Dossier de treballServei Educatiu

París i els surrealistes

Exposició

3

Índex

Montalegre, 5 08001 BarcelonaTel. 93 306 41 00 www.cccb.orgInformació del Servei Educatiu:Tel. 93 306 41 35

París i els surrealistes Text introductori a l'exposició. Victòria Combalia

Cronologia del moviment surrealista

Textos i imatges de l'exposicióParís i els surrealistes

Propostes del Servei Educatiu

Quadern de treballBibliografia

4

6

7

de dimarts a divendres de 10 a 13 h. seducatiu@cccb.org

Imatge de la portada: Mimi Parent, Masculí-Femení, 1959, Assemblage

París i els surrealistes

ComissàriaVictòria Combalia Dexeus

ProduccióCentre de Cultura Contemporània de Barcelona i Museo de Bellas Artes de Bilbao

OrganitzacióServei d’Exposicions del CCCB

Presentació a BarcelonaCCCBInauguració17 de febrer de 2005DatesDel 18 de febrer al 22 de maig de 2005EspaiSala 2 CCCB

Presentació a BilbaoMuseo de Bellas ArtesInauguració20 de juny de 2005DatesDel 21 de juny al 18 de setembre de 2005

1732

4 5

Filosofia de vida, manera de ser, de veure i de pensar, el surrealisme va molt més enllà d’una escola pictòrica o literària: aspira a l’alliberament total de l’individu, un objectiu tan vàlid després del desastre de la Primera Guerra Mundial com davant les noves i sangonoses guerres del segle xxi. El seu sentiment de rebel·lió és, segons André Breton, una llum il·luminadora: “I aquesta llum només coneix tres camins: la poesia, la llibertat i l’amor.”

Aquesta exposició vol explicar el surrealisme des del mateix surrealisme, tot recordant-ne l’esperit moralment transgressor, la condició política revolucionària i la modernitat en terrenys com la fotografia, el dibuix i la poesia automàtics, l’objecte poètic nascut de la troballa fortuïta de dues realitats diferents, la creació col·lectiva o l’abstracció.

El surrealisme, sorgit del romanticisme, “va descobrir” a partir de Freud les possibilitats alliberadores i creatives del somni, va trobar allò que hi ha de meravellós en allò que és quotidià, va exaltar l’amor, expressió de desig i alhora de coneixement, va reivindicar l’atzar, la histèria, els mèdiums, Fourier, el marquès de Sade, la poesia de Lautréamont i Rimbaud, l’art naïf i el popular, l’art d’Alaska, el dels indis hopis i el d’Oceania; Fantômas, Charlie Chaplin i Buster Keaton; va organitzar exposicions amb olor de cafè, sacs de carbó al sostre i arena i aigua al terra. Va mantenir allò que era equívoc, va estimar allò que era paradoxal, i va dur a terme enquestes sobre el suïcidi, els encontres cabdals, el compromís polític i la sexualitat.

París i els surrealistesVictòria Combalia Dexeus

Va criticar feroçment (i també amb humor) els rectors d’universitat, les autoritats religioses, polítiques i psiquiàtriques, la família burgesa i la família en general, llevat de la que un mateix tria; contra els nacionalismes, va ser internacionalista; va lluitar contra tota mena de totalitarismes i contra el colonialisme; en definitiva, va ser una immensa veu dissident i les seves obres plàstiques, fílmiques, fotogràfiques, literàries i polítiques van contribuir a canviar radicalment la nostra sensibilitat.

Molts dels seus pressupòsits han estat completament assimilats per la societat contemporània i algunes de les seves conductes, com ara les sistemàtiques exclusions del grup o el gust exagerat per la invectiva, poden ser a hores d’ara qüestionades. Creiem, tanmateix, que tot i que el món ha canviat en gran manera, la re-visió dels seus desigs i èxits encara pot ser avui dia, potser més que mai, oportuna i fructífera.

A dalt: Salvador Dalí, La mà-Els remordiments de consciència, 1930, Oli sobre tela

París i els surrealistesText introductori a l'exposició

6 7

París i els surrealistesTextos i imatges de l'exposició

Joan Miró, Fris per a l’Exposició Internacional del Surrealisme (superstició-serp), 1947, Oli sobre tela

1919 Publicació de Les Champs magnétiques d’André Breton i Philippe Soupault.

1921 Collages de Max Ernst a la galeria Sans Pareil de París.

1923 Ruptura amb el moviment Dada.

1924 Breton publica el Primer Manifest del Surrealisme. Aparició del primer número de La Révolution surréaliste. Primeres obres de Masson i Miró sobre el principi de l’automatisme.

