octopus philippe decouflé › uploads › 20110622 › dossier_octopus_cat.pdf · octopus philippe...

Octopus Philippe Decouflé Compagnie DCA Sala Gran

2

La màgia de la dansa de Decouflé torna al TNC

Després de l’èxit de Sombreros ara fa dues temporades, Philippe Decouflé torna al TNC amb la seva companyia per presentar la seva nova creació, estrenada l’octubre de 2010 a Rennes (França). De fet aquesta serà la quarta visita de Decouflé i la seva companyia al TNC: abans ja ens havia meravellat amb Shazam! i amb Iris.

Un temps donat, un espai fragmentat. Un espectacle confegit a partir de diverses peces. Diverses peces que componen un programa. Un programa fet de manera esbiaixada. Diversos números numerats d’una manera onírica, on els nombres ballen, es barregen i ens confonen. «Un» n’és el primer, un duet en tres parts. «Dos» n’és el segon, i «Tres», el tercer. Però com que «Un» és un duet, «Dos» serà un tercet, i així successivament.

Amb aquesta base, Philippe Decouflé ens parla del cos mitjançant el cos. Ens parla de la bellesa, de la gelosia, i també de la lletjor. I tot plegat forma un paisatge de cossos inflamats.


3

Octopus Philippe Decouflé Compagnie DCA Posada en escena i coreografia ................................................ Philippe Decouflé Música original i interpretació en directe .................................... Labyala Nosfell

Pierre Le Bourgeois Ballarins:

Flavien Bernezet Alexandre Castres Meritxell Checa Esteban Ashley Chen Clémence Galliard Sean Patrick Mombruno Alexandra Naudet Alice Roland Disseny d’il·luminació i regidoria general ................................Patrice Besombes

Begoña García Navas Disseny de vídeo ...................................................................... Philippe Decouflé

Laurent Radanovic Olivier Simola

Christophe Waksmann Disseny de vestuari .............................................................................. Jean Malo Disseny de perruqueria ........................................................... Charlie Le Mindu Disseny d’escenografia ................................................... Pierre-Jean Verbraeken Construcció d’escenografia i regidoria ................................................ Léon Bony

Pascal Redon So ............................................................................................... Edouard Bonan

Jean-Pierre Spirli Llum .................................................................................................Denis Gobin


4

Artista convidat ................................................................... Christophe Salengro Textos ................................................................................. Christophe Salengro,

Gherasim Luca («Hermétiquement ouverte») Assajos ............................................................................................... Eric Martin

Cheryl Therrien Director executiu ...........................................................................Frank Piquard Direcció tècnica ................................................................Lahlou Benamirouche Producció ..........................................................................................Valérie Kula

Juliette Médevielle Gira internacional ...........................................................Esther Welger-Barboza Agraïments: Richard Laillier, Thibault Pradet, Topolino, Warner Chapell Music France, Yohji Yamamoto i l’equip del Théâtre National de Bretagne Producció: Compagnie DCA – Philippe Decouflé Coproduït pel Théâtre National de Bretagne (Rennes), el Théâtre National de Chaillot, Movimentos Festwochen der Autostadt in Wolfsburg, La Coursive – Scène Nationale de la Rochelle, Torinodanza i el Théâtre de Nîmes. La Compagnie DCA està finançada per DRAC d’Île-de-France - Ministeri de la Culture i de la Comunicació, el Consell General del Seine-Saint-Denis i l’Ajuntament de Saint-Denis. Espectacle presentat conjuntament amb el Grec 2011. Festival de Barcelona


5

Si Sombreros, joc brillant de blancs i negres, era una oscil·lació entre el ballarí i la seva ombra, si Coeurs croisés era una revisió desacomplexada d’un món de plomes i marabús, la creació que presentem és un precipitat de la dansa de Philippe Decouflé. Aquest coreògraf il·lusionista torna als seus temes preferits, al mateix temps que s’obre a d’altres de nous. Del solo a la coreografia coral, les escenes d’aquest espectacle suggereixen alegria, però matisada per una gravetat poc habitual. «A l’abast de la mà, el món accelerat sembla que se’ns escapi. Cal, urgentment, recuperar el temps i l’alè, trobar el tempo correcte per dir els versos del poeta Gherasim Luca tot dinamitant la paraula: un sentit nou pot emergir d’aquests sons. Cal recuperar l’alè en la retrobada amorosa, alegre o frenètica. Els fluxos són també els que es teixeixen entre un ésser i l’altre, amb traves o sense. El desig esdevé l’eix quan els cossos s’alliberen de l’embolic de les línies i les limitacions dels quadres. Traçar altres línies de fuita, que afavoreixin les abraçades, tot deixant-se portar per aquesta dansa barroca que obre les portes d’universos desfasats i decadents, burlescos, i se’n riu de les perspectives. Els cossos fan l’esperit, en emanació o suspensió...» I, de cop i volta, el temps sembla que es congeli en la intensitat d’un instant per la gràcia de la presència dels intèrprets: el solo d’una ballarina, tot precisió, o l’emoció d’un duet. Un duet blanc i negre que vibra al so d’una veu que oscil·la entre el greu ombrívol i la veu cristal·lina d’un infant...


6

Un paisatge de cossos inflamats Decouflé no es priva de retre homenatge a la bellesa (Adaptació d’un article de Le Monde) Enguany Philippe Decouflé, un dels artistes més innovadors de la dansa contemporània europea, ens torna a visitar amb una obra plena de fantasia, titulada Octopus, (pop, en anglès). La nova obra de Decouflé és com un cefalòpode de vuit braços, un espectacle concebut per a vuit intèrprets i compost per vuit poemes coreogràfics (Jalousie, Shiva, Hélas tique, Boîte noire, Squelettes, l’Argothique, Talons aiguilles, Boléro).

