25AVUIDIJOUS, 7 DE MAIG DEL 2009 Diàleg

TONI CRUANYES, director en funcions

SALVADOR COT, director d’edicions

DAVID GONZÁLEZ, LLUÍS MARTÍNEZ,JOSEP PLAYÀ, subdirectors

SECCIONS:JOAN ARMENGOL [Economia]; IGNASI ARAGAY,ANDREU GOMILA [Cultura i Espectacles]; ALBERT

BALANZÀ [Política]; TONI BROSA [Esports];DAVID CAMINADA [Opinió]; MANEL CASTILLA [Disseny];SANTI GONZÀLEZ [Món]; PEPA MASÓ, CARLES SABATÉ[Societat i Barcelona]; ÒSCAR MONTFERRER [Comunicació];ALBERT PLA [Edició]; MONTSERRAT RIUS [Documentació];ROBERT RAMOS [Fotografia]Delegada a Madrid: MONTSE OLIVAAVUI.CAT: SÍLVIA BARROSO

VICENT SANCHIS, president del Consell Editorial

REDACCIÓ I SEU SOCIAL:Enric Granados, 84 - 08008 BarcelonaDELEGACIÓ A MADRID:Carrera de San Jerónimo, 15-17 - 28014 MadridTel.: 91 454 72 66 - Adreça electrònica: madrid@avui.cat

CENTRALETA Tel.: 93 316 39 00 - Fax: 93 316 39 36DISTRIBUCIÓ Tel.: 93 316 39 16 - Fax: 93 316 39 15ADREÇA INTERNET: http://www.avui.catSERVEI D’ATENCIÓ AL CLIENT Tel.: 902 884 252 - Fax: 93 316 39 15

SUBSCRIPCIONS: DYRSA Pere IV, 467 Barcelona. Tel.: 902 884 252

PUBLICITAT: CORPORACIÓ CATALANA DE COMUNICACIÓ, S.L.JORDI GÁLVEZ, DAVID ABAD I EVA HERNÀNDEZ. Coordinació: AMPARO MADRAMANY. Enric Granados, 84. 08008 Barcelona.Tel.: 93 316 39 04 - Fax.: 93 445 81 93 - Adreça electrònica: publicitat@avui.cat

IMPRESSIÓ: Gráficas de Prensa Diaria. DL: B20.249-1976 DIFUSIÓ CONTROLADA PER L’OJD.A efectes del que preveu l’article 32.1, paràgraf segon de la LPI, Corporació Catalana de Comunicació SL s’oposa expressament a la utilitza-ció de qualsevol contingut d’aquest diari amb la finalitat de fer ressenyes o revistes de premsa amb fins comercials (press-cliping) sensecomptar amb l’autorització prèvia de Corporació Catalana de Comunicació SL.

El món està vivint moments de canvi fo-namentals. Nous valors hauran de cor-regir certs comportaments i actituds.La cultura del curt termini ens ha por-

tat a la fallida general amb unes conseqüènci-es encara molt incertes.

L’ANY 1981, JACK WELCH, EL MÍTIC visionari i execu-tiu de referència a la General Electric, donavael tret de sortida al que posteriorment es vaconvertir en el mantra de totes les escoles denegocis i alts executius d’arreu del món. Era el“valor per a l’accionista”. Els rapports trimes-trals i el curt termini es convertiran en l’únicindicador vàlid per jutjar l’activitat d’una em-presa cotitzada. Palanquejaments extraordi-naris, fusions i adquisicions basades única-ment en el volum, fons de capital risc que aixe-caven endeutaments en cadena sobre lesempreses adquirides... En definitiva, és el mo-ment del creixement pel creixement. L’engi-nyeria financera posava en funcionament elsproductes estructurats, els mercats en pressi-onaven la demanda amb una fam devoradora i,finalment, la política veia com cada dia es pro-duïa un diferencial més gran entre la seva acti-vitat i el món real.

ARA EL MATEIX JACK WELCH TORNA A explicar el seumissatge original aclarint: “Senyors, posar úni-cament i exclusivament el focus en el valor pera l’accionista és una estupidesa”. I afegeix: “Elvalor per a l’accionista és simplement un resul-tat, no una estratègia”. Efectivament!, l’estra-tègia es construeix amb valors, comptant ambles persones i d’acord amb els productes i ser-veis que conformen l’activitat de l’organitza-ció, l’estratègia ha de restar sotmesa a criterissostenibles a curt, mitjà i llarg termini.

SI L’EMPRESA COBREIX UNA NECESSITAT real del mer-cat, els resultats l’acompanyaran i finalment elvalor per a l’accionista esdevindrà una realitat.Benvinguda sigui l’ètica, benvinguda sigui unanova fornada de directius compromesos amb

la sostenibilitat del món del qual formen part.Per la seva banda, la política hauria d’acceptarque la fallida és sistèmica i que ella mateixa s’hade sotmetre també a un procés de canvi pro-fund que aturi un distanciament progressiuamb les necessitats reals del nostre món actual.En conseqüència, els partits polítics hauriende tenir clar que “l’obtenció de vots ha de serun resultat, no una estratègia”.

LA FINALITAT POLÍTICA PER EXCEL·LÈNCIA és la cre-ació de valor públic, la cohesió social i la ge-neració d’un entorn favorable per a l’acciódels diferents actors de la societat. Vivim enun món de xarxes i la política ha de saberadaptar-se a les necessitats i dinàmiques queaixò comporta. L’eina del nostre sistema polí-tic per a l’assoliment d’aquesta finalitat sónels partits polítics, uns partits que competei-xen en un mercat de vots que genera unes di-nàmiques bàsicament preocupades pel resul-tat electoral i el curt termini en perjudici dela finalitat que els és pròpia.

