Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

En el número del mes passat, en un article d’úl-tima hora, ja vàrem tractar dels lamentables fetsde la Codonyera. Atesa la seua gravetat ens sen-tim obligats a fer una síntesi crítica d’aquests fets,de les circumstàncies que els van envoltar i pos-sibles conseqüències. La xerrada que haviaprogramat la CHA sobre la Llei de Llengües vaestar boicotejada per una cinquantena de veïns,comptant els nens, amb crits, pancartes i latentsamenaces. Prèviament s’havia negat la utilitza-ció de la sala per part de l’alcaldessa, que pos-teriorment es va tirar enrere. No ens hauria d’es-tranyar, d’acord amb les informacions que enshan arribat, aquest comportament de l’alcaldessa,Mª José Gascón, tenint en compte la seua ca-pacitat de manipulació dels regidors i d’un grupde veïns de la Codonyera. El lector pot com-provar aquest fet preguntant, si té ocasió, a al-gun conegut i veí d’aquesta vila del Mesquí. ElPAR ha donat aixopluc a l’alcaldessa en totes lesseues actuacions. Fins on arriba la seua con-cepció dels principis democràtics?

Ara bé, el més sorprenent dels fets és la cir-cumstància que els regidors del PSOE van ser unsdels més actius organitzadors del boicot, en es-pecial Ángeles Velilla, professora d’anglès del’Institut d’Alcanyís. Tot i que cal dir que el re-gidor, cap de la llista del PSOE, en qualitat d’in-dependent, es va oposar a les esmentades ac-tuacions i va romandre apartat dels fets. Conei-xien els responsables del PSOE les manipulacionsi reunions en contra de l’acte, que van tenir lloca la Codonyera abans de la xerrada, i la impli-cació dels seus regidors? Sabien de l’actitud delsseus regidors envers l’organització del boicot encontra de l’acte sobre de la Llei de Llengües? Vanfer alguna cosa? Tal vegada van rebel·lar-se elsmilitants del PSOE de la Codonyera? Pensen feralguna cosa ara? Deixaran impunes els actors delsfets? Si bé aparentment l’actitud dels militantsdel PSOE semblaria d’acord amb els fets, aques-

ta revista ha pogut comprovar el disgust i males-tar d’alguns altres militants del PSOE de la Co-donyera, força decebuts amb el partit. Modestamentpensem que la primera reacció del PSOE hauria deser el de celebrar un acte explicatiu del contingutde la Llei de Llengües a la Codonyera com mésaviat millor. La informació que corre ara per la Co-donyera, a disposició del públic als locals de l’A-juntament, absolutament pamfletària, procedeixd’organitzacions integristes i ultradretanes. No hantingut l’ocasió de rebre’n cap altra. A la xerrada no-més van poder parlar: l’alcaldessa amb un discursmitiner i tergiversador, el seu germà, ex-alcalde deVall-de-roures, facaista reconegut, i el president dela FACAO, Raül Vallés. Se n’adonen a la Codonyeraen quines mans estan?

Per si no n’hi hagués prou, un fet més, gairebésurrealista: la corporació municipal de la Codonyera(PAR i PSOE), per unanimitat, però sense el co-neixement del regidor dissident, cap de la llista delPSOE, van acordar adherir-se, juntament amb vuitalcaldes del PP de la Franja, a un document quesol·licita el dictamen al Consell Consultiu, previal recurs contra la Llei de Llengües davant el Tri-bunal Constitucional per invasió de competènciesmunicipals. Aquest possible recurs va dirigit tanten contra del català com de l’aragonès.

Un partit del Govern, el PAR, s’uneix al PP perinterposar un recurs d’inconstitucionalitat contrauna llei que ha d’aplicar el Govern i que ha estatvotada pel PSOE. I a la Codonyera el propiPSOE acorda recórrer la Llei. Ho enteneu? I des-prés els polítics es queixaran de la desafecció dela ciutadania envers la classe política.

Mentrestant a la Codonyera, persones compro-meses en la defensa de la llengua pròpia, el catalàamb totes les seus modalitats locals i comarcals,que volen tirar endavant una llei que considerentimorata, han de suportar crítiques i desqualifica-cions de persones més o menys manipulades quemai han fet, ni pensen fer res per la llengua.

El fets de la Codonyera: conseqüènciesEDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR: Màrio Sasotmsasote@yahoo.es

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Cèlia Badet

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Marta Momblant, ArturQuintana, Lluís Rajadell i CarlesSancho (el Matarranya). Rosa Arqué,Susanna Barquín, Marta Canales,Jaume Casas, Pep Labat i CarmeTarragó (el Baix Cinca). CarlesBarrull, Glòria Francino i JosefinaMotis (la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat i Sidrid Schmidt Von der Twer.

OPINIÓ:Susana Antolí, Susanna Barquín,Esteve Betrià, Tomàs Bosque, JosepA. Carrégalo, Miquel Estaña, QuimGibert, Merxe Llop, Marc Martí,Vicent de Melchor, Juli Micolau,Joaquim Montclús, Ramón Mur,Francesc Ricart, Carles Sancho,Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès i Joaquim Torrent.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.comDISSENY: Maqueta interior: Ricard SolanaCoberta: Carles Terès

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorHaveu notat alguna cosa (positiva, vull dir) dins l’ambient d’ins-

titucions com Ajuntaments, comarques, clubs excursionistes, dele-gacions de la DGA un cop aprovada la Llei de Llengües?

He de confessar que, dins del meu optimisme, entre ingenu isenil, que m’embargava aquells dies de desembre quan es va apro-

var la Llei de protecció… etc., jo pensava que als Ajuntaments on hi havia gent amb cert interèspel tema de la Llengua, alguna cosa es mouria. Alguna retolació més en català, algun documenten bilingüe, o qualsevol altra iniciativa en aquesta direcció.

Per suposat que no m’imaginava que el públic en general es llancés en massa a fer i exigir escritsen català a les administracions. Però en fi, alguna cosa més, una mica més d’entusiasme sí quepensava jo que la incipient legalitat provoqués.

Mentrestant la part de l’Administració encarregada de posar en marxa els mecanismes institu-cionals i administratius de la Llei sembla que va fent camí. Hi ha hagut converses amb les asso-ciacions de les dues llengües minoritzades, i s’estan posant les bases per a que el Consell Supe-rior de les Llengües, pal de paller de tot aquest engranatge, sigue anomenat en temps i forma.Teòricament ja hauria d’estar constituït quan aquesta revista estigue a les mans dels seus lectors.A partir d’aquí es deuran moure moltes coses i és precís no adormir-se.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaEliseu Trenc, crític i historiador de l’art i professor de Filologia

Hispànica a França

La Llitera i la Ribagorça

Llei de Llengües

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: L’oportunitat de la Franja

2

3

4

7

10

15

17

18

La «xerrada» de la Codonyera El dissabte 20 vaig anar a la Codonyera a donar

una xerrada-col·loqui sobre la Llei de Llengüesperò, després de diversos intents, no vaig poderparlar.

Hi va haver més d’una metxa per provocar elfoc però jo prefereixo apagar i no encendre.

Després de suspendre l’acte es va produir laveritable xerrada, la de dialogar amb les ciuta-danes i ciutadans de la Codonyera. La majoriavan actuar amb cordialitat, excepte un que va dirque vaig ser covard per suspendre l’acte, quevaig demostrar amb aquesta acció que desconecla llei i que “ullet” amb el que diguéssim enpremsa. Visca la llibertat d’expressió!

La resta de persones amb qui vaig conversardesprés de l’intent de xerrada, regidors del PARi ciutadans en general, per exemple dos amics que,democràticament, defensen el «chapurriat», vansaber escoltar de la mateixa manera que jo els vaigescoltar a ells.

Al final em van insistir que no m’emportésmala impressió de la Codonyera. Que tenia lesportes obertes de totes les cases del poble.

Reitero, hi ha un clar cas de manipulació, noper aconsellar pel que fa al nom, no pel que esdiu de les pressions des de Catalunya, que hi hamolt de veritat, sinó pel que es diu de nosaltres,de CHA: Que els hem anomenat analfabets iincultes, que estem venuts als catalans, que és laLlei de CHA per imposar el català a tots elsciutadans d’Aragó, que l’ensenyament serà encatalà, que volem les butaques de les futuresacadèmies…

No, amics de la Codonyera, només volemvetllar pels drets dels parlants, només volíemexplicar la Llei, només volíem dir que no s’im-posa res, que és una llei que, com el seu propi

nom indica, vol fomentar l’ús, la protecció i lapromoció de les llengües que es parlen a Aragó.I l’aragonès i el català no són ni tan sols coofi-cials, encara que CHA sempre ha reivindicat laseva oficialitat.

Mala impressió de la Codonyera? No, en abso-lut. La mala impressió me la vaig emportar delsque van orquestrar i provocar que jo no poguésparlar, que no són, ni de bon tros, del poble.

Marco Negredo SebastiánCoordinador del Rolde de Política Lingüística de CHA

Per un desenvolupament efectiu de la llei de llengües

Terra Aragonesa considera que ja ha arribat elmoment de començar a donar passos ferms pera l’aplicació de la llei de llengües més enllà deles pròpies institucions lingüístiques que han deregular les llengües d’Aragó.

Passat un temps prudencial des que s’aprovési entrés en vigor la llei de llengües, entenem quecal començar ja amb la planificació d’actuacionsper a la seva immediata aplicació i desenvolu-pament.

En aquest sentit considerem que el dret de totsels aragonesos/eses a conèixer les llengües pròpiesi històriques d’Aragó queda recollit a la llei, i queen el termini de dos anys, estiguen l’aragonès i elcatalà dintre del currículum educatiu aragonèscom matèria optativa tant en Primària com aSecundària, a tot Aragó. Igualment, i en aquestmateix termini, les Escoles Oficials d’Idiomesd’Aragó haurien d’oferir l’ensenyament de llen-gua aragonesa amb titulació, i la Universitat deSaragossa hauria d’incloure la carrera de Filolo-gia Aragonesa i Filologia Catalana.

Chusé Antón Pascual (Terra Aragonesa)

13

19

16

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYA

Serret llibres: tradició i modernitatBlanca Deusdad

Sempre dic als meusamics/gues que hi ha dues lli-breries on si hi entro, no em pucestar de comprar almenys un lli-bre, per no dir més d’un. Una ésla llibreria Central de Barcelo-na, la qual cosa no és d’estran-yar, i l’altra, Serret Llibres aVall-de-roures. Tant la Centraldel Raval, com la del carrer Ma-llorca, són llibreries amb espaisamplis, amb una munió de lli-bres especialitzats, amb unabrillant selecció de clàssics, iamb novetats d’allò més inte-ressants. La llibreria Serret, encanvi, conserva aquell aromadels llibreters d’abans, ambdiaris, revistes, bolígrafs, lleixesplenes de llibres d’història de laGuerra Civil; de la Batalla de

l’Ebre; guies del Matarranya; ru-tes dels Templers, literaturadels autors de la Franja iebrencs; novel·les; gastrono-mia; ornitologia; botànica… iencara hi té lloc per a tots els lli-bres que demanen les escoles dela comarca i l’institut del poble.Una selecció d’una gran inten-sitat i una oferta variada, que esfa ja d’entrada, un espai irre-sistible on aturar-se.

Serret Llibres em recorda lallibreria-papereria on anava acomprar segells de petita, CanModistes, on el llibreter treia,com per art de màgia, del fonsdel taulell, més i més coses permostrar i vendre. Aquesta olorde tradició que sap preservarOctavi està avui acompanyada

d’un aire de modernitat, moltd’acord amb els temps que co-rren. Així doncs, a més a més del’espai físic, ha creat l’espai vir-tual, on podem trobar des delbloc de Serret Llibres, el qualtots consultem, i on hi ha tots elsautors/es que hem passat per lallibreria; les novetats; ressenyesde llibres d’actualitat; ende-més, del facebook on estemvirtualment connectats, sobre-tot aquells que vivim lluny delMatarranya.

