pedro vilar, claudi perret, gaspar bruel i el rerecor de ... · menys en dues etapes més. en la...

LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 149 - 177

Joan Bosch i BallbonaUniversitat de Girona

[email protected]

Resum

Història dels avatars constructius del rerecor de la catedral de Barcelona, posteriors a l’etapa del’escultor Bartolomé Ordóñez. Anàlisi de l’efímera represa dels treballs protagonitzada perl’escultor aragonès Pedro Vilar des de 1562 fins a 1564, i dels processos del muntatge definitiupromoguts pel bisbe Lluís de Sanç i dirigits per l’escultor borgonyó Claudi Perret i l’arquitectetortosí Gaspar Bruel, entre 1615 i 1621. L’article s’interessa especialment per l’anàlisi del dissenyque va guiar el muntatge actual i per la relació d’aquest amb les traces de Bartolomé Ordóñez iamb els materials esculpits durant el segle XVI per Bartolomé Ordóñez i per Pedro Vilar.

Paraules clau:escultura renaixentista (1562-1621), Catalunya, rerecor, Bartolomé Ordóñez, Pedro Vilar, ClaudiPerret, Gaspar Bruel.

Abstract

Pedro Vilar, Claudi Perret, Gaspar Bruel and the retrochoirof Barcelona's cathedralHistory of the retrochoir of Barcelona cathedral, after the phase under the sculptor BartoloméOrdóñez’s direction. Analysis of the ephemeral resuming of the work leaded by the aragonesesculptor Pedro Vilar from 1562 to 1564, and of the final erection process, sponsored by the bishopLluís de Sanç and carried forward by the burgundian sculptor Claudi Perret and the architectfrom Tortosa Gaspar Bruel, between 1615 and 1621. This article focusses specially on the studyof the original desing of the present assembly, and the relation of this construction with BartoloméOrdóñez lost dessigns, and with carved materials by Bartolomé Ordóñez and Pedro Vilar duringthe sixteenth century.

Key words:Renaissance sculpture (1562-1621), Catalonia, retrochoir, Bartolomé Ordóñez, Pedro Vilar, ClaudiPerret, Gaspar Bruel.

Pedro Vilar, Claudi Perret,Gaspar Bruel i el rerecor de la catedral

de Barcelona

150 LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001 Joan Bosch i Ballbona

Fins fa ben poc, l’explicació més completa isatisfactòria que teníem sobre la història delrerecor de la catedral de Barcelona es tro-

bava a les lacòniques aproximacions de J. Mas1, J.Ainaud2 —i de J. Ainaud amb J. Gudiol i F.P. Ver-rié3—, al treball d’A. Duran i Sanpere sobre la ca-tedral4, i, més recentment, al renovador estudi deJ. Garriga sobre l’art de l’època del Renaixement—que revisa la peripècia del rerecor a partir del’aparell documental disponible i l’acompanyad’una penetrant valoració crítica dels excepcionalsrelleus de Bartolomé Ordóñez5. En la versiód’aquests autors, la construcció del rerecor s’hauriamaterialitzat en dues etapes, distanciades una qua-rantena d’anys i protagonitzades pels escultors Bar-tolomé Ordóñez (1517-1519) i Pedro Vilar(1563-1564). En la primera, successiva als seus re-lleus de les mampares de fusta del cor, l’italianitzatOrdóñez s’ocupava de construir el rerecor de mar-bre —«lo enfront del cor e portalada a la part delportal major»— basant-se en uns dissenys propis:en la «mostra per la meytat» i en la «altra traça omonstra en una paret o altre loch li serà assignat, oen pregamí, per que en esdevenidor se puxe co-nexer la forma de dita obra e sia clarícia del pac-tat», segons els documents exhumats per J.Ai-naud. Aquests «dissenys» —ara introbables—devien prometre un conjunt arquitectònic i escul-tòric força més ambiciós que aquell que finalmentes va realitzar, ja que preveien, a més d’esculturesexemptes «en los biaixos que són en lo front de ditcor», el desenvolupament en relleu d’un doble ci-cle iconogràfic d’«istories de la inventio de la SanctaCreu e lo Martiri de Sancta Eulàlia». Malaurada-ment, la feina d’Ordóñez va quedar interrompuda

l’any 1520 a causa de la seva mort i de la immediatadesmembració del taller, ja iniciada el 1519 amb lamarxa a Flandes del seu col·laborador Joan Mo-net, quan només havien pogut acabar els dos pla-fons en relleu de Santa Eulàlia davant del pretor ide Santa Eulàlia en el martiri del foc, les dues figu-res exemptes de sant Sever i santa Eulàlia, quatrecolumnes amb part del seu entaulament dòric i dostrams de sòcol amb grotescos.

Per la segona etapa dels treballs, el capítol cate-dralici va recórrer a l’escultor Pedro Vilar, de Sara-gossa, el qual, sempre en la versió historiogràficad’on partim, elaboraria una versió comprimida deles traces originàries que s’acontentava amb el ci-cle de relleus dedicats a santa Eulàlia, tot aprofi-tant els materials d’Ordóñez i afegint-hi de la sevamà dos relleus —la Flagel·lació de santa Eulàlia iSanta Eulàlia a l’eculi—, dues figures exemptes—sant Oleguer i sant Ramon de Penyafort— i di-versos materials de talla arquitectònica6.

En general, aquestes lectures de l’evolució delstreballs al rerecor marmori es basaven en la inter-pretació del diàleg establert entre l’obra i l’aparelldocumental que havien anat aportant, paulatina-ment, J. Mas7, J. Ainaud i J. M. Madurell8; uns mate-rials determinants, almenys sectorialment, però alcapdavall escassos per explicar un episodi artístic méscomplex i enigmàtic que no semblava. En aquestsentit, resulta simptomàtic que el mateix J. Garriga,resseguint un parell d’observacions d’A. Duran iSanpere —sobretot la que notava la presència del’escut del bisbe Lluís de Sanç i Còdol, prelat de ladiòcesi entre 1612 i 1620, a la columna de laFlagel·lació de santa Eulàlia9—, incités a la revisióde l’estat de la qüestió que ell mateix proposava:

151LOCVS AMŒNVS 5, 2000-2001Pedro Vilar, Claudi Perret, Gaspar Bruel i el rerecor de la catedral de Barcelona

Però tampoc no sembla segur que el rerecor queveiem avui, amb aspecte de façana de palau, esconclogués el 1564 amb l’única intervenció dePedro Vilar. Si hem de creure A. Duran i San-pere, el 1578 el capítol debatia un projecte japlantejat arran de la mort d’Ordóñez per tras-lladar el cor al presbiteri major i, malgrat quenomés s’acordà la construcció d’una maquetadel projecte, la represa del debat pot ser indicique en aquestes dates el rerecor no estava encaradefinitivament instal·lat; d’altra banda, també deutenir algun sentit que la columna de la Flagel·lacióde santa Eulàlia porti en relleu, a manera decapitell, l’escut de Lluís de Sanç i Còdol, que foubisbe de Barcelona de 1612 a 162010.

Sobre la base de noves referències documentalsque demostraven inequívocament el patronatge delbisbe Sanç sobre la conclusió del rerecor, i a partir

Figura 1.Bartolomé Ordóñez (1517-1519), Pedro Vilar (1562-1564), Claudi Perret, Gaspar Bruel i Mestre Cosí (1615-1621): Rerecor de la catedral de Barcelona. Fotografia: Arxiu Mas.

1. J. MAS, «Notes d’EsculptorsAntichs a Catalunya», Boletín dela Real Academia de Buenas Le-tras de Barcelona, VII, 1913, p.115-128 i 185-193.

2. J. AINAUD, «El contrato deOrdóñez para el coro de Barce-lona», Anales y Boletín de losMuseos de Arte de Barcelona, VI,3-4, 1948, p. 375-379; ídem: ElToisó d’Or a Barcelona, Barcelo-na, 1949.

3. Joan AINAUD, Josep GUDIOL,Frederic-Pau VERRIÉ, CatálogoMonumental de España. La ciu-dad de Barcelona, Madrid, 1947,p. 60-63.

4. A. DURAN I SANPERE, «La Ca-tedral» [1952], dins Barcelona i laseva història, I: La formaciód’una gran ciutat, Barcelona,1972, p. 327-381 i p. 355-361 pelque fa al rerecor.

5. Joaquim GARRIGA [amb lacol·laboració de Marià CARBO-

NELL], L’Època del Renaixements. XVI, dins Història de l’Art Ca-talà, vol. IV, Barcelona, 1986, p.38-42 i 117.

6. Altres estudis o referències alrerecor les trobem a: M. GÓMEZ-MORENO, Las águilas del renaci-miento español, Madrid, 1983[1941], p. 26-28; Ll. CAMÓS

CABRUJA, «Los mármoles del tras-coro de la catedral de Barcelona»,Barcelona. Divulgación Histórica,VIII, 1951, p. 249-251; M.E.GÓMEZ-MORENO, Bartolomé Or-dóñez, Madrid, 1956; José M. AZ-CÁRATE, Escultura del siglo XVI [ArsHispaniae, vol. XIII], Madrid,1958, p. 70 i 270; F. MARÍAS, El Lar-go siglo XVI, Madrid, 1989, p. 279-281 —en el context d’una mésambiciosa proposta de lectura del’art de B. Ordóñez—; J. RIVAS

CARMONA, Los trascoros de las ca-tedrales españolas: estudio de unatipología arquitectónica, Múrcia,1994; Joan BASSEGODA I NONELL,Els treballs i les hores a la catedralde Barcelona, Barcelona, 1995, p.

89-90; i, fa ben poc, Anna BIS-CEGLIA, «Osservazioni sul coro lig-neo della Cattedrale di Barcellona:Bartolomé Ordóñez, Diego deSiloée, Jean Mone», Prospettiva,91-92, 1998, p. 143-156.

7. Josep MAS, «Notes d’Esculp-tors…», op. cit., p. 120-121 i 123-124.

8. J. M. MADURELL, «BartoloméOrdóñez», Anales y Boletín de losMuseos de Arte de Barcelona, VI,3-4, 1948, p. 345-373.

9. Per A. DURAN I SANPERE, Bar-celona y la seva història…, op. cit.,p. 360, aquest indici era una provaque «La conclusió del reracor ambl’encàrrec a l’escultor Pedro Villarde les peces que mancaven deguéésser obra del bisbe Lluís Sanç(1612-1620) ja que l’escultor vaposar el seu escut en la columna ala qual està lligada santa Eulàlia enl’escena de la flagel·lació».

10. J. GARRIGA, L’Època del re-naixement…, op. cit, p. 117.


d’ un millor coneixement de l’escultura catalana dela primeria del segle XVII, en un escrit recent i moltsintètic s’ha pogut precisar que l’empresa del’acabament definitiu dels treballs del rerecor es vadilatar significativament durant el segle XVII, al-menys en dues etapes més. En la primera, i mésdecisiva, datable entre 1615 i 1620, un destacat es-cultor del principi del s. XVII, Claudi Perret, cise-llaria el relleu de la Flagel·lació de santa Eulàlia iacabaria els sòcols i la resta d’elements arquitectò-nics pendents. En la segona, complementària i ques’hauria de situar més enllà de 1675, any de la ca-nonització de sant Oleguer, s’hi instal·larien lesescultures barroques de sant Oleguer i de sant Ra-mon de Penyafort11.

Ara el desig de justificar i precisar amb l’ampli-tud deguda aquestes aportacions recents, ens haconduït a aplegar nous materials d’arxiu, a més derecuperar dues fonts bibliogràfiques que havienpassat desapercebudes als estudiosos del rerecor—l’«arromanticada» descripció de Pau Piferrer12 il’estudi de Carl Justi sobre Bartolomé Ordóñez13—,i això ha fet possible avançar encara alguns passosmés en la revisió de l’enigmàtic rerecor barcelo-ní14. Comencem la nostra exposició on l’ha deixa-da M. Carbonell —el qual ha afrontat la complexarelectura de l’etapa de B. Ordóñez en un articledel present volum de Locus Amoenus—, o sigui, apartir, aproximadament, del 5 de desembre de 1535,el dia que el capítol de la catedral sembla renunciara prosseguir la construcció del rerecor, interrom-puda entre 1519 i 1520 arran de la desaparició deBartolomé Ordóñez, i ordena guardar les peces demarbre que havien de servir per a l’empresa. Unesquantes peces, trenta, anaren a raure a l’arxiu desant Sever (entre elles els dos grans relleus, comveurem), dues més a la sala Capitular, i la resta, vint-i-nou, van ser soterrades davant del portal majorde la seu per Antoni Carbonell i Pau Mateu15. L’epi-sodi quedà ben reflectit als llibres de la comptabi-litat catedralicia, però també en algun registre méssolemne; el dels Exemplaria:

Marbres soterrats. Memoria com ja ha V dedesembre any MDXXXV foren soterrats sotsterra diversos marbres que havien de servir perfer lo devant del cor de la present seu los qualsstan soterrats del peu de la brancha del portalmaior de la present seu fins en lo dret del portalde les cases del Ardiachonat maior per mig delcarrer envers al guntament de la paret de ditaseu com largament stan mencionat y specificaten hun libre de ports que tenen en la taula de laobra de dita seu recondit en lo armari de la fa-brica en la I stantia del 3 aposento del archiu nºVI y apar de la partida del que costaren per so-terrar aquells en libre de sots obres comensaten maig any MDXXXV. En lo mateix llibre yen lo marge de la matexa fulla de la susdita me-

moria si fa altra que en lo archiu de s. Sever es-tan recondides dos imatges de marbre de les fi-gures de s. Eularia y de s. Sever dos letons eXXVI peces lavorades de marbre son per lo de-vant del cor. Y al capitol dos pesses mes16.

Primera part: història del rerecora través de la documentació

Pedro Vilar: 1562-1565

Malgrat que sempre s’ha considerat que les prime-res notícies precises sobre la intervenció de PedroVilar al rerecor les devíem a J. Mas, caldria re-conèixer que la font més completa sobre aquestepisodi es troba en un treball «oblidat» de C. Justisobre B. Ordóñez, tanmateix basat en la correcció,prèvia consulta dels documents originals, d’unesinformacions, confuses però extretes de documentscapitulars, que varen publicar per primera vegadaPau Piferrer i Francesc Pi i Margall (1839). Ni lesindicacions de Piferrer i Pi i Margall, ni l’estudi deJusti, no van servir de referència a cap dels autorsque més endavant s’acostarien al tema —paradoxal-ment, ja que van ser publicats a Barcelona els anys1839 i 1892. Ara bé, és de justícia retornar-los alseu grau de precedents inelubiles per a aquesta in-vestigació, tot subratllant que C. Justi —perquèPiferrer i Pi i Margall semblen «inconscients» del’interès dels materials que publicaven— ja haviaprecisat que la intervenció de Vilar al rerecor data-va dels anys 1562 i 1563, i també que s’havia ado-nat que als relleus del rerecor hi havien treballat «apesar de la innegable semejanza de la invención»,dues mans ben diferents —una als relleus de «elinterrogatorio y la hoguera» i l’altre als de «la fla-gelación y crucifixión, aunque bien hechos tam-bién, frios, sin embargo, como obra de unimitador». Podem suposar que l’hispanòfil alemanyhavia arribat a conèixer alguns materials de l’arxiucapitular —una part dels que més endavant, llegitsi interpretats amb més atenció, guiaran la nostralectura. Per exemple, hauria vist aquell documentamb la notícia que l’any 1562 el capítol va contrac-tar Pedro Vilar per afegir als treballs d’Ordóñez unaltre relleu d’un «martirio», amb l’especificació quesi aquesta feina els semblava prou reeixida li adjudi-carien l’acabament de tot el conjunt. I, també, deguéconsultar un altre document, de setembre de 1563,on consta que els canonges, satisfets del treball deVilar al nou relleu, firmaven amb ell «el encargo determinar la obra según la traza dejada por Ordóñez».En canvi, l’historiador alemany malinterpretà la re-velació de Piferrer i Pi i Margall sobre una estada aItàlia de Pedro Vilar, perquè la vinculava a una pro-moció —inexistent— del capítol barceloní en for-ma de «viatge d’estudis» facilitat a l’escultor en

11. J. GARRIGA i J. BOSCH,«L’arquitectura i les arts figurati-ves dels segles XVI i XVII», Re-naixement i Barroc, segles XVI iXVII [Història de la cultura cata-lana, vol. II], Barcelona, 1997, p.193-238, especialment a p. 215-217, que incorpora materialsinèdits de J. BOSCH I BALLBONA,Els Agustí Pujol i l’escultura a laCatalunya del seu temps, tesidoctoral (inèdita), Universitat deBarcelona, 1994. Reprodueixigualment materials d’aquesta tesii també es pot consultar, a títol decuriositat historiogràfica, J.R.TRIADÓ, «Escultura Moderna»,dins Ars Cataloniae, vol., Barce-lona,, p. 10-127, però especial-ment p. 33-34.

12. Pablo PIFERRER y Francisco PI

I MARGALL (amb notes i addici-ons d’Antoni AULESTIA PIJOAN),España, sus monumentos y artes.Su naturaleza e historia. Catalu-ña, Barcelona, 1884 [primera edi-ció de 1839], p. 310 i 335; les líniesmestres de les seves informaci-ons les segueix Andrés Avelino PI

Y ARIMON, Barcelona Antigua yModerna, I, Barcelona, 1854, p.444: «El frontis del coro es un pe-queño cuerpo de arquitectura dó-rica, donde entre varios adornos,caprichos y follajes resaltan en losintercolumnios bajos relievesbien ejecutados que representa-ban algunos pasajes de la vida ymartirios de Santa Eulalia. Escul-píalo en 1564 el zaragozano Pe-dro Vilar según plano ideado porBartolomé Ordoño».

13. Carl JUSTI: Estudios sobre elrenacimiento en España, Barcelo-na, 1892, especialment a p. 50-59:«Ordóñez en Barcelona», quem’ha fet remarcar Joan Yeguas.

14. Aquest estudi —que de fets’enceta aquí— s’inscriu dins deles iniciatives del projected’investigació, Corpus documen-tal i iconogràfic de l’Art del Re-naixement i del Barroc aCatalunya, DGES PB.96-1175-C02-02; i s’ha beneficiat del’eficàcia i l’amabilitat dels res-ponsables de l’Arxiu Capitular deBarcelona (ACB), de l’ArxiuHistòric de Protocols de Barce-lona (AHPB) i del senyor Fran-cisco Rabadán. Els diàlegs, «a peud’obra», amb Marià Carbonell iJoaquim Gar-riga han servit perfer suscitar i fer més versemblantsles hipòtesis tocants a l’aspecte del’actual rerecor i a la seva relacióamb les traces de B. Ordóñez.

15. Vegeu CAMÓS CABRUJA, «Losmármoles…», op. cit., p. 250-251.

16. ACB. Exemplaria, vol. I, foliXIXr., 1538. Indicacions més com-pletes sobre la peripècia del trasllati del soterrament dels marbres deBartolomé Ordóñez les acabem deveure a l’article de Marià Carbonell,en concret al seu apèndix docu-mental III. Més endavant veuremque els moviments i soterramentsdels marbres duraven encara elsanys 1548-1549.

17. Carl JUSTI, Estudios sobre elRenacimiento…, op. cit., p. 52-53;que revisava i interpretava amb


relació amb els seus treballs del rerecor: «Se le da [aPedro Vilar] el encargo de terminar la obra según latraza dejada por Ordóñez, y hace con este objetoun viaje a Italia á expensas del Cabildo»17.

Però fins i tot comptant amb el rescat del textde Carl Justi, la participació de P. Vilar continuariaessent un dels aspectes més incerts de la històriadel rerecor. Fins al punt que preguntes tan elemen-tals com, per exemple: quins van ser els motius dela represa dels treballs per part del capítol?, per quèels capitulars van confiar-los a aquell desconegut—almenys per a la historiografia— escultor ara-gonès quan a Barcelona hi havia, per exemple, unescultor tan competent en el marbre com MartínDíez de Liatzasolo?, qui era Pedro Vilar i quinaera la seva personalitat artística? o, més senzilla-ment, quin va ser l’abast de la seva participació enl’antic projecte?, no tenien resposta satisfactòria —de fet, no podien tenir-ne cap.