UNA POLÍTICA RESPONSABLE, AQUELLA QUE ha de cor-respondre als valors del segle XXI, és aquellaque treballa per uns resultats electorals conse-qüència d’una estratègia basada en la preocu-pació pel bon funcionament d’un país, per laseva gent i els seus valors, per l’optimitzaciódels recursos, per garantir l’existència d’un tei-xit econòmic i empresarial fort, per una admi-nistració pública competitiva i eficaç, per unsserveis públics de qualitat, en definitiva, no potser que el focus sigui l’obtenció de “valor per alpartit”, ja que aquest valor ha de ser nomésconsiderat com un resultat i no la pròpia estra-tègia política. A l’era de la informació, l’enganyi la demagògia són encara possibles, però nosense passar inadvertits. En definitiva, enscalen nous models per a un segle que ha iniciatun camí tan dur com incentivador a la recercad’un altre paradigma. És a la vegada per a Ca-talunya un gran repte a afrontar i una oportu-nitat per aprofitar i liderar.

Jordi Joly i Lena Llicenciat en ciències polítiquesi Executive MBA per ESADE

Modelsperal segleXXI“Benvinguda sigui l’ètica,benvinguda sigui una novafornada de directiuscompromesos amb lasostenibilitat del móndel qual formen part”

Mercatdetreball

No seré jo qui vagi en contradels drets que tant de suor illàgrimes han costat als tre-balladors, com el de gaudird’una certa protecció soci-al. És part de la civilitzacióorganitzar les relacions de

poder atenent a determi-nats valors; per exemple,si jo et dono i tu em dónes,ens podem entendresense caure en l’explota-ció. Ha costat segles arri-bar on ara som i més valno tocar-ho gaire. Ara bé,ningú no dubta que estemen un moment fosc i que lafeina és el principal valorsocial. Qui té feina té untresor.

Els sindicats, que nohan estat gaire ambicio-sos en temps de bonança,

farien bé d’aparcar unsquants tòtems, comen-çant pel preu de l’acomia-dament. Estem parlant denous contractes, que elscomiats ja es produeixen acabassos amb les formali-tats actuals. No entenccom, si els empresaris de-manen un tracte especí-fic, un paper que duri unparell d’anys i després esrevisa o s’extingeix, i asobre no toquen els con-tractes ja operatius, elssindicats contesten que

faran la vaga general. ¿En-cara ens situem en la dia-lèctica de l’empresari elrellotge d’or creuant-li lapanxa per sobre de l’armi-lla i, a l’altra banda, empe-titit, el treballador quepassa gana enmig de la fa-mília nombrosa? ¿Dic-kens al segle XXI?

El que avui cau commosques ruixades amb flitsón les petites empreses,escanyades per la mancade crèdit, ICO inclòs. Caul’empresa i se’n va avall el

personal. Cal facilitar-liles coses al petit empresa-ri perquè generi feina,perquè s’equilibri el con-sum, i el consum, prudentperò normal, torni a donaraire a les pimes. Cercle vir-tuós. Això, o busquemcontractes protegits men-tre continuem parlant deformació, innovació itotes aquestes mandan-gues que donaran fruitd’aquí a cinc anys. Si enca-ra hi som, esclar.gabancho.avui@gmail.com

AL PEU DEL CANÓ

Aquellmatíde SantJordi

IsabelOlesti

Aquell matí de Sant Jordi, aPedralbes, les “locas del de-partament” menjaven brioi-xos de pernil i ensaïmadesengrupets i, si podia ser, a labanda ombrejada. Hi haviatambé l’allau inconfusiblede guardaespatlles, i el deperiodistes que esperaven,estoics i sota un sol de justí-cia, Mariano Rajoy. Li vacostar aparèixer i quan hova fer les càmeres el col-gaven, literalment. ¿Eraell, o era Quico Novell dis-fressat? Allò semblava unvesper que es movia d’uncantó a l’altre. Al mig de l’ei-xam, ell, Rajoy, sense tor-bar-se per l’ambient i sem-pre guiat per Alícia Sán-chez-Camacho, que aquellmatí estava exultant. ¿Enstraurà o no el recurs queens ha col·locat, com unallufa, contra el ja prou ra-quític Estatut? L’home res-ponia sempre el mateixsense immutar-se: que totes resoldria a favor de laConstitució, que és com nodir res. Una senyora moltarreglada va aconseguirfer-li dos petons, i l’alcalded’un petit poble del Ripo-llès, amb barretina, va que-dar immortalitzat amb unafoto quan li donava la mà. Ales dotze el sol ja fonia elgreix de les puntes dels ca-napès de fuet. Tothom bus-cava la frescor de l’arbredai poc després els cambrersrecollien les plàteres. Comacostuma a passar als casa-ments quan tothom ja vacol·locat, les senyores mésespavilades buidaven elsgerros de les taules i mar-xaven amb un pom de ro-ses. “I què en faran de tantscroissants?”, deia una d’e-lles amb els ulls clavats a lesplàteres. Em fa pensar en lanostra tia Xelín, que sem-pre duia una bosseta deplàstic a la butxaca. Per side cas.

JORDI SÀBAT

Escriptora

Periodista

PatríciaGabancho