1925 Primera exposició surrealista a la galeria Pierre de París.

1926 Invenció del cadàver exquisit.

1927 Aragon, Breton i Éluard s’adhereixen al Partit Comunista.

Cronologia del moviment surrealista

1929 Segon Manifest del Surrealisme.

1930 Aparició del primer número de la revista Le surréalisme au service de la révolution.

1941 Breton, Ernst i Masson arriben als Estats Units.

1947 Exposició Internacional del Surrealisme, a la galeria Maeght.

1959 Exposició Internacional del Surrealisme, a la galeria Cordier de París (Éros).

1965 Exposició “L’Écart absolu” a la galeria L’Oeil.

1966 Mort d’Arp, Brauner, Breton i Giacometti.

8 9

Man Ray, Grup dels surrealistes a la Central Surrealista,Rue de Grenelle, París, 1925, Gelatinobromur, còpia Pierre Gassmann, 1983

Salvador Dalí, Cara amb formigues, 1936, Aiguada sobre paper

El somni«Una epidèmia de somnis es va abatre sobre els surrealistes. [...] Només viuen per a aquests instants d’oblit en què, amb els llums apagats, parlen sense consciència com ofegats a l’aire lliure.»

Louis Aragon, Une vague de rêves, 1924

L'automatisme. L'atzar objectiu

«El surrealisme és a l’abast de tots els inconscients.»

Full volant surrealista, 1924

Joan Miró, Pintura (retrat I ombra), 1926, Oli sobre tela

Vida de grup. Protagonistes

«La poesia, l`ha de fer tothom, no pas un de sol.»

Lautréamont

Giorgio de Chirico, Les muses inquietants, 1925, oli sobre tela

Els precedents«Chirico ha dut a terme el prodigi de pintar paisatges nous. En coneixem tots els elements, la disposició; aquestes places són exteriorment semblants a places existents i tanmateix mai no les havíem vistes.»

Paul Éluard, Premières vues anciennes, a Minotaure, núm. 10, hivern 1937

4 3 2 1

10 11

Man Ray, L̀ ull de Lee Miller, 11 d`octubre 1932, Gelatinobromur, copia moderna, 2002

La mirada i la màscara«L’ull existeix en estat salvatge.»

André Breton, Le surréalisme et la peinture, 1928

Pierre Roy, El gabinet del naturalista, 1928, Oli sobre tela

El meravellós. L'ocult. El mitològic. La bogeria

«La lucidesa és la gran enemiga de la revelació.»

André Breton, Le merveilleux contre le mystère, 1936

Roger Parry, La bola, 1930, Gelatinobromur, còpia d’època

Inquietant estranyesa

«La bellesa serà CONVULSIVA o no serà.»

André Breton, Nadja, 1928

5

6 7

El sublim terrorífic

André Masson, Matança al sol, 1933, Tinta sobre paper

8

12 13

Eros surrealista«Tot ens fa pensar que el sexe de la dona pugui, també ell, determinar-ne tota la imatge, que la vagina estigui entre el seu polze i el seu índex, entre les seves mans, entre els seus peus junts, entre els plecs del seu braç, de la seva aixella, que sigui la seva orella, el seu somrís, la seva llàgrima a l’ull tancat.»

Hans Bellmer, Anatomie de l’image, 1957

Art i compromís polític

«En el camp dels fets, per part nostra no hi ha pas equívoc possible: no hi ha ningú de nosaltres que no desitgi el traspàs del poder de les mans de la burgesia a les del proletariat. Mentrestant, no deixa de ser necessari, per a nosaltres, que prossegueixin les experiències de la vida interior, no cal dir que sense cap control exterior, ni tan sols marxista.» André Breton, Légitime défense, 1926

«Em cago en la república, la democràcia, el socialisme, el comunisme, el marxisme, l’idealisme, el materialisme, dialèctic o no, […] em cago en el Front Popular […] en la Internacional, […] però també em cago en la idea de pàtria, em cago en França i en tots els francesos.» Antonin Artaud

Georges Hugnet, Els encants de les estacions, 1937Decalcomania amb guaix completada amb elements fotogràfics

Joan Miró, Ajudeu Espanya, 1937, Pochoir

La maga i la musa«El descubrimiento del museo Gustave Moreau, cuando tenía dieciséis años, condicionó para siempre mi modo de amar. Allá fue donde tuve la revelación de la belleza, del amor, a través de algunos rostros, de algunas posturas de mujer. (…) Esa mujer que, casi sin cambiar de aspecto, es Salomé, Helena, Dalila, la Quimera o Semele, se impone como su encarnación indistinta.»

André Breton, Le Surréalisme et la peinture, 1961

Jaques André Boiffard, Dit gros del peu, 1929, Gelatinobromur, còpia d`època

L'informe

Dora Maar, Els anys us aguaiten, 1936, Gelatinobromur, copia d é̀poca

9 10 11

12

14 15

La mirada surrealista. Una altra forma d'exposar

Canviar la vida. Contra els tabús

«Abandoneu-ho tot. Abandoneu Dadà. Abandoneu la dona. Abandoneu l’amant. Abandoneu esperances i temors. Deixeu els fills en un racó de bosc. Abandoneu el botí per l’ombra. Abandoneu si cal una vida fàcil que heu heretat per a un futur prometedor. Sortiu a les carreteres.»

