presències
DESCRIPTION
Descripción de la obraTRANSCRIPT
“Presències”
Pol Ricart Herms
Octubre de 2013
Escola Massana – Grau en Arts i Disseny – Grup 2.3
! 1
Victoria Campillo i Xavier Arenós
Metodologia Projectual
BLOC 2 – Corporeïtats
! 2
Índex
1. Enunciat de l’exercici 3
2. Procés de Treball
2.1. Primeres idees
2.2. Propostes
2.3. Recursos referencials
2.4. Assumpte
4
4
6
9
11
3. L’obra: “Presència”
3.1. Discurs
3.2. Relat i Llenguatge
3.2.1. “Projecció”
3.2.2. “Reflexió”
3.3. Materials
3.4. Concreció i resultat
3.5. Resultat
3.5.1. Lectura
3.5.2. Públic
3.5.3. Ubicació
3.5.4. Producte
12
12
12
12
14
15
16
17
17
17
17
17
! 3
1. Enunciat de l’exercici
«El cos com a contenidor d’identitat: Amb el psicoanàlisi freudià (desig-
repressió) apareix l a idea de subjectivitat i de sexualitat tal i com les entenem
avui en dia. La malaltia, la neurosi o la interpretació dels somnis han tingut
un llarg recorregut a través de les diferents corrents artístiques. Un recorregut
que comença amb la idea de fragmentació surrealista, continua amb el
feminisme dels 60 i 70, després segueix amb l’androcentrisme i les teories
"queer" dels 90, i acaba en la fascinació "psicobiogràfica" actual. Aquest
Bloc vol reflexionar sobre la idea de cos com a contenidor de trets diferencials
c om el gènere, la malaltia, la ètnia o la religió».
El treball, bidimensional o tridimensional, haurà de representar alguna cosa
relacionada amb les corporeïtats, és a dir el cos humà.
! 4
2. Procés de Treball
2.1. Primeres idees
Abans de buscar referents, preferia escollir una temàtica determinada. Els
primers assumptes en els que vaig pensar van ser:
• A partir d’una frase que em va dir la meva àvia, la qual comentava la
“no” necessitat de fer-se fotografies a un viatge que fa cada setembre a
Galícia amb les seves amigues. Segons ella, ja se’n va fer una fa cinc
anys i no fa falta tenir-ne una cada any al mateix lloc.
• Obra que comportés un treball i esforç físic de l’artista.
• La relació a distància amb la meva novia que viu al Brasil.
• Representació del nostre “jo” interior vs. l’exterior, és a dir el cos físic.
(presència interior).
A partir d’aquests temes, vaig començar a desenvolupar més els assumptes
anteriors i en pensar en alguna manera de representar-los. En el cas dels dos
primers els vaig deixar cóm a simples primeres idees.
1. Em vaig centrar en fer el treball sobre la meva relació a distància amb la
meva novia que viu al Brasil. La nostra relació, és doncs a distància, i per
sort, a la època en què vivim tenim moltes facilitats a l’hora de comunicar-
nos.; ja sigui a través de Skype o les xarxes socials. Aquesta temàtica em
proposa molts tipus de treball, però es un tema que personalment és delicat
ja que és molt personal.
Conversa per Skype amb Beatriz, la meva novia.
! 5
Tal cóm deia fer un treball amb aquesta temàtica em desperta molts tipus
de representació, però m’havia de centrar en que la meva intenció era
representar la corporeïtat. La corporeïtat en el meu cas, es quasi “virtual” ja
que durant nou mesos de l’any només la veig a traves de la pantalla, per
tant la representació d’aquesta corporeïtat no podia ser física. El meu desig
comunicatiu és mostrar la seva presència, tot i no ser física. Una presència
quasi espectral, és a dir, una presència que em segueix a tot arreu dins la
meva ment.
Els aspectes que havia de tenir en compte són: distància, espai-temps,
desig, buidor, espai paral·lel, cos no físic (presència).
