PAGESOS, SORRES

I ESPÀRRECS

Antoni Tarrida i Pugès

HISTÒRIA DE LA PAGESIA GAVANENCA

Antoni

Pagesos, sorres i

Foto de la portada: cessió de Josep Olivella

Primera edició: abril de 2003

©2003, per aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà.©2003, Antoni Tarrida i Pugès.

Edició i maquetació: Josep Campmany i GuillotCoordinació fotogràfi ca: Benet Solina Garcia

Impressió: Eix de Serveis SA, c/ de Salamina, 35 L’Hospitalet de Llobregat

Dipòsit legal:

Antoni

A la memòria de la meva néta Brugués Castillo Tarrida

Pagesos, sorres i

Antoni

PAGESOS, SORRES

I ESPÀRRECS

Antoni Tarrida i Pugès

HISTÒRIA DE LA PAGESIA GAVANENCA

Pagesos, sorres i

Antoni

ÍNDEX

Presentació

Pròleg

Els primers pagesos del terme de Gavà

Després dels àrabs

Gavà es consolida com a poble

Les Sorres, orgull i sosteniment de la pagesia

L’esparreguera, una planta singular

Els pagesos de Gavà i els espàrrecs

El conreu dels espàrrecs

La fi ra d’espàrrecs

Agraïments

Apèndix

Pàgina

9

13

16

26

38

56

68

76

88

104

122

124

Pagesos, sorres i

Antoni

PRESENTACIÓ

Fa molts anys que ens coneixem i que ens uneix una franca amistat amb l’Anton Tarrida. Va començar d’ençà d’aquella publicació apareguda l’any 1983, que vam escriure, conjuntament, en Josep Soler Vidal i jo mateix. El cultiu de l’espàrrec. Història i tractat breus, va sortir per voluntat del nostre ajuntament per tal de commemorar el vint-i-cinquè certamen de la Fira d’Espàrrecs, quan encara no s’havia fet la incorporació en l’ordre numèric d’aquelles edicions de la Fira celebrades durant la República, que foren cinc, i de la primera després de la nostra guerra. Totes ben documentades (*).

Però no és el meu propòsit únicament de recordar els anys que fa que ens coneixem. Aquí allò que compta és l’autor d’aquesta breu història de la nostra pagesia. És a dir, explicar allò que la gent que treballa la terra ha fet al llarg dels segles i dels mil·lennis. Perquè, cal que recordem que arreu de les nostres contrades hem tingut una agricultura fl orent en tots i cadascun dels períodes de la nostra història: ja des del moment en què una comunitat neolítica, fa ben bé sis mil anys, s’havia establert al voltant del que avui coneixem com can Tintorer, fi ns al dia d’avui, quan encara tenim homes i dones que lluiten per la vida treballant la terra per treure’n tan profi t com puguin; sabent -això sí- que ja no passaran gaires generacions de pagesos perquè les fèrtils Sorres deixin de ser productives. Estem assistint doncs, a l’agonia, a casa nostra, a Gavà i a tot el delta del Llobregat, d’una mort llargament anunciada d’un ésser -les Sorres- que ja ha entrat en la darrera etapa de la seva existència.

(*) Enguany correspondria commemorar la cinquanta-

unena edició de la Fira d’Espàrrecs. Hem de dir, però, que no s’ha trobat

cap testimoni documental que avali el certamen de

1940, llevat del text d’Alfons Gibert, cap de secció de

l’Arxiu Històric Municipal, en el seu llibre Un segle de vida

gavanenca (1840 - 1940). Això no obstant, disposem

dels testimonis orals fefaents, perquè foren viscuts, de

Montserrat Vendrell, de cal Pepes; de la Nati Cuesta,

de Maria Cardona i d’Antoni Tarrida, l’autor.

Manel Alonso Figueres,president de l’Associació

d’Amics del Museu de Gavà

Pagesos, sorres i

Però això no sempre ha estat així. Encesos i abrandats són els testimonis de gent que ja ha ultrapassat la cinquantena que recorda perfectament, amb enyorança i pena continguda, com eren de feliços aquells dies quan aquell verger del Delta era gairebé, no sense grans esforços però, com la mítica terra de Xauxa. D’aquelles síndries de trenta-cinc o, fi ns i tot, de quaranta quilos, que eren més que menjades, devorades per una munió de mainada del barri amb la condició sine qua non, de guardar les llavors per tornar a sembrar-les. O d’aquelles pesants carbasses, o de tomàquets, o de mongeta tendra, de pèsols i un llarguíssim etcètera de variades hortalisses. Un altre capítol el constituïa el conreu de préssecs, de peres, fi ns i tot d’olives. I en alguna època ja reculada, de vinya i de blat. I no parlem del nostre mític espàrrec, joia de la corona de la nostra agricultura. Avui ja en una davallada més que notable... Tot això que diem no és cap secret per a l’autor d’aquesta Pagesos, sorres i espàrrecs (Història de la pagesia gavanenca). És gairebé segur que coincidim amb exacta precisió en tots els punts.

L’Anton Tarrida és un home de la terra, i aquesta mena d’homes estimen la terra. La maleeixen, i fi ns i tot la blasfemen, en moltes ocasions. Però, en el fons del fons, la terra és com l’aire que respiren, sense el qual no podrien viure. Dèiem en un altre lloc que un dels nostres grans poetes cantava, referint-se a la dona dels seus amors, «Treballaré el teu cos, com treballa la terra el llaurador del meu poble: amb amor i força», Imatge preciosa d’allò que l’home del camp treballador dedica al seu tros. I això es veu en tot allò que en confi gura l’aspecte físic. La pell torrada de cara, mans, braços i cames, a voltes cremada pel sol i la intempèrie. I, què en direm de les mans? Tornem a les paraules del poeta, perquè jo també faig com ell fa: «De l’home mire sempre les mans». Us heu parat mai a fi xar-vos en les mans dels qui treballen la terra? Jo m’hi he fi xat sovint, i en tinc en la memòria un bon inventari, i també en les de l’Anton. Ara, després dels anys d’estar jubilat, li han canviat l’aspecte; però les recordo de fa quinze, vint anys... Eren fortes, endurides, fi ns a un

Antoni

cert punt desfi gurades, tosques... No s’assemblaven gens ni mica a les de qui fa feina administrativa. Eren les mans d’un home de la terra...

Però, amb l’Anton Tarrida es dóna un altre valor afegit. Tot i que és un pagès de cap a peus, també és un home que estima la lletra i que la practica. I no ho diem per llançar-li gratuïtament una fl or, sinó perquè quedi constància que de la seva ploma han sortit elegants textos, i pàgines ben reeixides, que palesen que l’autor és una persona sensible i observadora -i enormement agraïda-. La seva primera intervenció en el món de la lletra, fi ns allà on arriba el nostre coneixement, és a les pàgines d’aquell Brugués que aparegué l’any 1958; valuosa font d’informació, tan pròxima a la gent del poble, que mitjançant les pàgines del qual la nostra gent s’hi reconeixia. Però aquest atribut de l’agraïment que l’adorna és perquè, i jo en sóc testimoni fi del, no ha desaprofi tat mai cap ocasió per recordar i alhora retre un merescut homenatge agraït a aquells pagesos avantpassats, d’ell mateix i de tots els del Delta, que, sense plànyer esforços, van escometre la feixuga tasca de fer productives i fèrtils les terres de les Marines, o de les Sorres, com col·loquialment les anomenem. Sense afany de fer-me prolix, però, permeteu-me que transcrigui un fragment del pròleg que va dedicar a l’obra primera de Josep Soler Vidal, ja retornat de l’exili, guanyadora del premi Jacme March de 1968, L’expansió dels cultius gavanencs i la rompuda de les Marines: «... aquest llibre és, en essència, com una mostra de reconeixença i homenatge de la nostra generació a aquells homes, dones també, que resistint tants i tants esforços ens llegaren el més sagrat dels patrimonis: les Marines».

I res més, fi ns aquí aquest intent de semblança a grans trets del personatge. No em vull referir a l’obra perquè és preferible que el lector i la lectora en treguin les imatges amables i les que no ho són tant... Però, a la fi , seran les dels nostres esforçats pagesos, familiars propers o llunyans, que ens parlaran per la paraula àgil del nostre benvolgut gavanenc Anton Tarrida.

Gavà, abril de 2003

Pagesos, sorres i

Antoni

A TALL DE PRÒLEG

De quan era un infant, i d’això ja fa molts anys, mas-sa, sempre recordaré aquelles llargues vesprades hivernals en què tots els de casa, arraulits més que asseguts en unes velles cadires de boga davant el fogar, vèiem discórrer les hores mentre el foc anava consumint els tions.

Captivats i absorts per l’encisadora atracció de fl ames i brases, no teníem esma per apartar-ne la mirada. Per aquell temps, anys vint, a les cases hi havia poca il·luminació. No feia gaire, i no a totes, que havia arri-bat l’electricitat a les llars dels gavanencs. Recordo, com si fos ara, que a casa només teníem una sola bombeta per tota la planta baixa, col·locada al bell mig del llarg passadís; feia llum al menjador, a la cuina i a l’escó i, encara de reüll, a dues habitacions més: l’una en dèiem la de la farina, perquè allà es feia el pa i hi havia la pastera i altres estris. L’altra era la de les botes, on, de molt menut, recordo haver trepitjat raïm per obtenir el most.

A la planta de dalt, i al cap de l’escala, hi havia una altra única bombeta per a tot el pis; segons deien, era de carboni i només tenia cinc bugies; gairebé no consumia força, però, com es pot suposar, feia menys llum que un llumí.

Com deia, mai he oblidat aquelles entranyables vetl-lades que tots els de casa fèiem entorn del fogar, com ho devia fer tothom en arribar els primers freds. Passar la vesprada a la vora del foc m’agradava molt, i més quan podia gaudir del meu racó preferit; érem sis de família i, moltes vegades, ens el disputàvem

Antoni Tarrida i Pugès

Pàgina anterior: el pagès Jaume Mitjans Rull davant dels seus camps d’espàrrecs, a les Sorres Sobiranes. Foto: Joan Mitjans Badell

Pagesos, sorres i

l’oncle i la meva germana. La meva àvia tenia un lloc fi x, aquest era intocable; l’avi, gairebé no el vaig conèixer, va morir relativament jove; el pare no tenia preferències, i la mare, que sempre era la darrera, seia on podia.

Aquelles emotives reunions al voltant del foc eren, de la meva infantesa, l’acte familiar de més grata re-cordança, i explicaré el perquè. Quan era molt petit, a més d’estar-hi calent i recollit, escoltava embadalit les delicioses narracions d’infi nitat de contes que la meva pobra mare, que per cert hi tenia molta traça, m’anava contant. Contes que anys després també va continuar contant a les meves fi lles: El Minguet dels ocells, El Patufet, la Ventafocs, El gat amb botes...

Més endavant, quan vaig complir els nou o deu anys, ja preferia escoltar la meva àvia i la preferència va venir pel fet que l’àvia Roseta era fi lla d’en Jaume Bruach i Aloy, que al 1890 va emprendre, sorprenent tothom, la construcció del cafè i saló del Centre, avui local de la gent gran de Gavà. Aquesta circumstància i el fet de ser la fi lla més gran de sis germans, va signifi car que, fi ns que no es va casar amb el meu avi, va haver d’ajudar el seu pare i el seu germà gran, del Centre, a servir i tractar amb la nombrosa parròquia que ràpida-ment va adquirir el cafè - saló. Aquesta experiència va fer que la meva àvia, llesta i observadora com poques, conegués totes les famílies i cases del poble, el seu quefer quotidià i social i els projectes i problemes, tant

L’escó, la cadira i el banc ben a prop del foc conformaven l’espai ideal per explicar contalles durant les llargues i fredes nits d’hivern. Racó de la masia de can Rosés. Foto: Benet Solina.

Antoni

els particulars com els públics.

Com que l’àvia Roseta s’adonava del meu interès creix-ent per les coses del poble i la seva gent, allà a redós del fogar, cada vegada m’anava explicant més i més coses del passat i el present de Gavà, una població eminentment pagesa en què tota l’activitat girava entorn dels conreus i les collites.

D’aquesta manera, entre l’àvia i el meu pare, vaig anar coneixent el gènere i la forma de viure de la pagesia, el passat i el present, l’admirable història de la rompuda de les Marines, les Sorres, i l’aferrissada lluita que contínuament s’havia de fer en defensa d’aquest patrimoni, aconseguit a còpia de tant esforç i sacrifi ci, contra l’espoliació i la usurpació, contra els intents de robatori d’una terra sagrada, i per tant contra especuladors i vividors que encara avui, segle XXI, estan sempre a l’aguait.

Vaig saber, també, com una planta desconeguda, l’espàrrec, havia arribat a Gavà de forma casual i s’havia convertit en el pilar fonamental amb què la pagesia havia estabilitzat la situació econòmica.

Si a tot això, amable lector, hi agregues el fet que mai no he tingut altra feina ni ocupació que no hagi estat el conreu de la terra, amb una especial dedicació a les Sorres i als espàrrecs, no t’estranyi que m’hagi atrevit a traspassar a les pàgines d’aquesta modesta obra que tens a les mans, sense altre propòsit que fer-ne record o coneixença, totes les experiències i cultures que, al llarg de la meva vida, he anat recollint sobre quelcom tan notable en el passat i el present dels pagesos a Gavà, com han estat i per sort encara són, les entranyables i cobejades Sorres i el seu producte més característic, els espàrrecs.

De la teva condescendència, espero i desitjo que l’acceptis, la llegeixis i la comprenguis, amb la mateixa il·lusió i amor que un pagès de Gavà ha posat en l’intent de descriure la història de la pagesia de Gavà, que també és la seva, de les Sorres i dels espàrrecs.

La cuina de la masia de can Rosés. Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

ELS PRIMERS PAGESOS DEL TERME DE GAVÀ

Una identitat i una dedicació que ha sobreviscut a totes les cultures que passaren per aquesta terra. Del neolític als sarraïns passant pels romans i els visigots.Formació del Delta del Llobregat.

Antoni

L’esplèndid i inestimable treball de recerca i estudi que han anat realitzant els estudiosos, dels quals són cap-davanters els components de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà i el Museu de Gavà, ens ha conduït, de forma inqüestionable, a la seguretat que l’assentament de l’home en una bona part d’aquesta terra que avui coneixem com el terme de Gavà, ja era una realitat fa uns 5000 anys.

Per aquells temps perduts en les profunditats del neo-lític, els gavanencs poden enorgullir-se que, a la nostra terra, no sols hi havia poblats i cabanes, sinó també una important activitat a través d’unes mines considerades com el complex subterrani més antic d’Europa, i de les quals s’extreia un mineral molt cobejat, la variscita, que servia per a l’elaboració de joies i objectes de caràcter ornamental; i també al paratge actualment conegut com les Ferreres, denominació que ja ens indica cla-rament que, més tard i en diferents èpoques, també se’n va extreure ferro. No és forassenyat, doncs, creure que, fent parella amb aquell nucli humà dedicat a la mineria i per al seu sosteniment, n’hi havia d’haver un altre dedicat a l’agricultura i a la ramaderia.

Des d’aquells 6000 o 7000 anys enrere, com es natu-ral, el nostre terme ha sofert infi nitat de vicissituds, situacions i canvis de tota mena. Altres civilitzacions anaren passant per la nostra terra amb un esperit netament comercial; primer foren els fenicis i cartagi-nesos, molt possiblement cridats pels jaciments locals de ferro (Gavà) i plom (Sant Climent) i, després, per certs productes agraris que els nostres avantpassats collien cada vegada més, en especial el vi i l’oli. D’aquí bé se’n pot desprendre que l’agricultura gavanenca és de les més antigues que es coneixen a la comarca. Una agricultura que devia ser molt diferent de les formes i pràctiques actuals, principalment a causa de la condició del terreny, perquè per aquells temps prehistòrics, la fesomia d’aquesta terra, físicament, res tenia a veure amb l’actual: el Delta, les Marines, les nostres Sorres, no existien ni de bon tros; la línia de platja devia estar situada en el lloc, més o menys, per on avui passa la línia fèrria, fregant els primers contraforts de la serra

Àncora de ferro, lingots del mateix material i barres de

plom trobades als jaciments romans de les Sorres. Els dos darrers probablement provenen de les mines de

Gavà i de Sant Climent. Foto: Pere Izquierdo

Pàgina anterior: recreació de l’habitatge i conreus de l’assentament neolític de can Tintorer. Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

de Miramar i del Garraf.

Més tard, quan també ens visitaren els grecs, la situació del litoral sembla que es va mantenir dins la mateixa línia, sense gaires alteracions, i fou després, durant la llarga estada dels romans, que la platja va començar a avançar de forma notable, a causa del continu mo-viment de sedimentació que aportava el Llobregat. L’ancoratge de les Sorres, que durant segles havia estat el lloc d’embarcament, principalment del vi i l’oli de tota la zona, en arribar el segle V, pràcticament havia desaparegut, recobert pel delta que anava emergint sobre les seves restes.

El delta que s’anava formant, però, era un món in-hòspit, ple d’aiguamolls, estanyols, sorrals, dunes, i grans canyissars, joncars i bogars. Una vasta terra salvatge, impossible per al conreu i que va trigar segles a ser-hi apta, fi ns ja dins l’alta edat mitjana i encara de forma furtiva en petits racons, ja que els barons la varen considerar com una propietat exclusiva i no hi permetien l’entrada als gavanencs ni per pescar, caçar o tan sols fer-hi un feix de llenya o un manoll d’espàrrecs silvestres.

De tot això, bé es pot suposar que, en el temps de la dominació romana, les terres de cultiu dels nostres antecessors devien estar situades en els primers con-traforts de la muntanya, a la vall de la Sentiu, el pla de Queralt, les Ferreres i l’entorn dels masos isolats de la

Ruïnes romanes de can Valls de la Roca, al Pla de Queralt, que possiblement corresponen a un establiment portuari.Foto: B. Solina

Antoni

part més alta; d’aquí ve l’existència de la infi nitat de murs i marges de pedra escampats per tota la muntan-ya, que els pagesos del passat hagueren de construir per protegir la terra de l’al·luvió i la torrentada.

El conreu més extens de l’agricultura autòctona de tota aquesta part del país fou el vi i l’oli, i per al consum intern, dedicaven una petita part als cereals i verdures, però, sobretot, es produïen grans quantitats de vi que els romans, grans consumidors d’aquest preuat suc, des de l’ancoratge de les Sorres s’emportaven contí-nuament cap el seu país on, valgui l’expressió, diuen que se’l bevien com l’aigua.

Gràcies al mai prou ponderat treball, esforç i dedica-ció dels estudiosos, avui podem tenir una idea molt aproximada del desenvolupament del nostre passat. Contínuament ens aporten noves dades de llunyanes activitats i cultures i dels seus gèneres i formes de vida, tant dels aborígens com de les ètnies i pobles que per aquí s’instal·laren o hi passaren. Se n’emporten la palma el sorprenent descobriment de les mines neo-lítiques de can Tintorer, que tant de renom i prestigi estan donant a Gavà i que, amb la construcció del Parc Arqueològic, arribarà a cotes internacionals, i també els jaciments ibèrics descoberts al nostre terme i el constant augment de la valuosa informació històrica que es va aconseguint amb les prospeccions i estudi dels nombrosos assentaments romans que es van destapant al nucli històric de Gavà.

Els quasi cinc segles de domini romà, l’època anome-nada Pax Romana, pel que es va veient i descobrint, varen deixar molta empremta al nostre poble; fi ns i tot, segons l’estudiós Joan Coromines, una vil·la romana fundada pel pretor Gavius va donar nom a Gavanum, Gavà. En canvi, quan a principis del segle V, per la progressiva pressió de les tribus germàniques, s’ensorra i es desintegra el poderós Imperi romà, que durant molts segles havia estat amo i senyor de tot el món conegut, i al nostre territori s’estableixen els visigots, pocs, per no dir cap, són els rastres o vestigis que aquests ens deixaren.

Pagesos, sorres i

Tots els historiadors estan d’acord que l’època visigò-tica és la més fosca de la història de Catalunya i, en conseqüència, també ho és per a Gavà, a desgrat que estigueren més de dos segles per aquestes terres. No-més sabem que la forma de vida de la gent va canviar molt poc i que es parlava un llatí vulgar que hom ja considera com les primeres expressions de la llengua catalana i que el cristianisme s’anava implantant pro-gressivament entre la població. El primer signe de fe cristiana del nostre terme fou, potser, la primera cape-lla de Sant Miquel construïda dins el recinte de l’antic castell de Rodanes, després Eramprunyà. Quant a la pagesia, l’activitat majoritària d’una exigua població, anava cultivant la terra de muntanya sense baixar al pla, perquè encara no existia.

El reconeixement del Gavà romà, dels assentaments que construïren sota el nucli històric del Gavà ac-tual, de les explotacions de can Valls de la Roca i de l’ancoratge i jaciments de les Sorres, cada dia és més exhaustiu gràcies a la informació i troballes que els estudiosos del nostre Museu ens estan aportant; en canvi, de l’ocupació visigòtica, posterior a la romana, pràcticament no se’n sap res. Com he dit, la gent degué subsistir gràcies a una limitada pràctica del conreu i una modesta ramaderia, és a dir, una població de pa-gesos que va seguir cultivant aquella munió de feixes i replans de la muntanya, protegits per marges i murs de pedra construïts des de temps immemorials.

Als romans, els pagesos els hem d’agrair que ens

Restes romanes al centre de Gavà, al carrer de Sant Nicasi. Corresponen a la part rural de l’antiga vil·la romana de Sant Pere, tal volta el mític predi d’en Gavius. Foto: Alícia Estrada

Antoni

deixessin una gran eina per treballar la terra, l’arada, un tipus d’arada que ja no era tota de fusta, ja que tenia la rella i els orellons de ferro, i que, tot i ésser una eina molt primitiva, encara és emprada a molts llocs per a fer solcs. Jo mateix recordo perfectament haver-la usat quan encara tenia l’animal de tir, per a fer solcs. En dèiem l’arada «dels orions» i la conservo com un veritable tresor, perquè ha passat per les mans de moltes generacions de la meva família.

Si poques són les dades que ens facin una mica de llum sobre l’època visigòtica a Gavà, potser encara són més minses les referències a l’estada a la nostra terra dels àrabs i berbers després d’envair la península l’any 711; amb un avanç meteòric, els sarraïns també ocupen ràpidament Catalunya, sense que els habitants del territori presentin cap tipus de resistència a la nova situació. Els àrabs, però, són aturats a Poitiers, a les portes de Septimània, l’any 732, per Carles Martell, avi de l’emperador Carlemany, començant des d’aquell punt una àrdua i penosa reconquesta. L’ocupació mu-sulmana de la Catalunya Vella no va durar gaire, ja que els francs, amb l’ajut i col·laboració de la població autòctona, a fi nals del mateix segle VIII, avancen fi ns una línia marcada pel riu Rubricatum, el Llobregat; Carlemany, que el que volia només era protegir el seu regne, va aturar el seu avanç i va crear uns petits estats fronterers com a escut que foren l’inici dels comtats catalans.

D’aquesta faisó queda establerta, entre el Llobregat i el Gaià, una vasta zona fronterera inclosa històrica-ment dins la coneguda marca Hispànica, que així es

Arada tradicional romana que moltes generacions de

la família Tarrida s’han anat transferint i usant fi ns ben

entrat el segle XX.Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

mantingué un bon tros més de dos segles, partint en dues parts Catalunya. Com a conseqüència d’aquesta situació, dins d’aquesta ampla terra de ningú, hi que-den inclosos molts pobles i comunitats, i entre ells el nostre Gavà.