Ara, com a mínim la darrera de les interroga-cions, que afecta l’abast i els límits de la participa-ció de «Pedro Vilar sculptor o Imaginayre de laciutat de Çaragossa» al rerecor, sembla tenir unaresposta adequada. Per trobar-la, n’hi ha prou deresseguir i eixamplar la pista dels documents capi-tulars encetada per Piferrer i Pi i Margall. En con-cret, partint d’un acta notarial de 19 de juny de 1562que comprometia l’escultor i el capítol de la seuper a la fabricació en sis mesos —durant els quals

força correcció materials que P.PIFERRER y F. PI MARGALL, Espa-ña sus monumentos…, op. cit., p.310 i, sobretot, 335, llegiend’aquesta manera: «1562, 63 y 64,Bartolomé Ordoño, y Pedro Vi-lar, escultores naturales de Zara-goza, construyen el frontis delcoro. Ordoño hizo por encargodel Cabildo dos relieves del mar-tirio de Santa Eulalia é invenciónde la Cruz, pero, ya porque sejuzgase defectuosa su obra, yaporque no estuviesen acordes losCanónigos y el artífice, en juniode 1562 encomendaron estos áVilar la construcción de un relie-ve del martirio de la Santa Bar-celonesa, con las precisascondiciones de que debia estarconcluído dentro de seis meses,ser conforme á los de Ordoño,prometiéndole el estipendio deseis libras mensuales y añadien-do estas clausulas, que si á juiciode personas expertas, su obraigualase la de Ordoño, tratariancon el de la construcción del res-to; y que si resultase lo contrario,debiese el escultor restituir lo queya hubiese cobrado y pagar elvalor del mármol que para su obrase le hubiese dado. Pero esta pre-vención no tuvo efecto, pues ensetiembre de 1563 el Cabildo lescometió el encargo de esculpir elresto de aquel frontis, mucha par-te de él según la traza de Ordo-ño, exigiendo que regresase deItalia, adonde partía, dentro del

preciso término de seis meses, yel escultor por su parte prometiódejar perfecta aquella obra enocho años. Prestóle el Cabildocincuenta libras para los gastos desu viaje, le asignó para cuandovolviese cuarenta mensuales, y leexigió fianza por si no fuesen me-jores que los de Ordoño». Ésaquesta la versió de l’episodi delrerecor que conegueren i repeti-ren CONDE DE LA VIÑAZA, Adicio-nes al Diccionario Histórico de D.Juan Agustín Ceán Bermúdez,1894, vol. III, p. 197-198 i vol. IV,p. 41; i Francesc CARRERAS I CAN-DI, Geografia General de Cata-lunya, vol. III, Barcelona 1980[1916], p. 123 i 445.

18. Consta, per exemple, un pa-gament de 25 de juny de 1563:«Divendres a XXV de Juny 1563donarem a mestre Pedro Vilarimaginayre sis liuras en albara encartes 120», ACB. Llibre del’Obra, 1563-1565, f. 89r; i sobre-tot, ja que és manuscrit del’escultor, l’albarà corresponent aaquesta paga: «Yo Pedro Vilarscultor tengo reçebidos de losobres menors seis libras a veinte izinco de Junio 1563» a ACB. Lli-bre d’Albarans, 1563-1565, f. 120.

19. Vegeu l’apèndix documentalI: ACB. Notarial, vol. 842. Fran-cesc Sunyer, 14us. Liber Notula-rum, 1562-1563, f. 74r. En un altrellibre capitular, ACB. Notarial,

vol. 642. Francesc Sunyer, 15èmanual, 1562, f. 56r, hi consta,amb data de 20 de juny de 1562,una crida a aquest contracte:«Instrumentum capitulationisfirmate per et inter Reverendosdominos Jacobum Oliveres etAnthonium Brunet de Gassiuscanonicos et operarios majoressedis Barcinone ex una et magis-trum Petrum Vilar sculptorem velimaginarium civitatis presentibusex altera. Est in notarium in libronotularum». S’ha de dir, però, queaquesta notícia documental laconeixia ja Josep Mas que la vasintetitzar a «Notes d’Esculp-tors…», op. cit., p. 123: «1562[juny, 20]. Contracte firmat pery entre los canonges ObrersJaume Oliveres y Antoni Brunety de Gassius y Mestre Pere Vilar,esculptor o imaginayre de la ciu-tat de Saragossa, sobres lo treba-llar un tauló de marbre, delmartiri de Santa Eularia, com losja obrats que son al Capítol, y queen cas de quedar ben perfeccio-nat se tractarà ab dit artista perafer los que restin per complementde l’Obra. (Arx. Cat. Manual 14de Francesch Sunyer, f. 74.)».

20. En concret el 30 de juny, diesdesprés dels pactes, l’escultor no-menava dos fidejussors per garan-tir la seva solvència davant de lacomanda: «Petrus Vilar sculptorcivitatis Cesaraugustanem sisprestitit cautionem Reverendis

l’imaginaire cobraria a raó de sis lliures cada mes18—,d’un relleu marmori del Martiri de santa Eulàlia al’eculi; el relleu havia de ser semblant —en quali-tat, suposem— a «aquells dos taulons de marbreque de present son y estan obrats en lo capítol dedita Seu», és a dir, als dos plafons de Santa Eulàliadavant del pretor i de Santa Eulàlia en el martiridel foc cisellats per B. Ordóñez (apèndix I). A pro-pòsit d’aquest document, convé subratllar —ja quecanviarà els termes en què fins ara s’havia llegit laparticipació de Vilar— que l’escultor i el capítoltambé varen pactar que si la feina realitzada en elnou plafó satisfeia les expectatives dels canonges—assessorats per «mestres experts»—, és a dir, siVilar aconseguia un relleu de la qualitat dels re-lleus d’Ordóñez, la catedral li oferiria «lo compli-ment de la obra fahedora dels taulons necessarisper al compliment de dita obra»: la continuació,doncs, i l’acabament del conjunt del rerecor19.

També sabem, gràcies a un document posterior,que, en efecte, la feina de Vilar va complaure elscapitulars. Si no ho hagués aconseguit, la rigorosi-tat dels mecanismes del treball artesanal s’hauriaposat de manifest i l’escultor aragonès s’ hauria vist«obligat [a] restituhir als dits obrers majors tot loque de ells haura rebut y encara la valor del taulode marbre que per fer dita obra li sera donat. E perço donara fermanses idoneas y sufficients a cone-guda de dits senyors obrers […]»20. Per tant, el 30

operariis majoribus ecclessie Bar-cinone de faciendo et complendoea omnia questione pre promissitfacere et complere vigore cuius-dam capitulationis inter eos firma-te die XX presentis mensis juniiscilicet vigore cuiusdam capituli indicta concordia inseriti tenorissequentis, Item es pactat yconcordat que si per ventura ajudici de les dites persones exper-tes la obra fahedora per dit mes-tre Pedro Vilar no sera tal comdemunt es dit y per conseguentno deures rebre per dits obrersmajors que en tal cars lo dit mes-tre Pedro Vilar sie tengut y obli-gat restituhir als dits obrersmajors tot lo que de ells haurarebut y encara la valor del taulode marbre que per fer dita obra lisera donat. E per ço donara fer-manses idoneas y sufficients a co-neguda de dits senyors obrers. Etpredicta complere promissit sinedilatione et cum salario procura-toris quinque et decem solido-rum. Et ut predictis diligentiascautionium sit dedit in fidejusso-res magnificum Enrichum Terrede Picalquers cive Barcinone etRaymundum Puig pictorem civedicte civittatis qui [...] Et dictifidejussores acceptantes omniafidejussionis promisserunt tenerietc. [segueixen les cauteles legalsi els juraments que no transcri-vim]». ACB. Notarial, vol. 642.Francesc Sunyer, 15è manual,1562, f. 57r.


d’agost de 1563 el capítol barceloní i Pedro Vilar,davant del notari Francesc Sunyer, firmaven elspactes sobre l’enllestiment del projecte que Or-dóñez no havia pogut acabar. El seu text esdevéfonamental per puntualitzar l’abast de la partici-pació de Pedro Vilar i, sobretot, l’actitud que lesparts contractants mostraven aleshores davant elllegat de l’ambiciós projecte dissenyat per Barto-lomé Ordóñez. De passada, recull una dada deci-siva de la biografia de l’enigmàtic escultor aragonès(apèndix II).

En la concòrdia de l’estiu del 1563, Pedro Vilares comprometia a acabar el rerecor en vuit anys,durant els quals cobraria a raó de 40 lliures men-suals. A més, el capítol li donaria, «pedres, casa21 ylloc per obrar aquelles […] [i] mestres de cases y loque sera mester per posarla en lo loc ahont ha destar». Com era habitual en aquesta mena de pactes,els pagaments quedaven condicionats a la valoraciófinal dels treballs, a la «judicació» que en farien«mestres elegidors un o dos per quiscuna de les parts,los quals migensant jurament hagen judicar si la ditaobra per lo dit mestre Vilar feta es tant bona o millorque la que sta feta per lo dit Ordonyo y sta trassadaen dita trassa, y essent tant bona haien de judicar loque valra y que del que los dits mestres sera judicatly haien de pagar cent ducats manco del que judica-ran valra». Així doncs —el text és inequívoc—,l’escultor rebia l’encàrrec de continuar els treballsen el punt en què els havia deixat BartoloméOrdóñez, aprofitant les peces que havia fet —«lesquals quasi ocupen la quarta part de la dita obra»—i, sobretot, seguint estrictament el programa i la traçaque havia previst: un «enfront del cor de pedramarbra ab la historia del martiri de Sancta Eulaliade una part sculpit, y de altra part la Inventio deSancta Creu, per Barthomeu Ordoño sculptor juxtaforma de una trassa per dit Ordonyo feta, la qual esestada amostrada al dit mestre Pedro Vilar […]».Vilar, potser poc coneixedor de les seves limitacions,o encegat per l’eufòria, gosà prometre que millorariael treball d’Ordóñez: «y encara ab molt mescompliment que sta trassada»22.

Com dèiem, el document conté una informa-ció suplementària de gran valor per esbossar la bio-grafia i la personalitat de Pedro Vilar i, a més, perexplicar perquè, finalment, la intervenció de Pe-dro Vilar va quedar reduïda al relleu de SantaEulàlia a l’eculi que sempre li ha estat assignat. Efec-tivament, al contracte es fa referència a un fet im-portantíssim per a qualsevol artista de l’època: elviatge a Itàlia. En els seus pactes amb el capítol,Pedro Vilar va posar molt d’interès a obtenirl’autorització d’endarrerir vuit mesos l’inici delstreballs, per tal de poder desplaçar-se a Itàlia «ahontva per algunes coses que a ell convenen […]». Ésclar que, si l’escultor no tornava passats els vuitmesos, el capítol es reservava el dret a cancel·lar laconcòrdia —«Item si dins los dits vuyt mesos lo

dit mestre Pedro Vilar no sera tornat es pactat en-tre les dites parts que sia en voluntat del dit Reve-rend Capitol de rescindir o exir de la presentcapitulatio si volra»— i a exigir als seus fidejussorsla restitució de les cinquanta lliures que li deixavaper al viatge —«[…] per rao de la sua anada ly sienprestades per prestec gratios»23.

Una notícia posterior, ara extreta dels llibres del’obra de la catedral, ens explica, però, que Pedro Vilarno va poder reprendre mai la prestigiosa feina delrerecor; simplement perquè va morir poc després,potser durant el viatge o l’estada a Itàlia, o potserimmediatament després d’haver tornat a Barcelona—no hi ha manera de precisar-ho. En qualsevol cas,és segur que l’escultor de Saragossa havia mort abansdel 16 de juny de 1566, data d’una entrada en els llibresde l’obra on consta que els sacristans menors de laSeu de Barcelona van rebre «[…] vuyt liuras set sousque havien procedit de la cayxa se hes venuda delquondam mestre Pedro Vilar»24. Segurament estractava dels diners obtinguts per la venda en subhastadels pocs béns que l’escultor hauria deixat a Barcelo-na en el moment de l’òbit. Tanmateix, potser la dataexacta de la seva mort s’hauria de fixar força mesosabans, entorn de l’octubre de 1564, si volem trobarun sentit a la notícia de 31 d’octubre de 1564 que con-signa una paga del capítol a Joan Flix, el fuster de lacatedral, «per lo tornar de la pedra de casa delimaginayre a dins lo capitol»25 —perquè, amb la mortde Vilar, desapareixia també l’expectativa de reprendreels treballs i el capítol recuperava el material de la sevapropietat?

Malgrat el final inesperat i desgraciat de la vin-culació de Pedro Vilar amb el rerecor —tan dra-màticament semblant al de Bartolomé Ordóñez—,convé recordar que, per ara, i paradoxalment, lapersonalitat artística de l’escultor aragonès s’ha dededuir quasi exclusivament del seu episodi barce-loní. En efecte, a banda del seu relleu de SantaEulàlia a l’eculi (figura 2) i de la documentació con-tractual ara presentada, només es coneix una altranotícia de Pedro Vilar en un document de l’any1541 que ens revela els seus inicis. És l’acta nota-rial on consta el seu lligam com a aprenent amb elpoderós obrador del retauler —«mazonero», en elllenguatge dels artesans aragonesos— de Saragos-sa Nicolás Lobato (doc. 1525– +1547). La notíciaés força evocadora, perquè gairebé permet assegu-rar que Vilar va gaudir d’una formació sòlida i com-petent —Lobato era una de les figures cabdals dela retaulística aragonesa del segon quart de segle—, o fins i tot privilegiada, ja que l’estada al taller deLobato cap al 1541 li degué permetre de tractar ide veure treballar quotidianament pintors com Je-rónimo Cosida o Tomás Peliguet, o escultors comEsteban de Obray i el florentí Juan de Moreto.Recordem que tots col·laboraven aquells anys ambLobato en la realització de retaules (els majors deVeruela, de Fuentes de Ebro, de Vallderoures…) i,

21. A títol de curiositat, constaque abans del contracte PedroVilar ocupava només una «estan-tia» que li havia facilitat el capí-tol i que, el 28 d’abril de 1563,escombrava l’esparter BernatLonch, cfr. J. MAS: «Notesd’Esculptors…», op. cit., p. 124.

22. Vegeu l’apèndix documentalII: ACB. Notarial, vol., FrancescSunyer, 15us. Liber Notularum,1563-1554, f. 116v. La crida aaquest document en els manualsdel notari és a ACB. Notarial,643: Francesc Sunyer, 16è ma-nual, 1563, foli 78r, 1 de setembrede 1563: «Instrumento capitula-tionis firmate per et inter Reve-rendum Capitulum civemBarcinone ex una et Petrum Vi-lar sculptorem naturalem civita-tis Cesarauguste presentisBarcinone residentem ex alterapartibus pro ut est in notarium etin cedula etc.». Igualment, un re-cordatori d’aquest acord es trobaal volum I del Llibre de la Sivellaa l’ACB, f. 55eª: 1 de setembre de1563: «Fermarem la capitulatio yPere Villar esculptor sobre la fa-brica y constructio del trascorobligant-se dit Villar acabar ditaobra conforme estava comença-da y li bestragueren sinquantalliures est in posse notarii capituli».

23. ACB. Notarial, 643: FrancescSunyer, 16è manual, 1563, foli77v: «Debitorium firmatum perPetrum Vilar sculptorem Barci-none residentem Reverndo Capi-tulo Ecclessie Barcinone dequinquaginta libris monete Bar-cinone quas eidem debet rationemutui gratiosi quasque promissitsolvere intus unum annum proxi-me venturum sine dilationem etcum salario procuratoris intus ci-vitatem Barcinone quinque et ex-tre decem solidorum et ultraquod promissit restituere dampnaet super quibus et redatur est penade no firma [de] jus et de jure vi-ginti quinque solidorum et de quapena et per majori tuhitione de-dit in fidejussores honorabilemFranciscum Insauste candelariumcere et Anthonium Toreno picto-rem cives Barcinone et quolibeteorum in solitum et qui accepta-vit et. Et promisserunt teneri etrenuntiari benefficio novarumconstitutionem et dicti fidejusso-res renuncians [expresse] legi di-centi quod [...] principalis quofidejussor et omnes [rerum] foropropio sub in foro [cive]Barcinonem etc. Et nichilominusfirmarunt scripturam tertii in cu-ria Vicari Barcinone obligandopersona et bona sua in cuiuslibetin solidum et quia dias presens estferiatus ab honorem Sancti Luppiideo firmarunt [el text continuaamb la indicació dels signants queja no copiem]». La partida delpréstec figura als llibres d’obra dela seu: 1 de setembre de 1563,«Dimecres al primer de setembre1563 donarem al predit mestrePedro Vilar per manament delReverent Capitol sinquanta liurasen albara en cartes 120», ACB.Llibre de l’Obra, anys 1563-1565,f. 89r; l’escultor va fer un albaràper a aquesta paga del seu puny illetra a ACB. Llibre d’Albarans,


1563-1565, f. 120: «Yo PedroVilar scultor tengo rezebidos demosen Frances Ferer XoachimSants obres menors zinquanta li-bras digo L lls. Y son per altrastantas mana lo Reverend Capitolme fuesen dadas por determina-tion echa el primero de setiembrey por la verdad ago el presente demi mano oi el primero de setiem-bre 1563».

24. ACB. Llibre de l’Obra, 1565-1567, f. 38, notícia citada per J.MAS: «Notes d’Esculptors…»,op. cit., p. 124.

25. ACB. Llibre de l’Obra, 1563-1565, f. 81v.

Figura 2.Pedro Vilar: Santa Eulàlia a l’eculi (rerecor de la catedral de Barcelona, 1562). Fotografia: Arxiu Mas.


en el cas de Peliguet i dels dos escultors citats, enl’obra del cor de la basílica del Pilar de Saragossa(1544-1547)26.

Un cop mort Pedro Vilar, els canonges barce-lonins degueren cancel·lar o postposar indefinida-ment l’obra del rerecor, com si no els semblés unprojecte imprescindible i poguessin esperar sensepresses l’aparició en el mercat artístic d’un altreescultor capacitat i del seu gust per acabar els tre-balls d’Ordóñez —i, ara també, de Vilar. S’ha detenir en compte, a més, que en el període dels anys1565-1567 el capítol es trobava involucrat en unaempresa costosa que reclamava tots els mitjanseconòmics que pogués mobilitzar: la millora de laplaça enfront de la façana de la seu, que compor-taria la construcció d’una escalinata de pedradavant del portal major i d’un porxo peraixoplugar-lo. Uns treballs de gran importància peral capítol, que exhortava els seus obrers a «teniren dita obra y perfectio de aquella molt miramenta effecte ques fasse ab la perfectio necessaria ysegons lo loch requer»27. Sigui com sigui, l’obradel rerecor va romandre aturada durant cinquantaanys, i quan fou represa de nou ja no la gestionariael capítol. Entremig, però, els canonges encara vanpreocupar-se del cor almenys en dues ocasions, el1578 i el 1583.

Els episodis de 1578 i 1583:la pressió tridentina i Onofre Paxau

El 15 de maig de 1578, inesperadament, perquè laqüestió no s’anunciava de primer antuvi, va tenirlloc una deliberació capitular que els llibres de re-solucions de la catedral resumien així:

Comissio per mudar lo cor al altar major y fermodello. Cometeren als obres majors y al ca-nonge Vilalta que façen la traça y modello delpensament se te de mudar lo cor al altar majorper quel porten en capitol per que’s puga deter-minar si convindra effectuarlo. Y la traça ymodello se faça adespeses de la obra28.

Però malgrat que, pel to, la deliberació sembla-va prou transcendental, després d’aquest dictat elsllibres capitulars ja no tornen a tractar més el temadel trasllat del cor, i tot fa pensar que la idea fouabandonada sense més efectes. Segurament po-dríem entendre millor el sentit de la nova preocu-pació per al cor si la relacionàvem, justament, ambla deliberació que dos dies abans, el 13 de maig,havien tingut els canonges a propòsit de la implan-tació a la catedral del cerimonial litúrgic tridentí.Hi feien notar la incomoditat que significava laubicació del cor per a l’aplicació del cerimonialprevist al missal i al breviari romà proclamats feia

pocs anys pel Concili de Trento —«[…] la impos-sibilitat que y.ha en esta sglesia de servar lo queesta en lo missal roma»—, de compliment obliga-tori en tots els temples catòlics i ja adoptat formal-ment el 1570 per la diòcesi barcelonina29. Enconcret, el capítol decidia consultar a Roma dosdetalls de la nova litúrgia obstaculitzats per la si-tuació del cor barceloní. En primer lloc «[…] quelo diaca y sots diaca diguen lo credo juntament ablo de la missa, havent de esser lo sots diaca junta-ment ab lo diaca en la trona que esta molt lluny delaltar», i en segon lloc «[…] lo que mana lo missalque lo diaca vaja ha beneir los ensens al senyor bisbeal principi de la missa que assi es molt difficultosper estar lo cor lluny del altar»30.

