número 70                     març 2018

índex

Foto: CCCM

https://bonfinançament.com 1.1 Editorial 2.1 Han despertat els feixismes? Sebastià Lliteres 2.2 DAVOS 2018: Capitalisme autocomplaent David Abril Hervàs 2.3 155 per estona? Antoni Alorda 3.1 8 de març: Vaga Feminista Lila Thomàs Andreu 3.2 Uneix-te per un bon finançament Miquel Rosselló 3.3 Una nova agressió: Tribunals exclusius.. Josep Valero 4.1 Resultats d’una Enquesta Ambiental Amics de la Terra 4.2 Les fosses de la sang.. Manel Santana Morro 4.3 Aprovat Un nou Pla de l’Economia Social Enric Pozo Mas E JOAN ISAAC, CANTAUTOR Mercè Ginard i Curient 5.1 UN ESBORRANY DE PAÍS: SEGUIM Joan Pau Jordà 5.2 El moviment obrer i les revolucions europees M N Mendoza i B Serra T1 Més municipalisme al Consell de Mallorca Joan Font Massot T2 Recuperar la Memòria, defensar la Democràcia Macià Calafat 6.1 El país que no va poder ser Gabriel Mayol 6.2 Quan la societat té prioritat sobre la religió Mahécor Mbengue 7.1 Les veus no s’empresonen Begonya De la Iglesia Mayol 7.2 Jordi Amat Com una pàtria Vida de Josep Benet Maties Garcias 7.3 RIPARTIRE DA MARX J osep Maria Traverso RJM El racó d'en Joan Miquel

Temps foscs i freds...

Lila Thomàs i AndreuConsell de les Fundacions Darder-Mascaró

Hem viscut temps foscs i freds, sobretot el mes defebrer. Foscs pels atacs a les llibertats, especialment a lallibertat d’expressió des del poder judicial en diversoscasos: confirmació per part del Tribunal Suprem de lacondemna a Valtonyc, raper mallorquí, de tres anys i sismesos, per les seves cançons. Un jutge retira lapublicació FARIÑAS, sobre la corrupció a Galícia.Continuen empresonats de manera preventiva JordiSànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn,dirigents socials i polítics, acusats d’un delicte de sedicióen contra del criteri de multitud de prestigiosos juristes.Un jutjat de Palma fixa en 30.000 euros una fiança,preventiva, al judici per una denúncia a Nina ParrónMate, directora insular d’igualtat del Consell de Mallorca.I retiren una obra pictòrica a la Fira ARCO de Madrid permostrar fotos dels presos polítics a l’Estat espanyol.

Una acumulació de casos que enfosqueixen lessituacions viscudes en el mes més fred d’aquest hivern.Foscor i fredor és la sensació que viu la gent demòcrata,la gent de bona voluntat que entén la democràcia com aúnic sistema possible de convivència. L’Estat espanyolestà mostrant al món que no entén la separació depoders, el cap de l’Executiu es vanagloria al Senatd’haver reprimit amb violència la gent pacífica que voliavotar en referèndum. La vicepresidenta del mateixgovern diu que han «escapçat» els dirigentsindependentistes, fent referència a les decisions delsjutges com si fossin seves. Un govern que no té majoriaal Parlament per aprovar els comptes de l’Estat i espermet mantenir una actitud superba, pròpia de majoriesabsolutes que ja no té.

La ciutadania conscient ha tornat a sortir al carrer, alscarrers de pobles i ciutats, reclamant la llibertatd’expressió, la llibertat dels presos polítics. La gent alcarrer ha transmet la resistència, la incansable respostaals atacs a les llibertats.

Segurament serà necessari insistir a mostrar la nostrasolidaritat, el nostre suport, perquè les persones queestan patint aquesta situació siguin conscients que noestan sols, que volem, com ells, una democràcia plena,sense por, amb llibertat d’expressió, de creació, d’opinió,per la qual tantes dones i homes lluitaren i fins i totperderen el bé més preuat, la vida.

Amb el mes de març que comencem arribarà laprimavera, s’haurà acabat el fred hivernal. I vindràtambé l’alegria del bon temps. El comencem amb lavaga feminista del 8 de març. Una vaga de dones, nonomés laboral, també de consum, d’atenció i cura a lespersones, tasques majoritàriament exercides per lesdones. Una vaga que ha rebut el suport d’entitats iinstitucions arreu de l’Estat, també aquí a les nostresIlles.

Una vaga convocada pel moviment feministainternacional que fa visible les desigualtats que viu lameitat de la població mundial. Una vaga acompanyadade manifestacions alegres, amb el coratge i la força deles dones conscients de la necessitat de la lluita pertransformar el món.

Una vaga que ha estat rebutjada per la dreta mésconservadora, menyspreant-la amb qualificatius ridículs.Viurem un 8 de març diferent de les commemoracionsd’altres anys, enguany el dia internacional de les donesens ha d’omplir de valor, d’energia, d’ànim, per superarla foscor, la fredor.

2.1 Han despertat els feixismes?

Sebastià Lliteres

Historiador

La pretensió d’aquest article és fer una breu radiografiade l’estat de l’extrema dreta al vell continent totintentant respondre a la pregunta que es formula al títol.Anem per feina, idò.

En el tragí del dia a dia potser no ho percebem perquè ales Illes Balears la ultradreta no pareix viure el seu millormoment: el dissolt Círculo Balear, reformulat recentmenten l’agrupació política «Actúa Baleares», i altrespersonalitats lligades a aquest món, no pareixen tenirmassa ressò tot i haver aconseguit l’empresonament delraper Valtònyc amb la inestimable ajuda de l’aparellrepressor de l’Estat espanyol. Tanmateix la intenció no ésparlar d’aquest tema a Espanya, ja que requeriria mésespai i d’una reflexió més profunda per la proximitat quecomporta.

Si ampliam la mirada cap a fora, veurem com hi ha uncreixement molt preocupant de l’extrema dreta a Europalligada a fenòmens que en diversos llocs del món hanpres diferents formes, amb característiques i orígensdiversos però amb algunes causes semblants: Trump alsEUA, l’autoritarisme d’Erdogan i de Putin a Turquia i aRússia respectivament, per posar alguns dels exemplesmés coneguts.

No són dies fàcils ni per la democràcia ni pels valors quela societat de la segona postguerra mundial va establircom a base d’un nou món que havia de foragitar laintolerància dels seus carrers i institucions. El segle XXIha començat amb el ressorgiment dels vells fantasmesdel feixisme, la ultradreta i l’autoritarisme, basats envalors com la xenofòbia, la intolerància,l’ultranacionalisme essencialista o la política de la por.

El context històric és clar: crisi econòmica, crisi idesigualtat social, falta de resposta dels partitstradicionals (els que dominaren, en bona part, l’etapaposterior a la II Guerra Mundial), la polarització política,les guerres a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica que hancomportat massives arribades de persones refugiadesescapades de la guerra, una relaxació del record de quèrepresentà el nazi-feixisme per les generacions de mitjansegle XX, i una integració europea totalment ineficient ifaltada de respostes davant les problemàtiques que viula seva població.

Davant tot això, líders i partits dretans xenòfobs iantieuropeistes com el Front Nacional de Le Pen (França),la Lliga Nord de Matteo Salvini (Itàlia), el Partit per laLlibertat de Geert Wilders (Països Baixos), Alternativa perAlemanya de Frauke Petry, el Partit de la Llibertat de

Norbert Hofer (Àustria), el Fidesz de Viktor Orban(Hongria) o Alba Daurada de Nikos Mikhaloliakos (Grècia)per posar només alguns exemples, han aconseguit trobarel seu lloc enmig del panorama polític no sense exercir laviolència contra col·lectius vulnerables, sigui dialècticasigui física, i han pogut captar bona part deldescontentament popular i del vot obrer mitjançant undiscurs basat en la política de la por, el populismeultradretà, contra la immigració (tot sovint fent èmfasien el seu racisme anti-islam) i en l’ultranacionalismemés essencialista.

A més, moltes vegades acompanyen a aquestescaracterístiques una preocupant dosi d’homofòbia id’euroescepticisme lligada a la voluntat de recuperarsobirania en detriment de la que han anat assumint lesinstitucions europees durant les darreres dècades, aixícom pràctiques paramilitars com les del Jobbik aHongria, Front Nacional Popular a Xipre o Alba Daurada aGrècia.

Aquest ascens social i electoral té diverses causes comja s’ha apuntat, però en molts casos (semblants als de lavictòria de Trump als EUA o en la del Brexit al RegneUnit) hi han jugat un factor important, la pèrdua deconfiança en els partits i institucions tradicionals que hafacilitat la substitució del vot d’esquerres pel votultranacionalista, contra la immigració i contral’establishment culpable de la ruïna de les classespopulars i mitjanes. Alhora, això es pot explicar per lafalta de respostes «vàlides» de partits socialdemòcrateso liberals als reptes que viu actualment Europa, que nohan sabut adaptar-se, transformar-se ni assumir el paperque toca jugar als Estats-Nació de l’Europa d’avui, moltdesubicats davant tal situació.

Malgrat que també s’ha de tenir en compte l’existènciade moviments socials i paramilitars neonazis o feixistescom CasaPound a Itàlia o Pegida a Alemanya, elspercentatges aconseguits pels partits d’extrema dreta enalguns països mostra un avenç lent però progressiu elsdarrers anys. A tall d’exemple, Alternativa per Alemanyaaconseguí el passat setembre un 13,5% dels vots alBundestag assolint la tercera posició. Partit amb undiscurs contra el rescat de Grècia i que parla del «nounacionalisme alemany», posa damunt la taula el dret arecuperar l’orgull nacional alemany sense complexos:des de la II Guerra Mundial que l’ultra dreta no teniapresència al parlament alemany.

Podem destacar també el cas hongarès amb l’anticliberal Viktor Orban, president del país des del 2010 ique ha arribat a assolir el 44% dels vots amb un discursfavorable al tancament de fronteres, a la utilitzaciód’armes contra els refugiats, i contra els valorsfonamentals europeus. A això s’ha de sumar el Jobbik, unpartit obertament homòfob i ultranacionalista amb més

del 20% del vot des de fa anys. Com a darrer exemple, elPartit de la Llibertat de Geert Wilders, que el 2017(«l’any de l’extrema dreta» pel gran ascens electoral queva tenir arreu d’Europa) va aconseguir ser segona forçaals Països Baixos amb el 13,1% defensant unultranacionalisme neerlandès euroescèptic i xenòfob.

Per acabar, una reflexió final. S’ha esmentatl’acomodament de partits i institucions europees quehan facilitat tàcitament aquest auge de l’extrema dretaen un món en plena i constant transformació. Peròaquest món en crisi no deixa de tenir unes semblancesmolt preocupants amb el món dels anys 30 del seglepassat. Així, a causes semblants, respostes semblants:l’extrema dreta apareix avui en dia en un format més omenys adaptat a les formes de la postmodernitat, peròels valors, les polítiques i els discursos beuen d’allàmateix. De la intolerància, de l’odi i del racisme. De«l’anti-il·lustració», que en diria Tzvetan Todorov. De laressaca imperialista en alguns casos, del somni imperialen d’altres. De la idea que les nacions han de serracialment pures i que per tant necessiten «descontaminar-se» per aconseguir així un ressorgiment delsEstats-Nació que havien dominat l’Europa del XIX-XX:nostàlgia i enyorança d’un passat que poc camí té perrecórrer en el món global i de la informació d’avui.

Els feixismes, sense complexos i transformats, estantornant a Europa, si és que mai se n’havien anat. Lademocràcia, els drets humans i els valors humanistes estroben en perill: l’antifeixisme ha de tornar a ser, un copmés, el pal de paller dels demòcrates d’aquest continentsi volem evitar caure als inferns del nostre passat.

2.2 DAVOS 2018:

Capitalisme

autocomplaent

David Abril Hervàs

Portaveu del grup parlamentari MÉS per Mallorca

Fa unes setmanes es va tornar a celebrar el fòrummundial de Davos, punt de trobada del més ranci delneoliberalisme des de fa dues dècades, per decidir-"informalment", això sí- quin ha de ser el full de ruta delcapitalisme renovat del segle XXI.

Quan el Fòrum Econòmic Mundial duia pocs anys derodatge, Susan George al seu Informe Lugano (2001) java retratar d'alguna manera allò que es debat i decideixa fòrums com els de Davos, a partir de la fcció delsamos el capitalisme global que encomanen a un grupd'experts un informe sobre com fer possible lacontinuïtat del sistema, atès que en base a dades reals(com les que enguany de bell nou ha presentat Oxfamsobre els creixents i brutals nivells de desigualtat social:el 82% de la riquesa generada a nivell planetari, enmans de l'1% de la població!), allò que sembla complicatno és canviar de sistema, sinó deixar-ho tot com fns ara.Les conclusions de l'obra de George eren demolidores, ipassaven entre altres per l'aniquilació d'una part de lapoblació mundial, davant les alarmes existents tant anivell social com mediambiental.

El que feia George no era més que una irònica metàforadel que efectivament, tracten els qui "comanden" almón, que perseveren en defensar les bondats d'unsistema que segueix donant l'esquena a la immensamajoria de la població, que en pateix les conseqüències.

Davos, no obstant, no deixa de ser un aparador decontradiccions, començant per la pressumpta pugna -ocol·laboració- entre poder polític i poder econòmic, unaqüestió que té a veure directament amb un dels temessocials i polítics centrals del moment: la democràcia.Com ens recorda l'economista crític Juan FrancismoMartín Seco, a trobades com la de Davos els mandatarisinternacionals semblen zombies, morts vivents, queencara no s'han adonat que amb la globalització, amb laseva renúncia a regular els mercats, el poder ja és seu,sinó dels mercats... Any rere any, i enguany no ha estatuna excepció, il·lustres capitalistes i lobbies diuen laseva sobre allò que és bo o dolent per als mercats, i elspolítics prenen nota i tornen als seus països a aplicar lalliçó apresa. Ja us podeu imaginar què és que va bé alsmercats i què no: no els hi va bé que es reguli res, ni quehi hagi bones condicions laborals, ni límits ni controlsmediambientals, per exemple. Tot això fa perillarl'economia. Un discurs tan simple com lamentable però

sobretot, malauradament efectiu.

Una altra contradicció de Davos 2018 ha estat,relacionada amb l'anterior, la del discurs pretesamentproteccionista de Donald Trump, que no deixa de ser elbufó de la cort. Òbviament ningú no s'ha oposatobertament al seu discurs a pesar d'anar en contra de lallibertat de mercat, perquè en realitat les granscompanyies estan més que agraïdes a la reforma fscalque els hi ha rebaixat milers de milions de dòlars enimposts, i que és l'altra cara de la moneda de lacontrarreforma sanitària que tornarà a deixar a milionsde nord-americans sense cobertura mèdica. Més enllà del'oportunisme electoralista, Trump segueix treballant pera la classe social de Warren Bufet.

