no parlis amb estranys (fragments de memòria) helena tornero€¦ · uns germans que descobreixen...

No parlis amb estranys (fragments de memòria) Helena Tornero Sala Petita

2

Sala Petita Del 3 al 14 d’abril de 2013 Horaris: De dimecres a divendres, 20 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h Durada: 1 h 45 minuts (espectacle sense entreacte) Preus: 8,26 15 € Trobada amb l’autora: Divendres 5 d’abril Edat recomanada: A partir de 14 anys + info, a www.tnc.cat: Entrevista amb Helena Tornero ...i molt més! Segueix-nos a:

www.tnc.cat/facebook

www.tnc.cat/twitter @teatrenacional

www.tnc.cat/youtube

http://www.tnc.cat/facebook

http://www.tnc.cat/twitter

http://www.tnc.cat/youtube


3

Preguntes del passat, fragments del present De vegades resulta que quan parlem del nostre passat més recent ens adonem que, en realitat, estem parlant del nostre present. De coses que ens estan passant ara mateix. De ferides que encara estan obertes, d’històries que encara estan per tancar. A No parlis amb estranys, Helena Tornero ens descobreix que hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva. No parlis amb estranys són un seguit de relats trencats, aparentment inconnexos. Peces d’un mosaic en el qual també hi som nosaltres. Una cantant que descobreix que potser els seus pares no li han dit tota la veritat sobre la seva vida. Un nen de quatre anys que comença a dibuixar monstres que en realitat són les màscares antigàs que va haver de patir el seu avi. Uns germans que descobreixen que la casa on viuen no els pertany legítimament. Històries que obren preguntes formulades des d’un passat recent que busquen la resposta en els nostres dies.


4

No parlis amb estranys (fragments de memòria) Helena Tornero Direcció ....................................................................................... Helena Tornero Espai escènic ..................................................................................... Enric Planas Vestuari .................................................................................... Gimena G. Busch Il·luminació ........................................................................... Elisenda Rodríguez Espai sonor ........................................................................................... Joan Solé Vídeo ........................................................................................... La Rueda Films Ajudant de direcció ........................................................................ Llàtzer Garcia Entrenament vocal ........................................................................ Mònica Samit Repartiment: El bust El Noi Jove – Òscar Castellví L’Home Nerviós – Oriol Genís La Dona Nerviosa – Nuria Legarda Generacions Mireia Gubianas, Olga Cercós, Òscar Castellví, Oriol Genís, Maria Casellas, David Vert, Àngels Poch i Nuria Legarda Sobre el genocidi de les formigues La Dona Arreglada – Àngels Poch El Cambrer – Òscar Castellví Història grisa La Mare – Àngels Poch La Filla – Maria Casellas Història d’un armari El Germà – David Vert La Germana – Mireia Gubianas La Visita – Nuria Legarda


5

Història d’un metge El Metge – Oriol Genís L’Acompanyant – Òscar Castellví Història d’una fotografia Oriol Genís, Nuria Legarda, Òscar Castellví Història d’una cançó La Noia de rosa- Olga Cercós La Mare de la Noia de rosa – Àngels Poch L’Home que Camina – Oriol Genís El Fals cantant – David Vert Les Veus – Òscar Castellví, Nuria Legarda Història d’una dona La Dona – Maria Casellas L’Amiga – Mireia Gubianas Fotografies: Pilar Aymerich, Nico Aguerre, Josep Vilamosa, Andreu Robusté, Helena Tornero Agraïments: Noemí Peidro, Montibello, Ricard Vinyes, Anna Miñarro, Oriol Dueñas, Lluís Hansen, Jorge Picó, Xavier Ruano, Pilar Aymerich, CEAD Centre des Auteurs Dramatiques du Quebec, Jessie Mill, Michel Marc Bouchard, Erika Nimis, Àngel Pestaña, Emilio Silva, Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, Pilar Cobo, Aranzadi Zientziak Elkartea, Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, Memorial Democràtic, Andrés Fernández Martín, Asociación Todos los Nombres Tant l’escenografia com gran part del vestuari d’aquest espectacle s’han realitzat reciclant elements del fons del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya El Projecte T6 compta amb la col·laboració de la SGAE


6

Fragment de L’origen, de Jaume Melendres «Ningú no coneix el seu origen. Únicament la seva pròpia història. L’home coneix aquells que foren els seus pares i sap, fins i tot, el nom dels avantpassats. Però no sap de quin pensament anterior venia, quina era la força, i d’on venia, que feia de les mans paternes i maternes una terra única i habitada. Així, jo no conec el meu origen sinó la meva història. Jo no conec els pensaments que m’obligaren a ser, que es despertaven damunt la meva vela i m’obligaven a ser.»


