Número 40 - Abril 2009 Publicació trimestral Distribució gratuïta

L’Acció compleix 40 exemplars.L’Acció ha estat el company de viat-ge d’ERC de Terrassa en 14 anys depolítica municipal. Molts anys,molta feina i molts articles escritsper informar i donar veu a l’esque-rra nacional, a l’independentismede la ciutat de Terrassa. Esperemfer molts exemplar més, i voldriarecordar les persones que durantaquests 14 anys han fet possibleque l’Acció sortís puntualment cadatrimestre. Els impulsors, amb elRamon Arribas al capdavant, ambToni Martinez, Cesc Poch, MeritxellBusqueta, Marta Jaén, GerardManel Khil i Joan Lluch. I els quedurant aquests 14 anys d’unamanera o una altra hi han participati/o seguim participant-hi: JaumePallarols, Pere Cardús, MàriusMassallé, Marc Ferrer, RaquelGarcia, Jordi Antolí, Núria Garcia,Joan Costa, Alexandra Vallugera,Jordi Centelles, Lluís Paloma, JoanaArribas, Marta Molina, JaumeCanyameres, Anna Parés, RafelCasanova, Montse Pujol, MiquelFerreres, Carles Feiner, CarlesCaballero, Koldo Corbera.A tots, moltes gràcies i moltes felici-tats.

14 anys d’Esquerra a l’Ajuntamentde Terrassa, dels quals 8 a l’oposi-ció, i 6, de moment, al govern.Quin balanç en fas? Esquerra ésclau en la presa de decisions? En 14 anys han passat moltescoses en aquesta ciutat, i ERC -pri-mer des de l’oposició i després desdel govern- hi ha participat d’unaforma activa, positiva, amb voluntatde construir ciutat, d’aportar puntsde vista diferents, sent lleials sem-pre als nostres projectes i intentantdonar resposta al màxim d’aspira-cions. Som un partit amb una claravocació de transformació social,compromès amb la ciutat i el país.Políticament parlant, en els últims15 anys hi ha dos fets que alteren lavida política de la ciutat. El primerés l’entrada d’ERC a l’Ajuntament,l’any 1995, després de 56 anys, i elsegon és l’entrada d’ERC al governde la ciutat, l’any 2003. Hem apor-tat una nova manera de governar,de relacionar-se i de viure i veure laciutat. En aquests 14 anys el balançés molt positiu, la nostra empremtaroman en moltes polítiques i deci-sions que s’han pres. ERC, atesa lanostra capacitat demostrada degestió, de treball i de discurs, ha de

La tranformació urbanísticade Terrassa hauria hagut dedonar més a la ciutat

Isaac Albert i Agut.Portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya i Tinent d’Alcalde

“

“Per Espanya, Catalunya és

valor afegit. Per Catalunya,

Espanya és crisi

AVB

“Uns milers d’habitatges i unes quantes places són un pobre resultat per la transformació

urbanística que s’ha produït a Terrassa en els últims anys”.

2 POLÍTICA MUNICIPAL Abril de 2009

PUBLICACIÓ TRIMESTRAL D’INFORMACIÓ MUNICIPALESQUERRA REPUBLICANA DE TERRASSAEdita: Fundació Irla

Consell de Redacció: Isaac Albert, Ramon Arribas, Carles Caballero,Jordi Centelles, Carles Feiner, Joan Lluch, Montse Pujol,Alexandra Vallugera.Maquetació: Alexandra Vallugera, Joan LluchCorrecció lingüística: Anna Parés.Fotografies: Jordi Centelles, Alexandra Vallugera, Koldo Corbera.

D.L. B-20396-97Els articles signats no representen necessàriament l’opinió de la redacció d’aquesta publicació.Imprès a Catalunya i en paper ecològic per Impremta Dit i Fet. Terrassa

EDITORIAL

Fa tretze anys, l’abril de 1996, sortia a la llum el pri-

mer número de l’Acció de la segona època, repre-

nent la històrica capçalera del republicanisme

terrassenc, la veu d’Esquerra Republicana de

Catalunya a Terrassa.

Després dels quaranta anys de la llarga nit de dic-

tadura franquista i d’una vintena de la transició, en

molts aspectes insuficients i frustrants, l’Acció va

reaparèixer coincidint amb l’entrada d’ERC a l’ajun-

tament terrassenc. L’Acció ha estat, de manera

ininterrompuda cada trimestre, el referent de l’es-

querra nacional en la construcció diària de la ciutat.

Immersa en la quotidianitat, ha combinat reflexió

amb voluntat d’intervenció. De transformació.

Perquè l’Acció crida l’acció .D’aquesta manera ha

esdevingut la degana de la premsa política terras-

senca, i l’única que apareix amb periodicitat.

Compromís amb la gent.

Els quaranta números mostren el camí des de l’o-

posició al govern de la ciutat, de la marginalitat a la

centralitat política, i la maduració del convenciment

que la independència de Catalunya és l’instrument

òptim per millorar la qualitat de vida de tots els cata-

lans i les catalanes. I que aquesta la construïm

cada dia amb la gent. Fugint de posicions endogà-

miques. Fent créixer el nostre entorn, els nostres

espais de sobirania i confonent volgudament el fet

nacional amb la qüestió social. Entenent que la glo-

balització de persones, capitals i idees i la sosteni-

bilitat han de poder generar oportunitats. Com a

ciutadania, com a ciutat, com a país.

L’Acció està, i ha estat, en els rengles de l’esquerra-

nisme polític. Pensament polític que partint del

reconeixement de la transformació permanent de la

societat i detectant els nous fenòmens socials tre-

balla perquè el major nombre d’homes i dones

siguin el màxim de feliços. Des de la llibertat.

Quaranta números que reivindiquen el paper de

Terrassa en la construcció diària de la nostra nació.

Des de la quotidianitat, des del terrassenquisme

que és la nostra manera de ser catalans.

Quaranta

treballar deixant de banda comple-xos i prejudicis per passar a ser unpartit central, que no de centre, dela política terrassenca. Igual que enunes eleccions nacionals som latercera força política de la ciutat,l’objectiu és ser-ho, també, a lesmunicipals. Els bons projectes polí-tics són la suma dels anteriors, inosaltres tenim un bon projectepolític i la capacitat i la voluntat deliderar, de ser els hereus, de ser elrelleu polític que lideri la Terrassadel present i del futur.Els bons projectes polítics són lasuma dels anteriors, i nosaltrestenim un bon projecte polític i lacapacitat, la voluntat de liderar, deser els hereus, de ser el relleu polí-tic que lideri la Terrassa del presenti del futur

Com valores els canvis, les trans-formacions de la ciutat en aquestsanys?Aquests anys han portat a una evi-dent transformació de la nostra ciu-tat. Una transformació urbanística isocial de les més importants delpaís. Una transformació, però, pocliderada des del sector públic. Perentendre’ns: si la crisi actual l’ha-guéssim tingut fa 15 o 20 anys laciutat que tindríem en l’actualitat notindria res a veure. Seguiríem tenintels vapors, les fàbriques al centrede la ciutat, seguiríem amb la ciutattrista i grisa que teníem. Això, enpart és comprensible, ja que evi-dentment el sector privat juga unpaper important en processos detransformació urbanística.En una ciutat com Terrassa, no potser que des de l’administraciópública no tinguem els instrumentsper desenvolupar espais i transfor-mar-los, i haver de deixar que totquedi en mans d’altres. En el segleXXI, en la gestió moderna, hi ha ins-truments suficients per incidir desdel sector públic, i conjuntamentamb el sector privat, en els projec-tes de ciutat. El capital risc, empre-ses mixtes, etc. I hem de ser clars:la ciutat, i, evidentment, els seuhabitants no n’han tret prou profit.Uns milers d’habitatges i unesquantes places són un pobre resul-tat per la transformació urbanística

que s’ha produït a Terrassa elsúltims anys. Una transformaciósocial important, també. Molt ràpi-da. El procés de globalització eco-nòmica i la immigració han com-portat i comporten canvis impor-tants a la ciutat. I hem sabut donarresposta, i hem de seguir sabentdonar respostes. Trepitjant el carrer,escoltant la gent i fent política deveritat, de la bona. I la política, l’ac-ció política de la bona, no està alservei dels interessos individualsdels ciutadans, sinó dels col·lectius.Quan prenem decisions, cal tenirpresent la necessitat de gestionar itransformar la realitat des de l’anà-lisi de les demandes ciutadanes. Sí.Però també des de la correcta inter-pretació i gestió de les necessitats. Imoltes vegades les necessitats nosón explícites, i, moltes vegades, enuna alta proporció, la satisfacció deles mateixes comporta prendredecisions no acceptades ni volgu-des per determinats segments

socials. Dit d’una altra manera: l’in-terès general, gairebé per definició,no coincideix amb l’interès particu-lar. Si treballem per la cohesió, lainclusió social, el benestar, la convi-vència i la igualtat d’oportunitats,cal no perdre de vista aquest con-flicte d’interessos.

Quins valors aporta ERC en lapresa de decisions, en la gestió?La modernitat, l’eficiència, la trans-parència, l’agilitat administrativa, laproximitat, la informació, la comuni-cació i l’eficàcia són valors d’ERC, isón valors que hem de saber trans-metre a la ciutadania. Volem seguir impulsant polítiquesper a les persones, insistint en lacohesió, en les polítiques socials,en el creixement sostenible, en laconvivència i en la identitat munici-pal i de país. Terrassa és un projec-te viu, un projecte en construccióque reinterpreta la realitat diària-ment.

En aquests moments de crisi, comestà la ciutat? Igual que les trans-formacions de què parlàvem, lacrisi actual, ens marca el futur dela ciutat?Segurament no és bo transmetresegons quins missatges però lescoses són com són, i som davantd’una crisi d’abast incalculable, glo-bal i transversal que provocarà can-vis socials inevitables i necessaris. Ila ciutat, Terrassa, per la seva com-

posició social de mercat laboral, enpateix i en patirà les conseqüènciesd’una forma més dura i crua quealtres ciutats. A Terrassa, l’atur hacrescut més del 60%, afecta mésde 17.600 persones, més del dobled’ara fa un any, una taxa d’atur del16% de la població activa, amb lapèrdua de més de 7.000 llocs detreball, la baixa de més de 600autònoms en només un any. A aixòhi hem d’afegir el descens d’un25% del ritme de creació de nousnegocis i la pèrdua neta de més de700 empreses que donaven feinaen el territori. És el que tenim, i crec que cometrí-em un error si sota una suposadanecessitat de donar missatges posi-tius amaguéssim la realitat. Ara bé,de les crisis, evidentment, se’n surtenfortit. Crisi significa canvi, i hemde ser capaços de gestionaraquests canvis i incidir-hi. A nivellmunicipal això és complicat, difícil,però no podem dimitir de ser nosal-

tres qui prenguem les regnes delnostre futur i el dirigim cap allà onvolem anar. Els últims 30 anys hemtreballat dur i fort per consolidar lademocràcia, per consolidar un sis-tema educatiu de qualitat, per uni-versalitzar la salut, per crear empre-ses i llocs de treball, per consolidarl’estat del benestar, la igualtat d’o-

portunitats, etc., però fins aquí hemarribat. La que estem vivint és unacrisi de model, de model econòmic,productiu, medi ambiental -en defi-nitiva, de model social-, i hem deser capaços de canviar o transfor-mar aquest model. Sóc molt cons-cient que, en moments com l’ac-tual, se’ns fa molt difícil pensar enel futur, ja que la gestió del dia a diano ens deixa temps per pensar capon volem anar i com hi volem anar,i més en un ajuntament on els pro-blemes, les urgències, tenen nomsi cognoms i et truquen a la porta.Hem de ser capaços de buscarsolucions, de gestionar les urgèn-cies que tenim a curt termini, peròtambé és el moment de dedicarmés hores i més esforços a definirquin futur volem per la ciutat. Ara,en aquests moments de dificultat,el que ens toca és treballar perquèel futur de Terrassa i dels terras-sencs sigui el més pròsper possible.Però no ens enganyem.Necessitem garantir als ciutadansels serveis necessaris per viure bé ien igualtat d’oportunitats; en calposar les condicions òptimes inecessàries perquè les empresespuguin desenvolupar els seus pro-jectes, però això, amb la realitatpolítica del país, no és possible.Siguem clars… Per Espanya,Catalunya és valor afegit. PerCatalunya, Espanya és crisi.Crisi significa canvi, i hem de sercapaços de gestionar aquests can-vis i incidir-hi. A escala municipalaixò és complicat, difícil, però nopodem dimitir de ser nosaltres quiprenguem les regnes del nostrefutur i el dirigim cap allà on volemanar.