Però tot aquest escenari, reali virtual, que acompanya la lli-breria no seria pas gran cosasense la simpatia i l’amabilitatque desprèn en Serret; la sevacapacitat per dinamitzar la cul-tura, per mostrar tot el que es fai el que es vol fer, per atendretres persones alhora, i saberaconsellar, com els bons llibre-ters, aquell llibre que t’agradarài que t’interessa llegir. Octavi ésuna peça clau en l’entramat dela cultura de la comarca, ajudaautors i lectors, tot ordint un tei-xit del qual gaudim. Tots plegatsli hem d’agrair de valent quemantingui viva la cultura i lail·lusió en aquestes terrers i, finsi tot, més enllà de l’Ebre.

L’E

SM

OLE

T L’estratègia

del reclauConta la famosa faula que,

el reclau (o escorpí) assassinàla granota que el duia a l’altrariba del riu, malgrat que aixòsuposés la seua pròpia mort.Aquesta és l’estratègia suïci-da que els caps pensants (perdir alguna cosa) de la FACAO-PNHC apliquen a la nostrallengua. Guardo encara, delstemps en què vaig ser tinentd’alcalde a Torredarques, undocument que els precursorsdel “facaïsme” enviaren a totsels ajuntaments, convidant-nos a una reunió per crear unagramàtica del “baish ara-gonès” (SIC!). La carta i l’ar-ticle que l’acompanyava (LaComarca, 17/11/95) són persucar-hi pa, pel que s’hi diu ipel com es diu. Destaca el re-buig encès de la denominacióchapurreau. Aquella estratè-gia no els va dur enlloc: nin-gú no va assumir la nova de-nominació ni la gramàtica im-provisada. El fracàs els va fercanviar de tàctica. Ja no caliacap màscara pseudo-cultural.Contra allò que escrivien l’any95, van repescar la “marca”chapurreau, que ja estava im-plantada, i van abraçar l’eslò-gan favorit dels illetrats “açòque parlem no es pot escriure”.L’objectiu quedava al desco-bert: relegar l’idioma a l’àm-bit domèstic, separar-lo del ca-talà i assolir així la seua des-aparició. Com el reclau, vansimular dur la llengua a la ribade la cultura, però no van po-der contenir-se i ara l’ofe-guen amb el nom humiliant desempre, tot negant-li el dret aelaborar, rebre i transmetre co-neixement més enllà de l’o-ralitat i el localisme.

Carles Terès

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Més que mai,català

Els fets de la Codonyera,esdevinguts el fatídic dia 20de març d’aquest any noprecisament de gràcia, em vandeixar sense gaires ganes deparlar ni d’escriure. Aquelldia negre del Mesquí se’m vadir a la cara, en públic i a crits,que en aquesta vida no heescrit «més que tonteries». Icom he escrit tant en diaris,llibres, revistes i fins i tot encartells, amb les tones de lesmeves tonteries es podria feruna muntanya tan alta com lacimera dels Puntals de Bell-munt.

I ja que tot el que he escriten aquesta vida, ha estat encastellà, tret de rares excep-cions, ara em proposo fer-honomés en català i a Temps deFranja. Així podran compro-var els meus lectors si encatalà escric més o menystonteries que en castellà.

Recordo aquests dies a JuanMoneva i Pujol (1871-1947),il·lustre regionalista aragonès,catedràtic de Dret a la Univer-sitat de Saragossa i autor del‘Vocabulari d’Aragó’ (1924.Deien d’ell que era «incom-patible amb el gènere humà iestava entestat a parlarcatalà». Així em trobo jo: nosé bé si em sento incompati-ble amb tot el gènere humà,tot i que sí que amb bona partd’ell, sobretot després delsdeplorables fets de la Codo-nyera. I per descomptat, esticdecidit a parlar, més que mai,en català, el que vaig apren-dre de nen de llavis del meupare.

Ramon Mur

LO

RA

SPA

LL

Les oliveres mil·lenàries de Pena-rojaLluís Rajadell

La Taula del Sénia, una man-comunitat constituïda el 2006per aglutinar 22 municipis deTarragona, Castelló i Terol si-tuats al voltant dels ports deBeseit-Morella, acaba de fi-nalitzar un inventari d’oliveresmil·lenàries que ha identificat4.080 exemplars amb més demil anys d’existència. En elstres pobles aragonesos man-comunats –Vall-de-roures,Pena-roja i Beseit– només sen’han trobat tres, totes a Pena-roja.

Encara que als termes delstres municipis hi ha extensosolivars, les indagacions fetesdurant mesos i amb visites so-bre el terreny amb col·labora-ció de la població local nomésvan localitzar les tres oliverespena-rogines. Estan plantadesen una finca erma des de lagran gelada de l’olivar de 1956,segons alguns testimonis. Laparcel·la està prop del poble,una circumstància que re-forçarà el potencial turísticd’estos arbres monumentals.

Per identificar una oliveramil·lenària el criteri principalés que, a una altura de la socade 1,30 metres, el seu períme-tre siga, com a mínim, de 3,5

metres. Es tracta d’un principiseguit a la Comunitat Valen-ciana, que també ha elaborat uncatàleg similar al seu territori.De cada arbre se n’ha fet unafitxa amb distintes informa-cions, com l’altura total i el dià-metre de la capçada, i s’ha lo-calitzat mitjançant la tècnicaGPS. S’ha valorat també laseua monumentalitat amb unaescala que va del l’1 –la mésbaixa– al 6 –la més alta–. Deles tres oliveres de Pena-roja,una té monumentalitat 2 i dues,4. Però, si al Matarranya lesoliveres mil·lenàries són moltexcepcionals, en altres poblesde la Taula del Sénia consti-tueixen olivars sencers. Elscasos més destacats son elsd’Ulldecona, amb 1.237 oli-veres catalogades; Canet LoRoig, amb 1.118 o La Jana,amb 939. També hi ha poblessense cap exemplar identificat,com són els esmentats casos deVall-de-roures i Beseit, i tam-bé de Castell de Cabres, Mo-rella, la Pobla de Benifassà iVallibona. Es tracta de muni-cipis situats a la confluència deles províncies de Castelló iTerol, on l’altitud dificulta elcultiu i el fa propens a les ge-

lades, molt pernicioses per aeste símbol de la cultura me-diterrània.

Darrerament, el Ministeride Medi Ambient, Rural iMarí va concedir una subven-ció de 1,2 milions d’euros a laTaula del Sénia per a conser-var les oliveres mil·lenàries iaprofitar-les com a un recurseconòmic, en este cas heretatde l’època de la dominaciómusulmana.

La Taula del Sénia vol apro-fitar este element patrimonialcom a reclam turístic i com afont d’ingressos. Una de les pri-meres mesures adoptades és re-colzar l’elaboració i promocióde l’oli elaborat amb les olivescollides a oliveres mil·lenà-ries. A més s’està fent un estudide les característiques peculiarsd’este producte alimentari.

Les tres oliveres mil·lenariesdels tres pobles del Matarran-ya poden parèixer, dins delconjunt de l’inventari, una xi-fra molt menuda, quasi simbò-lica, però es tracta d’exem-plars singulars i imponentsque són un referent històric pera una comarca que, fins fa benpocs anys, fonamentava la seuaeconomia en l’olivar.

LLU

ÍS R

AJA

DEL

L

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYALO

ME

U G

ÈN

IT

Barbarismes i barbaritats

Començo a estar una micafarteta de què quan me troboentre uns quants catalano-parlants d’aquells fins, memiren cada vegada que pro-nuncio un castellanisme, comme mirarie el Garzón si ha-gués assassinat a l’agüeletadel pis de dalt. Molts d’eixosaficionats a jutges són gentdel meu entorn que fins faquatre dies parlaven igualque jo, però clar, abans quese’ls anunciés l’àngel del ca-talà correcte. Abans eixes re-criminacions me feien sentiravergonyida, però ja n’hi haprou de voltar l’ou! Sí, diccastellanismes! I què! Facents d’anys que se’n diuen ala Franja, i molts d’eixosmots tan mal vistos són tannostres com les sopes bulli-des. I és per eixos radicals delcatalà de llibre on molts s’a-garren a n’allò de que alla-vons deu de ser que parlemxapurreau i s’enfronten ambtant orgull als que els volenbirlar paraules amb memòria,que temptada estic a vegadesd’apuntar-me a n’eixes files.Que no usem natres lo «pues»com no hem usat mai lo«doncs», com aquella queem va dir que li feien mal lesorelles quan me sentie el«pos», i si, és un barbarismei no l’he d’escriure, que nome’l traguen de la boca, queno hi pot haver ni ignomíniani pecat en repetir paraulesheretades. I és que, quantesximpleses hi ha volant perl’aire. De totes maneres,en-tendré que els que han sofertgran espant per el que aquídic, me retiron lo saludo.

Susana Antolí

ASCUMA a la Fira de la FreixnedaLluís Roig / Rafa Ferrer

JOSÉ

MIG

UEL

GR

AC

IA El passat dia 3 d’abril, AS-CUMA va estar present a la XIIFira d’Antiguitats, Arts i Oficisde la Freixneda, amb una pa-rada de llibres. Força públic esva interessar per les edicionsd’ASCUMA i una bona part encompraren. La presència desocis –entre ells el president d’I-niciativa Cultural de la Franja,Artur Quintana i José MiguelGràcia, president d’ASCU-MA– es va fer notar per tota laFira, aprofitant l’ocasió perparlar de les activitats de l’As-sociació i molt especialmentd’Els fets de la Codonyera.

Calaceit, capital cultural del MatarranyaIrene Torà

Peça de l’exposició Anónimos de Beatriz Canfield

Durant el mes de març i abrilhan tingut lloc a Calaceit tresexposicions coordinades per laregidoria de Cultura de l’A-juntament de Calaceit i pelMuseu Joan Cabré.

La primera va ser l’anome-nada Mirem al Passat, una mos-tra fotogràfica de la Comarca delMatarranya del 15 al 29 demarç a la Sala d’Exposicions del’Ajuntament, organitzada pelDepartament de Patrimoni Cul-tural de la Comarca.

Allí es pogueren veure testi-monis del nostre patrimoni ar-quitectònic que ens transmetenla memòria del nostre passat ila nostra història i que formapart de la nostra identitat cul-tural. Tracta sobre un recorre-gut visual del patrimoni a travésd’imatges del passat i del pre-sent en panells i en arxius di-gitals interactius als quals el pú-blic podia accedir a través d’u-na gran pantalla. Les fotografiesprovenen de l’Arxiu Mas, de di-ferents ajuntaments i de l’arxiufotogràfic de la Comarca.

El 27 de març es va inaugu-rar al Museu Joan Cabré l’ex-posició Anónimos de Beatriz

Canfield Zapata, que hi ro-mandrà fins al 30 de maig. Estracta d’una escultora mexica-na amb un gran ventall de re-gistres que abasta des de l’es-cultura amb volums de sal, finsla vídeo-instal·lació, passantper l’ús de diferents metalls,tècniques i materials. També ésautora de diverses esculturesmonumentals per a espais pú-blics i urbans de Mèxic DF compassarel·les i torres d’acer i haestat comissària de diferentsprojectes artístics. Actualmentresideix a Suïssa on està pro-

duint una sèrie d’obra nova, «Elviejo continente», que exposaràa Mèxic a finals de 2010.

Finalment, des del 30 demarç i fins l’11 d’abril, a la Salad’exposicions de l’Ajuntamentde Calaceit trobem una mostrasobre Art i Antiguitats de lesAmèriques, que exhibeix pecesde la col·lecció particular de Jo-nathan Bonfiglio –productorbritànic reconegut com «undels promotors més importantsde l’art Mexicà» segons el Mia-mi Herald, i que ha viscut a lesnostres terres durant uns anys.

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

L’alumna Mercè BallabrigaArbonés del Cicle de Gestióde Transport de l’IES BaixCinca de Fraga ha guanyat elPremi Extraordinari de Forma-ció Professional de la Comu-nitat Autònoma d’Aragó del’any 2009. Aquest premis’atorga al millor expedientacadèmic de cadascuna de lesfamílies professionals de la FPi és la mostra del bon treballrealitzat per la Mercè durant elsdos anys del Cicle Formatiu.Enhorabona!

