamos a tomar el sol en primavera. Hacíamos deporte en un descampado enorme que había detrás del edificio (desde atletismo hasta béisbol), siempre bajo la atenta supervisión del ¡gran Néstor! El día de Sant Jordi o Carnaval eran grandes acontecimientos en los que participaba todo el mundo y se organizaban divertidas fiestas.

Con la entrada de la ESO hubo muchos cambios, pero el cambio más importante que experimentamos fue el traslado a Can Parellada. A nosotros nos pilló en el último año (COU) teniendo la Selectividad a la vuelta de la esquina. ¿Ventajas? ¡Un mes de vacaciones de Navidad! ¿Inconvenientes? No poder acabar el temario de algunas asignaturas, por ejemplo.

Pero, por fin, llegó el temido examen y con él la despedida de una etapa de la vida y el inicio de otra, muy distinta pero no menos entrañable.

Participé en la revista durante un año, aunque después he hecho alguna que otra aportación externa, como ésta. Para mí es todo un honor.

La revista era algo que la gente se tomaba muy en serio en mi época; formábamos un grupo de “jóvenes redactores” bastante motivados. Era una actividad distinta a todo lo demás, que todos habíamos elegido voluntariamente entre otras opciones, así que quien participaba lo hacía a conciencia. Recuerdo que incluso había secciones de las que se encargaba siempre el mismo grupo. Mis secciones favoritas eran la Entrevista y el Pompeu Cabra, pero todas ellas aportaban algo distinto.

La verdad es que podemos estar orgullosos de nuestra revista, de haber llegado al número 100 y de aspirar a seguir trabajando para mantenerla muchos años más.

Hasta pronto y mucha suerte a todos.

Almudena Álvarez Acedo Llincenciada en Medicina periodista de Què Passa? 1997-1998

21_

D’esquerra a dreta: M.Carmen Gómez, Marta Cerezo, Ana Azor, Toñi Jurado, Raúl Asensio i jo. Abaix: Isabel Barrull i Isabel Pérez.

L’antic edifici de l’Ègara

Aquellos maravillosos años

Durante el período que abarca los años 1995 y 1999 yo estudié en este instituto; actualmente soy licenciada en Derecho y trabajo en un Registro de la Propiedad. Tal vez mi paso y el de mis compañeros de promoción por allí, sea recordado por algunos nostálgicos como el del último BUP y COU. Se vivió en aquellos momentos una transición en el sistema de enseñanza un tanto peculiar, convivían las asignaturas de créditos variables con las EATP; coexistían las diferentes variantes de cada sistema educativo, lo que para unos era el científico, el artístico, etcétera, para otros era ciencias puras, letras puras o letras mixtas. Sinceramente, creo que ni el profesor sabía exactamente la materia que debía impartir en cada caso.

No obstante, sobrevivimos bastante bien a aquello y, en mi opinión, además de legar un instituto y una cultura como centro a las nuevas generaciones, hemos conseguido mantener algo que lleva identificando a este instituto desde hace ya muchos años, la revista Què Passa?. La verdad es que no tengo conocimiento de dónde se reúnen hoy en día los redactores de la revista. En mi época lo hacíamos en un laboratorio de química (en el Egara antiguo), imaginad cómo redactábamos los artículos con aquel olor que formaba parte del lugar y que resultaba de una mezcla de madera vieja y de líquidos de tubos de ensayo. Sirva esto de paso para hacer una breve mención a aquel edificio emblemático que nos vio crecer a tantos y que hoy se yergue con la autoridad por bandera.

Si la memoria no me falla yo era redactora por el número 50, aproximadamente, y hoy superáis el 100, tan sólo felicitaros por la dedicación y espero que no desfallezcáis, esa revista es parte de todos nosotros, hayamos escrito en ella, o no.

A todos mis compañeros de promoción: ¡Gracias por tantos buenos momentos!

Y a los profesores, gracias por una paciencia infinita.

Para todos aquellos que aún nos recuerdan

Cynthia Vilanova Berni Llicenciada en Dret

periodista de Què Passa? 1997-1998

_22

Enhorabuena a Què passa? por haber llegado hasta aquí. 100 números no se cumplen todos los días, y qué mejor manera de celebrarlo que con un número especial.

Toca presentarme: me llamo Rosa Fernández y colaboré en la revista durante mis dos últimos años de instituto, ahora hace seis. Fui redactora en primero de Bachillerato, y en segundo, Conxa me dejó un rinconcito por donde esparcir mi bilis adolescente sin salpicar demasiado. Nunca acabé de encontrar mi rincón en el Egara y me costaba relacionarme más de lo que parecía, así que no guardo un gran recuerdo de aquellos años.

La revista y alguna clase de literatura eran los pocos alicientes que encontraba. Así que cuando entraba en la redacción y me dejaban un tiempo para expresarme sin más censura que la pluma de Conxa (que pocas veces me movió una palabra de sitio) era siempre el mejor momento.

¿Lo mejor? Los días antes de que llegara de la imprenta, pensar cómo habría quedado, de qué color sería la portada, ver las secciones de las compañeras… Lo peor, la venta. Se vendía muy poco, y por más estrategias comerciales que usábamos ninguna funcionaba. Aún así, yo iba todos los días con las mismas ganas a la redacción, que luego fue mi trinchera para el treball de recerca.

Puedo decir que la revista es, de largo, el mejor recuerdo que guardo del Egara, y me alegro de que sea así, porque fue el único sitio donde se me daba vía libre para decir lo que quisiera sin que ello fuera lo que se esperaba que tenía que decir. No sé si me explico, pero hoy en día, todavía algunos lo entenderán.