Aquestes transformacions i aques-ta crisi també han afectat i afectenel país. Què ens espera?Com et deia, som davant d’unacrisi global, però igual que crec queTerrassa la viurà diferent que altresciutats del país, el país també laviurà d’una forma diferent a altrespaïsos. Terrassa i Catalunya hanestat sempre una ciutat i un paísindustrial. La indústria, que tan solsfa deu anys representava el 33% del’estructura laboral de Terrassa, sesitua en l’actualitat al voltant del18%. De Catalunya, no en tinc lesdades, però passa alguna cosasemblant. Som menys industrials. Iaixò no és bo. Ens hem de marcar objectius clars

““Els bons projectes políticssón la suma dels anteriors,i nosaltres tenim un bon

projecte polític i la capacitat,la voluntat de liderar, de ser

els hereus, de ser el relleupolític que lideri la Terrassa

del present i del futur

“

“Mai no havíem parlatde coses tan properes

a la ciutadania

Abril de 2009 POLÍTICA MUNICIPAL 3

i ambiciosos que passen per pen-sar i construir un futur millor, méssostenible, que faci front als gransreptes socials, econòmics imediambientals que tenim davantnostre, al mateix temps que bus-quem solucions, que donem res-posta a un present complex, exi-gent i competitiu. No podem seguirperpetuant les diferències socials,no podem seguir perpetuant unapolítica industrial basada en la granempresa estrangera que precaritzael mercat laboral sota la façanad’una suposada solvència, nopodem seguir perpetuant un modelfinancer que tira la pedra i amaga lamà, no podem seguir perpetuantun model de vida que ens des-trueix, a nosaltres i al nostre entorn.En definitiva quan parlem de cons-trucció nacional, parlem d’això, dela capacitat de construir país i dedonar resposta als ciutadans; hemde tenir la capacitat, la voluntat i,sobretot, la valentia de mirar mésenllà sense perdre de vista l’avui.

Creus que en aquests moments lagent està interessada en els temes

que centren l’actualitat política:finançament, estatut, etcètera? No ho sé…, però els hauria d’inte-ressar. Quan parlem de l’estatut odel finançament, estem parlant delpresent i futur del país, o sigui, delseu. És cert que a algú li interessainsistir a dir que allò de què parlemalguns polítics no són les coses querealment interessen a la gent. Aixòvol dir que hi ha algú que deu deci-dir què és el que interessa a lagent…, oi? És cert que, a vegades, des de lapolítica fem les coses complicades,poc digeribles per a la ciutadania,però jo penso tot el contrari. Mai nohavíem parlat de coses tan prope-

res a la ciutadania. Per exemple,interessa com arribar a final demes? Sí, oi? Si a Catalunya hem depagar per poder accedir a serveisque en altres llocs són gratuïts, joentenc que parlar de balances fis-cals, de finançament, d’impostosque van i no tornen i d’inversionsestatals no fetes, realment ha d’in-teressar a la gent. Interessa teniruna feina estable i amb un soudigne? Sí, oi? I què és posar els mit-jans per evitar les deslocalitzacions?I donar suport a les petites i mitja-nes empreses, que són les queocupen la major part dels treballa-dors i treballadores de casa nostra?I fomentar les polítiques d’autoocu-pació i de creació d’empreses? I lespolítiques de formació a l’empresa?Si parlem del mercat de treball i lesseves condicions és, precisament,perquè interessen a la gent, i mésen aquests moments. Interessapoder moure’s per anar a la feina,per anar a comprar, per anar alcinema, per anar de vacances? Sí,oi? I què és defensar unes infraes-tructures que ens permetin unamobilitat sostenible? Què és voler

un sistema viari i ferroviari no radial,que permeti la connexió de les nos-tres poblacions sense haver de pas-sar necessàriament per Barcelona(això quan no ens toca passar perMadrid, com en el cas de l’aero-port…)? Si parlem d’infraestructu-res, d’inversions, de gestió de l’ae-roport i de la xarxa ferroviària és,precisament, perquè interessa a lagent.Interessa atendre els fills i la gentgran, sobretot quan no podem fer-

ho nosaltres mateixos perquè soma la feina? Sí, oi? I què és la Llei dela dependència, millor dit, la llei dela independència: la llei de serveissocials, impulsada des d’aquí, desde Catalunya, per garantir que totesles persones que siguin depen-dents i/o els familiars tinguin accésa un ajut. Si parlem del finança-ment és per poder donar resposta atotes aquestes qüestions. Si parlemde finançament, si parlem de l’esta-tut, de les balances fiscals, del con-

cert econòmic, etc., és perquè pen-sem en el benestar, en l’equitat deles polítiques socials, en la igualtatd’oportunitats. I penso que aques-tes són les coses que haurien d’in-teressar a la ciutadania.

El finançament, l’estatut, el país;la nova organització municipal, lespolítiques socials, mediambien-tals, la nova forma de relacionar-seamb la ciutadania, la modernitat,la transparència, a la ciutat; sónaportacions i canvis que no s’en-tendrien sense el paper que jugaERC a les institucions. Aquestvalor afegit que dius que represen-ta ERC, el percep la societat?

Bé, jo crec que és innegable queEsquerra ha jugat un paper impor-tant i decisiu en la política catalanai terrassenca dels últims anys. Unpaper valent i decidit, no sempreben entès, que ha donat com haresultat una evolució i una transfor-mació del discurs polític aCatalunya i a Terrassa. Hem aportatal govern del país, i al de la ciutat,un projecte nacional, integrador,inclusiu, civil i no ètnic. Hem treba-llat al país, però d’una forma claraen els darrers temps també a la ciu-tat, per situar la nació com un espaid'adscripció voluntària, on ningú noha de renunciar a res per ser tambéterrassenc o terrassenca, català ocatalana.És cert que tota transformació, totaevolució, és resultat de diversescauses, algunes de provocades,altres de generacionals, de cansa-ment, de fi de lideratges, etc. Que elciutadà no percebi aquest fet, empreocupa perquè, al cap i a la fi, unes presenta a unes eleccions perguanyar-les i per poder seguir fent iaplicant les polítiques que pensaque són les millors pel país o la ciu-

tat; però moltes vegades el ciutadàpercep el que llegeix, veu o té assu-mit sense fer-ne cap mena d’anàli-si. La feina nostra és fer que ho per-cebi, que ho valori i que ho tinguien compte. En aquest país, i enaquesta ciutat també, un té la sen-sació que tot el que diuen els sen-yors del PSC o els de CiU va amissa. Tenen una legitimitat reco-neguda i guanyada en totes lesseves actuacions, que té més aveure amb la rutina, amb el fet quetots dos han manat durant moltsanys, que en la seva capacitat defer-ho bé. I això ho hem de canviar.

Koldo CorberaAlexandra Vallugera

““Crisi significa canvi, i hem de ser

capaços de gestionar aquests

canvis i incidir-hi.

A escala municipal això és

complicat, difícil, però no podem

dimitir de ser nosaltres qui

prenguem les regnes del nostre

futur i el dirigim

cap allà on volem anar.

““La modernitat, l’eficiència,

la transparència, l’agilitat

administrativa, la proximitat,

la informació, la comunicació i

l’eficàcia són valors d’ERC,

i són valors que hem de saber

transmetre a la ciutadania

AVB

4 SECCIÓ LOCAL Abril de 2009

Dijous 12 de març va tenir lloc l’acte de commemoració del DiaInternacional de les Dones organitzat per la Secció per la Igualtatd’Esquerra de Terrassa. L’acte va constar de la projecció de la pel·lículaCaramel, de la directora libanesa Nadine Labaki i després d’una xerrada-debat amb la islamòloga catalana i Vicepresidenta de l’Associació Unescoper al Diàleg Interreligiós, Yaratullah Monturiol. La projecció es va fer a lasala de la Faktoria d’Arts del carrer del Bruc i va aplegar un nombrós grupd’espectadors.La pel·lícula explica, amb molta subtilesa i tendresa, la vida de cinc noiesde la ciutat de Beirut, les seus problemes i com afronten les situacions queels ha tocat viure amb valentia. La pel·lícula toca un ampli ventall detemes, com l’adulteri, l’homosexualitat, la cura dels dependents, la por aenvellir, etc. i està plena de matisos i metàfores que disfressen poètica-ment la realitat, a vegades miserable, on viuen.Monturiol va parlar dels missatges de la pel·lícula centrant-se en la parti-cularitat que ocorre a la ciutat de Beirut, que vol donar una imatge demodernitat però, en realitat s’hi respira un ambient molt conservador. I del’entorn de les protagonistes, una perruqueria que esdevé un microcosmosque les protegeix i que reflexa les seves pors, alegries i estats d’ànim. Enguany el lema central dels actes organitzats per la Comissió municipal8 de Març és “L’apoderament de les dones per decidir i transformar”. Enel sentit que cal que les dones prenguin consciència de les seves capaci-tats, potencial i recursos per no tenir reserves ni temor de participar ple-nament de les decisions polítiques, jurídiques i econòmiques que són lesque conformen la societat i que han estat històricament preses, en la sevamajoria, pels homes. Participar per transformar.

Montse Pujol

El passat 16 d’abril va tenir lloc el Sopar de laRepública, que la secció local d’EsquerraRepublicana de Catalunya de Terrassa, organitzades de fa 5 anys, per commemorar la proclamacióde la República, i en el curs del qual es lliuren elPremi Gorra Frígia i el Guillotina. El Premi Gorra Frígia s’atorga a persones o entitatsque s’hagin distingit durant l’any pel seu compro-mís i treball en defensa dels valors republicans: lli-bertat, solidaritat i democràcia, concretats actual-ment en la solidaritat entesa com a fraternitat i perbasar el concepte de ciutadania en la llibertat ilegalitat. Enguany aquest premi ha recaigut en l’Àn-gel Casanovas, president del Centre Excursionistade Terrassa. Àngel Casanovas ha demostrat en elsseus anys al capdavant del CET que l’excursionismeés una activitat que agrada i practiquen un bon gra-pat de terrassencs, l’entitat no només s’ha basat enpromoure i fomentar l’amor per la natura i la mun-tanya, sinó que ha sabut crear una xarxa social a laciutat, arribant a ser l’entitat més potent deTerrassa a nivell de socis, activitats i de rellevànciacultural.

D’altra banda es va lliurar el Premi Guillotina, ques’atorga a les persones i/o entitats que s’hagin des-tacat per tot el contrari, enguany ha recaigut enRosa Díez, presidenta d’Unión, Progreso yDemocracia, i diputada al Congrés Espanyol. Va sermembre del PSOE fins el 2.007, va exercir diversoscàrrecs al govern basc i va ser eurodiputada durantvuit anys. Al 2007 va deixar la seva militànciasocialista per formar part de la junta d’UpyD de laque ha estat portaveu fins a les eleccions generalsdel 2008, quan va ser proclamada presidenta delpartit. Rosa Díez es caracteritza pel seu caràctergens dialogant i tancat, els comentaris xenòfobs iuna mentalitat ancorada en principis feixistes delpassat.Cada any la secció local de Terrassa convida a unapersonalitat del partit a assistir al sopar i a lliurar elpremi Gorra Frígia, enguany el convidat ha estatl’Oriol Junqueras, candidat d’Esquerra a les prope-res Eleccions Europees. Junqueras és historiador iregidor a Sant Vicenç dels Horts i va parlar de l’he-rència que Esquerra ha rebut de la GeneralitatRepublicana, que és la llavor de l’Esquerra d’avui.