2. Per altra banda, necessitava tenir un “Pla B” d’obra, ja que era conscient de
la dificultat de la primera proposta. La primera era una proposta molt
ambiciosa i potser no estava preparat per fer-la. En cas de no materialitzar
la primera proposta, volia tenir l’opció d’un “Pla B” que no es desviés de la
idea d’espectre que ens segueix allà on anem. En aquest cas volia parlar
del meu jo interior, i del jo exterior; és a dir ment vs. cos.
Sempre he sentit que tinc un ”jo” interior i un “jo” exterior, i m’imagino que a
tothom li passa el mateix. M’agradaria poder representar aquesta
corporeïtat no física interior que cadascú té a dins seu.
! 6
2.2. Propostes
Vaig començar a pensar en cóm materialitzar les primeres dues idees de
treball que havia tingut.
1. En primer lloc vaig agafar la idea de presó. El contacte entre el pres i el
visitant en un moment determinat (horari), en un espai determinat, i tot i
estar un tan a prop de l’altre, no es poden tocar, ja que hi ha un vidre que
els separa (equivalent a la pantalla). Hi ha contacte visual i contacte
sonor, però no n’hi ha de sensorial, cóm és el meu cas.
La distància no és tant important, ja que tant se val si viu a Brasil o a
Madrid o a una altra ciutat, ho important és que no ens podem tocar.
També reflectiria que aquell moment determinat en el que parlem per
Skype ens sentim més a prop l’un de l’altre, però quan apaguem el
programa tornem a estar distants.
Il·lustració de la idea de “presó”. Esbós d’instal·lació.
Imatge d’un pres parlant amb la seva novia.
Tot i que aquesta proposta parlava molt per sí sola i era molt explícita, no era
el que jo volia, ja que no era la meva intenció explicar cóm és la meva relació,
sinó que tothom si pogués sentir identificat d’alguna o altra manera.
El que a mi més m’interessava era mostrar aquella presència “impresenciàble”
físicament que m’imagino que tothom percep. Per poder-ho mostrar creia que
era imprescindible crear una ambientació; crear un espai (la meva ment) en el
qual interactuen la meva novia i el meu pensament, o el meu jo interior. Volia
! 7
crear un “no lloc”, un espai inexistent. Era una temàtica molt difícil de
representar però no impossible. També considerava important mostrar
aquesta presència cóm si es tractés d’un espectre (fantasmagòric). Aquella
proposta d’obra, em semblava massa complexa, i a vegades, diu més una
obra simple que no pas una que vulgui dir masses coses.
En les propostes que plantejo a continuació són a partir de la idea de crear un
espai, un espai imaginari de la meva ment, on existeix la presència constant
de la meva novia. Abans d’assolir una proposta final, vaig proposar-me dos
possibles obres. Tant l’una com l’altre no em van acabar de convèncer, ja que
la lectura per part de l’espectador no seria l’adient degut a un relat erroni.
2. La primera proposta que se’m va ocórrer va ser utilitzar una sala fosca, en
la qual hi ha una pantalla de televisió, i una càmera de vídeo. La sala
fosca representaria aquest espai imaginari que tots tenim dins el nostre
cervell, on hi rau la presència (de la meva novia en el meu cas). Davant
de la càmera de vídeo hi actuaria l’espectador, i per la pantalla
apareixerien les imatges que està gravant el vídeo. Per una banda, la
càmera de vídeo grava la realitat, i per altra banda, el vídeo són les
imatges que ella rep a través del filtre (la televisió). Les imatges que
apareixen a la televisió, arriben amb cert retard, i sempre manipulades per
la imaginació d’un i altre degut les interferències que genera la distància,
l’espai i el temps. Per aquest motiu la sala és fosca i per tant la imatge
que apareix per la pantalla és completament borrosa. Per acabar falta la
veu, una veu que es talla degut a aquestes interferències de les qual
parlava. La veu l’hauria gravat directament del Skype quan parlo amb ella,
i l’hauria editat d’alguna manera per tal de que no es reconegués de qui
fos la veu.
Tot i que aquest idea em semblava interessant, deixava de tenir
completament un sentit corporatiu, i seguia sent un treball molt personal. Ara
bé, en aquest cas no m’havia oblidat de l’idea espectral ni de la idea de espai
imaginari. També era una proposta interessant ja que utilitzava medis de
comunicació moderns, cóm són el vídeo, la pantalla i el so, els medis amb els
quals em comunico amb la meva novia. Seguia volent dir masses coses, feia
falta resumir-ho.