André Breton, Les pas perdus, 1924

Clovis Trouille, La monja de vermell, 1945, Oli sobre tela André Breton/ Nicolas Calas/ Benjamin Péret/ Remedios Varo,

Dibuix comunicats, c.1937-39, Tinta sobre paper

Cadàvers exquisits i noves tècniques

Dibuix comunicat: “El joc, acció lliure per excel·lència, va servir de camp d’experimentació per als poetes i pintors surrealistes. El joc del dibuix comunicat consistia a mostrar durant tres segons un dibuix a una persona, que l’havia de reproduir de memòria. El nou s’ensenyava a una tercera persona i així successivament.”

Max Ernst, Flors-espines, 1928, Oli sobre tela

París

André Kertész, Tour Eiffel, 1929, Gelatinobromur, cópia moderna, 1977

Man Ray, Exposició Pierre Cole, 1933, Gelatinobromur, cópia moderna

17

15

La natura surrealista13

14

16

16 17

Quadern de treball

Propostes del Servei Educatiu.

Materials complementaris

París i els surrealistes

L'objecte enigmatic

Maurice Henry, Homenatge a Paganini, 1968Técnica mixta dins una caixa de fusta

Poesia i metamorfosi

«Els meus cabells s’inclinen sobre el riu i els meus llavis són llargs peixos verinosos.»

André Breton i Philippe Soupault, Vous m’oublierez, 1920

René Magritte, L̀ us de la paraula. Personatge biomórfic de paraules, 1927-29, Oli sobre tela

18 19

18 19

Extracte del Manifest Surrealista d’André Breton (1924).

… Durant la infantesa, l’absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l’home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora; l’home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot és a l’abast, les pitjors circumstàncies materials semblen excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, sempre anirem endavant, mai ens adormirem.De tota manera, però, per aquest camí no s’arriba gaire lluny; i no es tracta simplement d’una qüestió de distància. Les amenaces s’acumulen, es renuncia a una part del terreny la qual s’havia de conquerir. Aquella imaginació que no reconeixia cap límit, ja no es pot exercir si no és dins dels límits fixats per les lleis d’un utilitarisme convencional; la imaginació no pot acomplir durant molt de temps aquesta funció subordinada, i quan arriba a l’edat de vint anys prefereix, per norma general, abandonar l’home al seu destí de tenebres [...]

Estimada imaginació, allò que més estimo de tu és que mai no perdones.Només la paraula llibertat té el poder d’exaltar-me. Em sembla just i bo mantenir de manera indefinida aquest vell fanatisme humà. Sense dubte, es recolza en la meva única aspiració legítima. Malgrat tantes i tantes desgràcies com hem heretat, cal reconèixer que se‘ns ha llegat una llibertat espiritual summa. A nosaltres ens correspon utilitzar-la de manera sàvia. Reduir la imaginació a l’esclavitud, quan malgrat tot quedarà esclavitzada en virtut d’allò que amb un criteri groller s’anomena felicitat, és arrabassar del dret a la suprema justícia, a tot allò que hom troba en el fons d’ell mateix. Només la imaginació em permet de saber allò que pot arribar a ser, i això és suficient per suavitzar una mica la seva terrible condemna; i això és suficient perquè m’hi aboqui, sense por a l’engany (com si poguéssim enganyar-nos encara més). ¿En quin moment comença a ser perniciosa la imaginació i en quin moment deixa d’existir la seguretat de l’esperit? ¿Per a l’esperit, la possibilitat d’errar és només una contingència del bé?

Resta la follia, “la follia que solem recloure” tal com s’ha dit. Aquesta follia o l’altra... Tots sabem que els folls són internats a causa d’un número reduït d’actes jurídicament reprovables, i que, en absència d’aquests actes la seva llibertat (la part visible de la seva llibertat) no seria posada en dubte. Estic disposat del tot a reconèixer que els bojos són, d’alguna manera, víctimes de la seva imaginació, en el sentit que aquesta els porta a violar normes, la transgressió de les quals defineix la qualitat del boig, cosa que tot ésser humà ha de saber pel seu propi bé. De tota manera, la profunda indiferència que mostren els bojos respecte a la crítica que els fem, per no parlar de les diverses correccions que els imposem, permet suposar que la seva imaginació els proporciona grans consols, que gaudeixen prou del seu deliri per suportar que només tingui validesa per a ells. I, en realitat, les al·lucinacions, les visions, etc., no són una font de plaer menyspreable. La sensualitat més culta en gaudeix, i em consta que moltes nits acaronaria amb gust la bonica mà que en les darreres pàgines de L’intelligence, de Taine, es lliura a unes malifetes tan curioses. Em passaria tota la vida dedicat a provocar les confidències dels bojos. Són gent d’honradesa escrupolosa, la innocència dels quals només es pot comparar a la meva. Per descobrir Amèrica, Colom va haver d’iniciar el viatge en companyia de folls. I ara podeu veure que aquesta bogeria va donar fruits reals i duradors [...]

