Qui controla el passeig de Gràcia?L’artèria barcelonina concentra una de les operacions immobiliàries i especulatives més importants dels últims anys, amb el gallec Amancio Ortega com a principal inversorpàg. 4-11

periodisme cooperatiu per la transformació socialNúm. 473 del 20/3 al 2/4 de 2019 2,5 €

/ MERCÈ M. TARRÉS, VALENTINTADA

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 4732 ENTRANTS ENTRANTS 3

Periodisme sí, festa també

SUMARI

A F

ON

S

4-11

Amos del passeig de GràciaUna investigació de Rafa Burgos radiografia de qui són els edificis del passeig de Gràcia de Barcelona, epicentre d’una batalla entre l’alta burgesia i les elits globals. Un tast del llibre que l’autor ha fet amb Pol·len Edicions i que aviat trobareu a les llibreries. Portada de Mercè M. Tarrés i gràfics d’Andreu Blanch i Pau Fabregat. Fotos de Victor Serri.

12-15

MIR

ALL

S

16-18

IMPR

ESSI

ON

S Solidaritat o colonialisme?Txus Blanco i Daniela Ortiz debaten el rerefons de la cooperació internacional. Il·lustració Felipe de San Pedro.

Ser peix d’aigua dolçaArticle d’opinió de Salvador Nos-Barberá. Amb dibuix de Lluís Ràfols.

19-21

CR

UÏL

LA

40 anys de lluita per l’FMEnguany es compleix el vintè aniversari de la valenciana Ràdio Malva, però ja en són quaranta des dels inicis de les ràdios lliures als Països Catalans. Un reportatge de Tere Albero i Ester Fayos, amb fotografies de Lucas Guerra.

22-26

RO

DA

EL

MÓ

N

Pedalant per la llibertatL’ús de la bicicleta als carrers de Tunis és un element més de l’etapa postrevolució. Un reportatge d’Andrés G. Nandín.

Aparença i realitat a l’Aràbia SauditaMarc Almodóvar relata la venjança repressiva contra les dones activistes.

La UE i el mandarinat corporatiuL’anàlisi internacional d’Àlex Guillamón.

32

IND

IREC

TA

Entrevista a Sitapha SavanéÀlex Romaguera parla amb l’exjugador de bàsquet del Joventut de Badalona, el CB Gran Canaria i l’Estudiantes sobre el negoci de l’esport, el posicionament polític de l’esportista, el racisme i el feminisme. Amb fotografia de Sergio Enríquez-Nistal.

27-31

EXPR

ESSI

ON

S

Quan l’art és un refugiExperiències artístiques que ajuden persones desplaçades, migrants i refugiades. Reportatge de Marta Molas.

Carretera i gosEl relat literari d’Olga Codina amb il·lustració de Cristina Cortés.

Ressenyes de música i llibresC. Masià, À. Romaguera i A. Alexandre.

VIC

TOR

SERR

I | L

’ass

ocia

ció

Ex-M

enas

va

reun

ir el

16

de m

arç

unes

30

0 p

erso

nes

a la

pla

ça

de S

ant J

aum

e de

Bar

celo

na p

er d

enun

ciar

els

ata

cs a

men

ors

mig

rant

s. “

Veni

m a

den

unci

ar

el ra

cism

e, la

per

secu

ció

i l’o

di q

ue v

iuen

els

nos

tres

ger

man

s m

enor

s”, v

an v

erba

litza

r des

de

la m

egaf

onia

, en

refe

rènc

ia a

les

agre

ssio

ns a

Cas

telld

efel

s i C

anet

de

Mar

.

Directaperiodisme cooperatiu perla transformació social

Paula R. Zapata | @La_Directa

Comunitat L’espina

Més que mil paraules

edita

La Directa SCCLC. Riego, 37, baixos esquerra 08014 Barcelona Tel: 935 270 982Mòbil: 661 493 117directa@directa.catwww.directa.catdipòsit legal: B 16982-2016

Entrevista a Dave RandallEl músic i activista conversa amb Nando Server, mentre li fa fotos Victor Serri. Al llarg de la seva carrera professional al costat de figures com Sinead O’Connor i Dido, ha fet compatible la música amb la solidaritat amb Sud-àfrica i Palestina.

Directaperiodisme cooperatiu perla transformació social

edita

La Directa SCCLC. Riego, 37, baixos esquerra 08014 Barcelona Tel: 935 270 982Mòbil: 661 493 117directa@directa.catwww.directa.catdipòsit legal: B 16982-2016

/ MARC VERS

El dissabte 4 de maig la Directa celebra el seu tretzè aniversari a l’Ateneu de Nou Barris, que des

de fa diverses temporades és l’espai que acull aquest dia tan especial. Tot i que ja fa anys que fem anys i que els celebrem, sempre és un repte organitzar una vet-llada que agradi i representi a tothom. Enguany teníem clares dues coses: que volíem començar d’hora amb una pro-posta apta per a famílies i les més menu-des i que volíem omplir l’escenari majo-ritàriament de dones.

Així doncs, el bar obrirà les portes a dos quarts de sis amb l’Anegueta Gorda, de la companyia barcelonina Mitja i Mitjoneta, que ens presentarà l’adapta-ció que han fet partint d’un conte tradi-cional per tal de combatre la gordofòbia entre les criatures. Paral·lelament, les companyes d’Arts Can Batlló donaran color al carrer de l’Ateneu amb un taller de serigrafia per a qui s’animi a estampar samarretes, bosses o qualsevol teixit. A les vuit del vespre gaudirem en el mateix espai de l’espectacular directe de Bravas, un combo de les raperes i traperes Lil Russia, Queralt Lahoz, Indee Styla i El

Aquesta publicació intenta escriure amb un llenguatgeno sexista i no androcèntric.La Directa no comparteix necessàriament les ideesexpressades als articles d’opinió.

QUI SOM?A fonsGrup d’investigacióMiralls Gemma Garcia Cruïlla Laia Mas i Guille LariosImpressionsLaia Alsina, Ekaitz Garate i Xavier PuigRoda el món Oriol Andrés, Roger Suso i Joan MasExpressions Misael Alerm i Carla MallolLa indirecta Àlex Romaguera i Mariana CanteroFotografia Víctor SerriIl·lustració Lluís Ràfols Correcció Èlia OlivanEdició Jesús RodríguezDisseny gràfic i compaginacióPau FabregatProjecte gràfic Lola Fernández, Gerard Casadevall, Diego Muñoz i Pau FabregatCoordinació web Eloi Latorre, David Bou, Gemma Garcia i Maties Lorente Coordinació País ValenciàEster FayosAudiovisualsSònia Calvó i Estel·la Marcos Administració i subscripcions Ester MoraDifusió Estel·la MarcosPublicitat i distribucióPaula RodríguezGestió web Talaios Koop.

NUCLIS TERRITORIALS I MITJANS COL·LABORADORS:Gironès, la Selva, Pla de l’Estany i Baix Empordà (‘L’Ariet’); Alt Empordà (‘La Fissura’); Osona (‘El Setembre’); Maresme; Baix Llobregat (‘La Riuada’ i ‘Infobaix’); Alt Penedès, Baix Penedès, Anoia i Garraf (‘Xarxa Penedès’); Vallès Oriental; Vallès Occidental; Barcelonès (‘La Intervia’); El Camp; Terres de Ponent; Castelló; València; Mallorca (‘Aguait’); Eivissa; Menorca; Perpinyà i Terres de l’Ebre, El Salto, La Marea, Pikara, Argia, Ahötsa, Soberanía Alimentaria

CONTACTES:General directa@directa.catRedacció Barcelona redaccio@directa.catRedacció València paisvalencia@directa.catSubscripcions subscripcions@directa.catPublicitat publicitat@directa.catDistribució distribucio@directa.cat

PORTADA: MERCÈ M. TARRÉS / VALENTINTADA

La Directa enguany ha rebut dues subvencions de la Generalitat de Catalunya, que representen un 5% del seu pressupost. Per això hem de posar el seu logotip.

Tornado i Aiala. Per tancar les actuacions gratuïtes del bar i animar l’ambient amb la percussió i el moviment, la batucada transfeminista del Poble-sec Somsó ens oferirà un intens tast dels seus ritmes.

A quarts de deu obrirem les portes de la sala gran per començar a omplir l’espai on tindrà lloc el concert de Maruja Limón, banda barcelonina de flamenc-fusió que ens presentarà el seu recent treball Más de ti. I tot seguit, des d’Almussafes (Ribera Baixa), la rapera Tesa ens presentarà el seu nou àlbum Rural, un crit en defensa de la terra, la llengua, el feminisme i la festa. Per tancar la nit, el DJ Jahzzman ens farà perrear amb els seus grans temes de reggaeton, dancehall i trap.

Les entrades ja estan a la venda al web de l’Ateneu de Nou Barris, amb preu re-duït per a persones sòcies i subscripto-res. Per demanar el codi de descompte, només cal que envieu un correu a subs-cripcions@directa.cat. Les que no tingueu possibilitat de gestionar-ho a través del web, podeu passar per redacció a com-prar-les. Us esperem el 4 de maig per ce-lebrar plegades que la Directa segueix al peu del canó!

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

UNA ELIT, ABANS I ARAL’interès a l’hora d’invertir en el passeig de Gràcia de Barcelona ha fet que s’arribin a pagar 30.000 euros pel metre quadrat d’un local comercial, i ha esdevingut el quilòmetre zero d’una cursa especulativa entre l’alta burgesia autòctona i els taurons financers globals

Rafa Burgos | @rafaburgosbcn

4 A FONS A FONS 5

xxxxxxx xxxx x / XXXXXX

Els Goytisolo, Samà, Arnús o Fabra i Puig han donat pas a noves inversions, algunes de les quals d’àmbit internacional L’any 2012 Amancio Ortega va pagar 86 milions d’euros pel local on hi ha la seu d’Apple, a tocar de plaça Catalunya

“Els meus fills vendran a pams el que jo compro a mojadas [mesura que corresponia a gaire-bé 50 hectàrees]”. Així de clar s’expressava

a mitjan segle XIX un especulador barceloní en veure el potencial dels terrenys que envoltaven la ciutat de Barcelona i que es transformarien en l’actual Eixample. Aquesta visió elitista de la ciutat no ha variat gens amb el pas dels anys. De fet, el passeig de Gràcia ha esde-vingut un dels carrers amb el preu més elevat dels llo-guers comercials (superat només pel Portal de l’Àngel, que ostenta la posició capdavantera del rànquing de tot l’Estat espanyol) i on fer-se un lloc significa haver d’esperar anys fins a aconseguir-ho; repte que coneixen prou bé les grans firmes de luxe internacionals que hi aspiren exercici rere exercici.

Els primers que van aprofitar les enormes possibilitats de fer negoci no podien ser pas altres que els cognoms més il·lustres de la societat barcelonina d’ara fa dos se-gles. En un principi molts van dubtar a l’hora de tras-lladar-s’hi a viure, ja que els carrers encara no estaven asfaltats i la manca de serveis bàsics com l’aigua corrent no ajudava. D’aquí que els capdavanters fossin titllats de “protomàrtirs de l’Eixample”.

Quan algun propietari es veia obligat a vendre ter-renys per problemes de liquiditat, allà es presentaven els industrials i empresaris més respectats, com ara Antonio López (marquès de Comillas), Josep Ferrer-Vidal o l’inversor madrileny José de Salamanca y Mayol (marquès de Salamanca). Aquest seria el cas de Jaume Safont, qui es va veure forçat a desfer-se d’unes quan-tes mojadas l’any 1852, molt abans d’aprovar-se el pro-jecte urbanístic de l’enginyer Ildefons Cerdà. Allà hi eren tots els industrials catalans per treure’n benefici, però no només. A banda del marquès de Salamanca, també van veure oportunitats de negoci altres inver-sors madrilenys, com ara l’asseguradora La Peninsular Compañía Española de Seguros Mutuos sobre la Vida, la qual es va sumar a la febre especuladora amb una manera de fer que ens recorda que els procediments no han canviat tant malgrat el pas del temps. I és que el seu director no era pas un altre que Pascual Madoz, exmi-nistre d’Hisenda i un dels més actius a l’hora d’aconse-guir l’enderrocament de les muralles barcelonines que permetrien la urbanització de tota la zona extramurs de la ciutat antiga. Un predecessor del que ara anome-naríem portes giratòries.

La burgesia s’estima el totxoEls Goytisolo, Samà, Arnús o Fabra i Puig van donar pas a nous inversors que han vist en aquesta via una

Entre els principals inversors catalans que tenen pro-pietats al passeig de Gràcia trobem alguns dels cognoms amb més pedigrí (i, alhora, més discrets). Hi són, per exemple, la família Serra Ferré (Catalana Occidente); algun membre de la família Valls Taberner (enriquida amb el cotó i, posteriorment, al capdavant del Banco Popular) o dels Puig (perfumistes); els Rubiralta Giralt (propietaris del fabricant de material mèdic Werfen); Pere Carbó, Josep Botet i Silvio Elías (fundadors dels supermercats Caprabo que vehiculen les seves inversi-ons immobiliàries a través de la societat Caboel); Josep Lluís Nuñez Navarro (fill de l’expresident del Barça); els germans Jorge i Antonio Gallardo (propietaris de la farmacèutica Almirall); Isak Andic (Mango); els Bernat (propietaris de la gaudiniana Casa Batlló) o els Juncadella (fills de l’escriptora Mercedes Salisachs).

El passeig d’AmancioSi la discreció és una característica que sempre ha acom-panyat la burgesia catalana, no és menys cert que l’em-presari gallec Amancio Ortega ha intentat seguir la matei-xa filosofia. No obstant això, el fet de comptar amb una de les fortunes més importants del món –amb l’imperi Inditex com a estendard– suposa que cadascuna de les seves incursions al passeig sigui objecte d’anàlisi per part d’importants economistes.

El seu braç immobiliari, que cada cop té menys a enve-jar al negoci del tèxtil, s’anomena Pontegadea Inversiones. Des d’aquesta societat ha dut a terme totes les seves ad-quisicions al passeig de Gràcia. Una de les més curioses (sobretot perquè és el símbol de tota una època: l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008) correspon al núme-ro 1, l’antiga seu del Banesto. Primer compraria el local comercial, ocupat per la multinacional Apple, després d’abonar 86 milions d’euros l’any 2012. La resta de la finca arribaria mesos més tard (on ha acabat obrint un hotel la cadena Iberostar). Va pagar 44 milions. L’espera va ser conseqüència de l’esclat de la bombolla. Les titularitats se succeïen i anaven fent fallida fins que acabaria en mans del banc dolent o Sareb (societat de gestions d’actius pro-cedents de la reestructuració bancària). És llavors quan apareix Amancio Ortega, que va aconseguir un 33% de descompte respecte al preu de la hipoteca signada pels darrers amos de l’immoble amb Bancaixa i el Banc de València, ambdós ja desapareguts.

Amb el número 1 de l’artèria comercial a les seves mans es consolidava el procés d’adquisicions que venia covant-se des de feia anys, com si es tractés d’una partida del joc del Monopoly. El 2007 Ortega comprava la seu

oportunitat d’or. Saben que és un dels carrers on els locals comercials (o els habitatges) difícilment perdran valor. A més, i des del posicionament de Barcelona com a ciutat turística de primer nivell després de la cele-bració dels Jocs Olímpics de 1992, els hotels de luxe i les boutiques més prestigioses del món han aconseguit crear una mena de sinergies que es retroalimenten. Tot plegat, aprofitant un envejable patrimoni artístic for-mat per obres dels arquitectes més prestigiosos: Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner o Antoni Gaudí. Aquest fet encara singularitza més l’avinguda, sobretot si la comparem amb altres eixos del luxe com la Cinquena Avinguda de Nova York o la Causeway Bay de Hong Kong.

El passeig de Gràcia fotografiat des del Portal de l’Àngel / VICTOR SERRI

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 4736 A FONS A FONS 7

Les seus bancàries han anat deixant pas a les firmes de luxe arran de l’arribada d’un turisme d’alt poder adquisitiu Els apartaments de luxe es venen a uns preus que no tenen res a envejar als que es paguen a Londres o Nova York

Els diners per adquirir un lot d’oficines del BBVA provenien de comissions per la venda d’armes a Angola L’antiga seu de Nova Caixa Galicia va passar a mans del farmacèutic Antoni Vila Casas per fer-hi apartaments de luxe

del Banc Santander a Catalunya, situada al número 5 del passeig. També el número 93, on es troba la boti-ga de luxe Santa Eulàlia, i el 56. Al gratacel del número 16 faria reformes per construir-hi apartaments de luxe, i el local es va quedar en propietat de Zara.