Philippe Decouflé excava en el seu catàleg de motius visuals (calidoscopi, jocs d’ombres i de llum, empelts de cossos i altres escultures de carn), però en renova l’enfocament amb unes extensions inèdites. Hereu més que mai de les fantasies visuals d’Alwin Nikolais (1910-1993), de qui va ser deixeble a principis dels anys vuitanta, Decouflé fa servir el cos de l’intèrpret com un motor d’efectes tecnològics. Filmada en directe per unes càmeres infraroges, la dansa guarnida amb elàstics es converteix en una projecció d’imatges en color, com pintades en directe per un pinzell màgic.

Decouflé no es priva de cap bona idea, per poc que duri, mentre valgui la pena de fer-hi una ullada. La manta de pell filmada des del damunt provoca uns trastorns visuals desconcertants entre pèls, plomes i pell. Evidentment, el resultat d’aquesta golafreria irreprimible és la tendència assumida a les cesures espectaculars: a penes esbossades, immediatament desaparegudes. Com a mínim, Decouflé evita repetir-se sense haver-hi aprofundit.


7

Instal·lats a banda i banda de l’escenari, Pierre Le Bourgeois passa del piano al violoncel i al bombo, mentre Labyala Nosfell canta tot saltant de la guitarra als platerets címbals. Junts componen una partitura d’una inventiva sorprenent. Tot plegat s’acompanya amb la magnífica il·luminació de Patrice Besombes. Octopus passa revista als estats de la societat actual. Musicalment, coreogràfica, visual, Octopus fa un zàping. No per passar d’un tema a un altre, sinó per delimitar millor allò que es troba a la base de l’excentricitat. La dansa s’amaga i es manifesta pertot arreu; en les marxes tan apreciades per molts coreògrafs americans que han treballat per «instal·lar-la» com a contemporània (Steve Paxton, Lucinda Childs, Trisha Brown), o en un canell bellament trencat que s’arrossega com una coqueteria en el braç d’una princesa.

En aquest espectacle, Philippe Decouflé busca la complicitat dels seus companys i companyes, entre els quals Christophe Salengro, que multiplica les seves orelles cruixents en la seva participació catòdica. Firma una obra assossegada en què no es priva de retre homenatge a la bellesa, un tema tabú en una època en què està de moda lliurar-se a la vulgaritat.

A Octopus la cama s’estira en tota la seva esplendor. La cama i el seu batec precís, irrevocable, són el nervi de la dansa à la Decouflé, que articula el cos sense fragmentar-lo ni desfigurar-lo. El coreògraf recupera fragments del seu propi repertori o el repertori clàssic. Una ballarina amb un vestit negre i blanc sumptuós, home i dona, reinterpreta Odile i Odette d’El llac dels cignes, abans de trobar un amant negre, com a mínim més sexy que el príncep etern Siegfried. De la pista del Crazy Horse, Decouflé n’ha portat uns tacons d’agulla i un bon parell de natges. També es regala a si mateix la interpretació del Boléro de Ravel revisitat per Labyala Nosfell i Pierre Le Bourgeois, que formen part íntegra de l’espectacle amb una música sense concessions.

La crítica ha dit...

«Un dels plaers del nou Decouflé és veure en acció el desig de bellesa, observar en un mateix moviment el naixement de les idees coreogràfiques i la seva eclosió, les experimentacions tecnològiques (el vídeo és al cor de l’obra) i els seus resultats. Obsessionat per la idea de bellesa i per donar-li unes cartes de noblesa inèdites, el coreògraf fa d’Octopus un gran espectacle d’encant i un divertiment popular d’alta volada. Fins i tot la dansa, de vegades una mica deixada en els espectacles anteriors, es veu aquí enllustrada amb tota la cura.» Rosita Boisseau Le Monde

«Octopus posa en relleu la bellesa de la gent. En aquest catàleg dansant amb vestits de Jean Malo, que lliuren i deslliuren el cos, i un decorat encertat de Pierre-Jean Verbreaken, que no pretén com tants d’altres revolucionar l’escenografia, Philippe Decouflé posa la dansa a l’abast de la mà i sobretot de la cama. Com sempre ha fet des dels Jocs Olímpics d’Albertville. Sempre és un plaer retrobar-se amb el seu bell món viu i lleuger.» Marie-Christine Vernay Libération


8

Philippe Decouflé i la Compagnie DCA al TNC Aquest mag de la imatge i del moviment ha visitat assíduament la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya els darrers 10 anys.

Shazam! Del 14 al 17 de juny de 2001 L’espectacle va tancar al TNC una llarga gira mundial que el va portar als escenaris més importants d’arreu del món des de març de 1998 (Festival d’Edimburg, Lisboa Maiison de la Culture d’Amiens, Yokohama, Seul, Amsterdam, Londres, Lyon, Madrid, etc.)

Iris Una fantasia austera per a un món modern en desordre Del 8 al 13 de juny de 2004

Dansa, circ, vídeo, cabaret, comèdia musical… Philippe Decouflé barrejava els gèneres per extreure’n l’essència espectacular en una proposta presentada en el marc del Forum de les Cultures Barcelona 2004.

Sombreros Del 25 al 28 de setembre de 2008

La seva pronunciació en francès ens parla de sombre héros, és a dir, d’herois ombrívols. Un homenatge al món del cinema. Els espectadors del TNC van ser els primers a veure aquesta nova versió de l’anterior espectacle de Decouflé Sombrero.