Encara vivim sota l’imperi de la lògica, i precisament a això volia arribar. De tota manera, en els nostres dies, els procediments lògics solament s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part de racionalisme absolut, encara actual, només pot aplicar-se a fets molt lligats a la nostra experiència. Contràriament, les finalitats d’ordre purament lògic queden fora del seu abast. No cal dir que la pròpia experiència s’ha vist condemnada a certes limitacions. L’experiència està confinada a una gàbia en l’interior de la qual dóna voltes i voltes sobre si mateixa i de la qual és cada cop més difícil fer-la sortir. La lògica també es fonamenta en la utilitat

Documentació i anàlisi

immediata, i queda protegida pel sentit comú. Amb el pretext de civilització, amb l’excusa del progrés, s’ha arribat a desterrar del regne de l’esperit tot allò que pot qualificar-se amb raó o sense de superstició o quimera; s’han arribat a proscriure totes aquelles maneres d’investigació que no es conformen amb els hàbits imperants. Sembla, però, que només és a causa de l’atzar que s’ha descobert fa poc una part del món intel·lectual que, a parer meu, és la més important i que es pretenia oblidar. Pel que fa a això, hem de reconèixer que els descobriments de Freud han tingut una importància decisiva. A partir d’ aquests

descobriments, finalment comença a perfilar-se un corrent d’opinió, a favor del qual l’explotador podrà avançar i dur les seves investigacions a territoris més llunyans, ja que quedarà autoritzat a no limitar-se únicament a les realitats més superficials. Potser ha arribat el moment en què la imaginació estigui pròxima a tornar a exercir els drets que li corresponen. Si les profunditats del nostre esperit amaguen forces capaces de donar impuls a aquelles forces que es perceben en la superfície, o de lluitar-hi victoriosament, té molt d’interès captar-les per a continuació, sotmetre-les al domini de la nostra raó,

Dorothea Tanning,Petita Serenata nocturna, 1943,Oli sobre tela

20 21

si és el cas. Amb això, fins i tot els mateixos analistes només en trauran avantatges. Cal, però observar que no s’ha ideat a priori cap mètode per dur a terme l’empresa anterior que, mentre no es demostri el contrari, pot ser competència tant dels poetes com dels savis, i que l’èxit no depèn dels camins més o menys capriciosos que se segueixin.Amb tota raó, Freud ha projectat la seva tasca crítica sobre els somnis, ja que, efectivament, és inadmissible que aquesta part tan important de l’activitat psíquica hagi tingut de moment tan poca atenció. I això pel fet que el pensament humà, almenys des de l’instant del naixement de l’home fins a la seva mort, no ofereix cap solució de continuïtat, i la suma total dels moments de somni, des d’un punt de vista temporal, i considerant només el somni pur, els somnis del període en què l’home dorm, no és inferior a la suma dels moments de realitat, o, millor dit, dels moments de vigília. L’extremada diferència pel que fa a la importància i gravetat, que per l’observador ordinari existeix entre els esdeveniments en estat de vigília i aquells que corresponen a l’estat de somni, sempre ha estat sorprenent. I això a causa del fet que l’home es converteix, sobretot quan deixa de dormir, en joguina de la seva memòria, que, en estat normal, es complau a evocar molt dèbilment les circumstàncies del somni, a privar-lo de tota transcendència actual i a situar l’únic punt de referència del somni en l’instant en què l’home creu que l’ha abandonat, des de fa hores, en l’instant d’aquella esperança o d’aquella preocupació anterior. L’home, quan es desperta, té la falsa idea de recomençar una cosa que val la pena. Per això el somni queda posposat a l’interior d’un parèntesi, igual que la nit. I, en general, el somni, de la mateixa manera que la nit, és considera irrellevant. [...]

Indica mala fe que se’ns discuteixi el dret a emprar el mot SURREALISME, en el sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú no pot dubtar que aquest mot no va tenir fortuna abans que nosaltres l’utilitzéssim. El definiré, d’una vegada per totes:

SURREALISME: Substantiu masculí. Automatisme pur per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. Es un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a qualsevol preocupació estètica o moral.

ENCICLOPÈDIA, Filosofia: el surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d’associació rebutjades fins a la seva aparició, i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida. Han fet professió de fe de SURREALISME ABSOLUT, els senyors següents: Aragon, Baron, Boiffard, Breton, Carrive, Crevel, Delteil, Desnos, Eluard, Gérard, Limbour, Maikine, Morise, Naville, Noll, Péret, Picon, Soupault, Vitrac.

Llegeix atentament aquest extracte del primer Manifest Surrealista, escrit per Breton l’any 1924 i assenyala les idees més importants.

Lectura i comentari:

Comenta l’ obra de Dorothea Tanning: Què veus? Què et suggereix el que veus? Com interpretaries aquesta pintura?

Pots relacionar algunes les idees del Manifest Surrealista, de Breton amb la pintura que acabes de comentar?

