planeta terra

CIÈNCIES DE LA NATURALESA | Versió impresa

EL PLANETA TERRA

CIÈNCIES DE LA NATURALESA | EL PLANETA TERRA | Versió impresa

EL PLANETA TERRA | 1

EL NosTRE LLoc A L’UNivERs

Com has vist en el capítol anterior, vivim en el tercer planeta del Sistema Solar, que or-bita al voltant d’una estrella de mida mitjana situada als afores de la galàxia Via Làctia, entre centenars de milers d’altres estrelles.

Pel que sabem, de planetes, n’hi deu haver milions a la nostra galàxia, i encara més als milions i milions de galàxies que hi ha a l’Univers. Però, de moment, la Terra és l’únic conegut on hi ha aigua líquida, requisit indispensable per a l’aparició de la vida tal com la coneixem.

Teoria del geocentrisme

En el passat, els grans savis de l’antiguitat, com Aristòtil, situaven la Terra al centre de l’Univers conegut. La teoria deia que al voltant del nostre planeta, dibuixant òrbites per-fectament circulars, giraven els planetes Júpiter, Mart, Venus, Mercuri i Saturn (no conei-xien Urà ni Neptú), cadascun incrustat en una esfera transparent. El Sol i la Lluna també es movien entorn de la Terra en les seves respectives esferes.

Englobant-ho tot hi havia la darrera esfera, l’única que no era transparent: la dels estels fixos. Es creia que aquesta ens protegia del foc etern que hi havia més enllà, i que les estrelles no eren sinó forats pels quals es podia veure aquest foc.

Segles més tard, durant l’edat mitjana, el cosmos d’Aristòtil va ser adoptat pels cristians, els quals defensaven amb arguments de tipus místic que la Terra havia de ser, per força, el centre de l’Univers.

A poc a poc, però, les observacions del cel van anar aportant més i més dades sobre els moviments dels astres. Com més se n’obtenien, més clarament es veia que el model d’Aristòtil no era gaire precís.

Els viatges marítims van impulsar l’astronomia: els navegants que s’aventuraven a creuar els immensos oceans necessitaven observacions astronòmiques més preci-ses per orientar-se.

Finalment, al segle XVI un home va proposar un «lleuger» canvi en la visió del cosmos que simplificava enormement el model d’Aristòtil (el qual s’havia convertit en un autèn-tic trencaclosques) i permetia explicar les observacions astronòmiques d’una manera molt elegant i senzilla.

Teoria de l’heliocentrisme

Aquest home era Nicolau Copèrnic, i la seva gran idea s’anomenava heliocentrisme. El Sol seria el centre de l’Univers i els planetes girarien al seu voltant, excepte la Lluna, que giraria al voltant de la Terra.

Però la teoria de Copèrnic xocava frontalment amb l’autoritat de l’Església catòlica, una institució molt poderosa en aquella època que havia fet seu el model d’Aristòtil perquè ens situava a nosaltres, «la més valuosa de les creacions divines», al centre de l’Univers.



A principis del segle XVII, algú va descobrir el llibre que Copèrnic havia escrit i va tenir la gosadia de defensar-lo públicament i de manera insistent. Aquesta persona es deia Galileo Galilei, un eminent professor de la Universitat de Pàdua dedicat a l’estudi de la física i l’astronomia, molt famós per les seves aportacions a la mecànica i a la ciència moderna en general.

Galileu es va dedicar a observar el cel i va realitzar una sèrie de troballes les quals dona-rien suport encara més a la proposta de Copèrnic, la teoria de l’heliocentrisme:

Va descobrir llunes que giraven entorn de Júpiter: per tant, no tot girava al voltant de •la Terra!

Va descobrir taques fosques al Sol: no era un cos perfecte, tal com es creia!•

Va descobrir que Venus tenia fases com la Lluna, i que semblava molt més gran quan •era creixent: és a dir, Venus era més a prop del Sol que la Terra!

LA foRmA i LA midA dE LA TERRA

Sobre la forma de la Terra, també hi van haver discussions. Algunes civilitzacions pen-saven que era plana. Quin disbarat, si fos rodona! La gent de la part de baix cauria! Avui sabem que la Terra no ho és pas, de plana. Però tampoc no és perfectament rodona. De fet, està lleugerament aplatada en els pols.

