per intentar captar l’atenció diumenge 8 de maig de …...sobre l’exposició de jules verne. en...

Reportatge El ratpenat gegant de la Garrotxa La ratapinyada més gran d’Europa és habitual a Girona PÀGINA 5. Repor-tatge Del windsurf a l’art El rossinc Sánchez Santiago va ser campió de windsurf i exposa a Europa i Amèrica PÀGINES 6 i 7.

Dom

inic

al

Diumenge 8de maig de 2005

Diari de Girona ReportatgeJoves de museuEls museus organitzencada vegada més activitatsper intentar captar l’atencióde nois i noies. PÀGINES 2, 3 i 4

Els més petits necessiten espais on puguinmostrar la seva creativitat i fer coses di-ferents del que fan a l’escola. Oferir ac-

tivitats on puguin trobar entreteniment i di-versió amb un cert «toc» de llibertat acostumaa ser «garantia d’èxit». Amb aquesta premissa,molts museus inicien o milloren el seu pro-grama d’activitats per a infants i famílies. Estracta d’aconseguir atraure l’atenció d’aquestpúblic oferint programes adaptats a ells, en elsquals tots puguin participar i en els quals lesvisites al museu «siguin una manera lúdica idivertida d’aprendre, més enllà de la simplecontemplació», segons asseguren els encarre-gats dels projectes educatius de diferents mu-seus consultats per Diari de Girona, entre elsquals hi ha el Museu del Cinema de Girona,els Museus d’Art de Girona i Barcelona i elCosmocaixa.

«El principal objectiu és ensenyar», comen-ten els responsables d’aquests espais educa-tius, però aclareixen que «el nen no ha de te-nir la sensació que està en una classe sinó queper a ell és com un joc». Per això, la «creativi-tat» dels mateixos educadors és essencial. Gai-rebé tots els museus compten ja amb un de-partament o secció encarregada d’aquestes ac-tivitats, que concentra tot el seu esforç a dis-senyar propostes que captin l’atenció dels méspetits i fomenti la seva participació: jocs, balls,dibuixos, teatre, cinema, contes, manualitats,etc. «Els programes barregen diverses activitatsper aconseguir un major desenvolupament deles diferents capacitats dels infants», assegurendes dels diferents departaments. En aquest re-portatge s’exposen algunes d’aquestes expe-riències, però n’hi ha moltes altres a diferentscentres de les comarques gironines i també enel conjunt de Catalunya.

ACTIVITATS ADAPTADESCada museu prepara la seva oferta en funcióde les exposicions permanents i temporalsde les quals disposa, però sempre es té encompte el currículum escolar per adaptar lesactivitats a allò que els nens veuen al col·legi.Però «aquí oferim activitats que van més enllàde les que es poden fer a classe», coincidei-xen a explicar els educadors, en referència ala interactivitat entre els nens i les obres o apa-rells, a la possibilitat de moviment en l’espaii al diàleg amb altres nens, els monitors o elsmateixos pares. «Es tracta d’aconseguir pro-jectes en els quals els nens no pensin que se’lstracta d’inculcar res sinó que tenen llibertatper experimentar per ells mateixos i de des-cobrir les coses a la seva manera», apunten.

Un altre dels objectius cada vegada més pre-sent en aquestes activitats és que les famíliestrobin un taller per compartir, una activitat perfer tots plegats i amb la qual tots s’ho passinbé. Malgrat la voluntat dels educadors per ide-ar projectes amb els quals tant els nens com elspares es trobin còmodes, el més complicat perals monitors a l’hora de posar en marxa aques-tes activitats és aconseguir que els pares s’im-pliquin en els tallers. «Al nostre país no tenimel costum de la interacció entre grans i petits.La gent està més acostumada a portar els nensa fer una activitat i mantenir-se ells com a es-pectadors», asseguren des de Dansa Sí, equipde professionals d’educació en dansa que uti-

litza el moviment creatiu per facilitar el desen-volupament integral de les persones i que dis-senya i realitza programes per a museus, entreels quals es troben el Museu d’Art de Girona iel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).Alguns estudis demostren que als Estats Unitsi a molts països europeus la gent està molt mésdisposada a participar i interactuar però «aquíés un factor que s’està com despertant», afe-geixen.

Els museus munten totes aquestes activitatsa partir de les seves exposicions permanents itemporals. En general, els responsables del ma-teix museu ideen els projectes i grups externsporten a terme les activitats. D’aquesta mane-ra funcionen el Museu d’Art de Girona i elMNAC. Ambdós museus comparteixen una ac-tivitat destinada a fer que «petits i grans desco-breixin els animals fantàstics que s’amaguen almuseu i aprenguin a ballar com un drac de setcaps o un lleó-àliga», expliquen Helena Gar-rabou i Montse Mujal, membres de Dansa Sí.L’objectiu és apropar les famílies l’art romànica través del moviment, el que vol dir que «a tra-vés de jocs amb el cos i de la dansa, s’intentaque els participants experimentin una micad’aquest art», explica Garrabou. «Nosaltres uti-

2 DominicalDiumenge 8de maig de 2005

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (UN GRUP D’ES-COLARS RODEN UNA PEL·LÍCULA EN UN TA-LLER AL MUSEU DEL CINEMA DE GIRONA).

8 de maig de 2005

5 ReportatgeEl ratpenat de la GarrotxaLa ratapinyada nòctul gegant,la més gran d’Europa i l’únicaque menja ocells, és habitual a les comarques gironines.

6 i 7 ReportatgeDel windsurf a l’artL’artista rossinc SánchezSantiago va ser tres vegadescampió d’Espanya de windsurf iha exposat a Europa i Amèrica.

8 EntrevistaLeontxo García

9 ReportatgeMemòria femeninaL’Arxiu d’Imatges de laDiputació de Girona ha editatdeu punts de llibres quereprodueixen fotos de dones.

11 RutesSant Llorenç de la Muga

14 Col·leccionismeRipoll i els trens

SUMARI 1

2

3

Joves demuseuBallar com un lleó-àliga, convertir-se en director de cinema, serdetectiu per un dia o experimentar com ho feia Albert Einstein

són maneres diferents que utilitzen els museus per intentaratreure els més joves i acostumar-los a visitar aquests recintes.

TEXT: LAURA MARÍN

litzem la dansa creativa com una eina pe-dagògica. Primer perquè el moviment és unallengua molt afí als nens i també perquè hi hauna relació molt estreta entre aquest movimenti el desenvolupament cognitiu dels infants», co-menta Mujal.

El grup Dansa Sí va començar aquest tipusd’activitat l’any 2001 a Barcelona (al MNAC) iasseguren que «al principi la gent se sorprenia»perquè sobtava que al museu es realitzessinactivitats d’aquest tipus. A mesura que la gentha anat provant les diferents propostes «la de-manda ha anat creixent».

PROPOSTES FAMILIARSTant des del departament d’educació del Mu-seu d’Art de Girona com des del MNAC coin-cideixen a assenyalar que l’acollida d’aquestesactivitats ha estat «molt bona». Malgrat que aGirona és més difícil omplir-les, la gent quehi participa «sol quedar molt contenta» i aixòcrea un «boca-orella» que «beneficia la difu-sió dels projectes». El Museu d’Art completales propostes per al públic familiar amb duesactivitats destinades a la narració: «Les lle-gendes del museu», on a través dels contess’expliquen les històries que hi ha al darrere

de cada obra i «10 segles de contes», una ma-nera diferent de conèixer el Museu. L’ofertadel MNAC és molt més àmplia i va «des de jocsde pintura fins a jocs d’investigació a travésde les obres», explica Teresa González, res-ponsable del departament d’educació.

La majoria de les activitats que aquests mu-seus destinen a públic familiar es realitzen elsdiumenges al matí per facilitar la participació.A la Fundació Francisco Godia de Barcelonaopten, no obstant això, per activitats destina-des únicament a infants. Així, cada dissabte almatí organitzen una visita al museu per als méspetits. Aquests, de la mà de la pedagoga Tere-sa Sola, descobreixen com l’art va molt mésenllà de les representacions i que tot té unapossible traducció a la vida quotidiana. «El ta-ller proporciona eines dirigides a la investiga-ció i a que els més joves disfrutin de l’art ques’exposa a la Fundació», explica Teresa Sola.

En l’oferta per al públic infantil destaca a Gi-rona el Museu del Cinema. «De fet, la col·lec-ció i el museu es compra i es fa perquè hi hauna voluntat molt clara de potenciar la funcióeducativa», explica Gemma Carbó, responsa-ble del servei de comunicació i educació delMuseu. Des de la seva obertura, l’any 1998, el

Museu del Cinema ha traduït aquesta voluntatpedagògica en una carta d’activitats destinadaa les escoles, entre les quals trobem les visitesguiades per l’exposició, les visites amb tallersque permeten treballar més a fons els diferentstemes, els visionats i comentaris de pel·lícules,les rutes Museu del Cinema-Museu del Jugueto la «maleta didàctica», que «viatja arreu mos-trant un seguit d’aparells, una mica estranysperò molt senzills, que permeten entendre iexperimentar les primeres seqüències d’ani-mació d’imatges de la història», explica Gem-ma Carbó.

UN MUSEU MOLT PARTICIPATIUAmb el temps, aquestes activitats destinadesa escoles s’han anat ampliant i adaptant al pú-blic familiar que cada vegada demana més ac-tivitats extraescolars. A més, «el Museu delCinema és molt participatiu ja que la seva cons-titució i les activitats interactives fan que alspares no els espanti tant entrar amb els nens«i això beneficia les activitats destinades a pú-blic familiar. «Sense oblidar que la imatge ésun llenguatge al qual tots hi estem avesats»,especifica Carbó. Una de les iniciatives queva tenir més èxit, «contra

Reportatge


Fotos:1, 2 i 3El Museu del Cine-ma de Girona ofereixa les escoles la pos-sibilitat de fer tallersen els quals elsalumnes realitzentots els processosnecessaris per al ro-datge d’una pel·lícu-la. A les imatges, dedalt a baix, escolarsredactant un guió,preparant el vestuarii enllestint la claque-ta per al rodatge.Foto: Marc Martí.4Alumnes d’una esco-la observen un delsaparells precinema-togràfics que s’exhi-beixen al Museu delCinema de Girona.Foto: Marc Martí.5Nens, familiars i mo-nitors participen enla «dansa del lleó-àguila», un diumen-ge al matí al Museud’Art de Girona.Foto: Laura Marín.

4

(Continua a la pàgina 4)

5

tot pronòstic», va ser la pro-jecció de Les tres bessones els caps de setma-na. «Moltes famílies amb nens molt petits es-tablien una mena de ritual en el qual abansd’anar a una sala de cinema passaven pel mu-seu per començar a acostumar els nens al quesignifica veure una pel·lícula en aquestes con-dicions», explica la responsable del servei edu-catiu del Museu. Fa unes setmanes, «dins del’exposició temporal ArtFutura Show 2004,vam tenir el Funnies Futura, curts d’animacióde contingut humorístic que agraden moltals infants» i per a l’estiu està previst treballarsobre l’exposició de Jules Verne.

En la mateixa línia, el nou Museu de la Cièn-cia de Barcelona reobre les seves portes apos-tant fort per les activitats dedicades als més pe-tits. «Des de Cosmocaixa tenim l’objectiud’apropar la ciència a tothom», assegura Mont-se Capdevila, membre del departament d’edu-cació del museu. Per això han creat un pro-grama molt ampli que fomenta la participacióde les escoles i del públic familiar. «Al museufuncionem de dues maneres: tenim unes salesgenerals on es realitzen algunes activitats i unesaltres específiques per a nens i famílies». Així,dins dels espais pensats per a activitats con-cretes hi ha el «Click» i el «Flash», «sales de des-coberta de la ciència on s’expliquen de mane-ra adaptada lleis de la física o termes biolò-gics», el «¡Toca, toca!», on «s’intenta mostrar totel context de diferents animals o plantes de di-verses regions», i el Planetari Bombolla, que«està dedicat a l’astronomia». «Nosaltres creiemque aquestes són activitats que han de fer elsnens amb els pares per poder compartir ex-periències, ja que tots poden aprendre de tots»,comenta Capdevila.

JOCS I LABORATORISL’oferta de Cosmocaixa és molt més àmplia.A més d’aquestes sales específiques per a in-fants, planteja laboratoris i jocs, on els méspetits poden descobrir diferents teories sen-se adonar-se que estan aprenent una cosanova. Per exemple, «a l’abril van realitzar unjoc de descoberta del mur geològic en el qualels nens podran descobrir com s’han formatles pedres exposades a partir d’un trenca-closques». Als laboratoris nens i pares podenexperimentar per descobrir una llei científi-ca. «A l’agenda de maig incorporem el tallerde fàbrica de bombolles, on s’intentarà queels nens vegin de què està feta una bombo-lla, les propietats físiques, el perquè dels seuscolors, etc.». Completen aquestes propostesels «shows de ciència, on s’expliquen les ex-posicions d’una manera teatralitzada per atrau-re el públic familiar». Com el Museu del Ci-nema de Girona, però des d’una perspectivadiferent, el Cosmocaixa prepara per a l’estiuactivitats relacionades amb Jules Verne.

«La gent queda molt contenta i demana més

activitats. Això queda palès amb l’afluència degent i amb el nombre de participants a les ac-tivitats, que sempre s’omplen». Aquesta valo-ració d’Irene Roch, del departament de prem-sa de la Fundació «la Caixa», és la que fan lamajoria de responsables dels departamentsd’educació. «A Girona costa més omplir les ac-

tivitats perquè la gent no està molt acostuma-da a aquest tipus d’oferta», comenten des deDansa Sí, comparant la seva experiència al Mu-seu d’Art de Girona i el MNAC. Però assegu-ren que «tothom que participa queda molt con-tent i això anima a continuar i millorar els pro-grames intentant atreure molt més públic».

Reportatge


Fotos:6Dues nens toquenuna granota a l’es-pai «Toca, toca!»del Cosmocaixa deBarcelona, destinata donar a conèixerla riquesa animal ivegetal de la Terra.Foto: Cosmocaixa.7Un grup de nensparticipa en una ac-tivitat que té els co-lors com a protago-nistes, a Cosmocai-xa. Foto:Cosmocaixa.8Teresa Sola, peda-goga de la FundacióGodia de Barcelona,dóna explicacions atres nens en una ac-tivitat d’un dissabteal matí a l’espai mu-seístic barceloní.Foto: Laura Marín.

6

7

8

(Ve de la pàgina 3)

A questa setmana, un equip d'investi-gadors catalans anunciava que haviaconstatat, per primera vegada, la pre-

sència assídua de la ratapinyada nòctul ge-gant (Nyctalus lasiopterus), el ratpenat mésgran d'Europa, en una fageda del parc na-tural de la zona volcànica de la Garrotxa.Jordi Camprodon, del Centre Tecnològic Fo-restal de Catalunya, i Carles Flaquer, del Mu-seu de Ciències Naturals de Granollers, expli-caven que havien fet el seguiment d’un in-dividu mascle entre la tardor passada iaquesta primavera en aquesta zona bosco-sa garrotxina, la qual cosa els portava a con-cloure que aquests animals passen almenysl'hivern a Catalunya.

Però tot i que potser no se n’havia fet capseguiment, ni cap estudi exhaustiu com elque ha fet aquest ara equip científic, ja hihavia constància de la presència habitualde la ratapinyada nòctul gegant a les co-marques gironines, i en d’altres indrets deCatalunya. El llibre Guia dels mamífers ter-restres de Catalunya (Editorial Pòrtic, 2002),de Marta Vigo, dedica dues pàgines a aquestratpenat i n’indica la presència –també as-senyala que escassa–, a la Garrotxa, peròtambé en altres comarques gironines, coml’Alt Empordà, el Ripollès i la Cerdanya, ien algunes zones del Pirineu lleidatà.