Continus avanços i retrocessos de sarraïns i cristians desolaren aquestes terres, amb les ràtzies i escamots d’uns i altres, que sistemàticament les recorrien saquejant i destruint tot el que podien trobar. Si comptem que els francs arribaren al Llobregat a les darreries del segle VIII i que la marca Hispànica era constantment creuada, principalment pels àrabs, com ho demostren fets com el de l’any 985 (Almansur, el vencedor, devasta i saqueja Barcelona i Sant Cugat), o quan els almoràvits arriben a les mateixes portes de Barcelona, els anys 1107 i 1114, ni tan sols ens podem imaginar l’aspecte trist i desolat que devia oferir el nostre Gavanum i els seus contorns.

Es diu que els francs, quan es referien a aquesta part de la marca, en deien la terra «d’on no se sap d’on és la gent i on va», perquè, pel que se’n pot desprendre, de gent, poca o molta, encara n’hi sobrevivia.

Una vegada consolidat el comtat de Barcelona a partir dels segles X i XI, els àrabs són foragitats defi nitiva-ment de la nostra terra que, d’aquesta manera, torna a ser la llar i casal dels nostres avantpassats dels quals, miraculosament, alguns s’hi havien mantin-gut, aferrats al redós del castell de Rodanes que, per voluntat popular passà a dir-se de la Prunya i, amb el temps, d’Eramprunyà. Altra gent vingué de les terres alliberades i alguns hi anaven tornant procedents dels amagatalls del proper i feréstec massís de Garraf.

Pel que avui és terme de Gavà i entorns, no s’ha trobat cap signe d’arabització, ja que els àrabs es limitaren a prendre’n possessió i cobrar alguns tributs. No hi ha cap constància de cap fet d’armes, llevat d’una escaramussa a la part de Begues, ni restes de cap tipus d’obra que ens hagi deixat alguna informació d’aquella cultura. L’única empremta que ens ha restat de l’ocupació islàmica va ser una apreciable aportació

Antoni

a la cultura dels conreus i de tot allò que tenia quel-com a veure amb l’ús de l’aigua. De topònims, també ens en deixaren molt pocs; potser només en queden els de Garraf i Jafre, perquè de tots els que posaren com a Gavà (Affan), Viladecans (Qanis) i Castelldefels (Falig), no n’ha quedat ni rastre.

El que sí es pot afi rmar, doncs, és que els sarraïns, a més de posseir un gran coneixement de les arts, eren uns excel·lents agricultors i que aquesta afecció pels conreus la varen transmetre als pocs pobladors del lloc, que ja feta la retirada dels primers, amb la desaparició de la marca, tornaren a reprendre el cultiu de la terra, ensinistrats amb noves pràctiques i formes que havien vist i après dels àrabs.

La modesta pagesia de Gavà, els que van aconseguir sobreviure, també van poder treure profi t d’algunes noves plantes de conreu que els àrabs ens deixaren, com les endívies, el moresc, el safrà, el taronger, les síndries, que originàriament la gent anomenava meló de moro, i el garrofer, que molts anys més tard arriba-ria a adquirir tanta importància com la vinya i l’olivera. El molí de la Sentiu i una sínia entre can Vent i can Torrents marcaren també el rastre islàmic.

Poc més sabem de la forma i gènere de vida d’aquells gavanencs dels primers anys de l’època postaràbiga; hem de suposar que devien viure amb moltes es-cassetats, cultivant com podien una terra devastada pels llargs anys de frontera, criant algunes bèsties de ramaderia i corral i vivint en senzilles cases fetes de tàpia i pedruscall, algunes escampades pel terme de muntanya i unes altres agrupades en un petit nucli que s’anava consolidant entorn de les restes d’una gran casa pairal de l’època romana que, d’acord amb la tesi d’un eminent historiador, el pretor Gavius havia assentat al centre de la poca terra plana que llavors tenia el terme. Sobre aquest petit nucli inicial, amb tota probabilitat, s’hi ha anat formant la ciutat de Gavà. No podia ser la vil·la del pretor Gavius el precedent de la masia de can Comes, avui Torre Lluch?

Es pot afi rmar, sense cap dubte, que durant la llarga

Dirhem, moneda de fabricació àrab trobada a la cova de can Sadurní, a Begues. És un dels pocs

vestigis materials de l’època de dominació àrab.

Foto: Pere Izquierdo

Pagesos, sorres i

ocupació d’aquesta terra pels visigots i els sarraïns s’hi va produir un gran i sorprenent fenomen de ca-ràcter natural que hauria de tenir una transcendència decisiva en el futur desenvolupament de tota aquesta zona: la retirada progressiva i defi nitiva de la línia de costa fi ns al lloc on es troba actualment, a causa de grans avingudes i arrossegaments de sediments del Llobregat que anaven confi gurant aquesta vasta zona deltaica.

Al segle V, l’ancoratge de les Sorres que, més o menys, podem situar on avui dia queda encara el traçat de l’antic camí Ral de València, va deixar de ser utilitzat i no pas per assenyalar la fi del domini romà, ni per la davallada de l’activitat portuària, sinó perquè el gradual recobriment d’aquell extens enclavament ja no el feia operatiu. Aquest fet testimonia ben clarament que, per aquelles dates, el retrocés del litoral és ja un moviment imparable, que no s’aturarà fi ns a quedar formada tota la zona del delta, cosa que molt possiblement devia coincidir amb la retirada dels àrabs.

Un delta que, durant segles, no va ser més que un terreny confús i inhòspit, farcit de dunes, estanyols, sorramolls, canyissars, joncars i malesa de tota classe. Una bona part d’aquesta nova terra emergida del no res, la corresponent als termes de Gavà, Castellde-fels i Viladecans, passà a ser propietat dels barons d’Eramprunyà que, de primer antuvi, la reservaren per a efectuar-hi partides de caça juntament amb altres nobles i gent del seu llinatge.

Tot aquell vast conjunt de terra improductiva i mal-sana que, al principi, no va servir per altra cosa que per divertiment i solaç de la baronia, en el transcurs del moltes centúries, ha estat objecte d’una profunda i total transfi guració, fi ns a convertir-se en l’actual empori de riquesa i treball, on es desenvolupen infi -nitat d’activitats de la més variada índole: turístiques, industrials, comercials, residencials i de serveis.

Però, al bell mig de les Marines, encara hi resta la zona agrícola de les Sorres, la terra perfecta del bon conreu, on la pagesia de Gavà, amb amor, tècniques i

Paret de tàpia a la Roca,al costat de la masia de l’Horta. Foto: B. Solina.

Antoni

elements moderns, continua estant present i esperem que ho sigui per molts anys, pel futur dels nostres espàrrecs.

La rompuda de les Marines, la conquesta de les Sorres, ha requerit l’esforç, el sacrifi ci i el treball de moltes generacions de gavanencs. És la gran gesta dels nostres avantpassats, un passat que els honora i del qual hem de sentir orgull. Bé mereix, doncs, que la rememorem.

Permís de caça atorgat pel propietari de la baronia

d’Eramprunyà a fi nals del segle XIX, per autoritzar el portador a caçar a les

Sorres, des de Castelldefels a la Murtra. Font: Arxiu

particular J. Campmany.

Pagesos, sorres i

DESPRÉS DELS ÀRABS

Gavà, entremig de la Marca Hispànica. Amb la conquesta, conreant la terra es forma un poble.El feudalisme oprimeix els gavanencs.La nissaga dels Marc, els remences i la sentència de Guadalupe.

Antoni

L’expansió musulmana per la península va ser tan ràpida que, en poc temps, com un fràgil castell de cartes, va enderrocar tot el regne dels gots, Cata-lunya inclosa. La descomunal embranzida dels àrabs la va deturar, el 732 a Potiers (Septimània), Carles Martell, rei dels francs, pare de Pipí el Breu i avi de l’emperador Carlemany. Aquest va encarregar al seu fi ll, Lluís el Pietós, els afers meridionals de l’imperi, amb la lluita contra els sarraïns. Lluís va conquerir Barcelona el 801, i els va fer recular fi ns al Rubricatum (Llobregat).

Carlemany, que només buscava la seva seguretat, va crear la Marca Hispànica, i per a millor protecció del seu territori, davant mateix d’aquesta àmplia terra de ningú que era la zona fronterera entre els rius Gaià i Llobregat, va impulsar la creació dels primers comtats-estats catalans, per a fer-los servir de tap o tanca del seu regne.

El nostre petit Gavanum va quedar dins d’aquesta zona fronterera, circumstància que devia produir als nostres avantpassats grans difi cultats i problemes per poder sobreviure. Infi nitat de vegades devien veure arrasada la terra i saquejada la casa pels escamots de sarraïns i bandolers amos i senyors de la Marca.

Però la ferma voluntat d’arrelament dels escassos moradors del nostre terme els permetia continuar fent d’aquesta terra la seva llar. Perills, sacrifi cis i penúries de tota mena van haver de vèncer per a poder sobreviure, vivint en misèrrims habitacles o en coves i amagatalls que sempre han abundat al massís i alimentant-se del que podien recollir en petits racons de conreu i la cria d’aus de corral o alguna bèstia de pastura o cacera. Per tot això, hem de suposar que poca gent d’aquesta contrada aconseguí sobreviure a la Marca Hispànica, per la qual cosa la recuperació d’una forma de vida més estable va ser lenta i difícil.

A partir del segle X, els comtats catalans ja con-solidats emprengueren de forma decidida la con-

Pàgina anterior: el castell d’Eramprunyà a inicis del segle XX. Aquarel·la d’Antoni Tarrida.

Pagesos, sorres i

questa del nostre país, fent retrocedir als àrabs fi ns més enllà de l’Ebre, mentre tenien lloc encara devastadores escomeses d’Almansur i els almoràvits sobre Barcelona i el seu entorn als anys 985,1107 i 1114.

Amb tot això, al terme de Gavà, també hi va haver un dèbil inici de recuperació d’aquell desolat pano-rama que oferia la nostra terra. Era la terra de la qual els francs deien que no sabien d’on venia la gent; segurament retornaven de la terra rescatada i dels refugis de l’abrupte massís de Garraf.

L’Eramprunyà, castell de frontera i l’origen del qual, amb l’antic nom de Rodanes, es perd en les pro-funditats de la història, va ser el recer que va fer possible que s’anés alliberant el territori de Gavà i termes veïns. Els pocs moradors d’aquesta terra que per aquell temps llunyà hi devia haver, bé els podem considerar com els primers gavanencs i amb tots els honors, ja que saberen assenyalar

Plànol de la capçalera de la vall de la Sentiu, dibuixat l’any 1788 pel geòmetra Mateu Puig. A baix, a la dreta, s’hi assenyala el castell d’Eramprunyà. Font: Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona).

Antoni

les fi tes que, en el curs dels anys, conduirien al Gavà actual. Aquella petita i dispersa població es va formar amb l’agermanament, mescla o barreja, com es vulgui dir, dels costums i formes de vida que ens aportaven les cultures i civilitzacions que estigueren o passaren per la nostra terra, amb les dels nostres avantpassats. És a dir, que el terme de Gavà, com molts altres de la Marca, va esdevenir un gran gresol on es van anar avaluant les virtuts, el treball i els sentiments dels aborígens ibèrics, grecs, romans, gots i àrabs.

Foragitats defi nitivament els sarraïns del nostre terme pels que havien aconseguit sobreviure, retornen les ganes de viure, les il·lusions i la con-vivència. Lentament es torna a consolidar aquell petit i primitiu nucli de la primera plana, Gavano, que d’ara endavant ja anomenaren Sant Pere de Gavà, es refà la casa de la Roca i la vall de la Sentiu i es reconstrueixen, o se’n fan de nous, els masos escampats per tot el terme.

A partir del segle X, doncs, acabada aquella llarga època d’inseguretat, perills i trasbalsos, els escassos moradors de Gavano i el seu terme reprenen de nou l’únic gènere de vida que coneixien: el conreu de la terra, sempre agraïda, tot i que en els primers temps ho fos d’una forma rudimentària; una comu-nitat de pagesos que, durant infi nitat de successives generacions, ha mantingut sempre un caràcter eminentment agrari, fi ns ja entrat el segle XX.

Tornant als primers anys de la recuperació, pro-bablement una de les primeres feines a fer fou la de refer els marges i parets de la muntanya i les feixes dels altiplans, que per les torrentades i el llarg abandó, devien haver quedat molt malmeses, com també reprendre la pràctica ramadera. De mica en mica, el vi, l’oli i els cereals tornaren a omplir el rebost dels humils habitatges i, al seu voltant, tornava a córrer alguna cabra, garrí i aviram.

El futur semblava que s’anava aclarint i es veia més prometedor. Els primers terrenys de conreu

Pagesos, sorres i

que es recuperaren foren els de sempre, les feixes de muntanya, el pla de Queralt fi ns a la Sentiu, can Gairal, can Riera, l’entorn de la Roca i el pla més extens de la part baixa on s’anava confi gurant el principal nucli de població.

Al mateix temps, i com a resultat de la permanent deposició de sediments que el Llobregat ha anat aportant a la plana al·luvial, ha emergit la gran zona del delta amb una gran regressió de la línia de mar. Probablement, els supervivents devien contemplar esbalaïts la realitat d’aquella extensa plana. El que mai es podien imaginar era que aquell nou territori, un món gairebé inaccessible, inhòspit i malsà, segles després seria romput i guanyat per futures gene-racions i es convertiria en l’enorme font de riquesa actual. Quan els pagesos gavanencs començaren a conrear la nova terra, reconeguts per la seva bondat i gran fertilitat, en digueren les Sorres, i com a les Sorres quedaren per sempre més anomenades.

Com anàvem dient, a les feixes recobrades i re-compostes de la muntanya, s’hi replantaren ceps i oliveres i també algun garrofer, que sembla que ens aportaren els àrabs. Els cereals es cultivaren principalment pel pla de Queralt, can Gairal i can Riera i les verdures i llegums pels horts de la Sentiu, la Roca i els volts del petit nucli urbà de Gavà. La zona de cultiu s’anà estenent des de can Valls i casa

Els marges de pedra seca que esglaonen les nostres muntanyes foren bastits majoritàriament al segle XIX, durant l’època de màxim conreu de la vinya. Tot i això, alguns es poden remuntar a èpoques ben antigues. A la imatge, els marges al Mont-ras, prop del Maset, a la capçalera de la Sentiu. Foto: J. Campmany

Antoni

de la Roca i al dessota mateix del mas de l’Horta (d’aquí li ve precisament el nom) s’hi va fer una horta molt gran per al servei exclusiu dels senyors de la baronia d’Eramprunyà. Encara avui podem veure un bon tros d’aquesta horta, així com el traçat d’un camí morraler que conduïa a unes feixes que servien com a hortets i que estaven situades sota mateix de l’esmentada horta. Aquests petits hortets segurament van ser la primera terra de conreu que es va arrabassar a la plana i s’han mantingut fi ns ben entrat el segle XX, així com el camí morraler conegut com la Carrera del Cul. Aquesta banda se’n digué les Feixes Fondes perquè pel mig hi passava el Torrentet, un rierol que, baixant dels Caçagats i Calamot, tant a l’estiu com a l’hivern duia un bon doll d’aigua cristal·lina que anava a parar a la Murtrassa. El curs d’aquest rierol, sorprenentment, avui dia encara es manté íntegrament.

Pel que anem contant, semblaria que una vegada fi nida la conquesta franca, la pau, l’estabilitat i la il·lusió per viure havien retornat al terme de Gavà. No va ser així, i explicarem el perquè. Part del territori en què estava inclòs Gavà i pobles veïns, de primer antuvi va passar a mans del monestir de Sant Cugat; i molt aviat, a partir del segle XI, els comtes de Barcelona, de forma successiva, per premiar l’esperit combatiu dels seus nobles, o com a recompensa o favor, els concedien la fruïció o tinença temporal dels castells o fortaleses de les

Tanca de pedra que rodeja un petit hort, sota la masia medieval de l’Horta, al turó de la Roca. Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

marques o fronteres. D’aquesta forma, la baronia d’Eramprunyà va anar passant pel domini dels Sant Martí, Santa Oliva i Centelles, principalment, domini en què estaven inclosos els nuclis de Gavà, la Sentiu i la Casa de la Roca.

Com que el sistema socioeconòmic i polític vigent a tota l’Europa occidental era el feudalisme, a Ca-talunya va quedar implantat. Amb aquest rigorós sistema de govern, els barons passaven a ser amos i senyors de tot; de les vides, de les cases, de les terres i, fi ns i tot, de la manera de pensar i fer de les persones del seu domini que es convertien en simples vassalls.

No podem imaginar-nos el drama dels gavanencs d’aquell temps, dels nostres avantpassats pagesos que no van poder gaudir mai del concepte de la propietat ni de la més mínima condició de llibertat i decisió pròpia. Per fer-nos una idea de la seva si-tuació, només cal donar una ullada a la lletra d’una transmissió temporal de domini i usdefruit que els comtes de Barcelona feien a un dels transitoris posseïdors de la baronia d’Eramprunyà. En aquesta cessió de drets, propietats i gaudiments, hi constava en primer terme «els masos, cases i masoveries amb els homes i les dones allí habitants, amb la terra de conreu o erma de muntanya o vall i arbres o plantes de qualsevol gènere, fonts i torrents amb tots els honors, drets i pertinences, etc. ,etc.»

Un mas de muntanya típic, can Perers, l’any 1923. Font: Arxiu J. Campmany

Antoni

És a dir, que els pagesos i tothom, estaven total-ment adscrits a la propietat de la terra, la baronia, i per a més inri, sotmesos al codi dels usatges, mals usos i costums; el vassallatge al senyor de torn era total. Aquest increïble estat de coses es va anar perllongant durant molts anys, sense que s’albirés cap signe o mesura que suavitzés o humanitzés la tremenda rigorositat d’aquell sistema de domini i possessió que sofria el poble.

Res va canviar, tampoc, quan la possessió i succe-ssió de la baronia va entrar en una nova fase que establia una ordenada transmissió de pares a fi lls, o bé per títols de transferència. Fou l’any 1323, quan el rei Jaume II, necessitant algunes quantitats per atendre negocis i assumptes de la corona, va vendre per lliure i franc alou al seu tresorer, Pere Marc, i als seus, el castell i la baronia d’Eramprunyà. Amb en Pere Marc, el Prohom o l’Antic, començà el llarg senyoriu de la nissaga dels Marc sobre els termes d’Eramprunyà. En Pere Marc, però, per ser reconegut com a únic senyor de la baronia i rebre’n els censos, rèdits i altres servituds tal com s’havien

Contracte agrari de l’any 1260 copiat sobre pergamí,

atorgat per la castlana d’Eramprunyà, Guillerma de Cabrera. La terra establerta

estava situada a la vall de Joan, i el tracte recull alguns dels mals usos imposats als pagesos.

Font: Arxiu J. Campmany

Pagesos, sorres i

anat efectuant, va haver de vèncer la tossuda re-sistència de la petita noblesa existent als termes de la seva propietat, molt especialment la de la família Burgués que mai va doblegar-se del tot.

Amb tot i això, la gran majoria dels habitants de Gavà, la Roca i la Sentiu van continuar amb la trista situació de pagesos de remença, una condició que signifi cava un fl agell a la dignitat de les persones, ja que a Catalunya continuava imperant l’opressiu sistema feudal. Es diu que Pere Marc va fer un lleu intent de suavitzar la situació dels seus vassalls; però, tot plegat, va consistir a deixar-los pescar un dia l’any, el primer d’agost, a l’estany de la Murtra, celebrar mercat els dimarts a la Casa de la Roca i traslladar a aquesta mateixa casa, des del Sitjar, la capella de Santa Magdalena.

Al prohom, després de passar per diverses con-frontacions familiars, el va succeir en Jacme Marc, que va obtenir certa notorietat per les seves virtuts poètiques i literàries. Entre altres fets assenyalats, sota el regnat de Joan II, va introduir, des de To-losa, amb Lluís d’Averçó, la festa dels Jocs Florals, dita de la gaia ciència, va redactar el Llibre de les concordances i va ser oncle i preceptor del gran Ausiàs Marc.

En referència al tracte que concedia als seus vassalls, Jacme Marc va continuar amb el mateix despotisme que els seus predecessors: presó i fuet esperaven a tots aquells que s’atrevien a infringir la prohibició de pescar, caçar, fer llenya o recollir bolets o espàrrecs silvestres a totes les Marines, ja que eren un vedat reservat exclusivament per a ell i els nobles amics. També castigava durament els homes propis del terme quan no complien els seus mandats per injustos que fossin, com quan es van resistir a contribuir, amb treball i espècies, a la construcció de la gran muralla externa del castell d’Eramprunyà sense altra paga que el menjar i el beure.

Com se’n pot deduir, el pobre pagès de remença de Gavà, igual que els de tot Catalunya, continuava

Miniatura del manuscrit «Llibre de la baronia d’Eramprunyà» on apareix el senyor de la Sentiu jurant fi delitat al senyor d’Eramprunyà Pere Marc Font: F. de Bofarull

Antoni

essent oprimit. Aquesta injusta situació féu que, a fi nals del segle XIV, aparegués per tot arreu una progressiva i espontània agitació pagesa, pel gran problema social que sofrien. La rebel·lió dels remen-ces fou general i s’hi van afegir la major part dels de Gavà, quan la lluita va arribar al Baix Llobregat. L’enfrontament entre vassalls i senyors fou llarga i aferrissada, ja que pràcticament es va allargar un segle, i va provocar dues guerres civils, les anome-nades primera i segona guerra remença.

Per fi , al 1486, Ferran II va acabar la rebel·lió remença, però, tot i perdent la lluita, els pagesos van aconseguir les seves demandes, ja que el rei, en la famosa sentència de Guadalupe, va dictar l’extinció del codi dels mals usos i dels abusos consuetudinaris que tant perjudicaven i denigraven la pròpia estimació de les persones. Les mesures més importants que la sentència va dictar foren l’alliberament de l’adscripció a la terra, la garantia de la llibertat personal i poder disposar lliurement dels béns mobles.

A causa d’aquestes circumstàncies, i ja dins el segle XVI, el camp català va travessar un canvi cap a una forma de vida laboral, social i econòmica més humana i comportable. Havia desaparegut el domini ple, absolut i lliure que el senyor exercia sobre les persones, les terres, les cases, les aigües i fi ns l’aire que es respirava, és a dir, que a partir de la sentència de Guadalupe es va anar produint un nou equilibri al món rural. Encara que lentament, els pagesos de Gavà també veien com anava millorant la seva situació.

Amb la desaparició del feudalisme i una gran part del sistema que representava, els pagesos van tenir seguretat en la permanència dels conreus i la pos-sibilitat de ser-ne propietaris, ja que pràcticament es convertien en mers emfi teutes. No cal dir, però, que tanmateix continuaven subjectes als censos, lluïsmes, delmes i parts convingudes en les collites. La redempció total hauria d’esperar molts anys, tants que fi ns en l’actual segle XXI encara existeixen

Pagesos, sorres i

algunes d’aquestes reminiscències feudals.

A les acaballes del segle XVI, Gavà, amb un quefer plenament agrícola, responia a les condicions prò-pies d’una societat rural d’aquella època (incloent-hi la casa de la Roca, la Sentiu i els masos disseminats per la muntanya); escassament passava dels 50 focs. El nucli urbà, l’històric, ja s’havia consolidat partint dels carrers Major, Sant Pere i Cap de Creus, i aniria creixent amb els ravals de Calders, Molins, Bogeria i la Palla i diversos masos propers que s’hi van anar incorporant: ca la Llúcia, ca l’Espinós, Camagròs, Amorós, Maria Petit, Fuentes, Casa Fon-da, Rascló, Ferran, Boscater Negre, Todo, Comes i Sauleda i algun altre.