La força de la gravetat és la que evita que «la gent de la part de baix caigui».

Tot i que a l’Europa de l’edat mitjana la visió d’una Terra plana era força comuna, els grecs de l’antiguitat ja s’havien adonat que havia de ser rodona. Només calia observar que, quan un vaixell s’allunyava cap a l’horitzó, allò primer que desapareixia era el buc de la nau i després les veles, com si s’anés enfonsant a poc a poc.

Aristòtil va ser el primer a aportar la primera prova vertadera sobre la forma de la Terra. Observant els eclipsis de Lluna, va interpretar correctament que l’ombra que tapava l’as-tre era la de la Terra. Com que aquesta ombra era sempre rodona, el planeta Terra havia de ser una esfera.

Eratòstenes també va demostrar que la Terra era rodona i després va mesurar-la pro-jectant l’ombra d’un pal i amb un senyor disposat a caminar 800 km comptant les seves passes iguals.

De fet, actualment se sap que la Terra és una gran esfera (una mica aplatada en els pols) amb un radi mitjà de 6.370 km. Per tant, des de qualsevol punt de la superfície fins al seu centre hi ha, aproximada-ment, 6.370 km.



siTUAR-sE A LA TERRA

Per poder situar-nos a la superfície de la Terra, hem fet una divisió mitjançant línies ima-ginàries de dos tipus:

Meridians• : que són circumferències que passen pels dos pols, dibuixant seccions que recorden els grills d’una taronja. Arbitràriament, s’ha escollit el meridià que passa pel poble de Greenwich (Anglaterra) com a meridià zero.

Paral·lels• : que són circumferències perpendiculars a l’eix de la Terra. El més gran és el de l’equador, que separa l’hemisferi nord de l’hemisferi sud. Els paral·lels més petits se situen als pols.

Així doncs, per situar-nos sobre la superfície de la Terra prenem com a referència els meridians i els paral·lels.

Els paral·lels ens permeten saber on som en unes coordenades nord-sud. És el que •anomenem latitud.

Els meridians ens permeten situar-nos en unes coordenades est-oest. Aquesta refe-•rència és la longitud.

Els GPS, precisament, ens indiquen la nostra posició a la superfície de la Terra i ens donen unes coordenades de latitud i longitud, que s’indiquen en graus.

ELs movimENTs dE LA TERRA

La Terra, com tots els planetes del Sistema Solar, realitza dos tipus de moviment alhora:

Rotació• : gira sobre si mateixa com una baldufa, completant una volta cada 24 hores. Aquest moviment explica els dies i les nits. L’eix de rotació passa pels pols.

Translació• : es desplaça dibuixant òrbites lleugerament el·líptiques al voltant del Sol. Quan la Terra hi dóna una volta completa, diem que ha passat un any.

Els dies i les nits

El moviment de rotació de la Terra fa que existeixin els dies i les nits.

Cada 24 hores, la Terra fa una volta completa.

Les estacions

La causa de les estacions la trobem en la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, ja que aquest es troba inclinat respecte del pla de la seva òrbita.

Quan la superfície terrestre es troba inclinada, els raigs solars s’han de distribuir per una superfície més àmplia i per això la mateixa quantitat de calor (la mateixa quan-titat de raigs solars) no escalfa tant.



Quan és estiu a l’hemisferi nord és perquè els raigs de Sol hi incideixen més perpendicu-larment. I quan és hivern, és perquè hi cauen més inclinats.

Raigs perpendiculars a la superfície Raigs inclinats respecte a la superfície

La superfície incident és petitai s’escalfa d’una manera eficaç.

La superfície incident és més gran i no s’escalfa tant.

Aquest fenomen explica també per què fa més fred com més al nord anem en l’hemis-feri nord, o bé com més al sud anem en l’hemisferi sud (és a dir, quan augmentem la latitud). A mesura que avancem, els raigs de Sol incideixen més inclinats respecte de la superfície i l’escalfen menys.