Moment del Parlament d’Oriol Junqueras en el Sopar de la República del 2009 celebrat a La Muntanyeta de Vallparadís

Jord

i Cen

telle

s

Les JERC de Terrassa han començat una campanya per millorar el ser-vei de la Biblioteca Central de Terrassa (BCT), començant per ampliarel seu horari en determinades èpoques de l’any coincidint amb elsexàmens universitaris.Fa un parell de mesos van desplegar una pancarta a la porta de la BCTi van repartir pamflets per informar de les millores que demanen enl’oferta de llocs d’estudi. Actualment la BCT ha esdevingut un pol d’a-tracció d’estudiants de Terrassa i rodalies, motiu que ha evidenciat lamanca d’espais a la ciutat per estudiar. És per aquest motiu que lesJERC fan les següents propostes:En primer terme, l’horari habitual de la Biblioteca hauria de ser de 9del matí a 9 del vespre, començar a les 10 és massa tard, per la gentque utilitza aquest espai per treballar o estudiar. La BCT, ha de com-plementar els serveis que no tenen les biblioteques de districte, i pertant, l’horari actual és insuficient per cobrir les necessitats dels usua-ris.En segon lloc les JERC demanen un horari extraordinari de 9 del matía 2 de la matinada, en els períodes compresos entre 15 de Desembreal 15 de Febrer i del 15 de maig al 30 de Juny. Ja que els joves terras-sencs es veuen obligat a desplaçar-se a la biblioteca de la UAB (ober-ta 24h) o a Barcelona, o a altres ciutats veïnes com Sant Cugat oSabadell.En tercer lloc, demanen traslladar les oficines (actualment a la salaprincipal) a una altra sala, per així estalviar sorolls i utilitzar aquestespai, per col·locar-hi més llocs d’estudi o consulta.Demanen també la col·locació d’una moqueta per reduir el soroll queinvoluntàriament produeixen els mateixos usuaris.Per últim qüestionen la restricció de l’accés a Internet, ja que per aranomés es pot fer amb ordinador personal mitjançant la xarxa Wi-fi, odemanant dia i hora al punt xarxa. Les JERC creuen que un accés lliu-re des dels ordinadors de recerca de la BCT, milloraria substancial-ment el servei del punt xarxa.Per aconseguir aquestes millores les JERC han presentat una propos-ta al ple municipal a través del Grup Municipal d’ERC. Actualmentaquesta proposta està procés de negociació amb el tinent d’Alcaldesr. Alfredo Vega, que s’ha compromès a estudiar-la i obrir una roda decontactes amb diferents directors dels IES de Terrassa, així com algu-nes AMPA.Eduard González, en declaracions a la premsa, ha dit que “Les JERCestan disposades a negociar amb les diferents parts implicades(Regidoria de Cultura, Direcció de la BCT, IES, estudiants) per ade-quar les propostes que presentem amb els recursos disponibles”.

MPS

Oriol Junqueras, candidatd’ERC a les eleccionseuropeesCom s’ha plantejat la campanya electoral?Estem fent una campanya de proximitat al territori, recorrent tot el terri-tori del país des del País Valencià fins a la Catalunya Nord, pràctica-ment, i des de les Illes Balears fins a la Franja de Ponent, al ritme detres o quatre comarques per setmana. Intentem que sigui una campan-ya de proximitat territorial i també una campanya de proximitat social,aproximant-nos al teixit empresarial, sindical, universitari, a les entitatscíviques, culturals, etc. I esperem que això contribueixi a mobilitzar lanostra gent i a fer pedagogia del que és Europa davant dels catalans,que els catalans sàpiguen el molt que s’hi juguen a Europa.

Quines són les teves expectatives en quan a resultats?Esperem fer una bona feina, que això contribueixi a mobilitzar la nos-tra gent. Em sembla que el que justificarà la feina que fem és el nivell

de mobilització que obtinguemi la bona voluntat que la gentposi en aquesta campanya mésenllà del resultat concret queobtinguem. Tot i així el quetambé sembla evident enaquests moments i és fruit delnostre esforç i de la coalicióamb la qual ens presentem, queamb tota seguretat traurem uneurodiputat si treballem comhem de treballar i que probable-ment no arribarem al segon,però que si féssim un esforçimportantíssim i els companysde coalició hi contribuïssin ade-quadament podríem fer elsegon eurodiputat i per tantgarantir la presència d’EsquerraRepublicana a Europa.

MPS

ACUDIT DE JAP PUBLICAT AEL PUNT EL DIA 16

D’ABRIL DE 2009LA TIRA

Èxit del cinefòrum deCaramel pel DiaInternacional de les Dones

Campanya per ampliarl’horari de la Biblioteca Central

Sopar de la República 2009Premis Gorra Frígia i Gullotina

Jord

i Cen

telle

s

JOVENTUT D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

Oriol Junqueras destacà la importàn-cia de l’aportació d’Esquerra a l’auto-govern.

Abril de 2009 MEDI AMBIENT 5

La Unió Atlètica de Terrassa és un club d’atletisme que té laseva seu a les pistes municipals de Can Jofresa. Aquest clubesportiu va néixer l’any 1984 com a conseqüència de lafusió de dos clubs atlètics anteriors. Des d’aleshores s’enca-rrega de formar atletes de totes les edats en les diferentsmodalitats d’atletisme (fons, velocitat, llançament, salts icurses populars). A més disposa d’instal·lacions que perme-ten fer un seguiment complet de l’atleta. A les pistes de Can Jofresa, la UAT compta amb una pistade tartà, un circuit d’escalfament i cross i una sala de mus-culació.A la Unió Atlètica hi ha tres àmbits: els Grups deTecnificació, atletes des de juvenils fins a veterans que tre-ballen una especialitat, i s’hi ofereix entrenament persona-litzat, equipació i la llicència de la Federació Catalanad’Atletisme; a l’Escola d’atletisme, els atletes de 6 a 15anys s’entrenen en diferents especialitats per provar-lestotes i poder decidir en quina competiran; el Grupd’Atletisme de Lleure és per als atletes majors de 30 anysque practiquen l’atletisme per esport i per mantenir-se enforma, i/o s’entrenen per participar en curses populars.La UAT és una entitat que s’esforça per mantenir-se al dia iadaptar-se a les demandes dels socis i de les sòcies; peraquest motiu ha creat un grup de mares i pares que practi-ca esport amb un monitor especialitzat mentre els seus fillsi filles s’entrenen.La Unió Atlètica és també una entitat solidària, ja quecol·labora amb d’altres entitats i amb l'Ajuntament deTerrassa amb la voluntat d’estimular tothom a fer esport iestendre hàbits saludables alhora que lluiten per causesnobles. Per exemple, durant la Marató de TV3 del 2007 vacol·laborar amb Mútua de Terrassa per lluitar contra lesmalalties cardiovasculars, i més recentment ho va fer ambl'Ajuntament en l’organització de la Cursa i CaminadaPopular per lluitar contra la Violència de Gènere. Durant els últims dos anys ha sigut la seu de la Final delCampionat d’Atletisme Catalunya Infantil, Aleví i Benjamí, iaquest serà el tercer any que la Federació Catalanad’Atletisme els en concedeix l’organització. També organit-zen anualment la Milla Urbana Terrassa Centre, queenguany serà el dia 31 de maig. A part de les curses també organitzen xerrades adreçades atothom, amb les quals volen transmetre hàbits de vida salu-dables. Els ponents solen ser metges o especialistes ensalut, i també hi conviden esportistes d’elit que expliquenles seves experiències i donen suport a la teoria dels espe-cialistes.Enguany el club Unió Atlètica de Terrassa celebra el seu 25èaniversari. Podeu trobar tota la informació dels actes, de lescurses i seguir les classificacions dels atletes a la seva pàgi-na web: http://www.unioatleticaterrassa.cat/

En Ple municipal del mes denovembre i per iniciativa de laRegidoria de Medi Ambient iSostenibilitat, l’Ajuntament de laciutat aprovava, per unanimitat detots els grups, l’adhesió deTerrassa al Pacte d’Alcaldes iAlcaldesses.Aquest pacte, impulsat des de laUnió Europea, recull el compromísde les ciutats signants de superarels objectius que la mateixa UE esva marcar el 2007 respecte a lesmesures per mitigar el canvi cli-màtic. És allò que coneixem comel 20-20-20 abans del 2020. És adir, el compromís de reduir en un20% les emissions de CO2 i gasosd’efecte hivernacle, de millorar enun altre 20% l’eficiència energèti-

ca dels equipaments i serveismunicipals i d’aconseguir que almenys un 20% de l’energia utilit-zada provingui de fonts renovables(eòlica, fotovoltàica, solar tèrmica,biomassa, geotèrmica). I tot això,aconseguir-ho abans de finalitzarel 2020, prenent com a referènciales dades de 1990. Tot un repte!Doncs bé, amb aquest Pacted’Alcaldes, les ciutats europees, iTerrassa entre elles, ens compro-metem a treballar en el nostreàmbit local per superar fins i totsaquests índex. El Pacte es va sig-nar a Brussel·les, a la seu delParlament Europeu, el 10 defebrer passat. A dia d’avui, 480ciutats europees s’han sumat ja ala iniciativa.Les ciutats som responsables demés del 50% de les emissions degasos d’efecte hivernacle. Lail·luminació, l’eficiència energèti-ca i la climatització dels equipa-ments públics, el transport col·lec-tiu, la mobilitat de la ciutat, la ges-tió integral del cicle de l’aigua, la

promoció d’energies netes, la ges-tió correcta dels residus urbans i laseva mitigació, etc. són camps detreball per aconseguir aquestesfites. Els objectius són ambicio-sos, però realistes i possibles i,sobretot, absolutament necessaris.Com ens avançava l’informe Stern,prevenir els efectes del canvi cli-màtic sortirà car, però en tot cassortirà vint vegades més car afron-tar els efectes d’aquest canvi.I el canvi climàtic ja no és unahipòtesis de futur, sinó una realitatevident. A aquesta conclusió unà-nime arriben els 2.300 experts del’IPCC (Intergovernamental Panelon Climate Change), reunits aValència ara fa poc més d’un any iguardonats recentment amb el

Nòbel de la Pau. Només els quiamaguen el cap sota l’ala, els des-pistats, els qui tenen interessoseconòmics inconfessables, elsinsolidaris, o els qui tenen algunestrany cosí… poden qüestionar elque ja és una evidència.Aquesta és una qüestió que ensafecta a tots i ens interpel·la a totsi totes. Amb el canvi climàtic enshi juguem el nostre present i elfutur dels nostres fills. Ens hijuguem tant que, com deia aquell,no podem deixar aquest temanomés en mans dels nostres gover-nants i de les administracions.Aquest any, el congrés estatal delmedi ambient, el CONAMA, queva tenir lloc a Madrid el desembrepassat prenia aquest lema: Elrepte és actuar. Efectivament, jano n’hi ha prou amb estudiar lescauses i analitzar els efectes delcanvi climàtic. Ja no tenim méstemps. El repte ara és actuar. Amberrors, amb ensopegades, però deben segur també amb encerts.Perquè com diu la dita qui no s’a-

rrisca, no pisca. I qui no actua,aquest segur que no l’erra, perònomés participa en el problema ino en la solució.Així doncs, des de l’encàrrec ciu-tadà que he rebut com a Regidorde Medi Ambient i Sostenibilitat,assumeixo el lideratge de promou-re la cultura municipal de la soste-nibilitat, faig meus els compromi-sos contrets amb l’adhesió deTerrassa al Pacte d’Alcaldes de laUE, i demano i animo a la ciutada-nia a treballar, cadascú des delseu àmbit, en els objectius delPla.Són objectius assumibles. I moltafeina ja s’està fent. Poso algunsexemples municipals de bonespràctiques que ens assenyalen elcamí a seguir:

• En els darrers anys hem milloratentre tots els índex de recollidaselectiva de residus. En deuanys hem passat del 7% derecollida selectiva del 1997 almés del 33% del 2008.

• També hem disminuït la quanti-tat total de residus. De l’1,25Kg per habitant i dia del 2001,hem baixat a l’1,14 el 2008,bastant per sota de la mitjanacatalana i vallesana.

• El nostre consum domèstic d’ai-gua presenta uns índex d’estalvimolt bons. Dels 120 litres perpersona i dia de consum domès-tic d’aigua del 2003, hem pas-sat als 105 litres del 2008.

Són només uns exemples que ensdiuen que tenim camí per millorari que marquen una tendència capa la sostenibilitat. I també estemmillorant i encara ho podem fermés en eficiència energètica, enenergia solar tèrmica i fotovoltàica,en energia de biomassa, en mobi-litat sostenible, en consum res-ponsable, etc. Són objectius quedepenen de tots i que entre totshem de poder assolir. Tots i toteshi estem compromesos.

Màrius MassalléRegidor de Medi Ambient i

SostenibilitatAjuntament de Terrassa

Unió Atlèticade Terrassa

El repte municipal per lasostenibilitat

““En els darrers anys hem milloratentre tots els índex de recollida

selectiva de residus.En deu anys hem passat del 7% de

recollida selectiva del 1997al més del 33% del 2008.

