REVISTA DE PROFESSORS I ALUMNES NADAL DE 2007 NÚMERO 49

Entrevistes Marga Hurtado

MireiaBlanc

Ja tenim l’ISO

Activitas La castanyada

Wisconsis

La Sida

Ficar-hi el nas

Sortides Records de vacances

Visions del Nadal

L’arxiu d’Esplugues

Taixí

Articles...

més coses

ÍNDEX 3-12

EDITORIAL De llapis a la tecla, del paper a la memòria virtual 3 ENTREVISTES Margarita Hurtado, professora de serveis a la comunitat 4 Mireia Blanc i les energies renovables 7 TEMES D’ESCOLA Els professors nous i els que ens deixen 10 Els treballs de recerca de batxillerat 12 La celebració de la Castanyada 13 Més verda que una fulla de col 16 Activitat de presentació de la sida 17 Estic mig depre, perquè crec que sóc Invisible 19 Ja tenim l’ISO amb 30 anys d’Institut L’Ies SEvero Ochoa rep la certificació ISO 9000:2007 20 Parlament de Frederic Bofill 21 30 anys d’Institut . Imatges de la festa 23 Records de vacances Jessica, Enrique, Bàrbara, Eric, Montse, Mohamed, Angela, Lluís, Carla, i Óscar 24 Visions de Nadal La Navidad. Una reflexión. La festividad. ¿un cuento inventado? 26 CULTURA Llibertat d’expressió 29 L’arxiu municipal d’Esplugues. 32 I tu, de quin equip ets? 34 Taixí 35 Sortides Visita al Periódico. Angela Huanca Lima 39 From Wisconsis to Severo 40 Ficar-hi el nas 41 El Pare Noel 44

IES SEVERO OCHOA, ESPLUGUES DE LLOBREGAT Dibuix portada: Xavier Sabaté. Disseny títol: Alejandro Hinojosa Equip de redacció: Ricard Fernández, Xavier Sabaté, Elena Vicioso. Redactor en cap: Josep Mora Ochoa-13 digital: Elena Vicioso

Nadal de 2007, número 49. OCHO-A 13 Per consultar-la per internet www.ies-severo-ochoa.es

Correu electrònic: severo8a13@hotmail.com

Editorial

DEL LLAPIS A LA TECLA, del paper a la memòria virtual Aquest curs ens han arribat noves tecnologies informàtiques. En primer lloc ha estat la PDA, un aparell que els avantguardistes actuals ja l’utilitzen habitualment com l’aparell que serveix gairebé per a tot: agenda, avisador, màquina de fotos, connexió a internet, telèfon mòbil, GPS, calculadora, etc. La nostra PDA, per ara, és més discreta i l’utilitzem per passar llista, indicar incidències, etc., rebre i lliurar missatges de la direcció o dels altres professors. Aquest programa intern és diu AMIC. Tot i l’empatx del començament, ens hem adonat que tot és la pràctica. Els que tenim una certa edat encara recordem els primers ordinadors que arribaren a l’Institut a mitjans de la dècada de 1980. Eren els famosos i caríssims BULL, amb el sistema operatiu del MS-DOS: amb pantalla en blanc i negre. Eren el súmmum de la tecnologia. Després van arribar el Windows, la pantalla en color i la incorporació del ratolí. I amb el canvi de sistema d’ensenyament -l’ESO-, arribaren nous sistemes tecnològics, com ara la incorporació d’una càmera que mostrava en un monitor a consergeria el control de la porta de l’institut. Fa uns quatre anys el monitor es va substituir per un de color. Aquest pas del paper a la tecla gaire bé ja no el recordem, tot i que no fa gaires anys. Des de posar les notes trimestrals en un full a la sala de professors, al pas de posar les notes a l’ordinador de secretaria i amb el canvi que va suposar el programa SAGA que permet qualificar des de la sala de professors, del departament o des de casa nostra. Un canvi que gaire bé no recordem i en fa uns tres anys! I va arribar internet, amb una infinita informació, i els correus electrònics i la web de l’Institut (www.ies.severo.ochoa.es). I aquest any hem estrenat un apartat dins la web: el programa quality easy per al professorat, que permet tenir unificats tots els diferents documents que fan falta dins l’organigrama del funcionament de l’institut, com ara els fulls de reunions de departament, els de sortida d’excursions, etc. També es poden consultar les programacions de cada matèria que abans es presentaven a paper. I és que aquest el nou sistema suposa un considerable estalvi de paper. I també estem inaugurant la intranet, que es basa el programa AMIWEB, qre recull les dades del programa AMIC i que poden utilitzar els pares, l’alumnat i el professorat. La intranet ofereix una bona colla de possibilitats per als diferents estaments del Centre. El pare i la mare tenen clau d’accés i poden controlar l’assistència dels seus fills, incidències, notes dels seus fills, etc. L’alumnat pot rebre deures del professors, o baixar-se apunts de classe, comprovar el llistat de la seva classe, comunicar-se amb altres alumnes, veure el seu expedient, tenir una agenda diària, setmanal i mensual, etc. I el professorat té aquesta nova eina per comunicar-se amb l’alumnat; i, si cal, amb els pares. I per si això fos poc, hem ampliat el nostre vocabulari: sincronitzem la PDA al clarinet, pengem i baixem apunts,... D’altra banda, hi tenim també obres físiques, com l’obra de la col·locació d’una escala d’emergència en l’edifici B i l’execució de la xarxa de calefacció per a la zona de tallers i l’edifici B, més els treballs periòdics de manteniment que fa en Pedro, per tenir “en forma” l’Institut . Per tant, hem començat amb una sèrie de canvis que serveixen per posar al dia l’Institut, davant les noves generacions que va acollint curs rera curs des de 1976.