9

La Compagnie DCA Aterrat en el món de la dansa a partir dels cursos d’expressió corporal d’Isaac Álvarez o l’escola de circ d’Annie Fratellini, Philippe Decouflé, després d’un temps com a ballarí (Régine Chopinot, Alwin Nikolais) funda la companyia Vague Café l’any 1983, coneguda ràpidament amb el nom de DCA: Vague Café, d’una banda, perquè aquest va ser el títol del primer espectacle presentat al públic i a les institucions, i DCA, de l’altra, perquè són les sigles de Decouflé’s Company for the Arts (Companyia de Decouflé per a l’Art) o, segons com, de Défense Contre Avion (Defensa Contra els Avions). Philippe Decouflé comença a muntar diversos espectacles amb un to decididament humorístic i sorprenent (Surprises, Fraîcheur limite, Soupière de luxe, Tranche de cake…) i el seu nom, a poc a poc, es fa més conegut a França i a Europa. L’any 1986,l’èxit de Codex confirma la consolidació de la companyia i contribueix a la definició d’una identitat artística cada cop més clara: Codex s’inspira, efectivament, en una enciclopèdia concebuda a finals de la dècada de 1970 per un jove italià, Luigi Séraphini, amb presència d’animals fantàstics, plantes imaginàries i llegums vivents que van alimentar l’imaginari coreogràfic de Philippe Decouflé més enllà d’aquest espectacle. Com a contrast del seu treball de coreògraf, Decouflé s’interessa pel cinema. Des de la creació de la seva companyia, realitza vídeos de dansa (La Voix des légumes, Jump), i més endavant filma un curtmetratge, Caramba, i diversos vídeo clips («True Faith» per New Order i «She drives me crazy» per els Fine Young Cannibals). 1989 és l’any del reconeixement del gran públic, gràcies a l’èxit de la desfilada Bleu Blanc Goude pels Camps Elisis de París, que serveix com a cloenda de les celebracions del bicentenari de la Revolució Francesa. Per a aquest muntatge, Philippe Decouflé coreografia la Danse des sabots. A més, rep el Lleó de plata al Festival de Venècia, com a reconeixement per al seu anunci de Polaroïd. L’any següent marca el seu retorn als escenaris, primer amb Novembre i després amb Triton, un espectacle sobre el tema del circ. Philippe Guillotel, artista plàstic, entra en la companyia i realitza un vestuari sorprenent que dóna un nou matís a un gest coreogràfic cada cop més personal. L’any 1992, Philippe Decouflé rep l’encàrrec de muntar les cerimònies d’obertura i de cloenda dels XVI Jocs Olímpics d’Albertville. És aleshores quan se subratlla la importància del col·lectiu en el si de la companyia: Pascale Henrot, Christophe Salengro, Eric Martin o fins i tot Philippe Guillotel i Jean Rabasse, a més dels músics Joseph Racaille, Antonin Maurel i Martin Meissonnier, que contribueixen, juntament amb Philippe Decouflé, a l’èxit


10

d’aquestes cerimònies. Aquest esdeveniment difon per tot arreu l’expressió «decoufleries», que defineix l’art singular on es troben els mons del circ, la imatge i la dansa. L’any 1993, Philippe Decouflé crea Petites pièces montées o el «somni de Méliès, fantasmagòric», i interroga l’espai tot preguntant-se «com fer entrar i sortir els meus ballarins pels tel·lars, com fer-los sortir del terra de l’escenari ». A continuació, es dedica a fer un curtmetratge, Le p’tit bal, que ell mateix interpreta al costat de Pascale Houbin, i que representa, en un llenguatge de signes inventat, la cançó de Bourvil «C’était bien». La pel·lícula rep nombrosos premis tant francesos com internacionals. Encara avui dia té difusió en nombrosos cinemes, escoles i festivals. L’any 1995, la companyia s’instal·la a Saint-Denis, dins l’àrea metropolitana de París, en una antiga fàbrica de calefactors anomenada La Chaufferie, on a partir d’ara conviuran els vessants artístics, els tallers tècnics i les oficines. A poc a poc, aquest nou espai es transforma en un laboratori d’on sorgeixen artistes, creadors, tècnics i tota mena d’inventors. Mentre, l’imaginari de Decouflé torna a centrar-se en les plantes i els llegums singulars de Codex, punt de partida per crear Decodex, espectacle que farà una llarga gira per França i per l’estranger. 1996 està marcat per una col·laboració amb el Japó, amb la posada en escena de la comèdia musical Dora, le chat qui a vécu un million de fois. Decouflé dirigeix, tot seguit, una important campanya publicitària per a France Telecom. La varietat de disciplines que explora aquest artista trobarà la seva ratificació l’any1997. 1997 és l’any que Decouflé orquestra L’art en parade, taller d’expressió artística per a nens al Centre Georges Pompidou (París). A més, dirigeix la cerimònia d’obertura del 50è aniversari del Festival Internacional de Cinema de Canes, abans de tornar a Saint-Denis i crear Denise, l’aperitu d’un dels espectacles clau de la companyia: Shazam!. L’any 1998, dirigeix un assaig cinematogràfic titulat Abracadabra, just abans de concebre Shazam!. D’aquest muntatge, un dels grans èxits de la companyia, se’n fan més de dues-centes funcions a França i a l’estranger des de 1998 fins al 2001. 1998 és també l’any de Triton et les petites Tritures, recreació en clau de circ a Saint-Denis del Triton que es va muntar l’any 1990, completat per altres atraccions i experiències lúdiques. L’any 1999, Philippe Decouflé signa la publicitat de France 2. L’any 2001, Shazam! Entra en la programació de l’Opéra Garnier de París. És gràcies a les representacions que s’hi fan que l’espectacle es filma i que neix el DVD de l’espectacle, distribuït per Naïve Vision.


