planejament urbanístic · limítrofes del seu entorn. al nord-est, el terme de l’esquirol que...

planejament urbanístic

març 2oo5

març 2oo5

EQUIP REDACTOR

coordinació antoni puig arqte.

pere solà arqte.

planejament urbanístic antoni puig arqte. pere solà arqte. carles crosas arqte. joan solà arqte.

diagnosi i avaluació ponç feliu biòl. ambiental pablo garcía amb.

anna puigdemont amb.

anàlisi socioeconòmica jordi xirgo geog. anna bou geog.

infraestructures robert mas eccp

ÍNDEX DE CONTINGUTS

antecedents

I. ESTRUCTURA TERRITORIAL I.1. encaix comarcal (tc)

I.2. encaix municipal (tm)

II. ESTRUCTURA URBANA II.1. evolució històrica (uh)

II.2. sistemes urbans: dotacions (ud)

II.3. sistemes urbanes: viari (uv)

II.4. teixit urbà (ut)

III. PLANEJAMENT III.1. antecedents i contextualització (pa)

III.2. planejament derivat (pd)

III.3. planejament vigent – 2oo4 (pv)

IIII.4. annex. fitxes de les figures de planejament

ANTECEDENTS

El 23 de Febrer de 2004, el regidor delegat d’urbanisme i Obres Publiques va emetre un informe

justificatiu de la contractació d’una consultoria i assistència tècnica per l’elaboració d’un nou Pla

d’Ordenació Urbanística Municipal.

La Junta de Govern Local va aprovar, en sessió ordinària de 3 de març de 2004, l’expedient de

contractació de l’assistència tècnica.

El 12 de maig de 2004 la Junta de Govern Local, va adoptar, previ informe de l’alcaldia, l’acord,

per unanimitat, d’adjudicar el contracte de consultoria i assistència tècnica per l’elaboració del

PLA D’ORDENACIÓ URBANÍSTICA MUNICIPAL DE MANLLEU als arquitectes Antoni Puig

Castells i Pere Solà Busquets.

Des d’aquest moment els redactors han mantingut diverses reunions amb els Serveis

d’Urbanisme de l’Ajuntament per reunir la documentació necessària, i mes endavant per fixar els

criteris i calendari de l’elaboració dels treballs.

L’inici dels treballs es demorà perquè la restitució cartogràfica no va finalitzar fins al mes de

novembre de 2004.

Per tal de completar l’equip redactor s’incorporen a l’equip els arquitectes Carles Crosas i Joan

Solà, el biòleg Ponç Feliu, els ambientòlegs Pablo Garcia i Anna Puigdemont, els geògrafs Jordi

Xirgo i Anna Bou, que amb l’eccp Robert Mas conformen el gruix d’un equip pluridisciplinar que

amb la direcció de Pere Solà i Antoni Puig, serà el redactor del POUM.

En aquest període s’han analitzat els diferents documents de l’Oficina de Promoció Econòmica,

s’han sol·licitat dades de l’activitat econòmica, cens, habitatge, immigració,..., s’ha fet un intens

treball de camp per la diagnosi i avaluació ambiental, havent mantingut contactes amb persones i

grups preocupats pels temes medioambientals.

També s’han utilitzat les enquestes realitzades en la redacció del Pla del Nord, així com el propi

bagatge del document redactat a l’any 1997.

Amb la Regidoria d’Urbanisme s’han mantingut un seguit de reunions per analitzar de forma

conjunta la diagnosi urbanística municipal, i les perspectives de futur, sobretot pel que respecte a

les grans infraestructures territorials i comarcals, i la posició del municipi.

La història de d’urbanisme de Manlleu també ens ha ensenyat a rebutjar algunes propostes,-la

localització d’activitats industrials i terciàries,- i a ser tossuts en mantenir-ne d’altres que

considerem imprescindibles, el pont sobre el Ter.

POUM manlleu març 2oo5 Criteris, Objectius i Solucions Generals de Planejament

Consideracions prèvies

Els estudis previs i diagnosi de planejament urbanístic s'ha realitzat a partir de les bases gràfiques que han proporcionat

els Serveis Tècnics Municipals de l'Ajuntament de Manlleu. A banda del cadastre de rústica i de les ortofotografies de

l'Institut Cartogràfic de Catalunya (I.C.C) a escala 1/5ooo, s'han emprat fonamentalment les restitucions cartogràfiques a

les diferents escales com a eina fonamental d'anàlisi i com a base de suport de les pròpies determinacions del

planejament.

La cartografia restituïda a escala 1/1ooo del nucli urbà de l'any 2oo4, imprescindible per treballar amb la precisió que

demana aquest document, presenta algunes mancances rellevants que han pogut condicionar certs aspectes del treball.

Destacaríem en aquest sentit, que no s'ha pogut comptar amb el volcat de cadastre (que s'està realitzant paral.lelament

a la redacció d'aquesta primera fase de planejament), raó per la qual no s'ha comptat amb la informació necessària en

temes de parcel.lació o de les alçades de l'edificació.

L'altra consideració important fa referència a l'àmbit restituït d'aquesta darrera cartografia, que essent molt generós en

àmbits com a Vista Alegre - El Fugurull, s'ha limitat estrictament al nord als àmbits que van ser objecte de modificació

puntual recentment. I més encara, no ha contemplat zones tant o més importants com La Devesa, l'entorn de Font de

Tarrés o l'àmbit de ponent de l'estació del ferrocarril.

Des de l'equip redactor s'ha intentat que aquest fet no condicionés en absolut la visió general que mereix el nou

P.O.U.M. Per solventar l'absència d'informació d'aquests àmbits s'ha emprat una cartografia de detall de mitjans dels

anys noranta que cobreix els sectors anteriorment esmentats. Es lamenta igualment, no haver pogut comptar amb una

restitució més recent de l'àmbit de tot el terme municipal (base de l'I.C.C.-vol 1994-96) que ha obligat a modificacions

puntuals com p.e., en l'àmbit en què s'insereix el nou Eix Vic-Olot.

I.1. encaix comarcal (tc)

I.2. encaix municipal (tm)

I. ESTRUCTURA TERRITORIAL

I.1. ENCAIX COMARCAL (tc)

1. les tres planes

2. els meandres del Ter i el territori com a recurs

3. les noves infraestructures i les transformacions territorials

4. sòls industrials i infraestructura

5. sòls residencials: oferta i municipis

6. accessos i portes urbanes

POUM manlleu Criteris, Objectius i Solucions Generals de Planejament març 2005

1. les tres planes

Manlleu se situa en el marc de la Plana central de la comarca d’Osona, que conforma una clara unitat

territorial definida per la seva topografia. L’anomenada Plana de Vic, és un sistema urbà que es constitueix

d’un bon nombre de ciutats petites i de nuclis rurals que es distribueixen per una extensió d’uns 35 km en

la direcció nord-sud i un ample variable d’entre 10 i 15 km.

En el sector més profund de la Plana, en les terres per sota de la cota 500, s’emplacen en una franja nord

sud, d’uns 10 km, les ciutats de Manlleu i de Vic, com a principals pols d’aquest sistema, acompanyats de

municipis de diferent jerarquia com Roda, Les Masies de Roda i les de Voltregà, Gurb i Calldetenes. En un

interval superior, entre les cotes 500 i 600, se situen la resta de les poblacions més importants de la Plana,

en un àmbit que en les diferents direccions s’estén de forma desigual, respecte l’àrea inferior als 500m.

Per sobre d’aquesta cota, trobem únicament algunes poblacions a cavall entre la Plana i els sistemes

limítrofes del seu entorn. Al Nord-est, el terme de l’Esquirol que s’endinsa al Collsacabra, al Nord St.Pere

de Torelló, que s’enfila cap a la falda de Bellmunt, i al Sud-Oest, Taradell i sobretot Seva, en contacte amb

les Guilleries.

Situat al nord de la capital, Manlleu ocupa la posició més meridional dels nuclis que s’encadenen entorn de

la traça del Ter. Aquesta Plana, a diferència de la resta de les de la Catalunya Central no es caracteritza

per ser un territori jerarquitzat al voltant d’un nucli principal, sinó que s’estira molt més enllà, entre

Centelles i fins als nuclis de la Vall del Ges, com una successió de subàmbits i de paisatges diferenciats.

La Plana del Sud, o l’Alt Congost, és un territori que s’obra immediatament després de l’estret pas del

Congost, en el punt que travessa la Serralada Prelitoral. Situades en la vertical que delimita l’antiga

Nacional 152, Centelles, Els Hostalets de Balenyà i Tona, són les principals poblacions d’un subsistema

que per la seva major proximitat amb el Vallès Oriental (i per tant amb Barcelona), està experimentant en

els últims anys importants transformacions: un constatable desenvolupament urbanístic, un increment

poblacional relatiu i sobretot, l’aparició recent d’algunes operacions urbanístiques que evidencien l’arribada

de certes influències exògenes.

La Plana Central, la vertadera Plana de Vic, és de tots els subàmbits el lloc on el paisatge és més

horitzontal (on la Plana és realment plana) i és conformada per la força de la ciutat central a l’entorn de la

qual un conjunt de nuclis menors es distribueixen en forma de “satèl·lits”. El progressiu creixement de la

capital s’ha revitalitzat d’una forma important en els últims anys, acompanyant-se també d’un notable

increment de població després d’una tònica prou estancada. En el conjunt d’aquest territori es destaquen

els evidents efectes (més o menys directes) de la inserció de la traça de l’Eix transversal C-25: no només

Vic s’ha estirat cap al Nord, també la resta de nuclis menors han vist transformar-se d’una forma bastant

directa en relació a les expectatives que genera la nova infraestructura.


La Plana del nord, que podríem denominar la Plana del Ter, és un potent subsistema que es consolida a

partir de mitjans del XIX amb la força de l’aigua. Si al sud els nuclis segueixen la traça vertical de l’antic

camí a Barcelona i en l’espai central impera la força centrípeta de les traces radials, en el territori del nord

és el curs dels meandres del Ter el que ordena el territori. El propi territori canvia la seva fisonomia una

vegada travessat el riu, amb una topografia lleugerament més accidentada i on la força centrípeta de la

capital és menys palesa. En la posició més central Manlleu s’estableix en relació a un eix est-oest. que

relaciona el Voltreganès amb l’entorn de Roda i en una traça vertical que relaciona Vic amb Torelló enllà.

En el cas de Manlleu, la transversalitat típica d’aquest territori, i que és fruit del diàleg entre la plana i la

serralada s’evidencia a llevant, on s’estableix una clara relació amb els territoris del Collsacabra, a través

del franc veïnatge amb l’Esquirol.

És doncs en aquestes coordenades geogràfiques que entenem la localització precisa de Manlleu, que és

alhora l’eterna “segona” població de la comarca, i relegada per tant a la força de la capitalitat de Vic, però

que és també una població molt rellevant en el si del subsistema urbà dels nuclis situats entorn del riu, que

tenen en el seu conjunt, un pes demogràfic molt semblant als de la Plana Central.

2. els meandres del Ter i el territori com a recurs

El procés d’industrialització a la comarca, canviava a partir de mitjans del XIX, la fisonomia dels territoris i

poblacions situats a la vora del Ter. D’entre tots ells, Manlleu, s’erigia com la població d’una major

dimensió on més s’evidenciaven les conseqüències d’un procés que s’estiraria aigües amunt, fins als

nuclis del Ripollès.

És a partir d’aquest moment quan la vila assumeix un paper capdavanter en la seva especialització

industrial, que lògicament no es desenvoluparà només aquí, sinó també en la resta dels municipis situats

sobre les traces del riu. Les repercussions sobre el territori són clares i constitueixen encara avui la

vertadera herència de la industrialització: un important reforçament de les infraestructures rodades (les

carreteres a Roda, a Vic, a Torelló i a la Gleva) i l’arribada del ferrocarril durant la segona meitat del XIX;

la construcció del canals com a traces discontínues paral·leles al curs natural del Ter; l’establiment dels

nous assentaments fabrils: fàbriques urbanes, fàbriques de riu i colònies industrials; i un important

augment poblacional fruit d’una nova conjuntura socio-econòmica.

Més d’un centenar d’anys després, el llegat industrial es converteix en un recurs que obre noves

perspectives per aquest territori. En l’escenari de la societats post-industrials el “redescobriment” del riu,

es produeix des d’una doble perspectiva. En primer terme, com a oportunitat de recuperar els elements

heretats del segle anterior, en un moment en què el concepte de patrimoni adquireix un nou significat. Les

antigues infraestructures i establiments industrials, ara parcialment obsolets per les seves antigues

funcions, esdevenen un recurs que progressivament adquireix una revalorització important. Però és també

des de la notabilitat del seu patrimoni natural des d’on es pot avaluar també la força del riu, en una

societat cada vegada més conscienciada en els valors del paisatge i del medi ambient.

Des del punt de vista de l’ordenació territorial, les traces dels meandres del Ter en el seu curs mitjà, es

conformen a més, com un àmbit de gran interès des de la seva perspectiva conjunta, que supera els límits

administratius de la divisió municipal, com a clara unitat territorial que combina nuclis urbans de diferent

ordre, una concatenació d’establiments fabrils que segueixen una lògica anàloga, un extens mosaic

d’assentaments rurals previs, contemporanis i posteriors al període de l’esplendor industrial; unes

infraestructures suficients que els relacionen; i un potentíssim sistema d’espais lliures i naturals que en

relliguen la globalitat.

Ens sembla doncs molt interessant, observar Manlleu des d’un recorregut que comença a les antigues

colònies de Borgonyà, el Pelut o la Coromina, que fa parada i fonda a Torelló on puja Ges amunt fins a

Sant Pere, i que continua alhora nacional avall passant pels nuclis i colònies de les Masies de Voltregà,

resseguint a l’alçada de la Gleva, els capricis del més important dels meandres del Ter, seguint cap a Ca

l’Escolà, la colònia Rusiñol, el Dolcet i fins entrar a la vila on, direccionat a llevant, es dirigeix a les terres

de Roda i de les seves Masies, fent una parada a Malars, a l’emblemàtica Blava i fins a Salou, just abans

d’escanyar-se la Plana a les portes de l’embassament de Sau.

No es tracta només d’entendre el territori com un recurs per les noves activitats de caràcter turístic o lúdic,

sinó també d’aprofitar-ne la seva potencialitat per afrontar la necessària reconversió a les noves

demandes i usos de la societat contemporània i dels nous sectors productius. Es tracta de fer una aposta

que tingui en compte les possibles sinèrgies entre nuclis veïns, sostenint les possibilitats d’abordar

objectius i actuacions conjuntes entre les diferents poblacions que tenen un lligam comú.


3. les noves infraestructures i les transformacions territorials

Tradicionalment, la Plana de Vic ha tingut en les traces verticals del ferrocarril i de la Nacional 152 els

seus principals nexes de comunicació més enllà dels seus límits. Aquestes s’insereixen el l’àmbit de

ponent, provocant una important asimetria sobre el territori que té diferents manifestacions en la seva

diferent extensió. Les traces transversals en canvi, de relació amb les comarques veïnes del Bages, la

Garrotxa o la Selva, han estat d’una menor entitat per les dificultats d’uns traçats que han hagut de superar

la difícil topografia dels sistemes muntanyosos que acoten l’espai de la Plana.

Als darrers anys de la dècada dels noranta, s’obre un nou escenari amb la construcció de l’Eix Transversal Girona-Lleida, que travessa el centre de la Plana, per les terres de Gurb, en un espai pròxim

a la ciutat de Vic. D’una forma quasi simultània, la progressiva millora del traçat de l’antiga N-152, ara C-17, arriba desdoblada fins a connectar amb la nova via transversal i segueix, encara més al nord, fins a

l’alçada de les Masies de Voltregà.

El sud i centre de la Plana doncs, veuen en 10 anys modificar d’una forma substancial les seves

condicions d’accessibilitat dins d’un territori que esdevé progressivament una xarxa més ben connectada.

A l’entrada del nou segle, el difícil traçat d’un nou Eix Transversal C-37 que comunica les planes de Vic

amb la d’Olot, travessant el Coll de Bracons, situa el seu àmbit de repercussió potencial més al nord,

precisament sobre una bona part dels antics nuclis industrials del Ter: el Voltreganès, Torelló, Sant Vicenç,

Sant Pere i com no, Manlleu.

La imatge “oficial” del planejament en el llindar del canvi de segle mostra amb escreix la incidència de les noves infraestructures sobre les lògiques municipalistes del planejament local. A la força de les traces

radials que conflueixen sobre els diferents nuclis, com a ordre tradicional que ha explicat en bona part el

seu desenvolupament urbanístic, se superposa ara el nou ordre de la xarxa general que altera de forma

important les relacions prèviament establertes: les lògiques del municipalisme conviuen amb les lògiques

de la infraestructura.

En un punt emergent d’aquest escenari, a l’àmbit de ponent de Manlleu, es dóna la confluència entre el

futur eix transversal cap a Olot i la nova variant de la C-17 de les Masies de Voltregà. La nova traça de la

C-37, construïda avui només fins a Torelló, modifica substancialment l’accessibilitat a Manlleu des dels

seus extrems nord i oest. Ja des de fa uns anys, els fluxes de trànsit a la vila s’han modificat amb el nou

accés per ponent, amb el pont que connecta amb la carretera de la Gleva. En un futur immediat, el pont

sobre el ferrocarril a l’alçada de la Miranda, qualificarà de forma definitiva l’accés nord, que ha de prendre

una major importància amb la prolongació de la nova carretera fins a la Vall de Vianya.

*S’ha utilitzat la base del Sistema d’informació Territorial de Planejament Urbanístic (S.I.T.P.U.) en la versió

corresponent a l’any 2000 (editada per la Secretaria de Planificació Territorial de la Direcció General d’Urbanisme de la

Generalitat de Catalunya), incorporant únicament la traça de la variant de la C-17 i l’àmbit del P.P. de la Comella.

Malgrat que aquest material és insuficient per la seva falta d’actualització, resulta l’última versió completa pel conjunt

del planejament comarcal.

4. sòls industrials i infraestructura

La relació de necessitat entre les implantacions industrials i la infraestructura no és nova. La influència de

les fàbriques de riu i de les colònies industrials en la definició dels traçats, la construcció de ponts o la

concreció del pas del ferrocarril en un determinat territori és evident, per exemple, en el cas de Manlleu i la

colònia Rusiñol.

Malgrat això, durant unes dècades va semblar que el criteri de la continuïtat amb l’estructura urbana era

la lògica imperant per a la localització dels establiments industrials. Si bé en moltes ocasions la continuïtat

no era absoluta, si que podem entendre que es volia almenys que la distància entre lloc de treball i lloc de

viure fos molt relativa. Així podríem explicar la localització de les fàbriques de Brocato, de Can Roqué o del

mateix polígon de la Coromina.

L’observació dels sòls industrials de l’àmbit dels municipis veïns ve a confirmar aquesta hipòtesis. Ens

interessa posar de relleu aquí, les diferents lògiques de localització dels àmbits classificats com a Urbans

Industrials (S.U.I) i com a Urbanitzables Programats Industrials (S.P.I.) l’any 2000. Malgrat que una part

d’aquests últims es trobin avui ja desenvolupats i hagin assolit el règim de sòl urbà, aquest document ens

segueix essent útil per tal de mostrar un canvi de criteri entre la localització més tradicional i la més recent.

Efectivament, la pràctica totalitat dels S.P.I. (en blau clar) i a diferència dels S.U.I. (en blau fosc) tenen en

la seva relació respecte a la infraestructura la seva principal raó de ser, amb una certa independència del

nucli urbà del municipi al qual pertanyen, de vegades més pròxim, de vegades més llunyà.


El gran àmbit industrial al nord de Vic, que tot i que se situa en continuïtat amb els polígons preestablerts,

pren una gran força amb el pas de l’Eix transversal, o els dos nous àmbits de sòl programat a Tavèrnoles i

a les Masies de Voltregà, a l’alçada de la incineradora, serien dos exemples extrems d’un fenomen que

pren expressions més i menys immediates. Els nous sòls que programen municipis veïns com Torelló o les

Masies de Voltregà, confien també en les traces de l’Eix Vic-Olot o la nacional C-17, les perspectives de la

seva ocupació.

Es remarca doncs, en aquests exemples, una clara pugna municipalista en l’oferta de nous sòls industrials.

Alguns d’aquests casos són també una bona mostra de l’aposta que fan els municipis d’un caràcter més

rural, que han vist millorar substancialment la seva interconnectivitat i que volen posar nous sòls en joc a

unes condicions i preus segurament més atractius.

El cas de Manlleu resulta peculiar en aquest sentit. Si bé l’àmbit que ocupa la Piara encaixa perfectament

en les coordenades anteriors, la localització de la pràctica totalitat de la seva massa industrial a llevant,

lluny de totes les artèries principals comporta una problemàtica en l’accés de no fàcil solució. Quan la

Coromina primer i la zona agropecuària transformada a usos industrials se situen en l’extrem oriental del

nucli, es confia en una variant a la carretera Vic-Torelló per aquesta zona. No obstant, aquesta no

s’arribarà mai a construir, carència agreujada encara més pel fet de no construir-se tampoc el Pont de la

Devesa. Així no serà fins a l’obertura del primer tram de la Vic-Olot i la possibilitat de connexió d’aquests

sectors a través de la Miranda que no s’obri la possibilitat d’una resposta factible a aquesta problemàtica.

En el context actual doncs, el binomi indústria-infraestructura queda clarament definit. Malgrat això, cal

tenir igualment en compte que paral·lelament al nou ordre infraestructural es produeix també una

reconversió del sector industrial que cal tenir igualment en compte. En aquest sentit hom pot explicar

que malgrat les certes dificultats d’accés, el Polígon de El Vedaguer-Cal Xic hagi tingut un èxit relatiu, per

instal·lar-s’hi un tipus d’activitats que ja no responen a la imatge de la indústria del passat i que, en canvi,

són capaces de situar-se dins d’un teixit d’unes característiques més urbanes.

Molt il·lustrativa ens sembla la comparació entre les “contribucions urbanes” d’un nou polígon com El

Verdaguer a diferència d’una peça aïllada com la de la nova Piara. La seva capacitat d’aportar elements d’estructura urbana i d’incidir positivament sobre el teixit existent (la potencial millora de Font de Tarrés o

de la Coromina) poc té a veure amb la indiferència amb la que se situen aquells àmbits que estan

únicament pendents de la bona accessibilitat a la infraestructura. Qüestions com la mobilitat residència-

treball podrien ser considerades anàlogament.

En el cas de Manlleu per tant, s’entén que qualsevol disposició de nous sòls en àmbits estratègics des de

la perspectiva de la xarxa de comunicacions, hauria d’intentar mesurar abans les seves capacitats

potencials per incidir favorablement sobre el teixit existent, millorant-ne l’accessibilitat, requalificant-ne

les àrees més degradades, etc.

5. sòls residencials: oferta i municipis

La localització dels nous sòls residencials en l’àmbit dels nuclis veïns de Manlleu mostra algunes

coincidències amb el que s’ha exposat pel cas de la indústria.

En primer lloc quant a una oferta que és molt variada i que s’estén per la totalitat dels nuclis urbans. Una

altra vegada observem com no existeix una relació proporcional entre l’oferta de sòl i la dimensió del nucli urbà on aquesta es realitza, sinó que també els pobles més petits fan una clara aposta en aquest

sentit (casos de Gurb, de les Masies o de Tavèrnoles). Les raons d’aquesta situació ens remeten una altra

vegada a la millora de l’accessibilitat en nombrosos d’aquests municipis.

Si bé la dependència de la infraestructura semblaria ser en aquest cas menys immediata, a la pràctica ha

estat precisament la millora de la xarxa d’infraestructures, l’augment general de la mobilitat per raons

laborals o d’oci i les condicions del preu de l’habitatge, les responsables del singular mosaic de

creixements que observem avui sobre el territori. En aquest cas però, i a diferència del cas industrial, la

continuïtat amb els teixits existents segueix essent una constant, i les noves peces residencials es

disposen, en mides i formes molt diferents a la majoria dels perímetres de les poblacions.

El cas de Manlleu és especial en aquest sentit. D’acord amb les directrius del Pla General dels 80’, es

prima encertadament el completar els buits interns a proposar-ne la seva extensió en les vores del nucli

urbà.

La futura oferta residencial de Manlleu haurà, en qualsevol cas de tenir en compte aquest nou marc

general de relacions, en què la tradicional oferta de prestacions i serveis d’un nucli urbà s’ha vist relegada

a la preferència per determinades tipologies a uns preus concrets. Així és com s’explica com algunes

poblacions petites com Folgueroles o Sant Julià estan prenent una certa especialització residencial, pel caràcter i tradició que puguin haver tingut, però sobretot per la proximitat d’un nou accés a l’Eix

Transversal. D’una forma diferent Gurb, un municipi que amb prou feines té una estructura de nucli urbà,

disposa d’una important quantitat de sòl en una immillorable relació de proximitat a la infraestructura i amb

un contacte prou franc amb els serveis de la capital.

Segurament davant d’aquest escenari a Manlleu li pertoca fer una aposta residencial d’una densitat mitjana, sense oblidar però una certa diversitat tipològica que pugui donar resposta al ventall de

demandes actuals.


6. accessos i portes urbanes

Amb l’important augment de la mobilitat que s’ha experimentat a les darreres dècades, els accessos a les poblacions han esdevingut nous àmbits d’oportunitat en el seu paper de “portes urbanes”. Són llocs on

desordenadament s’ha anat situant algunes grans superfícies comercials, gasolineres, rentacotxes i

només en pocs casos, alguns equipaments públics.

Aquests són els àmbits on es “presenten” les nostres poblacions avui, on aquestes ensenyen la seva

“façana”. Els antics darreres de la ciutat prenen un paper molt important com a lloc obligat de pas del

continus d’entrades i de sortides. Aquí és on a més, es tendeix a relegar parcialment algunes funcions de

centralitat associades fins fa només unes dècades als centres més neuràlgics: són els nous llocs de les

compres i de l’oci, llocs d’atracció de població local i de població d’àmbits veïns per la seva bona

connectivitat. Encara que sigui un exemple modest, la transformació que han sofert les gasolineres és

significatiu: han passat de ser centres grisos de servei de combustible a centres multiservei que es renten

ara la cara per vendre tot tipus de productes i ser un lloc de reclam comú.

En el cas de Manlleu aquest fenomen s’ha manifestat principalment en els seus accessos nord i en l’accés

des de la carretera de l’Esquirol, sense gran intensitat en cap dels dos casos i amb poca planificació. La

recent preocupació per fer més eficient el trànsit a través dels giratoris no aconsegueix en cap cas

qualificar aquests àmbits. No es pot confondre en aquest sentit un projecte “d’embelliment” o de

“monumentalitzar” les rotondes viàries amb un projecte real de “porta urbana”.

De la suma de la xarxa viària tradicional i la nova xarxa regional n’emergeixen una sèrie d’enclavaments

importants que són els que cal tenir en compte des d’aquesta perspectiva. Segons les seves funcions

d’enllaç i la seva localització específica podem parlar de dos grans grups: els Enllaços Territorials i les

Portes Urbanes.

Els Enllaços Territorials corresponen als indrets on les grans carreteres d’abast regional interesecten

amb la xarxa local. Són punts de creixent atractivitat, per la seva gran capacitat d’absorció d’activitats

principalment productives (p.e. Pascual-ChocoVic). En el nostre cas són tres: els Nusos de la Miranda al

nord, de la Gleva a l’oest i de Gurb al Sud. De fet, podríem entendre que aquesta situació no és pas nova,

i efectivament ja es produïa en el passat en l’àmbit del pont de la Gleva, on la xarxa local connectava amb

la N-152. No obstant, la importància i la capacitat de la infraestructura principal i la forma, el trànsit i l’abast

d’aquesta infraestructura i la dimensió del propi tipus de connector, fa que puguem considerar que estem

davant d’una situació relativament nova.

El Nus de Gurb se situa a una distància important de Manlleu, a uns 4-5 km i els seus efectes, més enllà

de les qüestions estrictes de trànsit, han estat poc remarcables pel cas d’aquesta població (i en canvi

d’importància capital per Vic i Gurb). Molt ben connectat pel traçat rectilini de la carretera Vic-Manlleu, i

molt interessant per la seva connexió tant amb l’Eix Transversal com amb la C-17 a l’alçada de Gurb, té en

las seva distància crítica i en el pas del riu pel Pont de Can Molas un dels seus handicaps. Caldria

entendre’l doncs, com un nus d’efectes llunyans pel cas de Manlleu.

Ben diferent és la situació dels dos altres nusos. El Nus de la Gleva, està ja en funcionament des de fa

uns anys, malgrat que prendrà encara una major importància quan per una banda es construeixi la variant

de les Masies de Voltregà i esdevinguí l’enllaç entre la C-17 i l’Eix Vic-Olot i per l’altra aquesta via travessi

Bracons per acostar-se cap a França. Podem considerar-lo un enllaç molt interessant per Manlleu, com ho

mostra el fet que ha modificat positivament els seus problemes de trànsit, descongestionant el Passeig de

Sant Joan i l’antic Pont de Can Molas. Malgrat això, la seva solució infraestructural, amb els dos giratoris

sobre la carretera de la Gleva i la seva relació directa amb el fràgil meandre del Ter, comporta que

qualsevol actuació d’oportunitat que es pugui generar hagi de ser sospesada des del context en el que

s’inscriu: un entorn d’elevat potencial paisatgístic i una carretera d’apreciable valor patrimonial que de fet,

es troba avui molt malmesa respecte el seu caràcter inicial. En aquest sentit el Pla Parcial de la Comella

és una resposta molt immediata a les expectatives generades pel nus que evidencia precisament les claus

d’aquesta problemàtica.

Finalment l’enllaç del Nord, el Nus de la Miranda, és de tots el més recent i millorarà realment les seves

condicions quan s’acabi el pont sobre el ferrocarril que substitueix l’emblemàtic pas a nivell de la carretera

Manlleu-Torelló. D’entre tots els enllaços, és el que se situa amb major proximitat a la població, tot i que

des de l’habitual lectura de les distàncies des de la Regió Metropolitana és alhora el més allunyat. Les

seves repercussions poden ser llegides clarament en el Pla del Nord, modificació de planejament que

preveu un important creixement en l’àmbit nord de la població i intenta resoldre l’accés als polígons

industrials des de la xarxa infraestructural. El lloc on s’emplaça el nus és particular en tant que hi conflueix

també la traça del ferrocarril, un ingredient que li dóna encara una major atractivitat. No obstant, el territori

on s’insereix té unes dimensions bastant acotades, amb una topografia lleugerament inclinada per on

transcorre la traça d’un curs fluvial de formes sinuoses que dóna certs valors ambientals a l’entorn i

delimita molt clarament aquest espai.

Si l’enllaç territorial es produeix en la intersecció de dues categories d’infraestructures, les Portes Urbanes es produeixen en el cas de Manlleu en el punt d’accés a la població des de les vies radials cap a

les poblacions veïnes.


Ja tradicionalment les carreteres radials han tingut una clara jerarquia en funció dels nuclis que connecten,

però ara la localització dels enllaços als que s’ha fet referència anteriorment modifica i amplifica algunes

d’aquestes situacions.

Es així com de les cinc Portes Urbanes de Manlleu, podem entendre que n’existeixen dues que tenen un

caràcter de connexió intermunicipal (de Roda i de l’Esquirol), dues que tenen una doble funció de connexió

de municipis i d’enllaç (de Vic i de Torelló), i una, la més especial, que acumula fins a tres funcions (de la

Gleva): les dues anteriors i l’important enllaç amb el ferrocarril. En totes elles es constata la necessitat

d’una especial atenció des d’aquest nou Pla, pel reclam que són de determinats usos i per la manca

d’identitat urbana com a situació comú en tots els casos.

La Porta Urbana de la Gleva és de fet porta i enllaç a la vegada, i es podria entendre com una categoria

diferent a tota la resta, no tant pel seu funcionament actual, sinó per les seves oportunitats futures. Situada

al límit urbà de ponent és la més complexa en termes de moviments. Tot i que cada vegada menys,

segueix essent el lloc tradicional de pas d’aquells que han utilitzat la carretera de la Gleva com a espai de

passeig fins al Santuari de la Gleva. Un pas obligat als darrers anys d’un trànsit pesat que utilitza l’accés

oest com a recorregut millor per accedir als polígons industrials (encara que sigui recorrent pel nucli urbà

tota l’Av.de Roma). I un nou accés comú a Manlleu que s’equipara, o fins i tot supera, l’enllaç de Gurb.

Aquests són doncs els fluxes transversals que creuen aquesta porta. No obstant, el seu valor, i a

diferència de la resta, està en la intersecció amb la via del ferrocarril i la localització de l’estació en aquest

àmbit. Encara que la visió de l’estat actual d’aquesta zona no aconsegueixi generar grans expectatives, el

cert és que en la hipòtesis d’una millora real de la línia Barcelona-Puigcerdà-Toulousse, aquest punt hauria

de poder revitalitzar-se d’una forma important. El tram recta de vies de quasi 800 m i la seva proximitat tant

amb la C-17 com amb l’Eix Vic-Olot, obren la possibilitat de plantejar-ne la seva idoneïtat per exemple,

com a punt intermodal de mercaderies. Des d’una perspectiva comarcal aquesta hipòtesis té un cert sentit.

Si es convé en l’interès d’utilitzar els recursos existents abans de crear-ne de nous, i de situar les noves

infraestructures amb més proximitat als nuclis, per millorar la mobilitat general, la posició en tangència de

l’estació de Manlleu encaixa bé en aquestes condicions. Les estacions de Vic i de Torelló, estan molt més

encaixades dins de la trama urbana, raó per la qual una intermodalitat de mercaderies no sembla factible

en aquests punts.