L’entrega de premis es vacelebrar el 26 de març, dia del’Educació Aragonesa, a Sara-gossa i hi van assistir repre-

sentants del Govern d’Aragó.En el mateix acte va ser tambépremiada, per la seva implica-ció en la innovació educativa,la Merdeces Aguilar, directo-ra del CPR de Fraga.

És el segon any consecutiuque un alumne d’aquest CicleFormatiu de Fraga aconse-gueix el premi, la qual cosademostra el bon funcionamentd’aquests estudis al BaixCinca. Podem dir que, gràciesal treball de professors i alum-nes, el Cicle de Gestió deTransport és un bon candidatper assumir la formació adistància que s’implantaràpròximament a l’Aragó.

Premi extraordinari de FP a una alumna de l’IES Baix Cinca

Redacció

Entrega de premis del dia de l’Educació Aragonesa a Saragossa

RO

SA A

RQ

UÉ

Veïns de Fraga demanen modificarla remodelació de la Plaça Sant Pere

Carme Tarragó

L’associació d’amics i veïnsdel Casc Històric de Fragahan recollit les diferents quei-xes dels veïns de la zona quefan referència a les anomaliesi desperfectes observats a laplaça San Pere, després de laseva recent remodelació.Aquest document l’han fetarribar a l’Ajuntament de la lo-calitat per tal de demanar-li queduguin a terme les pertinentsmodificacions i, d’aquesta ma-nera, expressar i fer-los conei-xedors del malestar que hi haentre els veïns per l’aspecte queha rebut la plaça San Pere.

El president de l’associació,Ricardo Alcañiz, defineix laplaça com a ‘freda’, amb pen-dents exageradament pronun-ciades, amb un desnivell moltfort, on es produeixen conti-nues relliscades, sobretot entreles persones d’edat avançada enels dies de pluja. A més a

més, manca un accés adequatper a persones amb discapaci-tat física. Els fanals tampoc sónapropiats per l’entorn, la sevallum és poc acollidora. L’as-pecte de la barana de ferro ro-vellat li dóna imatge de des-cuidada, essent aquesta mésapropiada per a un polígon in-dustrial, una barana que ‘des-mereix la plaça’. Per altra ban-da, afegeix que a les jardinereshi falten flors.

Per aquests motius, demanena l’ajuntament de Fraga que re-visin la plaça, que millorin laseva imatge i que la deixin comes presentava en el projecte ini-cial, ja que no ha quedat ‘ni bo-nica, ni utilitzable’.

En aquests moments, l’úni-ca resposta per part de l’ajun-tament del municipi és queestan a l’espera de rebre l’obraper part de l’empresa encarre-gada de dur a terme les obres

a la plaça San Pere. En el mo-ment que això succeeixi, pro-cediran a la millora d’algunsd’aquests aspectes enumeratsper l’associació de veïns, ja queel delegat d’urbanisme de l’a-juntament de Fraga, JoaquimVera, explica que no ha quedatdel tot satisfet amb la remode-lació d’aquesta plaça. Explicaque s’intentarà salvar el pen-dent del carrer Major aprofitant

les obres que es duran a termeen aquesta via, es procedirà afer el canvi de la barana, s’ar-reglaran les rajoles que estanenfonsades i s’intentarà evitarl’entrada de cotxes a la plaçaper tal d’evitar que es taqui elterra amb oli. A més a més,Vera ha assegurat que aquestaactuació correrà a càrrec del’empresa que ha executat l’o-bra.

Remodelació de la plaça de Sant Pere

CA

RM

E TA

RR

AG

Ó

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

L’escarmentL’adolescència és una etapa

de la vida que tots ham volgutsuperar ràpidament. Per talcausa, amb l’ànsia d’arribar agrans, els adolescents hamtractat sempre d’imitar en tota l s adu l t s . A mi t ambém’agradave fer-me l’homefumant-me un cigarret i inten-tant empassar-me el fum. Losmeus primers contactes amblo tabac van ser en la protec-tora soledat dels corrals decasa, primerament amb algunCeltas furtat sigil·losamentdel paquet de mon pare idesprés amb lo Rex, que jaere amb filtre. Més endavant,vaig poder gustar un cigarretros de la marca Bisonte i allòem va parèixer el súmmumdel plaer. Però es coneix quealgú em deurie vigilar perquè,un dia, a l’edat de dotze anys,en una sobretaula, ma mareem va preguntar obertament sim’agradave fumar. Senseesperar resposta va dir que emtenie guardat un gran cigarroi que, si me’l volia fumar, me’ldonarie per a les festes majors,però me l’hauria de fumard’una sola tirada. Ignorant demí, ho vaig acceptar sensepensar-m’ho. I el dia de laMare de Déu d’Agost, desprésde dinar, amb tota la famíliareunida a la taula i expectant,ma mare, complint la prome-sa, me’l va donar. I fins i totem va ajudar a encendre’l. Deprimer em va parèixer moltbo i, content com un gínjol,vaig començar a fer granspiparrades. Fins que, en undeterminat moment tot em vacomençar a donar voltes i emvan vindre uns retortillons depanxa molt forts que vandesembocar en un mal de caphorrorós i en una gran vomi-tera. Segur que els meus paresvan estar molt preocupats,però el cert és que la medici-na que em van subministrar vaser molt efectiva.

J.A. Carrégalo

VIL

ES

I G

EN

TS

fronteres. Per tant, les notíciesque ens narraven l’AlbertRoyes i l’Anna March, de rigo-rosa actualitat, van estar prota-gonitzades per la nova llei dellengües i la consecució del’emissió del canal de la TV3a Fraga, entre d’altres.

Per la seva part, l’entrevis-ta va ser possible gràcies a lacol·laboració de la nostra esti-mada conserge Nati Ríos, quiva contestar amb sinceritat ales preguntes de l’alumnaMarta Castañ sobre els possi-bles conflictes que es donen ala Franja per la qüestió de serterritori fronterer.

Per últim, el programa «Elsma t in s de l ’Andrea» vamostrar un debat entre dosalumnes, l’Alberto Vera i laIrene Bollic, que discutiensobre els avantatges i incon-venients de viure a la fronte-ra.

En resum, va ser una novaexperiència molt gratificantque ens va dur a treballar de

Els alumnes de l’IES Senderproduïren TV per Internet El nou taller de TV Arnolfini arriba amb el Projecte Moncada

Montse Rodríguez, Seminari de Català

PEP

LA

BAT

El passat 26 de gener elsalumnes de català de 2n debatxillerat de l’IES Ramón J.Sender de Fraga van experi-mentar per primer cop un tallerque els ensenyava a gravar,produir i emetre televisió endirecte per Internet, dins lesactivitats programades pelProjecte d’Animació Cultural«Jesús Moncada», del Depar-tament d’Ensenyament, Cultu-ra i Esports del Govern d’Ara-gó.

Els alumnes, que prèviamenthavien escollit els formats detelevisió i els temes de quètractarien, van conèixer elsdiferents tipus de feines que hiha darrere les càmeres: el regi-dor, el controlador d’àudio, elcontrolador d’imatge, elscàmeres, els retoladors i elspresentadors.

Els tipus de programa quevan escollir van ser tres: untelenotícies, una entrevista iun debat. Tots tres programesgiraven entorn al tema de les

valent sobre diferents tipus detext periodístic i, sobre tot,l’oralitat més o menys plani-ficada. Si voleu veure el resul-tat, no dubteu a fer un copd’ull a la pàgina web on vaquedar penjada l’experiència:www.frontveres.tk

Altres activitatsA més de la celebració

d’aquest taller han tingut llocen el centre moltes altres inte-ressants activitats extraesco-lars organitzades pels diver-sos departaments didàctics.

El 19 de gener, els alumnesde 3r C van visitar els jutjatsde Fraga, i al desembre, totsels alumnes de 3r de l’ESOvan realitzar una visita al ParcEòlic de La Muela (Saragos-sa).

Dins del mateix ProjecteMoncada, el mes de gener esva poder veure la mostra ElCatalà a l’Aragó i al novem-bre va estar Guillermo Caste-lló amb el seu taller de màgia.

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Llargues ombresdamunt el Segrià i el Baix Cinca

Joaquim Torrent

El Segrià, especialment la seua part més propera a Lleida, estroba sotmesa a una greu pressió especulativa i edificatòria. Enpocs anys hem vist com un paisatge on predominaven fèrtilsterrenys agrícoles era envaït progressivament per les autopistes,les línies ferroviàries i el ciment, en un procés que sembla notenir aturador, la darrera baula del qual ha estat la posada en marxade l’aeroport d’Alguaire –la següent baula sembla que serà laconstrucció del gegantí parc logístic de Soses–; tot emmarcat enunes directrius globals traçades des de centres de poder situatsmolt lluny, i en funció únicament dels interessos econòmics degrans empreses, moltes de les quals multinacionals, i de certs grupslocals que hi van a remolc.

Entre aquests interessos s’hi troben, per exemple, importants

«holdings» turístics i immobiliaris, que tenen els ulls posats enel Pirineu, com si fos un immens pastís a repartir –l’aragonèsinclòs, ja que l’ampliació de l’estació hivernal de Cerler impli-carà un gran augment de superfície esquiable–; no endebades tantl’estació de l’AVE de Lleida com l’aeroport d’Alguaire s’ano-menen oficialment «Lleida-Pirineus». I el repartiment d’aquestgran pastís, no ho dubtem, ha estat un dels factors principals queha incidit en la construcció de l’aeroport d’Alguaire –estratègi-cament situat per a rebre vols xàrter plens de turistes llestos pera ser transportats a peu de pista d’esquí–; perquè si no, amb elde Reus, situat relativament a prop, ja n’hi hauria suficient.

Davant aquest cúmul d’agressions al territori –no hem d’obli-dar l’ombra sinistra del projecte «Gran Scala»– caldria obrir, desde la base, un debat que aportés alternatives que permetessen lainstauració d’un model de desenvolupament harmònic, sosteni-ble i respectuós amb el medi i les peculiaritats culturals. No enspodem permetre que amb total impunitat es vaja desfigurant idesnaturalitzant l’«hinterland» de Lleida –amb el Baix Cincainclòs– i que es torne a repetir un procés com el que s’ha produïta comarques com el Tarragonès, el Baix Llobregat o l’Horta deValència. No és admissible.

L’escriptor Màrius Serra visità l’IES Baix Cinca de Fraga

Departament de català de l’IES Baix Cinca

Sempre és un plaerpoder rebre i escoltar algúque fa de la paraula un joc,de l’enginy lingüístic unatroballa i que, al mateixtemps, sap despertar l’in-terès de l’alumnat, fomen-tant la seva creativitat iesforç vers l’escriptura.En Màrius Serra és, a partd’un bon escriptor i enig-mista, un bon comunica-dor i dinamitzador que sapcaptar en tot momentl’atenció del seu públicadolescent.

D’altra banda, poderescoltar en primera perso-na i de la seva pròpia veules experiències viscudesamb el seu fill Llullu i que rela-ta en el seu llibre «Quiet» ésuna experiència força enriqui-dora que no deixa ningú indi-ferent i que apropa al mateixtemps que educa a l’alumnatdintre d’aquest món de ladiscapacitat que amb totes lesseves connotacions ens dóna a

entendre la vida d’una maneramés sensible i més humana, onl’esforç davant qualsevol difi-cultat ens permet aprendre.

Darrere d’aquesta visita, hiha el treball previ dels alumnesde català de 1r i 3r d’ESO queal llarg de tot un trimestre hanconfeccionat diferents activi-

tats relacionades amb la disca-pacitat, la literatura, la comu-nicació i el joc lingüístic, talscom la creació d’anagrames,bifronts, palíndroms, acròstics,etc. que romandran exposadesal centre aquest mes de març.

Paral·lelament, durant elsmesos de febrer i març, es va

organ i tza r un concursd’enigmes del qual en vanresultar guanyadors elsalumnes: Sergio Ibars,Jaume Palau i CarminaClaveria que van rebre elsseus corresponents premisde mans de Màrius Serra.