Cuando dejé el Egara me tomé tres años para averiguar quién era y qué quería, y aprendí mucho en ese período. Viajé. Me gasté el dinero que no tenía, probé muchas cosas, encontré a mis amigos y perdí a los que no lo eran, pero sobre todo, me equivoqué. Me equivoqué y aprendí que averiguar donde está la X que marcaba el punto donde todo se torcía no aliviaba nada y me olvidé de ello.

Actualmente he sentado cabeza y tengo un trabajo en la mayor agencia mundial de reservas on line como Coordinadora Nacional de Hoteles, he logrado independizarme, y tengo otra familia más de la que cuidar, mi pareja y su pequeña, que me traen loca. Soy más feliz que nunca y (dicen) se nota.

Muchas felicidades a la revista y a todos los que seguís trabajando porque salga adelante cada día. Seguro que para algunos de los que la tenéis ahora en las manos significa o significará lo mismo o más que para mí.

Suerte.

Rosa Fernández Margallo Diplomada en Turisme periodista de Què Passa? 2000-2002

23_

Viernes, 7 de la tarde… vamos tarde… MUY TARDE.

Total, esto hace una semana que tendría que estar escrito, pero así somos nosotros. El encargo: escribir algo para la revista 100 del Què passa? Nuestro objetivo: que no fuera un texto melancólico-bucólico-pastoril. El resultado: una empanada mental de la que no sabemos cómo escapar.

Tras una “brainstorm” de lo más surrealista, llegamos a la conclusión de que podríamos hablar de aquello que más nos marcó en el Ègara. En la lista aparecen cosas como “el dibujo del rinoceronte de Pau”; “aquellas frases suculentas de la Puerto”, o incluso “la silla que salió volando por la ventana del Ègara viejo” (esta es mítica)…¡¡¡¡“La lista de retrasos de Eulalia”!!!! aún nos acordamos de eso… o ¡¡“El xiulet de Aurea de Mitología”!! Por no hablar del “techo volador”, aquel que en un día de viento se levantó sobre nuestras cabezas, echando por tierra la teoría de que estábamos en un edificio nuevo (siempre creímos que fue una conspiración).

En realidad, tampoco es que sean grandes cosas, igual no lo suficiente como para dedicarles un texto conmemorativo. Pero, ¿sabéis qué? Estas son las cosas que pasaban en el Ègara, eran las cosas que contábamos en la revista y son las que todavía recordamos de aquellos días; por eso son las únicas que vamos a incluir en nuestro pequeño homenaje a la revista y a los días de Instituto.

A día de hoy, después de cinco años, y aunque parezca que no nos lo tomamos en serio, hemos hecho un esfuerzo por volvernos a reunir y recordar juntos aquella época, y ha sido lo más divertido. Da igual que unos vivan en Madrid, que otros estén de Erasmus en Italia, da igual que el texto sea serio o no, más largo o más corto, que los demás le encuentren sentido o sólo lo hagamos nosotros… el caso es que cuando Conxa llama, nosotros respondemos.

¡¡¡MIERDA!!! Se está convertido en un texto melancólico-bucólico-pastoril, bueno y… QUÈ PASSA?

Por todos los momentos estrambóticos vividos durante seis años y porque sigan pasando aunque nosotros no estemos. Sin ellos este texto no tendría sentido.

Ana Arenas, Iván Barbero, Iván Rodríguez, Montse Ruiz Ana, Tècnica superior en Producció d’Audiovisuals, Ràdio i Espectacles; Iván, estudiant

d’enginyeria industrial; Iván, Tripulant de Cabina de Passatgers; Montse, estudiant de Psicologia

periodistes de Què passa? 2001-2002

_24

Fotografia dels quatre amics el dia de la Selectivitat

25_

Dibuixant: Iván Rodríguez

Les Fonts 09/10/2008

Ante todo, felicidades por los 40 años del instituto y por los 20 años de funcionamiento de la revista. Permitidme que participe de vuestra felicidad por los años que tuve la suerte de convivir con todos vosotros.

Cuando Alba inició el primer curso, me parecía que se iba a un lugar lejos de mí, lejos del Pilarín Bayés al que tan acostumbrados estábamos toda la familia. ¡Así que entró Alba en el IES y con ella entró su madre!

Fue una buena convivencia y un buen, muy buen recuerdo. Alba y Carlos son una buena prueba del buen hacer de todos; estoy muy orgullosa de ellos y de todos vosotros también. Que los antiguos alumnos tengan ganas de ir a veros y explicaros sus avances en la vida, es la constatación de vuestro buen hacer. Seguid implicando a los padres, educad, enseñad a nuestros hijos y disfrutad con lo que hacéis y toda la sociedad saldrá beneficiada.

Contad conmigo siempre que me necesitéis. No puedo despedirme sin recordar a Manoli, Eva, Anabel y Andrés Arcos con los que compartimos tantas cosas.