I una altra contradicció -o directament, una ofensa-, mésen clau local, ha estat el paper del monarca Felip VI aDavos. El Borbó va ser escollit pels amos de l'IBEX35 ibeneït pel govern de Rajoy per representar els"interessos" d'Espanya i donar un missatgetranquil·litzador als "mercats" davant el conficte català.De fet, va ser el missatge repetit una i altra vegadadavant els inversors -molts d'ells representants de fonssobirans i fons voltors-, que omplien la seva agendainstitucional, marcada per Moncloa. De Guindos jugà unpaper molt més discret que Felip VI, perquè com sabeues reservava per al seu nou rol com a president del BancCentral Europeu, a pesar de l'oposició del Parlamenteuropeu... Visca la democràcia!

Conclusió: als miserables de Davos (com al portaveu delPP Rafael Hernando) els importa un pebre l'empobrimentdels pensionistes que tan dignament sortiren als carrersfa uns dies per denunciar el seu empobriment decretatper la política de Rajoy. Però sí els importa com aproftarl'avinentesa per promoure plans de pensions privats, i sical, gestionar privadament el que quedi del sistemapúblic de pensions. D'això sí que parlaren a Davos."Mantenir l'ordre mundial", li diuen.

2.3 155 per estona?

Antoni Alorda i Vilarrubias

La situació política a Catalunya s'instal·la en un estadi deconfrontació institucional, de legitimitats, sense diàleg,sense aproximacions.

El mandat popular dels catalans, malgrat la repressióimmisericorde, s'ha refermat en el dret a decidir, i, demanera més ajustada, en favor de la independència. Elsrepresentants elegits intenten dur a terme la voluntat delpoble, davant una oposició radical de l'Estat, l'Estat únic(la Unidad Nacional se'n regala de la separació depoders). El PP, que animava Puigdemont a presentar-se ales eleccions, ara el boicoteja a consciència, fins al puntde descarrilar de les vies democràtiques per evitar queel cap de llista amb majoria absoluta de suports a laCambra sigui candidat. Puigdemont, desterrat aBrussel·les, contra qui no s'ha dictat ordre de detencióper evitar un ridícul internacional, ha denunciat Espanyadavant el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i,ara amb Gabriel, continua la via de lainternacionalització.

El Parlament crea un Consell de la República a l'exili ipostula un nou candidat, el nombre dos, veterà activista,a qui vaig conèixer en el temps de La Crida, JordiSánchez. Però, fins i tot abans d'esser proposatformalment, ja surt publicat que no se'l permetrà sortirde la presó provisional que pateix des de fa quatremesos. Ministres espanyols amenacen en mantenirindefinidament el 155 i intensificar el govern des deMadrid, mentre la llista dels perseguits judicialment nopara de créixer. Si l'Estat també veta Sánchez s'intal·laràfora del sistema occidental de convivència.

La pressió ha aconseguit que la unitat del moviments'hagi ressentit. Les línies de defensa dels afectats,comprensibles i legítimes, humanes, introdueixen moltde renou al procés. Per un vent, es mantén la dignitat i lavindicació de drets democràtics i llibertats a un costpersonal elevadíssim, però molt fructífer en legitimació.Per un altre, es planteja l'objectiu de normalitzar la vidapolítica “autonòmica”. La complexitat de conciliar lesdues línies, i els seus relats, provoca tensions internes,mentre l'Estat dinamita qualsevol oportunitat denormalització, intensifica la repressió, bravejant demanca d'escrúpols, i nega obstinadament la més mínimapossibilitat de negociació política, de sortidademocràtica.

Els pròxims dies veurem evolucionar la seqüència demoviments d'uns i altres. Però, molt més enllà delcalendari immediat, l'Estat obri un front més ampli. Hacomprat el discurs de C's (d'Aznar i FAES) que la “culpa”de les ànsies de llibertat dels catalans és de les senyesd'identitat i de l'autogovern, i és aquí on cal atacar-los:contra el català (sobretot a l'escola) i contra l'autonomia,recentralitzant el poder.

La guerra s'anuncia sense quarter, i sense compromisos:o guanya Catalunya o guanya la Nueva España (traduir-ho del castellà en trairia l'essència).

Aquest model de confrontació identitària arribaràinevitablement a les Illes Balears (i al País Valencià), jaen notam símptomes. Si Rajoy pot governar Catalunyaamb el 4% dels vots, per què no fer-ho arreu?

Després del gir del PSC (històric defensor del dret adecidir dels catalans, i ara en el 155), avui el PSOEbalear i valencià són bastions on no s'entendria (encara)la coalició PSOE-C's que, recordem-ho, és la que governaa Andalusia i que fou l'aposta de Sánchez en el seudebat d'investidura fallida. El PSOE mantén Rajoy alpoder, descartant obstinadament l'alternativa de pactaramb l'esquerra i el catalanisme. En aquest context, undels principals atractius de l'operació C's per part delcapital, no és només regenerar l'espai de la dreta,assolat per la corrupció, sinó la d'un actor que galvanitzael vot contrari a la catalanitat i pot pactar indiferentmentamb PP o PSOE.

El 15 M ens alertà que ens estaven desmantellant l'estatdel benestar per afavorir unes elits de cada vegada méspoderoses i despietades, ara s'hi afegeix, una altravegada, l'assalt a les senyes d'identitat. Les forces quevolen dissoldre les petites societats democràtiques sónpoderosos i tenaces. Tenc la sensació que, aquí, encarano hem captat la magnitud dels moviments en marxa ide tot el que hi ha en joc, o, com a mínim, que no hi hauna presa de consciència proporcional, serena, lúcida,activa, intel·ligent. I en caldrà molta d'intel·ligència,molta unitat i generositat, molta sinergia icompenetració, molta camaraderia, interna i externa, perplantar cara i avançar en una societat de progrés, auto-centrada i profundament solidària i compromesa ambtots els ciutadans i pobles de La Terra.

1

3.1 8 de març: Vaga FeministaLila Thomàs Andreu

Coordinadora de l’Espai d’Igualtat MÉS per Mallorca

Enguany el 8 de març, dia internacional de les dones, escommemora amb novetats. Es convoca una vaga dedones.

Pel seu interès, reproduïm una part de l’argumentarielaborat pel Moviment Feminista:

Venim de lluny, tenim una llarga història feminista i unrecorregut de molts 8 de març prenent el carrer, laplaça, la paraula amb el propòsit de subvertir l’ordre delmón i el discurs hetero-patriarcal, racista i neoliberal. Alcrit de “ni una menys, vives ens volem” que van llançarles feministes argentines, es va dur a terme la primeravaga global de dones de treball productiu i reproductiuel 8 de març de 2017. Milions de dones de 70 països, desde l’Argentina a Polònia , des de Turquia als Estats Units,des de Brasil a Itàlia passant per les nostres terres, enscontagiem i ocupem els carrers per fer visibles elsnostres treballs, les nostres demandes i els nostrescossos.

Perquè en els últims anys des del moviment feministaintergeneracional, creixent en nombre i en energia,impulsem i desenvolupem propostes i idees per pensaren altres vides i un altre món. El 2018 volem arribar méslluny amb una vaga més àmplia que la del 2017 ivisibilitzar la nostra força, la nostra ràbia i dolor i, alhora,la nostra alegria compartida de saber-nos fortes. Volemque ningú puga mirar a un altre costat davant de lesnostres propostes i la nostra centralitat en el món. Peraixò des del moviment feminista convoquem a una VagaFeminista per al 8 de març.

És una vaga que va més enllà del que s’identifica comatur laboral, ja que la participació de les dones ésnuclear en totes les esferes de la vida, i la vaga had’assolir també altres treballs i espais: el de les cures, elconsum, l’educació i la vida associativa. Practiquem unsfeminismes inter-seccionals perquè sabem que estemtravessades per desigualtats i precarietats que enssituen en llocs molt diversos davant del patriarcat, eltreball assalariat, les cures, el consum, l’exercici delsnostres drets, la formació i la participació ciutadana.

Al mateix temps que per les diferències que travessemalguna de nosaltres segons la procedència, la classe,l’edat, l’orientació sexual, la identitat de gènere ihabilitats. Però la vaga és de totes, hi ha un espai per atotes i cadascuna de nosaltres en la nostra vagafeminista del 8M. Ens convoquem totes, com van fer lesnostres antecessores, per trencar els privilegis d’unasocietat patriarcal i capitalista, racista i hetero-normativa.

Ens convoquem totes a aquesta vaga que té els seusantecedents en la tragèdia que va suposar per a lesnostres germanes que van ser assassinades, cremades,acusades de “bruixes”, per perpetuar el control delmodel social i econòmic masculí, que se sentiaamenaçat.

El nostre és un crit global, transfronterer i trans.-cultural.Som un moviment internacional divers que planta cara al’ordre patriarcal, racista, capitalista i depredador amb elmedi ambient. Proposem altres vides i un altre mónradicalment diferent. Formem part de les lluites contrales violències masclistes, pel dret a decidir sobre elnostre cos i la nostra vida, per la justícia social,l’habitatge, la salut, l’educació, la sobirania alimentària, ila laïcitat, contra l’extractivisme i els tractats de lliurecomerç, l’explotació i moltes altres lluites col·lectives.

Unides per una altra forma d’entendre i organitzar lavida, l’economia i les relacions. Perquè somantimilitaristes i estem contra les guerres i les fronteres,contra els Estats autoritaris i repressors que imposenlleis mordassa i criminalitzen la protesta i la resistènciafeminista. Unides a les dones que defensen els dretshumans i la terra, arriscant les seves vides.

Formem part d’un procés de transformació radical de lasocietat, de la cultura, de l’economia, de les relacions.Volem ocupar l’espai públic, reapropiar-nos de la decisiósobre el nostre cos i la nostra vida, reafirmar la forçapolítica de les dones, lesbianes i trans i preservar elplaneta en què vivim.

2

I per això el 8M aturarem el nostre consum, el

treball domèstic i les cures, el treball remunerat i

els nostres estudis, per a demostrar que sense

nosaltres no es produeix, i sense nosaltres no es

reprodueix.

Això ni comença ni s’acaba el 8 de març. El procéscomença molt abans del dia de la vaga, fent reunions,construint propostes, teixint xarxes, posant en marxaprocessos de contagi … i culminarà el dia 8 de març ambuna vaga en què visibilitzarem les nostres denúncies iexigències en tots els espais, prenent els carrers enpobles i ciutats.

Fem Vaga perquè les VIOLÈNCIES masclistes són unaforma de dominació. És intolerable que no puguem serautònomes, ames de les nostres vides i els nostrescossos. Que expressar-nos o simplement caminar pelscarrers ens produeixi por. Diem: PROU a totes lesviolències que patim en tots els àmbits i espais de lesnostres vides, des de les nostres cases a les institucionsdels Estats.

Fem vaga perquè el control de la nostra vida sexual ireproductiva és un instrument del patriarcat per atractar de sotmetre els COSSOS i les vides de les dones,lesbianes i trans. El dret a decidir com un dret de justíciasocial i que defensa els feminismes, va obrint les portesperquè puguem expressar diversos projectes de vida:noves formes de viure la sexualitat, la maternitat, el cosi la identitat. Els drets sexuals i els reproductius tenen aveure amb el cos i la nostra subjectivitat i no estarmarcats per les condicions socials, culturals ieconòmiques en les quals vivim.

Fem vaga perquè els límits imposats a la mobilitathumana, el racisme i la xenofòbia en totes les seves

manifestacions i les condicions humanes específiquesque vivim les dones migrants, o siga les FRONTERES,són qüestions centrals i transversals en la vagafeminista. Fem vaga perquè nosaltres posem la vida alcentre, per això defensem vides dignes on totes lespersones en les distintes parts del món, puguen accedirals recursos necessaris per a cobrir les nostresnecessitats en condicions d’igualtat i de sostenibilitatambiental.

Vaga de Cures: Amb aquesta vaga volem fer patent

que el sistema econòmic col·lapsaria sense els

nostres treballs quotidians de cures. Uns treballsque estan invisibilitzats i desvaloritzats en un sistemaque se sosté per l’apropiació que fa de les cures querealitzem les dones, sense tindre en compte les nostresnecessitats i projectes vitals. (...)

Vaga Laboral Una vaga laboral significa no realitzar

treball assalariat en empreses, comerços,

fàbriques, serveis públics de salut, educació, ni

cures. Desaparéixer físicament durant de tots els espaisque ocupem aquesta jornada.(...)

Vaga de Consum Volem parar de consumir, aturar elsmercats dels nostres barris i pobles. No hi hauràfruiteres, carnisseres, pescateres, no hi hauràconsumidores. Volem aturar la ciutat. Però també

volem construir estratègies de consum alternatiu,

que respecte els nostres drets i les nostres vides.

Un consum conscient, sostenible, de proximitat i

de temporada.(...)

3

Vaga d’Educació. Voem aturar els col·legis, instituts

i universitat perquè el sistema educatiu en totes lessevs etapes és el principal espai de socialització en elqual es produeix i reprodueix l’actual sistema capitalistai patriarcal, molt lluny de ser un espai on es creix enigualtat social. (...)

Trobareu l’argumentari sencer a:

http://hacialahuelgafeminista.org/wp-content/uploads/2018/02/8mPV-argumentari.pdf

Les imatges reproduïdes són igualment del movimentfeminista, excepte la Trobada de dones de MÉS.

L'espai d'igualtat de MÉS per Mallorca va organitzar eldissabte 10 de febrer,a Manacor on hi participaren mésde 40 dones de diferents institucions. A la trobada es vaacordar que les dones de la formació política donaransuport a la vaga feminista del 8 de març. «Si les donesens aturam, el món s'atura. Si deixam d'atendre l'àmbitdomèstic, el sistema no és sostenible, va dir RosaCursach, directora de l'IBDona.

Un dels objectius de la trobada era posar en comú lafeina feta a les àrees amb responsabilitat política, ferbalanç des d'una perspectiva feminista. Així la Directorade l’IBDona informà de la tasca feta: Tenim encaminatsels acords de governabilitat: La llei d'igualtat s'haaprovat, ara l'hem de desenvolupar. Ja tenim el decretde l'Observatori d'igualtat, un organisme que ens famolta falta per tenir indicadors. S'està transversalitzantla perspectiva de gènere a les diferents conselleries, desde cooperació o en el pla de cultura fins a la conselleriade treball. També s'està duent a terme les accions a lesquals ens hem compromès per lluitar contra lesviolències masclistes.

Na Francisca Mas presidenta del Consell Social de la UIBinformà així mateix de la tasca realitzada per aquestorganisme en col·laboració amb l’oficina d’igualtat de lamateixa universitat.

Entre les participants a la trobada hi havia la ConselleraFina Santiago, qui va parlar de l'empoderament de lasocietat civil, en aquest cas dels grups feministes, o laregidora d'Ecologia de l'Ajuntament de Palma NeusTruyol que va remarcar la necessitat de crear sinergies icoordinar accions i va informar de la trobada a la qualhavia participat recentment on més de 150 dones delmón de les energies renovables varen compartirexperiències.

Alhora la co-portaveu de MÉS per Mallorca iVicepresidenta del Govern, Bel Busquets destacà «queels homes també s'han d'implicar en la reivindicaciód'una societat més igualitària». Busquets també varecordar que des de vicepresidència es va donar suportal dia internacional de la dona i la nina i la ciència -l’11

de febrer i la importància de fer visible la feina de lesdones científiques i rompre estereotips en relació aquines matèries, treballs o carreres són més cosa dedones o d'homes.