11

S’inicia l’aventura Cyrk 13, espectacle de circ que neix gràcies a la trobada de Decouflé amb la 13a promoció del Centre National des Arts du Cirque de Châlons-en-Champagne. L’espectacle es torna a fer, en una nova versió, l’any següent, i farà una extensa gira per França i per Europa fins al 2003. Preocupat per mantenir la dimensió artesanal del seu treball, i amb el desig d’adentrar-se a l’escena, Philippe Decouflé crea, l’any 2003, un Solo per al Festival Grec de Barcelona que ell mateix coreografia i interpreta. Aquesta peça, amb una posada en escena que evoluciona a mida que es va representant, fa una gira per França i per l’estranger, tot i que la seva difusió és més discreta que en el cas d’altres projectes que Philippe Decouflé desenvolupa paral·lelament. Durant el mateix any 2003, i com a continuació de la seva aventura artística pel Japó, Decouflé parteix, amb el seu equip, per fer una residència de dos mesos a Yokohama, convidat per la Kanagawa Arts Foundation. L’11 d’octubre, inaugura el 10è Festival Internacional de les Arts de Kanagawa amb la creació Iris. A continuació, el treball fa una gira per tot Europa. L’any 2004, IIris, nova versió d’Iris, fa una nova gira internacional. Aquest projecte permet Decouflé de dirigir una pel·lícula en dues parts, titulada 2iris. La sortida d’aquest film es produeix poc temps després de l’aparició de Kaleïdoskop, un DVD que fa un recorregut cinemato-coreogràfic de Philippe Decouflé i els seus col·laboradors còmplices. 2004 és, també, l’any de Tricodex, nova peça creada per als ballarins del Ballet de l’Opéra National de Lyon. Després de la seva estrena a Lió, Tricodex es presenta al Théâtre du Châtelet de París, abans d’emprendre una gira per tot el món (Bilbao, Pequín, Shangay, Londres, Nova York…). 2005 ve marcat per la continuació de la gira de Solo per Europa i la resta del món, especialment per l’Àsia i els Estats Units. El setembre de 2006, Philippe Decouflé presenta en el Parc de la Villette L’autre Défilé, una desfilada extravagant de vestuari utilitzat en peces estrenades a l’Opéra de París i a la Comédie-Française, mostrada per models aficionats. L’esdeveniment té lloc al llarg de tres funcions i reuneix més de 15.000 espectadors. El mateix any 2006, Philippe Decouflé crea, amb els seus col·laboradors habituals Olivier Simola, Patrice Besombes, Alexandra Naudet, Sébastien Libolt i Christophe Salengro l’obra Sombrero. Aquesta coreografia per a cinc ballarins, dos actors i deu músics ve marcada per un treball important sobre el món de les ombres, i les referències cinematogràfiques hi són, en abundància. L’any 2007, Philippe Decouflé dóna forma a una investigació iniciada l’any 2006 a propòsit de la trobada New Burlesque, i concep, amb intèrprets procedents d’aquesta iniciativa, l’espectacle Cœurs Croisés. La creació explora les


12

fronteres entre allò íntim i allò mostrat. I ens pregunta: «Per què diantre ens despullem?». L’espectacle, de gira fins a la primavera de 2010, respon la pregunta a còpia d’imatges. El setembre de 2007 dirigeix un miler de passejants eufòrics en una desfilada titulada La Mêlée des Mondes. La desfilada envaeix els carrers de Saint-Denis per celebrar l’arribada de la copa del món de Rugby. L’any 2008, Philippe Decouflé crea una nova versió de Sombrero: Sombreros. La gira que s’inicia amb Sombrero i conclou amb Sombreros és la més important de la companyia des de Shazam!, amb més de dues-centes representacions que confirmen l’èxit d’aquestes produccions. L’any 2009, Philippe Decouflé és convidat a dirigir el nou espectacle de Crazy Horse Désirs, que té una gran repercussió mediàtica . L’espectacle adquireix força gràcies a la creació de nous números, que es combinen amb la representació de números històrics i formen un espectacle únic i equilibrat. L’octubre de 2010, Philippe Decouflé crea Octopus amb un equip renovat al Théâtre National de Bretagne, on fa d’artista associat. Aquesta peça per a vuit ballarins i dos músics està concebuda com una successió d’escenes relativament curtes amb música de Labyalla Nosfell i Pierre Le Bourgeois. La bellesa i la lletjor, la passió i la gelosia, i fins i tot la sensualitat en són fonts d’inspiració. La companyia DCA desenvolupa, al mateix temps, un projecte d’instal·lacions lúdiques i interactives al voltant del tema de l’òptica per a un projecte a mig camí entre l’art contemporani i l’atracció de fira que s’estrenarà l’any 2012. Finalment, i paral·lelament a les activitats amb la companyia DCA, Philippe Decouflé treballa en la concepció d’un espectacle per al Cirque du Soleil que tindrà com a tema el món del cinema. L’espectacle s’estrenarà aquest 2011 al Kodak Theater de Los Angeles.


13

Philippe Decouflé Posada en escena i coreografia Ballarí i/o coreògraf, director d’escena i director artístic.

De la Compagnie DCA, en els espectacles: • Octopus - 2010 • Sombreros - 2008 • Cœurs Croisés - 2007 • Sombrero - 2006 • IIris (2iris) - 2004 • Solo – 2003 • Iris – 2003 • Cyrk 13 – 2002 • Shazam! -1997 • Marguerite – 1997 • Decodex – 1995 • Denise – 1995 • Petites Pièces Montées – 1993 • Triton – 1990 • Technicolor – 1988 • Codex – 1986 • Les Danses folkloriques martiennes - 1985 • Tranche de cake – 1984 • Vague café - 1983

Altres produccions: • Désirs pel Crazy Horse Paris - París 2009 • L’Autre Défilé amb el Parc de la Villette - París, 2006 • Tricodex pel Ballet de l'Opéra National de Lyon - 2004/2005 • La Cerimònia del 50è Festival International du Film de Cannes - 1997 • L'Art en Parade amb l’Atelier des Enfants du Centre Georges Pompidou -

París, 1997 • Dora, le chat qui a vécu un million de fois, comèdia musical - Japó, 1996 • Cerimònies d’obertura i de cloenda dels XVI Jocs Olímpics d'hivern -

Albertville, 1992 • Tutti per al Groupe de Recherche de l'Opéra de Paris – 1987

Coreògraf: La Danse des Sabots, per a Bleu, Blanc, Goude de Jean-Paul Goude, Cerimònia del bicentenari de la Revolució Francesa de 1789 - París, 1989; Le dernier Chaperon Rouge – curtmetratge realitzat per Jan Kounen – 1995.

