pau púding cuiner - edebe · cor d’or. un cor de la mida d’una ungla que duia gravat lea....

Pau Púding cuiner

TRIPA pau pudin.indd 1TRIPA pau pudin.indd 1 24/7/12 11:24:2424/7/12 11:24:24

Christine Nöstlinger

Pau Púding cuiner

Receptes d’Elfriede Jirsa

edebé


Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transforma-ció d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográfi cos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

Títol original: Pudding-Pauli rührt umRecipes by Elfriede JirsaCopyright © 2009 by Verlag Carl Ueberreuter, Wien © Ed. Cat.: Edebé, 2012Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com Directora de Publicacions: Reina DuarteEditora de Literatura Infantil: Elena ValenciaDisseny gràfi c de coberta: César Farrés© Traducció: Anna Gasol© Il·lustracions: Pere Puig

Primera edició: setembre 2012

ISBN 978-84-683-0444-1Dipòsit Legal: B. 11547-2012 Imprès a EspanyaPrinted in Spain


Índex

Capítol u ............................................7Capítol dos .......................................27Capítol tres .......................................47Capítol quatre ...................................67Capítol cinc ......................................85Capítol sis .......................................105Capítol set .......................................127Capítol vuit ......................................149Capítol nou .....................................165Capítol deu ......................................181Capítol onze ...................................197Capítol dotze ...................................213Les receptes de cuina de Pau Púding .237


(Receptes a les pàg. 239 - 243)

Capítol u

(En el qual una bona professora confi a en la bondat humana i malauradament només hi ha formatge cremós per a l’entrepà de l’esmorzar)

Pau Pistulka, d’onze anys i tres mesos, conegut pels seus amics amb el nom de

Pau Púding o simplement Púding, s’arraulia ensopit a la seva taula de la classe de 5è A i provava en va d’evitar un sorollós badall.

—Tal vegada, benvolgut senyor Pistulka, es va quedar veient la televisió una altra ve-gada fi ns a mitjanit? —va preguntar la pro-fessora Sac de Verdura, que curiosament era la tercera persona que el renyava.


8

—No —va respondre en Pau i es va fre-gar un parell de lleganyes—. És que em falta oxigen perquè no hi ha aire fresc.

En Pau mantenia sempre la mateixa discus-sió sobre la fi nestra amb la professora Sac de Verdura, que, en acabar el descans, caminava per la classe i ordenava que tanquessin to-tes les fi nestres, amb les excuses que entrava molta fressa del carrer, que el corrent d’aire li produïa torticoli i que hi havia el perill que algun alumne distret caigués per la fi nestra.

La professora Sac de Verdura era a punt d’enfi lar un dels seus discursos sobre la pre-sumpció de manca d’oxigen quan va sonar amb estridència el timbre del descans. De tota manera, la Sac de Verdura tenia un cos-tum lloable: acabava la classe al primer toc de timbre.

En Pau es volia aixecar a obrir les fi nes-tres, però la Rosi, la seva companya de taula, el va retenir i li va xiuxiuejar:

—Púding, deixa estar les maleïdes fi nes-


9

tres. L’estómac em grinyola com un gos bus-ca-raons!

En Pau va fer un sospir, va agafar la mot-xilla del calaix de la taula i, d’una capsa de plàstic grossa com una guia de telèfons, en va treure dues estovalles individuals de roba netes, dos tovallons i dos paquets embolicats amb paper d’alumini.

La Rosi va treure la crosta d’una llesca de pa de motlle, la va untar amb formatge cremós i la va guarnir amb rodanxes de to-màquet, minipanolles de blat de moro i co-gombrets que també eren dins l’embolcall, i s’ho va mirar una mica decebuda.

—Si menges embotit cada dia, tindràs coles-terol, i el colesterol és un horrible assot de la humanitat —en Pau li va allargar unes estovalles individuals i un tovalló—. La veritat és que no tens res a dir sobre aquest superespecial de for-matge. Jo mateix he pastat el pa a primera hora manualment, amb mantega i amb tots els detalls i, a més, hi he afegit un rajolí de tabasco!


10

La Rosi va fer una mossegada al seu pa amb formatge cremós i va murmurar mentre mastegava amb entusiasme:

—Fa bona pinta!Feia un any que en Pau i la Rosi havien

arribat a un acord: de dilluns a divendres en Pau s’encarregaria de l’entrepà de l’esmor-zar de l’escola o d’alguna delicadesa per al berenar i d’un dinar calent; en canvi, la Rosi li solucionaria tots els exercicis de matemàti-ques. I ho faria imitant a la perfecció els núme-ros i la lletra d’en Pau. Un acord que tenia un lema: cadascú faria la seva part de la millor manera que podria. I tant la Rosi, amb els exercicis falsos, com en Pau, amb els àpats, es posaven més o menys d’acord.

