Ja feia sis mesos que estava allà. Cada dia trobava més a faltar la meva ciutat.

El soroll dels cotxes, el munt de gent caminant pels carrers, els botiguers del

meu barri, la meva escola i sobretot el meus amics...

Aquell poble era cada dia més avorrit, mai passava res. Sempre les mateixes

cares, ningú pel carrer, silenci i res més.

Era diumenge i sense cap amic amb el compartir les meves hores estava

caminant per la riera. De sobte, vaig sentir unes veus que procedien de les

canyes primes i groguenques que envolten el camí. Vaig girar-me de cop, però

no vaig veure a ningú. Em vaig espantar. Mirava a totes les direccions, però no

hi havia ningú. Les plantes van començar a moure’s i la cara somrient d’un noi

em va preguntar:

- Ei, qui ets? No te’m vist mai.

Jo no vaig respondre, encara em tremolaven les cames. Van començar a sortir

més rostres com uns fullets surten d’un bosc.

- Em dic Sara- vaig dir tímidament.

- Què fas per aquí? On vas?- van preguntar-me.

Aleshores vam començar a parlar. Em van explicar que eren un grup d’amics

que es coneixien des de petits i que els hi agradava anar a passejar amb les

bicicletes tots junts per la muntanya. Em van convidar a anar amb ells. I així va

començar una de les més meravelloses històries de la meva vida.

Acabava de començar la tardor. Una noia de ciutat com jo, només havia vist els

bolets cuinats al plat. Ells sabien tot, formes, colors, noms, on trobar-los; i ens

vam endinsar al bosc en busca dels apreciats fruits del bosc.

Caminàvem, entre rialles anàvem omplint el cistell. Jo no havia trobat ni un,

però semblava que els bolets els venien a buscar. Després d’unes hores de

caminada, vaig veure una llum d’un color daurat. Vaig apropar-me. De cop vaig

veure davant meu un espectacle de colors mai vist abans. Era una joia de la

natura. No vaig agafar-lo per por a fer-lo malbé, així que vaig començar a cridar

als meus nous amics.

- No m’ho puc creure!- va dir en Jordi.

- És un Boletus Flavicus Fantasticus ! – va cridar la Jana.

- La llegenda és certa!- va assegurar en Damià.

Jo no entenia res de la seva conversació. Per tant en Marc em va explicar la

història:

Hi havia una vegada a l’antiga Grècia una deessa de les estacions que va

decidir fer un regal a cada una de les quatre parts que té l’any. A l’hivern un

floquet de neu de platí que cauria cada cent anys a un sol lloc del món; a la

primavera la flor màgica de Petri feta de pedres precioses, guardada a un bosc

secret d’Europa; a l’estiu el peix daurat que neda pels mars de tot el planeta i

és més ràpid que un jaguar; i per últim la tardor, el nostre Boletus ! Qualsevol

persona que trobés algun d’aquests tresors veuria fet realitat el seu desig més

anhelat.

No sabíem què fer. Vam apropar-nos a ell. Quan el vaig tocar, una llum

encegadora va aparèixer del no res. De dintre d’ella una veu ens parlava:

- Estic aquí per fer realitat els vostres somnis, que desitgeu?

Ens vam mirar amb cares d’incredulitat. Cap de nosaltres tenia una resposta.

La veu va tornar a parlar.

- Ja teniu el bé mes més valuós, la vostra amistat. I la meva recompensa

serà que aquesta perduri per tota la vida.

Han passat molts anys des d’aquesta aventura. Cap de nosaltres encara sap

com va succeir aquell meravellós dia, però el que tots i cadascun de nosaltres

sabem és que continuem junts. Els nostres fills, els nostres néts són amics. Mai

cap de nosaltres s’ha penedit de no haver demanat cap altre desig.

Núria Moreno