Isabel Alonso Chamarro

Ex-membre del Consell Escolar de l’IES Ègara i mare de l’Alba i el Carlos Sánchez

_26

Hace ya más de cuatro años que dejé de formar parte del Egara y en todo este tiempo no he olvidado ni uno de los momentos que pasé en él. Es curioso, con las ganas que tenemos todos de quinceañeros de dejar el instituto y tal y como van pasando los años, lo único que nos apetece es volver atrás. Volver a aquellas huelgas en el pasillo para que nos arreglaran las persianas, volver a los partidos de “fut-tenis”, a tomar el aire en las terracitas, y cómo no, a la redacción del Que passa?, que tan buenos momentos nos ha dejado. Veinte años ya… veinte años de competitividad entre vendedores, sin duda era todo un orgullo vender más revistas que nadie; veinte años de reportajes a antiguos alumnos y de las tensiones justo antes de la edición, la invención de nuevas secciones y que éstas cayeran bien entre los lectores, todo un reto. Todavía recuerdo cuando había decidido hacer la carrera de psicología y al empezar bachillerato nos dieron a escoger entre esta asignatura y Periodismo como asignaturas optativas, y creo que no hace falta mencionar cuál de las dos escogí ¿no? Me pareció tan interesante poder formar parte de la redacción del Que passa? que me vi obligada a cambiar mi perspectiva de futuro. Así que me despido animándoos a todos a que no dejéis pasar esta experiencia, y agradeciéndoos la posibilidad de volver a colaborar con vosotros. ¡Por otros veinte años de apasionante lectura! ¡Saludos y muchos besos para todos!

Carlos Sánchez Alonso Estudiant de Ciències Físiques periodista de Què Passa? 2005-2006

Empezaré por el final, que es el principio de esta historia. La semana pasada Conxa hizo llegar una carta a mi casa, donde nos pedía si podríamos escribir algunas palabras para la revista con motivo de los dos aniversarios que estáis celebrando en el instituto. Realmente es un placer, no solo el hecho de escribir, sino el de poder recordar los años a vuestro lado.

Me pregunto qué conseguirán decir estas palabras, pero estoy seguro de lo que sienten. Nostalgia de pertenecer al presente que un día fue futuro, y entusiasmo de poder cogeros a todos de la mano al cantar el cumpleaños más feliz.

Podría hablar únicamente de recuerdos y no diría toda la verdad. Irremediablemente me siento alumno del instituto y me temo que esta sensación me acompañará dulcemente durante mucho tiempo. Me encanta pensar que mis palabras volverán a escribirse en las páginas del Què passa?, con la buena letra que hace la ilusión y la alegría de las cosas que vuelven a ser nuevas.

Para acabar, solo volveros a felicitar y daros las gracias por esta hoja en blanco.

Alba Sánchez Alonso Tècnica superior en Educació Infantil periodista de Què Passa? 2002-2003

27_

Normalment em passa que no sé mai per on començar. Les idees volten, disperses algunes, en petits grups unes altres, a dins el meu cap.

Però quan vaig llegir la carta de la Conxa demanant-me un article per a la revista vaig patir un bombardeig de records i sensacions que em van portar directament a dirigir-me cap a un boli i un full, cap a un ordinador. Cap a quelcom que enregistrés les paraules i després les tornés a reproduir.

Així com quan escoltes una de les cançons del primer àlbum d’un grup de música especial, que notes com milions de petites partícules et transporten cap a un lloc on et sents únic, on hi ha silenci i pau al teu interior, on pots viatjar. De la mateixa manera, vaig recordar com si molts anys haguessin transcorregut entremig, el xivarri als passadissos entre classe i classe, els esbarjos, la calidesa del sol entrant pels grans finestrals en una tarda d’hivern, els papers volant, els guixos en contacte amb les nostres úniques pissarres i les provetes al laboratori. Vaig recordar els profes, vaig recordar com era jo. I llavors vaig sentir l’instint irrefrenable de transmetre aquestes sensacions.

Sé que la vida continua, que les coses canvien i que tots avancem. Però per a una nostàlgica com jo no és gens fàcil. I no puc deixar de recordar què bonic va ser, o què bé s’estava quan... I com a tot arreu, existeixen les coses bones i les coses dolentes. Allò positiu o allò negatiu. El ying i el yang.

Ara, cada nova promoció que comença a l’Ègara any rere any és l’encarregada de la seva transformació. Són el futur, són el canvi. I encara que ho sé, em costa admetre-ho.

De vegades encara m’agradaria continuar sent aquella alumna de 4t d’ESO o de 1r de Batxillerat que passava desapercebuda entre la multitud durant un temps més. Però no es pot viure als núvols eternament.

I ja m’agrada, de tant en tant, veure com funciona l’institut ara que no hi sóc. I m’emociona veure vídeos com el que em vaig trobar fa uns dies al nou web del centre, en commemoració als 40 anys de l’Ègara i fruit d’un treball de recerca d’uns alumnes de batxillerat.

M’agrada veure com hi ha gent que s’entrega, que lluita per millorar, que hi posa el seu granet de sorra. Perquè gràcies a aquestes persones amb propòsits, amb il·lusió, amb esperança, gràcies a aquells qui lluiten per qualsevol desig o objectiu proposat, tots tirem endavant. Avancem amb nous projectes.

I, ara que tinc el privilegi de formar part, un cop més, d’aquesta petita història, m’agradaria que quedés escrit que em sento orgullosa d’haver estat una peça d’aquest engranatge. I vull felicitar a tots els qui han permès que aquesta revista que ara tenim a les mans gaudeixi del seu llarg recorregut. Gràcies, sobretot, a la Conxa, qui ha lluitat sempre per ella. I gràcies a aquells primers redactors pel seu esforç i per haver realitzat una revista escolar força bona i treballada.