22 23

Lectura, comentari i reflexió:

Llegeix el fragment autobiogràfic de Luis Buñuel i assenyala quines són, segons ell, les idees i actituds que defineixen el grup surrealista.

Què destacaries de les impressions i records de Buñuel? Veus reflectides les seves idees en els diferents àmbits temàtics de l’exposició? Posa alguns exemples.

Després de llegir el text de Breton i Buñuel i de visitar l’exposició com imagines tu aquest grup i com definiries la seva actitud davant la vida i l’art.

Luis Buñuel, Mi último suspiro. Plaza & Janés, Barcelona, 1996 Pàgs. 120-123

El surrealismo fue, ante todo, una especie de llamada que oyeron aquí y allí, en los Estados Unidos, en Alemania, en España o en Yugoslavia, ciertas personas que utilizaban ya una forma de expresión instintiva e irracional, incluso antes de conocerse unos a otros. Las poesías que yo había publicado en España antes de oir hablar de surrealismo dan testimonio de esta llamada que nos dirigía a todos hacia París. Así también, Dalí y yo, cuando trabajábamos en el guión de Un chien andalou, practicábamos una especie de escritura automática, éramos surrealistas sin etiqueta.Había algo en el aire, como ocurre siempre. Pero tengo que añadir que, por lo que a mí respecta, mi encuentro con el grupo fue esencial y decisivo para el resto de mi vida.Aquel encuentro tuvo lugar en el café “Cyrano” de la place Blanche, en el que el grupo celebraba sus sesiones diariamente. Me presentaron a Max Ernst, André Breton, Paul Éluard, Tristan Tzara, René Char, Pierre Unik, Tanguy, Jean Arp, Maxime Alexandre, Magritte. Todos salvo Benjamin Péret, que entonces estaba en Brasil. Me estrecharon la mano, me ofrecieron una copa y prometieron no faltar a la presentación de la película, de la que Aragon y Man Ray les habían hecho grandes elogios…Mi entrada en el grupo surrealista se produjo como algo sencillo y natural. Fui admitido a las reuniones que se celebraban diariamente en “Cyrano” y, alguna que otra vez, en casa de Breton, en el 42 de la reu Fontaine.El “Cyrano” era un auténtico café de Pigalle, popular, con putas y chulos. Llegábamos, generalmente, entre cinco y seis de la tarde. Las bebidas consistían en “Pernod”, mandarín-curaçao y picón-cerveza (con una gota de granadina). Esta última era la bebida favorita del pintor Tanguy. Bebía un vaso y luego otro. Al tercero, tenía que taparse la nariz con dos dedos.Aquello se parecía a una peña española. Se leía, se discutía tal o cual artículo, se hablaba de la revista, de un testimonio que había que dar, de una carta que había que escribir, de una manifestación. Cada cual exponía su idea y daba su opinión. Cuando la conversación debía girar en torno de un tema concreto y más confidencial, la reunión se celebraba

en el estudio de Breton, que quedaba muy cerca…Al igual que todos los miembros del grupo, yo me sentía atraído por una cierta idea de revolución. Los surrealistas, que no se consideraban terroristas, activistas armados, luchaban contra una sociedad a la que detestaban utilizando como arma principal el escándalo. Contra las desigualdades sociales, la explotación del hombre por el hombre, la influencia embrutecedora de la religión, el militarismo burdo y materialista, vieron durante mucho tiempo en el escándalo el revelador potente, capaz de hacer aparecer los resortes secretos y odiosos del sistema que había que derribar. Algunos no tardaron en apartarse de esta línea de acción para pasar a la política propiamente dicha y principalmente, al único movimiento que entonces nos parecía digno de ser llamado revolucionario: el movimiento comunista. Ello daba lugar a discusiones, escisiones y querellas incesantes. Sin embargo el verdadero objetivo del surrealismo no era crear un movimiento literario, plástico, ni siquiera filosófico nuevo, sino el de hacer estallar la sociedad, cambiar la vida.La mayoría de aquellos revolucionarios – al igual que los señoritos que yo frecuentaba en Madrid – eran de buena familia. Burgueses que se rebelaban contra la burguesía. Éste era mi caso. A ello se sumaba en mí cierto instinto negativo, destructor que siempre he sentido con más fuerza que toda tendencia creadora. Por ejemplo, siempre me ha parecido más atractiva la idea de incendiar un museo que la de abrir un centro cultural o fundar un hospital.Pero lo que más me fascinaba de nuestras discusiones