7

Tu i jo no ens coneixem. Ara seus i esperes que comenci la funció. I estàs habitat, o habitada, d’històries. Històries dels vius, dels coneguts, però també dels morts, dels desconeguts, dels que ja no hi són. Algunes les saps, d’altres les intueixes, d’altres no en saps ni en sabràs mai res. Però hi són, caminen dins teu, t’habiten, t’afecten, en siguis conscient o no. No parlis amb estranys (fragments de memòria) és el fruit d’un llarg viatge solitari i col·lectiu alhora. Després d’una lectura d’alguns fragments de l’obra, una dona se’m va apropar i em va fer una pregunta. «No t’has sentit sola?» Aquestes paraules encara ara ressonen dins meu. Sí, escrivint aquest text m’he sentit sola. Quan veia la por, la personal, però també la col·lectiva, amagada sota alguns comentaris: «ja se n’ha parlat prou», «vigila amb el que escrius», «no n’hi va haver per tant». Quan sentia ganes d’aixecar-me i marxar de l’escriptori, de triar un altre tema. La por sovint ens impulsa a aixecar-nos i marxar. Però la meva soledat és ridícula comparada amb la de totes aquelles persones que es van trobar soles en la seva lluita contra el feixisme. I les que encara avui lluiten per recuperar la seva memòria. Afortunadament, un cop vaig començar a treballar amb tot l’equip, la sensació de soledat va desaparèixer. Junts hem construït aquest univers per on circulen històries diverses, fragmentades, inacabades, no resoltes, com ho és també la memòria d’aquest país. Sense el suport, el talent i el coratge de tots els qui han col·laborat en aquest procés, aquesta obra no existiria. I ara som tots aquí. Nerviosos, atents, expectants. Amb ganes de fer que dalt de l’escenari passin coses. Amb ganes de provocar dins teu petites revoltes. De compartir amb tu el nostre viatge. No sé quin tipus d’història he escrit. Encara és massa aviat per saber-ho. Només et puc dir què he intentat fer. He deixat que passin els accidents. Això he fet, bàsicament. Seure i continuar, malgrat els accidents. Seure, mirar, escoltar. Donar temps a les històries. Deixar que apareguin. A tu, a qui no tinc el gust de conèixer, en aquesta vetllada que compartirem junts, només et demano això. Mirar, escoltar, respirar. I deixar que passin els accidents. Ja ho diu aquella cançó dels Radiohead. «We are accidents waiting. Waiting to happen.» Et desitjo un viatge ple d’accidents. Helena Tornero


8

La memòria hereditària Cap espectador podrà presenciar aquesta obra de teatre sense estremir-se, perquè No parlis amb estranys (fragments de memòria) no ens parla de persones estranyes i desconegudes , sinó de coneguts ben propers. El que ens proposa Helena Tornero, autora d’aquest treball d’investigació convertit en art teatral, és un recorregut pel laberint d’un tema tan ample, tan aspre i tan inabastable com també ineludible. A través d’aquests fragments de memòria, l’autora pretén transmetre’ns, i ho aconsegueix de forma precisa, les conseqüències de la guerra del 36, de la postguerra, de la dictadura, de la transició i de com el trauma no només perdura en els ciutadans que en van ser víctimes, i en les seves famílies, sinó també en l’imaginari social que afecta tant la salut física com la mental de tota una societat. L’obra insisteix a deixar constància de l’infern que significa el maltractament, la repressió, la por, el silenci, la vergonya i la humiliació, i també ens transmet el comportament humà en situacions extremes i/o en situacions de precarietat. Ens mostra actituds diferents que van jugar els ciutadans d’aquest país, sense amagar-ne ni justificar-ne cap, més enllà de les simpaties de l’autora. Hi trobarem represaliats, però també delators i repressors. I ciutadans que, per por, es mostren com a covards: «Quiet! Et mataran. Et mataran.» Aquestes actituds del passat marquen el comportament futur de cadascun dels personatges i de les persones del seu entorn, però l’autora s’atreveix a mostrar fins i tot la conversió ètica d’algun d’aquells repressors, massa pocs, que deien «fins aquí hem arribat», embafats d’injustícia: «”Si no escribes este nombre”, le dicen, “tendrás que escribir el tuyo en su lugar”. Y él lo hace. Esta es su última lista. Escribe su nombre. Y con cada letra escrita borra su propia existencia.» En l’obra veiem com la impunitat no és només un problema jurídic del passat. La impunitat té una dimensió política i cultural. És un problema de tota la societat. No hi ha dubte que No parlis amb estranys contribueix al coneixement de l’esser humà i ens mostra com els ciutadans aconsegueixen sobreviure als molts paranys i a les moltes dificultats que els presentarà la vida. Ens mostra com els records estan ben cimentats en el fons de l’inconscient subjectiu, però també en el familiar i en el comunitari. I també ens mostra com, quan les situacions viscudes tenen components traumàtics, les dificultats augmenten i es manifesten a través de malestars i símptomes diversos. Ens mostra com la persistència de la memòria afecta les vides personals dels qui van patir situacions traumàtiques, i la de les generacions que els segueixen.