Alba Resa Milán Estudiant d’ Educació Social a la UAB periodista de Què Passa? 2005-2006

_28

Viatge d’intercanvi a Suècia

Encara ara recordem aquella hora del pati en que ens va sobtar un canvi poc habitual en la rutina diària. Hi havia l’enrenou típic de sempre, nois i noies amunt i avall, cridòria del jugadors de futbol, converses... Però hi havia un estrany batibull que feia que el moviment fos lleugerament diferent. Què passa?, ens vam preguntar. I va ser llavors quan vam tenir el nostre primer número de Què passa? a les nostres mans.

Uns anys més tard, va arribar el dia en què ens vam poder considerar membres de la petita redacció de Què passa? Dos dies a la setmana ens reuníem per compartir idees i projectes, per a engendrar noves seccions que captessin l’atenció dels lectors i per mantenir aquelles clàssiques que feia anys que tenien el seu petit grup de seguidors, tal com el Por la boca muere el pez, on es recopilaven aquelles frases que el professorat de l’Ègara deia i que, descontextualitzades, eren absurdes i divertides, o l’In fragantti, on es mostraven fotografies on, tant professors com alumnes cometien el mateix error de conducta (arribar tard, parlar pel mòbil a classe...).

Cada promoció havia tingut el seu mètode de treball, havia creat o eliminat seccions i havia editat revistes que serien úniques i inimitables, perquè portaven imprès el caràcter del grup que l’havia creat.

Ens dividíem en grups petits i cada grup treballava en la seva secció, la qual cosa fomentava la cooperació de l’equip i la companyonia (tots col·laboràvem amb tots).

Nosaltres, personalment, vam agafar especial estima a dues seccions que vam rescatar de revistes antigues. Una d’elles era l’Alucina vecina, que consistia en una paròdia de la secció de notícies i informació, on s’explicaven els successos de l’IES de manera estrafolària i inversemblant. D’una notícia en fèiem un acudit. L’altra era l’Al salir de l’Ègara que recollia la “pàgina” del diari d’alguna persona de l’institut (professor, conserge...).

A la revista, però, no tot eren flors i violes, diversió o camaraderia. També hi havia moments de molt estrès com quan la data de publicació es feia propera i tots corríem per tenir a punt els articles. A vegades, un cop publicada i venuda la revista, ens adonàvem de que havíem comès errors (com posar en boca d’algú allò que no havia dit, o inexactituds), tot i que desprès quedava solucionat.

Fer Periodisme ens va servir per aprendre a redactar millor, a ordenar conceptes, a sintetitzar, però el que és més important, el pas per la revista ens va fer créixer com a persones, inculcar-nos valors com la responsabilitat, la companyonia, l’esforç, la satisfacció de la feina ben feta i l’interès pel què passa al teu entorn més pròxim. Vam aprendre a reflexionar sobre cosses que mai no havien pensat.

El millor moment, però, per sobre de tots els esmentats abans, per sobre de les bones estones, les bromes compartides, el bon treball en equip i els moments d’estrès, era el moment de vendre la revista recorrent de dalt a baix l’institut. En el moment en què un nen o una nena, un noi o una noia preguntava, en veure l’enrenou, Què passa?, amb la mirada il·lusionada, sentíem que tot el nostre esforç es veia completament recompensat.

Alba Cárdenas i Marta Serrano Alba, estudiant de Traducció i Interpretació; Marta, estudiant de Magisteri periodistes de Què Passa? 2006-2007

29_

Sembla que va ser ahir, però ja fa quatre anys que vaig deixar l’IES. Encara que ja no tinc el vincle que tenia quan hi vaig cursar la secundària i el batxillerat, no he perdut el contacte. No fa gaire encara voltava pels passadissos buscant alguns professors per muntar una visita a l’ETSEIAT de la UPC, universitat on actualment estic estudiant Enginyeria Aeronàutica, per donar a conèixer un projecte que portem a terme amb uns companys, que consisteix en dissenyar, construir i fer volar un avió a escala, que dins d’unes restriccions de disseny, aixequi el màxim pes de càrrega (www.acc09.com). Alguns alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat van assistir a les dues conferències.

Per altra banda, el meu germà actualment està a primer d’ESO, fet que em serveix d’excusa per anar, de tant en tant, a saludar els professors i conserges, que encara volten per la casa (no m’oblido tampoc de la Cristina del bar). Aprofito l’avinentesa per agrair els professors el tracte rebut i dir-los que en tinc un bon record, sobretot en alguna de les classes de la universitat...

Al penúltim curs vaig triar l’optativa que menys em desagradava, Periodisme. S’ha de dir que a les optatives de primer de batxillerat no hi havia ni una assignatura de ciències! Va resultar ser una assignatura força interessant. Vaig haver d’escriure i això em va anar molt bé. És una assignatura on no s’ha d’estudiar, però sí que s’hi treballa i força. El calendari per tenir acabada la feina era sagrat. En concret, eren 5 entregues que s’havien de fer durant el curs. Potser sembla una cosa fàcil, però s’havia de coordinar molta gent perquè estigués acabat tot quan tocava. A més de buscar anunciants i intentar mantenir els que ja teníem.