Per als gavanencs d’aquella època havia començat una nova forma de vida, una vida que esperaven que seria més humana, més agraïda i més feliç; una vida que abordaven amb il·lusió i esperança, perquè albiraven un treball més gratifi cant en una terra que podia ser pròpia. Gavà havia iniciat l’arrencada per a entrar en el concert dels pobles assenyalats d’aquesta part del Baix Llobregat. Raons no n’hi faltaven: un terme molt extens, on a la muntanya s’alternaven grans boscos amb la vinya, les oliveres i els garrofers; als primers contraforts i zona cam-pa entorn del poble, els conreus de gra d’espiga i també llegums, carabasses, naps, verdures i algun arbre fruiter. També ja hi apareixia algun ramat de cabres, aviram i tanques de conills.

Els gavanencs, però, ansiejaven més terra i aquesta te-rra la tenien a l’abast, a les Marines, aquella gran zona dèltica llavors plena de dunes, aiguamolls, canyissars i joncars que s’estenia fi ns al litoral. Haurien de passar molts anys perquè el que semblava una utopia, recu-perar aquella terra erma, un dia es fes realitat, gràcies a una gran gesta que protagonitzaren les generacions venidores, la rompuda de les Marines.

L’estany de la Murtra,darrer vestigi dels aiguamolls que fi ns al segle XVIII cobrien les terres del nostre delta.Foto: B. Solina.

Pàgina següent: mapa dibuixat a mà per

l’historiador local Marian Colomé a mitjan segle XX, a partir dels seus records i

coneixements, i que esbossa els carrers i els edifi cis de

Gavà l’any 1830. Font: Arxiu A. Tarrida.

Antoni

Pagesos, sorres i

GAVÀ ES CONSOLIDA COM A POBLE Els pagesos comencen a arrabassar la plana: les Feixes Fondes, les Blanques i els Matabous.Continuen amb les Massotes, el Samfaina i els Joncs.La rompuda de la Marina.Les Sorres, patrocini dels pagesos.Inscripció al Registre de la Propietat.

Antoni

Tal com anàvem dient, podem considerar que, a partir del segle XV, ja era una realitat que aquell nucli de famílies disperses que s’estaven establint i agrupant al nostre solar històric l’haguessin con-vertit en una població, amb totes les prerrogatives pròpies d’aquesta condició.

El poble de Gavà estava confi gurat pels ravals de Molins, la Bogeria i la Palla Alta i la Baixa, els cinc o sis carrers que podien ser anomenats així i uns masos que s’hi anaven agregant. La població estava formada per quatre petits hisendats, alguns comparets, parcers i jornalers. També hi havia uns quants artesans per atendre els menesters de la pagesia, com ara carreter, ferrer, boter, cisteller i mestre d’obres. A la plaça Major hi havia una espècie d’hostal amb un petit comparti-ment per a l’Ajuntament i també servia carn i algun comestible i, si feia falta, carbó o llenya. Al mateix lloc de l’actual, hi havia l’església de Sant Pere, anterior a la de 1628 i el cementiri; com és lògic, també hi devia haver alguna taverna, amb la branca de pi penjada sobre el portal, per beure i passar l’estona.

Els habitants de la vall de la Sentiu, coneguda també com la vall del Bon Donar, i els dels masos de l’entorn, com can Perers, Tardà, Bassoles i Vall de Joan (la seu parroquial dels quals, a partir del 1200, havia esdevin-gut sufragània de la de Sant Pere de Gavà) ja dispo-saven d’una bona situació econòmica que els estava convertint en petits hisendats per mitjà de l’emfi teusi. A desgrat de tot, molts anys després (segle XIX i prin-cipis del XX), gairebé tothom es traslladaria al poble de Gavà, com farien tots els dels masos escampats pel terme. Els habitants de la casa de la Roca també se n’anirien al poble, abandonant completament el seu lloc, amb l’enigmàtica particularitat que, estant encara habitat el segle XVIII, ja fa cent anys llargs que no en queda ni rastre, només unes petites restes d’un cup i el record de la ferreria dels Mas, que tenien l’obrador dessota el morro de la Roca (aquell morro que era molt més llarg i que la gent deia que, quan arribaria a l’església de Sant Pere, fi niria el món). Els més grans recordem haver vist, adossat a la roca, el

Pàgina anterior: la Casa Gran, a la plaça Major. La imatge mostra l’aspecte d’aquest mas del segle XVI abans de ser desvirtuat per una recent reforma. Foto: Joan Mitjans.

Pagesos, sorres i

safareig per a refredar el ferro roent. A principis del segle XX, els Mas van traslladar la ferreria al carrer de la Mercè.

Retornant al segle XVI, els conreus comencen a pene-trar en el terreny pla, traspassant una línia imaginària que es pot situar, més o menys, per on avui passa el ferrocarril. Els pagesos hagueren d’emprar molts esforços i treball per vèncer la gran difi cultat que hi trobaren: l’excessiva humitat del terreny, que els va obligar a fer infi nitat de valls i desguassos per escórrer l’aigua que brollava de forma natural per tot arreu.

Es va començar per la part situada dejús el nucli de la Roca, a partir de l’hort del Baró, i a aquella nova terra li posaren per nom les Feixes Fondes, nom que s’ha conservat fi ns fa poc. A continuació es treballaren les feixes entre les carreres de la Post i del Regàs, on tro-baren una terra tan dura i molla que encara s’anomena el Matabous. Més tard, guanyaren les Blanques, la part situada més a la vora del poble, tocant la riera de les Parets, però la més difícil perquè va resultar la més humida de totes. Recordo, de la meva infantesa, que el meu pare havia de fer rases tots els hiverns per treure l’aigua que hi naixia. Aquestes noves terres de conreu, tot just arribaren a l’antic camí Ral de València.

Però, amb tot això, el poble de Gavà ja estava conso-lidat com a nucli urbà i com un lloc on es podia viure i treballar. Els cinc o sis-cents habitants que per aquell

Les Feixes Fondes, sota el ruró de la Roca. Foto: B. Solina.

Antoni

temps hi devia haver, ja confi guraven una societat estable; però, entenent aquest concepte, cal tenir-ho present, dins les condicions pròpies d’aquella època.

Com a mostra, assenyalaren dos fets de caire molt distint, que poden confi rmar la nostra asseveració. El primer és el gran esdeveniment popular i religiós que va representar el trasllat de la Mare de Déu de Bruguers des de la malmesa i primitiva capella del lloc escabrós i de difícil accés en què s’estava, a la reconstruïda i actual ermita del Sitjar, reconstrucció i reforma que va sufragar en Francesc Jeroni Marc, l’últim Marc de la línia masculina de la nissaga. Al trasllat hi va assistir en massa tot el poble de Gavà. Era l’any 1509 i va constituir l’acte més multitudinari que mai s’havia vist.

L’antiga i primitiva ermita de la Mare de Déu de

Bruguers, sobre la cova prop del castell on la

tradició diu que va ser trobada. Foto: B. Solina.

Vista aèria de l’actual ermita de Bruguers, al coll del Sitjar, on fou traslladada la imatge

l’any 1509. Foto: Arxiu Alfons Gibert.

Pagesos, sorres i

L’altre fet va tenir lloc a l’església de Sant Pere de Gavà, el 13 de març de 1564. A Gavà hi havia un bon grup de gascons. Treballaven a la mina de les Ferre-res on havien tingut alguna picabaralla amb joves del poble i, en una d’aquestes, les coses van arribar molt amunt amb el resultat de la mort d’un jove francès. Els familiars de la víctima van venir de Maringles, del bisbat de Tarba, per esbrinar els fets i demanar justícia. Davant la impossibilitat d’aconseguir-ho, van reunir el poble de Gavà a l’església i el cap de família va declarar solemnement que ell, Joan Descavilla, perdonava el culpable i els còmplices de la mort del seu germà Arnau «que feia sense cap interès sinó per amor a Déu i per ell i no per altre, no vull que mai es pugui demanar responsabilitat per aquest cas, sinó que pel present acte els absolc i perdono i així ho juro». En foren testimonis Joan Larna i Peramon Térmens, agricultors de Gavà.

Hem d’entendre, doncs, que als segles XVI i XVII, els gavanencs havien iniciat un franc procés d’expansió dels conreus cap aquella gran plana d’ermots que s’estenia fi ns la línia de mar. Entre una cosa i altra, la situació econòmica i social anava millorant de forma palpable.

A partir d’ara, els pagesos, a més de conrear les te-rres seculars, a l’entorn del poble, al pla de Queralt, als altiplans i feixes margenades de la muntanya, ja disposaven de les Feixes Fondes, les Blanques i el Ma-tabous. Més endavant, s’estiraren fi ns a les Massotes, el Samfaina, el Matar i els Joncs. Com ja s’havia dit, guanyar aquestes noves terres de cultiu va entranyar moltes difi cultats a causa de la humitat que retenien. Per anul·lar aquest problema, es van haver de fer mol-tes rases i valls que, per mitjà del torrentet i afl uents, desguassaven cap a la Murtrassa.

Aquest sistema de drenatge també es va haver de seguir anys després, a les feixes dels fondos dejús ca l’Aimar. En aquesta partida, la xarxa de rases era tan atapeïda, que hi havia feixes de només tres o quatre mundines, dimensions que fi ns fa poc encara es conservaven. Aquesta forma de sanejar i drenar un

L’antiga església de Sant Pere, amb l’aspecte que oferia després de la gran reforma del 1622-1629. Foto: Joan Mitjans Badell.

Antoni

terreny deltaic va constituir un avanç i un assaig de la que, en un futur pròxim i amb molta més profunditat i envergadura, es realitzaria en la totalitat de les Ma-rines per guanyar les Sorres.

En el famós plànol de l’any 1590, existent al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, al bell mig de les Mari-nes ja consta el recorregut de la corredora Major o Mestra, que, partint dels aiguamolls de Castelldefels, travessava la Marina de cap a cap i desembocava a l’estany de la Murtra. Un segle més tard, per facilitar-ne el desguàs, se li va donar un altre abocament a les Botigues de Castelldefels.

Sobre la data que s’atribueix al mapa de la baronia del 1590, en el qual hi consta la corredora Mestra, s’ha de desestimar per incorrecte, ja que aquesta corredora no fou construïda fi ns al 1721. Així ens ho ha aclarit i demostrat amb proves irrefutables el notable estudiós local, en Josep Campmany i Guillot.

Més endavant, ja implicat tothom en la rompuda de les Marines, i a causa de l’extensa xarxa de valls i rases que s’havien de fer, es va haver de construir la denominada corredora de Baix o de les Malloles, la del Sobirà de Baix i la de Dalt. D’aquests desguassos, dels quals tampoc se sabien les dades de construcció,

Mapa de la baronia d’Eramprunyà inicialment

datat al 1590, però que probablement correspon

a mitjan segle XVIII. Foto: Jordi Niebla - Josep Soler i Vidal

Pagesos, sorres i

en Josep Campmany també ens ha evidenciat que la de les Malloles fou construïda a partir del 1820, per un pacte establert entre les baronesses d’Eramprunyà, juntament amb Bartomeu Vieta i Francesc Serra, que cedeixen als consorts Coromines un total de 549 mu-jades entre la corredora Mestra i la Pineda. Referent a les del Sobirà de Baix i Dalt, foren posteriors, i també tenien un recorregut transversal i paral·lel per facilitar la confl uència de les rases i valls menors.

En el curs del segle XVII, hem vist com la situació social de la pagesia gavanenca ha anat evolucionant amb la lleugera i minsa millora que va seguir a la sentència de Guadalupe. Els dels masos principals actuen com a petits hisendats, han aparegut bastants comparets, i la resta són parcers, jornalers i algun o altre menes-tral. Els barons ja no viuen permanentment al castell d’Eramprunyà, molt malmès en la guerra civil entre Joan II i la Generalitat, i la recollida dels delmes, mitges i altres drets feudals queden en mans d’administradors, masovers i arrendataris principals. En línies generals, però, els conreus no traspassaven l’antic camí Ral de València, tot i que ja hi havia qui s’havia atrevit a cultivar alguna petita parcel·la en forma d’illa dins dels ermots de les Marines.

Cap al 1640 esclata l’aixecament de Catalunya contra la corona, conegut com la Guerra dels Segadors, i com el nom ja pot indicar, els pagesos de Gavà també s’hi van implicar: l’historiador Ferran Soldevila ens parla dels abusos i martiris a què foren sotmeses algunes llars

Pont de pedra, prop de ca l’Aimar (avui can Rovira), sobre la corredora que prové del Matar i les Massotes, denominada també corredora dels Llanars. Foto: ArxiuAlfons Gibert

Antoni

gavanenques pels allotjaments imposats de soldats mercenaris. Uns anys després arriba la Mort Negra, la gran epidèmia de pesta que deixa delmada la po-blació de tot Europa. A Gavà, diuen les cròniques que el nombre d’habitants va quedar reduït a menys de la meitat, i es va produir un notable retrocés del desen-volupament que s’havia iniciat el segle anterior.

Aquestes grans torbacions que s’havien abatut sobre el nostre país no van ser prou per ofegar la voluntat, les ànsies i l’esperit dels nostres avantpassats gava-nencs. Recuperada la pau i la tranquil·litat, com un sol home, miraren ja decididament les terres de sota el Camí Ral de València, aquell conjunt d’ermots, sorrals i maresmes que s’havia de convertir en la terra de conreu que els feia falta.

Així s’arriba al segle XVIII, el segle que havia de mar-car el punt d’arrencada de la rompuda defi nitiva de les Marines. Però, desgraciadament, torna a esclatar a Catalunya un nou i greu confl icte entre els Àustries i els Borbons. Fou la guerra de l’11 de setembre de 1714, i va suprimir les llibertats i els drets dels cata-lans en quedar instaurat el règim borbònic de Felip V, que va abolir gairebé totes les institucions pròpies de Catalunya. El nostre poble de Gavà també va pagar el seu particular i terrible tribut a la repressió generalitzada contra la identitat del nostre país. El recordat Marian Colomé ens va deixar escrit que, davant l’ermita de Bruguers, hi foren passats per les armes pels soldats de Felip V un grup de gavanencs

La corredora Mestra s’obrí el 1721, i hi

desguassaven les valls de les Sorres tot just

començades a colonitzar. Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

que s’hi havia refugiat.

De grat o per força, els nostres hagueren de sobrepo-sar-se a aquella terrible situació que, a desgrat de la cruesa, no va ofegar el seu tossut deler per conquerir les terres de la Marina.

Ja havíem assenyalat anteriorment que, sota el camí Ral, a partir del segle XVII, esquivant sorrals i mares-mes, començaven a aparèixer petits rodals de conreu enmig d’una terra remota abandonada al pasturatge. Els administradors del baró, amo i senyor del territori, li van exposar el gran rendiment que se’n trauria si s’estenguessin els cultius per tota la Marina. La idea devia satisfer tant el baró, que de seguida va manar la conversió de totes les terres ermes en conreus. Com diu la vella dita, bufar i fer ampolles, així els semblava de clara la cosa. Els fets, però, no foren així de senzi-lls, ja que els primers intents de rompre els ermots i parcel·les de forma aïllada s’anaven frustrant per falta de connexió i també d’un estímul adequat.

Fins l’any 1721 no es va fer la primera i gran temptativa seriosa de parcel·lació i fou a les terres de la Marina situades a sobre de la corredora Major. El primer repartiment, encapçalat pel botiguer barceloní Pau Fabregat, per Francesc Toda, i per altres socis fi ns al nombre de deu, moguts per una perspectiva lucrativa, fou de 500 mujades, que es dividiren en deu parts amb el propòsit de cedir-les a mitgers. L’any següent, els barons afegeixen al projecte total la resta de la terra erma, des de la Murtra fi ns a Castelldefels, i des de la pineda del litoral fi ns a tocar les terres ja cultivades dels particulars i comparets de Gavà.

Aquesta vasta operació comprenia més de tres mil mujades i, en règim d’emfi teusi, en varen obtenir la concessió un grup de benestants barcelonins a qui estimulava el corrent d’invertir en propietats rústiques. Com que no coneixien l’estat en què es trobaven aquelles terres noves, aviat es cansaren de no obte-nir-ne cap guany. Ignoraven que, per treure benefi cis d’aquells ermots i maresmes, abans s’havia de fer una costosa i esforçada obra de colonització. Com que no

Antoni

varen complir els termes del contracte de l’emfi teusi, les terres van revertir a la baronia que, no veient altra solució, va decidir mantenir-hi els pagesos que havien estat requerits com a parcers i subarrendataris.

Tot això ocorria l’any 1759, i a partir d’aquesta data, i durant 50 o 60 anys, es produeix un gran batibull de cessions, traspassos i compra-vendes, llevat de l’establiment d’en Francesc Aymar, el qual adquireix fi ns a 80 mujades dels termes de Gavà i Castelldefels, i la compra al Dr. Segimon Torelló d’una peça de terra de 13 mujades i mitja. Aquest doctor, la casa del qual encara podem veure al peu del Camí Ral i que ha estat usada per diversos menesters, va tenir molta anomenada per ser l’autor, al 1786, d’un projecte de sanejament de les Sorres. Fent acte de fi delitat i justícia, cal aclarir que en Torelló l’únic que va fer va ser copiar sobre un plànol el treball que ja feia molts anys estaven realitzant els gavanencs.

Plànol de mitjan segle XVIII que mostra part

del repartiment de terres realitzat entre 1721 i 1722

entre els deu promotors agrícoles que obtingueren la concessió per colonitzar les

Sorres. Font: Joan Vila.

Pagesos, sorres i

Aquell segle XVIII, la rompuda de les Marines, encertat nom amb què el nostre gran mestre, en Josep Soler i Vidal, va batejar per sempre més aquella gran gesta, havia donat un pas de gegant; els pagesos gava-nencs, aferrats a la terra més que mai, ja sabien que l’expansió dels cultius fi ns a les pinedes del litoral ja era irreversible. I això va ser possible perquè la tasca colonitzadora d’aquell cúmul de dunes i maresmes que constituirien les entranyables Sorres va quedar exclusivament en mans dels pagesos, ja que només ells estaven capacitats per escometre una empresa tan esforçada, llarga i laboriosa. Tenien la fe per moure muntanyes i ser capaços de tapar basses i estanyols, aplanar sorrals i dunes i rompre les maresmes. Els va esperonar la il·lusió que el pagès porta dins del seu ànim: treballar la terra pròpia.

Barons i emfi teutes els anaven transmetent cessions de terreny, amb contractes de caràcter públic i verbal que, en la pràctica, es transformaven en pactes for-mals de rabassa morta a pa i vi. D’ara endavant, tots els pagesos de Gavà, unes 150 famílies a les quals hem d’afegir dones i canalla, es lliuren obertament i decididament a arrabassar els ermots de la Marina. A mesura que es van guanyant més terres per con-rear, també es van ampliant i variant les plantacions. El gra d’espiga i moresc ja s’alterna amb llegums, naps, cebes, carbasses, síndries, algun arbre fruiter i, tímidament, les patates. Amb tot, el darrer intent de parcel·lació per part de la baronia es dóna a principis del vuit-cents i fou emprès pels administradors de les anomenades barones, llavors senyores en propietat. Aquesta operació, però, ja afavoria clarament els in-teressos dels petits propietaris establerts i els dels qui aspiraven i lluitaven per ser-ho. A la primera meitat del segle XIX, llevat d’algun racó, queda establerta la defi nitiva rompuda de les Marines, que per sempre més se’n diran les Sorres. Tota l’extensa plana deltaica, des de Castelldefels a la Murtra i Murtrassa, i del camí Ral de València a la pineda del litoral, ha quedat lliure de basses, dunes, maresmes, joncars, canyissars i bogars, gràcies a la voluntat, l’esforç i el treball dels nostres avantpassats.

Can Torelló. La residència de l’il·lustrat doctor Segimon Torelló és avui un casalot abandonat, després de ser utilitzat com a caserna militar. Foto: J. Campmany

Antoni

La parcel·lació de les Sorres, en mans quasi exclusi-vament dels mateixos pagesos, va ser un exemple de racionalitat i sensatesa, en aconseguir tots una part equitativa de terra, aquella que amb tantes suors havia arrabassat. La mitjana de terra de cada tros o parcel·la fou d’una mujada i cada pagès en va tenir cinc o sis, també de mitjana. Posats a fer les coses ben fetes, també miraren que estiguessin repartides per les partides de les Sorres; per exemple, un pagès amb cinc mujades les tenia entre la Mallola, les Síries, el Pitort, la Pava i el Soberano.

Ara ja només faltava legalitzar la propietat d’aquelles terres, inscrivint-les al Registre de la Propietat, amb el nom de cadascun dels pagesos. En començar el segle XX, la gran majoria ja ho havia pogut fer; no hi va haver gaires obstacles per part de la baronia, que va accedir a les transmissions, perquè va poder mantenir certes càrregues i censos, aquells que ens parlen del got d’aigua, un parell de pollastres o dels dos o tres q u a r -

Establiment a les Sorres fet el 1837 per l’apoderat dels barons, Francesc Carreras Font: Arxiu J. Campmany

Pagesos, sorres i

tans de blat. Com tampoc n’hi va haver per part d’aquells inversors barcelonins de les primeres parcel·lacions i als descendents dels quals, proba-blement, els restava alguna forma de dret o opció sobre aquelles terres. Sobre aquesta qüestió, hem d’assenyalar que fou molts anys després, quan algun bufet d’advocats i picaplets sense feina, de tant en tant, intentà remoure i qüestionar la propietat de les Sorres. L’última temptativa es va produir no fa gaire, l’any 1998, en què una societat fantasma anomenada Explotaciones La Soberana SA, va pretendre apropiar-se les sorres de més d’un centenar de pagesos. Com que totes les peces de terra estaven correctament ins-crites al registre des de cent anys enrere, aquest intent, com tots els anteriors, va ser un rotund fracàs.

La legalització de la propietat a favor dels pagesos es va aconseguir fent valer drets enfi tèutics directes o a terceres persones, contractes públics o verbals a rabassa morta a pa i a vi, i expedients possessoris en què es pogués acreditar el pagament de contribució o que s’hagués cultivat aquella peça de terra més de

Plànol de la part deltaica de la baronia d’Eramprunyà, de mitjan segle XVIII. Font: Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. Cessió Dolors Sanahuja.

Antoni

trenta anys. S’ha de recalcar, en aquest aspecte, la notable actuació de l’Ajuntament de Gavà que, a les acaballes del segle XIX (any 1893), va emprendre una campanya perquè tothom acomplís l’expedient possessori pertinent, amb la fi nalitat que no quedés ni un sol tros de les Sorres sense estar degudament inscrit al Registre.

Pocs són els pagesos que saben que deuen la propietat de les seves sorres a la feliç iniciativa del llavors alcalde de Gavà, en Teodor Llonch, al regidor síndic, Oleguer Vendrell i al jutge municipal, Joan Badosa.

