notícies del parc pàgines 3, 4, 5 i 6 el picot negre · 2016. 5. 31. · negre. tot plegat fet...

el picot negreNotícies del Parc

Flora

Fauna

Recerca

Opinió

Activitats

Itineraris

Llegendes i tradicions

Entrevista

pàgines 3, 4, 5 i 6

Les varietats antiguesde fruiters

Mireia Sisquella - Associació l’Era

pàgines 7, 8, 9 i 10

L’almesqueraPere Aymerich i Boixader

Joaquim Gosálbez i Noguera

pàgines 11, 12, 13 i 14

Més de tres segles d’història:les exploracions florístiques

al Cadí-Moixerói muntanyes veïnes

Ignasi Soriano

Neus Ibáñez

pàgines 15, 16, 17, 18 i 19

pàgina 20

pàgines 21

TancalaportaManel Figuera i Abadal

pàgines 22 i 23

El geperut del CadíAlbert Rumbo

pàgines 24 i 25

Brígida Rosinyolpagesa de Bagà

pàgines 26 i 27

el picot negre

el picotnegre

revista informativadel PARC NATURALdel CADÍ-MOIXERÓ

juny 2009número 13

picot13:ordenat 19/06/09 12:24 Página 1

Deixem enrere un hivern dels d’abans, ambfred i molta neu caiguda setmana rere setmana,complicant el trànsit de vehicles, dificultant lacirculació de persones, requerint treballs deneteja de neu i eliminació de gel, i fent difícil lavida a la muntanya a la nostra flora i fauna. Unhivern normal; com ha de ser. El fet més positiuha estat l’exuberància de la vegetació durant laprimavera, amb l’ajut de la neu fosa i de les plu-ges i els fins ara pocs danys ocasionats. Algunafranja de pins tombats, d’altres trencats, arbrescaiguts tapant pistes i alguna esllavissada. Labrigada del Parc ha actuat en els llocs mésurgents i es preveuen actuacions de diferentsunitats del Departament de Medi Ambient i

Habitatge.

edita:Parc Natural del Cadí-Moixeró

fotografies:Arxiu del Parc Natural del Cadí-Moixeró /

Arxiu de Tritó / Consorci de Turisme de l’AltBerguedà / Mireia Sisquella / Pere Aymerich /Arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona / StevePepper / Joan Ribera / Manel Figuera / Jordi

Pardinilla

fotografia portada:Participants a la campanya de l’Institut Botànic de

Barcelonaa la Serra del Cadí (1949), a la porta del refugi de Prat

d’AguilóArxiu de l’Institut Botànic de Barcelona,

autor de la foto: Pere Montserrat

fotografies contraportada:Pera cuixa de dona

Mireia SisquellaAlmesquera sortint de l’aigua

Pere AymerichEl coll dels Terrers, amb el seu plegament

Manel Figuera

dibuixos:Almesquera

Daniel Olivera

disseny i maquetació:Tritó. Antoni Casals

impressió:Impremta Boixader, SCP

dipòsit legal:B-27066-03

Amb l’estiu ens arriba la calor, la floració alsprats alpins, les cries dels grans herbívors coml’isard, el cabirol i el cérvol, el vol dels ocellsnovells, la pujada dels ramats als prats més altsi la circulació de més persones per la muntanya.Benvingudes siguin perquè gaudeixen del nostreric patrimoni natural, que entre tots ajudem aconservar, i ajuden alhora a generar una activi-tat econòmica necessària. La important assis-tència a les moltes activitats que cada trimestreorganitzen les persones de l’àrea d’ús públic delparc natural és sens dubte un bon termòmetred’aquesta afluència de visitants i del paper dina-mitzador que juga el Parc en aquests municipis.Cal destacar les activitats didàctiques per a totsels públics sobre el llop, organitzades durantaquest estiu conjuntament amb el ConsorciTurístic de l’Alt Berguedà i els Ajuntaments deGisclareny, Gósol, Saldes, i la Diputació deBarcelona.

És temps d’inici d’obres i planificació de novesactuacions. Instal·lació de nova senyalització,repàs de basses contra incendis, adequació d’à-rees recreatives, millora de senders (aquest anytoca la pujada al Pas dels Gosolans, entre altres),nous abeuradors, passos canadencs, un noumirador a Massanés, acabar les obres del Centred’Interpretació de la flora del parc a Tuixent, imés coses que s’expliquen en aquest PicotNegre. Tot plegat fet amb ganes, temps i recur-sos. Amb més mitjans, més coses es poden fer.

Us convidem a gaudir d’aquest estiu esplendo-rós, i de la propera tardor, que de ben segur seràfantàstica, passejant per les carreteres, pistes isenders del Parc, assegurant-vos una sorpresa acada revolt, a cada pas. I gosem demanar-vos lavostra complicitat perquè puguem continuarjunts mantenint aquesta natura, aquestes mun-tanyes, tan ben conservades com fins ara. Elpremi de fruir de la seva bellesa i el llegat quedeixarem a les generacions que ens segueixenval la pena.

Editorial

Jordi García Petitdirector


juny 2009 número 13

2el picot negre


S’han instal·lat cartells a l’entrada de tots elspobles del parc, seguint amb el programa derenovació de l’antiga senyalització, per tal que

s’ajusti al Manual de senyalització, on s’in-forma que pertanyen a l’espai natural protegit.

Nous cartells als municipis del Parc

La brigada del Parc Natural del Cadí-Moixeró,juntament amb la col·laboració de l’AssociacióProtectora de Disminuïts Psíquics del Berguedà,ha retirat gairebé una quarantena d’arbres cai-guts que hi havia al mig de la pista forestal de lavall de l’Ingla, a Bellver de Cerdanya. Els arbres,que van caure la passada Setmana Santa, fruitde la pluja, el vent i la neu, barraven completa-ment el pas entre l’àrea recreativa de l’Ingla i elrefugi dels Cortals, situat a 1.608 metres d’alti-tud. També s’han retirat arbres caiguts a la pistade la vall de Ridolaina.

Les tasques han consistit a trossejar i apilarels troncs i branques gruixudes als costatsdel camí, i la brancada s’ha eliminatmitjançant una biotrituradora o bétrossejant-la ben fina i escampant-lalluny del camí.

Arbres caiguts en altres zonesdel parc (els Orris i Platissà; l’Artic;coll de Mola; etc.) seran retiratsper les brigades forestals depe-nent dels tècnics forestals de lescomarques.

Retirada d’arbres caiguts a l’Ingla

Noticies

Fotografies:A dalt, a la dreta, col·locació detaules a l’àrea recreativa delTorrent de CercA l’esquerra, a dalt, treballs demanteniment de la brigada delParc i, a sota, els nous cartellscol·locats als municipis delParcArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

/


juny 2009número 13

3el picot negre

A l’àrea recreativa del Torrent de Cerc, al muni-cipi d’Alàs i Cerc, s’han substituit les taules ibancs ja que el seu estat general era molt deplo-rable.

S’han instal·lat sis noves taules, quatre d’a-questes amb capacitat per a quatre persones iles altres dues amb capacitat per a sis. La fustad’aquestes taules esta tractada amb sals ecolò-giques (sistema d’impregnació en autoclau) per a poder resistir les condicions de la intempèrie.

Noves taules a l’àrea recreativa del Torrent de Cerc

El dia 30 de gener, mitjançant la ResolucióMAH/87/2009, es va fer pública la convocatòriad’ajuts per al finançament d’actuacions alsespais naturals protegits de Catalunya. A travésd’aquesta convocatòria, el parc ha registrat i tra-mitat 38 sol·licituds, de les quals 15 pertanyen aens locals, 20 a propietaris particulars, maso-vers, arrendataris, i 3 a entitats sense ànim delucre.

Mitjançant aquests ajuts es construeixen i esmilloren infraestructures ramaderes, es recupe-ren prats de pastura, s’adeqüen infraestructuresd’ús públic (senders, miradors, àrees de lleu-re...), es restauren murs de pedra, ermites, etc.;així com també serveixen per al foment d’activi-tats d’educació ambiental.

Convocatòria d’ajuts 2009


El Consorci de Turisme de l’AltBerguedà i el Parc Natural, juntamentamb els Ajuntaments de Saldes iGósol, han endegat un projecteturístic a l’entorn del llop que preténportar el projecte “L’udol, materialdidàctic sobre el llop” a les famíliesde la comarca o a les que hi vinguin

a fer una visita. Els tallers es duran a

terme a Gisclareny (2 de maig i 1 d’agost), Gósol(6 de juny i 5 de setembre) i Saldes (4 de juliol i3 d’octubre), entre els mesos de maig i octubre,cada primer dissabte de mes. Per altra banda, esprojecta organitzar unes jornades tècniquessobre la incidència del llop i altres espècies en laramaderia, l’agricultura i el turisme, en què esdonin a conèixer experiències en altres zones ies debati sobre avantatges i inconvenients.

Projecte turístic a l’entorn del llop

Els llops encara no han donat senyals de pre-sència aquest any. El 2008 es va tancar amb 8ovelles mortes i la presència segura de 3 llopsdiferents dins el Parc, identificats a partir d’anà-lisis genètiques d’excrements localitzats. No hiha cap indici de reproducció. Durant l’hivern elsagents rurals i guardes de reserves han fet el

seguiment en 40 itineraris diferents per comar-ques pirinenques, amb molt pocs indicis detec-tats, a causa de la gran presència de neu. Perpreparar la pròxima campanya de prevenció d’a-tacs del llop, es va celebrar a Saldes una reunióamb ramaders de les zones afectades.

Seguiment del llop

Al llarg de l’hivern, ens han arribat diferentsfotografies de possibles petjades d’ós, que hanresultat pertànyer a altres espècies. Se segueix,

doncs, sense noves dades d’aquesta espècie enel Parc Natural i entorns.

Presència de l’ós



4el picot negre

Fotografia:A dalt, obres de construcció delCentre d’interpretació de laflora a TuixentArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

A sota, cartell informatiu de lesactivitats “‘L’udol del llop”Consorci de Turismede l’Alt Berguedà

Noticies/

Aquest any s’han iniciat les obres de construc-ció del nou centre d’interpretació de la flora delParc a Tuixent. L’edifici s’està construint alterreny on hi havia l’antiga casa forestal, que esva enderrocar a finals de l’any passat, perquè laseva reforma no era viable econòmicament nitècnica. A grans trets, el centre constarà d’unasala amb una exposició permanent, una salapolivalent per xerrades i presentacions, una aulade treball, una recepció i un petit arxiu. La con-clusió de les obres, si no sorgeixen grans contra-temps, està prevista per aquest novembre.