Direcció: Curts i migmetratges: 2 Iris - Arte, 2005, amb Arte/Roussillon; Abracadabra - Arte, 1997, amb Arte/Roussillon; Le p'tit bal (film 35 mm, 4 mn) – 1994; Codex le film (film 16 mm, 26 mn) – 1987; Caramba! (film 35 mm, 8 mn) – 1986; Jump (vídeo 1 polzada, 12 mn) – 1984; La voix des légumes (vídeo 3/4, 6 mn) - 1983


14

Enregistraments / DVD: Kaleïdoscope – 2004; Shazam! – 1998; Decodex – 1996.

Videoclips: Fine Young Cannibals – 1988; New Order - 1987

Publicitat: France Télécom, Loft-Seibu group, Polaroïd, Dior, Gervais

Ballarí amb els coreògrafs: François Verret (Orphéo – Film de Claude Goretta) – 1985; Régine Chopinot (Grand Ecart, Swim One, Délices...) - 1982/1984; Karole Armitage (Parafango) - 1982/1983; Alwin Nikolaïs (CNDC Angers) - 1981

Premis: Primer premi en el Concours Chorégraphique de Bagnolet i premi del Ministère de la Culture l’any 1983; Premi del Ministère de la Culture per Caramba! L’any 1987; Prix International de vidéo danse en el Festival IMZ de Vienne per Codex l’any 1988; MTV Award i disc d’or pel vídeo clip de New Order a Londres l’any 1988; Lleó de Plata a Cannes per l’anunci de Polaroïd l’any 1989; Prix Danse de la SACD l’any 1992; Millor música d’espectacle en els 7 d'Or per les cerimònies dels XVIens Jocs Olímpics d’HIvern d'Albertville i de la Savoia l’any 1993; Millor retransmissió televisiva d’un esepectacle en els 8ens Victoires de la Musique pour Les Cérémonies per les cerimònies dels XVIens Jocs Olímpics d’HIvern d'Albertville i de la Savoia l’any 1993; Chevalier de l’ordre des Arts et des Lettres l’any 1994; Millor film coreogràfic per Le p'tit bal en el Festival IMZ Opéra de Lyon l’any 1994; Menció especial per Le p'tit bal en el Festival du Film Court de Villeurbanne l’any 1994; Premi del públic per Le p'tit bal en els Rencontres Internationales du Film de Ginebra l’any 1995 Grand Prix National du Ministère de la Culture en modalitat de coreografia l’any 1995.


15

Flavien Bernezet Ballarí

Flavien inicia la seva carrera l’any 1998 al Jeune Ballet International de Rosella Hightower. Destaquen els seus treballs amb Thierry Malandain, Angelin Prejlocaj, la companyia de dansa hip-hop Révolution, Système Castafiore (en la qual s’integra com a ballarí-intèrpret l’any 2000) i Catherine Berbessou, al costat de la qual descobreix el tango argentí. Funda la companyia Passeurs d’Envie, abans d’entrar, l’any 2006, al Centre National Chorégraphique de Roubaix sota la direcció de Carolyn Carlson. L’any 2007 passa a formar part de la companyia DCA i balla en l’espectacle Sombreros.

Alexandre Castres Ballarí

Alexandre es forma, successivament, en el Conservatoire National de Danse de Nantes, en el Conservatoire de Musique et de Danse de la Rochelle i en l’Acting Studio de Lyon. La seva doble formació, sumada al seu interès pel vídeo, el porten a treballar com a ballarí, actor i videògraf. Destaquen les seves col·laboracions amb la companyia de dansa contemporània L’Esquisse, així com amb els coreògrafs Claude Brumachon (Centre Chorégraphique National de Nantes), Dominique Petit, Samir Akika i, entre 2001 i 2006, Pina Bausch en el Tanztheater de Wuppertal. Paral·lelament, crea les seves pròpies coreografies i dirigeix quatre pel·lícules, de les quals una de llarga durada.

Meritxell Checa Esteban Ballarina

Nascuda a Barcelona, és fora del seu país que Meritxell estudia les tècniques de dansa clàssica, moderna i contemporània. Integra, l’any 2006, la Folkwang Hochshule d’Essen, abans de rebre una invitació a unir-se al Tanztheater Wuppertal de Pina Bausch l’any 2007. Durant tres anys, farà la gira de Le sacre du printemps. A més de col·laborar amb nombrosos coreògrafs europeus (entre els quals Juan Kruz, Malou Airaudo, Carolyn Carlson, Simona Bucci, Larrio Ekson, Dominique Mercy, Lutz Förster, Manel Rodriguez, Alberto del Saz, Moreno Bernardi, Rodolfo Leoni, Louise Lecavalier, Angel Corella i Guilherme Bothelo, Johannes Wieland), Meritxell és l’assistenta coreogràfica de Moreno Bernardi, i crea les seves pròpies peces.


