PARELLES AMB DIFERÈNCIA D’EDAT

(O L’AMOR INTERGENERACIONAL)Albert Aguilar

Ens referim a les relacions de parella en que el més jove dels components té 16/18 anys o més (edat legal).

CONSIDERACIÓ PRÈVIA

Hi ha un percentatge significatiu de parelles gais en que la diferència d’edat és de 10 o més anys.

Segons l’INE un 30% aprox. dels matrimonis entre homes que van tenir lloc el 2009 a Espanya es porten 10 o més anys de diferència.

DADES 2009 DE L’INE

Matrimonis “homo”: 1984 (entre homes) + 1098 (entre dones) =

3082 Divorcis i separacions “homo”:

87 (entre homes) + 71 (entre dones) = 158

95% matrimonis / 5% divorcis Matrimonis “hetero”: 174062 Divorcis i separacions “hetero”: 106166

62% matrimonis / 38% divorcis

Duració dels matrimonis (dels divorciats/separats)

< 1 any

1 – 2 anys

> 2 anys

Total

Entre homes

9 48 30 87

Entre dones

2 40 29 71

Edats més recurrents en el matrimoni gai amb diferència d’edat de 10 o més anys.• El membre jove que més es casa té de 25 a 29 anys (el marge es pot ampliar fins els 34 anys encara que de manera menys significativa).

• El membre més gran de la parella que més es casa es troba en la quarentena (té de 40 a 49 a.).

• A partir dels 40 anys, el més “jove” es casa significativament menys de manera progressiva.• Dels 55 als 59 anys, el més gran es casa significativament menys. És a partir dels 60 anys que inverteix la tendència, casant-se més.

PERCEPCIÓ SOCIAL

Hi ha la creença força extesa de que en les parelles amb una diferència d’edat de 15, 20 o 30 anys, la persona jove només hi va per l’interès econòmic i la persona gran per sentir-se més jove.

És evident que la societat (la família i l’entorn) no veu amb bons ulls aquest tipus de relacions.

Però aquest caire interessat que se li atribueix a aquestes relacions –tot i que es pot produir- no és generalitzable.

L’atracció, l’amor… entre dues persones d’edats dispars es dóna.

QUÈ MOTIVA A LA PERSONA GRAN? Consideració general

Existeix la tendència natural a sentir-nos atrets per persones més joves -del que era habitual- amb el pas del temps, quan arribem a la maduresa; o més ben dit, quan deixem de ser joves.

Sembla ser que esperem, a travers de la persona jove, retrobar l’entusiasme, l’espontaneitat, la vitalitat, les ganes… ja minvats o perduts.

Però hi ha persones que sempre s’han sentit atretes per persones joves independenment de la seva edat.

Aquestes persones s’identifiquen amb la gent jove i el que comporta ser jove (il.lusió, espontaneïtat, bellesa, ganes…). Els hi agrada, doncs, sentir-se joves i mostren un “esperit jove”.

També podria ser que l’interès per la gent jove provingués de la necessitat d’exercir un rol parental.

QUÈ MOTIVA A LA PERSONA JOVE? Consideració general

Hi ha la tendència a buscar a vegades en la nostra parella l’afecte i la comprensió de la mare, i en altres moments la seguretat i la fortalesa del pare.

Són tendències –que tothom experimenta- flexibles, que s’alternen i que en cap cas interfereixen la relació madura d’una parella, basada en la igualtat i la reciprocitat dels dos components de la parella.

Però hi ha persones (joves) que sempre se senten atretes per persones més grans.

Des d’un enfoc psicoanalític s’interpreta –en aquest cas- que les persones grans representen per els joves les figures parentals i els seus valors (comprensió, coneixement, valoració, afecte, recolzament, seguretat, fortalesa…).

Segons aquest plantejament, aquesta recerca inconscient de les figures parentals posa de manifest l’existència de necessitats no resoltes en el seu moment en la interacció amb els pares (o un d’ells).

DIFICULTATS D’AQUESTES PARELLES

L’entorn social no “aprova” aquestes relacions. Interiorització del rebuig: hi ha parelles que

interioritzen aquest rebuig, sentint-se marginades “a priori”.

Aquestes parelles no es poden plantejar viure la seva relació com una parella convencional (d’edats similars).

I és que el diferent moment vital en que es troba cadascun d’ells –en que les capacitats i les necessitats són diferents- comporta que no coincideixin en alguns aspectes de la vida:

Estat físic i de salut Pensament i experiència (tot i l’empatia mútua, la

visió de les coses sol ser diferent amb la diferència d’edat i l’experiència).

Sexualitat (pot donar-se diferent apetència, ritme i freqüència en els components de la parella).

Relacions (com a parella els hi pot costar fer noves amistats. Sembla que la diferència d’edat els faci no encaixar amb altres. També es poden sentir “desubicats” amb els amics de la seva parella).

Activitats (l’energia de la persona jove la porta a experimentar i a ser inquieta, mentre la persona gran esdevé sovint menys activa).

Aquestes dificultats evolucionen al llarg d’una relació. No són les mateixes p.e. quan un té 50 i l’altre 30 anys que quan dintre de 15 anys un en tingui 65 i l’altre 45.

El pas del temps canvia el perfil de les persones (es deixa de ser jove o es passa a ser un ancià), constituint un perill per a l’estabilitat d’aquestes relacions. P.e. la persona de més edat que se sent atreta per una altra de 25 anys, possiblement deixi de sentir-s’hi quan aquesta en tingui 40 (i a l’inrevés).

AQUESTES PARELLES PODEN REEIXIR?

Després d’aquest panorama desolador, es podria pensar que aquestes relaciones estan abocades ineludiblement a un estrepitós fracàs, però no té perquè ser així.

Les parelles amb diferència d’edat poden reeixir.

PUNTS A TENIR EN COMPTE PER L’ÈXIT

1. Procurar no estar condicionats per la pressió social de desaprovació ni per la interiorització d’aquest rebuig, que sovint pot tirar enrera la formació explícita d’aquestes parelles.

2. No voler viure la relació com una parella convencional (d’edats similars), perque –tot i l’empatia mútua- les necessitats i les capacitats d’ambdós solen ser diferents a nivell d’interessos, inquietuts, relacions, apetència sexual... És una altra situació.

3. Comunicar-se per arribar a ser conscients del què els uneix i del què els separa en les diferents etapes de la relació. I tenir clar que espera l’un de l’altre.

4. A partir d’aquí, fomentar i potenciar tot allò que els uneix.

5. Parlar i negociar sobre el que els distancia, establint concessions i límits.

6. I saber evolucionar com a parella, premisa perque la relació duri (p.e. es pot passar de l’atracció a l’afecte i companyerisme).

Si s’arriba a un equilibri, la consolidació de les “parelles amb diferència d’edat” és possible.