obra recent - wordpress.com · i el suprematisme. el terme constructivisme s’utilitza per definir...
TRANSCRIPT
1
deconstruccióprojecte d’expressió plàstica
Josep Altimira Ventura
obra recent
desembre 2013
2
3 Pròleg
4 Antecedents. Constructivisme. Deconstrucció
8 Obra i concepte
13 Un treball reivindicatiu
15 L’obra a exposar pot ser una potencial denúncia
17 Aspectes formals
19 Conceptes plàstics i estètics
21 Contacte amb Menorca i Ciutadella
23 Conclusions
28 Dibuixos
38 Pintures
47 Bibliografia
3
El meu interés és presentar un projecte d’expressió plàstica basat en el concepte DECONSTRUCCIÓ.
Es tracta d’explicitar de forma literal totes les motivacions, idees i sentiments artístics que sobre aquest
concepte he anat treballant durant aquests darrers anys. Aquestes reflexions m’han portat a tenir el gruix
intel·lectural necessari per poder endinsar-me amb una obra extensa sobre el tema, de la qual ofereixo
una petita mostra de dibuixos i pintures, algunes d’elles ja venudes i altres que són l’inici de l’exposició
que voldria fer a la magnífica Sala Municipal d’Exposicions El Roser, de Ciutadella de Menorca. Amb
aquest desig, amb la seguretat de poder complir satisfactòriament el projecte i, donat el gran format dels
quadres que penso realitzar, considero molt adient l’espai i els demano que em sigui otorgat el temps
necessari per desenvolupar aquesta tasca.
Passo a explicar el projecte d’expressió plàstica que he titulat DECONSTRUCCIÓ, prenent inputs de
diferents aspectes de la cultura europea, des de principis del segle passat fins avui dia.
Josep Altimira
Pròleg
4
L’any 1913, Vladímir Tatlin funda el moviment constructivista, clarament vinculat al cubisme, el futurisme
i el suprematisme. El terme constructivisme s’utilitza per definir la construcció racional estructurada,
en un sentit de creixement intel·lectual, i amb una vocació clara de progressar dins d’uns valors, siguin
els que siguin, representats en una forma d’actuar dins l’art, la ciència o dins la pròpia societat, com a
resposta als canvis tecnològics de la vida contemporània, que va apostar per un canvi en el món artístic,
amb l’objectiu de crear un nou ordre en l’art i l’arquitectura que fa referència als problemes socials i
econòmics. Els germans Naum Gabo i Antoine Pevsner també van donar suport al moviment.
El primer manifest constructivista va ser escrit en 1921, quan es va formar el primer grup de treball
de constructivistes a Moscou. El moviment es va estendre posteriorment a Holanda, on s’anomenà
neoplasticisme, i a Alemanya, en especial a l’Escola Bauhaus, espai on consolida clarament el seu
prestigi i la seva preeminència abans de popularitzar-se internacionalment. L’estil va ser inicialment
recolzat pel règim soviètic, però més tard es va considerar inadequat per raons de propaganda.
El constructivisme posa l’accent en l’abstracte, està relacionat amb la indústria i la tècnica, és
geomètric i funcional, desenvolupat sovint a través de les matemàtiques. Els motius gràfics primaris del
Antecedents. Constructivisme. Deconstrucció
5
constructivisme eren els quadrats, rectangles, cercles i triangles, manifestant poc interès per les formes
orgàniques, el que importa és l’essencial. En l’ús d’aquestes formes, el seu objectiu era representar el
domini de la màquina, la tècnica en el món modern i el seu triomf sobre la natura. El constructivisme
pren partit per la modernitat en una carrera desenfrenada cap a una era tecnològica i al mateix temps
productiva, amb la pretensió de dominar encara més la natura.
Les bases per l’ensenyament del nou moviment van ser establertes pel Comissariat del Poble per a
l’Educació del govern bolxevic, amb la idea de que fos un art que representés els criteris de la revolució.