D’aquesta manera, unes 200 famílies pageses i els seus descendents, d’ençà d’aleshores, van poder gaudir de la gran aspiració que sempre ha desitjat el pagès, treballar en terra pròpia. El seu patrimoni no era gran ja que, llevat de tres o quatre hisendats, la terra va quedar molt repartida (una mitjana de 4 a 6 mujades per pagès); a aquest patrimoni es podia afe-gir alguna petita peça de les Feixes Fondes, Matabous, les Blanques o fondos de ca l’Aimar, i alguns, els més antics, tenien alguna vinya o garrofers a la muntanya. A més a més, cada pagès va tenir una mujada de pins del litoral, els anomenats Nou Rals ja que, segons en M. Colomé, el darrer baró d’Eramprunyà, abans de vendre la baronia a l’hisendat i home d’empresa barceloní Manuel Girona i Agrafel, va repartir a parts iguals entre tots els caps de família de Gavà, majors de 25 anys i casats, tota la llenca arenosa del litoral amb la fi nalitat que la seguissin plantant de pins i romanins per poder tenir llenya.

Com hem anat veient, el segle XIX va ser el temps en què la pagesia de Gavà va emprendre la senda cap a una forma de vida més digna i il·lusionant. La colonització de les Sorres havia estat una reforma agrària completa ja que, amb l’aportació de les noves terres de conreu, va tenir lloc un repartiment just i equitatiu, al qual van tenir accés pagesos, parcers i arrendataris, àdhuc els jornalers i aquells que prac-ticaven ofi cis addicionals com eren el carreter, ferrer, boter, baster o cisteller.

Pagesos, sorres i

L’empresa de rompre les Marines per aconseguir les Sorres va ser una gesta extremadament costosa, farcida d’esforços, treball i sacrifi cis, que els pagesos gavanencs s’anaren transmetent de pares a fi lls durant moltes generacions. En el temps actual, una obra de sanejament i colonització com aquesta, malgrat l’amplitud que té, segurament que es realitzaria en uns pocs mesos, gràcies als poderosos enginys que avui es tenen a mà, i també als estudis exhaustius, plans i projectes previs. En canvi, fi xem-nos en el modest bagatge amb què comptaven els nostres avantpassats. Primerament les mans, una gran força de voluntat i una immensa il·lusió, i després les elementals eines d’aquell temps: la destral, la falç, l’aixador de raure, el pic, la fanga, la pala, el cabàs, el baiard i el carro de trabuc. Amb aquest senzill repertori d’estris i elements, varen arrabassar, pam a pam, unes dues mil mujades d’ermots i maresmes. El que realment sorprèn i mou a admiració, és que uns treballs de tanta durada i extensió, més de tres segles, van ser realitzats sense cap estudi, càlcul o projecte previ, ja que tot es feia a bell ull, de forma natural i intuïtiva. Una bona guia i ajut la van tenir amb la corredora Mestra de la qual, fi ns avui, es desconeixia la data de construcció i que se suposava de l’època dels Marc, però que última-ment s’ha descobert que és del 1721. També els va ajudar molt la Carrera de les Parets, la més antiga de les Marines. En relació a la corredora Mestra, hem d’assenyalar la particularitat, gens freqüent en aquest tipus de desguassos, que podia desembocar per dos punts diferents i ben separats: l’estany de la Murtra i la platja de Castelldefels.

Observant detingudament un plànol de les Sorres, queda ben palès l’encert i mestria que tingueren els nostres avantpassats en la colonització. Amb el suport de la corredora Mestra i el camí de les Parets, es va estructurar un sistema molt ben tirat de desguassos i camins. Es van obrir tres corredores transversals més, la de Baix o Mallola, la del Sobirà del Mig i la de Dalt, a les quals es van anar afegint tota una munió de valls menors i rases per desguassar el terreny. Quant als camins, va servir d’eix principal la Carrera de les

Llibreta de censos de les Sorres Sobiranes de mitjan segle XIX. El nom d’aquesta partida prové del fet que estava situada a la part de dalt (part sobirana) de la corredora Mestra. En aquest quadern hi constaven els rebuts dels censos pagats pels pagesos als terratinents que els havien establert. Font: cessió família Solé - Rigol.

Antoni

Parets, de la qual sortien, a dreta i esquerra, els ca-mins per accedir a tots els trossos. D’aquesta forma col·lateral s’anaven alternant corredores i camins, i així s’aconseguia que totes les peces de terra tinguessin, a una punta el camí i a l’altra, la corredora, i a més a més, totes eren perpendiculars a les pinedes del litoral, és a dir, de nord a sud. Com a única excepció, va quedar una partida situada a la part baixa de cal Torelló.

Abans de marcar camins i valls, però, es van haver d’enrasar dunes i sorralls, assecar i reomplir basses i estanyols i eliminar matolls i arbustos de tota classe. El llarg i esforçat treball que hagueren de realitzar els avantpassats gavanencs, per aconseguir trans-formar aquesta part del delta en les fèrtils sorres, no fou un elemental sistema d’artigatge, sinó que fou una rompuda total i complicada. De tota aquesta gran empresa, com a mostra, destacaven l’operació més important i difícil, com era mirar que, a la part de sobre del terreny, sempre hi hagués dos o tres pams de sorra apta per al conreu. Primerament, es «xancava» el terreny, com es diu en l’argot del pagès, treball que consistia a obrir un seguit de rases, una darrera l’altra, de més d’un metre d’amplada, de les quals prèviament es reservava a part la terra bona que, quan la rasa tenia la fondària necessària, es tornava a col·locar a sobre, amb l’entesa que la sorra crua o estèril sobrant del fons de la rasa era la que servia per anivellar les basses. Per fer aquestes rases

Les eines d’un pagès gavanenc, quan treballava la terra amb

animals de tir. Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

o «xanques», per fondes que fossin, les úniques eines i estris de què es disposava eren la pala i l’aixada de galló, i per canviar la sorra de lloc, el carro de trabuc, el baiard o simplement el cabàs.

D’aquesta manera tan arduosa, pacient i decidida, que bé podríem qualifi car de manual, els nostres agosarats avantpassats van rescatar dels ermots i la insalubritat més de 700 hectàrees de terra, les Sorres. La rompuda de les Marines va ser una feina tan ben feta, com així ho expressava el recordat Josep Soler i Vidal, que, en el transcurs del temps, ha estat un dels pilars fona-mentals en què reposa el gran desenvolupament que viu el poble de Gavà.

Pàgina següent: portada d’un dels expedients possessoris que van

permetre inscriure al registre de la propietat les terres cedides pels barons als

pagesos gavanencs a mitjan segle XIX.

Font: Arxiu A. Tarrida

Antoni

Pagesos, sorres i

LES SORRES, ORGULL I SOSTENIMENT DE LA PA-GESIALa vinya no hi arrela, ben al contrari d’altres conreus.Començant el segle XX, queda assenyalat el desenvolupament de Gavà.El pont del Llobregat i el Born.Arriben els espàrrecs, una hortalissa

Antoni

Amb l’arribada del segle XX, la pagesia gavanenca, després de tants i tants anys de treball i penúries, veia per fi recompensats tots els seus esforços amb l’aconseguiment de la terra ansiejada, les Sorres. Aquesta terra, tan afanyosament guanyada, seria l’inici del modest patrimoni del pagès de Gavà. Una terra pròpia que establiria un nou equilibri al camp local, amb una notable progressió de l’explotació agrària, ja que, si bé els pocs i petits hisendats i comparets més arrelats també n’obtingueren fruit, els grans afavorits amb la conquesta de les Sorres foren tota la resta de gavanencs: parcers, arrendataris, jornalers, fi ns i tot els que practicaven altres ofi cis addicionals com baster, ferrer, carreter, boter o cisteller, que també havien pres part en la gran aventura de rompre les Marines.

Gairebé 250 famílies, amb esperit nou i animós, cultivaren en règim familiar una terra de propietat i formaren una col·lectivitat que, veient molt més clar l’horitzó, podrà viure dignament. La coneguda enquesta que, per aquells anys, va fer en Francisco de Zamora, jutge de l’Audiència de Barcelona, ens dóna una idea del Gavà d’aquells temps. Ens diu que, el 1789, el nombre de gavanencs era de 768, que habitaven unes tres-centes cases i diverses masies, i que hi havia un nucli consolidat amb alguns carrers i ravals. Diu també que, a més del molí d’oli per al poble, molts particulars en tenien a llurs cases per moldre les pròpies olives, i que hi havia carnisseria, taverna i fonda. Quant a l’agricultura, totes les sembres són

Pàgina anterior: fotografi a aèria de les Sorres, a inicis dels anys setanta. Cal parar atenció a l’exquisit ordenament dels camps, fruit d’una planifi cació unitària, ben diferent de la que es produí a Viladecans, per exemple.Font: Arxiu J. Campmany

Inicialment, el principal conreu de les Sorres foren

els cereals de gra. Aquí veiem un carro carregat de garbes de blat, l’any 1932

Foto: Oleguer Olivella

Pagesos, sorres i

de secà: vinyes, cereals, oliveres i garrofers, i a les terres de les Marines, llegums i cucurbitàcies; i també diu que la terra es troba repartida entre propietaris i pagesos a rabassa morta.

A desgrat de l’indiscutible interès que té per als his-toriadors l’enquesta del Sr. Zamora, sigui per falta d’informació, o pel que sigui, moltes de les seves dades les hem de posar en quarantena. El fet evident, però, és que Gavà ja disposava d’un acceptable teixit social entorn d’una pagesia puixant, i que tenia les portes obertes al seu futur desenvolupament, en poder comptar amb un factor decisiu que la rompuda de les Marines havia aportat: les Sorres, els trossos de les quals, a més, al llarg del vuit-cents tots els pagesos van anar inscrivint al Registre de la Propietat.

Com que, des de temps immemorial, la plantació més rendible per al pagès havia estat la vinya, que es conreava a les margenades de la muntanya i als petits altiplans, es va creure que seria més convenient plantar-ne a les Sorres, perquè així augmentaria la pro-ducció de vi. Aquesta intenció no estava mal calculada, perquè la demanda de vi cada vegada era més forta, ja que se n’exportava molt a Amèrica, i a Catalunya anaven apareixent indústries per produir alcohol etílic i aiguardent. Aquí mateix, a Gavà, en tenim un bon exemple amb la Fassina del Moliner, on es feia aiguar-dent. Només en tenim el record, en haver-se posat aquest nom al carrer on estava situada.

Aquest propòsit de plantar vinya a les Sorres va acabar amb un gran desencís, perquè va resultar un total fra-càs. Ja que les Sorres, per més que s’hi van esforçar, aviat es van adonar que no eren aptes per plantar-hi ceps, com a conseqüència de la permanent humitat de les arrels, produïda per la poca profunditat de l’aigua subterrània. Els ceps pujaven molt escanyolits i, per si fos poc, el vi que s’obtenia era tan fl uix que tot just arribava als cinc graus.

En canvi, el que no va ser bo per a la vinya ho va ser de forma sorprenent per a un llarg ventall de conreus, com podrem veure més endavant. La vinya va recular

Antoni

defi nitivament als seus llocs tradicionals, la muntanya i als primers contraforts. Les grans alternances de preu, sempre a la baixa, i l’aparició de malalties descone-gudes fi ns llavors, la van reduir notablement; es va poder lluitar, poc o molt, contra el míldiu i l’oïdi, però l’aparició de la fi l·loxera a fi nals de segle va anihilar completament la vinya a Gavà, i encara que després es va refer amb la vinguda de ceps americans, ja no recuperarà la importància cabdal que havia tingut en el passat.

El pagès de Gavà sempre ha tingut imaginació i força de voluntat; per això, tossut com sempre, no va perdre la confi ança en la fertilitat de les Sorres, i a força de treball, guaret, formiguers i fems, ha fet que siguin una de les millors terres de conreu del país. Una terra que, com el seu nom ja ens indica, és tan dolça i lleugera que moltes labors es poden fer amb les mans, com és estovar la terra quan les plantes són petites, feina que els pagesos en diuen esgarrapar.

Descartat completament de poder plantar vinyes a les Sorres, s’hi van fer altres cultius i, amb contentament general, es va constatar que totes les plantes s’hi donaven perfectament. De primer antuvi, es plantà gra d’espiga, blat, ordi, civada i sègol; però aviat es va alternar amb blat de moro i llegums, faves, cigrons i mongetes, que es recol·lectaven de dues maneres: seques, o collint les tavelles a la mateixa planta, com la mongeta groga o manresana, que tanta estima

Les Sorres, i tot el delta en general, són una zona

extremadament inundable, tant per la poca alçària sobre

el nivell del mar com per l’horitzontalitat del terreny.

Foto: Arxiu A. Tarrida

Pagesos, sorres i

havia tingut anys enrere als mercats, però dels quals avui ha desaparegut totalment, perquè espellofar-les era massa entretingut. Totes les cucurbitàcies troba-ren a les Sorres el terreny ideal per les excepcionals condicions: clima càlid i humitat a fl or de terra, fi ns al punt que en cap altre punt del país donaven uns fruits tan voluminosos. La palma se l’emportaven les anomenades carabasses de porc per alimentar el bestiar, que eren blanques i costelludes i semblaven rodes de carro, ja que algun exemplar havia arribat a fer fi ns a 1,25 metres de diàmetre. Les síndries dites de confi ter també eren excepcionals, amb peces de 40 quilos o més, que per la gruixària de la closca era insuperable per als confi ters. D’aquests cultius, però, ja només en queda el record.

A mesura que anava transcorrent el segle XIX, els pagesos anaven ampliant l’escala de productes. Per les Sorres ja s’hi veia de tot: verdures, enciams, tomàquets i plantes de fruit subterrani. En aquest capítol, hem de destacar els alls dits de Lleida i les cebes del «platillo» a les quals la soltesa de la sorra els donava una blancor i una lluentor molt peculiar. Amb referència a aquests dos productes, alls i cebes, es va estendre el costum de fer-ne forcs, unes trenes de sègol on se subjectava per les cues una tira d’alls o cebes. Aquesta feina la feien les dones, que hi tenien molta traça, mentre que els homes havien de lligar les panotxes de blat de moro que es penjaven per les parets i façanes.

D’un tros de pastanagues negat s’han de treure les que es pugui, abans no es facin malbé. Foto: Arxiu A. Tarrida

Antoni

Quant als tubercles, cal fer una molt especial referèn-cia a un producte considerat com la major riquesa de l’agricultura, les patates, ja que es pot afi rmar que avui no es podria entendre l’alimentació humana sen-se elles; tots els dies de l’any, per dinar o per sopar, d’una forma o altra les tenim al plat. Per això costa d’entendre que, portades d’Amèrica pels descobridors, no es generalitzessin al país ni a la resta d’Europa fi ns a començament dels vuit-cents. Fins llavors, sorpre-nentment, només es feien servir com a farratge per al bestiar, i també es deia que eren nocives per al consum humà; però les crisis agrícoles de l’època i els estudis d’en Parmentier, un farmacèutic agrònom francès, van introduir a tot el món, i a gran escala, el conreu de les patates com a aliment humà. Els nostres pagesos, com és obvi, també s’engrescaren amb el nou producte, i així les Sorres, com expressa el nom, terra sorrenca, varen produir les patates de millor estampa del mer-cat. Una varietat, l’anomenada patata anglesa, la més primerenca de totes, va arribar a fer la competència al Maresme en l’exportació a Anglaterra.

A desgrat de les torbacions i maleses pròpies del segle XIX (la Guerra del Francès, els horrors de la pesta groga i el paludisme, les ràtzies dels escamots carlins i diverses alteracions socials i polítiques) els pagesos de Gavà seguien aferrats amb ànim creixent al conreu de les Sorres. Aquesta bona impressió la veiem con-fi rmada en la referència a Gavà que en Joan Mariana va fer l’any 1885, quan en el seu Diccionario Municipal de España, ens diu que té 391 veïns i 1.416 habitants,

Passaport de l’Ajuntament de Gavà, datat el 15 d’octubre

de 1811, que autoritza el portador a viatjar fi ns a

Sant Feliu de Llobregat. En aquesta data, els francesos

encara ocupaven el Baix Llobregat. És notable el

segell municipal, amb les claus de Sant Pere, en un

dels primers documents on es va fer servir. Font: Arxiu

J. Campmany

Pagesos, sorres i

que està ben comunicat per carretera i ferrocarril i que hi ha una fl orent agricultura que produeix blat, ordi, vi, oli, taronges, llegums i patates, entre altres. També afegeix que hi ha una indústria d’aiguardent, mines de ferro i que tenen anomenada les blondes i puntes de coixí que fan les gavanenques.

Començant a enfi lar el segle XX, el nostre Gavà, amb una població de 1.895 habitants, ja tenia marcades les fi tes del camí que el conduiria a un lloc de privilegi en el concert dels pobles laboriosos i emprenedors. En aquest aspecte assenyalarem que, a la segona meitat del vuit-cents, a Gavà es van efectuar les següents millores:

1843 – Es canalitza l’aigua des del Fangar i es fa la font de la plaça Major.

1859 – Es construeix el cafè de la Plaça.

1862 – Es funda la germandat de Sant Nicasi.

1873 – S’obre la carretera a Sta. Creu de Calafell.

1881 – Amb terrenys cedits pels benestants Lluch, Casas i Vayreda, s’obre la Rambla fins a l’estació del ferrocarril, que tot just comença a circular. Al mateix temps, en Salvador Lluch també cedeix part de la seva fi nca per obrir cinc nous carrers.

1883 – Es fan les noves escoles de la plaça Major.

1884 – Es funda la germandat de Sant Isidre.

1886 – S’obre la carretera a Begues.

1890 – Es construeix el Cafè del Centre.

1895 – S’institueix legalment la Societat Coral La Igualtat, adherida als Cors de Clavé.

1895 – Joan Marimon Insensé estableix la primera bòbila, que el 1915 passà a mans dels ger-mans Querol.

A aquesta llista de tan notables esdeveniments del Gavà dels nostres avis, cal afegir-hi dos més que,

Segell de la germandat de Sant Isidre, una de les mutualitats assitencials dels pagesos locals. Font: Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.

Segell de la germandat de Sant Nicasi, la primera mutualitat d’ajuda sanitària i social fundada a Gavà. Font: Arxiu de l’antic Govern Civil de Barcelona.

Antoni

si bé no es donaven al nostre poble, van contribuir decisivament a la constant progressió de l’agricultura local: la construcció del pont sobre el Llobregat entre Sant Boi i Cornellà, l’any 1864, i la del mercat central de fruites i verdures del Born, a Barcelona, el 1876. Amb aquestes realitzacions, els pagesos van poder incrementar tant la producció com la varietat dels cultius, ja que van tenir més fàcil el transport i la pos-sibilitat de vendre el gènere a l’engròs. Per portar-lo al mercat central no hi havia altra alternativa que fer-ho amb el carro i la mateixa mula o cavall que servia per treballar. Cal dir que, fi ns que no es va fer el pont de Sant Boi, per anar a Barcelona s’havia de passar el riu per un gual, en una barcassa, o donar la volta pel pont de Molins de Rei.

Gràcies a la bona comunicació amb Barcelona i el mercat del Born actuant a ple rendiment, l’agricultura gavanenca va experimentar un considerable progrés tant en volum com en extensió. Amb tot, però, hem d’assenyalar la dura jornada que per al pagès repre-sentava el viatge a Barcelona amb el carro carregat dels fruits i verdures del temps. Generalment, els dies de collir o arreplegar, com sempre s’ha dit, eren dos per setmana. Al vespre, després de sopar, els pagesos, sempre els més joves, partien del poble amb el carro que ja tenien a punt, cap al mercat del Born, on venien el gènere amb l’ajut del comissionista. Després d’esmorzar, tornada a casa, portant, de tant en tant, algun bacallà o cap i pota, que a Gavà no n’hi havia. I, per si fos poc, passaven per Santa Eulàlia de l’Hospitalet, on hi havia els escombriaires, a carregar fems. Per fer tot això, el que feia de carreter emprava

L’antic edifi ci del mercat del Born de

Barcelona, inaugurat l’any 1876. Foto:

Arxiu B. Solina

Pagesos, sorres i

unes 24 hores; però també hem de dir que, com que llavors les carreteres eren completament buides, tot el camí podien dormir, ja que l’animal hi anava sol i moltes vegades s’aturava en arribar al mateix mercat. Aquest sistema de transport es va practicar fi ns que van aparèixer els primers camions que van fer aquest servei, més o menys, cap al 1950. Com a curiositat direm que, anys enrere, alguns pagesos s’atrevien a anar a vendre a Sitges amb el carro.

A l’entrada del segle XX, com podem deduir, l’agricultura gavanenca estava en plena expansió. A la terra argilenca, a cavall del camí Ral, es conreava preferentment el gra d’espiga i alguna vinya, però al dessota mateix del poble ja s’havia establert algun tros de regadiu, per mitjà de cinc o sis sínies. La resta de terra de conreu, des de l’esmentat camí Ral fi ns a tocar la pineda del litoral, constituïa la gran conquesta dels pagesos de Gavà, les Sorres, una terra ubèrrima i agraïda, apta per a tota classe de cultius, gràcies a la naturalesa sorrenca i humitat permanent, i també al recer del pròxim massís de Garraf i, per descomptat, a l’esforç del pagès.

Mentrestant, la vinya i l’olivera van anar desapareixent de les margenades de la muntanya i es van substituir pels garrofers. El gra d’espiga es va mantenir més temps, a causa principalment de l’escassetat i penúries de la postguerra.

Les Sorres es van convertir en la terra predilecta del

Miquel Mitjans Badell amb el carro i el matxo. Aquests eren el complement ideal i necessari de tota economia pagesa. Les primeres carretes es documenten al delta del Llobregat a mitjan segle XVI. Anteriorment, el transport es feia a bast. Foto: J. Mitjans Badell.

Antoni

pagès, la terra somniada, ja que, a més d’una gran fertilitat, la seva formació arenosa fa que sempre es mantingui fl onja, i això fa que només amb la quarta part del treball esmerçat en la terra aspra i dura de dalt es facin pujar les plantes, i encara amb millor aspecte i qualitat. A les Sorres, gairebé tothom hi treballava descalç, fi ns i tot alguns a l’hivern, i moltes plantes es binaven i magencaven amb les mans.

El quadre de productes conreats es va anar ampliant fi ns a sembrar-hi de tot, perquè tot s’hi donava bé i bo, gràcies a la bondat i fàcil adaptació d’aquella terra insuperable. A les Sorres ja es va collir de tot: totes les cucurbitàcies, els llegums, els tubercles, les mongetes tendres i grogues, les cebes, els alls, els porros, les pastanagues, les xirivies, els raves, i tota classe de verdures. I als anys cinquanta, com que es van arribar a cultivar més de dues mil mujades, encara hi havia terra per al gra d’espiga, blat de moro i l’alfals per a l’animal de tir.

Per si amb tot aquest bé de Déu de productes de les Sorres no n’hi hagués prou, quan els pagesos ja ana-ven a vendre al Born, s’adonaren de la bona sortida que tenia la fruita. Llavors també s’engrescaren a plantar-hi arbres fruiters, que respongueren amb una perfecta aclimatació, a desgrat que es temia el contrari per la composició sorrenca del terreny i l’alt nivell de la capa freàtica. En pocs anys, a les Sorres, van anar apareixent fruiterars de moltes classes. Hi destacaven els de prunes clàudies i japoneses, préssecs prunells i peres, molt especialment la varietat de Sant Jaume, que a causa de la gran demanda que en feien els confi ters de Barcelona, va ser la més estesa.

En l’exposició d’aquest sorprenent desenvolupament que va assolir l’agricultura de Gavà a inicis del segle XX, ens falta encara afegir un conreu que, a més d’haver estat durant molts anys el pilar fonamental de l’economia pagesa, ha donat a Gavà una rellevant i merescuda fama arreu del país. Ens referim, con-cretament, a un producte singular i exclusiu de les Sorres: els espàrrecs.