L’Ajuntament de la ciutat aprovava, per unanimitat de tots els grups, l’adhesió de Terrassa al Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses.Aquest pacte, impulsat des de la Unió Europea, recull el compromís de les ciutats signants de superar els objectius que la mateixaUE es va marcar el 2007 respecte a les mesures per mitigar el canvi climàtic.

DIB

A

Ced

ida

questa llengua,siguin molts opocs, aquestsparlants.

Hi ha llibres quesembla que pas-sin inadvertitsfins que, de cop ivolta, apareixennotícies quediuen que sen’han venut25.000 en unaltre idioma. Perquè passa, això?Et podria dir elmeu cas. Les veus del Pamano, pelque en sé, ha venut uns cinquantamil exemplars en català. No estàgens malament, perquè l’aixetaestà oberta i el llibre continua benviu. Doncs bé: només en alemanyja se n’han venut vora tres-centesmil còpies. És normal? Sí. La indús-tria editorial alemanya és potentíssi-ma i el seu mercat és de norantamilions de consumidors molt lec-tors. El problema no és que aquí envenguem menys: el probema és si

els llibres que comprem els lectorscatalans, en igualtat de condicions,són en català o ens decantem pelcastellà, si les llibreries dediquenprou espai a l’edició en català; siescriure i llegir en català té prestigial propi país. Aquí és on hem defurgar. No és una qüestió de milersd’exemplars. Si veiessis la mitjanade vendes dels escriptors francesos(en el seu conjunt, no els superven-des que arriben a tot el món) veu-ries que és com a tot arreu, com

6 ENTREVISTA Abril de 2009

Entre cada un dels seus llibres hiha un parèntesi de força anys.Molts escriptors treuen un llibrel’any i vostè es pren el seu tempsentre novel·la i novel·la. El procés de creació literària és dife-rent en cada obra. Cada llibrenecessita el seu temps i te’l diu.Cada llibre és una guerra diferent.Cadascú ho fa com pot. Quan esticescrivint, no tinc termini ni deixoque me’l fixin. Amb el temps n’aprens. Quan etsjove, tens pressa per publicar. Enaquest ofici, però, la pressa no técap sentit. Tinc un pacte amb l’edi-tor, amb aquest i amb els anteriorsque he tingut, que és que no emdemanin mai com tinc les novel·les. Si escrius sense presses, els perso-natges van creixent, es van ficant ala història, en formen part, t’aconse-llen. Es va elaborant el llibre mentreel vaig escrivint, mentre va creixent.Les trames, les històries, també vanevolucionant.

Què li sembla que va suposar laFira de Frankfurt del 2007 per a laliteratura catalana col·lectiva-ment? I per a vostè? Vostè ja teniapart de l’obra traduïda a diferentsidiomes, abans de la fira deFrankfurt.Frankfurt, des d’un punt de vistacol·lectiu, per a la literatura catala-na, va ser un esdeveniment moltimportant. I les coses no pintavengaire bé amb els consellers que hihavia. Al final, amb l’entrada de l’e-quip d’en Bargalló la cosa es varedreçar. Hi va haver crítiques per-què des de Madrid no es podia per-metre que alguna cosa ens anésbé. I polèmiques artificials.La Fira de Frankfurt va servir pernormalitzar la presència internacio-nal de la literatura catalana. Els ale-manys deien, amb aquella ironia, iveient l’empenta amb què ens hoagafàvem, que l’existència de la lite-ratura catalana és un dels secretsd’Estat més ben guardats perEspanya.

Les traduccions són importants?És important per a un autor veure-’s traduït a diferents llengües? Ocreu que és millor que hi hagi tra-duccions a idiomes amb moltsmilions de parlants?Umberto Eco va dir que la llenguad’Europa és la traducció. A Europa,hi ha un centenar de llengües. El fetde ser traduït em fa feliç. Ja sigui al’albanès, com a l’eslovè, el francèso l’espanyol.Els ponts entre les llengües que nosón multimilionàries són impor-tants, perquè si no, tot es reduiria al’anglès, el francès, l’alemany, unamica d’italià, d’espanyol i de polo-nès, que són les úniques llengüeseuropees que parlen més de 40milions de persones. Ser traduït aqualsevol llengua és important pera l’escriptor: ingresses en una novamanera d’entendre el món, la queofereix la comunitat de parlants d’a-

aquí, com aItàlia, com aDinamarca.

Creu que ara esllegeix més queabans o no?Cada vegada esllegeix més. Facent anys, llegienquatre persones.Ara, el quarantaper cent de lagent es declaralectora. Hi hamolta gent que

llegeix, hi ha un índex d’alfabetitza-ció elevat, les biblioteques estanplenes, hi ha sistemes informals pera intercanviar lectures, com elbookcrossing. Tot plegat vol dir quela gent llegeix.La quantitat de blocs que hi ha ambrelació als llibres i a la lectura tambésón un indicador de la lecturaactual. Hi ha blocs institucionals,com el “Què llegeixes?” (www.que-llegeixes.cat), i d’altres de personesque en el seu bloc particular pen-

Parlem amb

Jaume Cabré, escriptorgen les seves opinions sobre els lli-bres que han llegit, què els ha sem-blat… Això també demostra la vita-litat de la literatura.I al costat de tot això, és cert,també hi ha gent que es vanta, oque confessa, que no ha llegit maicap llibre.

Com veu el país, avui?Ens en sortim i ens en sortirem. Unpaís es vertebra sobretot per la cul-tura. És i es vertebra si sap cons-truir un imaginari col·lectiu. Un paísque organitza i relaciona les perso-nes: treballa, imagina, culturitza,cohesiona, entreté i vivifica. I inte-gra els nouvinguts, si ho volen, enaquestes activitats. Hi ha centenarsd’entitats, amb milers de persones,que dediquen hores i esforços per amantenir-les vives. El país també ésaixò i no només les audiències deTelecinco, no només la castellanit-zació preocupant. És la xarxa d’ate-neus, d’esbarts, de cercles, d’asso-ciacions, d’entitats de tota menaallò que manté la idea de país. Sino, com és que no hem estat engo-lits pels estats que ens volen dissol-dre?Jo sóc optimista i crec que ens ensortirem, sense abaixar la guàrdia.Perquè la xarxa és prou densa.

Vostè, a més de novel·les, ha escritguions de sèries de televisió peròtambé de cinema. Ha fet de guio-nista de La granja, d’Estació d’en-llaç, de Crims i de La Teranyina,entre d’altres.La granja és la primera telesèrie dellarg recorregut, entesa com a tal,no només de TV3, sinó també del’Estat espanyol. La vam crear apartir d’una intuïció d’en JoaquimMaria Puyal. La idea era fer algunacosa com Veïns. Va ser una sèrieque va durar 4 anys, del 1989 al1993.Després va venir Estació d’enllaç,que va estar en antena cinc anys. ICrims, que va durar tres mesos, enhorari clandestí. Miro de compaginar la literaturaamb el guionatge. Tenen similituds:en tots dos casos parlem d’inventarmons, personatges, sentiments,històries… La feina de guionista ésla d’un creador de mons que els hade posar a disposició del realitzadorperquè els converteixi en la sevaobra personal. En canvi, en literatu-ra tot depèn de tu i l’única eina quefas servir, l’única, és el llenguatge.

Quina de les seves obres conside-ra que és la més reeixida?Això vindria a ser com preguntar aquin fill estimes més. Normalment, amb la darrera obraés amb la que es té el lligam mésfort, perquè és en la qual se sumentotes les experiències, els coneixe-ments… Però jo em quedo amb totel que he escrit. I amb el queescriuré.

AVB

““Un país es vertebra sobretot

per la cultura. És i es vertebra si

sap construir un imaginari

col·lectiu. Un país que organitza

i relaciona les persones: treballa,

imagina, culturitza, cohesiona,

entreté i vivifica.

Xav

ier

Fab

ré

L’Àrea d’Acció Social i Drets Civils va presentar el Diagnòsticsobre l’exclusió social a Terrassa a la BCT davant una bonarepresentació del tercer sector social de la ciutatDijous 19 de març, a la Biblioteca Central de Terrassa, es vapresentar el document amb les conclusions de l’Estudi sobrel’Exclusió Social a Terrassa, que l’Àrea d’Acció Social i DretsCivils va encarregar a la Fundació Pere Tarrés. L’estudi s’haelaborat amb la col·laboració de diferents persones de l’àm-

bit associatiu de la ciutat,dels serveis municipals,d’altres administracionspúbliques i de la ciutada-nia, durant els mesos d’a-bril a desembre del2008..El Diagnòstic, que va serpresentat per CarlesFeiner, Coordinador del’Àrea, reflecteix la situa-ció en què es trobaTerrassa en matèria derecursos i espais de tre-ball per a garantir lainclusió de totes les per-sones que viuen a la ciu-tat. Aquest documentpresenta, de manera grà-fica, no només les causesd’exclusió sinó també elsespais de la ciutat onaquestes causes d’exclu-

sió estan més localitzades. Entre les causes més destacadeshi ha els factors econòmics, la formació, la salut, l’edat i elgènere. Així, les dones, els joves, les persones amb malaltiesmentals, les persones nouvingudes, la gent gran, les perso-nes amb discapacitat són les que tenen un risc més elevatd’exclusió social. A la presentació hi va assistir bona part deles entitats que han col·laborat en l’elaboració del diagnòs-tic, als quals se’ls va agrair la feina que fan, ja que “l’existèn-

cia d’un teixit associatiu potent i d’entitats del tercer sectorque són molt eficaces afavoreix les accions inclusives”,segons FeinerAquest Estudi és el punt de partida de tota la feina que s’hade fer per aconseguir una ciutat plenament inclusiva, quesegueix amb l’elaboració d’un Pla Estratègic d’Inclusió, unpacte que, en paraules d’Isaac Albert, Tinent d’Alcalde del’Àrea d’Acció Social i Drets Civils, “ha de ser un pacte deciutat, un pacte polític i social, una espècie de Pla de Plans,que, de forma transversal i incorporant la perspectiva degènere i el fet migratori permeti que Terrassa sigui una ciu-tat inclusiva, en la qual hi hagi igualtat d’oportunitats realsper a tota al ciutadania”. Aquest Pla d’Inclusió ha de ser elparaigües de la resta de plans i protocols que treballen ambla inclusió social com un dels seus objectius, com per exem-ple: El Pla Estratègic de Ciutadania, el Pla d’EquipamentsCívics, el Pla de Serveis Socials, el nou Mapa de Salut, el PlaGlobal de Gent Gran, i altres protocols relacionatsIsaac Albert, en la clausura de la presentació, va dir que“potser caldria que ens plantegéssim si el model actual, queexclou un segment de la població, el que tenim, és un modelvàlid. L’exclusió no és genètica, és per culpa del model eco-nòmic, social, laboral,… que tenim en aquests moments.Tampoc no és una situació, és un procés.Les actuacions, per elles mateixes, no tenen sentit si nosegueixen un fil conductor, un relat. I el nostre és molt clar:treballem per a la igualtat d’oportunitats i ho fem des de totesles polítiques socials”.

AVB

Jord

i Cen

telle

s

Oriol Amorós durant la seva visita a Terrassa

Jord

i Cen

telle

s

Abril de 2009 SECCIÓ LOCAL 7

Amorós va defensar que “el treballconjunt ens fa forts en momentsdifícils i ens en sortirem amb el tre-ball als barris, amb les associacionsde veïns, amb l’Ajuntament i ambles escoles”. Amorós, després devisitar el CEIP Mare de Déu deMontserrat, que va qualificar de“referent nacional de les accionsper al foment de la convivència i dela integració de l’alumnat i les sevesfamílies” va reivindicar l’èxit escolarcom a manera de millorar la mobili-tat social i la igualtat d’oportunitatsreal.Durant la visita al Serveid’Informació i Orientació, Albert vaexplicar a Amorós les accions quees duen a terme a Terrassa i vaposar l’èmfasi en la importància dela convivència com a eina de cohe-sió social. “Més enllà de la convi-

vència, no hi ha res”, va afirmar elTinent d’Alcalde. “Des del Servei deCiutadania i Drets civils, conjunta-

Notícies, agenda, opinió... Tot i més a la nostra web:http://www.esquerra.cat/terrassa

I també als nostres blocs:El bloc de l’Isaac Albert:

http://blocs.esquerra.cat/isaacalbertEl bloc d’en Màrius Massallé:

http://mariusmassalle.blogspot.com

ESQUERRA,MÉS @ PROP TEU!