«És la ratapinyada més grossa de Catalu-nya», escriu Marta Vigo sobre aquest animal,que pot arribar al mig metre d’envergadu-ra. «El seu tret més característic són les ore-lles: curtes, de forma triangular i amb la pun-ta arrodonida, van proveïdes d’un tragus ques’eixampla per la part superior en forma debolet». La Guia dels mamífers terrestres deCatalunya dóna més detalls sobre l’aspec-te d’aquesta ratapinyada: «Les ales són llar-gues i estretes i presenten pèls a la part in-ferior. Com tots els nòctuls, té uns polzescurts i robustos que l’ajuden a desplaçar-seper terra. Pelatge espès i força llarg. La re-gió dorsal és de color marró o marró ver-mellós i el ventre és més clar, de color mar-ró grogós. El musell, les orelles i les mem-branes alars són de color marró fosc. Lescries presenten tonalitats més fosques queels adults».

Marta Vigo situa l’hàbitat de la ratapinya-da nòctul gegant, en «boscos ben conservats,sobretot caducifolis, però també pinedes iavetoses». És un animal arborícola, que «ge-neralment busca refugi als forats dels arbres,però ocasionalment també es pot amagar enesquerdes de les roques i en edificis». Pelque fa als seus costums, «surt d’hora delseu refugi, abans de fer-se fosc, i romanactiu tota la nit. Vola entre els 15 i 50 me-tres d’altura o més amunt i tot, amb un volràpid i rectilini que incorpora alguns picatsper caçar insectes. Forma colònies d’unesdesenes d’individus, a tot estirar, que so-vint comparteixen el refugi amb altres nòc-tuls i, més rarament, amb altres vespertiliò-nids» (família de ratpenats a la qual pertany).

EN PARCS URBANS I CAÇANT OCELLSLa ratapinyada nòctul gegant és la més grand’Europa (pot mesurar més de 15 centíme-tres, i pesar fins a 70 grams), però té altrescaracterístiques que la fan peculiar. Així, sela considera l’única espècie de ratpenat quecaça ocells i se’ls menja, tot i que s’alimen-ta bàsicament d’insectes. I a més se n’handetectat colònies en parcs urbans, com el del’Oeste, a Madrid, i el de María Luisa, a Se-villa. Francisco J. Purroy i Juan M. Varela, ala Guía de los mamíferos de España (LynxEdicions, 2003), expliquen que en aquestscasos se’l troba «refugiat en forats de corpu-lents arbres ornamentals i en l’intricat bran-catge de les palmeres». Purroy i Varela afe-geixen que «els individus de la ciutat de Se-villa tenen la seva zona de caça a lesmaresmes del Guadalquivir, índex de la sevacapacitat de desplaçament».

Les maresmes del Guadalquivir són un delsespais que integren el Parc Natural de Do-ñana, i va ser precisament un investigadorde l’estació biològica que el Centre Superiord’Investigacions Científiques té en aquestparc, Carlos Ibáñez, que va estudiar la caçad’ocells per part de la ratapinyada nòctul ge-gant: «La predació d’ocells per part dels rat-penats és un fenomen molt estrany en la Na-tura», assegura Ibáñez en el seu treball, peral qual va analitzar més de 14.000 mostresd’excrements de nòctuls gegants. Aquest es-tudi «revela que aquesta espècie captura i

menja un nombre important d’ocells migra-toris, la qual cosa la converteix en l’únicaespècie coneguda fins ara que regularmentcaça ocells». A més, Ibáñez apuntava que lescaracterístiques de la morfologia i dels hà-bits de la ratapinyada nòctul gegant el por-taven a concloure que «normalment captu-ra els ocells en ple vol».

El nòctul gegant és habitual en diferentszones de l’Estat espanyol i en molts altresindrets del món, des del nord d’Àfrica finsa pràcticament tot Europa i algunes regionsasiàtiques. Anomenat greater noctule enanglès, i grande noctule en francès, la imat-ge d’aquesta ratapinyada va ser reproduïdaper l’administració postal de l’Uzbekistan enla sèrie de segells que l’any 2000 va dedi-car a diferents espècies de ratpenats.

El ratpenatgegant

de la GarrotxaLa ratapinyada nòctul gegant, la més gran d’Europa i l’única quemenja ocells, té una presència habitual al parc natural de la zona

volcànica, però també en altres indrets de les comarques gironines.

TEXT: ALFONS PETIT

Í FER

RE

R

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, el segell quel’administració pos-tal de l’Uzbekistanva dedicar l’any2000 a la ratapinya-da nòctul gegant. Al’esquerra, tres imat-ges –procedents depàgines d’Internetespecialitzades enla matèria– del rat-penat més grand’Europa, que se-gons els científics tépresència habitual ala Garrotxa.

L ’artista rossinc Sánchez Santiago trencatòpics. Va ser tres vegades campió d’Es-panya de windsurf i té una carrera artís-

tica que l’ha dut a Suïssa, on exposa regu-larment. La seva passió, trasplantar les im-pressions i els paisatges empordanesos a latela. Representa aquesta fornada de creadorsque, gràcies als marxants i l’augment de lescomunicacions amplien horitzons i són am-baixadors de la nostra terra arreu. Exposaràde nou a Miami, la prova de foc per a uncreador que fa de la seva obra un viatge estè-tic, tan estètic com navegar damunt les ona-des.

Finals d’abril. Al matí. Roses llueix amb unaclaror aclaparadora i un sol poderós. Pel pas-seig Marítim passegen els jubilats amb robaesportiva i aspecte europeu. No hi ha pres-ses. La ciutat està en calma, relaxada. Desdel Museu de la Ciutadella fins a les urbanit-zacions de Santa Margarita, ofereix una carariallera i preciosista que desmenteix els tòpicsde la massificació turística. Com si haguéscrescut i s’hagués assentat. Com si sabés allòque vol ser i el joc a què vol jugar. Les ter-rasses són més acollidores que mai. Fins itot la del pub Si us plau. Gairebé deserta.On he quedat. Tot, amanit amb una lleugeratramuntana... un dia ideal perquè el pintorSánchez Santiago, l’Antonio (Roses, 1961), re-cordi la seva època de surfista. Avui, almenys,no té temps. El trobo engrescat en l’exposi-ció que ofereix fins al dia 1 de juny a la galeriaLes Roselles de la localitat costanera.

La seva és una dualitat que a primer copd’ull sembla estranya. De l’esport i la com-petició nàutica, que va començar a practicarals 14 anys i en la qual va arribar a un nivellmolt important, a la tela. Al món de l’art. I almón de l’art amb èxit. Ha viatjat amb la sevaobra per Amèrica i Europa. Entre d’altres fa-cetes, és titulat en feng shui, ioga, entrena-dor personal i nutricionista. El viatge de lavida. Comparteix el quarter general i el seutaller entre Suïssa i Roses. Mig any a cada lloc.Sánchez Santiago transmet a les seves teles

les sensacions, les impressions i petgesd’aquest Empordà de canyissars i maresmes,de bardisses, dels aiguamolls; a les pedres isorres de les platges. Aquest anar damuntles onades, intentant dominar-les per conti-nuar al seu damunt uns segons més, es tra-dueix en la tela en l’intent de reproduir aquestpaisatge i aquestes sensacions. Són dues ca-res de la mateixa moneda. Una dualitat benoriental. La llum i la foscor. La nit i el dia. L’es-forç físic i la plasmació estètica d’un paisat-ge. El viatge de la vida. Sempre des d’unavisió optimista.

ESPORT, ART I VIDAEs lliga molt fent de surfista? Hi ha la imat-ge tòpica que ho diu. Sí... (sembla descol-locat i recondueix la pregunta, gairebé comun polític), en el meu cas, sí. Vaig començarcom a esportista; sempre pintava. Com moltsnens, vaig guanyar alguns concursos, però maivaig pensar a dedicar-m’hi professionalment.Hi ha una filosofia de vida que aplico als qua-dres.

I quina és aquesta filosofia? La natura, la lli-bertat, l’espai. M’agrada molt l’espai en els qua-dres. Tractar de reflectir-lo. Els colors. Tota lameva pintura està relacionada amb elMediterrani. Colors blaus, ocres, sienes. Iaquesta mentalitat, intel·ligència amb el mar.Que has d’estar sempre mirant-lo, perquè lescondicions climàtiques canvien constantment.Els núvols. Les onades. Això és el que m’agra-da.

És una mica com la vida, oi? Això! T’hasd’adaptar. El vent marca la seva llei.

A quin nivell està l’esport del surf a l’Estatespanyol? En general, a primera línia. Tenimcampions del món. Hi ha campions de tots elspaïsos, però si haguessis de dir els millors, sóna les Canàries o a Hawaii. Són espanyols onord-americans. També és cert que hi ha algun sud-americà o holandès.

És un esport olímpic... Sí. Ara, hi ha disci-plines, com passa a les motos, que no és elmateix el motocròs que la velocitat. O a la bi-cicleta, on també hi ha la carretera i el ciclis-me en pista. Hi ha disciplines diferents. La dis-ciplina olímpica de windsurf no té res a veu-re amb els salts o baixades d’onada. Segueixles regles dels vaixells de vela. És més la ce-nyida, anar a contravent. Fins i tot el casc i lavela són diferents. Com podria ser, en un al-tre esport, el trial, que no té res a veure ambla velocitat.

Va ser un dels primers surfistes a Girona;què deia la gent de la seva afició? Algunspensarien que estava boig. Vaig ser exòtic, mésque boig! (riu). Boig en relació amb el fet quevaig ser un dels primers que va sortir ambtramuntanes molt fortes, això sí, perquè nosortien els vaixells de pesca, i sortia jo. Ambdos surfistes més. Després vaig guanyar aTarifa. Allà hi havia quatre alemanys. I lagent deia: «què fan aquests bojos?». Era moltestrany.

El va atreure l’aventura. Sí, és clar. Desprésdels estudis, vaig treballar 4 anys en una ofi-cina d’arquitectura i aquí vaig aprendre a na-vegar de molt jove, i treballava el dibuix. I des-prés em va atreure l’esport. M’atreia l’aventu-ra, l’espai, la llum. Sobretot la llum de la Me-diterrània. Com deia Subirachs: «És la meitatde la terra. No és tan emocional com el sud,ni tan fred com el nord». I la llum no és ni tanforta com al sud, ni tan inclinada com al nord.No ho sé. També el vent i l’erosió de les ro-ques, tota aquesta zona m’impacta. He viatjatpel món i he tornat sempre. Sempre estic aquí!(riu). Té magnetisme. A Roses estem entre elsAiguamolls de l’Empordà i el cap de Creus.També hi ha l’Albera.

Ha trobat algun lloc al món que l’hagi im-pactat tant? Com a lloc específic, Arizona (alsEstats Units). Hi ha unes zones volcàniquesd’uns colors taronges bestials!

Del windsurf a l’artTEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIES: MARC MARTÍ


Un dels momentsmés intensos quel’artista rossinc re-corda damunt d’unaplanxa de surf és latravessa de l’estretde Gibraltar. EntreEuropa i Àfrica: «Lavaig fer amb un ale-many que es deiaErick. Veies aletesenormes al costat. Ésmolt fort. Navegantper la zona se’nveuen moltes. Tambéhe vist tintoreres sor-tint del Port de la Sel-va». Instants difícils.«Ara –aclareix–, heviscut més màgiaque perills, potser al-guna onada forta, i elcorrent et portavalluny. En aquests mo-ments tens més con-tacte amb tu mateix.És un repte perso-nal». Respecte a pro-ves menys violentes,però vitals per a laseva carrera artísti-ca, com exposar apaïsos de cultures icostums diferents,diu que a Suïssa lagent és molt metòdi-ca i té molt d’interèsen l’art. És gairebéuna meca pels pin-tors. Dels Estats Unitsdiu que és «la puntade llança» del màr-queting. I posal’exemple dels cam-brers, que es gua-nyen la vida amb lespropines i han d’es-tar sempre alerta.«És un esforç cons-tant», diu. I recalcaque de seguida et te-nen en compte per laqualitat, no fa falta serconsagrat. Són moltoberts, «però has devendre’t cada dia,perquè si no t’obli-den. Hi ha moltagent». Cal promo-cionar-se. Recalcaque pintar és un es-forç constant, i quealguns artistes per-den oportunitats perno considerar l’artuna feina. Una feinaque per a ell és unafilosofia integradaamb l’esport, amb lavida i, alhora, un pac-te i un compromísamb el marxant i ambl’entorn que l’inspira.

Aletes detauró i màgia

El rossinc Antonio Sánchez Santiago va ser tres vegades campió d’Espanya i sense abandonar mai lavela va iniciar una carrera pictòrica que l’ha portat a exposar a diversos indrets d’Europa i d’Amèrica.

Reportatge


I no té mar. Però l’erosió m’interessa, del ventdamunt les roques. O el desert. La sorra deldesert, que no diu res i diu tant. Com el mar.El desert del Marroc. El Sàhara. La llum és bes-tial. Però és clar, aquí tenim una munió de cul-tures. Al Mediterrani, no gaire lluny, ja tensuna altra cultura. Tant culinària, com de llumi paisatge. Des de les cales amb pins, fins a leszones de sorra del Marroc o d’Egipte. Però crecque aquí per viure som privilegiats. I moltesvegades la gent no n’és conscient.

Alguna anècdota fent surf? Quan navegues,les gavines joves et segueixen la vela. Amb laturbulència, i es queden allà, planejant. Pot-ser cinc o deu minuts. Veus peixos voladors oalgun dofí. N’he vist molts. Que et segueix devegades. És clar, tot això no passa cada dia.Que quedi clar. És en el transcurs de moltsanys navegant.

L’influeix el món del mar? Sí, totalment. Elmar i la sorra, per això faig colors blaus. I lasorra, els ocres, els sienes. M’agrada el con-trast de la sorra i el mar. I els ocres, aquestesroques oxidades del cap de Creus.

Vostè fa temps que exposa a fora. Semblael tòpic que diu que no pots ser profeta ala teva terra. Fa vint anys que surto a fora.Un país que m’ha marcat molt és Suïssa. Hi hamolts col·leccionistes que compren obra. Te-nen més anys de cultura o més interès, i deseguida et veuen si agrades o no. Tinc un mar-xant als Estats Units, que em porta a fires aSud-america. Ara és a Buenos Aires, Torontoi Miami. Jo ja he exposat a Miami. Allà agradaaquest tipus de pintura. I als països nòrdics,com Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, agra-da moltíssim la nostra terra. Són uns enamo-rats d’aquests colors i aquestes terres. Als Es-tats Units i al Canadà tenen aquesta llum, peròtenen més una mentalitat, potser, de pintor eu-ropeu.

El mite de l’artista europeu. Sí, com nosal-

tres, que busquem certes coses d’Amèrica.Doncs ells també. Jo crec que el pintor ha detenir més que el quadre o l’escultura, que tam-bé faig, ha d’explicar la filosofia de la seva ter-ra. Fins i tot la cultura culinària. Crec que pot-ser la gent d’aquí, de vegades, té una mica demanca d’autoestima. No s’ho creu. I Amèricaes ven molt bé. I aquí sembla que has de sor-tir més a fora, que et donin medalles. No heinventat res. Tant Picasso, com Dalí, Miró, hansortit... com vols que no surti jo?! (riu).

Fer surf i pintar li dóna llibertat? Sí. És allòque cerco. Sóc un signe d’aire i la pintura etdóna equilibri. Hi ha un llibre que m’agradamolt pel seu títol, Con los pies en el suelo y elcorazón en el cielo. La pintura et dóna la partcreativa, t’inspira. I la part esportiva et fa to-car de peus a terra. No anar-te’n tan lluny. Es-tar aquí.