Els fons estrangers també hi juguenTot i ser el fundador d’Inditex qui més propietats té al passeig de Gràcia, el capital internacional no és aliè al seu atractiu. Així, algunes famílies andorranes que han fet de Barcelona la seva ciutat de residència són consci-ents que d’una manera o altra hi han de ser. L’empresària Maria Reig, al capdavant de l’hotel de luxe Mandarin Oriental –un establiment que durant anys ha contractat els serveis de seguretat de l’empresa Check and In, socie-tat creada per Francisco Álvarez i Jesús Alfredo Gutiérrez Argüelles, policies de Barcelona condemnats per l’intent de segrest del ciutadà basc José María Larratxea Goñi en el marc de les actuacions del terrorisme d’estat dels GAL–, n'és potser la cara més visible. Reig és accionista del banc Crèdit Andorrà. El sector compta amb altres destacats membres que també han posat en la diana inversora el passeig de Gràcia. Així, un dels propietaris d’Andbank, Jordi Cerqueda, hi viu, a banda de ser propi-etari de la planta noble del modernista Palau Malagrida (número 27) o de tota la Casa Bonaventura Ferrer, al-trament anomenada El Palauet, situada als Jardinets de Gràcia. Tot plegat ho gestiona a través de la societat d’inversió familiar Andosins Capital. Curiosament, la seu d’Andbank es troba en aquesta artèria barcelonina. La seva venda (per part de l’altra família accionista del banc: els Ribas Reig) va ser una de les operacions im-mobiliàries més destacades de 2016. El Grup Peralada (encapçalat per l’empresari de casinos Artur Suqué, qui fou investigat per haver desviat diners que haurien servit per finançar CDC, el partit de l’expresident Jordi Pujol) es feia amb ella després d’abonar 50 milions d’euros.

Més enllà d’Andorra, l’entrada de capital estranger ha estat una constant, sobretot a partir de 2008, quan tot just esclatava la bombolla immobiliària. Els fons d’in-versió (també coneguts com a fons voltors) van veure-hi una gran oportunitat. La idea inicial era adquirir edifi-cis sencers per fer-hi hotels de luxe, però, arran de la moratòria hotelera aprovada per l’Ajuntament encap-çalat per l’alcaldessa Ada Colau, s’acabarien adaptant sense cap mena problema. Transformaven les finques en pisos de luxe a uns preus que no tenen res a envejar als que es paguen en ciutats com Londres o Nova York.

L’antiga seu del Deutsche Bank, a la cruïlla amb l’avinguda Diagonal, es va vendre al fons KKH Property Investors –que té la seu a Luxemburg– en no poder-se dur a terme el projecte d’un hotel de la cadena Four Seasons. El fons pagava 90 milions el 2014 i ha destinat gairebé la mateixa quantitat a reformar-lo i ubicar-hi 34 pisos de luxe, que es comercialitzen a partir de qua-tre milions d’euros cadascun. Molt a prop, al número 105, té la seu el Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. L’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell va voler fer caixa el 2015 per mirar de quadrar els comptes. Un fons israelià, sota el nom de Nadlan Bcn SA, s’hi va interessar fins al punt que arribaria a fer un avançament de capital que ha acabat perdent en entrar en vigor la moratòria hotelera aprova-da pel consistori. L’intermediari de l’operació, l’expresi-dent del Barça Joan Laporta, està intentant recuperar els diners per via judicial. El govern català també és propietari de l’edifici on es troba la Borsa de Barcelona (situat al número 19), i provaria de tirar endavant una operació semblant que, novament, s’acabaria frustrant

–en aquest cas per la vigència del contracte de lloguer amb el parquet barceloní, que no expira fins al 2030.

Val a dir, però, que els locals comercials són els actius més demandats. El preu del metre quadrat en propietat oscil·la entre els 25.000 i els 30.000 euros. Així, l’any 2016 el fons canadenc BMO Real Estate Partners pagava 45 milions d’euros per l’espai que fins llavors pertanyia a la firma gallega Adolfo Domínguez (al número 32). Un cop seu, va dividir-lo en dos per treure’n més rendibili-

tat. Un altre fons també amb capital canadenc, Tander Inversiones, adquiria el número 15. Hi té una botiga el Barça, gestionada per Nike, que ha d’abonar-li prop de 70.000 euros al mes pel lloguer.

Porcs i diamantsUn carrer que ha esdevingut sinònim de luxe té uns orí-gens, en canvi, poc glamurosos. A principis del segle XIX, el rei borbó Ferran VII concedia un permís al llavors ca-pità general de Catalunya, Pedro de Villacampa, perquè embellís aquest senzill viarany que connectava la ciutat de Barcelona amb la Vila de Gràcia. La idea era posar bancs i plantar-hi arbres. El projecte de l’Eixample no arribaria fins dècades més tard. Per aconseguir el pressupost ne-cessari es va taxar amb vint rals de velló cada porc que se sacrificava a la ciutat. El vincle porcí amb el passeig va tenir alguna curiosa rèplica moltes dècades després. Així, la botiga d’embotits Cárnicas González obria l’any 1994 un punt de venda al número 97 (on actualment es troba la firma de sabates de luxe Christian Louboutin); un tipus de comerç que, en l’actualitat, seria impensable.

D’altra banda, una de les famílies més acabalades de Catalunya que també ha invertit al passeig està re-lacionada amb la indústria porcina i avícola. Són els Vall Pla, originaris de les comarques de Lleida. Així, i a través de la societat Auris 4 Investments, es van fer d’una tacada amb tots els locals de la finca situada al número 99 (a banda del situat al número 103, fins fa poc ocupat per Bankia). Entre el 2008 i el 2012 se n’anirien desfent. El primer, on es troba la firma Montblanc, el venien per 13 milions d’euros; el segon, ja al cantó del carrer del Rosselló, per 7 milions; i, el tercer, antiga

seu de la joieria Rabat, per 12 milions (pagats, curiosa-ment, pel matrimoni de joiers Tous, on van obrir una nova botiga de la firma). Es dona la circumstància que aquest darrer local va ser objecte d’un escorcoll l’any 2012 per part dels Mossos d’Esquadra, en el marc de l’operació anomenada Macedònia (un presumpte cas de connivència entre cossos policials i narcotraficants).

Entre la llista de clients de la joieria Rabat hi havia l’em-presari portuari condemnat per narcotràfic José Mestre. Aquest personatge arribaria a invertir en la immobiliària Aisa quan al capdavant hi havia l’advocat Genís Marfà Pons, qui va acabar sent jutjat per estafa en relació amb l’impagament d’un deute (a banda d’haver compartit des-patx, anys abans, amb l’advocat condemnat per suborn Josep Piqué Vidal). Una inversió, la d’Aisa, que acabaria sent ruïnosa. Entre les seves adquisicions estrella hi havia la finca del passeig de Gràcia corresponent al número 30. En l’actualitat s’hi està enllestint una promoció d’habitat-ges de luxe (a 15.000 euros el metre quadrat) en passar a ser propietat del fons d’inversió Twin Peaks Capital. El local ara és propietat d’Amancio Ortega, després d’abonar 52 milions d’euros l’any 2007 (o 26.000 euros per metre quadrat). Hi va obrir un Zara Home.

Bancs, espies i tràfic d’armesUna altra característica del passeig és el canvi d’actors al llarg dels anys. Si bé a la dècada dels 50 i 60 del segle XX s’hi van establir entitats bancàries, aquestes anirien reculant arran de la pressió provocada per un turisme d’alt poder adquisitiu que començava a visitar la ciutat a partir dels Jocs Olímpics. La històrica seu del Banc Sabadell situada al número 36 passava a mans del

propietari de Mango, Isak Andic, després d’abonar més de 50 milions l’any 2010. Un altre dels grans, el Banc Santander, venia la seva seu central a Catalunya i passa-va a ser-ne llogater. Es troba al número 5 i fou Amancio Ortega, tal com dèiem al començament, qui es feia amb ella després d’oferir 65 milions l’any 2007.

El BBVA, per la seva banda, seguí el mateix exemple en desprendre’s de la seva oficina ubicada al número 25. Passaria a mans de Tree Inversiones Inmobiliarias (una societat que acabaria absorbida per Merlin Properties el 2014). Es dona la circumstància que el conseller de-legat de Merlin, Ismael Clemente, fou investigat per la venda d’aquest lot d’oficines del BBVA, entre les quals hi havia la del passeig de Gràcia. El més sorprenent és que els diners invertits en la compra de totes elles podria tenir el seu origen en les comissions obtingu-des per la venda d’armes a Angola en el conegut com a cas Defex (entre les involucrades en aquesta opera-ció es troba Beatriz García Paesa, neboda de l’espia Francisco Paesa). Merlin Properties s’acabaria desfent d’aquest actiu barceloní un cop el fons d’inversió ale-many GLL Real Estate Partners va pagar més de 31 milions d’euros el 2013.

A la via modernista també trobem el cas d’actius que van anar a parar a la Sareb. Nova Caixa Galicia (que aca-baria integrada a Abanca l’any 2014) es desfeia de la finca situada el número 69. Passava a mans del farmacèutic i col·leccionista d’art Antoni Vila Casas, qui arribaria a un acord amb la família Soldevila per transformar-lo en 28 apartaments de luxe sota el nom de Majestic Residence Barcelona. El 2013 va pagar 20 milions d’euros per ell, transacció que no incloïa els locals comercials.�

L’empresari de casinos Artur Suqué va comprar l’edifici d’Andbank i Versace per 50 milions d’euros/ VICTOR SERRI

L’hotel Mandarin Oriental és de Maria

Reig. Durant anys fou vigilat per una empre-

sa de seguretat d’ex-membres dels GAL

/ VICTOR SERRI

L’antiga seu de Banesto, ocupada durant la vaga general del 29 de setem-bre de 2010, ara és d’Amancio Ortega / VICTOR SERRI

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 4738 A FONS A FONS 9

NÚMEROS SENARS:

Núm. 1: PONTEGADEA ESPAÑA SL President: Amancio Ortega GaonaCapital social (2017): 99.900.000 euros

Núm. 11: GENERALI REAL ESTATE SPA SUCURSAL EN ESPAÑARepresentant: Julio Vidal Arean

Núm. 33: PARJE SLAdministradora única: Mercedes Huguet RoviraCapital social (2017): 5.649.000 euros

Núm. 35: JOSEL SL (CONSTRUCCIONES NÚÑEZ Y NAVARRO)Administrador solidari: José Luis Núñez ClementeCapital social (2017): 35.450.000 euros

Núm. 37: ESQUILO SLPresident: José María Juncadella SalisachsCapital social (2017): 1.072.000 euros

Núm. 43: INMOBILIARIA CASA BATLLO SLAdministrador únic: Garnex SL (Bernat Family Office SL)Capital social (2017): 83.386.000 euros

Núm. 73 i 75: SUCESORES DE A. CADARSO SL (GRUPO CADARSO)President: Jac Subholding SLCapital social (2017): 634.447 euros

Núm. 81: CABOELPresident: Pedro Carbó LozaCapital social (2017): 113.511.000 euros

Núm. 83: BELCONTE 98 SLApoderat solidari: Manuel Salinas NuevaCapital social (2017): 904.000 euros

Núm. 107: GENERALITAT DE CATALUNYA (PALAU ROBERT)

Núm. 109-111: KKH CAPITAL AND PROPERTY EUROPE SLAdministrador solidari: Jordi Bono CruzCapital social (2017): 2.129.000 euros

NÚMEROS PARELLS:

Núm. 2: GRUPO CATALANA OCCIDENTE ACTIVOS INMOBILIARIOS SLApoderat solidari: Pedro Closa CañellasCapital social (2017): 69.017.000 euros

Núm. 6: ECIN SLApoderat: Federico Marsans TorresCapital social: 42.151 euros

Núm. 16 (local): PONTEGADEA ESPAÑA SLPresident: Amancio Ortega GaonaCapital social (2017): 99.900.000 euros

Núm. 30 (local): PONTEGADEA ESPAÑA SLPresident: Amancio Ortega GaonaCapital social (2018): 99.900.000 euros

Núm. 36: PUNTA NA HOLDING SAAdministrador únic: Isak Andic ErmayCapital social (2017): 3.561.879 euros

AMANCIO ORTEGA

Especulant amb la roba

Aquest lleonès de naixement i gallec d’adopció és el creador d’una de les empreses més importants del sector de la moda: Inditex (Industria de Di-seño Textil). En paral·lel, ha anat adqui-rint locals comercials i edificis sencers a les principals ciutats del món. Tots ells els gestiona a través d’una societat anomenada Pontegadea Inversiones.

El passeig de Gràcia no ha escapat del seu bon olfacte immobiliari. Així, al llarg dels últims anys se n’ha fet amb un grapat, com ara els corresponents als números 1 (té com a llogater Apple i Iberostar), el 5 (Banc Santander), el 16 (va fer una promoció d’apartaments de luxe i hi manté un Zara als baixos), el 56 (seu de la firma Burberry), el 93 (va

NÚÑEZ I NAVARRO

A la presó per suborn i falsedat

El constructor Josep Lluís Núñez Cle-mente, mort a finals de 2018, va fer de les cantonades barcelonines un objec-tiu a batre, sovint sense tenir en comp-te l’interès artístic de molts dels edificis que enderrocava. Potser com a pro-ducte de la mala consciència va aca-bar comprant la Casa Lleó i Morera, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, situada al cor del passeig de Gràcia.

També són seves les finques correspo-nents als números 125, 127 i 129, quan se’n va desfer l’asseguradora Eagle Star l’any 1999. Tant ell com el seu fill, ara al capdavant del grup immobiliari, van ser condemnats pels delictes de sub-orn i falsedat documental l’any 2011. La família és propietària d’una sicav (soci-etats que tributen només l’1%) anome-nada NN 2003 Inversiones.

MERCEDES SALISACHS

Una herència disputada

L’herència d’aquesta escriptora va posar a prova les relacions entre fills i néts. I és que tothom volia contro-lar una de les finques que formaven part del lot: la Casa Mulleras, situada al passeig de Gràcia número 37, en plena illa de la Discòrdia. L’actiu està gestionat per la societat Esquilo SL, administrada pels néts de la difunta guanyadora del Premi Planeta. Entre

ells, Lucas Zuleta de Reales Juncade-lla, germà de Sofía Teresa de Reales (qui es presentà de la mà del partit Familia y Vida a les eleccions gene-rals de 2008 i, més tard, en coalició amb la formació ultradretana Vox). El fill de l’escriptora, Javier Juncadella Salisachs, és vicepresident de Cata-lana Occident i un dels seus màxims accionistes.

JORGE I ANTONIO GALLARDO

Imperi farmacèutic i elusió fiscal

Tots dos germans són els propietaris dels laboratoris Almirall i dels hospitals privats Vithas. Es van acollir a la regula-rització fiscal aprovada per l’exministre Cristóbal Montoro i van repatriar 113 milions d’euros. Són, alhora, propietaris del local comercial que ocupa la firma italiana Dolce & Gabbana al número 95 del passeig, i també de l’edifici moder-

nista on té l’actual seu la joieria Rabat (número 94). Les inversions immobilià-ries les vehiculen a través del hòlding Landon Investments. La filla d’Antonio Gallardo, Susana Gallardo, és conselle-ra d’Abertis i de CaixaBank (a banda de l’actual parella de Manuel Valls, alcalda-ble a l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de Ciutadans).

SILVIO ELÍAS MARIMÓN

Esport, alimentació i immobles de luxe

El seu nom està lligat als supermercats Caprabo, tot i que no va formar part dels socis fundadors: Pere Carbó, Jau-me Prat i Josep Botet. S’hi afegiria més tard, quan va substituir Jaume Prat en l’accionariat de l’empresa. Finalment, es vendrien la cadena a la cooperativa basca Eroski, operació que els ha gene-rat unes plusvàlues que els han permès

diversificar el negoci. Van crear la socie-tat patrimonial Caboel per invertir en el sector immobiliari. Al passeig de Gràcia, són propietaris dels edificis situats als números 28 i 81. Silvio Elías, a més, és accionista de la cadena de supermer-cats Veritas i dels gimnasos Duet Sports (a banda de vocal de l’actual junta direc-tiva del Futbol Club Barcelona).

fer-hi una altra promoció de pisos i hi té de llogatera la prestigiosa botiga San-ta Eulàlia) i el 30 (només el local, on va obrir un Zara Home).El poder d’aquest imperi és tan gran que són pocs els mitjans de comuni-cació que s’atreveixen a ensenyar les costures de la multinacional. Un repor-tatge d’investigació emès per France 2 l’any 2012 deixava palès com Inditex coneixia l’existència de mà d’obra in-fantil en algunes de les seves proveï-dores a l’Índia. Mai es va emetre a l’Es-tat espanyol. Pel que fa al pagament

d’impostos, moltes de les filials del grup estan radicades a Suïssa, Irlanda o els Països Baixos. A més, entre els di-rectius que han passat per Inditex tro-bem Carlos Espinosa de los Monteros, qui va ser-ne vicepresident i en l’ac-tualitat està al capdavant de la mútua Fraternidad Muprespa (curiosament, la contractada per la tèxtil gallega). Un dels seus fills, Beltrán Espinosa, és el director financer de la firma de moda Stradivarius, pertanyent al grup; l’altre, Iván Espinosa, és un dels fundadors del partit ultradretà Vox.