Entrevista a Margarita Hurtado. Professora del Departament de Serveis a la Comunitat Per Dori Nebreda i Raquel Tomàs

-On vas néixer? A Venezuela, Barquisimeto, estado de Lara. -On t’agradaria viure? Me gusta mucho Madrid (aunque en Cataluña parece que quede un poco mal decirlo). Es muy acogedor. -En quin departament fas classe? En el Departamento de Educación Infantil solamente, estoy muy especializada. -Quants anys fa que ets en aquest Centre? Hace ya… unos 20 años -Creus que ha canviat molt? Creo que he cambiado mucho. He pasado por muchas etapas profesionales y personales. -Què tal alumna eres a l’institut? Mi nota media era siempre notable. Sobresaliente, alguna vez. Suspensos, muy pocos. Era una nena aplicada. -Quina era l’assignatura que se’t donava pitjor? i la millor? Lo que peor se me daba y se me da son los idiomas. Recuerdo el latín, que lo interpretaba a mi manera. Lo que se me daba mejor eran las matemáticas y era

fanática de la geología y de la física. En química me sentía mal porque no es precisa. Me gustaban las cosas muy racionales y estructuradas. O bien las de máxima creatividad como dibujo o literatura. Tengo muy desarrollada la racionalidad y la creatividad. -Què has estudiat? Pedagogía, en Barcelona. Mis padres emigraron a Venezuela por cuestiones políticas y por cuestiones económicas. A mi padre, por su ideología, no le permitían progresar, por eso Venezuela le ofreció oportunidades y prosperidad. Mi padre llegó a ser director de una empresa porque era buen contable y administrativo. Volvió a España con una posición social y económica. -Et van agradar els estudis? Sí pero me sentí frustrada porque esperaba más. Me daba la sensación de que todas las asignaturas eran introducciones, que no había profundidad. Entonces toda mi vida profesional ha consistido en profundizar más. Mi finalidad era ser inspectora. Me quedé embarazada en el último curso de carrera y eso me estimuló más hacia la primera infancia. Luego se me abrieron distintos campos de pedagogía, incluso penal, en centros juveniles, educador de calle, pero yo no me veía capaz porque era muy sensible y pensé que me iba a influir en mi vida privada. Me di cuenta de que en mi época no había nada de la formación de las cuidadoras. Y pensé en hacer el doctorado sobre ese tema. Hice una tesina, que publicó Rosa Sensat, sobre cómo estaban las guarderías de aquel entonces, cogí el barrio de les Corts y profundicé sobre las escuelas.