No és menys cert, que la topografia de l’àmbit on s’insereix aquest creuament no és del tot amable, i que

d’entrada impossibilita qualsevol plantejament d’una ocupació extensiva entorn de l’estació, amb la qual

cosa és necessari estudiar bé el model d’implantació per determinar-ne la seva viabilitat. En qualsevol cas,

i a l’espera de les determinacions del planejament territorial (els plans directors i els territorials), el cert és

que l’àmbit de la Porta de Ponent, amb intermodalitat de mercaderies o amb intercanvi de passatgers,

resulta una important oportunitat per Manlleu

Un grau menor de complexitat és el que recullen les Portes Urbanes a Torelló i Vic, per ser el punt de pas

cap a les poblacions veïnes però també cap als enllaços de la Miranda i Gurb. La seva estructura urbana

poc té a veure, ja que s’emplacen sobre dos territoris clarament diferents. La Porta Urbana a Torelló s’ha

anat desplaçant amb el temps, amb l’extensió cap al nord del Pla Parcial el Serrallo. Tot i que s’hi

concentren encara alguns usos com la gasolinera o rentacotxes, el planejament en preveu un ús quasi

estrictament residencial. Sorprèn avui però, com aquest creixement s’entén més com una transició de

densitats (la ciutat densa, la menys densa i el camp) que com a resposta al punt d’accés. És així com el

conjunt de totes les edificacions entorn al giratori d’accés no volen reconèixer aquest enclavament, amb

edificacions baixes i aïllades que no tenen cap tipus d’entitat. La modificació del Pla del Nord, prolonga

aquest accés fins més al nord i és l’única opció de transformar la situació actual.

La Porta Urbana a Vic ha estat contràriament molt més estàtica, i amb prou feines ha sofert canvis des en

les dues últimes dècades. De fet, els vertaders canvis els proposava el Pla del vuitanta amb el traçat del

nou Pont de la Devesa, com una variant del recorregut pel Pont de Can Molas. Les seqüències de porta

són aquí duals: la primera es pot llegir en el tram de la via Ausetània, després del pas de la gasolinera i

fins al cap del Pont, amb una secció asimètrica de via: xalets a una banda i una sèrie de volums

desordenats en l’altra. En el pas del pont i la façana del Passeig del Ter, aquesta progressivament més

ordenada, se succeeix l’altra veritable seqüència de porta urbana. En qualsevol cas, el tema de Vista

Alegra com a lloc d’accés, tant en el seu recorregut per la via central, com des de la imatge dels seus

darreres com a façana meridional de la població, requereix sense cap mena de dubte un tracte especial.

Com a portes de tipus més local, situem els punts d’accés a Roda i a l’Esquirol. Són aquestes unes portes

urbanes que no han anat associades fins avui a enllaços extracomarcals, però que en les noves hipòtesis

d’un traçat intercomarcal per l’est de la Plana, poden adquirir una perspectiva diferent.

La Porta Urbana a Roda si que ha estat un lloc de canvis en els últims temps i fins a l’actualitat, quan

s’està desenvolupant la Unitat d’Actuació de La Salut. Altra vegada però, ni la urbanització ni la ordenació

d’aquest àmbit sembla massa atenta a l’especificitat d’aquest lloc. Segurament només l’escola Pompeu

Fabra, o fins i tot algunes construccions en sòl no urbanitzable poden ser llegides des de la perspectiva de

Porta. No s’hi observen, en canvi, cap tipus de les activitats de porta (gasolineres, hipermercats, etc.) que

si veiem en els casos anteriors.

Finalment la Porta Urbana a l’Esquirol té de comú amb l’anterior el fet de la seva “recent construcció”.

Per bé que pugui semblar una porta feble en termes de trànsit, és al mateix temps singular en tant que

porta al territori del Collsacabra, com un àmbit accessible únicament des d’aquest punt i des de la

carretera de Roda a l’Esquirol.


En els límits del nucli de Manlleu, l’extensió del Pla Parcial de El Verdaguer fins aquesta carretera,

conforma una nova imatge en aquest lloc, en què aquesta traça és la frontissa entre els usos residencials

de baixa densitat entorn al Pompeu Fabra i els nous usos industrials i terciaris. Aquests darrers si semblen

tenir una escala més pròpia de les portes contemporànies, malgrat que les seves façanes segueixin essent

molt impermeables en la seva relació amb la carretera. A banda de la instal·lació d’una gasolinera

multiservei en un punt prou estratègic dins d’aquest teixit de grans volums, aquesta porta té una segona

seqüència interessant (en la direcció interna del nucli urbà) amb les peces de gran dimensió del complex

de les piscines municipals i del parc de l’Arboretum. És pertinent remarcar aquí, que la porta urbana no ha

d’estar estrictament lligada als habituals usos de la “carretera-mercat”, sinó que pot ser d’allò més

pertinent la referència d’importants peces dotacionals que dignifiquin i donin identitat a aquests àmbits.

I.2. ENCAIX MUNICIPAL (tm)

1. la forma del territori

2. estructura de la propietat

3. infraestructures

4. edificacions, activitats i usos

5. Les unitats del territori


1. la forma del territori

1.1. altimetria

La importància de la forma del territori no rau només en la seva descripció física sinó en posar de manifest

les relacions que la topografia, la hidrografia i el medi natural en definitiva, tenen amb l’estructura dels

seus assentaments i de les diverses activats humanes que s’hi han desenvolupat, i d’aquí entendre la

relació de coherència que hi té la ciutat i els seus futurs creixements.

Des del plànol d’altimetria s’ha volgut reflexar les particularitats de la topografia. En aquest sentit, la

possibilitat d’estendre la població amb certa permeabilitat cap als terrenys situats al nord d’una manera

més fàcil i extensiva, i les poques facilitats topogràfiques a l’hora d’estendre’s al sud, expliquen molt bé el

perquè la vila no ha necessitat saltar enèrgicament a l’altra riba del riu al llarg de la història. La sempre

citada cota de referència a la Plana, en el cas de Manlleu es troba al voltant de la 500.

Els límits al nord vénen definits per un seguit d’entrades topogràfiques que es van concatenant amb les

rieres que s’escolen cap al riu. De la serralada de Niubò, on s’hi emplaça el santuari de Puig-Agut -que

representa la cota més alta del terme amb 594,2 metres-, es despleguen tres carenes que de llevant a

ponent es poden denominar com, la carena de El Perer entre el torrent del mateix nom i el Torrent Magí; la

segona, la que conformen el serrat dels Cagamànecs fins al serrat de Sant Jaume i el serrat del Camporat,

entre el torrent Magí i el Torrent del Poquí; i la tercera formada per la serra de Madiroles i el Serrat de Sant

Jaume de Vilamontà. A llevant, el serrat de Can Llac, el serrat dels Codonys, el pla de La Coromina fins a

Llafrenca conformen un límit topogràfic clar coincident amb el límit del terme municipal amb l’Esquirol. A

ponent, començant més amunt del serrat d'Espadamala amb les emergències del puig Guardial i el puig

de Les Alades i acabant amb l’altiplà on s’emplaça la Moreta, acompassen el Ter i el seu meandre i en

defineixen la topografia de ponent. Al sud, marcant el riu trobem l’altiplà del santuari de Palau, el serrat de

Puig-rodón i el de la Griera, després les planes del Fugurull, i finalment, després d’un sant topogràfic

important, les planes de El Duran i El Gelabert. A sud-est cal destacar la referència clara del serrat del

Vicenç ja en el terme de Masies de Roda.

Si fem referència als escolaments fluvials que desguassen al Ter tenim l’escorrentia del torrent del Poquí,

que configura un corredor d’aproximadament 300 metres d’amplada que recorre el terme en el sentit nord

sud des de la serra de Madiroles on rep aigües del torrent de Martorell, fins a desembocar al pas del pont

del ferrocarril, establint una clara partió entre el territori del meandre i la façana urbana de la vila. Aquest

corredor, amb una interessant vegetació de ribera, serà el pas natural que aprofitarà la traça del ferrocarril

i la traça de l’eix Vic-Olot. .Per altra banda, a llevant tenim un altre sistema format per la tríada del torrent


Magí, el torrent del Perer i el torrent de la Teularia que travessen tot el creixement industrial de La

Coromina fins a confluir artificialment al què és avui la plaça Sanglas Alsina i tots ú, baixar seguint la traça

del carrer Torrent de la Burina fins al riu, a l’alçada del meandre de la Devesa.

En aquest sentit el riu esdevé la traça física que més defineix la forma del territori de la vila. A través

d’aquest gir en quart de cercle, segueix endavant amb un tram recte des de la riera del Poquí, fins a un

segon meandre molt més tancat, el de la Devesa. En aquest tram d’encara no dos quilòmetres es disposa

la façana urbana de Manlleu. Es podria dir que les dues ribes del Ter són ben diferents, la riba que mira al

nord en el tram del meandre i fins arribar al torrent del Poquí, es conforma en una franja de 200 a 500

metres d’amplada, baixa i incunable, amb presència de boscos de ribera de gran valor paisatgístic, que

arriba fins al peu de la carretera de la Gleva, la qual conserva encara parcialment la plantació de plàtans

que acompanyaven el camí històric; en el tram urbà l’acompassen extensions arbrades que ressegueixen

el canal. A la riba del sud és més enlairada i va guanyant alçada al llarg del tram urbà fins a l’alçada de

Vista Alegre.

Les topografies infraestructurals es fan notar a la traça del ferrocarril, sobretot just abans d’arribar a

Manlleu, a la plana del Fugurull, dividint-la en dues unitats; així com també es fan molt evidents en la traça

de l’eix Vic-Olot, especialment a l’encreuament amb la carretera de la Gleva, accentuant encara més el tall

topogràfic entre l’altiplà de l’Urgell -on s’ubiquen cases tan emblemàtiques com La Roca- i les terres baixes

del meandre.

Finalment, les estribacions de la topografia del nord, es fan paleses a través de petits accents topogràfics

que avui ja han estat absorbits pel creixement de Manlleu i que podem considerar com a punts alts entre

els que figuren el desnivell de les cases unifamiliars al sud de l’estació, el salt topogràfic a l’inici del carrer

Rusiñol, el Cementiri, el puig on s’ubica el CAP, el Tanatori i l’Hospital, el giratori de El Serrallo, i a la zona

de La Coromina l’emplaçament de la pròpia casa del Verdaguer i l'elevació on s’emplaça la fàbrica Blue

Red, al costat de la casa El Mas Nou.

1.2. terres i aigües

Les línies de carenes i fondalades que es representen al plànol de terres i aigües emfasitzen els trets

característics de la forma física del territori. Tal i com ja hem dit abans, el torrent del Poquí -entès com al

corredor natural que travessa el terme en el sentit nord-sud, es presenta com una divisió clara entre dos

territoris força diferents. A llevant, on s’estén la vila, en una extensió de planes amb una directriu nord-sud

dictada pels escolaments de les rieres, i a ponent un territori sense rieres, conformat per un altiplà

esquitxat per turons prou significatius com el serrat de Sant Miquel, el Puig de les Alades, o el Puig

Guardial.

La posició de domini que suposen aquests punts careners, afegit a la distribució capil·lar dels camins,

converteixen aquests indrets en idonis per a la ubicació de les masies. El cas de la carena est del Torrent

del Poquí és un exemple d’una concatenació de masies començant des de dalt per Puig-Agut, Niubò i

Diumeres, seguint per Maians, Sant Jaume de Vilamontà i la Granja Sala, i finalment trobem la Granja de

Mas-Illa, la Teularia de Corcó, Corcó i el Poquí i Sant Esteve de Vila-Setrú.

Entre carenes, els indrets planers bons per al cultiu han estat planes de domini de masos tradicionals com

ara el pla de La Moreta, amb la Moreta o el Pedrís, els plans de Ca l’Escolà amb El Falgars o Can

Rosanes, el pla de La Roca amb la Roca de Clavelles o El Call, les feixes de La Comella, els plans de El

Poquí, els plans de El Camporat, els plans de El Mas, els plans de El Perer o els de Bellfort.

Pel què fa a l’àmbit a llevant del Torrent del Poquí, on es concentra el creixement urbà de la vila, tot i que

pugui semblar un àmbit aparentment homogeni, la petita incidència topogràfica de talls, inflexions, plans,

turons, juntament amb les clapes de vegetació distingeixen unitats territorials en les que s’incidirà més

endavant d’aquest capítol. Només citar les inflexions transversals que defineixen aquestes unitats clares

tant a nivell visual com a nivell de domini, delimitades entre les següents inflexions topogràfiques,

començant per la de El Poquí-Sant Esteve de Vila-Setrú, fins a la inflexió topogràfica de El Serrallo-Can

Baldiri, fins a la inflexió de Sant Jaume de Vilamontà-Granja Puiggordial i Granja Padrós, fins a la inflexió

del Perer i el Mas Nou, i finalment fins a l’indret de Bellfort i Can Titella.

Pel què fa a l’àmbit de ponent, es poden considerar també unitats dins la gran continuïtat del meandre.

Una primera des del pont del ferrocarril fins al tall que suposa la traça de l’eix Vic-Olot; una segona,

d’aquesta traça fins al pont de la Gleva -força ocupada malgrat les masses arbrades de gran valor-; la

següent del pont fins al punt on es tanca el meandre, al peu del Puig de Les Alades; finalment, caldria

considerar, en una cota superior a la del meandre, per sobre la carretera de La Gleva, la topografia

heterogènia de plans i petits turons que va des dels plans de La Roca de Clavelles a una banda de la traça

de l’eix, fins al serrat de Sant Miquel, als plans de La Moreta on hi ha l’abocador, fins a l’indret del Pla de

l’Aire.


1.3. pendents

L’estudi de pendents ens ajuda a observar amb major exactitud els canvis topogràfics i determina

clarament el grau de permissivitat física del territori davant de l’acció de l’home i la pràctica de l’ocupació

del sòl. Si bé ens ofereix una lectura que no difereix massa de la que ens descriuen els anteriors plànols,

ens ha semblat interessant assimilar els diferents gradients de pendent amb una pendent de referència

urbana, com ara són determinats trams de carrer de la vila. Per això s’estableix la següent relació, grafiada

segons els colors que s’indiquen,

Les pendents menors de 2% -grafiades amb color verd- són les pendents suaus dels camps de

conreu. La referència urbana d’aquesta categoria ve representada pel tram del Passeig de Sant Joan,

entre l’Avinguda de Roma i el giratori de El Serrallo a la sortida cap a Torelló, que té una pendent d’un

2%.

Les pendents de 2% a 5% -grafiades amb color blanc cru- es poden assimilar al tram de l’Avinguda

Diputació, entre el carrer Església i el giratori de l’Estació que té al voltant d’un 3%.

Les pendents de 5% a 8% -grafiades amb color groc- poden associar-se al tram del carrer Vilamirosa

entre els carrers Avinguda Diputació i Vázquez Mella, al voltant d’un 7,6% de pendent.

Les pendents de 8% a 12% -grafiades amb color taronja- correspondrien a la pendent que té el Pont

de Can Molas, d’aproximadament un 10%.

Les pendents de 12% a 15% -grafiades amb color vermell-, poc habituals a la vila, es poden

referenciar al carrer de la Baixada Bonet al barri del Dalt Vila, amb una pendent de 12,5%, entès com

un cas extrem en el cas de Manlleu

Les pendents majors de 15% -grafiades en color lila- ofereixen molta dificultat per als assentaments. No

hem trobat casos de vialitat urbana d’aquestes característiques. Aquesta categoria té gran interès de

cara a la descripció física del municipi.

La màxima pendent desglossa la topografia del terme en la carena que va del Puig Agut fins a la Serra del

Camporat que marca una límit clar al nord del municipi; la prolongació del salt topogràfic dels Serrats de

les Comes fins a la Moreta, definint el corredor del Torrent del Poquí per on es recolza la traça de l’Eix i

del ferrocarril; finalment la línia topogràfica nord-sud des dels serrats de l’Espadamala fins al Puig de les

Alades on s’obre el meandre acaba conformant el límit a ponent del municipi.

Des d’aquest diagrama de pendents, a part de detectar les inflexions topogràfiques descrites anteriorment,

ens interessa perquè distingeix inflexions urbanes. Dintre d’aquestes, a més de veure’s molt bé les

emergències puntuals de les parlàvem anteriorment, es pot veure la línia de salt topogràfic existent que va

des de l’estació fins a l’Hospital, i ve resseguida pels carrers Rusiñol, Vázquez Mella, carrer de Baixa

Cortada, carrer De la Font i carretera d’Olot. A l’alçada es distingeix clarament el Dalt Vila, origen de la

població.

Des de la discussió territorial, destaquen l’efectivitat de la línia topogràfica que acompanya el curs del Ter

al llarg del recorregut dins del terme, responsable de desviar el curs del riu, així com el petit salt topogràfic

lineal que acompanya el camí de La Gleva, que aconsegueix separar l’extensió de les terres baixes del

meandre de les planes superiors.


2. estructura de la propietat

Realitzar aquest estudi de l’estructura de la propietat ens serveix per descriure la fragmentació del territori

des d’un punt de vista cadastral. Morfològicament ens interessa per avaluar el grau d’homogeneïtat de les

diferents propietats d’un mateix propietari i veure que exceptuant casos molt poc rellevants, no es dóna

una localització dispersa.

Abans de tot, cal puntualitzar dues coses, la primera és que tot i que la base de cadastre de rústica sobre

la qual s’ha realitzat és recent, no està del tot actualitzada i per tant, en aquesta fase del document, no ens

interessa tant una perfecta exactitud de les dades sinó que ens interessen les conclusions generals que es

poden extreure, respecte a la morfologia del territori. Per tant, la persona física de les propietats privades

no ens interessa més que per poder mesurar-ne l’ocupació en el territori, i poder establir en graus

dimensionals aquesta fragmentació.

Una segona premissa és la diferència que pugui haver-hi en el càlcul de les superfícies respecte a les

obtingudes des del planejament. En aquest sentit, si ens referim a la taula de dades generals del capítol de

planejament del present document on s’estableix un total de 1375 ha. de sòl no urbà per 311 ha. de sòl

urbà, comprovarem que existeixen discordances amb el total de sòl no urbà provenint del cadastre amb el

que es treballa, de 1398 ha. Aquesta diferència de 23 ha es localitza majoritàriament en les parcel·les que

conformen el límit del terme, en les quals es veu necessària una rectificació.

Dades Generals Planejament vigent 2oo4

Sòl No Urbanitzable + Sòl Urbanitzable 13.748.194 81,56% Sòl Urbà 3.107.393 18,44%

Terme Municipal 16.855.587 100,00% Dades Generals Base Cadastral

Sòl No Urbanitzable + Sòl Urbanitzable 13.981.746 81,82% Sòl Urbà + sistemes 3.107.393 18,18%

Terme Municipal 17.089.139 100,00%

Per tant, si prenem excepcionalment aquests valors veurem que no difereixen massa quant a

percentatges. Es tindran en compte la dimensió de les propietats privades per una banda, que representen

el 75,83% de la superfície del terme i concentren 179 propietats dels 184 propietaris del sòl no urbà, en

una superfície de 1.296 hectàrees de sòl. I per l’altra les propietats públiques, molt escasses, que

representen el 6% del terme municipal i concentren en només 5 propietats (entre Generalitat, Diputació,

Junta d’Aigües, Renfe i Ajuntament), una superfície de 114 hectàrees de sòl.

ESTRUCTURA DE LA PROPIETAT EN EL SÒL NO URBANITZABLE

SÒL NO URBÀNº PROPIETARIS mitja TOTAL

m2 Ha % ha/prop.

PROPIETATS PRIVADES

de 0 a 0,5 Ha 33 propietaris 84.127 8,41de 0,5 a 1 Ha 30 propietaris 229.593 22,96de 1 a 2 Ha 33 propietaris 468.745 46,87de 2 a 5 Ha 30 propietaris 960.095 96,01

de 0 a 5 Ha 126 propietaris 68,5% 1.742.560 174,26 12,5% 1,38 10,20%



més de 20 Ha 19 propietaris 10,3% 7.697.146 769,71 55,1% 40,51 45,04%

TOTAL 179 propietaris 97,3% 12.959.223 1.295,92 92,7% 75,83%

PROPIETATS PÚBLIQUES

de 0 a 0,5 Ha 2 propietaris 1,1% 68.325,40 6,83 0,5% 3,42 0,40%

de 5 a 10 Ha 1 propietaris 0,5% 54.090,20 5,41 0,4% 5,41 0,32%

més de 20 Ha 2 propietaris 1,1% 900.107,00 90,01 6,4% 45,01 5,27%

TOTAL 5 propietaris 2,7% 1.022.523 102,25 7,3% 5,98%

184 propietaris 100% 13.981.745,79 1.398,17 100,0% 81,82%

SÒL URBÀ 3.107.393,00 310,74 18,18%

TOTAL 17.089.139 1.708,91 100,00%

Font: Base Cadastral dels Serveis Tècnics de l'Ajuntament de Manlleu

SUPERFÍCIE PROPIETATS


2.1. Propietats privades Per detectar la localització de les propietats segons la mida s’estableixen quatre categories bàsiques. Una

primera que comprèn les propietats de dimensió fins a 5 hectàrees, a les quals s’atribueix una dinàmica

molt poc extensiva. Una segona categoria comprèn les que van de les 5 hectàrees fins a les 10 hectàrees i

se’ls atribueix una dinàmica similar. La tercera categoria correspon a les mides entre les 10 i les 20

hectàrees, capaces d’albergar una certa activitat extensiva i finalment una quarta, les majors de 20

hectàrees que tenen un major potencial de sòl. Si bé més endavant veurem la relació i la no-relació que té

la dimensió de les propietats respecte a l’activitat agropecuària, cal fer notar que la mida de la propietat en

aquest capítol l’entendre’m com a capacitat i potencialitat. La permissivitat a l’hora de poder actuar en els

sòls no urbans vindrà determinada per la quantitat de propietaris i la magnitud de les seves propietats. La

presència de pocs propietaris que controlin la totalitat d’uns determinats sòls, respecte al control d’aquests

sòls per una multitud de propietaris, fan pensar en una major o menor facilitat de gestió.

De la localització de les propietats privades de dimensió fins a 5 hectàrees. La seva distribució no és

massa dispersa, és més, acostumen a agrupar-se entre elles al voltant de determinats indrets com ara es

pot observar que es concentren en la franja de contacte amb el límit del sòl urbà, en major part al sud de la

Font de Tarrés i al voltant de la carretera de La Gleva. En el límit sud del terme també es concentren

alguns casos. A part d’aquests, pocs casos aïllats que calgui destacar. En aquest conjunt es concentren,

únicament el 10% del terme (174,26 hectàrees), dues terceres parts dels propietaris privats, el 68,5% (126

propietats). A cada propietari li correspondria de mitja 1,38 hectàrees.

En el grup de propietats privades que comprenen les mides entre les 5 hectàrees i les 10 hectàrees es

localitzen en el 7,31% de la superfície municipal (124,91 hectàrees), el 9,8% dels propietaris (18

propietaris). Estableixen una mitja de 7 hectàrees per propietari. La seva localització no difereix massa de

l’anterior grup pel què fa a la ubicació pròxima al límit al nord del sòl urbà, emplaçaments colindants amb

la carretera de La Gleva i una desena de propietats al sud, que limiten amb el terme municipal. Fins aquí,

aquests dos grups no representen ni un 20% de la superfície total del terme, concentrant però el 78% de

les propietats del sòl no urbà.

El tercer conjunt de propietats de mides compreses entre 15 i 20 hectàrees, aglutina en 16 propietats

(8,7%) i el 13,1% del total del sòl municipal (227 hectàrees). La mitja de sòl per propietari està al voltant de

14 hectàrees. La seva localització difereix substancialment de les dues anteriors situant les propietats

allunyades del sòl urbà, limitant el terme municipal al nord, conformant una corona. A l’àmbit del meandre,

es troben cinc propietats, tres a la zona de l’estació, una a l’encreuament entre la carretera de la Gleva i

l’Eix Vic-Olot, i una cinquena a la colònia Casacuberta al pla de Ca l’Escolà. Al sud en canvi, a l’altra

banda del riu, no se’n localitza cap.

El quart grup de propietats privades majors de 20 hectàrees suposen gairebé la meitat del sòl municipal

(45%) a mans d’únicament 19 propietaris, un 10% del total. La seva localització ocupa la corona intermitja

entre el límit del sòl urbà i el límit de terme en la part de ponent i del nord. Conformen una franja contínua

homogènia que travessa el municipi d’est a oest. Només destacar, al sector del sud, dues propietats que

ocupen gairebé la totalitat del terme situat a l’altra riba del riu, apropiant-se de la plana del Fugurull i la

plana de Puig-Rodón. Finalment, només citar dues propietats d’aquest grup, situades al sud de la

carretera de l’Esquirol. Per tant ens trobem en la situació de que el 45% del sòl no urbà (769,71

hectàrees) està a mans de 19 propietaris establint una mitja de 40,5 hectàrees per propietari.

2.2. Propietats públiques

Respecte al total de propietats del sòl no urbà representen únicament el 2,7% (5 propietats) entre les que

figura la Generalitat de Catalunya amb la propietat de la carretera de l’Esquirol; la Diputació de Barcelona

amb la carretera de La Gleva i la de Roda; la Renfe amb la propietat de terrenys a l’estació i la traça de les

vies; la Junta d’Aigües de la Generalitat amb el riu i els torrents i finalment, l’Ajuntament que posseeix la

propietat dels camins, els terrenys de la Depuradora i els terrenys per al nou cementiri de Niubó. Totes

elles no són més de 102,25 hectàrees, un 6,6% de la totalitat de sòl municipal.

PROPIETARIS PÚBLICS

GRUPS PROPIETARICOGNOMS, NOM m2 Ha m2 Ha

de 0 a 5 Ha 0 1 GENERALITAT OBRES PUBLIQUES 19.645 1,96 1,92%0 2 R E N F E 48.681 4,87 4,76% 68.325 6,83

de 5 a 10 Ha 0 3 DIPUTACIO BARCELONA 54.090 5,41 5,29% 54.090 5,41

més de 20 Ha 0 4 AJUNTAMENT DE MANLLEU 444.174 44,42 43,44%0 5 JUNTA AIGUES GENERALITAT 455.933 45,59 44,59% 900.107 90,01

TOTAL 1.022.523 102,25

Font: Base Cadastral dels Serveis Tècnics de l'Ajuntament de Manlleu

SUPERFÍCIE PROPIETAT SUPERFÍCIE TOTAL


2.3. La relació de la dinàmica agropecuària amb la mida de la propietat

Malgrat que sembli que es pot establir una relació proporcional entre la mida de la propietat i la magnitud

de l’activitat agro-ramadera que desenvolupen les seves masies i granges, cal afirmar que en el cas de

Manlleu és inexistent, tal i com es pot veure en el plànol tm11. En aquest plànol on es creuen els dos

grups de propietats privades de mides superiors de 10 hectàrees amb els casos d’activitat de major

dimensió de l’explotació segons UR (a partir de 360) és possible contrastar aquesta coincidència i veure

que només es dóna en la meitat dels casos.

En sis dels casos hi ha una correspondència directa entre la dimensió de la propietat amb el grau

d’activitat agropequària. Aquests casos més extensius es localitzen, primerament a l’est, amb els casos

d’El Perer, Can Codonys i Mas Rovelló; més al sud amb La Cavalleria; i finalment a ponent, on trobem els

casos rellevants de El Poquí i La Moreta.

Els altres sis casos no corresponen gens a la mida de la propietat i per tant, podríem parlar d’explotacions

més concentrades o d’explotació més intensiva a les cal atribuir una dinàmica específica pròpia d’un altra

disciplina. Es localitzen a l’est on trobem la Granja Aguilar, la Granja Pujadas situades sota la Font de

Tarrés; al nord on es situa la Granja Illa, el Serrallo i el Benet; i finalment a ponent, on es localitzen els

casos de Can Solà i de les Granges del Ter. Alguns d’aquests casos, ocupen poc més que l’explotació en

sí mateixa.

Per tant, no es pot establir una correspondència clara, al menys pel què fa a l’ocupació, que expliqui la

dimensió de l’activitat en el sòl no urbanitzable. Òbviament, com ja s’ha apuntat en el capítol d’activitats en

el sòl no urbanitzable, el tipus d’explotació ramadera dedicada al porcí és molt intensiva i no necessita de

gran extensió de terreny.

3. infraestructures 3.1. Sistema d'infraestructures

Quan parlem d’infraestructures fem referència sovint als grans canals de trànsit pròpiament dits:

autopistes, carreteres, ferrocarril, etc. No obstant, el sistema d’infraestructures no es pot reduir només als

elements de major dimensió en termes de trànsit, sinó que, des del punt de vista de l’anàlisi del territori,

tenen també una gran importància els elements de la xarxa més menuda.

En aquest apartat, ens disposem a analitzar successivament les característiques de les infraestructures

que travessen i estructuren el territori de Manlleu, segons la classificació que s’ha proposat: vies principals,

vies locals i comarcals, ferrocarril, canals i camins. Hi hauria encara una xarxa d’infrastructures molt més

especialitzada, la de serveis, que no s’ha pogut tenir en compte aquí per no estar recollida en la cartografia

del terme municipal (i que en el seu segment urbà serà contemplada en una fase posterior de la redacció

del P.O.U.M.).

Si ens fixem en primer lloc en les que podríem anomenar com a grans infraestructures podem

considerar que Manlleu té un bon nivell infraestructural dins del marc dels municipis de les planes interiors

de la Catalunya Central. En el nou escenari que s’obre ara per Manlleu (i que s’ha de fer palès en un futur

no llunyà) se sumen dins del seu terme municipal el pas de la C-17 com a eix rodat principal de connexió

nord-sud, amb el nou Eix Vic-Olot, i la traça del ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. Si a això li sumem la

proximitat amb l’Eix Transversal C-25, podem considerar com a bona la situació del municipi respecte a les

grans infraestructures, sobretot si ho comparem amb l’escenari municipal de fa un parell de dècades.

El ferrocarril.

La històrica línia Barcelona-Puigcerdà, travessa verticalment el territori de la Catalunya Central passant

per la Plana de Vic, el Ripollès i arriba a França travessant Toses, com una variant del recorregut més

amable que passant per Girona arriba a Portbou per la costa.

La traça del ferrocarril s’insereix en un àmbit central del terme municipal, i en l’extrem occidental del nucli

urbà, buscant la inflexió territorial que descriu el pas del Torrent del Poquí. A les planes del sud, el tren

busca també algun element on recolzar-se, però acaba esdevenint una traça secant molt més important

que fragmenta de forma important aquest territori.


Al nord, la referència del tren és també molt important, i de fet representa per molts el límit del nucli de

Manlleu. Efectivament la mateixa ciutat que va arribar fins a l’estació molt tard, cap als anys 40 del segle

XX, no ha sabut mai saltar aquesta traça. I és que, a les habituals dificultats de travessar les traces

ferroviàries, s’ha de sumar aquí la seva posició específica respecte a l’estructura territorial que hem

comentat abans.

La potencialitat del ferrocarril com a traça no rodada nord-sud, topa amb el mal estat d’aquesta línia. No

només per les seves lògiques dificultats de travessar al nord els Pirineus, sinó també pels equilibris que ha

de fer aquesta pel pas estret del Congost. No obstant, algunes actuacions recents, com l’important

projecte de transformació de l’estació de Vic, o la modesta millora de les vies a partir de Manlleu i en

direcció nord, podrien ser simptomàtiques d’un canvi de política, per una potenciació real d’aquest traçat,

que es recull també en el Pla Director d’infraestructures Ferroviàries de la Generalitat de Catalunya.

La Nacional C-17 i l’Eix Vic-Olot C-37

La Nacional C-17 (antiga N-152) és la traça rodada paral·lela al ferrocarril, com un eix nord-sud, que té en

les terres de la Catalunya Central el seu homònim en l’Eix del Llobregat. En el cas de Manlleu, aquesta ha

estat sempre una traça tangencial, que no arriba a travessar el Ter, tot passant pel terme de les Masies de

Voltregà. La tradicional relació amb aquesta traça doncs, no s’ha produït mai d’una forma directa, sinó a

través de la carretera de la Gleva, complementàriament a través de Vic, on s’anava a connectar també

abans que existís el desdoblament fins a Can Pantano.

Segons el projecte de la nova variant de les Masies de Voltregà, la C-17 trepitjarà el terme de Manlleu,

amb el nus a l’alçada de la Roca de Clavelles (ja construït) on també s’enllaçarà amb la Vic-Olot. Aquest

fet no suposa un canvi substancial en l’accessibilitat del municipi respecte a la situació actual, i sí que

incideix en canvi a fragmentar encara més el territori de Ponent. Es contempla un traçat que des d’aquest

nus enfila cap al nord, passant pels plans de sobre el Falgars i trepitjant l’àmbit forestal entorn al Puig de

les Alades, creuant el riu en direcció a les antigues hortes del Despujol.

L’Eix Vic-Olot és una nova via important que busca ser una variant de les noves traces transversals. per

connectar els territoris de la Catalunya interior. Més enllà de la connexió amb la Garrotxa, aquest eix

s’entén com una connexió d’un abast superior que connectarà també França amb Espanya. L’abast de la

seva repercussió és encara una incògnita i de fet molt recentment se n’ha discutit la seva necessitat per

l’important impacte del seu traçat en el polèmic túnel que travessa Bracons.


En qualsevol cas, la seva incidència si que és una novetat per Manlleu, i ha obert noves expectatives pel

territori de ponent. El seu traçat aprofita el desnivell topogràfic entre el meandre i la plana superior, on se

situen les masies, en un punt especialment conflictiu per la repercussió que té sobre el paisatge i per

l’amenaça que ha significat per les antigues masies, especialment per la Roca de Clavelles, que és la

principal referència històrica d’aquest entorn. Superat el tram en que aquesta plana és clarament

segmentada al nord i sud del Serrat de Sant Miquel, la via va a buscar novament el corredor lineal que

defineix el Torrent del Poquí i on s’insereix també la traça del ferrocarril.

Aquesta carretera ofereix una nova visió del terme de Manlleu, ja que passa en un punt més elevat

respecte al ferrocarril, i dóna una nova perspectiva dels masos del Poquí i de Corcó, així com també del

corredor fluvial del torrent. Sobre la incidència en termes d’accessibilitat, a través dels nusos de la Miranda

i de la Gleva, ens remetem al que s’ha exposat anteriorment en l'apartat d'accessos i portes urbanes.

Les carreteres locals i comarcals Una jerarquia de trànsit menor és la que representen aquests traçats, que tenen per contra una gran

importància en termes d'estructura territorial. Representen els canals de connexió de Manlleu amb els

territoris veïns i els seus traçats conserven en gran mesura el seu recorregut inicial.