Amb anterioritat, en Pau havia cuinat de tant en tant per divertir-se, i generalment feia púdings de vainilla que… es desfeien del tot! D’això li venia el seu sobrenom. Però, en el seu desè aniversari, havia demanat un sol desig a la seva mare, i era: «Vull una clau de


12

casa, tal com té la meva amiga Rosi. Perquè ja sóc prou gran, puc tenir cura de mi i no vull anar més a l’horari d’acollida!»

La mare d’en Pau primerament hi va es-tar en contra. Li va dir que no es quedaria tranquil·la al despatx si en Pau estava «des-atès» tota la tarda. Encara era petit! Quan fes catorze anys, ja li donaria el permís!

Però en Pau li havia fet xantatge. Bé, no exactament, perquè parlava seriosament i era del tot cert que detestava l’horari d’acollida.

—Si no em dónes permís per tornar sol de l’escola —li havia dit—, llavors em traslladaré amb el papa i la seva nova esposa i només et vindré a veure els caps de setmana!

Per això, fi nalment, la seva mare havia cedit. Aleshores, deixava un copiós dinar a en Pau a base dels menús preparats que omplien el congelador. La cuina no era la seva especialitat. Era una cuinera pèssima que malmetia tot el que pastava, fregia o bullia. Per la qual cosa havia decidit que no


13

cuinaria més. Afi rmava que era inepta per a la cuina. Se sentia frustrada si feia alguna cosa i no li sortia bé.

No obstant això, el paladar fi d’en Pau era contrari a endrapar el menjar congelat del migdia, i això el va decidir a cuinar pel seu compte. No era allò que se’n diu cuiner per hobby. Considerava que no era un hobby, sinó un autèntic instint de conservació.

—I què faràs avui a migdia? —la Rosi es va empassar l’últim bocí de pa amb formatge i es va eixugar els dits enganxosos amb el tovalló.

—Podem comprar peix i amanida quan anem cap a casa, et sembla bé? —va suggerir en Pau tot menjant.

Abans que la Rosi pogués manifestar la seva conformitat, la Lea va cridar des del seu lloc, la taula del davant d’en Pau i la Rosi:

—El meu cor no hi és! El meu cor no hi és! Algú ha pispat el meu cor d’or.

La Rosi va obrir els ulls i va xiuxiuejar:


14

—Cada dia ha de fer comèdia?Al voltant de la Lea es van aplegar un

parell de nens. La Lea va assenyalar la seva taula amb mans tremoloses i va sanglotar:

—Aquí… Era tot just aquí…, i ara no hi és… Simplement no hi és! Quina mala ju-gada!

—I un be amb potes rosses! —va murmu-rar en Pau cabotejant—. Per què crida aquest cop aquesta pesada?

Havia arribat a classe en tocar les vuit i no havia sentit com la Lea presumia del seu cor d’or. Un cor de la mida d’una ungla que duia gravat Lea. Havia explicat que una tieta l’hi havia regalat pel seu onzè aniversari. I la cadeneta d’or, de la qual penjaria el cor, era un regal d’un oncle, però l’oncle arribaria de visita el cap de setmana.

La Rosi ho va explicar a en Pau mentre ell col·locava les estovalles individuals a la capsa de plàstic.

—Doncs no ha entrat d’amagatotis cap


15

garsa histèrica! —va dir en Pau tot masegant el tros de paper d’alumini fi ns a fer-ne una bola.

La Rosi va moure el cap afi rmativament, i la Lea va tornar a gemegar i va jurar per tots els sants que el seu bonic i valuós cor d’or havia estat fi ns feia un minut a la seva taula al costat de la ploma estilogràfi ca. I la seva companya de taula, la Maria, n’era testimoni i ho podia jurar!

Els nens que s’havien reunit al voltant de la taula de la Lea donaven consells:

—Mira dins la cartera!—Potser ha rodolat cap al fons del ca-

laix!Un parell de nens es van ajupir i van bus-

car-lo per terra. Però la Lea va sacsejar el cap amb tossuderia i va sanglotar que no era estúpida i que estava segura que no era ni a la cartera ni al fons del calaix, perquè sabia exactament que el valuós i bonic cor d’or era al bell mig de la taula al costat de la


16

ploma estilogràfi ca! I, en resum, va explicar que havia anat a la paperera i havia fet punta al seu llapis de color vermell i després —per resumir encara més— havia anat a la taula de l’Eva i li havia tornat els dos euros que li devia i, quan va ser un altre cop a la seva taula, el cor ja no hi era!