El centre del constructivisme a Moscou residia a Vjutemas, l’escola per a l’art i el disseny, establerta
el 1919. Gabo Diem assenyalaria més endavant que l’ensenyament a l’escola va ser orientat més cap
a la discussió política i ideològica que a la creació artística, qüestió que acaba de forma explicita amb
la creativitat del moviment. De igual manera passa en l’Alemanya del nazisme a l’Escola Bauhaus, un
espai que paulativament fiançava el seu prestigi però va ser aniquilat per raons purament polítiques,
desbaratant de forma total i absoluta la millor escola d’art de tots els temps moderns.
A finals dels anys 60, quan en Jacques Derrida, pensador francès nascut el 1930 a El-Biar, Algèria, va
6
utilitzar el terme deconstrucció a De la grammatologie, un dels seus primers textos, mai va imaginar que
la paraula acabaria tipificant el seu quefer filosòfic ni que aquest terme tindria tant èxit a Europa i als
Estats Units. Derrida entén que «la significació d’un text donat és el resultat de la diferència entre
les paraules utilitzades, i no la referència a les coses que elles representen». Aquest pensament
s’aplica no només a la filosofia, sinó també la crítica literària, l’estètica i així mateix, l’arquitectura
(deconstructivisme), el dret, l’anàlisi de les institucions o la reflexió política. En alguns textos posteriors,
Derrida explica que va utilitzar el terme deconstrucció per reprendre, en certa manera dins del seu
pensament, les nocions heideggerianas de la Destruktion de la història de la ontologia, que cal entendre
no ja com a mera destrucció, sinó com a «desestructuració, per destacar algunes etapes estructurals».
Quan Derrida utilitza el terme deconstrucció, aleshores el discurs estructuralista dominava el panorama
cultural francès. El concepte deconstrucció semblava anar també en aquest sentit, ja que el terme
significava una certa atenció a les estructures, qüestió que en el fons pot ser certa donat que per
deconstruir abans ha d’haver-se construït. Deconstruir era així mateix un gest estructuralista, o en tot
cas era un gest que assumia una certa necessitat de la problemàtica estructuralista. Però alhora era
també un gest antiestructuralista. El seu èxit es deu, en part, a aquest equívoc, perquè pot sorgir la
7
creativitat en les dues situacions. A partir de l’estructuralisme es pot entendre la deconstrucció en el seu
aspecte formal. No resulta doncs, estrany que, sovint, es recorri a operacions com la de desmuntatge o
desestructuració per explicar i entendre com incideix la deconstrucció en les estructures de tot tipus de
discurs tradicional en la nostra cultura occidental, en els entramats conceptuals de tot gran constructor
de pensament. Aquests procediments no són sempre molt exactes a la tasca deconstructiva doncs el
que amb ella es posa en marxa no és una operació negativa. Deconstruir consisteix, en efecte, a desfer,
a desmuntar una cosa que s’ha edificat, construït, elaborat però no amb vista a destruir-la, sinó per
comprovar com està feta, com s’acoblen i s’articulen les seves peces, quins són els estrats ocults que
el constitueixen, però també quines són les forces no controlades que aquí obren i finalment dona pas a
unes possibilitats d’esmena.
8
La deconstrucció és un fet teòric que conceptualitza, no ja a la manera d’una anàlisi que, sense
comprometre’s, es limita a reflexionar i recuperar un element simple o un presumpte origen indescomponible
d’un determinat sistema, sinó com una mena de palanca d’intervenció activa, estratègica i singular.
La deconstrucció tampoc és una crítica, en el sentit d’una operació negativa, nihilista, irracional o
escèptica. La deconstrucció accepta el risc i la necessitat d’assumir de manera positiva, afirmativa,
l’única racionalitat que es dóna, és a dir, una raó capaç d’enfrontar a la seva falta de garanties, de
renunciar a la seva suposada universalitat i d’acollir la seva descripció com un pensament positiu, tenint
un to necessari de rectificació sense cap tipus de crispació.