Si des del punt de vista local es poden entendre aquestes com a traces radials des del casc històric, que

han tingut una gran importància pel creixement de la ciutat, des del punt de vista comarcal, es pot

entendre que és Manlleu, de fet, el nucli que se situa en el creuament de les vies.

S’ha explicat com el nucli original de la població es pot entendre com a punt de confluència històric del pas

obligat del riu Ter en direcció nord-sud (de connexió amb França, a través del Ripollès) i entre els territoris

de la Garrotxa i el Pla del Bages, a través dels sistemes del Collsacabra i del Lluçanès-Moianès. Sigui com

sigui, la importància d’aquests traçats segueix vigent avui a l’escala de relació entre nuclis veïns i com a

traces que es converteixen en avingudes i passeigs en el seu tram urbà.

A l’oest la carretera de la Gleva BV-4608 s’insereix amb gran precisió en la inflexió entre el meandre i la

l'altiplà superior, i ha articulat d’una forma molt clara aquest territori, comunicant-lo amb el Voltreganès i el

Lluçanès. Fins fa ben poc, aquesta via ha conservat a més el seu caràcter original, amb les típiques

plantacions de plàtans que donen ombra a aquesta carretera. Han estat en aquest sentit l’operació

industrial de la Comella per una banda i la intersecció segregada amb l’Eix Vic-Olot per l'altra, les que han

suposat modificacions molt substancials que han desfigurat clarament el seu caràcter original.

Travessant el nucli, la transversalitat d’aquesta traça té una doble ramificació en la ròtula urbana que és la

Plaça Sanglas Alsina, amb les carreteres de Roda (BV-5222) i d'Olot (B-522). La carretera de Roda, d’un

abast més local, comunica els dos nuclis passant al nord del Vicenç i conserva també un traçat d’un cert

valor paisatgístic. La carretera d’Olot, en canvi té un abast comarcal, i es dirigeix a la Garrotxa passant per

l’Esquirol i la Salut. No cal dir que el nou eix relegarà encara més la importància d’aquesta carretera en

termes de trànsit (quan de fet, ja pel seu difícil traçat no ha sigut mai una fàcil alternativa a la comunicació

entre les dues comarques). El seu valor però, cal que sigui mesurat en relació a la connexió amb l’Esquirol

com un nucli d’estretes relacions amb Manlleu, i com a porta a l’inaccessible territori del Collsacabra, com

un àmbit que queda al marge de les grans infraestructures i que conserva un gran potencial paisatgístic.

També la carretera de Torelló (BV-525) ha vist substancialment modificar el seu paper en el marc

comarcal amb la posada en funcionament del nou Eix, que intersecta amb aquesta via i desvia el trànsit

Torelló-Vic per la nova autovia. El nou enllaç de la Miranda, en canvi, la converteix en tram d’accés des del

Manlleu del nord.

Finalment al sud la carretera de Vic (BV-522) segueix essent un traçat eficaç en la relació rodada entre les

dues poblacions principals de la comarca, amb la seva paradigmàtica recta al mig de la qual es produeix

l’enllaç amb l’Eix Vic-Olot. Com hem comentat però, el difícil pas del riu per l’antic Pont de Can Molas

segueix dificultant avui l’encaix d’aquesta traça amb el nucli urbà de Manlleu.

Els canals

Una categoria substancialment diferent d’infraestructures engloba el conjunt de canals que té Manlleu en

l’extensió del seu terme municipal. Relacionats amb l’activitat industrial, aquestes són unes interessants

obres hidràuliques que juntament amb les rescloses sobre el riu, tenen un valor patrimonial inherent i una

capacitat d’articulació territorial molt important. Segueixen essent encara avui, quan l’activitat industrial a

les antigues fàbriques ha deixat d’existir, una font de generació d’energia molt preuada a través del

sistema de turbines.

Si s’han destacat bastament les virtuts del Canal Industrial com una traça cabdal pel desenvolupament del

Manlleu Industrial i pel seu potencial regenerador de cara al futur de la vila, també els canals que recorren

el territori de l’oest i del sud, tenen unes característiques assimilables dins del context territorial.


Al sud, el canal de Can Rifà, és un element característic singular en la plana que defineix el meandre del

Ter en aquest punt, i es relacionaria amb els que trobem més enllà del terme de Manlleu, com el de

Malars. La seva resclosa regularitza el cabal en aquest segment del riu i conforma un paratge

especialment interessant.

A l’oest els canals de Ca l’Escolà i de la Colònia Rusiñol defineixen recorreguts més llargs que

l’anterior, en traçats molt acostats al riu, en el que s’integren algunes hortes, plantacions de plàtans o la

vegetació de ribera. A través de les seves rescloses participen d’una forma activa en l’artificialització del riu

i del seu paisatge, tot conformant una unitat territorial d'un valor apreciable. Finalment la resclosa del

Dolcet, s’acompanya també d’un canal amb un recorregut únicament paral·lel a la mateixa fàbrica.

Els camins Tornant a la funció comú de les infraestructures com a canals de trànsit, els camins configuren la xarxa

més menuda de l’accessibilitat i s’estenen d’una forma important per tot el territori. És per això que són

objecte d'especial d’atenció en el següent apartat.

3.2. L’estructura i jerarquització de camins

Els camins són les principals traces d’articulació del territori i permeten l’accessibilitat als seus diferents

punts. Així mateix són uns interessant elements de connexió entre el territori rural i urbà, esdevenint llocs

d’expansió dels recorreguts urbans, principalment d’aquells relacionats amb el lleure. La topografia

relativament plana del terme de Manlleu, així com el gran nombre d’assentaments rurals del territori,

comporten una densitat molt important d’aquest tipus d’infraestructures en la totalitat del seu terme.

La jerarquia d’aquesta trama tan fina podria ser llegida des de diferents punts de vista. El primer i més

immediat, el funcional, ens portaria a considerar que aquells camins de primer ordre són els que es troben

pavimentats, essent per això els que tenen un grau d’urbanització més consolidat. Entre aquest trobaríem

a ponent el camí a la Moreta, al sud el camí de la Casanova dels Silos i a llevant (i ja al terme de

l’Esquirol) el de la Coromina que s’enfila cap a Puig-Agut. És evident doncs en aquest cas, que tot i que el

grau de pavimentació d’aquestes traces té a veure amb la seva funcionalitat i amb una certa idea

d’importància no resulta un criteri suficient per explicar l’entramat complex que és aquesta estructura.

Un altre ordre de lectura, que és el que més ens ha interessat, passa per no considerar tant les

característiques específiques de la secció dels camins, sinó el potencial que se'ls hi atorga des de la visió

del conjunt de la xarxa: quins àmbits connecten, per quines masies passen, en quant es distancien de la

resta de camins més o menys paral·lels, etc. És a dir, que la jerarquització que es proposa s’ha de llegir

des de l’òptica conjunta i no des de les característiques específiques de cada element en sí.

La lectura que s’ha fet sobre la forma del territori té molt a veure amb l’estructura dels camins. Al nord, la verticalitat de les rieres i de les carenes té una clara traducció en les traces també verticals dels camins,

que es desvien cap a ponent i llevant, per la influència radial del nucli, resseguint en qualsevol cas els

careners. A l’oest, l’estructura és molt més complexa, i al traçat que recorre paral·lelament el corredor

fluvial passant pel Pla de l’Aire, se suma un traçat circular que reconeix la particular topografia entre les

terres baixes del meandre i la plana agrícola superior. Finalment al sud, la importància de la verticalitat del

que seria l’antic camí a Vic, se subordina a la difícil però tant interessant continuïtat de les traces horitzontals, que superen les fractures que fan en el pas per aquest àmbit les traces del ferrocarril, de la

carretera de Vic i del mateix riu en el seu tram més meridional.

L’anàlisi del conjunt de totes les traces ens ha portat a considerar fins a quatre categories de camins, així

com indicar-ne algunes possibles continuïtats que entenem que seria molt interessant de recuperar (traces

discontínues en el plànol).


a. camins principals. S’han inclòs aquí les traces que entenem com a més estructurals dels territori,

i que corresponen als esquemes que s’han definit anteriorment per a cadascun dels àmbits del

terme municipal. Citem:

A l’oest, el camí de Mas Camps i el camí de la Coromina des de Font de Tarrés.

Al nord, el camí de Can Codonys, camí de Torrents, camí de Puig Agut, el camí de Madiroles i els

camins de Corcó i del Poquí.

A l’oest, el camí a la Moreta (cap al Pla de l’Aire) i el camí del Falgars (que tancaria un cercle amb

la carretera de la Gleva),

Al sud, el camí de la caseta de Puig-rodón o de la vora del Ter (parcialment desaparegut), el camí

del Fugurull (que podríem anomenar “del mig”) i el camí de la cooperativa (que podríem anomenar

“de dalt”).

b. camins connectors. Són unes traces que tenen també una rellevància molt gran pel fet que

reforcen el caràcter reticular de l’estructura de camins. Si en el cas anterior s’han determinat una

sèrie de traces en sentit unidireccional per a cada àmbit territorial (transversals, radials, verticals),

els camins connectors suposen una jerarquia molt complementària que se situa perpendicularment

al sistema de jerarquia anterior.

c. camins secundaris. Tot i tenir característiques de continuïtat importants i una secció que és

sovint suficient, no s’han inclòs en els sistemes de jerarquia superior per assignar-los un paper

menys rellevant des de l’òptica de l’estructura general de tota la xarxa de camins.

d. camins cul-de-sac. Són aquells que tenen una continuïtat menor i que són entesos com a

fragments molt acotats que permeten únicament l’accessibilitat a un punt molt determinat (sigui

una construcció o un camp). En ocasions no es tracta de culs de sac pròpiament dits, però sí de

traces “redundants” o “bucles” que suposen una variació poc substancial respecte a una traça

paral·lela.

4. edificacions, activitats i usos 4.1. Construccions i àmbits d'ocupació al Sòl No Urbanitzable

Les edificacions situades en l’anomenat sòl no urbanitzable s’emplacen en més d’un centenar

d’assentaments, i corresponen majoritàriament a construccions de caràcter agro-ramader. Si hem parlat

tradicionalment de les masies que colonitzen el territori de tota la Plana, actualment trobem una varietat

d’assentaments més diversa que ja no respon només a la tradicional imatge del mas català que organitza

el territori agrari, sinó que altres activitats i altres formes construïdes hi conviuen conjuntament.

A la important constel·lació de masies històriques se li ha sumat amb el pas del temps noves construccions

que poden tenir més o menys a veure amb l’activitat agrícola. Per una banda destaquem les construccions

d’un caràcter essencialment residencial, que en el cas de Manlleu, no tenen un pes massa important.

Aquestes s’han emplaçat sovint en relació a una carretera (la de la Gleva), però també en funció de

lògiques de tipus més individual.

Algunes variacions d’aquesta casuística són els nous habitatges que es construeixen en relació a un

assentament anterior (és el cas del nou habitatge per un familiar, o d’aquell que substitueix en les funcions

residencials a l’antiga masia) o d’un nombre significatiu de construccions relativament noves (construïdes

fa només algunes dècades) que s’autoanomenen “mas” i que desenvolupen una activitat agro-ramadera

(cas del Mas Bruguera o del Serrat de Sant Miquel).

Malgrat que la determinació del valor patrimonial de cadascun d’aquests elements serà objecte específic

del catàleg que acompanyarà el Pla en la pròxima fase de desenvolupament, cal destacar aquí el valor

d’algunes d’aquestes construccions que tenen ja uns segles d’història. És el cas del Fugurull o de la

Rierola al sud; de la Roca de Clavelles a l’oest:; i del Poquí, de Corcó, de Maians i de Bellfort al nord.

Destacable també pel seu valor com a referència col·lectiva i pel seu interès històric i arquitectònic, és

el cas de les ermites, com a edificacions que s’assenten sobre aquest territori. Sant Julià de Vilamirosa al

sud i al nord, Sant Esteve de Vila-setrú, Sant Jaume i Puig-Agut, una tríada que se situa sobre una

mateixa línia territorial que s'evidencia des de la perspectiva que es té d'aquest territori just abans d'entrar

a Manlleu per la zona oest.

Unes altres peces d’especial rellevància són les construccions industrials, i principalment aquelles que

estan en relació amb el riu i que tenen també un especial interès des del punt de vista del patrimoni.

Caldria fer esment aquí de la Colònia Casacuberta, de la Colònia Rusiñol i del Dolcet (a més de Can

Llanes i de Can Buixó, incloses de fet en el sòl urbà).


No obstant, una de les principals peculiaritats d’aquest paisatge és la presència repetida dels coberts de granges com a construcció més habitual en el sòl no urbanitzable. La seva importància és fruit de

l’important desenvolupament de la ramaderia intensiva dels últims anys i han pres una notabilíssima

dimensió que en molts casos poc té a veure amb els assentaments originals. Aquestes construccions, que

habitualment tenen una qualitat constructiva i arquitectònica nula, es col·loquen més o menys

adequadament en relació als antics masos, però també ho han fet de forma aïllada, buscant sovint

optimitzar la seva accessibilitat i independitzant-se definitivament de qualsevol relació amb construccions

preexistents. El cas de les granges entorn a la carretera de la Gleva és representatiu en aquest sentit.

El conjunt de tots aquests elements s’han categoritzat en funció del seu ús i se n’ha delimitat un cert àmbit

d’influència. És així com es defineixen els àmbits agro-ramader, industrial i residencial exclusiu. Fora

d'aquests, mancaria encara fer esment d'un seguit d’activitats, d’un caràcter més esporàdic, però que

s'estableixen també sobre aquest mateix territori.

Un exemple serien les instal·lacions, com a conjunts que necessiten una posició específica fora dels

nuclis urbans. La depuradora, situada als terrenys del Gelabert o l’estació transformadora de Sant Jaume

s’inclourien en aquest grup.

Un últim grup d’àmbits, aquest més extensiu, el conforma un conjunt d’activitats de difícil classificació i que

hem denominat com a paraindustrials, que inclourien les plantes d’extracció d’àrids, com la del Falgars,

la zona de desballestament d’automòbils que s’amaga al costat del torrent del Poquí, a l’alçada de la

Granja Illa; l’abocador de runes al costat de la Moreta, la planta de Fervosa, o alguns àmbits de venta

“extensiva” com la de materials o la de “productes de jardineria”.


4.2. El gradient de les explotacions ramaderes

D’acord amb la rellevància de l’activitat de la ramaderia intensiva i la seva repercussió sobre l’estructura

territorial de Manlleu, s’han volgut observar els gradients de les explotacions ramaderes en funció de les

dades que ha facilitat la mateixa oficina de Medi Ambient de l’Ajuntament.

El cens complet actualitzat a setembre de 2004 comptabilitza fins a 84 granges en el total del terme de

Manlleu. Aquestes es classifiquen en funció de les denominades UR - Unitat Ramadera, que malgrat que

tingui una traducció directa en la generació de residus dels animals, ens resulta útil en tant que és un

concepte unitari que fa referència a les diferents espècies i que es relaciona clarament amb l'espai

d'ocupació dels diferents tipus de bestiar.

Capacitat N. Explot. UR % Petita (<120 UR) 39 2.451 14,20 Mitjana (120<UR<360) 32 7.406 42,92 Gran (360<UR<500) 6 2.448 14,18 Molt Gran (>500 UR) 7 4.952 28,70

Totals 84 17.256 100

L’informe del l’Oficina de Medi ambient ofereix unes dades i gràfiques que s’han volgut reproduir aquí i que

ofereixen una imatge molt clara de la situació que intentem descriure:

1. La majoria de les explotacions són considerades com a petites i mitjanes, mentre que només un 15%

del total són grans o mot grans. No obstant, només aquestes 13 explotacions concentren pràcticament la

meitat de la capacitat total de tot el municipi.

2. Malgrat que el nombre d’explotacions exclusivament porcines representin només un 38%, la distribució

UR segons tipologia d’explotació eleva el mateix percentatge al 75%, dada que il·lustra molt bé la

important dimensió de les explotacions destinades al sector porcí.

Des del nostre punt de vista, ens ha interessant localitzar aquestes explotacions i mesurar-ne el seu

gradient. És així com s’elabora un plànol de "grafos" que per una banda fa referència a la dimensió de

l’explotació segons els paràmetres que s’han establert, i per l’altra il·lustra el percentatge UR de cada

explotació destinat a diferent tipus de bestiar (porcí, boví, oví o altres). Una altra vegada aquest plànol

reincideix en la importància de la cabana porcina (en taronja) i l’excepcionalitat de la resta de casos

(caldria citar com a excepció més rellevant el cas de la Moreta com única gran explotació no destinada al

sector porcí).

La distribució de l’activitat als diferents sectors és important de cara a fer una certa diagnosi de cadascun

dels àmbits, és per això que s’han agrupat les explotacions per àmbits obtenint els següents resultats:

En primer lloc caldria destacar el fet que al sector de Font de Tarrés s’emplaci encara el 13.6% del total de

la cabana de bestiar de Manlleu, fet que evidencia la persistència de l’activitat ramadera en un sòl que

exigeix una transformació imminent.

Respecte a la resta dels àmbits destacaríem que és principalment en els àmbits nord i oest on es troba un

major nombre d'aquestes explotacions, essent l’àmbit de ponent el més densificat en el seu sector més

pròxim a la carretera. Al nord, en canvi, hi ha una major equidistribució i les explotacions se situen a

Nombre d'explotacions segons tamany

47%

38%

7%8%

Petita (<120 UR) Mitjana (120<UR<360) Gran (360<UR<500) Molt Gran (>500 UR)

Distribució UR segons tamany explotació

14%

43%14%

29%

Petita (<120 UR) Mitjana (120<UR<360) Gran (360<UR<500) Molt Gran (>500 UR)

Nombre d'explotacions segons tipologia

38%

19%

38%

5%

Porcina Bovina llet Mixte Altres

Distribució UR segons tipologia explotació

74%

3%

20%3%

Porcina Bovina llet Mixte Altres

Núm. UR Cens/ mitjana UR %URàmbit Nom explotació exp. Total capacitat

Total ÀMBIT EST 4 4896 96% 200 4% 0 0% 5096 1183 95,27% 1.274 6,9%

Total ÀMBIT NORD 31 21997 80% 3442 12% 2138 8% 27609 7073 90,31% 891 41,0%

Total ÀMBIT OEST 24 14694 82% 2347 13% 981 5% 18022 4958 89,97% 751 28,7%

Total ÀMBIT SUD 7 2862 77% 878 23% 0 0% 3740 1132 92,46% 534 6,6%

Total ÀMBIT FONT DE TARRÉS 14 7382 84% 700 8% 732 8% 8814 2467 92,60% 630 14,3%

Total NUCLI I ALTRES 4 936 62% 182 12% 400 26% 1518 445 47,45% 380 2,6%

84 52767 81% 7749 12% 4251 7% 64799 17256 89,92% 771 100,0%TOTAL MUNICIPI

Núm capsporcí boví oví


distàncies mitges del nucli urbà (el Poquí, el Perer) o llargues (Mas Rovelló, Can Codonys). Els

percentatges respecte al tipus d’animals es manté.

El cas del sud en canvi, és singular, ja que s’hi ubiquen només un total de 7 explotacions i nombroses de

les edificacions existents no van associades a l’activitat ramadera. De forma complementària estan

apareixent a més les hípiques, com una activitat menys industrialitzada i més relacionada amb el lleure

que acaba essent també menys agressiva amb el medi en terme de contaminació per nitrats.

4.3. els usos del sòl

D’acord amb l’anàlisi de l’estructura territorial que s’ha exposat fins aquí i de forma complementària al

treball de més abast que es presenta en el document de la diagnosi medioambiental, s’incorpora en aquest

apartat el plànol dels usos del sòl. A més de contemplar els àmbits específics als que s’ha fet referència en

el capítol d’edificacions i activitats, es tenen en compte en aquest cas els usos més extensius del territori.

En primer lloc s’ha diferenciat entre dos tipus de sòl agrícola: l’agrícola extensiu i l’agrícola de marges.

S’introdueix una variable topogràfica per diferenciar entre aquells àmbits més plans - agrícola extensiu i

aquells àmbits en què el conreu agrícola conforma un paisatge de petits marges que resolen diferències

topogràfiques entre les diferents unitats de conreu – agrícola de marges. Aquestes dues categories

qualifiquen bona part del terme municipal en els seus diferents subàmbits.

Un ús menys comú ve relacionat amb la pràctica de les pastures, que és en el cas de Manlleu poc

habitual donada la poca importància que hi té la ramaderia extensiva, contraposada en canvi amb els

àmbits de menor dimensió que hem denominat anteriorment com a àmbits agro-ramaders, on se situen

les explotacions de ramaderia intensiva.

La resta d’àmbits farien referència a usos que podríem considerar com a “no actius”, a excepció

segurament de les anomenades plantacions, que tot i situar-se en l’àmbit del bosc de ribera, si que van

relacionades amb la pràctica de la tal.la de pollancres que es desenvolupa en sectors molt específics a

l’entorn del meandre del Ter. És aquesta una activitat amb una incidència molt important en la configuració

del paisatge.

Els terrers, l’àmbit forestal d’alzinars i rouredes, i la pròpia vegetació fluvial, se situen en els territoris

més singulars i configuren bona part del territori del nord, llocs que són aliens a l’antropització i que

persisteixen amb no poques dificultats, amb el seu caràcter natural.

A banda dels àmbits de dimensió més reduïda destinats als usos paraindustrials, al residencial exclusiu, a l’industrial o a les instal·lacions, s’especifiquen també alguns terrenys en desús, que són en

ocasions terres ermes, en d’altres llocs en què s’ha cessat una activitat, o en d’altres fragments de territori

que s’han malbaratat amb la inserció d’infraestructures.


5. les unitats del territori La síntesis de l’anàlisi territorial ens porta a definir una sèrie d’unitats característiques d’aquest territori que

ens el permet entendre des de l’agrupació dels seus elements (edificacions, infraestructures, usos, etc.) en

una suma d’àmbits o paisatges que resulten característics. És doncs des del punt de vista de la morfologia

territorial i de la conformació del paisatge que establim fins a sis categories diferenciades:

Terres Baixes. Ens referim en aquest cas a la franja definida pel riu al seu pas pel territori de Manlleu, que

no se cenyeix estrictament a l’àmbit del curs fluvial, sinó que comprèn una faixa més ampla definida

clarament per la topografia. Aquesta unitat, essencialment agrícola, engloba altres elements de gran valor

com la vegetació de ribera, les plantacions de pollancres, alguns camins de vora i també els elements del

llegat industrial: fàbriques de riu, canals, rescloses i d’altres edificacions de naturalesa industrial. La seva

definició és molt clara i abasta l’àmbit de ponent, des del Pla de Ca l’Escolà fins al Dolcet, entrant a

continuació al nucli urbà, saltant a la Devesa i fins a la zona del Gelabert.

Corredor lineal. Des de la forma del territori hem definit un espai entre carenes per on s’escola el Torrent

del Poquí. A l’escala municipal aquest corredor és una entitat molt remarcable, com a punt de límit del

nucli urbà pel seu sector oest; com a interessant paratge ecològic i vegetal amb la vegetació de ribera;

però també com a lloc infraestructural que recorren el ferrocarril i el nou eix Vic-Olot. L’espai d’aquesta

unitat està molt ben definit en el seu extrem sud, a l’alçada del Poquí, mentre que en el seu sector nord

aquest es bifurca a l’alçada de la Miranda

Carenes. Les carenes són una altra de les unitats d’aquest paisatge, com a llocs topogràficament elevats

en relació als quals s’han situat les masies més importants i on es disposen alguns dels principals camins.

L’àmbit del nord és clarament definit per la successió d’aquestes unitats, que s’alternen amb les terres més

planes tot definint els terrenys que són aptes o no per l’agricultura. Des del punt de vista del paisatge,

aquests són uns llocs molt característics on sovint afloren les margues (sobretot en l’extrem més

septentrional) i on romanen alguns “fils” vegetals en aquells àmbits sotmesos a una menor erosió.

D’entre totes destacaríem la important continuïtat del carener que des del Puig-Agut, baixa per Diumeres i

Sant Jaume fins a Corcó i al Poquí, en un traçat paral·lel al corredor fluvial i respecte al qual se situen

alguns dels més importants assentaments del territori rural. Situada en el límit del terme municipal, la que

enfila des de la Coromina (de Sant Martí) per Torrents i cap a Torelló, té també una important entitat i valor

de referència.

Emergències topogràfiques. Corresponen a referències visuals importants en el territori de la plana, i

són unes unitats interessants respecte als quals se situen algunes masies i que en ocasions tenen una

cobertura vegetal més o menys densa. En el cas de Manlleu es podria parlar segurament d'importants

"turons-testimoni", ja que les emergències tenen dins del terme una dimensió menor. No obstant trobem a

l’oest el serrat de Sant Miquel, el Puig de les Alades, i el Puig Guardial, com a principals unitats on es

conserva a més, un àmbit forestal d’especial interès. Al sud, i fora del terme, el turó del Vicenç i el situat

prop de Malars representen una fita visual rellevant i ja dins del terme de Manlleu, el situat en la zona del

Gelabert esdevé una fita interessant pel diàleg que estableix amb un dels meandres del riu.

Planes agrícoles. Aquestes són, de fet, les unitats més comuns del territori, per la seva important extensió

i per la proximitat que tenen amb el nucli urbà. Com ja hem dit, l’estens mosaic agrícola ve dividit molt

subtilment per la topografia i les inflexions del territori.

És així com als plans dels sud podem diferenciar entre les planes del Fugurull, la de Puig-rodón, i la del

territori de marges del costat de la carretera de Vic.

Al l’oest podríem diferenciar entre els diferents espais agrícoles entorn de la Comella, la gran esplanada al

mig de la qual se situa el Call, la plana superior que corona la Moreta i la plana amb més pendent pròxima

al serrat de Corcó.

Al nord es defineixen també una sèrie d’espais en relació a alguns dels seus principals masos. En l’extrem

oriental els plans del Poquí, tan característics com a paisatge d’entrada a Manlleu per ponent; més al nord

i en franca continuïtat els de Corcó (que van fins al Serrallo) i els del Camporat. En el sector més oriental

les planes esdevenen mçes profundes respecte els límits del nucli urbà i hi situem els plans del Mas i de

Bellfort.

Finalment a l’est no hi ha elements divisoris que fragmentin la unitat del camps agrícoles entorn a les

masies d’aquest sector, com l’Atalaia.

Àmbit periurbà. En el contacte entre les planes agrícoles i els límits urbans, es conforma un paisatge de

perímetres molt difusos, en el que els darreres de la població es combinen amb les masies que estan a

punt de ser incorporades als límits urbans, i amb una varietat important d’altres usos que estan continguts

en coberts, en residències unifamiliars, etc. Es defineix d’aquesta manera, un àmbit discontinu i d’un gruix

variable en tot el perímetre de la ciutat, que requereix a més d’una cura molt especial per ser el punt de

contacte entre el territori obert i la ciutat construïda.

II.1. evolució històrica (uh)

II.2. sistemes urbans: dotacions (ud)

II.3 sistemes urbans: viari (uv)

II.4. teixit urbà (ut)

II. ESTRUCTURA URBANA

II.1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA (uh)

1. època primera 1900-1940: un creixement passiu

2. època segona 1940-1960: l’impuls de l’aiguat

3. època tercera 1960-1980: el gran desenvolupament urbà

4. època quarta 1980-2004: la millora i la colmatació urbana


l'evolució del creixement 1900-20041 Manlleu experimenta al llarg del segle XX un important creixement urbanístic que ve relacionat directament

amb un increment demogràfic significatiu. Amb el pas d’un centenar d’anys es passa dels prop de 7.000

habitants l’any 1900 fins als prop de 20.000 el 2004.

Aquest notable creixement d’una ciutat que ja a mitjans del XIX havia experimentat un important impuls amb

la industrialització, no es produeix d’una forma constant al llarg d’aquest període, sinó que ho fa

irregularment en base a determinats episodis.

En aquest apartat ens hem volgut centrar únicament en el creixement de la ciutat durant el segle XX, ja que

amb anterioritat alguns estudis han explicat amb molta precisió el creixement de Manlleu des de la seva

formació inicial. Entenem que aquests estudis tenen una importància determinant per entendre l’evolució del

darrer segle, tot i que no s’ha considerat oportú repetir-ne novament la seva explicació (que podem trobar en

alguns llibres publicats o en els mateixos estudis previs del Pla General dels vuitanta).

Les fonts

No són moltes les fonts documentals que ens permeten resseguir aquesta evolució del creixement, malgrat

que si les puguem considerar com a significatives. El primer plànol que s’ha pogut consultar és el de 1883,

que ens mostra un moment zero del nostre recorregut. Un segon episodi el constitueix la còpia del plànol del

nucli de 1923, que s’acompanya d’un aixecament del terme municipal d’uns pocs anys després. Amb

posterioritat ens interessen els documents gràfics que es realitzen després de l’aiguat, comptant amb còpies

dels anys quaranta i d’una fotografia vertical d’entorn els seixanta. D’entre els anys 60 i 70 es compta amb

una cartografia a escala comarcal, mentre que el primer aixecament de gran definició del nucli es

confecciona en motiu de la revisió de pla iniciada a finals de la dècada dels 70’. En un període més recent,

són bastants les cartografies disponibles, a diferents escales, que correspondrien a vols entorn a 1990-92,

1994-96, 2000-1 i 2004.

1 Part de les dades, arguments i materials gràfics que es recullen en aquest apartat tenen el seu origen en l’estudi inèdit “La construcció urbana i la immigració” de Pere Casas Trabal i Carles Crosas Armengol, que amplia els continguts d’aquest mateix apartat.


1. època primera 1900-1940: un creixement passiu La transformació que havia viscut la ciutat durant la segona meitat del XIX, tindrà encara els seus “ecos” en

els primers anys del nou segle. Seran però aquestes unes dècades d’un creixement molt moderat, en les que

no s’aportaran nous elements a l’estructura urbana.

Malgrat que si existeixi un cert creixement en totes direccions (a excepció del sud), aquest és tan acotat, que

amb prou feines s’arriben a obrir uns pocs carrers. No serà doncs, fins als anys 40, que el nou segle aportarà

vertaders elements d’estructura urbana a Manlleu.

Durant aquests anys, la ciutat es mostra substancialment amb la mateixa estructura que havia caracteritzat la

ciutat de la industrialització de finals de segle. S’han destacat aquí una sèrie d’elements característics:

a. En primer lloc el seu casc antic, situat a la part alta, a una certa distància de la traça del Ter. Un

creixement acumulat al llarg dels segles i desenvolupat a l’entorn del nucli parroquial i la primitiva

segrera.

b. Una estructura de vies radials que relacionen el nucli amb les poblacions veïnes. Ja des de períodes

anteriors, s’havia produït un creixement de naturalesa suburbana sobre els camins a Torelló, St.

Pere, a Vic, a Roda o al Voltreganès. Un creixement en clara continuïtat amb el nucli més antic.

c. La trama, més o menys reticular, denominada com l’Eixample del Baix Vila. Un dels productes més

emblemàtics de la ciutat industrial, aquest creixement reticular se superposa de fet, sobre les traces

suburbanes dels carrers de directriu vertical que ja s’havien obert temps abans

d. El canal industrial, com una traça que amb un cert paral·lelisme amb el riu esdevé el nou límit

meridional de la ciutat, on s’entrega la trama del Baix Vila.

2. època segona 1940-1960: l’impuls de l’aiguat L’aiguat de l’octubre de 1940 comporta l’inici d’un nou episodi en l’evolució urbanística de Manlleu. L’estat de

devastació d’algunes àrees reclama un nou projecte d’expansió urbana que es gestarà amb caràcter

d’urgència. El nou creixement se situa a més lluny de les terres baixes de la plana del riu, per estendre’s al

sector de ponent, entre el nucli urbà i la traça del Ferrocarril.

El Barri de Gràcia es construeix a partir d’aquests anys i com a resposta a la necessitat imminent

d’habitatges (La població és acollida al programa de la Dirección General de Regiones Devastadas). Amb la

seva construcció s’acosta definitivament la ciutat a l’estació i podríem entendre que s’introdueix a la vila el

concepte de “barri”, com un àmbit que tot i integrar-se en el conjunt de la població, té una massa suficient i

una distància prou relativa per merèixer uns serveis propis (escola, església, casal, etc).

Durant aquests anys la ciutat s’estén també a llevant, sobre el traçat dels carrers de l’Eixample Espona, que

ja des d’uns anys abans s’havien intentat urbanitzar. Aquest creixement respon encara a una lògica

d’urbanització primària: al traçat dels carrers se succeeix una divisió parcel.lària que progressivament s’anirà

colmatant. Les edificacions són majoritàriament de planta baixa i d’una planta, i són una excepció els

conjunts que es construeixen unitàriament, prevalent d’una forma clara la promoció de tipus individual.

El Barri de Gràcia en canvi, respon a un projecte global que combina diferents tipus arquitectònics. Cases en

filera de planta baixa i un pis, d’unes dimensions acotades; cases adossades en planta baixa, adossades

també de planta i pis; i cases en filera amb una planta baixa porxada a l’entorn de la plaça. Uns tipus

arquitectònics que, malgrat que responguin a un habitatge d’una superfície mínima, s’ha conservat fins avui,

mantenint en bona part el caràcter original del barri.

Precisament la confrontació actual d’aquests dos sectors, ens permet avaluar l’interès que pot tenir Gràcia

com una forma de fer ciutat que preveu uns espais per a dotacions i espais lliures, sobre els que s’ha pogut

incidir a posteriori en pro de la millora del barri. O quan la unitarietat de les parcel·les i de les edificacions

posa en dubte qualsevol intent de canvi tipològic d’iniciativa personal, o obliga a replantejar-lo almenys, des

d’un projecte de millora de tot el conjunt.

En aquest període caldria finalment destacar altres episodis d’un interès i dimensió variable. Durant aquesta

època s’ocupa també la Plana del riu en el sector més occidental, al sud del mateix Barri de Gràcia, on

s’instal·len les grans indústries que perduren encara avui (Can Roqué, Can Serra…). I també es fa un primer,

malgrat que incipient, salt a la banda sud del riu, on l’Obra Sindical construeix un petit conjunt de cases

unifamiliars, com a precedent de l’obertura del carrer Barcelona com un altre apèndix a un sector de

Vistalegre de poca entitat urbana.