Les caselles prèmium del monopoly barceloní

FONT: Atipika (2018) / ANDREU BLANCH

Núm. 44 (local G-Star Raw): MONTERRI INVESTMENTS II SLRepresentant: Jorge Rubiralta GiraltSecretari no conseller: Miquel Roca JunyentCapital social (2017): 3.561.471 euros

Núm. 68-70: MAJESTIC HOTEL SPA SLAdministrador: Andrés Soldevila CasalsCapital social (2017): 1.341.000 euros

Núm. 80 (local): MEDCAP REAL ESTATE SOCIMI SAPresident: Francisco de Andrés SalesCapital social: 293.074 euros

Núm. 98: MACABI SAAdministrador únic: Rodrigo Vinjande de Navia-OsorioCapital social: no disponible.

Diagonal, 444: EMESA REAL ESTATE SLCapital social (2017): 2.153.000 eurosAdministradora única: Vanessa Llopart Gregori

Núm. 132: INMOBILIARIA OSUNA SLConseller delegat: Nicolás Osuna PedregosaCapital social (2013): 5.545.000 euros

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 47310 A FONS A FONS 11

És una lluita constant. Ser-hi o no. Fons d’inversió internacionals o socimis (societats immobiliàries

que compten amb avantatges fiscals, com ara no pagar l’impost de societats o estar gairebé exemptes del de transmissions patrimonials) han posicionat el passeig de Gràcia entre els eixos comercials més llaminers del món a l’hora de comprar o llogar un actiu (bé siguin locals comer-cials o habitatges de luxe). Avui dia, l’avin-guda barcelonina compta amb un total de 132 edificis. La majoria, un 97%, són de titularitat privada. D’aquests, prop del 70% tenen un únic propietari. La resta, en canvi, acostumen a estar segregats entre la part destinada als comerços i la d’oficines o habitatges. Al passeig hi ha un total de 894 pisos i 186 locals, segons un estudi de la consultora immobiliària Jones Lang LaSalle. Per tant, sovint tro-bem diferents titularitats en una mateixa finca. I la importància dels baixos és vital, fet que queda patent arran de les milio-nàries transaccions que es duen a terme a la cèntrica avinguda. De fet, el preu de venda d’un local comercial acostuma a duplicar el de tota la resta de la finca.

Les xifres que mouen els operadors produeixen vertigen; encara més si te-nim en compte que el passeig de Gràcia no és el carrer amb els lloguers comerci-als més alts de Barcelona. Aquesta posi-ció l’ocupa el Portal de l’Àngel, que pre-sumeix de comptar amb els més elevats de tot l’Estat espanyol. Així, l’any 2018 obrir una botiga en aquesta via del ca-rismàtic termòmetre significava estar en disposició de pagar 280 euros al mes per cada metre quadrat de local comercial. Mentrestant, a l’artèria modernista les rendes van arribar als 260 euros per me-tre quadrat. En ambdós casos, molt per sobre del que es pagava l’any passat al carrer Serrano de Madrid, però allunyat encara de les quantitats que s’abonen a París, Nova York o Hong Kong (on l’avinguda Causeway Bay supera el llin-dar dels 2.000 euros). No obstant això, sorprèn el dinamisme dels carrers de Barcelona en situar les seves rendes mensuals per sobre de ciutats com Moscou, Toronto, Dubai o Singapur.

Hi ha casos força simptomàtics d’aques-ta febre inversora. Un exemple és el local situat als baixos del número 44, que fa can-tonada amb el carrer del Consell de Cent i que actualment està ocupat per la firma G-Star Raw. Es va vendre per 12,5 milions d’euros l’any 2014 (és a dir, 28.000 €/m2). La compradora va ser la família Roviralta Giralt (en tenen un altre al número 103, pel qual van pagar al voltant de 15 milions). Un negoci rodó per als antics amos, ja que l’havien adquirit per 3 milions l’any 1997 a través d’una societat anomenada Diagonal Numància. En formaven part di-versos membres de la direcció de l’audito-ra nord-americana Arthur Andersen, que

R. B. | @rafaburgosbcn

Comprar o llogar a cop de talonariEls baixos comercials del passeig de Gràcia es lloguen per 260 euros el metre quadrat de mitjana.Un disputat local situat a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent es va vendre per 12,5 milions d’euros

faria fallida el 2002 arran de l’escàndol de l’energètica Enron. Entre ells es troba-ven dos consellers de l’andorrà AndBank o Manuel Brufau, actualment al capdavant d’Indra a Catalunya.

Un altre espai que va arribar a preus rècord van ser els baixos de la finca cor-responent al número 88, molt a prop de la Pedrera. La gestora nord-ameri-cana Invesco Asset Management paga-va 45 milions per l’actiu (25.000 €/m2). Originalment consistia en dos locals, però han acabat en un de sol, on s’està de lloguer la italiana Prada des de 2014 després d’anys d’espera per trobar una bona ubicació al passeig de Gràcia.

El que sorprèn és veure com des de l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008, les rendes van experimentar un petit retrocés el 2010 per tornar a recu-perar-se a partir de 2012, quan la majoria de la ciutadania patia les conseqüències de la crisi de manera directa. De fet, la inauguració de boutiques de luxe al pas-seig de Gràcia va viure una època daura-da mentre el nombre de desnonaments no parava d’augmentar a la resta de la ciutat de Barcelona.

Els estudis de mercat també reflectei-xen com es distribueixen les grans firmes al llarg del passeig. Així, el tram baix pro-per a la plaça de Catalunya concentra les

grans marques de distribució o fast fas-hion (Zara, Uniqlo, H&M o Kiabi), men-tre el tram superior està ocupat per les firmes de luxe, sobretot entre els carrers de València i de Rosselló. Els operadors en són conscients. És per això que em-preses com BNP Paribas Real Estate o TC Group Solutions es dediquen a comptar la gent que hi passeja; dades clau per a les empreses a l’hora de decidir on ubi-car les seves botigues. L’any 2017 el pas-seig de Gràcia registrava un volum de 10.132 vianants per hora de mitjana i el Portal de l’Àngel s’enfilava fins a les 10.216. Ambdues dades se situen per sobre de la Gran Via madrilenya, Regent Street

a Londres o Corso Vittorio Emanuele II a Milà. En cap cas aquestes tres darreres superen el llindar de les 10.000 vianants. No obstant això, les barcelonines queden per sota de la madrilenya Preciados, la parisenca Champs-Élysées i, sobretot, la també londinenca Oxford Street (13.560 vianants l’hora).

Però no només aquestes dades de mo-bilitat ens donen una idea de la impor-tància del passeig de Gràcia. Si sumem la despesa del turisme que prové de fo-ra de la Unió Europea, els resultats són d’allò més esclaridors. Segons l’operador internacional Global Blue, especialitzat en la devolució directa de l’IVA a turistes, 3 de cada 10 euros del que gasten les vi-sitants extracomunitàries es fa al carrer

barceloní. A més, concentra –amb el barri de Salamanca de Madrid– el 42% de les vendes d’articles de luxe que es fan a tot l’Estat espanyol.

La febre dels pisos de luxeEn relació amb el mercat de l’habitatge o residencial, la promoció d’apartaments de luxe ha estat una constant al llarg dels dar-rers anys. La moratòria hotelera ha fet que el capital trobi una alternativa, sovint més rendible, amb la transformació de moltes finques en pisos d’alta gamma en lloc de fer-hi hotels de cinc estrelles. En aquest cas, el metre quadrat d’un habitatge en propie-tat oscil·la entre els 9.000 i els 13.000 euros, tot i que hi ha operacions en què s’han ar-ribat a pagar 16.500 euros. Les xifres són

similars a les d’Oxford Street (Londres) o la Cinquena Avinguda (Nova York).

Entre les transaccions més rellevants dels últims anys hi figuren un parell de pi-sos (ubicats als números 16 i 93, respecti-vament) que han superat totes les expecta-tives en depassar el llindar dels 10 milions d’euros. I, pel que fa al lloguer d’habitatges, el passeig de Gràcia apareixia com el car-rer més car de l’Estat espanyol a principis de 2018, segons un estudi de la taxadora Tecnitasa. El preu se situava en els 35,5 eu-ros el metre quadrat de mitjana, per sobre dels 32,2 euros del madrileny carrer de Serrano o els 22,7 euros de Donostia. Amb aquestes dades, el lloguer d’un pis de 150 metres quadrats a l’artèria barcelonina s’en-filaria fins als 5.325 euros mensuals.�

Carrer Serrano (Madrid)

Avi

ngud

a M

onta

igne

(Par

ís)

Cin

quen

a A

ving

uda

(Nov

a Yo

rk)

Cau

sew

ay B

ay (H

ong

Kong

)

Oxf

ord

Stre

et (L

ondr

es)

Orc

hard

Roa

d (S

inga

pur)

Pg. d

e G

ràci

a (B

arce

lona

)

Camps Elisis (París)

Passeig de Gràcia (Barcelona)

Causeway Bay (Hong Kong)

Portal de l’Àngel (Barcelona)

Cinquena Avinguda (Nova York)

195

€

2008

Preu del lloguer d’un local comercial (cost mensual del m2)

Els habitatges de lloguer més cars de l'Estat espanyol

Preu del metre quadrat d’un habitatge en propietat

20122010 2014 2016 2018

195

€

210

€

220

€

240

€

246

€

195

€

185

€

200

€

215

€

240

€

260

€

205

€

240

€

250

€

255

€

275

€

280

€

644

€

583

€

798

€

1.10

4 €

1.10

5 €

1.166

€

1.013

€

1.21

8 €

1.85

8 €

1.94

2 €

2.32

3 €

2.0

50 €

1.051

€

1.35

5 €

1.767

€

2.48

5 €

2.47

0 €

1.728

€ Al passeig de Gràcia de

Barcelona hi ha un total de 894

pisos i 186 locals comercials

El lloguer mensual

d’un pis de 150 metres quadrats

a l’artèria barcelonina s’enfila fins als 5.325 euros

FONT: Cushman & Wakefield / Ascana

FONT: Atipika (2018)

FONT: Tecnitasa (1r trimestre 2018)

/ PAU FABREGAT

24.137 € 23.000 € 22.144 € 21.442 € 13.877 € 13.000 € 35,5 €/m2

Passeig de Gràcia (Barcelona)

32,2 €/m2

Carrer Serrano (Madrid)

22,7 €/m2

Avinguda Libertad (Donostia)

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

Dave Randall és un músic britànic que, amb el grup Faithless i acompanyant artistes com Sinead O’Connor i Dido, ha recorregut el món. També ha participat en diverses campanyes i col·lectius contra la guerra i de solidaritat amb Sud-àfrica i Palestina. De la combinació d’aquestes dues activitats va sorgir el seu interès per les relacions entre la música i la política. A ‘Sound System: El poder político de la música’ (Katakrak, 2018), Randall fa un recorregut extens per llocs i moments en els quals la disputa pel sentit i l’ús de la música ha sigut especialment intensa. Tot això per recordar-nos que la partida continua oberta i per molt que pesi la maquinària de la indústria i per moltes mordasses que ens imposi l’Estat, està a les nostres mans aconseguir que la cultura ens representi.

MIRALLS 13

La cançó “Free Nelson Mandela”, de The Special AKA, et va col·locar a la casella de sortida del teu viatge pel món de la música i la política. Què et va passar?

La meva carrera musical era anterior al meu interès en la política. Quan era adolescent tocava la guitarra i ajudava en la producció i la comercialització de discos. Acompanyava un grup de música –amb el qual treballa-va– a un festival, i un discjòquei va posar la cançó “Free Nelson Mandela”, de The Special AKA. Potser només tenia catorze anys i no tenia ni idea de qui era Nelson Mandela, però quan vaig escoltar la cançó i vaig veu-re la reacció de la gent, al final de la primera estrofa ja estava segur que Mandela havia de ser lliure. Això em va donar la convicció que la música té poder polí-tic. D’altra banda, deu anys més tard, ens van convidar a fer una gira per la Sud-àfrica de Mandela en solidari-tat amb la nova nació. Va ser una experiència increïble. També vam descobrir que la nostra gira estava publi-citada per una important marca de tabac. Això em va fer veure que si vols entendre la relació entre la música, la política i l’economia has d’anar a buscar sota la su-perfície perquè hi ha moltes capes que s’han de mirar, i en qualsevol actuació hi ha diferents grups d’interès. Nosaltres hi anàvem per expressar la nostra solidaritat i els espònsors per introduir el seu tabac als sud-africans.

La música et condueix a unes determinades idees o una determinada ideologia política et porta a un tipus de música concret?Nosaltres podem pensar que el punk o el folk estan de la banda de les classes populars; no obstant això, Theodor Adorno deia el contrari, que la música popular era uti-litzada com a arma de distracció massiva i que només la música clàssica ens podia alliberar. No crec que això sigui veritat. Penso que la part més determinant del significat sociopolític d’un estil de música o d’una can-çó és el context en el qual viu. Una cançó punk pot ser utilitzada per un grup feixista, i això era així a finals dels anys 70 a la Gran Bretanya, però quan es transfor-ma el context, com ho va fer el moviment Rock Against Racism en el mateix període, el significat canvia i llavors tothom identifica el punk amb antiracisme i amb ide-es progressistes. Crec que el context és el fet principal i tothom pot influenciar tothom. No només els músics, els amants de la música també poden influenciar el con-text creant moviments i organitzacions polítiques.

Al teu llibre podem diferenciar dos mons: la música que reforça la comunitat i la música que apuntala la jerarquia. Quins trets característics defineixen aquestes dues concepcions?La música forma part de la història de la humanitat des dels seus inicis. Quan les civilitzacions i les societats es van dividir en classes, la música va fer el mateix. Hi havia la música que formava part de les classes populars, que feien servir mentre treballaven o al final del dia per tancar la jornada, i la que consumia la gent més poderosa, mitjan-çant músics que actuaven per divertir-los, per millorar la seva imatge o per realitzar la seva agenda política. A l’antic Egipte, per exemple, feien servir un instrument format per dos pals d’entrexoc que utilitzaven per espantar els ocells de les collites i alhora per produir ritmes i ballar quan acabaven la jornada. Aquesta divisió avui encara existeix, tot i que no és tan diferenciada i enmig hi ha una escala

Text: Nando Server | @NandoServer Fotografia: Victor Serri | @_ittos_

Dave Randall,músic i activista

“Els conflictes polítics sovint tenen lloc a les pistes de ball”

de grisos. És a dir, hi ha música per a les classes populars que ens estimula a ser consumidors passius de la cultura, a admirar els i les artistes més famosos. Històricament la música religiosa ens estimulava per venerar a Déu. Avui en dia els mitjans de comunicació més grans ens estimulen en aquest sentit i això crea un distanciament entre nosaltres, els amants de la música i la forma d’art en si mateix, ja que les estrelles de música són gent diferent, estan per sobre de nosaltres. A mi la música que m’agrada és la que ve de la comunitat i fomenta un sentit de comunitat. Un tipus de música que ens pertany a tothom i uns esdeveniments musicals que ens inclouen a tothom, on tots formem part d’aquell moment cultural. Penso que això apodera la gent i és el més interessant.

Quins punts tenen en comú els diferents moviments culturals i musicals de caràcter comunitari?Els moviments musicals de caràcter comunitari neixen dels moviments socials, de la societat civil i molt sovint arran d’alguna necessitat. La música disco n’és un bon exemple. Aquest estil neix a finals dels anys 70 als Estats Units, en ciutats com Detroit i Chicago, on una part im-portant de la població queda exclosa socialment pel racisme, l’homofòbia o la transfòbia. Allà es va decidir fer música per crear comunitat, per construir un sen-timent de pertinença entre la gent que no hi tenia lloc en altres espais. Desgraciadament, aquesta música va néixer estigmatitzada per aquests prejudicis i tenia una connotació negativa per a molta gent. Tot i això, aquest fenomen torna a succeir cada vegada que la gent té la necessitat de trobar-se, de celebrar, de reivindicar-se. Va passar exactament el mateix al final del règim de Margaret Thatcher, al Regne Unit, quan hi va haver el boom de les raves o free parties, que van atraure molta gent dels barris de la classe obrera que les polítiques del govern havien fragmentat i empobrit.