Una de les coses que recordo és l’evolució que vaig notar al posar-me davant d’un paper en blanc i haver-lo d’omplir amb paraules que diguessin alguna cosa. A l’inici no em resultava gens fàcil, però durant el curs, amb uns quants escrits i encara més, reescrits, (no sortia bé a la primera), els articles prenien forma amb més fluïdesa. Recordo especialment dues entrevistes que vam realitzar amb dues companyes de classe. Una a l’Albert Luque (jugador de futbol) i l’altre a en Jordi Tarrés (set vegades campió del món de trial). L’Albert Luque era veí nostre, vivia a Can Parellada on encara hi viuen els seus pares. En les anades i tornades a l’institut trucava per preguntar quan voltaria per aquí per fer-li l’entrevista. Això va ser, si no recordo malament, un 28 de desembre en plenes vacances de Nadal. Per tant, les meves companyes, la Susana Cerezo i la Tània Martín, i jo vam fer hores extres amb molt de gust. L’entrevista a en Tarrés la vam realitzar amb la Susana, a casa del mateix Jordi. En aquest cas he de donar les gràcies al meu pare per facilitar-nos el contacte.

Només em queda animar als actuals estudiants a continuar la revista, i encara que no sigueu de la redacció sempre és interessant llegir-la i esbrinar Què Passa? al nostre centre i als seus voltants.

Martí Coma Company Estudiant de’Enginyeria Aeronàutica a la UPC

periodista de Què Passa? 2003-2004

_30

El Martí i la Susana amb Jordi Tarrés a casa seva

L’octubre de 1969, amb 11 anys d’edat, vaig començar el batxillerat elemental a l’únic institut públic que hi havia a Terrassa i que estava ubicat a la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. Vaig fer-hi també el batxillerat superior i el COU. L’Ègara era un Institut femení i aplegava noies de tota la comarca.

Tot plegat 7 anys. I quins anys!! Els qui teniu una edat, recordareu tot el que vàrem viure els anys 70: el final de la dictadura i els inicis de la democràcia, la constitució, l’estatut d’autonomia, les primeres eleccions, etc.

Als més joves no us cansaré amb batalletes, però no me’n puc estar de parlar de la moguda que hi havia als Instituts i, sobre tot, a la Universitat. Volíem ser “protagonistes de la nostra vida" i fer-nos sentir: Vagues, manifestacions, concerts, discos i llibres prohibits … Tot i haver estudiat sota un pla d’estudis i una organització dissenyats per la dictadura, vaig tenir la sort que a l’Ègara hi havia una colla de professors i professores que no hi estaven d’acord i que de manera discreta ens varen transmetre una manera de fer i de pensar més oberta.

Només n’explicaré una, de batalleta: El transport es feia amb la línia regular Sadadell-Terrassa. Compràvem el nostre bitllet. Teòricament la línia es reforçava a les hores punta de l’Institut. Però, ai! Va arribar un moment que anàvem com sardines en llauna. Fins que es va decidir fer una vaga i no agafar l’autobús. Qualsevol mitjà de transport era vàlid: a peu, en auto-stop, amb els pares, amb tren. Finalment la cosa es va arreglar i l’empresa va incrementar el nombre d’autobusos i autocars.

Després de la selectivitat – em sembla que vaig tenir “l’honor” de ser la 2ª promoció que la feia – vaig deixar l’Ègara per a anar a la Universitat. Poc podia imaginar, el maig de 1976, en acabar el COU, que un dia tornaria a l’Ègara: Quan vaig anar a matricular-hi el meu fill. La casualitat ha volgut que l’Institut i la meva família hàgim triat el mateix barri per viure. I enguany, ha començat el meu fill petit.

El dia que hi vaig tornar va ser molt especial. Em vaig trobar un edifici nou, però encara hi havia els mateixos mobles de la biblioteca de la mancomunitat. El millor va ser retrobar dues professores que jo havia tingut. També he col·laborant amb l’AMPA i el Consell Escolar durant força temps. Haig de reconèixer que l’Ègara és quelcom d’especial per a mi i està vinculat amb moltes de les meves vivències personals.

Pel què fa al Què Passa? no he tingut la sort de poder-hi participar com alumna, doncs a la meva època no existia. Pel què en conec, als alumnes només us puc dir que aprofiteu l’experiència de formar part d’un projecte tan interessant.

A l’equip actual de l’Ègara, m’atreveixo a demanar-los que no defalleixin en construir cada dia aquest lloc de manera que sigui especial per a tothom que hi passa. Cada alumne s’emporta una maleta plena de coses que li serviran per afrontar amb èxit la seva vida. Només dependrà d’ells obrir-la quan la necessitin. La meva està plena de records, emocions i aprenentatges que no oblidaré mai.

Per acabar no puc deixar de recordar l’Andrés Arcos, un company infatigable de l’AMPA, que ens va deixar en un accident de cotxe amb la seva dona i la seva filla Eva.

Montserrat Company Crusellas Ex-alumna i actual mare de l’Egara

Ex-presidenta de l’AMPA i Ex-membre del Consell Escolar

31_

Sant Jordi de 1976

Periodicitat

El primer número de Què passa? va aparèixer el mes de novembre de 1988 i fins el curs 1992-1993 va tenir una periodicitat de sis números per curs. A partir de llavors va sortir cinc vegades per curs, una al primer trimestre i dues en el segon i tercer trimestre. El curs passat 2007-2008 va reduir clarament la seva periodicitat i va passar a ser trimestral.

Llengua

La capçalera i els noms de les seccions sempre han estat en català i els periodistes van tenir total llibertat per escollir en quina llengua volien escriure els seus articles fins el curs 2001-2002 en què les cinc seccions obligatòries de la revista (informació general, opinió, entrevista, reportatge i enquesta) s’escriuen obligatòriament en català. Pel que fa a la resta de seccions, els periodistes escriuen lliurement en la llengua que decideixen.