Què li dóna Roses? Puc anar a peu a tresparcs naturals i inspirar-me. És una part moltimportant de la Mediterrània. Hi ha les canyes,les aus, el mar. Estic a 1.000 quilòmetres delsud i 1.000 quilòmetres del nord.

Se sent satisfet? Totalment. He hagut de viat-jar moltíssim i promocionar-me molt. I no obli-do l’esport per trobar l’equilibri. Em dóna ener-gia i em permet treballar als quadres, que sóngrans i requereixen esforç.

Creu que serà més conegut a Girona ambel temps? Sí, ja vindrà, això ho he après na-vegant. Ja vindrà. Cal deixar-se anar i no ge-nerar resistència. Deixar-se fluir. La resistèn-cia és fer un esport energètic que no val la pe-na. Si ha de ser, serà. No sóc un típic pintor,ni un típic surfista. Hi ha la imatge hippie delsurfista. I no és veritat, perquè els professio-nals treballen molt. Tant els surfistes com elspintors.

L’EMPORDÀ I L’ÀNIMAJaume Fàbrega, crític d’art i gastrònom, col·la-

borador de Diari de Girona, definia l’obra deSánchez Santiago, l’any 2002 i en motiu d’unaexposició a Roses, com «un repertori de sig-nes basats en l’abstracció, la matèria i el gruixobjectual, amb l’ús d’elements vegetals, comcanyes». Són quadres abstractes, de grans di-mensions, però en els quals la figuració és sub-jacent. Amb referències estètiques d’un Tàpieso un Barceló, tot i que el rossinc diu que «enser aquests uns artistes més coneguts que unaltre pintor, són els que et surten primer i m’hirelaciones, però això no és del tot cert». Ell ladefineix com a «informal matèrica». Trobemformes enfonsades dins els quadres, incisions,ferros, estries, matèria que simula rajola vista.Filferros recargolats amb formes que recordencucs o animals marins. Blaus de fons. Escul-tures de reminiscències africanes i que tenenforma, vés per ón, de planxes de surf. Sugge-reixen pau, intimitat i plaer estètic.

Còdols arrodonits que es fusionen amb lasorra de la platja. Paisatges de l’Empordà cos-taner en el cor. Destaquen els colors ocres, elsclars, que suggereixen el paisatge empordanèsde llum, tramuntana i blau del mar. Vermellspàl·lids. Paisatge de canyissars, sorra i pedraarrodonida de platja. Segons explica ell ma-teix, cerca «la pau, l’equilibri», en la seva obra.«Per a gastar energies, ja tinc el wind-surf». Noentén el seu art com un abocar fantasmes, ovisceralitat, sinó com la capacitat de cercar unequilibri. Un ying-yang aplicat a la tela. I lamatèria.

Des de la primera exposició que va fer, a laGallery Landmark de Regina (Canadà), fins ala que projecta a Miami i l’actual, a Les Rose-lles de Roses, la trajectòria de Sánchez Santia-go inclou més d’una vintena de mostres. En laseva major part a Suïssa, on fa 17 anys que ex-posa. Al país centreeuropeu ha exposat a laStern Galerie (Lucerna), a la Goez Galerie, deBasilea (1996), o a la Galerie Cuntry Club-Ori-glio (Lugano, 1998). Té escultures instal·ladesa la via pública a Lucerna, i fa poc va apadri-nar un vaixell, pintat per ell, al Port Vell deBarcelona.

L’any 2004, SánchezSantiago va publicara Ebé editor una cu-riosa obra, minima-lista i zen, en la qualbarreja dibuixos,històries i pensamentartístic, al voltant dela creació i tot allòque se’n deriva. ÉsAir manual de artista.Sánchez-Santiago, ondóna quatre pinze-llades sobre la sevaconcepció de l’art:«No importa equivo-carse, pero seria es-túpido no rectificar»;«Puedes creerte quetienes el control so-bre la obra, pero essiempre incontrola-ble»; «Toda granobra empieza conuna pequeña refle-xión»; «No amo elarte, sino que amo lavida a través delarte», «Muchas ve-ces no podrás de-mostrar que tienes ra-zón, pero sí que eresrazonable», en sónalgunes frases.

El pensament

L eontxo García va jugar als escacs de ma-nera semiprofessional, però ho va dei-xar per escriure sobre les partides i els

jugadors més importants de la història. Estàconsiderat un dels periodistes especialitzatsen escacs més prestigiosos del món, i a mésde les seves cròniques, articles i entrevistesper al diari El País, manté una vinculacióestretíssima amb el món dels escacs: fa con-ferències, participa en demostracions de par-tides múltiples, assisteix a tornejos... Tambéva escriure un llibre sobre els escacs ambGari Kaspàrov, un jugador al qual va seguirdurant el seu regnat en els escacs mundials,i amb el qual va tenir una estreta relació.

Perquè es faci càrrec del tipus d'entre-vista: què ens ensenyen els escacs so-bre la guerra de l'Iraq? Que ni Bush ni elseu Govern saben jugar als escacs.

Qui és el Zidane dels escacs? Anand, n’hiha prou de veure una partida seva per com-prendre que és un geni. Resol jugades in-versemblants en dècimes de segon, i és unaexcel·lent persona.

Als espanyols, això de pensar tant... Elsescacs s'introdueixen a través d'Espanya.Alfons X el Savi ho descriu, i les seves re-gles es fixen fa 500 anys aquí. La influènciad'Isabel la Catòlica va fer que la reina gua-nyés en potència sobre el tauler.

Si el xip derrota la neurona, els escacssón pura mecànica. Amb un matís, el nom-bre de partides possibles és d'un u seguitde 123 zeros, inaccessible fins i tot per alsordinadors de la NASA. Al marge, la victò-ria de les màquines sobre els homes és irre-versible.

Per què hi ha tanta màfia en un esporttan intel·ligent? A la federació –Fide– hi ha160 països. En la majoria de països, la cor-rupció és una cosa quotidiana. Per tant, tam-bé a la Fide.

Presumim d'intel·lectuals, però els escacstenen d'esport tant com el golf. S'ha por-tat aquesta discussió al terreny de l'absurd.Siguem pràctics, els escacs estan organit-zats com un esport. No es diferencien deltennis o de la natació, i es necessita una per-fecta forma física per jugar-hi.

Defineixi esport. Quan la Fide sol·licita elseu ingrés al Comitè Olímpic, Samaranchva recollir informació, i em va fer l'honorde convocar-me. Em va dir que la inclusiódels escacs els beneficiava per dues raons.Primer, perquè donava validesa a l'eslògan«Mens sana in corpore sano». Segon, per-què al COI no hi havia cap definició sobrequè era un esport.

Bobby Fischer és un geni o un boig? Lesdues coses. Un dels més grans genis deltauler, i un malalt a causa de la seva poca re-comanable infància. Cal protestar, quan de-manen l'extradició de l'heroi al qual Nixonva portar a la Casa Blanca, al qual Kissingerva convèncer perquè jugués amb Spasski, ial qual milions de persones li devem la nos-tra passió pels escacs.

Cal aniquilar l'adversari, com preteniaFischer? No hi ha un enfocament únic. Al-guns ho defineixen com una boxa mental.L’excampió mundial Smyslov em deia queera un art, que ell «creava davant del tau-ler». Per al perfeccionista Kràmnik és unaciència, pel que reprimeix el seu vessantesportiu. El búlgar Topalov ho consideraun esport, i a Shirov l’anomeno el Da Vincidel tauler, una delícia per als organitzadorsde tornejos.

Si és un esport intel·lectual, per què ho-mes i dones competeixen separats? Pot-ser és perquè, en gairebé tot, els nens re-ben una educació que els impulsa a com-

petir salvatgement. El nombre de jugadoresés inferior al de jugadors.

Necessitem arguments més poderosos.Es diu que els escacs, com les matemàti-ques i la música, pertanyen a l'hemisferi ce-rebral més desenvolupat en els homes, en-cara que em falta autoritat per opinar sobreaixò. I els freudians pensen que el Rei sim-bolitza el pare. Pel complex d'Èdip, els ho-mes estarien més motivats que les dones.Electra només afectaria la dama.

Com va aconseguir vostè introduir-se enel cercle de Kaspàrov? Gràcies al fet quevaig estar dos mesos i mig com a enviat es-pecial d’El País a Moscou i, amb un companyd'Associated Press, li vaig fer l'entrevista quees va titular «Campomanes (president de laFide) és un dictador».

Kaspàrov és un dèspota? És un ser fasci-

nant, digne d'una pel·lícula i una novel·la.Pot ser carismàtic i summament desagrada-ble. Els escacs han de sobreviure a l'ocàsde Kaspàrov, l’absència del qual equival ala de Jordan per a la NBA.

Fischer-Kaspàrov, en el millor momentde tots dos? Guanyaria Kaspàrov, però grà-cies al que va aprendre de Fischer.

Vaig veure jugar Korchnoi quan jo teniadeu anys, i encara segueix. Li vaig pre-guntar pel seu secret. Ho va atribuir a queesmorzava caviar tots els matins –ho he com-provat– i a que, durant el setge de Leningrad,fonia el gel per beure, arrossegava els cadà-vers dels seus familiars al cementiri, i els treiales cartilles de racionament per menjar.

Seria més dur tractar amb tenors o es-trelles del rock? Seria més dur tractar ambfutbolistes, i parlo per pròpia experiència.

Entrevista


LEONTXO García Gran mestre de la crònica d’escacs

Durant cinc anys, es va passar més temps amb Kaspàrov i Kàrpov que amb la seva pròpia família.Leontxo García, d’Irún, va ser jugador semiprofessional fins que, fa dues dècades, va decidir queel periodisme era més apassionant que els escacs, «i més sociable».

“La victòria deles màquines

sobre els homesés irreversible”

TEXT: MATÍAS VALLÉS

“Li vaig

preguntar aKorchnoi pelseu secret.

Ho va atribuira que

esmorzavacaviar tots elsmatins –ho hecomprovat– i a

que, durantel setge deLeningrad,fonia el gel per beure,

arrossegavaels cadàvers

dels seusfamiliars al

cementiri, i elstreia les

cartilles deracionamentper menjar.“

Un grup de cinc dones vestides de ne-gre i amb mantellina; una noia estira-da de manera suggerent sobre un banc;

una altra que seu en un tamboret alt ambles cames creuades; una dona que subjectauna gallina i té als peus un cistell amb unaoca; una treballadora d’una fàbrica de tapsde suro de Sant Feliu de Guíxols; una noiaque llegeix ajaguda sobre el que sembla una«chaise-longue»; una dona d’edat avançada al’estudi del fotògraf; una dona aparentmentd’una família amb recursos que es fa retra-tar dreta però amb un genoll sobre una buta-ca; una noia que mira a la càmera des deldarrere d’una taula sobre la qual es reflec-teix la seva cara, i una nena que apareix alcostat d’una porta oberta amb un ram de florsa la mà. Aquestes deu imatges (totes anòni-mes menys la de l’empleada de la fàbricade taps de suro, captada per Ricard Mur)formen part dels fons de l’Arxiu d’ImatgesEmili Massanas i Burcet de la Diputació deGirona i són un excel·lent testimoni de comeren les dones de les comarques gironinesde fa algunes desenes d’anys. Ara, a més, ser-viran perquè els lectors gironins facin memò-ria d’on van deixar la lectura dels seus llibres.

És el segon any que l’Arxiu d’Imatges dela Diputació de Girona, amb la intenció dedonar a conèixer els seus fons, seleccionaalgunes fotografies i les edita en format depunt de llibre. La série d’aquest any, forma-da per deu imatges, es va posar en circula-ció coincidint amb la recent Diada de SantJordi: se’n van repartir a les llibreries de Gi-rona, a les biblioteques públiques i als arxius,i el mateix Arxiu d’Imatges en distribuïa.

No és la primera actuació que l’Arxiu faaquest any per difondre els seus fons, ni tam-poc la primera que centra en les dones. Elmes de març passat, coincidint amb la cele-bració del Dia Internacional de la Dona Tre-balladora, s’inaugurava a la Casa de Culturade Girona una exposició titulada Dones. Centanys d’imatges, que mostrava unes 300 fo-tografies conservades a l’Arxiu i amb les do-nes com a protagonistes principals.

Aquella mostra –que va estar oberta unmes– i ara l’edició dels punts de llibre sóndues de les activitats que fa l’Arxiu d’Imat-ges Emili Massanas i Burcet –integrat per di-versos fons que sumen més de 600.000 imat-ges en diversos suports (paper, pel·lícula,digital i vidre)– per complir els seus objec-tius d’«aplegar, descriure, conservar i difon-

dre tots aquests fons, així com conscienciarles institucions i la societat de la necessitat deconservar el patrimoni en imatges, que cons-titueix un element bàsic de la memòria histò-ria. La voluntat final és constituir un verita-ble banc d’imatges de les comarques gironi-nes». L’Arxiu va ser creat per la Diputació de

Girona el 1993 per organitzar el patrimoni fo-togràfic de la Corporació i acollir el dipòsitdel fons d’Emili Massanas, pioner en la foto-grafia a les comarques gironines. Des de lla-vors, ha rebut les donacions d’altres fons (Pa-blito, Comalat, Ruiz, Diputació de Girona...)i també aportacions de particulars.

Memòria femeninaL’Arxiu d’Imatges Emili Massanas de la Diputació de Girona ha editat una sèrie de deu punts dellibre que reprodueixen fotografies procedents del seu fons amb les dones com a protagonistes.

TEXT: ALFONS PETIT

Reportatge


Establimentsantics


Amitjan anys 1850, al número 11 de laplaça Major de la Bisbal hi havia unapetita drogueria regida per Miquel

Tomàs i Pellicer, que era originari de Cala-buig. Tenia una filla, Dolors Tomàs i Mon-suñer, que es va casar, el gener de 1871, ambJosep Massot i Costums, nascut a Sant PerePescador i pastisser d’ofici –la família ex-plica, com a curiositat, que el seu avi es vafer dir 1.000 misses quan va morir–. Imme-diatament van obrir una pastisseria al ma-teix lloc on hi havia la drogueria. En aque-lla època alternaven les dues activitats i ve-nien una mica de tot. Entre setmanadespatxaven queviures, ciris –que fabrica-ven ells mateixos, amb cera verge–, bescuitsfullats, etc. L’únic dia de la setmana quevenien dolços en quantitat era els divendres,dia de mercat a la Bisbal, però també elsdiumenges per a la gent rica del poble. Ales-hores la localitat no era ni la meitat de grani de poblada del que és ara, i els Massot s’ha-vien de refiar de la gent dels pobles dels vol-tants i de pagès per poder sobreviure ambles vendes. Durant la setmana no hi haviagaire feina i, a banda de vendre queviures,la família es dedicava a preparar sucs de frui-ta i confitures per elaborar els dolços.

Entrats els primers anys del segle XX, en-tre 1910 i 1920, les coses continuaven de lamateixa manera en el negoci, amb idènticritme de treball i vendes. Aleshores a laBisbal, tot i que la localitat era petita, hihavia sis pastisseries. El 1920, Lluís Massoti Tomàs, fill de Josep Massot i de Maria Do-lors Tomàs, figura com a titular de la boti-ga. Els altres dos fills que havia tingut el ma-trimoni havien emigrat a l’Argentina.

Lluís Massot i Tomàs es va casar amb Ma-rina Sot Romaguera i van tenir una filla,Dolors Massot i Sot, que va néixer el 30 denovembre de 1921.

Durant la Guerra Civil l’establiment nova tancar, però van haver de treballar ambel que tenien a mà, i en bona part gràciesals intercanvis de productes –ous, farina...–que la família feia amb els pagesos, fet queva permetre continuar amb la producció.