Encara que amb accents particulars propis dela litúrgia d’una catedral, aquestes notícies de 1578,revelen que també a la seu de Barcelona, com a tan-tíssims temples de la catolicitat europea, la situa-ció del cor al centre de la nau resultava inconvenientper a la renovació litúrgica tridentina. Moltes di-rectrius espirituals i rituals de Trento, algunes tanimportants com les orientades a millorar el con-tacte visual de la congregació de fidels i clerguesamb el Santíssim Sagrament situat damunt de l’al-tar major, el santuari —i per tant, a incitar els fidelsa una participació més viva de l’Eucaristia—, o d’al-tres més menudes com les citades a les resolucionsbarcelonines del 1578, topaven amb l’existència delcor. Una estructura bastida al nucli físic de les ca-tedrals, entre el presbiteri i l’espai per a la congre-gació dels fidels, una illa reservada als canonges iemmurallada per preciosos rerecors decorats co-piosament amb pintures i escultures —en moltscasos durant el segle XVI (Palma, Lleó, Àvila,Saragossa, etc.). Fins al punt que la pressió de l’es-perit tridentí va aconseguir que algunes catedralses plantegessin de traslladar-los entorn de l’altarmajor, a la capçalera de l’edifici, alliberant la nauper a l’ús dels fidels (són ben conegudes les ac-tuacions florentines de Giorgio Vasari pel ducCosimo I). En els dissenys de nous temples, natu-ralment, els arquitectes ja preveurien la ubicaciódel cor a la capçalera, com Andrea Palladio als seustemples venecians (San Giorgio Maggiore i Il Re-dentore) i com Juan de Herrera a la catedral deValladolid (c. 1580)31.

Encara podríem contextualitzar millor l’intentfrustrat de 1578 de traslladar el cor si recordem quealeshores governava la diòcesi Joan Dimes Loris(bisbe de Barcelona de 1576 a 1598), un prelat moltinvolucrat en l’aplicació de les directrius espiritualsi pastorals tridentines —fou ell, per exemple, elcreador del Seminari diocesà l’any 1593— que de-via animar el capítol a prendre la determinació deltrasllat del cor al presbiteri32. Fixem-nos, per exem-ple, que la deliberació capitular és simultània a laminuciosa visita pastoral de Joan Dimes Loris a lacatedral33, o que pocs anys després aquest mateix

26. Vegeu un estat de la qüestió aM.L. MIÑANA RODRIGO, «Loba-to, Nicolás», a M.I. ÁLVARO ZA-MORA, G.M. BORRÁS GUALIS

(coordinadors): La Escultura delrenacimiento en Aragón, Saragos-sa, 1993, p. 223-225; i M.L. MI-NANA RODRIGO, J. CRIADO

MAINAR, R. SERRANO GRACIA, A.HERNANSANZ MERLO, «El pintorTomás Peliguet y sus fuentes ico-nográficas», Boletín del Museo eInstituto Camón Aznar, LXI,1995, p. 59-108.

27. La citació és de l’ACB. Nota-ris, 644: Francesc Sunyer, Manual18è, 1565, f. 38r, 24 de març de1565. L’empresa no sembla quetingués gaire volada des del puntde vista estrictament artístic, jaque van ocupar-se’n, únicament,el fuster i el mestre de cases delcapítol, però, en canvi, va signifi-car una elevada despesa econòmi-ca. A tall d’exemple, durant elbienni de 1565 a 1567 els llibresde l’obra indiquen per aquestconcepte una despesa de 1.950lliures, només quant a materials ijornades del mestre de cases i delspicapedrers; vegeu ACB. Llibresde l’obra, 1565-1567, f. LXVIII.

28. ACB. Resolucions capitulars,1575-1581; la primera notícia,amb transcripció de la resolució,la devem a P. CASADES I GRAMA-TXES, «El Chor de la Catedral deBarcelona», Butlletí del CentreExcursionista de Catalunya, 409,1929, p. 201-205 i 241-255, unarticle que, curiosament,s’inscrivia en el context de la po-lèmica suscitada l’any 1928 a pro-pòsit d’un enèsim intent detraslladar el rerecor, també recor-dada a A. DURAN I SANPERE, «LaCatedral…», op. cit., p. 360.

29. Joan BADA, Situació religiosade Barcelona en el segle XVI, Bar-celona, 1970, p. 222-223.

30. ACB. Resolucions capitulars,1575-1581.

31. Vegeu A. RODRÍGUEZ G. DE

CEBALLOS, «Liturgia y configura-ción del espacio en la arquitectu-ra española y portuguesa a raízdel Concilio de Trento», Anua-rio del Departamento de Histo-ria y Teoría del Arte, III, 1991, p.43-52 ; i, en general sobre la his-tòria dels rerecors, J. RIVAS CAR-MONA, Los trascoros…, op. cit.,especialment, per la qüestió tri-dentina, p. 19.

32. BADA, Situació religiosa…, op.cit., p.; i Àngel FÁBREGA I GRAU,La vida quotidiana a la catedralde Barcelona en declinar el Re-naixement. Any 1580, Barcelona,1978, p. 13-14.

33. Publicada íntegra per J. MAS,La visita pastoral a la Seu de Bar-celona en 1578, Barcelona, 1934.

34. P. PIFERRER, F. PI I MARGALL,Cataluña…, op. cit., p. 299-300.


bisbe sufragaria —en consonància amb les procla-macions tridentines sobre l’Eucaristia— la refor-ma de l’altar major34, i la construcció d’unmonumental sagrari tabernacle per a l’altar majorde la seu —ara desapareguts. Efectivament, el 16d’octubre de 1593, el bisbe Dimes havia encarre-gat «per sa devotio» al fuster catedralici Joan Flix—i, a través d’aquest, a l’escultor Miquel Brunet—la realització d’un tabernacle monumental valoraten 800 lliures, «per custodia y guarda del Santis-sim Sacrament». A més del sagrari luxosament en-tallat, incloïa una gran peanya decorada amb relleushistoriats, i una «corona y puntes […] al cap de dittabernacle». L’obra era acabada el 16 de gener de1595 i s’encarregà de visurar-la l’argenter «[…]mossen Phelip Ros argenter ciutada de Barcelonacom a practich y experts en dites obres […]», unade les personalitats artístiques més influents de laBarcelona del tombant de segle35.

Potser no serà inútil afegir que, a Barcelona, lapressió sobre el trasllat del cor no quedà limitada al’episodi de 1578, ni de bon tros. L’any 1629, mal-grat la recent conclusió del rerecor, la qüestió deltrasllat encara cuejava: «[…] ques fassa comissioper veurer lo que se aura de fer aserca de mudar locor […]»36. I se’n continuava parlant el 1670: «Seha fet comissió per tractar de sercar diner per logasto ha de fer lo mudar lo Chor de la Cathedraldesta Sancta Iglesia tras lo altar major donant en lopresent lloch comissio als Senyors senyor DonLluys de Josa, don Joseph Corts, doctor Juan Bap-tista Vila y doctor Pere Benet per a que dits sen-yors en lo present lloch fassan nominatio delsArchitectos mes perits ques trobaran per veurer sies de convenientia y embelliment de la Iglesia ycapella de Santa Eulalia y que a son temps fassanrelatio del que trobaran sobre materia tan gran yque tots los senyors capitulars sien comissionatsper procurar tots y qualsevols medis per ajudar algasto quei han de fer en tot lo que sie convenient»37.Però fins i tot aquest darrer rebrot, en aparençatan determinat i madurat, va ser estèril, i el possi-ble trasllat del cor, una vegada més, va quedar ajor-nat sense data.

És curiós que mentre el 1578 els capitularss’interrogaven sobre la conveniència de traslladarel cor, no gaire més tard un poderós mercader deBarcelona anomenat Onofre Pexau somniés ambuna empresa de patronatge devot que sembla designe contrari. El 23 de juny de 1583, Onofre Pexaufeia arribar un memorial als canonges de la seu, onmanifestava el seu desig de donar 2.000 ducats persufragar una de les iniciatives devotes més ambi-cioses que es podien imaginar a la Barcelona del’època: «pera obs de les obres del trascor y portalmajor y simbori y empedrar la plassa y entorns dela Seu, sempre ques fes dita obra, donant la meytatquant la meytat de dites obres serie fete y la restantmeytat quant dites obres serien acabades»38. Malau-

35. AHPB. Pau Calopa, lligall 6è,Manual de 1595, 16 de gener; A.FÁBREGA, La vida quotidiana…,op. cit., p. 59-60.

36. P. CASADES Y GRAMATXES, «ElChor de la Catedral…», op. cit.,p. 203. El text citat és de l’ACB.Llibre de la Sivella, vol. 2, f. 63v,6 de juny.

37. P. CASADES Y GRAMATXES, «ElChor de la Catedral…», op. cit.,p. 203, donava l’encapçalamentdel document que transcrivimsencer, ACB. Resolucions capitu-lars, 1670-1679, f. 8v. L’any 1928,segles després però per semblantsmotius litúrgics, retornaria uncop més la idea del trasllat, fins alpunt de provocar una agra polè-mica que ultrapassà l’àmbit de laseu i esdevingué un tema de de-bat ciutadà —de ciutadans ambamors «arqueologichs». Justa-ment en el foc de la polèmica sor-geix l’article de Pelegrí Casades iGramatxes —aferrissat defensordel manteniment del cor en el seuindret original—, destinat a recor-dar que «No es cap novetat elpropòsit de traslladar el Chor deson actual emplassament al pre-biteri; y no deixa d’èsser molt sig-nificativa la persistencia delCapítol Catedral en la idéa,donchs, desde’l sigle XVI.è que’své proposant aqueix cambi, senseque s’hagi may pogut portar á larealitat». S’hauria de fer constar,a més, que entre la deliberació de1629 i la de 1670 encara n’hi ha-gué una altra, la del 24 de juny de1637, que podria tenir relació ambel mateix motiu (cfr. P. CASADES YGRAMATXES, «El Chor de la Ca-tedral…», op. cit., p. 203). Noobstant l’enunciat de P. Casades,no podem tenir-ne la seguretatperquè no ens ha estat possiblelocalitzar-ne la font: «ComissióCapitolar per veure lo que a d’undevot proposa lo Canonge Rol-dó de reformar lo cor».

38. P. CASADES Y GRAMATXES, «ElChor de la Catedral…», op. cit.,p. 202-203, basant-se en un do-cument de l’ACB. Llibre de la Si-vella, vol. I, f. 112dª.

39. Sobre Onofre Paxau: M. CAR-BONELL, «Pintura religiosa i pin-tura profana en inventarisbarcelonins, ca. 1575-1650»,Estudis Històrics i Documents delsArxius de Protocols, XIII, 1995,p. 137-190, però especialment p.143-144; ídem: «Obres al conventde Sant Agustí Vell de Barcelona,segles XVI-XVII», Locus Amoenus,1, 1995, p. 127-138, on s’exposal’important paper d’OnofrePexau a través del seu fill Agustí,a favor de la remodelació del pres-biteri d’aquest convent barcelonídurant el priorat de fra AgustíAmill (1605-1608).

40. ACB. Resolucions capitulars,1609-1628, f. 152.

41. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, 29 de maig de 1615, f. 221dª.

radament, i encara que el document capitular es-pecifica l’indret on els canonges van endreçar elmemorial —«es en les cubertes del present llibresub llitera C»—, no l’hem sabut trobar —si és quees conserva a l’Arxiu. Potser contenia —conté ?—informacions rellevants sobre la impressió que elsciutadans tenien de l’estat del rerecor un cop fra-cassats els dos intents cinccentistes de construir-lo. Sigui com sigui, l’oferta d’Onofre Pexaudeterminà que els canonges nomenessin unacomissió per estudiar-la —«Determina que fescomissió com de fet se feu per dit efecte als Rnts.Canonges Paguera, Aguillar, Balcells, Villa pera queagen, trasen y referesquen en lo capitol lo faedoraserca de dit negoci, etc.»—, però al capdavall l’obradel rerecor no va tirar endavant. Qui sap si,finalment, Onofre Pexau no acabaria destinant unapart substancial d’aquells 2.000 ducats a sufragarla reforma de la capçalera de l’església de SantAgustí de Barcelona, un convent que el mercaderestimava profundament. En tot cas, aquesta ini-ciativa va dur-la a terme el seu fill Agustí Pexau—que duia aquest nom per la devoció del seu pareenvers el patró del convent— durant el priorat defra Agustí Amill (1605-1608)39.

L’acabament: 1615-1621

Tan inesperadament com el 1562 les resolucionscapitulars consignaven l’aparició de Pedro Vilar idel projecte d’acabament de l’obra d’Ordóñez, lesdel 16 de febrer de 1615 tornen a referir-se al desigdels canonges d’acabar el rerecor. Aquest dia elcapítol creava una comissió per gestionar la repre-sa del vell projecte que comportava aprofitar totsels materials «cinccentistes» ja realitzats, tal comquedarà clarament indicat: «Determinaren queaserca del proposat per part dels sagristà Mora yArdiacha Paulo Pla sobre del voler fer lo tras cor ycomensar posar les hobres stan ja comensades ysen fassi comissio y aixi nomanant als sobredits 2comissaris»40. Però la idea de la represa no semblaque sorgís per iniciativa del mateix capítol, sinó queva plantejar-la l’aleshores bisbe de Barcelona, donLluís de Sanç i Còdol. Amb tot, el protagonismedel prelat com a veritable promotor de la novaempenta per construir el rerecor només es farà ex-plícit a partir d’un acta capitular de 29 de maig de1615: «Determinaren que lo trascor que vol fer losenyor bisbe se fasse segons la trassa que ses apor-tada en capitol per orde del senyor bisbe, y que sedone al senyor bisbe tot lo que esta fet per dit effectey tots los marbres que te lo capitol en la Iglesia yfora della pus ell empren fer lo demes a sos gas-tos»41. És en aquest punt que la presència de l’escutdel bisbe Lluís de Sanç a la columna del relleu de laFlagel·lació de santa Eulàlia, remarcada per A.


Duran i Sanpere, esdevé reveladora, i que, final-ment, entenem les repetides al·lusions de J. Mas aun acabament del cor l’any 162142.

El bisbe Sanç, doncs, es faria càrrec del’acabament del rerecor. Però cal subratllar que esbasaria en una nova traça, diversa de les d’Ordóñezque custodiava el capítol, i que preveia incorporarels materials ja realitzats per Ordóñez i Vilar. Unanova traça que, alguns mesos després (22 de desem-bre), potser en versió més precisa i detallada, el bisbetornava a ensenyar als capitulars de la seu per obte-nir la seva aprovació definitiva, la seva col·laboraciói també —és clar— la cessió dels marbres, tant delsfabricats com dels que restaven sense treballar: «LoReverend Senyor Bisbe don Luis Sans ha enviat perlo dit senyor Vicari General a dir al capitol que aquítenen la trassa que se era feta del enfront del trascory que vehiessen si agradave y si estave be, y tambelos demana que si estave be li volguessen donar totslos marbres tant obrars com sense obrar pera que sepugue comensar la obra»43.

El capítol es va mostrar molt complagut perl’oferta del bisbe i, en concret, per la traça que ha-via de guiar la represa dels treballs: «Determinarenque la trassa esta molt bona y que la obra del tras-cor se fes conforme la trassa y que al senyor bisbese li donassen tots los marbres que la iglesia te yque prengue tots los que serien menester y si totseren menester tots y que agrax molt al senyor bis-be la obra que emprenie»44.

Fins i tot, sembla que uns quants mesos abansd’aquest darrer acord —poc després del 29 de maig,doncs—, el capítol havia resolt d’assumir les cos-tes de traslladar al palau episcopal tots els marbres,obrats i sense obrar, que estaven dispersos en dife-rents ambients de la seu i en algunes cases de ca-nonges45. Per això el capítol ordenà al seu fusterJoan Flix que anés aplegant les peces de marbre,tant les cisellades per Ordóñez i Vilar com les queromanien sense desbastar que aleshores es troba-ven soterrades o disperses per la catedral, per exem-ple en «lo archiu del capítol», i les reunís totes «alort del palau del senyor bisbe» o a la «schola decant»46. Tanmateix, la bona disposició dels canon-ges no els estalvià l’ensurt —quasi inevitable enqualsevol trasllat massiu, abans i ara— de veureperillar la integritat d’un dels grans relleus delsmartiris de santa Eulàlia:

Los obres majors han fet relatio que en la esco-la de cant se poden tancar les pedres de marbreque estan obrades pera que estiguen guardadesy segures […] que la pedra de marbre ja obradaque es una de les grans del martiri de santa Eula-lia que vull es caiguda y ses trencada y los obresmajors la fassen desar y adobar que nos cone-gue y que hu pague la taula de la obra y que seescrigue al senyor bisbe lo que passe, per que sialtre loi escriu, que sapie ab sertessa lo que es,

pus ell fa la obra del trascor, y que se li diguenos fara falta ni si conexera47.

Es referien al relleu de la història de santa Eulàliaen el martiri del foc, en el qual encara hi ha senyalsde peces suturades, a l’angle superior dret, recorddels desperfectes provocats per la caiguda. En totcas, danys més seriosos i indissimulables d’allò queels canonges i «lo mestre que fa la obra» gosavenreconèixer quan immediatament van comunicar percarta l’accident al seu bisbe «y llevar a Vostra Sen-yoria Reverendissima lo pesar li porie causar losaberlo y no saber lo que es» (apèndix III)48.

Un cop enllestit el trasllat dels marbres, al ca-pítol no li va quedar cap responsabilitat sobre lacontinuació i l’acabament del rerecor. Cap, tret deles que li pertocaven per la seva condició de «pro-pietari» de l’espai on s’aixecava, i que li assegura-ven una posició de tutela i control. Per això, el tode les poques indicacions que els llibres capitularsfaran de l’empresa en el futur serà de supervisió id’aval a unes feines que ja no són competència seva.Els canonges seguien de prop el curs dels treballs—«[…] nomenaren per sobrestants de les obres sefan del chor […]», «[…] oyda la relatio an feta loscomissaris de la obra del Chor […]», «[…] la obrade la porta del cor ques continue […]», «[…] do-nats les obres del chor […]»— però només partici-paven en les decisions que podien afectarestructures o elements preexistents de l’àmbit ones bastia la nova instal·lació49. Entre totes aquestesdeliberacions diguem-ne «tutelars», convé remar-car-ne una que sembla especialment rellevant, atèsque els canonges, en prendre-la, s’aconsellaven peruns «esperts de (arquitectura) y de tal Crecentioingenier del Rey nostre senyor». Va ser l’acord de21 de juny de 1619 que mantenia el permís donat«a que.s lleven dos cadires de cada part del chorper anar linea recta y per so se suplique al senyorbisbe done ordes que.s passe en tot»50. És un acordclau que haurem de recordar més endavant, quanens proposem d’analitzar el rerecor com a «enig-ma» arquitectònic.

La represa del rerecor promoguda pel bisbeLluís de Sanç va canviar completament la història il’abast del vell projecte cinccentista. D’entrada per-què, com veurem, va alterar les línies mestres de laproposta d’Ordóñez. A més, perquè, per primeravegada en gairebé un segle, els treballs varen cul-minar en un muntatge, el qual a més va ser defini-tiu —el que podem veure avui. I, finalment, perquèel capítol va dimitir de la seva antiga i accidentadaempresa i va deixar-la en mans de l’hàbil bisbe Sançi de la seva família. Fer-se càrrec de l’acabamentdel rerecor degué representar per al prelat una ope-ració força rendible. Es comprometia a sufragar lesobres —comptant que una part de la feina ja estavarealitzada—, però a canvi podia proclamar sump-tuosament i en un indret privilegiat de la seu la seva

42. J. MAS: Guia/Itinerario de lacatedral de Barcelona, Barcelona,1916, p. 25-26.

43. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, 22 de desembre de 1615, f.232dª.

44. Ibídem.

45. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, 12 de juny de 1615, f. 222eª:«Determinaren que totes les pe-dres de marbre que son en la Seuo fora della en casa de los senyorscanonges Garcia y Amell y altreso en altre part se donen al senyorbisbe per lo trascor y que se fi-quen en casa lo senyor bisbe o dela manera que ell gustara se fase».