A més Joanaina Campomar, membre de la Mesa delParlament, informà que hi hauria reunions dels partitsque donen suport al Govern sobre com participar en lavaga des de les institucions.

Després na Lourdes Martin, de Feministes en Acció,explicà la convocatòria de Vaga i les accions a dur aterme. L’assemblea de dones de l’espai d’Igualtat decidíque traslladaria a MÉS per Mallorca l’adhesió d’aquestaformació política a la vaga i que es fes públic al mésaviat possible.

Per aquest dia, els actes convocats a Mallorca, en elmoment de tancar l’edició d’aquesta publicació:

Els sindicats CCOO i UGT se sumen a la convocatòriaamb un atur de dues hores a cada torn de feina, a mésuna concentració a les 11 h a la plaça d’Espanya peranar en manifestació a la convocatòria unitària delMoviment Feminista a les 12 h a la plaça de Cort. Elssindicats CGT, STEI.i i USO convoquen vaga de jornadacompleta.

El Consell de Mallorca ha traslladat la sessió plenària aldivendres 9 de març, perquè puguin fer vagafuncionàries i càrrecs electes.

Per part d’educació hi ha hagut reunions de més de 25centres de Secundària que han proposat: Donar suport ala vaga feminista de cures, de consum, laboral iestudiantil. Celebrar la setmana feminista del 5 al 9 demarç amb activitats diverses sobre la visibilització de lesdones i la conscienciació de la igualtat. Assistir com acomunitat educativa a la manifestació del mateix dia 8.

Aquesta, convocada pel Moviment Feminista s’iniciarà ales 19 h sortint des de la plaça d’Espanya de Ciutat.

A més hi haurà també actes, arreu de les quatre illes.L’Institut Balear de la Dona en coordinació amb Consellsi Ajuntaments dóna a conèixer aquells actes que tenen elseu suport.

1

3.2 Uneix-te per un

bon finançament

Miquel Rosselló

Consell de les Fundacions Darder – Mascaró

Dins el mes de febrer s’ha constituït el gruppromotor de la campanya “Uneix-te per un bonfinançament” format per CCOO, UGT, Federaciód’Associacions de Veïns de Palma, PIME, OCB,STEI, Fundacions Darder-Mascaró, USO, FundacióGabriel Alomar, Col·lectiu Aurora Picornell, Unióde Pagesos i FAPA Mallorca que pretén dur fins aldarrer racó de les Illes la reivindicació d’un BonFinançament per la nostra ciutadania i convertiraquesta justa i necessària reivindicació amb unclam massiu del nostre poble que s’escolti des deMallorca fins a la Moncloa.

Aquesta campanya va començar el passat dia 21a Inca amb un important acte i es desenvoluparàdurant tot aquest any.

Per què demanar ara un millor Finançament?Perquè ara s’està negociant la reforma delsistema actual de finançament de les ComunitatsAutònomes, profundament injust per lesnostresIlles. Després de diverses temptatives dereforma una comissió d’experts designada pelCongrés dels Diputats ha fet una nova propostade finançament autonòmic del tot insuficient. Defet, els representants de les Illes Balears enaquesta comissió i el mateix Govern de les IllesBalears han denunciat diverses vegades que el

nou sistema proposat no serveix per resoldre elsproblemes de les Illes Balears i, fins i tot, suposaun retrocés de què s’aprovà ara fa 10 anys.

En paral·lel, s’està negociant el Règim Especial deles Illes Balears (REB). Amb l’objectiu d’equilibrarels costes que la insularitat suposa per la nostracomunitat. El juny del 2017 s’aprovà un ambiciósesborrany de document, fruit del debat entresocietat civil i institucions, que fou presentatpúblicament a finals d’any. S’encetaren així lesnegociacions amb el govern central, que s’hacompromès a aprovar un REB abans que acabi el2018.

És per tant el moment adequat per sortir el carreri fer valer les nostres justes i històriquesreivindicacions, com també fan els nostresgermans del País Valencià que també pateix unfinançament molt perjudicial per als seusinteressos.

A continuació transcriuré el text complet delmanifest escrit per aquest grup d’entitats del quecaldria fer-ne el màxim de difusió i recaptaradhesions de tots els col·lectius afectats pel malfinançament. Podeu consultar tots elsesdeveniments de la campanya awww.bonfinançament.com

2

Uneix-te per un bon finançament

És un fet incontestable que els darrers quarantaanys d’autonomia política han suposat, per a lesIlles Balears, una millora en la qualitat de vida il’equitat en l’accés als serveis públics delsciutadans. Emperò, un infra-finançamentendèmic, els incompliments per part de l’Estat al'hora de desenvolupar l’Estatut d’Autonomiavigent i el gir profundament centralista de lespolítiques del Govern Central estan capgirantaquesta situació. Així, hem arribat a un momentinsostenible on la Comunitat Autònoma de lesIlles Balears (CAIB), els Consells Insulars i elsAjuntaments de Mallorca, Menorca, Eivissa iFormentera no disposen dels recursos econòmicsnecessaris per atendre com cal els ciutadansd’aquest arxipèlag.

Els illencs no ens hem quedat quiets davantaquesta situació d’injustícia que fa massa anysque dura. L’octubre del 2016 es creà laPlataforma «Per la reforma del sistema definançament», constituïda per seixanta-cincorganitzacions de la nostra societat civil. Aquestaentitat al seu Manifest fundacional “demana alspartits polítics una reforma urgent del sistema definançament” deixant palès que el tracte que esdóna a les Illes Balears en matèria definançament continua essent clarament injust apesar dels anys que fa que la nostra societat civili les nostres institucions demanen canvis quetinguin present la nostra peculiar realitat insular ipluri-insular. Tots els partits polítics de les IllesBalears amb representació al Parlament handonat suport a aquesta plataforma. Malgrat tot, laresposta del Govern Central davant aquest clamfins ara ha estat molt minsa.

S’ha de dir que el propi model de finançamentparteix d’una distribució de recursos arbitrària.Les Illes Balears estan entre les tres comunitatsque més aportem per càpita al sistema i passema la vuitena posició com a perceptors de recursosper habitant. La solidaritat entre territoris en capcas es pot basar sobre l’empobriment relatiud’altra comunitat.

Si parlem de les inversions de l’Estat en l’últimadècada, les Illes Balears hem estat sempre elsúltims en termes relatius. Mentre l’AVE arriba apunts insospitats de la Península, nosaltres noaconseguim que el Govern Central compleixi elsacords perquè el nostre tren arribi a Capdepera iAlcúdia, per posar tant sols un exemple.

El deute de la nostra Comunitat ascendeix avuidia a uns 9.000 milions d’euros. Aquesta situació

no seria possible sense l’infra-finançament crònicque patim d'ençà que, ara fa uns vint anys,rebérem la transferència d’unes competènciespèssimament dotades (educació, sanitat i serveissocials). Això suposa una deixadesa alscompromisos que sobre aquests temes té encarael Govern Central. Només així s’entén la mancad’inversions de l’Estat per acompanyar lespolítiques de la Comunitat Autònoma.

Així mateix cal tenir en compte l’incomplimentflagrant de la legalitat per part de l’Estat pel quefa a l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. ElGovern Central no ha pagat encara totes lesinversions estatutàries, ni ha impulsat la cogestióaeroportuària ni ha implementat el RègimEspecial per les Illes Balears, l’instrument quehauria d’aportar a les Illes recursos per corregirels costos de la insularitat i la pluri-insularitat.D’aquesta forma s’incompleixen tant preceptesrecollits a l’Estatut d’Autonomia, una LleiOrgànica de l’Estat, com l’article 138 de laConstitució, que reconeix el fet de la insularitatcom un element a tenir en compte per a garantirel principi de solidaritat entre territoris.

Per últim, s’ha de dir que les nostres institucionsmunicipals i insulars pateixen les restriccions dela Ley de racionalizacion i sostenabilidad de la

Administración local (27/2013 - l’anomenada lleiMontoro) que impedeix que les esmentadesinstitucions puguin gastar els seus romanents enpolítiques socials, culturals, esportives... o enincrementar les seves plantilles per modernitzar imillorar el servei a la ciutadania. En aquestsmoments els nostres Ajuntaments tenen més dequatre-cents milions d’euros que no poden gastaramb els conceptes abans esmentats. La qual cosaho considerem un greu atemptat contral’autonomia municipal.

Davant aquesta endèmica situació que ensimpedeix tenir els recursos que la nostraEducació, Sanitat i Serveis Socials necessiten.Davant un Govern Central que impossibilitaimpulsar una xarxa ferroviària digna o un sistemaenergètic basat en les energies renovables, perexemple, els sota-signants d’aquest manifestvolem dir prou. I per això demanem:

Un nou model de finançament quecontempli el principi d'ordinalitat iincrementi la capacitat decisòria irecaptatòria de la Comunitat Autònoma.

El reconeixement per part de l’Estat de lanostra condició insular, mitjançantl’aprovació del Règim Especial per a les

3

Illes Balears que el Govern i la societatcivil Illenca a presentat al GovernCentral.

L’increment progressiu i substancial deles inversions estatals.

El pagament de les inversionsestatutàries que encara es deuen.

La coresponsabilitat de l’Estat ambl’assumpció del deute de la nostracomunitat.

La cogestió aeroportuària.

La derogació de la Llei Montoro.

Emperò, no ho podem fer sols. Per això fem una“Crida a la Ciutadania”. Demanem a la societatcivil i a les institucions autonòmiques i municipalsde les Illes Balears que es conjurin en unamobilització permanent tot l’any 2018 per justíciai per dignitat. Aconseguint adhesions de tota laxarxa d’entitats cíviques al manifest. Organitzantactes de debat i divulgació. Promovent tot tipusd’iniciatives als municipis i a les mateixesentitats.

Aquesta és la millor forma d’aconseguir que elGovern Central rectifiqui.

Perquè els ciutadans de les Illes han dit

Prou!

Volem un bon finançament.

3.3 Una nova agressió: Tribunals

exclusius per a les multinacionals

Josep Valero

Representant de les Fundacions Darder-

Mascaró

a la Plataforma NO al TTIP de Mallorca

La Plataforma contra el TTIP i contra els

tractats comercials internacionals coneguts

com de «darrera generació», està obrint un

debat al conjunt d’Europa i de l’Estat

espanyol, sobre com encarar una nova etapa per a la

mobilització.

A Mallorca la Plataforma també ha iniciat aquest debat.

Sembla que la Comissió Europea sap que ha de congelar

momentàniament la negociació UE-EUA sobre el TTIP,

arran de les derives populistes de Trump, i per això

centra els seus esforços a acabar de tancar els serrells

de ratificació del tractat CETA amb Canadà, per part dels

estats de la UE que encara no han fet; accelerar els

tractats bilaterals amb Mercosur, Singapur o Japó...I la

darrera ocurrència que presenta la Comissió Europea a la

reunió informal de Consell de Ministres de Comerç de la

UE del 26 de febrer de 2018, és la «Recomanació de

Decisió del Consell per la que s’autoritza l’obertura de

negociacions sobre un Conveni relatiu a l’establiment

d’un tribunal multilateral per a la solució de diferències

en matèria d’inversions»

En poques paraules, els polèmics ISDS inicials, tribunals

privats d’arbitratge presents al TTIP i CETA, reconvertits

després amb una vestimenta de tribunals especials ad

hoc arran de les pressions de les opinions públiques, ara

ja volen que tinguin un pes propi i específic, sense que

qualsevol tractat bilateral els hi pugui posar entrebancs.

Pretenen garantir a les empreses multinacionals les

seves expectatives de guanys en les seves inversions

internacionals, impedint a qualsevol administració

pública que puguin establir obstacles als acords que

considerin abusius, o que puguin tenir temptacions de

renacionalitzar o municipalitzar, serveis públics que

anteriors administracions hagin privatitzat.

La plataforma ciutadana digital WeMove havia recollit

417.000 signatures contra aquesta proposta sota el lema

«No als tribunals exclusius per a les multinacionals» i ha

fet una protesta simbòlica davant la seu del Ministeri

d’Economia, Indústria i Competitivitat a Madrid en contra

de la proposta de la Comissió Europea. També hi ha

hagut protestes a altres estats de la UE i a Brussel·les.

El capitalisme global

vol superar les

legislacions estatals,

regionals o municipals

que afavoreixen a les poblacions

locals, enfront dels abusos d’un

mercat internacional d’inversions que sols cerca guanys

a qualsevol preu. Sota la coartada ideològica i falsament

científica, de què el mercat s'autoregula i sempre cerca

la millor opció econòmica, promouen la lliure circulació

de mercaderies i d’inversions.

S’obliden de manera conscient, de qualsevol

conseqüència de desastre mediambiental, de ruptura de

la cohesió social, de l’augment sagnant de les

desigualtats, que poden generar aquestes inversions. I

pretenen blindar aquestes expectatives de guany amb

aquests nous tribunals, que podran fitxar

indemnitzacions milionàries, per dissuadir a les

administracions públiques per anar contra les

multinacionals, o en el seu cas, treure escandalosos

rèdits especulatius de les possibles indemnitzacions

sentenciades.

Les administracions públiques no podran denunciar a les

multinacionals. Les multinacionals són les úniques amb

capacitat d'interposar les denúncies enfront de les

administracions públiques. Aquesta nova espasa de

Damocles que pretén impulsar la Comissió Europea a

punt d’aprovar-se, penjarà sobre el cap de les polítiques

públiques que vulguem impulsar a les Illes, per intentar

donar un tomb a l’actual model productivista. Els «fons

voltor», la gran massa de capital financer internacional

que cerca negoci fàcil, ràpid i rendible, estan cercant

oportunitat de negoci especulatiu a les Illes

Balears ,especialment a través de l’impuls de la

bombolla immobiliària. Com més fermades estiguin les

nostres administracions públiques, més encoratjats se

sentiran.

Cal impulsar la nova reorientació de la Plataforma No al

TTIP. A Mallorca el debat també està obert. Les

Fundacions Darder-Mascaró hi participarem de manera

convençuda i activa.

1

4.1 Resultats d’una

Enquesta Ambiental

entre senderistes

alemanys a la Serra

de Tramuntana

Amics de la Terra

La majoria admiren el paisatge però no són

conscients de les dificultats per

mantenir-ho. La meitat està disposada a dedicar

un dia de treball voluntari

per millorar la seva conservació

Segons una enquesta duta a terme recentment

per voluntaris d’Amics de la Terra Alemanya

(BUND), la majoria de turistes de parla alemanya

han visitat la Serra de Tramuntana en més de tres

ocasions i estan interessats a tornar una altra

vegada. Mitja dotzena de voluntaris alemanys van

passar diversos dies a Mallorca durant la

temporada alta de senderisme l'any passat,

enquestant a turistes de parla alemanya. Durant

5 dies i en 7 llocs estratègics de la Serra van

entrevistar a gairebé 200 senderistes.

L'objectiu de les enquestes és de saber els

coneixements dels visitants sobre la Serra de

Tramuntana, el seu nivell de protecció ambiental i

el seu estat de conservació, i per avaluar el seu

interès de participar activament en treball

voluntari per ajudar a mantenir el paisatge de la

Serra de Tramuntana.