Pagesos, sorres i

Els espàrrecs han contribuït, més que cap altre conreu, a compensar la situació del pagès de Gavà. Això ha estat degut a les grans virtuts que sempre han girat entorn d’aquest cultiu, com són: la llarga durada de la vida d’una plantació, tres mesos de collites successi-ves, una rendibilitat segura i estable, i una resistència extrema davant de qualsevol desgavell o alteració meteorològica.

A banda del notable i més important suport a l’economia pagesa que sempre havia aportat aquesta singular i representativa hortalissa de l’agricultura local, els espàrrecs han donat a Gavà fama i prestigi per tot el país, per mitjà d’una extraordinària i multitu-dinària mostra, la Fira d’Espàrrecs de Gavà. Tot just se n’acaba de celebrar el cinquantenari i, a l’ombra d’això, totes les institucions locals, socials, culturals, indus-trials i comercials també han tingut ocasió d’exposar les seves activitats i el seu dinamisme.

Pàgina següent: estampa agrícola a les Sorres. Al fons, difuminada, s’aprecia la línia

muntanyosa que tanca el Delta per ponent: el pla de les Basses, la serra de can

Perers i les Agulles.Foto: Joan Mitjans.

Antoni

Pagesos, sorres i

L’ESPARREGUERA, UNA PLANTA SINGULAR

Els espàrrecs, de l’antiguitat al temps actual.Torroella de Montgrí i els espàrrecs.L’apagallums i els espàrrecs. Marià Ventura, l’introductor dels espàrrecs

Antoni

Quan a fi nals del segle XIX van arribar a Gavà, de forma impensada, les primeres motes d’esparreguera, mai els pagesos podien arribar a pensar que aquell grapat d’arrels embolicades les unes amb les altres serien el punt d’arrencada d’un conreu que, anys més tard, passaria a ser l’hortalissa més rendible i famosa de l’agricultura gavanenca. Els espàrrecs van apun-talar fermament i defi nitiva la constant progressió de la pagesia, i aviat es van convertir en el seu producte més característic i emblemàtic.

Encara avui, quan Gavà està immers, per bé o per mal, en els profunds canvis que s’hi estan experimentant en tots els ordres, i apareixen nous gèneres i formes de vida socials i laborals que arraconen i desfan la pràctica agrícola, i alhora el cultiu dels espàrrecs, són encara aquests –els espàrrecs– els que proporcionen a Gavà l’origen i el mòbil que engendra i motiva una de les més grans manifestacions agrícoles i també industrials, comercials i populars que se celebren a Catalunya: la Fira d’Espàrrecs de Gavà.

L’esparreguera, que és la planta que produeix els espàrrecs, és una de les més singulars i estranyes del regne vegetal. El nom botànic que els estudiosos donen a l’esparreguera és el d’Asparagus offi cinalis i està inclosa en la família de les liliàcies. Pertany, doncs, al mateix ordre que les cebes, alls, jacints, tuliperes i assutzenes, és una planta vivaç i perenne, i podem considerar que té dues classes d’arrels: unes, la mis-sió de les quals és d’ancoratge, i serveixen per a la subjecció de la planta al terreny, i d’òrgan de reserva de les substàncies alimentoses que la planta elabora durant la segona meitat de l’estiu; i altres, anuals, que són les encarregades d’absorbir del terreny els elements minerals.

L’esparreguera, com totes les liliàcies, és una planta bulbosa o rizomatosa, i passa l’hivern sota terra, tot i ser una planta perenne. Heus ací, doncs, per què el pagès sempre l’ha considerada una planta diferent, ja que, en tot el seu procés i tasques culturals, en res s’assembla a cap altre dels seus conreus. A les rizomes d’esparreguera o motes, com les anomena el pagès

Pàgina anterior: espàrrecs nets, acabats de collir. Les puntes són fosques i a punt de fl orir, cosa que indica que han passat massa temps sobresortint de la sorra. La recolecció correcta dels espàrrecs exigeix agafar-los just abans que treguin el cap per sobre del cavalló.Foto: B. Solina.

Pagesos, sorres i

de Gavà, després de la letargia hivernal, hi broten uns grífols que, en créixer i engruixir-se, es convertiran en turions, que són la part comestible de la planta, o sigui, els espàrrecs.

Des de sempre, l’esparreguera silvestre ha sorgit de forma espontània quan han coincidit determinades condicions climàtiques i ambientals, a les faldes de la muntanya, als marges i també al pla. Des de temps immemorial, l’home l’ha usat per a la seva alimenta-ció. Aviat es va adonar que els grífols que brotaven de les esparregueres situades en zones arenoses, principalment als ribatges dels rius, tenien més gros-sor que els de les terres argilenques o cretàcies, més aspres i dures. Molt probablement això devia fer que es traspassessin rizomes a la terra fl onja i, més tard, que anés escollint per al trasplantament els rizomes que donaven els grífols més grossos. D’aquesta fai-só, després de moltes mutacions, es van aconseguir tanys més grossos. I després encara va descobrir que si, quan broten dels rizomes, es fa que els turions travessin una capa de terra fl onja, preferentment sorrenca, o també un bon gruix de fem lleuger com el de cavall, aleshores el producte és excel·lent. Des-prés d’aquestes experimentacions, l’home ja va poder disposar per al seu sosteniment d’un nou i cobejat producte de la terra, els espàrrecs.

Per tot això, hem d’entendre que els espàrrecs no són més que un producte sorgit de l’esperit de supervi-vència d’una planta rizomàtica, que ha romàs tot el temps del fred dejús la terra i que, amb l’arribada de la primavera, estira els grífols o tiges demanant el cel obert per poder subsistir, respirant i rebent la llum i la calor del sol. Com més gran es el camí de la tija per assolir la superfície, més llargs i més blancs són els espàrrecs. Si aquests grífols continuen creixent, es converteixen en una massa aèria, que pot assolir de 0,5 a 1,5 m d’altura, que produeix unes agulletes fi nes, que no són fulles sinó cladodis fi liformes, i unes fl ors que produeixen baies que contenen de 3 a 6 llavors cada una. És una part important de la planta que serveix per perpetuar-la.

Dibuix on s’aprecien els turions o espàrrecs sobresortint del manyoc d’arrels. Foto: Arxiu B. Solina

Antoni

Sembla que els primers espàrrecs cultivats són d’origen asiàtic, probablement de Babilònia, del gran verger agrícola entre el Tigris i l’Èufrates. Després foren els egipcis, que també en cultivaren a les vora-des del Nil, i els hel·lènics, que ja hi prestaren major atenció i dedicació. Cató, i més tard Columel·la, en els seus respectius tractats d’agricultura, donaven regles sobre el conreu dels espàrrecs, i recomanacions sobre l’esmerç de llavors i plantes silvestres. Plini el Vell, en la seva famosa col·lecció sobre història natural, en la part que dedica a l’horta, ens diu que, a Ravenna, es podien veure plantacions d’esparregueres abundosa-ment femades, que produïen espàrrecs de fi ns a tres lliures. El francès Olivier de Serres, al segle XVI, ja aconsellava fer planters i, als dos anys, trasplantar-ne les motes a rases profundes.

Com es pot deduir, des de temps remot l’agricultor ha anat efectuant diversos intents per millorar la qualitat i naturalesa dels espàrrecs silvestres; però no fou fi ns a principis del segle XVIII que s’aconseguiren defi ni-tivament els espàrrecs grossos o de taula, tal com avui els coneixem. Els holandesos, practicants sempre d’una agricultura de primer ordre, tant tècnica com cultural, foren els capdavanters d’aquesta consecució, en la qual s’havien entestat des de feia molts anys. Per aconseguir-ho es van valer, bàsicament, d’un llarg procés de mutacions de l’antic espàrrec comú; però el problema a superar era que l’esparreguera, encara que hi ha casos de plantes monoiques on coexisteixen els dos sexes, generalment és dioica, és a dir, que hi ha peus que produeixen fl ors mascles i altres que les produeixen femelles. Les fl ors hermafrodites i les mas-cles produeixen baies d’una sola llavor, i les femelles en contenen de 3 a 6 cada una. D’acord amb diversos assaigs, s’ha arribat a concloure que les plantes mas-cles donen una collita primerenca més abundant, i la durada és més llarga.

Des d’Holanda, les noves esparregueres aconseguides s’estengueren per altres països. A la península Ibèrica, concretament a l’horta del Tajo, on ja es produïen espàrrecs comuns, les va introduir l’hortolà d’Añover

Gravat del segle XIX amb el dibuix de les diferents parts de l’esparreguera.

Foto: Arxiu B. Solina

Pagesos, sorres i

del Tajo, prop d’Aranjuez, de nom Casimiro Gómez Ortega, i es varen adaptar perfectament i ràpidament al clima del centre d’Espanya. Més tard, a mitjan vuit-cents, apareixen com a hortalissa preferent a la zona riojana i navarresa. Allà, el grau d’adaptació és complet en tots els aspectes, tant materials com humans, i passaren a ser un dels productes agrícoles més coneguts d’aquella famosa ribera; condició que no solament conserva, sinó que el conreu d’espàrrecs hi va assolint un notable i constant increment que ha permès la implantació de moltes i importants indústries de la conserva. Només a la població de San Adrián, la primera en producció d’espàrrecs entre prop de cin-quanta més de la ribera que s’hi dediquen, hi havia, no fa molt, trenta-tres conserveres. S’ha de tenir en compte que els espàrrecs s’envasen en pots de llauna i també de vidre, i que d’aquesta forma s’expedeixen a tots els punts d’Espanya i de l’estranger.

Sembla que, al mateix temps que a la ribera navarresa, i potser abans, els espàrrecs ja es cultivaven en una po-blació catalana que, encara, no era pas Gavà. Es tracta de Torroella de Montgrí, de l’Empordà, l’agricultura de la qual va passar per una expansió calcada de la gavanenca, ja que ambdues havien conquerit la major part dels conreus als estanyols i ermots dels deltes de dos rius de característiques molt similars, el Ter i el Llobregat.

Se suposa que, els espàrrecs, els va introduir a Torro-ella, a la seva horta i propietat, entre 1820 i 1830, el pare del poeta i polític torroellenc Albert de Quintana i Combis que, en un poc conegut aspecte de la seva personalitat, va fer arribar molt lluny la fama dels es-pàrrecs de Torroella, va introduir-ne noves varietats i va millorar-ne la tècnica dels conreus.

El polifacètic Albert de Quintana formava part d’una popular tertúlia de la Bisbal, que en deien el Con-sistori, en la qual, entre altres il·lustres poetes de la Renaixença, també hi havia en Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Aquest escollit grup d’insignes personatges sovint acoblaven la seriositat i el romanticisme amb moments distesos i de broma, i també amb la bona

Antoni

taula; per això, quan el motiu ho mereixia, celebraven un abundant tiberi. Un dels més celebrats és el que varen protagonitzar el juny de 1868 amb el nom de «l’Àpat de l’Apagallums i els Espàrrecs». En síntesi, tot va venir perquè en Quintana va fer comprar al consis-tori un apagallums per tres rals i mig, i no va servir ni poc ni mica. Per això va ser condemnat a enviar a la Bisbal, de la seva horta, uns manats d’espàrrecs dels anomenats «de botina», que són els més grossos, perquè el president i el secretari, Frederic Mistral i Víctor Balaguer, se’ls «poguessin menjar amb tota pau i tranquil·litat en companyia dels seus benvolguts amics i confrares, els trobadors de la Bisbal». Aquesta simpàtica anècdota que varen deixar escrita, molta part en vers, ens mostra el tarannà jocós i satíric que sovint exhibien aquelles glòries de la Renaixença; però si n’he fet esment és perquè ens parla d’espàrrecs i, concretament, d’espàrrecs de Torroella. També con-fi rma la seva fama una minuta extreta del llibre El Practicón, d’aquella mateixa època, amb destinació a les cuines del Palau Reial; entre d’altres plats selectes, n’hi havia un d’espàrrecs de Torroella de Montgrí.

Probablement, els Quintana van portar els espàrrecs des de la Catalunya Nord, on ja es cultivaven a les hortes del Rosselló, Riberal i Baix Tec. A desgrat que els espàrrecs s’havien aclimatat perfectament a aquesta arqueològica població de Torroella, des del primer moment van haver de competir amb el conreu de l’arròs, que s’hi cultivava des de l’alta edat mitjana. Aquesta competència, fi nalment, es va decantar per l’arròs, que va aconseguir, cap als anys 40, arraconar defi nitivament el conreu dels espàrrecs. Avui només en trobaríem, com a testimoni del seu passat, unes poques motes en un hortet familiar.

Cal lamentar l’abandó d’aquest conreu singular a Torroella, perquè aquest mateix any 1940, un gran especialista del gènere, n’A.P. Foriscot, publicava a La Vanguardia que a Torroella de Montgrí i Pals es collien uns espàrrecs extraordinaris, potser els millors del país. Millors, deia, que els d’Aranjuez i Navarra, que a França, a París, eren tinguts per superiors

El castell de Torroella de Montgrí, símbol d’aquesta

població empordanesa. Els espàrrecs s’hi varen conrear

abans que a Gavà, però a mitjan segle XIX ja se n’havia

abandonat el cultiu.Foto: Arxiu J. Campmany

Pagesos, sorres i

als d’Argenteuil, i que es podien menjar totalment, sencers, ja que mancaven de fi bres i no se’n llençava gens.

Cinquanta anys i escaig més tard que a Torroella, per primera vegada, es plantaven a Gavà aquelles espa-rregueres que produïen espàrrecs blancs i gruixuts com mai s’havien vist. Això va ocórrer qa mitjan del vuit-cents. Gairebé tot el que s’havia dit i escrit sobre la forma en què els espàrrecs havien arribat a Gavà ens parlava d’un gavanenc afeccionat a viatjar i motejat el «Me’n Vaig», que en una de les seves escapades va veure, prop de París, a la comarca d’Argenteuil, unes plantacions d’espàrrecs que el van sorprendre per la seva gruixària. Això li va fer portar-ne unes quantes motes, amb l’ànim de plantar-les a les sorres de Gavà, i així poder presumir davant la gent d’aquells espàrrecs tan grossos.

En Marian Colomé, l’il·lustre i enyorat historiador ga-vanenc, va donar a conèixer pels anys setanta una fi ns llavors desconeguda versió sobre els primers espàrrecs de Gavà, que diferia bastant de la que s’havia anat contant i creient. Es va publicar al número 167 del pe-riòdic local Brugués, del juliol de 1973, i per les dades i noms de persones que cita, totes íntims familiars seus, hem de creure que és la verídica història de l’arribada dels espàrrecs a les Sorres de Gavà.

Un matrimoni gavanenc sense fi lls, de principis del segle XIX, va adoptar un expòsit de tres mesos a qui per nom de fonts li posaren Marian i de cognom Ven-tura. Aquell infant, quan tingué 18 anys, es féu amic d’un jove francès que s’havia quedat a Gavà després de la retirada dels invasors napoleònics. El francès, de nom Jacques (que la veu popular ha transformat en «Jacas»), encara avui dia té descendents a Gavà. Ja casats els dos amics, un bon dia s’engrescaren per anar tots dos a França, a veure els familiars del Jacques. Sembla que fou al poble del seu amic, a les hortes d’Argenteuil, on en Marian veié per primera vegada els sorprenents espàrrecs que allà cultivaven. Atret pel gruix excepcional, com mai havia vist, va endur-se’n unes quantes arrels i llavors per plantar-les

Antoni

a les Sorres de Gavà.

Seguint la història que en Marian Colomé ens va deixar escrita, hem d’atendre que aquest expòsit que s’afi llà un matrimoni gavanenc sense fi lls, portador dels pri-mers espàrrecs, va resultar ser el seu besavi matern, en Marian Ventura. Aquest es va casar amb una noia de Vallirana, de cognom Escala, i van tenir dos fi lls, Pau i Marian. Aquest últim es va casar amb una noia de cal Tramuntana, de nom Madrona Ivern Guinot. Aquest matrimoni tingué un fi ll i una fi lla, Baldiri i Beneta Ventura Ivern. La Beneta fou la mare del nostre enyorat historiador, Marian Colomé, ja que després es va casar amb el que seria el seu pare, Josep Colomé Molins.

En Marian Colomé i Ventura, el que fou gran cronista gavanenc, va concloure aquestes curioses i aclaridores declaracions revelant-nos que a ell li posaren el nom de Marian per haver-se’n dit el seu besavi, l’introductor

Marian Colomé i Ventura, poeta i historiador local. El seu besavi fou l’introductor

dels espàrrecs a Gavà, segons ell mateix deixà

escrit. Foto: Joan Mitjans

Pagesos, sorres i

ELS PAGESOS DE GAVÀ I ELS ESPÀRRECS

La il·lusió i una ferma voluntat els ha convertit en experts cultivadors.Els espàrrecs del país i la varietat francesa.S’atura la regressió conreant una nova varietat.Liquidarà la gran urbs els espàrrecs i tota

Antoni

Quan, a mitjan vuit-cents, el besavi d’en Marian Co-lomé, en Marian Ventura, conegut per tothom com el «Me’n Vaig», i no pas per viatjar sovint, sinó perquè «me’n vaig» era una expressió que sempre tenia a fl or de boca, es va presentar a Gavà amb el sarró replet d’arrels d’esparregueres, foren molts els que pensaren que allò era una sortida més de les seves. Ningú es podia imaginar la transcendència que, anys després, aquella feliç ocurrència tindria per a l’estabilitat econò-mica de la pagesia local. De primer antuvi, tothom es va prendre com una simple curiositat aquells espàrrecs tan diferents dels que estaven acostumats a recollir, des de tota la vida, per la muntanya i els marges de les rieres. El Me’n Vaig i els amics als quals havia fet partíceps d’aquella novedosa planta aconseguiren collir uns espàrrecs tan grossos com aquells que havia vist a Argenteuil. Es diu que la tossuderia és un bon mestre, i així, d’acord amb aquest vell proverbi, el Me’n Vaig i companyia anaren ampliant la plantació d’aquelles esparregueres.

Cal assenyalar que el conreu de l’esparreguera era totalment desconegut per tots els pagesos de Gavà, circumstància que els va comportar moltes difi cul-tats i maldecaps per estendre aquest conreu. De les plantacions que existien a Tudela, Aranjuez, i també a Torroella de Montgrí, a Gavà no en tenien cap co-neixement, fet que va impossibilitar establir-hi cap relació que els pogués informar o encaminar sobre la cultura dels espàrrecs.

L’obstinació dels pagesos de Gavà, després de di-verses proves i temptatives, els va fer aconseguir el domini del cicle vegetatiu i tot el que feia referència a l’esparreguera i els espàrrecs, una planta que tenia po-ques coses en comú amb les que estaven acostumats a conrear. S’ha de tenir en compte que l’esparreguera és una hortalissa vivaç i perenne que roman sota terra en el temps del fred, irromp a la superfície a la primavera per mitjà d’uns brots o turions, que són els espàrrecs, es desenvolupa pròdigament a l’estiu, tant per sobre com per sota i, a la tardor, la part aèria es comença a assecar i es disposa a passar la letargia hivernal. Sense comptar amb cap ajut extern, en

Pàgina anterior: un cop collits, els espàrrecs es posaven sobre el cavalló i, amb la barjoleta d’arreplegar, el recollidor els portava al setial on hi havia el carro i el fato i els dipositava a les barjoles grosses, passant-los abans per l’aigua d’una portadora per fer-ne caure la sorra i mantenir-los frescals, tal com està fent el Pepet Margarit. Foto: J. Margarit.

Pagesos, sorres i

pocs anys, els pagesos de Gavà, doncs, van assimilar el conreu dels espàrrecs i se’n varen convertir en ve-ritables mestres.

Inicialment, per propagar la planta, es dividien les motes velles en petites plantes que es trasplantaven a un altre terreny; però aviat es va abandonar aquest sistema perquè va resultar molt més pràctic fer-ho pel procediment de sembra de llavors. Més endavant, tam-bé es va abandonar la forma primera de col·locar un bon piló de sorra sobre cada rizoma, amb una separació de dos metres l’un de l’altre i repartits per tot el tros, sistema que deixava molt de terreny perdut i amb el qual, a més a més, per les vores del piló sortien molts espàrrecs que de tan curts gairebé no es podien ama-nadar. El mètode defi nitiu i el més adequat que es va adoptar va ser plantar les motes en llargues rengleres de cap a cap del terreny. D’aquesta faisó, s’agilitava l’extracció dels espàrrecs i la feina de tapar els forats que s’havien de fer, com també la de recalçar, netejar o tractar els cavallons. La plantació a rengles ha estat el més pràctic, i actualment encara es manté perquè s’aprofi ta millor el terreny sembrant una altra planta entre rengle i rengle.

Als pagesos gavanencs, als quals mai no ha faltat imaginació i decisió, no els en va faltar pas tampoc en el conreu dels espàrrecs. Un conreu que, com hem dit, desconeixien totalment, per la qual cosa hagueren d’aprendre’l i practicar-lo per encert intuïtiu; regles i

Rengleres de sorra aplilada, denominades cavallons, on es cultiven els espàrrecs. Les arrels de la planta discorren per sota la renglera, mentre que els fruits o turions treuen el cap per dalt. Foto: J. Olivella.

Antoni

pràctiques que no han canviat gens fi ns al dia d’avui, tant per a la sembra com per a les labors, la collita o la preparació per al mercat.

Durant molts anys, entre quaranta o cinquanta, totes les esparregueres que es varen sembrar provenien d’aquell grapat de rizomes que el Marian Ventura va portar d’Argenteuil, que, com totes les que es cultiva-ven per altres països, procedien inicialment d’Holanda, i que, quan s’havien adaptat al seu àmbit, clima i cultura, prenien el nom de la respectiva localitat o comarca. Així va passar amb els espàrrecs de Navarra, Aranjuez i Torroella de Montgrí, i també a Gavà, on sempre s’han conegut com «espàrrecs de Gavà», la fama dels quals s‘ha estès pels diferents mercats amb aquesta denominació.

Per aconseguir llavors i conservar la varietat, al fi nal de la tardor, i quan la massa aèria de l’esparreguera s’havia assecat, es recollien les baies roges dels fallucs més gruixuts i se n’extreien les llavors que pel gener se sembraven en eres o almàixeres apropiades, o directament al mateix terreny. Si es feien de planter, al cap d’un any, de vegades dos, es trasplantaven; però molts preferien prescindir del trasplantament i sembraven la llavor als mateixos rengles on s’havien de desenvolupar les futures esparregueres. Tant en un sistema com en l’altre, s’acostumava a fer prèvia-ment una rasa que s’omplia de fems o alguna altra matèria orgànica perquè els rizomes hi arrelessin perfectament. Més endavant, també es va posar al

Els Cardona collint espàrrecs: l’avi encara

ajuda. La distància entre rengleres depèn de cada

pagès. Antigament, entre rengle i rengle, s’havien

plantat altres conreus, com ara hortalisses o fi ns i tot fruiters. Foto: J. Cardona.

Pagesos, sorres i

fons de la rasa un adob compost de superfosfat de calç i clorur de potassa.

Les sorres de Gavà van resultar un terreny idoni, sense parangó per al conreu dels espàrrecs, ja que hi concorren tots els elements que requereix un òptim desenvolupament: terra sorrenca silicocalcària, càlida, feraç i molt solta, amb el grau d’humitat sempre a l’abast de la planta. No és estrany, doncs, que amb una terra com aquesta i uns bons artesans com són els pagesos de Gavà, s’hi produeixin espàrrecs de tanta qualitat.