46. Els textos complets de les de-liberacions a les quals ens referimsón els següents: «Item a 23 dejuny donaren als bastaxos queportaren la pedra marbre que fal-tava per lo enfront del cor fins alort del palau del senyor bisbe vinty quatre reals. Albara en cartes93». ACB. Llibre de l’Obra, Da-tes y Rebudes 1615-1617 (2), f. 28,23 de juny de 1615; «Jo Iuan Flixe rebut dels predits hobres me-nors dotse i als i son per los tre-bals de traura los pedres demarbes laorades que son del por-tal del cor que staven sobre loarxiu del capitol vull a 13 de julliol1615». ACB. Albarans de l’Obra,1617-1619, f. 94r, 13 juliol 1615;«Mes a 4 de juliol 1616 donaren amestre Juan Flix fuster per mu-dar les pedres de marbre delcapitol a la schola de cant treslliures, 3 lls. Axi es Juan Flixfuster». ACB. Albarans del’Obra, 1617-1619, f. 95v, 4 dejuliol de 1616.

47. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, 28 de juny de 1616, f. 242dª. Alcap de dos mesos la peça ja eraadobada: «Lo cost de la pedra demarbre que ses trencada ab la fi-gura del martiri de santa Eulaliaquel pague lo caritater de dinersde sa administracio de la caritat».ACB. Llibre de la Sivella, vol. I,26 d’agost de 1616, f. 246eª.

48. ACB. Secretaria. Correspon-dència, Copiador de cartes envia-des, vol. 10, 1609-1618, 28 de junyde 1616.

49. Vegeu ACB, Resolucions ca-pitulars, 1609-1628, 12 de juny de1619, 21 de juny de 1619, 1 dejuliol de 1619 i 15 de gener de1620.


devoció a santa Eulàlia. A més, en un cert sentits’emparava del monument i el vinculava a la sevamemòria i fama pòstuma, ja que en dues ocasions,el 9 de maig de 1617 i el 26 de juny de 1619 (apèndixdoc. IV), va obtenir el placet del capítol, sempreque respectés l’harmonia del conjunt —«que tinguecorrespondencia la obra»—, per instal·lar la sevasepultura «en lo peu de la obra del trascor» (en ladeterminació de 1617) o «sobre de la portalada»(en el document de 1619)51. Malauradament, lahistòria va ser poc sensible al seu somni devot,perquè la seva sepultura no va acabar coronant elportal del cor i avui la seva relació amb el projecteque havia de garantir-li «memòria perpètua» no-més la descobreixen els ulls atentíssims que reco-neguin la seva heràldica en la columna de laFlagel·lació de santa Eulàlia.

Ara bé, un cop anotada la documentació quecertifica el lligam determinant del bisbe Sanç amb elrerecor —tan valuosa, atès l’estat de la qüestió delqual partíem—, s’haurà de reconèixer que costa anarmés lluny en el contingut de les interioritats de lacomanda —més enllà de les hipòtesis raonades queens tocarà de formular. Així, respecte a la data ini-cial de l’empresa, per exemple, només podem situar-la amb una relativa aproximació gràcies a ladeliberació capitular del maig de 1615, el momenten què els canonges van tenir notícia formal de lesintencions del bisbe Sanç i també gràcies a ladeliberació del 22 de desembre de 1615, en la qual elvicari del bisbe presentà la traça que havia de dictarla forma de l’acabament del rerecor52. Les obres jano es regien, subratllem-ho una altra vegada, per latraça o les traces de Bartolomé Ordóñez, que encanvi s’havien mantingut encara com a programa enel període de treball —frustrat— de Pedro Vilar.

No consta enlloc el nom de l’autor de la novatraça de 1615, ni tampoc el de l’escultor dels mar-bres que van servir per completar l’obra —cas queno fos la mateixa persona. Per tant, ni tan sols nosabem si el tracista va ser un arquitecte, lligat o noa la realització material del projecte, o un escultor—un altre ofici habituat a la invenció de traces. Elfet que el bisbe, en tractar-se d’un acord particular,atorgués les concòrdies amb els seus artistes da-vant d’un notari de la ciutat, Antoni Montagut, delqual no s’han conservat els protocols, s’ha conver-tit en un inconvenient greu per a l’aclarimentd’aquesta història. Tanmateix, per informacionsnotarials indirectes, des d’ara ens consta amb totacertesa el nom del mestre que a partir del 26d’octubre de 1617 —una data que faria pensar queels treballs d’escultura dels elements mancants es-tava ben avançada—, va gairebé completar el mun-tatge del rerecor i, sobretot, va fabricar-ne l’acoloritsòcol de jaspi.

Es tracta de Joan Gaspar Bruel, mestre de casesi picapedrer de Tortosa, que aquell dia es compro-metia amb el bisbe de Barcelona «[…] pro pretio

50. ACB. Resolucions capitulars,1609-1628, f. 164r. La transcrip-ció del mot «arquitectura» la ser-vim entre parèntesis perquè no éssegura. L’acceptem provisional-ment perquè concorda amb la lò-gica del text.

51. La deliberació completa del1617, a ACB. Llibre de la Sivella,vol. I, f. 255eª, 9 de maig de 1617,diu: «Lo Reverent bisbe demanellicencia de poder posar sa sepul-tura en lo peu de la obra del tras-cor que ell fa en la present seudeterminen que lo senyor bisbefasse lo que sia e son servey y gustsols se li advertesque tingue cor-respondentia la obra». La de1619, que transcrivim sencera al’apèndix doc. III, a ACB. Nota-rials, 698, Enric Coll, Setè Ma-nual, 1619, f. 115.

52. Aquesta traça encara era re-cordada el 26 de juny de 1619:«La obra de la porta del cor quescontinue en lo de la sepultura yarmes conforme la trassa que a 22de desembre de 1615 porta en locapitol don Ramon Ivorra vicarigeneral a gust del senyor Bisbecom ell ho haja demanat en lopresent capitol vuy dia sobreditde 26 de juny». ACB. Resoluci-ons capitulars, 1609-1628, f. 164v.

53. La notícia del contracte la tro-bem en un altre document rela-cionat amb el rerecor AHPB.Pere Carbonell, lligall 6è, Ma-nual, 1619, 22 d’octubre (vegeuapèndix V), on es registra la datai l’objecte de l’acord entre Bruel iel bisbe i, fins i tot, el nom delnotari que va prendre acta delsacords, Antoni Montagut.

54. AHPB. Pere Carbonell, lligall6è, Manual, 1619, 22 d’octubre(vegeu apèndix IV).

55. AHPB. Pere Llunell, llig. 26,Secundus Liber Testamentorum,1608-1623, f. 130r-132r.

56. Així ho fa constar als seus ca-pítols matrimonials: AHPT. Tor-tosa, 1363, Pere Parera, Manual,1529.

57. Devem les indicacions bio-gràfiques dels Bruel a la genero-sitat de Marià Carbonell, que hadibuixat minuciosament l’arbrefamiliar de la nissaga. L’esment aAlcover és de J. CAVALLÉ, «Notí-cies sobre l’arquitecte Joan Mun-ter», Quaderns d’HistòriaTarraconense, XIV, 1996, p. 161-196.

facto lapide et operum per dictum Bruel tradenda-rum et faciendorum in choro sedis Barchinone».Com hem dit, l’acord contractual del 26 d’octubrede 1617 no s’ha conservat53, però almenys hi ha dosdocuments que acrediten la participació del mes-tre Bruel al rerecor. El primer és una caució al bis-be de Barcelona feta pel seu procurador i fidejussoren els treballs del rerecor, el tintorer Francesc Cas-tillo, del 22 d’octubre de 1619, en la qual s’ esmen-ta el nom del notari que va redactar el contracteamb el bisbe Sanç, la data del document i el preuacordat pels treballs, 500 lliures (apèndix V)54. Elsegon, localitzat per Marià Carbonell, és el testa-ment que el mateix picapedrer —«Joan GasparBruel picapedrer ciutada de Tortosa per ara peroresidint en Barcelona»—, malalt, va dictar a Barce-lona el 25 de gener de 1620, que conté duesal·lusions als pagaments que li devien per la feina«que jo he feta de jaspi devant del cor de la dita Seu[…]», la feina que estava realitzant quan va morir:

[…] Item deix a mossen Francesch Castillo hude mos marmessors per bona voluntat li tinchcent lliures a totes ses voluntats. E ultra de ditllegat vull li sie pagat tot ço y quant jo li dech ydeure axi per raho de la obra del cor de la Seude la present ciutat com per raho del que hagastat y gastara ab aquesta mia malaltia […]

[…] E declarant ma voluntat y intento vully man que los dits marmessors y hereu meu pas-sen comptes ab lo senyor Mathia Amell canon-ge de la dita Seu de Barcelona y ab lo senyordon Francisco Sans o ab altres qualsevol perso-nes a qui specte aserca de la obra que jo he fetade jaspi devant del cor de la dita Seu de la pre-sent ciutat y aquells passats los absolguen y dif-finesquen si a dits marmessors meus losaparaxarà […]55.

S’ha de dir que Joan Gaspar Bruel no era unpicapedrer qualsevol, ni un desconegut en el mer-cat arquitectònic del país. Al contrari, amb el seugermà Cosme Baltasar Bruel representaven la ter-cera generació d’una nissaga de picapedrers i mes-tres de cases —a vegades algun d’ells, fins i tot, faanomenar-se architector— especialistes en l’extrac-ció i la manipulació del jaspi tortosí. La dinastia esremunta a Guillem Bruel, mestre francès —del «llocde Chelana de la senyoria de Mont de Stany», fillde Joan Bruel, fuster56— arribat a Tortosa cap al1529 i mestre de la catedral de Tortosa fins a la sevamort el 1561. Gaspar i Baltasar Bruel eren nétsd’aquell Guillem i fills de Vicenç Bruel Oliver «pe-drapiquer» (†1605) i de Joana Martorell, i tambénebots de Cristòfol Bruel Oliver (que consta mortja l’any 1561), el pare de Cristòfol Bruel II —pot-ser l’arquitecte de l’església d’Alcover57.

Les primeres notícies professionals conegudessobre Gaspar Bruel daten dels anys 1590 i 1593,


quan consta que proveeix d’alguns elements arqui-tectònics de jaspi tortosí la fàbrica del nou col·legique el Patriarca Joan de Ribera feia construir a laciutat de València. Entre 1599 i 1601 torna a apa-rèixer involucrat en aquest ambiciós projecte, peròara afrontant treballs força més qualificats i espe-cífics. En concret, a partir del 27 de novembre de1599 contractava l’obra de les dues portes del creuerde l’església, basades en una pulcra traça autògrafaque també s’ha conservat; i l’any 1601 hi feia elsreliquiaris del mateix creuer, un treball d’existènciaefímera perquè fou suprimit l’any 1607, quan es vaconstruir la sagristia de les relíquies58.

Quasi al mateix temps havia contractat, l’any1598, juntament amb el seu pare i el seu germà, larealització de la reixa de jaspi del bisbe GasparPunter i Barreda per al cor de la catedral de Torto-sa. Una obra elaborada i sumptuosa; o almenys aixíla ponderaven alguns contemporanis que van visi-tar la seu tortosina —on encara es deu conservar,ni que sigui pàrcialment i en fragments esparsosdesprés del seu desmuntatge al segle XIX59:

Tiene en si este Coro una de las maravillas delmundo, y entiendo no alargarme, porque tieneuna reja de mas de 20 palmos en alto de piedrajaspe, de tanta diversidad de colores, que solopara mirar las cosas que hay en ella, eran me-nester muchos dias: porque allí se ven hombrescon diferentes trages, mujeres del mismo modo,sirenas y diversidad de peces en la tierra y en elmar, ossos, elefantes, leones, toros, cabras, ove-jas, liebres, conejos y desto lo que imaginar sepuede, allí árboles, nubes, cielos, estrellas, y sibien se mira se hallará todo lo que buscarendentro della. Assientan en ella las colunas, so-bre ellas la cornija, y luego dos ordenes de ba-lustres, que rematan con una cornija con surelieve, tan bien labrado todo, que a torno y enmadera no saliera mejor, sobre la qual assien-tan unas grandes piràmides, con globos por re-mate de la misma piedra, el de en medio sirvede pié á una hermosa cruz de latón, bajo dellaestan las armas del illustrísimo señor don Gas-par Punter, Obispo desta Iglesia, señalando serobra suya60.

Entre 1609 i 1610, Gaspar Bruel, «magister do-morum civis Dertuse», treballava per a la seu deBarcelona en la remodelació de l’altar major pro-moguda pel capítol. Va fer-hi, per 150 lliures, «doscolumnes de pedra de jaspi de Tortosa entorxadesa la gruxa y altaria de la columna que de presentesta a la part de la Epistola en lo altar major de ditaSeu de Barcelona la qual te de altaria deu palms yde gruxa per diametro un palm y un quart […] moltben picades y obrades ab molt bon art y proporsioi smolades […] y molt ben llustrades de molt gen-til lustre […] la color de les quals columnes ha de

esser molt bona y que fara molt alegra vista»61. Laintervenció de Bruel s’inscrivia en una reforma del’altar major, de caire diguem-ne contrareformista,que va continuar amb els capitells de marbre realit-zats per l’escultor Pau Fornés (1611) i amb l’obrade «los Angels estan sobre les columnes de l’altarmajor» de l’imatger Antoni Comes (1612), dauratspel pintor Joan Basi62.

Sempre lligat a la manipulació del jaspi, entre1610 i 1612 retrobem el nostre Bruel ocupat en lestasques de brunyir els marbres i estucar les paretsde les capelles de l’arquebisbe Terès que Pere Blaiconstruïa a la catedral de Tarragona. Un treballvalorat en 1.030 lliures que consistia a «llustrar totala pedra de llisós, marbre i alabastre de les capellesi sagristia, excepte el paviment de les capelles i lapedra blanca que no és de llisós de la sagristia. Tam-bé es comprometia a estucar de blanc totes les pa-rets, quadres i voltes. La seva feina havia de durarun màxim de dos anys i, efectivament, l’any 1612ja estava llesta, com es desprèn de les últimes àpo-ques firmades per Gaspar Bruell»63.

Mentre treballava en el projecte de rerecor delbisbe Sanç i Còdol —semblantment al casd’Ordóñez i de Vilar—, va sorprendre’l la malaltiaque li portà la mort. Ocorregué pocs mesos abansde l’abril de l’any 1620, perquè aleshores fou pu-blicat el testament que havia redactat el 20 de ge-ner del mateix any64. Ara aquest text esdevé la peçaclau per reconstruir els detalls fonamentals de laseva biografia més íntima. Ens hi explica, per exem-ple, que estava casat amb Àngela Armengot65 —ensegones núpcies, ja que li coneixem un matrimonianterior, de 1587, amb Joana Estopinyà66—; queels seus marmessors serien el tintorer de seda Fran-cesc Castillo, ja esmentat abans, i el frare trinitarifra Gaspar Lastanosa, sobre els quals recauria laresponsabilitat de passar comptes «ab lo senyorMathia Amell canonge de la dita Seu de Barcelonay ab lo senyor don Francesc Sans o ab altres qual-sevol persones a qui specte acerca de la obra que johe feta de jaspi devant del cor de la dita seu de lapresent ciutat y aquells passats los absolguen y dif-finesquen si dits marmessors meus los aparexera»67.

La desaparició el mateix any 1620 del bisbe Lluísde Sanç i de Gaspar Bruel no va significar pas laparalització del projecte, que ara ja s’acostava a laconclusió. La vigília de la mort del bisbe Sanç, es-devinguda el 29 de febrer de 162068, el seu nebot varespondre unes preguntes dels canonges sobrel’obra del rerecor69, tot recordant no només la pro-funda devoció del seu oncle envers santa Eulàlia,sinó també l’estat en què es trobaven les obres enaquell moment:

[…] ob intimam devotionem quam gerit ergaBeatissima Eulaliam Virginem et Martirem suameiusque ecclessie patronam ac etiam ad ornatumet magis decorem dicte sua ecclessie construi seu

58. Fernando BENITO, La arqui-tectura del Colegio del Patriarcay sus artífices, València, 1981, p.60 i 106.

59. Joan-Hilari MUÑOZ, Salvador-J. ROVIRA, «La indústria del Jaspide Tortosa a l’edat moderna (se-gles XVI-XVII)», Nous Col·loquis,I, 1997, p. 33-55 i especialment p.41-43.

60. Citació extreta de FranciscoMARTORELL, Historia de la anti-gua Hibera, de 1626, publicadaper MUÑOZ-ROVIRA, «La indús-tria…», op. cit. p. 42.

61. ACB. Notarial, vol. 915, Sal-vador Coll, Llibre del Capítol,1609-1613, f. 19, al document hiapareix l’arquitecte Pere Blai coma testimoni de la signatura deBruel. El mestre tortosí va cobrarla seva feina en dues etapes, el 29de maig de 1609 i el 3 d’abril de1610: ACB. Notarial, vol. 915,Salvador Coll, Llibre del Capítol,1609-1613, f. 26r i v. Els pactesamb Bruel eren coneguts per P.PI FERRER i F. PI I MARGALL, Ca-taluña…, op. cit., p. 300, els qualsens informen que les columnes«hace tiempo» —ells escriuen el1839— que havien estat retirades.

62. ACB. Llibre de l’Obra, 1611-1613(1), des d’agost del 1611 finsa l’agost de 1612, f. 120v., 121r,122r, 122v, 123v i 124.

63. Sanç CAPDEVILA, La Seu deTarragona, Tarragona, 1935, p.62; i M. CARBONELL, L’Escola delCamp de Tarragona enl’arquitectura del segle XVI a Ca-talunya, Tarragona, 1986, p. 135.

64. La notícia del testament ladevem a M. Carbonell, el docu-ment és a l’AHPB. Pere Llunell,lligall 26, Llibre Segon de Testa-ments, 1608-1623.

65. AHPT. Tortosa, Antoni Bosch.

66. AHPT. Tortosa, 1524, JuanPuigvert, Notularum, 1587, 21 desetembre.

67. Vegeu nota 64.

68. ACB. Resolucions capitulars,1609-1628, f. 182r; Mateu AYME-RICH, Nomina et Acta Episcopo-rum Barcinonensium, Barcinone,1760, p. 421-422.


edificari et fabricari verbo promisse AdmodumIllustri Capitulo et dominis Canonicis dicte sueecclessie portale chori dicte ecclessie ad introhi-tum ipsius chori et retrochori ex lapidibus jaspi-dis et marmoreis in quibus inter alia et depositumMartirium dicte Beatissime Virginis et MartirisEulalie pro ut jam [duis?] dicta opera i cepta fuitet nunc magna pars eiusdem opere fabricata ex-titit. Cumque eadem devotione magno opere[cupiam?] ut predicta opera et fabrica omninoperficiatur et compleatur.

A més, va assegurar al capítol de la catedral queell personalment es responsabilitzava de comple-tar-les:

Ego meis propiis sumptibus et expensis depe-cunisque meis dabo operam cum effectu omniexceptione et dilatione post positis quod pre-facta opera omnino continuabitur perficietur etcomplebitur usque ad omnimodam dicte opereet fabrice pro ut et quem admodum descriptaextitit In quodam papiro modelli sive trassa ip-sius opere sive fabrica et hoc promitto attende-re et complere sine etc. (apèndix n. VI)70.

El contingut d’aquest document fa pensar queels treballs es trobaven ja en la darrera fase delmuntatge. I, d’altra banda, les darreres notícies queens reserva l’arxiu capitular també evoquen unafàbrica que avança cap a la seva culminació. Aques-ta és, almenys, la impressió que es desprèn d’unadeliberació capitular de 18 d’octubre de 1620 queautoritza Francesc Sanç a resoldre d’una maneraexpeditiva alguns treballs pendents, els referits a lesportes i les escales que conduïen a la tribuna un coptravessat el portal: «ques permetes a don FranciscoSans nebot del quondam bisbe don Luis Sans debona memòria fer les escales de la tribuna de rayolay los portals de pedra ordinaria perque si done lapressa que conve y tinga fi tras tanta dilatio»71.

Tanmateix, a inicis de l’any 1621 el panorama hacanviat. Dues cartes creuades entre els canonges i elsenyor Francesc Sans els dies de 6 i 9 de febrer, ensinformen que la fàbrica vivia una etapa delicada, arasota la direcció, després de la malaltia i la mort deGaspar Bruel, del «mestre Cosí» (apèndix VII-VIII)72. Els canonges no semblen disposats a supor-tar gaire temps més les incomoditats querepresentava la fàbrica del rerecor per la vida quo-tidiana del capítol i per la imatge de la catedral—«[…] esta ya anys patent als hulls y indicis de tan-tes persones que.ns acusan lo sofriment y encarre-guen sos defectes y imperfectio y que lo Clero en loChor y la decentia en los officis divinals ne han patity pateixen»— i exigeixen al nebot del bisbe ques’afanyi a culminar-la. Aquest, malalt a la seva torrede Sant Iscle de les Feixes, es compromet a donar-lil’impuls definitiu; això sí, després de lamentar-se de

69. «Item que los senyors degà ysagristà y vagen a don FranciscoSans per veure com se a de acabarlo obrar del tras cor et etc. Y quesi es menester hu tracten ab losenyor bisbe y que procuren siprengue resolutio», ACB. Reso-lucions capitulars, 1609-1628, f.181v, 22 de febrer de 1620.