La xerrada va ser, a més amés d’entretinguda, forçaenriquidora i un bon exem-ple d’aprendre a gaudir ambl’ús de la llengua.

Per finalitzar, MàriusSerra, va valorar positiva-ment el treball realitzat pertots els alumnes i va respon-dre a les preguntes i curio-sitats que l’alumnat haviaformulat al llarg de la lectu-

ra dels seus libres.L’escriptor va estar també el

mateix dia a l’IES Llitera deTamarit, tot dins les activitatsd’animació a la lectura «L’es-criptor a l’aula» programadespel Projecte Moncada de laDGA.

JULI

O M

OR

ENO

Màrius Serra amb professors de l’IES Baix Cinca

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA1010 ENTREVISTA

Eliseu Trenc, crític i historiador de l’art i professor de Literatura Hispàn

«Les meves arrels familiars es

Eliseu Trenc Ballester,nascut a Mazères (Arieja) el1944, de pares d’Albeldaexiliats a França. A París esllicencià en Lletres d’espan-yol (1968) i en Història del’Art i d’Arqueologia (1980).Va viure uns anys a Barcelo-na, on l’assistència als cursosper a estrangers de l’Institutd ’Es tud i s Cata lans l idesvetllà l’interès per la seuacultura familiar. Fou profes-sor de francès a l’EscolaUniversitària de Traductorsi Intèrprets de la UniversitatAutònoma de Barcelonaentre 1972 i 1977, i desprésfou membre de la secció cien-tífica de l’escola d’estudissuperiors francesa La Casade Velázquez de Madridentre 1980 i 1983, però ambresidència a Barcelona. El1987 esdevingué Maître deconférences de la Universitéde Haute-Bretagne, Rennes 2,d’on passà el 1991 a LaSorbona, Université de ParisIII, fins el 1996, any en quèfou nomenat Professeur

(catedràtic) d’espanyol a laUniversité de Reims Cham-pagne-Ardenne, on va exer-cir fins al 2009. El seu campprincipal de recerca és laHistòria de l’art català delsXIX i XX, amb un interèsparticular per les arts gràfi-ques (gravat, arts del llibre,cartell, publicitat impresa),el Modernisme català, lesrelacions entre la literatura il’art del Simbolisme i les rela-cions artístiques entre Françai Catalunya. És membrecorresponent a París de laReial Acadèmia Catalana deBelles Arts de Sant Jordi desdel 1993 i de l’Institut d’Es-tudis Catalans des del 2008,i fou president de l’Associa-ció francesa dels catalanistesde 2002 a 2004 i vicepresi-dent de la Societat dels Hispa-nistes Francesos de 2004 a2009.

Pregunta. Sou nascut aFrança, però els vostres orígensfamiliars es troben a la Llitera,ens els podríeu comentar?

Resposta. Els meus pares va-ren entrar a França l’any 1939,com molts republicans espan-yols. Com que eren membresde la col·lectivitat de la CNTd’Albelda no tenien altra so-lució. Pertanyen a dues famíliesde petits propietaris rurals,molt arrelats a la Llitera, elsTrenc que es troben a Albeldai Alcampell, i els Ballester,amb relació per part de la mevaàvia materna amb els Naval deCastellonroi. Finalment es vanretrobar i casar l’any 1941 alpetit poble de Mazères, que éstocant al cèlebre camp de con-centració del Vernet, on el meupare va estar empresonat ambgran part de la Divisió 26 deDurruti. Per això vaig néixer aFrança l’any 1944, tot justquan el sud de França haviaquedat alliberat de l’ocupacióalemanya.

Els anys que vaig ésser pro-fessor a l’Autònoma i membrede la Casa de Velázquez, ana-va molt sovint a Albelda, elscaps de setmana, i em vaig re-lacionar bastant amb companysd’un cosí meu, de la meva

edat, i evidentment amb moltsdels meus oncles i ties. Quanvaig tornar a viure a França,l’any 1983, la meva relacióamb la Llitera va disminuirmolt, només hi vaig a l’estiu oper alguna circumstància fa-miliar: casaments i enterra-ments. Encara tinc parents a laLlitera, els meus oncles gaire-bé han desaparegut tots, tincperò cosins germans a Albeldai Alfarràs, i cosins segons a Al-torricó i Castellonroi. Una part

de la família va emigrar a Ca-talunya, i tinc cosins a Terras-sa i a Montcada i Reixac.

En aquest moment estic co-mençant a recopilar materialper intentar fer una història del’exili dels albeldans a França,arran d’una conferència quevaig fer el setembre de l’anypassat i que va interessar mol-ta gent del poble que m’estàproporcionant molta informa-ció.

P. Quina visió teniu de les te-rres aragoneses de llengua i cul-tura catalanes?

R. Tinc una visió llunyana,distanciada. En un col·loquisobre fronteres i identitat que vatenir lloc a la Universitat deReims, ja fa anys, però que nos’ha publicat encara, vaig pre-sentar una comunicació enfrancès: L’identité problémati-que d’un espace frontalier: laFranja de Ponent, on poso endubte l’existència real de LaFranja, per una observació evi-dent. Totes les relacions de lescomarques que la componen esfan sempre d’est a oest, d’A-ragó a Catalunya, i recíproca-ment i mai es vertebren denord a sud. Fins que això nocanviï, no existirà la Franja,com a vertadera entitat. Exis-tiran el Matarranya, el BaixCinca, la Ribagorça, la Llitera,etc., però no una entitat mésorgànica i vertebrada de les te-rres aragoneses de llengua ca-talana. Tinc un exemple re-cent i realment il·lustradord’això que dic. Fa unes setma-nes Mercè Ibarz va venir a feruna conferència a París. Vaigparlar després amb ella i no sa-bia on era Albelda. I jo li vaigconfessar que sabia on era Sai-dí però que no hi havia anatmai.

P. Quin és el vostre treball ala universitat francesa?

R. Caldria dir quin era el meu

«Estic intentant fer unahistòria de l’exili delsalbeldans a França»

Novembre de 2007 a Barcelona, quan va ser un dels premiats per l’IPECCamb el premi J.M. Batista i Roca amb la seva dona Christine.

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

treball, ja que m’he jubilat l’a-gost del 2009. Com tots els ca-talanistes francesos i la granmajoria dels catalanistes es-trangers, tots som hispanistes,és a dir que estem tots a Françaen departaments d’hispàniquesi fem classes de castellà. Peraixò moltes vegades, malgratque entenem el rebuig del cas-tellà per part de molts catalans,no el compartim i encara menysl’odi cap a la cultura castella-na o la llengua castellana. Josóc trilingüe, i a més llegeixoi parlo l’anglès, i estic contentde ser-ho, i si crec que cal de-fensar a totes les terres de llen-gua catalana el català i la cul-tura pròpia, també com a his-toriador m’he interessat i he tre-ballat sobre l’art espanyol engeneral, o l’art aragonès, i tam-bé sóc molt anglòfil, i en rea-litat culturalment em sentomolt europeu. He tingut la sortde poder fer, d’ençà l’any 1991,classes de literatura i civilitza-ció catalanes, al costat de clas-ses sobre l’art espanyol i la se-miòtica de la imatge. Sóc undels pocs historiadors de l’artespanyol, i de l’art català enparticular, a França.

P. D’on us ve l’interès pelsmodernistes catalans?

R. Quan vaig ésser estudianta la Sorbonne, entre 1964 i1968, vaig tenir la sort de po-der assistir a classes de catalàque impartia una lectora, Ma-ria Buira, barcelonina, deixeblade Badia i Margarit, que tam-bé tenia arrels a Albelda. Comque també feia alhora una lli-cenciatura d’història de l’art,quan vaig fer el màster, vaigelegir com a tema de tesina: Lesrelacions de Ramon Casas iSantiago Rusiñol amb la pin-tura francesa; tesina que vaigpresentar l’any 1970 sota la di-recció del gran historiador del’art, Paul Guinard. D’alesho-

nica a França

res ençà em vaig interessarcada vegada més pel Moder-nisme, i com vaig veure queningú havia treballat en conjuntsobre les arts gràfiques (tipo-grafia, impremta, llibre, revis-tes, cartell, etc.), vaig fer la tesisobre aquest tema. La vaig lle-gir l’any 1974 i va ésser publi-cada pel Gremi d’Impressors deBarcelona l’any 1977, com acommemoració dels 500 anysde la impremta a Catalunya.

P. Heu treballat la figura deVíctor Oliva com a impressor,però que n’opineu com a no-vel·lista modernista que fou?

R. He tornat a llegir aquestdies Eros-Crist, la novel·la deVíctor Oliva. Sóc molt amic delseu nét, que també es diu Víc-tor Oliva i és un dels millors

grafistes de Barcelona, i aquestm’ha confessat que al seu avi lifeia vergonya haver escritaquesta novel·la, i que sempreintentava ocultar-ho. Aquestaobra ve a ésser una mena d’e-vocació del món pagès de So-peira, a la Ribagorça, vist peròper un foraster, un barceloní, elprotagonista de la novel·la, enDevesa. Això respon a la si-tuació de l’autor, Víctor Oliva,que era de Vilanova i la Geltrúi anava a estiuejar a Sopeira. Jodiria que és un obra molt de l’è-poca, marcada pel drama ruraltant de moda en la literaturamodernista, no arriba però ni demolt lluny a la qualitat de lesobres mestres del gènere, Soli-tud de Víctor Català i Els sotsferéstecs de Raimon Casellas,perquè per sobre d’aquesta

troben a Albelda, a la Llitera»evocació del món rural i de lanaturalesa salvatge del Piri-neu bastant reeixida, s’ha dedir-ho, l’autor hi barreja unatrama sentimental, l’antítesientre l’amor espiritual i l’amorcarnal i la doble visió de ladona de l’home masclista deltemps, o bagassa o santa, amba més a més la incrustació es-tranya en aquest món pirinencd’una marquesa parisenca queveu en el protagonista, en De-vesa, una mena de personatgemític, doble, un Jesús amat,adorat, un Déu, també peròun amant, i això dóna el títol alllibre. Al final de la novel·la, lasituació esdevé tant complica-da pel protagonista, que l’autorno sap com acabar la seva fic-ció i deixa la trama penjada. Endefinitiva, crec que l’obra és in-teressant pel retrat que fa delscostums del món pirinenc, i in-clús de la llengua, del català dela Ribagorça, a principis del se-gle XX, però es tracta d’una vi-sió externa, superficial i nos’entra mai dins de la psicolo-gia dels personatges i del seudrama vital com en l’obra deVíctor Català.

P. Com valoreu el treball del’Association Française desCatalanistes, entitat de la qualara sou president d’honor?

R. Es tracta d’una associaciópetita, uns 50 membres, totsuniversitaris i investigadors,majoritàriament de llengua i li-teratura. Va ésser una plata-forma ideal per a reunir-nos idefensar i promocionar els es-tudis del català a la universitatfrancesa, i això va ésser moltpositiu ja que va coincidir ambla creació dels lectorats a tot elmón, primer per la Generalitati després amb l’Institut Ra-mon Llull. La vam crear l’any1991, per tal d’organitzarcol·loquis científics i impulsarpublicacions. Organitzem un

col·loqui internacional cadatres anys, ja anem pel quart,que va tenir lloc l’any 2007 aBéziers, els tres primers pu-blicats per les Publicacions del’Abadia de Montserrat. Tam-bé, en col·laboració amb les as-sociacions germanes d’Angla-terra (Anglo-catalan society) id’Alemanya (Deutschen Ka-taleanistenverbandes) hem or-ganitzat dos col·loquis euro-peus d’estudis catalans a Mont-peller (2003) i a Béziers (2006)sobre recepció de la literaturacatalana a Europa i sobre la li-teratura catalana de la de-mocràcia i la intertextualitat ala literatura de postguerra.També editem una revista, laREC, i hem publicat diversestraduccions al francès d’au-tors catalans i mallorquins i di-versos estudis literaris. Cal dirque tot això ha estat possible,aquests darrers anys, gracies al’ajut financer de l’Institut Ra-mon Llull.