9

És per això que, a No parlis amb estranys, tant Helena Tornero com els actors que participen en el muntatge, la interpretació dels quals és d’una qualitat excepcional, aconsegueixen una triple missió: donar veu a aquells que no en tenen, acompanyar-los en el dret a recuperar els seus drets, i, sobretot, explicar les conseqüències del maltractament i de la repressió. Tot plegat fa que l’espectador no pugui refugiar-se en l’oblit i no tingui la temptació de pensar que és possible esborrar l’experiència. Aquesta obra aporta un gra de sorra enorme en l’intent que el vincle social es recuperi, que la nostra comunitat torni a gaudir de salut, tot evitant que es perpetuï la tergiversació. Perquè mentre la lluita entre oblit i memòria continuï, la relació amb el passat continuarà sent traumàtica.

No es tracta només d’un posicionament ètic i ideològic. No parlis amb estranys aconsegueix fer una descripció de la història social d’aquest país, dels múltiples desarrelaments i de les conseqüències que, a tots nivells, va representar aquella terrible guerra. Helena Tornero pren una posició clara a favor de la memòria.

Sabem que l’oblit no és possible, que les catàstrofes socials són sempre presents en la memòria col·lectiva, i això perquè les ferides i els fantasmes ens acompanyen fins que no s’aconsegueix aprofundir en la veritat, en la justícia i en la reparació. És per això, que el teatre pot ser un excel·lent instrument per deixar constància de la historia d’un país, per preservar-la i comunicar-la, en una societat on la memòria és fràgil i desconeguda. Aquesta és una altra de les virtuts de No parlis amb estranys. I és per això que trobo aquesta obra un espectacle imprescindible. Anna Miñarro Psicòloga clínica – Psicoanalista Codirectora de la Recerca Trauma Psíquic i Transmissió


10

Una conversa amb Helena Tornero TNC: Explica’ns una mica en què consisteix el projecte de No parlis amb estranys. Com va sorgir, de què parla... Helena Tornero: Quan vaig entrar dins el Projecte T6, que és un projecte de creació textual, vaig voler aprofitar per fer un text personal i lliure. Les condicions de treball del TNC, com a teatre públic, m’ho permetien. Volia investigar, experimentar, tocar els temes que m’interessaven. I vaig decidir buscar una manera d’escriure diferent, i aplicar-la a un tema que ja coneixia bé. Aquesta obra no va de la Guerra Civil, sinó de com avui assumim el nostre passat més recent. És una obra de present, escrita des del present. Mira si és un text de present, mira si encara tenim el tema arrelat i ens afecta, que hi havia gent a qui he entrevistat, néts d’exiliats que viuen a l’estranger i que ja no tenen res a veure amb el nostre país, que quan els deia que estava escrivint sobre això rompien a plorar. Sense que els hagués explicat res de res. TNC: No és el primer cop que parles de les conseqüències de la Guerra Civil i de la dictadura. HT: No, de fet ja tenia dues obres escrites sobre aquest tema: El Vals de la Garrafa i Apatxes, que va guanyar el Premi 14 d’abril. Totes dues obres anaven del tema de la memòria, que sempre m’ha interessat molt. Ara, però, volia parlar-ne des del present. Un dels punts de partida va ser quan van processar i suspendre de funcions el jutge Baltasar Garzón. Em va semblar molt significatiu que quan hi ha algú que vol investigar sobre l’extermini d’un grup determinat en aquest país es trobi totes aquestes traves tan grans. Això em va fer pensar que no es tracta d’un tema del passat, sinó del present, un tema tan actual que encara avui desperta aquestes reaccions tan viscerals. A partir d’aquí, vaig iniciar un viatge de descoberta. Un viatge que no sabia cap on em portaria. El que no podia imaginar és que coneixeria tanta gent que necessitava parlar d’aquest tema. En un principi la meva idea era parlar dels nens desapareguts durant franquisme, però ben aviat vaig veure que havia d’anar molt més enllà. Aleshores vaig conèixer Ricard Vinyes. TNC: Va ser ell qui et va parlar de la teoria de la transmissió del trauma. HT: Exacte. Un tema fascinant. TNC: En què consisteix, exactament, aquesta teoria? HT: La teoria de la transmissió del trauma consisteix en què avui encara hi ha gent que, tres o quatre generacions després de la Guerra Civil, pateix obsessions, malalties, relacionades amb el trauma dels seus avantpassats. Són fills o néts de gent silenciada que en pateix les conseqüències. TNC: I això es pot veure, a No parlis amb estranys? HT: Sí, i tant. Hi ha, per exemple, la història d’un nen de quatre anys que, sense haver-ne vist mai, dibuixa uns monstres que en realitat són màscares antigàs. Aquesta història és real. Va passar a França. De fet, totes les històries parteixen d’una base real. Algunes estan més ficcionades que d’altres, però totes parteixen de records reals de gent que va existir.