Centre d’interpretació de la flora a Tuixent


Un any més, el Parc Natural ha organitzat laFesta de l’arbre a les escoles, amb l’objectiu dedonar a conèixer la vegetació de la zona i ensen-yar als nens i a les nenes com ser respectuososamb els arbres i els boscos. Els escolars tambéhan adquirit coneixements de com plantar i tenircura dels arbres.

Durant el període comprés entre el 3 i el 27d’abril, 287 alumnes, de totes les edats, han par-ticipat en plantades d’arbres a diferents indretsdels seus municipis. Les escoles participantssón: CEIP Galceran de Pinós, de Bagà; CEIP SantLlorenç, de Guardiola de Berguedà; CEIP SantaMargarida, de Gósol; CEIP L’Albiol, de Sant Julià

de Cerdanyola; CEIP Pedraforca,de Saldes; CEIP de Tuixent; i CEIPSerrat Voltor, de Vallcebre.

La plantada ha estat de 70arbres, majoritàriament espèciesautòctones i en alguns indrets plan-tes medicinals i aromàtiques i tambéarbustos.

La brigada del parc s’ha encarregat deles tasques de condicionament de bona partdels indrets on es feien les activitats i ha partici-pat i ha ajudat els nens i nenes en les feines deplantació dels arbres.

El Parc Natural i l'Ajuntament de Martinet deCerdanya promocionaran conjuntament aquestestiu els equipaments de la Casa del Riu i el Parcdels Búnquers per tal de facilitar la visita conjun-ta d'aquestes instal·lacions a totes les personesque visitin la població de Martinet. Els visitantspodran conèixer millor els valors naturals dels

nostres rius, a la vegada que descobriran una deles obres d'enginyeria de defensa militar mésespectaculars de Catalunya, que sortosamentmai va ser utilitzada, però que resta com a testi-moni d'un episodi històric del nostre país moltpoc conegut.

Festa de l’arbre a les escoles

Noticies/

Fotografies:Arxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró


juny 2009número 13

5el picot negre

“Coneixement i Respecte de l’entorn” ha estatel títol que ha aplegat a Avià més de 600 alum-nes de 6è de primària i de 1r d’ESO de les esco-les i els instituts del Berguedà. Els alumnes par-ticipants, distribuïts en grups heterogenis peredat i població, van realitzar un recorregut d’uns8 quilòmetres, que es va iniciar amb la visualit-zació d’un audiovisual, a l’Ateneu Avianès. Alllarg de l’itinerari van fer diferents activitats itallers relacionats amb el coneixement del medinatural de la comarca.

Al final del recorregut, al pla de Santa Mariad’Avià, hi havia un seguit de paradetes de lesentitats que van col·laborar en la jornada. Lespropostes eren diverses, des de la visita a l’es-

glésia romànica de Santa Maria d’Avià, demos-tracions de rescat amb gossos, normes de segu-retat a la muntanya, jocs gegants, etc. El ParcNatural del Cadí-Moixeró va participar amb duesactivitats del kit “L’udol, material didàctic sobreel llop”, que pretén donar a conèixer el llop, iconservar i divulgar el patrimoni cultural i natu-ral relacionat amb l’espècie.

Les activitats proposades per aquesta jornadavan ser: Atrapes per menjar, que permet mos-trar les relacions de dependència que s’establei-xen entre els animals en una xarxa tròfica iEnsuma el teu territori, per donar a conèixer elmarcatge que fa el llop en el seu territori i la deli-mitació del territori mitjançant l’olfacte.

Jornada de respecte a l’entorn

Casa del Riu i Parc dels Búnquers de Martinet


Durant la setmana del 2 al 8 de juny, encol·laboració amb l'entitat de la Catalunya nordOPIE LR (Office pour les insectes et leur environ-nement), s’ha dut a terme la Setmana delsinsectes, amb diverses accions per a la sensibi-lització sobre aquest grup d’invertebrats. Elsobjectius han estat els d’organitzar activitatsadreçades als joves i al gran públic per mostrarla importància dels insectes per a l’equilibri de labiodiversitat i millorar la imatge d’un grup envol-tat de prejudicis i falses veritats.

Des del Parc s’han previst dues activitats:

Dissabte, 6 de juny - UrúsEl món de les abelles

Ha donat a conèixer la vida social deles abelles i nocions bàsiques sobreapicultura. Els participants han tingutl’oportunitat de visitar un abellar. Acàrrec d’Eric Gras, agent rural iespecialista en apicultura.

Diumenge, 7 de juny – Bellver de CerdanyaEls insectes i el medi. Relació amb l’homeEns ha acostat a la metodologia de captura i

estudi dels insectes, la seva interrelació amb elmedi i els seus beneficis per a la natura i per al’home. A càrrec d’Amador Viñolas i JoanBentanachs, entomòlegs, especialistes en esca-rabats – Museu de Ciències Naturals deBarcelona

Setmana dels insectes

CIMS de Catalunya és un llibre editatper l’editorial Alpina –editorial degana a

Catalunya en cartografia de muntanya–amb fotografies de Francesc Muntada i textos

de Jordi Lalueza. Un llibre de muntanya que volser diferent dels que habitualment es publiquen.A partir de la selecció de 65 cims emblemàticsd’arreu de Catalunya, des de les serres litoralstarragonines fins als Pirineus o des del Tibidabofins a la Pica d’Estats, per ordre d’altitud –quequeden plasmats en una fotografia i en un textallusiu–, els autors busquen oferir una visió realperò filtrada per la seva pròpia intuïció, la qualhan bastit sobre la base d’un profund coneixe-ment tècnic i d’un irrenunciable respecte alsvalors naturals i culturals del paisatge.D’aquesta manera, les fotografies no són sim-ples postals que il·lustren un text sinó que són

resultat d’una mirada experta de muntanyenc ala recerca de l’essència del paisatge, mentre queels textos no són ni simples descripcions derelleus i presències vitals, ni l’enumeració derutes d’ascensió; sinó que són la translació deles vivències d’un alpinista que alhora és biòleg.

Les paraules sinceres i sentides amb què l’ex-president de la Generalitat, el Sr. Jordi Pujol, hatingut en prologar el llibre, subratllen el caràcterd’element vertebrador que té l’excursionisme enla identitat nacional catalana.

Quatre dels cims (les Penyes Altes de Moixeró,la Tosa d’Alp, el Pedraforca i el Vulturó) que s’hidescriuen es troben dins els límits del ParcNatural del Cadí-Moixeró, fet que ve a confirmarun cop més la transcendència d’aquesta àrea enl’àmbit excursionista, i la vàlua cabdal que técom a espai natural d’alta muntanya.

Cims de Catalunya

Fotografia:A dalt, participants a l’activitat“El món de les abelles”A sota portada del llibre Cimsde CatalunyaArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró



6el picot negre

Noticies/


Poma sang de llebre, poma cul de truja, pomamorro de vedell, pera cuixa de dona, pera Lluïsa,pruna colló de frare… Ja són poques les perso-nes que han sentit alguns d’aquests noms. Estracta de noms locals que defineixen varietatsantigues de fruiters que generalment estavendestinades al consum familiar, tot i que enalguns casos es podien vendre als mercats pro-pers. Se seleccionaven buscant varietats adap-tades a les condicions locals, o a la capacitat deconservació dels seus fruits sense necessitat decàmera ni de cap mena de tractament. La majo-ria havia anat passant de casa en casa sobretotmitjançant empelts, i podien créixer bé en el nouindret.

Què se n’ha fet d’aquestes varietats? L’interèsper la biodiversitat i la presa de consciència deconseqüències mediambientals del “desenvolu-pament” de les societats és a l’origen de nousestudis que ens permetin retrobar-nos amb elmedi. L’any passat, el Parc va encarregar a l’as-sociació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics,un treball de prospecció al Parc Natural del Cadí-Moixeró per tal de buscar el màxim d’informaciórespecte als fruiters de varietats antigues queencara queden pels diferents municipis. No és elprimer treball de prospecció que es fa, i com quees tracta d’un recurs viu, on cada persona apor-ta una nova font d’informació, és difícil donar peracabada una feina d’aquest tipus. L’objectiu ésconèixer quins fruiters hi ha, de quins només enqueda el record i, sobretot, trobar els informa-dors que ens puguin explicar el màxim de detallsde cada varietat, per després multiplicar-les i aixíconservar el patrimoni genètic i cultural de lazona.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró és ple d’unariquesa en flora i fauna indiscutible, així com enmoltes d’aquestes varietats de fruiters, que

malauradament amb els anys s’han anatoblidant. D’una banda (sobretot a laCerdanya) el procés d’urbanització deles zones rurals i el conseqüent aban-donament de les terres ha fet quemoltes de les varietats antigueshagin desaparegut o que els arbreshagin passat desapercebuts i restinabandonats. Si mirem pels voltantsde les masies, de les cases de pagèso pels marges dels camps, encara hipodem descobrir un interessant mónde varietats ara pràcticament descone-gudes. Per altra banda, la modernització del’agricultura ha comportat que molts d’a-quests fruiters (així com ha passat amb lesvarietats hortícoles) s’hagin substituït per varie-tats modernes, cosa que ha provocat una ràpidaerosió genètica.Mireia Sisquella

i MontagutEnginyera agrícola.Associació l’Era, Espaide Recursos Agroecològics.

Fotografies:Al lateral: a dalt, pera Lluïsa i asota, diferents exemplars depera cuixa de donaA dalt, cistell de pomesA sota, pomera terreraMireia Sisquella.


juny 2009número 13

7el picot negre

Flora

Les varietats antigues de fruiters



Una biodiversitat que estem perdentLes varietats introduïdes estan seleccionades

per obtenir una bona producció, un bon calibre obona resistència al transport, i deixen de bandamoltes de les seves altres qualitats. Segurament,la més interessant és que acostumaven a serarbres molt rústics, adaptats a les condicionslocals i poc sensibles a plagues o malalties. Elsseus fruits solien ser de llarga durada, caracte-rística que els permetia guardar la fruita durantmolt de temps per anar-la consumint durant totl’hivern, que era quan més escassejava peraquests municipis.

