7/27/2019 Num.1118

1/2

Nm. 1118

per Joaquim Casal i Fbrega

Ha estat com despertar duna nit molt llarga. Com sihagus dormit no una nit, sin uns quants anys. Amb lasensaci dhaver descansat, per amb el cap enterbolit.Desconcertat i sense saber on era.

Mha costat aixecar el cap, una fora desconegudamho impedia. He fet un esfor i he aconseguitincorporar-me. En fer-ho, he sentit que traspassava unembolcall opressor. Qu podia ser? He estirat els braos.He trobat una altra superfcie, gruixuda, com una menade paret; no obstant aix, la meva m lha travessatsense dificultat. A les palpentes, mhe adonat que eradins una habitaci petita i allargada, delimitada peraquella estranya superfcie que jo podia traspassar.

Vencent la lassitud que amarava el meu cos, heaconseguit finalment aixecar-me. A les fosques. Ambuna sensaci opressora de lembolcall que, b quepenetrable, oposava resistncia, la justa per a fer-mesaber que hi era. Com si ceds en el moment detraspassar-lo per a desprs tornar-se a tancarelsticament. Havia de sortir daquella habitaci tanestreta, tan fosca, claustrofbica, que moprimia. He fet

tres passes i, de cop, mhe trobat a lexterior.s negra nit. Un carrer estret, sense llum.

Sendevinen unes construccions regulars a banda ibanda. Silenci absolut. Ni gent, ni cotxes, ni motos. Onsc?

Ha estat en mirar enrere, el lloc don acabo desortir, que ho he vist. Mestic en un cementiri!Lhabitaci no era una habitaci, s un nnxol! Per un

moment he sentit que em rodava el cap, perimmediatament, com si alg hagus encs un llum, hohe recordat tot. La malaltia, loperaci, els darrers

7/27/2019 Num.1118

2/2

moments. Les imatges mhan passat, vertiginoses:metges i infermeres, el quirfan, el llit, la meva dona

plorant, els meus fills plorant. I, desprs, no-res. Foscor.Una foscor llarga, llarga, una foscor de molt de temps. Iara em trobo aqu, al cementiri!

Mhe mort, s evident. Sc mort. Aquestaconstataci no em fa ni fred ni calor. Duna manera oaltra, jo ja ho sabia, que era mort. Per no neraconscient.