Me divorcié y tuve que trabajar urgentemente. Salió el primer curso de Formación Profesional y aquél fue mi primer trabajo en una academia cutre y salchichera. No había programas; sólo había auxiliares de jardín de infancia, y 1º y 2º curso de FP. -Quin futur li veus a la Formació Professional? En general está ocupando a una población humana siempre constante. Población juvenil que es responsable, que quiere trabajar, a la que le cuesta estudiar, y que tiene dificultades para las cosas abstractas pero con cualidades naturales para las concretas y prácticas. Como futuro, las carreras universitarias están bajando el nivel; se están acercando a un ciclo superior. Están casi igualados, entonces a nivel profesional de futuro la FP tiene un futuro muy prometedor. -Com creus que et veuen els alumnes? He tenido distintas etapas. Normalmente el alumno confía en mi, y se siente seguro porque lo que les enseño ellos lo ven cuadriculado pero, al mismo tiempo me ven muy emotiva, y suponen que la calificación tiene que ver con los sentimientos, cosa que no es cierta porque sería una injusticia. Así, no doy las notas que doy porque te quiero mucho sino porque son las que te mereces. -Si haguessis que canviar de professió, què faries? Artista: pintar. Me gusta la música y tocar el piano. Lo estudié de pequeña y cuando me jubile me pondré otra vez -Quines afeccions tens? Mi nieta. Descubrir su crecimiento me fascina. No he sido una persona de hobbies, tuve temporada de punto de cruz. Mi

madre se desesperaba, porque siempre decía: ¡me aburro!

-Un llibre per recomanar? “El perfume” y “El mundo de Sofía”.

-Quin és el programa de televisió que més t’agrada? CSI me encanta. Me fascina. Todo es racional. Y “Escenas de Matrimonio”. Analizo en el sentido de cómo estudian los roles y los comportamientos, en vez de recrearme con el chiste.

-T’agrada viatjar? On has viatjat? No. He viajado mucho, viajes de traslado de Venezuela a Canarias; de Madrid a Barcelona,... Ha sido traumático: que si pierdo el vuelo que si , me estreso, que necesito alguien que me guíe, la habitación del hotel, incómoda. Me cansa andar de arriba a abajo. Y al final, descontrol intestinal.Con mi 2ª pareja viajé por toda España, pero no he viajado por Europa ni he salido porque soy muy temerosa. Siempre hay algo que me olvido. El último viaje fue a Madrid: me olvidé el cepillo de dientes. Era fiesta y me costó el doble de caro, distorsiono todo el grupo por culpa de que yo tengo un problema.

-Practiques algun esport? De joven era una gran deportista: jugaba a baloncesto y practicaba la natación, pero a medida que me hago mayor, me vuelvo más

gandula. Mantengo la afición pero me he vuelto una vaga total.

-Ets bona cuinera? Me encanta y además soy creativa. Tengo un currículo súper amplio: sé cocinar desde cosas tradicionales catalanas a tradicionales canarias. La nueva cocina y se me da muy bien.

-Ens convides a sopar. Què ens faries? Os prepararía un suflé de salmón que me sale muy bueno, una carne rustida con puré de patata, que lo hago especial. De postre: un pastelito -Tres coses que et portaries a una illa deserta? Un cuchillo, imprescindible para la supervivencia. Una buena compañía. Soy muy sociable y la soledad me agobia. Ya con eso tendría suficiente

Una emoció: Parece mentira, pero me encanta estar enamorada: estoy más contenta, más feliz, se centra mi vida en esa persona, una ilusión aunque esta es más un sentimiento

Què demanaries als Reis d’Orient? A los Reyes Magos les pediría que cesara la violencia, me apena muchísimo. Veo el telediario y es tremendo: violencia

doméstica, guerras, violencia verbal… ojalá pudiera desaparecer. Y para mí, que me tocara la loteria.

Un actor: Paul Newman. De los actuales, Richard Gere: es un maduro interesantísimo. Y George Clooney.

Una pel·lícula: Me gusta el cine de sentimiento y de emociones, las de miedo no las puedo soportar. “Mar adentro” me pareció insoportable. Al cine voy a recrearme pero no a sufrir. Si cuenta algo de las situaciones humanas y cuotidianas, me engancho mucho.

Música: Tengo desde lo último en tecno a lo más clásico. Distingo lo que es calidad de lo que no lo es: Estos son buenos o malos. Tengo sentido de lo que es calidad y capto enseguida los errores. Soy muy sensible para la audición. Me gusta el jazz, el blues, … con el flamenco me emociono.