La història del Carnestoltes que expliques reflec-teix les innovacions i les estratègies de la gent per sobreposar-se a la censura i a la prohibició. La mú-sica, o la cultura en general, són ingovernables?Sí, absolutament. Al llarg de la història i en cultures di-ferents hi ha nombrosos exemples. Els governs sempre intenten utilitzar la música que els pot beneficiar i a la ve-gada intenten suprimir aquella que no els agrada, aquella que té la capacitat d’exaltar o influenciar la inestabilitat social o aquella que pugui ser degenerativa. Jo diria que la cultura en general, i la música en particular, és una àrea políticament disputada, i aquest tipus de guerra per decidir el significat polític d’una classe de música encara continua. Els conflictes polítics moltes vegades tenen lloc a les pistes de ball i que es guanyin o es perdin depèn de qui tingui els millors temes. El pensador italià Gramsci va elaborar molt la idea de com les democràcies liberals intentaven convèncer les masses perquè seguissin la clas-se governant, i posa èmfasi en la idea que la cultura és una eina molt important per establir aquest consens, per construir hegemonia. També reconeix que l’hegemonia no és mai completa i que sempre queden oportunitats per resistir i per subvertir certes coses.

La música també té la capacitat de connectar lluites socials i polítiques en diferents continents...És molt curiós que els capítols dels quals no es parla tant com s’hauria de parlar als llibres d’història els pots

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 47314 MIRALLS MIRALLS 15

El Venezuela Live Aid forma part d’un intent de cop d’estat i no ha sigut organitzat democràticament

La campanya del BDS ha estat tan efectiva que el govern israelià ha fet lleis que la criminalitzen

Les cançons que han generat més

beneficis econòmics descriuen pena,

nostàlgia, queixa, temps remots

També és cert que la música en els seus

millors moments ens diu que les coses no han de ser com són

i poden millorar

conèixer escoltant música. Un exemple interessant és el de Lord Kitchener. Aquest artista de Trinitat i Tobago venia bastants discos, i en la seva cançó “Birth of Ghana” celebrava el dia de la independència de Ghana, que es va aconseguir el 1957. És el meu cas personal, però grà-cies a aquesta cançó vaig agafar consciència del tipus de moviment d’alliberació que hi va haver a Ghana, del tipus de moviment que era, perquè va ser una de les primeres nacions africanes que va fer fora els anglesos, i llavors a la resta de l’imperi britànic. Molts altres músics es van deixar inspirar per això. La música és un docu-ment molt important per explicar la història de la gent.

Els diferents sons musicals i les cançons que es-coltem ofereixen al món valuoses pistes sobre les societats. Què en penses de l’actual? Què escoltem? O generalment i d’acord amb la teva investigació, amb quines temàtiques ens sentim més connectats?En general, si mirem com està muntat el món actual-ment, la gran majoria de la gent sent una sensació d’aï-llament, de desil·lusió, de solitud, d’estar deslocalitzat de la seva pròpia vida, d’estar desconnectat de si mateix i de la gent. Jo interpreto tots aquests estats emocionals amb el que Karl Marx anomena alienació. La gran majo-ria de nosaltres ho experimentem i crec que la música és tan popular perquè ens dona un moment de repòs i de desconnexió. Al llibre parlo de les deu cançons més populars de tots els temps, d’aquelles que han generat més beneficis econòmics, i quasi totes descriuen això: solitud, pena, nostàlgia, queixa, temps remots... També és veritat, com diu Leonard Cohen, que la música en els seus millors moments ens recorda que les coses no han de ser com són i que poden millorar.

Quines estratègies ha seguit la indústria musical per absorbir els sons subversius? Quina és la línia que separa l’underground del mainstream?Hi ha certa relació amb el que parlàvem abans: el fet que una música surti de la comunitat no implica que si-gui subversiva. Hi poden haver grups molt reaccionaris

que surtin de la base social. Però, en general, la música comunitària té una connotació que aporta coses positi-ves. En el moment que la indústria reconeix el potencial d’un estil intentarà acaparar-lo, intentarà comprar o pos-seir el producte més popular d’aquesta escena i tracta-rà de promoure alguns artistes destacats en un context més neutre i políticament correcte. Crec que el factor determinant que fa que les grans inversions tinguin més o menys facilitat per absorbir les noves escenes és el fet que aquestes i els seus músics formen part d’un movi-ment polític més gran. Per exemple, la música soul, que va sorgir dels músics afroamericans i que està vinculada amb el moviment pels drets civils, segueix sent una refe-rència de resistència contra el racisme. Aquesta música no ha estat completament absorbida per la indústria. Per contra, als anys 90, en el cas de la música rave o del dan-ce no hi havia un moviment polític organitzat al darrere. Amb bastanta facilitat i rapidesa, la música que sonava a les raves va començar a sonar en clubs privats, amb entrades cares, amb DJ molt ben pagats, àrees vip... No hi havia connexió amb un moviment polític més ampli. Veig que la diferència és aquesta.

Quina banda sonora prefereix la classe dominant per al segle XXI? Com s’està utilitzant la música avui en dia per defensar i estendre els seus privi-legis i el seu poder?Bé, jo crec que no hem de subestimar la importància de la música en els anuncis, en les pel·lícules, en la te-levisió... Això és molt poderós. No implica només els artistes musicals. Pots mirar una pel·lícula de Hollywood que tracta esdeveniments històrics d’una manera molt parcialitzada, deformada, i d’aquest estil n’hi ha moltes. Tenen una sincronització perfecta, una banda sonora que t’afecta emocionalment i comences a sentir empa-tia amb els personatges. S’utilitza la música de manera molt subtil en la propaganda i sobretot quan la músi-ca i les imatges van juntes. Una altra àrea totalment diferent és aquesta dels espectacles de buscar talents, suposo que l’equivalent aquí és Operación Triunfo, i ai-

xò és molt problemàtic per una sèrie de raons: primer perquè és un fetitxisme de la competició, i per mi la música no es tracta de competir; un altre aspecte és que no importa qui guanya, els que es forren sempre són els mateixos perquè els participants quan entren en la competició han de cedir tots els drets, i tot això són valors del sistema capitalista. Aquesta idea contínua de competir, competir, competir... I un tercer aspecte és la idea de democràcia. Hi ha una mena de component democràtic perquè pots votar el millor candidat, però les opcions de vot les determina l’equip d’experts, el jurat. Amb aquests tres punts tens una bona descripció del que és el neoliberalisme.

Un altre dels punts conflictius és el fet que mem-bres de l’star-system musical, artistes de primera línia, abanderen lluites populars. Consideres que tenen legitimitat per fer-ho?Bé, depèn. El que està clar és que ells no tenen un man-dat democràtic sòlid, és a dir, no per ser una estrella del pop la gent s’ha de veure o vol veure’s representada políticament. Jo crec que hi ha moltes estrelles del pop que s’equivoquen. El cas possiblement més espectacular és el de Bono d’U2, que s’ha entès molt bé amb George W. Bush i segurament es veu a si mateix com a part de l’elit d’aquest món. Però hi ha altres exemples, com el de Beyoncé, que va fer referència, en la seva actuació a la final de la Superbowl, al Black Lives Matter, a Malcom X, als Black Panthers... Convé preguntar-se per què va fer una cosa tan agosarada en aquell moment, almenys si la comparem amb els seus estàndards, i per què no va fer aquests plantejaments abans. Al llibre la resposta que dono és perquè crec que el moviment Black Lives Matter ja ha arribat al seu punt crític. El Black Lives Matter al carrer és tan popular que fins i tot les estrelles del pop van entendre que havien de fer alguna cosa i Beyoncé va reflectir el que es vivia als carrers i segurament té la seva utilitat, ja que va obrir el debat entre un públic molt més nombrós. És una relació dialèctica, per utilit-zar aquest terme tan acadèmic, entre les estrelles i els

moviments populars. Nosaltres els influenciem però ells també ens poden influenciar a nosaltres. Per concloure, crec que les estrelles no tenen legitimitat política però poden ser útils. Al final el que importa és el que fem tots com a conjunt.

Els estats també han fet servir el poder polític de la cul-tura i de la música per projectar una imatge més ama-ble al món. És el cas d’Israel, o recentment el Venezuela Live Aid, on artistes de primera línia van actuar com a mesura de pressió contra el govern de Maduro.Si mires el que ha passat recentment a la frontera en-tre Veneçuela i Colòmbia, pots entendre quina impor-tància donen els governants a la música. D’una ban-da, hi va haver una gran campanya de propaganda –el concert Venezuela Live Aid–, finançada per l’empresari Richard Branson, que intentava desacreditar el govern de Maduro. D’altra banda, Maduro reacciona proposant el seu propi concert. La situació de Veneçuela per la gent que hi viu és desesperant i segurament hi haurà molts problemes amb el govern de Maduro, però el Venezuela Live Aid forma part d’un intent de cop d’estat i no ha sigut organitzat democràticament. Estic molt desacord amb el que ha fet Richard Branson i les estrelles que hi han participat perquè no tenen cap legitimitat demo-cràtica i és molt preocupant.

Per contra, els moviments i les organitzacions po-lítiques també s’han servit de la cultura per boico-tejar els estats...Sí, és clar. Soc partidari del boicot a l’estat d’Israel, però crec que s’ha de ser capaç d’explicar per què a Israel sí

i en altres llocs del món no. El boicot no és un principi que s’hagi d’aplicar a qualsevol règim amb qui no s’es-tigui d’acord; és una tàctica política només justificable quan hi ha dos criteris que es compleixen. El primer, que la gent que hi viu i que pateix la repressió ho dema-ni, que hi hagi una clara veu democràtica demanant un boicot imposat des de fora. Aquest criteri es va complir a Sud-àfrica però molt més clarament a Palestina, on hi va haver 170 grups de la societat civil que van votar sobre aquest tema i majoritàriament van votar a favor d’aquesta tàctica no violenta de pressionar el govern is-raelià. El segon criteri és que el boicot ha de partir des d’alguna perspectiva realista, és a dir, que el boicot ha de poder canviar alguna cosa. Jo crec que en el cas de palestina aquests dos criteris es compleixen i, de fet, la campanya del BDS ha estat tan efectiva que el govern israelià ha fet unes lleis recentment que criminalitzen qualsevol persona que advoqui a favor del BDS.

Com podem fer que la música serveixi als interes-sos de la majoria en lloc d’alguns pocs?Jo veig, principalment, dues idees claus. La primera és que hem d’expandir la música dins de les comunitats. Han d’haver-hi espais culturals on la gent es pugui tro-bar, discutir, compartir música, organitzar... Això cada vegada és més difícil en una ciutat gran amb uns lloguers tan elevats. La segona qüestió és la necessitat de crear més mitjans de comunicació independents suportats pels moviments socials que donin veu i expliquin allò que no fan els grans. Finalment, penso que també hem de crear moviments polítics efectius. Ens hem d’organitzar polí-ticament i, si ho fem, sortirà molta més música bona.�

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

Hi ha una cooperació internacionalista, política i feminista

Una indústria de la caritat amb beneficis al Nord

Txus Blanco SUDS - Associació Internacional de Solidaritat i Cooperació

16 IMPRESSIONS IMPRESSIONS 17

contrast

Daniela Ortiz Artista i activista antiracista i anticolonial

“Tu tens el poder de c a n v i a r

el futur”, expressava l a c a m p a ny a d e l a

Fundació Vicente Ferrer amb un centenar de bàners

publicitaris instal·lats a les estacions de metro de

Barcelona. Una nena índia mira fixament la càmera de l’anunci

d’una ONG que s’autocelebra com “un model exemplar en el

marc de la cooperació”. Tu tens el poder de canviar el futur. Tu, ciutadà blanc, europeu i de classe mitjana a qui s’adreça aquesta campanya, tens el poder d’acollir-me, bombardejar-me, alimentar-me, deportar-me, acollir-me, explotar-me, adoptar-me o exterminar-me. Aquesta campanya, com la resta de campanyes de la indústria de la cooperació europea, reforça la relació de poder dels ciutadans

El model econòmic, social i polític hegemònic que s’ha construït a escala global des dels grups de poder que imposa el neoliberalisme –i que tantes

desigualtats i violacions dels drets humans genera– ha influenciat les idees, valors i principis de moltes ONG i n’ha limitat el caràcter radical i de transformació social.

Els projectes de cooperació, sovint, han servit per imposar agendes associades als interessos econòmics i polítics dels mateixos governs que els financen i no de les poblacions a les quals van dirigits. A més, moltes organitzacions dediquen molts esforços i recursos a implementar agendes de desenvolupament que han estat creades amb el consens i la connivència dels poders corporatius, sense la participació de la societat civil ni de les poblacions a les quals van dirigides: Objectius del Mil·lenni, ODS, l’Agenda 2030, etc.

Però hi ha també una cooperació polít ica, internacionalista i feminista que dona suport i comparteix les lluites i resistències globals.

Política perquè, com deia Miguel Romero –editor de la revista Viento Sur–, cal apostar per “la cooperació com una relació social i política igualitària, articulada amb les lluites i els moviments socials”.

Internacionalista perquè en l’actual context de crisi global –generada pel model capitalista, patriarcal i colonialista– la posada en marxa d’estratègies i el treball en xarxa entre diferents organitzacions del Sud i del Nord global és una alternativa imprescindible per al canvi social.

Feminista perquè reconeix com a subjectes polítics actors que en models de cooperació tradicionals van ser instrumentalitzats, invisibilitzats o mediatitzats: dones, dones indígenes, col·lectius LGTBI, migrades, afrodescendents, etc. I que treballa per transformar les causes estructurals que provoquen desigualtat i múltiples discriminacions cap a les dones, des d’una profunda crítica al sistema patriarcal i situant en el centre la sostenibilitat de la vida.

Aquesta és la cooperació que s’ha convertit en una, que no l’única, eina per caminar cap a la justícia social i per fer front a les causes estructurals del sistema que generen les desigualtats i injustícies. Perquè treballa amb la voluntat d’estar al costat dels moviments socials, en el terreny de l’acció política i el compromís amb les organitzacions i persones que, des de la diversitat, resisteixen al capitalisme, al colonialisme, al patriarcat i al racisme i plantegen alternatives justes i equitatives.

/ FELIPE DE SAN PEDRO

Cooperació internacional: solidaritat o colonialisme?

Moltes ONG de cooperació estan donant suport, a través de projectes, a les lluites de dones que defensen vides i territoris enfront de la criminalització i l’espoli de béns comuns per part de transnacionals a l’Amèrica Llatina o Àfrica, o que resisteixen a l’ocupació i a l’apartheid d’Israel contra la població palestina. Altres lluiten contra el canvi climàtic; proposen noves alternatives de vida; defensen els drets humans, la universalitat de l’accés a l’aigua i els recursos naturals i béns comuns; la sostenibilitat de la vida en el planeta, etc. Una cooperació que treballa per sumar amb els qui construeixen i defensen la justícia global.

Ho fan conjuntament entre e l Nord i e l Sud, i al Nord i al Sud, reconeixent-se com a aliats en la lluita contra les desigualtats, amb les seves estratègies i eines, intercanviant a p r e n e n t a t g e s i posant en valor tots els sabers que venen d e l e s p e r s o n e s i organitzacions del sud i que ens serveixen per promoure canvis al Nord.

N o s a l t r e s , l e s persones que formem p a r t d ’ a q u e s t a cooperació política, i n t e r n a c i o n a l i s t a i feminista, estem c o m p r o m e s e s en la cons trucc ió d’al ternat ives que posin la vida al centre i a fer front als qui, com diu l’antropòloga Yayo Herrero, “tienen pelos en el corazón”.�

blancs europeus vers els subjectes racialitzats de les excolònies, mentre reprodueix –una vegada i una altra– imatges de menors del Sud global que necessiten ser protegits i salvats. El racisme, mitjançant les lògiques del paternalisme i la caritat, opera també en l’anomenat turisme solidari i de cooperació que alimenta l’oferta de la indústria de l’oci per a joves europeus.

Aquestes narratives s’inscriuen en una llarga història de discursos creats per Europa per tal d’exercir poder sobre aquells als quals cal protegir. D’una banda, el paternalisme, invisibilitzar el rol de l’ordre colonial a la situació d’explotació, despossessió i mort dels pobles del Sud global. De l’altra, construeix la idea que el mateix sistema que l’oprimeix i no la seva abolició és l’únic que el pot salvar de la situació de violència. És important mantenir a la memòria col·lectiva que projectes colonials d’extrema violència, com la colonització del Congo per part de la corona belga, foren plantejats com a projectes filantròpics i de desenvolupament.