Documentació i anàlisi

del “Cyrano” era la fuerza del aspecto moral. Por primera vez en mi vida, había encontrado una moral coherente y estricta, sin una falla. Por supuesto, aquella moral, surrealista, agresiva y clarividente solía ser contraria a la moral corriente, que nos parecía abominable, pues nosotros rechazábamos en bloque los valores convencionales. Nuestra moral se apoyaba en otros criterios, exaltaba la pasión, la mixtificación, el insulto, la risa malévola, la atracción de las simas. Pero, dentro de este ámbito nuevo cuyos reflejos se ensanchaban día tras día, todos nuestros gestos, nuestros reflejos y pensamientos nos parecían justificados, sin posible sombra de duda. Todo se sostenía en pie. Nuestra moral era más exigente y peligrosa pero también más firme, más coherente y más densa que la otra.Añadiré – Dalí me lo hizo observar – que los surrealistas eran guapos. Belleza luminosa y leonada la de André Breton, que saltaba a la vista. Belleza más sutil la de Aragon. Éluard, Crevel y el mismo Dalí, y Max Ernst con su sorprendente cara de pájaro de ojos claros, y Pierre Unik y todos los demás: un grupo ardoroso, gallardo, inolvidable.

Man Ray, El grup surrealista, 1930, Gelatinobromur, còpia Pierre Gassmann, 1980

André Kertész, Cafè Bistrot, 1927. Gelatinobromur, còpia moderna, 1977

24 25

Documentació i anàlisi

Paul Éluard, Capital del dolor. Traducció d’Eduard J. Verger. Edicions Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d’estudis i investigació. València, 1991.

SuiteDormir, la lune dans un oeil et le soleil dans l’autre,Un amour dans la bouche, un bel oiseau dans les cheveux,Parée comme les champs, les bois, les routes et la mer,Belle et parée comme le tour du monde.

Fuis à travers le paysage, Parmi les branches de fumée et tous les fruits du vent,Jambes de pierre aux bas de sable,Prise à la taille, à tous les muscles de rivière,Et le dernier souci sur un visage transformé.

Continuació

Dormir, la lluna en un ull i el sol en l’altre,

Un amor en la boca, un bell ocell en els cabells,

Guarnida com els camps, els boscos, els camins i la mar,

Bella i guarnida com la volta al món.

Fugits a través del paisatge,

Pel mig de les branques de fum i tots els fruits del vent,

Cames de pedra amb les calces d’arena,

Presa per la cintura, per tots els muscles de riu,

I l’afany últim en un rostre transformat.

PoèmesLe coeur sur l’arbre vous n’aviez qu’à le cueillir,Sourire et rire et douceur d’outr-sens.Vaincu, vainqueur et lumineux, pur comme un ange,Haut vers le ciel, avec les arbres.

Au loin, geint un belle qui voudrait lutterEt qui ne peut, couchée au pied de la colline.Et que le ciel soit misérable ou transparentOn ne peut la voir sans l’aimer.

Les jours comme des doigts repliant leurs phalanges.Les fleurs sont desséchéess, les graines sont perdues,La canicule attend les grandes gelées blanches.

A l’oeil du pauvre mort. Peindre des porcelaines.Une musique, bras blancs tout nus.Les vents et les oiseaux s’unissent – le ciel change.

Poemes

El cor en l’arbre només havíeu de collir-lo,

Somriure i riure, riure i tendror de més enllà del seny.

Vençut, vencedor i lluminós, pur com un àngel,

Amunt cap al cel, amb els arbres.

Lluny, gemega una bella que voldria lluitar

I que no pot, ajaguda al peu del tossal.

I siga el cel miserable o transparent

No pot hom veure-la sense amar-la.

Els jorns com dits replegant llurs falanges.

Les flors són dessecades, les llavors són perdudes,

La canícula espera les grans gelades blanques.

A l’ull del pobre mort. Pintar porcellanes.

Una música, braços blancs tots nus.

S'uneixen els vents i els ocells – canvia el cel.

Dora Maar, Sense títol, 1934, Fotomuntage, gelatinobromur, copia d`època

26 27

*Conmigo dios-el-perro, y su lenguaque como una flecha horada la cortezadel doble casquete abovedadode la tierra que la disloca.

He aquí el triángulo de aguaque avanza a paso de chinche,y que bajo la chinche ardientese vuelve como una cuchillada.

Bajo los senos de la tierra horrorosadios-la-perra se ha retirado,de los senos de la tierra y de agua heladaque pudren su lengua hueca.

He aquí la virgen-del-martillo,para triturar las cuevas de la tierradonde el cráneo del perro estelarsiente subir el horrible nivel.

Antonin Artaud, El pesa-nervios. Versión de Marcos R. Barnatán. Visor Libros, Madrid 2002

*(N. del T.: Este poema pertenece a un grupo de seis

composiciones publicadas en la revista belga El Disco Verde

(núm. 3, año 3, 4ª serie, 1925).

Lectura, comentari i recerca:

Llegeix aquests poemes de Paul Éluard i Antonin Artaud i intenta relacionar el seu contingut amb les idees expressades en els diferents textos del Quadern Educatiu i en els diferents apartats de l’exposició.

Tria tres obres de l’exposició amb les quals il·lustraries aquests poemes. Explica les raons de la teva elecció.

Busca informació sobre els poetes del grup surrealista i fes una síntesi biogràfica.

Compara aquests poemes amb algun poema d’un poeta no surrealista. Assenyala les diferències més importants.