En la deconstrucció és imprescindible la programació estratègica de l’obra, donat que sense aquesta
reflexió prèvia quedaria inconnexa, sense cap objectiu i sense cap camí d’orientació artística. Estratègia
sí, però no mètode. Estratègia per definir una actitud enfront del problema de forma clara, fent si cal un
gran esforç.
En efecte, la deconstrucció no és de cap manera un mètode. No ho és, en primer lloc, perquè la
Obra i concepte
9
deconstrucció no és ni pot ser mai l’operació d’un subjecte. La deconstrucció, escriu Derrida, té lloc,
és un esdeveniment que no espera la deliberació, la consciència o l’organització del subjecte, ni tan
sols de la modernitat. Si reflexionem amb alguna lògica ecològica la deconstrucció ens donarà peu a
veure què s’ha fet mal fet, però al mateix temps podrem fer servir l’estratègia adient per redreçar-ho. La
deconstrucció també en aquest cas no és un mètode, és un esdeveniment singular que s’ha de replantejar
en cada ocasió, que s’ha d’inventar de nou en cada cas. Per això, no s’hauria de parlar sense més de la
deconstrucció en singular, sinó que caldria parlar de deconstruccions en plural, de deconstruccions que
s’inscriuen en la singularitat mateixa del deconstruït, perquè va ser construït de forma diferent.
Sabent, sens dubte, que el següent retret seria alguna cosa així com, llavors tot s’hi val, la deconstrucció
és un mer passatemps irresponsable, Derrida estableix, en els seus escrits, l’estratègia general de
la deconstrucció. En el procés significant general que és el text per Derrida i dins d’una complexa
i diversificada trama de treball sempre singular, un suplement de lectura o d’escriptura ha de ser
rigorosament prescrit.
I és, precisament, en la rigorosa necessitat d’aquest suplement de lectura o d’escriptura o de pintura on
10
es plasma amb més força la gran dissemblança que hi ha entre l’estratègia deconstructiva i la praxis en
mètodes que en lloc d’esmenar els sistemes els redueixen a brossa per després llençar-los. Moment on
es pot desenvolupar i donar suport a qualsevol procés creatiu.
En el cas de la pintura el significant és trobar aquells elements deconstruïts, la recerca dels elements
purs, només presentats amb la problemàtica de la comprensió del passat. La deconstrucció, la volem
evidenciar com element distorsionador en el futur, com procés creatiu i com a inici d’una plàstica nova,
renovadors, per tant coneixedora. És evident que va començar en el passat i el mateix present continua
i es presenta com a força creativa com hem dit en el futur.
Així doncs, la trama en el procés creatiu s’assoleix precisament en aquest fet, en aquest moment de
trobar l’element simple, directament o a través de la deconstrucció seccional, o de la mateixa forma en
diferents elements, per tal de trobar l’estratègia, partint d’ells, que ens condueixi a la plàstica desitjada.
En segon lloc, la recerca del sentit de la pintura que presento, al partir del mateix constructivisme que
solidifica el reforç simbòlic del construït i l’estructurat, implicava tant una mena de perfecció anticipada,
11
el rigor del seu dibuix, la seva repetició dels elements, de la seva estructura. Donava la impressió
que el concepte de pertinença, en un discurs d’assistència recíproca entre la pintura i la literatura, la
visualització e interpretació. Si mirar i llegir és gaudir, és una manera interpretativa destinada a assimilar
el sentit, que ja hi és, per tant, només resulta necessari posar-lo de manifest, fer-lo present.
La deconstrucció seccional, per la seva banda, requereix enganxar-se els dits, escrutant entre les
formes, els marges, escodrinyant les textures, les esllavissades, els desplaçaments, per tal de produir,
de manera activa i transformadora l’estructura significant de la imatge, sense perdre la compostura, no
la seva veritat o el seu sentit, sinó el seu fons, a l’hora, aquest excés, aquest suplement de pintura per
part del autor i d’interpretació per part del observador que, interrogant l’obra, en el millor dels casos,
descobreix el seu funcionament i organització. En tindríem prou en que l’obra arribés de forma positiva i
plàsticament agradable al major nombre d’espectadors.