Pintura: Goya. Los cuadros oscuros Soy una fanàtica de Van Gogh. Con lo abstracto me enfado mucho. Pienso que me estan tomando el pelo pero todos los impresionistas me encantan y los naif. Baby Einstein está muy bien , mi nieta se engancha.

Color: Azul, con todos sus matices. Me atrae mucho pero adoro todos los colores porque dan la vida.

Roba: Perfectamente conjuntada: zapatos, bolso, ... Hasta el boli he llegado a conjuntar.

Les energies renovables Entrevista a Mireia Blanc Durant una setmana vam tenir al pati un camió especial. La seva coberta era plena de plaques solars i el seu interior era tot ple d’estris que funcionaven amb l’energia del sol. Aquest espai estava a cura de la Mireia i era una proposta de la Diputació de Barcelona per difondre els avantatges de les energies renovables. Amb la Mireia conversem -Quin objectiu espereu amb aquesta activitat? Les activitats es duen a terme des de la mostra d’energies renovables de la Diputació de Barcelona. Els seus objectius són: 1.-Donar coneixements per conscienciar als destinataris de la situació energètica actual, com ara l’acabament de les energies no renovables, la contaminació, l’alteració de l’entorn natural, etc. 2.-Presentar les energies renovables com una alternativa al sistema actual. 3.-Conscienciar de la importància de l’estalvi energètic (mentre menys energies necessitem, menys energia cal fer i, per tant, menys contaminem. 4.-Relacionar aquest visió amb altres temes ambientals, com ara l’aigua, el reciclatge, etc. -La gent està conscienciada que s’ha de fer el pas de canvi d’energies? Els vostres nens coneixen l’existència de les energies renovables, però no saben com s’utilitzen. Es tracta d’anar familiaritzar-nos amb el seu ús i ser conscients que necessitem fer un pas de canvi d’energies, que són un bé escàs, a renovables. De la mateixa manera, els --- d’avui en dia no s’adonen de l’elevat consum

energètic que fan amb els mals hàbits diaris, com ara deixar-se els llums encesos, tenir l’ordinador engegat durant dies, etc. -Quin tipus d’exemples presenteu? Es basen en: Manipulació individual i en grup de petits objectes que funcionen amb energia solar –cotxe solar, robot solar, torn solar, …-; Observació directa del consum energètic de les diferents bombolles i electrodomèstics que trobeu al mercat i la seva eficiència energètica; i finalment una valoració de l’important paper que tenim cadascú de nosaltres en la reducció del consum energètic mitjançant l’adquisició d’uns bons hàbits diaris

-Què és primer obtenir energia eòlica amb els molins de vent o preservar de l’impacte visual d’una zona? No tenen també impacte visual les centrals nuclears i les tèrmiques, les quals a la vegada contaminen generant CO2 a l’atmosfera? Hem de prendre consciència que la majoria d’energia que utilitzem avui prové de ---, les quals s’esgotaran a pocs anys vista. A la vegada la contaminació provocada per a l’ús dels combustibles fòssils ens està canviant l’entorn natural, generant gran canvis a nivell global i local. Així doncs, es tracta de fer un pas de canvi cap a energies renovables

que ens permeten satisfer les nostres necessitats sense limitar les de les nostres generacions futures, és a dir, crear una societat més sostenible. -Què són les energies renovables? Les fonts d’energies renovables són: eòlica, solar,hidràulica, geotèrmica, biomassa i marítima. Aquestes tenen un impacte visual i ambiental mínim, són barates i interminables. La majoria d’aquestes fonts d’energia tenen els seus orígens en el sol. L’eòlica és causada per la diferència de temperatures de les masses d’aigua; la hidràulica, pel cicle de l’aigua produït per nostre astre; la biomassa, pel procés de la fotosíntesi. En el cas de les energies renovables, l’impacte generat sol reduir-se a la construcció de centrals necessàries. Un cop es posen en marxa no generen contaminants en el seu funcionament.