3. època tercera 1960-1980: el gran desenvolupament urbà Els canvis en l’escenari socioeconòmic que es produeixen a partir dels anys 60’ tindran un importantíssim

paper en la transformació urbana d’aquests anys. Amb el pas de dues dècades, la població pràcticament es

duplica, passant dels 9.500 als 16.000 habitants, amb uns increments anuals que no s’han tornat a produir a

posteriori, i com a causa directa de la massiva arribada de població procedent de les regions més pobres de

l’Estat Espanyol.

Com és lògic, els canvis substancials en l’estructura social de Manlleu, es fan també palesos sobre la pròpia

ciutat construïda. Durant aquests anys no es va tractar només de donar cabuda als habitatges que exigia la

nova població, sinó també a dotar-se de noves àrees de creixement industrial com una altra de les

condicions per a l’important desenvolupament de la ciutat.

Aquest important creixement es produeix en el marc (o de fet, a banda) del Pla General que s’havia elaborat

a principis dels 60, on ja s’assentaven les bases per aquest creixement tan important, malgrat que les seves

determinacions concretes acabin essent poc més que orientatives. La gestió absoluta del creixement de la

ciutat a mans del sector privat i l’especulació pròpia d’aquest període comporten el que el pla dels vuitanta

qualifica com un “creixement esvalotat” (veure també l’apartat dels antecedents de planejament).

L’aportació als sistemes generals d’aquests nous creixements és ben escassa. No obstant, si l’aportació en

termes d’urbanització és en tots els casos molt precària, és almenys en termes de reserva suficient, com

succeeix en els casos de les vies principals (el tram nord del Passeig de Sant Joan i l’Avinguda de Roma) i

d’alguns espais per a dotacions, com és el cas de l’Erm.

En aquest període cal posar de relleu la construcció de dos barris d’unes característiques morfològiques i

socials molt diferenciades. Per una banda destacaríem el Barri Nou, com una extensió que comença a

construir-se a partir del 60 en una relació de continuïtat amb el Dalt Vila, en la prolongació de l’actual carrer

Montseny, i obrint els nous carrers de Dr.Fleming, d’Orís, de Voltregà i prenent com a traça de referència

principal l’Avinguda de Roma.

D’aquest barri se’n destaca principalment la seva imatge homogènia producte d’un procés de seriació de les

conegudes com a “cases d’en Riera”, autèntica cèl·lula mínima d’aquesta estructura urbana. Aquest tipus,

respon al model de “la casa i l’hortet” molt arrelat a la cultura del país, i tindrà un gran èxit tant a Manlleu com

a d’altres poblacions de la comarca.

Aquesta manera elemental de construir la ciutat a partir de la casa, que s’agrupa en fileres i aquestes es

doblen per formar illes de cases, troba en la Plaça Àngela Roca l’únic espai col·lectiu que se situa en relació

al cementiri.

Un cas igualment paradigmàtic però morfològicament molt diferent és el Barri de l’Erm. Construït en aquest

cas sense continuïtat amb el nucli existent, se situa al nord de la població en uns terrenys que pertanyien a

l’antic mas que va donar nom a aquest àmbit.

Per bé que en una fase inicial s’havien construït unes fileres de cases d’unes dimensions molt modestes en

la trobada dels carrers Arnald de Corcó, Puigpardines i Girona amb el Passeig de Sant Joan, la vertadera

caracterització d’aquest barri es produeix amb la construcció a partir de 1961 dels primers blocs

plurifamiliars.

Els Pisos d’en Mateu, són les primeres unitats que es construeixen entorn a la futura plaça d’Antoni de

Pàdua, i representen la introducció d’un nou tipus d’habitatge a Manlleu. Pocs anys després, al 1964

s’iniciaven els processos per la construcció del que serien l’autèntica fita del barri (i per extensió de Manlleu):

els Pisos de Can Garcia. És aquesta una operació d’un caràcter denotadament aliè a la població i que

representa com cap altra l’urbanisme de l’especulació propi d’aquests anys: uns blocs de fins a 11 plantes,

que concentren més de 250 habitatges i que preveien inicialment, construir-ne fins a 600.

No obstant això, la densitat d’aquest tipus de construcció s’acompanya sortosament d’una certa previsió

d’espais col·lectius que han permès, i han de permetre encara en el futur, la millora substancial d’aquest barri

Més enllà d’aquests dos barris la ciutat s’estén encara molt més enllà creant nous àmbits de

desenvolupament. Podem citar aquí els creixements a llevant, al Barri de la Salut més enllà de les

construccions fabrils de Brocato i Can M.Pujades i al Barri del Puig (carrer Casacuberta), entre la carretera

d’Olot i el Turó de l’Hospital, com a dues trames residencials de baixa densitat.

Al nord trobem en canvi, un sector d’una densitat major entorn al carrer Vilamirosa (denominada com a

Urmansa-1), com a àmbit que es desenvolupa també a partir de tipologies plurifamiliars en alçada, sense que

en aquest cas però s’utilitzi el bloc aïllat. La resta d’aquest sector que s’ha conegut com a Eixample Vilamirosa, es construeix també en aquesta època, alternant tipus unifamiliars i plurifamiliars.


Al sud, a l’altra banda del Pont de Can Molas, es desenvolupa també en el pas d’aquests vint anys el que

serà un etern annex a Manlleu, el barri de Vista Alegre, al que ens hem referit en l’època anterior. Es

construeix un creixement suburbà entorn al carrer Barcelona i se situen algunes construccions aïllades de

tipus diferents entorn a la Via Ausetània.

Finalment cal fer un esment especial al barri de la Coromina, com a sector d’una gran extensió (de prop de

20 ha) que es destina majoritàriament als usos industrials i que es construeix d’una manera molt compacta i

mal connectada amb la resta de la població (únicament a través del carrer Sogorb). La Coromina serà, fins a

la construcció del Polígon de El Verdaguer-Cal Xic a partir dels 90, el paradigma d’un Manlleu industrial amb

uns dèficits molt evidents des del punt de vista de l’estructura urbana on aquestes activitats es

desenvolupen.

Les zones agropecuàries situades també al sector nord, són també uns àmbits de desenvolupament molt

precari, on són relegades les activitats agro-ramaderes del nucli urbà i que molts anys després no han

aconseguit ser transformades definitivament.

4. època quarta 1980-2004: la millora i la colmatació urbana

Les dues últimes dècades del segle marquen una dinàmica i una forma de creixement que té molt poc a

veure amb les dels seixanta i setanta. Les raons d’aquesta inflexió cal cercar-les en els profunds canvis que

es donen al país tan a nivell polític com socio-econòmic.

L’arribada del poder democràtic als ajuntaments va acompanyada en el cas de Manlleu, d’una important

recessió industrial i un important estancament demogràfic, que només a finals d’aquest període s’arriba a

superar.

A nivell del creixement urbanístic cal sumar a aquestes qüestions més estructurals, els canvis substancials

en els temes de la gestió urbanística i el seguiment del nou Pla General que es redacta precisament en el

mateix moment del canvi de període. A diferència del Pla anterior, aquest sí que tindrà una incidència molt

important pel futur desenvolupament de la ciutat.

El creixement segregat i la gran dimensió de l’època 60-80 contrasta amb la forma i la mida del creixement

d’aquesta última. Destaquem en aquest sentit com, a excepció de la zona dels polígons industrials, els nous

sòls desenvolupats no tendeixen a agrupar-se entre si, sinó que van a colmatar els buits urbans que havia

deixat la ciutat anteriorment.

Tal i com s’explica més abastament en l’apartat de l’anàlisi de les figures de planejament dels últims vint

anys, destacaríem aquí el desenvolupament d’àmbits acotats entorn al Benet, a la nova Avinguda Bellmunt

(que és la prolongació de l’Avinguda de Roma cap a la Coromina), al Torrent Magí en la trobada amb

l’Avinguda de Roma, entorn a l’escola Pompeu Fabra i també entorn al Passeig del Ter: a Can Sanglas i a

les Hortes.

Els desenvolupaments residencials més extensius però, es concatenen sobre l’Avinguda Puigmal, com a eix

principal que es construeix en aquesta nova etapa. Els plans parcials de Mas Roca i El Serrallo, s’estan

colmatant encara avui, amb uns tipus residencials que són majoritàriament de baixa densitat a excepció dels

fronts sobre aquesta Avinguda.

A la zona entre els masos de El Verdaguer i Cal Xic, entre la Coromina i la carretera de Roda, es

desenvolupa un gran polígon industrial com a alternativa necessària a la Coromina i que es troba avui

parcialment ocupat. L’altre desenvolupament industrial d’importància es produeix a les afores del nucli, sobre

la carretera de la Gleva, entre el Dolcet i Can Rusiñol, i té la seva raó de ser en la necessitat de reubicar

l’empresa la Piara que fins aquest moment estava emplaçada al centre del casc urbà.

II.2. SISTEMES URBANS: DOTACIONS (ud)

1. consideracions prèvies

2. espais lliures 2.1. característiques i tipologia

2.2. inventari i relació quantitativa

3. equipaments

3.1. usos

3.2. inventari i relació quantitativa

4. espais lliures i equipaments. nivell execució

5. espais lliures i equipaments. distribució per barris

6. espais lliures i equipaments. conjunts agregats i articulació.

elements, conjunts i eixos

7. equipaments i població (capítol annex)


Si el sistema viari permet una eficaç accessibilitat als diferents punts del nucli urbà, el conjunt dels

equipaments i espais lliures constitueixen la vertadera estructura on s’aglutinen els espais i els serveis

col·lectius. D’aquí que ens interessi la seva consideració conjunta per constatar les sinèrgies i interaccions

entre els uns i altres.

Aquest apartat es relaciona també d’una manera important amb el capítol corresponent de l’estructura

territorial. La xarxa d’espais lliures i equipaments, juntament amb el viari, resulta molt important per establir

una íntima relació entre l’espai urbà consolidat i l’estructura territorial en què aquest s’insereix. Representa

un espai d’oportunitat per establir uns lligams estrets entre l’estructura dels recursos naturals, paisatgístics

i arquitectònics del sòl no urbanitzat, amb el conjunt d’elements públics del nucli urbà.

1. consideracions prèvies

Per entendre la situació actual recorrem una altra vegada a observar quines van ser les determinacions del

Pla General dels vuitanta. Es plantejava una situació d’important dèficit de sistemes, com de fet era

habitual en l’època en què aquest es realitza i per això es proposava un esforç per assolir uns mínims

establerts. En l’horitzó dels 22.000 habitants que fixava el Pla, es pretenia assolir unes superfícies tant

d’equipaments com d’espais lliures entre els 6 i els 9 m2/habitant, el que suposa un increment molt

substancial fins assolir les 14 i les 21 ha respectivament.

Situació prèvia (1978-80)

Proposta Revisió del Pla General

Edificat 180ha 180Ha S.U. / 235Ha S.U. + S.U.P

Habitants 16.000 ha 19.000 S.U. / 22.000 S.U. +S.U.P

m² 35.000 m² 93.500 S.U. / 140.000 S.U. +S.U.P

% total 1.9% 5.1% S.U. / 6.0% S.U. +S.U.P

Espais lliures i zones verdes

índex m²/hab 2.2 m²/hab 4.9m²/hab S.U. / 6.4 m²/hab S.U. +S.U.P

m² 79.000 m² 175.000 m² S.U. / 210.000 m² S.U. +S.U.P

% total 4.4% 9.7% S.U. / 8.9% S.U. +S.U.P

Total equipaments

índex m²/hab 4.9 m²/hab 9.2m²/hab S.U. / 9.5 m²/hab S.U. +S.U.P

m² 57.000 m² 57.000 m² S.U. / 88.000 m² S.U. +S.U.P Dotacions escolars

índex m²/hab 2.9 m²/hab 3.0 m²/hab S.U. / 4.0m²/hab S.U. +S.U.P


La principal estratègia d’aquest Pla es basa en plantejar un sistema d’equipaments i espais lliures

descentralitzat, que reconegui la dimensió de Manlleu i els seus barris, determinant quines són les

directrius per a la localització específica de les noves àrees d’ús col·lectiu.

Des d’aquesta òptica s’ubiquen tres nous centres docents (Gràcia, Erm, La Salut), i altres centres menors

destinats tant a guarderia-parvulari, com a centres socials d’escala veïnal. Si bé els primers són avui una

realitat, la distribució de gra més menut no s’ha consumat, i només dues operacions recents com són la

guarderia municipal i el centre cívic de l’Erm respondrien a aquesta lògica.

Paral·lelament, les lògiques dificultats d’inserció de sistemes en el sí del sòl més consolidat, es compensen

amb el reconeixement del que és avui la peça més important i estructural pel conjunt de Manlleu: el Parc

del Ter. La integració d’aquesta peça en el sistemes generals del nucli urbà, juntament amb la Devesa,

resulta d’un interès especial, i representa també una altra dimensió, la de l’escala municipal, reconeguda

també en d’altres propostes del Pla com la zona de l’Hospital, o el Parc entorn del Torrent de la Burina, al

sector de El Verdaguer-Cal Xic.

Als articles del 40 al 48 de les Normes del Pla es defineixen els conceptes de Sistemes Generals (S.G.) i

Locals (S.L), segons la clàssica distinció en funció de la importància de les peces en el conjunt del nucli o

des d’una òptica més sectorial. Els Espais lliures es diferencien entre Parcs Públics (S.G.) i Jardins Públics

(S.L). Del Sistema d’equipaments se’n determinen els usos i les condicions d’edificabilitat. Finalment

destacar la singular denominació de Sòl Públic Cessions en Sòl Urbà (S.P.C.), que s’ha entès sovint com a

superfícies destinades també a la localització de Sistemes.

L'escala urbana de Manlleu, així com les variacions en l'aplicació dels criteris, fa que no es consideri

massa rellevant la diferència que anteriorment s'ha establert. Ens trobem en aquest sentit, en una

casuística molt variada de situacions en què la pròpia definició entra en crisi. És el cas de quan es

determina que tot sistema inclòs en un àmbit de planejament derivat serà considerat com a Sistema Local,

quan en alguns casos com el del Parc del Torrent de la Burina té un clar paper de Sistema General. O

quan la concatenació d'alguns equipaments i espais lliures de menor dimensió (i per tant amb consideració

de sistema local) podrien assumir en el seu conjunt una consideració de Sistema General.

L’anàlisi i la diagnosi dels sistemes es realitza en base a la versió refosa del Pla Vigent, incloent per tant,

totes les àrees emplaçades en sòl urbà (desenvolupades o en desenvolupament) i també aquelles que se

situen en Sòl no Urbanitzable.

Les dades que s'obtenen referides al planejament en sòl urbà són les següents:

Podem observar per tant, com a nivell de planejament s'han assolit bastament els objectius i les previsions

del pla anterior. Un altre tema, i que és objecte de reflexió més endavant, és el grau d'execució real de les

superfícies contemplades pel planejament com a reserves de sistemes.

Dades Generals

Sup. Sòl Urbà 3.107.393 100,00%

Sup. Àrees-aprof. Privat 1.797.353 57,84%

Sup. Sistemes 1.310.040 42,16%viari 762.668 24,54%

equipaments 270.990 8,72%espais lliures 276.382 8,89%

Planejament vigent 2oo4


2. espais lliures 2.1. inventari i relació quantitativa

El conjunt de tots els àmbits que s’inclouen en aquest sistema tenen una variació dimensional molt

important, raó per la qual en el següent apartat es proposa una certa categorització dels mateixos. En un

ampli ventall que contempla des de les superfícies de verd viari fins els grans parcs municipals, destaquem

la Devesa amb una superfície que representa de per sí un 25% del total. Si per una banda es podria

considerar com a molt positiu disposar d’una peça d’aquestes dimensions com a autèntic parc urbà, per

l’altra cal destacar-ne la seva posició aïllada, i difícilment accessible. Tot plegat implica que la lectura dels

estàndards d’espais públics en Sòl Urbà es vegi “falsament” incrementada amb una superfície de més de

7ha.

Una situació ben diferent representa el Passeig del Ter, que estant parcialment executat si que compliria

una clara funció de sistema general d'una forma proporcional al seu dimensionat. Com a peces de gran

dimensió destaquem també els espais localitzats en els sectors industrials: l’espai de l’Arboretum-Torrent

de la Burina, amb prop de 4 ha. i el Parc del Dolcet - La Comella amb més de 2 ha.

En un context urbà més central, destaquen amb prop d’1 ha les superfícies entorn al Cementiri Municipal i

del Parc del Puig, llocs d’especial interès per la posició que ocupen en el sí de la població, com a autèntics

buits en la compacitat dels teixits.

La resta dels espais lliures superen amb prou feines els 5.000 m2. Se’n destaca però una notable

concentració entorn al Parc de l’Erm i l'Església de Sant Pau; al Museu Industrial del Ter, a Les Hortes, a

l’Escola de Gràcia i al Serrallo.

La resta d’espais, més aïllats, tenen superfícies entre els 1.000 i 3.000 m2 i tenen un caràcter clarament

més local.

Per sota dels 1000 m2 trobem també un bon nombre de peces, entre les quals s’hi inclouen tots els “verds

viaris” i altres espais de poca entitat.

Espais Lliures superfície nivell execució

La Comella_1 21.136 executatDiputació_1 669 executatPl. Gràcia 1.203 executatC.de la Roca 271 executatPl.Església Gràcia 416 executatCasals Gràcia 3.041 executatPl. Viladomat 2.294 executatParc El Benet 2.000 executatC.A.Benet 146 executatVilamirosa-Hortes_2 1.250 executatPl.Mercat 3.020 executatPl.Àngela Roca 1.839 executatPl. Dalt Vila 1.012 executatEntorn església Sta.Maria 1.529 executatPl. Fra Bernardí 4.180 executatParc El Puig 9.326 executatMercat Municipal 2.258 executatPl. St. Antoni 2.069 executatC. Pintor Guàrdia 218 executatPl. Església St.Pau 1.475 executatParc de l'Erm 4.158 executatC. Garcia Estrada 793 executatVilamirosa Nord 1.204 executatPl.St.Jordi 95 executatInterior Tavertet 1.636 executatPl. Sardana 480 executatPl. Sanglas Alsina 1.113 executatArboretum 21.695 executatTorrent Burina_3 5.816 executatTorrent Burina_2 8.881 executatAv.Garrotxa_1 935 executatAv.Garrotxa_2 923 executatAccés Roda 314 executatDiputació_2 258 en execucióCementiri 11.254 en execucióMIT 5.257 en execucióPasseig del Ter 22.841 en execució

Espais Lliures superfície nivell execució

La Comella_2 925 no executatPont ffcc 1.721 no executatDiputació_rtnda 153 no executatCan Roqué 119 no executatClavelles 858 no executatC. Russiñol 509 no executatSerrat Munt 40 no executatVilamirosa-Hortes_1 1.098 no executatLes Hortes_1 2.430 no executatLes Hortes_2 2.145 no executatLes Hortes_3 741 no executatEls Rentants 3.470 no executatC.Casacuberta 361 no executatBaixada Hospital 51 no executatC.Serrallo_1 209 no executatC.Serrallo_2 409 no executatC.Serrallo_3 3.183 no executatC.Serrallo_4 2.118 no executatC.Serrallo_5 524 no executatPuigmal_c.cívic 1.772 no executatPl.Quatre Estacions 6.227 no executatC.Vilamontà 1.359 no executatInterior Sogorb 3.537 no executatParc Av. Bellmunt 2.010 no executatAnnex arboretum 6.592 no executatTorrent Burina_1 2.788 no executatTorrent_Tarrés_1 1.610 no executatTorrent_Tarrés_2 1.377 no executatTorrent_Tarrés_3 622 no executatTorrent_Tarrés_4 1.524 no executatPiscines 1.514 no executatLa Salut_1 1.289 no executatLa Salut_2 1.760 no executatVista_Alegre_1 928 no executatVista_Alegre_2 250 no executatLa Devesa 73.154 no executat

TOTAL 276.382


2.2. espais lliures. característiques i tipologia Dins dels sistema d’espais lliures s’inclouen elements de naturalesa molt diferenciada com una plaça, un

parc, una rotonda o una zona ajardinada. Són les seves característiques de continuïtat, de dimensió, de

funció urbana i la manera en què s’ha urbanitzat, que ens permeten establir-ne una certa categorització

tipològica. Aquesta categorització ha de ser entesa, tant des de les característiques actuals de l’espai, com

des dels valors potencials que se li poden associar.

P.E.Parcs Estructurals S’inclouen en aquest grup el conjunt d’espais que responen a una lògica de sistema general a nivell

municipal, superfícies d’espai lliure relacionades amb els elements més rellevants de l’estructura orgànica

del territori: riu, rieres i turons. Es caracteritzen per tenir una important dimensió o, essent aquesta més

reduïda, per entendre’s com una peça d’un conjunt superior. És així com la Devesa, el Parc del Ter, una

part dels espais lliures de les Hortes i també l’espai verd entorn del sector industrial de la Comella,

configuren un sistema estructural entorn a la traça del riu.

Al sector de Llevant, el nou Arboretum i les traces dels torrents de la Burina i de Tarrés, conformen un

potent sistema que es relaciona a més, amb l’espai rural del Nord de la Vila.

Finalment s’ha considerat també el Parc del Puig, que essent una peça més autònoma, és també un espai

significatiu per la posició central que ocupa.

P.Places Són llocs tradicionalment molt representatius. Juntament amb les places de la vila: la vella plaça del Dalt

Vila i la nova Fra Bernardí, és interessant considerar la resta de les places dels barris: les de Gràcia, del

Mercat, d’Àngela Roca i la de Sant Antoni, juntament amb la incipient Plaça de les Quatre Estacions, al

sector de Mas Roca, ja que representen un conjunt bastant dispers per tota la població.

Són espais relativament tancats, amb clara vocació de centre i amb un nivell d’urbanització variable, que

no pretenen ser espais "tous" de verd públic.

E.E. Extensió d’equipaments Un bon nombre d’equipaments utilitzen un espai al seu entorn a mode de “coixí” o d'extensió de les seves

activitats. El planejament així ho reconeix, i aquesta circumstància es repeteix en diferents casos. La

funció i forma d’aquests espais és molt variable.

S’inclouen aquí els espais entorn de les esglésies de Sant Pau, de Gràcia o de Santa Maria; els jardins

que envolten el Cementiri Municipal (d’una superfície més considerable); i també els espais d’extensió de

l’Escola de Gràcia, del Mercat Municipal i del Museu Industrial del Ter (urbanitzat només de forma parcial).

E.V. Espais Veïnals Un tipus d’espai interessant, que presenta una localització molt extensiva en el conjunt del nucli urbà,

malgrat que apareguin majoritàriament en els barris i no es trobin a la ciutat més antiga. Són llocs de

fisonomia molt variable, que tenen en alguns casos un caràcter molt local, de comunitat de veïns (interior

d’illa al carrer Sogorb); en d’altres vocació de petit parc (Parc del Benet); i d’altres amb una forta vocació

central que els aproxima a les característiques de les Places (Parc de l’Erm).

La seva manca de representativitat comporta que habitualment presentin un grau d’urbanització baix i

alguns restin encara sense un projecte que en faciliti l’ús. A diferència de les places tenen una relació més

oberta amb l’entorn (la disposició dels edificis delimita menys l’espai) i la seva urbanització és també més

"tova" i hi sovintegen els elements vegetals.

V.V. Verd viari Considerats pel planejament com espais lliures, són un conjunt de superfícies d’acotada dimensió que són

de fet, jardins, mitjanes i rotondes, que volen qualificar l’espai viari. Caldria clarificar aquí, que s’han

considerat estrictament aquells que reconeix el planejament vigent, malgrat que l’execució real dels

mateixos, ens portaria a desestimar-ne alguns i sobretot, a incorporar-ne d’altres.

El “verd viari” és un element interessant per les seves capacitats d’articulació de l’espai, connectant alguns

dels espais lliures de naturalesa aïllada corresponents a d’altres categories anteriors.

No obstant, s’inclouen aquí també algunes superfícies clarament residuals que no tenen cap tipus de

vocació i responen únicament a cessions obligades de sòl ubicades en espais poc adequats.

Destaquem en aquest sentit els “verds lineals” de les mitjanes de les Avingudes Diputació o de la

Garrotxa o les reserves que acompanyen el carrer Serrallo.


3. equipaments 3.1. inventari i relació quantitativa

Tal com succeeix amb els espais lliures, les superfícies destinades a equipaments ofereixen unes

variacions dimensionals considerables, amb unes superfícies que van des de les 10 ha fins als 400 m2.

Citar també en primer lloc, la important superfície destinada a equipaments en el Passeig del Ter, que

quadruplica la que es qualifica al mateix sector com a espai públic i representa 1/3 part del total de

superfície destinada a equipaments en tot el municipi.

Una altra vegada cal denotar la important repercussió d’aquesta dada en la lectura dels estàndards

generals de la població. A diferència del que succeeix amb la Devesa, el tram més occidental del Passeig

del Ter és un àmbit parcialment executat, on es concentren encertadament les grans peces d’equipaments

(camps de futbol, pista d’atletisme, pavellons polisportius), tot i que la superfície “real” destinada a

equipaments no és la que reconeix el planejament, sinó substancialment inferior. Aquest fet és remarcable

quan el criteri de delimitació d’espais d’equipaments no és homogènia pel conjunt: habitualment es

delimita estrictament l’espai que ocupa la dotació i es qualifica com a espai lliure el seu entorn (veure

categoria anterior “Extensió equipament). D’aquesta manera, l’inventari i la relació quantitativa de les àrees

destinades a equipaments es veu substancialment deformada per aquesta realitat.

Un altre cas singular el conforma la segona peça en importància dimensional. Són els terrenys destinats al

futur cementiri municipal, al nord de la població, en sòl no urbanitzable que tenen una superfície de prop

de 3 ha., el que representa el 10% del conjunt, tot i que o se situïn en sòl urbà.

Ja dins de l’àmbit urbà, trobem el que podríem considerar una tercera excepció: l’estació de Ferrocarril,

que no és considerada com a una reserva d’infraestructures, sinó que és reconeguda pel planejament com

a àmbit de sistema d’equipaments.

Una superfície semblant, que supera els 17.000 m2, és la que ocupa el complex sanitàrio-assistencial

situat al turó de l’Hospital, on a més de l’Hospital de Sant Jaume, s’hi han emplaçat a posteriori el C.A.P, la

residència d’avis i el tanatori municipal, colmatant pràcticament aquest espai on actualment s'està ampliant

el que serà el nou Hospital.

Un altre grup se situa entorn als 10.000 m2 i inclouria fins a tres centres docents (la nova escola del

Serrallo, l’Escola Pompeu Fabra i l’I.E.S. Antoni Pous i Argila), el complex de les Piscines Municipals (on

actualment es construeixen unes noves piscines cobertes) i l’espai destinat a equipaments en el sector de

El Verdaguer, al costat de la deixalleria, que resta encara per ocupar en la seva proporció més important.

Pràcticament la totalitat de la resta d’àmbits tenen una dimensió inferior als 5.000 m2, amb superfícies molt

acotades que no obstant això, no van en detriment de la qualitat o importància dels equipaments que s’hi

situen. En aquest cas, i a diferència dels espais públics, les superfícies reduïdes de sòl, es poden

compensar sovint amb increments de sostre.

Equipaments superfície ús/propietat nivell execució

Annex Oficines Municipals 529 públic no executatAntic escorxador 3.833 públic pendent transformacióAntigues casernes 1.194 públic pendent transformacióBiblioteca Gràcia 662 públic executatCan Puget 1.823 públic executatCementiri 4.077 privat executatCementiri Niubò 29.556 públic no executatCentre Cívic l'Erm 2.286 públic en execucióCentre Salut Mental 3.036 públic executatComplex sanitari-assistencial 17.270 públic/privat executatdeixalleria 3.830 públic executatEscola Casals-Gràcia 2.239 privat executatEscola El Carme 2.609 privat executatEscola la Salle 4.885 privat executatEscola Pompeu Fabra 13.210 públic executatEscola Puig-Agut 6.342 públic executatEscola Quatre Vents 10.078 públic en execucióEsglésia Gràcia 506 privat executatEsglésia St. Pau 772 privat executatEsglésia Sta.Maria 1.774 privat executatEstació ferrocarril 18.087 públic executatGasolinera Serrallo 2.914 privat executatGasolinera Vista-Alegre 1.381 privat executatGuarderia 1.309 públic executatIES 11.606 públic executatLlar Jubilats 424 públic executatMercat Municipal 1.917 públic executatMIT 1.177 públic executatOficines Municipals 1.254 públic executatParc de l'Erm 2.043 públic no executat equip.Passeig del Ter 99.468 públic/privat en execucióPiscines Municipals 9.059 públic en execucióPlanta potabilitzadora 1.478 públic executatSense ús - a (estació) 3.837 privat no executatSense ús - b (Serrallo-Bisaura) 2.056 públic no executatSense ús - c (Mn. Aulet-La Coma) 2.219 públic no executatSense ús - d (Vilamuntà) 5.233 públic no executatSense ús - e (Av. Bellmunt) 845 públic no executatSense ús - f (El Verdaguer) 10.057 públic no executatSense ús - g (Av. Puigmal) 464 públic no executatSense ús - h (La Salut) 349 públic no executatSense ús - i (mn.Aulet-Torrent Garriga) 1.106 públic no executatSense ús - j (Av.Puigmal-Sardana) 725 públic no executatSense ús - k (La Comella) 4.385 públic no executatSense ús - L (La Teularia) 6.725 privat no executatSense ús - m (El Tennis) 1.627 privat no executatTelefónica 446 privat executat

302.173


3.2. equipaments. usos S’agrupen en aquest apartat els diferents equipaments en funció del seu ús.

Obtenim així que fins a més d’un terç dels mateixos es destina a la pràctica esportiva, fet derivat de la

importància dimensional de la banda dotacional del Passeig del Ter i que és fruit de la concentració de tot

l’espai en dos únics punts (en l’anterior i al complex de les piscines municipals),

El segon grup en importància és el de dotacions docents, amb més de 5 ha, que representa un 17,8% del

total i una ratio aproximada de 2,7 m2/habitant.

La important superfície del nou cementiri de Niubò (en S.N.U.), fa que les dotacions funeràries sumin en

conjunt més del 10% del total, un percentatge molt elevat, però que té una importància relativa si tenim en

compte que només un 12% del total de la superfície se situa dins del nucli.

Un altre percentatge significatiu, el constitueix el grup de les instal·lacions o els serveis urbans, amb prop

de 3 ha i quasi un 10% del total. Un grup més heterogeni, que inclou l’espai de la planta potabilitzadora,

l’actual deixalleria, les gasolineres (d´ús privat) o l’estació del ferrocarril.

Els equipaments sanitàrio-assistencials, distribuïts de forma quasi absolutament concentrada entorn a

l’hospital, sumen una superfície d’unes 2 ha amb la recent inclusió del centre de salut mental al Serrallo.

Tant els equipaments administratius, socio-culturals, com els religiosos, tenen una modesta aportació en el

còmput de superfícies, malgrat la importància i representativitat que aquests puguin tenir. Són peces de

menor dimensió, emplaçades en llocs més centrals i que ocupen la totalitat de la parcel·la amb edificis que

poden tenir més d’una planta. La seva suma representa únicament el 3,6% del total.

Destacar finalment dos grups que tenen un interès especial des de l’òptica del P.O.U.M. En primer lloc un

conjunt de 13 parcel·les, que sumen fins a 39.000 m2, un 13% del total, i que en l’actualitat no tenen un ús

determinat. Localitzats lògicament en els nous sectors de creixement, tenen una superfície molt variable i

en alguns casos aïllats s´utilitzen de forma temporal com a petites places o parcs. Representen, en

qualsevol cas, llocs d’oportunitat per una estratègia global de la xarxa d’equipaments i espais públics.

Un altre cas és el del conjunt de l’antic escorxador municipal i de les antigues casernes, com una peça

d’una relativa dimensió (uns 5.000 m2), que funciona encara de forma parcial, els usos de la qual però, es

poden considerar obsolets i que representa una bona oportunitat per la seva transformació.


Malgrat que es reconeguin com a tals en el planejament vigent, una part d’aquestes dotacions no són de

propietat pública. En alguns casos no s’ha aconseguit encara la seva cessió o expropiació (cas de part del

Passeig del Ter o del terreny annex a l’estació); en d’altres són propietat d’algunes institucions religioses

(Bisbat, Parròquies, Congregacions religioses...), de companyies de subministrament (Telefónica,

Pysesa,...), i en d’altres són propietats privades amb usos singulars (gasolineres)

Equipaments i usos

adminstratius 1.783 0,6% religiós 3.052 1,0%Oficines Municipals 1.254 Església Gràcia 506Annex Oficines Municipals 529 Església St. Pau 772

Església Sta.Maria 1.774docents 52.278 17,3%Escola Casals-Gràcia 2.239 funeraris 33.633 11,1%Escola El Carme 2.609 Cementiri 4.077Escola la Salle 4.885 Cementiri Niubò 29.556Escola Pompeu Fabra 13.210Escola Puig-Agut 6.342 instal.lacions 28.136 9,3%Escola Quatre Vents 10.078 Aigües 1.478IES 11.606 deixalleria 3.830Guarderia 1.309 Estació ferrocarril 18.087

Gasolinera Serrallo 2.914socio cultural 6.372 2,1% Gasolinera Vista Alegre 1.381Biblioteca Gràcia 662 Telefónica 446Can Puget 1.823Centre Cívic l'Erm 2.286 sense ús 39.628 13,1%Llar Jubilats 424 Sense ús - a (estació) 3.837MIT 1.177 Sense ús - b (Serrallo-Bisaura) 2.056

Sense ús - c (Mn. Aulet-La Coma) 2.219esportius 108.527 35,9% Sense ús - d (Vilamuntà) 5.233Passeig del Ter 99.468 Sense ús - e (Av. Bellmunt) 845Piscines Municipals 9.059 Sense ús - f (El Verdaguer) 10.057

Sense ús - g (Av. Puigmal) 464sanitàrio-assitencial 20.306 6,7% Sense ús - h (La Salut) 349Centre Salut Mental 3.036 Sense ús - i (mn.Aulet-Torrent Garriga) 1.106Complex sanitari-assistencial 17.270 Sense ús - j (Av.Puigmal-Sardana) 725

Sense ús - k (La Comella) 4.385proveïment 1.917 0,6% Sense ús - L (La Teularia) 6.725Mercat Municipal 1.917 Sense ús - m (El Tennis) 1.627

altres 7.070 2,3%Parc de l'Erm 2.043Antic escorxador 3.833Antigues casernes 1.194

TOTAL 302.702 100,0%


4. espais lliures i equipaments. nivell d'execució

Si mesurem les superfícies executades dels sistemes d'espais lliures i equipaments observem que hi ha

un paral·lelisme important entre els dos. Podríem dir que només 4 de cada 10 metres que contempla el

planejament com a sistemes dotacionals han estat completament executats com a tal, mentre que la resta

estaria pendent d’execució (o parcialment executat).