Així doncs, definiríem conceptualment l’obra com el procés de posar de manifest la deconstrucció com
un fet evident i provat que deconstrueix allò construït o allò trobat, de moment sense perdre l’estructura
i la identitat.
12
Si entenem el sentit eclèctic personal, el treballar per difondre la protesta de la destrucció del planeta
en ares de l’excés d’intervenció en la natura, s’explica partint del constructivisme, moviment que ja hem
comentat. Des de la meva opinió, al emmirallar-nos en la filosofia d’en Jacques Derrida, no perdem
l’estructura que, com dèiem, la deconstrucció té com a concepte indispensable en el seu mateix sentit.
En la meva pintura, també l’estructura ens segueix fins al final. L’estructura l’exemplifiquem clarament en
la direcció geomètrica, encaix dels elements direcció de les fugues que, depreciant la perspectiva, tenen
una especial atenció i, en alguns punts, el volum.
13
Ja he explicat sobradament la meva unió conceptual amb l’anàlisi filosòfica d’en Derrida, però seria
tot bastant buit en aquesta experiència si no alertéssim sobre la intenció clarament reivindicativa de
la meva pintura, del constructivisme passem a la deconstrucció com dèiem des d’una òptica personal,
estratègica i eclèctica. Si avui existís un moviment artístic clarament diferenciat, com a inicis del segle
XX, cosa poc habitual en el nostre temps, seria per a mi sens dubte el deconstructivisme, deconstruir el
constructivisme, específicament en el meu cas i en l’obra que presento.
Serveixi doncs com exemple, o com a lògica simbolista, i ho aplicarem al món el que vàrem trobar els
éssers humans i el procés de construcció que hem assolit com a magnífica mostra de les diferents
cultures al llarg dels anys, sumat al llegat històric de l’home a través del temps. Les dues coses estan en
perill perquè el mateix home, per l’ambició desenfrenada del últims anys, els creixements exagerats, les
necessitats mal enteses, està creant un vincle de procés de deconstrucció que ens porta a la destrucció
del planeta i a un procés de desgracies consecutives que es produeixen de forma evident, solament cal
mirar les portades dels diaris.
Aquest procés de transformació tant lamentable, la seva vinculació amb l’entorn, l’estudi de la situació
Un treball reivindicatiu
14
de la vida natural, que ja definia Plató l’any 359 AC., de jove i agafant el nom del seu mestre Sòcrates,
en el seu diàleg amb Hipies Major sobre la bellesa, la bellesa de la natura i el medi natural. Però és
que en realitat l’home, tal com explicava, ha destruït moltes de les coses que van crear amb la seva
pròpia intel·ligència els seus avantpassats, fet que es pot veure amb massa freqüència, la destrucció de
Roma, bombardejos i tot tipus de brutalitats que ens han abocat sense cap dubte a la destrucció tant
de la natura com del patrimoni artístic. Si no hem perdut l’estructura, esperem que no, podem parlar de
deconstrucció.
El treball que presento té com un dels fils conductors, amb un recull abstracte, reivindicar la sostenibilitat
i el medi natural com a propi, l’art com a resultat de la intel·ligència i els sentiments de l’home i demanant
la seva persistència en el temps pel gaudi de tothom, denunciant l’atropellament al que esta sotmès el
nostre planeta.
15
Certament el posar de manifest intencionadament un fet en una obra plàstica, la textualitat, o el propi
resultat de la pintura, tot i estar en certa manera explicita, tanca un sentit virtual, una potència de
veritat que per ella mateixa ha de posar de manifest, encara sabent que aquesta donació de sentit no
aconsegueix explicar més que algunes unitats, sense abastar mai exhaustivament la totalitat. Per la seva
banda, la deconstrucció atorga una rellevància estratègica al treball i un simbolisme heterogeni però
remarcat.