P. Com valoreu, en general,la promoció de la cultura i del’art catalans a França?

R. Hi ha una gran diferènciaentre la promoció i el conei-xement de l’art català i de la li-teratura a França. Els millorsambaixadors de la cultura ca-talana han estat sempre elsseus grans artistes, que van viu-re molt temps a París, comMiró, Dalí, Clavé, Tàpies omés recentment Miquel Bar-celó. Molta gent coneix elsgrans arquitectes Gaudí, J.Ll.Sert, Bofill, Calatrava i elsgrans cantants del país, Mont-serrat Caballé, José Carreras,etc. A nivell literari, el pano-rama és molt menys afalagador.No crec que hi hagi cap autorcatalà contemporani conegut aFrança, fora dels especialistes.

«Sóc un dels pocs historiadors de l’artespanyol, i català en particular, a França»

continua a la pàgina següent>>

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA1212 ENTREVISTA

Santiago VidiellaEl dia 30 de desembre de

2010 es compliran 150 anysdel naixement de SantiagoVidiella i Jassà (Calaceit,1860-1929).

Vidiella fou un gran histo-riador i advocat i jurista. L’any1896, molt en la línia dels es-tudis locals del seu temps, vapublicar el llibre Recitacio-nes de la historia política yeclesiástica de Calaceite; el1907 va impulsar i dirigir elBoletín de Historia y Geogra-fía del Bajo Aragón que sols vadurar tres anys, però que po-dem dir que va ser la millor pu-blicació comarcal de l’Aragóde principis de segle. Va col·la-borar en diverses publicacionsi també va ser fundador de dia-ris i revistes com El ConfínAragonés, que es va publicar aCalaceit l’any 1884. Va col·la-borar també amb l’Institutd’Estudis Catalans i ambmossèn Alcover DiccionariCatalà-Valencià-Balear. Coma jurista va publicar diversos ar-ticles, principalment, referental Dret Foral d’Aragó. Tambéva escriure un bon grapat d’ar-ticles en català.

Vidiella va assentar les basesper a què els historiadors ac-tuals continuessin la seva obra.Va aportar milers de dades, peròper manca de mitjans en el mo-ment en què va viure, no va po-der fer una interpretació co-rrecta dels fets. Ara, aquesta tas-ca correspon fer-la als histo-riadors presents. Sembla serque encara queden coses perpublicar. No he pogut revisarels seus papers a la Bibliotecad’Alcanyís, però, per posar unexemple, citaré la història delscapellans de Calaceit que co-mença en els primers anysdesprés de la conquesta. Seriauna bona ocasió per fer un es-forç i publicar-la.

Sabem que l’Ajuntament deCalaceit pensa fer diversosac t e s pe r commemora rl’efemèride.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O

Fins i tot, Mercè Rodoreda,malgrat haver estat força tra-duïda, no és coneguda, i no par-lem dels poetes. Joan Brossa ésuna mica conegut dels espe-cialistes de poesia visual, peròal costat de Tàpies la seva ano-menada és ridícula, i encaramenys un poeta de la qualitat deJ.V. Foix. El problema, a parermeu, resideix en el fet que la li-teratura catalana en general estraduïda i publicada per petitseditors, que tenen molt mèritperò que viuen de les subven-cions de la Generalitat catala-na per aquestes publicacions ino les distribueixen bé, sim-plement perquè no poden. Unasolució seria arribar a les granscases editorials franceses quesón les úniques que poden pro-mocionar i fer conèixer al granpúblic els autors que defensen.

P. Tinc entès que esteu inte-ressat per l’acció dels lluitadorsantifranquistes a la Llitera alsanys quaranta del segle passat,és així?

R. Per raons familiars, vaigsaber, ja gran, que alguns mem-bres de la meva família, totsd’esquerra, havien ajudat coma enllaços a un maquis bastantmisteriós i poc conegut que varesistir entre més o menys 1944i 1948, a la comarca de la Lli-tera, entre Valldellou, Altorri-có i Albelda. Vaig presentar elresultat de les meves recer-ques en un col·loqui sobre Ma-

quis y guerrillas antifranquis-tas que va tenir lloc a la Uni-versitat de Paris X-Nanterrel’any 2002. Les actes es vaneditar en castellà el 2004. S’hipot trobar el meu article, El ma-quis de la Litera, que vaig de-dicar a la persona que em vaajudar més en la meva recerca,i que va ésser l’enllaç principald’aquest maquis, José Santa-maria Colomina, que era deValldellou, però que vivia des-terrat a Albelda, i que va mo-rir poc després que l’hagués en-trevistat. Es va publicar un re-sum del meu estudi al diari LaMañana, de Lleida, (5 de se-tembre 2005) i segueixo in-vestigant el tema amb l’ajudadel historiador Jesús Inglada,d’Osca, que m’ha proporcionatmolta informació sobre elscaptiveris d’aquests enllaços ala presó d’Osca. Amb l’ajudatambé de Joan Rovira, d’Alto-rricó, pensem publicar una ver-sió més complerta a la Revis-ta de la Llitera.

P. També tinc entès que es-teu interessat en l’obra del ma-ellà Pablo Gargallo. Què enspodríeu dir d’aquest escultor?

R. Amb el barceloní d’origenmequinensà Jordi Estruga,president de l’Associació deBibliòfils de Barcelona, amiccom jo de la filla de l’artista,Pierrette Gargallo, que viu aParís, vam decidir que el llibrede bibliòfil d’aquest any 2010el dedicaríem a Gargallo, a lapublicació d’uns escrits seussobre estètica i la escultura pocconeguts i uns dibuixos, moltinteressants, acompanyats pergravats del nét de Gargallo,Jean Anguera, que també ésescultor com el seu avi. L’As-sociació de Bibliòfils, de laqual en sóc membre, m’haencarregat de fer un estudi detot aquest material en unesnotes d’introducció. PabloGargallo és un dels més impor-tants escultors de l’avantguar-da mundial. Les novetats queha portat a l’escultura, parti-cularment en el treball de lesplanxes de ferro i de plom, lautilització del buit i de lessuperfícies còncaves i convexessón extraordinàries d’atrevi-ment i alhora de bellesa. Noméss’hi pot comparar el català JuliGonzàlez, i ambdós figuren enla curta nòmina dels més gransescultors del segle XX.

P. Què opineu de l’obra grà-fica de Jesús Moncada, que co-neguéreu el passat setembre aLleida?

R. Em va sorprendre molt. Jono la coneixia. Malgrat que se’lpugui incloure dins l’herènciadel surrealisme, la seva obra téuna gran personalitat, amb unabarreja entre realitat i onirismeque també es troba en la sevaobra literària. A més a més, tèc-nicament és un gran dibuixanti un bon pintor, un excel·lentcolorista, la qual cosa no es tro-ba sempre en l’obra gràfica demolts escriptors. És una obraque mereix ésser més difosa, iespero que ho sigui.

Berenguer de Mussots

<<ve de la pàgina anterior. Entrevista a Eliseu Trenc

A França es desconeix la literatura catalana

Ponència al col·loqui d l’AILLC al setembre de 2009

«Pablo Gargallo és undels més importantsescultors de l’avant-guarda mundial»

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 13DEBAT

TOT ENSENYANT LES DENTS

M’agrada les dones. Amb bogeria. Amb deliri. Sí, m’agradai no pas m’agraden, que així es diu –o es deia– en bon ribagorçà.Entenc que l’afirmació pot parèixer més pròpia d’un charro me-xicano que no pas d’un pretès intel·lectual d’esquerres, però nohi puc fer més. Com els homes de tota la vida, com els ances-tres; com a mínim d’ençà que l’homo sapiens sapiens és l’ho-mo sapien sapiens (que, dit siga de passada, encara no ho és prou;tal com afirma l’arqueòleg i paleoantropòleg Eudald Carbonell).Ara bé: per tal de salvaguardar la correcció política i no passara la història de la literatura com a un machista o un homòfob depronòstic, també diré que m’agrada els homosexuals. Els gais iles lesbianes, tot i que pel que fa a aquestes darreres té poc mè-rit proclamar-ho, ja que ja eren incloses en l’afirmació que obrel’article. I que quede clar que m’agrada els bisexuals, tot i quefacen trampa i no es vulguen perdre pistonada. Els bisexuals, peròels hermafrodites també. M’agrada qualsevol condició humanamenystinguda, oculta, clandestina; m’agrada la gent que nomésentra en la història en nota a peu de pàgina.

M’agrada

Ramon Sistac

M’agrada els bascos. Los vascos y las vascas, com diriaIbarretxe. I m’agrada els occitans, els gal·lesos i els bretons.M’agrada els gallecs, els sards i els furlans, sense oblidar perres els mixtecozapoteques, els amazics i els lacandons. M’agra-da els pobles perseguits, negats, amagats; els pobles que ambprou feines saben que ho són.

M’agrada la cuina magrebina, m’agrada el huitlacoche, m’agra-da l’arròs de la terra menorquí. I el freginat, les baldanes torto-sines i la truita d’alls tendres i xiulets (bavoseta) que somiarial’Esteve Betrià. M’agrada tot allò que no agrada els altres peròde ben segur que agrada algú i així t’ho mostra amb orgull,perquè forma part del seu llegat, de la seua manera de ser i d’en-tendre la vida.

I encara més: m’agrada l’aragonès belsetán, el català peraltí,l’occità aranès. I l’alguerès… ah, l’alguerès! Què us en puc dir,de la seua bellesa? M’agrada les llengües amagades, els dialec-tes en recessió, els parlars abandonats a la seua (mala) sort. Im’agrada els herois i heroïnes a qui no cau els anells per llegarest impressionant vincle amb la terra i amb la història als seusfills.

M’agrada tot allò que els bàrbars consideren improductiu,que els cretins menyspreen, que el poder persegueix.

M’agrada els Països Catalans. M’agrada Aragó. M’agrada elmeu planeta.

M’agrades, Franja.

Ha arribat el moment detreu-li tot el profit possible a laLlei de Llengües. Hem fet pa-leses les seues mancancesabans de la seua aprovació idesprés, però ara hauríem d’en-cetar una nova etapa: el queabans era un got mig buit, araés un got mig ple, almenys aixího vull veure. Per començar nohauríem de perdre un segonmés en demostrar, als qui honeguen, que tant el català coml’aragonès són llengües pròpiesd’Aragó. Ja han parlat prou elsfilòlegs, els lingüistes, els es-criptors, en síntesi, la raó i laciència. Ara qui parla és la llei,per tant els negativistes i se-gregadors, que confonen polí-tica i llengua, tenen un greuproblema, només ells, no no-saltres. Hauríem de recondir lesraons científiques i etzibar-los sense preàmbuls: ho diu lallei, i les lleis s’han de complir,

vostre és el problema.Crec que ells mateixos s’hi

estan assabentant, del proble-ma. Recentment les interven-cions del PAR i del PP i afins,van dirigides cap a la defensa(diuen ells) del patrimoni lin-güístic d’Aragó, i no tant encontra de la denominació, on lallei és prou explícita. Nomésels queda la fingida defensa deles modalitats lingüístiques, ia aquest punt volia arribar jo.Bé, també faran el que calgui,ficant tots el pals que puguin ales rodes, per entorpir i enda-rrerir l’aplicació de la llei.

Algú em pot dir alguna cosa,per minsa que sigui, d’allòque hagin fet el PP, el PAR iafins, envers la protecció de lesmodalitats lingüístiques? Algúem pot dir quins són els seusplans de respecte i proteccióper al futur? És més, algú empot dir el que saben ells de tot

Modalitats lingüístiques d’AragóJosé Miguel Gràcia

això? La gran majoria d’ellsnomés saben castellà, i benpoca cosa han fet per defensarles modalitats lingüístiquesdel castellà, ben ric abans i tanestàndard avui. A què veaquesta febre protectora i de-fensora de les modalitats lin-güístiques de les zones de par-la catalana i aragonesa? Ells,que reclamen al Govern quinesseran les despeses de l’aplica-ció de la Llei de Llengües, ontenen els números dels costosde la protecció que proposen?No els hi negaré la seua capa-citat per fer números, però delseu saber i voluntat de protec-ció de les llengües rien derien. Fum, fum, fum!