11

TNC: I això fa que, d’alguna manera, com tu dius, parlem del present, i no del passat. HT: Exacte. La memòria és un tema de present. Hi ha sectors que estan molt interessats a què ens n’oblidem, de tot el que ha passat en aquest país, i precisament utilitzen aquest argument: «No hem de mirar al passat, sinó al futur». Però no tenen en compte, o no volen tenir en compte, que els conflictes del passat no resolts es tornen presents. Sempre. Quan la dreta ens diu que «no cal tocar les ferides», està afirmant que aquestes ferides existeixen. I si hi ha ferides, no les podem tapar, perquè aleshores s’infecten. Hem d’obrir-les i fer que cicatritzin. Si no és així, sempre hi haurà gent que ho recordarà. La memòria és una arma molt poderosa, que no es pot aturar. TNC: L’espectacle porta com a subtítol Fragments de memòria. I realment estem parlant d’històries fragmentades. Parla’ns una mica de l’estructura de l’obra. HT: El punt de partida inicial era la història de la noia que vol ser cantant, que és la més festiva de totes. Volia retratar la generació dels meus pares, que va viure a la dècada de 1960. Nosaltres tenim molt idealitzats els anys seixanta. Els imaginem com una època de llibertat, de color, però no era així: no es podia parlar ni de sexe, ni de política, ni de religió. El país s’havia recuperat una mica dels estralls de la postguerra, i es van començar a fer festes, guateques, però la realitat social i política continuava sent fosca. I la gent que estava ficada en política ho patia. Hi havia gent a les presons, en partits polítics clandestins, a l’exili... Per més que en aquells moments es volgués fer creure que la guerra no havia existit, com va intentar fer Franco amb la campanya anomenada «Veinticinco años de paz», la realitat era ben diferent. Aquest era el meu punt de partida: una noia que de sobte comença a descobrir que la realitat que li havien explicat els seus pares no era tan real com es pensava. Però de seguida vaig entendre que el tema era molt més complex, i molt més coral, que el d’una sola història. També he de dir que m’agrada que l’estructura de l’obra tingui a veure amb el contingut. I la memòria no és lineal, sinó fragmentada. Recordem fragments, el que seleccionem, oblidem el que ens és traumàtic, etc. Tots els llibres que llegia sobre el tema m’explicaven històries trencades, de gent que només podia explicar fragments esparsos d’un relat perquè el seu pare no li ho havia explicat tot, o perquè alguns protagonistes havien desaparegut. Aleshores vaig entendre que la història que havia d’explicar no podia ser lineal i compacta, sinó fragmentària. Havia de presentar fragments d’històries que fessin que l’espectador pogués recuperar les seves pròpies històries. Perquè no treballem amb una història individual, sinó amb l’inconscient col·lectiu. TNC: Són històries fragmentades per a una societat fragmentada. HT: Exactament. El nostre relat és així, i ho hem d’assumir. Realment no coneixem la nostra història. De fet, hi ha qui se sorprèn quan es parla de «genocidi» en aquest país. «Vols dir que no en fas un gra massa?», m’han preguntat quan parlo en aquests termes. Doncs no, és realment el que va passar, però sovint no ens ho han volgut explicar... o no ho hem volgut