A la postguerra els confiters de la Bisbal

van aportar uns diners per muntar a Tama-rit (Lleida) una cooperativa de cultiu de re-molatxa i extreure’n el sucre, però les co-ses no van funcionar bé i se’n va anar enorris.

LA FAMA DEL «RUS»Dolors Massot i Sot es va casar el 30 de maigde 1947 amb Àngel Reig i Sabater, de SantMiquel de Cruïlles, que també era pastisseri havia treballat a l’empresa. Àngel Reig vamarxar després a treballar al Forn del Cis-ne, al carrer de Pelai de Barcelona, i a lapastisseria Esteve Riera, a les Rambles tam-bé de la Ciutat Comtal. En aquests llocs hiva adquirir una gran experiència. Quan vatornar va aportar les seves innovacions pertirar endavant el negoci bisbalenc, però el

seu nom mai va figurar enlloc. L’home vaser qui va anar perfeccionant l’especialitatde la casa, el «rus», un pastís que aleshoresnomés es venia un cop a l’any, per la Fes-ta Major. Àngel Reig va fer que s’anés ve-nent cada dia. La base del «rus» és francesai el seu origen prové de França, però ell vasaber donar-li un toc especial, bisbalenc,amb més gust.

Del matrimoni de Dolors Massot i ÀngelReig en van néixer dues filles, Mariona i Ma-rina, que fan de mestres. Mariona Reig i Mas-sot es casa amb Esteve Ametller i Santa-nach i el seu fill, Francesc Ametller i Reig,que estudia a l’Escola d’Hostaleria de SantNarcís i posteriorment a l’Escola del Gremide Pastissers a Barcelona, és ara qui portael negoci.

Pastisseria Massot La BisbalLa botiga era al principi una drogueria, però aviat es va convertir

en una modesta pastisseria que amb el temps ha aconseguit ungran prestigi gràcies a la fama de la seva especialitat, el «rus».

Història

Els orígens dela pastisseria estroben en unadrogueria quehi havia a laplaça Major dela Bisbal. Alprincipi noméss’hi venien que-viures, ciris, al-gun dolç, i tam-bé pastissos,però només elsdies de mercat.Anys més tardja s’entra de pleen el sector dela pastisseria ies perfeccional’estrella de lacasa l’anome-nat «rus», queté molta fama iha donat moltprestigi al nego-ci, que en l’ac-tualitat es dedi-ca únicament ala pastisseria.

Origen1871.FundadorJosep Massot iCostums.PropietariactualFrancesc Amet-ller Reig.TreballadorsCinc.ActivitatPastisseria.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

L 'encant de Sant Llorenç de la Muga, unpoblet de 150 habitants arran de les pri-meres estribacions del Pirineu i a 17

quilòmetres de Figueres, comença molt abansd'arribar-hi: un camí entre prats, turons i frui-ters ja ens insinua un indret harmoniós i arre-cerat. Es tracta d'un recinte emmurallat enquè les torres i els murs han resistit el pasde la història i han envellit dignament ama-nyegats per la curosa sensibilitat i l'esforçdels seus habitants». La frase està extreta dela pàgina a Internet del Consell Comarcalde l’Alt Empordà, que ha situat la petita lo-calitat de Sant Llorenç de la Muga en la se-lecció anomenada «Alt Empordà 10», que re-cull els principals atractius turístics de la co-marca i també indrets que permeten fer-seuna idea de la diversitat que hi ha. Així,Sant Llorenç comparteix presència en aquestllistat amb el Triangle dalinià, el cap de Creus,Sant Pere de Rodes, les ruïnes d’Empúries,la Ciutadella de Roses, l’Albera, Sant Quirzede Colera, el Parc Natural dels Aiguamolls,Castelló d’Empúries, Peralada i Vilabertran.

La història de la localitat, tal com explicael Consell, «ens remunta a l'etapa final del'imperi Romà i en documenta l'existència enel segle X, aleshores amb el nom de SantiLaurenti de Sambuca o Samuga, tot i queel recinte fortificat es bastí entre els seglesXIV i XV». Actualment, el conjunt monumental

de Sant Llorenç de la Muga el formen l'es-glésia, el recinte fortificat de la vila, el cas-tell i la torre de guaita (que data del segleXVII). Al municipi també hi ha algunes er-mites, allunyades del nucli urbà.

Seguint les indicacions del Consell de l’AltEmpordà, Sant Llorenç de la Muga, «llunyd'esdevenir final de trajecte, és un pou desorpreses que conviden a una visita familiaron grans i petits podran gaudir de l'esperitevocador d'estrets carrerons, d'un silenci quegairebé parla i l'harmonia resultant de la res-pectuosa convivència entre l'home i la na-tura». Però encara hi ha més, al marge delpoble: «Des de Sant Llorenç de la Muga, lespossibilitats de descoberta es multipliquen

insospitadament: la pesca o el bany en elsmeandres mandrosos d'unes aigües cristal·li-nes que es resisteixen a deixar l'ombra pro-tectora de les torres; les excursions, mun-tanya amunt, cap a les moltes ermites delmunicipi; la descoberta del naixement delpantà de Boadella, autèntic manantial de vidade la comarca; el passeig relaxant i reflexiuo l'excursió més agosarada, ja sigui a peu oamb bicicleta; la fotografia especialment perals amants de la natura i el paisatge. Reser-veu-vos un dia complet per gaudir millor d'a-quest indret i aprofitar especialment per au-dir-lo amb els nens que, en la màgia d'aquestentorn, trobaran un record i un estímul ino-blidable». Entre les rutes que tenen Sant Llo-renç de la Muga com a punt de partida hiha les que porten a Maçanet de Cabrenys;la que va a la Mare de Déu del Fau; la queva a la Roca de la Penya i als municipis d’Al-banyà i Lladó; i la que va a Terrades i Boa-della. Totes quatre es poden fer a peu.

La proposta de visita del Consell altem-pordanès acaba amb un consell: «Permeteu-nos, finalment, recomanar-vos de venir ambroba informal i un calçat ben còmode, apar-car en un dels espais previstos a banda i ban-da del poble i oblidar-vos dels neguits i mal-sons urbans, ja que si feu cas del que diul’Ajuntament: “Quan arribi a Sant Llorençde la Muga, somiarà despert”».

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 8de maig de 2005

Vellesa amb dignitatEl Consell de l’Alt Empordà situa la localitat entre els principals atractius turístics de la comarca.

Sant Llorenç de la Muga

Telèfonsi adrecesd’interès

– Ajuntament deSant Llorenç dela Muga; carrerEsglésia, 3.972 56 91 40

– Consell Comar-cal de l’Alt Em-pordà; carrerNou, 48, Figue-res.972 50 30 88http://altempor-da.ddgi.es

Un poble 10. Sobre aquestes línies, una vista de Sant Llorenç de la Muga, municipi inclòs pel Consell Comarcal en un llistat amb els principals atractius turístics de l’Alt Empordà.A baix, el pantà de Boadella, destinació d’una de les moltes excursions que es poden fer des de Sant Llorenç. Fotos: Quim Roser i Conxi Molons

Servei de restaurant amb cuina casolana.

Carns a la brasa amb foc de llenya, botifarres del país,peus de porc gratinats, paella, fideuà...

Descobreix-ho,

et sorprendrà !

Tel. i Fax Càmping 972 44 61 61 C/ Piscina s/ núm. OSOR Tel. Rest. 972 44 61 16

CÀMPING EL MAROI RESTAURANT EL MUSSOLET

Càmping en plena natura per gaudir de la tranquil·litat.

Abundant aigua i ombra, ambient familiar.

Piscina, pista poliesportiva, camp de futbol.

Es poden practicar esports com ara bici de muntanya,rutes a peu o cavall (hi ha pupilatge de cavalls)

i gaudir d’una gran bellesa paisatgística.

El mes d’abril s’ha jubilat un dels més grans cui-ners de l’Estat espanyol: Benjamín Urdiain, du-

rant trenta-dos anys responsable de la cuina d'a-quest temple de l'alta gastronomia que és el ma-drileny restaurant Zalacaín. Sóc conscient que amolts lectors no els sonarà gaire el seu nom. És nor-mal. Benjamín Urdiain no ha estat mai un cuiner«mediàtic», el que era mediàtic era el mateix res-taurant. Quan Zalacaín va obrir les seves portes,el gener del 1973, i Benjamín es va fer càrrec dela cuina, eren pocs els cuiners espanyols el nomdels quals fos conegut pel gran públic; molts igno-raven fins i tot el nom del cap de cuina del seurestaurant favorit, per molt famós que fos aquest.

La revolució mediàtica va venir alguns anys des-prés, amb el salt a la fama de Juan Mari Arzak iPedro Subijana quan va sorgir a l’Estat espanyol,però sobretot a Guipúscoa, la «nova cuina». Ara totssabem com estan les coses: el que es coneix és elnom del cuiner, i el del restaurant és més o menysaccessori; em consta que no tothom sap que elrestaurant de Ferran Adrià a Roses es diu El Bulli.

Però és que, a més, Benjamín Urdiain és tímid;o, si no ho és, ho sembla almenys. El que sí sé –sónmolts anys d'amistat– és que ell no volia ser maiel protagonista: el protagonista era Zalacaín. Per aBenjamín, els seus èxits eren els de Zalacaín. I miraque en va tenir, d’èxits, entre ells, per si algú hoha oblidat, ser el primer «tres estrelles» Michelin d'Es-panya. Avui no les té; però no perquè Urdiain i lacuina de Zalacaín hagin canviat, sinó perquè hacanviat, i com, la Michelin.

Han estat moltes nits de xerrades de sobretaulaamb Benjamín Urdiain, després de gaudir de la sevacuina. Vam aprendre moltíssimes coses de la sevasaviesa, no només culinària. Crec que una de lesseves principals satisfaccions va ser l'homenatgeque li va retre el seu poble natal, Ciordia, a la Na-varra fronterera amb Àlaba. Vaig tenir l'honor d'a-companyar-lo aquell dia, i va ser feliç. Seria llarguís-sima una llista de les grans creacions de Benjamín

Urdiain que he tingut el privilegi de tastar. Va sa-ber mantenir-se fidel a aquesta gran cuina que nosap de modes, de salts mortals, d'incongruència.Al revés: Benjamín, tot un mestre, sabia quins sónels pilars que fan gran una cuina. Podia haver-sepotenciat, publicitat... No ho va fer. Podia haver-se tornat un «cregut». Tampoc. Allà on el cridavenper cooperar, per ensenyar, hi anava. Jo vaig estaramb ell en no pocs jurats: de campionats de cui-ners, sí, però també al concurs de formatges d'o-vella latxa que se celebra cada últim diumenge d'a-gost a Uharte-Arakil, a la seva estimada Navarra.

El futur de la cuina de Zalacaín sembla assegu-rat amb el jove, però amb deu anys a la casa, JuanAntonio Medina; però trobarem a faltar la xerradaamb Benjamín després d'un sopar memorable, comho han estat gairebé tots els que hem gaudit sor-tits de les seves mans i de la seva ciència.

PREMIS I CREACIONSEntre els guardons més destacats que Urdiain harebut durant la seva carrera hi ha el Premi Nacio-nal de Gastronomia (1981) i el Gran Premi a laMemòria i Gratitud (2002) concedit per l'any 2002l'Acadèmia Internacional de Gastronomia. A més,va ser homenatjat el 1999 a l'hotel Ritz de Madridper part dels principals cuiners de l’Estat espanyolen reconeixement a «la seva qualitat humana i a lalabor continuada com a mestre de l'alta cuina».

Entre els plats d’Urdiain que van convertir Zala-caín en un restaurant emblemàtic a Madrid en l’altacuina de mercat hi ha l’amanida de llamàntol; la ge-latina amb salmó fumat, ous de guatlla, caviar «Be-luga» i crema d'espàrrecs; el ragoût de llagostinsamb bledes al vi de «Godello»; la lasanya de boletsi foie; el turbot amb vinagre de tomàquet i puréde carbassó; el milfulls a les dues cremes amb gerds;la cuixa d'ànec guisada al vi anyenc amb hortalis-ses; el llamàntol i gambes en gelatina amb gaspat-xo o la suprema de llobarro a la planxa amb vina-greta de cítrics i pipes de carbassa, entre d’altres.

Es jubila un mestreCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

De colorgroc pa-

lla. Aromaintensa querecorda lesfruites comla pera inotes mi-nerals. Enboca ésfresc, afrui-tat, ambn o t e sherbàcies,ha rmòni -ques i undarreregustviu i llarg.Elaborat al100% amb

la varietat blanca anomenadaViura, típica de La Rioja, i queaquest darrer any ha donat raïmspetits amb la pell dura i plensde gust. És un vi molt adequatcom a aperitiu i perfecte peracompanyar marisc i peixos.

El celler elaborador: Unión Vi-tinícola, elaboradra dels vinsMarqués de Cáceres, està situata Cenicero, dins de la DOC Rio-ja. L’elaboració de vins blancses realitza amb una petita ma-ceració peculiar i fermentaciólenta controlada en fred. El ro-sat 2004 i el semidolç Satinela2004 també han resultat d’ex-traordinària qualitat.

Marquésde Cáceres

El vi

Rioja Blanc 2004

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 personesper als vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna ambarrels tradicionals. Una cuina delpaís posada al dia, amb propostesdiàries de mercat i utilitzant els mi-llors productes de la nostra terra.

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A l’Àfrica –origen de la nostra espècie–s’hi superposen una sorprenent quan-titat de cultures, religions i ètnies, fruit

de la història, de les invasions o del colo-nialisme. Tots aquests elements, naturalment,donen sistemes culinaris particulars: des delsque encara ens retrotrauen a la Prehistòriafins a les sofisticades i barrejades cuines,per exemple, del Magrib o de Sud-àfrica. Alnord i al Magrib hi trobem la influència àrab,que s’estén a Mauritània, el Sudan, Senegal,etc., i que retrobem a les illes de l’est. Aquítambé s’hi superposa la poderosa influènciaturca, que arriba fins a Eritrea –patent, perexemple, a Massawa, a la costa del mar Roig–.El venerable primer cristianisme encara éspresent a Egipte –coptes– o a Etiòpia, on, finsi tot, hi trobem els falaixes, d’arcaica i origi-nal religió jueva (ara majoritàriament trans-portats a Israel). També hi ha els nous jueus–majoritàriament sefardites– del Magrib, cadacop més delmats, per la patida cap a Israel.Al seu torn, els catòlics i els protestants, su-perposant-se a l’animisme original, són pre-sents a tots els països colonitzats, és a dir,pràcticament arreu.

A més, hi ha els influxos nacionals: cata-lans i àrabs ibèrics al Magrib medieval, es-panyols (Guinea, Magrib, etc.), italians (Lí-bia, Eritrea...), portuguesos, francesos, brità-nics, holandesos (Àfrica del sud), belgues(Congo) i fins alemanys. I d’altres, productede les migracions més recents: a Sud-àfricahi ha indis, malais i d’altres grups que handeixat la seva influència en la cuina.

MALAIS, PORTUGUESOS I ITALIANSAixí, els malais, de religió islàmica, comen-cen a arribar a Sud-àfrica el segle XVII: apor-ten les pròpies tradicions amb altres elements,per exemple d’origen portuguès. Així, enaquest país es poden menjar plats que te-nen aquest origen, com el bobotie (aromàti-ca carn picada amb crema d’ou i curri, fetaal forn i servida amb arròs), el sosatie (enfi-lalls de carn –fins i tot porc, en versió «cris-tiana»– amb curri, fetes a la graella o braais)o el bredie (guisat de carn, normalment mol-tó; a vegades s’hi afegeix un lliri d’aigua lo-cal, que en afrikaans se’n diu waterblom-metjie). Aquesta llengua eixida del neerlandèsmarca una altra gran influència en la cuinasud-africana, així com de la britànica –roastbeef, curris, chutneys, púdings, etc.