En el marc de la lluita del Sud global, és constant i comú entendre el rol de les ONG i els programes de cooperació o humanitaris com a missions colonitzadores, a més de màquines que generen una economia per als països del Nord global. L’any 2013, en el context bolivià, l’organització USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional) fou expulsada del país amb l’argument d’imposar la ingerència en assumptes polítics interns. Durant aquells anys, al Perú començaven les valents denúncies per part de dones, camperoles, quechuaparlants i indígenes en relació amb els programes d’esterilitzacions forçades imposats sobre els seus cossos durant la dictadura fujimorista amb el suport econòmic de l’USAID i algunes ONG peruanes. Aquestes, adoptant lògiques eugenèsiques del feminisme blanc, van acabar esterilitzant milers de dones, i matant-ne, durant el procés, un mínim de divuit.

En un context més proper, un exemple contundent del caràcter colonial de la cooperació és la implementació d’un procés d’externalització de fronteres mitjançant el Pla Àfrica o l’existència del Frontex Consultative Forum, on diverses agències de la indústria dels drets humans col·laboren estretament amb el sistema de control migratori, legitimant tota la violència que exerceix.

L’horitzó polític per impedir que violències diverses continuïn destrossant la vida al Sud global no pot passar per invisibilitzar el rol d’Europa i el poder colonial i suplantar-lo per una indústria de la caritat el benefici de la qual es manté sempre al Nord i en els seus agents.�

20 de març de 2019 Directa 473

Ser peix d’aigua dolçaSalvador Nos-Barberá Neurocientífic

Hi ha escoles respectuoses, sàvies i ‘vives’, no pas perquè les altres estiguin ‘mortes’, però de vegades maten el talent i la creativitat

18 IMPRESSIONS

pàgina oberta

Queda algú que no hagi vist “Peixos d ’ a i g u a d o l ç a

en aigua salada”, de la Montserrat Armengou (Sense Ficció (TV3), 2018)? S’ha de repetir encara més vegades que tots som iguals en drets però tenim necessitats vitals diferents? Dins l’enorme calaix de sastre dels trastorns de l’espectre autista, que no para de créixer, hi cap tot allò que no només sabem etiquetar. Som experts no pas en cap trastorn sinó en etiquetes. La realitat, tossuda com és, ens demostra que si no hi ha malaltia, no hi ha cura

–ni tractament, òbviament. Només hi podem viure i conviure. Adaptació i negociac ió però ni negació ni resignació. No hi ha més.

Hi ha escoles respectu-oses, sàvies i vives, no pas perquè les altres estiguin mortes, però de vegades maten el talent i la cre-ativitat. En una, el meu fill hi va fer la primària i la secundària després de tastar-ne alguna on insisti-en a fer nedar les mones i que els peixos s’enfilessin als arbres. Allà vaig conèi-xer alguns peixos d’aigua dolça, o ves a saber si de mar, que nedaven contra corrent, riu amunt, com els salmons. No, no era una escola d’educació es-pecial ni inclusiva. Bé, sí que ho era, d’especial, perquè mirava de tractar bé a tothom, i això ja és una raresa. Com que hi ha-via de tot, hi trobaves ne-dant peixets de diferents colors i mides. No som sín-dromes amb cames, som cervells amb nom. Ui, el dia que ho entenguem!

En Tirant (nom ficti-ci, molt fictici) em diu un dia tal com entrava per la porta amb sa mare: “Bon dia, Salvador. He pensat allò que vas explicar de l’evolució de les espècies

/ LLUÍS RÀFOLS

i Darwin i l’altre cien-tífic i no hi es-tic d’acord. Però, és clar, la meva mare m’ha dit que com que tu ets científic deus tenir raó”. Sa mare, plantada a metre i mig per respectar la bombolla que estàvem a punt de compartir el seu fill i jo, em mirava amb ulls com a taronges amb cara de no és culpa meva. Vaig contestar com vaig poder. Li vaig dir que a mi m’in-teressava molt el seu punt de vista, el que fos. Que hi ha científics diferents que tenen opinions dife-rents i que deu ser molt difícil tenir sempre la raó o saber sempre qui la té. Que un dels trucs és saber escoltar. Que els neuroci-entífics tenen un avantat-ge: es passen molta esto-na llegint i llegir també és una manera d’escoltar els altres quan no els tens da-vant. Llegir fa pensar. Es fan preguntes i miren de respondre-les fent un ex-periment que els sembla que contestarà la pregun-ta. De vegades, moltes, no troben la resposta, però no hi ha pressa. I de vega-des, algunes, passa que de cop algú que no pensaves aporta una gran idea! No cal que sigui científic. Pot ser un o una pianista o po-

eta o pescador o mestre o noi o noia de dotze anys... que també han pensat en la cosa de l’origen de la vi-da i l’evolució. Vam estar donant-hi voltes.

Interessants, els seus postulats antidarwinians. La seva exposició era con-sistent i sòlida, armada d’una manera lògica: la seva! Potser les seves tot-xanes no suportarien un edifici de set pisos, però donaven per un habitat-ge de planta baixa del tot confortable. Quan va semblar que havíem aca-bat, sa mare, que seguia retirada un metre i mig, suposo que amatent per si havia d’intervenir, es va apropar. Llàgrima llis-cant avall, em va dir que quasi ningú li parlava així, d’igual a igual.

A la mateixa escola vaig conèixer en Yuri. Aviat vaig saber que era un nen adoptat d’una repú-blica exsoviètica. Els seus pares i jo vam esdevenir

amics, es-pecialment

son pare, en Sebas, que em va

explicar les peripèci-es i el calvari viscuts en l’adopció al país d’ori-gen. Van tornar amb un bebè ros, ulls blaus i, al cap d’un temps, amb una síndrome d’alcoholisme fetal que ningú els va fer notar. No conec un pare i una mare que estimin més un fill. Ho traspuaven a cada pas. En Yuri va arri-bar a l’escola rebotat d’al-tres escoles on “no encai-xava”, deien. Aquest era el diagnòstic, acompanyat d’una etiqueta amb una síndrome diferent i can-viant cada vegada. Va ar-ribar amb una motxilla de frustració que no passava per la porta. Encorbat, mi-rada perduda i agressiu. Feia patir de veure. Al cap d’un mes era un altre. Era més tolerant i l’accep-taven com era. Ja no anava encorbat ni feia “allò que feia amb les mans” (es-pasmes). Em va dir el seu pare que “les psicòlogues de Barcelona” volien venir a conèixer l’escola perquè no entenien aquell canvi espectacular, inexplicable, i volien observar aquesta teràpia que no coneixi-en. Recordo que li vaig dir: “Que vinguin, que

vinguin, però que portin sabates mullables i una to-vallola i crema solar per-què hauran de pastar fang, mullar-se amb aigua i po-sar-se al sol”.

Que si han tingut pro-blemes amb en Yuri? Tots! Jo li dic al Sebas: “De l’Es-panyol havies de ser!”. Com que no van adoptar a Catalunya, la DGAIA i l’ICAA no els han empre-nyat amb xorrades i molt menys els han pres el fill, ni poden. En Yuri no sap llegir ni calcular bé, tot i que sap els números i les lletres... Ell va fent a l’es-cola i potser un dia, quan faci clic, ens sorprendrà. Ningú no pot dir que no passarà. De moment l’acompanyen un munt de figurants en el seu tra-jecte, i sembla prou feliç.

Peixos forçats a ne-dar en una palangana o en una piscina olímpica d’aigua artificialment sa-lada perquè estiguin més segurs que al mar obert. Bona idea! Només que són peixos d’aigua dolça. La primària és allò de “a l’es-tiu tota cuca viu”. L’ESO (obligatòria) ja fa més mal, i el batxillerat, la sublima-ció del sense sentit. Així matem el talent pel camí.

No sé si en Yuri o en Tirant (noms fictic is, molt ficticis) són genis. A mi m’ho semblen perquè viuen permanentment en una dimensió mental, cadascú la seva, que em costa força d’assolir i em resulta impossible man-tenir-m’hi gaire temps. Nosaltres, des de la mit-jana i la moda, fem les re-gles del joc i les apliquem convençuts que fem el que s’ha de fer. Estem en possessió de la veritat i a més tenim tota la col·lec-ció de noms de síndromes per tranquil·litzar consci-ències o vendre pastilles. Anem posant gomets de colors diferents. Per co-lors que no quedi!�

Directa 473 20 de març de 2019 CRUÏLLA 19

40 anys de lluita per la freqüència

Tere Albero | @tere_alberoEster Fayos | @EsterFayos

Una fàbrica d’idees, una regió alli-berada de la lògica del mercat, un punt de trobada, un paisatge so-

nor, un vincle pròxim. Així es defineix Ràdio Malva, l’emissora lliure, autoges-tionada i assembleària del barri mariner del Cabanyal de València, que enguany compleix vint anys. Dues dècades fent periodisme compromés amb els movi-ments socials i els col·lectius de base de la capital del Túria, reivindicant el dret a la comunicació com una eina bàsica per a construir una societat crítica i lliure, i també vint anys fent front a la falta de regulació que sofreixen les ràdios lliures i comunitàries arreu dels Països Catalans.

Les ràdios lliures sorgeixen a l’Estat espanyol a finals de la dècada dels 70, molt influenciades per les emissores italianes i franceses vinculades als mo-viments socials i a protestes com les de Maig del 68. Naixen davant la necessitat

Des de finals dels anys 70, les ràdios lliures, comunitàries i associatives han reivindicat un altre model de comunicació i d’informació al marge de grups polítics i econòmics, i han denunciat, en paral·lel, la constant situació d’ostracisme legal a la qual estan sotmeses

Cru

ïlla

Estudis de Ràdio Klara / LUCAS GUERRA

i el dret d’expressar lliurement les seues opinions, així com d’oferir alternatives al marge de qualsevol grup de pressió políti-ca. “Volien omplir el buit de comunicació que hi havia en l’època de la dictadura franquista, amb un model de comunica-ció molt restrictiu i monopolista”, recor-da Eloi Camps, autor del llibre Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes de l’espai català de comunicació.

Una vegada va acabar el règim fran-quista, aquestes emissores van aconse-guir el seu apogeu i es van arribar a con-vertir en un moviment social, cultural i comunicatiu imprescindible per a en-tendre les lluites d’aquells anys. Es pot considerar que la pionera és Ona Lliure, que va començar a emetre de manera esporàdica durant unes jornades antire-pressives celebrades a Vic l’any 1978. Per a Camps, aquesta seria la més significati-va, ja que marca els principis al terri-

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473 CRUÏLLA 2120 CRUÏLLA

Aconseguir una llicència resulta molt complicat per als mitjans

del “tercer sector audiovisual”, tal

com els anomena Carmen Mayugo

Entre les dècades dels 70 i els 90,

i pel sorgiment de moltes iniciatives,

va haver-hi un intent de

reconeixement per part de l’Estat

Mosaic conceptual i el terme ‘ràdio ciutadana’ Després de 40 anys des de l’origen de les primeres ràdios, aquestes continuen treballant pels mateixos objectius transformadors i han mantingut els seus continguts i la seua estructura horitzontal. Però els models de ràdio s’han anat diversificant i, per això, és molt difícil establir una terminologia fixa. Per una banda, les ràdios lliures es defineixen així, principalment, perquè totes les decisions es prenen de manera assembleària i, generalment, no hi treballa cap persona assalariada. “Tenen un matís més llibertari i privilegien molt més les temàtiques socials i de denúncia política”, detalla l’escriptor. Tanmateix, hi ha excepcions, com Ràdio Klara, que, tot i que és una ràdio lliure, sí que hi ha un membre alliberat. Per altra banda, es troben les ràdios comunitàries, que, malgrat que funcionen de manera horitzontal, no sempre s’estructuren

tori català i “els punts i coordenades que seguirien la resta de ràdios lliures”. Un altre referent en els inicis és Ràdio Maduixa, nascuda l’any 1977 a Granollers com un projecte lúdic. Tot i això, Ona Lliure va ser la llavor que va estimular el naixement de molts altres projectes com La Campana de Gràcia; Contrabanda; les encara en funcionament des de l’any 1981, Ràdio Arrels, a la Catalunya Nord, i Ràdio Pica, que emet per internet; o Ràdio Kaos (Terrassa) i Ràdio Bronka (Nou Barris, Barcelona), nascudes en 1987.

Els inicis de la democràcia no van ser sinònim de llibertat d’expressió. Les ràdi-os lliures van haver de sofrir tancaments, detencions de les seues col·laboradores i decomís dels equips. “L’arrencada va ser difícil, perquè ens van tancar tres ve-gades, dos per part del Partit Socialista i una altra per Unió de Centre Democràtic (UCD); i va haver-hi companys que van passar la nit a la presó”, recorda Manolo Pérez, més conegut com a Manolo Totxa, membre de l’emissora lliure valenciana Ràdio Klara. Però també va suposar un efecte esperançador, perquè es va traduir en la implicació de l’audiència, que es va mobilitzar per consolidar els projectes.

Segons Camps, al principi, la repres-sió va ser molt més “clara i brutal”, a causa del context d’inestabilitat polí-tica, marcada pels canvis entre el final del franquisme i els principis de conso-lidació de la democràcia. “En aquesta època es volia controlar tot, i s’entenia que aquestes ràdios podien representar un perill per les idees transformadores que difonien”, matisa. Malgrat el pas dels anys, s’han continuat donant casos, com Ràdio Pica. En 1987, diversos agents dels Mossos d’Esquadra es van personar a casa del seu impulsor, Salvador Picarol, per clausurar l’emissora i requisar-ne el material. El motiu? Interferia en les co-municacions de l’aeroport del Part. Al final es va demostrar que no era la cau-sant d’aquestes interferències i va poder tornar a emetre. Els problemes no es van acabar. L’any 2010, la Cadena Ser la va acusar d’haver interferit en la se-ua freqüència. A Picarol li van embargar el compte corrent i una part del seu pis, que comparteix titularitat amb les se-ues germanes, i el van sancionar amb una multa inicial de 60.000 euros, xi-fra que ha anat ascendint per no poder assumir-la.

L’etern ostracisme legalLes persones promotores de les ràdios lliures a l’Es-tat espanyol han reivindi-cat des dels seus inicis que no eren il·legals, sinó que realitzaven la seua activitat en un estat d’alegalitat, ja que no existeix cap legis-lació que les regule i, per tant, s’emparen en l’article 20 de la Constitució espan-yola, que reconeix “el dret a expressar i difondre lliurement els pen-saments, idees i opinions”.

Per a Totxa, tot i que Ràdio Klara sí que va poder aconseguir una llicència

de tipus cultural en 1991, aquestes rà-dios encara no tenen permís d’emissió, perquè “les llicències són un negoci per a les empreses de comunicació”.

Tanmateix, Camps esti-ma que, en l’actualitat, existeix més un desinte-rés que no pas que siguen considerades una amena-ça, ja que s’han multipli-cat els canals a través dels quals poden circular els missatges per la transfor-mació social.

Aconseguir una llicèn-cia que permeta l’emissió resulta molt complicat per als mitjans del “ter-cer sector audiovisual”,

tal com els anomena la comunicadora gironina Carmen Mayugo. Açò ocorre perquè les convocatòries autonòmiques per obtenir llicències deixen fora els

mitjans comunitaris, o bé perquè els criteris per a la seua obtenció són im-possibles de complir per a elles, segons explica Anna Clue, doctora en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre les dècades dels 70 i els 90, després del sorgiment de moltes ini-ciatives comunicatives fo-ra dels circuits convenci-onals, va haver-hi un in-tent de reconeixement per part de l’Estat espa-nyol al Pla tècnic transi-tori del servei públic de radiodifusió sonora per a freqüència modulada (FM) de 1979. “És un text que, d’algu-na manera, recull que poden haver-hi ràdios d’ús popular. Però marca la ten-dència d’un reconeixement a mitges,

perquè no permetia que, en la pràcti-ca, aquests mitjans pogueren existir”, subratlla Camps. En l’actualitat, la Llei general de la comunicació audiovisual

de 2010 reconeix els mit-jans comunitaris i lliures, però no en garanteix la supervivència, “a causa de totes les limitacions que contempla”, denun-cia Irene Fornés, col·la-boradora de Ràdio Malva.

Una de les limitacions més importants està rela-cionada amb la potència d’emissió. Segons la llei, les estacions de radiodi-fusió comunitàries sense ànim de lucre no poden

superar una potència aparent màxima d’1 W per a poblacions amb menys de 100.000 habitants i de 5 W per a pobla-cions amb més de 100.000 habitants. “El

a través d’una assemblea. També existeixen ràdios populars o associatives, és a dir, associacions sense ànim de lucre que naixen com un projecte de la societat civil. Però aquestes últimes, a vegades, “no tenen tan clar el seu ideari polític”, concreta Camps.Aquesta diversitat ha comportat que algunes expertes aposten pel terme ràdio ciutadana, elaborat per la investigadora i professora del Departament de Comunicació de la Universitat d’Oklahoma Clemencia Rodríguez. D’aquesta manera, es refereix a tots els mitjans electrònics i tecnologies de la comunicació que són controlats i utilitzats per col·lectius de base amb l’objectiu de satisfer les seues pròpies necessitats d’informació, així com per a enfortir-se com a subjectes polítics. Camps també defensa aquest terme per poder englobar totes les ràdios que són sinònim de lluita i llibertat.

