La pluja cau sobre les cases... aquest dia s’ha despertat plorant. El vent

colpeja les parets, furiós per enderrocar tot el que està construït. Miro per la

finestra, contemplant que és un bon dia per morir. Em dedico a fer el mateix

de sempre, com cada dia, fins que el destí decideixi el grandiós dia del meu

judici final. El cel plora encara més. Suposo que mai saps quan pot succeir,

que mai imaginaries que tu fossis el següent en caure en l’eterna foscor. La

teva ànima es trenca, recordant-te els pocs i petits moments agradables en la

teva vida. Només he viscut 19 anys i la soledat m’acompanya en el sorollós

silenci. Fosca i freda m’amago de la gent que m’envolta, ignorant la vida.

Torno a mirar per la finestra, la vista no m’arriba a veure-hi gaire lluny, ja que

la boira que abraça els edificis m’ho impedeix. El cel, tan fosc, crida l’atenció

de la mirada de la gent que s’estranya que el dia s’hagi aixecat trist. M’assec

al llit i observo com a la saleta les flames maten a poc a poc la fusta, fent

d’elles cendres grises; suposo que aquest és el nostre fi.

Sospiro, sentint com la brisa que travessa la finestra frega la meva cara,

mentre sofreixo per aconseguir una petita il·lusió, que més tard acabarà com

la fusta, en cendres que el vent s’emportarà.

Escriure, pot no ser fàcil. Descriure el que sento amb pèls i senyals. Però ...

com puc descriure el que sento, si ja no sé què és sentir? Suposo que no ho

imagines, dia i nit suportant la rutina, amb prou feines dormo, no ric, no

ploro ...

El foc de la saleta acaba per apagar-se, m’aixeco lentament i pausadament,

el temps ja no em preocupa. Tanco la cortina, impedint que els raigs que es

comencen a veure entrin a l’habitació.

De nou m’assec al llit, deixo la ploma i el paper apartats. Les hores passen i

mentre, llegeixo els fulls escrits a mà.

Sento com les parpelles em pesen i acaben per tancar-se. Qui sap si al matí

següent es tornaran a obrir.

Maria CarmonaPPACFGS