En Pau va llençar la bola de paper d’alu-mini i la dels tovallons directament a la pa-perera. La bola de paper d’alumini va aterrar a la paperera; la dels tovallons, a fora. Satis-fet pel punt encertat, va recular, va encreuar els braços damunt el pit i, tot cabotejant, va contemplar amb indulgència l’esvalotament dels nens reunits al voltant de la taula de la plorosa Lea.

Aleshores el timbre va donar fi a la pausa de les deu. El Pigot, anomenat «Pigot multi-color» pels de la classe de 5è A perquè vestia sempre una divertida roba acolorida, va en-trar a classe amb dos grans taulers triangulars


17

de fusta sota el braç, i la reunió infantil es va anar desfent de mica en mica. La Lea va prendre aire i, sense deixar de sanglotar, va exposar al Pigot la preocupació sobre el cor amb tota mena de detalls.

—En primer lloc —va dir el Pigot—, les joies valuoses no s’han de portar a l’escola, una cosa repetida centenars de vegades als alumnes. Ara —va afegir—, escorcolla totes les teves coses a consciència! Penso que en un cent per cent desconeixem què hem ex-traviat i hem de parar molta atenció a l’hora de comprovar-ho!

La Lea va cabotejar tossuda i va voler acla-rir on havia deixat el cor, però el Pigot no ho va permetre, sinó que va exigir brusca-ment:

—Prou! No volem perdre l’hora sencera, volem treballar! Dilluns vinent toca avaluació i per a alguns de vosaltres és la darrera opor-tunitat de superar la prova!

La Lea va col·locar a desgrat la cartera


18

damunt la taula, la va aixecar ben amunt, la va bolcar i en va abocar el contingut a la taula. En van sortir disparats llapis i llibres, gomes d’esborrar i regles, quaderns i un mo-neder, un petit elefant de peluix i un parell de monedes d’un cèntim, un bloc de notes i mig panet fet malbé, però no hi havia cap cor d’or!

—I ara torna a regirar el calaix de la taula! —va demanar el Pigot.

La Lea es va ajupir, va estirar els braços cap a dins, va palpar l’interior i va moure el cap fent que no.

El Pigot semblava preocupat.—Llavors… —va sospirar—, llavors…, és

millor que vagis a Direcció i denunciïs aquest desagradable incident.

—Ara mateix? La Lea es va asseure a la cadira i va tornar

a entaforar les coses a la cartera. Fins i tot el mig panet fet malbé. Després va encabir la cartera al calaix, va serrar la boca unes quan-


19

tes vegades per empassar-se les llàgrimes i va sortir de la classe mocant-se, amb el mocador enganxat al nas, vermell de plorar.

—Es comporta com si haguessin assas-sinat tota la seva família —va dir burleta la Rosi en veu baixa—. Era un cor ben lleig.

En Pau va treure el quadern de Geometria de la motxilla, el va obrir i amb el bolígraf va dibuixar un gran nombre de signes d’interro-gació en el full de paper. Petits i grans, prims i panxarruts. I mentre el Pigot desenvolupa-va a la pissarra el desplaçament d’una línia paral·lela amb l’ajuda de dos triangles, la Rosi va engrapar el full d’en Pau i va escriure amb una cal·ligrafi a clara sota els interrogants: «Púding, demostra la teva capacitat!».

Val a dir que l’entreteniment de Pau Pistul-ka eren els casos criminals no resolts. Guar-dava a casa una enorme carpeta amb articles de premsa, que repassava una vegada i una altra, i sobre els quals refl exionava de tant en tant, per esbrinar qui en podia ser el culpa-


20

ble. Estava convençut que més endavant es convertiria en comissari de policia.

En Pau va recuperar el full i amb la seva lle-tra gegantina va escriure sobre els signes d’in-terrogació, perquè no li calia ser espe cialment delicat: «Com es pot demostrar?».

Al cap d’un quart d’hora d’esgarrifances durant el qual el Pigot va mostrar a la pissar-ra el desplaçament de les paral·leles amb un guix que grinyolava, la Lea va tornar a entrar. I al darrere seu la Petita Col. La Petita Col és en realitat la professora Kohl i és la substituta de la senyora Hofrat Meier, la directora de l’escola. Duu, dia sí dia també, unes sabates amb superplataforma i un extravagant tupè que la fa una mica més alta que els nens més grans de la classe. Cal dir que, tret d’això, és una persona molt amable.

La Lea es va dirigir a la seva taula. Ja no sanglotava, i tampoc no semblava tenir ga-nes d’organitzar cap altre enrenou.