Deixar perdre aquesta gran varietat de fruitersens ha dut a canviar els nostres hàbits de

consum. Abans disposàvem de varietatsde pomes o peres guardades en palla o

en caixes a l’altell de casa que s’ana-ven menjant fins a la primavera, ique donaven pas a degustar ambuna certa enyorança les primerescireres. Actualment consumim frui-tes durant tot l’any, i fora de tempo-rada, és a dir, sense conèixer el seu

cicle ni el moment de collita, quegeneralment ens dóna el seu punt

òptim de sabor i d’aportació denutrients. Possiblement no siguem prou

conscients d’aquest canvi en els hàbits deconsum, però podem reflexionar-hi quan com-prem a ple hivern unes cireres, que després deser collides a Xile i posades dins una càmera,viatgen durant dies i s’acaben venent a milers de

quilòmetres de distància, amb el suposat costenergètic i econòmic que això ben segur té.

La transmissió del saberUn dels punts més importants en qualsevol

prospecció és el contacte amb els coneixedorsd’aquestes varietats, que ja comencen a serpocs i generalment d’edat avançada. De poc ser-veix localitzar una pomera en mig d’un prat si noen sabem el nom, les seves característiques oels seus usos. Identificar una varietat antiga témolt més sentit si tenim la informació que l’a-companya, i per això cal trobar les persones querecorden i guarden a la seva memòria el que elshavia estat transmès a través de la tradició oral.En fer la prospecció pel Parc la rebuda de la gentha estat excel·lent, i les entrevistes han estatmolt fluides, creant un intercanvi d’informacionsque en algun cas ens portava a conèixer la vidadels néts o fins i tot besnéts, sense saber si ellsmai s’interessaran pels fruiters que tant ha esti-mat el seu avi.

Flora




8el picot negre

Fotografies:A dalt, poma pic blancAl costat, a l’esquerra, codony ia la dreta, poma sang de llebrede Vallcebre.Mireia Sisquella


Gran part dels coneixedors d’aquestes varietatscoincideixen a dir que abans no podien triarmassa la fruita que menjaven... Evidentment elspaladars estaven més acostumats a menjarpomes amb un gust més amarg, o fruits silves-tres poc dolços, que s’han vist abandonats pernous sabors més “suaus”. Però també cal reco-nèixer que la gran varietat ens permetia tenirfruits amb diferents utilitzacions. La pèrdua d’a-questes varietats no només comporta una erosióde la biodiversitat, sinó també la pèrdua de partdel nostre patrimoni cultural.

Possiblement, ara a poques cases es cuini l’à-nec amb peres, i si es fa, segurament ja no siguiel mateix. Abans es feia amb peres de coure, quesón extremadament dures i es tarda molt encoure-les (com l’ànec), evitant que es desfacinen ser cuinades. Però com són peres que no sónmassa bones per menjar crues, per la seva dure-sa, aspecte o grandària, es van anar substituintper aquelles varietats més modernes i comer-cials, fàcils de trobar als mercats, però poc reco-manables per a l’elaboració d’aquest plat. Per

tant, restem exposats a perdre aquesta receptade la nostra tradició culinària.

El mateix passa amb les pomes, ja que la granquantitat de varietats existent ens permet trobar-hi diferents usos. La poma pesquina o d’es-calivar, molt adient per fer al forn; lapoma cul de truja, bona per a les ama-nides –pel seu toc àcid–; la poma delciri, molt olorosa i bona per perfu-mar la roba posant-la dins l’arma-ri, o la poma allioli, bona per afe-gir-la a l’allioli de codony, tantpopular per aquestes contrades.

Els noms localsÉs difícil arribar a conclusions pel que

fa a la nomenclatura. Les varietats anti-gues acostumaven a tenir noms relacionatsamb el moment de la collita o amb la forma delfruit. Amb el temps i l’expansió d’aquestes varie-tats que passaven d’un poble a un altre, elsnoms podien quedar lleugerament modificats. Sia això li afegim el fet que els coneixements estransmetien de generació a generació per tradi-ció oral, i que sovint els records –o la memòria-no són nítids i es van perdent, podrem deduirque al final és fàcil trobar un mateix fruit anome-nat de diferents maneres (segons la comarca, elpoble, la finca o fins i tot la família). Per una altrabanda, aquests mateixos factors poden haver fetque amb un mateix nom s’identifiquin fruits bendiferents.

Flora



juny 2009número 13

9el picot negre

Fotografies:A dalt, a l’esquerra, morera negra,i a la dreta, perer de PuigcerdàA sobre, pruna blanca i pomeradel tot vermella.

Al costat, presseguer verd.

Mireia Sisquella


Gràcies a l’estudi s’ha pogut veure com, mal-grat que hi hagi moltes varietats que ja siguinnomés un record i molts noms s’hagin oblidat,n’hi ha que es conserven en bon estat, i moltesd’altres que encara es poden recuperar. S’han

agafat mostres per empeltar de gran part deles varietats trobades i es farà un arborè-

tum al Parc, amb la intenció no nomésque aquestes varietats no es perdin,sinó que un cop recuperades espuguin seguir reproduint.

El fruiter més representat al Parcés la pomera, amb moltes varietatsconegudes i amb una gran quantitat

d’exemplars localitzats, però senseun nom que identifiqui de quina varie-

tat es tracta. En segon lloc trobem elsperers, sobretot a la zona de la Cerdanya.

En aquest cas podem destacar que malgratque aparentment s’han trobat menys noms, aixòno es correspon del tot amb el nombre de perestrobades, ja que sota el mateix nom podem iden-tificar varietats diferents. Per exemple, la perad’hivern i la pera de coure són denominacionsque descriuen una característica del fruit, comúa diverses varietats.

Encara queda feina per fer...La recerca feta ens ha donat molt bons resul-

tats. D’una banda, hem sentit anomenar més de200 fruiters, uns setanta dels quals amb sufi-cient informació com per localitzar-los i descriu-re’ls. I d’altra banda, n’hi ha un centenar més,

dels quals encara no s’ha pogut obtenir suficientinformació. El balanç ens dóna una idea de lariquesa del patrimoni genètic que encara hi haper estudiar, i de la importància de seguir-hi tre-ballant. Poder continuar el treball amb un certgrau d’urgència és important, perquè aquellsque encara tenen la memòria històrica pel que faals noms i característiques d’aquests fruiters sónen la majoria dels casos persones d’edat avan-çada i que poden ser els darrers que ens puguintransmetre aquesta informació.

Des d’aquí volem agrair la col·laboració detotes aquelles persones que ens han dedicat elseu temps i ens han aportat informació, coneixe-ments i saviesa. I especialment a aquells queamb tota la seva estimació han estat mantenintalgunes d’aquestes varietats als seus horts, mul-tiplicant-les i cuidant-les, evitant que es perdes-sin. La implicació de totes elles és indispensableper anar avançant en la conservació de la biodi-versitat.



10el picot negre

flora


Fotografies:A dalt, a l’esquerra, peraSarmenya, i a la dreta, poma culde trujaAl costat, poma morro de vedellMireia Sisquella.


L’almesquera o talp d’aigua (Galemys pyrenai-cus) és un dels mamífers més singulars i desco-neguts que es pot trobar en l’àmbit del Cadí-Moixeró. Es tracta d’un insectívor d’hàbits aquà-tics i emparentat de forma llunyana amb els

talps, que viu només en algunes zones del nordde la península ibèrica. És un animal escàs, queha desaparegut de diversos llocs a causa de ladegradació dels rius i que es pot consideraramenaçat. Es pot considerar com una relíquiavivent, ja que les almesqueres vivien fa milionsd’anys pràcticament en tot Europa, però avuinomés queden aquesta almesquera ibèrica i l’al-mesquera russa (Desmana moschata), dels riusde plana de Rússia. A Catalunya l’almesquera estroba només als rius pirinencs del Ripollès, laCerdanya, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i l’Aran.

Un animal adaptat a la vida aquàticaL’almesquera és de mida mitjana-petita, amb

una longitud total d’uns 24-28 cm, dels qualsmés de la meitat corresponen a la cua. Les duesextremitats són molt diferents de mida. L’anteriorés més petita que la posterior que té un peugran, de 3,1-3,8 cm. El pes sol estar entre els 50i els 75 g. El crani és allargat i estret, de 3,1-3,4cm de llargada i 1,3-1,7 cm d’amplada. La man-díbula mesura 2,1-2,4 cm, amb 44 dents, de lesquals cal destacar el gran desenvolupament deles dues primeres incisives superiors que sónaltes, triangulars, tallants i ocupen tota lapart anterior de la maxil·la.

Presenta una coloració general grismolt fosc, amb tons bruns al dors,més clara als flancs i d’un blancplatejat a la regió ventral. Quan sesubmergeix a l’aigua, el pelatgegenera reflexos metàl·lics que tren-quen la seva imatge i ràpidament esconfon amb el fons, de manera queés molt difícil poder seguir-la durant untemps, a no ser que hi hagi molt pocafondària.

La forma general de l’almesquera és estreta ala part anterior i s’eixampla cap a la part poste-rior del cos. El cap està acabat en una llargatrompa, d’uns 2 cm de longitud, molt mòbil i sen-sible, amb la qual localitza les seves preses. Ésl’òrgan sensorial per excel·lència. Està proveïdad’un gran nombre de terminacions nervioses queli permeten localitzar els animals aquàtics delsquals s’alimenta. Es guien pel tacte i l’olfacte. Latrompa concentra un gran nombre de protube-ràncies epidèrmiques que poden detectar lesvibracions i les variacions de pressió provinentsde les ones de xoc de la seva natació i, per con-tacte, dels detalls i les formes del relleu.

fauna

L’almesquera

L’almesquera

Pere Aymerich i BoixaderBiòleg

Joaquim Gosálbez i NogueraCatedràtic del Departament deBiología Animal, Universitat deBarcelona

Fotografia:La cura del pelatge és moltimportant per a l’almesquera,i quan es pentinen podenadoptar postures ben estranyesPere Aymerich i Boixader.


juny 2009número 13

11el picot negre


Al seu extrem superior sobresurten dues nari-nes que presenten unes vàlvules que es tanquendurant la immersió. La regió facial està recorre-guda, als dos costats, per una filera de vibrissestàctils, que disminueixen de mida des de l’ex-trem anterior a la base, que contribueixen adonar informació a l’animal del medi que l’envol-ta durant la prospecció de les pedres del fonsdels rius. Els ulls són diminuts, cosa que fa pen-sar que té una capacitat visual pràcticamentnul·la, i segurament només serveixen per infor-mar de canvis d’intensitat de llum. De fet és unanimal que viu a les fosques, ja que la seva acti-vitat és fonamentalment nocturna i subaquàtica.Les oïdes no presenten pavellons auriculars, de

manera que l’orifici auditiu està cobert pelpelatge.

