NEIXAMENT DELS ESTATS PONTIFICIS

Mihai Voicu

Els Estats Pontificis, també coneguts com a Estats de l'Església, van ser uns territoris de la Itàlia central, que es van mantenir independents i sota govern dels Papes de Roma entre el 752 i el 1870.

Pipí El Breu va ser escollit rei per la noblesa franca, fundant la Dinastia Carolíngia. El Papa el va coronar i el va beneir, convertint-se en el primer monarca europeu que va regnar per la gràcia de Déu. A partir d'aquest moment va començar una llarga cooperació entre el regne franc i l'Església.

A Itàlia, el poder bizantí declinava des d'inicis del segle VIII i les relacions entre els emperadors bizantins i els papes estaven molt deteriorades.

Durant el pontificat d'Esteve II, Astolf, rei dels llombards, va ocupar els territoris bizantins de l'Exarcat de Ravenna i després va posar setge a la mateixa Roma.

Davant la impossibilitat de rebre ajuda bizantina, Esteve va demanar-ne a Pipí el Breu, que va respondre a la seva crida i va iniciar diverses campanyes contra els llombards, que finalment van haver d'abandonar els territoris ocupats i la regió de Roma.

Pipí va posar aquestes terres sota el govern directe dels papes i així és com van néixer els Estats Pontificis. Però el perill llombard no havia quedat totalment anorreat. El rei Desideri va envair els Estats Pontificis i la mateixa Roma.

Adrià I, papa el 774, va convocar altre cop als francs i va ser Carlemany el que va acudir en defensa de la Santa Seu. El resultat va ser la restitució dels bens de l'Església. La major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota govern dels papes.

Estats PontificisBandera Escut