Estudis de Ràdio Malva / LUCAS GUERRA

Estudis de Ràdio Contrabanda

que volen és que tinguem walkie-talkies entre nosaltres”, reivindica Totxa. Ràdio Malva va decidir emetre sense llicència a 600 W, mentre que, segons denuncien, les ràdios comercials –que tampoc tenen llicència i sí que busquen obtindre un be-nefici econòmic– ho fan a més de 2.000 W.

A Alacant es troba Artegalia Ràdio, que ha defugit de tots els problemes legals emetent des dels seus inicis, en 2005, per internet, on per ara no hi ha cap restric-ció. Ràdio Terra, amb seu a Reus, també va iniciar les seues emissions per inter-net, però col·labora amb altres emissores, com Ona Mediterrània o Comarques Nord, per emetre en el seu espai de la freqüèn-cia modulada. Tot i això, Totxa recalca la importància de disposar d’una llicència per posar fi a la situació de vulnerabilitat d’aquests mitjans, una lluita que fa anys que protagonitzen la Coordinadora de Ràdios Lliures de Catalunya i la Xarxa de Ràdios Lliures al País Valencià.�

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473 Directa XXX XX de XXXXX de 201722 RODA EL MÓN RODA EL MÓN 23

Pedalantper la llibertat

La revolució democràtica tunisiana ha propiciat el sorgiment d’iniciatives per potenciar l’ús de la bicicleta a la capital

Andrés G. Nandín | @agnandinTunis

El 2017 es va rellançar l’associació Vélorution, amb bona acceptació, fins al punt de tancar el 2018 amb 400 sòcies Un dels seus projectes és la bici-escola, en marxa des de fa un any i gràcies al qual 350 persones han après a pedalar

La tradició religiosa veu un risc en l’ús de la bicicleta per part de les dones, per la venerada virginitat de les adolescents Al sud, més rural, són habituals i tenen un component d’estatus social: pagesia i classe obrera les utilitzen com a mitjà de transport

Chakib, en primer pla, esperant per començar la marxa ciclista

/ ANDRÉS G. NANDÍN

TUNÍSIA

Tunis

Des de fa dos anys, ja no és estrany veure cente-nars de bicicletes rodant per les principals avin-gudes de Tunis el cap de setmana. És una de

les iniciatives més vistoses que organitza l’associació Vélorution Tunisie per tal d’impulsar la bicicleta com a mitjà de transport a la capital. L’entitat es va crear just després de la revolució democràtica que el gener de 2011 va fer caure el dictador Ben Ali. Malauradament, després d’algunes sortides col·lectives, l’associació va quedar aturada. Però el 2017 un nou grup va agafar el relleu i va rellançar Vélorution, amb bona acceptació, fins al punt de tancar el 2018 amb 400 sòcies.

Emmanuelle Houerbi, l’actual secretària general, ex-plica que l’entitat ja prepara la catorzena passejada po-pular, però la seva activitat va molt més enllà, sempre amb la promoció de la cultura i la mobilitat ciclista

com a objectiu principal. Destaca la bici-escola, en marxa des de fa un any i gràcies a la qual 350 persones han après a pedalar; 300 més estan en procés de fer-ho. Des de l’associació també s’impulsa l’assistència a esdeveniments culturals amb bicicleta i el projecte Tàndems per la Solidaritat, amb el qual es fa rodar persones cegues o amb visibilitat reduïda. La cirereta la posaven a principis de febrer amb la inauguració de Dar El Bisklette, el local de l’associació que han acon-seguit obrir a Tunis amb l’ajuda de l’Institut Francès. Amb el taller de reparació, l’aparcament per a bicis i les conferències que s’hi faran pretén esdevenir un punt de referència de la cultura ciclista.

L’espai se suma al Café Vélo Mio Mondo, un altre punt d’encontre consagrat al ciclisme. Petit, però molt acollidor i situat al centre de la capital. L’alma mater del projecte és Chakib Ghanmi, que va engegar el Mio Mondo fa un any amb el reclam de ser el primer cafè de Tunis que llogava bicicletes. Amb la caiguda del règim, repartir passamans per fer sortides –com feia abans de la revolució– ja no alertava la policia. Les reunions nombroses havien deixat d’estar prohibides i va qua-llar la idea de trobar-se els divendres al gran rellotge de l’avinguda Bourguiba per pedalar.

“Vaig elaborar una proposta de projecte de pàr-quings-bici per al govern, però no ho van acceptar. Em van dir que, si ja tenien problemes per trobar lloc per als cotxes, com volia que prenguessin en consideració espais per a les bicicletes. Per això vaig decidir fer un espai de lloguer de bicis. Vaig obrir el cafè i hi vaig posar un lloc per aparcar-les, llogar-ne i així organitzar sorti-des cada diumenge”. Des de l’obertura no hi ha hagut ni un cap de setmana sense sortida. S’hi apleguen fins a 50 persones per descobrir espais naturals i culturals tot gaudint de la pedalada.

Al caliu de la revolucióEl canvi de mentalitats i les noves dinàmiques associa-tives són, sens dubte, una de les conquestes d’aquests darrers vuit anys. Tot i que el Cafè Velo es defineix com a apolític, el projecte ha crescut al caliu del clima revo-lucionari. Chakib reconeix que la llibertat és un canvi que els ha ajudat a pedalar. Amb la revolució hi ha una reapropiació de l’espai públic –també amb la bici– que

el règim els havia pres. Per exemple indrets a Sidi Bou Said, a Cartago i a Tunis, que estaven prohibits perquè hi vivien Ben Ali o familiars seus. Fins i tot això els ha-via robat el dictador. “Després de la revolució els hem visitat perquè els volíem descobrir. Fer les activitats que volem és un tipus de llibertat d’expressió”.

“No és casualitat que la primera Vélorution nasqués just després de la revolució”, diu per la seva banda Emmanuelle, que confirma que el nou marc polític va animar la gent. “Hi ha el fet de voler canviar, viure més lliures. Fa venir ganes d’implicar-se. Abans la vida as-sociativa no tenia cap sentit, les associacions eren un braç més de l’RCD (el partit de Ben Ali)”.

Tàndem dona-biciMarwa no acostuma a fallar a les sortides dominicals del Mio Mondo. Pedalar és una de les seves passions, malgrat que fins fa dos anys no en sabia. De fet, la ma-joria de dones no en saben. Explica que fins fa dos o tres anys la bicicleta era tabú per a elles. D’una banda per la tradició religiosa, que hi veu un risc per a la ve-nerada virginitat de les adolescents. “A les grans ciutats, a les famílies més formades i esportives, la mentalitat ha evolucionat”, puntualitza. Però els rols de gènere són l’altre obstacle. La bici no casa massa amb la imatge de pulcritud que s’intenta inculcar a les nenes.

No és casualitat, doncs, que el 90% de les aprenents de la bici-escola de Vélorution siguin dones, de totes les edats. “L’escola va començar sobretot amb dones que lamentaven no haver fet bicicleta quan eren nenes. Era un somni d’infància per a elles. Van venir amb nosaltres i es van posar a fer bici”, explica Khadija, l’encarregada d’aquesta secció de l’entitat. Ara també hi assisteixen alguns homes, que al principi eren reticents i no s’atre-vien a dir que no sabien pedalar. Alguns aprofiten que els fills tampoc en saben per aprendre’n plegats.

A la primera sortida de Vélorution no hi havia do-nes. Però les descobertes culturals pedalant van cridar l’atenció de moltes, que van tenir la valentia d’inte-grar-se al grup. “Les passejades són una de les prime-res raons de la conscienciació. Vam descobrir que hi havia molta gent que feia bici. Comencem a accep-tar la idea de sortir soles o en grup de dones”, relata Emmanuelle, per a qui la bici ha emancipat encara més

la dona tunisiana. També en aquest camp, la llibertat revolucionària ha comportat conquestes.

Sense carril i amb el cotxe en contraAl sud, més rural, les bicicletes són habituals des de fa temps, i tenen un clar component d’estatus social: pagesia i classe treballadora les utilitzen com a mitjà de transport. A Tunis, en canvi, la seva aparició és més recent i la bi-cicleta ha de conviure amb un entorn hostil. En primer lloc, per la manca d’una infraestructura viària, situació que sembla lluny de canviar. “Les institucions encara són inconscients de la importància de la bicicleta per la mo-bilitat de la gent i sovint creuen que la bici és un simple esport”, lamenta Khadija. La mobilitat és molt compli-cada per culpa d’un transport públic saturat i deficient.

“Hi ha molta gent que no es pot desplaçar amb cotxe perquè no pot pagar-lo. Però per contra podrien com-prar-se una bici i esdevenir més mòbils, amb les possibi-litats personals i professionals que això comporta. Avui gran part de la societat està exclosa perquè no té mitjans per desplaçar-se. Ens toca a nosaltres proposar-los de fer-ho amb bici, de proposar la creació de carrils bici”. De fet, tenen un projecte amb l’ajuntament de l’Ariana

–un suburbi de Tunis– per fer-ne.No sols hi ha obstacles, sinó també enemics: un tràn-

sit força congestionat i individus sovint impacients, que es creuen els amos únics de la carretera. Si cedeixen el pas no acostuma a ser per respecte, sinó per por a ferir a qui van en dues rodes. “Cal una sensibilització dels conductors, han d’entendre que no estan sols i que les carreteres són un servei públic per a tothom”, es quei-xa Khadija. “És una guerra contra la mentalitat. Però si volem, podem”, resumeix Chakib. “Vaig estar molt sor-près perquè els dos primers mesos de cafè tretze xicots del barri van comprar-se una bici. Quan veus aquesta influència penses que és una victòria, que val la pena”.

Ell també centra els esforços en els carrils bici. Malgrat reunions ministerials, fins ara infructuoses, no defalleix: de moment ha aconseguit que la Ciutat de la Cultura instal·li un pàrquing de bicicletes com els d’Amsterd-am. I el 31 de març se celebra el primer diumenge sense cotxes a l’Ariana gràcies a Vélorution. Cadascú a la seva manera, totes plegades segueixen pedalant perquè la bicicleta a Tunis també culmini la seva revolució.�

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

L’Aràbia Saudita,aparença i realitat

Mentre ven una imatge exterior de modernització, la monarquia wahabita deté i jutja per traïció

diverses activistes pels drets de les dones

Marc Almodóvar | @egiptebarricada

24 RODA EL MÓN RODA EL MÓN 25

Quatre activistes dels drets de les dones han estat gairebé un any a presó sense saber concretament de què se les acusa L’aplicació de mòbil Absher permet als homes, amb un simple clic, donar o treure permís a qualsevol activitat d’una dona

Loujain al-Hathoul, Aziza Youssef, Eman el-Nefjan i Aisha el-Manea van ser detingudes el maig de 2018 per desafiar les autoritats saudites. Van ser

acusades, juntament amb altres dones, de ser unes tra-ïdores i d’haver format una cèl·lula que suposava una amenaça per a la seguretat de la monarquia wahabita. La seva perillosa activitat? Conduir un cotxe i demanar la fi de la tutela masculina.

Al-Hathoul, de 29 anys, es va fer famosa el 2014 quan va filmar un vídeo que es va convertir en viral. Va agafar un cotxe i va intentar travessar la frontera entre l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs conduint-lo, quelcom que lla-vors vulnerava la legislació saudita que prohibeix conduir a les dones. Va ser detinguda i empresonada durant 73 dies, però la seva acció va empènyer el moviment de do-nes que reclamaven més drets a la retrògrada monarquia aràbiga. Youssef i Nefjan també van ser arrestades el 2013 per conduir un cotxe a Riad i filmar-ho. Les van deixar anar quan es van comprometre a no tornar a fer-ho. El 2016 ambdues van llançar una campanya de recollida de firmes contra la tutela masculina que pesa sobre les dones. Manea, per la seva part, porta des dels anys 90 lluitant pel dret de les dones a, simplement, conduir i no ser un apèndix sense opinió dels seus marits.

El mes de maig, elles i una dotzena d’activistes més van ser empresonades de nou. Aquest cop sense càr-recs clars, però amb acusacions als mitjans de traïdo-ria i de col·laboració amb enemics de l’Estat. A saber, associacions internacionals de drets humans. El judici contra Al-Hathoul i la resta d’activistes va començar el dimecres 13 de març a Riad davant l’atenció dels grups de defensa drets humans i l’opacitat de les autoritats locals. Les activistes han estat gairebé un any a presó sense saber concretament de què se les acusa i, segons denuncien les famílies, sense accés a una defensa jurí-dica independent. També segons les mateixes fonts, les activistes haurien estat retingudes en cel·les d’aïllament i, en alguns casos, sotmeses a tortures com descàrregues elèctriques, flagel·lacions o assetjaments sexuals. Les processades tenen en comú ser activistes pels drets de les dones a la retrògrada monarquia wahabita. El siste-ma saudita converteix les dones en individus irrespon-sables que necessiten l’aprovació en tot moment d’un tutor masculí per a múltiples accions com estudiar, llogar un apartament o obrir un compte bancari.

Una concessió, no una victòriaCuriosament, les dones van ser detingudes just quan el govern saudita anunciava l’aixecament del veto a la conducció femenina i poques setmanes abans de co-mençar a expedir permisos de conduir a dones. Tot

Aziza al-Yousef va ser una de les activistes

detingudes l’any 2018

ARÀBIASAUDITA

Riad

sembla indicar que es mirava de donar exemple i deixar clar que la mesura era una concessió dels governants i no el resultat d’una lluita de les dones. En les darre-res setmanes, a les portes d’aquest controvertit judici, el príncep Bin Salman va nomenar la princesa Reema Bint Bandar com la primera dona ambaixadora del país als Estats Units. Un altre cop un gest simbòlic d’aperturisme que topa amb la realitat diària. Mentre les activistes seguien entre reixes, la Unió Europea re-clamava a Riad la fi de la tutela masculina a les dones i als Estats Units diversos membres del Senat critica-ven l’aplicació Absher, dissenyada perquè els homes saudites puguin localitzar i controlar en tot moment les dones de la seva família. L’aplicació, controlada per l’Estat, permet als homes, amb un simple clic, donar o treure permís a les dones per agafar, per exemple, un avió, i alerta, via SMS, si la dona en qüestió intenta abandonar el país. Es calcula que vora un miler de do-nes intenten abandonar el país cada any, com va ser el cas de la mediatitzada Rahaf al-Qunun. Moltes no ho aconsegueixen precisament per serveis com el d’Absher.

Google s’ha negat a retirar l’aplicació dels seus serveis al·legant que no vulnera cap de les seves polítiques d’ús.

Imatge exterior malmesaEl judici arriba en un mal moment per a la monarquia saudita, encara ranquejant de l’enorme impacte que l’afer Khashoggi ha suposat a la seva imatge. Els in-tents de modernització del príncep hereu Mohamed bin Salman topen constantment amb la realitat d’una monarquia tancada i repressiva com la saudita, obses-sionada pel creixement militar i el control a tota dissi-dència en un context de davallada de la seva influèn-cia aparellat a la fi del cicle econòmic del petroli. Les xifres confirmen que l’Aràbia Saudita ja és el primer comprador mundial d’armament: representa un 12% de les importacions globals. Atrapada en les aigües fangoses de la guerra al Iemen, que havia de represen-tar una operació quirúrgica i ja compleix quatre anys; donant suport a la repressió de les manifestacions al Sudan o Algèria, o obsessionada per mantenir obert el conflicte diplomàtic i comercial amb la seva veïna Qatar, la suposada agenda reformista del príncep hereu Bin Salman es confronta amb la realitat. L’impactant afer Khashoggi simplement va suposar la cirereta que va

culminar el pastís. Un afer que, és evident, ha marcat un abans i un després per la monarquia saudita.

Els rumors sobre les disputes internes dins la família reial van tenir un nou capítol recent. The Guardian reve-lava fa unes setmanes les possibles desavinences entre el rei Salman bin Abdulaziz i l’hereu Mohamed bin Salman. Unes desavinences marcades, en part, per l’assassinat del periodista a l’ambaixada d’Istanbul. Les investigacions de la CIA han estat concloents: el príncep Bin Salman va ordenar l’assassinat. El rei començaria a estar fart de la manera matussera de fer les coses del jove hereu. Fa unes setmanes va provocar controvèrsia fins i tot per ha-ver caminat per sobre la sagrada Kaaba, a la Meca, en un gest que molts van trobar de mal gust i desconsideració.