Una part destacable de la seva ana-tomia són les extremitats. Tant lesanteriors com les posteriors tenen 5dits acabats en llargues i esmola-des ungles que li serveixen per des-plaçar-se sobre la llera del riu ientre les pedres. També s’ha obser-

vat que són capaços de grimpar perpetites cascades gràcies a aquestes

ungles. Els peus anteriors són relativa-ment petits, llargs i estrets i els dits estan

reunits per una minsa membrana interdigital.Els peus posteriors són més llargs que les mansi més amples. Els dits estan separats i la mem-brana interdigital està ben desenvolupada irepresenta un gran ajut durant la natació. Tantels peus com les mans presenten una franjalateral de pèls rígids que ajuden en la natació. Lacua és llarga, una mica més que el cap i el cos,és revestida d’esquames i, cap el seu extrem,està comprimida. A la base de la cua hi ha glàn-dules de mesc. Externament no s’aprecien dife-rències entre mascles i femelles.

És un animal perfectament adaptat a la vidaaquàtica i suporta temperatures molt baixes.

Com a adaptacions a la vida aquàtica cal esmen-tar la trompa, molt sensible, que li permet explo-rar els fons dels rius, les vàlvules que tanquenles narines durant la immersió, les extremitatspalmejades i recorregudes per pèls rígids queaugmenten la seva capacitat natatòria, la cuacomprimida a l’extrem, un replec epidèrmic quetanca les oïdes durant la immersió i el pelatgegruixut i aïllant. En immersió el pelatge formauna capa d’aire que impermeabilitza la pell i per-met mantenir la temperatura. No hivernen ipoden viure en rius amb la superfície gelada.

Rius nets i productius

L’almesquera és un animal de costums moltaquàtics. Fa gairebé tota la seva activitatmovent-se dins els rius i quan en surt sol ficar-se directament en forats situats a la ribera–rarament a més d’un metre de l’aigua- on des-cansa i cria. Dibuix:

Crani d’almesquera

fauna

L’almesquera



12el picot negre


L’hàbitat característic d’aquest animal són elsrierols d’aigües corrents, fresques i molt oxige-nades, el tipus de curs d’aigua que podríem ano-menar “rius truiters”. Li agrada que dins el riu ia les vores hi hagi molts blocs de roca –sota elsquals es refugia- i el corrent fort. A més, neces-sita que aquests cursos d’aigua tinguin un certcabal (no sol trobar-se en torrents petits) i quemantinguin un bon nivell tot l’any (rarament viuen torrents que a l’estiu queden mig secs). ACatalunya viu només als rius pirinencs perdamunt dels 700 metres d’altitud, i arriba fins als2000 o més, però en llocs més plujosos (Galícia,Astúries, nord de Portugal…) pot baixar fins alnivell del mar.

S’alimenta quasi exclusivament de petits inver-tebrats aquàtics –la major part dels quals sónlarves d’insectes- que captura capbussant-se ifurgant el fons del riu. L’almesquera és activasobretot de nit, però també sol sortir a caçar unaestona cap al migdia. Cada individu sol utilitzarun determinat tram de riu, pel qual es va movent,i que sol compartir amb altres. La longitud d’a-quests trams és variable, en funció de les carac-terístiques de l’hàbitat i de l’edat de l’exemplar,però als Pirineus catalans el més habitual és que

facin entre 400 i 600 metres. Al llarg d’una nit ésnormal que recorrin tot nedant al voltant d’unquilòmetre, distància que es pot considerar moltllarga per a un animal tan petit.

L’almesquera en l’àmbitdel Cadí-Moixeró

Fins ara no hi ha cap dada de presència de l’al-mesquera dins els límits del Parc Natural, però síque es coneix en zones pròximes de l’Alt Urgell ila Cerdanya, sempre dins la conca hidrogràficadel Segre. Aquesta espècie no viu a la conca delLlobregat i, per tant, és absent al Berguedà.Tampoc no es troba a la vall de la Vansa, ja quea la conca del Segre només es coneix des de laSeu d’Urgell en amunt.

Segons les dades obtingudes els anys2000-2001 amb la prospecció intensi-va de l’espècie a Catalunya, la pobla-ció d’almesquera més pròxima alParc es localitza a la part baixa imitjana del riu de Vilanova, al ves-sant nord del Cadí i dins el termemunicipal d’Alàs i Cerc. És probableque algun exemplar entri de tant entant al Parc tot remuntant aquestariera, però els torrents de la capçalerano són gaire adequats com a hàbitatpermanent, ja que tenen poc cabal. Just al’est del riu de Vilanova, a la primera meitatdels anys noranta se’n va capturar un individu ala part baixa del riu d’Arsèguel. Aquest riu va serprospectat intensivament diverses vegades a l’i-nici dels anys 2000, però no s’hi va trobar capindici de l’espècie, raó per la qual pensem queno hi ha cap població estable i que només hientren de tant en tant des del Segre. Cal desta-car que el tram de Segre entre els riusd’Arsèguel, Vilanova i Bescaran, és l’únic de totaquest riu principal on s’ha pogut confirmar quehi ha almesquera. És probable que tots els ani-mals d’aquest sector formin una mateixa pobla-ció, que deu concentrar-se sobretot al riu deBescaran, ja al costat pirinenc del Segre.


juny 2009número 13

13el picot negre

Dibuix:Almesquera o talp d’aigua(Galemys Pirenaicus)Daniel Olivera

fauna

L’almesquera


La gran raresa de l’almesquera a les rieres delcostat nord del Cadí és deguda a causes natu-rals, que tenen a veure sobretot amb el gran pre-domini de les roques calcàries. Per un costat,aquestes roques fan que l’aigua s’infiltri ambgran facilitat, de manera que els cursos d’aiguaque s’hi formen solen tenir un cabal modest,sobretot a l’estiu. D’altra banda, les calcàries fanque l’aigua sigui carbonatada, molt mineralitza-da (són aigües “dures”). Per aquestes dues cau-ses es tracta de rieres poc productives, ambpoblacions d’invertebrats aquàtics poc denses,raó per la qual l’almesquera no hi troba suficientaliment per viure-hi de forma habitual.

Una altra població d’almesquera pròximaal Parc es localitza al riu d’Alp, on és

abundant sobretot de la Molina enamunt. Més avall també s’hi troba deforma permanent, però sembla quehi té una densitat molt feble, segu-rament deguda a l’escassa qualitatde l’hàbitat, a causa dels vessa-ments d’aigües de la depuradora dela Molina i també de les captacions

d’aigua per al reg. Com a anècdotapodem dir que, dins els treballs del

programa de seguiment de l’almesque-ra a Catalunya, al riu d’Alp es van capturar

i marcar amb emissors de ràdio una femella iun mascle. L’emissor del mascle va fallar al capde pocs dies, però la femella es va poder seguirdurant tres setmanes, en les quals es va estarmovent per un tram de riu d’uns 800 m de llarg,per damunt de la Torre del Riu.

Ja més lluny dels límits del Parc, l’almesqueraés freqüent en tots els grans afluents del margedret del Segre, d’est a oest: Duran, Llosa,Arànser i –com ja hem dit- Bescaran. Aquestsrius baixen dels Pirineus axials i tenen molt méscabal que no pas les rieres del Cadí, tant perquèa la muntanya hi ha més neu com perquè la rocadominant és els granits (en els quals l’aigua s’in-

filtra poc), i per això l’hàbitat es pot considerarbo.

Altres petits mamífers semiaquàticsL’almesquera no és pas el petit mamífer de

costums semiaquàtics que es troba en l’àmbitdel Parc. De fet, és el més rar. N’hi ha dos altres,que són força més abundants: la musaranyad’aigua (Neomys) i la rata d’aigua (Arvicola sapi-dus). No és estrany que gent que assegura havervist almesquera –cosa molt difícil– es confonguii en realitat hagi observat musaranyes o rates.

La musaranya d’aigua és més petita que l’al-mesquera (fins a 9 cm de llarg, sense cua), demorro fi i amb un contrast de color molt fortentre l’esquena (gris pissarra) i la panxa (blan-ca). S’alimenta sobretot d’insectes aquàtics,però també menja sovint a terra. És el microma-mífer semiaquàtic més abundant i estès delParc, ja que es troba en tots els sectors (Cadínord, vall de la Vansa i alt Berguedà) i en la majorpart de rieres una mica cabaloses. De fet, demusaranyes d’aigua n’hi ha dues molt sem-blants, de les quals la pirinenca (Neomysfodiens) és l’única que per ara es coneix al Parc,tot i que no és impensable que també hi puguiaparèixer la mediterrània (Neomys anomalus).

La rata d’aigua és més gran i rabassuda quel’almesquera (al voltant d’un pam de llarg sensecua i un pes de fins a 300 grams), de cua curta,color bru i de morro arrodonit. A diferència del’almesquera i la musaranya, aquesta rata ésherbívora, s’alimenta d’herbes i arrels de lesriberes, on cava túnels dins els quals es refugia.Pel fet de ser herbívora i cavadora necessitallocs amb molta vegetació i terra tova, i on mésabunda és als trams de riu que travessen prats.Dins els límits del Parc és rara perquè troba pocaquestes condicions bones, i és més freqüent enzones veïnes, sobretot als rius que baixen delsPirineus axials.

fauna

L’almesquera



14el picot negre

Fotografia:La forma més fàcil de detectarla presència d’almesquera éstrobar-ne els excrements, quesol dipositar en roques arrece-rades enmig de l’aigua.Pere Aymerich i Boixader.


El 2003 es va publicar el catàleg de plantesvasculars del Parc del Cadí-Moixeró i les serres

veïnes; poc després un de nosaltresen va presentar una síntesi en elnúmero 3 d’aquesta revista. Al·ludíemaleshores a l’important bagatge tantd’exploracions científiques com dedades sobre la flora del territori exis-tents en el moment de redactar elcatàleg; de fet, gairebé tots els botà-nics catalans, i molts de francesos id’espanyols, hi han passat en algunmoment i han contribuït al coneixe-ment de la seva flora. Voldríem fer acíun breu repàs a aquestes recerques,algunes gairebé desconegudes finsara.