Els que han treballat o volentreballar aquests temes, i mésconcretament «lo català d’A-ragó» amb les seues modalitats,així com la literatura popular,ja saben on s’han de proveir de

la informació: als treballs edi-tats per les associacions cul-turals i instituts d’estudis de laFranja —que sempre han de-fensat el seu català— i alsseus experts individualment,sense oblidar els grans dic-cionaris i els experts i institu-cions d’altres contrades deparla catalana.

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA1414 LA RIBAGORÇA

El passat 3 d’abril el Salód’actes de l’Ajuntament de lavila d’Areny de Noguera es vaomplir durant la presentaciódel llibre La Guerra Civil a laRibagorça editat per CERib iPagès Editors. L’acte fou inau-gurat per Antonio Ferrer, ti-nent d’Alcalde de l’Ajuntamentd’Areny de Noguera i hi parti-ciparen: en Carles Barrull, se-cretari general del CERib; enLluís Pagès, director de PagèsEditors; l’Òscar Jané, director depublicacions del CERib i enJoan Tort, professor de geogra-fia a la Universitat de Barcelo-na. Durant l’acte s’explicà totala tasca desenvolupada al llargde set anys pel CERib i comaquesta entitat intenta fomentarl’ús escrit i oral de la llengua ca-talana, abans que s’aprovés lallei de llengües que ja està en vi-gor i que, tot i que descafeïna-da, anima a que les institucionspúbliques i el CERib la puguinutilitzar per dinamitzar i digni-ficar públicament la llenguapròpia de la Franja. Aquest con-junt monogràfic recull 14 tre-balls heterogenis que són fruitd’un curs d’Història de dotzejornades que es va realitzar perdiferents localitats ribagorça-nes al llarg de 2006. La finali-tat del curs fou començar a in-vestigar i rememorar les etapesde la II República, la Guerra Ci-

Es presenta a Areny un llibre sobre la Guerra Civil a la comarca

CERibque ja porta 6 números, i un setèen preparació; el llibre D. JuanBayarte Calasanz de Ávalos del’historiador de la U.A.B. Anto-nio Espino López, o La llenguade Castigaleu, de Jordi Monersi Sinyol; la col·laboració en l’e-dició del número 5 de la revistaIbix i amb les diferents TrobadesCulturals Pirinenques, que jaarriben a la VI edició. A més amés, caldria destacar la seuacol·laboració amb la organitza-ció del V Col·loqui d’EstudisTranspirinencs, de les diferentsTrobades Culturals Pirinenques,així com la participació en dife-rents actes institucionals i col·lec-tius, com les Trobades de Cen-tres d’Estudis de Lleida i d’Os-ca, o la Fira del RECERCATamb altres centres de Lleida.També es van a donar a conèixerles diferents recerques sobre Be-navarri a l’època moderna ambels ajuts que atorga l’InstitutRamon Muntaner. «Tota aques-ta activitat –explicà el secretarigeneral del CERib, Carles Ba-rrull– va encaminada a omplirl’actual carència d’activitats cien-tífiques i culturals a la Riba-gorça».

Entre les últimes novetats edi-torials del CERIb cal recordar elllibre de José Antonio San Mar-tin i Ramon Sistac, editat per Jor-di Suïls Rellampandinga: Etno-textos ribagorçans. (Benavarri,2009).

Aquesta i altres novetats edi-torials es poden consultar a laweb del CERIb: http://cerib.blogspot.com/2010/03/novetat-editorial

Per últim cal esmentar que elconegut autor de cinema et-nogràfic, Eugenio Monesma, vaentrevistar, en el seu programa«Nos vemos en la Plaza Mayor»d’Aragón TV a Carles Barrull, elqual va explicar la història, lesactivitats i les publicacions delCERib i la situació lingüística dela Ribagorça.

vil i la postguerra a la Ribagorça,un període que, com molts d’al-tres, encara no té recerques enprofunditat i que amb aquestapublicació vol donar a conèixer,a investigadors i públic interes-sat, part de la història contem-porània de la comarca.

Aquesta jornada, un cop més,va posar de manifest la carèncialiterària i editorial que tenen lescomarques ribagorçanes i que jaadvertia a començaments del se-gle XX Mn. Navarro al qualifi-car la Ribagorça com «la ven-tafocs de Catalunya», qualifi-catiu que «encara és vigent i ex-tensible a l’Aragó” –segons pa-raules del geògraf Joan Tort. Fi-nalment, des del CERib es vaanimar a la població a participaren les activitats comarcals ques’organitzen. També s’anunciàla pròxima aparició de noves pu-blicacions i en la trobada ques’està preparant per al primercap de setmana de juliol a Graus.

Altres activitats del CERibDins d’aquesta tasca infor-

mativa, responsables del CE-Rib mostraren a Areny de No-guera la producció literària i derecerca publicada fins ara, i quea vegades no es prou conegudaentre la majoria de la població,com les diferents JornadesAnuals que després es van pu-blicant a la revista Ripacurtia, i

Presentació del llibre a l’Ajuntament d’Areny de Noguera

CER

ibMasadesFa uns dies m’explicava

una família d’un poble delMaestrat, que havien tingutuna substanciosa oferta perpart d’uns forasters per com-prar una petita i atrotinadaquadra en un mas de la sevapropietat.

Ho deien amb certa diver-tida sorpresa, ja que es tractavad’una construcció en estatruïnós i d’escàs valor econò-mic, si ens atenim a la reali-tat i oblidem l’especulacióimperant.

Després de sospesar sumà-riament l’opció, amb resoltadecisió van convenir que lavenda no entrava en els seusplans i que el desmembramentde la seva propietat no era unapossibilitat, menys quan hihavia un parell de sagals queen endavant s’ocuparien d’e-lla.

Els feia gràcia l’interès perviure en llocs que havien que-dat en l’oblit, llocs que no te-nien comoditats avui indis-pensables.

Comentaven que hi ha gentnova establerta a la zona i ocu-pada en tasques abans menys-preades. Són els que tasten laduresa d’una vida diferent.

Aquest renéixer del desig deretorn a una vida lligada a lanaturalesa i l’origen de les co-ses, demostra les mancancesd’una mal anomenada socie-tat del benestar, on cada ve-gada són més els que sentenuna profunda insatisfacció iconfien en transformar les se-ves existències en alguna cosaamb sentit en si mateix i nobasat en unes expectativesque en la seva major part esqueden en il·lusions creadoresde neguit i frustració.

Teresa Serrano

LA

VID

A E

N C

ALM

A

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 15DEBAT

El passat 17 de desembre de2009 es va aprovar la Llei deLlengües a les Corts d’Aragó.Desprès de vint-i-cinc anysde la primera Declaració deMequinensa, 8 de febrer de1984, i de la introducció de lallengua catalana a les escolesde la Franja; desprès de deuanys de coalició PSOE-PAR,dos anys més tard de l’entra-da en vigor d’un Estatut d’Au-tonomia que es negava a ano-menar les llengües pel seunom, finalment es va aprovarla Llei d’us i protecció de lesllengües pròpies d’Aragó quereconeixia i protegia minsa-ment el català i l’aragonès. Elsvots del PSOE i de la CHA afavor de la nova Llei –i els votsen contra del PP i del PAR, lapolítica és així– van propiciaruna llei que apostava per la vo-luntarietat i una minsa pro-tecció en l’ús de la llengua,però no aquella esperada coo-ficialitat. El PSOE, que sem-pre ha mostrat aquesta sensi-bilitat «light» vers la llengua,picant l’ullet a CHA, encara

que és la darrera comarcafranjolina que té els municipisi la denominació comarcal enllengua únicament i exclusivacastellana.

Ara és l’hora de la veritatper als alcaldes i regidors delPAR de Pena-roja de Tasta-vins, Saidí o Castillonroi, en-tre d’altres; defensors ambfets del bilingüisme i de l’úsdel català als rètols dels seusmunicipis, però que han callatmassa davant els posiciona-ments i les crítiques dels seuscompanys de partit a les Cortsd’Aragó, Montsó, El Torricó,Campo, Osca, etc.

També és l’hora de la CHA,impulsora des de Saragossa del’Aragó trilingüe, de la coofi-cialitat i de la Llei de llengües.Ara és el moment que tambépromocioni la llengua desdels ajuntaments i les comar-ques i faci el mateix a les co-marques de la Franja i alsajuntaments on té regidors. Al-guns d’ells ja ho fan, peròtambé s’ha de convèncer aaquells regidors i militantsde CHA o del PSOE que tenenunes posiciones filològiquesidèntiques a molta gent delPAR. Què faran els regidors deCHA d’Areny de Noguera,Benavarri, Estopanyà del Cas-tell, Montanui, Tamarit deLlitera, Favara, Nonasp, Que-retes, Lledó i Vall-de-roures?

Responsablement, és en-guany quan s’ha de fer la fei-na i mostrar amb fets allòque han dit mil i una vegadesque farien. És el moment d’ac-tuar, i ara, a diferència d’altresanys, no hi ha excuses que val-guin, la Llei està aprovada i ésl’hora de la veritat en l’ús iprotecció de la llengua cata-lana a la Franja. És l’horad’actuar.

Ha arribat l’hora de la veritatCarles Barrull

AR

XIU

TdF

LLEI DE LLENGÜES

que Chunta, en la darrera re-forma estatutària, es va des-marcar, precisament perquè elnou Estatut no recollia l’ofi-cialitat del català i de l’ara-gonès. Per la seva banda, Iz-quierda Unida, que va votar afavor de l’Estatut i que llavorsconsiderava el reconeixementde les llengües una cosa menor,ara aposta per la cooficialitat,sense entendre que aquestanegativa ja l’hauria hagut dedemostrar anteriorment.

La veritat és que en aquestsmesos, per no dir anys, lacreuada mediàtico-política delPP-PAR junt amb les seves pla-taformes com la FACAO o laPlataforma No Hablamos Ca-talán ha estat rellevant. Elsseus polítics i portaveus hancriticat tot allò que sonés ple-nament o remota a català, ar-gumentant conspiracions oconxorxes estranyíssimes iquasi qualificant als parlants,als individus i a les associa-cions, com a traïdors a la pàtria,quintacolumnistes i conspira-dors. Uns atacs en tota regla

contra la Llei, la llengua, la cul-tura, els habitants i els poblesde les diferents comarques dela Franja. Han fet xerrades encontra de la Llei per tot el te-rritori, menys a la Franja. I totaixò, amb el constant silenci (elque calla, atorga, potser) de laConselleria de Cultura del Go-vern d’Aragó, de la Universi-tat de Saragossa o del PSOE,no sigui que dient el que teò-ricament haurien de pensar estrenqui la coalició de govern enbocins.

La Llei de llengües deixa envoluntarietat l’ús social de lallengua. Tant és així que si ungovern local com el del PP, re-colzat per PAR canvia elsnoms en català d’un polígon dela ciutat de Fraga, la proteccióde la llengua es nul·la i alPSOE ja li va bé mostrar-se encontra al Ple i desprès resmés; ni una nota de premsa niuna crítica per part del PSOEni de la CHA locals o comar-cals, tot queda en silenci. Tantsols CDF (Convergència De-mocràtica de la Franja) fa pun-ta de llança de la llengua, uncop més, i ha atacat pública-ment la esquizofrènia dels po-lítics fragatins.