Aquests percentatges, que ens portarien a considerar un important dèficit en l'execució dels sistemes, ha

de ser novament llegit en clau de la repercussió que tenen en aquests índex les grans peces dotacionals

entorn del riu. El Parc de la Devesa ni s’ha executat ni tan sols se n'ha aconseguit la cessió. Pel que fa al

Parc Lineal del Ter, tant l'àmbit determinat com equipament com el considerat espai lliure s'han d'entendre

com a parcialment executats (en funció del projecte aprovat en el P.E.M.U. Vores del Ter).

Pel que fa a la resta d'espais lliures i equipaments, aquests se situen sobre els àmbits que estan en

desenvolupament, o en alguns que havent-se ja urbanitzat els seus carrers i ocupat bona part de les seves

parcel·les, resten encara les petites places o parcs pendents d'execució.

En el cas dels equipaments la circumstància és anàloga, i la major part dels no executats corresponen a

les cessions dels diferents plans parcials, en relació a les quals no s'ha designat encara un ús específic.

En aquest sentit, les tres hectàrees dels terrenys de Niubò tenen una repercussió també molt notable

5. espais lliures i equipaments. distribució per barris La discussió general sobre els dèficits o superàvits a nivell general de la població, pot ser matisada si ens

fixem en els diferents sectors de Manlleu. Ens endinsem en aquest apartat, en una discussió més local, de

quines poden ser aquestes mancances a l’escala del barri.

Ens ha interessat recuperar aquí, una delimitació de barris que es recollia en el document “Estudis previs

per a la revisió del Pla General de Manlleu”, de setembre de 1997, fent-hi una única modificació

substancial: dividir el sector denominat com a Erm en dues parts (per tal de fer més equitativa la seva

superfície amb la resta de barris). Es determina així l’Erm i “l’Erm Nou-Puigmal”, un nou sector que

engloba els últims creixements de Mas Roca i part de El Serrallo, i que no foren considerats

autònomament en el moment d’aquests estudis per la incipient massa de població que els ocupava..

Aquesta divisió ens sembla més operativa que la tradicional divisió censal per seccions i districtes, i ja que

malgrat que no tingui un valor administratiu, reconeix amb més precisió determinades relacions funcionals,

els usos, la morfologia dels teixits i les fases de creixement urbanístic de la vila. Pel fet que ens ocupa és a

més, especialment interessant en tant que considera de forma autònoma els àmbits del Passeig del Ter i

la Devesa i també els diferents sectors industrials.

En les taules successives es relacionen els diferents sistemes amb els àmbits de barri on aquests

s'inscriuen. Així mateix, en la taula resum, es recullen les dades corresponents a la superfícies dels

diferents barris, el nombre d'habitants, i es procedeix a comptabilitzar unes ratios corresponents al nombre

de m2 de superfície en proporció als habitants i a la superfície total dels barris.

D'aquesta manera es posa de relleu que una certa paritat en nombre de m2 de superfície d'equipaments /

m2 de superfície d'àmbit pot concordar o no amb una dada tant o més significativa: la de m2 de superfície

d'equipaments / habitant de barri.

La taula ens ofereix també les dades globals que ens interessen per comptabilitzar els estàndards generals del municipi. Es comptabilitzen entorn a 15 m2 de superfície d'equipaments per habitant i una

dada anàloga en el cas dels espais lliures. En total doncs, són fins a 30 m2 la ratio de sistemes que

correspon a cada habitant (comptabilitzats sobre una població de 19.090 habitants).

Espais lliuresnivell execució superfície %

En execució 39.610 14,3%Executat 107.395 38,9%No executat 129.377 46,8%

276.382 100,0%

Equipamentsnivell execució superfície %

En execució 120.891 37,7%Executat 105.028 39,2%No executat 69.713 20,7%pendent transformació 7.070 2,4%

302.702 100,0%


Equipaments per barris

Dalt Vila 4.043 1,34% L'Erm - Puigmal 15.458 5,11%Can Puget 1.823 Gasolinera Serrallo 2.914Església Sta.Maria 1.774 Centre Salut Mental 3.036Telefónica 446 Sense ús - b (Serrallo-Bisaura) 2.056

Sense ús - c (Mn. Aulet-La Coma) 2.219Sense ús - d (Vilamuntà) 5.233

Baix Vila 9.701 3,20%Escola la Salle 4.885Escola El Carme 2.609 Eixample-Vilamirosa 10.078 3,33%Llar Jubilats 424 Nova Escola El Serrallo 10.078Oficines Municipals 1.254Annex Oficines Municipals 529

Vista Alegre 1.381 0,46%La Cavalleria 3.380 1,12% Gasolinera Vista-Alegre 1.381Aigües 1.478MIT 1.177Sense ús - j (Av.Puigmal-Sardana) 725 Sector Industrial-Estació 18.087 5,98%

Estació ferrocarril 18.087

Gràcia 18.850 6,23%Biblioteca Gràcia 662 La Coromina 845 0,28%Escola Casals-Gràcia 2.239 Sense ús - e (Av. Bellmunt) 845Església Gràcia 506IES 11.606Sense ús - a (estació) 3.837 El Verdaguer 13.887 4,59%

Deixalleria 3.830Barri Nou 4.077 1,35% Sense ús - f (El Verdaguer) 10.057Cementiri 4.077

Font de Tarrés 0 0,00%El Puig 17.270 5,71%Complex sanitari-assistencial 17.270

Sector Industrial-La Comella 4.385 1,45%Sense ús - k (La Comella) 4.385

La Salut 28.109 9,29%Antic escorxador 3.833 El Parc del Ter-La Devesa 99.468 32,86%Antigues casernes 1.194 Passeig del Ter 99.468Escola Pompeu Fabra 13.210Piscines Municipals 9.059 La Teularia 6.725 2,22%Sense ús - g (Av. Puigmal) 464 Sense ús - L (La Teularia) 6.725Sense ús - h (La Salut) 349

Sòl No urbanitzable 31.183 10,30%Cementiri Niubò 29.556

L'Erm 15.775 5,21% Sense ús - m (El Tennis) 1.627Centre Cívic l'Erm 2.286Escola Puig-Agut 6.342Església St. Pau 772Guarderia 1.309Mercat Municipal 1.917Parc de l'Erm 2.043Sense ús - i (mn.Aulet-Torrent Garriga 1.106 TOTAL 302.702 100,00%

Espais Lliures per barris

Dalt Vila 2.541 0,92% L'Erm - Puigmal 18.720 6,77%Pl. Dalt Vila 1.012 C.Serrallo_3 3.183Entorn església Sta.Maria 1.529 C.Serrallo_4 2.118

C.Serrallo_5 524Baix Vila 7.269 2,63% Puigmal_c.cívic 1.772Pl. Fra Bernardí 4.180 Pl.Quatre Estacions 6.227Vilamirosa-Hortes_1 1.098 C.Vilamontà 1.359Vilamirosa-Hortes_2 1.250 Interior Sogorb 3.537Les Hortes_3 741

Eixample-Vilamirosa 3.822 1,38%La Cavalleria 8.727 3,16% Parc El Benet 2.000MIT 5.257 Vilamirosa Nord 1.204Els Rentants 3.470 C.Serrallo_1 209

C.Serrallo_2 409Gràcia 11.579 4,19%Pont ffcc 1.721 Vista Alegre 1.178 0,43%Diputació_1 669 Vista_Alegre_1 928Diputació_2 258 Vista_Alegre_2 250Diputació_rtnda 153Pl. Gràcia 1.203 Sector Industrial-Estació 119 0,04%Clavelles 858 Can Roqué 119C.de la Roca 271Pl.Església Gràcia 416 La Coromina 1.636 0,59%Casals Gràcia 3.041 Interior Tavertet 1.636Pl. Viladomat 2.294C. Russiñol 509 El Verdaguer 39.180 14,18%C.A.Benet 146 Arboretum 21.695Serrat Munt 40 Torrent Burina_3 5.816

Torrent Burina_2 8.881Barri Nou 16.113 5,83% Torrent Burina_1 2.788Pl.Mercat 3.020Pl.Àngela Roca 1.839 Font de Tarrés 5.133 1,86%Cementiri 11.254 Torrent_Tarrés_1 1.610

Torrent_Tarrés_2 1.377El Puig 12.228 4,42% Torrent_Tarrés_3 622Parc El Puig 9.326 Torrent_Tarrés_4 1.524C.Casacuberta 361Baixada Hospital 51 Sector Industrial-La Comella 22.061 7,98%Pl. Sardana 480 La Comella_1 21.136Parc Av. Bellmunt 2.010 La Comella_2 925

La Salut 7.848 2,84% El Parc del Ter-La Devesa 100.570 36,39%Pl. Sanglas Alsina 1.113 Les Hortes_1 2.430Av.Garrotxa_1 935 Les Hortes_2 2.145Av.Garrotxa_2 923 Passeig del Ter 22.841Piscines 1.514 La Devesa 73.154La Salut_1 1.289La Salut_2 1.760 La Teularia 6.592 2,39%Accés Roda 314 Annex arboretum 6.592

L'Erm 11.066 4,00%Mercat Municipal 2.258Pl. St. Antoni 2.069C. Pintor Guàrdia 218Pl. Església St.Pau 1.475Parc de l'Erm 4.158C. Garcia Estrada 793Pl.St.Jordi 95 TOTAL 276.382 100,00%


Aquestes dades però, són substancialment diferents quan es computen els estàndards a nivell de barri,

que a grans trets podríem situar entre els 5 i els 15 m2 de sistemes dotacionals per habitant, una ratio que

representa només el 50% de la que comptabilitzàvem abans com a general de la població. Existeixen amb

tot, dos àmbits que són l'excepció i que responen a una mateixa lògica: àmbits en desenvolupament en els

que el pes poblacional és molt menor en l'actualitat que el seu potencial real. Ens referim als casos del que

hem denominat Erm-Puigmal (Plans Parcials del Mas Roca i el Serrallo) i l'àmbit de la Salut, on es

desenvolupa la nova Unitat d'Actuació en la proximitat de la carretera de Roda.

La resta de casos exigeixen d'un anàlisi més detallat. Dalt Vila, Baix Vila i la Cavalleria presenten una

ratio/habitant molt semblant, entorn als 9-10 m2/habitant. El Barri Nou i el Puig en canvi, situen aquesta

ratio entorn als 15 m2/habitant, no tant perquè tinguin una estructura molt més espessa de dotacions, sinó

pel pes específic del Parc del Puig en un cas i del Cementiri en l'altre. Entre un grup i l'altre situaríem el

Barri de Gràcia, en aquest cas sí, amb una xarxa més menuda de dotacions.

Per sota d'aquests grups situaríem la resta de barris en unes condicions bastant diverses entre sí. El cas

de l'Erm és especial. Malgrat que presenti una proporció semblant als casos anteriors en relació als m2 de

sistemes/m2 d'àmbit, la seva important densitat de població comporta que la ratio per habitant se situï

pràcticament a la meitat. Una circumstància semblant, però més crítica si cal, és el de l'Eixample

Vilamirosa, en què ambdós índex estan clarament per sota de la resta d'altres barris.

Els casos de la Coromina i de Vista Alegre presenten un dèficit de superfície de sistemes molt

importants, amb uns índex que se suposarien entre un 10 i un 25% de la mitja dels altres barris. Malgrat

tot, aquest fet no s'evidencia prou en el cas de Vista Alegra, per ser el barri amb una menor densitat de

població (a excepció dels àmbits exclusivament industrials, és clar).

barris sup.àmbit núm. habs superfície % ratio/hab superfície % ratio/hab superfície % m2/m2 ratio/hab

Dalt Vila 5,85 ha 765 2.541 0,9% 3,32 4.043 1,3% 5,28 6.584 1,1% 0,11 8,61Baix Vila 22,30 ha 1.737 7.269 2,6% 4,18 9.701 3,2% 5,58 16.970 2,9% 0,08 9,77La Cavalleria 17,26 ha 1.250 8.727 3,2% 6,98 3.380 1,1% 2,70 12.107 2,1% 0,07 9,69Gràcia 27,22 ha 2.382 11.579 4,2% 4,86 18.850 6,2% 7,91 30.429 5,3% 0,11 12,77Barri Nou 10,32 ha 1.142 16.113 5,8% 14,11 4.077 1,3% 3,57 20.190 3,5% 0,20 17,68El Puig 17,67 ha 1.994 12.228 4,4% 6,13 17.270 5,7% 8,66 29.498 5,1% 0,17 14,79La Salut 18,08 ha 858 7.848 2,8% 9,15 28.109 9,3% 32,76 35.957 6,2% 0,20 41,91L'Erm 24,35 ha 4.937 11.066 4,0% 2,24 15.775 5,2% 3,20 26.841 4,6% 0,11 5,44L'Erm-Puigmal 19,78 ha 883 18.720 6,8% 21,20 15.458 5,1% 17,51 34.178 5,9% 0,17 38,71Eixample-Vilamirosa 16,46 ha 1.868 3.822 1,4% 2,05 10.078 3,3% 5,40 13.900 2,4% 0,08 7,44Vista Alegre 9,81 ha 360 1.178 0,4% 3,27 1.381 0,5% 3,84 2.559 0,4% 0,03 7,11Sector Industrial-Estació 14,24 ha 21 119 0,0% --- 18.087 6,0% --- 18.206 3,1% 0,13 ---La Coromina 23,95 ha 798 1.636 0,6% 2,05 845 0,3% 1,06 2.481 0,4% 0,01 3,11El Verdaguer 32,84 ha 71 39.180 14,2% --- 13.887 4,6% --- 53.067 9,2% 0,16 ---Font de Tarrés 12,56 ha 6 5.133 1,9% --- 0 0,0% --- 5.133 0,9% 0,04 ---Sector Industrial-La Comella 10,81 ha 0 22.061 8,0% --- 4.385 1,4% --- 26.446 4,6% 0,24 ---La Teularia 4,42 ha 0 6.592 2,4% --- 6.725 2,2% --- 13.317 2,3% 0,30 ---El Parc del Ter-La Devesa 25,14 ha 18 100.570 36,4% --- 99.468 32,9% --- 200.038 34,5% 0,80 ---sòl no urbanitzable 31.183 10,3% 31.183 5,4%

313,06 19.090 276.382 100,0% 14,48 302.702 100,0% 15,86 579.084 100,0% 0,18 30,33

espais lliures equipaments espais lliures+equipaments


6. espais lliures i equipaments. conjunts agregats i articulació. elements, conjunts i eixos

L’observació quantitativa de les dotacions en relació als barris ens permet fer una diagnosi dels dèficits

que existeixen en les diferents zones. Ara bé, aquesta relació estadística ha de ser matisada des de

l’escala del municipi (que per la seva dimensió permet una fàcil accessibilitat a tots els equipaments des

de qualsevol punt) i des del punt de vista de la distribució espacial de cada element dotacional dins de les

àrees que s’han determinat. És a dir, que hi poden haver dues dotacions en dos extrems oposats d’un

mateix barri que a efectes de càlculs es tenen en compte conjuntament, malgrat que no existeixi cap tipus

de relació entre sí. I al contrari, dos elements a una banda i altra de carrer que tenint una relació intensa

pertanyin a dues àrees segregades. És per això que intentem aquí observar-los des d'una discussió de

tipus espacial que no té en compte cap tipus de divisions sectorials.

És així com es determinen, en primer terme, uns conjunts diferents de dotacions, com a agrupacions

que relacionen les peces d’equipaments i espais lliures més pròximes, i que englobant-ne la pràctica

totalitat, superen l’escala més local que representa cadascun de forma aïllada.

D’aquests, distingim entre aquells que tenen unes peces de major dimensió i un caràcter més general i els que tenen un entramat de peces més menudes i una escala més local. Entre els primers incloem

lògicament el Parc del Ter i la Devesa, però també el conjunt del Puig o el parc lineal a El Verdaguer.

Entre els segons s’hi inclouria la resta, distribuïts d’una forma relativament homogènia per tots els sectors.

Interessa per tant, potenciar l’articulació i la cohesió interna d’aquestes agrupacions, per la seva

potencialitat com a nuclis d’ús col·lectiu, pensant tant la seva conformació urbanística com en el seu ús

funcional en relació al conjunt al qual pertanyen, i tenint una cura especial del viari que les relaciona.

A nivell de la definició de l’estructura general del municipi, aquests conjunts representen unes potents

subunitats, de les quals ens interessa veure com s’articulen respecte a la resta. Introduïm aquí doncs,

l’espai viari, no tant entès com a estructura d’accessibilitat, sinó també com un element definitori molt

important de l’estructura de l’espai col·lectiu. El viari ens permet a més, buscar relacions de continuïtat

amb el territori, de manera que aquests eixos permeten el pas entre els sòl urbà i el sòl agrari en la

transició dels carrers als camins rurals.

Es defineix d’aquesta manera l’estructura dels espais públics col·lectius, com un entramat amb identitat

pròpia que se superposa a la xarxa viària més relacionada amb el trànsit. Els seus eixos mostren una certa

radialitat respecte el casc antic, resseguint en ocasions les traces dels antics camins rurals, però interessa

també superposar-hi traces transversals a les primeres de cara a donar-los més capacitat connectiva.

Destaquem en aquesta estructura reticular aquells elements que tenen major continuïtat, malgrat que

tractant-se d’una trama irregular s’entén que poden ser objecte de moltes variacions:

en sentit transversal passeig del Ter – estació camí de vora

rusiñol – st. jaume – st. jordi – la passió – mit – passeig del ter

crta. d’olot – carrer de la font - alta cortada – doctor oliveras – avinguda diputació – estació

el benet – arnald de corcó – mossèn aulet

bellfort – camí al perer

en sentit radial passeig ter – sant ferran – places baix i dalt vila - carrer del ter – carrer nord – vilamirosa – camí a corcó

alta cortada – doctor oliveras –albert del benet i camí al poquí

carretera d’olot – arboretum – torrent de la burina – camí a bellfort

carrer torrent magí – mercat municipal – pintor guàrdia – can batlle

7. equipaments i població (capítol annex) Per finalitzar aquest capítol, s’annexa una memòria on es relaciona el que s’ha exposat fins aquí, amb

l’estructura demogràfica de la població i dels seus barris, de cara a fer una primera aproximació al que

poden ser les necessitats d’equipaments en el marc de la projecció que fa el Pla.

II.3. SISTEMES URBANS: VIARI (uv)

1. antecedents

2. accessibilitat a la vila

3. el sistema viari actual

4. les capacitats del viari

5. la vegetació i la vialitat

6. la jerarquia de les vies


EL SISTEMA VIARI

1. antecedents

La vialitat del nucli urbà esdevé un dels punts troncals del Pla General anterior. En els seus primers documents ja es

diagnosticava el desequilibri del sistema viari per la condició que té Manlleu de ser un punt de convergència de cinc

carreteres comarcals i d’ésser un pas obligat del riu. Aquests dos arguments es traduïen llavors a la vila en greus

repercussions de funcionament intern. Davant d’aquesta problemàtica del sistema viari, l’anterior pla proposava en

primer lloc, el ple funcionament de l’Avinguda de Roma per tal de donar continuïtat al trànsit des de la carretera de la

Gleva. En segon lloc, es proposava l’obertura de l’Avinguda Puigmal per tal d’assegurar una segona via transversal de

connexió nord-sud. Finalment considerava com a determinant, el desplaçament de l’accés sud, des de la carretera de

Vic, al carrer del Torrent de la Burina fins a arribar a la plaça Sanglas Alsina, per tal de descongestionar el trànsit del

Passeig de Sant Joan i d’alliberar el pont de Can Molas del trànsit pesat industrial.

A l’hora de proposar aquest desplaçament de l’accés sud, val a dir que ja es parlava des de la perspectiva comarcal,

d’una nova autovia del Ter pel marge esquerre del riu, traçada entre Manlleu i Roda que suposaria nous encreuaments

exteriors del trànsit al sector de llevant, que es traduirien alhora en una nova accessibilitat a la vila. De llavors ençà,

continua pendent aquesta iniciativa que tot i ser una traça que sembla ser que es desvetllarà en un període de temps

relativament curt, no dóna una solució eficaç al dèficit flagrant que suposa la desproporció per una població de vora

20.000 habitants, de disposar d’un únic pas del riu.

Al planejament dels vuitanta, el sistema viari representava 32,5 hectàrees -aproximadament un 15%- de les 219,3

hectàrees de sòl urbà existent, preveient 13,1 hectàrees de vialitat a les 63,7 hectàrees de sòl previst. En conjunt

suposa passar a 45,6 hectàrees de vialitat -aproximadament un 16,11%- respecte al conjunt de sòl urbà previst en el

moment, de 283 hectàrees.


2. accessibilitat a la vila

Des de Ponent

Darrerament, el paper de confluència de les cinc carreteres comarcals, s’ha descentralitzat cap a l’oest,

sobre la carretera de la Gleva, amb la cruïlla amb l'Eix Vic-Olot. Aquesta via genera també un nou accés

a Manlleu des del nord, a l’alçada de La Miranda i el torrent de Sanaiàs. Malgrat ésser una petjada que

interromp la continuïtat de l’estructura feble de les parcel·les destinades a l’activitat agrícola, suposa una

millora considerable de l’accessibilitat al nucli, a la vegada que segrega la circulació del trànsit pesant

industrial de l’interior de la vila.

Una altra traça que determina l’accés des de ponent, és la variant de Les Masies de Voltregà, la

construcció de la qual sembla ser imminent, i que ja ha estat contemplada com a tal en la revisió del

planejament del municipi veí de les Masies de Voltregà. El seu traçat es desvia per la cruïlla amb l'Eix Vic-

Olot, i es desplaça a l’oest del Serrat de Sant Miquel per anar a enllaçar-se, passada la zona del Despujol

a l'alçada de Vinyoles, donant abans, un accés a les Masies de Voltregà. Aquesta infraestructura suposa,

juntament amb l’actual tram de l’Eix Transversal, un trossejament considerable del territori de ponent de la

vila, tallant les fràgils continuïtats preexistents.

Des del Nord

Si fins fa ben poc constituïa un accés de connexió intermunicipal entre Manlleu i Torelló, el nou accés des

de l’eix Vic-Olot li confereix un valor d’enllaç territorial que canvia substancialment la seva fisonomia. El

pont sobre el ferrocarril que s’està construint encara, substituirà l’emblemàtic pas a nivell de La Miranda,

millorant-ne les condicions. Entre tots els enllaços, tot i que està situat al nord de la vila i en la posició més

allunyada de la connexió de Manlleu amb la Regió Metropolitana, representa el node més proper a la

població.

La raó de ser del Pla del Nord que preveu un important creixement industrial, ja ve fonamentada en part,

per les repercussions que suposa el salt d’escala d’aquest nou accés, a la vegada que s'aprofita la

possibilitat de resoldre l’accessibilitat del trànsit industrial als polígons existents a través de la xarxa

infraestructural urbana, com a clara alternativa a la necessitat de segregació de trànsits. La confluència en

aquest indret de la traça del ferrocarril dota al nus d’una particularitat especial.

Finalment, destacar que el territori on s’emplaça forma part del corredor natural del Torrent del Poquí, molt ben acotat

topogràficament, un indret amagat amb notables valors ambientals lligats fonamentalment a aquesta traça fluvial.

Des de Llevant

Els punts d’accés intermuncipal a Roda i a l’Esquirol no han anat associats fins avui a enllaços extracomarcals. En les

noves hipòtesis d’un traçat intercomarcal per l’est de la Plana, poden adquirir una perspectiva diferent. Com ja s’ha

explicat a l’apartat de portes urbanes, aquests punts d’accés relativament propers no tenen una significació identitària de

la vila, tot i tenir dotacions del caràcter de l’Arboretum, de l’escola Pompeu Fabra o de les piscines municipals. En

aquests accessos, que avui tenen una transició bastant despreocupada entre els espais construïts i els no construïts de

la vila, la traça de la possible variant -plantejada en la discussió més comarcal, entre Manlleu i Roda- distorsionarà

previsiblement la imatge urbana d’aquests àmbits, que exigiran una resposta a la nova situació.

Des del Sud

La crítica accessibilitat des de la carretera de Vic radica en l’exclusivitat del trànsit que suporta el Pont de Can Molas. Si

bé aquesta és una crítica ja denunciada des dels seixanta, avui, tot i la millora amb les noves infraestructures, es fa

impensable continuar creient que aquest pas històric pot suportar una població en augment seguint amb les seves

característiques actuals. Una altra constant, és la confluència en aquest punt tant reduït, del trànsit industrial que

accedeix des del nus de Gurb, o simplement relaciona el teixit industrial de la vila amb els polígons industrials de Vic,

congestionant a més del pont, el Passeig de Sant Joan. Tot i les diverses alternatives plantejades fins al moment, l'única

que ha perviscut com alternativa clara és la del pont de la Devesa -la prova és que està contemplada encara pel

planejament vigent-. Aquesta traça té la virtut d’establir la connexió amb el carrer del Torrent de la Burina i per extensió

amb l’Avinguda Puigmal.


3. el sistema viari actual

Segons les dades del planejament vigent, el sistema viari representa el 24,54% del total del sòl urbà,

havent incrementat per tant un 8% respecte al pla dels vuitanta. En aquest període gairebé es duplica la

superfície destinada a viari passant de 45,6 hectàrees a les 76,2 hectàrees. Aquest augment significatiu

es deu a la construcció de la totalitat del viari previst per l’anterior pla i també a un increment notable de

noves vies d'un caràcter intern dins del teixit, destacant el barri de l’Erm-Puigmal. Actualment, del

planejament vigent, queden encara pendents per executar 7,8 hectàrees dins del sòl urbà.

Dades Generals

Sup. Sòl Urbà 3.107.393 100,00%

Sup. Àrees-aprof. Privat 1.797.353 57,84%

Sup. Sistemes 1.310.040 42,16%viari 762.668 24,54%

equipaments 270.990 8,72%espais lliures 276.382 8,89%

Planejament vigent 2oo4

La circulació principal de la vila se suporta bàsicament per un parell de vies transversals i una longitudinal.

Entre les transversals, tenim el Passeig de Sant Joan que realitza la connexió entre el trànsit de la

carretera de Torelló al nord i el trànsit de la carretera de Vic a través del pont a Vista Alegre, i l’Avinguda Puigmal que centralitza a la plaça de Sanglas Alsina el trànsit a Olot per l'Esquirol i a Roda de Ter, a la

vegada que és una alternativa a la sortida cap a Torelló. L’Avinguda de Roma representa la via més

ràpida en el sentit longitudinal.

A aquesta jerarquia principal se li afegeixen unes vies de segon ordre. En el sentit longitudinal, tenim el

binomi carrer de Rusiñol i carrer de Sant Jaume, que assumeix el paper tradicional d’accés a la plaça

Fra Bernardí, i el binomi carrer de Baixa Cortada i avinguda Diputació assumint un paper de sortida. La

carretera d’Olot centralitza el trànsit dels barris de la Cavalleria i del Puig des de la Plaça Sanglas Alsina

fins al Passeig de Sant Joan. En el sentit transversal, cal fer esment del carrer Vilamirosa, com a via de

connexió entre el giratori de El Serrallo, travessant el barri de l’Eixample Vilamirosa, tangent al barri Nou i

de Gràcia fins a la zona esportiva del Passeig del Ter.

El Passeig del Ter ressegueix la continuïtat del camí de vora del riu i es presenta com una via de gran

potencial a l’hora d’articular els teixits pel sud. Si bé és un vial que té poca capacitat rodada i presenta

alguna discontinuïtat en els sentits de la circulació rodada, la seva potencialitat ja està contemplada des

del Pla de les Vores del Ter. Val a dir, que la seva capacitat de concatenar peces com les fàbriques de riu,

els rentants vells o el mateix canal industrial, pertanyents a episodis de la història local, significarà en un

futur pròxim, la via més identitària de la vila.

4. Les capacitats del viari

Prenent el sistema viari actual s’ha considerat interessant treballar a partir de les amplades de les vies. A partir d’aquest

estudi es pot llegir la capacitat de cada via a l’hora de transformar o adaptar la seva secció a noves necessitats. Aquesta

lectura ens dóna el seu grau de permissivitat a l’hora d’admetre més aparcament, de variar la dimensió de les voreres i

de variar el nivell d’urbanització (enllumenat, arbrat, mobiliari,...).

Es persegueix establir una certa classificació de les vies enteses des de la òptica global del sistema, i veure des dels

paràmetres de la seva secció, quina funció específica poden assumir cadascuna d’elles, com per exemple la facilitat per

convertir-se en un canal de trànsit rodat, per transformar-se en un carrer arbrat o simplement la conveniència de

peatonilitzar-se. De tot l’espectre de casuístiques se’n destaquen tres categories segons les diferents amplades:

Un primer conjunt que comprenen les amplades de fins a vuit metres, que responen a un tipus de teixit més tradicional.

Es pot dir que la capacitat d’aquest conjunt és limitada i per tant, en cas de transformar-se només admetran adaptacions

en termes del grau d’urbanització del carrer.

Un segon grup aglutina carrers que van dels vuit als quinze metres. Estem parlant d'unes vies que en molts casos tenen

actualment dos sentits de circulació i bandes d’aparcament lateral, raó per la qual, el seu grau d’intervenció és més

permissiu en el cas de necessitar un canvi de jerarquia dins el sistema general. Aquest grup conté els carrers de dotze

metres essent el conjunt que avarca la major part del sistema viari de la vila.

El darrer conjunt comprèn vies d’una amplada major de quinze metres i per tant, de més d’una calçada: avingudes amb

un grau d’urbanització notable i vies amb un alt potencial de transformació. Val a dir que totes elles, ja tenen actualment

un paper principal dins la mobilitat viària del nucli de la vila.

Tot i que se’n distingeixen tres grups segons la seva capacitat, la seva classificació dins de cada grup conjuga vies de

caràcters molt diferents, tot i tenir igual secció. Malgrat que caldria un estudi més exhaustiu sobre tota la casuística

viària de Manlleu, des del pla s’apunta, per cada amplada de via, una categorització que s’ha d’entendre com a

representativa d’aquesta heterogeneïtat. Aquesta classificació destria vuit conjunts de seccions des d’on s’explica la

diferent mida de les voreres, la posició de les bandes d’aparcament, la capacitat de fluxe, els sentits i el grau

d’urbanització.

Les categories de quatre a sis i de sis a vuit metres d’amplada ofereixen pocs canvis que no vagin en la direcció de les

bandes d’aparcament o la peatonalització parcial o total. De vuit a deu, ja es pot pensar en dos sentits de circulació i

una banda d’aparcament o bé, dues bandes i un sol sentit de circulació.


El cas particular de Manlleu destaca la predominança del carrer d’amplada de 12 metres, sobretot en els

creixements per sobre l’Avinguda de Roma. Aquest tipus de carrer, permet pensar en una capacitat de

transformació suficient a l’hora de que alguns d’ells, com es proposa en la diagnosis propositiva, assumeixi

un paper principal. En aquest conjunt, cal incloure també la majoria del viari dels teixits industrials de l’est

de la vila.

Les categories següents superiors de 12 metres fins a més de 25 metres, corresponen a la major part de

les vies que centralitzen el trànsit de la vila. Si bé la majoria d’elles ja assumeixen aquest paper principal,

potser caldria revisar el grau d’urbanització i d’arbrat en alguns dels trams de major afluència.

Si bé fins ara, l’amplada o capacitat de les vies s’ha llegit des de la secció dels diferents carrers o trams de

carrer, cal extrapolar l'estudi entenent la importància de la continuïtat d’una mateixa secció al llarg d'un

mateix vial. Mentre que determinades vies de caràcter principal disposen d’una secció amb amplada de

capacitat suficient, mantinguda al llarg de tota la via -el cas de l’Avinguda Puigmal-, altres vies la mantenen

només en alguns trams -el cas del carrer Vilamirosa-. Aquesta casuística és la que ve representada al

plànol de discontinuïtats del sistema viari, on s’expliquen aquestes disfuncions i on es posa de manifest la

facilitat que té una via a l’hora d’assumir una determinada jerarquia dins el sistema. En aquest plànol de

discontinuïtats de les amplades es fa una localització d’aquests canvis en relació a les vies de major

continuïtat.

Des de la lectura de conjunt, es localitzen punts situats al contacte entre les vies d’accessibilitat comarcal

amb el teixit urbà, és a dir, al giratori de El Serrallo a la sortida cap a Torelló, als contactes del teixit urbà

amb les carreteres de l’Esquirol i de Roda i el crític contacte entre el pont de Can Molas amb el Passeig

del Ter i el Passeig de Sant Joan.

Des de les connexions internes del sistema viari, com ja era de preveure, la majoria de les discontinuïtats

apareixen als teixits més tradicionals situats per sota de l’Avinguda de Roma, on s’emfasitzen

discontinuïtats en els accessos al casc històric. Entre els casos a remarcar cal citar el canvi de secció

significatiu de l’amplada del Passeig de Sant Joan en trobar-se amb l’Avinguda de Roma. Malgrat que veu

reduïda molt quantitativament la seva amplada -passa dels 26 metres als encara no 14 metres- la seva

continuïtat però no es veu afectada. Ben al contrari del carrer Vilamirosa que un cop travessa l’Avinguda

Diputació en direcció al Passeig del Ter, té evidents i consecutius canvis en l’amplada del carrer que sí

afecten substancialment la seva continuïtat.


5. La vegetació i la vialitat

La presència de l’arbrat significa i defineix el caràcter amable de vies com el carrer Rusiñol, l’Avinguda

Diputació o el Passeig de Sant Joan, i d’altres en procés de construcció com l’Avinguda Puigmal. Aquest

tipus de vies qualificades destaquen respecte a d’altres com ara l’Avinguda de Roma, on la vegetació no

és tan significant per la via. La continuïtat de l’arbrat als carrers facilita la interconnexió entre els espais

lliures i els equipaments.