Els influxos italians es troben arreu del nord,i ja més en concret, per exemple, a Eritrea,on es menja pasta amb salsa de tomàquet(commodoré, de l’italià pomodoro), frittatte(truites), pizzes, panini i fins i tot pancetta(cansalada) i l’autèntic capuccino, però tam-

bé hi trobem, com a Egipte, el plats de fa-ves o fül i plats similars als d’Etiòpia, comla coca de pa o ingera, el zigni o guisat decarn i diversos plats de verdures –costa, hom-li, alicha– o de llegums –el tum-tumo de llen-ties–, shiro o puré, sopes com la Ingera mi-rek –sopa de pa–, plats de peix de Massawal’asa fül –sardines amb faves o mongetes–,salses com la sirsi, a base de bitxo, o el ber-bere, també de bitxo, un condiment quasiuniversal.

LA CUINA D’ETIÒPIACristians des del s. IV, i amb antigues co-munitats jueves potser encara més antigues,

Etiòpia –encerclat de pobles islàmicsexpansius– és un cas cultural i reli-giós a part a l’Àfrica, i també la sevacuina reflecteix, en algun aspecte,aquesta excepcionalitat. Etiòpia, se-gons sembla, ha donat al món el cafè;hom hi beu cervesa d’ordi; es condi-menta amb all, ceba, celiandre, alfà-brega, fenugrec, mostassa i diversesherbes locals, a més de les espèciesmés corrents i diverses menes de bit-xos. Faves, llenties, pèsols, faves, mon-getes i diverses verdures i fruites –combaies– són la base de l’alimentació

tradicional. No obstant això, els cereals –blat,ordi, civada– són la base de l’alimentació, enforma de coca (endjera) o de pa rodó (dab-bo), de farinetes (atmit, gänfo), sèmoles i so-pes. Es menja xai, cabrit, vedella, aviram peròni jueus ni cristians (seguint preceptes bíblics)no mengen porc. Amb carn o aviram i ve-getals es fan deliciosos guisats com els wät.Es consumeixen força làctics, incloent la man-tega. Les festes cristianes marquen fortamentl’alimentació, a través dels dejunis, les abs-tinències de carn i les festes religioses, de Na-dal a Quaresma. Del poc peix accessible ésla perca del Nil (que es ven a casa nostra fi-letejada sota el fals nom de «mero»).

Gastronomia


La barreja de cultures, religions i ètnies que hi ha a l’Àfrica té un clar reflex també en la seva cuina.

A quest deliciós guisat de vedella (Tse-ga zigni) és propi d’Eritrea i altres paï-sos de l’entorn –el mot zigni vol dir gui-

sat o estofat, i es pot aplicar a altres carns,com el xai o el pollastre–. Com s’escau entota la cuina africana, incloent-hi la del Ma-grib i la d’Àfrica subsahariana, és aromàti-ca i especiada, ja que utilitza molt més queels europeus les espècies –gingebre, comí,fenugrec, etc.– i molt el bitxo o piripiri.

ElaboracióTalleu el jarret en trossos d'uns 40 grams,aproximadament. Piqueu la ceba molt fina,piqueu el tomàquet, sense peles ni llavors,i piqueu junts tots els ingredients de la pi-cada.– Poseu una cassola a foc viu amb oli i tireu-hi la carn, les cebes pelades i picades. Quansiguin rosses, afegiu-hi la picada i remeneu.Afegiu-hi el tomàquet i la carn i feu-hi do-nar uns tombs. Mulleu-ho amb una mica d’ai-

gua. Feu-ho coure a foc baix durant una mit-ja hora.

NotesSi no disposeu dels ingredients de la pica-da (que s’anomena berbere), podeu fer ser-vir harissa –pasta de bitxo i espècies–, pro-cedent de Tunísia i que es ven als nostressupermercats. El berbere, en la cuina d’Eri-trea, fa la funció de la harissa en la tunisenca:serveix de base de tota mena de plats, i

fins i tot es menja damunt del pa.– A l’estil dels plats d’Eritrea, se serveix ambel característic pa pla del país –o coca depa–, anomenat ingera, que se sol fer molt fii es fregeix.– Si el mateix plat el feu amb pollastre, tin-gueu en compte que a l’Àfrica el pollastrecorre lliure i, per tant, té una carn encaramés dura i saborosa que el nostre pollastrede pagès. El xai utilitzat sol ser més fet queel nostre.

Ingredients

● 1 quilo de jarret de ve-della.● Oli vegetal.● 2 cebes mitjanes.● 2 tomàquets madurs opasta de tomàquet.● 1 bitxo.

● Sal.● Aigua.– Per a la picada:● 1 bitxo.● 3 grans d’all.● 1 ceba petita.● 1 tros de gingebre.● 1 clau.● 1 culleradeta de comí.

● 1 culleradeta de fenu-grec.● Mitja culleradeta decanyella en pols.● Mitja culleradeta de car-damom.● Mitja culleradeta de pe-bre negre.● Sal.

Vedella guisadaLa recepta

JaumeFàbrega

D’Eritrea a Sud-àfrica

BegudesafricanesLes begudes méscaracterístiquesd’Eritrea van desdel cafè italià ol’àrab fins al per-fumat shabi –teamb cardamom iclavell– o el refres-cant spriss– a ba-se de suc de frui-tes–, sense obli-dar l’anomenada«cervesa eritrea»o suwa. Begudescorrents a Etiòpiasón una mena decervesa casolana(talla), hidromel(tägg) i diversesinfusions, entreelles el cafè au-tòcton (bunna; ala fotografia quehi ha sobre a-questes línies,una noia durant lacerimònia de pre-paració d’aques-ta infusió); l’antigacultura etíop delvi, en canvi, haanat a disminuint.

Gastronomia sudafricana. Sobre aquestes lí-nies, «sosatie» (enfilalls de carn amb curri fetsa la graella); a l’esquerra, «bobotie», carn pica-da amb crema d’ou i curri feta al forn.

El Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripolldedica les mostres d’aquest any a recor-dar l’arribada del tren a la vila comtal ara

fa 125 anys; una efemèride que els col·leccio-nistes de la localitat celebraran cedint llurs mi-llors treballs relatius a aquesta temàtica ferro-viària, tant en filatèlia i numismàtica, com enaltres branques del col·leccionisme. La XXXIVExposició va ser inaugurada ahir a la sala AbatSenjust i estarà oberta fins al proper dia 16.Com ja és habitual, hi ha un mata-segells es-pecial al·lusiu, que està funcionant tot aquestcap de setmana, i en l’acte d’ahir va ser presen-tada igualment una medalla commemorativa;també s’ha lliurat un record especial en home-natge a tots els treballadors del ferrocarril i s’haposat en circulació, a la plaça de l’Ajuntament,un tren de modelisme tripulat, al qual hi po-dran pujar totes les persones que ho desitginmostrant un bitllet gratuït dissenyat especial-ment per la ninotaire Pilarín Bayés.

Aquesta és la relació d’expositors, amb lesseves col·leccions. En filatèlia, Jordi Bes, «Elcaballo de hierro» –medalla de gran vermeil al’Exposició Nacional de Filatèlia Juvenil, Tor-dera, 2005–; Pere Subirà, «Marcofilia de ferro-carrils»; Anna del Paso, «Filatèlia postal ferro-viària»; Joan Vallès, «Els ferrocarrils catalans»;Xavier Andreu, «Ferrocarrils»; Joan Fernàndez,«Evolució i història del ferrocarril»; Carme Font,«El tren»; i Jaume Domingo, «Aniversaris, Fe-rrocarrils». En Numismàtica hi participen JosepFajula, Joan Tarré, Francesc Gaviña i ManelSànchez. I pel que a a la resta d’apartats delcol·leccionisme popular hi ha Vicenç Gómez,«Cinema. Programes de mà tema ferrocarrils»;Montserrat Comamala, «Didals, tema ferrocar-ril» –amb la presentació oficial del didal mésgran del món–; Agustí Dalmau Font, «Bitlletsde loteria i de l’ONCE de trens»; Fernando Pa-lomeque, «Gorres ferroviàries»; Josep Palau iJoan Garriga, «Trens en miniatura, joguines»;Antoni Colomer, «Maqueta de l’estació delTranspirinenc de Ripoll»; i Ramon Pont, «Re-

producció dels vagons correu de les línies deSant Joan i Puigcerdà».

Un altre aspectes que cuiden de manera no-table al Cercle de Ripoll és el de les publica-cions; així, la revista editada per donar suporta la present exposició ofereix articles de graninterès, fins i tot per al públic en general: «L’arri-bada del ferrocarril a Ripoll», d’Agustí Dalmau;«Les marques d’estació de ferrocarril», de Car-me Font; «Sant Eudald i el col·leccionisme», deXavier Rudé; «Tot recordant aquella tardor de1980», de Valentí Dalmau; «El Transpirinenc que

no va poder ser», de Joan FrancescMolina; «60 anys fent trens: les 1.000de Ripoll», de Jordi Rallo; «Ripoll», deJosep Palau; i «Monedes de coopera-tives», de Joan Tarré.

En el capítol dels homenatges, es-pecial esment es farà d’Antoni Mio-che i Puigblanqué, que fou treballa-dor de Renfe i un extraordinari col·la-borador del Cercle, mort recentment.

UNA ENTITAT MOLT ACTIVAEl Cercle és un col·lectiu de gent en-tusiasta, inquieta, i que sota la pre-sidència de Carme Font col·labora ha-bitualment amb la resta d’entitats deRipoll, alhora que ajuda a la projec-ció exterior de la localitat mitjançantels efectes filatèlics –segells, mata-se-gells i targetes– que any rere any posaa disposició de l’usuari del correu.Aquest any han donat una altra mos-tra de sensibilitat, en dedicar pràcti-cament tots els actes de l’exposicióanual al ferrocarril amb motiu del125è aniversari, i homenatjar les per-sones que hi van treballar, fins i totamb la publicació d’un poema de Jo-sep Palau.

D’altra banda, aquest any es clouenels actes del mil·lenari del patronat-ge de sant Eudald, figura que ha es-

tat reflectida en nombroses ocasions en diver-ses temàtiques del col·leccionisme, com ara enla medallística, amb encunyacions els anys1976, 1978 i 2004; en filatèlia, amb dos mata-segells especials, els anys 1976 i 2004, i un fran-queig mecànic, també presentat l’any passat;en plaques de cava, amb tres peces, a més detres exemplars d’etiquetes de cava, aparegu-des els anys 1999, 2000 i 2004; i un punt de lli-bre il·lustrat per Pilarín Bayés, emès amb mo-tiu de la presentació del llibre Petita històriadel Monestir de Ripoll.

Col.leccionisme


Ripoll i els trens

XavierRomero

L’exposició d’aquest any, inaugurada ahir, commemora els 125 anys de l’arribada del ferrocarril.

www.lagenda.info L’agenda de referència de les comarques de Girona

Una de cada tres persones més gran de65 anys pateix una caiguda almenys uncop a l'any. I almenys la tercera part pa-

teix com a conseqüència d’això una fracturao altres lesions més o menys greus. Els espe-cialistes comencen a considerar que l'atenciód'aquestes persones no ha de ser momés fí-sica, sinó també psicològica, perquè cada ve-gada n’hi ha més que pateixen la síndromepostcaiguda, que es caracteritza per una porexagerada a patir una nova ensopegada, cosaque limita de manera important la seva acti-vitat física i la seva qualitat de vida. De fet,un bon percentatge de persones grans temenmoure's, temen noves caigudes a dins o a forade casa i no s'atreveixen ni a sortir ni a mou-re's sinó és amb l'ajuda –moltes vegades in-necessària– d'algú del seu entorn. A més, comdeia el Dr. Ribera Casado, un dels grans ge-riatres espanyols, «es tendeix a frivolitzar so-bre aquest tema, que ha estat ignorat en la ma-jor part dels programes docents. Però la sevamagnitud i les seves conseqüències són prouimportants com per prendre’l amb serietat ianalitzar la seva epidemiologia, causes, fac-tors de risc i tractament».

En l'últim congrés de la Societat Espanyolade Medicina Familiar i Comunitària s'han do-nat a conèixer dades que centren la qüestió.Per exemple, el 32% dels més grans de 70 anysha patit alguna caiguda (és a dir, a Espanya,més de milió i mig). La majoria de les caigu-des són al matí i a casa. Per si no n'hi haguésprou, els més grans són consumidors de qua-tre o més fàrmacs al dia, que augmenten con-siderablement el risc de caure (sobretot si estracta d'antihipertensius, antidepressius o an-siolítics). Molts ancians consideren aquest con-tratemps com un accident habitual. En la ma-joria d'ocasions estan sols quan cauen i enun percentatge fins i tot més gran (70%) cauende la mateixa manera. I un detall de molt in-terès: el 49,6% dels que cauen s'aixequen demanera immediata; el 36,5% triga menys dedeu minuts; gairebé un 10% triga entre 10 i60 minuts i un 4,5% triga entre 1 i 6 hores. Mésde la tercera part va necessitar ajuda per po-der incorporar-se.

RECOMANACIONSAls 65 anys, tothom, en més o menys grau,patim osteoporosi, és a dir, pèrdua de massaòssia, que fa l'os més fràgil. És el moment depreveure caigudes i fractures. Consisteix no-més a prendre simplement algunes precau-cions. Sobretot, control periòdic de la vista il’oïda; i que hi hagi sempre bona il·luminació.Hi ha altres consells a tenir en compte:

– Les caigudes es produeixen més sovint ales escales. I sobretot, quan es baixen. Procurique hi hagi baranes i si n'hi ha, agafi-s’hi. Elprimer esglaó i l'últim han d'estar visiblementmarcats.

– Mantingui bona il·luminació a tota la casa.– Comprovi totes les catifes per assegurar-

se que no tenen arrugues.– Cobreixi les superfícies lliscants amb ca-

tifes en bon estat i fixi-les a terra amb dispo-sitius antilliscants.

– Mantingui els cordons elèctrics o el cabledel telèfon fora dels llocs per on es pot pas-sar.

– Vagi amb compte si camina pel hall d'unhotel, d'un banc, un supermercat o un hos-pital. Els terres poden ser lliscants o la bri-llantor pot provocar una confusió visual. Si honecessita, no dubti a demanar ajuda.

L'edat és un dels factors determinants –enles dones, la menopausa– de la pèrdua de mas-sa òssia. L'os es fa més porós, perd consistència

i el risc de fractura augmenta de manera con-siderable. La part d'os que més es perd és latrabecular, és a dir, el teixit ossi que serveixde sosteniment vertical a les vèrtebres, el quefa l'entramat de consistència de la vèrtebra. Lapèrdua d'os trabecular (20% de l'esquelet) ésmolt més gran que la d'os cortical (80% d'es-quelet). I aquesta és la causa de les múltiplesfractures que afecten la població femeninapostmenopàusica. Es produeixen sobretot a lapart distal del radi, a les vèrtebres i al capdel fèmur. Es pot calcular que una quartapart de dones occidentals ha patit almenys unafractura abans dels 80 anys. No és que l'ho-me sigui aliè al problema. Però és fàcilmentcomprovable que la seva pèrdua de massa òs-sia no només comença més tard, sinó que evo-luciona més lentament. I és que la carènciad'estrògens que caracteritza la menopausa ac-celera aquesta pèrdua d'os (el que resulta sor-prenent és que les poblacions del Tercer Móntenen una immunitat relativa a les fractures as-sociades a l'edat; també s'observa aquesta im-munitat en poblacions negres dels països rics).