Finançament

De bon principi la revista s’imprimia a la consergeria de l’institut i valia 50 pessetes, que era el seu cost real. Després es va passar a vendre a 75 pessetes, després a 100, amb l’arribada de l’euro a 0,60 euros i finalment des del curs 2005-2006 costa 1 euro.

Quan la revista es va començar a imprimir fora del centre, els guanys de la venda no eren suficients per finançar-la, per tant s’hi va incloure algun anunci publicitari i l’institut va assignar a Periodisme un petit pressupost anual fix. Des que la revista publica la portada en color és deficitària.

Seccions fixes

Les cinc seccions fixes que gairebé sempre han estat en l’interior de la revista són: Informació general (notícies breus que expliquen les novetats del centre); Opinió (temes tractats en una columna des del punt de vista de l’alumne); Enquesta (anàlisi sobre qüestions relatives al món adolescent); Entrevista (conversa preparada prèviament amb alguna persona de l’institut) i Reportatge (tema tractat més o menys a fons).

Seccions temporals

Cada Equip de Redacció decideix quines seccions extres tindrà la revista del seu curs. Es pot distingir entre les seccions temporals de contingut seriós i les seccions temporals en clau d’humor.

Quatre dades objectives sobre Què passa?

_32

Les seccions temporals escrites per alumnes o per professors, que han gaudit de més èxit perquè al llarg de la història de la revista s’han anat repetint, són: Cinema, Teatre, Esport, Còmic, Música i Creació literària.

Pel que fa a les seccions temporals amb clau d’humor i amb garantia d’èxit en les pàgines de Què passa? s’hi troben: Horòscops, Passatemps, El profe del mes, L’alumne del mes, In fraganti, Cara a cara, Consultori Sentimental, De fonts ben informades, Alucina vecina, Por la boca muere el pez, Al salir del Egara, i tots els nostres contradiccionaris: Dicciorinari, iRAE i el Pompeu Cabra; sobretot aquest últim.

Col·laboracions especials del professorat

En les pàgines de la primera etapa de Què passa? (1988-1998) hi ha col·laboracions fixes i duradores d’alguns professors, sobretot de tres professors amb seccions de rúbrica:

- Kim Ragon, professor d’Història de l’Art, va ser autor successivament de cinc seccions: I...l’art? (anàlisi d’obres pictòriques) Dona i art (presentació d’obres de diferents disciplines creades per dones) Lletres contra la guerra (anàlisi de la guerra de la ex-Iuguslàvia) El racó de Picasso (especialment dedicat a la seva obra) i L’art en l’arquitectura (explicació sobre els dissenys dels grans arquitectes).

- Marisa González, professora de Llengua castellana i Literatura, va ser l’autora d’una pàgina molt original Caprichos de la Lengua en la qual presentava curiositats de la llengua castellana de manera amena.

- Carme Ticó, professora de Llengua castellana i Literatura de Nocturn, a més de ser l’enllaç de la revista entre el Nocturn i el Diürn de l’Ègara, va escriure moltes pàgines de crítica literària i sobretot de crítica teatral.

Suport institucional

Des que la revista és fruit d’un horari escolar, ha tingut el suport de totes les juntes directives de l’Ègara, de l’AMPA i del Consell Escolar.

Quan l’institut Ègara pertanyia a Sabadell perquè estava situat a la mancomunitat de Terrassa-Sabadell Què passa? rebia una petita subvenció de l’Ajuntament de Sabadell i posteriorment en va rebre una de la Casa Galèria de l’Ajuntament de Terrassa.

L’any 1990 la revista Què passa? va guanyar un dels Premios Publicaciones escolares convocats pel Ministerio de Educación y Ciencia.

Quatre dades objectives sobre Què passa?

33_

Esport

_34

Alguns equips de redacció, a tall d’exemple

Publicitat

35_

La Copisteria a l’Abast d‘en Pep Gambús va imprimir durant molts anys la revista Què passa? Ara el nom de la copisteria és Gràfiques Can Rull de l‘Antonio Ruiz, un company d‘en Pep. Ens ha fet il·lusió que la revista especial 100, sortís de mans de qui coneix bé Què passa? L‘anunci més fidel de tota la història de Què passa? és el de l‘International House, per tant no podia faltar en aquestes pàgines.

Carrer Plaute 41 - Sabadell - 93 713 61 80

La Rasa, 50 - 08221 Terrassa Tel. 93 788 84 62 www.ihes.com/ter

international house anglès - alemany - francès - castellà

periodistes de QUÈ PASSA?