Malgrat tot, les tensions van arribar als màxims quan, aparentment, durant un viatge a Egipte el febrer, el rei Salman va ser avisat d’uns possibles moviments en con-tra seu. Algunes fonts fins i tot insinuen un possible mo-viment colpista, però semblen exagerades. El príncep, aprofitant que el viatge li atorgava poders com a rei adjunt, va nomenar, com hem dit abans, la princesa Reema Bint Bandar com a ambaixadora als Estats Units i va posar el seu germà Khaled bin Salman com a ministre de Defensa. Per primera vegada en dècades un rei adjunt aprofitava

una situació així per fer nomenaments d’aquesta enver-gadura. Aparentment, els canvis s’haurien produït sen-se el coneixement del rei, que, segons The Guardian, se n’hauria assabentat per la televisió des del Caire.

Més enllà de l’incident, el pes creixent de l’im-previsible hereu Mohamed bin Salman és un fet pal-pable, fins i tot en la política de normalització amb Israel. Mentre el seu pare sembla molest per la deci-sió de Trump d’establir l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, el fill aposta per més cooperació econò-mica i fins i tot militar amb l’entitat sionista. L’hereu també va comprar a cop de talonari suport internaci-onal en la recent gira per Àsia, prometent inversions de més de 20.000 milions de dòlars al Pakistan i de cinc vegades més a la veïna Índia. Cal recordar que ambdues es troben en situació d’enorme tensió pels recents episodis al Kashmir. Poc importava al prín-cep saudita, que buscava guanyar influència a la zona davant el seu competidor i arxienemic: l’Iran. Menys profitosa va ser la parada a la Xina, on Xi Jinping va assegurar que no pensava canviar la seva relació es-tratègica amb l’Estat persa per molts petrodòlars que li posés Bin Salman sobre la taula i va emplaçar Riad a cooperar més amb Teheran.�

20 de març de 2019 Directa 47326 RODA EL MÓN

L’anàlisi d’Àlex Guillamón | @AlexguillaCoordinador d’Entrepobles

Els grans lobbys empresarials provaran de

tancar el pany de la gàbia que han construït per al municipalisme

DEL LLIURE COMERÇ AL MANDARINAT CORPORATIU

Les grans multinacionals pretenen fer-se amb el control polític de la Unió Europea a través dels grans tractats comercials

però també de les directives internes

Ara fa cinc anys, una nova legislatu-ra del Parlament Europeu comen-çava, sense saber-ho, amb l’Acord

Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP en les sigles en anglès) sota el braç. És a dir, amb un mandat secret del Consell de la Unió Europea a la Comissió Europea per negociar un acord de comerç i inver-sió amb els Estats Units. Era tan secret que ni el Parlament hi tenia accés. Aquest mes de març, l’Eurocambra tancava la le-gislatura votant en contra d’una proposta per reobrir negociacions comercials amb els EUA –ja coneguda com a TTIP 2.0 o TTIP zombi. El resultat d’aquesta votació té tant valor com el poder del Parlament dins de la Unió Europea, és a dir, simbòlic. Tan sols un missatge al Consell de la UE, que és qui pren realment les decisions.

Entre un moment i l’altre, l’estratè-gia de captura de la política europea per part de les grans multinacionals ha tingut avenços i entrebancs. L’operació més ambiciosa, la del TTIP, va quedar molt tocada per la forta oposició d’una part important de l’opinió pública i del món local, que es va traduir en la reco-llida de més de dos milions de signatures i en més de 2.000 administracions locals o regionals manifestant-s’hi en contra. La va acabar de tombar la “nova políti-ca comercial” impulsada per l’inesperat Donald Trump.

L’estratègia real de la nova administra-ció dels EUA en aquest tema s’ha anat ve-ient millor amb el pas del temps. Després d’unes dures declaracions inicials adreça-des a satisfer el seu electorat, hem anat veient com han tancat l’actualització del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) amb Mèxic i el Canadà en condicions més favorables, malgrat tot el foc d’encenalls. I també estem veient com el poc feeling amb els líders europeus no és cap obstacle perquè tota la lampisteria de buròcrates i lobbistes d’ambdues ban-des estigui treballant subterràniament en un nou acord. L’obstacle clau amb què s’han trobat ara, poques setmanes abans de les eleccions, són les reticències del grup Socialista Europeu a “fer-se la foto”

en una operació cuinada entre forces con-servadores –entre les quals hem d’inclou-re la socialdemòcrata sueca Malström, la comissària de comerç.

Però durant el temps de la hibernació del TTIP, la Comissió Europea no s’ha es-tat amb els braços plegats. S’ha aconse-guit l’acceptació per part del Parlament Europeu del tractat amb el Canadà (CETA). Tot i que la seva aprovació defi-nitiva requereix la ratificació de tots els estats membres –i en alguns casos encara no està gens clara–, el CETA ja està en vi-gor provisionalment, amb l’excepció de la clàusula que inclou el tribunal en la qual les empreses poden demandar els estats, que és el motiu pel qual cal la ratificació.

Al mateix temps també s’ha arribat a acords per a la renovació del tractat amb Mèxic, i per establir-ne de nous amb Singapur i, sobretot, amb el Japó. Aquest darrer ha estat presentat com l’acord que inclou una àrea econòmica més gran dels existents fins ara. En canvi, han fracassat les negociacions amb Mercosur.

Però la captura corporativa de la Unió Europea no es limita als acords internacionals. A finals de 2018, des-prés de molta pressió de la societat ci-

vil, la Comissió Europea va publicar 55 documents (incloent-hi correus electrò-nics, cartes, informes de posició i ac-tes de trobades entre funcionariat de la Comissió i grups de pressió, sobre-tot BusinessEurope, EuroCommerce i Eurochambres) en relació amb una re-forma de la Directiva de Serveis –conegu-da com a Directiva Bolkestein– en vigor des de 2006. L’objectiu d’aquesta direc-tiva era impedir limitacions o clàusules a l’hora de contractar serveis per part dels estats membres. La reforma que es proposa ara és una extensió a l’adminis-tració local d’aquesta directiva, per la qual ajuntaments i comunitats autòno-mes es veurien obligades a realitzar, amb tres mesos d’antelació, un procediment de notificació per informar i sol·licitar l’aprovació de la Comissió Europea per qualsevol nova mesura reglamentària que afectés 79 sectors de serveis com l’aigua, l’energia, la gestió de residus, l’habitatge, la planificació, el turisme, el transport i un llarg etcètera.

Malgrat l’enorme calat polític d’aques-ta iniciativa, és significativa l’absència de debat en l’agenda política i mediàtica. Amb ella la narrativa neoliberal d’aquests cinc anys tanca el bucle: començava de-fensant la necessitat d’un “comerç lliu-re d’entrebancs legislatius i burocràtics” i acaba constituint un mandarinat –sis-tema de governança xinès amb alt grau de burocràcia– en el qual milers d’admi-nistracions locals hauran de fer cua a les finestretes per aconseguir el segell d’au-torització corresponent a les seves deci-sions. Aquesta reforma no va poder ser aprovada el desembre passat, però la pre-sidència actual de la Comissió Europea, Romania, està cercant accelerar el procés per tractar d’aprovar-la sota el seu man-dat, abans d’acabar la legislatura.

El maig coincidiran a casa nostra les eleccions europees i les municipals. Allò que passi a partir d’aleshores ens dirà si els grans lobbys empresarials europeus i transnacionals hauran aconseguit tan-car el pany de la gàbia que han construït per al municipalisme.�

Directa 473 20 de març de 2019

Quan l’art és un refugiPassegem per experiències artístiques als Països Catalans

que han ajudat persones desplaçades, migrants i refugiades a construir xarxa i fer les paus amb la seva pròpia història

EXPRESSIONS 27

Marta Molas | @martathegoodone

Expr

essi

ons En Palabras, un

projecte literari amb migrades

llatinoamericanes

Plana sobre els Països Catalans un cert sentiment de superioritat si parlem d’acollida de persones refugiades. Accions meritòries com la manifestació Volem acollir, les accions d’ONG com Open

Arms o les obertures de ports com València i Barcelona sembla que ho exemplifiquin. Però el drama migrant acaba a les nostres ciutats? Les nostres veïnes refugiades estan cobertes i a gust a casa nostra? La feina d’integració mútua entre col·lectius i la superació de reptes vitals

–com l’habitatge o el treball– amb altres necessitats més emocionals però igual de necessàries –com la incomprensió o la soledat– eviden-cien que hi ha molt camí a recórrer perquè casa nostra sigui una casa. I l’art? Hi pot fer alguna cosa?

La fotografia com a canal d’expressió

Héctor Mediavilla havia treballat capturant imatges sobre migracions, fins que va veure clar que la fotografia participativa podia ser una ei-na d’integració i va idear Sueños Refugiados, un projecte finançat pel

programa Art for Change de La Caixa i patrocinat en espècies i espais per centres cívics i fotogràfics i algunes marques fotogràfiques. El paper d’aquesta entitat financera en el patrocini de projectes socials contrasta amb els diners que destinen a empreses d’armament. Segons l’informe

“Els bancs que inverteixen en armes” publicat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, CaixaBank va invertir un total de 87 milions d’euros entre 2011 i 2015 a les transnacionals Indra, Maxam, Oesia i Sener.

Sueños Refugiados va tenir el seu punt d’inici el 2017 amb la partici-pació d’onze persones demandants d’asil en tres mòduls de fotografia, collage i videoentrevistes que finalitzaren amb una exposició de cubs gegants a la plaça de les Glòries de Barcelona. “El projecte l’iniciaren més persones, alguns pares i mares que, per desgràcia, van deixar d’assistir als cursos perquè tenien desafiaments més urgents, com la recerca d’habitatge o de treball. El curs va acabar amb onze joves de quatre continents diferents”, explica el fotògraf professional.

Osama té 35 anys i és originari de Líbia. Va arribar fa cinc anys a Barcelona per ser operat de la vista després de patir un greu acci-dent al seu país. Va conèixer el projecte a través de la Comissió

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

Per desgràcia, pares i mares van deixar d’assistir a Sueños Refugiados perquè tenien desafiaments més urgents, com la recerca d’habitatge o de treball

“Creiem en l’art com un cavall de Troia que pot endinsar qualsevol idea o persona en una societat, per molt hermètica que es mostri”, diu Laura Bordera

28 EXPRESSIONS EXPRESSIONS 29

“Persianes”, un dels projectes de refugiARTe

Una de les fotos d’Osama incloses a l’exposició “Sueños Refugiados

Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i va decidir participar-hi “per-què m’encanta participar de programes socials i perquè durant la guerra viscuda a Líbia vaig veure com la fotografia estava enviant al món la realitat del que succeïa al terreny”. “He après conceptes bàsics de la fotografia, com ara les parts d’una càmera, com progra-mar-la, les tècniques del retrat o de la fotografia nocturna, o l’edició en Photoshop o Bridge, però a més...”, continua Osama, “m’he be-neficiat de veure el món des d’un altre angle i he après a enviar un missatge a través de les imatges”.

El projecte també ha participat en l’exposició “Umbral” al me-tro de Barcelona, que va finalitzar el febrer i ha estat protagonista d’una galeria de fotografies al web Barcelona Ciutat Refugi. La idea és que continuï el seu camí: l’ONG Accem vol fer una exposició amb imatges del projecte i els materials creats estan disponibles per a entitats.

Arts plàstiques com a refugi

La missió de refugiARTe va implícita en el seu nom: intentar millorar la qualitat de vida de les persones refugiades a través de l’art. “En aquest sentit, utilitzem l’art com a eina d’inclusió en un sentit ampli, generant noves oportunitats laborals, ampliant la xarxa relacional d’una persona, fent un treball socioterapèutic o sensibilitzant la po-blació sobre qüestions relacionades amb la migració”, explica Laura Bordera, cofundadora de l’associació. Actualment refugiARTe actua per tota la província de Barcelona i no estan tancades a treballar en altres territoris si sorgeix l’oportunitat, malgrat que el seu finançament es basa en donatius i petits serveis a entitats.

Per què ha escollit l’art com a eina? “L’art és una escletxa en el sis-tema que permet a les persones connectar d’una manera diferent de la que estan acostumades i des d’una perspectiva d’horitzontalitat. A través de l’art podem comunicar moltíssimes coses de nosaltres mateixes al món de manera individual i col·lectiva, indiferentment de l’idioma que parlem o de quina sigui la nostra identitat, i el públic que rep aquest missatge ho fa d’una manera molt més receptiva que en qualsevol altre àmbit. Amb una pintura o una cançó sovint podem arribar més lluny que amb un manifest. Això no vol dir que el manifest no sigui necessari ni que l’art estigui lliure de qualsevol càrrega política, però sí que ens fa connectar amb els missatges i amb les persones que els emeten de manera diferent. A més a més, l’art és un camp obert a tothom, sense cap mena d’exclusió, encara que el sistema que ens opera després només faci visibles els sectors més privilegiats de la so-cietat (home blanc amb cert estatus econòmic). Precisament la riquesa artística sovint la trobem amb la barreja de sensibilitats, col·lectius i maneres de mirar el món. En aquest sentit, creiem en l’art com un cavall de Troia que pot endinsar qualsevol idea o persona en una so-cietat, per molt hermètica que es mostri”, detalla Bordera.

Aquesta idea la materialitzen en tres eixos d’activitats: tallers i activi-tats de sensibilització, acompanyaments artístics a persones refugiades i gestió d’esdeveniments artístics. “Actualment estem centrant la majoria d’esforços en el projecte ‘Persianes: art per la porta gran’. Es basa en la redecoració de persianes de locals a peu de carrer a través d’un procés participatiu en el qual formen part la propietat del local, una persona professional de l’art i una persona refugiada, en el paper de l’ajudant de l’artista. ‘Persianes’ també és la història de tres persones que, juntes, deixen una petjada de color a la ciutat per tal d’explicar qui són, d’on venen i què fan a la vida. A través del seu relat, posen de manifest que qui construeix la història de les ciutats són cada una de les persones que l’habiten”, explica la cofundadora.

Pel que fa al segon eix, que és el que ens interpel·la en aquest article, Bordera és taxativa: “Quan parlem de persones refugiades, ho fem en un sentit ampli de la paraula i anant més enllà del que dictamina la Llei dels Estrangers a Espanya o al Conveni de Ginebra. Aquests són restric-tius, limitants i han quedat obsolets pel que fa a la realitat dels movi-ments migratoris actuals. Per exemple, avui dia hi ha un gran volum de persones que estan fugint de països de Centreamèrica per les circums-tàncies d’extrema violència que estan travessant i, en canvi, se’ls està

considerant migrants econòmics, una categoria que disposa de menys garanties de protecció, subjecte a convenis entre països, i que fa refe-rència a un perfil de persones molt diferent. Per nosaltres, les persones que es troben en aquests contextos de fugida també són refugiades”.

Literatura per fer les paus

En Palabras, un projecte literari amb migrades llatinoamericanes, va sorgir per la mateixa necessitat i injustícia que descriu Bordera de re-fugiARTe. “El 2017 ens vam adonar, des de la cooperativa Connectats que impulsa el projecte En Palabras, que el nombre de demandants d’asil de països llatinoamericans a Barcelona era molt alt. Eren 15.000 persones sobre el total de 30.000 que va haver-hi i les resolucions eren negatives en quasi un 100%. El 2017 només es van resoldre favorable-ment 25 expedients a persones llatinoamericanes. Per això vam pensar un projecte de visibilització: el refugi i la migració llatinoamericana a Espanya es tracta molt poc perquè s’assumeix que està en millors condicions que altres, cosa que no ens sembla que sigui certa”, expli-ca Diego Salazar, coordinador del projecte.

En Palabras és un projecte col·lectiu de creació literària que re-uneix unes 30 persones migrants, exiliades i refugiades de l’Amè-rica Llatina residents a Barcelona. La finalitat és desenvolupar un procés de documentació comunitària i construcció de memòria entorn de les situacions de violència i vulneració de drets que obli-guen persones d’aquesta regió a abandonar els seus llocs d’origen, i a les dificultats que troben en el transcurs del viatge i en el lloc d’acollida. Al final del procés s’obtenen relats de vida en expres-sions literàries com la poesia, la crònica o el relat curt que tenen una obra final publicada.

La primera edició de l’experiència va ser subvencionada per l’Ajun-tament de Barcelona, i la formació de 2019 serà finançada també per Art for Change. Les professionals que hi han participat tenen a veure amb el món de la literatura i l’Amèrica Llatina. S’hi han involucrat ex-pertes com l’escriptora i docent Tania Pleitez, l’excombatent i escriptor colombià Yezid Arteta o la poetessa xilena Begoña Ugalde.