Si vols rebre l’ACCIÓ a casa teva, o bé informació d’Esquerra, de la secció local...Si vols que t’enviem notícies per correu electrònic o si senzillament vols comentar-nos algunainquietud, suggeriment... ens trobaràs al carrer de l’Era, 22 de Terrassa (08221)o bé a terrassa@esquerra.org

Nom i cognoms

Adreça

Població Telèfon

correu e

Amorós, en la seva visita a Terrassa,afirma que els Fons d’acollida iimmigració són per a tota la ciuta-dania, ja que “no es fan polítiquesdiscriminatòries per motiu d’origen”Oriol Amorós, secretari per a laImmigració de la Generalitat, vavenir a Terrassa el passat 24 demarç per visitar alguns dels progra-mes i projectes que l’Ajuntament deTerrassa, des de Ciutadania i DretsCivils, està duent a terme a dife-rents espais de la ciutat.Isaac Albert, Tinent d’Alcalded’Acció Social i Drets Civils, i OriolAmorós, van visitar el CEIP Mare deDéu de Montserrat, el programaImpulsa’t, el Servei d’Informació iOrientació a les persones nouvingu-des i van visitar, també, les associa-cions de veïns de Montserrat i Can’Anglada.

“Treballar per la convivència és treballarper tothom”.

Els continguts de l’Acció, així com els números anteriors, els podeu consultar a www.esquerra.cat/terrassa

ment amb les associacions deveïns, treballem per fer que la con-vivència sigui un fet, no un desig”,

va dir Albert en relació amb lesactuacions que es duen a termedes del programa Foment de laconvivència de la regidoria deCiutadania i Drets Civils.Amorós va explicar que les partidesque es destinen al foment de lacohesió i a polítiques d’acollida iintegració, tant des de la Generalitatcom des de l’Estat, serveixen perprestar serveis a totes les personesque viuen i treballen als municipiscatalans i que la Secretaria per laImmigració no fa accions exclusivesper un grup de ciutadans.Ambdós representants es van reu-nir amb entitats que treballen l’aco-llida de persones nouvingudes perintercanviar impressions.

AVB

Isaac Albert durant la presentació del Diagnòstic sobre l’exclusió social a Terrassa a la Biblioteca Central deTerrassa el passat dia 19 de març.

Diagnosticar per actuar

8 ENTREVISTA Abril de 2009

CINEMACAT.CATCinemacat.cat és una pel·lícula

molt diferent del que havia fet finsara, és el meu primer llargmetratgedocumental. Raval Raval... iEstenent Ponts ja tenien, en part,forma de documental sense ser-hoexactament. Cinemacat.cat neix dela meva preocupació per la situacióendèmica del nostre cinema. Creiaque era una sensació que podia serextrapolable als altres cineastescatalans. Per fer-lo em vaig entre-vistar amb 58 directors i productorscatalans de totes les generacions.N’ha quedat un intens documentalde dues hores, però hi ha més de50 hores de material rodat.

En el documental es parla de lahistòria del cinema català i tambées debat la situació actual i de futurd’aquest cinema. Hi ha cinemacatalà des del 1896 i també n’hi vahaver durant el franquisme, adap-tant-se a la situació, és clar!Lògicament, la que en va sortir mésperjudicada va ser la llengua.

Vaig comprovar que la part his-tòrica interessava i sorprenia molt ala gent, i tinc pensat fer una menade monografies sobre el nostrecinema i els nostres cineastes, enformat de programa televisiu, quees titularà Memòria del cinemacatalà. Seria bo que hi haguésmolta participació de la Filmoteca, ique quedi com a material de con-sulta.

Crec, modestament, queCinema-cat.cat ha representat untoc d’atenció. No vull dir que per-què s’hagi fet aquest documentalles coses hagin de canviar, però aras’ha aprovat el Projecte de llei delcinema, on s’hi reflecteixen tots elstemes dels que es parla en el docu-mental. El projecte de llei és impor-tant i necessari. Crec que serà difí-cil un gran canvi per culpa dels dis-tribuïdors i els exhibidors o de lesmultinacionals americanes queestan molt ben acostumades, per-què hauran de pagar per una cosaque fins ara tenen de franc, que ésla nostra llengua. La Generalitat,fins ara, pagava el doblatge de lespoques pel·lícules que es feien encatalà, en pagava la publicitat, i nitan sols així no van aconseguir con-vèncer les “majors” americanes dela necessitat de fer-ho. Si no elspaguen no doblen per por que neixila reivindicació lògica de les altresllengües de l’Estat o d’altres llocsd’Europa.

V.O.S.C. O DOBLATGE?Versió original subtitulada, sem-

pre! L’origen del doblatge és feixista,es va imposar en temps de Franco,Hitler i Mussolini per a unificar lallengua i per evitar ingerències dellengües estrangeres… Les pel·lícu-les s’han de veure en versió originalper poder valorar totalment el tre-ball dels actors, ja que una partimportantíssima de la seva feina ésla veu. En un festival de cinema maino donarien un premi de interpreta-ció a un actor que estigués“doblat”.

La majoria de les mevespel·lícules s’han fet en català i s’han

doblat al caste-llà per motius dedistribució iexhibició a laresta de l’Estat. Ipot semblarcuriós, peròhavent-hi la“versió espan-yola”, a Llatinoa-mèrica, on nodoblen les pel·lícules, han preferitles versions originals en català sub-titulades. Entenc que els subtítolspoden generar certes dificultats aalgunes persones, com és el fet dellegir i seguir la pel·lícula alhora…Però això es resol aviat amb el cos-tum.

LA NOVA LLEI DEL CINEMALa nova llei del cinema té mol-

tes coses interessants. Crec since-rament que serà molt difícil aconse-guir el 50% de català i castellà. Elsdistribuïdors, els exhibidors i les“majors” s’hi oposaran. Són empre-ses privades i ho entenen comqualsevol negoci normal i corrent,no com a part d’un fet cultural; cos-tarà de convèncer-los per fer uncanvi.

Seria molt bo que es creés unaxarxa pública de cinemes de lamateixa manera en tenim una debiblioteques. Existeixen moltessales municipals, que poden passarpel·lícules en format DVD, com elCinema Cata-lunya, aquí aTerrassa. El Coronel Macià, perexemple, a part d’un sol cinemad’una cadena privada que la volerestrenar –en català– a Barcelona,va tenir una àmplia carrera comer-cial a través de moltes d’aquestessales que hi ha arreu de Catalunya.Els distribuïdors i exhibidors ja hanavançat que aquest circuit públicserà competència deslleial, quel’administració no s’ha de ficar entemes d’exhibició, però no sé dequè es queixen: estem parlant depel·lícules que, en general, no elsinteressen, ja sigui pel tipus depel·lícules o perquè són en català.

LA NORMATIVA FINS ARATotes les meves pel·lícules

havien tingut versió catalana i versiócastellana. Es donava una subven-

ció pel fet de projectar un determi-nat nombre de passis d’unapel·lícula en català, a Catalunya. Elsproductors volen tenir totes les sub-vencions possibles, cosa que ésraonable. Per a tenir-les, les orde-nances diuen que les pel·lículessiguin parlades en català almenysen un 51%. Això va funcionar fins aRaval, Raval..., on es parlen 8 llen-gües. A Raval, Raval... només esparla en català en un 39%. Calia,doncs, doblar-la fins al 51% per apoder obtenir la subvenció. ARaval, Raval... precisament el quees feia era mostrar quina és la rea-litat del Raval. Fer que alguns delspersonatges, que en molts casoss’interpretaven a ells mateixos, par-lessin entre ells en una llengua queno era la seva (per exemple, elspakistanesos del Raval parlen urdú)desvirtuava completament lapel·lícula. Vaig intentar que espogués resoldre amb subtítols, peròno es va acceptar, perquè la norma-tiva deia que calia que fos “parla-da” en català en un 51%. Es vaacabar doblant, i jo considero queno és la mateixa pel·lícula.

D’aquí va néixer Cinemacat.cat.Sovint dic –mig en broma, migseriosament– que l’acompliment dela normativa de subvencions em vagenerar “una crisi d’identitat”:resultava que jo no estava fent cine-ma català! Jo, de sempre, tinc clarqui sóc i què intento fer. I és cine-ma català!

L’ACADÈMIA DEL CINEMA CATALÀL’Acadèmia del Cinema Català

pot ser una bona eina. Hi ha moltpoca unió dins del sector. Tothomva molt a la seva. Hi ha tres associa-cions de productors que, finalment,ara s’han federat per anar més auna. L’Acadèmia ha de ser un pasimportant per fer un front unitari,per afrontar els problemes conjun-

tament tot el sec-tor. Si hi som tots,que encara no hisom, però hi hau-ríem de ser,podrem fer lobbyper la nova llei iper moltes altrescoses. Sempre

s’ha dit que la unió fa la força.L’Acadèmia del Cinema Espanyol,per exemple, ha demostrat que haacabat fent un reconeixement alcinema espanyol i li ha donat pesespecífic, amb la qual cosa hanacabat aconseguint més difusió imés espectadors pel cinemaespanyol.

RELACIONS AMB TV3 I LA CCMCTV3 i la Corporació Catalana de

Mitjans de Comunicació semprehan tingut una actitud de suport alcinema català, potser més per obli-gació que per convicció. Ara crecque les coses estant canviant, apa-reix aquesta convicció, i hi ha unaaposta clara i decidida. Hi ha hagutmoments en què això no era així: elmateix dia que s’estrenava RavalRaval... obrien els titulars delTNmigdia parlant de l’estrena delJames Bond de torn, i ni una solanotícia d’una pel·lícula catalanaque també s’estrenava aquell dia...i en la qual TV3 hi participava eco-nòmicament!

Fets com que la transmissiódels Premis Gaudí es fes en primetime i des dels mateixos platós deTV3, n’és una bona mostra, d’a-questa nova etapa. Hi ha, perexemple, una diferència importantentre coproduir una pel·lícula onomés comprar-ne els drets d’ante-na per emetre-la. Actualment estandemostrant el seu compromís, ambla coproducció, amb la promoció...

TRAJECTÒRIAAl principi vaig treballar molts

anys com a ajudant de direcció iestava considerat un dels millors.L’escot va ser la meva primerapel·lícula com a director, era unapel·lícula més d’encàrrec que d’au-tor. Amb La Teranyina vaig adaptaruna novel·la de Jaume Cabré, isuposava un canvi qualitatiu impor-

tant cap a un cinema més personal,tot i ser una adaptació literària.Aquest salt es va consolidar ambHavanera una història original perla qual vaig comptar també com acoguionistes amb en Jaume Cabré,Jaume Fuster i Vicenç Villatoro.Però la indústria del cinema catalàno és gaire gran i, per tant, es feiamolt difícil seguir per aquest camí.Vaig fer algunes comèdies, era elque hi havia, el que m’oferien, peròno era el cinema que m’agradavamés fer. Volia fer un cinema méspersonal, però és el que hi havia. Itambé cal menjar!

Vaig estar uns quants anyssense fer cap pel·lícula, treballantmés per televisió o en el terreny dela docència. Del 2005 ençà, hi hahagut un canvi fonamental en lameva trajectòria. M’he proposatplantejar-me projectes més modes-tos, però que jo trobo més interes-sants i més personals. RavalRaval... és un projecte de pressu-post baix, implicat amb la proble-màtica social del meu entorn quoti-dià. Cinemacat.cat també segueixaquesta línia, igual que la pel·lículaque estic preparant actualment,Morir sense morir. Un cinema quereflecteixi una realitat que ensenvolta, que generi debat, reflexió,opinió...

Morir sense morir barrejarà fic-ció i documental amb una històriabasada en fets reals al voltant del’eutanàsia o mort digna. Són dueslínies argumentals que s’acabentrobant i que confegeixen una histò-ria complexa: la història d’una noiaen estat vegetatiu permanent quevol morir dignament, i la de testimo-nis documentals sobre casos d’a-quests últims mesos.

ESTENENT PONTSEstenent Ponts és una aproxi-

mació similar a la que vaig fer albarri del Raval, però a Ca n’Angla-da. Reflecteix la realitat d’un barri,també barrejant ficció i documentalamb persones que s’interpreten a simateixes, barrejades amb actors.Jo crec que Estenent Ponts encaraque sigui una pel·lícula feta especí-ficament per a Terrassa, no és unproducte estrictament local. Si esvolgués projectar dins els circuitscomercials podria funcionar, per-què és el reflex de molts barris demoltes ciutats catalanes o d’arreu.