A comptar des del dia de sembrar les llavors, l’explotació d’un esparreguerar no començava fi ns al tercer any, encara que amb plena intensitat no es feia fi ns al cap de quatre anys. Com hem dit anteriorment, totes les esparregueres que es conreaven a les sorres de Gavà eren originàries d’aquell grapat de motes del Me’n Vaig, i aquesta continuïtat es va mantenir fi ns a mitjan anys quaranta, temps en què es va introduir una nova varietat per mitjà de la casa Fitó, també procedent de França, que produïa uns turions molt més grossos, cosa que en feia augmentar considerablement el preu de venda. Aquesta major rendibilitat de la nova varietat va fer que gradualment anés desplaçant la tradicional, encara que durant un bon període de temps varen conviure totes dues, conegudes per espàrrecs del país els de la antiga, i francesos els de la nova. Aquesta dualitat d’espècies va col·locar els pagesos davant el dilema d’haver-se de decidir per una de les dues, i a la llarga ho feren per la darrera.

La productivitat dels camps de les Sorres era tan elevada que alguns dies els conreadors feien més d’un viatge amb el carro cap al poble amb les barjoles carregades d’espàrrecs fi ns al capdamunt.Foto: revista «Menage».

Antoni

Els espàrrecs anomenats del país, els antics, es po-dien explotar un mínim de quinze anys, produïen la meitat més d’espàrrecs, i resistien perfectament les malalties i plagues i les atzagaiades i inclemències del temps, com ara negades o sequeres, per prolongades que fossin; però tenien la pega de ser molt difícils d’extreure i molt més prims. A més, els rizomes treien cada any un nou pis o capa d’arrels per sobre, cosa que obligava a recalçar els cavallons cada vegada més alts, fi ns a sobrepassar el metre. En canvi, els francesos, com que eren més fl onjos, s’extreien més fàcilment, i les arrels s’estenien horitzontalment i no en vertical com els del país. Per tant, els marges no necessitaven tanta alçada i, sobretot, tenien el gran avantatge que, pel seu gruix més gran, el preu de venda era molt superior.

En detriment de l’esparreguera francesa cal assen-yalar que tenia una vida més curta, ja que el temps d’explotació amb prou feines superava els quatre o cinc anys, produïa menor quantitat de turions, i l’afectaven sensiblement les variacions meteorològiques i les pla-gues. El període de recol·lecció de l’espàrrec francès també era més limitat, ja que començava a fi nals de març i acabava tot just s’entrava al juny. Els del país arribaven sobradament a Sant Joan i Sant Pere, diades en què tradicionalment es tancava la collita. Sigui com sigui, els pagesos es van decantar pel conreu dels anomenats francesos, perquè en tenir a favor seu una major gruix, eren molt més abellidors al consumidor, i això signifi cava millor rendibilitat.

Estampa gavanenca: Enric Campmany, la seva muller

i la tia Antònia, de cal Sobrall, manadant espàrrecs l’any 1934.

Foto: revista «Menage».

Pagesos, sorres i

A partir dels primers anys del segle XX, el conreu dels espàrrecs es va anar estenent per les Sorres de Gavà de forma general, fi ns al punt que tots els pagesos en tenien un tros o més. Com ja hem dit anteriorment, les Sorres han estat la terra perfecta per a conrear espàrrecs, conreu que la pagesia de Gavà sempre ha agraït i reconegut. I, per acabar-ho d’arrodonir, es va esdevenir que els espàrrecs, aquesta hortalissa tan sana i agradable al paladar, per aquell temps, a Ca-talunya només es cultivaven a Gavà, per la qual cosa van tenir una gran acceptació al proper i gran mercat barceloní, que absorbia puntualment tota la producció en estat natural.

L’anyada dels espàrrecs va aconseguir estabilitzar la insegura i variable situació econòmica del pagès gavanenc que, fi ns llavors, sempre havia depès del temps meteorològic i dels rampells del mercat. Com que d’espàrrecs frescos no n’hi havia altres que els de les Sorres, la venda a un preu força gratifi cant sempre estava assegurada. A més a més, a un esparreguerar no l’afectava cap adversitat, ni malalties, ni sequera, ni el sempitern problema de les Sorres, les negades.

Puntuals a la seva cita anyal, als primers símptomes primaverals, a dalt dels cavallons de sorra apareixen les puntes d’aquells sorprenents turions, un autèntic regal de la naturalesa, que en realitat no són més que el mitjà de què es valen els rizomes de les esparregueres per reprendre el seu cicle vegetatiu.

Durant molts anys, l’anyada dels espàrrecs va constituir

La família Parés manadant espàrrecs, una tarda de 1950. Foto: Melcior Parés.

Antoni

un sòlid pilar que equilibrava l’economia del pagès gavanenc. I va ser-ho perquè, amb aquesta anyada, l’agricultor podia fer de forma concreta els seus càlculs i previsions molt abans de començar la collita, comptes que no es podien fer amb cap altra plantada. Recordo també, de quan era petit, a casa, com ocorria a totes les altres, davant els tràfecs i penúries que quasi sem-pre es passaven per acabar el llarg hivern, els ànims i confi ança que ens donava el pare amb l’anunci que ja s’acostaven els espàrrecs.

La producció d’espàrrecs de les Sorres de Gavà va arribar a la plenitud a partir dels anys vint, en què es collien unes noranta mil dotzenes de manats per tem-porada, que representaven un bon tros més de les mil tones. Comptar els manats per dotzenes és un costum que s’ha mantingut una pila d’anys, com s’ha fet amb els manats d’alls, el melons i les síndries. Aquest alt nivell de producció d’espàrrecs, llevat el parèntesi del 36 al 39, es va sostenir fi ns als cinquanta, temps en què va començar a advertir-se un lent i progressiu descens d’aquest conreu. Això no vol pas signifi car l’abandonament, ja que per sort encara hi ha bastants pagesos que l’inclouen de manera preferent en la seva producció, mentre que d’altres, per amor i fi delitat a aquesta entranyable hortalissa, en planten un parell de cavallons, encara que només siguin per participar a la Fira d’Espàrrecs.

En la progressiva baixada del conreu dels espàrrecs són molts els factors que han incidit. Primerament, perquè requereix una mà d’obra qualifi cada i ben disposada, tant per collir-los com per manadar-los. Cal tenir present que antigament totes les feines tenien caràcter familiar i les feien persones de con-fi ança. Un altre factor ha estat el preu de venda al mercat central, que no és tan gratifi cant, ni de bon tros, com ho era anys enrere: l’espàrrec fresc ja no té la demanda que havia tingut, perquè els principals clients, els restauradors, i també les mestresses de casa, prefereixen els espàrrecs envasats que tenen a mà tots els dies de l’any.

També ha contribuït al declivi del conreu d’espàrrecs

Pagesos, sorres i

l’aparició de plagues i malúries provocades per dife-rents varietats de coleòpters i uns enormes cucs blancs a sota terra que en destrueixen els rizomes. Un altre enemic a assenyalar ha estat la forta contaminació ambiental i també la degradació de la varietat causada per la pertinaç continuïtat d’un mateix cultiu, sense practicar una adequada rotació amb altres conreus.

Amb aquest cúmul d’adverses circumstàncies no és estrany, doncs, que el conreu d’espàrrecs a les Sorres anés decaient de forma ostensible. Aquesta franca regressió en què es trobava el més característic dels productes agraris locals en feia témer la desaparició, com havia succeït entre el 1920 i 1930 a Torroella de Montgrí i Pals. Els pagesos estaven neguitosos perquè podien perdre una de les principals fonts d’ingressos, i també la resta de la població, que s’orgullava del renom dels espàrrecs i del gran esdeveniment que impulsaven, la fi ra anyal dels espàrrecs, màxim ex-ponent de la puixança industrial, comercial, turística i residencial de la població i, naturalment, de bracet amb els productes estel·lars agrícoles, els singulars espàrrecs i tota classe d’hortalisses.

L’Ajuntament de Gavà i la Cooperativa Agrícola, hereva de l’antic Sindicat Agrícola fundat abans del 1916, sabedors de la davallada que travessava el conreu dels espàrrecs, varen coincidir en el propòsit que era necessària una fórmula d’ajut i col·laboració. Per ana-litzar la qüestió amb tota propietat es va constituir una comissió integrada per tècnics i pagesos, que va arribar a la conclusió que l’única mesura possible i fi able era la Espàrrecs de Gavà a la font

de Canaletes. El 1934, una petita mostra dels nostres espàrrecs va ser exposada a la cèntrica Rambla de Barcelona. Hi fan guàrdia dos personatges irrepetibles: l’agutzil Nicasi Bassoles i el municipal Ramon Planas (de paisà), cinegut com el Naral. Foto: revista «Menage».

Antoni

total renovació del tipus de rizomes que es cultivaven any rere any per una nova varietat d’esparreguera que, a més de ser més productiva, fos immune a les plagues i malalties que havien aparegut.

L’Ajuntament, que com hem dit va aportar-hi el seu suport incondicional, va assumir la responsabilitat d’importar l’espècie d’esparreguera adequada. La varietat recomanada i escollida, un miracle més de la tècnica de la hibridació, va ser la coneguda amb el nom de Thielim, de la factoria francesa La Nunhems. El canvi de varietat ha resultat un encert total, ja que ha conjurat el fl agell que representava una plaga o malaltia pràcticament desconeguda. A més, la nova varietat ha millorat substancialment el rendiment perquè produeix més turions i més homogenis, amb la peculiaritat afegida, que mai ningú hauria pogut imaginar-se, que al primer any d’haver trasplantat les motes de l’almàixera, ja se’n podien collir. Amb l’èxit pel canvi de varietat, la continuïtat del conreu d’espàrrecs a les Sorres de Gavà està garantit. Si mai n’arriba a desaparèixer, no serà pas per causes epi-dèmiques, sinó per altres factors molt més profunds, provinents de la proximitat de la gran urbs de Barce-lona, que amb una descomunal expansió i domini per tota l’àrea metropolitana, degrada i destrueix sistemes i formes de vida tradicionals, com ha succeït amb l’agricultura de poblacions com l’Hospitalet, Cornellà, Castelldefels i alguna altra en què ha desaparegut completament. El perill que molt aviat les hortes de Sant Boi, el Prat i Viladecans i les de Gavà, amb els nostres entranyables espàrrecs, segueixin el mateix camí, cada cop és més evident. Aquesta imparable escomesa de Barcelona sobre el seu entorn, si no s’hi posa fre o sensatesa, conduirà, irremissiblement, tot el Delta a la desaparició total de la pràctica agrícola amb la seva forma de vida, costums i tradicions, i també del gran pulmó verd que sempre ha estat el gran verger de les nombroses hortes, qualifi cades antany com el rebost de la metròpoli.

Darrerament s’ha entrevist una llum d’esperança, per-què les administracions sembla que s’han adonat de la

Segell de l’antic Sindicat Agrícola de Gavà, del qual ja

hi ha constància, almenys, des del 1916. Font: Arxiu de l’antic Govern Civil de

Barcelona.

Pagesos, sorres i

perillositat d’aquesta conjuntura, i s’estan esforçant per aplicar-hi possibles alternatives com és, per exemple, la creació del Parc Agrari Permanent; però la pregunta que ens fem els escarmentats i desenganyats pagesos és si aquest projecte no tindrà els acostumats forats o desviaments de torn.

Els que sempre hem viscut i estimat la terra tenim el temor que es compleixi el presagi que fa molts anys vaig escoltar d’un ancià pagès, que anunciava que les fèrtils i verdes hortes del Delta i, amb elles, les Sorres de Gavà i els seus entranyables espàrrecs, només tenien un trist futur, el seu admirable passat.

L’Oleguer Olivellallaurant amb el tractor. La modernitat, que tant ha facilitat la feina del pagès, pot ser-ne també el motiu de desaparició. Foto: Olivella

Pàgina següent: Joan Parés collint espàrrecs tal com

s’ha de fer: amb les mans. Ell ha estat el pagès de les

Sorres per excel·lència. Gran productor d’espàrrecs, va guanyar tots els primers premis, vuit en total, els

anys 1964 i 1966 (sisè i vuitè concursos). Foto: cessió

Melcior Parés.

Antoni

Pagesos, sorres i

EL CONREU DELS ESPÀ-RRECS

Pràctiques tradicionals. El tragí de sorra i els ponts provisionals. L’arranjament dels cavallons.Un dia de collita. L’amanallada. La bromada de l’adreçador.1950-60, màxima expansió agrícola. L’expansió industrial i demogràfi ca.Per què no, una conservera?

Antoni

Per al pagès gavanenc, un cop assumides i apreses les tasques culturals que requereix l’esparreguera, pràcticament sempre han estat les mateixes. L’única variació introduïda ha estat el format dels cavallons, ja que les esparregueres de la primera època, que eren les originàries de les arrels que va portar el Me’n Vaig i que es coneixien com espàrrecs del país, necessitaven que els marges o cavallons cada any fossin més alts. Aquesta exigència era deguda al fet que, com ja hem dit abans, anualment, els rizomes treien un nou pis d’arrels sobre les velles i, en conseqüència, perquè els turions o espàrrecs tinguessin la llargària requerida, cada cop s’havien d’alçar més els marges. Com més temps tenien les esparregueres, i aquestes del país vivien una mitjana de quinze anys, més grans eren els cavallons, fi ns al punt que alguns eren tan enormes que arribaven al metre i quart. Aquest sistema es va mantenir fi ns als anys quaranta, en què la introduc-ció de dues noves varietats, una de francesa i una altra d’holandesa, que no necessitaven uns marges tan desmesurats, van arraconar la primitiva varietat del país. La nota curiosa és que aquest canvi no es va fer pels cavallons, sinó perquè les noves varietats produïen uns espàrrecs més grossos, els anomenats pericos o de botina, com deien a Montgrí.

Tornant a la primera època, la dels espàrrecs del país, hem d’assenyalar que els cavallons, per ser ben recalçats, cada any necessitaven més quantitat de sorra i per no treure-la del mateix terreny, cosa que repercutiria en un enfonsament gradual d’aquest, es veien obligats a traginar-ne des dels sorrals que encara quedaven a la part dels Nou Rals. Aquesta feina es feia a l’hivern, ja que era de bon fer quan el fred era rigorós, i es carretejava amb els pràctics carros de trabuc. Per portar la sorra dels Nou Rals a les tonga-des de la Mallola i les Sorres Sobiranes es van trobar amb un seriós problema, ja que, entre les carreres de la Murtra i de les Parets, ara avinguda del Mar, no hi havia, i no hi ha, cap altre camí en direcció de mar a muntanya. Això feia augmentar desmesuradament el recorregut, ja que obligava els carros a fer la volta per un costat o l’altre. Per no perdre tant de temps i

Pàgina anterior: la collita dels espàrrecs era una feina que involucrava tota la família. Les dones mai quedaven enrere, com la Maria Puig, de cal Cintona, que per anar més llesta, mai havia usat guants o dits de goma. Foto: J. Olivella.

Pagesos, sorres i

escurçar el camí del carro de trabuc, un cop més, els pagesos feien ús de l’enginy i construïen tots els anys un o dos ponts provisionals sobre la corredora de Baix i, si convenia, la Principal i tot, intercalats entre les dues carreres principals. Emprant una tècnica senzilla, però pràctica, aquest tipus de pont el feien en un sol matí, tot i tenir la corredora de sis a set metres d’amplada. Actuaven de la forma següent: col·locaven tres o quatre troncs de pi, dels mateixos Nou Rals, d’una llargària sufi cient, de banda a banda del canal i, per sobre, de forma transversal, un entramat de troncs menors i brancatge, cobert de matolls, empall i palades de sorra humida amb arrels de gram i margall. El pont així aconseguit tenia molta fortalesa, ja que resistia i aguantava el pas de centenars de carretades de sorra. Acabada la temporada, el pont era desmuntat fi ns a la pròxima, en què es tornaria a construir, segurament en un altre lloc proper que també resultés adient. Aquest canvi d’emplaçament s’efectuava per no perjudicar sempre el mateix pagès, el que cedia una feixa del seu terreny perquè hi passessin els carros de sorra. Com a compensació o reparació del perjudici que se li causava, quan havia acabat el transport de sorra, el

Un espàrrec que despunta, a punt de ser collit. Les siluetes corresponen a Montserrat Muntané i Narcís Planes, de cal Pepes. Foto: Joan Mitjans

Antoni

dia que es concertava, tots els pagesos que n’havien fet ús acudien al tros afectat i amb la pala de fangar el treballaven de cap a cap.

Com anem veient, les esparregueres dites del país, les antigues, necessitaven que cada temporada s’hi afegís certa quantitat de sorra nova, i aquesta, que es traginava dels sorrals de pineda, tenia la qualitat que, com que s’extreia del fons de la rasa que s’havia d’obrir, era totalment estèril, crua, que en deien els pagesos, i per tant els espàrrecs sortien molt més llustrosos i ben llistats. La sorra es portava a la tar-dor, i les carretades s’arrengleraven paral·lelament als marges. Així, en arribar l’hivern, quan s’havien d’arreglar i refer, la sorra es tenia fàcilment al costat mateix. L’arranjament dels cavallons era una de les feines cabdals de tot el procés, ja que del seu bon fer depenien diverses exigències: una bona mida dels turions, una blancor de nacre i un marge ben fl onjo per facilitar-ne al màxim la collita, ja que, com és sabut, aquesta operació es fa amb les mans, fent clots fi ns quasi a tocar la soca.

La feina de posar els marges a punt per quan sortissin els espàrrecs començava a l’entrada de l’hivern amb la tallada dels fallucs, que així s’anomena la part aèria de l’esparreguera, que ja s’havia assecat completament. A continuació es cavava la part alta del cavalló fi ns a prop dels rizomes, mirant de no trencar-ne els brotons, per treure’n els peus i restes de fallucs i retirar pedres o closques, perquè en fer la collita no ferissin els dits del collidor. Parlant d’abans, quan s’hi traginava sorra crua, aquesta es posava sobre els rizomes, després d’apartar-ne la vella, i això millorava notablement la qualitat dels espàrrecs. Per completar la recomposi-ció anual dels cavallons, un cop ben recalçats, i per deixar-los ben polits, es feia lliscar el mànec de la pala per sobre en sentit horitzontal i de cap a cap, detall que donava a l’esparreguerar un toc de pulcritud i vistositat. No volem tampoc deixar de comentar una darrera i imprescindible feina, la protecció dels marges contra els embats del temut vent de dalt, un fenomen que solia aparèixer a les acaballes de l’hivern, i amb

Pagesos, sorres i

tanta potència, que més d’una vegada havia arrasat els marges i havia deixat al descobert les motes d’arrels. L’experiència i enginy dels pagesos, com a previsió i defensa, feia que col·loquessin a la part de ponent dels marges un seguit de manyocs de fallucs, que ja es reservaven amb aquesta idea, i que es refermaven amb cavegades de sorra molla.

Pel febrer, els cavallons de sorra ja havien d’estar ben crestallats, perquè els primers espàrrecs estaven a punt de sortir, fet que gairebé sempre es produïa pels voltants de la diada de Sant Josep, 19 de març, aparició que assenyalava el principi de la més agraïda de totes les collites, esperada amb candeletes i tot, segons deia la major part de la pagesia gavanenca.

Els espàrrecs sempre s’han collit preferentment dos cops per setmana, i com que aquesta té set dies, l’interval entre cada vegada no pot ser igual, ja que n’hi ha d’haver un de tres i l’altre de quatre. Això fa que cada pagès s’ho combini d’acord amb les seves conveniències i possibilitats, cosa que condueix a curioses decisions. N’hi ha que trien el dilluns, que es pot acompanyar amb el dijous o el divendres; d’altres escullen el dimarts, que només es pot aparellar amb el divendres. I queda el dimecres, que obligatòriament s’ha d’aparellar amb el diumenge, fórmula que seguia el que no anava gaire llarg o el que volia treure’n més profi t.

La jornada del dia de collita és una de les més esforça-

L’Oleguer Olivella refermant els cavallons amb fallucs secs, per protegir-los del temut vent de dalt. Foto: O. Olivella.

Antoni

des i dures de tot el calendari pagès. Anys enrere, quan quasi tots els pagesos de Gavà, pel cap baix, tenien unes sorres d’espàrrecs, i hi havia qui en tenia àdhuc tres, el dia de collir-los ningú de la casa podia fer el ronso. A punta de dia, fosquejant encara, els collidors ja estaven a la feina furgant els marges amb les mans, per extreure’n els espàrrecs amb molt de compte de no rompre els brotons o els que no tenien la mida, cosa que per la tendror succeïa més sovint del que es volia. La tasca més pesada, però, era reomplir els forats que s’havien fet en collir cada espàrrec, també amb les mans. A desgrat de ser molt cansada i fatigosa, aquesta feina la feien tant els homes com les dones. Més endavant es va enginyar un tipus de pala amb el mànec molt llarg per a recalçar la sorra, que va estalviar l’esgotadora feina de fer-ho amb les mans.

A mesura que s’anaven collint els espàrrecs, es deixaven a pilons sobre el mateix cavalló, perquè els anés recollint el més fort de l’equip amb la barjoleta dita d’arreplegar, que els portava al lloc on, sota l’ombra d’un tàlem, salze o fi guera, hi havia l’animal i el carro amb les barjoles grosses preparades per a ser omplertes.

Si es tenia un altre tros, es carregava el carro amb les barjoles, els collidors i el fato, i s’hi anava per continuar el dia de collita. De vegades, quan la collita es presen-tava grossa, amb el carret de l’haca, es feia un primer

Els dies de bona collita s’hi veia involucrada tota la

família, com aquesta de l’any 1936, en què hi ha tots els Mitjans (cal Rull) i fi ns i tot

el menut de la casa. Foto: J. Mitjans Badell.

Tenir el carro a punt per portar les barjoles a casa

era essencial per no perdre temps. Foto:

Melcior Parés.

Pagesos, sorres i

viatge al poble, i això anava molt bé, perquè els de casa podien avançar la feina començant a fer manats més aviat. A mitja tarda, quan tots els espàrrecs eren a casa, tothom es lliurava a l’amanollada. Els manolls, per regla general, els feien les dones, perquè hi tenien més traça, amb l’ajut del motlle, un estri usat des de sempre, fi ns i tot actualment, i que no m’estranyaria que l’haguessin enginyat els pagesos mateixos. El motlle el fa servir tothom excepte els membres d’una família que, sorprenentment, fan els manats només amb les mans: són els Olivella, de sobrenom cal Cinto-na, que han anat transmetent aquesta curiosa habilitat i destresa de generació en generació.

Els homes s’encarregaven de triar-los per categories, blancs, negres i pericos, que eren els més gruixuts, i desprès tallar-los a mida, rentar-los i col·locarlos a les barjoles o caixes per anar al mercat. Aquesta darrera feina del dia de collita era la més agradable i distreta perquè hi col·laboraven tots els de casa, àdhuc els menuts que en un racó de l’obrador s’entretenien fent manollets amb els culs dels espàrrecs tallats. La jovenalla, no caldria dir-ho, anava fent gala dels seus cants, rialles i bromades. Parlant de bromades, ve al punt recordar, per la seva gràcia i enginy, la mes popular i estesa que es practicava, la de l’adreçador. Es feia, especialment, al vailet jovençà i petulant que se les donava de llest i entès.