CURS 88-89 - Montagut, Leandra - Ruíz, Juanjo - Torrenys, Jordi - Batalla, Marisol - Santamaria, Yolanda - Da Silva, Jordi - Ferrer, Ismael - Aparicio, Anna - Simó, Manoli - Vicente, Marta - Herrero, Jordi - Herrero, Valentín - García, Yolanda - Girbau, Eddy - Rius, Quim - Castellet, Marc - García, Alex - Rubí, Albert - Lagunas, Manuel - Leiva, Núria - Salvador, Isabel - Pijuan, Melania - Vázquez, Rosa M - CURS 89-90 - Borrallo, Nuri - Claveria, Marta - Cot, Xavi - Cunill, Ivà - Jiménez, Maria José - Lopez, Roger - Maiques, Gemma - Moreno, Rosa M - Pacheco, Antonio - Pujadó, Silvia - Pujante, Jordi - Solana, Alicia - Soler, Leo - Utset, Laura - Martínez, Norma - García, Anna - CURS 90-91 - Burgos, Sònia - Busqué, Joan - Farré, Georgina - Galdón, Eva - Gobierno, Glòria - Jiménez, Benito - Lucena, Manuel - Nieto, Miriam - Ollé, Silvia - Ortiz, Mario - Raich, Marta - Rubio, Esther - Seguí, Sheila - Soriano, Susanna - Vancells, Irene - Vicente, Noelia - CURS 91-92 - Ambrós, Marçal - Ambrós, Roser - Amigó, Gloria - Casanovas, Ariadna - Cassas, Marta - García, Mónica - González, Tania - Mayer, Javier - Nieto, Silvia - Pagés, Núria - Pujante, Olga - Rios, Anna - Sabater, Ferran - Sánchez, Joan Manel - Satorres, Aleix - Simarro, Ignasi - Tarrida, Anna - Valles, Sandra - Vidstein, Christian - Bagèn, Dani - Bautista, Rosario - Berengueras, Eva - Bernal, M Ángeles - Casahuga, Patricia - Cubelos, Ismael - Dragó, Yolanda - Jiménez, Benito - Lemonche, Sonia - LLos, Alicia - López, Pilar - Mañas, Esteban - Puig, Oriol - Ruíz, Maria Jose - Sensada, Jaume - Solè, Alba - Tuá, Crisol - Turu, Sonia - CURS 92-93 - Rios, Anna - Satorres, Aleix - Mayer, Francisco Javier - Vicente, Oscar - Sánchez, Jose María - Puigdellivol, Jordi - Lopera, Isabel - Sabater, Ferran - Valverde, Felix - Mascarell, Anna - Martínez, Raquel - Aparicio, Montse - SantaEugenía, Marc - Martín, Elisabeth - Casanovas, Ariadna - Cabezas, Cesc - López, Maria Jesús - Iglesias, Monica - Martin, Elisabeth - Cruz, Xavi - Martínez, Susana - Rubio, Merce - Barriendos, Xavi - Torres, Javi - Basora, Lluc - Portero, Laura - García, Yolanda - Domingo, Carles - Duran, Aleix - CURS 93-94 - Prats, Raquel - Galisteo, Jorge - Martínez, Evelyn - López, Jesús - Moreno, Raul - López, Maria Jesús - Martínez, Susana - Liebana, Roberto - Rodríguez, Javier - Basora, Lloc - Rubio, Francisco - Pérez, Ana Isabel - Rodríguez, Desiré - Viol, Eva - Planell, Nuri - Rodríguez, Amparo - Requena, Laura - Gil, Jonathan - Montero, Manuel - Cámara, Roser - Andrés, Miguel Ángel - Gumà, Jordi - García, Raquel - Puig, Mireia - García, Laura - Francino, Julia - García, Anna - Gibello, Mary - Juárez, Ruth - Tuá, Alba - Zuñiga, Itxaso - Povedano, Oliver - Granados, Ruben - Gallego, Oriol - Arjona, Rocío - Candel, Yolanda - Díez, Miriam - Egea, Rosi - Alcaide, Eva - Gómez, Ruth - Sánchez, Eva - Sala, Sandra - García, Judith - CURS 94-95 - Batalla, Oriol - Berbel, Joan Anton - Berja, Milagros - Cabello, Irene - Donadéu, Sandra - García, Julia - González, Jose Luís - Liebana, Nemesio - Lorente, Ángel - Lorenzo, Cristina - Llahi, Jordi - Martín, Daniel - Masip, Jordi - Mateo, Jesús - Morente, Sergio - Muñoz, Josep - Arevalo, Laura - Casado, Ana María - Cols, Monica - Diez, Miriam - Enrique, Rosa - Francino, Julia - Font, Marta - Suarez, Ruth - Majoral, Xavier - Munje, Laura - Pérez, Joan - Puig, Mireia - Sánchez, Eva - Tuá, Alba - Zuñiga, Itxaso - CURS 95-96 - Goméz, Veronica - López, Sandra - González, Sheila - Serrabasa, Laura - Salas, Javier - Díaz, Eva - Regás, Laura - Marín, Juan - Martín, Santi - González, Vanessa - Galvez, Vanessa - Sánchez, Ruben - Caballero, Raquel - Santos, Eva - Vilalta, Joan - Matarín, Noelia - Climen, Kyra - Batalla, Oriol - Berbel, Joan Anton - Jimenez, Joana - Cabello, Irene - Navarro, Imma - García, Julia - Bermejo, Antonio - Liébana, Nemesio - Franch, Pere - Masip, Jordi - Solè, Gemma - Mestres, Aida - Muñoz, Josep - CURS 96-97 - Barrull, Isa - Boladeras, Anna - Cano, Laura - Dorado, Abel - Font, Núria - Gallego, Jonathan - Gómez, Mari - Jurado, Toñi - Mora, Yolan - Orta, Oscar - Ortiz, Míriam - Pérez, Isa - Reyes, Jesús - Sánchez, Marta - Sánchez, Miguel - Vicente, Susana - Carbonell, Naira - Carmona, Cristina - Gálvez, Vanessa - Giménez, Gabi - González, Vanessa - Martín, José A. - Morante, Carmen - Morcillo, Ivan - Salas, Javier - Santos, Eva - Romero, Demelza - Rubio, Alexandra - Vila, Núria - CURS 97-98 - Álvarez, Almudena - Asensio, Raúl - Benito, Laura - Berrio, Germán - Boladeras, Anna - Calero, Marta - Cerezo, Marta - Dorado, Abel - Ferré, Anna - Font, Núria - Gallego, Jonathan - García, Miquel Ángel - Gómez, M. Carmen - Hernández, Carles - Jurado, Toñi - López, César - Luque, Ferran - Navarro, Alex - Pérez, Isa - Ripollès, Elena - Salvador, Miriam - Sánchez, Miguel - Sánchez, Lidia - Soldado, Serafín - Solórzano, Adela - Vicente, Susana - Vilanova, Cynthia - CURS 98-99 - Aibar, Marisa - Alonso, Raquel - Arcos, Anabel - Barull, Isabel - Calejo, Belén - Calero, Pedro Antonio - Calero, Toñi - Carnero, Jordi - Carrillo, Dani - Cunill, Eva - Dengra, M. A. - García Jordi - Garzón, V. Anibal - Jordana, Olga - Juárez, Lucía - López, Maribel - Martínez, Laura - Martínez, Rebeca - Monclús, Ricard - Mora, Yolan - Ortiz, Míriam - Osuna, Pamela - CURS 99-00 - Flores, Núria - Guisado, David - Guzmán, Judith - Margallo, Pili - Medina, Ana María - Milán, Pepe - Mingorance, Jénifer - Moreno, Montse - Recuero, Eva - Romeo, Sergio - Ropero, Dámaris - Rosa, Alexia - Ruiz, Vanessa - Santander, Manolo - Serrano, Ismael - CURS 00-01 - Belmonte, Cristina - Campoy, Sergio - Castilla, Inés - Cobo, Jéssica - Fernández, Rosa M - Gala, Estefanía - García, Jéssica - Margallo, Rosi - Martínez, Jénnifer - Navalón, Judith - Perales, Lídia - Sáez, Jéssica - CURS 01-02 - Arenas, Ana - Clarés, Cristina - Caurel, David - Chukwu, Regina - Cuerva, Márjorie - González, Tamara - Guzmán, Laura - Martínez, Sara - Navas, Noemí - Páez, Marta - Romeo, Cristina - Ruiz, Montse - Sánchez, Susana - Terés, Amanda - Zafra, Patricia - García, Judith - CURS 02-03 - Bailón, Ana - Blázquez, Diana - Chico, Christian-Marc - Domenech, Saray - González, Nerea - Hernández, Isabel - Hidalgo, Susana - Martínez, Tania - Mejías, Serena - Moreno, Daniel - Moreno, Laura - Navarrete, Saúl - Requena, Carolina - Restoy, Ana - Rodríguez, Dámaris - Sánchez, Alba - CURS 03-04 - Cabrera, Kike - Carós, Marina - Cerezo, Susana - Coma, Martí - Fernández, Sabina - Fuentes, Laura - García, Ariadna - Linares, Judith - Maleno, Cristina - Martín, Tania - Mesa, Laura - Molina, Jenny - Morales, Marga - Moreno, Cristina - Otero, Diana - Paulet, Eli - Pérez, Laura - Ramírez, Marisa - Robledo, Kuky - Romero, Tamar - CURS 04-05 - Blázquez, Sonia - García, Luis - Herraiz, Patri - Martinez, Helena - Montoya, Cristina - Moreno, Ester - Moreno, Noelia - Ortiz, Ana - Rodríguez, Dany - Sánchez, Ana - Segura, Núria - CURS 05-06 - Borrego, Marina - Fabre, Sandra - García, José Luis - Gudiño, Carlota - Guil, Luis - Márquez, Irene - Montoya, Cristina - Moreno, Noelia - Resa, Alba - Rodríguez, David - Rodríguez, María - Romero, Eva - Romero, Laura - Sánchez, Carolina - Sánchez, Carlos - Seck, Mouna - Subiela, David - CURS 06-07 - Cabestany, Laia - Cárdenas, Alba - Clusella, Ana - Feria, Loida - Flores, Patricia - Garcia, Meritxell - López, Aroha - Metschke, Estefanía - Montaño, Selene - Pedrosa, Carme - Rosa, Manuel - Satorre, Andrea - Serrano, Marta - Varona, Rubén - CURS 07-08 - Cobo, Inés - Franco, Vicky - Garzón Adrián - Hidalgo, Alicia - Molina, Irene - Morales Minerva - Rosa, Manel - Sánchez, Marta - Urbano, Sandra - CURS 08-09 - Ibáñez, Laura - Martínez, Lissette - Obenza, Paula - Rodríguez Míriam - Ruiz, Alba - Sánchez, Zoraida - Urbano, Sandra - REVISTA_100 - Bars, Emili - Cardús, Salvador - Ticó, Carme - Ragon, Kim - González, Marisa - Llamas, Javi - Tuà, Crisol - Puig, Oriol - Tuà, Alba - Puig, Mireia - Francino, Júlia - Prats, Raquel - Planell, Núria - Cabello, Irene - García, Júlia - Álvarez, Almudena - Vilanova, Cynthia - Fernández, Rosa - Arenas, Ana - Barbero, Iván - Rodríguez, Iván - Ruiz, Montse - Alonso, Isabel - Sánchez, Carlos - Sánchez, Alba - Resa, Alba - Cárdenas, Alba - Serrano, Marta - Company, Montse - Coma, Martí - correcció: Giraldo, Rosalia - dibuix: Francino, Júlia - Rodríguez, Iván - disseny gràfic: Torres, Helena

coordinació: Conxa Grau