16

Ashley Chen Ballarí

Ashley es forma en el Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París. A continuació, treballa amb Thomas Duchatelet, abans d’unir-se a la Compagnie Cunningham de Nova York primer, i al ballet de l’Opéra de Lyon després. Ha col·laborat amb coreògrafs com John Scott, Liz Roche, Michael Clark, Jean-Luc Ducourt, Michèle Anne de Mey i Boris Charmatz.

Clémence Galliard Ballarina

Alumna del Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París, Clémence perfecciona la seva tècnica a l’estudi Merce Cunningham i com a integrant de la formació professional del Centre Chorégraphique National de Montpeller. Inicia la seva carrera com a intèrpret al costat d’Herman Diephuis, i es consolida amb Fabrice Ramalingom, Christian Bourigault, Olivia Grandville i Emmanuelle Huynh. Més tard, s’unirà al duet Woudi-Tat i ballarà en els espectacles de Philippe Decouflé Sombrero i Sombreros. Recentment ha treballat amb els coreògrafs Pierre Droulers, Fabrice Lambert i David Wampach.

Pierre Le Bourgeois Compositor - músic

Alumne de l’Ecole Nationale de Musique de Beauvais, on aprèn a tocar el violoncel al costat de Jacques Bernaert i Olivier de Mones, i a continuació integrant de la formació Jazz à Jazz à Tours, Pierre combina avui dia la seva carrera de violoncelista amb la de baixista i de compositor. Toca amb el grup Les Enfants i amb d’altres com Néry, Bertrand Belin, Daniel Darc, Benabar, Jad Wio, Alain Bashung, Kafka, i també col·labora amb la realització dels àlbums de Didier Super (Vaut mieux en rire que s’en foutre 2) i Manu Larrouy (Mec à la coule). A partir de l’any 2002, col·labora amb Nosfell com a compositor, arreglista i músic, i ha creat tres àlbums i l’espectacle Le Lac aux Vélies.

Sean Patrick Mombruno Ballarí

Procedent del món de la nit i dels cabarets parisencs, Sean es forma en el món de la dansa clàssica i del jazz modern i contemporani al Conservatoire Jacques Ibert, així com en els estudis de Blanca Li i Peter Goss, entre d’altres. Participa en diversos curts i llargmetratges, vídeo clips, telefilms i comèdies musicals. Destaquen les seves col·laboracions amb Blanca Li (le cabaret Bal de la Rose), el Ballet Béjart (El Boléro de Ravel), Yannis Kokkos (Jules César en Egypte de Handel), Charles Roubaut (l’òpera de Verdi AIDA,), François Verret (Do you remember no I don’t)… La companyia DCA i ell es creuen per primer cop l’any 2005. Sean participa en l’espectacle neoburlesc de Philippe Decouflé Cœurs Croisés.


17

Alexandra Naudet Ballarina

Alumna del Ballet du Conservatoire National de Région de Poitiers, així com del Stedelijk Instituut for Ballet d’Anvers i del CNDC d’Angers, on descobreix l’escriptura de Dominique Bagouet, Alexandra té una formació clàssica i contemporània. Amb la Compagnie DCA, ha participat en els muntatges Petites Pièces Montées, Decodex, en la cermiònia del 50è Festival International du Film de Cannes, Marguerite, Shazam!, Iris i IIris, Sombrero i Sombreros. Alexandra troba una col·laboradora propera en la persona de Stéphanie Tiersch, coreògrafa basada a Colònia, que la fa destacar en escena gràcies al solo Under Green Ground (solo que li valdrà una nominació com a millor ballarina d’Alemanya). Alexandra col·labora, així mateix, en altres projectes artístics, i també està involucrada amb el món de la fotografia i el vídeo com a model.

Labyala Nosfell Autor - compositor - músic

Autor, compositor, intèrpret i guitarrista, antic alumne de Langues O, Labyala Nosfell es guanya el reconeixement gràcies a la participació en festivals i fent de teloner (els Red Hot Chili Peppers i els Pixies l’any 2004 en el Parc des Princes de París). Tres àlbums amb estètiques ben diferents marquen la seva trajectòria, i també la dels seus col·laboradors, el violoncel·lista Pierre Le Bourgeois i el bateria Orkhan Murat (Pomaïe Klokochazia balek l’any 2004, Kälin bla lemsnit dünfel labyanit l’any 2006, Nosfell i Le Lac aux Vélies l’any 2009). Nosfell canta en francès, anglès i «klokobetz», la llengua del seu univers imaginari Klokochazia, d’una veu singular i polifacètica. Els seus discos tenen diverses influències, com ara Bertrand Belin, Alain Johannes, Daniel Darc, Josh Homme i Brody Dalle.

Alice Roland Ballarina

Paral·lelament amb els seus estudis de literatura i de poesia contemporània a la universitat, que l’han portat a desenvolupar una carrera intermitent de traductora, Alice actua a Je baise les yeux i a La belle indifférence, dos treballs de Gaëlle Bourges. També participa en el projecte Peripatein d’Armelle Devignon. A partir de l’any 2007, balla en l’espectacle neoburlesc de Philippe Decouflé, Cœurs Croisés.


18

Christophe Salengro Actor, interpretació catòdica

Còmplice fidel de Philippe Decouflé, Christophe ha participat en els seus muntatges des de l’any 1986: Codex, Petites Pièces Montées, Decodex, Shazam!, IIris, Sombrero i Sombreros, així com el curtmetratge Caramba. També participa en els espectacles de Sophie Perez i de la Compagnie Grand Magasin. També ha participat, des de finals de la dècada de 1980, en rodatges publicitaris i de vídeo clips, i es va fer famós gràcies al seu paper de president de Groland en un programa de Canal + França. A més, ha participat en nombrosos curtmetratges i pel·lícules (La Cité des enfants perdus de Marc Caro et Jean-Pierre Jeunet, Aaltra, Avida i Louise Michel de Benoît Delépine i Gustave Kerven, V comme viens de Philippe Leguay, Philibert de Sylvain Fusée…).