Mònica, emigrant veneçolana, va participar en l’edició de 2018 i ha aconseguit que un amic seu participi en la d’enguany. Per ella, l’experiència va ser impressionant: “Fou un exercici d’empatia, de reconeixement de les històries alienes, de trobar elements en comú. I alhora m’ha fet sentir menys sola, perquè el projecte va generar una xarxa de suport i escolta. Va ser un espai molt profitós per construir el camí, entendre, sanar i fer les paus amb la nostra pròpia història”.

I tu, vols oferir refugi?

Bordera, de refugiARTe, ens interroga a nosaltres: “Des de la ciutadania, crec que és molt important que realment es cregui en el missatge de Volem acollir més enllà de la necessitat material. Això vol dir estar obertes a compartir les nostres vides i enriquir-nos de la diversitat, trencar i lluitar contra els missatges que promouen la xenofòbia i el racisme, acostar-nos a qui veiem diferent per tal de buscar punts en comú, exposar-nos a l’au-toqüestionament i ser crítiques amb els hàbits que tenim que provoquen conseqüències nocives als altres. Al cap i a la fi, la primera necessitat que té una persona refugiada és no haver-ho estat mai”.�

Directa 473 20 de març de 201920 de març de 2019 Directa 473

Sobiranies amenaçades

Quines condicions re-quereix una comuni-

tat política de la nostra era capitalista global per so-breviure com a democrà-cia? Aquest és el punt de partida de la tesi de Jule Goikoetxea (Sant Sebastià, 1981), filòsofa política, pro-fessora i investigadora de la Universitat del País Basc. La primera part del llibre és un recorregut crític pels pensaments dominants sobre l’Estat i el poder, i el que repre-senten els processos de privatització de la demo-cràcia a escala mundial. Un dels exponents més clars d’aquesta dinàmica seria l’Acord d’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió (TTIP), en què els estats cedeixen autori-tat a entitats supranacio-nals que escapen del con-trol de la sobirania popu-lar i actuen en funció de les corporacions privades.

Com a feminista i ex-perta en estudis de gè-nere, Goikoetxea fa una crítica acurada de la fò-bia a l’Estat, entenent que té un fons moralista i patriarcal emprat pel li-beralisme, però del qual tampoc s’escapen ni el co-munisme ni l’anarquisme. En aquest sentit, recorda que l’Estat –com el poder– no és intrínsecament bo o dolent, sinó que depèn de quines classes socials el fa-cin servir i per a quins ob-jectius. En segon lloc, des d’una perspectiva antipa-triarcal, l’autora argumen-

Tempesta sincopada per agitar els nostres temps

Vint veus per les humanitats en acció

LLIBREPrivatizar la democraciaJule GoikoetxeaIcaria, 2018286 pàgines

LLIBREHumanitats en accióAutoria múltipleCoordinat per Marina GarcésRaig verd, 2019 240 pàgines

MÚSICAPólvora e tormentaEzetaerreAutoedició, 2018

Carretera i gos

30 EXPRESSIONS EXPRESSIONS 31

El relat literari d’Olga Codina

Aquesta és una història de nissaga familiar; és una història de sapastres congènits i predisposició al descuit, de maldestres a mig camí entre la tendresa i el surrealisme. És la història

d’un pare i un fill enmig d’una autopista del Baix Empordà i comença quan l’Arturo s’agafa els pantalons amb una força bruta i seca. Tira el cap enrere, mira el cel i respira fort. Obrint la boca, treu l’aire com una flamarada i pensa, recordant abatut, cada vegada que ha estat a punt de causar la mort però, per fortuna i atzar, no ho ha fet. Abstret i calculant la magnitud, el corroeix l’agraïment de no haver de veure la cara atònita de les seves nétes, repletes d’infantesa, per haver-se carregat aquell gos.

Al llarg de la seva vida ha viscut molts descuits, però aquesta vega-da sent que ha estat el pitjor. Ni tan sols quan va perdre el control del volant i va entrar amb el cotxe a la farmàcia, fent miquetes el vidre, s’havia pertorbat la seva serenitat. O aquella altra que va deixar una espelma encesa al menjador i el seu gat persa, passejant amb la cua encesa, va deixar un rastre de cendra i brasa. Ni tampoc va tenir gaires remordiments aquell dia que, sense intenció, al casal d’avis, va obrir el cap al seu rival octogenari amb el tac que feia lliscar les boles de bi-llar. Aquesta vegada, calculant el possible desenllaç, ha estat la pitjor.

Quan refà el camí amb la memòria, aquell exercici laberíntic que cada vegada li resulta més tediós i esclau, hi cau: els cotxes tocant el clàxon i passant valents pel carril del mig. Dibuixa mentalment la cara del seu fill des del cotxe de darrere, sense deixar de tocar la botzina, esverat i molt insistent, però l’Arturo ha seguit la marxa indiferent. Ja ha estat així des de sempre, com el seu pare i els seus germans, un aire familiar molt contagiós; el patiment, el senyal d’alerta els ha estat aliè des de ben petits. Entra i surt, els remena la quotidianitat, els esgarrapa una mica l’estómac, però dura molt poc. Ells segueixen pel seu carril, am-ples i tranquils, fins que el neguit cau pel seu propi pes i després, quan ho veuen arribar, s’ho tomben a l’esquena i dormen amb les cames

La dignitat com a res-posta a l’adversitat;

la humilitat per aprendre a compartir lluites i la so-lidaritat per sobreviure a tots els obstacles. Aquests són els principis que l’any 2016 van inspirar els joves Garchu, Pirola i Petrowski a entonar les primeres melodies després de coin-cidir en les mobilitzaci-ons que tenien lloc a la Corunya contra el procés de precarització en què es trobaven els estudis de Comunicació Audiovisual a la capital gallega.

De resultes d’aquella topada fortuïta van crear Ezetaerre, una banda que a poc a poc ha sabut relligar

Humanitats en acció po-dria haver rebut molts al-tres títols. Pensament en acció o sabers en acció haurien estat propostes vàlides per definir aquest projecte que ha convertit un cicle de xerrades diri-gides per Marina Garcés a l’Aula Oberta del CCCB en un llibre editat per Raig Verd.

Podria haver estat ai-xí perquè, volgudament, a Humanitats en acció, en lloc de trobar la visió rí-gida de l’acadèmia o de les institucions, trobem vint textos de vint autori-es diferents que, tal com explica Garcés al pròleg del llibre, defineixen les humanitats com un “con-junt obert d’activitats que

malalletra ressenyes

Carles Masià | @chmasia

Àlex Romaguera | @AlexRomaguera

Albert Alexandre | @AlbertAlexan

/ CRISTINA CORTÉS

ta que els serveis i infra-estructures proveïts per l’Estat tenen molta més influència per a l’apode-rament de les dones que les que ofereix el mercat i, per tant, són elements desprivatitzadors de la de-mocràcia de primer ordre.

La segona part de l’obra analitza el País Basc i Catalunya a partir de dos casos que han estat capa-ços de generar cohesió so-cial i, per tant, democra-tització dels respectius projectes nacionals: el model administratiu des-centralitzat del País Basc i el sistema sanitari cata-là. Resseguint els esde-veniments polítics de les darreres dècades, l’auto-ra subratlla com aquests projectes xoquen periòdi-cament amb el model re-centralitzador espanyol i com això desvirtua la so-birania popular. També és especialment reveladora la desactivació argumen-tal que l’autora fa del na-cionalisme cívic –al voltant de teories com la del pa-triotisme constitucional de Habermas, per exemple–, sovint contraposat a les realitats nacionals titllades de “primitives”, amb tota la càrrega negativa que ai-xò comporta per a les na-cions sense estat. En defi-nitiva, una obra aclaridora per entendre les amenaces a les quals s’enfronta la so-birania popular i tenir en compte que sense conflic-te no hi pot haver procés de democratització.�

un ampli repertori de rap i hip-hop on també s’escolen nombroses pinzellades de reggae, ska i trap.

Així es presenta Pólvora e tormenta, l’àlbum d’on-ze cançons amb què equi-paren la crisi actual amb la que van patir els Estats Units als anys 30 i que, a base de veus i cops als te-clats, transita pels males-tars que irrompen a les ciutats d’Occident. Pels seus autors, la realitat obliga a fer “música tris-ta per quan arribin temps millors”, conscients que, des de la crítica i el com-promís, en surt l’agitació per revertir el curs de la història.�

elaboren el sentit de l’ex-periència humana des del punt de vista de la seva lli-bertat i dignitat”.

Vint textos que, lluny de convertir-se en illes de saber tancades, s’interre-lacionen i dialoguen per donar sentit d’unitat al lli-bre. Una vintena de veus vingudes de branques del coneixement ben distin-tes que ens fan repensar l’emancipació, l’atenció, la curiositat, les mirades, la mediació, l’amor, l’obs-tinació, l’atzar, el valor, la negació, la generositat, la memòria, la tradició, els la-boratoris, el sentit, l’alter-i-tat(s) i el retorn. Un llibre que convida a pensar, però que, des de les humanitats, obliga a actuar.�

espatarrades i ronquen amb profunditat, indiferents a la calor, al fred, a les mosques o als pessics dels malsons. Per això l’Arturo, desdentat i amb el rostre tranquil i bronzejat per un sol que li espetega hivern i estiu sobre les becaines de tota una vida ben dinat, no va fer cas dels senyals dels cotxes; del senyal del seu fill des de darrere; de la Carme, la seva dona, que asseguda al seient del copilot li deia que “ai, mare, que quina fresca” i es tancava la rebeca amb el front arronsat.

El fill contemplava l’escena des del cotxe de darrere, despistat com el pare i amb la mateixa tendència a la despreocupació patològica, incrèdul que el seu pare no hagués tancat la porta del maleter i anés a tota merda per l’autopista amb el gos a dins, que arrambat a una cantonada s’arrapava a la tapisseria com un tigre per no sortir volant, amb els ulls eixamplats pel vent, la mirada fixa i perduda en un punt allunyat de l’aire huracanat. El fill, instal·lat en una contemplació insò-lita, es feia preguntes a l’aire, sabent que ningú el sentia, i sabent que el seu pare no minoraria la marxa davant de res. I es mirava la bèstia, el seu pastor alemany, amb aquells ulls eixamplats, rodons i plens. I no s’acabava mai aquella carrera decadent i embogida, tan ridícula que quan van parar, per fi, a l’àrea de servei, mig reien entre crits, re-negant i abraçant el gos. I encara se’ls escapava el riure entre renecs, de pensar en la pobra bèstia, i ho entomaven com aquells fets plens de surrealisme vital, de l’absurd quotidià que ja queden per sempre com anècdotes de caràcter i de distinció de segell familiar.

Els retrets a l’Arturo encara van durar tot el dia. Ell mirava cap a una altra banda, inflant la panxa i renegant. El fill, hores més tard, obser-vant el gos tranquil, plaent, indiferent, clavat a terra, es va agafar els pantalons amb una força violenta i seca, i amb el cap enrere, gronxant la mirada al sostre, respirant fort i obrint la boca, va treure l’aire com una flamarada envaït per l’agraïment silenciós que el gos estigués allà, afermat al terra fred. I, calculant la magnitud de la possible tragèdia, va somriure, alleujat de la pena de no haver-lo matat d’un descuit.�

Després de vint anys com a jugador professional de bàsquet a l’Estat espanyol i altres estats euro-peus, com ha canviat la teva percepció del món?M’ha sorprès la falta de coneixement que hi ha respec-te a Àfrica i els africans. En lloc d’oferir-nos una mi-rada més complexa, l’ànsia pel sensacionalisme porta els mitjans a mostrar-nos migrants arribant en pastera o joves que malden per saltar la tanca de Melilla. I Àfrica és molt més que això.

Creixem en l’imaginari que el sud està endarrerit en determinats àmbits?Per desgràcia, a Àfrica també s’educa en l’existència d’un Primer i un Tercer Món. Un principi que prové de la guerra freda, de la qual va sortir un ordre internacional que ha condicionat la nostra manera de relacionar-nos amb l’economia i altres esferes de la vida.

A què atribueixes que les persones que es dediquen a l’esport d’elit s’im-pliquin poc en les causes socials? Veuen perillar les seves carreres?Pot influir la pressió que reben dels es-pònsors. Ara bé: en cap altra activitat les opinions tenen tanta repercussió com en el futbol o el bàsquet professional, on co-mentar segons què et pot suposar molts problemes. Jo n’he tingut alguns per de-nunciar injustícies, i esportistes catalans han estat al punt de mira per defensar el dret a decidir.

Quan sents que no s’ha de barrejar política i esport, què penses?Que hi ha molta hipocresia, perquè l’esport sempre ha servit per consolidar empreses o projectar una deter-minada imatge a l’exterior. Només cal veure l’Estat es-panyol quan utilitza l’España Global i converteix els seus esportistes en ambaixadors. Qui afirma que no s’ha de barrejar una cosa i l’altra sol fer-ho per criticar l’esportista que, amb les seves manifestacions, es des-via del discurs oficial.

L’esport modern està segrestat pels interessos mercantilistes?És obvi que les multinacionals de les quals depèn tenen valors molt allunyats de la solidaritat. Però, sobretot

a l’esport base, podem fer que el treball en equip i la cooperació siguin l’essència del joc.

T’has declarat admirador de Thomas Sankara i altres líders revolucionaris. Creus que l’única sortida per Àfrica és alliberar-se de la dependència del nord? Defenso que no pot arribar mitjançant la servitud, la ca-ritat ni, encara menys, amb les traves que arrosseguem des de l’esclavisme i l’etapa colonial; una herència que ha deixat els països a mercè de governs que han esdevingut corruptes per la concurrència de tercers. I és que, perquè algú es corrompi, cal la participació d’un corruptor, i sovint aquest ha vingut de fora. Per això dic que la millor coo-peració és posar fi a aquesta xacra i, lluny d’instal·lar-nos en la queixa, trobar alternatives que ens facin prosperar.

Cal apoderar la població negra?Prefereixo no dividir la gent per colors ni geografia, ja que

he vist africans que van contra el seu propi poble. El més important és posar fi a un model de cooperació que no respon a les necessitats de la gent. Ho explica l’econo-mista zambiana Dambisa Moyo en el seu llibre Dead Aid, Why Aid is Not Working and How There is a Better Way For Africa, on demostra que l’actual cooperació no ajuda al desenvolupament i que els diners del Banc Mundial o l’FMI només serveixen per enriquir els governs corruptes.

Col·labores en un negoci que impulsa l’intercanvi comercial entre Europa i Àfrica. En què consisteix?L’objectiu és defensar una economia pensada en el bé de la comunitat i no en el lucre. Només així erradica-rem el classisme i l’individualisme, que és l’origen de molts conflictes actuals.

La ultradreta se n’aprofita?Donald Trump n’és l’exemple. Utilitza la por per interes-sos propis, fins a l’extrem d’haver creat una escola de líders que reprodueixen els seus playbooks [fulls de ru-ta] amb el mateix objectiu. Potser caldria ser autocrítics i veure quins errors ha comès l’esquerra perquè s’imposin unes polítiques que només l’antiracisme i el feminisme semblen capaços de frenar. Tots els que tenim aquesta vo-luntat transformadora hem d’unir-nos i treballar plegats.�

Si entrem al seu perfil de Twitter, el primer que apareix és la llegenda: “Només la lluita allibera”. “A casa vaig aprendre que hem de ser lliures com a persones per enfrontar-nos al que succeeix al nostre entorn”, explica l’exjugador de bàsquet senegalès, fill d’un exministre i una coneguda líder feminista. Als seus 40 anys, i després de passar pel Joventut de Badalona, el CB Gran Canaria, l’Estudiantes i altres clubs, emprèn una nova etapa amb la satisfacció d’haver assaborit l’èxit en un dels esports més mediàtics del planeta. El seu rendiment, però també les seves postures contra el racisme, el masclisme i altres flagells de la societat, l’han convertit en una icona allà on els seus 201 centímetres s’han bregat sota les cistelles. Si al Casamance (Senegal) va conèixer la rebel·lia d’adolescent, les dues dècades a Europa i els Estats Units l’han refermat en el seu compromís social. A hores d’ara estudia un màster en economia i impulsa projectes que posen al capdavant els principis humanitaris de la justícia i la intercooperació.

Qui afirma que no s’ha de barrejar

política i esport sol fer-ho per criticar qui es desvia del

discurs oficial

“Només l’antiracismei el feminisme poden frenar la ultradreta”

Àlex Romaguera | @AlexRomaguera

Sitapha Savané,exjugador de bàsquet del Joventut de Badalona

inD

irec

ta

/ SERGIO ENRÍQUEZ-NISTAL