En aquest sentit, millorar aquestes continuïtats seria interessant des del punt de vista de la referència

urbana, de manera que una via arbrada sempre pogués ser associada a algun espai públic. Tot i que

actualment no existeix aquesta continuïtat, no sembla massa difícil la qualificació de determinades vies.

Cal entendre aquestes transformacions en termes de la capacitat de la secció.

La distribució dels carrers de Manlleu qualificats amb arbrat, no és molt equitativa. Al barri de Gràcia, a

partir del carrer Vilamirosa cap a l’estació hi ha una estructura definida. Igualment com a partir de l’eix

Puigmal-Torrent de la Burina cap al Verdaguer, associable a la magnífica presència de l’Arboretum.

El Passeig de Sant Joan que condueix als espais de la Plaça de l’Ajuntament i als de la zona de l’Hospital

esdevé l’única estructura arbrada dels teixits tradicionals. Per sobre de l’Avinguda de Roma, trobem dos

trams associats al Parc de l’Erm i al Cementiri, i més al nord, on el carrer Vilamirosa enllaça amb el giratori

de El Serrallo, existeix un tram d’encara no cent metres amb arbrat.

6. La jerarquia de les vies

Introduir una jerarquia als carrers existents permet distribuir la circulació d’una manera més homogènia,

descongestionant el paper de les tres vies per on se suporta el trànsit actualment. Aquesta jerarquització cal llegir-la en

el sentit longitudinal i en el sentit transversal i per això, des del plànol es mostren els esquemes segregats d’ambdós

sentits. Des dels estudis previs i en concret, des de l’estudi de les amplades esmentat anteriorment, es pot destacar que

el carrer més comú de Manlleu és el carrer de dotze metres. Aquest carrer tipus permet pensar en certa flexibilitat a

l’hora de canviar el paper d’algun d’ells. Cal fer notar que la jerarquia d’una via no va referida únicament a la mida de la

seva secció sinó que també va associada a una tipologia edificatòria adequada que li doni resposta tant des de l’alçada

com des del tipus d’accessibilitat.

en el sentit nord-sud

El Passeig de Sant Joan

És el recorregut principal en aquest sentit, tot i que té dos trams molt diferenciats, de la rotonda de la carretera de

Torelló a l’avinguda de Roma, la capacitat més gran de tota la vila -oscil·la de 25 fins a 28 metres-, i un segon tram

fins a la carretera de Vic, d’una capacitat més reduïda de 12 a 14 metres i 6 metres al pont, que centralitza gran part

de la mobilitat del centre històric. En aquest tram rau la problemàtica d’aquesta via per la condició que té de ser pas

obligat pel trànsit pesant de la carretera de Vic, el trànsit intern i el trànsit passant provinent d’altres nuclis. El

suggeriment no és el d’intervenir-hi ja que es tracta d’un carrer amb fronts molt consolidats sinó el de trobar itineraris

alternatius que segreguin el trànsit i donin una accessibilitat eficaç des del sud.

L’avinguda Puigmal- carrer Torrent de la Burina

Es tracta d’una via bastant nova, de capacitat gran, al voltant dels 26 metres, que travessa la vila pel sector de

llevant. Aglutina els sectors de creixement actual de Manlleu com el Pla Parcial Mas-Roca, el de la U.A. Illa Bellmunt

o el Pla Parcial de la Teularia entre d’altres, i per tant no té encara un alt grau de consolidació. No cal dir per tant, que

és una clara alternativa al Passeig de Sant Joan per l’est, que prendrà una major importància en un futur immediat.

La problemàtica rau precisament en la finalització i la continuïtat en els seus extrems. Al nord enllaçarà amb la ronda

nord -en execució- amb una rotonda i caldrà assegurar-ne una dimensió adequada. Al sud, l’avinguda Puigmal juga

un paper de centralitzar el trànsit intermunicipal de l’Esquirol i de Roda de Ter a la Plaça Sanglas Alsina, de segregar

el trànsit al sector industrial del Verdaguer-La Coromina-Font de Tarrés i garantir la sortida de la vila pel sud, a través

del carrer del Torrent de la Burina, de suficient secció. Aquesta clara i eficaç sortida de la vila -sobretot en termes de


mobilitat rodada- requereix de la continuïtat franca amb el pas del riu, avui en dia inexistent. Per tant,

l’alternativa al pont de Can Molas per tal de donar sentit a tot l’eix Puigmal-Burina seria precisament el

punt a resoldre.

Carrer Vilamirosa

Tot i les variacions de la seva amplada al llarg de la via, la continuïtat i la capacitat mitja de 14 metres

fa que aquesta via sigui la que centralitzi les circulacions nord-sud en la zona de ponent de la vila,

centralitzant el trànsit dels barris de l’Eixample Vilamirosa, el barri de Gràcia, el Barri Nou i el Baix Vila

fins al Parc del Ter. El seu caràcter és local i per tant, no tindrà una vocació d’alternativa al Passeig de

Sant Joan. A efectes d’una millor equidistribució, la connexió del carrer amb el futur desenvolupament

de la zona nord seria oportú de realitzar-la a través de la directriu del carrer del Gremi dels Tonis.

D’aquesta manera s’evitaria una confluència innecessària al giratori, repartint millor els accessos a la

futura Ronda Nord. Al sud, es considera la consolidació de la connexió amb el Passeig del Ter. En

aquest punt, tot i la palesa dificultat topogràfica de travessar el riu mitjançant una via rodada -traça

contemplada pel planejament vigent- sí que seria recomanable poder travessar-lo peatonalment i

connectar les dues vores, a través d’una passera que no distorsioni les qualitats ambientals de la riba

del Ter.

Carrer de Fontcoberta - carrer de Francesc Puget

Davant el notable creixement dels sectors industrials a llevant, es considera designar una via

transversal que centralitzi el trànsit. El caràcter serà local destinat a la mobilitat interna en el sector.

Buscarà en un extrem, la connexió amb la ronda nord i en l’altre, la connexió amb una via longitudinal

principal.

en el sentit est-oest

L’Avinguda de Roma

És el recorregut principal en aquest sentit, centralitzant tot tipus de trànsit provinent de fora del municipi

i dels teixits urbans. Tot i que la seva secció és suficient -oscil·la entre els 20 i els 25 metres- presenta

trams molt diferents entre ells quant als fronts que la conformen. Actualment la presència de tipologies

unifamiliars en alguns trams d’aquesta via li donen un caràcter lent i de poca entitat, tot i la seva

dimensió. Aquesta incoherència tipològica encaixarà millor quan entri en funcionament una futura via

alternativa que canalitzi part del trànsit que avui circula per l’Avinguda. La urbanització amb una mitjana central

afegeix complexitat a la via. El fet que sigui l’única fa pensar en primer lloc, en la necessitat d’una segona via

contínua en aquest sentit d’una capacitat notable. La ronda nord prevista en un tram es presenta com l’alternativa

més clara, considerant la connexió dels seus extrems al sistema viari de la vila. Aquesta alternativa resoldria la

necessària segregació del trànsit pesat en aquest sentit.

La Ronda Nord

Tot i que només està previst en un tram, la proposta d’aquesta via defineix una directriu alternativa que sembla lògic

d’aprofitar per tal de resoldre en un sol traçat molts dels problemes apuntats anteriorment. Definir per tant, tant

l’enllaç a ponent amb l’Avinguda de Roma al sector de l’Estació, com l’enllaç a llevant al sector de la Font de Tarrés,

és objecte d’aquest Pla.

Carrer Rusiñol - Carrer de Vàzquez Mella - Carretera d’Olot

Més que entendre aquest itinerari com una via, cal entendre’l com una continuïtat física interessant, no tant per la

seva capacitat -més aviat reduïda- sinó per la virtut de travessar la vila pel casc històric d’una manera continuada i

eficaç. Tot i que en l’actualitat tenen sentits diferents, sí que pot convertir-se fàcilment en l’itinerari longitudinal d’accés

al casc històric.

Passeig del Ter

Es tracta d’una via en procés de transformació, ja que aglutina en el seu recorregut les diferents Unitats d’Actuació -

Les Hortes, Els Rentants i Can Sanglas- que inclou el Pla Especial de les Vores del Ter i el Pla Especial de Millora

Urbana de La Piara. Aquest fet representa una oportunitat de pensar aquesta via com l’eix de més identitat de la vila,

pel fet que acompanya el riu reconeixent i enllaçant el patrimoni natural, arquitectònic i industrial associat al riu,

fortament arrelat a la memòria col·lectiva de la població.

II.4. TEIXIT URBÀ (ut)

1. Les alçades de l’edificació

2. Les alçades de l’edificació des del planejament vigent

3. La lectura sobreposada

4. La morfologia de les illes

5. La homogeneïtat respecte als fronts edificats 5.1. Els fronts d’illa homogenis

5.2. Els fronts d’illa heterogenis

6. La homogeneïtat respecte a l’estructura viària

6.1. Des de les vies longitudinals

6.2. Des de les vies transversals

7. Les tipologies residencials i industrials

7.1 Les tipologies residencials

7.1 Les tipologies industrials

8. Altres consideracions

POUM manlleu març 2005 Criteris, Objectius i Solucions Generals de Planejament

El cas de la vila de Manlleu presenta un teixit urbà relativament consolidat. Com ja s’explica anteriorment,

el riu ha estat per una banda, el motivador de les primeres extensions suburbanes del centre històric i

d’aquí en deriven els teixits més compactes i densos, amb una evident insuficiència de vialitat. L’arribada

del ferrocarril, estén la vila dècades després cap a ponent, amb una clara direccionalitat a través del barri

de Gràcia, amb un teixit més homogeni que l’anterior i d'una densitat menor. Els posteriors creixements

sorgeixen com a agregats al voltant de les vies radials, amb la voluntat de conformar una certes

estructures en xarxa, donant teixits de major heterogeneïtat i de coherències diverses. En aquest sentit és

bo entendre que d’entre totes les variables, en el cas de Manlleu, els paràmetres històrics han caracteritzat

marcadament els seus teixits.

L’estudi del teixit urbà és d’una gran complexitat i per tant, es fa difícil abordar-lo amb totes les variables

alhora. El seu anàlisi per tant, requereix ser treballat des de les lectures segregades i d’aquestes poder

extreure’n conclusions. Per aquest motiu, l’equip redactor ha treballat paral·lelament sobre els temes de

caràcter més morfològic per una banda i aquells que fan referència al cadastre, a l'habitatge i als aspectes

socioeconòmics per l’altra. En el present document, es farà referència eminentment als aspectes

morfològics dels teixits, en termes pròxims també al planejament urbanístic, mentre que en la resta de

documents es tractarà específicament altres aspectes.

1. Les alçades de l’edificació

A partir del plànol de les alçades de Manlleu es pretén tractar les homogeneïtats dels diferents teixits així

com també, entreveure’n la densitat. L’observació de les alçades de l’edificació no ens permet diferenciar

amb exactitud les diferents tipologies edificatòries (habitatges unifamiliars o plurifamiliars, p.e.), i val a dir

que en el cas de Manlleu, es produeix una separació molt evident entre l’edificació fins a la planta baixa

més dos i a partir de la planta baixa més tres i superiors.

La lectura segregada d’aquest tall en les diferents alçades evidencia una ocupació de les edificacions que

no superen la planta baixa més dos representant entorn a un 90% de la totalitat. Descomptant el 28%

corresponent al sector industrial, obtenim que al voltant del 62% d’aquesta ocupació corresponent a les

edificacions que no sobrepassen la planta baixa més dues plantes pis. Val a dir que malgrat que

l’associació no sigui directa, podem entendre que la majoria d’aquestes correspondran a una tipologia

d’habitatge unifamiliar, majoritàriament d’habitatges entre mitgeres o en filera. Hi haurà teixits urbans de la

vila pràcticament homogenis en aquesta casuística, com ara els corresponents als barris de Gràcia i el

Barri Nou per una banda, i als de La Salut o La Cavalleria per l’altra, en els que es fa difícil trobar

tipologies plurifamiliars.


El 10% restant representa l’ocupació de les edificacions de planta baixa més tres i superiors. En aquest

petit grup podem dir que es concentren majoritàriament les tipologies plurifamiliars. Les alçades de planta

baixa més tres i superiors es concentren de manera desigual en els diferents barris. En els primers barris

de creixement de Gràcia, de La Salut i el barri de La Cavalleria pràcticament no apareix edificació

d’aquestes característiques, tret d’alguna excepció per la posició respecte a una via principal. Amb pocs

casos també apareix el Barri Nou i el barri del Puig, reforçant encreuaments viaris en casos com la cruïlla

entre els carrers Montseny i Doctor Fleming en el primer, i la cruïlla del carrer Lleida amb el carrer de

Casacuberta Gallifa en el segon.

En aquest sentit, tot i que no es pugui fer una traducció directa a nombre d’habitatges, la concentració

majoritària es troba en els barris històrics del Baix Vila i el Dalt Vila de forma bastant agregada; en els

barris dels vuitanta de l’Eixample Vilamirosa i de l’Erm apareixen d’una forma més disgregades

emfasitzant alguna cruïlla o una via principal.

Des de la lectura dels fronts de carrer podem destacar la concentració de casos en primer lloc en les

traces dels creixements suburbans del casc històric com ara el carrer Enric Delaris, el carrer del Pont,

carrer Baixa Cortada, carrer Rusiñol i la Carretera d’Olot.

En segon lloc es poden localitzar els casos en els encreuaments del Passeig de Sant Joan i de l’Avinguda

Puigmal amb l’Avinguda de Roma, incloent el tram comprès d’aquesta i entenent com a cruïlla les primeres

illes de cases del passeig de Sant Joan i de l’Avinguda Puigmal. Cal matisar que els fronts de l’Avinguda

Puigmal que estan en procés de construcció apunten cap a estendre aquesta alçada al llarg de tota la via.

En darrer lloc, cal esmentar dues localitzacions puntuals de fronts d’alçada de planta baixa més quatre al

carrer Vilamirosa; una entre el carrer de Puigpardines i el carrer Girona amb vocació de front i l’altra en la

cruïlla amb l’Avinguda Diputació.

Val a dir que dins d’aquest conjunt les alçades oscil·len entre la planta baixa més tres i la planta baixa més

cinc, essent molt anecdòtica l’aparició d’alçades majors. Únicament apareix la planta baixa més sis en un

bloc situat en la trobada de la carretera d’Olot amb la Plaça Sanglas Alsina, i la planta baixa més onze en

els dos blocs residencials coneguts com pisos de Can Garcia, que recentment han estat inclosos dins d’un

Pla Integral de Millora Urbana que pretén corregir aquesta emergència dins del les alçades comuns a

Manllleu.

És per això que com a consideracions generals dins d’aquesta radiografia urbana de les alçades dels

teixits urbans, les sugerències vindran en dos sentits: en primer lloc per considerar les variacions en els

canvis d’alçada a l’hora de donar més homogeneïtat als fronts que acompanyen una determinada jerarquia

del sistema viari, i en segon lloc vindran per reconèixer alçades que signifiquen o pauten un determinat

tram de via.

2. Les alçades de l’edificació des del planejament

Des del planejament vigent es regulen les alçades d’una manera força homogènia per tots els teixits a

partir de planta baixa més dues i tal com s’ha explicat en l’anterior apartat es pot dir que es correspon

bastant amb la realitat. Davant d’aquest tractament homogeni el teixit, el planejament donarà resposta a

les alçades de la vila a través d’una segona alçada, la planta més tres i superiors.

Primerament, l’alçada de planta baixa més tres atendrà al paper del sistema viari i per tant, buscarà de

reconèixer fronts que acompanyin les avingudes i les vies amb un caràcter principal, concretament

en el sentit longitudinal es reconeixen

- fronts en tres vies de vocació d’accés al casc històric: Carretera d’Olot, carrer Baixa Cortada i carrer

Vázquez Mella;

- fronts previstos al llarg de tot el Passeig del Ter en procés d’execució;

- fronts en dos trams de l’Avinguda de Roma, entre el carrer del Ter i l’Avinguda Puigmal a banda i

banda, i entre el carrer Núria i el carrer de Vilanova i la Geltrú asimètricament.

en el sentit transversal es reconeixen

- fronts continus al llarg de gairebé tot el Passeig de Sant Joan

- fronts continus al llarg de tota l’Avinguda Puigmal

- fronts puntuals en el carrer Vilamirosa, entre el carrer de Doña Blanca i el carrer de Puig Agut i entre

l’Avinguda Diputació i el carrer Rusiñol.

En segon lloc, el planejament significarà els casos on l’estat actual de l’edificació té una alçada prou

rellevant. En aquests casos, a més de permetre planta baixa més tres, reconeixerà casos molt puntuals de

planta baixa més quatre i més cinc. A més a més de respondre a un cert reconeixement de l’edificació

existent com el cas aïllat del barri de Vistalegre, també inclouran els casos de recent construcció com ara

els del Pla Parcial Mas-Roca o casos que estan en previsió, com ara l’actuació a la fàbrica Miquel Pujadas

i el cas del Pla Parcial de La Teularia. Més concretament,

casos de planta baixa més tres

- edificis puntuals en el P.P. Mas Roca

- front puntual al carrer Albert de Benet amb Avinguda Diputació

casos de planta baixa més quatre - el carrer Baixa Cortada

- un front a l’Avinguda de Roma al costat del Mercat Municipal


- els dos blocs plurifamiliars al Passeig de Sant Joan (plaça Sant Antoni de Pàdua, pisos d’en Mateo)

- els blocs plurifamiliars al voltant de la Plaça dels Àlbers (P.P. Mas Roca)

- un edifici a la Via Ausetània, a Vista Alegre

casos de planta baixa més cinc

- un front a l’avinguda de Roma al costat del Mercat Municipal

- els dos blocs plurifamiliars dels pisos de Can Garcia

- un bloc en previsió a l’actuació a la fàbrica Miquel Pujadas

- dos blocs previstos a la plaça Sanglas Alsina (P. P. de La Teularia)

Finalment, cal esmentar dos casos que no corresponen a una conjunció dels dos aspectes anteriors i que

podrem considerar-los com a casos excepcionals. Es localitzen en

- illes delimitades pel carrer Vilamirosa, el passeig Dr. Joan Oliveras, carrer Vázquez Mella i el carrer

Vendrell en els barris del Baix i Dalt Vil·la

- illes delimitades per l’Avinguda Puigmal, la plaça Sanglas Alsina, carrer Casacuberta Gallifa i carrer

Lleida, situats en el barri del Puig

3. La lectura sobreposada

Una lectura sobreposada entre l’estat actual i el planejament vigent, de les edificacions corresponents a

una alçada de planta baixa més tres i superiors permet veure les discordances entre l’un i l’altre. En el

plànol ut04 es pot observar els fronts estipulats des del planejament grafiats amb un perímetre, mentre que

les edificacions existents es grafien plenes. Més enllà dels casos que clarament estan disconformes amb

el que disposa el planejament i que no tenen una justificació clara, d’aquesta sobreposició es pot extreure

una casuística bastant real de la localització d’aquestes anomalies detallades a continuació.

Es pot observar que el grau de consolidació dels fronts previstos des del planejament és bastant baix,

fet que fa pensar per una banda, que es tracta de fronts recents com són els que se situen al llarg de

l’Avinguda Puigmal i els fronts al llarg del Passeig del Ter, pràcticament buits. El tram final del Passeig de

Sant Joan el podríem situar en un procés de consolidació, igualment com la façana de la Carretera l’Olot o

el primer tram de l’Avinguda de Roma.

Un altra premissa a destacar és la de posar de manifest els fronts i les edificacions que estan com a volums disconforme. Aquests casos tenen dues vessants:

Dins dels fronts de planta baixa més tres i superiors, els volums que tenen alçada superior a la que

destina el planejament. Els casos més rellevants es troben en el barri de l’Erm al voltant de la cruïlla

entre Passeig de Sant Joan i l’Avinguda de Roma, entre els que figuren els pisos d’en Mateu; o també

al tram ja esmentat anteriorment, del carrer Vilamirosa al barri de l’Eixample del mateix nom.

Fora dels fronts de planta baixa més tres i superiors, es detecten emergències dins el sostre homogeni

de la planta més dues, que no recull el planejament. Si bé hi ha casos en tots els teixits, la major

concentració es dóna a l’Eixample Vilamirosa, al barri del Baix Vila i al nou barri de l’Erm-Puigmal en

menor proporció.

Finalment, des d’una lectura més fina de la percepció de les vies, cal afegir que d’entre les edificacions

disconformes i fora dels fronts que proposa el planejament vigent, hi ha una voluntat des de l’edificació de

pautar i dotar d’un cert ritme una via significant amb un volum de major alçada la cantonada. Un exemple

de les dues coses n’és el tram de l’Avinguda de Roma comprès entre el carrer Vilamirosa i el carrer Ter,

on apareixen a les diverses cantonades un edifici que puntua l’Avinguda. En el barri de la Coromina, en la

part residencial, apareixen també edificis de planta baixa més tres significant la cantonada.


4. La morfologia de les illes Una aproximació a través de la forma de les illes ens explica bastant bé els períodes de creixement de la

vila. La seva geometria i la proporció entre els costats ha definit àrees homogènies de característiques

similars. En el teixit compacte del casc històric la morfologia de les illes és totalment espontània i

mancada d’una geometria clara. En els creixements històrics de caràcter lineal-suburbà s’han emfasitzat

els fronts edificats descuidant els darreres. La directriu d’uns fronts respecte els altres ha definit teixits amb

un marcat caràcter unidireccional que han condicionat l’edificació i la permeabilitat de la circulació viària.

En altres casos la bidireccionalitat ha conformat teixits més isòtrops. Finalment, l’aparició de noves vies de

més capacitat en els teixits urbans existents han jerarquitzat els fronts de les illes fent més complexa la

seva morfologia.

Tot i que estem davant d’una complexa casuística i des d’una lectura marcadament morfològica s’han

sintetitzat els següents casos anomenant illes als que conformen una idea de teixit urbà i fronts que

responen a una determinada jerarquia del viari,

Illa de Casc antic Tots els fronts tenen un caràcter principal amb el carrer. El carrer s’entén com a negatiu de

l’edificació i per tant els perímetres de les illes no responen a una idea de projectació sinó a una

idea d’espontaneïtat. Es tracta de les illes més compactes i denses de la vila. Aquestes illes tenen

un caràcter híbrid que cal fer notar, ja que es formen al voltant de camins de sortida del nucli històric

originari en el barri del Dalt Vila. Per tant, la seva naturalesa en molts casos serà similar a la dels

fronts suburbans que s’expliquen més endavant.

Illa suburbana Unidireccional La seva geometria rectangular emfasitza uns fronts respecte als altres. Aquest model d’illes acaba

conformant teixits amb uns fronts edificats molt continus respecte d’altres poc consolidats, i genera

una permeabilitat circulatòria molt diferent segons els sentits. Les trobem concentrades en els teixits

situats per sobre de l’Avinguda de Roma, caracteritzant clarament el que coneixem com Eixample

Vilamirosa, a l’esquerra del Passeig de Sant Joan, amb una direccionalitat perpendicular a aquesta

via; i a la dreta, el que podem denominar com a barri de l’Erm-Puigmal, molt més recent, marcant

una directriu paral·lela al passeig.

Illa suburbana Bidireccional La seva geometria és més regular i per tant, el caràcter dels fronts és similar en una direcció com en

l’altra, conformant teixits bastant isòtrops. Si bé en les que sostenen un ús residencial no s’hi

manifesten trets massa distintius que no siguin el de la tipologia unifamiliar en filera respecte a la

unifamiliar aïllada, o bé les directrius del viari, cal fer palesa una distinció quant a la mida de l’illa. La

mida diferenciada entre illes d’un teixit industrial respecte a les que corresponen a un teixit

residencial és de més del doble.

Fronts històrics suburbans Més que respondre a una morfologia de teixit tenen la seva lògica d’assentament entorn un camí de

sortida del casc històric. És una forma incompleta d’illa ja que normalment els darreres els acaben

completant nous teixits. Molts d’ells integren un front de les illes que hem anomenat de casc històric.

Fronts de les noves vies La geometria contundent i el paper principal de mobilitat entre teixits de les avingudes ha posat en

valor els fronts edificats que hi donen façana. Aquesta nova jerarquia de vies ha afegit complexitat a

la morfologia de les illes que hi conflueixen, donant resposta volumètrica des dels fronts edificats.


5. La homogeneïtat respecte els fronts edificats

Per tal d’entendre la consolidació dels teixits hem considerat treballar amb el grau d’homogeïtat que

presenten els fronts edificats de les illes des del punt de vista de les alçades de les seves edificacions. Al

mateix temps que l’avaluació del grau de consolidació d’un front d’illa ens dóna una idea de capacitat real

dels teixits consolidats, si fem una lectura de tot un carrer, podem detectar discontinuïtats rellevants des de

la percepció urbana. Les disfuncions que evidencia aquesta radiografia, cal considerar-les com un

material de reflexió de cara a la presa de decisions.

Per tal d’explicar la doble lectura de teixit i de carrer, s’han establert quatre graus d’homogeneïtat en cada

front d’illa d’acord amb el nombre de canvis d’alçada que es produeixen en un mateix front.

Homogeneïtat 1. Reconeix els fronts que no tenen més d’una discontinuïtat en l’alçada global. Dóna

una percepció molt contínua de la ciutat.

Homogeneïtat 2. Fronts d’illa que no tenen més de dues discontinuïtats en l’alçada total. Dóna una

percepció contínua de la ciutat.

Homogeneïtat 3. Fronts que no tenen més de tres discontinuïtats en l’alçada total. Dóna una percepció

poc contínua del front.

Homogeneïtat 4. Fronts que tenen més de tres discontinuïtats en l’alçada total. Dóna una percepció

molt poc contínua del front.

Cada grau d’homogeneïtat s’ha grafiat amb valors de línea diferents segons l’alçada mitja del front,

establint de manera gradual quatre categories de traçat fi a gruixut d’acord amb l'alçada mitja: no superi la

planta baixa, la planta baixa més ú, la planta baixa més dos, o la planta baixa més tres i superiors.

Aquests dos paràmetres ens donen la idea de tres conceptes, per una banda, el grau d’homogeneïtat

representa la regularitat en la façana d’un front d’illa i el canvis de gruix determinen una idea de

continuïtat en un mateix carrer, així com també donen una idea significació i referència dins el conjunt

dels teixits.

5.1. Els fronts d’illa homogenis

A partir d’aquesta categorització es poden distingir els fronts més homogenis i associar-los a un major grau

d’urbanitat. La continuïtat de les homogeneïtats al llarg de les vies determinarà trams diferenciats en

l’estructura viària principal, tal i com s’explicarà més endavant. Des de l’homogeneïtat als barris, el major

grau de cohesió es dóna com ja podem intuir, en els fronts del Dalt i Baix Vila, i per extensió a d’altres vies

de sortida del centre històric, així com també al Barri Nou, amb les cases d'en Riera; l’Eixample Vilamirosa

podem considerar-lo el segon teixit amb un determinat grau d’homogeneïat. Aquests casos serien els que

presenten una major continuïtat d'homogeneïtat d'alçades en els seus fronts.

Amb menor valor de referència apareixen teixits també homogenis al voltant de la Plaça de Gràcia, al

voltant del carrer Bellmunt, així com també podrien rebre una consideració anàloga els teixits industrials

del barri de la Coromina.

5.2. Els fronts d’illa heterogenis

Del negatiu de la lectura anterior es detecten els fronts d’illa més heterogenis, ja sigui perquè es troben en

procés de construcció o perquè tenen la presència de molts darreres o perquè el procés de consolidació

encara no ha finalitzat. Aquest grup representa les discontinuïtats en una lectura de via així com també

representa els fronts amb grans contrasts entre les edificacions. Del primer cas en destaca el carrer del

Torrent de la Burina en el seu tram superior, el tram final del Passeig de Sant Joan, un tram del carrer de

Vázquez Mella o els casos més il·lustratius com la Via Ausetània al barri de Vista Alegre i l'actual Avinguda

Diputació. En el segon cas, destacar el front del Passeig de Sant Joan amb el carrer Montseny o el front

del carrer Doctor Oliveras.


6. La homogeneïtat respecte el sistema viari principal

La observació dels graus d’homogeneïtat centrada exclusivament a les vies que tenen una jerarquia

principal o secundària dins la totalitat del sistema viari ens mostra els diferents trams de cadascuna de les

vies.

6.1. Des de les vies longitudinals

L’Avinguda de Roma es caracteritza per tres trams diferenciats:

- un primer tram des de l’Institut fins al Barri Nou, on tot i tenir fronts d’illa consolidats i malgrat que des

del planejament s’incideix en donar-li una volumetria de planta baixa més tres per la seva condició de

porta, els fronts existents presenten canvis d’alçada en la seva continuïtat;

- un segon tram corresponent al Barri Nou és molt homogeni per la presència de les cases d’en Riera,

donant fronts curts sobre l’Avinguda de Roma amb cases unifamiliars en filera de planta baixa més

dues.

- un tercer tram entre les cruïlles amb el carrer Montseny i l’Avinguda Puigmal on hi ha gran

homogeneïtat dels fronts, a banda de prendre una significació urbana especial per la seva important

alçada, en molts casos superior en més de dues plantes a d’estipulada des del planejament vigent.

El Passeig del Ter des de l’estat actual no presenta cap tipus d’homogeneïtat ni de continuïtat que el

confirmi com una de les vies principals en el sentit longitudinal. Cal entendre aquest paper de jerarquia des

del planejament

El binomi del carrer Rusiñol-carrer Sant Jaume i Carrer de Baixa Cortada-carrer Vázquez Mella

presenta un alt grau d’homogeneïtat coherent amb el tipus de teixit més consolidat del casc històric que va

desapareixent quan s’allunya de la Plaça. A partir del carrer de Josep Serra Sió es converteix en un carrer

de molt poca homogeneïtat.

El carrer de Puig Pardines representa un carrer que tot i la continuïtat de la seva geometria, quant a la

continuïtat d'alçades en els fronts, no presenta un grau d’homogeneïtat gaire destacable.

6.2. Des de les vies transversals

L’Avinguda Puigmal no és caracteritzable per trams diferenciats ja que es tracta d’una via en procés de

construcció. Tot i això, els fronts que van apareixent tenen gran homogeneïtat i regularitat, a més de dotar

a l’Avinguda d’una alçada coherent.

El Passeig de Sant Joan sí que mostra en canvi, uns trams diferenciats:

- el tram del nord fins al carrer de Puig Pardines és un tram molt heterogeni sobretot per la poca

continuïtat del teixit residencial. La inserció de tipologies comercials trenca la continuïtat dels fronts.

- el tram del nord fins a l’Avinguda de Roma és molt més homogeni quant al front d’illa, però quant a la

continuïtat volumètrica i regularitat dels fronts és força heterogeni. En gran part per la presència de

volumetries que contrasten amb les adjacents i el canvi tipològic.

- el tram del casc històric de gran homogeneïtat i significació. La continuïtat dels fronts dóna un grau de

consolidació destacable.

- el tram final que connecta amb el passeig del Ter que es caracteritza per la presència d’usos

industrials donen a aquest tram un elevat grau d’heterogeneïtat.

El carrer Vilamirosa presenta tres trams diferenciats:

- el tram nord en procés de construcció fa pensar en la possibilitat futura de desviar la connexió nord a

través del carrer del Gremi dels Tonis.

- el tram intermig fins a l’Avinguda de Roma de gran homogeneïtat dels fronts i de gran continuïtat.

- el tram final a partir de l’Avinguda de Roma que presenta molta heterogeneïtat segurament per canvis

en la tipologia edificatòria. Aquest heterogeneïtat dels fronts en aquest tram afegida a la poca mida de

la secció representa una discontinuïtat rellevant a l’hora de donar-li un paper més principal dins el

sistema viari.


7. Anàlisi de les tipologies edificatòries

Dins d’aquest apartat es recull una mostra que entenem com a representativa de les diferents tipologies

edificatòries actuals, que sense tenir un caràcter exhaustiu, ens permetin observar les tendències i

demandes actuals i dels últims temps. De fet, paral·lelament a la redacció del pla s’està desenvolupant un

estudi específic sobre el tema de l'habitatge, els resultats del qual podran ser incorporats en una fase

posterior del Pla. Des del mateix equip redactor, el tema de l'habitatge ha estat també objecte d'un anàlisi

específic en el capítol corresponent.

7.1 Les tipologies residencials

Tot i que anteriorment, en el capítol de l’estudi d’alçades de l’edificació s’ha fet referència a una distribució

bastant majoritària de l’edificació de planta baixa més dues, que podia ser atribuïda majoritàriament a la

tipologia edificatòria d’unifamiliar, ja hem dit que la distinció per alçada no té sempre una correspondència

fiable en clau de tipologia. Val a dir que en la distinció tipològica dins d’aquest grup predomina clarament

l'habitatge unifamiliar en filera, deixant pocs casos d'unifamiliar aïllada. Pel què fa als casos d’habitatge

plurifamiliar, es fa molt difícil determinar-los a partir de la qualificació urbanística o a partir d’una alçada, i

per tant caldrà remetre’s a les noves dades que s’aportin des de l'estudi anteriorment citat.

En el cas de l'habitatge unifamiliar aïllat representa la tipologia més extensiva disposant les edificacions a

quatre vents. Tot i que a Manlleu no hi ha molts casos, la seva aparició inserida en el teixit i combinada

amb d’altres tipologies és força sorprenent. En termes d’ocupació, en tot el sòl urbà es comptabilitzen

únicament al voltant de 7,5 hectàrees destinades a aquest tipus. Concretament es localitzen al voltant de

l’Estació, al llarg del carrer Rusiñol fins a la confluència amb Vàzquez Mella, en una bossa a l’Avinguda

Diputació, al nord de l’Eixample Vilamirosa sobre el carrer de Doña Blanca; a l’illa de cases al Passeig de

Sant Joan entre el carrer García Estrada i el carrer Mossèn Aulet; en un tram en el carrer Cavalleria, entre

el carrer Montserrat i el carrer Àngel Guimerà; en dues illes al costat de can Llanas i finalment, el grup més

nombrós i representatiu a Vista Alegre. De tots ells poc més de mitja hectàrea queda pendent per edificar,

en dues bosses del carrer Rusiñol davant mateix de Can Roqué.