70. ACB. Notarial, Enric Coll,Manuale 8um, 1620, f. 21r-23v.

71. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, f. 296eª. La deliberació duu almarge la indicació «trascor» i pot-ser té relació amb una altra deprecedent, redactada el 12d’octubre: «Item los comissarisque tingan cuydado ques face latroneta del chor y la scala que siede pedra y portals que procurensien de pedra negra».

72. A la correspondència noméshi consta el cognom del mestre decases. És un cognom destacat enl’ambient de la construcció bar-celonina. Correspon a la nissagaque formaven Macià Cosí, Anto-ni Cosí, Esteve Cosí, JosepCosí…, tots actius a les grans edi-ficacions barcelonines del primerterç del segle XVII, tant civils comreligioses: Palau de la Generali-tat, convents de Sant Agustí i deSant Francesc de Paula… Cfr. M.CARBONELL, «Obres a Sant Agus-tí…», op. cit., p. 137.

73. ACB. Capítol. Secretaria.Correspondència. Copiador decartes enviades, 1618-1678, 6 defebrer de 1621; ACB. Capítol.Secretaria. Cartes rebudes, 1619-1621, 9 de febrer.

74. ACB. Llibre de la Sivella, vol.I, f. 295eª (4 de setembre de 1620)i 299dª (15 de febrer de 1621).

75. Sobre la història de la novacapella de sant Oleguer, vegeu J.BOSCH BALLBONA, Els tallersd’escultura al Bages del segle XVII,Manresa, 1990, p. 75 i 220-224.

la poca fortuna tinguda en l’elecció dels mestres quehi havia al cap de les feines —«[…] la desgratia esestada asertar ab los mestres que fan dita obra»— ide recordar que, tanmateix, allò «mes esencial ya estafet que lo dels balustres es adorno»73.

Aquesta darrera menció al coronament de ba-lustres s’ha de relacionar amb una decisió capitulardel 4 de setembre de 1620 —reblada el 15 de febrerde 1621 en resposta el senyor Francesc—, que insis-tia perquè la balustrada de la cimera fos portada deGènova: «En lo tocant a la obra del trascorresolgueren que los balustrons vinguen de Genovay que impedit lo sacrista sia comisari Boldo ab lodega que ja ho es»74. Potser, al final, Francesc de Sansva ser incapaç de sostenir tot sol el seu compromísdevot, i va ser necessària una intervenció urgent delcapítol per acabar el rerecor. Qui sap si és per culpad’això que la tomba del bisbe no s’hi instal·là i quel’escut del capítol sostingut per putti tinents elpresideix, i no les armes dels Sanç. Sigui com sigui,aquestes cartes són les últimes referències que hemtrobat a propòsit del rerecor. No devia quedar gairefeina pendent per acabar-lo.

En tot cas, el rerecor que coneixem avui ens re-corda que durant la represa definitiva del 1615 al 1621l’obra tampoc no va quedar resolta del tot —perexemple, la sepultura del bisbe Sanç prevista a la sevatraça, finalment no hi fou instal·lada—, per bé que elsllibres capitulars del segle XVII ja no hi ressenyin capmés intervenció. D’altra banda, l’aspecte de les duesfigures que flanquegen el portal, les de sant Oleguer ide sant Ramon de Penyafort, traeix una configuracióestilística que s’adiu als usos escultòrics dels tallersbarcelonins de les darreries del segle XVII o de laprimeria del XVIII. Totes dues escultures reclamen,doncs, una datació molt posterior a 1621, i com amínim s’haurien de situar a partir de 1675, l’any enque sant Oleguer fou canonitzat. Com és sabut,l’efemèride propicià les sumptuoses reformes de fraJosep de la Concepció en l’antiga sala capitular, perconvertir-la en la nova i monumental capella del sant.Amb motiu dels treballs escultòrics que reclamaval’elaboració d’un nou sepulcre, d’un retaule i d’uncambril per a sant Oleguer en aquest nou espai,apareixeran a la seu de Barcelona escultors tan com-petents com Francesc Grau, Domènec Rovira II oLlàtzer Tremulles II, però no sembla que cap s’hagipogut vincular documentalment —ni sembla quetampoc estilísticament— amb les dues imatges queculminaren el rerecor75.

Segona part:una proposta de lectura

Un bon coixí documental permet que la interpre-tació de l’historiador s’assenti sobre fonaments re-lativament segurs, però mai no li estalvia l’esforç


crític, ni l’exigència de reconstruir un «problema»historico-artístic amb el màxim respecte possible ala seva complexitat i amb la màxima atenció a ladensitat d’aspectes que hi conflueixen. En referèn-cia al rerecor, els nous materials afegits a la sevahistòria constructiva contribueixen a aclarir algunsdels enigmes que el projecte guardava i, fins i tot,han revelat notícies insospitades que esdevenen re-fugis segurs en l’itinerari interpretatiu. Per exem-ple, recordem les precisions documentals quecircumscriuen el treball de l’aragonès Pedro Vilara poca cosa més que el relleu de Santa Eulalia al’eculi, o les que proven la vigència de la traçad’Ordóñez —sobretot de l’última, aquella que el1520 feia arribar des de Carrara per mans del seucol·laborador Diego López— com a model delrerecor que havia de realitzar Pedro Vilar.Finalment, l’exploració documental ha deixat clarque el muntatge del rerecor actual fou promogut iconduït pel bisbe Lluís de Sanç i pel seu nebotFrancesc Sanç des de 1615 fins a 1621 —amb unaparticipació fonamental de Gaspar Bruel i del«mestre Cosí»—, i també que aquests treballss’atenien a una «traça que a 22 de desembre de 1615porta en lo capitol don Ramon Ivorra vicari gene-ral a gust del senyor Bisbe»; la traça de 1615, di-versa de l’original d’Ordóñez que guardava elcapítol, la qual sembla introbable, ara per ara.

Però tot i aquests pilars tan sòlids, la restitucióhistòrica del procés constructiu del rerecor no téencara uns fonaments suficients. Per començar, ensfalten elements per entendre els motius de l’aparicióde Pedro Vilar en el projecte. Qui era?, d’on ve-nia?, per què va cridar l’atenció del capítol?, sóninterrogants que per ara hauran de quedar senseresposta, ja que no sabríem aventurar-nos a for-mular conjectures prou satisfactòries. Tampoc noestem en disposició de contestar amb gaire segure-tat qüestions ben rellevants a propòsit del muntat-ge definitiu del rerecor durant els anys 1615-1621:qui va treballar al costat de Gaspar Bruel en elselements escultòrics mancants?, qui va ser l’autorde la traça definitiva de 1615?, quina relació existiaentre aquesta traça i l’original de Bartolomé Or-dóñez de 1520?… Però respecte de les últimes qües-tions, l’estudi de l’obra mateixa ens serveix algunsindicis que ajudarien a explicar-les, fins i tot ambarguments raonablement convincents.

La personalitat de Pedro Vilar

Comencem per afrontar les preguntes relaciona-des amb la personalitat artística de Pedro Vilar. Perara només podem explicar-la a partir del seu plafódel rerecor o, com a molt —i ja fent un pas cap aterrenys conjecturals—, des d’una lectura del seurelleu de Barcelona que tingui present el contextescultòric aragonès de mitjan segle XVI; pressupo-

sant, doncs, que Pedro Vilar es va formar i va fer laseva carrera artística a l’Aragó. Però aquesta pres-suposició podria ser perfectament falsa, ja que nohi ha indicis que Pedro Vilar desenvolupés la sevacarrera artística en terres aragoneses, a banda, ésclar, del seu aprenentatge de «mazonero» l’any1541. Fins i tot tindríem arguments per sospitartot el contrari, si consideréssim simptomàtic d’unaactivitat fora de la seva terra d’origen el fet que ahores d’ara no existeixi cap al·lusió a la figura deVilar —tret del record de la seva entrada al tallerde Nicolás Lobato— en un panorama artístic comés el de l’escultura aragonesa del segle XVI, d’altrabanda força ben documentat.

Acceptat aquest risc, el risc que una ventada do-cumental capgiri els termes de l’anàlisi, de momentsembla lícit situar Pedro Vilar en el context d’allòque la historiografia aragonesa n’ha dit el «segundoRenacimiento», o d’allò que, una micaimprecisament, la historiografia hispànica anomenael «Romanismo». Des d’un punt de vista cronolò-gic Pedro Vilar seria, doncs, contemporani d’Arnaode Bruselas (documentat des de 1536 i mort el 1565),Pedro Moreto (1530-1555), Juan Pérez Vizcaino(documentat des de 1531 i mort el 1567) o Juan deLiceyre (documentat des de 1515 i mort el 1561), ésa dir, dels millors deixebles de la generació dauradade l’escultura a l’Aragó, la que van formar DamiàForment (†1540), Gabriel Joly (†1538), Juan deMoreto (†1547) o Esteban de Obray (†1551).

Inserit dins del món de l’escultura aragonesadels anys 1540-1560, el relleu de santa Eulàlia al’eculi (figura 2) amb el seu relat silenciós i contin-gut del drama martirial, amb la seva simètrica or-ganizació del drama entorn de la «ics» de l’eculi,amb l’aspecte «romà» de les seves figures i acces-soris, acredita un escultor adepte d’un classicismefred i rutinari, d’aspecte remotament «sansovinià».Un autor que, com Pedro Moreto o Juan de Licey-re, s’inscriuria en un corrent estilístic que, recolli-da l’herència de Damià Forment, l’enriquiria ambles innovacions figuratives aportades per l’arribadaa Aragó del pintor italià Tomàs Peliguet —a qui elpropi Pedro Vilar podria haver conegut durant elseu aprenentatge amb Nicolàs Lobato—, i amb lamanipulació d’una cultura gràfica d’arrel rafaeles-ca basada, sobretot —però no només— en el co-neixement dels gravats de Marcantonio Raimondi.En aquest sentit, el plafó de Vilar al rerecor barce-loní conté ressons dels Descendiments de DamiàForment i Tomàs Peliguet al retaule major de lacatedral d’Osca i al cor de la Basílica del Pilar deSaragossa, respectivament. Però també podríemrelacionar-lo amb solucions compositives i figura-tives del relleu del Martiri de Sant Valero del rere-cor de la seu de Saragossa (1557-1560), una feinad’Arnao de Bruselas que Vilar coneixeria —sem-pre que fos certa la pressuposició que la seva acti-vitat s’hagués mogut en àrees aragoneses.


Tanmateix, la darrera observació ens obliga aaclarir que Pedro Vilar vivia en un país estilísticben apartat d’aquell que habitava Arnao de Bruse-las. Mentre l’escultor del rerecor va optar per afi-liar-se als seguidors europeus del «rafaelismed’estampa», el mestre flamenc es movia en un cor-rent artístic més tens i agitat —això quan el decorde les comandes de destinació devota no l’estovavaexcessivament—, aquell que va sorgir del feliç ai-guabar-reig entre les propostes de l’escultura caste-llana més experimentalista —Alonso Berruguete—i la difusió hispànica de la cultura gràfica del mi-quelangelisme i de l’anticlassicisme florentí del pri-mer quart del segle XVI.

És clar que l’estil «autògraf» de Vilar al rerecorde Barcelona deguè matisar-se per culpa del’exigència contractual —tan lògica com inassoli-ble—, que li reclamava un treball a l’alçada del rea-litzat per Bartolomé Ordóñez. Una demandad’aquesta mena no s’hauria d’interpretar en clauestilística, sinó, suposem, com a recordatori quel’obra nova s’havia d'harmonitzar amb allò jacisellat pel mestre burgalès. D’aquí, segurament,l’al·ludit aspecte romà dels actors del martiri o eltema del soldat ajupit a sota de la santa —un motiuque coincidiria amb el soldat que fuig de lesflamarades de la foguera de santa Eulàlia del relleud’Ordóñez. Fins i tot el precari tempteig de relleupictòric que s’observa al martiri de l’eculi —a lanuvolada del fons— es podria llegir en relació ambl’esforç «harmonitzador».

Entorn de la traça i del tracistadel bisbe Sanç

Tot i que comptem amb informacions ben precisessobre la culminació del rerecor, la història dels dar-rers anys del projecte continua essent molt enig-màtica. Ara ja sabem que el muntatge definitiu esva fer sota el patronatge de Lluís de Sanç i de Fran-cesc Sanç, entre 1615 i 1621, i que comptà amb laintervenció decisiva del mestre Gaspar Bruel i del«mestre Cosí». També és segur que la construcciódel rerecor es va basar en l’aprofitament de gairebétotes les peces treballades per Bartolomé Ordóñezi per Pedro Vilar, però integrant-les en una traçanova, diversa de les de Bartolomé Ordóñez de 1517i de 1520 (figura 1). Fins i tot podem afirmar que latraça sis-centista proposava una obra més modestaque la que hagués sorgit dels dissenys imaginatsper Ordóñez, i que el bisbe Lluís de Sanç va ges-tionar un acabament possibilista per al rerecor, re-duint l’expectativa de l’original de formaconsiderable i descartant la idea primigèniad’exhibir-hi un doble cicle iconogràfic ambhistòries de santa Eulàlia i de la Vera Creu. Laproposta del prelat només preveia decorar la nova

cortina de marbre amb quatre històries de la pa-trona de la seu.

Al capdavall, però, la magnitud de l’operacióreductiva iniciada pel bisbe Sanç, se’ns manifestaquan comparem el volum que els materials cise-llats per Bartolomé Ordóñez haurien representaten el projecte de Pedro Vilar, amb el protagonismeque van adquirir en la construcció actual. Els mar-bres d’Ordóñez, que representaven una quarta partdel projecte del rerecor encarregat a Pedro Vilar,van esdevenir més de la meitat del total de l’obrarealitzada entre 1615 i 1621: dues escultures dequatre, tres relleus de quatre, tres sòcols de vuit…Hem de tenir en compte que de totes les peces queconsigna l’«Inventari de la pedra marbre obrada»pel taller d’Ordóñez abans del 15 d’octubre de1519, només les quatre columnes «canalades», «losfestons damunt dita obra acabats» i els «dos can-deleros acabats que venen demunt la dita obra» novan integrar-se en la construcció siscentista76.

Que el projecte definitiu es basés a reaprofitargairebé tots els marbres cisellats durant les duesetapes cinc-centistes —escultures, relleus i gairebétotes les peces d’arquitectura— suggereix unaestreta vinculació entre aspectes substancials de lestraces de Bartolomé Ordóñez i el disseny final delrerecor. I no tant en relació amb la reutilització deles escultures i dels relleus, ja que aquestes pecespodien integrar-se en estructures de disseny moltvariat, com pel fet que el muntatge final es benefi-ciés de gairebé totes les peces del sistema arquitec-tònic dòric que emmarca les escultures i els plafonsen relleu. La reutilització dels sòcols, dels pedestals,de les bases, dels fustos, dels capitells, dels tríglifs iles metopes treballades pel taller d’Ordóñez —ambel seu aspecte i revestiment ornamental tan pròximsals de la capella Caracciolo di Vico de San Giovan-ni a Carbonara de Nàpols77—, indica que el tracis-ta del bisbe Sanç va admetre que la nova composiciódel rerecor mantindria com a motiu principal unpis d’ordre dòric emmarcant fornícules ambescultures i grans relleus historiats.

Encara que no és poc —estem parlant dels ele-ments més rellevants del conjunt actual—, aquestsembla ser l’únic record prou viu que ha guardat elrerecor de les idees originals de l’eminent «àguila»renaixentista. La resta de sectors del conjunt —co-ronament, pedestal i portalada— semblen «inven-cions» de la traça sis-centista. De tota manera noconvindria descartar del tot que alguns dels nousmotius s’inspiressin en solucions previstes pelmestre Ordóñez. Però fins i tot en els casos en quèés possible parlar d’un motiu manllevat —potser laidea d’un basament acolorit—, l’apropiació és tangrollera i el desenvolupament de la idea tandistorsionat que el principi original resta emmas-carat, irreconeixible.

Això s’evidencia al basament. Per una informa-ció dels llibres de l’obra de la catedral, sabem que

76. L’inventari el va localitzarMarià Carbonell, que el publicaa l’apèndix II del seu article enaquest volum de Locus Amoenus.

77. Vegeu J. GARRIGA, L’època delRenaixement…, op. cit., p. 40.


el 31 de desembre de 1546 el mestre Jaume Mont-seny rebia 16 sous «per 21 jornals a diferents preusde mudar LXII peces de marbres en que y ha doscolonas grans e una peça de color de jaspis de VIIIpalms de larch y quatre de ampla e mes XX pecesde pedra rosenchas y tota la fusta del monument»78.És probable que els blocs de jaspi i els carreus ros-sencs que el mestre Montseny traslladà fossin elsque el taller d’Ordóñez preparava o preveia per alpedestal. Però, en canvi, se’ns fa estrany d’acceptarque la idea de compondre el rerecor «amb aspectede façana de palau» —per dir-ho amb la feliç ex-pressió de J. Garriga— s’originés en els dissenysd’Ordóñez79.

A l’obra conservada de l’escultor de Burgos maino hi apareix una solució arquitectònica semblant.S'havia dit que el temple corinti enrunat del fonsdel relleu de l’Epifania de la capella Caracciolo te-nia un basament encoixinat de carreus rectangularsallargats i separats per àmplies llagues, que recordaval’actual base del rerecor80. Però una observació atentadel relleu invalida la referència napolitana ja que, enrealitat, el parament de carreus encoixinats pertanya un mur enrunat situat «davant» i no «a sota» de labella ruïna coríntia. Ara bé, és cert que en la cultu-ra arquitectònica que Bartolomé Ordóñez coneguédurant el seu periple italià el motiu de l’ordre elevatsobre un basament rústic hi era present. Es podiaveure a les façanes del Palazzo Caprini de Braman-te, compostes amb un alt pedestal rústic sostenintun pis d’ordre dòric de columnes binades. De totamanera es fa difícil d’acceptar que un escultor tansavi com Ordóñez adaptés aquell model bramantescper una estructura pensada més aviat com aparadord’escultures i de relleus historiats i que dissenyésun pedestal tan elevat com l’actual que distanciariaels seus relleus de l’alçada dels ulls dels fidels —en-frontats, en canvi, als sòcols decoratius. Sembla mésraonable pensar —i és històricament més versem-blant— que el seu disseny preveia un basamentforça més baix, potser acolorit —d’aquí la mencióa les pedres rosenques de 1546— que permetriaacarar l’espectador als relleus —un pedestal pròxim,posem per cas, al d’Andrea Sansovino a la SantaCasa di Loreto. D’altra banda, no hi ha cap exem-ple en la tradició arquitectònica italiana del primerquart del segle XVI de basament encoixinat dividitper pilastres també vestides amb mitjos carreusencoixinats.

És clar que la solució d’un basament més baixreclamaria una cimera més prominent que l’actual.Un remat com el que insinuen les referències del’«Inventari de la pedra marbre obrada» del 1519a les «quatre pesses de fustons que venen damuntla obra acabades» i als «quatre candeleros acabatsque venen demunt la dita obra»81. Aquest text do-cumental refereix uns elements «que venen damuntla obra», és a dir, unes peces destinades a coronarel rerecor que mai no es van muntar en la cons-

trucció definitiva. És probable que, amb elles, Bar-tolomé Ordóñez volgués elaborar una cresteria fan-tasiona, amb candelieri, i festons de fruites peròtambé amb algun frontó —ja que aquest motiu nosolia faltar en jocs arquitectònics d’aquesta mena.Sembla lògic esperar que Bartolomé Ordóñez ima-ginés una cimera més rica que l’actual —tanmateixsòbria i elegant—, ben en consonància amb l’esperitdecorativista i l’èmfasi escultòric d’altres treballsseus coneguts.