Ara, als nostres dirigentslocals i comarcals, els ha arri-bat l’hora de la veritat. Durantvint-i-cinc anys han estat de-manant la Llei i excusant-se enno fer res per la llengua refu-giant-se en què no hi havia unmarc legal. Ara és l’hora queaquells alcaldes i regidors delPSOE i de la CHA aprovin ladenominació oficial bilingüeals municipis de la Ribagorça,feu del PSOE i comarca nataldel president Marcelino Igle-sias; comarca pionera en lessignatures de la primera De-claració de Mequinensa, però

Ajuntament de Vall-de-roures (el Matarranya)

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Mercedes Sosa

(San Miguel de Tucumán,Argentina, 9 de juliol de 1935-Buenos Aires, 4 d’octubre de2009)

Filla de pare obrer de la in-dústria del sucre i d’una mareque treballava rentant roba a lesfamílies riques. Als 15 anys livan fer cantar l’himne nacionali a partir d’aquell moment vainiciar una vida dedicada a lamúsica. Al 1996 sortí el seuprimer àlbum: La voz de Zafraamb el que inicià una línia estè-tica i cultural denominada Mo-viment del Nou Cançoner. El1965 surt Canciones con fun-damento. El 1969 fa la prime-ra presentació a Xile amb undisc dedicat a autors xilens:Gracias a la vida de VioletaParra i Te recuerdo Amanda, deVictor Jara. A partir del copd’estat pel dictador Pinochet al1973 ja no cantarà més enaquell país fins la restauracióde la democràcia. Cantà ambJoan Baez, amb Ariel Ramírez,pianista i compositor, amb Ho-racio Guarany, etc. La poetes-sa argentina Alfonsina Stornitambé és recordada en la cançóAlfonsina i el mar. El 1975 ac-tuà al Palau d’Esports a Bar-celona. El 1990 es consagracom una de les millors cantantsdel món; és coneguda com«La veu d’Amèrica», pel seucompromís amb la lluita pelsdrets humans. Destaco els pre-mis CAMU-UNESCO de1995, Konex de Plata 1995 a lamillor cantant femenina defolklore i el UNIFEMN, premide les Nacions Unides per ladefensa dels drets de la dona.

La seua veu sempre ensacompanyarà.

Merxe LLop

DO

NE

S

Maite Moret llegí la primera tesi en català a la Universitat de Saragossa

Màrio Sasot

MÀ

RIO

SA

SOTLa filòloga i professora

mequinensana Maite Moretpresentà el proppassat 22 demarç a la Sala de Juntes de laFacultat de Filosofia i Lletresde la Universitat de Saragossa,la seua tesi doctoral sobreDocumentació notarial arago-nesa del segle XIV escrita encatalà. Edició i estudi grafemà-tic, la primera vegada en 400anys de vida d’aquesta Univer-sitat que es llegeix una tesi encatalà.

La tesi de Moret recopila iestudia un interessant corpusdocumental procedent, princi-palment, del nucli escripturaride la catedral de Roda d’Isà-vena, i de diferents arxius histò-rics, municipals o catedralicisde les poblacions de Peralta dela Sal (la Llitera), Fraga iMequinensa (el Baix Cinca),Fondespatla, Calaceit, Vall-de-roures, la Freixneda (el Mata-rranya) i Tortosa (el Baix Ebre).

Després de travessar un llargseguit d’obstacles administra-tius per poder presentar-la encatalà –ja que la llengua cata-lana no té el rang oficial euro-peu– i gràcies al recolzamentunànime dels doctors delDepartamento de LingüísticaGeneral e Hispánica, l’acteoficial de presentació va tenirlloc, finalment, dilluns 22davant d’un tribunal format pelsdoctors Juan Antonio Frago,president, Javier Giralt, secre-tari, ambdós de la Universitatde Saragossa, i els vocals JoséAntonio Pascual, de la Univer-sitat Carlos III de Madrid imembre de la Real AcademiaEspañola (Lletra K), ÁngelesLíbano, de la Universitat delPaís Basc i Emili Casanova, dela Universitat de València.

El tribunal valorà la tascaímproba de localització dedocuments, transcripció de

textos i estudi grafemàtic del’autora de la tesi, dirigida perla doctora Maria Rosa Fort, aixícom la possibilitat que perprimera vegada s’obre als inves-tigadors, presents i futurs, deconèixer l’estat de la llenguacatalana administrativa i oficiala l’Aragó del segle XIV i d’ex-treure’n alguns trets de la llen-gua oral d’aquella època.Alguns elements trobats en elstextos estudiats per MaiteMoret, com la desaparició de la“r” final d’alguns mots i verbso el pronom “mos” podria serla primera vegada que aparei-xen documentats en la històriade la Llengua Catalana.

Els membres del tribunalmanifestaren, així mateix, ladificultat que tenia esbrinar icontextualitzar amb exactitudaquests trets en uns textos on esdesconeix l’origen natal dels

notaris o escrivents i amb unagran abundància de girs iexpressions formals de la llen-gua notarial i cancellerescapròpia d’aquella època.

El tribunal valorà la doblefeina (alguns parlarem d’unadoble tesi) d’edició críticad’uns documents inèdits i d’es-tudi grafemàtic i lingüístic dela doctoranda, i la van enco-ratjar a fer un estudi suple-mentari dels aragonesismesque pogueren trobar-se ambaquests textos.

En Javier Giralt, director delDepartament on Maite Morettreballa com a docent, destacàla importància d’aquest acte«en un moment en el que aAragó s’acaba de reconèixer elcatalà per llei». La tesi va estarqualificada pel tribunal amb«Excel·lent cum laude» perunanimitat.

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

RETRATS ENTALLATS A PARAULESRosa Maria Foz Martínez

«Una vida de Nadals dolços»Marta Momblant Ribas

La mare del rebisiaio deRosa Maria Foz Martínez ja vadeixar al 1869 els utensilis del’ofici de confiter del seu ma-rit en testament al seu fill Mi-guel Foz Riba, el qual, a la ve-gada, els testà al seu fill MiguelFoz Ibañez, qui en faltar un delsseu descendents, mort durant laguerra, ho deixà en herència al’altre, fent-se càrrec a la vegadade les criatures que quedarenorfes també de mare, i va seraixí com finalment, al 1974 eltio Emilio deixà en testamentestris, ametlles, sucre i massapàa la que tots coneixem ara comla Rosita de casa Foz, de Beseit.

Els nadals de la Rosita sem-pre han estat els més dolços per-què de novembre a gener, ja deben xiqueta s’estava a la vora deson iaio i de son tio veient com

abocaven a l’almívar la pastad’ametlla mòlta per fer-ne la ba-rreja i no gaire més tard, justetquan tenia catorze anys, ja lavan posar al càrrec de fer lagema tota sola. L’ametlla mòl-ta a mà, fina, finíssima, treballpesat i feixuc; milers de fils decrocant eixint-li dels dits; en-voltada sempre per la flairedolcenca, i a les primeries d’a-cabar la guerra, coure nomésdues calderades, una de gemai una de massapà, restringittot pel racionament per més en-davant, quan en Juan Julián Gi-ner amb qui es va casar tambés’afegí a pastar pel negoci fa-miliar, arribaren a preparar màa mà, fins a cinc mil quilos demassapà que feien a demanda,perquè allà l’any 1985 encarano s’envasava al buit i el torró

s’assecava i s’haviade servir acabat defer, d’ensucrar i decremar… Anys decaramel·litzada vigí-lia durant els qualsabastien a totes lespetites tendes de totsels pobles, Ports avallfins a Tortosa, a ban-da els magatzemsAbaco d’Alcanyís ihaver arribat a ven-dre’n per Barcelo-na… fins que totes i cada unad’aquestes botiguetes amb elsseus botiguers, aquells que tas-taven el torró i decidien vendre’lsobre els seus taulells, van anarquedant xuclats per les grans ca-denes, impossible de competir-hi, vedant aquesta amorosaconfitura als grans magatzems,

exemple del solc que ha tra-vessat la història de la nostra te-rra, esventant tot d’oficis arte-sans i petits comerciants.

Així que sort en tenim ara del’esforç familiar i de les sevestres amelades filles que unsquants privilegiats encara hopuguem seguir degustant.

Ventafocs vs cendrosa

Esteve Betrià

La redacció de l’anterior crònica m’ha fet recuperar, d’un recòn-dit racó de la memòria del meu ordinador, una reflexió a propò-sit del nom que rep en català estàndard (vull dir en el català pres-criptiu del Diccionari de l’IEC) el personatge femení d’unarondalla –potser la més coneguda i difosa internacionalment–,constituït per una noia que a ca seua obliguen a fer les feinescasolanes més humils però que arriba a casar-se amb un prín-cep; crec que resulta evident que estic parlant de la Ventafocs.Es tracta d’una reflexió que arranca d’observar que aquestpersonatge és designat en les llengües més pròximes a la nostraamb noms derivats, directament o indirecta, del llatí c inere –ésa dir de la cendra–: Cendroseta (i variants) en occità, Cenicientaen castellà, Cenerentola en italià, Cendrillon en francès, Cinde-rela en portuguès, Cinderella en anglès,…

Ma mare, que va estar una dona treballadora dins i fora de canostra, tingué sempre temps per explicar als fills alguns contesinfantils de tradició popular al Poble, en especial lo qüento dela Cendrolera, un conte que ella, acompanyada de son germàpetit –l’oncle Andresset–, escoltaven bocabadats de llavis de sonpare –mon iaio– els matins dels diumenges mequinensans a l’ini-ci dels anys vint del segle passat. Potser en algun altre momenten parlaré amb més detall.

Doncs bé, les variants del nom que rep aquest personatge dela rondalla són prou nombroses en diferents punts del dominilingüístic. Així he trobat a la Cendrolera al Poble i –d’acordamb el primer volum de Lo Molinar. Literatura popular cata-lana del Matarranya i Mequinensa i diverses col·leccions derondalles– a Arenys de Lledó, Faió, Favara, Fraga, Maella, laTorre del Comte; Cendrollera a la Pobleta de Morella; Cendri-llera a Ràfels. Al nord de Fraga, el nom documentat fins ara (simés no en les fons que he pogut o sabut consultar) ha estat elcastellà Cenicienta –de fet, aquesta és la forma més conegudai extensa també entre les generacions jóvens de les poblacionsdel sud de l’Aragó catalanòfon suara esmentades. Esclar que,venerable lector i estimada lectora, m’agradaria conèixer mésdenominacions d’aquest personatge en el nostres comarques.

Si bé ni el Diccionari català-valencià-balear ni el DEcatdiuen res sobre les diferents formes adés esmentades, sembla queal volum dedicat a la rondallística de Joan Amades, el folklo-rista barceloní esmenta, a més de la coneguda forma Ventafocs,d’altres d’origen divers: Bufafocs, Aspirafocs, Carrinyoc, Caci-galla, Pelleringa… i tres de derivades de cendra: Cendrera,Cendraire i Cendrosa. Aquesta última forma, Cendrosa, és laque trobem en l’obra teatral del barceloní Lluís Coquard i el valen-cià Alfons Alborch La cendrosa Ventafocs (1984), forma quetambé esmenta explícitament Lluís Folch i Soler en l’assaig Elmón dels infants en els contes. Anàlisi psicopedagògica (2004).

De fet –ara que m’hi fixo–, si hom consulta l’entrada cendro-sa f del Diccionari de l’IEC veurà que la primera accepcióremet a Ventafocs 2.3. del mateix diccionari, on llegirem «Perso-na, institució, etc. que és injustament postergada obligant-la afer les feines més humils, el paper més galdós, etc.»

CRÒNIQUES TAGARINES

Núm. 96. Maig de 2010 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

Gavino Ledda és un referent en l’univers sard contemporani.Una trajectòria vital convulsa va marcar la seva infantesa iadolescència. Ledda, però, ha gaudit d’uns dots de resistència ide reviscolament admirables, que descriu en el llibre auto-biogràfic Padre Padrone. El cas va despertar l’interès delsgermans Taviani, que amb encert en van fer una pel·lícula ambel mateix títol. En el film de Paolo i Vittorio Taviani, Palma d’Ordel Festival de Cannes de l’any 1977, hi apareixen les males mane-res d’un pare que, en una de les escenes més cruentes, irromp al’escola i se’n duu el seu fill per a convertir-lo en pastor. Gavi-no Ledda aconsegueix alliberar-se d’aquest pare possessiu iesclavitzador en el moment que es fa soldat. Això li permetràconèixer altres realitats més enllà de la seva Sardenya natal, amés d’aprendre a llegir i escriure. A poc a poquet, el protago-nista s’anirà formant intel·lectualment. Passarà per la universi-tat a Roma i esdevindrà un lingüista de prestigi, especialmentreceptiu a la llengua i la cultura sarda. No fa massa que s’ha jubi-lat aquell vailet analfabet que va poder desenvolupar qualitats iatributs que avui el fan sentir «una persona molt afortunada»(Época, 19-4-04).