Per documentar-nos hem utilitzatdues menes de fonts. Per un costat,les publicacions consultades per ela-borar el catàleg esmentat: en troba-reu la relació als apartats de biblio-grafia del llibre. D’altra banda, com apart de la tesi doctoral d’una denosaltres, hem revisat els herbarishistòrics de l’Institut Botànic de

Barcelona, alguns dels quals contenen plantesde la zona. Cal remarcar aquí que, amb els lli-bres, els herbaris (col·leccions de plantes desse-cades) han estat una de les principals eines persistematitzar els coneixements científics sobre laflora des dels temps del Renaixement

Els primers plecs d’herbarii la primera publicació

L’herbari més antic conegut a Catalunya és elde la família Salvador, conservat actualment al’Institut Botànic de Barcelona. Consta d’uns4.000 plecs de plantes aplegades entre finals delsegle XVII i mitjan XVIII per aquesta família d’a-

potecaris barcelonins, algun dels quals, comJoan Salvador i Riera (1683-1725), excel·lí en elmón científic del seu temps. Precisament enaquesta col·lecció hi trobem les primeres herbo-ritzacions conegudes de l’entorn del Cadí-Moixeró: una desena de plantes, totes de lesparts baixes, bé de la rodalia de la Seu (Prunusmahaleb, Hieracium sabaudum), bé de l’altLlobregat (Gentiana ciliata, Saxifraga longifolia,Antirrhinum molle, de Berga a Bagà, fig. 1;Onosma echioides, Aster willkommii, de Bagà ala Pobla). Una contribució, doncs, migrada peròforça selecta, que inclou fins i tot endemis-mes del nord-est ibèric.

A diferència de l’herbari Salvador, queha estat estudiat per molts botànics,les recol·leccions de MiquelBernades i Mainader (1708-1771)havien passat desapercebudes finsfa ben poc. Bernades nasqué aPuigcerdà però desenvolupà la sevacarrera a Madrid, on fou metge delrei Carles III i Professor del RealJardín Botánico. En el seu herbari,conservat a l’Institut Botànic, hi hemlocalitzat una desena de plantes del Cadí-Moixeró, com ara Anthyllis montana (fig. 2),Oxytropis campestris o Aethusa cynapium, colli-des al camí ral de Coll de Jou; Nigritella nigra iHomogyne alpina, de Prat d’Aguiló, oCatananche caerulea, de les pastures de Pi.Aquests són els primers testimonis coneguts del’alta muntanya de la zona, recollits presumible-ment pel mateix Bernades en el decurs de viat-ges o d’estades a la seva vila natal, des d’onexplorà també localitats com Guils, l’estany deMalniu o les valls de l’obaga del Puigmal. Calafegir que d’altres recol·leccions d’aquest botà-nic, qui sap si amb més plantes pirinenques, estroben escampades per diversos centres euro-peus.

Recerca

Més de tres segles d’història:les exploracions florístiquesal Cadí-Moixeró i muntanyes veïnes

15el picot negre


juny 2009número 13

Més de tres segles d’història: les exploracions florístiquesal Cadí-Moixeró i muntanyes veïnes

Ignasi Soriano1 & NeusIbáñez21 Departament de Biologiavegetal (Botànica), Universitatde Barcelona2 Institut Botànic de Barcelona(CSIC - ICUB)

Fotografia:Fig.1 - Plec i etiquetad’Antirrhinum molle de l’HerbariSalvador (BC-Salvador 561),recol·lectat “a les roques pro-peres al riu Llobregat de Bergaa la vila de Bagà” entre finalsdel segle XVII i principis del XVIII


Cal esperar, però, fins al 1826 per trobaruna publicació amb dades sobre la flora

del territori. Es tracta del Catalogue desPlantes indigènes des Pyrénées, onl’anglès Georges Bentham (1800-1884) presenta els resultats d’unviatge per la meitat oriental delsPirineus fet un any abans, en quèrecorregué, entre altres indrets, laCerdanya i les valls d’Andorra, inclo-

sa una breu visita a la serra de Cadídes de la Seu d’Urgell. A banda les

referències escadusseres de plantescadinenques (només tres: Ononis cristata,

Scutellaria alpina i Petrocallis pyrenaica)crida l’atenció la imatge feréstega i miserableque dóna d’aquestes valls i dels seus habitants.

Costa, Cadevall i col·laboradors No és, però, fins ben entrat el segle XIX que veu

la llum un recull consistent de dades. El devem aAntoni Cebrià Costa (1817-1886), botànic valen-cià instal·lat a Barcelona, autor d’unaIntroducción a la flora de Cataluña amb dues edi-cions, el 1864 i el 1877. Costa aplegà al seu vol-tant tot de col·laboradors que, amb les dades derecerques pròpies, d’autors anteriors i decol·leccions de referència com l’herbariSalvador, li proporcionaren informació sobre

gran part del territori català. Les citacions de"Berga y comarca" i "Montes de Berga" donentestimoni del seu pas per aquesta part delsPirineus en companyia del botànic italià PietroBubani i del farmacèutic berguedà FrancescGrau, per bé que les visites a l’alta muntanyasembla que es limitaren als Rasos de Peguera.

Les dades de les serres de més al nord, però,són escasses i sovint tan poc precises com lesdels Salvadors. Corresponen sobretot al setca-senc Joan Isern qui, anys abans d’estudiarl’Amazònia, s’havia guanyat la vida com arecol·lector. Ell i també Jaume Jover, del Jardí deBarcelona, visitaren, potser seguint la petja delsSalvadors, la serra de Cadí, la Seu d’Urgell i laPobla de Lillet en unes condicions, cal pensar, nogens fàcils. Joan Cadevall assenyalaria anysdesprés (1906): “nuestra misma provincia deBarcelona ... puede considerarse virgen en suparte septentrional formada por la Sierra de Cadícon sus estribaciones, mesetas y valles ...Verdad es que para salvar la distancia de Bergaa Bagà no había entones, ni hasta muy reciente-mente, más que un mal camino de herradura”.



16el picot negre

Fotografies:Fig. 1b - Detall de l’etiquetad’Antirrhinum molle de l’herbariSalvador (BC-Salvador 561)

Fig. 2 - Plec d’Anthyllis monta-na de l’herbari Bernades (BC-Bernades 107), recol·lectat aColl de Jou pel volts de l’any1750.

Recerca


al Cadí-Moixeró i muntanyes veïnes


També fou deixeble de Costa l’olotí EstanislauVayreda (1848-1901), germà d’un conegut pin-tor, qui dugué a terme diverses campanyes dereconeixement florístic als Pirineus orientals.Una de les àrees que explorà amb més de detalli continuïtat fou precisament la vall de La Molina;en donen fe més de 300 mostres recol·lectadesentre els anys 1879 i 1898, i la publicació dediverses notes florístiques. Dels seus descobri-ments cal destacar el de l’única localitat pirinen-ca de Lappula deflexa (planta raríssima, exclusi-va de les boques de les coves, que fins i tot vaarribar a cultivar), i el de les sabines de muntan-ya (Juniperus sabina) de la Torrentada del Colldel Pal. A més, Vayreda ens ha llegat interrogantsrelacionats amb la presència poc versemblantd’algunes plantes alpines exclusives dels cimspirinencs en localitats com ara Comabella, d’onval a dir que també dóna citacions i testimonisde plantes que sí que hi viuen actualment.

Tot i que amb alts i baixos, l’empenta explora-dora es mantingué a les primeries del segle xx.El farmacèutic terrassenc Joan Cadevall (1846-1921; fig. 3), també deixeble de Costa, empren-gué a partir del 1905 diverses campanyes perrevisar i ampliar la flora catalana, després demolts anys dedicat a l’ensenyament. Com el seumestre, comptà amb col·laboradors escampatsarreu del país (a la Catalunya central ConradPujol, nét de Francesc Grau), i també amb l’as-sessorament de botànics rellevants com el far-macèutic sogorbí Carles Pau.

Cadevall visità diverses vegades l’Alt Berguedà;en queda constància en unes Notas fitogeográfi-cas críticas publicades per la Real Academia delas Artes y las Ciencias de Barcelona, ondóna a conèixer novetats florístiquesalhora que el desenvolupament de lescampanyes. L’estiu del 1905, acom-panyat d’Àngel Sallent, també far-macèutic, seguí l’itinerari Berga -Rasos de Peguera - Bagà - la Poblade Lillet - Castellar d’en Hug - Collde Jou, fins a les fonts del Llobregati del Bastareny. Tots dos tornaren alBerguedà l’any següent amb CarlesPau i Manuel Llenas, del Museu deCiències de Barcelona. Entre el 20 i el26 de juliol feren el camí de Berga aVallcebre i Bagà, des d’on visitaren l’Adou, elPendís, el Paradell i la vall de Gréixer fins al colldel Pal i el Puigllançada, abans que una tempes-ta els fes tornar abans d’hora i en un estatlamentable. D’aquestes campanyes també ensón testimoni molts plecs d’herbari, i trameses aespecialistes com Casimir Arvet-Touvet, qui des-criví tres noves espècies del complicadíssimgènere Hieracium sobre mostres de la zona (H.legrandianum de Coll de Jou; H. berardianum deRebost i H. argyreum del Pendís). D’altres troba-lles foren la primera localitat ibèrica de Violamirabilis, a l’Adou, i novetats per Catalunya comla ussona (Festuca scoparia) o la silene de roca(Silene borderei).

Recerca



juny 2009número 13

17el picot negre

Fotografia:Fig. 3 - Joan Cadevall i Diars(1846-1921), autor de la Florade Catalunya i explorador de lesserres prepirinenques.Arxiu de l’Institut Botànic deBarcelona.


Els francesos Hyppolite Coste (1858-1924) iJoseph Soulié (1868-1930) també visitaren l’al-ta muntanya en aquests mateixos anys i en dei-xaren alguns testimonis d’herbari. Quant al seucompatriota i contemporani el germà Sennen(Étienne Marie Grénier-Blanc, 1861-1937), de lacongregació de La Salle, tot i la seva intensalabor d’exploració florística a l’Alta Cerdanya,dedicà poca atenció a la nostra zona, i amb aixòens estalvià els problemes generats per la sevainclinació a descriure noves espècies, sovintamb poc fonament. Només alguns plecs de lasèrie Plantes d’Espagne donen testimoni del seuràpid pas per Castellar d’en Hug i per les vallsdel Riutort i de la Molina.

Tota aquesta tasca va quallar anys des-prés en la Flora de Catalunya de

Cadevall, publicada en català entre1913 i 1937. Els darrers volumsforen a cura de Pius Font i Quer(1888-1964), un dels seus col·labo-radors més destacats i figuraemblemàtica de la botànica catala-na del segle passat. L’obra inclou

prop de mig miler de referències deplantes de localitats de la zona.