-Com veieu el futur del petroli? Cada vegada és necessària maquinària més potent, així com més energia per extreure les reserves de petroli que es troben a més profunditat. Aquestes reserves es van crear fa milers d’anys i actualment s’estan a punt d’acabar (30-40 anys). A la vegada la contaminació provocada per la utilització d’aquest combustible

fòssil contribueix a l’efecte hivernacle i al consegüent canvi climàtic, amb el desgel del pols, l’augment de la temperatura, l’extinció d’espècies, més freqüència dels períodes d’inundació, ... Tot això es visualitza en un futur poc prometedor si continuem amb la utilització del petroli com a font d’energia. -Tenim mals hàbits en el consum d’energia? Deixar els llums encesos de l’aula quan sortim a l’esbarjo, pujar la temperatura quan tenim fred sense considerar l’opció d’abrigar-nos més, deixar la televisió encesa sense que ningú l’estigui mirant, ... són algunes de les males pràctiques que hem adquirit. Molts cops l’alumnat no és conscient de com aquests mals hàbits diaris contribueixen al malbaratament d’energia innecessària. L’enquesta energètica que es fa al final de l’activitat pot ajudar a què l’alumnat s’adoni d’aquest fet. Un món sostenible no només implica la utilització d’energies netes i renovables, sinó també un estalvi i un ús racional de l’energia. Haureu pogut notar els qui vàreu assistir al taller que la Mireia viu el tema amb passió. A l’entrevista també la manifesta, aquesta passió. I acaba afegint que per a una família de 4 persones amb dos panells solars (4 m2) es pot tenir aigua calenta en un dipòsit de 300 l. El cos és aproximadament de 3.000 €. Afegia que l’amortització és de set anys. Gràcies pels teus ensenyaments, Mireia.

La biblioteca: un oasi dins l’escola Una de les novetats en el funcionament del Centre és l’espai abans d’entrar a la bilioteca, que té un mobiliari molt utilitzat a l’hora del pati i abans de començar les classes. Pot ser és un preludi del que ens podem trobar en obrir la porta de la biblioteca.

La biblioteca és un espai on hi ha molta informació ordenada per m2, per això l’hem de cuidar. Ja saps com cercar un llibre? Demana-ho. I fes-la servir.

ELS PROFESSORS NOUS I ELS QUE ENS DEIXEN Aquest curs hem tingut una forta movilitat, sobretot a Anglès i a Serveis a la comunitat. Donem la benvinguda als professors nous, tot esperant qui si trobeu bé. Esperem que hàgiu tingut un bon començam i, si voleu, podeu col·laborar amb nosaltres en temes de la vostra matèria en temes d’actualitat, etc. D’altra banda també hi ha professorat que se n’ha anant del centre. Des d’aquí els volen desitjar una bona estada en els seus nous llocs de treball. Els professors que han deixat el centre són:

Alvaro Palacios, Jorge Educació Física Beguiristain De-Vos, Ma. Isabel Ciències Boleko Brown, Bernardino Automoció Caparrós Martínez, Carmen Química Clopas Fina, Paulina Geografia i Història Dexeus Millo, Josefina Matemàtiques Fernández Oliveras, Isabel Socials Gómez Borja, Mireia Català Gomez Danta, Raul Automoció González Roca, Maria José Català Guerola Soler, Ma Francisca Ciències Guzman López, César Anglès Hidalgo Villen, Ma Carmen Anglès Hoyo Navarro, Pilar Serveis a la comunitat Llarch Rubio, Jordi Dibuix López García, Montse Filosofia Milan Hernandez, Montse FOL Milian Pérez, Jordi Ciències Mola Pariquet, Virgínia Llatí Moragues Rodriguez, Eva Serveis a la comunitat Mayordomo Descalzo, Alícia Serveis a la comunitat Palacios Ferrando, Inmaculada Física i Química Pasqual Roca, Mireia Serveis a la comunitat Pujol Feliu, Teresa Química Riera Riba, Carme Psicòloga Rivas Hidalgo, José Manuel de las Anglès López Canet, Natividad Anglès Roig López, Olga Serveis a la comunitat Ruiz Garcia, Tere Administratiu Mauri Claramente, Mireia Tecnologia Santana Jiménez, Eduardo Serveis a la comunitat Selim Jorda, Layla Francès Tarín Alonso, Montse Castellà Mena Sanmartí, Ramon Química Vidal Pons, Ma. Dolors Química