2

L'enquesta reflecteix que un percentatge alt

coneix la declaració de la UNESCO de Patrimoni

de la Humanitat però no ha influït molt en la seva

decisió de visitar la Serra de Tramuntana. Els

valors que més aprecien de la Serra són els murs

de pedra seca, els camins empedrats, els bancals

i els olivars. En general estan satisfets amb la

conservació del paisatge i no són conscients del

problema de la invasió de pins en els olivars o

l'abandó dels bancals i els murs de pedra seca.

Tampoc noten massa el problema de l'abandó de

residus o de barreres tallant els camins. Les seves

crítiques se centren en la falta de senyalització,

sobretot a principi dels camins i la falta

d'informació en llengua alemanya. La seva

percepció de la Serra és que és un lloc relaxant i

autèntic que ofereix una experiència natural

única. Però són conscients alhora de la seva

fragilitat i de la seva necessitat de protecció.

Respecte a la seva disposició a participar en

activitats de treball voluntari per ajudar a

conservar la Serra, el 50% dels senderistes

entrevistats es declara disposat a dedicar un dia

sencer de les seves vacances i fins i tot diversos

dies, a alguna activitat física de conservació. Els

interessa sobretot el manteniment de les parets

de pedra en sec, la reforestació i la conservació

dels olivars. La seva raó principal per voler

participar en tal activitat és conèixer gent local,

seguida pel manteniment del paisatge cultural i

natural. Fins i tot estarien disposats a pagar una

quantitat raonable per participar en una activitat

d'aquest tipus.

Els resultats revelen que la majoria dels

senderistes (60%) tenen més de 50 anys, estudis

universitaris (58%) i viatgen amb la seva parella,

amic o família, no en grups organitzats. El 50 per

cent són ocupats i una quarta part són jubilats. La

durada mitjana de la seva estada és 8 - 9 dies, la

majoria s'allotgen en hotels (50%) o apartaments

turístics (25%). Per arribar al punt de partida de la

seva caminada, la majoria usa un cotxe (60%),

gairebé ningú arriba en transport públic.

L'enquesta forma part del projecte més ampli

“Iniciatives per a la contribució del turisme

alemany a la conservació de la Serra de

Tramuntana”, dut a terme entre Amics de la Terra

Mallorca, el seu homòleg a Alemanya (BUND) i la

consultoria experta en turisme sostenible BTE,

amb el suport econòmic de la Fundació alemanya

DBU.

Altres activitats del mateix projecte pilot inclouen:

diverses jornades de voluntariat per a senderistes

de parla alemanya, un directori online de llocs on

es poden comprar productes locals de la Serra,

sessions de formació per a guies de muntanya

sobre els valors naturals de la Serra i informació

en alemany per als turistes en general sobre la

seva fragilitat i la importància de conservar-la.

Es poden consultar els resultats de l'enquesta

complerta a

http://www.amicsdelaterra.org/resultats-duna-

enquesta-ambiental-entre-senderistes-alemanys-

en-la-serra-de-tramuntana/

4.2 Les fosses de lasang, les fosses de laguerra civil a les Illes

BalearsManel Santana Morro

Historiador i Director General de Participació i Memòria Democràtica

Les comunitats amb un passat recent traumàtic (i tenimprou clar que la Guerra Civil i el Franquisme tenguerenrepercussions traumàtiques) tenen la necessitat il'obligació moral d'impulsar polítiques públiques dememòria efectives i coherents. Dues han de ser lesprioritats: la reparació a les víctimes i reconèixer com avigents els valors i els fets dels ciutadans i ciutadanes enfavor de la democràcia i la convivència.

El camí de la memòria històrica ha estat llarg, ardorós iamb un trajecte ple d'esbaldrecs i dificultats. En primerlloc la tasca de les entitats memorialistes quan donaren(i donen) la paraula a les víctimes silenciades durantdecennis. El dolor viscut portes endins. La necessitat deparlar, explicar, de difondre els fets, les circumstàncies,el turment i la injustícia que patiren aquelles víctimes. Laveritat d'uns fets confirmada i contrastada gràcies a latasca en paral·lel d'historiadors i d'altres especialistes.Tasques lentes, camins feixucs, singladura constant,incansable en favor de la veritat.

Però amb això no n'hi havia prou perquè després d'anysd'inhibició pertocava a les institucions estar al costat deles víctimes (i als seus familiars, víctimes també) perimpulsar les mesures necessàries de reparació. Sabemque la reparació total és impossible. Mai es podranretornar els anys, els mesos els dies perduts i moltmenys la vida escapçada però si en forma dereconeixement, amb l'empatia necessària. D'aquí lanecessitat d'un marc legislatiu que ho possibilitàs com laLlei per a la recuperació de persones desaparegudesdurant la Guerra Civil i el Franquisme (Llei 10/2016). Aixòés, a parer meu, una de les fites més importants de lanostra història parlamentària recent. I en debatparlamentari la futura llei de memòria Democràtica ambvocació de ser aprovada ben aviat.

L'obligació de les institucions no pot ser d'altra quecercar les persones desaparegudes en aquellescircumstàncies, excavar, exhumar els cossos, identificar-los i lliurar-los als familiars. La feina a fer és llarga ferm.Ara mateix hi ha localitzades 44 fosses comunes, de lesquals 25 són a cementeris, 4 a pous, 3 a platges, 1 avorera de carretera, 9 a fora vila i 2 més on hi haconstància de restes cremades. 44 escenaris tràgics (on"persones "homes es convertiren en carnissers depersones, exemplars d'homo sapiens convertits ensalvatgina) repartits en 27 municipis.

Les exhumacions que s'han realitzat al llarg d'aquestsanys han possibilitat recuperar un nombre important decossos i lliurar-los a les seves famílies. Al cementiri deSant Joan on es recuperaren els cossos de 3 veïns deMaria de la Salut; a Porreres, on s'exhumaren 49 cossos,dels quals se n'han identificat 14 i lliurat als seus

familiars. També al cementiri de Sant Ferran de sesRoques on s'ha recuperatparcialment restes de dosdels cinc formenterers quehi foren assassinats (aixímateix s'ha pogutreconstruir el relat d'aquellassassinat amb la troballadels projectils a l'indret onse suposava que s'haviaproduït l'execució).

També hi ha hagut excavacions sense èxit, com aMontuïri, on després de 15 dies de treball intens, elsarqueòlegs no trobaren els cossos dels quatrecampaners que hi foren assassinats. Hem de tenirpresent diferents factors explicatius. La memòria potfallar, pot resultar erràtica a l'hora de localitzar elsespais on foren enterrades les persones assassinades ales fosques per aquella salvatgina amb fesomia humana.Però sobretot una altra cosa:: han passat molts anys,massa anys i els cementiris s'han engrandit, haneixamplat l'espai ocupat i al llarg del temps aquellscossos de les víctimes de la guerra han pogut aparèixer idipositats en una fossa comuna. Quan va succeir això, enels anys de la dictadura, no hi havia cap voluntat decercar i lliurar la troballa als familiars. S'havia teixit undrap espès sobre la veritat, es foragitava el desig dejustícia, s'havia volatilitzat l'empatia. Les famílies, lesvíctimes estaven soles. Era clamar enmig d'un deserteixorc de la sensibilitat mínima.

Com hem assenyalat se'ns ha girat la feina. S'ha d'actuaramb celeritat, eficàcia i sensibilitat. Estam davantaspectes que tenen a veure amb els drets humans. Desde la Conselleria de Cultura, Participació i Esports s'haengegat un procés de contractació pública i oberta d'unnombre important de fosses de la guerra civil. Sempre ainstàncies d'una comissió tècnica amb presència de lesentitats memorialistes, de professionals especialitzats enmemòria històrica i recerca de persones desaparegudes itambé de les institucions autonòmiques.

Un pla ambiciós que vol cercar víctimes d'aquella guerraincivil a les fosses del Pou de Sant Lluís (Porreres), Poude s'Àguila (Llucmajor), Porreres, Sencelles, Calvià,Cementeri d'Eivissa (Eivissa), Alaró, Llucmajor, SantaMaria del Camí, Deià i Marratxí. També estudis deviabilitat a les fosses de Manacor i de Bunyola.

Exhumar les fosses de la guerra era un deute històricpendent. Una qüestió arrossegada durant anys, sensedonar una resposta adequada. És una actuació quesempre arriba amb retard, perquè molts dels fills ja no hisón. Però és necessari, imprescindible, prioritarirescabalar els prejudicis envers unes famílies que hanhagut d'avançar soles i amb el jou del silenci i laincomprensió.

4.3 Aprovat Un nou Pla de

l’Economia Social a les

Illes Balears 2018 - 2022

Enric Pozo Mas

President Sectorial Cooperatives d’Ensenyament UCTAIB

L’aprovació del Pla de Director de l’economia social per

al període 2018-2022 és una gran notícia per aquestes

empreses que generen un treball estable i de qualitat on

les persones són l’eix de l’empresa per damunt del

capital.

Aquests tipus d’empreses on la participació democràtica,

l’arrelament al territori i l’equitat amb les persones

desfavorides, d’exclusió social i la presència de les dones

tant als òrgans executius com al treball de l’empresa és

totalment equitativa sense necessitat de posar quotes

com a altres empreses i la responsabilitat social com la

conciliació laboral diferencien aquest model empresarial.

Però malgrat totes aquestes grans qualitats que ens

hauríem de fer reflexionar sobre tot a aquelles persones

que parlen de fer un canvi de model productiu, encara

són les grans oblidades a les Illes Balears, possiblement

perquè l’economia balear se sustenta bàsicament amb la

indústria hotelera. No així a altres indrets del territori

espanyol on les mesures dels governs de cada comunitat

han fet augmentar el nombre d’empreses d’economia

social.

Per això era necessari que el Govern de les Illes a través

de la seva Conselleria de Treball i amb la complicitat de

totes les entitats que representen l’economia social de

les balears redactessin un Pla Director de l’Economia

Social de les Illes Balears real i impulsor de noves

polítiques d’incentius tan importants com donar

visibilitat a l’economia social i per això aquest primer

Pla tindrà cinc línies estratègiques i un total de 27

accions amb un pressupost per aquests quatre anys de

3.771.345 euros.

Aquestes línies estratègiques recorren les esperances

d’un sector que vol créixer de forma sostenible, però

amb visió de futur. Així, modernitzar el marc legislatiu

amb l’aprovació d’una Llei de micro-cooperatives on el

mínim seran 2 socis, serà un efecte per crear-ne noves.

La inclusió de cursos propis a la Universitat per conèixer

les empreses d’economia social i alhora formar

assessors, advocats, economistes, gestors, i altres pot

obrir un camp de visualització prou necessari i enriquidor

per a tota l’economia.

El fet de crear un pla de difusió i foment de l’economia

social per a tota la societat, la inclusió de tallers a les

escoles com el programa ICAPE que motiva a l’alumnat

per crear empreses d’economia social. A més a més el

pla es fixa marcar polítiques d’incentivar l’ocupació amb

ajudes econòmiques als nous socis que decideixen

emprendre a través d’una cooperativa o ajudes a

empreses d’inserció tant per a tècnics com per mantenir

llocs de treball. Així com el suport econòmic a les

estructures organitzatives perquè desenvolupin tasques

d’orientació, seguiment i tutorització dels nous projectes,

són sens dubte unes estratègies que donaran un impuls

important a aquesta economia sense oblidar les

clàusules socials que s’aplicaran obligatòriament a totes

les Administracions a partir del 9 de març quan es

publiqui la nova llei de Contractes públics.

En resum el Pla Director de l’economia social aprovat

unànimement pel Consell d’Economia Social i el

Cooperativisme per unanimitat, és la gran esperança per

intentar canviar un model d’empresa, competitiva,

innovadora, sostenible i localitzada en el territori on els

interessos de millorar la vida de les persones han de

substituir la necessitat de guanyar diners de forma

insolidària.

1

E JOAN ISAAC, CANTAUTOR

«En aquest país la memòria és molt fràgil»

Mercè Ginard i Curient

Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) és un

cantautor català que porta una llarga trajectòria

musical sobre les seves espatlles. D’ençà del 1974,

any marcat pel llançament del seu primer disc,

Rèquiem, fins avui, tan sols ha estat truncada per

catorze anys de silenci. Actualment, és reconegut

com a una de les grans veus de la cançó catalana i el

seu tema més cèlebre, A Margalida, ha esdevingut

un himne contra la pena de mort. El seu projecte

més recent ha estat un homenatge col·lectiu al

també cantant Ramon Muntaner, celebrat el passat

10 de febrer en el Barnasants, en què han participat

cantautors de diverses generacions, des de Joan

Manuel Serrat fins a Gemma Humet.

El cafè Paraules, situat a l’avinguda Josep

Tarradellas, és el lloc escollit pel cantant d’Esplugues

per a l’entrevista. Aquest local íntim i, fins i tot, amb

un cert aspecte poètic, ens dóna pistes de com és

Joan Isaac. En el seu abric llueix un llaç groc, símbol

de solidaritat amb els presos polítics. Tot i que ja han

passat 44 anys d’ençà de A Margalida l’artista

continua posant l’accent en la música com a arma de

compromís polític. «Jo no tinc vocació de polític; si en

tingués, no estaria cantant: però em remoc del

cervell a l’estómac si ens trepitgen el dret a opinar»,

cantava en Tres reflexions i una súplica (1977). La

política, però, no és l’únic dels temes que l’inspiren

per a cantar. La seva obra està marcada per

composicions en què, amb gran sensibilitat, parla de

l’amor, la vida i la soledat. De l’amor precisament

tracta el seu darrer àlbum, Manual d’amor, el divuitè

d’aquesta llarga carrera musical, que va veure la

llum el 2017.

Primer de tot li volia demanar sobre l’homenatge a

Ramon Muntaner.

Ha estat una cosa molt bonica, ha tingut molt d’èxit.Li vaig proposar la idea al Pere Camps delBarnasants, perquè penso que en aquest país lamemòria és molt fràgil. S’obliden a vegades cosesimportants i estem sempre amb aquest cercle viciósd’autodestrucció de la cultura. El Ramon fa trentaanys que va deixar de cantar. Aleshores vaig pensarque seria una bona cosa fer-li un homenatge.Senzillament perquè va deixar una obra molt sòlida.Ha representat molta de feina, però el resultat haestat meravellós: el teatre estava ple, granscrítiques... Me’n sento molt satisfet.

2

Troba que s’ha anat oblidant l’esperit de la Nova

Cançó?

La Nova Cançó va ser un moviment que ja noexisteix; va sorgir en el franquisme com a resistènciacultural per a defensar la nostra llengua i cultura.Aquesta era la seva primera missió, més enllà del fetartístic. Quan el franquisme s’acaba, el movimentdeixa de tenir un valor més enllà del musical. A poc apoc, però, han sortit noves generacions de cantantsjoves que han seguit amb el projecte cultural de lamúsica en català. Però els paràmetres sónabsolutament diferents.

Com ha dit, han sortit nous artistes que han cantat

en català. En el context polític actual, hi podria haver

una nova onada de cançons protesta?