! 8
3. La segona proposta, va ser plantejant-me el que la meva novia m’aporta.
Per a mi ella és un refugi. Estar amb ella és la perfecció absoluta per a mi,
per aconseguir estar amb ella he d’esperar molt de temps. Molt patiment
degut a la distància, però moltes il·lusions i desitjos per veure-la de nou.
La seva imatge configura un espai, també imaginari, un refugi personal.
Per aquest motiu vaig plantejar-me la possibilitat de crear un espai (sala),
en el qual mostrés tot allò que em lliga a la figura d’aquesta persona. En
aquest espai hi afegiria des de imatges (fotografies) que tinc amb ella i
d’ella, llocs on hem anat; es a dir tot allò que em desperta la seva imatge.
4. Vaig plantejar un espai “entre mig”, és a dir, entre Rio de Janeiro i
Barcelona, que o deixes de banda aquest espai virtual. Tenia la intenció
de crear un espai, que culminés les dues propostes anteriors. En aquest
espai es fusionaria espai i temps dels dos personatges protagonistes: ella
i jo. Un espai que mostrés els oposats: el blanc i el negre, el fred de la
llunyania i l’escalfor de la proximitat, el “no veure res” degut a la distància i
el “veure-ho tot” de les sensacions.
Em vaig adonar que les meves propostes eren cada vegada més personals,
i això era el que des de bon començament volia evitar. Per tant vaig
plantejar-me la possibilitat d’avortar la idea de fer un treball sobre la meva
relació a distància.
! 9
2.3. Recursos referencials
Vaig buscar referents que em poguessin ser útils, ja que les propostes que
m’havia fet fins ara no em conduïen allà on volia. Tenia clar que la meva obra
havia de ser una instal·lació, i els referents que vaig elegir feien instal·lacions.
Vaig trobar una sèrie de referents, molts d’ells proporcionats a classe, que van
realitzar obres amb una temàtica semblant:
• Eulàlia Valldosera
• Leandro Erlich
• Dan Graham
Tots ells treballen molt la idea d’espectre i d’espais ambigus i espais
paral·lels, a partir del joc amb la llum, els reflexos, les ombres, la foscor, etc.
En el cas d’Eulàlia Valldosera em va semblar molt interessant les figures que
sorgeixen a partir de les projeccions d’ombres, em va semblar una manera
molt interessant de mostrar aquesta mena d’espectre del qual parlo. Ella ho fa
a partir de la projecció de llum a petites figures, les quals generen unes
ombres a la paret que creen unes figures fantasmagòriques.
Dues obres de Eulàlia Valldosera.
Leandro Erlich, per altra banda, juga amb miralls i reflexos del cós del propi
espectador, cóm també ho fa Dan Graham. El visitant interactua amb l’obra,
fet que també em va semblar una idea a anotar de cara el meu treball.
! 10
Instal·lació de Leandro Erlich.
Aquests treballs s’acostaven molt a les meves intencions, i per tant aquestes
referències d’aquests tres artistes em van ser d’allò més útils per afrontar les
meves propostes. Aquestes obres em van fer veure que no calia fer obres tant
complexes ni personals per explicar les coses. Gran part de l’obra la fa la
pròpia ment de l’espectador. No fa falta donar-ho tot tant “mastegat”, és a dir,
explícit.
! 11
2.4. Assumpte
Tenia una sèrie de referents, i unes primeres idees i propostes de les quals
m’interessava “parlar”, però a aquestes propostes els faltava trobar la manera
més adient de representar-la.
Tenia quatre propostes de treball amb la meva relació a distància amb la
meva novia cóm a temàtica. M’havia capficat molt en fer aquest treball i
necessitava que sortís molt bé. En cas de no tenir una bona proposta preferia
cancel·lar-lo i començar a treballar el “Pla B”. Però les referències m’havien
sigut de gran ajuda per reconduir el projecte.