12

esbrinar. Encara tenim por de parlar, de dir les coses en veu alta. Aquesta és la gran diferència amb Alemanya. A Alemanya han treballat molt el sentiment de culpa per tot el que va passar. És un tema recurrent a la ficció, al pensament del país. Hi ha hagut pensadors, com Karl Jaspers, que es van centrar molt en la culpa col·lectiva: dels que van fer alguna cosa, i dels que van mirar cap a una altra banda. Aquí, aquest procés no l’hem fet. Molta gent intenta deixar-ho enrere, i no és possible. Perquè això modela la nostra personalitat social actual: com podem demanar que els corruptes paguin els seus deutes si hem permès que un dictador mori al llit com a cap d’estat i molts dels seus còmplices continuïn fent política? Tenim molts deures per fer. TNC: Moltes de les històries de No parlis amb estranys semblen inacabades. HT: Sí, perquè són històries que no estan tancades. Ferides que continuen obertes. Són històries que ha de tancar el públic. Oliver Sacks deia que una persona sana és aquella capaç d’explicar la seva història. Crec que seria molt sa que ho poguéssim fer en aquest país, com ha passat a Alemanya. També volia que No parlis amb estranys ens parlés de la nostra actualitat, de com s’està intentant banalitzar tota la gent que ara mateix està intentant lluitar perquè s’acabi l’abús de poder constant, aquesta espiral d’ambició, que patim en aquest país. I volia recordar que la transició es va fer al carrer, no als partits polítics. Els periodistes, els professors, els homosexuals... tots aquests col·lectius van tenir la valentia de sortir al carrer en un moment en què et podien enviar a la comissaria de la Via Laietana... i allà no només t’interrogaven, sinó que també et torturaven. Poca broma! Tota aquesta gent que va sortir al carrer va assolir tots els drets, totes les llibertats que ara estem perdent. Ara és un moment en què ens hem de plantejar de tornar al carrer. I és per això que penso que els col·lectius que han ocupat la plaça de Catalunya ens han de servir per recordar que la democràcia no és irreversible, que hem de lluitar per mantenir-la, per defensar-la, com es va fer a la transició. Hem d’estar en estat d’alerta, perquè mentre nosaltres estem estirats al sofà, mirant la televisió, les nostres llibertats corren un greu perill de desaparèixer. TNC: En aquest espectacle, les imatges tenen molta importància. S’hi projecten vídeos, en l’obra es parla de fotografies. És una manera de vincular-te amb la realitat? HT: Sí. Mentre investigava per escriure l’obra, vaig topar-me amb les imatges de la fotògrafa Pilar Aymerich. Una dona valenta que va sortir al carrer a documentar les manifestacions de la transició, i que havia d’amagar la càmera perquè no la veiés la policia. Hi ha una foto d’una gran força, que va fer l’any 1976, on es veu gent corrent davant la policia i un tros del paper de diari que feia servir per camuflar la càmera. Aquesta gent, aquests periodistes, van documentar aquella època gràcies a la seva valentia. També els volia homenatjar en aquest muntatge. Fa uns mesos, mentre escrivia aquest text, vaig coincidir en una residència d’artistes al Quebec amb una fotògrafa i historiadora. Quan li vaig explicar en què estava treballant es va mostrar molt interessada en el tema i em va passar material gràfic i documental que ella coneixia. Em va ensenyar un documental que recuperava fotografies històriques de l’època de la Guerra Civil, i vaig adonar-me que, bàsicament, el que feia aquell documental era permetre que