A mitja amanollada, algú de la colla insinuava que,

La família Olivella, de sobrenom cal Cintona, tenen la gràcia de saber manadar els espàrrecs sense motlle, simplement amb les mans. Foto: J. Olivella

Antoni

aquella collita, els espàrrecs havien sortit molt guer-xos i tots els altres ho corroboraven i argumentaven, i fi ngien mostres de disgust. Entre tots, s’arribava a la sàvia conclusió que no hi havia altre remei que adreçar-los, i com que ells no tenien adreçador, se n’havia de cercar un allà on fos. Qualsevol de l’equip assenyalava una casa determinada on en tenien un de molt bo i que aquell dia no feien servir perquè no collien, però tenia la pega que era molt pesat. Sigui com sigui, la comèdia continuava fi ns que el novençà s’oferia: per més que pesés, ell es veia amb cor de portar-lo. Tal dit, tal fet, el presumpte valent es pre-sentava a l’altra casa amb l’encàrrec de l’adreçador i com que allà ja estaven al corrent d’aquest tipus de bromada, li preparaven un sac ben lligat replet d’estris inservibles i pesats. Amb el previ avís que l’aparell pesava molt, i afi rmant el novençà que era molt valent i el podria dur, es presentava tot suat i esgotat a la casa amb l’adreçador: no cal que esmentem les rialles i xerinola amb què acabava la cosa, quan el revalent treia el contingut del sac.

Una vegada els espàrrecs quedaven manadats, ben nets i classifi cats, les mans expertes del pagès els encabien dins de les barjoles o caixes, i ell mateix, o el noi gran, els portava al mercat del Born amb el carro. S’acabava així la llarga jornada de la collita. Una jornada que s’allargava de sol a sol, sense comptar el viatge del carreter; però aquest, com que a la nit pràcticament no hi havia trànsit, dormia tot el camí, ja que el cavall o el «matxo», quan engolfava el camí

Manadar els espàrrecs es convertia en un acte social, que reunia parents i amics

just abans de l’arribada de l’estiu, quan les tardes

s’allargaven i permetien fer durar el treball fi ns tard.

Aquest era l’escenari ideal per fer la bromada de

l’adreçador. Foto: Arxiu A. Tarrida

Pagesos, sorres i

de Barcelona, hi anava sol. El carreter, de retorn, per si encara fos poc, havia de passar per les corts dels escombriaires de Santa Eulàlia, situades sota de l’Hospitalet, per carregar de fems, i aprofi tava la tornada.

Com havíem assenyalat, els espàrrecs es collien dos cops per setmana, cosa que signifi cava que l’esforç del dia de collita també s’havia de fer dos cops, amb l’afegit que alguns pagesos, per tenir-ne molts rengles, ho havien de fer quatre, i un petit nombre, per collir més quantitat de blancs que tenien més bon preu, ho feien dia per altre.

No hi ha cap dubte que, durant la temporada dels espàrrecs, el treball dels pagesos era molt dur i sa-crifi cat; però, com que va passar a ser l’anyada més rendible de totes, tothom el feia de gust i s’esperava amb veritable deler, amb l’entesa que la campanya es prolongava més de tres mesos, des de Sant Josep a Sant Joan, i que els més tocatardans estiraven fi ns a Sant Pere. També és oportú indicar que, fi ns als primers anys quaranta, només es conreava la varie-tat del país, que necessitava molt més esforç que les varietats actuals per extreure i separar els espàrrecs dels rizomes. En compensació, però, aquella primera varietat es podia collir tres o quatre setmanes més que les actuals, fet que donava una mitjana de 25 collites per temporada.

El conreu d’espàrrecs tenia tot gènere de garanties, perquè, en ser semiagrest, és molt poc exigent pel que fa al clima, i resisteix perfectament tant les gelades, per fortes que siguin, com les calors intenses de l’estiu i les negades i sequeres. El factor més important i de-terminant perquè el conreu de l’espàrrec esdevingués el predilecte del pagès i que, per tant, s’estengués ràpidament per les Sorres de Gavà, va ser, però, que l’espàrrec blanc i gruixut en estat natural havia passat a ser, al país català, una hortalissa exclusiva de Gavà, ja que a Torroella i Pals s’havia abandonat entre els anys 20 i 30, superat pels arrossars. Això feia que els espàrrecs de les Sorres de Gavà tinguessin un mercat assegurat i ben retribuït.

Antoni

Amb aquestes condicions tan favorables, no és estrany que la producció d’espàrrecs aconseguís cotes cada cop més altes, fi ns arribar als anys 30, quan se’n van obtenir les més crescudes de totes les èpoques. El número 51 de la revista gastronòmica «Menage», publicat l’abril de 1935 i dedicat als espàrrecs de Gavà, entre altres informacions sobre el tema, ens deia que els esparreguerars de Gavà ocupaven més de qua-tre-centes mujades, en què es collien unes 100.000 dotzenes de manats, que representaven un miler llarg de tones. Dit en moneda, un ingrés que superava el mig milió de pessetes de l’època. Com a nota curiosa afegirem que el preu mitjà de venda al mercat del Born de la dotzena de manats, que llavors així es comptava, era de quatre a vuit pessetes la dotzena.

Amb aquestes xifres irrisòries, que avui poden moure a la incredulitat, durant la dècada de 1926 al 1936, la pagesia gavanenca havia aconseguit millorar ostensi-blement la seva situació econòmica amb l’acceptable estabilització d’una normal forma de vida i un futur prometedor. Perquè, a més a més de l’anyada garanti-da dels espàrrecs, les Sorres produïen un notable ven-tall de fruites i hortalisses amb segell propi, que feia que fossin molt demanades pel consumidor, com per exemple la mongeta tendra de mig dol i la groga, les síndries i melons, la ceba dita del «platillo», la patata anglesa o els alls moriscos i de Lleida. I pel que fa a la fruita, la pruna clàudia i japonesa, la pera de Sant Jaume, i els préssecs de llei, que es plantaven dalt dels cavallons quan les esparregueres començaven a

La revista de gastronomia Menage, al número d’abril de

1935, va dedicar un article força llarg als espàrrecs de

Gavà. Font: Arxiu A. Tarrida

Les negades, principalment a la tardor, solen malmetre camps i collites. Només els

espàrrecs, dormint protegits dins les rengleres dels

camps, eren immunes a aquestes malvestats. Foto:

Arxiu A. Tarrida

Pagesos, sorres i

decaure, per resguardar-los de les negades.

A banda del mercat de Barcelona, uns primers intents d’exportació de la producció agrícola de Gavà, que de forma experimental s’havien assajat pels anys vint, van cobrar una notable empenta amb l’arribada de la Catalunya autonòmica. A través del Sindicat Agrícola, fundat abans del 1916, el llavors president, Josep Marrugat i Esteve, conegut pel Josepet, un home molt diligent i emprenedor, es va entendre amb comissionis-tes del ram de Marsella, París i Le Havre, i d’aquesta forma es va poder exportar a Anglaterra la coneguda com a patata anglesa, la més primerenca de totes, i a França prunells, préssecs, mongeta fi na i, no cal dir-ho, els famosos espàrrecs de Gavà.

Uns altres productes que també constituïen una bona font d’ingressos eren els destinats a fer llepolies, a través de la relació amb els confi ters de Barcelona de les cases Mauri, Gomà i Fornells, a les quals els pagesos de Gavà assortien de la pera Sant Jaume, la carbassa de cabell d’àngel, i d’una descomunal varietat de síndries de closca gruixuda de trenta quilos i més,

Interior de l’edifi ci del Sindicat, l’anomenada casa Fonda, al carrer de Sant Pere, l’any 1956. S’hi veuen el secretari, Ramon Campmany, l’encarregat del magatzem, Joan Esteve, i els ajudants Joan Campanyà i Julio Esquina, acabant d’empilar uns sacs de patates d’importació per sembrar. Foto: cessió Montserrat Mestres.

Antoni

que actualment s’ha deixat de cultivar. Eren aquestes les síndries que els pagesos tenien el costum d’obrir a tallades, per obtenir-ne les llavors. Els vespres caloro-sos d’estiu, al mig del carrer, sobre un llençol de sac estès a l’efecte, obrien les més grosses que trobaven i convidaven tot el veïnat amb l’única condició que no se n’escampessin les llavors.

Per aquells anys anteriors a la desventurada guerra ci-vil, Gavà encara podia considerar-se una població emi-nentment agrària i, com hem vist, amb signes evidents d’un progressiu desenvolupament que comportava una acceptable situació econòmica i social de la pagesia, a causa principalment de l’herència de les Sorres i al seu producte exclusiu, els espàrrecs. Aquesta bona situació dels pagesos locals va continuar pels anys 40 i 50, amb renovat impuls i una bona dosi d’il·lusió, ja que, a mesura que anaven incrementant els recursos, la major part varen emprendre la construcció de pous semiartesians als terrenys argilencs, els que estaven situats per sobre del Camí Ral, el Raurell i l’Arbret. D’aquesta forma, els tradicionals conreus de secà es convertien en fèrtils terres de regadiu. Com a con-seqüència d’aquesta combinació de conreus, sorres i regadius, de la creixent mecanització de la feina, de la introducció dels híbrids i d’una extensa gamma de productes fi tosanitaris i adobs més actius, entre els anys 50 i 60 l’agricultura local va assolir el seu màxim desenvolupament.

Al mateix temps que s’estava consolidant la pagesia, la privilegiada situació, atractiu, varietat i amplitud del terme de Gavà, ha conduït a l’imparable fenomen d’un continu assentament de noves i variades vies de producció i treball que s’ocupen de tota classe d’activitats i serveis, tant industrials com comercials, turístics, residencials i fi ns i tot d’esbargiment. Tot això, pràcticament sense adonar-nos, ha signifi cat un canvi radical dels gèneres i formes de vida dels gavanencs.

Per comprendre la grandor d’aquest fenomen, només cal assenyalar que l’any 1900, la població de Gavà tot just estava arribant a 1.800 habitants, i actualment

Pagesos, sorres i

ja n’hem sobrepassat els 43.000. Aquest sorprenent creixement ha estat possible pel fet que famílies sen-ceres, ansioses de millorar la seva qualitat de vida, han acudit i honorat el nostre Gavà, confi ant-li els seus anhels i el seu futur. La primera onada de nous gavanencs vingué a principis de segle, procedent d’Olocau de Carraixet, València, i es dedicà inicial-ment a la talla del margalló. Amb la instal·lació de les bòbiles dels germans Querol i la crescuda de la producció agrícola, amb els espàrrecs a primera fi la, la falta de braços era tan evident que la major part dels olocauins es van anar establint defi nitivament a Gavà. El caràcter i maneres de fer d’aquells primers immigrants i els dels gavanencs eren tan similars que s’integraren ràpidament i perfectament.

A partir dels anys 30, instal·lades ja unes indústries tan importants com la poderosa foneria dels germans Roca, la Companyia d’Hules, Serra i Balet, i alguna altra de menor importància, com que la població de Gavà no en podia atendre les creixents demandes de personal, va enfortir-se l’imparable moviment immigratori que va portar al nostre poble gent de diverses parts de la península, especialment d’Andalusia, Extremadura i Aragó. Després del forçat parèntesi del 36 al 39, a mesura que s’anaven creant més i més indústries, l’arribada contínua de nous gavanencs era tan gran que als anys cinquanta la premsa estrangera va assenyalar Gavà, juntament amb Cornellà, com les poblacions amb l’índex més alt de creixement de tot Europa.

La barjola era l’estri idoni per traginar espàrrecs, i només s’usava a Gavà. El cisteller local Jaume Ventura en tenia l’exclusiva. Tenia la forma d’un enorme cistell ovalat, fet de canyes i vímets amb una gran nansa central i sis de més petites al voltant per facilitar-ne la càrrega i descàrrega, ja que un cop plenes podien tenir un pes considerable. Aquesta mateixa, dels Cardona, de l’any 1955, encabia catorze dotzenes de manats, és a dir, quasi 150 quilos. Foto: cessió J. Cardona.

Antoni

La transformació social i econòmica que ha experi-mentat Gavà des del primer quart del segle XX ha estat profunda i fructífera. D’aquella modesta població d’ambient plenament rural en què tota la vida, treball, il·lusions, costums i tradicions, girava entorn de la pagesia, només en queda un entranyable i melangiós record. L’extensa zona industrial, amb el seu variat ventall de factories i obradors, ja arriba a l’antic camí ral de València, mentre que a les pinedes del litoral, la zona residencial de Gavà Mar ja s’estén per les primeres tongades, i a la part de muntanya, la zona urbana s’ha aposentat a les Bòbiles, s’enfi la per les Ferreres i, amb el Pla de Ponent, aviat s’estirarà pel Pla de Queralt i can Gairal.

Tot amb tot, però, és sorprenent el fet que, enmig de tanta munió d’indústries, serveis i activitats que avui existeixen a Gavà, amb ofi cis i dedicacions de la més variada índole, encara hi subsisteixi la més noble i antiga de les artesanies, la pagesia, que amb una sempre renovada il·lusió es manté fi del al seu quefer. Engolits per l’expansió industrial, han desaparegut els conreus de sobre el Camí Ral, la major part dels situats als fondos de pineda, i la totalitat dels de muntanya; però els pagesos de Gavà disposen encara de la joia més preuada, les Sorres, que sortosament mantenen la seva integritat territorial, amb els seus magnífi cs conreus d’espàrrecs, porros, calçots, pasta-nagues, raves, síndries i tot un reguitzell d’hortalisses d’acreditat renom.

Gravat de la fàbrica de Gavà de la companyia Roca Radiadors l’any 1925. Font: Arxiu «El Boscater Negre».

Pagesos, sorres i

Malauradament, però, avui tota l’agricultura de la part dreta del Delta, com va ocórrer amb la part esquerra, veu seriosament amenaçada la seva supervivència, per la qual cosa necessita ajut i protecció. L’àrea me-tropolitana de Barcelona no pot romandre insensible davant la destrucció sistemàtica del pulmó verd que representa l’agricultura. Les òptimes condicions de les Sorres, terra ideal per al conreu dels espàrrecs, continuen vigents, i àdhuc han augmentat perquè ara, a més a més, es disposa de noves varietats d’esparreguera de creixement més ràpid, més produc-tives i resistents, i de modernes tècniques fi tosanitàries i de cultiu com són els hivernacles. Si hagués prosperat el projecte que vàrem intentar pels anys setanta, amb una indústria del ram, d’instal·lar al terme de Gavà una conservera, principalment d’espàrrecs, la permanència de la pagesia hauria quedat garantida, com també ho hauria estat el seu relleu generacional. Lamentable-ment, el projecte es va haver d’abandonar, perquè per aquelles dates havia aparegut als esparreguerars una desconeguda i potent malura que atacava i destruïa directament els rizomes, sense que s’hi trobés ni remei ni solució, circumstància que va fer témer per la continuïtat del conreu dels espàrrecs.

Actualment, quan aquest problema s’ha pogut resol-dre cultivant noves varietats immunes a l’esmentada malura, no fóra temps encara de tornar a emprendre el projecte de nou?

No podrien els espàrrecs, emblema de tota la pro-ducció agrícola de Gavà, amb l’aplicació d’aquest projecte d’una conservera, ser de nou el revulsiu que revifi la pagesia i recuperi la destinació i la verdor de les Sorres?

Gavà és avui una ciutat gran i moderna que, per mèrits propis, ocupa un lloc destacat en el concert dels pobles progressistes, un empori de riquesa on viuen i treballen milers de persones, una gran part de les quals vingueren de terres germanes i aquí s’han establert i arrelat, contribuint fermament al sorprenent desenvolupament de la nostra ciutat.

Antoni

Entre ells i els que venim d’aquells gavanencs que varen rompre les Marines, hem estat capaços de crear una comunitat que és un model de convivència, treball i respecte. Gavà, la nostra ciutat, la ciutat de tots, ha esdevingut un enorme gresol en què s’amalgamen i vinculen moltes il·lusions i esperances compartides.

Havent arribat en aquest punt, res escaurà millor que tots els que formem la gran família gavanenca, els d’ara i els de sempre, expressem un profund sentiment d’agraïment i orgull cap aquells generosos i esforçats avantpassats que van guanyar a pols el seu gloriós llegat, les Sorres.

A mitjan anys vint, en Salvador Viñas de

Castelldefels i en Josep Gras, de Gavà, van instal·lar a la Rambla, on el darrer tenia

uns solars, una màquina de batre que funcionava a vapor. Pocs anys més tard, en Gras

es va retirar i en Viñas va crear una nova societat amb el seu cunyat, Josep Llonch,

els quals van adquirir una moderna màquina elèctrica que instal·laren al costat de

cal Rascló, on avui s’alça el nou edifi ci municipal.

Aquí veiem en Joan Solé, el popular Pauet dels dents, cap

de colla, i uns operaris de la màquina. Foto: cessió Gabriel

Purcet.

Pagesos, sorres i

LA FIRA D’ESPÀRRECS

El primer concursEl Sindicat Agrícola de GavàEl parèntesi del 36-39 s’allarga massa.Esporàdics intents de reaparició.Ho fa defi nitivament el 1961.La gran empenta, el 1963.Se n’ha complert el cinquantenari.

Antoni

El 22 de maig de 1932 tingué lloc al magatzem del Sindicat Agrícola de Gavà el primer concurs d’espàrrecs. Una il·lusionada idea que, des de feia temps, bullia en el pensament de la pagesia local, aquell dia es va convertir en realitat. L’agraïment i la gelosia que el pagès gavanenc sentia per aquella singular hortalissa que havia capgirat tan favora-blement el seu destí mereixia tots els honors i el millor homenatge que se li podia fer, exposar les seves excel·lències obertament i públicament a través d’una exposició-concurs.

Tal dit, tal fet. Els pagesos cultivadors d’espàrrecs, que eren la gran majoria, van acollir la proposta amb entusiasme i simpatia, i s’hi varen lliurar sense rega-tejar esforços. El canvi polític que s’havia registrat al país amb la instauració de la República i la Generalitat havia creat un clima molt adient per aquest tipus d’esdeveniments. Aquell any 1932 era alcalde de Gavà i president de la Junta Local de Foment Agropecuari en Cristòfol Solé i Melich; el veterinari en Josep Sèculi i Roca, un gavanenc d’adopció sempre present en totes les manifestacions locals, exercia de secretari de l’esmentat Foment, i en Josep Marrugat i Esteve, conegut pel Josepet de ca l’Esquenadase, era el president del Sindicat Agrícola. Aquests tres homes, de grat record per a tots els que els varen conèixer, foren els artífexs que van fer possible aquell projecte d’un concurs d’espàrrecs. Per descomptat, també hi hem d’afegir la imprescindible col·laboració i bona

A la pàgina anterior, vista general del concurs d’espàrrecs de 1935 (4a edició), al vestíbul de l’Ajuntament. Foto: Arxiu Antoni Tarrida.

Diploma acreditatiu de la participació al primer concurs

d’espàrrecs, de l’any 1932. Font: família Planas - Estapé

Pagesos, sorres i

disposició dels pagesos locals.

Com hem dit abans, el primer concurs es va celebrar al magatzem del Sindicat, un vetust edifi ci del carrer de Sant Pere encara existent, on s’ha desenvolupat una gran part de la història moderna de la pagesia gavanenca. Tot i haver estat la seu de diverses insti-tucions agràries, a més de l’antic Sindicat, com la Unió de Rabassaires, la Hermandad de Labradores y Gana-deros, la Cambra Agrària, i actualment la Cooperativa Agropequària de Gavà i Baix Llobregat, els pagesos de Gavà sempre l’han conegut com el Sindicat, sinònim de la casa dels pagesos.

Aquest entranyable sindicat es va fundar cap a l’any 1916 per iniciativa dels mateixos pagesos que, estimu-lats i confi ats com mai amb les seves Sorres, es van afegir al corrent reformista que llavors s’estenia pel món agrari català. Era el temps de la Mancomunitat d’en Prat de la Riba, que, a desgrat d’unes limitades facultats, duia a terme una labor formidable. La pa-gesia catalana, com tots els sectors socials, se’n va benefi ciar amb una sensata ordenació del seu treball

Acció de 50 pessetes emesa l’any 1921 pel Sindicat Agrícola de Gavà per fi nançar la construcció del nou local al carrer de Sant Pere. Font: cessió Jaume Margarit.

Antoni

i dels seus mitjans, amb el foment i formació dels Sindicats Agrícoles i Cellers, un moviment que va arrelar profundament en totes les comarques i pobles de Catalunya.

El Sindicat Agrícola de Gavà no disposava de local propi, la qual cosa difi cultava notablement el seu bon funcionament. Per solucionar aquesta mancança, el Consell d’Administració del Sindicat que llavors presi-dia en Josep Gras, i del qual en Gabriel Cañas era el tresorer i en Pere Bruach el secretari, van acordar el 28 de novembre de 1921, amb l’avinença de tots els pagesos, l’emissió d’un determinat nombre d’accions amortitzables de 50 pessetes, a l’interès màxim del 3% anual, per fer front a les despeses que fossin necessàries. Cobert aquest modest capital, es va comprar i habilitar una vella porxada, anomenada la Casa Fonda, al carrer de Sant Pere, 42, edifi cació que va mantenir en format inicial fi ns als anys 60, quan s’hi va fer una profunda reforma que la deixà tal com està actualment.

Aquella exposició-concurs de l’any 1932 va resultar més una generosa i magnífi ca mostra que no pas un concurs d’espàrrecs. No hi va haver normes ni bases quant a la presentació, ja que hi havia platons de di-verses mides i cada col·laborador va presentar els que li va semblar. El magatzem o recinte es va condicionar com es va poder, és a dir, molt senzillament i sense cap tipus de bobanys. Només els platons d’espàrrecs col·locats sobre sacs d’adob i altres menesters i, en un costat, un seguit d’eines del camp per repartir entre tots els expositors.

Com que, per aquell temps, a Gavà, el sector predomi-nant encara era l’agrari, tothom va visitar i comentar entusiasmadament i favorablement aquella insòlita novetat que representava una exposició d’espàrrecs. El gran èxit d’aquella festa pagesa va conduir al ge-neral propòsit de mantenir-la de forma permanent en el calendari festiu del poble. Així, a partir de l’any següent, 1933 i successius fi ns al 36, la festa-concurs va millorar radicalment amb la introducció d’esmenes puntuals, com van ser una imprescindible normativa

Insígnia atorgada als participants al concurs

d’espàrrecs de 1934. Font: família Planas - Vendrell

Pagesos, sorres i

i un escenari més apropiat i lluït. També es va acon-seguir, a més a més del de l’Ajuntament de Gavà, el patronatge de la Generalitat i l’aportació de premis i trofeus per part de l’Ajuntament de Barcelona i dels pobles veïns, Viladecans, Sant Boi i Sant Climent, així com també d’algunes entitats i comerços del sector agrari. L’Ajuntament va cedir el vestíbul de la Casa Consistorial, que es va engalanar a l’estil d’aquella època, amb unes garlandes d’esparreguera silvestre, algunes fl ors intercalades, i unes cortines que van aportar al recinte un aire més atractiu i festiu.

Els que vam tenir el privilegi de veure aquelles primeres i entranyables celebracions no podem evitar que ens embargui una dolça melangia quan les comparem amb l’esplendor i magnitud actual. Aquells voluntariosos i il·lusionats avantpassats nostres, els Solé, Marrugat, Gras, Sèculi, Margarit, Bruach, Cañas, i tants d’altres, se’n farien creus; però de segur que en tindrien orgull i satisfacció. Com a curiositat, cal assenyalar el vaivé que, amb el pas dels anys, ha sofert la denominació ofi cial de la celebració. Primer es va presentar com a concurs, del 1940 al 1974 com a concurs-exposició, a partir del 1975 només com a exposició, i des de fa uns anys, de forma encertada i defi nitiva, com a Fira d’Espàrrecs de Gavà.