Penso que sí. És un moment prou crític per al país iper a la societat en general, que està descobrint laseva realitat. Els hereus del franquisme continuen envigència, és un país amb uns tics dictatorials moltevidents. Em preocupa molt el seu futur, el PP ha fetmolt de mal; però penso que un partit comCiudadanos pot fer-ne encara més. Són molt mésperillosos, és aquesta nova dreta reaccionàriamoderna, maquillats tipus Macron. I, evidentment,davant de tot això, ha d’haver-hi una reacció culturali democràtica per aturar aquesta onada de movimentfeixista. Penso que, com diu el Pere Camps, sensecultura sempre guanyen ells. La cultura és una armade destrucció massiva del feixisme. En aquestmoment, és fonamental: la gent ha d’anar més alteatre que mai, ha de llegir més que mai, had’escoltar música més que mai. És l’única arma quetenim al nostre abast per poder canviar la societat;un país inculte és un país fàcilment modelable per ladreta. No els interessa que la gent pensi; el quevolen és tenir-nos al més lligats possible.

La literatura i la cançó d’autor estan lligades: Dylan

ha guanyat un premi Nobel, vostè mateix ha escrit

un llibre de poesia (Intimíssimi, 2016). Com és la

seva relació amb la poesia?

Sempre penso que els cantautors, la majoria, no somni poetes ni músics: som una mena de personatgesestranys que utilitzem la literatura, la poesia i lamúsica per expressar una idea en tres minuts. És ungènere molt dur. Que a Dylan li hagin donat el premiNobel, penso que és una mena de reconeixement atota la gent que fem cançons i que intentem fer-lesamb un llenguatge poètic. No dic que les cançonssiguin poesia, però evidentment hi ha autors, com

Cohen, Dylan o Lou Reed, que han vorejat molt ambla poesia i amb la literatura. El reconeixement deDylan com a premi Nobel ha aixecat polseguera al’establishment literari del món. És un músic, sí, i facançons, però els seus textos són veritables poesies,com els de Serrat o Llach.

Entre els seus temes més celebres hi ha A Margalida,

dedicada a Margalida Bover Vadell, una activista

mallorquina que va ser la darrera companya de

Salvador Puig Antich, l’anarquista executat el març

de 1974 durant el règim franquista...

Aquesta cançó m’ha marcat la vida. Per a mi no ésuna gran cançó, però és una cançó d’aquestes que,de cop i volta, per una màgia especial, passa a serpatrimoni de la gent. És estructuralment moltsenzilla, amb un text molt senzill, però va tenir lacapacitat de penetrar en la gent, i això passa moltpoques vegades. M’ha donat molta satisfacció, peròtambé, com a contrapartida, ha enfosquit moltesaltres cançons meves. La gent diu: «Joan Isaac, el dela Margalida, no?» Però és que el Joan Isaac ha fetmés de tres-centes cançons. Aquestes cançons quesón referencials per a la gent poden arribar a tapartota una trajectòria. Vaig conèixer la Margalida per lagermana del Puig Antich en un moment molt bèstia,quan havien detingut el Salvador. Era una personaque em va impressionar moltíssim per la sevacapacitat de ser positiva. Era una anarquistaconvençuda, ho segueix sent, el seu món es basa enl’anarquia. De cop i volta, després de l’assassinat dePuig Antich, la Margalida desapareix del mapa, ningúsap on és. Per això la cançó comença: «No sé on etsMargalida.» Tres anys després, estava gravant Viure,i una nit a casa se’m va ocórrer aquesta frase. Lacançó va estar feta en una nit, diria que en tres oquatre hores, vaig ensopegar amb una melodia queha colpit. L’endemà, quan vaig arribar a l’estudi, vaigdir a l’organitzador: «Mira, aquesta nit he fet aquestacançó, què et sembla?» Em va contestar que estavabé; era maca, es podia incloure al disc com unacançó més. És curiós, a vegades busques l’èxit ambcoses que no el troben, i, a vegades les coses mésinsospitades et donen l’èxit. I aquesta cançó n’és unexemple molt clar.

Com varen ser els inicis d’aquesta trajectòria musical

marcada per A Margalida?

Vaig començar amb l’escoltisme. En aquellsmoments de la dictadura, va ser un moviment moltimportant per a mi. L’escoltisme donava un sentitmolt democràtic a la vida dels joves. Durant els

3

campaments, sempre hi havia una guitarra i uncançoner, que tenia els acords de temes del Dylan,de la Maria del Mar, del Serrat, del Llach, de moltagent. Ens apreníem aquestes cançons per poder-lescantar mentre viatjàvem o als focs de camp. Arribaun dia que et preguntes: «Serè capaç de fer unacançó?» I llavors, mentre vas aprenent els acords dela guitarra, fas una cançó, que acostuma a ser moltdolenta, però és la primera. Amb amics delmoviment, vam muntar un grup que es deiaNosaltres. Jo escrivia les cançons i cantava. Un diaens vàrem presentar al concurs de Noves veus quees feia a la Cova del Drac; el premi era la gravaciód’un disc. La segona vegada vàrem arribar a la final;va guanyar el Ramon Muntaner, i Nosaltres com agrup vam quedar segons. El mànager del Llach es vainteressar per mi com a cantant. Vaig gravar elsmeus primers singles, i vaig fer de teloner del LluísLlach. Va ser una escola molt gran.

Quins artistes han influït en la seva trajectòria?

Un sempre té referents. Vaig viure una adolescènciamolt influïda per dos tipus de música molt concrets.Una era la música francesa i l’altra, el folk americà:Dylan, Joan Baez, tota aquesta gent. La que més emva colpir va ser la primera, i sobretot un cantautor,que per mi és el més gran. Diuen del Messi que és eljugador més gran del món i ningú serà com ell;penso que Jacques Brel és com ell, irrepetible.M’interessa la cançó com a mitjà per emocionar, nocom a fet d’entreteniment. M’interessa el jazz,perquè m’emociona; m’interessa la cançó d’autor,perquè m’explica coses que voregen la poesia i laliteratura.

Durant catorze anys va deixar els escenaris...

Durant els anys vuitanta, els mitjans de comunicacióes van oblidar de nosaltres i les discogràfiques se’nvan anar totes a Madrid. El teixit social queaguantava la cançó desaparegué. Tenia la sensacióque el que feia es quedava a casa, i una feinaartística no té sentit si no l’ensenyes a la gent. Novaig dir que em retirava, simplement vaig optar perdeixar de cantar. Fins que al cap de catorze anys emva cridar un periodista de Girona, el Xavier Planes, aqui li agrairé tota la meva vida, per dir-me que haviade tornar a cantar. Em fa oferir fer un concert aGirona, a la sala Planeta. Va anar molt bé, a partird’aquí va ser la segona època, que ha estat moltproductiva a tots els nivells.

Quins són els seus pròxims projectes?

En aquests moments, produir un espectacle dins delBarnasants, dia 7 d’abril, sobre cançons del Maig del68. Després d’això, al maig, ja em posaré a gravar elpròxim disc de cançons noves. I continuar fins que elcuerpo aguante, no? Però, sobretot, el projecte mésimportant és viure cada dia al màxim, perquè lescoses estan molt fotudes.

«En aquest moment, la cultura és fonamental:la gent ha d’anar més al teatre que mai, ha dellegir més que mai, ha d’escoltar música mésque mai. És l’única arma que tenim al nostreabast per poder canviar la societat.»

«No m’interessa la música com a fetd’entreteniment, m’interessa com a fetemocional. M’interessa el jazz perquèm’emociona, m’interessa la cançó d’autorperquè em diu coses.»

«La gent diu: “Joan Isaac, el de la Margalida,no?” Però és que el Joan Isaac ha fet més detres-centes cançons.»

1

5.1 UN ESBORRANY DE PAÍS:SEGUIM

Joan Jordà

Amb l’equip de les Fundacions, decidirem fer una

enquesta. Entre l’octubre i el desembre de l’any passat

sondejarem a més de 400 lectors i amics de la Revista

l’Altra Mirada amb l’objectiu de conèixer el seu

posicionament amb alguns dels temes claus que

emergiren als debats i sobretaules de les jornades “Un

Esborrany de País” que es realitzaren a principis del

curs passat. Volíem saber que en pensaven sobre

repensar el mallorquinisme polític.

El resultat –comparable a un sondeig fet per una

consultoria- va presentar certs clarobscurs, tots ben

interessants.

Per un costat, hi ha una sèrie d’assumptes que

desperten una opinió unànime: 7 de cada 10

enquestats pensaven que feia falta un front comú pel

dret a decidir a l’Estat. Bascos, gallecs i catalans

hauríem d’anar de la mà contra l’espanyolisme

recalcitrant del PP-PSOE-Ciudadanos.

2

D’igual forma, l’opinió era unànime enfront a

l’autonomisme: el 86% considerava que era un via

esgotada i que s’havia de cercar un nou pacte amb

l’Estat (quin? No està clar!).

3

També hi havia altre aspecte que despertava un cert

consens: la immensa majoria dels sondejats pensava

que s’han d’augmentar els lligams amb Eivissa,

Formentera i Menorca, en igualtat de condicions amb

Catalunya i el País Valencià... Els Països Catalans

emergeixen!

Així mateix, n’hi ha d’altres temes que també

despertaren simpaties entre els lectors de l’Altra

Mirada. Un 70% creu d’alguna o altra forma en

l’afirmació "No fa falta saber català per ser mallorquí.

És mallorquí tothom que viu i treballa a Mallorca i fa

d'aquesta terra el seu país." Així es constata que el

nacionalisme ètnic -excloent i xenòfob, aquell que et

classifica per on has nascut i quins són els teus

llinatges- no té cabuda dins el mallorquinisme

progressista.

Finalment, cal dir que no tot són flors i violes dins

aquest estudi. Una part important dels enquestats

considerava que a MÉS PER MALLORCA hem de fer més

esforços per connectar amb castellanoparlants,

nouvinguts i certs sectors empresarials (86% dels

enquestats) així com també definir millor quin model

de barris i ciutats volem per als propers 50 anys (67%

a favor). Per últim, molts lectors deixaren les seves

opinions per escrit. La immensa majoria consideren

que el partit ha d’explicar-se millor i treballar, no

només per la només la sobirania nacional, sinó també

per altres (ecològica, energètica, etc.)

En conclusió, el debat segueix. Les eines hi són.Aquesta enquesta ha demostrat que les preguntes sónles encertades i que bona part de les respostes, sónaclaridores. Ara cal seguir treballant, reflexionant, iconstruint un projecte el més ampli possible.

1

5.2 El moviment obrer

i les revolucions europees del 1917 a Mallorca

Matías Nicolás Mendoza Marín

Benjamí Serra Montes

Els proppassats 22 i 23 de febrer se celebrarena Palma les II Jornades sobre la història delmoviment obrer a Mallorca, organitzades perles fundacions Darder i Mascaró. Després de lesanteriors, dedicades al 90è aniversari de laCasa del poble, ara es commemorà el ciclerevolucionari de 1917. Uns dels objectiusprincipals fou el de recalcar el seu caràcterglobal i, alhora, la seva petjada a la nostraterra. Com en les jornades anteriors, es volguéreivindicar el paper del moviment obrer i elrepublicanisme a les illes, rebutjant el fals tòpicd’unes illes exclusivament conservadores i,valgui la redundància, aïllades. Lespresentacions inicials anaren a càrrec de MiquelRosselló, David Ginard i Llorenç Carrió.

La primera ponència vengué de la mà de PereGabriel, qui realitzà un recorregut envers lahistoriografia sobre la revolució del 1917posterior a la dissolució de l’URSS. A parer seu,el fet revolucionari rus fou una de les moltessortides a la situació de gran complexitatviscuda a l’Europa transformada per la PrimeraGuerra Mundial. Així mateix, les revolucions orevoltes a Alemanya, França i Espanya sorgirendels nous contextos socioeconòmics i polítics enconstant transformació.

La segona ponència anà a càrrec de DavidGinard. Explicà en primer terme la crisi iescissió socialista entre 1914 i 1919 en l'àmbitinternacional. A l’estat espanyol i a les IllesBalears, la situació fou particularmentcomplexa. El PSOE hagué de celebrar trescongressos (1919-21) per decidir la seva posiciórespecte a les Internacionals i s’assistí alnaixement successiu de dos partits comunistesque s’unificaren el novembre de 1921 en elPartit Comunista d’Espanya.

Damià Pons tractà sobre la cultura a Mallorcaentorn del 1917. Segons el ponent, Mallorcavisqué una fluctuació cultural cíclica al llarg deles primeres dècades del segle XX. Un dels fetsmés rellevants del cicle cultural obert entorn de1917 i tancat el 1923 fou el sorgiment de lafigura de l’escriptor intel·lectual, amb una claravocació d’intervenció en els afers públics. Caldestacar també la intensificació de lespublicacions i el desplegament del nacionalismepolític.

Dolors Marin parlà sobre “Els anys delpistolerisme, Anarquisme i reacció patronal aCatalunya, Els efectes a les Balears 1917-23”.Entre altres aspectes, tractà sobre crisi deproductes de primera necessitat, el sorgimentd’una premsa crítica, i la crisi política generalde l’època (crisi parlamentaria, problemàticadels militars africanistes, caresties i enfortimentde l’Estat). En particular s’analitzà el fenomendel pistolerisme, amb figures com el pistolerconegut com ‘’El Mallorquín’’, que exercí aCatalunya.

Pere Josep Garcia Munar i Catalina Martorellanalitzaren la situació del republicanisme

mallorquí, dividit en dues tendències: un sectormoderat i un més radical entorn d’AlejandroLerroux. Si bé aquests solien anar de la mà delmoviment obrer, els republicans generalmentforen d’orientació burgesa i, en el context del1917, veieren amb bons ulls la revolució de

2

febrer de 1917 a l’antic Imperi Rus però no lad’octubre. Si bé a Mallorca foren electoralmentfebles, a Palma normalment gaudiren derepresentació a les institucions.

Pere Fullana tractà sobre les estratègiesseguides en aquest període per una EsglésiaCatòlica feble i encara força afectada per laconstitució de l’Estat Italià. S’analitzà la cartaCol·lectiva del 1917 de l'Episcopat espanyoldavant dels processos revolucionaris. Si bé laMallorca del moment visqué els canvis propisdel món contemporani, l’Església reaccionàreforçant el control sobre àmbits coml’educació.

Josep Vilchez analitzà la crisi de subsistències iconflictivitat social a Mallorca (1914-1923). Elconflicte inaugurat el 1914 comportàl’encariment i manca de primeres matèries iproductes de primera necessitat. La postguerracontribuí a incrementar un procés de crisi quetingué com a conseqüència directa l’incrementdel moviment obrer a Mallorca, tant a Palmacom a la Part Forana.

Sebastià Serra establí una correlació entre elsfets del 1917 i el procés migratori de Mallorca.Cal tenir en compte que l’illa fou llavorsemissora de moltíssims d’emigrants cap aFrança, Algèria i els països llatinoamericans perraons econòmiques i socials. Es reflexionà sobrela magnitud del procés (prop de 20.000mallorquins a l’Argentina) i es donaren aconèixer referències documentals sobre lapercepció dels esdeveniments de 1917 entreels mallorquins emigrats.