Vaig centrar-me en el concepte d’espectre i de la presència absent. Creia que
era oportú deixar de banda tot el què fos massa personal i dedicar-me a
intentar plasmar una figura “fantasmagòrica” que personalment interpretaria
que és la meva novia, però que pels espectadors també aportaria alguna
referència personal. La idea de presència era l’essència, la simplificació de tot
el que volia mostrar. “Menys és més”.
Tal cóm vaig poder veure dels artistes amb els quals vaig elegir cóm a
referents, havien elegit el joc llum-ombra-reflex cóm a principal font de
creació, i així mateix ho vaig fer jo.
! 12
3. L’obra: “Presències” 3.1. Discurs
L’essència del treball era aconseguir representar una presència no física en
forma d’espectre.
Per una banda volia representar la presència d’un individu que tenim present
contínuament, però sense veure’l físicament. I per altre banda la presència
pròpia del nostre interior, separant d’alguna manera el “jo físic” (cos), i el “jo
interior” (ment).
Eren dos conceptes complexos de representar, però encara ho era més
intentar representar un exemple personal. La meva intenció era representar
aquestes dues idees el més senzillament possible, per tal de ser enteses amb
facilitat per part del públic.
L’obra reflecteix de dues maneres diferents dos tipus de presències però
partint del mateix mitjà: la llum.
3.2. Relat i Llenguatge
L’obra representa en forma d’espectre la “presència”. D’aquí sorgeix el títol de
l’obra: “Presències”. La llum és el mitjà que utilitzo per representar l’espectre.
La llum és un mitjà adient per crear espectres, tal i cóm vaig veure amb les
obres dels referents, cóm Eulàlia Valldosera o Dan Graham. Els dos
utilitzaven la llum cóm a tècnica, però la utilitzaven de diferents maneres,
assolint resultats molt diferents.
He realitzat una obra en forma d’instal·lació doble, és a dir, que té dues parts.
La primera part es titula “Projecció” i la segona “Reflexió”. A continuació
explicaré cadascuna d’elles.
3.2.1. “Projecció”
És la part de la instal·lació derivada de l’idea principal en la que m’havia
centrat: la presència no física que notem al nostre interior.
! 13
La llum, cóm deia anteriorment és el mitjà que utilitzo. Una instal·lació
formada per dos projectors a cinc metres d’una paret blanca projecten llum. El
primer projector projecta llum sense cap diapositiva, el segon projector,
projecta una ombra. La ombra és sinònim de “presència” d’algo o algú.
Creo un espai en el qual l’espectador forma part de l’obra, ja que aquest s’ha
de posar davant el primer projector que està “buit”. L’ombra que es projecti a
partir del cós de l’espectador estarà interactuant amb l’ombra que projecta el
segon projector. El què s’està creant és un joc de “positius” i “negatius”, on hi
manca un dels positius, hi manca una de les presències, la presència física.
Per una banda hi ha un cos 1 amb la seva corresponent ombra 1; per altra
banda només hi ha una ombra 2, però no existeix el cos 2. Aquesta ombra ha
de descol·locar l’espectador, i fer-lo reflexionar. Fa que s’imagini la presència
d’algú que no hi és, cóm si fos un fantasma amb qui podrà interactuar però
sense tenir contacte físic. Les ombres, però, es podran tocar i fondre.
L’ombra que projecta el projector 2, és una “taca” en forma de persona.
S’entén que és una persona, però no se sap qui és exactament. Si tingués
forma d’algú en concret perdria l’encant i no tothom ho entendria. Al ser una
persona ambigua, permet que tothom noti la presència sense veure
exactament quin perfil té la persona. La imaginació serà la que els farà veure
de qui es tracta.
Esquema: Fotografia:
PROJECTOR 1 PROJECTOR 2
OMBRA 1 OMBRA 2
COS 1 COS 2
! 14
3.2.2. “Reflexió”
La segona part de l’obra és una petita instal·lació formada per dues cadires
mirant-se la una a l’altra a 3 metres de distància. A aquesta instal·lació,
l’espectador també n’és el principal protagonista. L’espectador s’asseu a la
cadira 1, on hi ha enganxada un petit focus que il·lumina a molt baixa
intensitat. Quan l’espectador s’asseu a la cadira, la llum el projectarà
directament. L’espectador que mirarà cap endavant, on hi ha la cadira 2.