Eileen Agar, Cistella per al peix, c. 1965, Vímet, conquilla, fusta, pintura i cartrò

Man Ray, Ulls i mans, 1938, Llapis de punta d’argent sobre taula de fusta pintada de blanc

28 29

El pasado 4 de octubre, hacia el final de una de esas tardes absolutamente ociosas y lúgubres, como sólo yo sé pasar, me encontraba en la calle Lafayette: tras haberme detenido durante algunos minutos ante el escaparate de la librería L’Humanité y haber adquirido la última obra de Trotsky, seguía mi camino, vagando sin rumbo, en dirección a la Ópera. Las oficinas, los talleres comenzaban a quedarse vacíos, de arriba abajo de los edificios todo eran puertas cerrándose, las personas se estrechaban la mano en las aceras que empezaban a estar más concurridas. Sin quererlo, observaba rostros, atavíos ridículos, formas de andar. Quizá, ni de lejos estaría esta gente dispuesta a hacer la Revolución. Acababa de cruzar aquella plaza, cuyo nombre olvido o ignoro, allí, frente a una iglesia. De pronto, cuando aún se encuentra a unos diez pasos de mí, me fijo en una muchacha, muy pobremente vestida, que viene en sentido contrario y que, a su vez, también me ve o me ha visto…”

André Breton. Nadja. Catedra. Letras Universales.Madrid, 2004

… per aquest camí que farà més gran la connexió entre els “boulevards” i el barri de Saint Lazare, és possible imaginar que passejaran nous tipus, encara desconeguts, els quals participaran de dues zones d’atracció, entre les quals dubtarà la seva vida, i que seran els factors principals dels misteris de demà. Aquells que naixeran també de les ruïnes dels misteris d’ avui. Un es passeja per aquest passatge de l’Ópera del qual parlo, i que examino. És un doble túnel que s’obre per una porta al nord sobre el carrer Chauchat i per dues portes al sud sobre el “boulevard”…

Louis Aragon, Le paysan de Paris. 1926

Els cartells dels murs es mouen. L’Holandesa del cacau Blooker s’apropa, enorme. Un ós blanc la segueix. El Pierrot del cotó fluix termogen s’enfonsa, lluminós, en les tenebres del subterrani. Acaba de desaparèixer i les lletres de Dubonnet surten de la foscor una darrere l’altra i cauen sobre el terra on es fan trossos. Les ampolles de llegiu “La Croix” es trenquen. Un lleó negre apareix seguit de dos ànecs de paté de foie “Marie”. La salamandra parpelleja amb tots els resplendors…

Robert Desnos, Cinéma. 1966

Literatura i ciutat

Fes un itinerari improvisat per Barcelona o altra ciutat que t’agradi i després amb plànols i imatges de la ciutat fes un collage. Finalment, descriu en una petita narració les coses que has vist i t’han cridat l’atenció, allò que t’ha sorprès, les situacions estranyes,…

30 31

A l’exposició hem vist obres realitzades amb tècniques innovadores inventades pels surrealistes i al Quadern tens alguns exemples i definicions d’aquestes tècniques. Recordes altres exemples de tècniques directament lligades al moviment surrealista. Explica quines són les característiques.

Després de visitar l’exposició intenta fer un “petit diccionari del surrealisme” amb definicions dels següents termes:Absurd, Atzar, Automatisme, Bellesa, Dona, Eros, Estranyesa, l’ informe, Inconscient, Màgia, Màscara, Meravellós, Metamorfosi, Nit, Objecte, Pintura, Realitat, Sexe Somni, Sublim, Terrorífic, ull, vida,…

Finalment, seguint les instruccions de Georges Hugnet, feu un Cadàver exquisit. Podeu fer una o vàries frases i un dibuix.

Noves tècniques inventades pels surrealistes. Algunes definicions:

Collage:“Éstas son las plumas que hacen el plumaje, pero ésta no es la cola que hace el collage” (M.E.). “Es algo así como la alquimia de la imagen visual: El milagro de la transfiguración total de los seres y de los objetos tanto si modifican o no su aspecto físico o anatómico” (Max Ernst).

Decollage:“Léo Malet ha propuesto generalizar el procedimiento que consiste en arrancar por distintas partes un cartel, de manera que aparezca el que (o los que) éste recubre, y en especular sobre la virtud desorientadora o perturbadora del conjunto obtenido.”

Decalcomanía:“(sin objeto preconcebido o decalcomanía del deseo) Extiendan con pincel grueso gouache de color negro, más o menos diluido por zonas, sobre una hoja de papel blanco satinada que recubrirán enseguida con una hoja similar sobre la que ejercerán una presión moderada. Levanten sin prisa esta segunda hoja (procedimiento descubierto por Óscar Domínguez en 1936).

Rayograma:“Fotografía obtenida por la simple interposición de un objeto entre el papel sensible y la fuente luminosa. – Tomadas en los momentos de desapego visual, durante periodos de contacto emocional, estas imágenes son las oxidaciones de residuos, fijados por la luz y por la química, de organismos vivos” (Man Ray).