Fent un bot al món escolar d’ara, recordo haver tingut més d’unalumne –en tant que ensenyant de Secundària– que no vol saber

res del seu primer cognom. M’ho recalquen quan em demanentaxativament que els anomena amb el nom de pila o directamentamb el cognom de la mare. Quan els pregunto pel motiu d’aquestdetermini, m’acostumen a dir pestes del seu pare. Es tracta depares biològics que han dimitit de les seves responsabilitatsfamiliars. Però no només això. Aquests joves indignats hanviscut en primera persona escenes de maltractes, dels quals ellstambé n’han sortit escaldats. Arran d’aquest panorama familiar,rebutjar el llinatge patern és una manera simbòlica de desentendre’sd’un malson. Així com suposa refermar-se amb unes senyesd’identitat renovades (el cognom matern, per exemple) davantdel que per ells ha estat una estafa. El despotisme patern ha revo-lucionat les seves vides. La figura del pare ha passat de ser unpuntal pel sol fet de ser qui era a una persona abominable a mesu-ra que han tingut ús de raó i han estat crítics.

Tenir per pare un maltractador no només es produeix a esca-la individual. Penso en pobles, com els Països Catalans, que perraons militars i polítiques hem quedat orfes d’Estat. A l’hora dela veritat Espanya, França i Itàlia no són més que tres padrastresque, com en els millors contes tradicionals, ens volen més malque bé. I és que a l’Europa democràtica del XXI encara hi haterritoris en els quals la llengua autòctona no és l’oficial, comés el cas del català a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nordi a l’Alguer. Les dones i homes que no gaudeixen d’aquest dretfonamental fan bé de refusar el govern que els menysprea lingüís-ticament i cultural. Fer-ho és signe de vitalitat i progrés. «Tris-ta és la condició d’aquell que viu sense saber quina és la sevapàtria», he sentit dir més d’un cop al dirigent polític valencià JosepGuia.

Ledda

Quim Gibert

SOM D’EIXE MÓN

Amb motiu de l’aprovació, el22 de desembre de 2009, de la«Llei d’ús, protecció i promo-ció de les llengües pròpiesd’Aragó», l’Agència Catalanade Notícies va elaborar un re-portatge (publicat en el diariAvui el 28|02|2010) en què re-collia l’opinió de personalitatsdiverses vinculades a l’àmbit dela llengua des de posicionsinstitucionals fins a les entitatscíviques.

Des de l’àmbit acadèmic,Joan Solà, Premi d’Honor deles Lletres Catalanes i membrede l’Institut d’Estudis Cata-lans, declarava que la llei re-sultarà molt poc útil per a laprotecció de la llengua catala-na a la Franja atès el caràcter dellengua optativa que li atri-bueix, tot i admetre que potsers’ha aprovat la llei políticamentpossible. Ramon Sistac, tambémembre de l’Institut d’Estudis

La «Llei», vista a través de l’espillCarme Messeguer

Catalans i professor a la Uni-versitat de Lleida, la valoravacom un pas endavant en elsentit que reconeix l’existènciade les llengües catalana i ara-gonesa a l’Aragó, malgrat noreconèixer els mateixos drets alsseus parlants enfront la restad’aragonesos en negar-los elcaràcter de llengües oficialsque prescriu la Constitució; la-mentava que no s’hagués apro-fitat tot el llarg procés que haportat fins a l’aprovació de lallei per fer pedagogia en unAragó que no assumeix el seupoliglotisme intern; i afegiaque caldrà valorar el desplega-ment efectiu de les bones in-tencions recollides en el docu-ment.

L’actual secretari de PolíticaLingüística de la Generalitat deCatalunya, el mallorquí BernatJoan, comprèn la incòmodaposició del ribagorçà Iglesias

(PSOE) davant les acusacions,per part de PP i PAR, de colo-nització exterior a qualsevolavenç en l’àmbit lingüístic; va-lorava l’avenç que ha suposat elreconeixement de català i ara-gonès en tant que llengües i re-cordava la ja tòpica vitalitat delcatalà a la Franja, tot i advertirdel risc de diglòssia per la dis-tinció que es fa entre usos for-mals i informals de la llengua.

Des de la Plataforma per laLlengua, el seu portaveu, Mar-tí Gasull, advertia que la Lleiqueda molt lluny dels objectiusde la Carta Europea de lesLlengües Regionals i Mino-ritàries, signada i ratificada perEspanya, i opinava que la Ge-neralitat i el Parlament de Ca-talunya haurien de tenir un pa-per més actiu en defensa de lasituació de la llengua catalanaa les comarques que integren laFranja.

Per tot això, des del Principatde Catalunya l’aprovació del’anomenada Llei de llengüesd’Aragó es veu com una opor-tunitat perduda.

D’altra banda, el sociolin-güista Albert Branchadell ha fetnotar (El Periódico de Cata-lunya 13|01|2010), que la Lleinomés garanteix allò que jaexisteix quan no n’ha quedat persota, com en el fet de les matè-ries escolars vehiculades encatalà, com propugna la matei-xa Carta Europea; a més, ha fetevident el contrast entre lesmés de 30.000 persones arago-neses de parla catalana que no-més es podran adreçar en catalàa l’Administració en les zonesd’utilització històrica predo-minant de la llengua, i els 2.000parlants d’aranès que recent-ment han vist reconeguts elsseus drets lingüístics arreu delterritori de Catalunya.

Núm. 96. Maig de 2010TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

Bon dia a tots. A tots els queestan i un record, permeteu-me,per a tots els qui ja no hi estan:per a Teresa Jassà, especial-ment.

Gràcies, amics. Moltes grà-cies. Confesso que’m complauveure com reconeixeu els mè-rits que puga tindre per a rebreun homenatge per defendre lanostra llengua. Estic content,ufanós i a punt de levitar. Pren-dré el vostre afalagament i emdeixaré bressolar dins el cor, alsmeus anys, com un nen al seubressol. De la meua mare vaigdeprendre a parlar, vull dir a es-coltar i a parlar en absolut, engeneral, però ho vaig fer ca-sualment en català. Sic fill deFavara del Matarranya, ja ho sa-beu, i en altres ocasions hai re-cordat una cançó de bressolamb què em va bressolar mimare:

A nonon, a nonon, tu mare està al forn, tu pare al molí. Te faran una cocaamb oli i sagí.La meua mare, la Quica, ere

de ca Panillo situada al carrerdel Mesón. Mi iaio Francisco,el Quico, que tocava molt bé laguitarra, va tornar de Cuba, dela guerra de Cuba, vestit comun sinyor amb el seu corpí i unrellotge de butxaca. Sensacio-nal, escolta. Tant es així que elsfavarols li cantaven esta jota:

Panillo lleve rellotgei va vestit de marquès,totes les dones li diuen:Panillo, quina hora és?Mi pare ere de Vilalba dels

Arcs. De casa Bada, una famí-lia descendent d’un teixidoroccità casat a Vilalba fa la tirade 300 anys, coneguda tambéa la vila com la «Casa del pareJoan», un exclaustrat de LaTrapa de Maella i recollit pelsseus parents de Vilalba de laqual parròquia serie capellà.Antón Monner i Estopinyà, enun curiós llibre editat a Sara-gossa l’any l986 per Hispani-

dad de Ediciones sota el títol deCuriositats i episodis de lahistòria de Vilalba dels Arcs,escriu a propòsit del P. Joan: «…malgrat aquesta massivadespersonalització de la llen-gua, encara trobem capellansen ple segle XIX que malgratles obligacions i els ensenya-ments rebuts des del seminaritortosí prosseguiren escrivint elcatalà en els llibres parro-quials. Aqueste és el cas del fillde Villaba, Mn. Joan Bada…»

Aquet llibre està prologatpel director general de la es-mentada editorial, Miguel Pue-yo, qui escriu:

«Hispanidad de Edicionesrompe con esta publicaciónsu norma de editar solamenteobras de carácter general. Lohace, sin embargo, con agrado[….] porque cree contribuir deeste modo (se trata de un libroeditado e impreso en Aragón yescrito en catalán por un ca-talán) a la constante históricade caminar unidos Calaluña yAragón».

No vaig conèixer al meuiaio Francisco, el Quico, i moltpoc de temps al meu pare, Jo-sep, del qui guardo un grapat derecords personals i uns altresque ens va confiar Genoveva,la seua viuda i mare nostra.Però vaig fer amb ell encarauna volta el camí d’anar i tor-nar des de Favara a Vilalba i deVilalba a Favara, de ca Panilloa casa Bada i de ca Bada a casaPanillo, el mateix que fariamoltes vegades amb els meusgermans en la postguerra, encarro, el que passe per unabadina l’Algars i s’endinse enterres catalanes per la Valld’un Quadret amunt fins a laventa de San Joan, que traves-se la Vall Major abans d’arri-bar a Batea i puje hasta Barball,un punt des del qual es deixeveure ja de lluny la torre de Vi-lalba, la més galana de la co-marca, un punt on el meu pare,segons comptava la mare, es

posava a cantar L’Emigrant deMosén Cinto Verdaguer amb lamúsica d’Amadeu Vives: Dolça Catalunya, pàtria delmeu cor,quan de tu s’allunya d’enyo-rança es mor. Hermosa vall, bressol de ma in-fantesa…

Moment en el qual la nostramare, invariablement, desprésde cantar el meu pare –que hofeia molt mal però que moltmal– li deia: «Josep, què no’ttrobes bé a Favara?» I ell sol-tava, invariablement també,una riallada… S’entenien moltbé, no solament parlaven la ma-teixa llengua. Es volien molt.

Una llengua, amics, no és tansol un vehicle d’informació. Éscom la pell de la cultura i lacasa que habitem. I en el fons,abans fins i tot que continent,la llengua és el riu que ens por-ta i passa, paraula viva. Uns esqueden però amb els cudols dela riera, altres amb els peixos,o amb qualsevol cosa que hi hai es pesca al riu o amb l’aiguaper a regar… Jo, amics, prefe-reixo la conversa, el cant, el dià-leg que no para, el riu quepassa i uneix les vores com lofil d’una agulla, prefereixobanyar-me en el corrent humàque ningú pot aturar, en elverb que ratje com la vida ma-teixa que sempre és convivèn-cia.

L’oportunitat de la FranjaJosé Bada

DAV

ID C

ASE

LLES

Discurs del lliurament del premi Franja 2010

Una llengua no existeix aldiccionari, ni està pas als llibresempaperada o aturada. Aixíentesa és una cosa que no emdiu res, lletra morta, tradiciótraïda i enterrada, dipositadacom «la santa tradició». Unallengua viu en la conversa,succeeix com a verb en la pa-raula, existeix així i nomésaixí és llengua humana. I així,només així és veritat que els ho-mes s’entenen parlant. I si nos’entenen gaire, no es parlen jade cap mena.

Aquesta ha estat sempre lameua forma d’entendre el temade les llengües a l’Aragó i delcatalà de la Franja ja sia Orien-tal o bé Occidental segons semiro des de la part aragonesao catalana del territori. I lo quemai no he pogut comprendrepas és que uns, els d’ací no hoentenguen i els d’allà tampoc.Em semblen na-z-ionalistesd’una i un’altra banda i, pertant, incompatibles. No es vo-len. Em pregunto, amics, si no-saltres a la Franja no sirem l’o-portunitat perduda per aabraçar-nos. Que Déu mos val-go i Sant Cristòfol, amics delMatarranya. I si no ha de serper a bé, millor que el rius’emporto la Ratlla.

(Discurs pronunciat per Josep Bada aCalaceit el 13 de març de 2010 durantla recepció del Premi Franja 2009).

BECTON DICKINSON, S.A. Ctra. Mequinenza, s/n 22520 FRAGA (HUESCA) Tel. 974 470900 Fax 974 470546 www.bd.com