Per tant l’espectador hauria de tenir una explicació prèvia per tal d’interpretar en claredat i adonar-se’n
clarament del simbolisme del treball exposat, però crec sincerament que una vegada s’ha entrat en l’obra
es pot visualitzar tota la explicitació més extensa del fet, moltes vegades de forma repetida i insidiosa.
Si no en parlem, si no ho fem palès, difícilment aconseguirem un resultat de portar a que els altres ho
pensin, ho analitzin.
La pintura al llarg de la història ha estat un mitjà reivindicatiu molt poderós i en alguns escenaris fins i
tot contestatari, potser especialment a l’època de les avantguardes, encara que no és l’objecte principal
d’aquest projecte que és fonamentalment d’expressió plàstica, però sí que el condueix aquest ànim de
L’obra a exposar pot ser una potencial denúncia
16
preocupació pel perill del mal viure que es pot plantejar en el futur per a l’home i el medi.
Per a mi doncs ha estat la forma de descobrir una etapa de la meva pintura, en un món que destrueix
moltes coses, formes de viure, plantejaments generals, que eren molt clars i ara són evidentment
qüestionats. És doncs per mi l’hora de reflexionar més si cal en la deconstrucció, amb una anàlisi
més profunda sobre el temps que estem vivint i esperar que l’ésser humà, com sempre, trobi la seva
estratègia passant, des del meu punt de vista, inexorablement a la deconstrucció, per sortir-ne. Per tant,
l’ànim dels sentiments que han desenbocat en aquest projecte, ha estat de denúncia, no condueixen a
una reflexió final negativa, però sí reivindicativa, i explicito també que tots tenim recursos per aportar-
hi solucions, com tantes vegades s’ha demostrat al llarg de la història. El meu projecte intenta reflectir
també un anhel d’esperança i d’optimisme.
17
Explica el mateix Derrida que, quan va triar la paraula deconstrucció, assumint tot el que s’ha explicat,
no pensava que se li anava a reconèixer un paper tan central en el discurs que aleshores l’interessava.
Entre altres coses, ell desitjava traduir i adaptar al seu propòsit els termes heideggerians de Destruktion
i d’Abbau. Tots dos significaven, en aquest context, una operació relativa a l’estructura o l’arquitectura
tradicional dels conceptes fundadors de l’ontologia o de la metafísica occidental. Però, en francès, el
terme destrucció implicava de manera massa visible un anihilament, una reducció negativa més pròxima
a la demolició. Ell no volia arribar tan lluny, perquè la deconstrucció no deixa de ser un desmuntatge
volgut o trobat i, per aquesta raó, en la pintura que presento parteixo d’allò construït per deconstruir-ho i,
fiançat l’estil, avanço desmuntant conceptualment el constructivisme, com a símbol de l’acció, mai com
a actitud contrària, atès que en sóc un fervent admirador i entenc també que en la meva pintura actual
pugui haver algú que pensi que m’hi emmirallo.
El cert és que la meva pintura incorpora la forma orgànica, en molts casos és l’element principal de
l’acció, sense oblidar que la meva forma primera del dibuix neix de la geometria, que ha estat sempre
present en el meu cap com una mena de recerca constant, sense buscar res en concret, simplement
evocant els sentiments i en molts casos l’enyorança de la joventut.
Aspectes formals
18
El deconstructivisme inclou idees de fragmentació, processos no lineals, de disseny, negant polaritats
entre l’estructura i el recobriment. L’aparença visual de les formes es caracteritza per un caos controlat.
En el deconstructivisme molts hi veuen com un exercici formal amb poc significat social. Però en el fons
són obres molt explicites en quant a sentiment, com tot l’art actual que està ple d’eclecticisme.
En aquest treball tot està separat, analitzat, esmicolat a trossos però amb una ferma voluntat d’ordre
sense desencaixaments, destacant formes i fugint en ocasions de la geometria, cercant figures sensuals,
corbes suggeridores, per tal d’estudiar-les, dibuixar-les i gaudir d’elles.
