14DISSABTE, 19 DE MARÇ DEL 2011 | Regió7

REVISTA�FAUNA

EL BECADELL (GALLINAGO GALLINAGO) és un ocell hivernant que es veu obligat aabandonar els seus països d'origen quan el fred és fort i es glaça el terra, ja que no potaconseguir el seu aliment. No en grans quantitats, però sí que el podem veure en moltsindrets humits de la Catalunya central. Per Jordi Comellas

REP

ORT

ATGE

FOT

OGR

ÀFI

C D

E :J

OR

DI C

OM

ELLA

S

UNA EINA PERPERFORAR. El becdel becadell ésextremadament llargi prim, i l’utilitza comuna autèntica einaper cercar el seualiment entre el fangdels marges dels riusi de les zoneshumides quefreqüenta, sobretotcargols, cucs iinsectes, però tambébaies i llavors deplantes de ribera

�

Els colors DE LA TARDOR

FAUNA DE LA CATALUNYA CENTRAL 126

s un ocell dels anomenats limícoles, hivernant, que podem veure en més omenys quantitat –depenent de les condicions climatològiques dels seus llocsd’origen i de les condicions que troben aquí– a totes les comarques de la Ca-talunya central, des de l’Alt Urgell fins al Baix Llobregat Nord.

El podem veure tant en els passos migradors de final d’agost a final d’octubre i entrefebrer i març, com hivernant, des de final de novembre fins a final de gener.

El becadell viu a la península escandinava i al centre d’Europa, i li passa el mateix quea tots els ocells que busquen l’aliment al terra: quan baixen molt les temperatures i el ter-ra es glaça, tot i el seu considerable bec, no pot perforar-lo i ha de migrar a altres païsosmés càlids a la recerca d’aliment, de manera que arriba en aquest cas fins a l’Àfrica tro-pical. El seu aspecte és rodanxó, de mida mitjana, no sobrepassa els centímetres, i lafemella és una mica més petita. El seu cos presenta tots els colors de la tardor. Té l’esquenad’un color castany rogenc amb ratlles grogoses, el ventre blanc i el cap amb ratlles ne-gres. Uns colors que li permeten mimetitzar-se perfectament entre el fang i la vegetacióseca per on acostuma a moure’s.

És característic el seu bec, llarg i prim, una mica més llarg el de les femelles, que es con-verteix en una autèntica eina que li permet cercar de manera molt hàbil l’aliment entreel fang dels marges dels rius i de les zones humides. Té les potes curtes i les ales punxe-gudes.

És característica la seva postura immòbil i acotat, i deixa que ens hi acostem fins queel tenim pràcticament als nostres peus. Aleshores emprendrà el vol d’una manera brus-ca i ràpida i fent ziga-zagues, una manera de volar que juga molt a favor seu, ja que im-pedeix que pugui ser caçat amb facilitat.

En els seus viatges migradors o hivernants, freqüenta tot tipus de zones humides (rius,rieres, aiguamolls, embassaments, basses, llacs, etc.) on pugui trobar la seva alimenta-ció, que es basa en tot tipus d’invertebrats, com ara cucs, cargols, crustacis, insectes, peròtambé en baies i llavors de plantes de ribera que captura clavant el bec al fang.

Quan vola, sobretot quan descendeix en picat, fa un soroll molt característic, com unbrunzit vibrant, que no surt de la seva boca, sinó que el produeixen unes plomes de lacua en contacte amb l’aire.

É

Podeu consultar totes les pàgines a: bloc.regio7.cat/fauna