VINCLES AMB TERRASSATot i que fa uns anys que no hi

visc, sempre he mantingut els vin-cles amb Terrassa, fins i tot a quasitotes les meves pel·lícules hi aparei-xen actors o, si més no, gent vincu-lada a Terrassa. Jo vaig nàixer a laplaça Vella, al costat mateix delSant Esperit, on hi havia la LlibreriaVerdaguer (ara hi ha una sucursalde Caixa de Terrassa), i a Terrassahi tinc la família, amics i molta gentconeguda… Em sento molt terras-senc, i en faig bandera. Els meusinicis en el món social i culturalestan vinculats als Amics de lesArts i al seu Cine Club durant moltsanys, a les dècades dels 70 i els 80.De fet, els primers curts que vaig feren 35 mm., els va produir el CineClub d’Amics de les Arts, juntamentamb en Josep Maria Forn, el cone-gut director i productor.

Alexandra Vallugera

Parlem amb

Antoni Verdaguer

Extracte de l’entrevista.La versió completa la podeu consultar a:www.esquerra.cat/terrassa

CE

DID

A

““

Jo, de sempre, tinc clar

qui sóc i què intento fer.

I és cinema català!

servei del mercat. Ara, amb la crisiactual, la correlació de forces hacanviat: la identitat no es ja unapeça de dins de l’economia, sinóque l’economia és una peça de laidentitat. Ho explicaria així: noestem davant d’una economitzacióde la identitat (política), com en laglobalització neoliberal, sinó en unaidentització (política) de l’economia.Una identitat política vol dir, unaidentitat econòmica amb un projec-te social i polític de convivència. Iun projecte social i polític de convi-vència vol dir un model de ciutat iprojecte nacionals ben plantejats. En el marc de la globalització eco-nòmica hem aprés també, espe-cialment aquells que som d’identi-tats nacionals petites, que la gene-ració d’identitat venia marcada perla dialèctica local/global i també perla profunda tensió i debat sobre elpaper i pes respectius i antagònicsdel mercat i l’estat. Per sortir de lacrisi, alguns plantegen que cal tor-

de la globalització capitalista de lesdarreres dècades i que ens ha por-tat a la crisi global actual. De lamateixa manera, però, no em pucestar d’acceptar que el castenyotde l’economia sense identitat i des-polititzada, és a dir mancada dereferències socials del neoliberalis-me regnant al canvi de mil·lenni, vavenir precedida, quinze anys abansper la fallida del determinisme eco-nòmic que ens anunciava la doxamarxista. Ni un ni altre tenien raócom a essencialismes economicis-tes. L’economia, sigui la neoliberal ola planificada, requereix valorssocials, política i identitat sinó nofunciona.Podem afirmar sense embuts, elscatalans i catalanes ho sabem, quela identitat té un profund sentit i sig-nificat polític i social. Acceptar unaidentitat sense política seria caureen el parany de la realitat postpolíti-ca i postidentitària de la globalitza-ció neoliberal, que sigui dit de nou,

Dossier Abril 2009 Distribució gratuïta amb l’Acció Núm. 40

Voldria apuntar tres o quatre ideesde fons al voltant de la crisi econò-mica actual per anar a petar a laciutat de Terrassa i a la seva identi-tat. Una identitat econòmica i socialde la ciutat que no es pot distingir niseparar, talment com si fossincoses diferents, de la seva identitatnacional.El moment que vivim ens confirma,no per menys intuïda, una granrevelació: el neoliberalisme, la sevacompetitivitat a ultrança, el dominidel mercat, la supremacia de l’eco-nomia pelada, mancada de valors,mancada de política, sense identi-tat era una gran mentida inventadaper la caverna neocon i altresdefensors de les suposades virtuts

La solució de la crisi no passa per fer una economia de la identitat en el marc de la globalització sinó peruna identitat social i política de l’economia, amb un nou paper destacat dels agents socials i públics.

Terrassa la grisa, Terrassa la roja

JOA

NA

A.

AVB

Ja fa uns quants mesos que estemimmersos en una crisi d’abastmundial, incalculable, global itransversal, que ja provoca, i pro-vocarà, canvis socials inevitables inecessaris. Una crisi de models:de model econòmic i financer, demodel productiu i mediambiental,i, per què no dir-ho, de modelsocial. Una crisi d’una intensitatextraordinària i amb unes conse-qüències que afecten moltes per-sones de la nostra ciutat. Aquestacrisi, en la seva eclosió, tan sols éscomparable en magnituds a la delsanys 80, per raó de les propor-cions absolutes amb relació a l’a-tur i a la destrucció de llocs de tre-ball. Les projeccions no augurenun final proper, i l’atur i les neces-sitats socials augmenten dia reredia, amb serioses dificultats per amoltes famílies que han de ferfront a les despeses quotidianes.L’atur pot sobrepassar el 20% dela població activa, la qual cosa vol-dria dir més de 22.000 personesen nombres absoluts a Terrassa,

un 11%, i més de 423.000 aCatalunya.Les empreses passen, també, permoments de dificultat. La crisieconòmica i financera impedeixque moltes d’elles accedeixin a unfinançament que fins fa poctenien garantit, i veuen amb per-plexitat que el que era bo fa unsmesos, ara és rebutjat sense expli-cacions per bancs i caixes. Aixídoncs, un dels principals (no l’ú-nic) culpables de la crisi, el mónfinancer, la segueix accentuant,impedint l’accés al crèdit a empre-ses i particulars, impedint el nor-mal desenvolupament de les acti-vitats econòmiques, amb les con-seqüències sobre l’atur i el desen-volupament econòmic que aixòcomporta.És una evidència que davant unacrisi mundial i transversal calensolucions estructurals, i correspona altres estaments polítics adoptardecisions i mesures sobre els nom-brosos aspectes sobre els quals elsajuntaments no tenim competèn-cies. També és una evidència queel Govern espanyol, totalment des-

orientat, segueix centrifugant lesresponsabilitats de la crisi cap aaltres actors, com si la cosa noanés amb ell, amb “crisi” degovern inclosa, que evidencia lamanca de rumb d’un govern total-ment superat per la magnitud deles dades. Mentrestant, el Governde la Generalitat viu totalment blo-quejat econòmicament a causad’un model de finançament insufi-cient que hipoteca la seva capaci-tat d’actuació d’una forma evidenti intencionada.Dit això, des d’ERC Terrassa i desdel Govern de la ciutat, entenemque tot el que ocupa i preocupa laciutadania de Terrassa són aspec-tes que ens ocupen i preocupen anosaltres. L’Ajuntament és l’admi-nistració més propera al ciutadà,la primera que detecta els proble-mes, les necessitats, les deman-des de la ciutadania. I més enllàde si tenim les competències o no,i en la majoria de casos no lestenim, treballem per donar respos-tes ràpides i eficients amb tots elsmitjans que tenim al nostre abast,amb tota la imaginació possible,

per garantir el benestar i el progrésde les persones. L’Ajuntament deTerrassa va ser un dels primers aelaborar un Pla de MesuresPrioritàries davant un escenari dedesacceleració econòmica, primer,i de crisi, més tard, i va proposarmés de 100 actuacions, agrupa-des en línies d’actuació, encami-nades a garantir la igualtat d’opor-tunitats, a treballar per la innova-ció i el territori, a buscar la quali-ficació professional de les perso-nes aturades, a millorar l’ocupaciói la qualitat del treball, a fomentarl’activitat econòmica i a seguir tre-ballant d’una manera concertada ien cooperació amb tots els agentseconòmics de la ciutat. Els objectius són clars: + cohesió,amb una atenció personalitzadaamb accions i recursos que afavo-reixin la cohesió social; + forma-ció, tenint molt clar que noméssortirem de la crisi amb formació,qualificant professionalment lespersones en situació d’atur encompetències transversals i ensectors que puguin generar ocupa-ció: tecnologies de la informació,

ens ha portat a la primera gran crisiplanetària, un fenomen desconegutfins ara i que ningú es pot aventu-rar a saber a on ens porta. Assistim així a una colonització del’economia per part de la identitat.En alguns moments de la globalit-zació en el seu moment d’esplen-dor semblava que el fenomen era alrevés: es parlava més d’una econo-mia de la identitat. El mercat vaviure un esclat dels elements ètnics-a l’Ikea! per exemple-, del mestis-satge, del nous turismes culturals,del valor local com a element de lacompetitivitat econòmica. La globa-lització i el mercat van interiortitzarla creixent diversitat cultural on laseva màxima projecció es veia alsestants dels supermercats. La glo-balització volia una identitat pelada,excloent-ne els elements i forçapolítica i social i que en restés solsen el seu essencialisme culturalistaque li anava bé per vendre-la atothom. La identitat exposada i al

eficiència energètica, serveis d’a-tenció a les persones, etc.; + ocu-pació, identificant actuacions ocu-pacionals en projectes d’interèspúblic i social; + innovació, enfor-tint el teixit productiu i els nousespais de desenvolupament i inno-vació; i +oportunitats, buscant,identificant i fomentant novesoportunitats a través de les xarxessocials i ocupacions presents a laciutat. Volem buscar solucions, volemdonar respostes, volem posar elnostre granet de sorra en la cons-trucció d’un futur millor. Perquè,en definitiva, estem parlant d’això,de donar respostes a les necessi-tats presents pensant en el futur.Tornarem al model de creixementinsostenible, basat en el consumdesbocat finançat amb crèditsbarats? O hem de construir un noumodel econòmic, sustentat en unnou model productiu, més racio-nal, més sostenible, que ens portia un nou model social?

Isaac Albert i AgutPortaveu d’ERC i Tinent d’Alcalde

nar a discutir sobre el pes de l’estat,dels impostos i les conquestessocials, com si la causa de l’actualcrisi fos com proclamaven durant elseu domini en l’anomenat pensa-ment únic, la suposada pressió fis-cal i excessos socials de l’estat delbenestar. No senyors, no: la causade la crisi no és el pes de l’estat sinóel descontrol del mercat. La solucióde la crisi no passa per fer una eco-nomia de la identitat en el marc dela globalització, sinó per una identi-tat social i política de l’economia,amb un nou paper destacat delsagents socials i públics. Cal imagi-nar una ciutat, amb uns nous valorssocials i polítics com a elementidentitari projectats en la seva eco-nomia per superar la crisi. Davant laTerrassa la ciutat gris, cal retrobar ireivindicar una nova Terrassa laroja.

Cesc Poch i RosSindicalista

+Cohesió, + Formació, +Ocupació, +Innovació, +Oportunitats.