Damunt la cadira 2 apareixerà l’espectre de l’espectador “per art de màgia”.
Aquesta presència s’aconsegueix penjant del sostre amb fil transparent un
metacrilat de 1,5m x 0,5m de 0,5 cm de gruix. Aquesta planxa de metacrilat és
invisible a la sala fosca, per tant l’espectador no entén què està passant.
Aquest espai, està dissenyat per ser el lloc on “vas a parlar amb el teu
interior”. És una obra inspirada de la instal·lació mostrada a l’apartat 2.4
Recursos referencials, de Leandro Erlich. Aquesta obra mostrava els
espectres del públic a una sala dissenyada de forma doble, tal cóm faig amb
les dues cadires.
Esquema: Fotografia:
CADIRA 1
CADIRA 2
VIDRE
LLUM
ESPECTADOR
! 15
3.3. Materials
“Projecció”: • Dos projectors de diapositives.
• Paper d’acetat (cóm a diapositiva).
“Reflexió” • Dues cadires iguals.
• Planxa de metacrilat de 0,5 cm.
• Fil transparent resistent.
• Làmpada petita.
• Bombeta de 12W.
Altres: • Càmera de fotografia: Samsung Fino 1050S.
• Càmera de vídeo: CANON LEGRIA HF R106.
• Trípode per la càmera.
! 16
3.4. Concreció i resultat
Nom de l’obra: “Presències”
Ubicació: Barcelona.
Tècnica: Instal·lació. Llum.
Descripció: Una instal·lació dividida en dues parts segons la tècnica
emprada a partir de la llum: “Projecció” i “Reflexió”, la
presència cóm a protagonista.
1. La presència no física de l’altre mitjançant la projecció
d’una ombra que interactua amb la de l’espectador.
2. Una llum enfoca a l’espectador que s’asseu a la cadira i
veu el seu “espectre” assegut a la cadira mitjançant un joc
de reflexió.
Càmera: Samsung Fino 1050S.
Fotografies de l’obra “Presències”, tarda del 19 de novembre de 2013.
Instal·lació a la sala d’exposicions del taller de Metall de l’Escola Massana.
! 17
“Projecció”
! !
! 18
“Reflexió”
! 19
3.5. Resultat
3.1.1. Lectura
Quina lectura ha de fer el públic. Ha de ser concisa? O cadascú pot entendre
el que vulgui? El títol general de l’obra és important, tot i que per si sola l’obra
s’entén força bé. Cadascú s’ha d’imaginar el què vulgui. L’obra no presenta
cap descripció ni explicació. L’espectador ha d’entendre que ell és partícip de
l’obra, sense ell no té cap sentit. És una obra en què l’espectador és el
protagonista, i ha d’interactuar.
Crec que l’obra és força explícita, però a la vegada és molt subjectiva.
L’espectador és el protagonista per tant pot interpretar el què vulgui. La
intenció és què noti una presència, ja sigui personal cóm de l’altre.
3.1.2. Públic
Va dirigit a tots els públics. Sense públic no hi hauria obra, seria una
instal·lació sense sentit. Creo un espai on l’espectador ha de reflexionar i
interpretar, i sobretot sentir-se “dins” de l’obra.
3.5.1. Ubicació
Una instal·lació dissenyada per ser exposada a una sala forca d’un museu. És
molt important que sigui fosca per amagar l’estructura de d’instal·lació, i
només es mostrin les “presències”. Podria estar exposat a un museu d’art
contemporani, no en una galeria.
3.5.2. Producte
La meva intenció, no seria en cap cas vendre l’obra. És una obra que és pot
construir a qualsevol lloc, per tant, voldria crear més d’una instal·lació cóm
aquesta, adaptant l’obra a diferents sales. Es podria veure a molt llocs sense
haver de desmuntar d’instal·lació i reconstruir-la.
! 20
Volia agrair al meu tiet Jordi per cedir-me el seu projector de diapositives per
fer les projeccions de llum i als responsables del Taller de Metall de l’Escola
Massana per cedir-me la seva sala d’exposicions el 19 de novembre de 2013.