També Font i Quer visità les nostresmuntanyes. Esperonat per la manca de dades

de la Serra de Cadí en sentit estricte, l’agost del1926 emprengué una excursió de tres dies pelvessant sud i les carenes en companyia deJosep Cuatrecasas (1903-1996), seguint l’itine-rari Bagà - Gresolet - Coll de Bauma - SerraPedregosa - els Cortils - Pic de Costa Cabirolera- font del Cristall - Bagà. Segons escriu en unesnotes sobre la flora dels cims del Cadí, la flora deles parts altes el decebé força, de manera queles campanyes no tingueren continuïtat (llàstimaque no passés al vessant nord!). Això sí, anysmés tard publicà Plantas de Greixa, aplec d’ob-servacions florístiques i paisatgístiques fruit d’unparell de visites al llogaret del Moixeró.

Els darrers decennisA partir dels anys quaranta del segle XX, els

botànics que han treballat a la zona han compa-ginat els estudis florístics amb d’altres sobre lescomunitats i el paisatge vegetal. És el cas de l’e-minent botànic franco-suís Josias Braun-Blanquet (1884-1980), qui a La végétation alpi-ne des Pyrénées Orientales (1948) dóna diversosinventaris de vegetació de Tancalaporta i la Tosad’Alp, a més d’anotacions sobre distribució deplantes. Aquestes dades les aplegà en el decursde campanyes desenvolupades presumiblementa principis del decenni esmentat.

Per aquesta època es produí també la visita aBagà de Guy Lapraz (1918), professor aleshoresdel Liceu Francès de Barcelona. Ell fou el desco-bridor de les poblacions de julivert d’isard(Xatardia scabra) del Roc Negre, sobre Pla Bagà,les primeres conegudes fora del Puigmal.Aquesta i d’altres dades sobre la flora de la zonai d’altres indrets les publicà anys després enunes Apportations à la flore de la Catalogne, ales quals seguiren unes notes sobre els prats iels boscos de la rodalia de Bagà.



18el picot negre

Fotografia:Fig. 4 - Participants a la cam-panya de l’Institut Botànic deBarcelona a la Serra de Cadí(1949), a la porta del refugi dePrat d’Aguiló. D’esquerra adreta: ?, Josep Vives, Antoni deBolòs, Oriol de Bolòs, FrancescMasclans, ? al darrere.Arxiu de l’Institut Botànic deBarcelona; autor de la foto:Pere Montserrat.

Recerca


al Cadí-Moixeró i muntanyes veïnes


L’any 1949 l’Institut Botànic de Barcelonaendegà una campanya de prospecció de la serrade Cadí. Tingué lloc del 3 a l’11 de juliol i pren-gué com a base el refugi de Prat d’Aguiló, desd’on s’explorà el vessant nord de la serra fins aBastanist i les carenes entre el passos delsGosolans i de la Roca Plana, a més dels voltantsdel refugi. Hi participaren Antoni de Bolòs (1889-1975), aleshores director de l’Institut, el seu fillOriol (1924-2007, que el rellevaria anys des-prés), Francesc Masclans (1905-2000), PereMontserrat (1918), M. Quinquilla i Josep Vives(1931-1993) (fig. 4 i 5). Entre les seves troballescal remarcar la del segon nucli prepirinenc dejulivert d’isard a les tarteres de l’obaga del Cadí,i la de Scabiosa graminifolia entre l’Estenedor iPrat d’Aguiló.

A banda d’una ressenya a càrrec d’Antoni deBolòs a la revista de l’Institut amb la notícia d’a-questes descobertes, la publicació dels resultatses va endarrerir; de fet, encara a hores d’ara partdels materials de la campanya resta per estu-

diar. Això sí, anys més tard Oriol de Bolòs publi-cà diversos inventaris de comunitats de tarteresi herbassars, i una sinopsi de la vegetació de lesparts altes. D’altra banda molts dels expedicio-naris van continuar explorant les serres. JosepVives, de només 18 anys en el moment de l’ex-pedició, es doctorà el 1959 amb una tesi sobrela flora i la vegetació de l’Alt Cardener, publicadael 1964. També ens consten herboritzacions dePere Montserrat a la vall de la Molina, i visitesdels Bolòs i Francesc Masclans a les parts mésaccessibles.

D’aleshores ençà, la forta embranzida experi-mentada per la botànica catalana s’ha vistreflectida en un increment substancial de lesvisites dels botànics a la regió i en la multi-plicació dels treballs florístics o de temà-tica més àmplia que hi fan alguna refe-rència (estudis regionals, monografiestaxonòmiques, estudis de comuni-tats vegetals, mapes de vegetació id’hàbitats...), molts dels quals hantingut força més difusió que elsesmentats més amunt. Donar-nedetall ens faria allargar innecessà-riament i potser generaria greugesper omissió; per això ens remetem uncop més a la bibliografia del catàleg aquè ja hem fet referència.

Tot aquest cúmul d’informació ens ha permès,doncs, un coneixement detallat de la flora vascu-lar del sistema Cadí-Moixeró i serres veïnes.Tanmateix, la flora és prou dinàmica i el territoriprou complex perquè de tant en tant encara sor-geixin novetats, de les quals aquesta i d’altresrevistes en van donant notícia.

Per acabar, voldríem que aquestes ratlles ser-vissin de reconeixement a tots aquells que,abans de nosaltres, han treballat tant al campcom al laboratori, sovint en condicions precàries,amb l’objectiu compartit de millorar el coneixe-ment del patrimoni natural d’aquesta part delpaís.


juny 2009número 13

19el picot negre

Recerca


FotografiaFig. 5 - Els investigadors del’Institut Botànic en una de lescanals de l’obaga del CadíArxiu de l’Institut Botànic deBarcelona.


El senderisme està de moda. Des de tot tipusd’ens, es recuperen camins amb la finalitat decrear itineraris que fomentin el senderisme iatreguin nous visitants. Tanmateix, malgrat lavoluntat de preservar camins emblemàtics, en elsanys que porto recorrent vells camins, muntanyaamunt i muntanya avall, no puc sostreure’m a lasensació d’una destrucció lenta però inexorable.

Quan l’excursionista Agustí Jolis escrivia laseva guia d’itineraris de l’Alt Llobregat iCardener en els anys cinquanta, ja es queixavade la pèrdua de camins provocada per la inci-pient motorització de l’explotació forestal. Avui,

l’obertura de pistes forestals, sobretot en lesobagues de pins, ja sigui per talar o per

prevenir incendis, continua sent lamajor amenaça per a la supervivènciadels camins.

A què es deu aquesta aparent indi-ferència per la sort d’aquests sen-ders de bosc? El seu escàs interèsturístic? Queden fora dels itinerarissenyalitzats, no ofereixen grans vis-

tes, ningú no els recorre. Per desco-neixement? Només els coneixen a

fons els porc senglars, les vaques… ialgun caçador. És un problema de confu-

sió lingüística? Els projectes d’obertura depistes també parlen de camins, com si la pistanova fos una millora del camí antic en fer-hotransitable per a les noves tecnologies.

A Anglaterra, el país on vaig néixer, des de famoltes dècades els camins rurals estan identifi-cats, protegits per llei i són recorreguts massiva-ment per persones desitjoses de tenir contacteamb la Natura. Però amb les transformacionsque ha experimentat el paisatge, molt pocstenen l’aspecte que havien de tenir quan erenl’únic mitjà d’anar d’un lloc a l’altre. Aquí, amb elsobtat abandonament rural en els anys cinquan-ta i seixanta, els camins han quedat congelats enel temps. Encara conserven les empremtes del

passat i a través d’ells, es pot conèixer com s’ex-plotava el bosc, com es conreava la terra, comes viatjava i com es vivia. Quan s’obre una pistade terra sobre un camí històric, una petita partdesapareix per sempre.

No estic en contra de l’explotació forestal. Unbosc aclarit i ben cuidat té molta més diversitatque un bosc fosc ple d’arbres malalts per faltad’espai i llum. Però s’ha de buscar la manera deconciliar-la amb la preservació d’un patrimonique només pot entendre’s no com a elementsinconnexos d’un itinerari turístic sinó com unaxarxa que connectava entre si tots los punts delterritori. La creació de la Xarxa Lenta va enaquesta direcció i sens dubte es convertirà enuna poderosa eina per a la promoció turística. Ladensitat d’aquesta xarxa –poc habitual enentorns de muntanya– mereix conèixer-se i pre-servar-se.

Opinio

Steve PepperLingüista i buscador de camins

Fotografia:Així va quedar l’històric camí debast de Malanyeu a Sant Juliàde Cerdanyola, amb la Font deles Astoralles, després d’obriruna pista forestal sobre el seutraçat.Steve Pepper



20el picot negre

Els camins tradicionals – una espècie amenaçada? /


L’objectiu d’aquesta exposició és donar aconèixer l’obra fotogràfica de Joan Ribera. JoanRibera és un dels millors, si més no el millorfotògraf que ha donat el Berguedà el segle xx.Nascut al Berguedà, va fer tema principal de lesseves fotografies el Berguedà, amb preferèncial’àrea del Parc Natural. Vocació primerenca, desdels catorze anys, conegué i tractà els fotògrafsdel seu entorn: Josep Pedrals de Bagà, amb quicompartiren afecció i laboratori; Joan Rossell,també baganès. Van ser dels fundadors de l’UECde Bagà, muntanya i fotografia, dues passions.També tractà al llarg de gairebé tota la seva vidafotogràfica els Escobet de Berga.

Conegué i freqüentà els ambients fotogràficsbarcelonins de la postguerra i va tenir relacióamb alguns dels fotògrafs més importants delsanys cinquanta i seixanta, entre ells els germansAlexandre, Antoni Campañà, els Zerkowitz, elsPérez de Rozas, etc. Tots ells avui són nomsmítics de la fotografia catalana. A més, va sersoci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, enla seva millor època. Va assistir a exposicions alllarg de la seva vida, per això conegué l’obra dela majoria d’autors significatius del país, entreels quals preferia Alguersuari i Olivarrieta, i elsdarrers anys, Oriol Alamany i Toni Catany. Laseva obra també acusa influències d’algunsestrangers, entre els quals trobem Ansel Adams.