Patrice Besombes Disseny d’il·luminació i regidoria general

Després d’iniciar-se en el món del teatre amb André Cellier i Didier Gabilly, descobreix la disciplina de la direcció tècnica teatral a la nova Maison de la Danse de Lió. Participa de les gires de Jean-Claude Gallota, Carolyn Carlson, Catherine Diverrès, Domonique Boivin, Kitsou Dubois, Christophe Huysman i Benjamin Millepied, i amplia els seus registres fent la il·luminació de diverses òperes dirigides per Gilbert Defloe. Col·laborador amb el Festival International de Danse de Montpellier i del Vienne Jazz Festival, s’integra en la companyia DCA l’any 1993. Comença fent la regidoria de Petites Pièces Montées i de Decodex, però finalment acaba encarregant-se de la il·luminació a Denise, la cerimònia del 50è Festival International du Film de Cannes, Marguerite, Shazam!, Triton, Iris i IIris, Solo, una desfilada muntada a la Villette, i Sombreros.

Edouard Bonan So

Edouard s’encarrega del so dels concerts de Nosfell des de l’any 2001, així com de la Grande Sophie, la Pompe Moderne, Kafka, L-Dopa, Raspoutine, Les Acolytes, La Fiancée… També s’encarrega de coordinar el so de la Maison de la Musique de Nanterre i del Théâtre des Amandiers. S’ha encarregat del so en els quatre treballs discogràfics de Nosfell, així com dels discs de Didier Super, Kafka, Taranta Babu, Meeting Quotations, L-Dopa, Alcolytes i Twin Twisters. En l’àmbit de la postproducció, ha fet la música de diversos documentals i anuncis publicitaris.


19

Léon Bony Escenografia

Després d’estudiar arts aplicades, Léon inicia la seva formació com a regidor. Ha treballat com a regidor i com a constructor per a James Thierrée, Dominique Boivin et Pascale Houbin, Jean Boillot, Bertrand Bossard, Jean-Yves Ruff, i per als teatres Vieux Colombier, als Camps Elisis de París, Paris Villette, Paul Eluard (Bezons), el Festival Paris Quartiers d’Eté, les òperes de la Bastille i Garnier, la Maison de la Culture du Japon, entre d’altres. Per a la companyia DCA, ha treballat en els muntatges Sombrero i Sombreros

Begoña García Navas Disseny d’il·luminació

Després d’estudiar il·luminació en el Centre de Tecnologies de l’Espectacle de Madrid, Begoña debuta professionalment a la Companyia de dansa Carmen Larumbe. Un cop a París, col·labora amb diversos teatres i companyies abans de trobar Philippe Decouflé. Per la companyia DCA, s’encarrega del disseny d’il·luminació, així com de la regidoria, en els espectacles Marguerite, Cyrk 13, Shazam!, Triton 2ter, Sombrero i Sombreros, Cœurs Croisés, i la nova revisió de Crazy Horse dirigida per Philippe Decouflé. Paral·lelament, Begoña continua treballant amb diverses companyies franceses (Système Castafiore, Mie Coquempot i Gilles Verièpe) i internacionals (Irma Ormezo i Aleksandra Aneva, John Scot, John Jasperse…), i s’endinsa en la creació de vídeo. Actualment, utilitza els seus muntatges en els seus dissenys d’il·luminació.

Charlie Le Mindu Perruqueria

Des de ben jove, Charlie sent una passió pels cabells i la perruqueria. Als 17 anys, crea el «Pop up salon» a Berlín, que el situa com a perruquer resident a les discoteques. Als 21 anys s’instal·la a Londres, on treballa amb una clientela procedent del món de la música i, cada cop més, de la moda. L’any 2009, llença la seva primera col·lecció de perruques que es fa famosa ben ràpidament i consolida la seva «alta perruqueria» amb una exposició al Victoria & Albert Museum de Londres.


20

Jean Malo Vestuari

Inicia la seva carrera a Nantes treballant en l’àmbit del cabaret i del teatre. Fidel col·laborador de Philippe Guillotel, fa l’ajudantia de vestuari en l’espectacle Oliver Twist de Josette Baïz i nombroses creacions de Philippe Decouflé: Abracadabra, les cerimònies d’obertura i de cloenda dels Jocs Olímpics d’Albertville, la cerimònia del 50è Festival International du Film de Cannes, Decodex… També ha dissenyat el vestuari de Triton 2ter, Cyrk 13, Solo, Sombreros i Cœurs Croisés, així com d’espectacles de Christophe Salengro, Repassage, Dîners Impériaux i Claudine Merkel (Parade 2010 al Museu Picasso de Münster) i ha realitzat arnés de vol per a James Thierrée, François Choigueaux i Cécile Bengola (per a l’espectacle Castor et Pollux).

Pascal Redon Regidoria

Després de la seva experiència en orfebreria, Pascal es converteix en regidor d’escena i treballa per a diferents companyies i teatres. S’incorpora a la companyia DCA el 1993, i hi ha col·laborat en una desena de projectes (les cerimònies d’obertura i de cloenda dels Jocs Olímpics d’Albertville, Petites Pièces Montées, Decodex, la cerimònia del 50è Festival International du Film de Cannes, Triton, Shazam!, Cyrk 13, L’Autre Défilé, Sombrero i Sombreros).