També l’actual portal del rerecor s’ha de consi-derar una creació del dissenyador del bisbe Lluísde Sanç (figura 3). És, però, la seva invenció mésdesafortunada. En la gran cortina marmòria del re-recor de la catedral, l’ingrés corinti hi apareix comun cos estrany. El portal sembla encastat al rerecorper un tracista molt poc familiaritzat amb els codisde l’arquitectura clàssica. El seu disseny mantéuna relació conflictiva amb tot allò que atribuïm alrecord d’Ordóñez. Els capitells corintis s’en-cavalquen visualment amb els quarts de taronja deles fornícules veïnes, els entaulaments dels dosordres no es guarden cap mena de correspondèn-cia —la línia del fris dòric s’interromp en arribar ala porta— i topen literalment sobre les fornículesde sant Oleguer i de sant Sever, creant una desola-dora àrea sense cornisa (figura 4). Només la conti-nuïtat de la balustrada apaivaga el desafortunatcontrast entre allò inventat i allò aprofitat —queés ben estrident, en canvi, quan el basament dòric«topa» amb els pedestals de les columnes corínties(figura 1). En el marc del rerecor, el portal en for-ma d’arc rebaixat hi sembla un motiu «sobrevingut»que «rebenta» el sistema dòric amb l’afegitó d’uncos corinti massa esvelt per un intercolumni tanample. Això sí, l’ordre corinti conté tots elselements que una lectura acadèmica exigeix —finsi tot massa, ja que hi sobrarien les inexplicablesmènsules «angulars» que suporten la cornisa.

Justament l’estridència d’aquest sector en elcontext d’un conjunt que avançava des de la pre-misa d’aprofitar els marbres i les idees de Bartolo-mé Ordóñez, obliga a pensar que algun motiu benpoderós devia impulsar el tracista del 1615 a la in-venció d’una nova portalada. És difícil que elsmòbils de les alteracions tinguessin relació amb elfet que entre els marbres llegats pel tallerd’Ordóñez no s’hi comptés cap element del por-tal, ja que els dibuixos de 1517 i 1520 en compen-sarien la mancança. Tampoc no consta que entre1520 i 1615 s’hagués produït cap variació en les di-mensions de l’ingrés del rerecor que exigís un re-plantejament tan important del sector de l’entrada.L’arc de l’ingrés del portal dóna pas a un vestibuletque suporta la cantoria o «legendrer»82, accessibledes de l’interior de la portalada gràcies a dues esca-les. Encara que els portals i les escales de pedra ac-tuals són obra de l’etapa de Francesc Sanç, M.Carbonell ha provat que la presència de la cantoria

78. L’ha localitzada M. Carbo-nell a ACB, Llibres de l’Obra,1545-1547, 31 de desembre de1546. Com aquestes dues, que de-mostren que el 1548-1549 el di-pòsit dels marbres encarapreocupava els canonges: «aJaume Monseny fuster 16 sousper un jornal a fet ell y treshomens y un fadri en traure losmarmols obrats y stojar los altresno obrats tots sobre lo archiupetit», «a mestre Antoni Mateuquatre lliures per jornals dell y demanobres a posats en mudar losmarbres de la casa del canongeBenet y soterrarlos en la plasadavant la Seu y per altres coses»,a ACB. Llibres de l’Obra, 1545-1547, f. 82 i 83, 29 d’abril de 1548i 22 de gener de 1549, respectiva-ment.

79. Vegeu J. GARRIGA, L’època delRenaixement…, op. cit., p. 117.

80. Vegeu el treball inèdit de J. J.LAHUERTA, «Nota sobre la arqui-tectura de Bartolomé Ordóñez(El trascoro de la catedral de Bar-celona, 1517-1520)» [Comunica-ció presentada al col·loquiL’expansió del Renaixement aCatalunya, celebrat a Girona del5 al 8 de novembre de 1987].L'observació es fa en el contextd'una proposta interpretativa so-bre la cultura arquitectònica deBartolomé Ordóñez subjacent alrerecor de la catedral que l'autorapropa a l'arquitectura braman-tesca però també a Giuliano daSangallo i A. Sansovino—alSansovino de la Santa Casa diLoreto, justament. Ara, en vistadels nous materials exhumats, se-gurament algunes de les elaboradesi suggerents conclusions d’aquestassaig —que concedia la respon-sabilitat de l’obra actual del rere-cor als dissenys de l’escultor deBurgos— s’haurien de matisar.

81. Vegeu l’apèndix II de l’articlede M. Carbonell en aquest LocusAmoenus.

82. La funció d’aquesta tribuna esconeix documentalment gràcies alLlibre dels oficials major y menorsde la Seu…, un manuscrit de 1581que va publicar A. FÀBREGA, Lavida quotidiana…, op. cit, especial-ment p. 62-94. El nom amb què secita aquesta estructura en elsdocuments del 1499 localitzats perM. Carbonell, es relacionaria ambla funcionalitat que li assignariaaquest manuscrit i que ensresumeix el doctor Fàbrega (p. 51):«Sobre la porta del reracor, a la partde dins del cor, hi havia, i encara hiés ara, una altra trona, que té la for-ma d’un balcó. Hi pujaven els lec-tors per llegir-hi, entre d’altrescoses, les lliçons dels nocturs de lesmatines. De fet, és cosa sabuda queallà dalt, sobre el reracor, hi haviauna petita biblioteca que conteniamissals i lliçonaris».


Figura 3.Claudi Perret: Detall del portal del rerecor de la catedral de Barcelona, 1615-1619. Fotografia: Arxiu Mas.

Figura 4.Claudi Perret, Gaspar Bruel, Mestre Cosí: Detall de l’entaulament del rerecor de la catedral de Barcelona (1615-1621). Fotografia: Arxiu Mas.


i dels seus accessos està documentada des de 1497i 1499. Per tant, parlem d’un sector preexistent,amb unes mides que no van variar durant el segleXVI —i que es corresponen amb la distància entreles dues mampares de Bartolomé Ordóñez— quela traça del 1615 va haver d’integrar.

Així doncs, cal buscar en una altra direcció elsmotius que van allunyar tant el tracista del bisbeSanç de les idees de Bartolomé Ordóñez sobre sec-tors tan determinants. És a dir, cal preguntar-sesobre les raons que feien impossible que a la pri-meria del XVII es plantegessin seguir la traça del’escultor de Burgos. Potser les trobaríem resse-guint el contingut de tres notícies documentals queja hem referit. La primera és en un passatge del con-tracte amb Bartolomé Ordóñez que fa al·lusió a lapresència de figures esculpides «en los biaxos queson en lo front de dit cor». La segona la trobem al’inventari de l’octubre de 1519 i es refereix a lespeces treballades per Ordóñez que no s’integrarenal muntatge definitiu; en concret a les «vuyt colo-nas acabades les quatre ab fullatges y les quatrecanalades acabades». La darrera, i la més transcen-dental, és en el text d’una deliberació capitular de21 de juny de 1619 que ja hem citat: «Determina-ren, oyda la relatio an feta los comissaris de la obradel Chor eo scultor ab los esperts de architectura yde tal Crecentio ingenier del Rey nostre senyor quese seguesque donant licentia a que.s lleven dos cadi-res de cada part del chor per anar linea recta y per sose suplique al senyor bisbe done ordes y que.s passeen tot»83.

Intersectant en una interpretació aquestes tresinformacions tan variades, sembla possible formu-lar una hipòtesi vàlida per entendre els motius delnotable distanciament del projecte definitiu delrerecor respecte de les propostes primigènies. Comdèiem, el desllorigador de l’enigma rau en la deli-beració del 21 de juny de 1619 que autoritzava lasupresió de dues cadires de cada trast del cor alt.Mossèn Mas les va identificar, es tractava de duescadires de cadascun dels dos braços longitudinals,justament les dues primeres després d’aquella queté al respatller la creu de sant Andreu, l’emblemade l’orde del Toisó d’Or: «dues, pertanyents a Mr.Cristfol, al marques de Bade, y Mr. Guillem Sr. deChienes corresponents al chor de Sant Pere y duespertanyents a Mr. Joan, Sr. De Berghes y Mr. Car-les de Croy, príncep de Chimey, corresponents alchor de Sant Joan»84.

La notícia és preciosa. Revela que el cor quehavia de tancar Ordóñez era més llarg i es projec-tava gairebé un metre més endavant que l’actual,en direcció al portal major. Efectivament, si a a cadatrast del cor actual hi sumem l’amplada de duescadires (140 cm aprox.), i tenim en compte que en-tre la capçalera del cadirat i el mur del tancamenthi havia de quedar prou espai per a les escales i latribuna-cantoria preexistent, queda clar que el cor

original s’avançava més d’un metre enllà respectede l’alineament dels pilars de la nau major. Per tant,sobresortia del pla que uneix els dos pilars de lanau, i fins el 1619 se situava més a prop de la verti-cal del cimbori, invadint una petita porció de la naumajor.

L’any 1619, els canonges mantenien la seva au-torització per una empresa de gran envergadura,l’apropament de tot el cos de la capçalera del cadi-rat cap a l’altar. No és estrany que per avalar-la iorganitzar-la necessitessin demanar consell a unsexperts de «architectura» i a un «ingenier del Rei»anomenat Crecentio. El «tal Crecentio» que acon-sellà els canonges podria ser l’arquitecte i pintorGiovanni Battista Crescenzi marquès de Torre(1577-1635); ni més ni menys que el supervisor deles empreses artístiques oficials del papa Pau VBorghese a Roma i, a partir de la seva arribada aEspanya l’any 1617, l’arquitecte i enginyer del reiFelip III actiu a El Escorial —al Panteó Reial—,Toledo i Granada. La seva identificació sembla se-gura si recordem que el 2 de juny de 1619l’arquitecte abandonà Madrid amb destinació aItàlia, on va anar per contractar-hi bronzistes ex-perts per ajudar-lo en els seus treballs del PanteóReial, i que va aprofitar la ruta per lliurar cèdulesreials, entre d’altres, al duc d’Alcalà, virrei de Ca-talunya, resident a Barcelona85. No costad’imaginar, doncs, que durant la seva breu presèn-cia a Barcelona, a finals del mes de juny —vint diesdesprés d’abandonar la cort—, rebés la invitacióde participar en la consulta dels canonges de la ca-tedral.

Però, quina necessitat hi havia de recular el coreliminant-ne quatre cadires? Per què els canongesvan autoritzar una operació tan complicada?Podríem suposar que era, justament, per lanecessitat d’enllestir el rerecor. La deliberació deljuny de 1619 ens indica que el capítol i el bisbe vanhaver de pagar un fort tribut a canvi de tancar lainacabable fàbrica del cor: recular-lo, retallar-lo irenunciar a les luxoses traces del 1517 i del 1520.És en vista de la deliberació del 1619 que entenemque la traça del bisbe Lluís de Sanç va evitarl’estructura volumètrica prevista als dibuixosd’Ordóñez. L’«àguila» renaixentista hauriaconcebut un rerecor més volumètric, un cosarquitectònic de tres cares (amb les lateralsbiaixades i molt estretes) sorgint en diagonal desdels pilars de la nau —com encara ho fan les duesmampares de pedra fabricades en època del bisbeGarcia que tanquen el cor a la banda del presbiteri.Aquests laterals eren «los biaixos que son en lofront de dit cor», citats a la concòrdia ambBartolomé Ordóñez de 1517, que havien de rebreles quatre escultures de sants barcelonins —¿dintrede fornícules superposades i emmarcades amb unescolumnes completament acanalades diverses de lesactuals i potser més grans?86. Amb això el frontis

83. ACB. Resolucions capitulars,1609-1628, f. 164r.

84. La identificació la devem amossèn Josep Mas: «se traguerendel chor quatre cadires pera en-grandir lo portal del traschor:dues, pertanyents a Mr. Cristfol,al marques de Bade, y Mr. Gui-llem Sr. de Chienes corresponentsal chor de Sant Pere y dues per-tanyents a Mr. Joan, Sr. De Berghesy Mr. Carles de Croy, príncep deChimey, corresponents al chor deSant Joan» i la publicà als seusarticles sobre el Toisó d’Or a ElCorreo Catalán de març de 1919,que després reproduí P. CASADES

Y GRAMATXES, «El Chor de laCatedral…», op. cit, p. 241-253,que és d’on citem (la citació és dela p. 245). Tanmateix, el benemèritarxiver situava la supressió delssetials l’any 1565 sense indicar eldocument que sostenia aquestadatació. Nosaltres hem buscat ales actes capitulars, als llibres dela Sivella i als llibres de l’obra, lafont de la notícia per donar-li laraó. Malauradament no la hi hemtrobat i, per una vegada, ens tocapensar que mossèn Mas pogué servíctima d’alguna confusió, potserexplicable pel fet que ell creia quel’etapa decisiva per l’acabamentdel cor va ser la de Pedro Vilar.

85. J.A. CEÁN BERMÚDEZ, Diccio-nario histórico de los mas ilustresprofesores de las Bellas Artes enEspaña, Madrid, 1800, p. 372-376.Ara també sabem que Crescenziera a Barcelona per supervisar lesllicències del transport del jaspidestinat al servei «de Sa Magestatper la fàbrica del Panteón que fafer en lo monastir de Sant Lorensde Real», ACA, N-178,Deliberacions 1617-1620, 8 dejuny de 1619.

86. Estem pensant en la indicaciódel soterrament «de dues colum-nes grans» consignat en una ano-tació de 12 de gener de 1548 quedóna a conèixer Marià Carbonella l’apèndix III del seu article.


quedaria reservat per a l’exhibició dels relleus de lavida de santa Eulàlia, a una banda del portal, i deles històries de la Invenció de la Creu, a l’altra.

Però el tracista del bisbe Sanç ho convertí totplegat en una pantalla que aniria de pilar a pilar, en«línia recta» —com volia el capítol en la delibera-ció de 1619—, servint-se de tots els elements cinc-centistes que va poder, i descartant, per estalviarcostos, aquells elements que tenien a veure ambl’estructura en volum d’Ordóñez: un cicle de re-lleus més dilatat, els biaixos —i amb ells una partde les columnes, les «canalades»—, i un corona-ment de més ambició escultòrica. Finalment, nohauríem de descartar que els canonges veiessin enla reculada una oportunitat de desembarassar untros de la nau major del temple, guanyant espai pera la congregació, en consonància amb el clima tri-dentí dominant i amb l’esperit que, anys després,el 1629, faria rebrotar els desitjos de traslladar-loal presbiteri de forma definitiva.

Claudi Perret

Sembla clar, per tant, que l’autor del projecte finaldel rerecor no fou un arquitecte expert, si més nodes del punt de vista del coneixement gramaticaldel classicisme. No devia ser, doncs, un mestre delnivell de Pere Blai, per dir el nom de l’arquitectecatalà més prestigiós del moment i el d’un mestreque dominava les regles del llenguatge clàssic, queen aquella època treballava a cent metres de la ca-tedral, al Palau de la Generalitat. Ni tan sols el pi-capedrer i mestre de cases Gaspar Bruel sembla unbon candidat a l’autoria de la traça del bisbe Sanç.Sobretot perquè el tortosí apareix en el projectequan els treballs estaven avançats, i també perquèal llarg de la seva carrera havia demostrat un co-neixement més rigorós del classicisme que aquellque revela el projecte del rerecor. Hauríem de re-cordar que Gaspar Bruel és l’autor dels pulcresportals del Col·legi del Patriarca i que estava fami-liaritzat amb les lliçons arquitectòniques del trac-tat de S. Serlio87.

Davant dels limitats coneixements que acreditael rerecor actual en matèria d’arquitectura clàssica,ens inclinem a pensar que la traça del bisbe Sançseria obra d’un escultor, d’un retauler. Es tractariade la feina d’un mestre habituat a la manipulaciódels ordres però avesat a servir-se de l’arquitecturacom un material decoratiu, com un mitjà per em-marcar i qualificar relleus i escultures. Ben mirada,la composició pseudoarquitectònica del rerecor—amb els sòcols decoratius interposant-se entrel’alt pedestal i el cos dòric— no queda lluny delstractaments habituals a la retaulística contemporà-nia. No ens estranyaria, doncs, que l’autor del dis-seny del 1615 i el «mestre que fa la obra de VostraSenyoria Reverendíssima» fossin la mateixa per-

sona. I també devia ser la mateixa persona l’escultorque cisellà els treballs de marbre mancants. Si par-tim que l’aspecte actual del rerecor es corresponessencialment amb la traça del 1615 —hi faltaria latomba del bisbe i hi sobrarien les escultures «bar-roques»—, és notori que, un cop descartades lespeces, relleus i escultures que s’havien fet durantles etapes d’Ordóñez i Vilar, encara quedava perfer més d’un terç de la feina d’escultura necessàriaper a l’acabament. És a dir, almenys un relleu, cincsòcols i molts elements arquitectònics (fustos, ca-pitells, tríglifs, metopes amb caps de putti, etc.) ide talla ornamental —a banda de les peces de jaspique, més tard, serien competència de Gaspar Bruel.

Malauradament, la documentació mai no ensvol dir el nom d’aquest escultor i tracista. Però elseu propi treball en descobreix la identitat. Un sim-ple exercici atribucionista a partir de l’obra que noes correspon amb les mans d’Ordóñez i Vilar, ensdiu que el nom que busquem —i que no hem po-gut certificar amb cap document— és el de ClaudiPerret, l’escultor borgonyó. Ell seria l’autor, perexemple, i per quedar-nos només amb els sectorsde talla més rellevant, del relleu de la Flagel·lacióde santa Eulàlia —és clar—, del portal, i dels cinctrams de sòcol que hi ha sota els plafons de la ma-teixa Flagel·lació, del Martiri del foc, de SantaEulàlia a l’eculi o sota de les fornícules dels santsOleguer i Ramon de Penyafort.

Parlem d’un mestre ben significat en el mercatescultòric català del primer quart del segle XVII iespecialista en el treball amb materials durs, tant lapedra com el marbre. Era fill de l’escultor DionísPerret i «oriundus Sancti Glaudii comitatus Bur-gundie», actualment la ciutat de Saint Claude-Jura.Va arribar a Barcelona l’any 1591 després d’unaestada a Arles de Provença, juntament amb altresimatgers i escultors borgonyons com ara Guillemi Arnau Fantici i Miquel Brunet88. Malgrat aquestaprecisió a l’hora de situar els seus inicis al Princi-pat, no tornarem a tenir notícies seves fins al 1596,quan reapareix treballant al retaule major de SantaMaria de Cervera.

Tanmateix, no sembla desencaminada la hi-pòtesi que durant aquell lapse incert Claudi Perrettreballés al retaule major de l’església de NostraSenyora de Betlem89, el primer temple jesuïtic dela ciutat de Barcelona. Un treball datable el 1592,si seguim les cròniques que els conventuals barce-lonins enviaven anualment als seus superiors ro-mans: «El mismo año de 1592 se acabó de esculpiry se pintó todo el retablo del altar y capilla mayory se puso como está agora con mucha perfección.Fue acabado por Navidad i queda la Iglesia muybien puesta y adornada con el; costo de pintar 200libras sin otros gastos de esculpir algo que faltavay de asentarlo con sus bases y cornisas que se hi-zieron; todo se hizo de limosnas y mostraron mu-chas personas la devoción que tienen en esta ciudad

87. A la documentació tortosinalligada a la nissaga dels Bruel hiha repetides citacions que invo-quen l’ús de làmines del tractatdel bolonyès. Per exemple al con-tracte entre Lluís d’Icart i VicentBruel per l’obra d’una portada dejaspi de l’Arxiu Històric de Pro-tocols de Tarragona, Tortosa,1608, Agustí Montanyès, Proto-col, 1576-1577, 11 de gener.

88. AHPB. Pau Calopa, llig. 3,Esborrany del manual de 1591, 9de febrer.

89. Sobre l’edifici, beneït l’any1551 i destruït per un incendi el1671, vegeu Pere Jordi FIGUERO-LA, Josep M. MARTÍ BONET (a curade), Catàleg monumental del’Arquebisbat de Barcelona. Vol.VI/2. La Rambla, els seus con-vents. La seva història, Barcelo-na, 1995.


a la Compañía»90. Encara que de la participació delborgonyó en aquest retaule no en tenim constàn-cia documental, el fet que l’any 1601 aquesta obraes mencioni com a modèlica —«[…] rellevat de lagruxa y manera que esta rellevat lo retaule o taulade la Isglesia de la Companyia de Jhesus de lapresent ciutat de Barcelona […]»—, per al retaulede l’Anunciació de Maria que va contractar ClaudiPerret amb el beneficiat de la catedral de BarcelonaMiquel Vidal, permeten, si més no, plantejar que elborgonyó fos l’autor del retaule de la Companyia.