Finalment, Miquel Àngel Casasnovas tractàsobre el moviment obrer i el contextrevolucionari de 1917 a Menorca. L’impacte dela pujada de preus i la crisi de subsistències,així com gran presència de proletaris a Menorcagestaren un moviment obrer inicialment moltvinculat a l’anarquisme. La reactivació del’obrerisme menorquí, manifestada en aquellsanys, enllaça amb la potència delrepublicanisme i l’esquerra a Menorca al llargde les dècades posteriors, com demostren elsesdeveniments del 1936.

1

T1 Més municipalisme

al Consell de

Mallorca

Joan Font Massot

Conseller Executiu de Desenvolupament Local

Ja han passat prop de tres anys d’aquestalegislatura, prop de tres anys d'ençà que MÉSpresideix el Consell de Mallorca. No cal dir quedes del primer moment apostàrem peldesenvolupament local, pel suport tècnic ieconòmic als Ajuntaments de Mallorca que estrobaven immersos en una profunda crisi, tant perles dificultats econòmiques com per la intervencióde l’Estat Espanyol mitjançant la llei Montoro queha suposat un control econòmic i financer delsAjuntaments, absolutament limitats a l’hora depoder fer Inversions profitoses i també per ladinamització de les economies locals com a fontde benestar per la ciutadania i instrument demillora de la mateixa estructura municipal.

L’esforç econòmic i humà que ha fet el Consell deMallorca aquesta legislatura ha estatimportantíssim, però sempre valorant i tenint coma referent les necessitats dels Ajuntaments iprocurant també potenciar polítiques municipalsdirigides a fomentar la sostenibilitat, la lluitacontra el canvi climàtic, l’accessibilitat i com ja hedit, la dinamització de les economies localsprocurant en tot el possible que els recursosaportats als Ajuntaments es distribuïssin dins elmateix municipi o dins la nostra illa, facilitantl’accés, per les característiques pròpies delsprojectes subvencionats, a les empreses d'àmbitillenc o local.

També hem procurat facilitar al màxim la gestió idonar liquiditat als Ajuntaments i per això hemaplicat la política d’avançar el pagament de lesajudes des d’un 50-80% en el moment del’adjudicació de les subvencions i la resta amesura que anassin realitzant i justificantl’actuació, així hem evitat el més que possibleendeutament municipal per poder pagar commarca la llei els projectes i les obres a lesempreses contractistes. Hem introduït tambél’obligatorietat de clàusules socials imediambientals als plecs de contractació lligantaixí als contractistes al repartiment de la riquesa ia la preservació del medi.

Una altra de les nostres preocupacions ha estatque el gruix de les ajudes arribàs a tots elsAjuntaments de Mallorca ampliant les

convocatòries a tots els Ajuntaments i tambéPalma, això si, donant una certa preferència alsmés petits que són sempre els que més mancatsde recursos es troben.

Hem reforçat el SAT (Servei d’Assistència Tècnica)tant en l'àmbit jurídic com econòmic amb doscontractes programa i incorporant dos tècnicsmés i hem posat al servei dels Ajuntaments tot elnostre equip tècnic d’arquitectes i enginyersoferint en una convocatòria oberta tot l’any, laredacció dels projectes i la direcció de lesdiverses obres.

Si ens posam a quantificar econòmicament lesajudes, ens trobam que aquesta legislatura, sensecontar el 2019, el Consell de Mallorca hauràaportat als Ajuntaments més de 91 milionsd’euros, 4,5 dels quals corresponen a Palma i laresta repartit entre tots els altres, és a dir, unamitjana de més d'1,6 milions per cadaAjuntament. Si ho distribuïm per anys, es potveure perfectament la progressió: 11milions el2015, 15,5 milions el 2016, 35,6 milions el 2017 i29 milions pressupostats el 2019 ques'incrementaran en les incorporacions deromanent una vegada tancada la liquidació delpressupost del 2018.

Els conceptes de distribució són diversos, des deDesenvolupament Local hem aportat 42 milionsen quatre Plans Especials d’Inversió per obres iserveis de competència municipal i aquí hi podemincloure des de les diverses infraestructures fins a

2

la compra de solars, edificis o maquinàriadestinada a serveis municipals; 6 milions perajudar als ajuntaments de menys de 10.000habitants a pagar la despesa corrent; 5,5 milionsper adquisició de vehicles elèctrics i projectesd’estalvi energètic; 20 milions en un Pla Especialper Inversions Financerament Sosteniblesdestinats també a detectar i resoldre fuitesd’aigua, fer accessibles els espais i edificismunicipals, a projectes d’estalvi energètic i aarranjament de camins públics que connectassindiversos nuclis de població i aquest any 2018estam preparant una convocatòria pelsAjuntaments adherits al PACTE DE BATLESdirigida sobretot al foment de la lluita contra elcanvi climàtic que estarà dotada amb 600.000euros.

Però també des dels altres Departaments s’ha fetun esforç per donar cobertura a altres necessitatslocals; 14 milions d’euros per un Pla d’Adequaciód'Instal·lacions esportives en tres anys i gestionatpel Departament de Cultura i Esports marquen elprojecte més ambiciós.

Però no hem d’oblidar també des d’aquest mateixdepartament les ajudes per la restauració depatrimoni públic i adequació de biblioteques imuseus municipals o per activitats culturals;ajudes per projectes de foment de la igualtat i laparticipació des del Departament de Presidència,per la promoció econòmica i el foment de lapromoció turística des del Departamentd’Economia, adequació de punts verds i netejad’abocaments d’enderrocs des del Departamentde Medi Ambient o el finançament de projectes dedinamització juvenil que es posaran en marxaaquest any una vegada rebudes les transferènciesdel Govern de la Comunitat Autònoma, suposentambé una important aportació de recursos alsAjuntaments per donar cobertura a les sevesnecessitats.

En definitiva, mai els Ajuntaments de Mallorcahavien rebut tants de recursos i tampoc mais’havien marcat tant els objectius generals que espretenen assolir i tot això, acordat amb elsmateixos Ajuntaments en el marc de l’Assembleade Batles i Batlesses de Mallorca que ha tornat aesser el vertader espai de diàleg i consens delmunicipalisme.

1

T2 Recuperar la Memòria,

defensar la Democràcia

Macià Calafat

MÉS per Palma

Foto: Batle de Palma Antoni Noguera a l’acte 25 de febrer 2018

El passat 22 de febrer el ple de l’Ajuntament dePalma va aprovar, amb el vot unànime de tots elsgrups polítics, declarar el 24 de febrer dia de re-cord de les víctimes del franquisme, en homenat-ge a les persones assassinades aquell fatídic diade l’any 1937 (el batle de Palma Emili Darder,l’exdiputat Alexandre Jaume, el batle d’Inca Anto-ni Mateu i l’empresari Antoni Maria Ques). La de-cisió del ple recull una demanda històrica de lesassociacions memorialistes. Això s’afegeix a lesaltres iniciatives impulsades per MÉS durantaquesta legislatura, entre les quals destaca elcanvi dels noms de carrers, el lloc destacat a lasala de plens per al batle Darder, la declaraciód’Alexandre Jaume com a Fill Il·lustre, l’oberturad’una sala del castell de Bellver dedicada a Jau-me, la posada en marxa de diferents activitats dedifusió de la memòria històrica i els tràmits perenderrocar el monument de sa Feixina (malaura-dament aturats pels tribunals). Per no parlar de laLlei de Fosses impulsada pel Govern de les IllesBalears i que ha permès recuperar i identificar elscossos de 14 persones de la fossa Porreres, de lesquals 5 han estat enterrades recentment al Ce-menteri de Palma.

Un dels elements més destacats de la tasca muni-cipal ha estat la participació activa de l’Ajunta-ment en l’acte de record als afusellats el 24 de fe-brer de 1937. Els darrers dos anys ha estat coor-ganitzat pel consistori i per la Comissió 24 de fe-brer, que representa les entitats que històrica-ment han retut homenatge a Darder, Jaume, Ma-teu i Ques. Des de l’any passat l’acte compta, amés, amb la participació de l’Ajuntament d’Inca.Precisament el passat diumenge 25 de febrer elMur de la Memòria va acollir aquest acte, qued’uns anys ençà compta amb una participaciócreixent. L’actualitat política hi va estar molt pre-sent, amb referències constants als recents atacsa la llibertat d’expressió (la condemna a Valtonyc)i a l’existència dels presos polítics catalans.

2

Foto: públic assistent a l’acte, cementiri de Palma 25 de febrer 2018 Foto: Ofrena de les fundacions Darder-Mascaró

En el decurs de l’acte, el batle de Palma, AntoniNoguera, va emfasitzar la importància de reconèi-xer a les persones que varen morir defensant lademocràcia i va assenyalar que “si ara fóssim enel 1936, els batles democràtics, de diferents par-tits, podríem ser detinguts i assassinats simple-ment pel fet de defensar una societat més iguali-tària i més justa”. Va remarcar la importància dela recuperació dels cossos dels batles de Costitx iEsporles i la tasca feta pel Govern de les Illes Ba-lears amb la llei de Fosses: “Hem aconseguit queles famílies puguin plorar en pau i enterrar elsseus familiars”. A més va apuntar que “aquí nonomés varen morir les persones que defensavenuna societat més igualitària, sinó que qualsevolpersona que defensava la democràcia des de lamilitància a un partit, una entitat o un sindicat erapossible víctima. A tots ells gràcies per donar laseva vida per defensar la democràcia i la Repúbli-ca”.

El batle ha recordat que “si estam fent justíciades dels governs, és perquè hi ha hagut entitatscom Memòria de Mallorca, a qui vull retre home-natge: sense ells avui no seríem aquí”. “Com abatle de Palma m’agradaria recordar també l’obrade la Segona República, l’obra d’Emili Darder. LaSegona República tenia uns pilars fonamentals:l’Educació, la Cultura, la Sanitat i la Igualtat. Quanhi ha hagut l’estafa de la crisi el que s’ha atacathan estat precisament aquests pilars. És un honormantenir la memòria d’un govern de Palma queva fer tantes coses per aquesta ciutat”. Per últim,va fer una reflexió: “La democràcia és una obracol·lectiva, i les obres col·lectives es cuiden i es

lluiten entre totes i tots, i si la democràcia retro-cedeix, també és culpa de totes i tots. Per aixòcom a batle de Palma us anim com feis cada dia adefensar i a cuida la nostra democràcia, la d’avui,per la que varen morir tantes persones a Mallor-ca. Per acabar, un sentit homenatge a les perso-nes que moriren defensant la llibertat, un sentithomenatge al batle Darder i sobretot Visca la Se-gona República”.

La commemoració va comptar també amb les in-tervencions dels familiars d’Alexandre Jaume iEmili Darder, Andrés Jaume i Ferran Cano, que va-ren anar seguides pel pregó de la historiadora Do-lors Marín, que va recordar, en nom de la Comissi-ó 24 de febrer, la trajectòria dels afusellats. Poste-riorment va ser el torn de la presidenta de Memò-ria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, que va felici-tar a les institucions per la seva implicació en lareparació de les víctimes; i hi va haver els parla-ments de la batlessa d’Esporles, Maria Ramon, idel batle de Costitx, Antoni Salas, que varen re-cordar les figures dels exbatles Tomàs Seguí iPere Vallespir. Posteriorment la Consellera deTransparència, Fanny Tur, va fer balanç de les po-lítiques impulsades des del Govern i va agrair latasca feta per Memòria de Mallorca. Posterior-ment va ser el torn del regidor de Cultura d’Inca,Antoni Rodríguez, amb un discurs molt reivindica-tiu de les llibertats polítiques, abans i ara. L’acteva acabar amb la interpretació de l’himne de Ma-llorca i amb una ofrena floral a càrrec de l’Ajunta-ment i de les entitats i organitzacions polítiquesmentre sonava l’himne republicà.

1

6.1 El país que no va poder ser: la mobilització per l'autogovern de 1991

Gabriel MayolDoctor en Història

La nit del 4 de novembre de 1991, les 1.100localitats que llavors disposava el Teatre Principalde Palma s'ompliren per reclamar un millorfinançament i unes cotes d'autogovern més altesper als pobles de les Illes Balears. La representaciói la transversalitat de la societat civil mallorquinareunida al teatre mai no ha estat igualada. Enaquest acte s''impulsà la Plataforma perl'Autogovern i el manifest Volem comandar a ca

nostra. Una iniciativa de l'Obra Cultural Balear i delpresident de la CAEB Francesc Albertí. Tanmateix,la plataforma no va tenir més recorregut i lareivindicació popular del finançament il'autogovern illenc varen haver d'esperar algunsanys perquè algú altre en tornàs aixecar labandera.

El context de la reivindicació de 1991

L'any 1991 era un moment propici per les minoriesnacionals europees. La crisi de la Unió Sovièticahavia provocat que una quinzena de repúbliqueshaguessin assolit la seva independència desprésd'anys de pertinença a un altre estat. A les Illes Balears, vuit anys després de l'aprovacióde l'Estatut d'Autonomia i de la posada en marxade la comunitat autònoma, les expectatives ambles quals s'havien estrenat les institucionsd'autogovern no havien estat acomplertes. El fet que la majoria parlamentària de 1983hagués encomanat la tasca de bastir l'entramatinstitucional balear a un partit que s'havia mostratcontrari a l'autonomia, com fou Aliança Popular, vaser especialment decebedor per les forcesd'esquerres i nacionalistes que havien lluitat perl'autonomisme.

També formava part de l'ambient de llavorsl'enlluernament amb dos territoris com Catalunya iel País Basc que havien adoptat una actitudnacional i de fer país a l'hora de desenvolupar lesrespectives comunitats autònomes. La revista El Mirall ho resumia assegurant que “elsresultats que havien de beneficiar el país no s’hanproduït” perquè, entre d'altres mancances, no esreclamaven noves competències al govern del'Estat. Al mateix temps, existia una preocupació

perquè bona part de la població resident a

Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera viviad'esquena al projecte d'autogovern insular. Per alsimpulsors no s'havia augmentat la ja escassaconsciència de poble.

A més, l’entorn natural se seguia degradant i elsvalors, patrimonials, històrics, culturals, civils,lingüístics, religiosos i socials que haurien de sercaracterístics no eren reconeguts per la majoria dela societat.

Igualment, cal tenir en compte l'ambient políticd'aquell moment. Al final de la II Legislatura delParlament de les Illes Balears (1987-1991)s'havien produït una sèrie de derrotes de lamajoria conservadora formada pel Partit Popular iUnió Mallorquina. L'oposició havia aconseguitaprovar normatives com la Llei d'Espais Naturals(1991) gràcies a una sèrie de diputats trànsfugueso que votaven en contra de la disciplina de partit.Entre aquesta legislació promulgada en contra dela majoria que donava suport al Govern Balearhavia estat impulsada una reforma de l'Estatutd'Autonomia que pretenia equiparar les IllesBalears a un nivell d'autogovern equivalent a lesllavors anomenades nacionalitats històriques.

Posteriorment, a les eleccions autonòmiques de1991, la coalició entre PP i UM assolí la majoriaabsoluta i impulsà una nova reforma estatutàriamenys ambiciosa. De manera paradoxal, elCongrés dels Diputats prengué en consideració enprimer lloc la segona proposta i fou la base de lamodificació del text estatutari que finalments'aprovà.