El fet que hagi molts profes nous fa que hagi moltes cares desconegudes, per això convindria que en els espais comuns com la sala de profes i el bar fèssin entre tots un petits esforç de presentar-nos. Els professors nous a l’Institut són: Campama Solanes, M. Dolores Anàlisi i química industrial

Carmena Coelho , José A. Filosofia Castellvi Otero, Nuria Matemàtiques Castillo Gutiérrez, José Luis Formado i orientació laboral Cruañes Ballesteros , Francesc Anglès Culell Benito , Víctor Manuel Laboratori Descarrega Peris, Mercedes Servéis a la comunitat Díaz Gutiérrez , Montserrat Llengua castellana i literatura Esteve Vivas, Alex Tecnologia Parré Carrió , Marta Intervenció sociocomunitària Fernàndez Costa , M. Dolores Francès Gispets Muntada , Rosa Maria Física i química Gómez Moreno , Maria Llengua castellana i literatura Jorda Pallas , Estefania (*)Llengua catalana i literatura Juan Pascual, Eva Anglés Martin Duarte , Rosa Maria Psicologia i pedagogia Martínez Tineo , Antonino Matemàtiques Mateu Cusco , Carme Anàlisi i Química industrial Minguez Gavin , Laura Anglès Mola Garles, Mónica Dibuix Moline Terre , Meritxell Educació física Montllor Linares , Raquel Olga Servéis a la comunitat Planas Comas , Xavier Música Planell Ros , Jara Serveis a la comunitat Rodríguez Martínez , Mercedes Esther Geografia i Historia Sacristàn Marzal , Sergi Física i Química Saiz Barcenilla , Maria E. Procediments sanitaris i assistencials Salido Porcell , Antonia Anglès Salvado Usach, M. Goretti Serveis a la comunitat Saumell Marti , Josefa Anàlisi i Química industrial Sember Rossi , Lisandro Intervenció sociocomunitària Serralta Ribes, Dàmaris Serveis a la comunitat Serrano Cazorla, Juan Ll. Castellana i Literatura Sunyer Monfort , Josep Biologia i Geologia Tarancón Mingóte , Pilar Biologia i Geologia Verdes Farre , Montserrat Cultura clàssica Zamora Mecías , Lluís Administració d’empreses

RS

200

7-08

ELS

TREB

ALL

S D

E R

ECER

CA

I EL

S TU

TOR

S 2n

CU

RS

DE

BA

TXIL

LER

AT

ÀR

EA

TUTO

R

TÍTO

L A

LUM

NE

CIÈ

NC

IES

A

. FE

RR

ER

LA

RE

PR

OD

UC

CIÓ

Á

LVA

RE

Z A

ND

RÉ

S, D

EY

SI

CIÈ

NC

IES

A

. FE

RR

ER

LA

MU

SIC

OTE

RÀ

PIA

P

OZO

, ZA

IDA

C

IÈN

CIE

S

J. S

UN

YER

E

LSA

NIM

ALS

DE

LA

BO

RA

TOR

I G

AR

CÍA

LÓ

PEZ,

Fco

. JA

VIE

R

CIÈ

NC

IES

A

. FE

RR

ER

LA

GR

AFO

LOG

IA

RU

BIO

, ALB

A C

IÈN

CIE

S

A. B

ER

GE

S

LES

AIG

ÜE

S R

ES

IDU

ALS

B

OIX

RO

DR

IGU

EZ,

RO

MÁN

C

IÈN

CIE

S

A. F

ER

RE

R

LA M

EL

I LE

S A

BE

LLE

S

MÁ

RQ

UE

Z H

ERN

ÁND

EZ

MIR

EIA

C

IÈN

CIE

S

M.A

. PE

LAE

Z

VE

GE

TAR

IAN

ISM

E "É

TIC

A I

NU

TRIC

IÓ"

SIL

VA

FE

RN

ÁN

DE

Z, S

AR

A

TEC

NO

LOG

IAJ.

RU

FFO

TR

ÀN

SIT

I A

CC

IDE

NTS

B

ER

NA

BE

U G

AR

CÍA

, LAU

RA

TE

CN

OLO

GIA

J. R

UFF

O

LES

EN

ER

GIE

S A

LTE

RN

ATI

VE

S

DIE

Z N

AV

AR

RO

, RU

BE

N

TEC

NO

LOG

IAJ.