13

nosaltres com a espectadors poguéssim aturar-nos uns instants a contemplar la fotografia (costum que, avui dia, amb l’allau d’imatges que tenim, no practiquem). Vaig pensar que a No parlis amb estranys volia fer una cosa similar: projectar algunes fotografies una estona perquè els espectadors les observin, hi descobreixin detalls... sembla mentida, però aquest gust pel detall, per aturar-se i mirar, s’està perdent. En aquest mateix documental també es pot veure clarament que els camps de concentració també van existir a la Guerra Civil. Aquesta és una de les altres coses que s’han volgut dissimular. Però és així. Al final del documental el director visita Ribesaltes [municipi del Rosselló que actualment pertany al districte de Perpinyà], que té l’únic camp de concentració de la zona que encara continua dempeus, i que, irònicament, després va servir com a centre per a gent que s’oposava a la guerra d’Algèria, a la dècada de 1980, i posteriorment es va convertir en un FIE, un centre d’internament d’estrangers. La història, malauradament, es repeteix. I de vegades no volem saber-ho, o no ens deixen saber-ho. Aquests centres d’internament d’estrangers existeixen, aquí i ara. A Barcelona mateix. I no ho sabem. No podem permetre’ns l’error de pensar que som millors que abans, perquè som hereus del passat. TNC: A No parlis amb estranys toques un tema que podem considerar dramàtic. Tot i això, hi ha molts moments en què jugues fins i tot amb un to més lleuger, de comèdia. HT: Hem volgut jugar amb l’humor. De fet, la vida és així, et pots trobar en una mateixa història un costat tràgic i un altre de còmic. De fet, penso que l’humor ha ajudat a sobreviure a molta gent que ho ha passat molt malament, de manera que, per què no incloure moments més festius, més divertits, en aquesta obra? Pensa que, a l’època de la dictadura, les dones presoneres es trobaven clandestinament i muntaven obres de teatre on fins i tot arribaven a ficcionar judicis a Franco! Per elles, era una manera de fer catarsi. TNC: I també et fa pensar que, en aquests casos, es veu fins a quin punt la cultura és necessària. HT: I tant. És el que ens defineix, el que ens dóna esperança, el que, de vegades, ens manté vius. Per això hi ha tanta gent que ha arriscat la vida per la cultura. TNC: Fa uns dies vau presentar l’obra en una lectura dramatitzada a la seu de la SGAE. Com va anar? HT: La veritat és que molt bé. Em va sorprendre molt gratament que la gent entrés tan ràpidament en el registre canviant de l’obra, que no és gens fàcil, perquè passa de l’humor al drama. La gent necessitava riure, perquè després va haver-hi molts que es van fer un fart de plorar. La mateixa gent que després, al col·loqui que vam fer, va donar les gràcies per fer una obra com aquesta. Una cosa que em va agradar molt és que, en acabar la lectura, molts espectadors van tenir la necessitat d’aportar-hi la seva història. Aquesta és la idea, que la gent parli, perquè a través de la paraula aquestes històries poden sanar.


14

TNC: Com voldries que el públic visqués el teu espectacle? Quin és el teu espectador ideal? HT: Per a mi, l’espectador ideal és aquell que ha decidit venir a veure teatre, perquè avui, amb la situació que estem vivint, és admirable veure que hi ha gent que pensa que val la pena invertir en cultura. Aquests són, de bon començament, els meus espectadors ideals. No parlis amb estranys és un espectacle que vol dialogar amb el públic. És per això que no volia tancar les històries, com ja he dit abans: la meva intenció és convidar a la reflexió, a què el públic parli quan surti de l’espectacle, a què comparteixi les seves històries. Jo crec que aquí no només estem fent teatre, sinó també una acció de transmissió d’herència. Estem obrint un espai perquè la gent es faci preguntes, busqui dins seu les històries que emmagatzema, les seves i les de la seva família. És un espectacle teatral, i com a tal, està pensat perquè el públic tingui una experiència entretinguda. Però també busca que l’espectador surti amb ganes de saber-ne més, de parlar-ne. Si aconsegueixo obrir aquesta petita porta, ja n’estaré satisfeta.


15

Helena Tornero Autora i Directora Figueres, 1973. Diplomada en Turisme per l’UdG, va viure i treballar a Alemanya, Bèlgica, Anglaterra, Rússia i a bord d’un vaixell de creuers, abans de deixar el món del turisme i dedicar-se al teatre. Llicenciada en Direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Ha estudiat escriptura teatral amb Toni Cabré, Carles Batlle, Sergi Belbel, Enzo Cormann, José Sanchís Sinisterra, i Rafael Spregelburd entre d’altres. El 2007 va assistir amb una beca al Forum International del Theatertreffen de Berlín.