El problema seriós és que com que l'espe-rança de vida va en augment, i l'edat és fac-tor de risc per a l'osteoporosi, la fragilitat delsossos, també. Entre un 30% i un 50% de to-tes les dones que hagin passat la menopausai gairebé totes les persones de més de 75 anys,es veuran afectades. Encara que l'home tam-bé té risc, la realitat demostra que per exem-ple si es parla de vèrtebres, afecta vuit donesper cada home. Un 15% de les dones patiràuna fractura de maluc en algun moment dela seva vida. Un altre 15% de més de 50 anys,patirà fractura de canell. A Espanya es pro-dueix una fractura per osteoporosi cada 15 mi-nuts.

El procés començaal voltant dels 30 anys.Però la majoria dels ca-sos no té reflex clínici per tant no es diag-nostica fins passats els50, cosa que endarre-reix l'adopció de me-sures preventives...

– El maluc: la frac-tura de maluc és unade les causes principalsd'incapacitat entre elsancians. Com que, amés, l'edat mitjana d'a-questa fractura se situaen els 75 anys, un per-centatge notable (en-tre el 15% i el 20%)mor en els mesos se-güents a la fractura. Lamajoria dels pacientsque sobreviuen són in-capaços de realitzarper ells mateixos lesactivitats quotidianes.Un alt percentatge depacients no recuperala mateixa capacitatfuncional que teniaabans; només un 26%

ho fa (moltes vegades es parla que es pro-dueix la fractura i, com a conseqüència, la cai-guda i no al revés. Els especialistes sostenenque n’hi ha prou amb una lleugera relliscadaper produir la caiguda i d'aquí, la fractura).Només parlant de fractures de maluc pot xi-frar-se la despesa en més d'uns 130 milionsd'euros cada any, incloent els 18 dies d'esta-da mitjana hospitalària i sense comptar ambles despeses de rehabilitació ni les possiblesrecaigudes.

– Les vèrtebres: les nostres vèrtebres estanformades per os trabecular; com dèiem, l'ostravessat per trabècules que li serveixen de su-port. Doncs bé, quan l'osteoporosi arriba, lacèl·lula destructiva, l'osteoclast, amplia l’am-plada d'aquestes trabècules. A poc a poc, vadeixant l'os sense suport. I lentament, però demanera inexorable, l'os perd resistència i mos-tra una imatge bicòncava. Per un d'aquests ex-trems acabarà cedint i per tant, encorbant lacolumna vertebral. I en molts casos, l'os sen-se sosteniment, s’acabarà trencant. Per això esperd estatura. A partir de la menopausa, esperd un 2% de massa òssia cada any. I aques-ta pèrdua és més gran a les vèrtebres... Ladona que ha patit fractura vertebral té un riscmolt elevat de tenir en el futur noves ruptu-res que poden aparèixer després d'un mínimesforç.

– El canell: és una altra de les zones quesol fracturar-se amb més freqüència. Es pro-dueix cap als 55 anys. Moltes de les pacientses recuperen però pateixen un procés de do-lor crònic, alteracions a la pell o inflamació ar-ticular. Entre els que han patit aquesta frac-tura és tres vegades més freqüent trobar li-mitacions en l'activitat diària (vestir-se o pujarescales).

Salut


RamónSánchezOcaña

Una de cada tres persones de més de 65 anys cau almenys unavegada a l’any, i es calcula que la tercera part es fa alguna fractura.

La por a caure

MA

RC

MA

RTÍ

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.


CARA I COSTovalloletesautobronzejadores dela casa Diadermine.

MADURAGammaautobron-zejadorade Carita,especialper a pellsmadures.

REFERMAAqua.SolDietprotegeix lapell alhoraque lareferma.

RAPIDÍSSIM Unbronzejat daurat enuna hora, gràcies aX-Press de Vitesse.

EN FAMÍLIA Lagamma solar deLactovit està pensadaper a totes les pells.

PER CALMAR-SEEcran Aftersun mimala pell després del’exposició al sol.

PROTEGIR I MÉSThe Body Shop ofereixprotectors, after-sun iautobronzejadors.

Són sexys i permeten exposar al sol quasi tota la pell del cos: aquesta temporadaels biquinis s’imposaran en totes les seves formes i estampats a platges i piscines.

Bàsics d’estiu

ANNA ESTARTÚS

1

432

COL·LECCIÓ 2005Sant Joan Baptista de la Salle, 15 - Tel. 972 20 86 99 - 17002 GIRONA

Tendències17 DominicalDiumenge 8de maig de 2005

1 Mínim i amb unsuggerent volant,d’Univers .2 En un actual torosa i amb florsestampades, deLacoste .3 Amb aro metàl-lic, de NafNaf .4 Cris Zarel a-posta pels con-trastos. 5 Negre i amb unoriginal escot,d’Andrés Sardá .6 Una bona elec-ció per a les quevolen dissimularmaluc: Mostaza . 7 Una propostamolt chic, de FirstCompany .8 Caqui combinati amb cinturó: Bo-rabora .9 Red Point creagrafismes en rosapastel, i amb pa-reo a conjunt. 10 Joc de lletresen blanc i negre:Evelyn .11 Entre ètnic ifloral, un estam-pat molt encertatd’aLagua .12 Un biquiniamb estampatsdiferents, de ddp .13 El cinturó es-tampat trenca lamonocromia.Speedo .14 Elegant i atre-vit alhora, de dos-Mares .15 Ratlles horit-zontals en tres co-lors: Lacoste .16 Estampat ver-mell, blanc i ne-gre, de NafNaf .

1516

6 7

9

1312 14

8

1110

5

HOMAYUNCATIFES PERSES I ORIENTALS

C/ Sant Joan Bta. de la Salle, 15GIRONA972 22 09 36

LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENTTOT A MEITAT DE PREU

Convertit, indiscutiblement, en una de lesicones de la cultura nord-americana delssegles XX i XXI, Bruce Springsteen re-

cupera la seva faceta de cantautor i torna acomprometre's musicalment, políticament isocialment amb el seu nou àlbum, Devils &Dust, que acaba de sortir a la venda. El «boss»torna a convertir-se en el superheroi del rock,retornant als seus orígens, amb un disc acús-tic i relaxat, format per dotze cançons novesi un DVD, dirigit per Danny Clinch, amb cinctemes interpretats en format acústic i pre-sentats pel mateix compositor. Al llarg delstalls de l'àlbum, Bruce aprofita la reflexió in-terior que va suposar el seu anterior treball,The raising (2002), inspirat en els atemptatsde l'11-S, i es posiciona en molts temes d'altcontingut social, abandonant les ciutats pertraslladar-se a l'ambient rural, amb melodiespoderosament demolidores en uns casos i, enaltres, molt intimistes.

El tema que dóna nom a l'àlbum i que l’obre,Devils & Dust, marca les claus de tot el que

vindrà després entextos i melodies,tot sota la pro-ducció de Bren-dan O'Brian, queja es va encarre-gar de la de Therising.

L'origen de De-vils & Dust –queBruce Springsteenpresentarà a Bar-celona l’1 de juny,en un concert, lesentrades per alqual es van esgo-tar en poques ho-res– cal buscar-lodeu anys enrere,quan el 1995 elcantant i com-positor va realit-zar la seva prime-ra gira acústica ensolitari. «Estavamolt inspirat i des-prés de cada ac-tuació baixava del'escenari, em po-sava a escriure iguardava lescançons en un ca-laix. Ara he pogutrevisar-les i resca-tar-ne algunes»,explica Springste-en.

Dues de les no-ves cançons, Thehitter i Long timecoming, van serescrites i interpre-tades en la gira

The Ghost of Tom Joad, i d’altres, com laque dóna títol al disc, van ser escrites al co-mençament de la guerra de l'Iraq.

L'àlbum, segons l'autor de The river, tractad'històries «individuals de persones que llui-ten amb els seus dimonis i la música va persota, com una metàfora. Una part de la cançótranscorre a l'oest, en un entorn rural on lagent viu amb les seves confusions, a vega-des bé i d’altres de manera tràgica».

Bruce Springsteen, que ha preferit aquestavegada gravar sense la E Street Band, s'en-carrega de la guitarra mentre que el produc-tor Brendan O'Brian toca el baix i Steve Jor-dan la bateria.

Devils & Dust és l'àlbum número 19 de Bru-ce Springsteen des que el 1973 va publicarGreetings from Asbury Park, N.J.. Nascut el 23de setembre de 1949 a Freehold, Nova Jer-sey (Estats Units), amb avantpassats italoir-landesos, ja porta 32 anys de carrera des queals 14 anys va començar a tocar amb el grupThe Castiles.

Música


El retorn més

esperatBruce Springsteen recupera al seu nou disc, «Devils & Dust», la faceta de cantautor compromès, amb històries de contingut

social sobre «persones que lluiten amb els seus dimonis».

Bandes sonores

Novetats

Descubriendo nunca jamásJan A. P. KaczmarekDecca

El músic polonèsfirma una de lespartitures més in-teressants delsúltims mesos.Guanyadora del’Oscar a la millorbanda sonora inominat a altresguardons impor-tants, aquest sco-re destaca per la

seva bellesa i sensibilitat. Jan A.P. Kaczmareks’allunya dels treballs que altres músics haviencreat en anteriors aproximacions a l’obra i l’universde l’autor de Peter Pan. El compositor, que des defa uns anys viu als Estats Units, ha escrit un con-junt de melodies plenes d’emotivitat, més pròxi-mes a les sonoritats dels països de l’Est que nopas a la música de Hollywood. El tema central ésuna magestuosa peça per a corda i cor infantil que,en certa manera, evoca la innocència dels nens.A mesura que avança la partitura, el piano agafaprotagonisme i porta el pes de les melodies hip-notritzants que ha escrit el músic per al film inter-pretat per Johnny Depp i Kate Winslet. Lluís Poch

Pereza: «Animales»

Encara que es van unir per fer versions de Leño,Leiva i Rubén, els dos integrants del grup madri-leny Pereza, han avançat «sense prejudicis» capal pop, al qual ara aporten Animales. «Hem acon-seguit portar el so espontani del directe, que éson nosaltres hem crescut, a la galeta del CD», diuenaquests dos músics que ja han signat dos discosmés, Pereza (2001) i Algo para cantar (2002). Mu-sicalment no s’assemblen a l’emblemàtica bandade la qual feien versions, però asseguren que sítenen semblances en «la nostra actitud del carrer.Cantem històries que ens passen al carrer, el diaa dia, qualsevol s’hi pot identificar», afirmen.

El sueño de MorfeoEl grup asturià El sueño de Morfeo acaba de treu-re el seu primer disc, homònim, que ja s’ha situatentre els més venuts. Amb 85 concerts previstosde moment per a la seva propera gira, els integrantsdel grup es mostren eufòrics. «Tenim un somriured'orella a orella permanent i una energia enormedes de fa uns mesos», afirma David Feito, guitar-rista i gaiter del grup, que completen Juan Luis Suá-rez, el rocker de la banda, i la veu de Raquel Ro-sario, que ja va cantar amb Fran Perea el tema1+1 son 7, a la sèrie televisiva Los Serrano.

Laihn: «Puzzle»El quintet barceloní de rock alternatiu Laihn acabade debutar amb Puzzle, àlbum autoeditat i produïtpel mateix grup i que recull la feina que han realit-zat des dels seus orígens, l’any 2002. Laihn reco-neixen que entre les seves influències hi ha JeffBuckley, Sunny Day Real Estate, Chris Cornell oHundred Reasons i a Puzzle han inclòs deu cançonscom Sin nadie (tal vez), 13, Si no soy yo, Nadaves, That's for me o Nuncajamás, entre d’altres.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Pájarosen la cabezaAmaral2 ▲ Malú Malú3 ▼ Santa JustaKlan S.J.K.4 = Il Divo Il Divo5 ▼ CamelaOro. La colec-ción Camela

REGNE UNIT

1 ▲ Devils &Dust BruceSpringsteen2 ▼ TroubleAkon3 ▼ Greatesthits (XL) Base-ment Jaxx4 ▼ DefinitivecollectionTony Christie5 ▼ The Collec-tion Shakin’ Ste-vens

ESTATS UNITS

1 ▲ ... Somet-hing to be RobThomas 2 ▼ The emanci-pation of MimiMariah Carey3 ▲ Who is MikeJones? Mike Jo-nes4 ▲ Il Divo IlDivo5 ▼ The massa-cre 50 Cent

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: ALBERTO MARTÍN/EFE

34 AÑOS DE EXPERIENCIALOS ENCUENTROS SERIOS CON UNI-CENTRE PODREMOS DECIR «SÍ, TE AMO!»

8 quai BOURDAN 66000 PERPIGNAN 0033-468 34 22 44

www.unicentre1.com Reciba gratuitamente nuestra documentaciónNº 1�

Cosas que hacen que la...

Director: Manuel G. Pereira.Intèrprets: Ana Belén, Edu-ard Fernández.Distribuïdora: Columbia.Durada: 100 minuts.Tot i que continua sense re-cuperar el pols dels seusprimers films, Gómez Perei-ra firma aquí una notablecomèdia dramàtica gràcies,en bona mesura, a la sevaparella protagonista. També

hi contribueix l’acurat guió de Joaquim Oristrelli Yolanda García Serrano. P. P.

Gritos de muerte

Director: Alex Turner.Intèrprets: Henry Thomas,Patrick Fugit, Nicki Aycox. Distribuïdora: Columbia.Durada: 87 minuts.Una enèsima revisió del filmamb casa encantada, queté com a principal (única?)originalitat que els protago-nistes són una banda de cri-minals. Amb tot, és una sè-rie B prou acceptable que

sap treure profit de les previsibles aparicionsfantasmagòriques. També serveix per compro-var com porta la maduresa el nen d’E.T. P. P.

Atrapado por el sexo

Director: Skav One.Intèrprets: Reagan Gómez-Preston, Isaiah Washington.Distribuïdora: Columbia.Durada: 91 minuts.D’origen televisiu, aquestthriller eròtic més aviat des-cafeïnat gira al voltant d’unguardaespatlles que partici-pa en un convencional trian-gle amorós. Esteticista fins ala riallada, val la pena pels

actors, que es prenen amb una sorprenent se-riositat els seus respectius personatges. P. P. Què tenen en comú Arde Mississipi,

Gran bola de fuego, Dos pájaros a tiro,Los timadores, Thelma i Louise, Me-

morias de un hombre invisible, Instinto bá-sico, Mujer blanca soltera busca, Sneakers,Atrapado en el tiempo, Mr. Magoo, El dile-ma, Garfield i Miss agente especial 2? Noés la qualitat, és clar, sinó la presència del’incombustible Stephen Tobolowsky, und’aquests actors que semblen haver nascutper als papers secundaris i que ja acumulaun centenar de pel·lícules en gairebé tresdècades. És el típic individu que sona a tot-hom, però ningúarriba a encertarel seu nom. No-més alguns cinè-fils malaltissos oels crítics més in-conformistes hanreivindicat tími-dament la seva fi-gura. Doncs ara el director Robert Brink-mann farà justícia a un personatge tan cu-riós. Es tracta de Stephen Tobolowskybirthday’s party, un documental que neix,precisament, de l’insòlit anonimat del seuprotagonsista, un senyor capaç de participaren desenes de blockbusters sense arribar aassolir l’estrellat.