Per acabar aquest context, cal fer esment que, enun país petit com és el nostre, és també important

2

el paper que juguen les persones concretes al'esfera pública. En cas aquest cas Antoni Mir iFrancesc Albertí.Per una part, Mir havia estat triat feia pocs mesospresident de l'OCB i durant el seu mandat, l'entitatcultural assolí les cotes més altes de mobilitzacióciutadana. Per una altra part, Francesc Albertí, tot il'opinió diferent d'alguns sectors de la patronalbalear, es declarava obertament federalista.

El manifest Volem comandar a ca nostra il'acte al Teatre Principal

El manifest “Volem comandar a Ca Nostra”s’estructurava en cinc punts: el reconeixementdels drets de les Illes Balears com a nacionalitathistòrica; desenvolupar l’Estat de les Autonomiesen sentit federal o confederal i el dret dels poblesde disposar del seu futur; que els representantspolítics escoltin més la societat civil i no elsinteressos partidistes de fora de les Illes Balears;més relació amb els pobles d’Espanya iespecialment aquells de la vessant mediterràniaamb els quals es comparteixen llaços de llengua,cultura, història, economia i geografia i, finalment,què les Corts Generals aprovassin el text dereforma de l’Estatut d’Autonomia de les IllesBalears aprovat pel Parlament el gener de 1991.

L’acte es va fer al Teatre Principal com una manerad'enllaçar-lo amb l'assemblea que va tenir lloc eljuliol de 1931 per tramitar l'avantprojecte d'Estatutd'Autonomia de Mallorca i Eivissa durant la SegonaRepública Espanyola. A més, tot just alcomençament, es projectà una pel·lícula sobre laDiada per l’Autonomia de 1977. Dos fet que volíemrecollir la memòria de la lluita per l'autogoverndels pobles de l'arxipèlag.

En aquesta trobada participaren representants dePSM, UM, PCB i Convergència Balear. El PSOE no hienvià cap membre i el PP cap dels seus principalsdirigents.

Sobre l’escenari pujaren i feren una petitadeclaració d’intencions representants de lesprincipals entitats de Mallorca i membres diversosde la cultura. Entre les desenes de persones que esdirigiren al públic podem destacar els escriptorsBiel Mesquida i Josep Maria Llompart, el bisbe deMallorca Teodor Úbeda, el representant del GOBAntoni Font i els sindicalistes Pere Polo de l'STEI-i,Manuel Cámara de CCOO i Miguel Robredo d'UGT.Cal dir que aquest darrer va fer la seva intervencióen castellà i fou xiulat per una part del públic.Tancaren les intervencions els presidents de l’OCB,la PIMEM i la CAEB.

Antoni Mir, com a president de l’OCB, expressà elseu desig d'il·lusionar el poble mallorquí perquèd’una vegada prengués consciència del què és, delque pot fer i del què pot aconseguir. El presidentde la PIMEM Joan Fuster es declarà frustrat perquè

no era l’autonomia per la qual havien lluitat.Francesc Albertí, president de la CAEB,s'autoproclamà des de sempre federalista i recordàque en els darrers cinc anys se n’havien anat300.000 milions de pessetes i no havien tornat.Segons Albertí no havien de ser menys que bascosi catalans. També assegurà que s’havien demobilitzar per expressar la seva preocupació idesacord per la situació en que es trobaval’autonomia. Acabà donant les gràcies a l’OCB perl’organització i cridà un “Visca el país balear!”.

L’acte es tancà amb el cant de La Balanguera ambels assistents dempeus.

I tot això acabà en res?

Malgrat l’èxit de l’acte i el ventall importantíssimd’entitats i personalitats que la Plataforma perl’Autogovern aconseguí reunir, no va tenir lacontinuïtat esperada. S’ha de destacar que l’OCB ila CAEB, com a principals impulsors, varenaconseguir aplegar una extensíssima representaciótransversal de la societat civil mallorquina senseque s’hagi repetit un acte semblant.

La mateixa organització de la trobada és unsímptoma d’un cert projecte de societat en comú.Tanmateix, els partits majoritaris no s’implicarenen la mobilització. Ans el contrari es malfiarend’una moviment que no havien impulsat i tampoccreien que podrien controlar. Segurament, aquestun dels principals motius que no tenguéscontinuïtat.

Només les grans mobilitzacions que l'Obra CulturalBalear començà pel seu compte el 1995 recollirenel testimoni d'una dècada, els anys noranta, enquè s'albirava la possibilitat d'un país amb idees id'una idea de país que, amb la derrota del I Pactede Progrés el 2003 i la deriva del PP, quedàtotalment estroncat.

1

6.2 DONAR LA MÀ:

Quan la societat té prioritat sobre lareligió

Mahécor Mbengue

Professor

Alguna vegada heu volgut donar la mà a una dona i ella s’hanegat? O, viceversa, heu tingut, com a dona, l'experiència deveure un home que no vos vol donar la mà?

Quan això passa, és molt desagradable per a la persona queestén la ma!

Ja se sap que la religió musulmana prohibeix a qualsevolpracticant el donar la mà a una persona que no sigui membrede la seva família, especialment si és del sexe oposat.

Tots els musulmans que desobeeixin aquesta prohibiciócometen un pecat. Perquè "Allah no vol que els seus serventstransgredeixin les prohibicions de l'Alcorà".

Per tant, està prohibit apropar-se o tocar qualcú causantsensacions fortes (vers. 20, surat «la llum»). És per això quealguns musulmans es neguen a donar la mà a un home o unadona amb qui poden formar parella. I només ho fan amb elsseus germans i / o germanes consanguinis.

D'altra banda, el 99% dels musulmans saben de l’existènciad’aquesta norma, però no s'abstenen de incomplir-la,argumentant que és per hàbit que donen la mà a tothom.Hauria de ser un pecat? Les opinions estan dividides sobre laqüestió.

Els Ibadou o l’excepció a la regla.

(del moviment Ibadou Rahman -Associació de Servents deDéu- que rebutja les confraries sufi i les pràctiquesanimistes)

Són els més estrictes, al carrer les dones es distingeixen perl'ús del vel i els homes per una barba llarga i roba curta.

Alguns, sovint per no frustrar, donen la mà als homes o a lesdones perquè troben que no hi ha cap dany en això. Per aells, és més un signe de respecte que un pecat, perquè lareligió musulmana afavoreix les relacions humanes i tot aixòés "Bid'a", innovació, que consisteix a afegir a la religió elselements que no existien en el temps del Profeta. l'islam éstolerant, diuen, i la gent tendeix a voler complicar les sevesvides.

Donar la mà a qualcú de l’altre sexe no pot disminuir la fe, fapart dels nostres costums, com el petó dels toubabs!

La gent no es cansa de contar històries. Si cadascú havia decomplir totes les recomanacions de la religió musulmana, lesdones haurien de cobrir-se del cap fins als peus, per tant ésparadoxal posar el vel i deixar que apareguin parts dels seuscos i refusar de donar la mà.

La intenció té prioritat sobre l'acte

En la religió musulmana, és la intenció la que és culpable i nol'acte. Si la persona saluda un altre sense mals sentiments,realment no importa. Si és tot el contrari, es greu. Hi ha algunes persones casades que no prohibeixen a lesseves dones a donar la mà als homes,Per elles la gent ha de saber que no podem aplicar al peu dela lletra la religió musulmana. Donar la mà a l’altre sexe noés un factor determinant. La fe és dins el cor i no en petitsgestos innocus.

Hi ha una dimensió religiosa i una dimensió sociocultural. Perla religió, està formalment prohibit, tan per a l'home com pera la dona. Però socio-culturalment, ens hem de saludar sensetenir en compte la religió.

També existeixen els «tiédo» (són nobles cavallers de lacorona, qui durant molt de temps han resistit als intentsd'islamització, cristianització i de colonització; rebels queconstitueixen una forma d'aristocràcia rural) que no volensaber res de tot això.

Al Senegal, no tenim una educació religiosa, tot i que tots elsmusulmans van a l'escola alcorànica, que no té res a veureamb l'educació religiosa.

Les exigències de Déu

Alguns predicadors sostenen que tots els musulmans hand'adoptar allò que l’Alcoran els exigeix. El que el profetaMohamed defineix en tres eixos: comportament, les sevesrecomanacions i el consentiment.Per a ells, la prudència ha d'animar qualsevol musulmàperquè el profeta deia "no heu d’apropar-vos a l'adulteri".

Sempre segons ells, hi ha que frenar tota temptacióconsistent a donar la mà amb el pretexte de no faltar alrespecte. El primer respecte per un musulmà és el respecte

2

cap a Déu fent se seves les prohibicions. Després hi ha lesrecomanacions del Profeta.

A més de les sancions evocades el dia de la resurrecció,aquests predicadors precisen que el simple fet de dir"Assalamou alaykoum", que significa que la pau sigui ambvosaltres, basta per saludar-se, sense que ningú tinguinecessitat de donar la mà a l'altre. La salutació delsmusulmans ens és dictada pel profeta que la va rebre d'Al·là.Abans del naixement de l'islam, els nostres avantpassats noes donaven la mà i les dones s’agenollaven.

Alguns escrits divulgats sobre el tema expliquen que quatregrans imams de les quatre escoles jurídiques sunnites (elsunnisme és el corrent majoritari de l’Islam, el 90% delsmusulmans són sunnites i sovint s’acosten a una visióortodoxa de l'islam), són tots unànimes en la prohibició i esbasen en molts dels hadiths (comunicacions orals del ProfetaMahoma i, per extensió, una col·lecció que inclou totes lestradicions relacionades amb els actes i paraules de Mahoma iels seus companys).

En un altre nivell, Altres islamòlegs coneguts també hanplantejat el debat recolzant-se en el mateix hadith, percontradir aquesta interpretació. Per a ells, no hi ha cap vers al'Alcorà que prohibeixi explícitament a una dona donar la màa un home o viceversa.Per tant, veurem els hadiths (a la Sunnah).

Aquests hadiths es poden classificar en tres categories:

1. Els hadiths que prohibeixen als musulmans saludar a lagent del llibre (La gent del Llibre o ahl al-kitâb són aquellsals quals, segons l'Alcora, han rebut els missatges divins através d’un llibre revelat a un profeta).

Aquí un exemple d'un hadíth a Sahih Muslim (deixeble delprofeta) narrat per Abu Hourayra (deixeble del profeta): elmissatger de Déu va dir:

"No saludeu els jueus i els cristians abans que vos saludin. Iquan els trobeu a les carreteres, obligau-los a passar per lapart més estreta ".

Per a ells, aquest hadith no es refereix explícitament al'encaixada de mans sinó que forma part d'una sèrie dehadiths que s'han escrit contra la gent del llibre i que tambés'interpreta com a font de prohibició de donar la mà als jueusi als cristians com a mínim. I més enllà de l'encaixada demans, conviden els musulmans a pensar una mica sobre lesimplicacions que aquests hadiths podrien tenir en la vida delscreients ...

2. Els hadiths informats pel profeta que mai va tocar unadona "estrangera". Quan les dones es presentaven a prestar-lijurament, no els donava la mà com ho feia amb els homes.

Aquí hi ha dos exemples de hadiths que van en aquestadirecció:

L'esposa del profeta Aisha va dir: El Missatger d'Al·là nomésrequeria a les dones el que Al·là havia ordenat; la mà delProfeta mai no havia tocat la d'una dona; només registrava elseu jurament d'adscripció i els deia: "ho he acceptat".

3. El famós hadith informat per Al Tabarani (deixeble delprofeta) i autentificat per Al Albani (deixeble del profeta):

El missatger de Déu va dir: "És millor que es posi una agullade ferro al cap d'un de vosaltres que "tocar" una dona que noés "la seva" ...

Mantenen el debat obert i conviden a les persones que novolen donar la mà als altres a conèixer, com a mínim, el motiupel qual ho fan, en comptes de replegar-se en discursosestèrils com "Estic aplicant la meva religió ", "Jo faig el queDéu m'ha demanat de fer ", etc., i deixar de fer el ridícul i demanipular a la gent honesta.

Si estam informats, som més lliures i solem prendre lesdecisions correctes. No donar la mà als seus similars,segurament no és una bona decisió.

L'encaixada de mans entre home i dona és lícita i lespersones que es neguen a donar la mà al sexe oposat mai nohan llegit cap dels hadiths que evoquen el tema i,estúpidament, apliquen el que alguns imams muftis (un sunnímusulmà que és un intèrpret del dret musulmà, que,suposadament, té l'autoritat d'emetre opinions legals,anomenades fatwas) han legislat.

No obstant això, el fet que el Profeta feia o no feia algunacosa no implica que es tractés d'un mandat per part d'ell o deDéu. A les hores, per què adoptar aquest comportament siaixò era una especificitat del Profeta?

7.1 Les veus no s’empresonen

Begonya De la Iglesia Mayol

Membre de CAP PELA

Vaig començar a escriure aquest text, amb elconvenciment erroni, de què cantar ens fa méslliures. A hores d’ara, malauradament, no puc feraquesta afirmació amb contundència, ni pucsentir-me tan lliure damunt un escenari. Cantantsamb sentències per expressar les seves idees através d’un rap, persones que són a la presó perpensar i creure en ideologies que considerenencertades pel funcionament del seu país, moltarepressió i violència policial al carrer per anar avotar... Que trist! Sabem que si no deim, feim,pensam, cantam, votam allò que es vol des de lesinstitucions dominants, serà penat o reduït. Gransavanços, grans victòries aconseguides en pro delsdrets humans, ara els hem tornat a perdre.

I és que, en el fons, tornam a evidenciar queanam contra natura, que complicam i feim difíciluna estada per la vida que només dura, això, unavida.

Si partim dels fets actuals i comparam les ideesamb l’estructura i desenvolupament de la veu,veim que és des dels intestins que ens surtensons incontrolats que aprenem a matisar-los i afer-los entenedors i agradables, una vegadaconeixem les possibilitats que ofereixen aquestssons que emetem. Experimentam, avaluam idecidim quins ens agrada fer i en quin moment ésadient fer-los. La part estructural, innata, que faque la teva veu t’identifiqui, és un tret més queens fa únics. Gran instrument!

Així, quan triam una cançó, un grup, un estil, ouna manera de cantar ho feim des de criterisestètics i personals. Una veu que ens agrada, ensfa centrar l’atenció, ens atreu, ens envolta, ens faimaginar, ens transporta. La veu ens permet

transmetre sons però també paraules queemergeixen i surten de l’ànima.

A més a més, la veu evoluciona i creix ambnosaltres. La podem treballar i podem prendredecisions que facin que sigui més flexible i méssana. Decidir, aquesta és l’acció clau percontinuar evolucionant i fent que la nostra veusoni millor, tengui més qualitat. És evident queper a tot això, necessitam cantar molt i millor siho feim amb un bon acompanyament i en entornsque ens permetin que els sons emergeixinespontanis, sense corsers, lliures.

Així, continuant amb la comparació de les ideesamb la veu, evidenciam que ambdues dimensionssón fruit de contínues decisions, de vegades, gensfàcils d’assumir i dur a terme de manera coherenti ferma.