19
El gust pel mimetisme, l’interès pel realisme, la cultura artesana del nostre entorn, fa que l’espectador
en general confongui la creació amb el virtuosisme de l’artesà. La creació és el que uneix als pintors
de totes les èpoques més enllà de la cultura o de l’estil pictòric al que estiguin vinculats, la qual cosa
representa la perfecta unió entre creació i ofici.
Existeixen com és obvi moltes classes i formes d’expressió, i l’expressió artística és d’alguna manera
una resposta a la necessitat de comunicar o expressar una idea o concepte per part dels artistes, i que
aquests la volen compartir amb la resta del món, més enllà de la resposta, reinterpretació, o repercussió
per part dels receptors de qualsevol forma d’art.
L’expressió artística es refereix a tot allò que serveixi per representar un concepte, un estil, un personatge
de la ficció, una visió particular del món, en tots els casos amb un rerefons de poder dir alguna cosa a
través del mitjà artístic, sigui quin sigui.
La mostra permetrà a l’espectador conèixer el llenguatge personal, fruit de tota una experiència de
vida del transcurs dels anys i de totes aquelles coses que de natural deixen petjada en el ser humà. La
Conceptes plàstics i estètics
20
meva proposta artística, com comentàvem anteriorment, així com l’experiència estètica, es basa sobre
el cànon de la conceptualització de la geometria implícita durant els anys, la proporció, la repetició, la
simetria, estan més que arrelades en el meu subconscient, transformant-se en aquest moment en un
projecte viscut, no puc fer més que compartir-ho.
21
Diuen les enciclopèdies que en ecologia, la biosfera o biosfera1 és el sistema format pel conjunt dels
éssers vius del planeta Terra i les seves relacions. Aquest significat d’embolcall viu de la Terra, és el
d’ús més estès, però també es parla de biosfera per referir-se a l’espai dins del qual es desenvolupa la
vida. Si la illa de Menorca és una reserva de la biosfera, té molt sentit que el procés de deconstrucció
i possible destrucció que viu el món sigui reivindicat des d’un lloc que, d’alguna manera, ja ha tingut
cura d’evitar-ho. Aquesta és una de les raons que m’han fet pensar que des de Ciutadella, ciutat on es
respira l’art pel carrer d’una forma evident, tant en la seva arquitectura, com en la vinculació de la gent
a l’associacionisme artístic, és el millor lloc per fer una reivindicació plàstica i filosòfica en el món de la
cultura mediambiental.
Independentment d’aquest fet important, personalment penso que la ciutat esdevé arquetip de
la mediterrània, així com tots els seus components, amb totes les seves vessants històriques i
antropològiques, que resulten ni fetes a mida per imaginar formes, espais i entorns, realment vinculants
al meu treball.
Ciutadella és una ciutat femenina, tant en el continent com en el contingut, així també el meu treball
Contacte amb Menorca i Ciutadella
22
recull aquesta circumstància, a part dels vincles sentimentals i culturals que m’uneixen a aquesta ciutat,
doncs la meva parella, també pintora, és nascuda aquí. Tenim casa pròpia a Ciutadella, despatx i taller,
hi vivim la mitat de l’any i molts dels quadres que volem exposar són inspirats i construïts en aquesta
meravellosa ciutat.
23
El constructivisme pren partit per la modernitat en una carrera desenfrenada cap a una era tecnològica
i al mateix temps productiva.
* * *
La construcció de la tecnologia dominava finalment la natura i les seves conseqüències per a l’home.
* * *
La deconstrucció no es pot veure com a mera destrucció, sinó com a desestructuració, elaboració per
destacar algunes etapes estructurals dins del sistema i de l’operació consistent en desfer una obra per
veure com està constituïda o deconstituïda.
* * *
Deconstruir és així mateix un gest que assumeix una certa necessitat de la problemàtica
Conclusions
24
estructuralista. Naturalment si no es construeix no es pot deconstruir.