Ribera era un home format, informat, i en con-tacte amb la fotografia del seu temps i amb lapròpia evolució que aquesta va experimentar. Amés, com es pot veure en les imatges, no solsera capaç de comprendre què es feia en fotogra-fia, sinó d’experimentar en tècnica i en concep-te, i oferir creacions del tot originals. Va recórrermolts camins fotogràfics. Per això va fer blanc inegre, però intentà, quan estava en boga, lestècniques pictòriques, però passà de seguida alcolor –que és el que li va permetre expressar

plenament les seves capacitats creatives–. Poctemps abans del seu traspàs, ja tenia encomanatun equip nou per introduir-se en les tècniquesdigitals.

Joan Ribera tenia l’esperit, la sensibilitat i lacompetència tècnica per descobrir i fer-nosconèixer els aspectes de la realitat fugissera, lamagnificència de l’espectacle de la natura en uninstant i amb una llum determinada, i compartirl’emoció que aquests aspectes de la natura enspoden provocar. Li agradava l’estudi pausatde la composició i el treball sobre el pai-satge de muntanya, que coneixia i esti-mava.

Intervingué en diverses exposicionsnacionals, la de més ressò “Lesveus del Riu” al Palau Robert deBarcelona; també en portades iil·lustracions de llibres i revistes,destacadament en les de la revistacultural l’Erol. Va fer nombrosos ipremiats muntatges audiovisuals.

En les seves darreres obres es podenveure els resultats de la seva llargarecerca estètica, on més que el tema domi-nen la llum i el color, un tractament gairebémàgic de la imatge que obre nous límits a allòque podia oferir la recerca estètica en fotografiaquímica. És una trajectòria rica, llarga i fecunda,estèticament ambiciosa i visualment captivado-ra. L’obra de Joan Ribera és una prova que lavisió fotogràfica del món ha ampliat i estàampliant el concepte tradicional de bellesa. Unaexposició per gaudir i per estimar més el ParcNatural.

S’ha d’agrair que Miquel Galmes, president del’Institut Fotogràfic de Catalunya, cregués en l’o-bra d’en Joan, i es fes càrrec de realitzar-neunes còpies magnífiques i un catàleg amb unareproducció del color magistral.

ACTIVITATS

Xavier PedralsHistoriadorArxiu Comarcal del Berguedà

Fotografia:PedrafocaJoan Ribera


juny 2009número 13

21el picot negre

Joan Ribera al Parc Natural: Retorn a la bellessa

Durant els mesos d’abril i maig, el Centre del Parc va acollirl’exposició Joan Ribera i Fornells (1921 – 2005): Paisatges del Berguedà.


Gràcies a la pista de Montellà, a prat d’Aguiló,apta per a vehicles motoritzats —millor totterrenys—, l’ascensió a la muntanya deTancalaporta —més divulgada amb el nom deComabona— pel pas dels Gosolans s’ha conver-tit en una de les clàssiques del Parc Natural. Éspossible, però, que en arribar al cim principalmés d’una persona se senti insatisfeta, no pelpanorama, sinó per la brevetat del recorregut.Amb aquest circuit s’allarga per l’interessant cimdel puig dels Terrers i, després, per l’atractiucamí que pel pla de les Creus, al peu de la paretnord del Cadí, retorna a prat d’Aguiló.

De prat d’Aguilóal cim de Tancalaporta

Prat d’Aguiló (1.980 m) és un delsparatges més visitats del ParcNatural. Domina, al nord, la vall deRidolaina. En un contrafort a l’es-querra es veuen les restes de latorre de Sant Romà, antiga fortalesamedieval. A l’altre costat, vora la

pista que ve de Nas, hi ha el cortal del’Oriol amb el seu refugi forestal. Per

aquest indret passa el PR-C 124, queforma part de la Ruta dels Segadors, que

rememora el camí de Cerdanya. Al sud hi hael cim d’Aguiló, que contemplat de lluny semblauna d’aquestes aus amb les ales esteses.

Se segueix la pista fins al proper refugi de Pratd’Aguiló (2.037 m). Les restes del vell refugiCèsar August Torras es troben més avall, a l’es-querra, a l’altre extrem del prat. Es pren el camídel pas dels Gosolans i es passa per la font dePrat d’Aguiló. Les franges blanques i grogues delPR-C-124 s’alternen amb els cercles taronja deCavalls del Vent. Unes llaçades duen a un pradellamb un petit bosc de pi negre. Després es pene-tra en la capçalera de la vall de Bastanist. Elcamí entra en un pedregar, el pendent augmen-ta i el camí antic, que feia ziga-zagues perquè el

poguessin seguir les bèsties de càrrega, s’haanat esborrant.

Segons les notes que ell mateix va escriure enel seu diari, a Picasso li van caure del mul, aquí,

uns llenços que duia enrotllats. Els va haver debuscar i de recollir un per un. A la part superiorel camí enllaça amb unes cornises i ateny el pasdels Gosolans (2.430 m, 1 h). Sorprèn trobar, al’altre costat, les pastures i el relleu amorosit dela coma dels Cortils. Al sud la serra Pedregosapriva d’una visió més completa del Pedraforca.La Ruta dels Segadors i Cavalls del Vent es diri-geixen cap a aquesta serra, i el GR-150-1, querecorre una bona part de la carena del Cadí i delMoixeró, aquí l’evita a la dreta per passar per lafont Tordera i per vorejar el Comabona a migdia.

És més pràctic seguir un caminet de la carenaa l’esquerra, que va al proper cim d’Aguiló(2.494 m). Avançat al nord, gaudeix d’una pers-pectiva única de la vall de Ridolaina i del caientnord de Tancalaporta. La carena gira a la dreta.Es passa per una successió d’esglaons propers ala font Tordera —queda a 5 min a la dreta— i espuja al cim del puig de la Font Tordera (2.526 m).Al capdamunt hi ha una fita de terme. Domina al’oest la coma dels Cortils i, ara en la seva tota-litat, la paret nord del Pedraforca. La carena s’o-rienta de nou a llevant.

Manel Figuera i AbadalExcursionista, escriptor i tècnicde normalització lingüística

Fotografia:Fita de terme del puig de la FontTorderaManel Figuera i Abadal

itineraris

Tancalaporta

Tancalaporta



22el picot negre


Es baixa al collet de Comabona (2.505 m).Queda estimbat a l’esquerra el barranc de lesToselletes, que es pot apreciar millor des del cimd’un roc proper que té forma de proa de vaixell.Es remunta la costa següent. Gairebé a dalt calevitar una esquerda per la dreta i s’atenyen lesrestes del vèrtex geodèsic del cim deTancalaporta o de Comabona (2.554 m, 1.30 h),un dels millors miradors de la Cerdanya. Tambéés una bona talaia del Berguedà, del Pedraforca,d’Ensija i del Catllaràs.

Del cim de Tancalaportaa prat Cerdà

Es continua per la carena, que perdaltitud. Es baixa per una comella her-bada. Més avall es passa per unmarcat plegament i s’arriba a unaltre pas, el coll dels Terrers (2.424m). S’enllaça amb el GR-150-1, queve del clot de Comabona. A continua-ció el camí evita per l’esquerra unesglaó i recorre una bonica cornisa.Cap a la meitat d’aquesta cornisa esdeixa i cal enfilar-se a la dreta, perun vessant pedregós i per una care-na, en direcció a un cim avançat alsud, el del puig dels Terrers (2.469m, 2 h), que gaudeix d’un panoramainsospitat del bac de la Muga i de laconca fluvial del Bastareny. Es potconsiderar, en l’aspecte geològic,l’últim del Cadí, ja que el plegament

cadinenc davalla per la carena de la Boixassa icontinua per la serra de Gisclareny. Així s’apreciacom el Moixeró, malgrat la seva configuraciócalcària, és una unitat orogràfica del Pirineuaxial, no del Prepirineu.

Es torna al punt on s’ha deixat el camí i sesegueix cap a la dreta, fins al pas deTancalaporta (2.357 m). Diuen que aquí hi haviahagut una tanca perquè el bestiar d’un vessant ide l’altre no es barregés. La gent n’havia de

“tancar la porta”. El camí volta per la dreta elserrat dels Terrers i la roca dels Llamps, tot i queval la pena pujar-hi per la vista que tenen —ésqüestió de pocs minuts—, respectivament, de lavall de Ridolaina i de la vall de Pi. Prat Cerdà(2.253 m, 2.30 h) també es coneix com el pasdel Bou.

De prat Cerdà a prat d’AguilóDavant hi ha el serrat de la Muga, amb una cin-

glera al nord. De seguida se segueix una desvia-ció a l’esquerra, per on passa també el circuitCavalls del Vent. Unes llaçades entre pedregar,tot baixant, duen a la font del Tabà, surgència ons’abeura el bestiar. Un caminet davalla a ladreta a prat Rodó, a sota mateix. El de lesmarques taronja torna a guanyar altitudper un tram atractiu a través d’unpedregar i d’una cornisa. Poc desprésassoleix un pas, on el panorama ques’obre és sorprenent: la capçalerade la vall de Ridolaina, ambTancalaporta i el cim d’Aguiló al’esquerra. Un descens suau duu ales pastures del pla de les Creus(2.050 m, 3.10 h), un altre bell parat-ge, al peu del serrat dels Terrers. Elcamí continua baixant i entra en un boscde pi negre.

Es manté el descens fins que es creua un pri-mer torrent. Després planeja. Destaca a l’esque-rra una cinglera calcària i una roca amb una granX dibuixada per dues esquerdes. Aquesta curio-sa X, natural, assenyala el límit entre els termesde Bellver de Cerdanya i de Montellà-Martinet. Elbarranc de les Toselletes (1.960 m) és el punt amenys altitud del circuit. Aquest curs fluvial seràmés avall el torrent de les Eres i el de Ridolaina.El camí assoleix un contrafort que baixa del cimd’Aguiló. Després d’un altre collet (2.060 m) jaes veu prat d’Aguiló. El camí hi acaba d’arribar. Ales immediacions del refugi se segueix cap a ladreta la pista i es retorna al punt de sortida(1.980 m, 4 h).

Itineraris

Tancalaporta

Fotografia:La roca de la gran X que limitados municipis.Manel Figuera i Abadal


juny 2009número 13

23el picot negre


Un pescador del Cadí, amb una gepa que de tangrossa semblava una calaixera, amb un nas mésllarg d’un pam i amb unes dents grans com allsdels més grossos, sentia afany de casar-se. Comque era tan lleig, però, no trobava casadora, i persi la tasca de recerca ja no fos prou complicada,al Geperut se li va ficar al cap que havia decasar-se amb l’Encantada de la cova d’enRiubanys, la qual, segons deien, era la més bellade totes les Encantades del país.