I també ambdues tenen el poder de viatjar, podenpassar entre barrots, no la podem empresonar,tot i que n’hi ha que ho intenten.

1

7.2 Jordi Amat

Com una pàtria

Vida de Josep Benet

Maties Garcias

L’assagista, biògraf i articulista Jordi Amat

(Barcelona, 1978) ens ofereix una llarga i

detallada biografia sobre un dels personatges clau

del catalanisme i l’antifranquisme a Catalunya:

Josep Benet i Morell (Cervera, 1920-Barcelona,

2008).

La vida de Josep Benet és una llarga successió de

projectes, de reflexions i d’accions posades al

servei d’una Catalunya nacional i d’esquerres.

Mancat d’uns “fonaments familiars sòlids i

estables”, a 7 anys, Josep Benet ingressa a

l’Escolania de Montserrat i hi viu una infantesa

que el marca intel·lectualment i anímicament. Des

dels seus orígens catòlics Benet passa de ser un

militant de la Federació de Joves Cristians

perseguit per la FAI a un soldat de la República

mobilitzat l’any 1938. Perduda la guerra, malgrat

la seva militància religiosa, es lliura a una intensa

batalla contra el franquisme imperant.

Catalanisme i cristianisme són, aleshores, els

seus eixos ideològics i milita a Unió Democràtica

de Catalunya.

La percepció dels grans canvis socials que es

produeixen en el país arran de l’arribada massiva

d’immigració, que viu en pèssimes condicions, el

mena a un creixent compromís social i a una

progressiva decantació cap a l’esquerra política.

Aviat com a advocat defensa davant els tribunals

franquistes els represaliats d’esquerres: la dona

de Joan Comorera, estudiants, obrers... Al llarg

dels anys de la més fosca dictadura redacta

manifestos, reparteix fulls clandestins, escriu

llibres, divulga la història del país, impulsa

trobades d’opositors, organitza mil i una activitats

antifranquistes i catalanistes onsevulla: a les

cases particulars, a les parròquies, a Montserrat,

a la Universitat, als barris... Tota aquesta activitat

la fa enmig de constants problemes econòmics

per manca de consolidació professional, ja que ha

de vendre pisos per al seu protector, Fèlix Millet.

L’activisme arriba al seu punt culminant quan

s’articula l’Assemblea de Catalunya com a

instància unitària de l’oposició al règim i Benet

n’esdevé el millor representant. Després de la

mort del dictador, i fruit d’aquest clima d’unitat, a

les eleccions de 1977 Josep Benet obté un escó

senatorial en nom de l’Entesa dels Catalans amb

1.300.000 vots, el sostre més alt de paperetes

recollides per cap candidat.

Restaurada la Generalitat amb el retorn de

Tarradellas –que Benet veu amb desconfiança–,

l’antic concitador d’iniciatives unitàries, el 1980,

es presenta amb el PSUC com a candidat a la

presidència del govern català en uns comicis que

guanyarà Pujol, antic company de lluites i

d’intrigues, amb el qual ha tingut sempre tantes

coincidències com desavinences, i contra el qual

encara presentarà una fracassada moció de

censura l’any 1982. Aquest darrer acte és el cant

del cigne del Benet polític. A partir d’aleshores es

dedica a impulsar el Centre d’Estudis d’Història

2

Contemporània i a escriure les seves memòries

incompletes: De l’esperança a la desfeta (2008).

En la biografia escrita per J. Amat hi apareixen un

conjunt de noms destacats que es relacionen al

llarg dels anys amb Benet, que va viure sempre

secundat per Florència Ventura. Aquesta llista de

noms dóna idea de la dimensió del personatge

biografiat: Maurici Serrahima, l’abat Escarré, Joan

Comorera, Jaume Vicens Vives, Albert Manent,

Joan Triadú, Jordi Carbonell, Josep M. Ainaud de

Lasarte, López Aranguren, Josep Maria Castellet,

Alexandre Cirici, Salvador Espriu, Manuel Ortínez,

Paco Candel, Joan Fuster, Joan Raventós, Dionisio

Ridruejo, Joan Sales, Josep M. Vilaseca...

D’entre tota la galeria de personatges amb qui es

fa Josep Benet destaquen Josep Tarradellas i Jordi

Pujol. Com explica J. Amat, en una trobada entre

els tres, en ple franquisme, en l’atmosfera s’hi

percep una incògnita que responia al desig íntim

dels tres interlocutors: qui encapçalarà

l’autogovern català? La resposta ja la sabem, i

amb la lectura de Com una pàtria també copsam

la frustració íntima que va covar sempre en els

ànims d’un Josep Benet que va lluitar intensament

per Catalunya, però que no va assolir la plenitud

personal. “Tindria el reconeixement, però no el

triomf”, sentencia Amat.

Jordi Amat.

Com una pàtria. Vida de Josep Benet.

Barcelona: Edicions 62.

Biografies i Memòries 92, 2017.

1

7.3 RIPARTIRE DA MARX

Josep Maria Traverso

Un home mor, puja al cel i es troba a Karl Marx assegut a un núvol. L’home li diu: -He llegit el teu llibre (en clara referència a El Capital). Marx li respon: -Ah, sí? I com acaba?

La major part dels llibres de Karl Marx que tenim a lesnostres biblioteques personals no són seus. Això, essentveritat, tan sols ho és a mitges i necessita ser explicat.

És conegut que Marx no arribava mai a temps a les citesamb els seus editors, per explicar aquest fet podem re-córrer a diferents factors; un d’ells, els seus problemesfamiliars i la seva pobresa inacabable que l’obligaven acercar col·laboracions per poder sobreviure; un altre ele-ment explicatiu seria la seva activitat política, el seucompromís revolucionari i d’ajuda a perseguits i refugi-ats, d’aquí naixeran els seus treballs dins la Lliga delsComunistes o la Internacional; però segurament, el fac-tor explicatiu més important sigui les exigències de Marxamb l’obra escrita, la minuciositat, exhaustivitat en elsseus estudis, incorporant tot tipus de fonts encara quefossin en llengües que li eren alienes i que estudiavaamb consistència. En aquest sentit podem afegir que laconcepció revolucionària que impregnava els seus actesva fer que molts manuscrits quedessin als calaixos sot-mesos a la crítica dels roedors perquè ja havien complertla funció assignada, l’aclariment intel·lectual de l’autorsobre un tema determinat.

Marx va publicar relativament poc al llarg de la sevavida, però en canvi, va escriure molt, moltíssim: llibres,articles, quaderns de lectura i anotacions, manifests, col-laboracions a revistes… Només un exemple, a l’edició deles seves obres completes MEGA 2, la segona secció estàdedicada a El Capital incloent-hi treballs preparatoris,Grundisse, escrits d’Engels…i passa dels vint volums.

Les obres de Marx han recorregut un llarg i no sempreagradable camí, l’edició dels seus escrits fa més d’un se-gle que dura; un parell d’exemples, La Ideologia Alema-nya va veure la llum en forma de llibre uns quarantaanys després de la seva mort. La seva gran obra, la sevaEconomia, Das Kapital, és un projecte que s’inicia al vol-tant de l’any 57-58 i que es materialitza, en vida de l’au-tor, el 1867 en un primer volum amb diverses edicions.Un projecte inacabat en gran part, així, la mort de Marxdeixà al “pobre” Engels, com a marmessor literari, ambmuntanyes i muntanyes de manuscrits amb els qualsaconseguirà “conformar” un segon i un tercer volumabans de morir l’any 1895. Podem afegir la seva tesidoctoral sobre la Diferència de la filosofia de la naturale-sa a Demòcrit i Epicur que no va publicar en vida; ElsManuscrits de 1844/Els Manuscrits de París que van apa-rèixer per primer cop el 1931, Els Grundisse uns quants

anys més tard, sobre 1939 o l’anomenat Quadern Spino-za aparegut el 1976.

En aquest llarg camí, perara inacabat, la primeraaturada s’hauria d’ocupardels treballs d’Engels en lapublicació del llegat escritde l’amic mort. Aquell pu-blicarà per primer cop lesfamoses Gloses Crítiques alprograma de la unificaciódels partits socialistes ale-manys a Gotha de l’any1875, també reeditarà altres obres exhaurides com el 18de Brumari o La Misèria de la Filosofia i dedicarà unagran part dels seus esforços a construir els volums II i IIIde El Capital a partir de muntanyes de manuscrits en di-ferents graus d’elaboració. Segurament en l’esperit de ElCoronel, per sobre d’una intenció de publicació exhausti-va de les obres de Marx pesava més una intencionalitatpolítica, posar al servei de partits i militants socialistesels escrits del seu camarada i amic.

A principis del segle passat, a Alemanya i amb més omenys fortuna, apareixeran diversos escrits de Marx pu-blicats per figures com K. Kautsky, però serà amb la re-volució soviètica i amb la creació de l’Institut Marx-En-gels de Moscou dirigit per D. Riazanov quan l’edició deles obres completes de Marx rebran un important impuls.Al llarg d’una dècada, 1921-31, amb un gran equip decol·laboradors i de corresponsals per Europa, amb inde-pendència del partit i un pressupost sembla que més quecorrecte per a les circumstàncies econòmiques en quèvivia el país, amb tot això i amb un grandíssim coneixe-ment de l’obra de Marx, l’IME va aconseguir posar enmarxa un primer projecte d’edició de l’obra completa deMarx i d’Engels (Marx-Engels-Gesamtausgabe: MEGA 1).Una proposta de 42 volums, dels quals entre 1927 i 1935van aparèixer onze i que es dividia en tres seccions: es-crits i articles, El Capital i la correspondència.

Durant aquests anys i gràcies a l’Institut van aparèixerper primer cop llibres tan importants com Els ManuscritsEconòmico-Filosòfics, La Ideologia Alemanya o els Grun-disse der Kritik der Politischen Ökonomie.

Acabada la II Guerra Mundial, mort Stalin l’any 53, l’Insti-tut de Marxisme-Leninisme de Berlín Oriental junt amb elde Moscou posaran en marxa la Marx-Engels Werke queva editar fins a 41 volums entre la meitat de la dècadadel cinquanta i finals de la del seixanta i que va servir debase per moltes traduccions a altres llengües.

Arribem a la darrera etapa d’aquest viatge, ens situem afinals dels anys 60, aquí, els Instituts de Marxisme-Leni-nisme de Moscou i de Berlín, en conveni amb l’Institut In-ternacional d’Història Social d’Amsterdam (IIHS) inicienun monumental projecte d’edició històrica-crítica de tots

2

els escrits de K. Marx i F. Engels: MEGA 2. L’edició es di-vidia en quatre seccions: I.- Escrits i articles. II.- El Capi-tal amb tots els treballs preparatoris. III.- Correspondèn-cia, incloses les cartes a ells adreçades per terceres per-sones. IV.- Quaderns de lectura, resums, anotacions mar-ginals. Un total de 114 volums dels quals l’any 1972 vaaparèixer un volum de prova per recollir suggerències, aescala internacional, començant l’any 75 l’edició continu-ada dels textos.

El projecte va sofrir una important transformació al vol-tant de 1990 per raons històriques evidents; es va cons-tituir l’IMES (Internationale Marx-Engels Stiftung) ambseu a Amsterdam i on participaven l’Acadèmia de les Ci-ències de Berlín, l’IML de Moscou, l’IIHS ja esmentat i laKarl Marx Haus. Es va refermar el criteri de totalitat, elcaràcter científic de l’edició sense interferències políti-ques o ideològiques, el respecte per la llengua originaldel text i es mantenien les quatre seccions originals. Alvoltant del 2015 ja havien aparegut més de 60 volumsdobles. La secció de El Capital s’havia completat amb 23volums i la primera (llibres i articles) estava pràctica-ment sencera, les altres dos anaven més endarrerides.

A l’Estat espanyol tan sols coneixem un projecte d’edicióde les obres de Marx i Engels; es tracta del que va dirigirManuel Sacristán per a l’editorial Crítica que en aquellsanys pertanyia al grup Grijalbo i que es va iniciar a prin-cipis dels anys setanta. El títol de la col·lecció era OME(Obres de Marx i Engels) i es projectaren un total de 68volums. Les seves fonts eren la Marx-Engels Werke i laMEGA 2. Sense ànims d’exhaustivitat (no pretenia publi-car-ho tot) però amb la voluntat d’oferir al públic un textde qualitat, sense interferències ideològiques i fidel al’original: Una edició d’estudi.

Manuel Sacristán definia així el projecte (1976): “OMEpretende ser una edición elemental de estudio y presen-tar todas las obras y escritos de Marx y Engels en el pla-zo más breve posible y en un conjunto esencialmentecompleto que termine con una circunstancia anómalapara tratarse de una lengua que se habla en más de uncontinente: la circunstancia de que las obras de Marx yEngels no se hayan editado nunca de un modo sistemáti-camente completo.” Pel que coneixem, el projecte es vaparalitzar l’any 1981 amb nou volums publicats.

Arribats a aquest punt ens podem demanar si no s’hau-ria de deixar aquest tema als filòlegs o als erudits. No,no és aquesta una qüestió exclusivament filològica, és,com no podia ser d’una altra manera tractant-se deMarx, una qüestió teòrica i política. Per dir-ho amb pa-raules del filòleg i filòsof italià Roberto Fineschi, la nove-tat és la següent: “l’objecte d’investigació [l’obra i elpensament de Marx] s’ha vist modificat per la publicaciód’una bona part del llegat que fins avui era inaccessi-ble”. Si Fineschi té raó, i llegint i escoltant els exemplesque ell mateix i altres autors ens proposen, sembla quesí, “MEGA 2 [seguim amb Fineschi] és la demostració dequè el Marx llegit “històricament” és una altra cosa queel Marx actual”.

2018, bicentenari del naixement de Marx, diuen que ambla crisi que va començar ara fa deu anys Marx s’ha tor-nat a posar de moda, però el cas és que moltes de lesseves obres fonamentals no estan a l’abast del lector encondicions acceptables, és veritat que han començat al-gunes reedicions però se les hauria d’exigir que incorpo-rin les novetats que el dur treball de filòlegs, estudiosos ifins i tot grafòlegs han duit a terme durant anys.

Ripartire da Marx és el títol d’una obra de Fineschi, si tor-nar a partir de Marx fos necessari, exigiria una doble pre-missa, fidelitat al text, això avui sembla en gran partpossible i perspectiva de present, lectura dels texts desde la problemàtica del nostre món, lectura crítica del’avui en clau transformadora. A l’hora d’elaborar aquestescrit m’he servit fonamentalment de les següents fonts:

1. Hugo da Gama, Da MEGA à MEGA2: Breve história daedição crítica das obras de Karl Marx.

2. Roberto Fineschi, Karl Marx después de la edición his-tórico-crítica (MEGA2). Un nuevo objeto de investigación.

3.-Manuel Sacristán, OME (Obras de Karl Marx y FriedrichEngels). Una edición de estudio (1976).

Les dues primeres són de fàcil accés a la xarxa. La darre-ra l’hem pogut llegir gràcies a Salvador López Arnal. Leserrades són nostres.

El racó d'en Joan Miquel

número  70  -  març 2018contraportada