Acabada la més incivil de les guerres que mai podien ocórrer, 1936-39, amb la implantació del règim dicta-torial que es va imposar al país, l’administració local va manar, l’any 1940, que es reprengués el concurs d’espàrrecs com a mostra de pau i normalitat. L’acte es va celebrar a la graneria Balaguer, que estava si-tuada a l’avui plaça dels Màrtirs del 1714. Recordo que l’exterior es va adornar amb cortines pròpies d’envelat, per donar recer a mitja dotzena de jovenetes que manadaven espàrrecs abillades de pagès.

Després d’aquest forçat intent de 1940 de donar continuïtat al concurs d’espàrrecs que, per cert, mai fi ns ara ha estat catalogat com a tal, sembla que els pagesos hi feien el ronso per motius que no cal assenyalar. L’intent es va repetir dues vegades més, el 1943 novament a la graneria Balaguer i el 1948 al

Cartell publicitari de la cinquena Fira d’Espàrrecs, celebrada l’any 1936 sota el patrocini de la Generalitat. Font: Arxiu Jordi Soler.

Antoni

magatzem del Sindicat Agrícola, on s’havia celebrat per primera vegada l’any 1932. El guanyador del concurs de 1943 fou l’agricultor Josep Pugès, que va rebre el primer premi, consistent en una bàscula. Aquelles fi res dels anys quaranta van despertar poc entusiasme, i la idea va ser abandonada fi ns bastants anys després, concretament el 1961, en què novament reapareix al calendari local, i ja de forma ininterrompuda, l’exposició-concurs d’espàrrecs.

Del concurs celebrat el 1943 se’n va parlar molt de temps i amb molta sorna, per la còmica situació que van passar les autoritats i els invitats a l’acte inaugural, molts d’ells amb els uniformes de rigor, entre les quals hi havia el governador civil, llavors en Correa Véglison. Recordo, com si fos ara, ironies del savi destí, que a meitat del parlament del governador, l’estrada exterior que s’havia preparat per distingir les autoritats es va enfonsar estrepitosament i tots van anar per terra. La confusió va ser grossa, però l’acte va continuar amb l’autoritat a peu dret, com si res no hagués passat.

Tornant al 1961, va esdevenir que, per aquell temps, era alcalde de Gavà en Joan Escala i Milà, un home molt actiu i decidit que tenia un veritable neguit per Gavà, i en especial per les seves festes i tradicions. L’any 1959 havia instituït un concurs de lliris, una fl or molt de moda entre les mestresses de casa, que la cultivaven en testos o en un racó de l’eixida. En arri-bar al tercer certamen del lliri, el 1961, el Sr. Escala i en Joan Biscarri, de grat record, llavors president del

Bàscula guanyada per Josep Pugès en concepte de primer

premi de la fi ra d’espàrrecs del 1943.

Foto: B. Solina

En primer terme, d’esquerra a dreta, el governador civil

Frederic Correa, el cap local de Falange, Valentí Badosa, i el cap local de la Guàrdia Civil, sergent José Ramos,

poc abans d’inaugurar l’exposició de 1943 i de patir l’incident amb l’estrada que

es descriu al text. Foto: Arxiu A. Gibert.

Pagesos, sorres i

Sindicat Agrícola, nom històric que havien canviat pel de Hermandad de Labradores y Ganaderos, es posaren d’acord per tornar a reprendre el concurs d’espàrrecs, celebrant-lo conjuntament amb el dels lliris. Aquesta doble celebració es va fer el 29 d’abril de 1961 al Salón Municipal de Cultura, uns anys després Biblioteca Mu-nicipal, que estava situat al carrer de Salvador Lluch. El fet de celebrar els dos certàmens el mateix dia i lloc va confondre els organitzadors que, equivocadament o premeditadament, varen anunciar la III Festa del Lliri i III Exposició Concurs d’Espàrrecs, condemnant a l’oblit els cinc concursos d’abans del 1936 i el de 1940, fi ns a l’any 2002, en què d’acord amb les proves i documents aportats, s’han recuperat les cinc primeres.

Mentre la Festa del Lliri va anar perdent força i adep-tes, i va desaparèixer al cap de sis anys, el concurs d’espàrrecs, a cada nova edició, cobrava més empenta i popularitat. Així es va veure com, en el curs dels anys, s’hi anaven afegint nous i variats components que n’augmentaven l’atracció i prestigi entre els gavanencs i els milers de visitants de les poblacions veïnes i àdhuc de Barcelona. Aquesta esplèndida realitat guanyada per la Fira d’Espàrrecs és fruit de les notables inno-vacions i millores que constantment s’hi incorporen:

L’any 1962 es va celebrar, juntament amb el concurs d’espàrrecs, la primera mostra de maquinària agrícola, a la Plaça Major, just al costat del mercat municipal. Foto: Arxiu A. Tarrida

Antoni

fent-ne un recompte de les més importants, veiem com l’any 1962 (4a. edició ofi cial) s’hi afegeix la pri-mera mostra de maquinària agrícola.

El 1963 (5a. edició ofi cial) va tenir una importància decisiva per al futur desplegament de la fi ra, ja que va adquirir unes mires molt més ambicioses. Hi havia hagut canvi d’alcalde i president del Sindicat de Pa-gesos, llegeixi’s Hermandad, per en Josep Lluch Clua i Jaume Torras i Urpí, respectivament. Ells dos i en Salvador Amat, ponent de festes, van proporcionar a la fi ra destacats i meritoris canvis. Es va fer en un nou i més ampli recinte, la sala de ball del desaparegut Casino de Gavà, i es va convocar un concurs de car-tells que va guanyar l’artista local Joan Mitjans, que va popularitzar arreu la simbòlica imatge d’un pagès amb barret de palla que, amb la mà, enlairava un gros manat d’espàrrecs. Aquest emblemàtic cartell es va mantenir fi ns al 1970 (12a edició ofi cial), i a partir d’aquell any sempre s’ha anat canviant, tot i que en Joan Mitjans va seguir realitzant-lo molt de temps. Aquell 1963 també es va editar un llibret per

Vista de l’exposició de 1963, a la sala de ball

del desaparegut Casino de la Rambla. Foto:

Arxiu A. Tarrida

Pagesos, sorres i

difondre les excel·lències dels espàrrecs de Gavà en tres idiomes, castellà, francès i anglès, però que arraconava el català, com era manat. A més a més de la II Mostra de Maquinària, es va convocar el I Concurs Local de Fotografi a i, pel que fa al certamen d’espàrrecs en si, es va introduir la novetat de qualifi car i premiar per separat els dos tipus de varietats, la del país i la francesa.

El 1964 (6a edició ofi cial), paral·lelament al concurs d’espàrrecs, s’estableix el de paneres de verdures pròpies de l’horta local. Com un al·licient més de la festa, en un solar desocupat de la Rambla, enfront del desaparegut Casino, un grup de pageses van mostrar al públic la forma com es feien els manats d’espàrrecs. Va despertar general atenció la participació d’en Joan

Cartell de Joan Mitjans per a la fi ra de 1963. Aquesta imatge acompanyaria l’esdeveniment fi ns al 1970. Foto: Arxiu A. Tarrida.

Antoni

Olivella per la seva peculiar traça de fer-ho amb les mans, és a dir, sense motlle.

Veient la gran afl uència de visitants que motivava la fi ra, tant del poble com de fora, l’any següent, 1965 (7a edició ofi cial), per accedir al recinte expositiu i amortitzar despeses es va fer pagar entrada, però vistes la gran quantitat de protestes que la mesura va provocar, mai més se n’ha parlat. Com a nota curiosa, esmentarem que la Paperera de Gavà i l’Hostal Sant Antoni de Barcelona, com a contribució a la fi ra, van posar a la venda unes atraients postals policromades al·lusives als espàrrecs.

A la vuitena edició (1966) es va instaurar la I Exposició Industrial de Gavà, que es va instal·lar a la rambla de Vayreda, i el 1967 (9a edició ofi cial) es va invitar

L’any 1964, a la Rambla, es va fer una mostra de

manadar espàrrecs. Foto: Arxiu A. Tarrida

Pagesos, sorres i

expressament els productors d’Aranjuez i San Adrián de Navarra. En va venir un bon grup, que ens presen-taren tot un assortit de manats d’espàrrecs al seu estil i costum, i facilitaren una profi tosa informació sobre el seu conreu i les varietats més idònies. Malauradament, aquesta feliç iniciativa no ha tingut continuïtat.

El 1968 (10a edició ofi cial) el concurs fotogràfi c, que era d’àmbit local, passa a nacional, i el 1970 (12a edició ofi cial) es decideix que, als lots d’espàrrecs presentats a concurs, que consisteixen en un plató blanc i un altre de negre, tant del país com dels francesos, d’ara endavant s’haurà d’afegir un tercer de color morat. És a dir, que els concursants podran concórrer amb tres platons del país i tres de francesos i, si ho desitgen, amb una panera de verdures.

A la fi ra 13a, segons la nomenclatura ofi cial (1971), en advertir que amb les paneres d’hortalisses cada cop se’n presenten més de composició artística, s’estableix un nou apartat, el de paneres artístiques que, per cert, amb el temps s’ha convertit en el gran espectacle fi ral. Aquest any 1971, deixa d’editar-se el cartell del pagès amb barret de palla i un manat d’espàrrecs, que durant

Exposició de maquinària agrícola i industrial a la Rambla, l’any 1966 Foto: Arxiu A. Tarrida

Antoni

molts anys havia anunciat la fi ra i que ha quedat com un entranyable record.

El 1972 (14a edició ofi cial), es fa la I Gymkana de tractors, que va continuar fi ns a l’any 1980, en què, per les moltes difi cultats que entranyava, es va haver d’abandonar.

El 1973 (15a edició ofi cial) hi ha canvi a l’Ajuntament i ocupa l’Alcaldia en Joan Jesús Muñoz Blay. El nou alcalde dóna a la fi ra una gran empenta en traslladar-la al millor escenari de què llavors es podia disposar, el pavelló esportiu Jacme March. El nou i ampli recinte va ser un encert total, ja que cobria totes les exigències i expectatives que la fi ra demanava. La jardineria local Bordas ho va arrodonir proporcionant una especta-cular ambientació a l’exposició i, en honor al seu art i maestria, hem de dir que avui dia encara continua amb aquesta tasca.

Així com la 3a fi ra (1963) va ser el punt d’arrencada cap a un futur més ambiciós, la quinzena es va con-vertir en una esplèndida i consolidada realitat. El nou emplaçament es va mantenir fi ns l’any 1980 (22a edició ofi cial), en què es va traslladar als jardins de la torre Lluc.

Durant aquest període de temps va esdevenir al nostre país el canvi de règim conegut com la Transició. Des que es va fer la primera fi ra, sempre s’havia actuat de comú acord entre pagesos i Ajuntament. La pagesia, al principi, estava representada pel Sindicat Agrícola, que amb el nou ordre de postguerra s’havia convertit en la Hermandad de Labradores y Ganaderos, després Cámara Agraria i fi nalment en l’actual Cooperativa Agropequària de Gavà i Baix Llobregat. Una sèrie de malentesos que als anys 78 i 79 es varen produir entre la pagesia i el Consistori van fer trontollar la continuïtat de la fi ra. Però es van resoldre i es va poder celebrar amb la plena col·laboració dels productors i la conseqüent expectació que sempre desperta en la població.

L’any 1980 (22a edició ofi cial) les desavinences van anar a més; la Cambra Agrària es va retirar, però

La gimkana de tractors es va celebrar des del 1972 fi ns al 1980. Foto: Arxiu A. Tarrida.

Pagesos, sorres i

l’Ajuntament, per mitjà de la ponència d’Agricultura i la voluntat de molts pagesos, va poder tirar endavant la celebració, amb la novetat d’instal·lar el recinte fi ral, per primera vegada, a la torre Lluc, on es va habilitar entorn del petit estany.

L’any següent, 1981 (23a fi ra ofi cial), amb la vènia de tots, va retornar la normalitat de relacions entre la Cambra i l’Ajuntament i, amb bona harmonia, el gran esdeveniment de la fi ra d’espàrrecs va continuar el seu periple amb l’èxit de sempre. S’hi van incorporar dues innovacions més, la I Exposició Filatèlica i el concurs d’aparadors entre els comerços locals, que malaura-dament només es va repetir el 1982.

L’any 1985 (27a ofi cial), esclaten de nou les diferències entre la Cambra i l’Ajuntament i, com a resultat de la falta d’acord, es dóna el sorprenent fet de celebrar-se dues fi res, l’ofi cial en el marc de la torre Lluc, amb mínima participació, i l’altra a una nau industrial de l’avinguda de Bertran i Güell, amb la majoria dels pagesos. Sortosament, aquest deplorable espectacle de la fi ra partida va desaparèixer l’any següent, i mai més s’ha donat una situació semblant. A partir del 1986, les aigües tornaren al seu curs normal, gràcies que, tant l’Ajuntament com els pagesos, imbuïts tots de la gran responsabilitat que estaven assumint, van saber marginar defi nitivament tot allò que els havia separat.

Suprimides les incomprensions, pagesos i Adminis-

Panera artística de Montserrat Mestres, primera i puntual participant en aquest grup, i que sempre ha destacat per la pulcritud de les seves magnífi ques composicions fl orals, aconseguides treballant i adequant petites porcions de verdura. Foto: M. Mestres.

Antoni

tració aporten el més gran esforç i dedicació per al màxim lluïment de la fi ra. Per part dels productors, indiscutibles protagonistes, amb els seus prodigiosos espàrrecs i verdures i la inspiració d’unes composicions artístiques realitzades exclusivament amb hortalisses i llavors, que sorprenen l’audiència per la suggestió i originalitat que tenen. I, pel que fa a la ponència cor-porativa que assumeix el repte de dirigir i organitzar la fi ra, s’afanya a introduir millores i noves perspectives que consoliden i augmenten la merescuda aurèola de màxim esdeveniment festiu i popular a Gavà.

D’aquesta manera, la fi ra ha vist, a la dècada dels noranta, com noves propostes n’incrementaven l’envergadura i el renom. A les consuetudinàries exposicions que fan costat a la d’espàrrecs i verdu-res, com són les de maquinària, fotografi a, fi latèlia i automòbils, a més d’alguna de ceràmica o pintura, hi ha, a través d’un nodrit i pertinent conjunt d’estands, la puntual representació de la intensa activitat social, laboral, cultural i també institucional que viu la po-blació de Gavà.

Una de les grans incorporacions a la fi ra, molt ben rebuda per cert, ha estat la dels restauradors de Gavà amb la popular Mostra de Cuina. S’introduí el 1994 (36a fi ra ofi cial) i, a desgrat de l’èxit que tingué, per causa de certes indecisions, l’any següent no es va

Panera artísticad’Antoni Tarrida.

Foto: Arxiu A. Tarrida.

Pagesos, sorres i

poder fer. Però el 1996 (38a fi ra ofi cial) es va reinte-grar a la palestra i es va convertir en un dels grans atractius de la fi ra.

El 1987 (29a edició ofi cial) l’emplaçament va retornar al Jacme March, excepte en una ocasió en què es va fer al Pavelló Poliesportiu de Can Tintorer. Fou l’any 1997 (39a fi ra ofi cial) quan l’Ajuntament, que des de feia temps s’havia plantejat poder disposar d’un recinte fi ral fi x i defi nitiu que atengués les exigències de mo-dernitat i espai pròpies del temps actual, es va decidir per instal·lar una monumental carpa desmuntable, que al 1998 van ser dues, a la plaça d’en Francesc Macià, la més gran de Gavà.

Aquesta revolucionària idea ha estat un veritable encert, per l’espectacularitat que aporta i per una gran capacitat que, a més a més d’allotjar l’exposició principal d’espàrrecs i verdures, dóna folgada cabu-da i comoditat a totes les altres manifestacions que l’acompanyen i celebren.

Avui, quan la Fira d’Espàrrecs de Gavà ja ha assolit el cinquantenari, pot lloar-se el caràcter inqüestionable de ser l’única de què es té noticia dedicada en exclusiva al més singular dels productes del camp, els espà-rrecs. Cap més altra zona o país s’ha atrevit a fer-ho, ni de forma modesta ni molt menys amb la dignitat

Imatge del X Concurs, celebrat al saló de ball del desaparegut Casino. A la part central, hi ha exposades les paneres de verdures; pot observar-se com algunes tenen format artístic, fet que en va fer necessària la separació; es va crear un nou apartat de paneres artístiques l’any 1971, que ha esdevingut el màxim atractiu de la Fira. Foto: Arxiu A. Tarrida.

Antoni

i esplendor que Gavà ho celebra. Qui li havia de dir al Me’n Vaig, el Senzill, que li deien, que amb aquell grapat d’arrels d’esparreguera que dins del sarró va dur d’Argenteuil també hi portava solidesa i benestar per als pagesos gavanencs?

I aquells que, emportats per l’entusiasme i la il·lusió van tenir la pensada, l’any 1932, de fer un simple con-curs d’espàrrecs per lloar-los i difondre’ls, què dirien també si poguessin contemplar i gaudir del volum, renom i arrelament que ha aconseguit?

Però el nostre pensament encara va més enllà, cap aquelles generacions pageses, cap als herois d’aquell magne esforç llunyà i obscur per aconseguir la terra pròdiga de les Sorres. Què dirien si aixequessin el cap i veiessin com la integritat de les entranyables Sorres està amenaçada i agredida contínuament i implaca-blement per terra, mar i aire?

Segur que s’hi rebel·larien i ens ho tirarien en cara.A l’ombra d’un pi, els Mitjans descansen i recuperen forces

amb una queixalada. És l’abril del 1936, i

la collita s’allargarà fi ns a mitja tarda, perquè han

sortit molts espàrrecs. Foto: J. Mitjans Badell.

Pagesos, sorres i

Pàgina següent: parts aèries de l’esparreguera,

arrenglerades sobreun cavalló. Foto: Francesc Català.

Als anys seixanta es va intensifi car de forma considerable el conreu de l’enciam escaroler, per poder atendre la gran demanda que n’hi havia a Navarra. Com que el pagaven molt bé, es va aprofi tar el terreny tant com es va poder, fi ns a tocar els cavallons d’espàrrecs, com mostra la imatge. Foto: Pere Marrugat.

Antoni

Pagesos, sorres i

AGRAÏMENTS

Publicar els coneixements i experiències viscuts i recollits en el curs de la meva vida sobre el més em-blemàtic dels productes de l’agricultura gavanenca, els espàrrecs, i de la terra prodigiosa que els produeix, les Sorres, ha estat, de sempre, la més cobejada de les meves aspiracions.

Sorres i espàrrecs, dos generosos regals de la naturale-sa, que els pagesos de Gavà van rebre amb els braços oberts. Aquests tres noms entranyables: pagesos, sorres i espàrrecs, han estat les constants històriques

Antoni

en l’execució d’aquest llibre.

Mai no hauria assolit el meu propòsit sense l’ànim i valuós ajut que m’han dispensat en Manel Alonso Figueres i en Josep Campmany i Guillot, molt més avesats en la feina complexa i laboriosa de preparar una publicació. Com també per la col·laboració d’en Xavier Alavedra pel seu treball indispensable en el tractament dels textos, d’en Benet Solina en la part fotogràfi ca, i de tots els que han cedit fotografi es o imatges per al llibre.

Pel que fa referència a la part històrica del contingut, els principals punts de llum que m’han aclarit el camí han estat: «La rompuda de les Marines», d’en Josep Soler i Vidal; les obres de recerca i divulgació d’en Josep Campmany i Guillot; «Gavà en el vuit-cents», del Museu de Gavà; La sèrie d’articles sobre l’ancoratge de les Sorres, d’en Pere Izquierdo i Tugas; els records escrits i orals d’en Marian Colomé; la monografi a «Lo castell de Aramprunyà», d’en Jacint Torres i Reyetó; i les notes i esborranys del meu treball inèdit «El Gavà que jo he vist».

Tradicional ofrena de la pagesia local al monestir

de Montserrat. Foto: cessió M. Mestres.

Pagesos, sorres i

APÈNDIXS

Noms històrics de les famílies gavanenques que, des de la baixa edat mitjana fi ns a la meitat del segle XIX, amb major o menor grau, varen prendre part en la conquesta de les Sorres. Alguns d’aquests cognoms s’han perdut en els remolins del passat i d’altres, malauradament massa nombrosos, s’han traspassat a altres activitats; però enmig del canvi tan radical i sorprenent que ha experimentat Gavà, tant socialment com laboralment, com de forma i de costums, encara hi perdura una fi del minoria lliurada a una dedicació tradicional, el conreu de les Sorres.

Antoni

AlbaredaAleuAlsinaAmatAndreuArmengolArtiguesBadellBadiaBaquésBasolesBatetBarnadóBernalBiscarriBofi llBonetBonichBonvehíBoschBoriBouBruachBrugueraCalabuigCampamàCampmanyCampanyàCañasCasademuntCarbóCarbonellCardonaCastellvíCluxartCodinachColoméCollComasCostaDomènechDéuEnrichEscofetEstapéEsteveFarréFarrerasFerrésFerrerFaura

FerretFiguerasFontFlotatsFormosaFornéFulquetFustéGallartGavaldàGelabertGibertGinabredaGiralGuardiolaGrauGuinotIdrachIvernJanéJovéLlaveriesLlonchLlopartLlopisMalivernMarcéMargaritMarinéMartíMartorellMarrugatMasMasaliesMasanaMasferrerMasipMatasMelichMercaderMestresMiretMitjansMolesMoletMoraMoraguesMuntanéNinOlivéOlivella

OlléParelladaParésPauPeraPetitPlanasPonsPratsPruneraPugésPuigPujalsPurcetRafanellRàfols RaurichRauletRibasRibóRigolRocaRoigRosRosichRoviraSadurníSalomSallerasSanfeliuSatlariSerraSoléSubiratsSuriàTarridaTérmensTintorerTomàsTorrasTorrentsTornéTutusausUrpíVendrellVenturaVilaViñasVivesVallsXartó

Pagesos, sorres i

Antoni

Edició real1a2a3a4a5a6a7a8a9a10a11a12a13a14a15a16a17a18a19a20a21a22a23a24a25a26a27a28a29a30a31a32a33a34a35a26a37a38a39a40a41a42a43a44a45a46a47a48a49a50a51a

Any193219331934193519361940194319481961196219631964196519661967196819691970197119721973197419751976197719781979198019811982198319841985198619871988198919901991199219931994199519961997199819992000200120022003

Edició ofi cial1a2a3a4a5a

3a4a5a6a7a8a9a10a11a12a13a14a15a16a17a18a19a20a21a22a23a24a25a26a27a28a29a30a31a32a33a34a35a36a37a38a39a40a41a42a43a49a50a

Les fi res d’espàrrecs des dels inicis fi ns a l’actualitat.A la columna de l’esquerra,

hi consta l’edició real; a la columna del mig, l’any

en què va tenir lloc, i a la columna de la dreta,

hi fi gura la nomenclatura ofi cial que en cada moment

se li ha atorgat. Cal observar, també, que a la

columna d’edicions ofi cials hi ha un espai en blanc

entre la cinquena, de l’any 1936, i la tercera, de l’any 1961. Correspondria a les

sisena, setena i vuitena edicions reals (1940, 1943

i 1948), de les quals se’n va descomptar una (no se sap

quina) a desgrat que les tres es poden testimoniar.

Pagesos, sorres i