Com acabem d’indicar, però, la primera obradocumentada de Claudi Perret és del 1596, quan,amb els fusters i escultors Francesc i Jaume Rubiói amb l’escultor Miquel Rubiol, va contractar elretaule major de Santa Maria de Cervera, del qualnomés en conservem un parell de cariàtides i dosdels escuts que n’haurien decorat el pedestal.Aquest retaule era molt ambiciós, va costar més de4.000 lliures i els llibres del Consell municipal elcatalogaven de «sumptuosíssim». Estava enllestitl’any 1603 i el van visurar els imatgers «AndreuPeregrí» —Andrea Fortunato de Peregrinis—, PauFornés i el mestre de cases Josep Ferrer. Ara no-més podem evocar-lo per subratllar que era un tre-ball ben conegut per un dels protagonistesprincipals de la nostra història particular, el bisbeLluís de Sanç, ja que com a bisbe de Solsona —elprimer del nou bisbat— li va tocar, el 18 de juny de1605, de consagrar de nou l’altar major de SantaMaria de Cervera, modificat pels treballs del retaulemajor91.

Les llargues feines del retaule cerverí van tenirconseqüències importants en la biografia del’escultor, tant en el vessant familiar com en el la-boral. Aquells anys Claudi Perret esdevé ciutadàde Cervera —com a tal se l’anomena molts anysdesprés al seu inventari perpinyanès del 1621. S’hiva casar el 14 de febrer de 1597 amb Victòria, unadonzella filla del fuster Francesc Oliveres92. I, deCervera estant, va atendre nombroses comandesque li arribaven de la rodalia segarrenca: el desapa-regut retaule de la Verge del Pilar per a la capelladel Santíssim Sagrament de Santa Maria de Cerve-ra, sufragat pel donzell Joan de Folcràs, senyor del’Aranyó (1600)93; l’obra d’un escut heràldic per ala façana de l’hospital dels Castelltort de Cerveraque encara es pot veure a l’hospital actual (1603)94;la imatge d’una Marededéu d’Agost per a la con-fraria de l’Assumpta de Torà (1609), despareguda95,i el retaule de Sant Ramon Nonat per a l’esglésiaparroquial de Seró (1612), igualment perdut96. Desde Cervera també va contractar, l’any 1611 icol·laborant amb l’escultor Miquel Rubiol, la fei-na d’un retaule que mai no va acabar, el de santPere per a la capella de les Ànimes de l’església deSanta Maria97.

Entre les empreses cerverines n’hi ha dues quemereixen una menció a part. La primera, de 1604,

va ser l’intent d’obtenir la comanda del retaulemajor de l’església parroquial de Linyola, fent so-cietat amb «Franciscus Robio ligni faber ville Mo-diliani» i «Michael Rubiol sculptor Cervarie»98.Potser van reeixir i van aconseguir el contracte; al-menys, l’aspecte del retaule, que coneixem per unafotografia anterior a la seva destrucció l’any 1936,així ho fa pensar. La segona de les millors iniciati-ves gestionades des del taller cerverí, relacionaClaudi Perret amb la Seu Vella de Lleida. És el con-tracte per a la realització de les dues escultures delsapòstols Pere i Pau amb les seves peanyes, per de-corar la façana dels apòstols de l’antiga catedral.Les imatges van ser acabades el 1615 i ara es con-serven al Museu Diocesà de Lleida —encara queles seves peanyes romanen al portal quatrecentis-ta, com a testimonis de la participació de Perret99.

Contemporàniament als projectes cerverins,Claudi Perret mantenia actiu el seu obrador deBarcelona. Abans del 1601 hi cisellà «una figura dela resurrectio de Nostre Senyor […] per obs de lacapella del Palau de la comptessa», ja que aquestapeça es invocada per Miquel Vidal, beneficiat de lacatedral de Barcelona, com a garantia de qualitatper al retaule de l’Anunciació, contractat amb Clau-di Perret aquell any100. Segons els pactes ambl’escultor, el retaule de l’Anunciació de Miquel Vi-dal anava destinat a un espai sagrat de la ciutat deGirona que no es precisa al text notarial —peròque nosaltres identifiquem amb la catedral on en-cara s’hi conserva el plafó central, aprofitat a l’actualretaule setcentista d’aquesta advocació101. Tambèdes de Barcelona realitzava, l’any 1605, una imatgede sant Domènec de vuit pams i tres quarts per alconvent de Santa Caterina102, i un retaule dedicat aaquell sant per al pintor Jaume Huguet II, el qualvolia regalar-lo al convent de Santa Caterina de Bar-celona, qui sap si per decorar la capella d’aquestsant que construïa Pere Blai (1604-1606)103. Un anydesprés, amb el seu cunyat Simeó Oliveres, elborgonyó treballava el retaule major de l’esglésiaparroquial de Sant Nicolau de Vilanova de Palafolls—ara Malgrat104. L’any 1609 Claudi Perret i el fusterJoan Estrada van intentar aconseguir l’encàrrec delretaule major de Castellbisbal, sense èxit105. L’últimtreball barceloní que li coneixem és de 1618 i el vaafrontar col·laborant amb l’escultor cerverí OnofreSalla: la preparació dels models per als balcons dela nova façana del Palau de la Generalitat106.

Però la comanda més important de Claudi Per-ret va ser la construcció del retaule major de la ca-tedral de Sant Joan de Perpinyà, encara conservatal presbiteri de la seu (figura 5). Fou una estructu-ra promoguda pel capítol de la catedral, pel consellmunicipal i per la iniciativa particular del canongeFrancesc Pujol —recordat per les seves armes enalguns dels relleus de la predel·la i del primer cos—que es devia començar cap al 1618 —encara que esdreçava sobre un pedestal de 1573-1577. Tanma-

90. Archivium Romanum Socie-tas Iesu (ARSI), Aragoniae 23, II,Hist. Fund. 1561-1702, II, f. 58.

91. Les dades essencials sobre lafàbrica del retaule major de Cer-vera són conegudes des que les vapublicar Agustí DURAN I SANPE-RE, Llibre de Cervera, Barcelona,1972, p. 139-140, però les va am-pliar substancialment, amb infor-macions dels llibres de Consellsde la Paeria i de l’obra de SantaMaria, J.M. LLOBET I PORTELLA,Art Cerverí del segle XVI, Lleida,1990, especialment p. 63-67, en-cara que, malauradament, senseindicar allò que abans ja haviaaportat A. Duran i Sanpere. Unaspecte clau d’aquesta empresaque havia passat desapercebut perles publicacions anteriors, el con-tracte dels treballs, va ser localit-zat (AHCB. Notarial, IX, 3, 22de febrer de 1596) i estudiat a J.BOSCH, Els Agustí Pujol…, op.cit., p. 312-315.

92. Cfr. LLOBET I PORTELLA, ArtCerverí…, op. cit., p. 27-28.

93. Cfr. LLOBET I PORTELLA, ArtCerverí…, op. cit., p. 68.

94. Cfr. DURAN I SANPERE, Llibrede…, op. cit., p. 230-231.

95. AHCC. Jeroni Porta, manualde 1609, 15 de març.

96. Cfr. J.M. MADURELL, «Retau-les Antics», Ausa, 1965, p. 291-292.

97. Cfr. J.M. LLOBET I PORTELLA,«Documents sobre retaules deCervera», Butlletí, Reial Acadè-mia Catalana de Belles Arts deSant Jordi, XII, 1998, p. 122-123.

98. El document que ens ho ex-plica, AHCC. Notarial, 80: Ra-fael Juan Montaner, Manual,1604, 24 d’abril, és, de fet, un pac-te entre els tres mestres per divi-dir-se l’encàrrec en tres partsidèntiques «[…] casu quo juratiet universitas ville Llinyole eli-gant et accipiant pro construen-do altari maiori ecclessieparrochialis dicte ville unam extraciis sive trasses per ipsos factequod tali casu omnem peccuniequantitatem que rationem predictadabitur cuilibet eorum dividanurinter ipsos equis partibus sive por-tionibus […]». S’ha de dir tambéque amb aquesta documentacióens autocorregim, ja que a J.BOSCH, Els Agustí Pujol…, op. cit.,p. 280-282, atribuïem aquestaobra a Andrea Fortunato de Pe-regrinis gràcies a (ara hauríem dedir «per culpa de») un documentde 10 d’octubre de 1601 que men-cionava l’escultor d’origen italiàcom a «habitator pro in ville deLinyola».

99. J. BOSCH i A. ROIG, «Paisatgedesprés de la tempesta: la me-mòria de l’art del segle XVII a laSeu Vella», Congrés de la Seu Ve-lla de Lleida, Actes, Lleida, 1991,p. 312-313.

100. J. BOSCH, Els Agustí Pujol…,op. cit., p. 316.


teix, el moment exacte que el borgonyó s’incorporàa la fàbrica costa de precisar, ja que no s’ha localit-zat la documentació d’aquest retaule. No obstantaixò, no hi ha cap dubte que la feina era de la sevaresponsabilitat, ja que la documentació perpinya-nesa contemporània el cita repetidament com amestre del retaule major de Sant Joan. «Magisterretabuli majoris ecclessie collegiate divi Joannis Per-pinianii», l’anomena, per exemple, l’inventari delsseus béns107. És probable que C. Perret treballésaquesta obra entre 1618 i 1621 com a cap d’un ta-ller en el qual figuraven, a banda del seu fill Josep idel seu familiar Hug Perret, els escultors AndreuLamich, Josep Peris i Jordi Lleonart. Justamentaquest va ser nomenat nou mestre del retaule majora la mort de C. Perret. L’acabament definitiu de lafàbrica del major de Sant Joan no arribaria, però,fins uns deu anys més tard, i de la mà de l’escultorOnofre Salla de Cervera, que culminaria el conjuntamb un expeditiu coronament de fusta emblan-quinada108.

Claudi Perret va morir a Perpinyà l’any 1621,poc abans del 18 de novembre que un notari aixe-cava l’inventari dels seus béns a «[…] la casa delpobill Riu situada en la parrochia de Sant Juan dela present vila de Perpinyà en la plassa de la lla-na…» que l’escultor ocupava a Perpinyà. En l’acteactuà de testimoni el pintor Honorat Rigau. Entreles modestes possessions del mestre Perret, ens cri-da l’atenció, confós entre les eines de l’ofici i elsobjectes quotidians, «un llibre de Paulo Lomas-so»109. Per una informació documental posteriorsabem que l’escultor va morir intestat i que la sevaherència va ser repartida a parts iguals entre els seusquatre fills, Josep, Victòria, Jacinta i Elisabet Anna,d’acord amb una sentència de la cort del veguer deBarcelona de 18 de maig de 1624110.

101. AHPB. Joan Soler Ferran,lligall 21è, Llibre de Transaccionsi Concòrdies de 1599-1603, 16 denovembre i J. BOSCH, Els AgustíPujol…, op. cit., p. 316-318.

102. AHPB. Francesc Vidal (me-nor), lligall 9è, manual de 1605, f.617 —també recollida gràcies a lesfitxes inèdites de J. M. Madurell.

103. AHPB. Rafael Riera, lligall 7è,manual de 1605-1606, s.f. —notíciaservida per les fitxes de J.M. Ma-durell. Sobre la capella, vegeu M.CARBONELL, L’Escola del Camp deTarragona en l’arquitectura delsegle XVI a Catalunya, Tarragona,1986, p. 206-209.

104. AHCA. Notaria de Palafo-lls, 821, Jaume Bofill, manual de1605-1607, s.f.; J. M. MADURELL,L’Art Antic al Maresme, Mataró,1970, p. 69.

105. AHPB. Joan Vicenç Cella-rés, lligall 34è, Llibre de Comuns,1608-1609, f. 231, 7 de març de1609.

106. A.M. PERELLÓ, L’arquitectu-ra civil del segle XVII a Barcelona,Barcelona, 1996, p. 221.

107. M. DURLIAT, «La decorationet le mobilier de la cathedraleSaint-Jean-Baptiste de Perpi-gnan», Études Roussillonnaises,

Figura 5.Claudi Perret, Jordi Lleonart i Onofre Salla: Retaule major de SantJoan de Perpinyà, 1618-1630. Fotografia: Arxiu Mas.

1953, p. 215-287; i ídem, Les Artsanciennes du Roussillon, Pein-ture, 1954, p. 217-220.

108. Ibídem.

109. M. DURLIAT, Les Arts an-ciens…, op. cit., p. 220.L’inventari, mai no publicat, és alsArxius Departamentals dels Piri-neus Orientals: ADPO. G-349.

110. AHCB. Veguer I, 92, sentèn-cies de 162-1624, f. 264v; quevàrem poder localitzar gràcies auna fitxa de J. M. Madurell del’AHPB.


Ara, de la trajectòria de Claudi Perret convin-dria decantar-ne alguns treballs i algunes peces enparticular. Ens referim a les peanyes dels apòstols ial cap del sant Pau del portal major de la Seu Vellade Lleida (figura 6), i a diferents sectors del retaulemarmori de Sant Joan de Perpinyà, tant a les figu-res dels sacerdots de l’Antiga Llei de la predel·la,com als grans relleus de la decapitació de sant Joani de Salomé que ofereix el cap de sant Joan aHerodes del primer cos (figures 7 i 8). Cal miraraquests elements escultòrics amb atenció —sobre-tot els rostres del sant Pau de Lleida o de l’Herodesi del Moisès de Perpinyà i la manera com l’escultorhi ha tallat els cabells i la barba—, per comparar-los amb figures i rostres del plafó de la Flagel·lació

Figura 6.Claudi Perret: Sant Pau (1611-1615). Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.Fotografia: Joan Bosch.

Figura 7.Claudi Perret: Banquet d’Herodes (detall del retaule major de SantJoan de Perpinyà, 1618-1621). Fotografia: Joan Bosch.

del rerecor barceloní (figura 9). En concret, ambel personatge de llarga barba que des del fons delplafó contempla el martiri i amb el rostre del pre-tor entronitzat (figura 10). Les semblances entreels detalls perpinyanesos i lleidatans i els barcelo-nins són prou evidents, i acrediten que totes aques-tes obres van sortir d’una mateixa mà, la de ClaudiPerret. A més, el repertori decoratiu emprat al trond’Herodes del retaule de Sant Joan —el conilletal centre d’una voluta vegetal— és calcat al que apa-reix al tron del relleu siscentista del rerecor. Lesafinitats continuen, encara, si comparem detallsornamentals dels sòcols (figura 11) i dels pedestalsde les columnes del rerecor amb les decoracionsdels frisos del retaule major de Perpinyà o amb els


Figura 9.Claudi Perret: Flagel·lació de santa Eulàlia (rerecor de la catedral de Barcelona, 1615-1619). Fotografia: Arxiu Mas.

Figura 8.Claudi Perret: Decapitació de sant Joan (detall del retaule major de Sant Joan de Perpinyà, 1618-1621). Fotografia: Joan Bosch.


de les peanyes del portal dels Apòstols de Lleida.Putti metamorfosejats en frondes vegetals, volutesvegetals que encerclen curiosos animals —conillets,esquirols, gossos i ratolins alletant la seva camada—són recursos figuratius comuns al rerecor i als treballsconservats i documentats de Claudi Perret.

Potser faríem una mica més versemblantl’atribució si recordàvem, finalment, que el bisbeLluís de Sanç havia de conèixer bé la feina de ClaudiPerret, almenys des de l’època que com a prelat dela diòcesi de Solsona va poder seguir l’episodi delretaule major de Santa Maria de Cervera. O, també,convendria mencionar que quan Claudi Perretrealitzava el retaule major de Perpinyà el bisbe de ladiòcesi d’Elna-Perpinyà era Ramon d’Ivorra, quehavia estat l’ardiaca major de la catedral de Barcelo-na, almenys entre 1615 i 1617 —dates clau per a laintervenció de Perret al rerecor—, i que va manteniruna forta relació amb el bisbe Sanç, fins al punt queen el testament que Ramon d’Ivorra va dictar el 13de febrer de 1618, Lluís de Sanç, bisbe de Barcelo-na, hi figura com a marmessor111.

Que Claudi Perret es guanyés la responsabili-tat d’acabar el rerecor de la catedral, tampoc noresulta un fet gaire sorprenent en el marc de la de-manda artística barcelonina. L’any 1615 el borgo-nyó era un escultor de bona reputació a la ciutat.S’havia vist involucrat en empreses retaulístiquesde volada, havia treballat per a clients exigents isignificats a la ciutat de Barcelona —l’orde jesuï-tic, els Requesens del Palau Reial Menor, la Gene-ralitat—, i a més, però no menys important, era unreconegut especialista en el treball sobre materialsdurs. Cap a 1618 «Glaudis Punet de la ciutat deBarcelona», devia tenir anomenada al Principat, jaque els jurats de l’església de Sant Esteve d’Olot elnomenaven adjudicador dels treballs de DomènecCasamira al retaule major112. Fins i tot l’any 1617—per tant, entremig de les feines del rerecor— i alcostat de Jaume Rubió, va formar una companyiaamb el millor i més creatiu escultor del moment,Agustí Pujol II, per optar a l’adjudicació del con-tracte del retaule major de Santa Maria del Mar deBarcelona, un dels retaules més espectaculars con-cebuts a la Catalunya de l’època113.

Claudi Perret no era, doncs, una mala opció peracabar el rerecor. Era un escultor correcte; fins itot podríem considerar-lo un bon escultor si el va-lorem pel nivell mitjà de la producció catalana con-temporània. La seva feina escultòrica al rerecor éssolvent, encara que els seus relleus són estàtics ipoc imaginatius. Fan un efecte molt rotund, ja queel borgonyó se servia de gradacions poc subtils delsgruixos del marbre. En tot cas, el seu era un estilben eficaç per a un retauler lligat a la creació derelleus de tema religiós pensats per ser contemplatsa distància. Al rerecor no va canviar els seus usos,si de cas va integrar alguna evocació al treball delsseus antecessors, però molt superficial, com va fer

Figura 10.Claudi Perret: Fagel·lació de santa Eulàlia, detall (rerecor de la catedral de Barcelona, 1615-1619).Fotografia: Arxiu Mas.


Pedro Vilar respecte de Bartolomé Ordóñez: lesrimes dels trons, l’aspecte «romà» i els motiusdecoratius de les vestimentes.

Lamentablement, com a tracista mereix uncrèdit menor. És cert que s’enfrontava amb pro-blemes de disseny molt complicats i que compor-taven, especialment, una operació tan àrdua comla de recular el rerecor. I a més li tocava dialogaramb els dissenys i les escultures de tota una «àgui-la» renaixentista. Tot i això, des d’una impressióglobal, hauríem de dir que se’n va sortir prou bé.Va aconseguir integrar en una composició de bonefecte tots els materials cinccentistes, va poder apro-fitar el sistema dòric d’Ordóñez, i es va saber in-ventar un basament poderós i acolorit, una elegantbalustrada i un ja més discutible portal. Però miratamb més atenció, el projecte del rerecor conté moltsaspectes decebedors i insatisfactoris, derivats d’unafeble consciència de les regles del classicisme ar-quitectònic i d’un mal trasllat de les indicacions deldisseny a l’escala real de la construcció. En efecte,una mirada a l’actual estructura, hi descobreix mas-

sa cicatrius recordant-nos que els treballs van pro-gressar sobre un mal amidament dels materials em-prats: desencaixos, juntures massa obertes, llistonsde marbre afegits a darrera hora per camuflar elmal acoblament de les peces, marcs dels relleusgreument retallats, etc. En descàrrec de C. Perrets’ha de reconèixer que, potser, la responsabilitatd’aquests defectes no va ser tota seva. Recordemque el muntatge no devia começar fins la tardorde 1619 —quan Perret s’ocupava també del retaulede Perpinyà—, i que va entrar en la seva fase deter-minant quan Gaspar Bruel ja no hi era114. És més,les cartes i les deliberacions de l’any 1621 —quanPerret ja era mort—expressen el descontentamentde Francesc de Sanç amb el «mestre Cosí», el relatiuabsentisme del propi nebot del bisbe, i la pressa i laconfusió que dominaven la culminació de la fàbri-ca. No ens sorprendria tampoc, en fi, que fos perculpa d’aquests avatars de darrera hora que la se-pultura del bisbe Lluís de Sanç no culminés mai el«seu» rerecor i que el sector del portal s’abordésamb tanta deixadesa.

Figura 11.Claudi Perret: detall decoratiu del sòcol del plafó de Santa Eulàlia a l’eculi (rerecor de la catedral de Barcelona, 1615-1619). Fotografia: Arxiu Mas.