Pierre-Jean Verbraeken Disseny d’escenografia

Després de la seva trobada amb Philippe Decouflé l’any 1986, Pierre-Jean comença a treballar per als projectes en curs de la companyia. Crea tota mena d’efectes especials, mecanismes i accessoris per a la companyia DCA. Ha col·laborat en totes les produccions de la companyia des de Codex fins a Sombrero, així com en els curtmetratges Caramba i Le P’tit bal. Ha construït tot tipus de maquinària per a Royal de Luxe, La Machine, Le Luna Collectif, i per als coreògrafs Herman Diephuis i Eric Martin, entre d’altres. L’any 1997 funda la seva pròpia companyia, la Cie 816. A més, és membre actiu de l’associació Clowns sans Frontières des de la seva fundació, l’any 1993, i ha participat en expedicions a Croàcia, Bòsnia, Moldàvia i l’Uruguai.


21

Laurent Radanovic Vídeo

Llicenciat en Estudis Cinematogràfics i Audiovisuals a la Universitat Paris VIII, Laurent comença a treballar en el servei de programació de la Cinémathèque Française, on s’encarrega del muntatge i la conservació de les còpies. Col·labora, a més, en la conservació de les còpies de Cinédox-ParisFilmsCoop, cinemateca experimental de prestigi europeu. L’any 1997 s’uneix a la companyia DCA com a projeccionista, i participa en la cerimònia del 50è Festival International du Film de Cannes, així com en els espectacles Marguerite, Shazam!, Iris, IIris, Solo, Sombrero i Sombreros. Paral·lelament, col·labora amb Olivier Simola en els projectes de Benjamin Millepied, Nosfell, Raphaël, i coordina els vídeos en els festivals Scopitone de Nantes i Paris Quartier d’Eté.

Olivier Simola Vídeo

Format al Conservatoire National de Région de Grenoble i al Conservatoire National Supérieur de Musique de Lyon, Olivier ha treballat amb diversos coreògrafs (Andy Degroat, Philippe Saire, Jean-François Duroure, Christophe Salengro i Joël Borges). A través del vídeo, ha sabut desenvolupar una mirada inventiva propera als universos singulars de Philippe Decouflé, Benjamin Millepied i Michael Baryshnikov. L’any 2010, va concebre i va crear els vídeos de la gira Funambule, del cantant Raphaël. Considerat un dels pilars de la companyia DCA, a la qual s’integra l’any 1995 amb Decodex, ha col·laborat en els muntatges Marguerite, la cerimònia del 50è aniversari del Festival de Cannes, Shazam!, Solo, Iris i IIris, Sombrero i Sombreros.

Christophe Waksmann Vídeo

Christophe es forma en el centre coreogràfic «Les Planches» de Grenoble, abans de perfeccionar la seva formació en l’àmbit del vídeo entre els anys 1989 i 1991 a l’Université Grenoble III. Treballa com a fotògraf de 1991 a 1994, però s’inclina ben ràpidament pel vídeo després de treballar en diversos rodatges i muntatges de pel·lícules, bona part dels quals per a la societat Vidéo Design i realitzant nombroses filmacions d’espectacles. Ballarí per a la companyia DCA a Petites Pièces Montées, Decodex, Triton 2ter, Iris i IIris, Sombrero i Sombreros, la seva experiència en l’àmbit del vídeo dona solidesa als espectacles de Philippe Decouflé.


22

Sala Gran Del 30 de juny al 3 de juliol de 2011 Horaris: Dijous i divendres, 20 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h. Durada: 1 h 30 minuts (sense entreacte) Preus: 16,50-33 € Espectacle presentat conjuntament amb el Grec 2011. Festival de Barcelona Més informació a: www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter www.tnc.cat/issuu


23

Informació pràctica www.tnc.cat

Venda d’entrades i abonaments Tel·Entrada • www.telentrada.com • 902 10 12 12 • Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h • Caixer del vestíbul principal. Recollida d’entrades Taquilles del TNC Plaça de les Arts, 1 (Barcelona) 933 065 720 De dimecres a divendres, de 15 a 20 h Dissabtes de 15 a 21.30 h Diumenges, de 15 a 18 h Horaris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat. Tiquet Rambles Palau de la Virreina La Rambla, 99 (Barcelona) De dilluns a diumenge de 10 a 20.30 h Abonaments • www.telentrada.com • 902 10 12 12 (Tel·Entrada) • 933 065 720 (TNC) • Taquilles del TNC • Atenció a l’abonat: 933 065 707 [email protected] www.tnc.cat/abonat Grups: 933 065 707 [email protected] Servei educatiu: 933 065 740 [email protected] Empreses: 933 065 755 [email protected] Apropa Cultura: 933 065 740 [email protected] www.apropacultura.cat Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal de garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions amb audiodescripció.

Restaurant del TNC Gestionat per Singularis: Restaurant Obert de dimecres a dissabte, amb dos espais: - Restaurant per sopar i prendre una copa en

finalitzar les funcions. També amb menú d’entreacte.

- Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).

Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala Tallers Obert des d'una hora abans de les representacions.La Terrassa del Teatre Durant els mesos d’estiu, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurant

Llibreria del TNC Proa Espais Oberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars) 933 065 700 (ext. 243) [email protected] www.tnc.cat/llibreria

Visites guiades Dimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€ Grups reduïts (de 15 a 35 persones) Reserves: 933 065 749 [email protected]

Videoteca Compta amb el fons audiovisual del Centre Dramàtic de la Generalitat, de la Companyia Flotats i del TNC. Reserves: [email protected]

Com arribar al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92 i B21 Nit Bus: N0, N3, N7 i N9 Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental) Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional) T5 (Glòries) Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/Ribes Taxi. Padilla/Meridiana i Sancho d’Àvila/Meridiana Renfe. Clot i Arc de Triomf Autocar. Estació del Nord Pàrquing. Carrer Padilla (preu especial) amb accés directe al TNC. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.


24

octopus philippe decouflé › uploads › 20110622 › dossier_octopus_cat.pdf · octopus philippe...

Documents