Cap a un nou model econòmic i financer; cap a un nou model productiu i

mediambiental… En definitiva, cap a un nou model social

Futur en +

2 LA CRISI ECONÒMICA Abril de 2009

Les estadístiques no poden ser mésexplícites per descriure un escenaride crisi: d’un any ençà la desocu-pació a Terrassa ha crescut més del60%, afectant més de 17.600 per-sones (més del doble del què ara faun any) i situant la taxa d’atur al15,8% de la població activa, ambclara correlació amb la pèrdua demés de 7.500 llocs de treball assa-lariat i la baixa de més de 600 autò-noms en només un any. A això s’hiafegeix el descens d’un 25% delritme de creació de nous negocis ila pèrdua neta de més de 700empreses que donaven feina en elterritori. No cal anar més lluny enl’anàlisi estadística: les cues aldavant de l’oficina de treball i delsmostradors de foment i d’atenciósocial, àdhuc a les portes dels polí-tics, són cada cop més llargues,fins a saturar els serveis, els recur-sos i la indignació. El pitjor d’això ésque tot apunta a què estem tot justal començament d’una etapa i queel patiment i la indignació podenromandre com una constant durantels pròxims mesos, amb totes lesconseqüències que això pot dur pera la convivència en la comunitat.Aquestes són realitats que estanafectant en més o menys proporciótotes les ciutats del cinturó indus-trial de Barcelona o… del què enqueda d’ell. De fet, Barcelona iaquest cinturó esdevenen cada copmenys industrials, menys produc-tius i suportant la seva economiasobre bases cada cop més terros-ses, més de posar i treure que lestradicionals. I a més la desindustria-lització és quelcom que afectatambé el concepte mateix de socie-tat, les relacions socials i la manerade concebre-les sobre la base del’enginy i la inventiva. Estic parlantde modificacions de patrons derelació econòmica que han afectat iafecten profundament el comporta-ment social i també la manera d’en-tendre l’oportunitat i la finalitat del’economia, més fonamentada enl’enriquiment ràpid que en teixirestructures sòlides i de valor afegitper a la generació de riquesa esta-ble. Hi ha, per tant, en les pròpiesbases de l’economia un creixentdèficit de responsabilitat social, d'è-tica. Cal denunciar obertament lageneració d’una economia especu-lativa que es munta sobre el con-cepte del “tot val”, de la més mes-quina de la moral globalitzant.Estem lluny d’una economia farga-da, consolidada en valors socials,que no es justifiqui en ella mateixao en els interessos individuals, sinóque ho faci en el desenvolupamentsocial.La indústria, que fa tan sols deuanys representava el 33% de l’es-tructura laboral terrassenca, sesitua en l’actualitat a menys del 18;disminució que ràpidament es tra-dueix en la pèrdua neta de prop de6.000 llocs de treball. La indústria,motor del potencial econòmic de laciutat i també de Catalunya, haestat suplantada com a font de

sitat mateixa del sector) i per tantinestable; més encara, a la crida denou personal de l’estranger, nonecessàriament qualificat, perquèel ritme constructiu ha estat tangran que no hi havia prou amb elstreballadors nacionals. L’efecte haestat en moltes ciutats industrials,però especialment a Terrassa, unincrement quasi exponencial de lapoblació (i en especial de la pobla-ció activa), en un ritme superior alque es registrà en els anys 60 i 70,de tal magnitud que a dures penesels serveis públics bàsics s’hi vanadaptant (recordem, per exemple,el dèficit de la sanitat pública o deles pensions) i, més encara, a costade renunciar a la creació de nousserveis o a l’assoliment de novescotes de benestar. Terrassa, deseguir aquest ritme (tan sols per lainèrcia), va camí de convertir-se enpocs anys en la tercera ciutat deCatalunya, però amb el perill evi-dent d’una saturació dels serveis id’una disminució de la qualitat devida, a no ser que canviïn les tor-nes. Els creixements sobtats incor-poren necessàriament una deman-da que, parella amb una disminu-ció de l’activitat econòmica, seràmolt difícil de satisfer amb elsmateix nivell de serveis, pel sol fetque hi ha a la vegada menys recur-sos propis. Tanmateix, la poblacióde la ciutat segueix creixent, i ambaixò el forat entre els recursos dis-ponibles i els demandats. El sector de la construcció, a més,no s’ha sabut organitzar com aclúster creatiu, ni local, ni nacional,de forma que el visos d’innovació ide creativitat, si no han estat inexis-tents, han passat totalment des-apercebuts. Només cal fer un ràpidrepàs a la nova arquitectura aTerrassa: no hi ha cap edifici delsconstruïts en els últims anys quedespunti, ni en estètica ni enenginy. Mal temps aquests per alsarquitectes, capitans del gust verti-cal, massa supeditats professional-ment a contractes que no els hipermeten filigranes, en els quals elquè importa és la reducció de cos-tos per a extraure’n el màxim lucre.No, no podem dir que el creixe-

Una qüestió d’ètica i d’inversions

ment del sector a Terrassa hagiconstituït cap clúster intel·ligent,que hagi deixat cap pòsit en l’es-tructura productiva de la ciutat,que no sigui la pura i dura especu-lació. I això afecta necessàriamenta l’ètica de l’economia, que semblahaver-se diluït molt, fins al punt dedespertar-se ara, entre tan dèficitmoral, la moda de la responsabilitatsocial de les empreses i de les ins-titucions, que no deixa de ser elpagament miserable per una espè-cie de remordiment de consciènciacorporatiu. Mentrestant assistim aldegoteig de la bombolla, que llunyde crear treball estructural, generaara estoc, tant en immobles percol·locar, com en treballadors a lesllistes de l’atur.Les projeccions estadístiques noauguren un panorama molt fala-guer per a Terrassa. Per a finals d’a-quest any (per tant, al curt termini;un escenari força creïble doncs),malgrat el ritme de creixement de lapoblació activa pot retraure's, l’aturamb quasi tota probabilitat afectaràa més 22.000 persones, dels qualsaproximadament un 25% seranestrangers i altres tants joves sensecap qualificació, la majoria expul-sats de la construcció o de les sevesactivitats afins.Hem d'atribuir les causes d’aques-ta situació tan sols a l’exterior, amotors exògens, en els excessos dela banca americana? A mi em sem-bla que alguna mea culpa tambéens caldrà aplicar-nos. La inflacióde la construcció ha estat impulsa-da per l’especulació en la qual lasocietat sencera ha estat empesa,cercant ser els primers en obtenirels màxims beneficis. Això tambés’ha pogut experimentar en la plani-ficació de les ciutats, que hanfomentar el creixement urbanísticemprant supòsits de creixementexponencial i, per tant, insosteni-bles des del punt de vista ecològic,el natural i el social. Ciutats mitja-nes han cregut que aquest creixe-ment era una oportunitat per feramàs de recursos: la construccióha redundat abastament sobre lesfinances locals, fins al punt de viureun fals estat d’opulència que haconduït també a un augment de ladespesa. Amb el crac de la cons-trucció aquest model de creixementno només es posa en dubte, sinóque apunta cap a la bancarrota deles finances locals, ja tradicional-ment deixades de la mà de Déu, i,per tant, al col·lapse de la inversiópública i dels serveis necessaris ales ciutats, o, encara pitjor, a l’aug-ment de la seva dependència desubvencions d’altres administra-cions o fins i tot del capital privat.Quan està succeint això ens recor-dem de les polítiques industrials,que ara es prefereix denominard’”innovació”. Tots hi correm,sense saber ben bé què hi hadarrere d’aquest concepte tannovedós com la mateixa paraula.Per a mi, cal repensar el concepted’indústria que sempre ens serà

riquesa, per la puixança de la cons-trucció i, de retruc, per les activitatsque li són complementàries, absor-bint des de finals dels 90 gran partde la generació de feina, i arribant asituar per sobre 15% el seu pessobre el total de l’estructura local;això és, presentant una marcadainflació que ens feu advertir alsanalistes el perill de punxar unabombolla que cada cop era més imés gran. Semblava que la construcció, acot-xada per una percepció sobreesti-mada de la situació econòmica,tant a nivell general (España vabien), com a nivell familiar, estavasent el sector on concentrar lesinversions i els negocis, les expecta-

tives de futur. Les institucions finan-ceres s’hi van abonar, molt proba-blement deixant en segon terme lesinversions per a altre tipus de nego-cis, de forma que la inflor, a bandade fer-se més grossa, també supo-sà menys dedicació dels recursosfinancers a l’economia productiva,a la indústria, que es condemnàirremissiblement a la deslocalitzaciócap a països emergents.L’escenari no ha pogut ser més per-vers. El creixement de la pedra, nonomés ha suposat l’eixugamentconjuntural de l’atur, sinó també laderiva de molts joves a la feina fàcili ben pagada, però per obra (recor-dem que aquest tipus de contracteva ser creat precisament per neces-

19.000

17.000

15.000

13.000

11.000

9.000

7.000

5.000

Atu

rats

75.000

70.000

65.000

60.000

55.000

50.000

45.000

40.000

35.000

30.000

Treb

alla

do

rs a

ssal

aria

ts

1981

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

3/20

08

Pla mesuresurgents

Pla de lainnovació

Pacte Terr.Terrassa 2Pacte Terr.

Terrassa 1Pacte Terr.Vallès 1

Procés POUM

Carta Terrassa

PGO

Accions ZUR

Entrada UENomin. Olímpica

Prointesa

Pla Estratègic deTerrassa

Foment Terrassa

Treb. assalariats Atur

* Els aturats corresponen al total ales Of. INEM i de l’OTG de Terrassa

Evolució dels assalariats i aturats* a Terrassa1981 i 1983-2008

JOA

NA

A.

La indústria, que fa tan sols deu anys representava el 33% de l’estructura laboral terrassenca, se situa en

l’actualitat a menys del 18%.

La paraula ‘crisi’ prové del grec clàssic ‘xrisis’, que novol dir altra cosa que ‘canvi’. Per tant, és un concep-te aplicable a molts camps de l’activitat humana; i nosempre té una connotació negativa.

Però aplicada a les activitats dites econòmiquesengendra sempre una imatge molt negativa: daltabaixfinancer, caiguda del consum, pèrdua massiva de lafeina, tancament de les empreses, tancament delsmercats als productes estrangers, inflacció o deflaccióde preus, ensorrament de les cotitzacions borsàries,etc.I ara ens trobem, des de fa un any i mig, en una situa-ció de crisi econòmica d´abast mundial, reconegudaper tothom: governs, organismes econòmics interna-cionals de tota mena, partits polítics, sindicats, patro-nals (amb la notable excepció, fins fa quatre dies,amb la típica fatxenderia espanyola, del senyor Rodrí-guez Zapatero). Avui dia qui menys ha sentit parlar desubprimes, bombolles, stock options i hedge funds.Tots ens hem acostumat a llegir al diari sobre els EROque afecten milers de treballadors de tota la vida,anuncis bancaris que ofereixen meravelles si hi dipo-sitem alguns calerons, estafes inversores de moltsmilers de milions, venda de pisos a preu de ganga,suggeriments més o menys coincidents de congres-sos internacionals, centenars de propostes delspoders públics per superar la crisi (evidentment s’hiinclou l’incompliment de les lleis orgàniques queafecten Catalunya en el tema del finançament).La situació econòmica mundial és certament preocu-pant, i, en efecte, des de la crisi del 1929 no hi hahagut temps pitjors. Però hem d’actuar amb serenitat:s’ha tardat més o menys, però finalment han tornatels bons temps. Una referència: Charles P.Kindleberger, el principal estudiós de les crisis econò-miques, en el llibre Manias, panics, and crashes, endescriu dues-centes dotze entre els anys 1618 i1998..., i el món ha tirat endavant.El dilema econòmic bàsic des de fa segles és decidirsi en aquest camp cada persona pot fer el que vulguio s’ha de sotmetre a alguna autoritat col.lectiva. Al

llarg de la història han existit i han funcionat (més omenys) diversos sistemes socials i econòmics. Podemdir que el sistema econòmic actual –capitalisme oeconomia de lliure mercat– va néixer a Anglaterra,durant la segona part del segle XVIII, amb el maqui-nisme i ha sofert dues variants: el proteccionisme i ellliurecanvisme (segons si es reivindicava la llibertatdins del país o a tot el món). En essència, la idea bàsi-ca que explica en un gruixut llibre Adam Smith, l’any1776, és la doctrina que en la naturalesa de les coseshi ha una Mà Invisible que acaba posant totalmentd’acord compradors i venedors, perquè dóna satisfac-ció a tothom. La realitat sovint no s’ajustava a aques-ta idea, i per això naixeren unes idees dites socialistesque defensaven que l’economia havia d’estar enmans del poder públic: el més exitós defensor de lesnoves idees fou Karl Marx en el seu llibre El capital,iniciat el 1867.Com que la realitat és sovint difícil de negar, l’econo-mista capitalista John Maynard Keynes, en el llibreTeoria general de l’ocupació, l’interès i el diner (1936)oferí la intervenció i el control públic com a remei. Lesseves idees portaren a un gran progrés econòmic aescala mundial durant una trentena d’anys. Però el1979 un economista de la vella escola, MiltonFriedman, tornà a proposar la llibertat econòmicaindividual com a única solució, en el llibre Llibertatd’escollir, i s’acabà creant una llibertat gairebé total anivell mundial, que és més o menys on ens trobemara.Qui té raó? Hi ha opinions per a tots els gustos, peròprobablement el punt de vista més encertat és el deltambé famós economista John Kenneth Galbraith, elqual al final del seu llibre Breu història de l’eufòriafinancera (1990) afirma que ningú no sap què afec-tarà la propera crisi; que si algú pretén saber-ho ésque no sap que no sap; i que l’única cosa segura ésque vindrà una nova crisi i, després, d’altres.