* * *
Deconstruir consisteix, en efecte, a desfer, a desmuntar una cosa que s’ha edificat, construït, elaborat
però no amb l’objectiu de destruir-la, sinó per comprovar com està feta, com s’acoblen i s’articulen les
seves peces, quins són els estrats ocults que la constitueixen, però també quines són les forces no
controlades que aquí obren i finalment dona pas a unes possibilitats d’esmena.
* * *
Així doncs definiríem les imatges presentades, des d’un punt de vista conceptual, l’obra com un procés
de posar de manifest la deconstrucció com un fet evident i provat que, deconstrueix el construït i el
trobat, però de moment sense perdre l’estructura i la identitat.
* * *
25
La rigorosa necessitat del suplement de lectura o d’escriptura o de pintura on es plasma amb més
força la gran dissemblança que hi ha entre l’estratègia deconstructiva i la praxi en mètodes, que en
lloc d’esmenar els sistemes els redueixen a brossa per després llençar-los, moment en el que es pot
desenvolupar i donar suport a qualsevol procés creatiu.
* * *
L’espectador hauria de tenir una explicació prèvia per tal d’interpretar en claredat i adonar-se’n
clarament del simbolisme del treball exposat, però crec sincerament que una vegada s’ha entrat en
l’obra es pot visualitzar tota la explicitació més extensa del fet, moltes vegades de forma repetida i
insidiosa. Si no en parlem, si no ho fem palès, difícilment aconseguirem un resultat de portar a que els
altres ho pensin ho analitzin.
* * *
El deconstructivisme que plantejo inclou idees de fragmentació, processos no lineals, de disseny,
26
negant polaritats entre l’estructura i el recobriment. L’aparença visual de les formes es caracteritza per
un caos controlat. En el deconstructivisme molts hi veuen com un exercici formal amb poc significat
social. Però en el fons són obres molt explicites en quant a sentiment, com tot l’art actual que està ple
d’eclecticisme.
* * *
El cert és que la meva pintura incorpora la forma orgànica, en molts casos és l’element principal de
l’acció, sense oblidar que la meva forma primera del dibuix neix de la geometria, que ha estat sempre
present en el meu cap com una mena de recerca constant, sense buscar res en concret, simplement
evocant els sentiments i en molts casos l’enyorança de la joventut.
* * *
L’expressió artística es refereix a tot allò que serveixi per representar un concepte, un estil, un
27
personatge de la ficció, una visió particular del món, en tots els casos amb un rerefons de poder dir
alguna cosa a través del mitjà artístic, sigui quin sigui.
* * *
Personalment penso que Ciutadella esdevé arquetip de la mediterrània, així com tots els seus
components, amb totes les seves vessants històriques i antropològiques, que resulten ni fetes a mida
per imaginar formes, espais i entorns, realment vinculants al meu treball.
dibuixosacrílic sobre paper
28
deconstrucció
29
Venut
30
31
32
33
34
35
36
37
38
acrílic sobre tela
deconstrucciópintures
39
100x100 cm
40
60x60 cm
41
Díptic 170x170 cm
42
160x60 cm
43
90x90 cm
44
90x90 cm
45
60x60 cm
46
60x60 cm
47
De la grammatologie. Jacques Derrida. 1963
La différence. Jacques Derrida. Conferència. Societat francesa de la filosofia. 2004
Deconstrucción, constructivismo y reconstructivismo. Raimundo García. Article de “Lo mejor de la gastronomía”
Destrucción y Deconstrucción. Hans Georg Gadamer. 1986
La moda de la posmodernidad. Adolfo Vásques Rocca. Article. 2006
Arquitectura y deconstrucción. Jorge Sarquis. Article revista “Arquitectura y ciudad”
Deconstructivismo arquitectónico. Curs internacional parisí. Parc de la Villette. 1985
Diàlegs I. Hipies Major. Plató. 359 A.C.
Bibliografia
48
Josep Altimira Ventura
Carrer Sant Sebastià, 24 - 07760 Ciutadella de Menorca - Tel. 971 484 637
Carrer Aribau, 263, 2n 2a - 08021 Barcelona - Tel. 936 677 836
Mòbil 606 300 526