Apèndix documental

Apèndix I

19 de juny de 1562Per raho de les coses devall scrites per y entre los Reverentsmossen Jaume Oliveres y mossen Antoni Brunet y deGassius canonges y obres maiors de la Seu de Barcelonade una part y mestre Pedro Vilar sculptor o Imaginayre dela ciutat de Çaragossa de la part altra es estada feta yfermada la concordia y capitulatio seguent. Primo es con-cordat entre les dites parts que lo dit mestre Pedro Vilarhaie y sie tingut fer fabricar y obrar dins sis mesos primersvinents y del dia de la ferma de la present capitulatio enavant comptadors un taulo de marbre del martiri de SanctaEulalia conforme aquells dos taulons de marbre que depresent son y estan obrats en lo capitol de dita Seu la qualobra sia conforme a la obra de dits dos taulons de la isto-ria que per dits senyors obres majors li sera mostrada ydonada. La qual obra axi com dit es fahedora en tot y pertot sia conforme a la obra dels dits dos teulons. Item esconcordat y pactat entre les dites parts que los dits senyorsobrers maiors haien prometre segons que de present pro-meten al dit mestre Pedro Vilar que en quiscun dels ditssis mesos per satisfactio dels treballs posara en dita obradonaran y pagaran realment y de fet sis lliures sens dilatioy exceptio alguna. Item es pactat y concordat entre ditesparts que passat dit temps y acabada la dita obra lo ditmestre Pedro Vilar sia tingut y obligat portar lo dit teuloobrat al capitol de la Seu de Barcelona y si la obra de dittaulo sera tal y tan bona com la obra dels sobredits dostaulons en tal cars los dits senyors obrers maiors trobantque sia axi a judici de persones habils y expertes les qualsmigensant jurament haien judicat dita obra dits senyorsobrers tractaran ab lo dit Pedro Vilar lo compliment de laobra fahedora dels taulons necessaris per compliment dedita obra y en cars que nos concordassen los dits obrersmaiors donaran y pagaran al dit mestre Pedro Vilar lo queper dites persones expertes sera judicat deures pagar al ditmestre Pedro Vilar per raho de dita obra. Item es pactat yconcordat que si per ventura a judici de les dites personesexpertes la obra fahedora per dit mestre Pedro Vilar nosera tal com demunt es dit y per conseguent no deures

rebre per dits obrers majors que en tal cars lo dit mestre PedroVilar sie tingut y obligat restituhir als dits obrers majors tot loque de ells haura rebut y encara la valor del taulo de marbre queper fer dita obra li sera donat. E per ço donara fermanses idoneasy sufficients a coneguda de dits senyors obrers […] [segueixenles habituals garanties legals i juraments que ens estalviem detranscriure].

ACB. Notarial, vol. 842. Francesc Sunyer, 14us. LiberNotularum, 1562-1563, f. 74r.

Apèndix II

30 d’agost de 1563Sobre les coses devall scrites per y entre lo Reverend Capitol dela Seu de Barcelona de una part e lo honorable mestre PedroVilar sculptor natural de Çeragossa ara resident en Barcelona dela part altra son stats fets, pactats y jurats los capitols y pactesseguents.

Primerament com en dies passats fos comensada la obra delenfront del cor de pedra marbra ab la historia del martiri de SanctaEulalia de una part sculpit y de altra part la Inventio de SanctaCreu per Barthomeu Ordonyo sculptor juxta forma de una trassaper dit Ordonyo feta la qual es estada amostrada al dit mestrePedro Vilar de la qual obra lo dit Ordonyo havie fetes y obradesdiverses pesses les quals quasi ocupen la quarta part de la ditaobra y per lo que resta a fer se capitula lo seguent. Primo lo ditmestre Pedro Vilar conve y en bona fe promet al dit ReverendCapitol que dins vuyt mesos primer vinents comptadors del diepresent sera tornat de Italia ahont va per algunes coses que a ellconvenen y comensara de posar ma en la dita obra que reste pera fer y en aquella perseverara fins que ab degut effecte sera aca-bada y promet aquella acabar juxta forma de la dita trassa y en-cara ab molt mes compliment que sta trassada. E aço prometattendre y complir dins vuyt anys comptadors del die que seratornat de Ytalia y si per persones sera judicat la obra no essertant bona com la obra del dit Ordonyo que estiga en facultat deldit Reverend capitol de rescindir o exir de la present capitulatio.Item lo dit Reverend Capitol promet al dit mestre Pedro Vilardonarly quiscun mes del die que comensara a fer la obra de apres


que sera tornat de Italia quoranta lliures barceloneses. Item encars que lo dit mestre Pedro Vilar no perseveras y continues ladita obra apres de haverla comensada y a judici de personesexpertes aparegues que la obra que hi aura feta aquell mes o mesosno valra lo que se ly hauria pagat es pactat y concordat entre lesdites parts que en tal cars lo dit Reverend Capitol no ly haiapagar les mesades venydores fins a tant haie feta obra que valegames de les mesades que li haurien pagades. Item es pactat yconcordat que lo dit Reverend Capitol ly haie de donar tantsolament pedres, casa y lloc per obrar aquelles entretant fara feynaper la Yglesia. Item feta la obra ab tot compliment y posada aque-lla donantly mestres de cases y lo que sera mester per posarla enlo loc ahont ha de star es concordat entre dites parts que sienelegits mestres elegidors un o dos per quiscuna de les parts losquels migensant jurament hagen judicar si la dita obra per lo ditmestre Vilar feta es tant bona o millor que la que sta feta per lodit Ordonyo y sta trassada en dita trassa y essent tan bona haiende judicar lo que valra y que del que los dits mestres sera judicatly haien de pagar cent ducats manco del que judicaran valra. Itemper quant lo dit mestre Pedro Vilar ha comensat a obrar un taulodel eculeo del martiry de Sancta Eulalia y axi be la Yglesia finsaci li haie donades sexanta lliures es pactat entre dites parts queen la estima fahedora de dita obra se haie de stimar lo dit taulo ylo dit mestre Pedro Vilar haie pendre en compte la demont ditaquantitat que per lo dit Reverend Capitol ly es estada pagada.Item que lo dit mestre Pedro haie pendre en compte del que serajudicat tot lo que per lo Reverend Capitol axi per mesades comaltrament ly sera stat pagat. Item si dins los dits vuyt mesos lodit mestre Pedro Vilar no sera tornat es pactat entre les ditesparts que sia en voluntat del dit Reverend Capitol de rescindir oexir de la present capitulatio si volra. Item es pactat entre ditesparts que tornat sia lo dit mestre Pedro Vilar de Italia haie donarfermanses encontinent abans de comensar la obra de tenyr y com-plir tot lo contengut en la present capitulatio axi de acabar laobra com de restituyr tot lo que per dita obra sera judicat esserlydonat de mes. Item es pactat entre les dites parts que per rao dela sua anada ly sien prestades per prestec gratios sinquanta lliuresde les quals haie fermar debitori y donar fermanses les quals sehaien de obligar a restituir dita quantitat dins un any comptadordel dia de la ferma del dit debitori ab scriptura de terç y altresclausules necessaries a coneguda del notari de la present capitu-latio. Ideo nos dicte partes.

ACB. Notarial, Francesc Sunyer, 15us. Liber Notularum, 1563-1554, f. 116v.

Apèndix III

28 de juny de 1616A Don Luis Sans bisbe de Barcelona y del Consell de Sa Magestaten la torra:

Pensam sabrà Vostra Reverencia com vuy desgrasiadamentubrint les portes del capitol es cayguda la una de les tres pedresque estan en ell, obrada del martiri de Santa Eulalia, la que estavemes serca de la porta, y al caure se ha romput un canto de dalt,encontinent han fet mirar aquella per lo mestre que fa la obra deVostra Senyoria Reverendissima y per altres persones y tots noshan dit que lo soldarla era facil y que.staria mes ferma a segurant

no si coneixeria cosa ninguna ni restaria ab ninguna fealtat queper a tots es estada molta consolatio perque temíem que lo danyofos major y aixi en continent han donat orde se adobas, y queaqueixa y les demes que estan en lo capitol ab les que dit mestrete acabades ab licentia de Vostra Senyoria Reverendissima sepossen en la escola de cant, acomodantles alli y que estiguensigures de semblant y major desastre y perque Vostra SenyoriaReverendissima sabent.ho no imagines fos major lo dany havemvolgut avisar a Vostra Senyoria Reverendissima del que ere pusno ha de fer falta ni la fara en la obra, y llevar a Vostra SenyoriaReverendissima lo pesar li porie causar lo saberlo y no saber loque es, suplicant a Vostra Senyoria Reverendissima nos manecom a cor capellans (cujam) molt Illustre y Reverendissima per-sona Nostre Senyor Guarde y prospere en Barcelona y juny 28de 1616.

Los Canonges y Capitol de la Santa Iglesia de Barcelona.

ACB. Secretaria. Correspondència. Copiador de cartes enviades,vol. 10, 1609-1618.

Apèndix IV

26 de juny de 1619«Item dicti domini Capitulorum et canonici convocati etcongregati ut predictur habito inter eos maturo colloquio ettractatu sequentem fecerunt deliberationem verbis maternis or-dinatam thenoris huismodi» que attes que per dit molt reverentsenyor Mathia Amell vicari general predit per part del MoltIllustre y Reverendíssim Senyor don Lluís de Sans bisbe y prelatde la resent Isglesia los es estat Representat que sa senyoriagustaria de que en la fabrica que mana fer del trascor de ditaIsglesia en la qual fabrica conforme la traça feta los experts so-bre de la portalada de aquella ha de estar assentada la sepulturadit senyor Bisbe vol y enten ser enterrat o depositat. E com sareverendissima senyoria desitja que en sdevenidor no se li faceobstacle acerca de ditas cosas demana perço y representa a ditCapitol que acerca delles y fes declaratio y desliberatio quelsaparegues mes convenient y dit capitol entesa dita expositio totsunanimes y concordes desliberaren conforme jau tenia deslibe-rat quant determinaren se fes conforme la trassa que es a vint ydos de desembre milsiscents y quinse que en tot se donassatisfactio a sa senyoria de tal manera que en esdevenidor nopuga ser vista questio alguna ni contradictio a sos hereus asercade enterrar y depositar dit cors en dita urna o sepultura que seha de posar de sobre del portal de dita fabrica del trascor y queen lo de la fabrica que sa senyoria la face proseguir conforme latraça derrerament feta posant en ella lar armas de sa senyoriaconforme millor li aparexera y ben vist li sera. De quibus etc.

ACB. Notarials, 698, Enric Coll, 7us Manuale, 1619, f. 115.

Apèndix V

22 d’octubre de 1619Ego Franciscus Castillo tintorerius civis Barchinone constituensme in his principalem principaliter[que] tentum et obligatumvigore iuramenti infrascripti pro honorabilem Gaspare Bruel la-


piscida civitatis Dertuse sciens in est cum quadam capitulatio-nem inter vos admodum Illustrem et Reverendissimum dominumdomino Ludovicus Sans Dei et Sancta Sedis Apoostolica GratiaBarchinonensis Episcopum ex una et dictum Gasparem Bruelprincipalem et me ac alios ut fideiussores ex altera partibus factaet firmata instrumento recepto apud Antonium Montagut quon-dam nottarium civem Barchinonem die vigesima sexta mensisoctobris anno a nativitate domini millessimo sexcentesimo deci-mo septimo, vos dictum admodum Illustrem etReverendissimum dominum Barchinonensis Episcopumpromisse dare et solvere dicto Bruel quingentum libras moneteBarchinone pro pretio facto lapide et operum per dictum Brueltradendarum et […] et faciendorum in choro sedis Barchinonemodo et forma ac pro ut in dicto instrumento [po]netur, sciensetiam per vos dictum admodum Illustrem et Reverendissimumdominum Barchonenensis Episcopum bistrahendas et solven-das in qualibet hebdomoda dicto Bruel pro dictibus operibusconstruhendis et faciendis al[iquod pecunie] quantitates queforsan excedent […] dictarum quingentarum librarum, et qu[…]quantitates predictas solvere et bistrahere […] Ideo fuit inter voset actum de huius modi obligatione et securitate, Gratis igituragens tamen hec sine preiuditio novatione et derogatione ins-trumenti dictam capitulationis ac virium et actiorum ex eo des-cendentium et vobis competentium cum nihil fiat animo novandiseu transferendi priores obligationem in posteriores sed causaeas agendi et […] et dandi formam predicta faciendi et cons-truendi, Convenio et promito vobis dicto admodum Illustri etReverendissimo domino domino Ludovico Sans Barchinonen-sis episcopo Licet absentibus et vestris quod si forsan finitis dictisoperibus per dictum Gasparem Bruel faciendis consterit dictumBruel recepise a vobis seu vos eidem bistraxisse aliquid ultra dictasquingentum librarum quod totum id quicquid et quantum fue-rit usque ad summam tamen seu quantitatem centum et quin-quaginta librarum dicte monete Barchinone et non amplius daboet solvam vobis et vostris incontinenti Barcinone sine dilationeetc. Cum salario procuratoris intus Barchinone quinque et extraquindecim solidorum dictam monetam ultra quos et. Promittoquod restituam missiones etc. Super quibus etc. Credatur etc.Et ut vobis et vestris super premissis tutius cautum sit dono vobisin fideiussoris praeterea tam principalis [quam] fideiussor pro-mittimus quod non firmabimus jus etc sub pena quinquagintasolidorum Barchinonensium et qua etc. Qua soluta etc. Nichi-lominus etc. Et pro his etc. Obligamus vobis et vestris omniasingula bona nostra et utrisque nostrum insolidum mobilia etimmobilia et iura et actiones cumque Renuntiantes quantum haecin principalis quod fideiussor beneficio novarum constitutionumetc Epistola etc. Et consuetudini Barchinone. Et in quantumfideiuber ego Franciscus Castillo […] pro dicto Gaspare Bruelet etiam ego dictus Riera renuntiamus legi quod prius etc et quodsublato etc. Et foro nostro proprio etc submittente nos et bonanostra foro Curie magnifici vicarium seu regentis vicariamBarchinone et alter[…] cum facultate variandi etc. Et promis-sione in omnes casu variando sive non restituendi missiones etc.Et Generaliter renuntiamus omni alii iuri etc. Et est sciendumetc. Fiat cum scriptura sub pena tertii in libris tertiorum Ciriedicti Magnifici viccarius seu regentis viccariam Barchinone obli-gando pro inde vobis et vestris tam principalis quam fideiussoreminsolidum mobilia et immobilia et iura et actiones quascumquecui etc. Et ut predicta etc. Jurius etc. Hac igitur etc.

Testes sunt Franciscus Pastor et Petrus Batlle scriptoresBarchinone.

AHPB. Pere Carbonell, llig. 6. Manual 20è, 1619.

Apèndix VI

28 de febrer de 1620Dicto die

Ego domnus Franciscus Sans Barcinone populatus scienset attendentes Admodum Illustrem et Reverendum Dominumdomnum Ludovico Sans episcopum Barcinone patruum meum:ob intimam devotionem quam gerit erga Beatissima EulaliamVirginem et Martirem suam eiusque ecclessie patronam ac etiamad ornatum et magis decorem dicte sua ecclessie construi seuedificari et fabricari verbo promisse Admodum Illustri Capi-tulo et dominis Canonicis dicte sue ecclessie portale chori dic-te ecclessie ad introhitum ipsius chori et retrochori ex lapidibusjaspidis et marmoreis in quibus inter alia es depositumMartirium dicte Beatissime Virginis est Martiris Eulalie pro utjam [duis?] dicta opera in cepta fuit et nunc magna pars eiusdemopere fabricata extitit. Cumque eadem devotione magno opere[cupiam?] ut predicta opera et fabrica omnino perficiatur etcompleatur. Propterea non dolo inductus vi vel metu compulsussed ex mea libera et spontanea voluntate constituens me in hisprincipaliter obligatum pro dicto Reverendissimo domino dom-no Barcinonensis Episcopo patruo meo Gratis etc. Tenore pre-sentis publici intrumenti vigoreque juramenti infrascriptoconvenio et bona fide promitto vobis dicto admodum IllustriCapitulo et dominis canonicis prefacte ecclessie Barcinone licetabsentibus etc. Illustris et Admodum Reverendis dominis Fran-cisco Terre decano et Petro Pla sacriste majori et Mathe Amellomnibus canonicos eiusdem ecclessie presentibus nottariumque publico infrascripto tanquam publice et authentica perso-ne pro dicto Illustri capitulo et dominis canonicis absentibusacceptandi et stipulandi quod Ego meis propiis sumptibus etexpensis depecunisque meis dabo operam cum effectu omniexceptione et dilatione post positis quod prefacta opera omni-no continuabitur perficietur et complebitur usque adomnimodam dicte opere et fabrice pro ut et quem admodumdescripta extitit In quodam papiro modelli sive trassa ipsiusopere sive fabrica et hoc promitto attendere et complere sineetc. Dilatione etc. Cum restitutione omnium et singularum mis-sionum sumptum et expensarum super quibus etc. Credaturetc. Et pro hiis complendis etc. Obligo omnia et singula bonamea foro etc. Vel alterius cuiscumque curie tam ecclessiatichequam secularis etc. Cum facultate vel potestate variandi etc.Me non privilegio militari etc. Et in quantum videor fideiubereetc. Legi sive juri dicenti quod prius conveniatur principalisquam fideiussor etc. Omni alii juri etc. Ut predicta etc. Juroetc. Hec Igitur etc. Actum etc.

Testes Admodum Reverendus dominus doctor fraterHieronymus Steve prior monasterii Sancti Cucuphatis Vallensisordinis Sancti Benedicti Barcinonensis diocesis, Magnificus Ber-nardus Sala Utrisque Juri Doctor civis Barcinone et venerabilemSalvator Fayol presbiter in dicta ecclessia Barcinone benefficiatus.

ACB. Notarial, Enric Coll, Manuale 8um, 1620, f. 21r-23v.


Apèndix VII

6 de febrer de 1621A Don Francisco Sans en sa Torre.

Vent que la obra desta Santa Iglesia enpresa per lo Senyor Bisbede Feliç memoria y que esta a carrech de Vostra Merçè, esta yaanys patent als hulls y indicis de tantes persones quens acusen losofriment y encarreguen sos defectes y imperfectio, y que lo cleroen lo Chor y la decentia en los officis divinals ne han patit y pateixensens que en cosa de tanta importantia Vostra Merçè haye pres re-solutio y donat remey essent.ne estat advertit dell, nos ha paregutnecessari, deixant a mestre Cosí al qual no teniu obligat, fer aquestoffici de suplicar a Vostra Merçè provehesca ab tota brevetat acosa de tanta importantia, ab lo compliment y perfectio que obratant assenyada, enpresa per tant qualificat prelat requereix. Si.nsassegure ab carta donada a nostre Sindich que dara esta lo breu ybon effecte. Per a que no hajam de acodir a altres medis dels qualsnos sera forçat valer tras esta ultima satisfactio. Assegurant queencara que ab pesar nostre han de ser a carrech y gastos de VostraMerçè los danys que en resultaran. Guarde Nostre Senyor a VostraMerçè com desijam. Barcelona y febrer 6 de 1621.

Los Canonges y Capitol de la Santa Iglesia de Barcelona.

ACB. Capítol. Secretaria. Copiador de cartes enviades, 1618-1678.

Apèndix VIII

9 de febrer de 1621Ningu com jo desije veurer acabada la obra del trascor per ser enhonra de Santa Eularia gloriosa ques lo prinsipal fi, com per serobra comensada per lo senyor bisbe mon oncle que Deu tingue,pero la desgrasia es estada asertar ab los mestres que fan ditaobra y si es per no ser pagats lo senyor Degà y senyor canongeAmell que an vist lo Acte entre mestre Cosy y monsenyor queDeu tingue y que te rebut dit Cosy dels quals tingue Vostra sen-yoria podra informarse. Yo ha que estich mal sis mesos que esestat causa que no he pogut acudir al cuydado de la obra, heenviat a Genova per los balustres per lo que.n digue lo senyorDegà que Vostra Merçè estimave mes aguardar la balustrada unany com fos de marbre que ma intensio era ferla de la pedra quefan lo Altar de Perpiña y sy Vostra Senyoria se acontenta deaquexa sera mes prest feta, y si no aurem de aguardar lo de Ge-nova, lo mes essensial ya esta fet que lo dels balustres es adorno,yo sere prest aquí sy plau a Deu y parlare llargament als senyorsComisaris aderintme en tot al gust y voluntat de Vostra Senyoriaa qui Nostre Senyor guarde y prospere com jo desitjo, de SantIscle y febrer als 9 1621 don Francisco Sans.

ACB. Capítol. Secretaria. Cartes rebudes, 1619-1621.