André Breton, Paul Eluard: Diccionario Abreviado del surrealismo. Siruela. 2003.

Documentació i anàlisi

André Breton, Jacqueline Lamba i Yves Tanguy, Cadàver exquisit, 1938, Collage

Cadàver exquisit (Cadavre exquis):El joc dels cadàvers exquisits explicat per un membre del grup surrealista, Georges Hugnet, Dans la “Petite Anthologie poétique du surréalisme”.

Cinc persones assegudes al voltant d’una taula. Cadascuna escriu en un paper, sense que els altres ho vegin, el substantiu el qual farà la funció de subjecte d’una frase. A continuació, aquest full es doblegarà de manera que el altres no puguin llegir la paraula que s’ha escrit i es donarà al veí de l’esquerra. Al mateix temps es rebrà del veí de la dreta el seu full plegada de la mateixa manera, i així cada full al finalitzar el joc haurà realitzat una volta sencera.A continuació, s’aplica al substantiu desconegut un adjectiu o un element de la frase capaç de qualificar-lo. El full es dóna de nou al veí de l’esquerra i es rep el del veí de la dreta que haurà amagat com abans el qualificatiu triat. Es realitza la mateixa operació amb el verb, després amb el substantiu que faci de complement directe i finalment amb l’adjectiu o element de la frase susceptible de qualificar o determinar aquest substantiu. Finalment només cal obrir el full de paper i llegir el resultat una vegada s’ha fet la concordança gramatical dels elements de la frase.L’exemple clàssic i que ha donat nom al joc procedeix de la primera frase obtinguda d’aquesta manera:El cadàver exquisit beurà el vi novell.El joc no sempre surt bé a la primera, ja que de vegades la frase que resulta és banal o decebedora. Però altre sessions han donat resultats excel.lents. Així:L’ostra de Senegal menjarà el pa tricolorLes dones ferides torcen la guillotina de cabells rossos.El sexe sense fi va al llit amb la llengua ortodoxa.Intenteu vosaltres també i tingueu una mica de paciència. En una sessió d’una hora aproximadament produireu junts frases que us agradaran per la seva curiositat o raresa. El mateix mètode pot practicar-se per dibuixar... Però l’exercici exigeix qualitat de dibuixant.

Proposta de treball en grup

Georges Hugnet, La llegenda vermella màgica (collage per a La Septième face du dé), 1933-1936 Collage

32

Bibliografia

AAVV: André Breton y el surrealismo. Ministerio Cultura. Madrid. 1991

AAVV: El surrealismo y sus imágenes. Fundación Mapfre. Madrid. 2003

Batchelor, David: Realismo, racionalismo, surrealismo: el arte de entreguerras (1914-1945). Akal. Madrid. 1999

Bradley, Fiona: Surrealismo. Encuentro. Madrid. 1999

Breton, André: Diccionario abreviado surrealismo. Siruela. Madrid. 2003

Breton, André: Manifiestos del Surrealismo. Visor. Madrid. 2002

Ceserani, Remo: Lo Fantástico. Visor. Madrid. 1999

Cirlot, Juan Eduardo: El Mundo del objeto, a la luz del surrealismo. Anthropos Barcelona 1986

Dupuis, Jules-François: Historia desenvuelta del surrealismo. Alikornio ediciones. Barcelona. 2004

Foucault, Michel: Esto no es una pipa. Anagrama. Barcelona. 2004

García de Carpi, Lucía: Las Claves del arte surrealista. Planeta. Barcelona. 1990

Giménez-Frontin, José Luis: El surrealismo. Montesinos. Barcelona. 1991

Lozano, Carlos: Sexo, surrealismo, Dalí y yo. RBA Barcelona 2001

Morris, C.B. : El surrealismo y España 1920-1936. Editorial Espasa Calpe. Madrid. 2000

Nadeau, Maurice: Historia del surrealismo. Ahimsa Editorial.Valencia. 2001

Pariente, Ángel: Diccionario temático del surrealismo. Alianza. Madrid. 1996

Paz, Octavio: La Búsqueda del comienzo. Ed. Fundamentos. Madrid. 1980

René Magritte, Projecte per a la coberta de Minotaure, núm. 10, 1937, Guaix sobre paper

Servei Educatiu del

CCCBPer a qualsevol consulta:e-mail Seducatiu@cccb.org o bé a la web www.bcn.es/imeb/program.htm

Centre de Documentació:El CCCB té un centre de documentació que posa a disposició del professorat i els alumnes que ho sol.licitin documentació sobre les exposicions, alhora que ofereix una biblioteca especialitzada en espai públic i temes urbans. Al Centre de Documentació podreu trobar els quaderns educatius realitzats en anteriors exposicions i els catàlegs citats a la bibliografia.

Aquest Dossier de Treball el trobareu en una versió més completa a la web del CCCB