Un dia, portat per l’amor i amb tota la gosadiadel món, va posar-se cova endins i endins fins

que va arribar a un palau immensament grani guarnit amb molta riquesa. Com que no

va trobar ningú a l’entrada, s’hi endinsàcompletament sol i va anar travessantcambres i més cambres. I si l’una erarica i majestuosa, la següent encaraho era més. Després d’haver-neseguit diverses dotzenes va fer capa un refetor on hi havia parada unagran taula. El Geperut, famolenc

després de tanta estona de caminar isense haver menjat res de res durant

les darreres hores, s’hi va entaular i vacomençar a menjar. Unes mans molt fines

i polides d’un ésser invisible el van servir ambtota gentilesa. Sense haver vist absolutamentningú el Geperut va sentir unes músiques dolcesi una veu melodiosa que cantava: “Ahir dijous,avui divendres”. La veu va continuar entonant lacançó una bona estona recitant sempre elmateix, fins que el Geperut, cansat de sentir lamateixa cantarella, va acabar afegint-hi: “I demàdissabte”.

A l’instant va sentir-se una gran riallada i del nores en va sortir una graciosa princesa, bella comcap altra n’existia, que va resultar esser la reinade les Encantades. La dama, amb tot afecte, li vadir que volia fer-li una gràcia i que, com que ellera tan poc afavorit, per no dir lleig com unpecat, li donaria tanta bellesa com la que ellaposseïa. Li va treure el gep. Li va escurçar el nasi li va reduir les dents, fins al punt de fer-li unafesomia molt bonica i molt gentil. El Geperut, enveure’s tan afavorit, no va saber què li passava ise’n va anar ràpidament de la cova sense recor-dar-se que es volia casar amb l’Encantada. Uncop a fora, però, es va convèncer ràpidamentque trobaria multitud de donzelles que es mori-rien d’amor per ell.

Llegendes itradicions

El geperut del Cadí

Albert Rumbo i SolerHistoriador

Fotografia:Serra del CadíArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró



24el picot negre



Quan va arribar al poble, ningú se sabia expli-car el gran canvi operat en el pescador abansgeperut. Un altre Geperut veí seu el va anar a tro-bar per tal de demanar-li com s’ho havia fet peralliberar-se del gep. De primer, el pescador es vamostrar reticent, però al final li va acabar expli-cant, doncs no va creure just que el geperuthagués de continuar així. Tan bon punt li vaexplicar, al Geperut li va faltar temps per anar aveure si l’Encantada de Riubanys també li tria elgep.

El Geperut va arribar a la cova, i tal i com lihavia passat al seu company, va voltar i voltarpel seu interior sense trobar ningú. Finalment,també es va entaular i el van servir unes mansque venien i anaven totes soles, i al cap de pocel van obsequiar amb la mateixa música i lamateixa cançó amb què ja havien obsequiat alseu amic. Aquesta cantarella, però, presentavauna variant fruit de l’aportació del primerGeperut, doncs la melodiosa i dolça veu cantava:“Ahir dijous, avui divendres i demà dissabte”. En

sentir això, al nou Geperut li va faltar temps perafegir: “I demà passat diumenge”.

En anomenar el dia sagrat, les paraules delGeperut van fer enfurismar de mala maneral’Encantada, que es va deixar veure tota esperi-tada. El va maleir, insultar i maltractar a desdir, iva acabar per dir-li que pagaria cara la sevagosadia. De dalt la lleixa de la llar, on els teniaguardats, va despenjar el gep gros com unacalaixera; el nas llarg de més d’un pam; i lesdents grosses com un all dels grossos del primerGeperut i ho va descarregar damunt del pobreinfeliç. I així fou com el segon Geperut va sortirde la cova amb un gep al darrera i un altre aldavant i tot ell molt més lleig que un Isop.

Llegendes itradicions



juny 2009número 13

25el picot negre

Fotografia:CerneresArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró


Avui (em refereixo al dia de l’entrevista) li heesgarrat la jornada. Ja estaria treballant, a l’hort,cuidant de les cebes i dels alls, em recorda. Téfeina per fer i, amb tot, m’atén amable i ambmolta paciència... bé, quan portem una estona janeguiteja. Cada dia, de tot l’any, la Brígida surtde casa per a cuidar l’hort i per engegar lesvaques (el Joan, el fill, n’ha de deixar algunes al’explotació de Bagà perquè s’enfada molt si seles emporta totes a la Torre). Mai no para quietai quan arribarà la nit, tornarà a casa per sopar,

descansar, i fins l’endemà, que hi tornarem.“Sense feina em faria quedar més vella

que no sóc”, m’explica.

La Brígida Rosinyol Pons té 88 anys(a l’octubre en farà 89). M’he asse-gut al seu costat, en un recó demarge, i hem passat una horetallarga de conversa. Ulls clars, pell imans castigades per l’esforç d’unavida de pagès, a l’aire lliure, i sem-

pre, des de fa uns anys cap aquí, ambel mocador al cap. Ara que la tinc a

tocar, la faig valenta i ferma. Com lesteies que, essent menudes, tenen més

corda que un tros de tronc. Sí, sí. Diu que li fanmal els genolls, que un braç no li respon en oca-sions, que l’esquena l’atormenta... però hemanat a buscar les vaques un tros enllà, la Brígida,la seva jove i jo, i mentre ella s’hi ha enfilat pelcamí gairebé a saltirons entre les pedres, la restade la comitiva hem hagut de fer giragonses perarribar-hi.

A veure si sabrem explicar-ho. El ritme de laBrígida és diferent. És el d’una generació depencaires, de treballadors i de gent esforçada. Elritme de la Brígida és minut darrera minut, ambpausa, amb calma potser, però sense parar.Comencem de bon matí i tenim tot el dia per

anar fent... i al tard, haurem plegat veles.Adoneu-vos que la resta dels humans, d’aques-ta nostra societat dita del primer món, ja no tre-ballem així. Fem jornades intensives, a tot drap,amb l’estrés de les urgències i les presses... ifeines a mig fer, o mal acabades, per començaruna de nova que ja hauria d’haver estat feta fatemps.

La Brígida és filla de Malanyeu i, amb la sevafamília, van ser masovers a diferents cases deGavarrós, i també a Mirallès. Des de fa 45 anys,després de casada, es va desplaçar finalment aBagà. Una vida dedicada de ple a la pagesia i ala ramaderia. Van ser set germans i ha tingutquatre fills.

Brígida Rosinyol, pagesa de Bagà:

“Sense feina em faria quedar més vella que no sóc”Personatge

Brígida Rosinyol,pagesa de Bagà

Redacció:Jordi Pardinilla

Fotografies:Brígida Rosinyol, 88 anysTritó / JP



26el picot negre


Reconeix, com de fet no podria ser d’un altremanera, que la vida en general ha canviat nota-blement, i el camp bastant. Però parla poc delcanvi tecnològic que pugui haver a la pagesia. Ésmolt crítica amb els pagesos, amb l’administra-ció i amb la societat en general. Ens hem tornatde fireta, molt de nyigui-nyogui. És la conclusió.“Ens hem tornat molt delicats i la gràcia de totplegat és que avui mengem pitjor que fa unsanys enrere”, sentencia. De fet, l’expressió queha utilitzat no la puc reproduir aquí.

Verdures i fruites ben sulfatades, perquè arribials mercats amb colors llampants, sense taques,de pells lluents... les carns ben masegades deproductes que la fan rosada i tendra... productesamb data de caducitat... ous de closca fina irovells de groc descafeïnat... congelats i méscongelats... la llet, rebaixada, descremada, des-natada... “Mengem molt pitjor que abans i res noté el gust d’anys enrere. Ens hem tornat uns lle-pafils!”, conclou.

S’ha dedicat tota la vida a la pagesia. No serépas jo qui li discuteixi, doncs, una asseveraciód’aquestes. La Brígida sap que guanyar-se elsou amb el treball al camp és complicat, i més sino hi ha ajudes públiques. “Treballar molt icobrar poc”, explica. També sap que una bonapart dels beneficis se’ls queden els intermediaris

i la indústria agroalimentària, però no té capdubte, malgrat tot, la resposta a la pregunta de síel net s’ha de dedicar a la pagesia. “A mi m’a-gradaria molt. I tant! Jo ja ho vull... però ell estàtot el dia voltant amb el cotxe per tot Catalunya,de granja en granja, i això no m’agrada. Hauriad’estar aquí”, afirma. El net, el Joan, és enginyeragrònom i treballa en un projecte català anome-nat Observatori de la Llet. “Ja està bé que hagipogut estudiar, però ara massa carretera. Nom’agrada la carretera. Millor a casa”, diu.

Viu les coses importants de la família i de casaseva, però ha deixat de banda, de fa anys, latelevisió. Diu que no li agrada, perquè la televi-sió és plena de males notícies... i aquestesja venen soles i no cal anar-les a a bus-car a la caixa tonta. És per això que liparlo d’un pagès a la Cerdanya queha estat denunciat per uns veïns desegona residència perquè no volenla pudor i les mosques que generauna explotació de vaques. Ai! “Si fapudor que no vinguin... Ells han deplegar!! Tota la vida al camp i unsque venen a passar un dies de des-cans han de fer fora el pagès? Això ésmolt injust!”, diu. Ai! I mentre m’hoexplica, la veig ben empipada. De fet, emmira als ulls, com si fos jo qui volgués fer forael pagès de la Cerdanya!

Mentre he parlat amb ella, que m’ho he passatla mar de bé, he pensat que acabaria el redactatde l’escrit agafant el seu exemple i fent al·lusió atota una generació de dones pageses que com-paginaven la dura feina del camp amb la nomenys dura feina de la llar i l’educació dels fills.Una generació de dones que no posaven endubte les seves responsabilitats. I no per deixa-desa o per manca de motius. Ho feien per con-vicció. Estarem d’acord que aquestes senyorespageses s’haurien d’haver ben guanyat la nostraadmiració. La meva ja la tenen.

Personatge

Brígida Rosinyol,pagesa de Bagà


juny 2009número 13

27el picot negre

Fotografia:Brígida Rosinyol, cuidant lesvaquesJordi Pardinilla


Els colors del parc

Parc Natural del Cadí-MoixeróTelèfon: 93 824 41 51 - Fax 93 824 43 12C/ de la Vinya, 1. 08695 BAGÀa/e: [email protected]

28el picot negre




notícies del parc pàgines 3, 4, 5 i 6 el picot negre · 2016. 5. 31. · negre. tot plegat fet...

Documents