Brinkmann, director de fotografia, actoreventual i ara director, va comentar al seuamic Tobolowsky que era increïble que nin-gú recordés el seu nom a aquestes alçadesde la seva carrera. Així, entre bromes i con-

verses casolanes, va sorgir un documentalque es divideix en dues parts. Una està for-mada per les entrevistes realitzades pel ma-teix Tobolowsky a peu de carrer, en què pre-gunta a la gent si saben qui és... Stephen To-bolowsky. Les respostes? Doncs arriben a dirque és un científic, un escriptor, un perio-dista i fins i tot un dirigent estranger. Peròcap d’ells no l’identifica com a actor. La se-gona part de Stephen Tobolowsky birthday’sparty se situa durant la festa d’aniversari queli dóna títol, en què el protagonista explicaa un grup d’amics –entre els quals destaquen

les actrius Mena Suvari, Amy Adams i AnnHearn, i l’actor Gregory Wagrowski– diver-ses i sucoses anècdotes de la seva experièn-cia entre els bastidors de Hollywood.

Aquest film promet ser, efectivament, unaautèntica festa, no només pel que té de crò-nica de la cara oculta del cinema nord-ame-ricà actual, sinó perquè reivindica la im-portància d’intèrprets aparentment invisiblesque, com l’amic Tobolowsky, no s’han can-sat mai d’aportar el seu ofici a pel·lícules quepotser no se’l mereixen.

Algú coneix aquest

individu?Stephen Tobolowsky, un dels actors secundaris més actius idesconeguts de les últimes dues dècades, se’n riu del seuanonimat en un documental dirigit per Robert Brinkmann.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

La intérpreteJames Newton HowardVarese Sarabande

Primera col·labo-ració entre el ve-terà Sidney Po-llack i James New-ton Howard. Per aaquest thriller po-lític sobre conspi-racions i assassi-nats a la seu deles Nacions Uni-des, el músic deLos Angeles haescrit un scoreeminentment fun-

cional, que no té res a veure amb l’espèndida par-titura que va fer per a El bosque. La trama i la menad’infern personal que turmenta els dos protago-nistes –Nicole Kidman i Sean Penn– justifiquen elcaire opressiu de la banda sonora. S’obre amb unfragment de vuit minuts caracteritzat per crescen-dos orquestrals i l’ús de cors amb reminiscènciesafricanes. Destaquen de manera especial els pas-satges que acompanyen l’arribada als Estats Unitsdel dictador africà al voltant del qual gira la intrigade la pel·lícula. James Newton Howard dota d’unagran intensitat i tensió aquestes escenes, amb unrecital de contundents percussions. Lluís Poch

Memòries d’un home invisibleL’actor, vist en títols com «Instinto básico» i«Atrapado en el tiempo», explica les sevesexperiències a Hollywood en aquesta cinta

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Sempre m’ha agradat viatjar, recórrer nous pai-satges i conèixer noves persones. Moltes de les

meves cròniques viatgeres s’han publicat en aquestDiari de Girona; les últimes les relatives als meusrecorreguts per Israel i Palestina, països on he es-tat quatre vegades i als que m’agradaria tornar.

La passada Setmana Santa he estat per terres d’An-dalusia, on vaig estar exercint de jutge de primerainstància i instrucció, durant diversos anys, abansde venir a Girona, on durant trenta-vuit anys heexercit de jutge, magistrat i de president de l’Au-diència Provincial, fins a la meva jubilació el 12 dedesembre de l’any 2000, tot i que vaig continuarexercint com a magistrat emèrit durant dos anysmés.

La Setmana Santa de l’any 2000, abans de jubi-lar-me, vaig estar a Campillos (Màlaga), on vaigactuar de jutge des del 6 de febrer de 1959 fins al17 de maig de 1962. Va ser el que jo en deia un «viat-ge a la nostàlgia», visitant també Ronda, Anteque-ra, Màlaga i Sevilla. A Campillos em van fer presi-dir totes les processons de la Setman Santa, que sónespectaculars, i també en vaig veure algunes de Mà-laga. Vaig tornar a Campillos dos anys més tard, unaaltra vegada per Setmana Santa, i aquest 2005, del20 al 27 del passat mes de març, he tornat de noua aquelles terres, de nou per Setmana Santa. Quinshan estat els motius de tot plegat? Sens dubte elsbons records de la meva estada allà, i l’afecte de laseva gent. Però, com és la vila de Campillos?

Està situada en una plana, prop del naixementde la riera del Rincón. El paisatge és suau, de ter-res de pa sembrat, amb algunes ondulacions –tu-rons d’En Medio, Silleta, Calvario, Caballo i la Ca-rretilla–. Les serraldes de Peñarrubia i de Goban-tes li ofereixen un fons de tons grisos i blavosos,divisant-se al nord, com un cetaci varat, els perfilsde la serralada de Yegua. A un centenar de quilò-metres de Màlaga, a 150 de Còrdova, 140 de Gra-nada i 157 de Sevilla, constitueixen un pas obligat

de la ruta turística que, iniciant-se a Antequera, labarroca, acaba a Ronda, l’encimada, on es pot anaramb tren, l’estació del qual, en la línia Madrid-Al-gesires, es troba a dos quilòmetres de la localitat.

La seva església parroquial, dedicada a Nostra Se-nyora del Repòs, i fundada l’any 1536, d’ordre dò-ric, amb una bella façana barroca i una airosa torres,a la plaça del Cardenal Spinola, ornada de palme-res, és digna de ser visitada. L’altar major és un ta-bernacle de pi amb vuit columnes, d’ordre dòric, aimitació de marbres i jaspis. La Verge és una tallaen fusta de l’escola granadina del segle XVII. Des-taquen la capella dels Gordillos, la de la verge delsDolors i Crist de la Sang, les imatges de NostrePare Jesús Natzarè de la Misericòrdia i Nostra Senyorade les Llàgrimes, la capella de la Immaculada, ambescultures de l’escola sevillana i les imatges de Nos-tra Senyora de les Angoixes i Crist jacent. Les des-filades processionals de Setmana Santa, amb un luxei un ornat que, en proporció, no tenen res a enve-jar als de les més famoses ciutats andaluses, sor-prenen a qui les contempla, i estan demanant unreportatge cinematogràfic que les porti a tots elsracons d’Espanya.

L’ermita de Sant Benet, patrò de la vila, començadaa tallar el 1578 i la de Sant Sebastià, acabada el 1631,són dignes de ser vistes. En aquest terme munici-pal es descobreixen, amb freqüència, vestigis d’al-tres temps; així, prehistòrics, romans i àrabs. Peròla veritable història de la vila comença als primersanys del segle XVI, a partir de la conquesta delregne de Granada i a través d’un llarg plet amb elcomtat de Teba, fins que es reconeix als pobla-dors el dret de villatge el 1680. Pels seus paratgesencara semblen sentir-se ecos de les aventuresd’Omar-Ben-Hafsun, senyor de Bobastro, els anys879 i següents; els fragors de les conquestes deCañete la Real i Teba, el 906 i el 1324; i els cam-paments dels setges d’Antequera, des de les gue-rrilles contra les tropes de Napoleó.

Es va mirar el retrat que hi ha-via penjat a la paret. «Espar-

tero», va dir en veu baixa. Sem-blava que la seva vida haguésanat lligada a la d’aquell home,que havia mort feia pocs mesos.Es va preguntar si això voliadir que a ell també li quedavapoc temps.

Rafael Degollada va néixer aPuigcerdà el 1798. Les notíciesmés destacades de la seva bio-grafia estan relacionades amb laciutat de Barcelona i amb les di-ferents revoltes que s’hi van viu-re al llarg del s.XIX.

Degollada formava part de laMilícia Nacional, una mena depolicia impulsada per la bur-gesia progressista, a la qual ellpertanyia. Entre el 1835 i el 1837,la capital catalana va viure unsaldarulls anomenats bullangues,precisament protagonitzats pelssectors liberals de la societat.Degollada hi va tenir un papertan actiu que les autoritats el vancondemnar a viure desterrat, pri-mer a Mallorca i després a Cuba.El 1839 va tornar a Barcelona iel 1840, quan el general Bal-domero Espartero era el regentde la Corona espanyola, va in-tensificar la seva implicació po-lítica. Fins i tot arriba a ser re-gidor de l’Ajuntament de Bar-celona i diputat a Corts perGirona entre el 1841 i el 1842.En aquells moments, Catalun-ya estava enfrontada amb el Go-vern espanyol perquè les me-sures econòmiques que s’haviendictat des de Madrid anaven encontra de l’economia autòcto-na. A Barcelona hi va haver re-voltes altra vegada, i Rafael De-gollada va arribar a ser el pre-sident de la Junta SupremaProvincial, que s’havia consti-tuït per demanar la destituciód’Espartero, que finalment vaexiliar-se a Anglaterra. Malgrataixò, Degollada també va haverde fugir. En aquesta ocasió esva traslladar a França, on va viu-re fins que el 1847 va ser amnis-tiat.

El 1854 Espartero va tornaral poder, juntament amb el tam-bé general O’Donnell. Aquestavegada l’orientació de la sevapolítica va ser més oberta. Defet, els dos anys que va durarel seu govern han passat a lahistòria com el Bienni Progres-sita. Durant aquell període, Ra-fael Degollada va ser diputat aCorts per Barcelona. El 1868 esva proclamar el Sexenni De-mocràtic i Isabel II va fugir delpaís, deixant vacant el tron d’Es-panya. Curiosament, Rafael De-gollada va proposar que Espar-tero fos coronat rei. El nou mo-narca, però, va ser Amadeu I deSavoia, tot i que per poquíssimtemps. Finalment, després d’unafugaç Primera República d’onzemesos, un cop d’estat va per-metre el retorn dels borbons enla figura d’Alfons XII. Era el 1875i s’iniciava el període de la Res-tauració.

Rafael Degollada va morir cincanys més tard, el 1880 a Barce-lona. Tenia 82 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Retorn a Andalusia (I)Rafael

DegolladaXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

S’ha convingut a designar el dia 12 de maig comel Dia Mundial de la Fibromialgia (FM). De tots

és sabut que quan es celebra algun dia mundial, enel fons, es deu a què en l’àmbit concret de la cele-bració –pau, dona, càncer, sida, medi ambient, etc.–encara ens resta molt per fer.

La FM és una entitat d’ideologia idiopàtica des-coneguda que es calcula que afecta el 2%-4% de lapoblació. Dit d’altra manera, ens trobem que esmanifesta una problemàtica de la qual en desco-neixem l’origen. Se la defineix com un estat dolo-rós no articular que afecta, de forma principal, elsmúsculs, manifestant-se com un dolor muscules-quelètic generalitzat i amb diversos punts sensibles–tender points o punts gatell– sempre que es pre-senti sense relacionar-lo amb cap tipus d’afecció quepermeti explicar la simptomatologia. No hauríemd’oblidar que el dolor té un component afectiu i queexisteixen importants relacions entre factors psico-socials i dolor en les persones que presenten FM.

Com d’altres malalties cròniques, la FM ens apa-reix condicionada per factors de caire biològic, psi-cològic i sociològic. Pel general, es constata que exis-teix un component psicològic important en la FM,per bé que nombrosos afectats no volen sentir a par-lar d’aquesta qüestió i manifesten que el malestarpsíquic és conseqüència dels seus dolors físics.

Sembla ser que dins de l’àmbit de la FM incidei-xen de forma considerable els símptomes psicolò-gics, particularment afectius i, a més, si tenim pre-sent el possible benefici dels antidepressius, ens ado-narem de l’enorme importància que en aquestasíndrome ens presenten els factors psicopatològics.L’única problemàtica que se’ns presenta és que nos’acaba de tenir clar si el paper d’aquests factorspsicopatològics és de caire primari o secundari.

Ja l’any 1992 Hudson i Pope formularen tres hipò-tesi: 1) FM com a manifestació de la depressió; 2)Depressió causada per la FM; i 3) Existència d’anor-malitats fisiopatològiques de caire comú. Però nohauríem d’oblidar en cap moment la troballa queGoldenberg efectuà l’any 1986 constatant una rela-ció de caire psicobiològic més que no pas una rela-

ció de causa-efecte donat que per a aquest autoren la majoria dels casos la depressió precedia a laFM alhora que també s’adonà que la depressió eramés comú en els familiars dels pacients amb FM.

Des de la meva disciplina, la psicologia clínica,s’ha tractat d’establir una tipologia de personalitatcaracterística de la FM; també s’ha avaluat el pesde certes variables internes –emocions, mecanis-mes d’adaptació, mecanismes d’afrontament i per-cepció de fets externs– damunt de l’individu afec-tat. Destaco l’ús fet del MMPI –si no el millor, un delsmillors tests de personalitat existents– per avaluarels trets de personalitat de les persones afectadesde FM. Els resultats obtinguts ens apunten que aquestspacients presenten elevació en trets com depres-sió, hipocondriasi i histèria. Tot i així, no hauríemde generalitzar i extreure conclusions de forma lleu-gera; penso que cada persona és un món i a mésde ser avaluada de forma psicotècnica el que cal éstenir a l’abast del clínic la història personal clínicadel subjecte on podrem apreciar les etapes per lesquals la persona ha transcorregut i la posterior re-acció que haurà portat a terme, sigui reacció posi-tiva –evolució– o no –estancament o involució–.

A nivell de tractament, hi ha qui parla del multi-modal, que no seria altra cosa que la combinacióde certs fàrmacs amb tractaments alternatius compsicoteràpia, tècniques reductores de l’estrès, acu-puntura per al dolor, massatges i exercici aeròbic.

Resulta ja no curiós sinó dolorosa i terriblementsignificatiu que aproximadament un 4,2% dels afec-tats siguin dones enfront d’un 0,2% d’homes. Aques-ta dissimilitud en els aspectes de prevalència ens potobrir moltes portes a l’hora de investigar en el temade la FM. D’entrada jo suggeriria als afectats tractard’esbrinar quin grau de satisfacció vital tenia ell/aen els mesos previs a l’aparició de la FM.

En qualsevol cas, avui el meu consell fa referèn-cia a no deixar-se penjar, amb el cap cot, el rètolde la FM. Cal continuar cercant una explicació i, devegades, no la tenim tan lluny com ens sembla, no-més es tracta de submergir-nos dins nostre, escoltar-nos i reaccionar.

Enigmàtica fibromiàlgiaISABEL COCH

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Dilluns 9 de maig22 DominicalDiumenge 8de maig de 2005

Els més vistos(del 27 d’abrilal 3 de maig)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres 27 d’abril,Antena 3. 1.156.000espectadors(38,4%).

7 VidasDiumenge 1 demaig, Tele 5.921.000 especta-dors (33,2%).

Reial Societat -Reial MadridDissabte 30 d’abril,TV3. 831.000 es-pectadors (36,1%).

C.S.I.Dilluns 2 de maig,Tele 5. 820.000 es-pectadors (26,9%).

El cor de la ciutatDilluns 2 de maig,TV3. 794.000 es-pectadors (43,4%).

Hospital CentralDimarts 3 de maig,Tele 5. 782.000 es-pectadors (28%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres 27 d’abril,Antena 3. 6.532.000espectadors(34,6%).

Los SerranoDimecres 27 d’abril,Tele 5. 6.087.000espectadors(33,6%).

Hospital CentralDimarts 3 de maig,Tele 5. 5.074.000espectadors(28,2%).

Reial Sociedad -Reial MadridDissabte 30 d’abril,La 2 + autonòmi-ques. 4.780.000 es-pectadors (36,5%).

C.S.I.Dilluns 2 de maig,Tele 5. 4.568.000espectadors(26,2%).

7 VidasDiumenge 1 demaig, Tele 5.4.334.000 especta-dors (30,7%).

15.30

15.30

K3Planeta TerraAl mig de les muntanyes del sud-oest de laXina hi ha la vall de Wolong. És una regió es-pecial a l’extrem del gran massís tibetà. Allàviuen els pandes gegants, espècie que estàen greu perill d’extinció. Per a la majoria dela gent, els pandes són mig realitat i mig lle-genda. Veure’ls en el seu entorn natural ésmolt difícil, però es poden trobar en els granszoològics del món.