De fet, aquest fenomen ens permet definir cinc zones climàtiques al planeta:

la zona càlida a la regió central, entre els paral·lels anomenats tròpic de Càncer i tròpic •de Capricorn;

dues zones temperades al nord i al sud de la zona càlida; •

dues zones fredes als pols.•

D’altra banda, com ja saps, a l’estiu hi ha més hores de dia que de nit. És a dir, el Sol ens escalfa durant més estona. Això també contribueix al fet que a l’estiu faci més calor. Per què hi ha més hores de Sol a l’estiu? La resposta és la mateixa d’abans: a causa del fet que l’eix de rotació de la Terra està inclinat respecte del pla de l’òrbita.



LA LLUNA

La Lluna és el satèl·lit que gira entorn de la Terra i és força gran en comparació amb el planeta, tot i que només representa una vuitantena part de la seva massa.

Gira descrivint una òrbita lleugerament el·líptica a uns 384.000 km de distància, i alhora ho fa sobre si mateixa.

Però si la Lluna rodola com una baldufa, com és que sempre li veiem la mateixa cara? Això és perquè triga el mateix temps a donar una volta completa a la Terra que sobre si mateixa.

Les fases de la Lluna

La Lluna és un tros de roca que no emet llum pròpia. En realitat, reflecteix la llum del Sol.

Segons la seva posició i la de la Terra respecte del Sol, podrem veure-la totalment il-luminada o només una part. Això determina el que anomenem les fases de la Lluna.

L’origen de la Lluna

El naixement de la Lluna es va produir al mateix temps o just després que el de la Terra, fa més de 4.500 milions d’anys.

Hi ha hagut tres teories per explicar-ne la formació:

La • primera teoria proposa que la Terra i la Lluna haurien nascut alhora, a partir del mateix cos, durant la formació dels planetes. Aquest cos, encara incandescent, hauria girat massa ràpid i s’hauria dividit en dos. Després, tots dos fragments s’haurien anat refredant.

Segons la • segona teoria, la Lluna s’hauria format en un altre indret i hauria estat cap-turada per la gravetat de la Terra.

I la • tercera, la teoria més probable, és que la Lluna sigui un fragment de l’escorça de la Terra que es va alliberar quan un gran asteroide va col·lisionar amb el planeta, fet que hauria llançat una gran quantitat de fragments de l’escorça terrestre a l’espai, i que haurien format un anell al voltant de la Terra. A poc a poc, els fragments s’haurien anat aglomerant per formar la Lluna.

Les marees

La Terra exerceix una força gravitatòria sobre la Lluna, però aquesta exerceix una força de gravetat sobre la primera.

Una conseqüència molt important de la força d’atracció de la Lluna sobre la Terra són les marees.

Quan la Lluna se situa just a sobre dels oceans, la seva gravetat n’atrau la gran mas-•sa d’aigua i hi forma una protuberància al centre que es tradueix en una retirada de l’aigua de la costa. És el que anomenem marea baixa.



A mesura que la Lluna segueix orbitant entorn de la Terra, l’aigua retorna a la posició •anterior i diem que puja la marea. En el punt màxim s’anomena marea alta.

ELs EcLiPsis

En algunes ocasions (ben poques), la Terra, la Lluna i el Sol queden completament ali- neats. Quan passa això, es produeixen els eclipsis.

Segons com sigui aquesta alineació, els eclipsis poden ser de Sol o bé de Lluna.

Eclipsis de sol

Un eclipsi de Sol es produeix quan la Lluna passa justament entre la Terra i el Sol. Des de la Terra veiem com el Sol queda amagat darrere de la Lluna.

Segons on ens trobem, veurem un eclipsi total (el Sol s’amaga completament) o parcial (quan la Lluna no l’arriba a tapar del tot).

Eclipsis de Lluna

Els eclipsis de Lluna es produeixen quan la Terra se situa alineada entre el Sol i la Lluna. La Lluna, aleshores, queda parcialment o totalment tapada per l’ombra de la Terra.

cARAcTERísTiqUEs dE LA TERRA i dE LA LLUNA

planeta terra

Documents