21

La Petita Col va saludar el seu col·lega, va anar amunt i avall de la primera fi lera de taules i va encetar un discurs. Va dir que era molt, però que molt desagradable, fi ns i tot lleig, el fet de rapinyar una cosa d’una com-panya d’escola. Però, va afegir, estava segura que el responsable del furt ja se’n penedia i tindria prou coratge per restituir aquella joia a la Lea. No calia avergonyir-se d’un pecat del qual un es penedia!

L’ensucrat i comprensiu discurs de la Pe-tita Col malauradament no va tenir cap èxit perquè en Nenad va demanar la paraula i va proposar a tots dos professors «una inspecció de les carteres i un escorcoll corporal», la qual cosa va entusiasmar la major part dels alumnes:

—Sí, sí, fem-ho! —van cridar.Aleshores la Petita Col es va mostrar enèr-

gica. Creia que allò sobrepassava de bon tros les competències del professorat i, a més, els professors de Primària no eren els agents de


22

seguretat d’uns grans magatzems, gràcies a Déu!

El Pigot li va donar la raó i va afegir que tant de bo el lladre se’n penedís, però tan-mateix volia donar-li un bon consell, i va pro-posar que enviés el cor per correu dins d’un sobre, a l’escola o a l’adreça de la Lea. Va garantir, a més, que les empremtes del sobre no serien analitzades!

—Volem continuar confi ant en la bondat de les persones! —va afegir la Petita Col.

—Amén i santes pasqües —va xiuxiuejar en Pau aprofi tant el soroll del timbre, que avui avisava abans de temps del fi nal de les classes, perquè els professors de les dues úl-times hores estaven malalts.

La Petita Col i el Pigot van sortir a corre-cuita de la classe i, un cop van ser a l’altra banda de la porta, en Nenad va exclamar:

—Ho podem fer nosaltres mateixos, per això no ens calen els professors!

En Pau va desar el quadern de Geometria


23

a la motxilla, es va aixecar i es va adreçar a en Nenad:

—No comptis amb mi, perquè és una idea desgavellada.

—Per què és una idea desgavellada? —en Nenad, gairebé un cap més alt que en Pau i el doble d’ample, es va posar davant seu.

El va mirar amb desconfi ança. Semblava com si hagués enxampat el lladre del cor.

—Si de cas, podríem regirar les carteres —li va explicar en Pau—, però ni parlar de fer un escorcoll corporal. Ens hauríem de despullar tots de pèl a pèl? Perquè un cor petit s’amaga dins els calçotets més petits!

A classe van començar unes apassiona-des discussions. Alguns estaven disposats a treure’s tota la roba, d’altres no trobaven que calgués desvestir-se completament.

—Les nenes entre elles i els nois entre ells. És més assenyat que ho fem per separat —va suggerir l’Eva—. Podem fer torns al vestidor.


24

—No servirà de res! —va dir en Pau—. Fins i tot una criatura nua pot amagar sen-se esforç un objecte tan petit. Que no heu llegit que els trafi cants s’amaguen la droga al cos? Quantitats molt més grans que un petit cor!

—Creus que el lladre s’ha empassat el cor d’or de la Lea? —va preguntar la Verena—. Així no hi haurà manera de trobar-lo amb un escorcoll corporal. I llavors…, llavors…, llavors…

La Verena va emmudir. Senzillament no podia dir en veu alta com recuperaria el lla-dre el cor robat.

—Això mateix! —va exclamar en Mo-ritz—. El gos de la meva àvia es va empas-sar mig collaret de perles, perquè és ximple i no entén què pot menjar i què no, i des-prés la meva àvia va haver de mirar-se la seva tifa amb una clau tota una setmana. I tret de dues perles, les altres les va trobar en bones condicions.


25

—O el que surti que quedi retingut com a dipòsit! —va dir en Pau.

—Això és més fàcil. Per això la policia sempre duu guants de goma per als escor-colls corporals.

—Jo només ho he vist fer a l’estació —va murmurar la Maria, que en realitat no era una llumenera per a les endevinalles—. Què és el que ha de quedar retingut com a dipòsit?

—No t’has posat mai un supositori? —va preguntar en Sebas, rient per sota el nas.

Finalment, la Maria va entendre el tema de la conversa, es va posar vermella com un pebrot i va exclamar:

—Sou uns porcs desagradables! Us hauria de fer vergonya!

—Aquí no hi ha cap porc, i ningú no s’ha d’avergonyir de mostrar com són les coses de la vida —li va etzibar en Pau, que va en-grapar la motxilla, es va girar d’esquena, va fer un gest amb el cap a en Nenad i els al-


26

tres, i es va dirigir a la porta de la classe per anar-se’n.

La Rosi va sortir esbufegant al darrere seu.


pau púding cuiner - edebe · cor d’or. un cor de la mida d’una ungla que duia gravat lea....

Documents