Raimon Escudé i PladellorensAdvocat

Abril de 2009 LA CRISI ECONÒMICA 3

Crisi financera

Bogeria immobiliària,descontrol financer,pànic borsari

més fàcil d’entendre: és necessaripensar en el rellançament de l’eco-nomia productiva -la nova indús-tria-, possiblement la més física,mitjançant unes polítiques enfoca-des a incentivar la regeneració delteixit industrial, en noves activitats,però també aprofitant les tradicionsi l’experiència en sectors tantnecessaris com, per exemple, ho ésel tèxtil.Rellançar l’economia productivasignifica el proveïment de totsaquells recursos necessaris perquèl’establiment d’indústries o de lanova indústria sigui més còmode acasa nostra que en altres indrets dela geografia mundial. Això vol dir lamillora de les infrastructures estra-tègiques que abonin les economiesde xarxa nacional i la seva projeccióinternacional; nous nusos de carre-teres, però també millora de lainterconnectivitat per ferrocarrilamb nous i més moderns centresde connexió amb l’exterior, ports iaeroports. Ara que el govern espan-yol s’ha prodigat tant en noves sub-vencions als municipis condiciona-des a l’execució d’obres, no creieuque es podrien aplicar a milloraraquelles infrastructures o en proveirles que hi manquen? Si es vol, anivell local, al desenvolupament delsòl i sostre d’activitat econòmicaprogramat amb la màxima qualitat,en comptes de dedicar-ho a obres“menors” de manteniment urbà?Els polígons industrials, cal no obli-dar-ho, són també part del tramaturbà i de la ciutat i, malgrat sónespais especialitzats, del seu des-envolupament en depèn en granmesura el de l’activitat econòmica,de l’economia productiva i sovint dela creació o manteniment dels llocsde treball. Per tant, de part de laqualitat de vida i la felicitat delsmembres de la comunitat.Què està fent sinó que les econo-mies dels països de l’Europa del'euro, amb tot el què està caient,tan sols els estigui afectant duesdècimes en l’augment de l’atur, quela constant adaptació dels recursosper a la producció a les necessitatde connexió de les seves econo-mies amb la resta del món?Compareu tan sols aquest compor-tament amb el què està patint (iamb el què patirà) l’ocupació aEspanya o a Catalunya, quan ladiferència és de més de 10 punts! Fixeu-vos tan sols en el contrast:mentre l’atur a Holanda, país méscomparable per extensió i poblacióa Catalunya, es manté per sota persota del 3% de la seva poblacióactiva, al nostre país l’atur s’enfila al12%. Més encara amb Espanya–des d’on ens volen convèncer quela crisi afecta per igual a tots elseuropeus-, que en passat febrer elcreixement ha estat de més del 7dècimes, per situar la desocupacióper sobre del 16% de la poblacióactiva total. Alguna explicació hihaurà d'haver en relació a l'estruc-tura de l’economia, a una diferentmanera de previsió o de planificacióeconòmica, fins i tot a una determi-nada qualitat de l'educació. Jo n'es-tic segur que hi pesa i molt la gestióde les polítiques i la independènciafinancera de cara a la innovació, ala diversificació productiva i a lacreativitat, també a la disponibilitatd'infrastructures suficients i capa-ces per maniobrar sobre les alter-natives de desenvolupament.És en aquests temps de crisi mal-destre que cal recordar la genialitatd’alguns polítics, com els dels suc-

cessius governs de Jordi Pujol, lapolítica industrial dels quals eraprecisament la no-política indus-trial! Això és de tal manera que avuidia és de mal gust entendre queCatalunya és o ha estat un delsQuatre Motors d’Europa com CiUens volia fer creure: cap a on haanat i està anant el nostre país ambpolítiques servils, mediocres icovardes, de façana, amb incapaci-tat negociadora, amb un empobri-ment sistemàtic dependent d’unasagnia financera que ens fa cadacop més i més pobres, econòmica-ment i també en l’esperit d’empre-sa i de lluita... Cap a on anem? Capa un país i unes ciutats mendi-cants?En moments de crisi és quan millores fan els càlculs per adonar-nosdel bé que ens aniria ara comptard’immediat amb un avenç del quèens haurien de compensar pel dèfi-cit financer, ja sigui en forma deconcertet econòmic com el basc,que sí ha permès fer política indus-trial i crear estructura productivamés enllà de les tendències globa-litzants o dels cants de sirena o demiratges tarannosos que esdeve-nen a 600 km de distància. És araque ens adonem, potser des de lanostra escala local terrassenca, allàon es pateixen totes les misèries,que hauríem de poder governarsobre una política d’inversionsconstants, perquè la seva mancaimpedeix a la pràctica el desenvolu-pament de les infrastructures queens farien situar l'economia al cap-davant d’Europa i ens permetrienretrobar-nos amb l’ètica del bépúblic, que tant ens cal, a totsnivells.Concloent, estem davant de lamanca de dos elements essencials,d'una banda la reconstrucció d'unaètica social i empresarial enfocadacap a la construcció de país,també, doncs, una ètica nacional irepublicana, que està ara per aradesapareguda. I, d'una altra, l'asso-liment d'una folgança financera,justa i per dret, que ens ha de per-metre desenvolupar l'economia,també en l’escala local, i, per tant,la societat cobrint tot allò quenecessitem, amb el marge suficientper abundar en la millora constantde la qualitat de vida.

X.M.

JOA

NA

A.

4 LA CRISI ECONÒMICA Abril de 2009

En aquests darrers temps s’ha comparatCatalunya amb el Titànic, ple de gent feliçque no s’adona del desastre que s’apropa.I la crisi, de cop i volta i amb virulència,s’instal·la al bell mig de tots nosaltres. Unacrisi local i global, glocal ???. Una crisi eco-nòmica i financera, però també mediam-biental i de valors. Una crisi social. De fet, la crisi actual és una crisi de creixe-ment. Una crisi d’excés. D’excés en totesles direccions, i l’especulació n’ha estat elmotor principal. Una crisi lògica amb el sis-tema capitalista, productivista, que es basa

en créixer constantment i infini-tament, quan el món és finit.Per fer créixer la producció calfer créixer el consum. El proble-ma és que la capacitat de con-sumir és limitada perquè lagent no té els mitjans per com-prar fins a l’infinit i perquè lesnecessitats humanes estansaturades. I és en aquests moments decrisi, de replantejaments, d’in-certeses i d’oportunitats on mésque mai cal combinar destra-ment acció i reflexió. És eltemps de la política, ambmajúscula. És el temps de lapropostes, però també delsrelats i del discurs. Una oportu-nitat per tornar la política al seupaper central en la transforma-

ció social, però ens cal refundar-la.Ens calen nous valors. Nous valors per ferpossible el ressorgiment d’un propòsit vitalque restauri la confiança entre la població iredirigeixi la utilització del capital cap aobjectius més socials i sostenibles. Ens caluna economia més estable, més respectuo-sa amb el medi ambient, amb una produc-ció i distribució més locals, basades princi-palment en fonts energètiques pròpies. Enscal, sobretot, renunciar a l’excés, ser méseficients, disminuir la despesa energètica ifugir de l’endeutament permanent. I és des

d’aquesta perspectiva que la crisipot ser una oportunitat perCatalunya com a nació.En un primer moment, de transi-ció, convé un intervencionisme del’administració pública. Els tempsen què els mercats ho regulaventot ja han passat. I ha de ser unaoportunitat perquè l’administracióde la Generalitat de Catalunya tin-gui un paper determinant en l’es-tructura econòmica catalana ambuna intervenció sota criterissocials, eficients i sostenibles.Amb un programa d’urgènciabasat en la reconversió industrial(que resolgui el problema de ladesocupació), en la relocalització(que produeixi el màxim a nivelllocal) i la refragmentació delsespais monetaris i financers. Una oportunitat que ens ha dedur a una cultura transmoderna,en què una economia reintegradaen els cicles naturals estigui alservei de les persones i la societat,on l’existència giri a l’entorn decrear i celebrar en lloc de compe-tir i consumir. En definitiva, avan-çar cap a una societat més sana,sàvia i ecològica. La paraula ‘crisi’ ve del grec kri-nein (decidir, distingir, escollir).Durant les crisis resulta determi-nant fer servir el nostre millor cri-teri. Distingir, decidir, escollir. Enresum, en aquests temps de crisiens cal fer política. És el temps dela política.

Ramon Arribas i QuintanaDirector del Consell Assessor pel

Desenvolupament Sostenible

El temps dela política

Crisienergètica iambiental

No han transcorregut ni dos segles d’ençàdel naixement de la societat industrial en laqual vivim, i ens trobem ja davant d’unacruïlla transcendental i de difícil elecció. Labase energètica i material sobre què hemconstruït un desenvolupament tecnològic iun creixement demogràfic i econòmicsense precedents cruix sota el pes de6.500 milions d’essers humans, que en eldecurs del segle que ara comença podenpassar a ser més de 9.000 milions, i que,lògicament, aspiren i aspiraran a acostar-seal nivell de benestar que gaudim menysd’una cinquena part de la humanitat, queés la que consumeix el 80% dels recursosnaturals del planeta. L’estructura física queaguanta el sistema econòmic global ame-naça d’ensorrar-se perquè el creixementexponencial continuat dels consums ener-gètics que requereix no és sostenible, i moltmenys pot estendre’s a aquella part de lahumanitat encara no industrialitzada. Peròés que, fins i tot en el cas hipotètic que aixòfóra possible, no seria convenient, ja queacceleraríem la desestabilització del siste-ma climàtic del planeta que ja hem iniciat,amb conseqüències imprevisibles, però enqualsevol cas catastròfiques per a la nostracivilització.Tot això ens planteja un greu dilema sobreel futur de les nostres societats, tant a nivellglobal com a nivell local, amb dues opcionsbàsiques: intentar mantenir mentrepuguem el rumb actual i seguir accelerant,com hem fet fins ara, amb una gran dosi defe i esperança en què l’enginy humà acabitrobant solucions que avui no s’albiren; obé frenar i anar canviant de direcció, apun-tant cap a un futur diferent, un futur d’au-tolimitació en què l’augment continuat delsconsums materials no sigui l’únic, ni tansols el principal objectiu social, ni l’únicaforma de buscar el benestar i la felicitat. Unfutur més sostenible en el qual moltesgeneracions futures puguin seguir gaudintd’una vida digna i satisfactòria, dins elslímits que ens marca la natura de qui somfills. La decisió, òbviament, no és senzilla per

moltes raons, però potser, isobretot, perquè ens obliga aqüestionar, o al menys areplantejar-nos, quelcom quetenim molt arrelat en les nos-tres consciències: la noció deprogrés i la visió antropocèntri-ca del món que ens envolta.Des del mite de la Creació delGènesi, amb l’home com aobjectiu últim d’aquesta crea-ció i amb el mandat de “crei-xeu i multipliqueu-vos” domi-nant totes les criatures que ensenvolten, fins al concepte deprogrés de la Il·lustració, la cul-tura occidental s’ha construïtsuposant que l’espècie huma-na és quelcom a part del mónque ens envolta i que tenimaquest món al nostre servei per

fer-ne el que vulguem. Potser precisament perquè no resulta gensfàcil enfrontar-nos a una realitat que nocoincideix amb aquesta visió i que per aixòno ens agrada, i també perquè veiem queel problema que se’ns presenta és d’unamagnitud aclaparadora, anem tirant, pro-curant, això sí, afegir l’ad-jectiu “sostenible” a totamena de qüestions i polí-tiques socials i econòmi-ques. Així, parlem de“desenvolupament soste-nible”, de “progrés soste-nible”, de “mobilitat sos-tenible”, “d’edificaciósostenible”, de “turismesostenible” i, fins i tot, de“creixement sostenible” –una vertadera contradic-tio in terminis – com si pelsol fet d’adjectivar lescoses ja en canviéssim lasubstància. Tanmateix, la superacióconscient d’aquesta dis-juntiva requerirà un canvisistèmic que només seràpossible si som capaços,primer, d’entendre quinaés la situació actual i quèés el que ens hi ha portat,i després, de convèncerels nostres conciutadansde què el futur no pot seruna simple extrapolaciódel passat, amb mésabundància material imés de tot, sinó que cal-drà anar buscant altresformes de viure i de gau-dir que no ens portin mésenllà dels límits de l’únicplaneta que tenim perviure-hi. Marcel Coderch i Collell

Doctor eenginyer perl’Institut Tenologic de

Massachussetts JOA

NA

A.

Hem de ser capaços d’entendre quina és la

situació actual i què és el que ens hi ha portat

És el temps de les propostes, però també

dels relats i del discurs.