L’evolució de la tipologia unifamiliar aïllada dóna una segona tipologia més econòmica a tres façanes, la

coneguda com a unifamiliar aparellada. Volumètricament s’assimila força a l’anterior tipus i per tant, no

conforma fronts molt continus. Val a dir que també aquest tipus es troba en comptades ocasions, tot i que

ha esdevingut comú en les noves parcel·lacions del Serrallo i de Vilamirosa nord. Tenint en compte que

des del planejament vigent no hi ha sòl destinat a aquest tipus, així com tampoc està previst en el sector

urbanitzable del Mas, podem concloure que l’oferta de sòl respecte a la unifamiliar aïllada és gairebé

nul·la. Aquest dèficit que ja ha estat motiu de preocupació des de l’Ajuntament en altres ocasions, tindrà

cabuda en les previsions de sòl residencial del nou pla.

En el cas de l'habitatge unifamiliar en filera esdevé el tipus més prolífic en tots els teixits. Tot i ser el més

representatiu apareix amb una certa multiplicitat de variacions. A destacar que malgrat que en molts casos

es permet planta baixa més dues des del planejament, s’acaba construint segons planta més una i altell.

Aquestes variacions donen lloc a gran quantitat d’estudis de detall sobretot en l’execució del sector de Mas

Roca.

El cas dels blocs plurifamiliars, concentrar les tipologies de major alçada, amb un important predomini de

la planta baixa més tres. La tipologia plurifamiliar de planta baixa més dos apareix en molts casos

combinada amb la tipologia en filera, com per exemple en la zona del carrer Bellmunt. Més recentment ha

començat a aparèixer la tipologia plurifamiliar de planta baixa més quatre fonamentalment localitzades al

voltant de l’Avinguda Puigmal en el sector del Mas Roca. Molt recentment, s’ha previst l’execució d'una

tipologia de bloc aïllat, de fins a planta baixa més cinc al voltant de la plaça Sanglas Alsina, amb la

operació pendent d’execució de la fàbrica Miquel Pujadas i en la propera execució de la Teularia (a la zona

dels Rentants es preveu també el bloc aïllat en planta baixa més quatre plantes).

7.2 Les tipologies industrials

La tipologia industrial presenta una característica dimensional quant a la parcel·la i quant al tipus edificat,

que el fa fàcilment reconeixible al teixit urbà. Val a dir que la concentració de peces industrials en el teixit

urbà està en clara recessió, restant únicament el sector del P.E. La Piara i la fàbrica Brocato-Miquel

Pujadas dins del nucli urbà com àmbits industrials tradicionals.

Als creixements industrials més recents del Verdaguer trobem tres tipologies que recull també el

planejament, la indústria entre mitgeres i la indústria aïllada mitjana i gran. Aquesta tipificació té una

traducció directa en la mida de la parcel·la. En el cas de Manlleu, localitzem ambdues tipologies en els

creixements corresponents al Verdaguer-Cal Xic, i trobem un únic cas, on s’assenta la nova Piara que

correspon a la tipologia aïllada de mida més gran, al sector de la Comella.


8. Altres consideracions

Si tenim en compte la distribució dels usos dominants que apareix en el gràfic f24 del capítol de

l’estructura de la propietat urbana es pot considerar la forta presència d’usos industrials dins dels teixits

urbans. Aquesta presència és un element distorsionador de la homogeneïtat de determinats fronts, com

ara el carrer Vázquez Mella, al qual ens hem referit en ocasions anteriors. Si bé en aquest cas, com en

molts d’altres, la distorsió no es fa palesa, pel fet de que es tracta d’una presència a través de peces de

mida petita, coincidents amb la parcel·la residencial i en planta baixa, es donen casos d’inserció de peces

d’un gra important com ho són els del referenciat com a fàbrica Miquel Pujadas i un cas rellevant al nord

del barri de l’Erm. No cal dir que al llarg de tot el front del Passeig del Ter, malgrat que estan en procés de

reconversió, apareixen diverses peces industrials d’aquest ordre que distorsionen la homogeneïtat, com

ara el cas del P.E. La Piara i la U.A. els Rentants com a més insertades en el teixit.

Quant a les tipologies edificatòries que van associades a les vies de caràcter principal, i fent referència a

l’apartat corresponent a la tipologia de l’habitatge (1.3) del capítol d’edificació i habitatge del document

annex, cal puntualitzar que la jerarquia d’una via no va referida únicament a la mida de la seva secció sinó

que també va associada a una tipologia edificatòria adequada que li doni resposta. Si bé la tipologia

unifamiliar demana un accés individualitzat a cada finca, no és una tipologia edificatòria adequada per una

via de jerarquia principal. El tipus d’accés de la tipologia de blocs plurifamiliars, permet establir en aquest

sentit una millor qualitat pel traçat de la via.

Finalment, quant a la distribució i l’evolució de l’habitatge a la vila, la distribució de l’habitatge segons la

ocupació i dimensió en diferents períodes, les llicències d’obres i la distribució en el municipi, i quant a

l’estructura de la propietat urbana (segons superfície, antiguitat i valor cadastral) cal remetre’s també al

document del pla corresponent a l’Edificació i Habitatge.

8.1. TIPOLOGIES RESIDENCIALS tipologia

UNIFAMILIAR AÏLLADA

UNIFAMILIAR APARELLADA

UNIFAMILIAR EN FILERA-1 (amb pati privat)

UNIFAMILIAR EN FILERA-2 (espai col·lectiu)

imatge

localització indicativa

Vista Alegre zona Nord-Oest

El Serrallo Vilamirosa nord

El Serrallo Mas-Roca

Les Hortes

paràmetres urbanístics

qualificació urbanística

J residència aïllada

J residència aïllada

D cases en filera

D cases en filera

alçada reguladora

9,00 m. (pb+2)

9,00 m. (pb+2)

9,50 m. (pb+2)

9,50 m. (pb+2)

profunditat edificable

no es fixa no es fixa 14 m. 14 m.

edificabilitat màxima

0.8 m2/m2s

paràmetres existents

parcel·la

400 m2 (superf. mín.)

270-300 m2 (aprox. per hab.)

135-170 m2 (aprox. per hab.)

84 m2 (mòdul 6x14)

profunditat

--- 14 m. 14 m. 14 m.

alçada

variable pb+1+altell pb+1+altell pb+2

façana

7 m. 7 m. 6 m. 6 m.

separació façana a carrer

3.5 m. 3.5 m. 3 m. nul·la

separació façana lateral

de 2 a 3 m. de 2 a 3 m. nul·la nul·la

edificabilitat 250 m2 250 m2 210 m2 198 m2

ocupació

40% 40% variable 100%

tipologia

ILLA PATI INTERIOR TANCAT

PLURIFAMILIAR PB+3

PLURIFAMILIAR PB+4

PLURIFAMILIAR BLOC-TORRE AÏLLAT.PB+4

imatge

pendent d’execució


Avinguda Diputació Avinguda Bellmunt

Les Hortes Avinguda Puigmal

Mas-Roca-Av. Puigmal

Els Rentants La Teularia



E illa amb pati interior tancat

K blocs aïllats

K blocs aïllats

K blocs aïllats

alçada reguladora sobre plànol d’ordenació 15,50 m. (pb+4)

15,50 m. (pb+4)

15,50 m. (pb+4)


sobre plànol d’ordenació (menor de 16 m.)

no es fixa no es fixa no es fixa



parcel·la

270 m2

256 m2 (mòdul 16x16)

280 m2 (mòdul 20x14)

256 m2 (mòdul 16x16)

profunditat 12-14 m. 14 m. 16 a 18m. en planta baixa

16 m. 20 m. en planta baixa

8 a 16 m.

alçada

pb+2 pb+3 pb+4 pb+4

façana

12 m. 8 m. per habitatge 8 m. per habitatge 8 a 16 m.


nul·la --- ---


nul·la --- ---

edificabilitat 2 habitatges per planta (85 m2)

3 habitatges per planta (50, 85 i 95 m2) 2 habitatges per planta (120m2)

105 m2 per habitatge 2 habitatges per planta (120 m2)

ocupació

variable 100% 100% 100%

8.2. TIPOLOGIES INDUSTRIALS tipologia

INDÚSTRIA ENTRE MITGERES

INDÚSTRIA AÏLLADA-MITJANA

INDÚSTRIA AÏLLADA-GRAN

imatge


P.P. El Verdaguer-Cal Xic

P.P. El Verdaguer-Cal Xic

P.P. La Comella



H indústria entre mitgeres

L indústria aïllada mitjana

M indústria aïllada gran

alçada reguladora 10 m. (pb+2)

no es fixa no es fixa


no es fixa no es fixa no es fixa


1.4 m2/m2s 0.8 m2/m2s 0.85 m2/m2s


parcel·la

400 a 500 m2

2.000-3.000 m2

5.000 m2

profunditat

50 m. aprox. 60 m. aprox. ---

alçada

9.50 m. 9.50 m. 13.50 m.

façana

10 m. 30 m. 75 m. (mín)


5 m. o nul·la 6 m. 25 m. (ctra.)


nul·la 6 m. 10 m.

edificabilitat

500 m2 1.500-2.000 m2

ocupació

100% 70% 70%

III.1. antecedents (pa)

III.2. planejament derivat (pd)

III.3. planejament vigent (pv)

III. PLANEJAMENT

III.1. antecedents i contextualització 1. planejament territorial

2. antecedents de planejament 2.1. pla general dels seixanta

2.2. pla general dels vuitanta

2.3. antecedents de la Revisió de Pla

III.2. planejament derivat 1.L’execució del pla

2. figures de planejament derivat 2.1. consideracions generals

2.2. plans parcials

2.3. untats d’actuació

2.4. altres modificacions puntuals

2.5. plans especials

2.6. estudis de detall

2.7. síntesi i nivell d'ocupació

III.3. planejament vigent – 2oo4 1. consideracions generals

2. classificació del sòl

3. qualificació del sòl urbà

4. qualificació del sòl no urbanitzable

III.4. annex. fitxes de les figures de planejament


III.1. antecedents i contextualització 1. planejament territorial Tot i que en els darrers anys s’estigui fent un esforç per concretar i desenvolupar les diferents figures de

planejament territorial a distintes escales d’agregació, en el moment de la redacció d’aquest document

del nou P.O.U.M., aquests resten encara sense aprovar. Ens referim per una banda al Pla Director de la Plana de Vic, com a àmbit territorial d’incidència més pròxima i que forma part del conjunt de Plans

Directors que s’estan elaborant d’acord amb la nova Llei d’Urbanisme 2/2002. Aquest Pla compta avui

únicament amb alguns estudis previs sense que se’n puguin conèixer per tant quines seran les seves

directrius.

A una escala superior del planejament territorial, cal fer referència al Pla Territorial Parcial de les Comarques Centrals. Aquest Pla es formula a partir de 2002 d’acord amb la Llei 15/1983, per

desenvolupar el model territorial proposat en el Pla Territorial General de Catalunya i per fixar els

objectius d’equilibri d’una part del territori que serveixin com a marc orientador de les accions que s’hi

emprendran. Tot i que aquest Pla ha estat ja objecte d’algunes sessions informatives a finals del 2004,

les seves determinacions no poden ser enteses encara com a vinculants, i hauran de concretar-se i

discutir-se també en l’elaboració dels diferents Plans Directors per la Conca d’Odena, pel Pla del Bages i

per la Plana de Vic. El debat sobre la nova divisió territorial de Catalunya i sobre les diferents hipòtesis

d’encaix entre diferents comarques irromp també en aquesta discussió i pot supeditar algunes de les

decisions que estan ara en l’ordre del dia.

En qualsevol cas, pel que fa al nostre àmbit d’incidència específic, aquest Pla preveu un increment

substancial de la població en els pròxims anys, la conveniència de la inserció d’una via comarcal al

sector de llevant i el pas de la hipotètica traça del “tren transversal” per l’àmbit central de la Plana.

Finalment el Pla Territorial General de Catalunya és l’únic Pla d’encaix territorial aprovat, malgrat que

sigui també el més genèric. Aprovat a la dècada dels noranta, situa Manlleu dins de l’Àmbit Funcional

Territorial de les Terres Centrals, i més concretament en un dels Sistemes de Reequilibri Territorial de Nivell 2. Aquest sistema és constituït per Vic-Tona + Manlleu-Roda de Ter + Torelló + Sant Hipòlit de

Voltregà + Centelles.

Els sistemes de reequilibri territorial, amb un gradient d’entre 1 i 4 segons les seves potencialitats, es

defineixen com una alternativa que el Pla estima necessària a la concentració d’activitats i població sobre

l’Àrea Metropolitana, entenent-los com a àmbits que cal potenciar per tal d’evitar “un efecte xuclador” del

sistema metropolità de Barcelona. Es proposa doncs, un escenari de desenvolupament important en


aquests àmbits de les planes centrals que els consolidi com a sistemes urbans i que busquin també les

complementarietats entre si.

Des d’aquesta mateixa òptica es parla en un context general del reforç de les comunicacions verticals,

amb la progressiva millora del ferrocarril i de la C-17 i de la construcció de la Vic-Olot com a una altra

versió de l’Eix transversal.

Les determinacions més concretes parlen “d’afavorir el desenvolupament de sòl per a tot tipus d’usos:

residencial, industrial i terciari”, tot “evitant que la manca de sòl disponible els representi un

estrangulament o coll d’ampolla pel seu desenvolupament“ que l’augment de l’activitat i la població vagi

acompanyat de la dotació suficient d’equipaments, serveis i parcs urbans que possibilitin que els seus

usuaris i residents assoleixin una bona qualitat de vida.

2. antecedents de planejament 2.1. pla general dels seixanta Malgrat que hagin passat més de 40 anys des de la redacció del Pla General de 1961, resulta interessant

recuperar-ne la imatge per tal d’observar les seves directrius i intencions, revisades i modificades pel pla

que redactat als anys 80, ha seguit vigent fins avui.

El Pla dels anys seixanta és un bon exemple del tipus de planejament que es va dur a terme durant

aquestes dècades, preocupat fonamentalment pel tema del “zoning” i dels traçats infraestructurals, molt

sovint en forma de rondes. L’arquitecte Joan Riera dibuixava una ciutat futura, en l’estructura general de

la qual, podem reconèixer una bona part de l’existent avui.

Amb aquesta clara preocupació pels traçats generals, el pla intenta donar solució al tema dels accessos

a la vila, sobretot en el sentit nord-sud, és a dir, a donar una alternativa a una problemàtica que segueix

parcialment vigent als nostres dies: la debilitat del pont de can Moles com a únic accés pel sud i la

necessitat de travessar el passeig de Sant Joan en el recorregut entre Vic i Torelló.

La resposta urbanística a aquesta situació es concreta en la bifurcació d’aquesta carretera, just abans

d’entrar al nucli urbà, amb dos traçats: l’un a llevant i l’altre a ponent. A llevant, la via de ronda travessa

el riu a l’alçada del Gelabert, on enfila cap al nord intersectant les carreteres de Roda i de l’Esquirol fins

anar a buscar la carretera de Torelló més amunt del Camporat. A ponent, la traça s’aproxima al pont del

tren, que travessà per sota, passant pel Dolcet i travessant de nou la via per sobre passa tangent al

Poquí, a Corcó i fins anar a buscar el mateix punt que la seva anàloga sobre la carretera de Torelló.

Si bé el primer és un traçat que guarda fortes relacions amb altres versions considerades a posteriori, el

segon implica una gran dificultat d’inserció per la seva poca atenció a la pròpia estructura del territori. En

qualsevol cas, cap dels dos traçats s’arribarà a construir en uns anys successius en que el gran ritme

d’ocupació del sòl no s’acompanyarà de la creació proporcional de sistemes generals.

En l’estructura del nucli urbà en canvi, si que es dibuixen les principals traces que segueixen vigents

tants anys després. Per una banda es destaca amb força la inserció de la traça de l’Avinguda de Roma,

que des de l’accés per la Gleva i superat el pas a nivell, s’estén fins a l’actual plaça Sanglas Alsina, on

connecta amb la carretera de Roda. En el sentit vertical es reconeix el carrer Vilamirosa i el Passeig de

St. Joan com a principals artèries, i se situa, d’una forma encara molt tímida, el que serà el traçat Torrent

de la Burina-Puigmal i una via relativament simètrica a aquesta entre la zona de l’estació i el nou enllaç

del nord, que no s’ha arribat a construir.

En relació a aquests traçats s’estableixen els sòls de futur creixement, entenent-se com un exercici

simple de zonificació de tot l’espai entre els teixits existents i el nou àmbit determinat per les vies de

ronda. Això suposa, evidentment, posar en joc una quantitat de sòl molt important.

D’aquesta zonificació en destaca la importància dels sòls “industrials” i de “tolerància industrial”. Els

primers situats encara entorn del riu Ter i en relació als accessos de la nova infraestructura. Els segons

emplaçats amb una certa promiscuïtat amb els teixits residencials. Aquests sectors residencials es

diferencien segons la seva densitat i s’estableixen unes zones pel creixement “d’eixample”, de

“residencial extensiva” i de “residencial intensiva”. Les seves determinacions són doncs, bastant

genèriques, ja que aquesta zonificació no va acompanyada d’una preocupació específica per a

l’ordenació dels nous teixits o la reordenació dels ja existents.

En els anys successius el Pla serà més un element de referència que un instrument vinculat, com ho

mostra el fet que en moltes ocasions serà clarament obviat. Si bé les extensions residencials se situaran

relativament d’acord amb la seva zonificació, no succeirà el mateix en el cas industrial. La localització del

polígon industrial de la Coromina serà segurament l’exemple més evident en aquest sentit, ja que seva

extensió no es produirà en cap de les moltes zones que s’havien previst per aquest ús.

2.2. pla general dels vuitanta Amb l’arribada de la democràcia neix una nova generació de plans que suposaran un canvi radical

respecte els seus precedents, posant en valor un ús racional del sòl, les necessitats d’incidir sobre els

teixits existents i d’estructurar d’una forma més interna el nucli urbà.

El plànol de la classificació del sòl d’aquest pla il·lustra en bona mesura aquest gir en l’orientació del

planejament municipal. D’una forma original, s’emfasitza sobre els valors del territori rural, el qual no pot

ser entès només com un sòl “no urbà”, sinó com un element actiu en l’ordenació del territori. El Pla dels

80 exalta per primera vegada a més, el paper estructural dels elements naturals, considerant tant el riu

com les seves rieres com a nous eixos d’ordenació i de revalorització urbana. La consciència de la


sostenibilitat i de l’ecologia té doncs aquí, sense que se citin necessàriament aquests termes, un

claríssim precedent.

L’equip redactor del Pla, De Solà-Eizaguirre-Cullell-Miró, intenta corregir el que anomenen una “erràtica

ocupació del sòl”, amb la delimitació de nous àmbits de desenvolupament tant a dins com en el límit del

nucli urbà, en una aposta per contribuir a donar una major cohesió a uns creixements que s’havien

produït en les dècades anteriors d’una forma totalment aïllada i poc connexa entre sí. Aquesta

preocupació és major tenint en compte els dèficits d’urbanització i de serveis urbans fruit d’un creixement

urbanístic de poca qualitat i amb poc o nul control per part de l’administració.

El tema de les dotacions serà també, una altra de les principals preocupacions d’aquest Pla, cercant-ne

un increment quantitatiu però també una millora en termes qualitatius. El gran parc del Passeig del Ter

és aquí la seva principal aposta, que donarà lloc molts anys després al Pla Especial de Millora Urbana

(P.E.M.U) de les Vores del Ter. Es manifesta també una preocupació comú en aquesta generació de

plans, pels equipaments d’una escala més veïnal, reconeixent-ne els existents, proposant-ne de nous i

intentant cercar elements d’estructura entre les peces.

Es proposa una estructura general del nucli sustentada sobre les mateixes traces determinades pel pla

anterior, això sí, millorant-ne les seves condicions i enllaços. L’Avinguda de Roma busca la seva

prolongació cap a la Coromina i a ponent es dibuixa un enllaç més franc amb la carretera de la Gleva per

sobre del ferrocarril. L’Avinguda Puigmal pren una rellevància molt important, i és en la seva continuïtat

amb el Torrent de la Burina, i amb un nou pont per la Devesa, que configura la resposta del Pla a la

problemàtica de l’accés sud i el pas a través del nucli urbà del trànsit Vic-Torelló. S’intenta doncs, buscar

una alternativa molt més econòmica i racional, a l’antic traçat extra-urbà que proposava el pla anterior.

Aquest eix té a més, la virtut de millorar l’accés a la zona industrial, amb un nou vial que des de la plaça

Sanglas Alsina enfila cap amunt fins a Font de Tarrés. És en aquest sector on es concentren els

principals àmbits de creixement, estructurats entorn d’aquesta traça: la Salut, la Teularia, el Mas Roca, el

Serrallo i el Verdaguer-Cal Xic.

El plànol d’ordenació que es realitza a principis dels 80 posa de relleu la incidència del Pla en intentar

resoldre el que es diagnostica com a una “construcció esvalotada” i “una manca de caràcter urbà”,

determinant amb molta precisió la planificació de la ciutat dels pròxims anys, des d’una aproximació molt

morfològica a la problemàtica urbanística. Una imatge que reconeix i persegueix el manteniment

d’aquells conjunts unitaris més interessants, com són els de Gràcia o del Barri Nou a banda del propi

centre històric, i on es determina amb precisió la forma dels principals elements dels sectors de

creixement.

En el plànol d’Actuacions d’aquests mateixos anys s’observa precisament, la importància que dóna al Pla

al “recosit” del teixit existent, i els àmbits dels nous plans parcials s’acompanyen també de nombroses

Unitats d’Actuació dins dels límits del sòl urbà: per colmatar i transformar l’entorn de la traça del Ter (a

els rentants, entorn de can Sanglas, a les Hortes del Vilamirosa), per urbanitzar la traça de l’Av. de Roma

a l’alçada del Benet o de l’actual Av. Bellmunt i d’altres traces com la del Torrent Magí o les que es

proposen entorn dels barris de la Cavalleria i de la Salut. En la versió refosa del Pla, l’any 1988, alguns

d’aquests àmbits seran modificats substancialment i d’altres no seran considerats com a tals.

Aquest Pla avalua les necessitats anuals de creixement en 4 ha de sòl residencial i 2,5 ha de sòl

industrial. En suma doncs la proporció de creixement anual, es fixa en 6-6,5 ha , que donen una oferta

residencial d’uns 200 habitatges/any. En el còmput de la previsió de 8 anys signifiquen unes 1.600

unitats i una superfície total de sòl entre les 40 i les 50 ha. L’increment de població s’estima en uns 6.000

habitants, que passarien dels 16 als 22.000.

Els ambiciosos objectius d’aquest pla es veuran matisats en l’aprovació definitiva de la seva versió refosa

de Febrer de 1988, en la que es determinen tres plans parcials en Sòl Urbanitzable Programat, tres

Unitats Urbanístiques integrades en Sòl Urbanitzable No Programat i Cinc Unitats d’Actuació en Sòl

Urbà.

Classificació de sòl i àmbits sup. aprof. edific.

Plans Parcials en S.U.P. El Serrallo --- 0,55 0,75 executat Mas Roca --- 0,55 0,78 executat La Teularia --- 0,55 0,78 executat S.U.P

Unitats Urbanístiques Integrades en S.U.N.P. El Mas 5,35 --- --- no executat El Verdaguer 23,5 --- --- executat conjuntament amb Cal-Xic Cal Xic 12,62 --- --- executat conjuntament amb El verdaguerS.U.N.P. 41,47 ---

Unitats d'Actuació El Benet 1,64 0,51 0,97 executat Torrent Magí 2,04 0,43 1,14 executat La Salut 2,31 0,52 0,77 executat Les Hortes 1,99 0,49 1,29 executat C.Bellmunt 2,72 0,55 0,78 executat U.A. En S.U. 10,7


2.3. antecedents de la revisió de pla En el període entre l’aprovació definitiva del Pla General dels vuitanta i l’actualitat s’han produït, a banda

del desenvolupament de les diferents figures de planejament derivat, alguns intents de Revisió del mateix

Pla General. El primer es va produir a meitats dels noranta, quan s’iniciava un procés per la Revisió quan

feia només uns 7 anys que se n’havia fet l’aprovació definitiva (malgrat que, com ja s’ha explicat

anteriorment, l’any 82 se n’havia acabat la redacció pròpiament dita).

En aquesta revisió, que es va dur a terme per part del mateixos redactors que el present document (Pere

Solà i Toni Puig), es plantegen ja la major part de les qüestions que segueixen avui sobre la taula: la

necessitat de resoldre la comunicació dels polígons industrials pel nord i de generar un nou vial per

aquest sector de la població que alliberi del trànsit pesat l’Avinguda de Roma. A banda d’incidir també

sobre qüestions puntuals en el sí del sòl urbà, es recull en aquest document una proposta municipal per

crear un nou àmbit mixt a la zona de Vilamirosa-El Fugurull, amb una important extensió per residències

unifamiliars i uns usos de tipus industrial-terciari sobre la carretera. D’aquesta manera s’intentava donar

una major accessibilitat des del sud, amb un nou pont que connectava amb el carrer Vilamirosa.

Els canvis en la política municipal relegaran les determinacions d’aquest document que no s’arribarà a

aprovar. La consciència comú sobre la necessitat d’una Revisió però, farà que en el període successiu

s’encarreguin també uns estudis previs per a la Revisió de Pla General que realitzen els arquitectes

Javier Monte i Gisela Pujol, sense que tampoc acabin fructificant en una proposta concreta a nivell de

tota la població. En canvi, i de forma paral·lela, sí que s’està desenvolupant el planejament més parcial,

amb l’execució dels diferents plans parcials i l’aprovació de l’ambiciós projecte del P.E.M.U. de les Vores

del Ter.

L’any 2001 s’inicia un nou procés de revisió dels criteris generals del planejament de Manlleu. Aquesta

vegada però, es convé abordar el procés de Revisió pròpiament dit, després d’un estudi i planificació de

les diferents parts del terme municipal que prendrien forma de modificació puntual. La planificació

estratègica per l’àmbit de ponent és la primera a discutir-se, i amb un poc interval de temps se li afegeix

la discussió de l’anomenat Pla del Nord. Ells dos documents de modificació són redactats per l'equip de

CCRS Arquitectes.

Aquests dos àmbits de modificació engloben més de la meitat del terme municipal de Manlleu. L’àmbit de

ponent s’estén des del meandre del riu i fins a la traça del ferrocarril. L’àmbit del nord entre aquesta traça

i la carretera de l’Esquirol. L’únic sòl no urbanitzable restant és, per tant, el que comprèn un espai més

de dimensions bastant més reduïdes, entre la carretera de l’Esquirol, passant pel Vicenç i arribant a

Vilamirosa. Precisament s’entén que l’àmbit sud resta en aquesta nova discussió com un tema pendent

juntament amb els temes d’estructura interna del nucli urbà.

La Planificació Estratègica de Ponent, cristal·litza en una modificació puntual en la que es dóna resposta

a la voluntat municipal d’establir un polígon d’activitats econòmiques en aquest sector, fent alhora una

exaltació dels valors patrimonials de la zona del meandre que es esdevé un àmbit de preservació i

reserva. Altra vegada però, la manca de consens sobre aquesta proposta comporta que no s’arribi

tampoc a aprovar.

El Pla del Nord, en canvi, sí que s’acabarà aprovant definitivament, malgrat que ho farà d’una forma molt

“amputada”. Dels tres grans àmbits que donaven coherència al Pla, se n’aprovarà únicament un, per

desencallar definitivament la manca de sòl industrial al nucli. La Modificació Puntual doncs, retallarà el

seu àmbit de sòl urbanitzable de les108 a les 57 ha, i només arribarà a tenir sentit quan en el nou Pla

aquest àmbit recuperi la seva relació en el context general de la proposta inicial.


III.2. planejament derivat 1. l’execució del pla

Si bé ens els diferents capítols d’aquest document s’entra a analitzar l’assoliment dels objectius del

P.G.O.U. dels vuitanta respecte a les diferents qüestions que aquest determina (espais lliures,

equipaments, viari, teixits, etc.) ens interessa aquí observar-les des de l’estricte punt de vista del

planejament derivat i de les seves figures.

Abans però, mereix una especial atenció fer un comentari retrospectiu sobre el càlcul de les previsions

que havia fet el Pla en el moment de la seva redacció. L’important ritme de creixement poblacional que

viu Manlleu fins a finals dels 70, per la prolongada arribada de nouvinguts procedents principalment de

les regions més pobres de l’Estat Espanyol, es veu clarament estroncada amb el canvi de dècada. Això

implica que les dinàmiques que havien servit per fer les previsions del Pla no s’ajustin en absolut al que

acabarà succeint. Tant és així que durant més de 15 anys la població estarà totalment estancada en

termes de demografia, i fins el 1996 no se superaran els 17.000 habitants.

El context d’optimisme en que es redactava el Pla va topar doncs, amb un nou context socio-econòmic

general i amb una important crisi a nivell local agreujada per la davallada i recessió del sector tèxtil,

sobre el qual Manlleu havia edificat bona part de la seva dinàmica econòmica.

Aquest fet doncs, comportarà un alentiment important del desenvolupament urbanístic, que no obstant

això i com és habitual, tampoc acabarà essent proporcional al creixement demogràfic (ja que si així fos,

en pràcticament 15 anys no s’haurien hagut d’ocupar nous sòls). El que acaba succeïnt és que les

previsions del Pla no tenen l’horitzó dels 8 anys, sinó que aquestes es dilaten essent vàlides durant

pràcticament dues dècades, fins arribar avui quan, tot i que no s’hagin assolit els 22.000 habitants, si que

s’han esgotat les reserves de sòl.

La cronologia de les figures del planejament derivat ve a il·lustrar en certa mesura aquesta situació,

malgrat que no acabi de ser del tot significativa pel desfasament real que hi ha entre la tramitació

d’aquest planejament i el moment en que s’executa a la pràctica. Així doncs, tot i que els plans parcials

més importants (El Verdaguer, Mas Roca i El Serrallo) s’aprovin a principis de la dècada, a meitats dels

anys 90 només s’havia arribat a urbanitzar els primers carrers de El Verdaguer, i els dos plans parcials

residencials resten encara totalment desocupats.