En teatre ha escrit: El Vals de la Garrafa (Premi Joan Santamaría 2002); Les Madames (Sala Artenbrut, 2003), Babybird (Finalista Premis Romea 2006); Submergir-se en l’aigua (Premi SGAE de Teatre Juvenil 2007); Suplicants (Dir. Rafel Duran, Festival Temporada Alta de Girona 2008); De música i d’homes (Dir. Julio Álvarez, Teatre Tantarantana 2009); Apatxes (Premi de Teatre 14 d’Abril 2009); De-sideris. Looking for happiness (Dir. Roberto Romei i Marta Garcia, Teatre de Ponent, 2010); You’re pretty and I’m drunk, a partir de Les tres germanes d’Anton Txèkhov (Dir. Marilia Samper, Teatre Lliure de Montjuïc, 2011).

Fora del teatre ha escrit la novel·la infantil El lladre de llibres (Ed. Oxford 2005). Ha treballat com a ajudant de direcció en pràctiques al Teatre Lliure (Els estiuejants, 2006) i al TNC (Sis viatges a la felicitat, 2007) i com a ajudant professional a la companyia de Teatre-Dansa Senza Tempo (A+, lo que nunca te conté, creació i direcció d’Inés Boza, 2008) i a De música i d’homes. També ha treballat com a guionista a la sèrie de ficció Ventdelplà (TV3) i com a traductora als seminaris d’Ahmed Ghazali, Michel Marc Bouchard, Lutz Hübner i Enzo Cormann, entre d’altres, a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre.

Ha traduït textos de Michel Marc Bouchard, Evelyne de la Chenelière, Sylvain Levey i Fabrice Melquiot. Submergir-se en l’aigua es va estrenar el novembre de 2009 a la sala Cuarta Pared de Madrid, i va ser seleccionat per al Forum of Young European Playwrights (New Plays from Europe) de la Biennale de Wiesbaden (juny de 2010) i al Fòrum de Teatre Jove de Frankfurt (desembre de 2010). De música i d’homes es va estrenar l’octubre de 2009 al Théâtre L’Atalante de París i el 27 d’abril de 2012 a la Fundació Michael Cacoiannis d’Atenes amb direcció de Lilly Meleme. El text Sots l’ombra d’un bell arbre (the future is unwritten), a partir del Llibre del gentil i els tres savis de Ramon Lull, coproduït per Teatrodecerca (Barcelona), Propositario Azul (Lisboa) i Companhia Voadora (Santiago de Compostela), s’estrena a Portugal amb direcció de Graeme Pullyen.

També treballa com a dramaturga i com a professora de teoria del teatre i escriptura teatral al Col·legi de Teatre, Eòlia i l’Obrador de la Sala Beckett.


16

Enric Planas Espai escènic Estudis d’interiorisme a l’Escola Lai, Postgrau Disseny Interiors UPC, Estudis d’escenografia a l’ Institut del Teatre. Escenografies: El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró. Dir. Josep Maria Miró. Sala Beckett. Grec 2012; L’ombra al meu costat de Marilia Samper. Dir. Marilia Samper. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2012; Voyager de Marc Angelet. Dir. Marc Angelet. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2012; Dos punkis i un vespino de Marilia Samper i Llàtzer García. Dir. Marilia Samper. Teatre Gaudí. 2011; El Crim de Lord Arthur Saville. Musical d’Egos Teatre a partir del text d’Oscar Wilde. Dir. De Joan Maria Segura. Sala Gran TNC. 2011; Els Jugadors de Pau Miró. Dir. Pau Miró. Temporada Alta 2011/Teatre Lliure 2012; Les conseqüències del Pim Pam de Xavier Pujolràs. Dir. Xavier Pujolràs. Sala Muntaner. 2011; La Pajarera de Lluïsa Cunillé. Dir. Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí. Teatre Lliure de Gràcia. 2011; Gang Bang. Obert fins a l’hora de l’àngelus de Josep Maria Miró. Dir. Josep Maria Miró. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2011; Vimbodí vs Praga de Cristina Clemente. Dir. Cristina Clemente. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2011; Com si entrés en una pàtria. Dramatúrgia i Dir. Josep Maria Miró. Grec 2010; Fora de Joc de Sergi Belbel. Dir. Cristina Clemente. Club Capitol. Grec 2010; Cocaïna, absenta i pastilles de Valda. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Dir. Xavier Albertí. Teatre Ovidi Montllor. 2010. Il·luminació: Siena de La Veronal. Dir. Marcos Morau. Sala MAC Mercat de les Flors. 2013; Islàndia de La Veronal. Dir. Marcos Morau. Sant Andreu Teatre. 2012; Los Pajaros Muertos de La Veronal. Dir. Marcos Morau. Fira de Tàrrega. 2011; Rússia de La Veronal. Dir. Marcos Morau. Sala MAC Mercat de les Flors. 2011; Suècia de La Veronal. Dir. Marcos Morau. Teatre Tantarantana. 2008.