Tele 5Aquí hay tomateSi en lloc d’animals com els pandes prefe-riu contemplar animalades, aquest és el vos-tre programa. Jorge Javier Vázquez i Car-men Alcayde condueixen aquest progra-ma que recull notícies –confirmades o no– irumors del món del cor i les vísceres. És di-vertit sempre que es posi en quarantena qual-sevol informació recollida pel programa.

TV3El doctorLa cosina de la Tippy, la Twyla, i el seu xi-cot tallen. La Nancy idea un pla per tornar-los a ajuntar. Però la cosa surt malament ila Twyla acaba enamorant-se d’en Clint.

K3Berlín, BerlínEl reverend Bennigsen demana que si algundels assistents sap algun motiu pel qual laparella no podria casar-se, «ho digui ara ocalli per sempre». La Lolle sap que la Ka-ren té una aventura amb en Björn; i sap queen Bernd no està segur de si encara esti-ma la Karen o no. I la Lolle crida: «Jo!» Im-mediatament, tot l’ambient festiu queda des-trossat. La Karen es posa a plorar, en Bernds’escapa, i la Lolle... la Lolle voldria fondre’s.

Antena 3Star Wars episodio I: La amenaza fantasmaEl retorn de Lucas a la màquina de fer dinersd’Star Wars, que suposa una espècie de bar-reja entre les trames i imatges de La guerrade les galàxies, L’imperi contraataca i El re-torn del Jedi, sense gaire més aportacions.Destaquen els efectes especials acuradís-sims i espectaculars, tot i que els diàlegs sónfluixos i hi ha una mena de misticisme queimpregna tota la pel·lícula. Un bon momentper revisar-la, de cara a l’estrena de l’Epi-sodi III.

Dimarts 10 de maig

12.00

22.00

22.00

23.00

14.00

21.45

18.35

20.00

K3El negre futur de l’era digitalLa gent del passat guardava els descobri-ments, les lleis o els informes en plaquetesde guix, de pedra o de paper. En canvi,avui n’hi ha prou amb un «clic» sobre l’ico-na «guardar». Després de milers d’anys, elsdibuixos i les escriptures del passat encaraes poden desxifrar. El software de demà,però, no podrà llegir el que guardem avui.Bilions d’arxius de dades estan condemnatsa la desaparició. No hi haurà programesper obrir-los. Ni tan sols seran accessiblesels continguts digitalitzats de les bibliotequesnacionals. Científics i filòsofs de tot el mónveuen aquesta pèrdua alarmant de memò-ria col·lectiva com un avís de l’arribada de«La Fosca Era Digital».

Antena 3Los SimpsonEpisodis repetits, però no per això menys di-vertits: sempre és un plaer revisar l’humoràcid i bèstia que impregna cada capítol pro-tagonitzat per la família Simpson.

Tele 5Hospital CentralUna jove amenaça de tirar-se del balcó d’unreformatori si no la deixen veure el seu xi-cot. En l’intent de convèncer-la perquè bai-xi, els plans fallen i un error de càlcul fa quela noia i un dels mediadors caiguin.

TV3Efecte mirall«On vas amb això, nena?» és la primerafrase que diu un pare a la seva filla quan espresenta a casa amb un tatuatge de pam imig a l’esquena. Però.. i els joves, què hidiuen? Per què porten pírcings i tatuatges?El capítol mostra quines són les prioritats delsnois i les noies de vint anys pel que fa a laseva imatge. N’hi ha que es passen quatrehores a la perruqueria per fer-se trenes i noisque es depilen les celles.

La 2Black JackKen Loach va denunciar en aquesta pel·li-cula històrica de l’any 1979 la repressió enl’entorn escolar, familiar i mèdic. Es tractad’una atípica història d’aventures protago-nitzada per Jean Franval, Stephen Hirst i Loui-se Cooper. L’emissió s’emmarca dins el pro-grama Qué grande es el cine, que dirigeix ipresenta José Luis Garci.

Dimecres 11 de maig

11.00K3Els primers emigrants de l’ÀfricaEn una illa remota de la badia de Bengalahi viuen unes tribus poc conegudes. Els seusorígens són misteriosos, però gràcies a lesproves d’ADN es creu que aquells poblesantics tenen lligams molt estrets amb po-bles africans dels quals han estat separatsdurant més de cent mil anys. La teoria se-gons la qual aquestes tribus procedeixendel continent africà ha estat molt contro-vertida.

TV3El cor de la ciutatL’Iris ha estat operada i alguna cosa fa re-accionar en Santiago. En Tomàs està dis-posat a tornar a violar, però la policia s’estàbellugant. La Carme pateix el rebuig delsseus veïns, mentre la Clara demana as-sessorament legal abans de tirar endavantintentar quedar-se embarassada.

K3Made in CatalunyaL’il·lustrador Jordi Labanda s’ha convertit enun símbol de la modernitat mundial. La sevaobra es distingeix per reflectir personatgesi ambients d’una contemporaneïtat clàssi-ca. Ha dibuixat per a grans empreses iper a les publicacions més prestigioses.

Tele 5Los SerranoDesprés de trencar-se una cama, Diegoha de quedar-se uns dies a l’hospital. Peraixò Santiago decideix instal·lar-se a casade Diego, per ajudar Lucía amb els nens.Però Santiago no deixa de causar proble-mes, especialment quan dedueix, desprésd’escoltar una conversa telefònica, que laseva cunyada té un amant.

TVE-1Una proposición indecenteUn infecte èxit de temporada a partir d’unateoria que va suscitar tota mena de debats:què farà un matrimoni jove i amb problemeseconòmics quan un madur milionari els ofe-reix un milió de dòlars per passar una solanit amb ella?

TV3L’encreuamentEn una cruïlla de carretera hi ha un accidenten què resulten greument ferides dues noiesque s’assemblen molt. Els cossos de lesdues noies i els seus objectes personals s’in-tercanvien per una confusió. Una d’elles mori l’altra queda en estat de coma. La vida delsseus familiars canviarà per sempre.

22.00

22.30

20.25

15.45

22.00

L A F U S T A S E N S E M A N T E N I M E N TPlaça Major, 3 - 17184 SALITJA (Girona) - Tel. 972 47 31 19 - Fax 972 47 42 00

Guia TV


Recomanem

Lucíay el sexo

Divendres 13La 223.05 h.

Medem deixa elseu segell enuna altra magnífi-ca obra en laqual les coses esresolen al ritmeque imposa laforça del relat ien la direccióque marca elrumb narratiud’un director queacompanya elsseus protagonis-tes en un viatgeen el qual primersón ombres, des-prés aconse-gueixen apa-rença física i, fi-nalment, entitatpròpia. El sexeen primer pla,lliure i realista, espresenta semprecom un preludiinevitable de lacatarsi emocio-nal i mai comuna manera deredundar en unplantejamentestètic buit.

Any2001.PaísEspanya.DirectorJulio Medem.IntèrpretsPaz Vega, TristánUlloa, NajwaNimri, Javier Cá-mara, Elena Ana-ya, Daniel Freire.

Divendres 13 de maig

11.25

22.10

22.15

22.50

00.30

03.00

K3Un món de diferènciesSi tinguessiu 15.000 euros per invertir en unprojecte que millorés la vida d’una petita partdel món... què farieu? Tres grups molt dife-rents de joves han tingut l’oportunitat d’en-frontar-se a aquest repte. En tres capítolses mostrarà què van fer i com una suma dediners relativament petita pot transformar lesvides de comunitats llunyanes.

TV3AeroportL’Hugo comença a treballar a taulells de fac-turació de la companyia Air Europa. No ha-via treballat mai en un aeroport, hi ha arri-bat aquí després de fer un curset de duessetmanes. El que més el precupa és recor-dar el programa informàtic que ha de fer ser-vir per facturar l’equipatge. Mentrestant, enSanti i la Luisa expliquen a en Daniel, un pas-satger de Santo Domingo, que porta excésd’equipatge: ha carregat les maletes ambregals per a familiars i amics.

Tele 5Los padres de ellaComèdia fonamentalment de personatges,que enfronta un jove infermer amb el seufutur sogre, un sever exagent de la CIA. Co-produïda pel director i un dels protagonis-tes, Robert De Niro, constitueix una obra pre-visible i sense res d’especial, però amb ungrau de dignitat i ofici per sobre del que éshabitual en el gènere al Hollywood actual.

TV3InvicteMolt mediocre sèrie B sobre boxadors a lapresó, a càrrec d’un obsolet Walter Hill, igual-ment coguionista i coproductor. Amb inter-pretacions de rutina i un fals esperit nostàl-gic, manca de qualsevol valor, llevat de l’en-tranyable intervenció d’un Peter Falk ja ancià.

33AmigogimaUn dia, un home va llençar un crit. El va llençarperquè anés voltant fins on trobés un amic.Cada cop amb més freqüència, anava re-cordant a quina gent coneixia. Amigogimaes va rodar a les comarques gironines –ambescenaris com el cap de Creus, Banyoles,la fageda d’en Jordà, Girona, Monells o Pa-lamós–, produïda pel gironí Lluís Valentí idirigida per José María Nunes.

La 2Bellas durmientesLawrence, un prestigiós escriptor, arriba aSantiago a fer un curs d’hivern. Allà desco-breix una casa molt especial en la qual ho-mes ancians busquen recuperar la joventutal costat de noies adormides.

Dijous 12 de maig

22.00

17.00

11.55K3Dones aventureresL’any 1862, Anna Leon Owens era una jovevídua amb dos fills petits i sense mitjans. Ca-sar-se de nou era la sortida més fàcil, peròella no volia dependre de ningú i encara queno fos gaire ben vist per la societat d’aque-lla època, estava disposada a ser autosufi-cient. En contra del consell de la gent quel’envoltava, va acceptar el càrrec d’institutriua la cort del rei de Siam. L’Anna s’hi va que-dar sis anys com a tutora dels fills i espo-ses reials, com a secretària personal i coma fervent impulsora de reformes a la cort.Aquesta és la seva història real.

K3La vaca ConniePassejant pel bosc, la Connie es troba ambuna tortuga que està trista perquè no li agra-da portar sempre a sobre la closca. La Con-nie li farà veure els grans avantatges d’anarprotegida sempre per la closca.

TV3L’un per l’altreLa Maria rep una herència d’Amèrica. Nosemblen diners nets, però la Maria té unacosa molt clara: entre l’ètica i la pela, sem-pre es quedarà amb la pela!

La 2La vida soñada de los ángelesL’amistat que sorgeix entre dues noies méso menys viatgeres, i les diverses peripè-cies que viuen, abocades en un registrecaracterísticament francès, fins i tot amb pin-zellades específiques d’il·lustres cineastesfrancesos, de Truffaut a Rohmer. S’aguan-ta per la natural interpretació de les dues ac-trius, Elodie Bouchez i Natacha Regnier.

TVE-1Dos rombosLorena Berdún segueix il·lustrant els es-pectadors sobre diversos aspectes del sexe:des de com s’han d’utilitzar els preserva-tius fins a les últimes novetats que es po-den trobar als sex-shops.

33Els subornatsUna de les pel·lícules de Lang més violen-tes. Explica com un policia, després que as-sassinin la seva dona, converteix la sevacampanya contra un cacic en una salvatgevenjança personal. En realitat, és la històriade diverses venjances, i són especialmentrecordades escenes com la de Lee Marvinllençant cafè bullint a la cara de Gloria Gra-hame. Una excel·lent pel·lícula, un mite delgènere negre.

Dissabte 14 de maig

15.30

15.45

22.45

00.00

01.40

22.00

Tele 5Planes de bodaUna de les produccions plantejades per con-vertir Jennifer López en estrella, en aquestcas en una línia de comèdia romàntica i dis-bauxada a l’estil de les que havien entronit-zat poc abans Sandra Bullock. L’embolic delsPlanes de boda és tan fluix i buit com podiaesperar-se, una pura fórmula estereotipa-da per a un públic sense exigències.

Antena 3El fantasma de Nueva OrleansQuan fa poc temps que s’ha instal·lat a NovaOrleans, Emily coneix un home i començaa sortir amb ell. La relació va bé i es com-prometen, però aleshores Emily començaa tenir estranyes visions: una jove ferida quenomés veu ella, i que li deixa pistes perquèEmily descobreixi qui és i per què se li apa-reix. Amb Anne Heche, Eva Longoria i Jo-nathan Lapaglia.

33Tira la mama del trenEl clàssic de Hitchcock Estranys en un trensotmès a un reajustament còmic amb l’ob-jectiu de permetre el debut en la realitzacióde Danny de Vito. Realment trist.

TVE-1L.A. ConfidentialRevisió del thriller dels anys 50, a l’ombra dela novel·la de James Ellroy. Pretén resultaralhora realista i evocadora, crua i estilitzada,tot i que de vegades no se’n surt. Destacapositivament dins del cinema negre del Holly-wood coetani.

La 2La noche temáticaS’ha comprovat científicament que riure apor-ta múltiples beneficis. Riure té valor terapèutici és bo per a la salut. Quan riem, movem mésde 400 músculs, els pulmons s’eixamplen,s’oxigenen els teixits i s’enforteix el sistemaimmunològic. El programa parla del riure através del documental Payasos sin Fronte-ras i de la pel·lícula Patch Adams.

TV3Sang sobre el solJames Cagney personifica un reporter al To-kio dels anys trenta, i està tan sensacionalcom sempre. La pel·lícula va suposar tam-bé el retorn al cine de Sylvia Sidney des-prés d’una llarga absència. Ben dirigit perLloyd, és un melodrama divertit i amb estu-pendes escenes d’acció, per a les quals Cag-ney es va preparar aprenent judo.

22.50

23.30

00.20

Patricia Ribera RieraDirectora del Centre Holovital

Girona

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovitalaconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar generali el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès.

Des de setembre de 2003Holovital s’ha establert a la ciutat deGirona, al carrer Pare Maria Claret,14 2n 2a, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes idones.

El mètode

És un mètode molt antic en lessocietats orientals, que hem adaptatal sistema alimentari d’Occident. Ésun tractament tàctil, basat en anti-gues tècniques orientals que consis-teix en lleugeres pressions digitalssobre punts concrets del cos; no s’u-tilitzen ni agulles ni medicaments niaparells. Activem els punts reflexosd’un òrgan i regulem el funcional-ment de tot l’organisme mitjançantaquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres decolesterol i de glucosa, si estan alte-rats, i en els casos de menopausa esredueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir unadieta sana que cobreixi totes lesnecessitats nutritives amb el mínim

aport de greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat enfunció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual éspossible perdre entre 8 i 10 quilos, oun de llarg (de 9 setmanes) en elqual es poden rebaixar de 15 a 18quilos, sempre seguit d’una fase demanteniment de 3 setmanes, quetenen com a finalitat estabilitzar elpes adquirit. Finalitzat el procés,vostè podrà tornar a menjar nor-malment sense guanyar pes.

És un tractament que podenseguir dones (fins i tot aquelles quees troben en període postpart

–sempre i quan no estiguin alle-tant–), homes i nens a partir dels 18anys d’edat, sense contraindicacions.Amb dietes adaptades a personesamb diabetis o vegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té en

compte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, elsresultats són ràpids i duradors. Lesnostres tècniques són saludables.Ajudem a portar un control sobre elcos, i, el que és més important, a tro-

bar-se més dinàmic i amb mésganes de viure.

Holovital té les sevesinstal·lacions situades al c/ PareMaria Claret, 14 2n 2a. Aquestaés una bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament nipatir gana, i a la vegada gaudird’un bon estat de salut i opti-misme.

PRÒXIMA OBERTURA

A SANT FELIU DE GUÍXOLS!

APRIMAMENT

per intentar captar l’atenció diumenge 8 de maig de …...sobre l’exposició de jules verne. en...

Documents