Superfície Unitats Actuació Data aprovació Total (ha) Residencials U.A. Torrent Magi 1987 2,06 116 U.A. Bellmunt 1988 2,76 109 U.A. El Benet 1989-1993 1,67 96 P.P. El Verdaguer 1991-1992 31,2 P.P. El Serrallo 1992-1994 7,08 195

P.P. Mas Roca 1991-1999 10,25 497 P.E.Vores Riu Ter 1998 U.A Can Sanglas 1998 1,52 47 U.A.Les Hortes 2000 2,47 215 U.A Els Rentants pendent 1,19 117 U.A. La Salut 2000 2,37 94 Vilamirosa Nord 2001 0,97 19 P.P. La Comella 2001 10,96 P.P. La Teularia 2004 4,18 160

P.E. La Piara en tràmit 1,32 96 U.A.Font de Tarrés _a en tràmit 6,89 U.A.Font de Tarrés _b en tràmit 1,49 P.E. El Verdaguer pendent 2,66 P.E. Can Serra pendent 3,37 U.A. El Benet 2 pendent 1,3 71 P.P.El Mas pendent 57 575

S’ha procedit a la recopilació i inventari de totes les figures de planejament aprovades en el període entre

l’aprovació definitiva del Pla i l’any 2004. Tot i que existeix més d’un centenar d’expedients, aquests no

s’han ordenat en estricte cronologia del document en si, sinó que s’han intentat agrupar segons l’àmbit a

què feien referència. Així doncs, es realitza una classificació de tots els expedients en 4 grans grups:

1. Pla general

2. Modificacions Puntuals i Planejament Derivat (P.P., U.A., P.E)

3. Altres Modificacions Puntuals

4. Estudis de Detall.

S’associa així mateix una nomenclatura a cadascun dels àmbits i/o figures de planejament derivat que

són els que s’empraran d’ara en endavant. Al final d’aquest capítol s’annexa la fitxa corresponent a

cadascun dels mateixos.

nomenclàtor denominació aprovació PLA GENERAL P.G. Pla General d'Ordenació Urbana 29/06/1988 MODIFICACIONS PUNTUALS I PLANEJAMENT DERIVAT U.A.01 unitat d'actuació Torrent Magí 08/06/1987 U.A.02 projecte compensació-reparcel·lació illa Bellmunt i urbanització 30/09/1988 U.A.03 pla especial el Benet, promocions Humarriezu,s.a. 27/01/1989 pla especial el Benet 17/11/1993 modificació puntual pla especial el Benet, A. Losada Fernandez 20/04/1994 U.A.04 modificació pla general zona nord-oest-institut Pous i Argila 16/02/1994 P.P.01 modificació del pla general el Verdaguer-cal xic 08/05/1991 P.A.U. El verdaguer i cal Xic 08/05/1991 pla parcial el Verdaguer i cal Xic 08/05/1991 projecte divisió poligonal sector el Verdaguer-cal xic 10/12/1991 projecte expropiació del pla parcial Verdaguer-cal xic 17/06/1992 modificació puntual illes 7-8 i 10 del pla parcial Verdaguer-cal Xic 25/10/1995 modificació puntual pla parcial el Verdaguer-cal Xic, illa núm. 10 24/04/1996 modificació liimits p.p.Verdaguer-cal Xic, parcel·la 1- instància prop 17/03/1999 modificació pla general, industrial el verdaguer pol.II, reparcel. 23/02/2000 modificació pla parcial industrial Verdaguer-cal Xic, polígon II 23/02/2000 modificació puntual Verdaguer i cal xic illa 10 parcel·la 40 18/06/2002 P.P.02 pla parcial el Serrallo 30/09/1992 projecte compensació pla parcial El Serrallo 12/07/1994 P.P.03 pla parcial Mas Roca 13/03/1991 projecte compensació pla parcial Mas Roca 07/07/1992 modificació pla parcial Mas Roca 28/04/1999 U.A.05 modificació puntual zona font de Tarres 26/07/1995 modificació puntual PGOU a la zona actuació Font de Tarres 21/01/2003 P.E.02 modificació pla general àmbit pla especial façana riu Ter 15/10/1997 P.EM.U.façana urbana i vores del riu Ter 04/03/1998 U.A.06 unitat núm. 1 "Can Sanglas" del pla especial del Ter 29/12/1998 U.A.07 unitat actuació núm. 3 " Les Hortes" Vivendes del Ter 10/09/1999 inscripció regis.propi.certificat definitiu reparcel·lació Les Hortes 07/06/2000 U.A.08 canvi sistema actuació, de cooperació a compensació, UA els rentants 14/01/2004 U.A.09 modificació pla general Vilamirosa Nord 07/10/1998 aprovació i rectificació projecte reparcel·lació de la UA Vilamirosa N 04/03/2002


U.A.10 UA " La Salud " 26/01/1999 voluntària UA "La Salud" 07/11/2000 P.P.04 modificació del pla general sector " La Comella" 21/03/2001 aprovació pla parcial del sector " La Comella" 23/05/2001 U.A.11 modificació puntual PGOU iniciativa privada àmbit Fabrica M.Pujadas 18/02/2004 P.P.05 pla parcial LA TEULARIA, text refós. VERSIÓ SUSPESA EXECUTIVITAT 15/06/2004 P.P.06 projecte MP PGOU, ordenació creixement i expanció ciutat zona nord-est 04/12/2003 ALTRES MODIFICACONS PUNTUALS DE PLA GENERAL M.P.01 correcció errada unitat d'actuació Torrent Magí 24/07/1987 M.P.02 projecte canvi d'ús parcel·la planta potabilitzadora d'aigua 25/03/1992 M.P.03 modificació puntual zona Serrat del Munt-perllongació c/Clavelles 17/11/1993 M.P.04 modificació puntual pla general ampliació zona escolar barri Gràcia 03/05/1994 M.P.05 modificació puntual pla general sector Can Roqué 14/09/1994 M.P.06 modificació puntual pla general règim general d'usos 31/05/1995 M.P.07 modificació puntual per contrucció cementiri municipal 26/07/1995 M.P.08 modificació puntual p.general connexió BV-4608- Av.Roma/Vilacetrú 25/03/1998 M.P.09 m.puntual PGOU illa carrers B.Aguilar, cavalleria i T.Burina (osona) 13/03/2002 M.P.10 modificació puntual qualificar terreny equipament public c.Ter/A.Font 17/07/2002 M.P.11 modificació puntual sistema equipaments solars Enric Delaris 21/04/2004 ESTUDIS DE DETALL ED.01 canvi traçat vial pg del Puig, UA Torrent Magí 14/10/1987 ED.02 redistribució edificabilitat illa entre Doña Blanca i Pg St.Joan 25/09/1987 ED.03 regularització alineacions façanes casa nova d'en Coma-ctra.Roda 30/09/1988 ED.04 alineació del carrer St. Ferran 27/01/1989 ED.05 alineació façana sud Av. Diputació- entre Tarafa i R. Mas 24/01/1990 ED.06 alineació zona potecció Torrent entre J.Maragall i Rupit 27/09/1990 ED.07 ordenació volumètrica c/ de la pau, 29-37- iniciativa particular 27/09/1990 ED.08 carrer cal Xic entre c/ Pompeu Fabra i crta de Roda- finausa- 25/08/1992 ED.09 nova alineació façana nord av. Diputació entre Tarafa i R. Mas 25/08/1992 ED.10 pg del Ter entre c/del Pont i c/Sant Ferran 04/01/1993 ED.11 concentració volumètrica illa 5 del pla parcial el serrallo 22/09/1993 ED.12 modificació alineacions edificis c/ Osona, entre B.Aguilar i planta po 22/12/1993 ED.13 regulació mitjera edifici c.Sant Jaume,26-28- Josep Pujadas 31/01/1994 ED.14 alineació edificis c. Torrent i Garriga entre Mn. Aulet i Pl.estudiant 07/03/1995 ED.15 ordenació volum edifici av.Roma núms. 92-102 12/06/1995 ED.16 carrer del Pont, 21-23 cantonada carrer St. Jordi,10 29/04/1997 ED.17 solar finca " CA L'OLIVERAS" 30/12/1997 ED.18 finca núm.3 carrer Serrallo- Assumpta Comenero i A. Riera 30/03/1999 ED.19 ordenació volums façana av. Puigmal, illa 5, pp el Serrallo-Sanchez- B 25/05/1999

ED.20 illa núm 1 de la unitat d'actució "les hortes" 26/10/1999 ED.21 plaça del Àlbers,parcel·les 166 a 175, pla parcial Mas Roca 28/09/1999 ED.22 carrer era d'en Carbó, 46 a 64, pla parcial Mas Roca 30/11/1999 ED.23 carrer Era d'en Carbó, 26 a 44, Pla parcial Mas Roca 30/11/1999 ED.24 carrer Era d'en Carbó, 25 a 43,pla parcial Mas Roca 30/11/1999 ED.25 carrer Era d'en carbó, 2 a 24, pla parcial Mas Roca 30/11/1999 ED.26 parcel·les 35 a 42 c.Vilamuntà ppMas Roca. Domingo Vilar. (no assebentat) 05/01/2000 ED.27 finques pl.Bernadí, 29-30-31 i c. Font,13-15 (anul. I caducat) 04/04/2000 ED.28 edificis amb façana al carrer Rusiñol, UA núm. 3 "Les Hortes" 25/07/2000 ED.29 carrer Era d'en carbó, 1 a 23 Joaquim Franch i Angel Casas 26/09/2000 ED.30 parcel·les 19 a 26 c.de la Coma,p.p. Mas Roca. Josep Roca Arderiu 26/09/2000 ED.31 carrer la Coma, parcel·les 27 a 34 del pp Mas Roca. J.Lloansí + 1 26/09/2000 ED.32 carrer la Coma, parcel·les 55 a 66, núm.2a24 Mas Roca. J.Pujadas Serra 26/09/2000 ED.33 carrer Vilamuntà números 59 a 81 Joaquim Franch, Gonzalo Herrerosq 26/09/2000 ED.34 carrer La Coma parcel·les 2 a 13 pp Mas Roca. J.Lloansí + 2 26/09/2000 ED.35 carrer Vilamuntà, 19 a 37. Padrós, Casacuberta, Escribano. DENEGAT 07/12/2000 ED.36 aprovació carrer Santa Maria Corcó, 21 al 51, imparells 30/01/2001 ED.37 ED carrer Masies de Roda, parcel·les 43 a 52 PP La Salud 18/02/2003 ED.38 ED conjunt 5è de la MP PGOU carrer Osona núm.3-23, Promocions Manlleu 23/07/2003 ED.39 ED de les parcel·les 43 a 54PPMas Roca, c. La Coma, núm. 1 a 23 24/09/2003


2. figures de planejament derivat 2.1. consideracions generals D’entrada és destacable que no totes les figures de planejament derivat desenvolupades en aquest

període corresponen a les previsions que havia fet el Pla. Així de les 11 Unitats d’Actuació, només 5

havien estat determinades pel PGOU; dels 6 plans parcials, 4 ho havien estat; i cap dels 4 plans

especials en canvi, havia estat previst inicialment. Això s’explica perquè moltes d’aquestes operacions

s’han tramitat juntament amb les corresponents Modificacions Puntuals del Pla.

Precisament no ens ha semblat oportú considerar com un capítol propi el de les modificacions puntuals,

ja que aquestes fan referència a qüestions i àmbits molt diversos que difícilment poden ser considerats

conjuntament. És així com una part d’aquestes s’han inclòs com un expedient més de la figura de

planejament derivat a la que fan referència, deixant només un grup “d’altres modificacions puntuals”, que

guarden relació amb aspectes més puntuals i no associats a una figura de planejament derivat.

La relació inventarial de les figures, que parteix de l’inventari realitzat pels Serveis Tècnics Municipals, i

que s’ha contrastat successivament, s’acompanya també de la descripció de la seva execució (executat-

no executat-en tràmit) i del sistema amb què s’han desenvolupat o s’han de desenvolupar (cooperació-

compensació-expropiació).

Quant a l’estat d’execució de les figures previstes pel PGOU, podem dir que en la seva gran majoria sí

han estat executades, malgrat que d’aquelles que han sorgit per una modificació posterior en resten

encara algunes pendents (per oposició de la propietat, per la dificultat de dur-se a terme o per la seva

recent aprovació).

En relació al sistema d’execució, podríem destacar com hi ha hagut un gir substancial, val a dir que prou

positiu, en el darrer període, en què la cooperació s’ha establert com un sistema de gestió eficaç.

Inventari de figures de planejament U.A.01 Torrent Magí S.U. tramitat urbanitzat compensació U.A.02 Illa Bellmunt S.U. tramitat urbanitzat compensació U.A.03 El Benet S.U. tramitat urbanitzat compensació U.A.04 El Benet_2 S.U. no tramitat no urbanitzat cooperació U.A.05_a Font de Tarrés S.U. en tràmit parcialment urban. cooperació U.A.05_b Font de Tarrés S.U. en tràmit no urbanitzat cooperació U.A.06 Can Sanglas S.U. tramitat parcialment urban. cooperació U.A.07 Les Hortes S.U. tramitat parcialment urban. cooperació U.A.08 Els rentants S.U. no tramitat no urbanitzat compensació U.A.09 Vilamirosa Nord S.U. tramitat urbanitzat cooperació U.A.10 La Salut S.U. tramitat urbanitzat compensació U.A.11 Fàbrica Pujades S.U. en tràmit no urbanitzat compensació P.P.01 El verdaguer-Cal Xic S.U. tramitat urbanitzat exprop-cooperacióP.P.02 El Serrallo S.U. tramitat urbanitzat compensació P.P.03 El Mas Roca S.U. tramitat urbanitzat compensació P.P.04 La Comella S.U. tramitat urbanitzat compensació P.P.05 La Teuleria S.U.S. tramitat no urbanitzat compensació P.P.06 El Mas S.U.S. no tramitat no urbanitzat cooperació P.E.01 PEMU Vores del Ter S.U + sis tramitat parcialment urban. cooperació P.E.02 PE La Piara S.U. en tràmit no urbanitzat cooperació P.E.03 PE Can Serra S.U. no tramitat no urbanitzat cooperació P.E.04 PE El Verdaguer S.U. no tramitat no urbanitzat ---- M.P.01 Correcció errada Torrent Magí M.P.02 Parcel.la potabilitzadora d'aigua M.P.03 Serrat del Munt-Clavelles M.P.04 Ampliació equipaments gràcia M.P.05 zona residencial can Roqué M.P.06 règim general d'usos M.P.07 terrenys cementiri municipal M.P.08 giratori vilacetrú-Av.Roma M.P.09 Illa c/Osona i adjacents M.P.10 requalificació terrenys guarderia


2.2. plans parcials Els tres Plans Parcials determinats pel P.G.O.U. es troben avui executats, malgrat que un, La Teularia

(P.P.05), no s’ha arribat a aprovar fins el 2004, després de molts anys d’intents. Els tres plans parcials

són residencials i han tingut per tant, un important desfasament en la seva tramitació. Així El Serrallo

(P.P.02) i Mas Roca (P.P.03) estan avui urbanitzats (encara que hi restin alguns espais lliures pendents)

i amb una ocupació parcial, mentre que la Teularia resta en la mateixa situació en què es trobava als

vuitanta.

Les Unitats Urbanístiques Integrades de El Verdaguer i Cal Xic, que sumen més de 30 ha, es van

gestionar de forma conjunta com a un únic Pla Parcial (P.P.01) que per la seva dificultat de gestió i per la

seva important dimensió es divideix en dos polígons. Aquí, l’oposició de la propietat rural de El

Verdaguer a cessar la seva activitat ha comportat importants problemes i encara avui una part dels

sistemes generals del polígon resten sense urbanitzar. Malgrat que se’n preveia un ús mixt, al final

acabarà essent quasi estrictament industrial

El cas del Mas, un sector de només 5 ha. és força curiós, ja que no arribarà mai a tramitar-se’n el

Programa d’Actuació Urbanística ni el posterior Pla Parcial, fins i tot quan a principis del 2000 hi ha una

urgent necessitat de sòl industrial. En lloc de desenvolupar-se aquesta Unitat, s’inicia un procés més lent

i complex de modificació general d’un àmbit molt més extens (el conegut com el Pla del Nord) on en

definitiva quedarà inscrit aquest àmbit. El nou Pla Parcial que determina el text refós d’aquesta

modificació rep també el nom de El Mas (P.P.06), malgrat que tingui poc a veure amb el seu precedent,

ja que es passa d’un sector de poc més de 5 ha, a un nou àmbit de més de 57 ha. De fet la dimensió

d’aquest Pla Parcial té un ordre molt diferent al de la resta, és més, la seva superfície és semblant a la

suma de totes les unitats de Sòl Urbanitzable determinades pel PGOU de 1988.

També per via d’una Modificació Puntual en S.N.U. es tramita el Pla Parcial de La Comella (P.P.04), on

es reubicarà l’empresa de La Piara a les afores del nucli urbà, sobre la carretera de la Gleva, en un

sector d’una extensió superior a les 10 ha i que es troba ocupat en unes 2/3 parts.

2.3. untats d’actuació Els àmbits de les diferents Unitats d’Actuació tenen una superfície molt més acotada que els anteriors,

essent d’entre 1 i 3 ha, a excepció de la de Font de Tarrés (que en té més de 6 ha).

Les cinc Unitats d’Actuació determinades pel Pla corresponen a àmbits no ocupats fins aquell moment

que pretenen ser un recosit dels teixits existents i resolen temes d’estructura general de la població. El

Torrent Magí (U.A.01), l’Illa Bellmunt (U.A.02) i El Benet (U.A.03) es tramitaran en els anys posteriors a

l’aprovació del Pla i s’urbanitzaran d’una forma immediata. Amb un major retard es tramiten les altres

dues U.A. determinades també pel Pla: Les Hortes (U.A.07) i la Salut (U.A.10).

Un altre grup d’Unitats d’Actuació vénen determinades per una Modificació Puntual per tal d’aconseguir

elements importants en l’estructura de sistemes generals. És el cas de la que hem denominat com a El

Benet_2 (U.A.04), modificació puntual que es realitza per aconseguir un àmbit d’ampliació per l’I.E.S., la

de Vilamirosa Nord (U.A.09) que suposa l’obertura del carrer Vilamirosa fins al Serrallo; i la de Can

Sanglas (U.A.06) a partir de la qual s’aconsegueix la cessió de la seu del Museu Industrial del Ter.

Un últim grup d’Unitats d’Actuació tenen el seu origen en la necessitat o oportunitat de transformació

d’alguns teixits o conjunts existents. El cas més clar de transformació s’il·lustra amb les Unitats

d’Actuació de Font de Tarrés (U.A.05 a/b), que actuen sobre aquesta zona on encara conviuen

desordenadament els usos industrials, residencials i agro-ramaders. Altres casos semblants, però lligats

també a l’oportunitat que suposen, són la Unitat de Els Rentants (U.A.08), de caràcter residencial i que

reordena un tram molt especial de la façana del Ter i la U.A. Fàbrica Pujades (U.A.11), que essent la

més recent de totes implica la transformació a residencial de l’àmbit industrial que ocupava aquesta

antiga construcció fabril.


2.4. altres modificacions puntuals Aquest és un grup molt heterogeni en el que com hem explicat abans, s’han inclòs totes les

Modificacions Puntuals no associades a una figura de planejament derivat. És de fet, un calaix de sastre

en el que trobem modificacions tant acotades com la correcció d’una errada en l’edificabilitat

corresponent al Torrent Magí, o una modificació d’alguns aspectes de la normativa corresponent al règim

general d’usos.

No obstant, en la majoria de casos aquestes modificacions van relacionades amb l’adquisició, ampliació

o modificació dels sistemes generals i en concret, de les zones d’equipaments i espais lliures. Aquest és

el cas de l’ampliació de la superfície d’equipaments al barri de Gràcia, per l’ampliació de la Biblioteca i de

l’Escola del barri; de la previsió de localització del cementiri municipal als terrenys pròxims a Niubó, dins

del Sòl No Urbanitzable; de la ubicació de la nova guarderia municipal en un solar del carrer Ter o de la

definició de les afectacions del giratori que s’ha de construir a l’accés oest de la vila.

2.5. plans especials El Pla General dels vuitanta no assenyalava cap àmbit de Pla Especial. No obstant, a través de la

tramitació del planejament derivat i de projectes de modificació puntual és on s’han assenyalat un total

de 4 àmbits de pla especial.

El primer és el de El Verdaguer (P.E.01) i sorgeix amb el Pla Parcial amb el mateix nom. Amb anterioritat

ens hem referit a les dificultats d’execució d’aquest Pla per l’oposició al cessament de l’activitat en aquest

mas. Aquesta dificultat es va superar amb la delimitació d’un àmbit de Pla Especial dins del Pla Parcial

entorn d’aquest mas que pogués permetre una certa continuïtat de l’activitat sense necessitat d’aturar

l’execució de tot el Pla Parcial.

El Pla Especial de Millora Urbana (P.E.M.U.) de les Vores del Ter (P.E.02) és sense cap mena de dubte

l’operació de planejament més ambiciosa de tot aquest període. Reconeixent bona part de les

determinacions que proposava el Pla i adaptant-lo al pas de més de 10 anys entre la tramitació de les

dues figures, aquest Pla Especial pren un àmbit de més de 2 km al llarg del tram urbà del Ter i recull tant

alguns sistemes generals com alguns àmbits de transformació urbana.

Si bé la seva èmfasi rau en la recuperació del riu com a sistema estructural de la vila, es té una cura molt

especial amb el tema de les seves “vores” i en especial, amb la façana urbana de la vila, antic àmbit

d’usos industrials i que molt paulatinament s’anava transformant. El Pla Especial determina fins a tres

Unitats d’Actuació: les Hortes, Can Sanglas i els Rentants (a les que ja ens hem referit abans) i també

dos nous subàmbits de Pla Especial: La Piara (P.E.03) i Can Serra (P.E.04). Aquests darrers casos són

exemple de transformació i reordenació d’àmbits antigament industrials que passen a ser obsolets o

representen una vertadera oportunitat de reconversió.

2.6. estudis de detall Els Estudis de Detall, com a figura menor de planejament, han estat una constant en la modificació i la

concreció d’aspectes molt puntuals respecte el planejament aprovat. No es que pretenguin definir o

redefinir alguns aspectes de l’ordenació del Pla General, sinó que és també en els propis àmbits de

planejament derivat on sovint es refereixen aquestes figures

En general aquests estudis fan referència a àmbits d’actuació de reduïdes dimensions. Qüestions

relatives a la definició dels perfils, de les fondàries edificables, com també al tractament unitari de

materials. De fet, en alguns àmbits de planejament derivat s’ha establert l’obligatorietat de l’estudi de

Detall com a condició d’unitarietat dels conjunts que s’anaven a construir. Aquesta és una circumstància

molt comú en el Pla Parcial del Mas Roca (on es concentren fins a quinze del total de trenta-nou estudis

de detall), que observem també al P.P. El Serrallo, a la U.A. Les Hortes o a la U.A. La Salut.

Amb la mateixa preocupació pel control i regulació de la volumetria es redacten dos estudis de detall en

dos trams confrontats de l’Avinguda Diputació; a la façana del Passeig del Ter i del carrer de St. Ferran;

en alguns fronts de fileres del barri de la Salut o del límit entre l’Erm i la Coromina. Un estudi de detall

singular és en aquest sentit, el que es desenvolupa a l’antiga finca de Ca l’Oliveras, on el planejament

aprovat permetia la transformació absoluta d’aquest àmbit per via d’un simple Estudi de Detall i sense

necessitat d’una figura de planejament de rang superior.

En la resta de casos, l’estudi de detall justifica l’encaix d’alguns edificis en llocs especials: per la seva

volumetria singular, per situar-se entre dues zones amb diferents paràmetres d’ordenació, etc.

2.7. síntesis i nivells d’ocupació

En el quadre successiu es relacionen els principals paràmetres urbanístics dels àmbits de planejament

derivat (veure també detall a l’annex de fitxes individualitzades) posant una especial atenció al nivell

d’ocupació dels distints sectors. Aquesta dada, s’ha mesurat sobre la nova cartografia i a partir del treball

de camp. Es tracta en qualsevol cas, d’una informació obtinguda sobre el plànol i que no ha tingut en

compte altres fonts com les llicències o el cadastre.

PLANEJAMENT DERIVAT. P.P. / U.A./ P.E.SÒL RESIDENCIAL

Actuació Data Superfície Sòl públic Sòl privat Edificabilitat Edif Densitataprovació Total Bruta Residencial Clau

(Ha) (Ha) (Ha) (m2) (m2/m2) (viv/Ha) hab % hab % (m2) %U.A. Torrent Magi 1987 2,06 1,14 0,92 21.745 1,06 56,4 116 E 109 94,0% 7 6,0% 1.649 17,90%U.A. Bellmunt 1988 2,76 1,36 1,40 34.591 1,25 39,5 109 95 87,2% 14 12,8% 3.095 22,11%

116 E 109 7

U.A. El Benet 1989 1,67 0,79 0,88 18.129 1,09 57,5 96 96 100,0% 0 0,0% 8800 0,00%48 D 48 048 E 48 0

U.A. El Benet 2 pendent 1,30 0,60 0,70 0 0,00 54,6 71 0 0,0% 71 100,0% 7.000 100,00%22 D 0 2249 E 0 49

P.P. El Verdaguer* 1991 0,02 23 D 23 100,0% 0 0,0% 2.518 0,00%P.P. El Serrallo 1992-94 7,08 3,46 3,62 46.232 0,65 27,5 195 106 54,4% 69 45,6% 12.275 33,91%

46 J 19 1431 G 17 14118 D 70 41

P.P. Mas Roca 1991-1999 10,25 5,53 4,73 79.842 0,78 48,5 497 197 39,6% 300 60,4% 23.979 50,70%165 D 89 65328 E 108 220

4 G 0 4P.E.Vores Riu Ter 5,18 3,51 1,67 50.863 0,98 73,2 379 44 11,6% 335 88,4% 15.882 95,10%U.A.1 Can Sanglas 1998 1,52 1,06 0,46 9.539 0,63 30,9 47 0 0,0% 47 100,0% 4.600 100,00%

30 E 3017 D 17

U.A.2 Els Rentants pendent 1,19 0,69 0,50 15.430 1,30 98,7 117 0 0,0% 117 100,0% 5.000 100,00%117 K 117

U.A.3 Les Hortes 2000 2,47 1,76 0,71 25.894 1,05 87,0 215 44 20,5% 171 79,5% 6.282 88,48%184 K 40 14431 D 4 27

P.E.R.I. La Piara en tràmit 1,32 0,70 0,62 13.175 1,00 72,9 96 B 0 0,0% 96 100,0% 6.182 100,00%U.A. La Salut 2000 2,37 1,15 1,22 18.262 0,77 36,3 94 G 32 34,0% 62 66,0% 7.857 64,40%

86 548 E1 8

Vilamirosa Nord 2001 0,97 0,47 0,50 4.649 0,48 19,5 19 6 31,6% 13 68,4% 4.449 88,98%9 J 97 G 3 43 F 3 0

U.A. La Teularia 2004 4,18 2,30 1,88 32.348 0,77 36,6 153 F / I / B 0 0,0% 153 100,0% 18.800 100,00%U.A.Miquel Pujades 2004 0,46 0,15 0,30 7.376 1,60 141,0 65 0 0,0% 65 100,0% 3.000 100,00%

23 E42 N

Total 37,8 20,4 17,5 319.836 0,85 50,6 1.913 708 37,0% 1.185 61,9% 115.486 66,15%Pla del Nord. P.P. El Mas pendent 57,5 total 4,20 10,0 300 0,0% 300 42.000Pendent de Pla Parcial sobre plànol >575 hab. 70 Fileres

45 Bifam160 Plurif25 altres

Total 21,7 2.213 708 32,0% 1.485 67,1% 157.486 72,71%

SÒL INDUSTRIALActuació Data Superfície Sòl públic Sòl privat Edificabilitat Edif Densitat

aprovació Total Bruta Clau(Ha) (Ha) (Ha) (m2) (m2/m2) (viv/Ha) hab % ha netes % ha brutes %

P.P. El Verdaguer 1991 31,26 13,01 18,25 172.956 0,55 8,09 44,33% 13,86 44,33%P.P. La Comella 2001 10,96 3,66 7,30 62.094 0,57 2,76 37,81% 4,14 37,81%P.E.Can Serra pendent 3,37 1,51 1,86 19.730 0,58 --- --- --- ---P.E.El Verdaguer pendent 2,66 1,07 1,59 --- --- 1,59 100,00% 2,66 100,00%U.A.Font de Tarrés _a en tràmit 6,89 1,68 5,21 72.947 1,06 --- --- --- ---U.A.Font de Tarrés _b en tràmit 1,49 0,01 1,48 18.185 1,22 --- --- --- ---Total 56,6 20,9 35,7 345912,0 0,61 12,44 45,91% 20,66 45,91%

Pla del Nord. P.P.El Mas en tràmit 57,5 total 25,00 25,00 100,00% 48,00Total 104,63 60,69 37,44 71,81% 68,66 71,81%

Unitats Projectades

Nivell d'ocupacióunitats pendents

Nivell d'ocupació

Hi ha un desajust molt important entre el nombre d'habitatges resultants de la densitat (575) i els que corresponen a les zones d'ús resodencial determinades com a orientatives (unes 300)

Unitats Projectadesunitats edificades

unitats edificades sòl no ocupat sòl no ocupat

sòl no ocupat


III.3. Planejament vigent – 2oo4

1. consideracions generals

El refós de les determinacions dels diferents àmbits de planejament derivat sobre el text refós del Pla

General de 1988 ens dóna la imatge del planejament vigent en el moment de la redacció del nou

P.O.U.M.

En dos plànols successius, podem observar quins són aquells àmbits de Planejament vigent que han

estat sotmesos a modificació, respecte aquells que segueixen amb les mateixes determinacions del propi

text refós de 1988. Això ens permet discutir la dimensió i localització, ja no de les peces, sinó dels

conjunts, i entendre també quines són les parts del teixit més consolidat i quines les de transformació

més recent. A banda d’observar els llocs on s’ha produït o planificat els nous creixements, interessa

observar també si existeixen possibles concentracions de figures sobre algun sector que indueixi a

alguna conclusió.

D’entrada els plànols constaten la importància de tres grans àmbits d’extensió i transformació urbana

situats en els perímetres de l’àmbit del sòl urbà que delimitava el Pla anterior: l’àmbit del Pla Especial del

Ter i les seves Unitats d’actuació, l’àmbit del gran creixement industrial al nord-est, i l’àmbit de la

recentment aprovada extensió al nord de la població, que s’uneix amb els plans parcials residencials del

Mas Roca i del Serrallo.

Fora d’aquests, s’observa una clara dispersió de les peces de menor dimensió, les quals són enteses

d’una forma aïllada, sense que puguem establir cap tipus de relació entre sí. Potser el barri de Gràcia

seria l’únic teixit preexistent on s’hi s’inscriurien un major nombre d’àmbits de planejament derivat, alguns

en la part més central (nous equipaments, reordenació alineacions Av.Diputació) però també en el seu

perímetre (Can Roqué, accés per la Gleva o Serrat del Munt). No obstant això la diferència amb altres

barris o sectors acaba essent tan substancial.

D’una forma general podem dir que la dispersió d’aquestes peces presenta el comú de situar-se a major

distància del centre com més gran és la seva dimensió, comptabilitzant només actuacions molt acotades

en el sector més central de la població. Es constata així com, tant el Pla com les modificacions posteriors

s’han plantejat, o bé en el perímetre urbà, o bé a una certa distància del centre més consolidat. O el que

és el mateix: observar que el centre no ha estat un lloc d’atenció especial del planejament derivat.

Segurament en la redacció del futur Pla Especial del Centre Històric aquesta situació es veurà clarament

modificada.


2. classificació del sòl

Entre l’aprovació del Pla general i l’acualitat, l’àmbit de Sòl urbà + sistemes s’ha incrementat

pràcticament en un 50%. Aquest fet no té només la seva explicació en la tramitació dels diferents plans

parcials i plans especials determinats inicialment en Sòl Urbanitzable sinó també en les modificacions

puntuals posteriors.

En la visió del còmput general de les superfícies el fet més destacable és segurament però, la important

reserva de sòl urbanitzable amb què ens trobem en el moment d’elaborar aquest nou Pla. Les més de 56

ha de sòl representen una xifra molt semblant a la suma del Sòl Urbanitzable Programat i del no

Programat del Pla de 1988 i constitueixen una situació molt singular que el Pla haurà de tenir molt en

compte. Aquesta dada posa de relleu una altra vegada la dimensió de l’última modificació puntual

realitzada, més pròpia d’un procés de Revisió de Pla, que d’una modificació puntual pròpiament dita.

Respecte al Sòl No Urbanitzable cal dir que tot i que el percentatge s’ha reduït del 83 al 77% segueix

constituint la proporció més important de sòl en un municipi que té unes dimensions prou importants (la

superfície del terme ha variat en funció de la diferència en el mètode de càlcul que es va emprar

anteriorment i el que s’ha emprat ara, sense que suposi necessàriament cap modificació en

l’atermenament).

Dades Generals Pla general 1988 Sòl No Urbanitzable + sistemes 14.368.100 83,55% Sòl Urbà + sistemes 2.192.900 12,75% Sòl Urbanitzable no programat 414.700 2,41% Sòl Urbanitzable programat 222.300 1,29% Terme Municipal 17.198.000 100,00% Dades Generals Planejament vigent 2oo4 Sòl No Urbanitzable + sistemes 13.187.109 78,24% Sòl Urbà + sistemes 3.107.393 18,44% Sòl Urbanitzable 561.085 3,33% Terme Municipal 16.855.587 100,00%

Segons el planejament vigent aquests són els àmbits, tant en sòl urbanitzable com en sòl urbà, que

estan pendents de tramitació i que per tant queden com a figures de planejament pendents de

desenvolupament, sense que hagin estat refoses per tant en el present document:

Classificació de sòl i àmbits ús sup. aprof. edific.

Plans Parcials en Sòl Urbanitzable El Mas mixte 56,09 0,52 0,55 Unitats d'Actuació en Sòl Urbà El Benet_2 residencial 1,3 0,54 --- Els rentants residencial 1,19 0,42 1,3 Font de Tarrés_a industrial 6,89 0,75 1,06 Font de Tarrés_b industrial 1,49 0,87 1,22 Plans Especials en Sòl Urbà La Piara residencial 1,32 0,55 0,55 Can Serra industrial 3,37 0,84 0,59 Plans Especials en Sòl No Urbanitzable El Verdaguer industrial 2,66 0,6 no consta

3. qualificació del sòl urbà

Sense que es disposi de les dades corresponents al PGOU de 1988, s’ha procedit al còmput de

superfícies generals en el total de l’àmbit de Sòl urbà:

Dades Generals Planejament vigent 2oo4 Sup. Sòl Urbà 3.107.393 100,00% Sup. Àrees-aprof. Privat 1.797.353 57,84% Sup. Sistemes 1.310.040 42,16% viari 762.668 24,54% equipaments 270.990 8,72% espais lliures 276.382 8,89%


A les qualificacions de sòl urbà determinades en el text refós, se sumen ara totes aquelles del

planejament derivat per conformar conjuntament la imatge del planejament vigent a finals de l’any 2004.

D’aquesta s’obtenen les superfícies corresponents a cadascuna de les qualificacions. Incidir en aquest

sentit que hi ha hagut poques modificacions substancials respecte al Pla General. Per una banda han

sorgit algunes variants com la H1 (de la H. Illes parcel·lació industrial) que fa referència a una modificació

molt puntual d’alguns paràmetres per un sector industrial específic. Per l’altra cal fer esment de la

incorporació de dues noves claus: M. Gran Indústria i N. Volumetria Específica, en dues figures de

planejament derivat.

conjunts ordenació unitària Zona A conjunts urbanístics 55.763 3,10% Zona B conjunts arquitectònics 8.198 0,46% Zona C conjunts històrics 107.484 5,98% illes alineació geomètrica Zona D illes de doble filera 147.551 8,21% Zona E illes de pati interior tancat 512.445 28,51% Zona F illes compactes 16.910 0,94% Zona G illes volumetria opcional 133.180 7,41% Zona H illes parcel·lació industrial 325.724 18,12% solars ocupació singular Zona I const. Interès històrico-art. 4.485 0,25% Zona J resid. Unifam. Aïllada 100.754 5,61% Zona K blocs aïllats 41.013 2,28% Zona L indústria aïllada 266.454 14,82% altres recent creació Zona M gran indústria 75.664 4,21% Zona N volumetria específica 1.728 0,10% 1.797.353 100,00%

El nou Pla pren aquest document com a base sobre la qual es podran fer algunes modificacions, sobre

aspectes més particulars o generals, d’acord amb els criteris, objectius i solucions generals de

planejament que aquí es plantegen. No cal entendre per tant, el plànol de qualificació del sòl com una

primera proposta d’aquest Pla, sinó com a text refós del planejament vigent.

4. qualificació del sòl no urbanitzable

El Pla General de 1988 estableix sis zones en aquest tipus de sòl, que s’ha mantingut vigents fins avui

malgrat alguns intents anteriors de modificació de la mateixa normativa. Segons les seves

característiques es designen els àmbits com a:

a. zona rústica, aquells sòls que sense tenir un especial valor agrícola no són necessaris pel

creixement.

b. zona de valor agrícola, pels sòls de notable aptituds per aquest ús i els àmbits de les

explotacions agropecuàries establertes

c. zona forestal, àmbits amb una massa arbòria consistent

d. zona paisatgística, com a paratge d’excepcional valor

e. zona protecció fluvial, que delimita els sòls de la ribera del Ter, dels torrents i les antigues fonts.

f. zona d’edificis a protegir, que engloba les construccions rurals de més valor.

Destaca en aquesta normativa la permissió dels usos industrials aïllats en la zona rústica, en base a

l’enumeració d’assentaments existents que es fa en el moment de l’aprovació del Pla.

planejament urbanístic · limítrofes del seu entorn. al nord-est, el terme de l’esquirol que...

Documents