17

Gimena G. Busch Vestuari Llicenciada en Belles arts per Instituto Nacional de Arte de Buenos Aires. El 2002 es trasllada a Barcelona i continua la seva formació a l’Escola Llotja, on es gradua en Estampació i Tints Artístics. Fa un curs de Disseny de vestuari al Saint Martins College of Arts & Design de Londres.

A Barcelona ha realitzat el vestuari dels espectacles següents: L’ombra al meu costat de Marilia Samper. Dir. Marilia Samper. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2012; Dos punkis i un vespino de Marilia Samper i Llàtzer Garcia. Dir. Marilia Samper. Teatre Gaudí. 2011; You are pretty, I´m drunk d’Helena Tornero. Dir. Marilia Samper. Teatre Lliure. 2011; Gènesi, una idea d’ Europa de Miriam Escuriola Peña. Mostra de Teatre. Teatre del Raval. 2011; Prime Time de Martí Torras i Paula Blanco. Dir. Martí Torras. Teatre Lliure. 2010; Hikikomori de Jordi Faura. Dir. Jordi Faura i Abel Coll. La Villarroel. 2008; Quan encara no sabíem res de Josep Maria Miró i Coromina. Dir. Josep Maria Miró i Coromina. Tantarantana. 2008; Nowhereville d’Helena Tornero. Dir. Marilia Samper. Teatre Estudi. 2007; Submergir-se en l’aigua d’Helena Tornero. Dir. Marilia Samper. Teatre Estudi. 2007; El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Martí Torras. Institut del Teatre. 2008; Fosc. Teatre Estudi. 2006.

Elisenda Rodríguez Il·luminació Barcelona, 1980. Ha estudiat Art dramàtic, especialitat d’Escenografia, a l’Institut del Teatre de Barcelona i Magisteri musical a la Universitat de Barcelona. Va realitzar pràctiques d’il·luminació al TNC amb Kiko Planas en l’espectacle L’inspector, dirigit per Sergi Belbel, i amb JoanTeixidó (Teixi) en l'espectacle Llits de Lluís Danés.

Il·luminació: Darrerament ha treballat en el disseny d’il·luminació dels espectacles: La nostra Champions particular de Cristina Clemente. Festival Temporada Alta 2012; L’Editto Bulgaro. Cia. La Calòrica. Grec 2012; L’ombra al meu costat de Marilia Samper. Projecte T6. Sala Tallers TNC. 2012; La travessia. Cia. Por instantes. Presentat al Barysnikov Arts Center de Nova York. 2012; Pessoa, o que o turista deve ver. Corcada Teatre. La Seca-Espai Brossa. 2011; Sánchez Pernil, aclamat. Direcció i Dramatúrgia de Joan Yago. Teatre Estudi. 2011; You’re pretty and I’m drunk. d’Helena Tornero, dins del projecte Assaig Obert del Teatre Lliure. 2011; A una nena nua llepa-li la pell de Marc Artigau, dins del projecte Assaig Obert del Teatre Lliure. 2010.

Escenografia: Com a escenògrafa ha treballat en els espectacles: David y Sara, Pegaso ha desaparecido. Cia. Teatre Gaudí. 2012; República Bananera. Cia. La Barroca. Versus Teatre. 2012; Galilei. Col·laboració docent amb Carme Portacelli a l’Institut del Teatre. 2010; Arturo Ui. Direcció i Dramatúrgia d’Israel Solà. Teatre Estudi. 2010; Platònov. Direcció i Dramatúrgia de Víctor Sánchez. Teatre Estudi. 2010, a més de diversos espectacles de teatre familiar amb les companyies Veus-Veus, Clack&Roll, Tamquam Espectacles i Teatre Imaginari.


18

No parlis amb estranys (fragments de memòria) La Companyia

Maria Casellas

Òscar Castellví

Olga Cercós

Oriol Genís

Mireia Gubianas

Nuria Legarda

Àngels Poch

David Vert


19

no parlis amb estranys (fragments de memòria) helena tornero€¦ · uns germans que descobreixen...

Documents