RU

FFO

LA

TE

CN

OLO

GIA

DE

S D

ELS

SE

US

OR

IGE

NS

V

ILC

HE

Z LÓ

PE

Z, C

HR

ISTI

AN

E

. FÍS

ICA

E

. FLO

RID

O

LA C

ON

DIC

IÓ F

ÍSIC

A D

ELS

BO

MB

ER

S

MO

LIN

A D

ÍAZ,

CR

ISTI

AN

D

IBU

IX

J. M

OR

A

EL

DIS

SE

NY

I L’

EV

OLU

CIÓ

DE

L V

AS

D

E L

EÓ

N B

IZA

RR

O, D

ANIE

L FI

LOS

OFI

A

J. S

UN

YER

LA

INTE

LIG

ÈN

CIA

DE

LO

S "S

UP

ER

DO

TAD

OS

" M

AIC

AS

QU

ES

AD

A, D

IAN

A

CA

STE

LLÀ

R

. FE

RN

ÁND

EZ

BIO

GR

AFÍ

A Y

PO

ES

ÍA

GIR

ALD

O B

ELT

RAN

, NA

TALI

A

PS

ICO

LOG

IA

E. R

OD

RIG

UE

Z TR

IBU

S U

RBA

NE

S

GA

RC

IA R

OD

RIG

UE

Z, E

STE

BA

N

PS

ICO

LOG

IA

E. R

OD

RIG

UE

Z LA

VIO

LÈN

CIA

DE

GÈ

NE

RE

S

IER

RA

TO

LED

O, Z

AID

A

PS

ICO

LOG

IA

R.M

ª. M

AR

TÍ

LA G

ES

TUD

ITE

Z D

E L

ES

PE

RS

ON

ES

Y

US

TE C

RES

PO

, SA

RA

P

SIC

OLO

GIA

E

. RO

DR

IGU

EZ

EL

MA

SO

QU

ISM

E

PÉ

RE

Z P

ALO

ME

QU

E, C

AR

OLI

NA

P

SIC

OLO

GIA

R

.Mª.

MA

RTÍ

E

STU

DI S

OBR

E L

'AP

RE

NE

NTA

TGE

DE

LS N

EN

S

SA

LGA

DO

, ALB

A

PS

ICO

LOG

IA

R.M

ª. M

AR

TÍ

ELS

NE

NS

AM

B S

ÍND

RO

ME

DE

DO

WN

B

UE

ND

IA G

AR

CIA

, EV

ELI

N

PS

ICO

LOG

IA

R.M

ª. M

AR

TÍ

ES

QU

IZO

FRÈ

NIA

B

UE

NO

MO

YA

, SA

ND

RA

S

OC

IALS

X

. NA

DA

L P

RE

FER

ÈN

CIE

S T

UR

ÍSTI

QU

ES

DE

L’E

SP

AN

YO

L C

OR

TÉS

, ALB

ER

TO

SO

CIA

LS

X. N

AD

AL

EL

PA

RTE

NÓ

D'A

TEN

ES

SA

UR

A G

AR

CIA

, AN

NA

S

OC

IALS

T.

CLE

ME

NTE

S

IMB

OLO

GIA

DE

LA

CR

EU

R

UZ

MAN

ZAN

O, M

ÓN

ICA

SO

CIA

LS

T. C

LEM

EN

TE

L'O

KU

PAC

IÓ

CA

BA

NIL

LAS

AG

UIL

Ó, N

EU

S

SO

CIA

LS

T. C

LEM

EN

TE

BU

DIS

ME

: CO

NFL

ICTE

S I T

RAD

ICIO

NS

CAR

RA

SC

O C

AR

RA

SC

O, A

DR

IÀ

SO

CIA

LS

T. C

LEM

EN

TE

JAP

Ó: M

ITE

O R

EA

LITA

T P

RA

DA

S C

OD

INA

, AN

NA

SO

CIA

LS

T. C

LEM

EN

TE

EL

RA

CIS

ME

AG

UIL

ER

A P

EDR

AZA

, ALB

ER

TO

CA

STE

LLÀ

R

. FE

RN

ÁND

EZ

GÉ

NE

RIO

S L

ITE

RA

RIO

S

JULC

A M

ELG

AR

EJO

, ALE

XA

ND

ER

CA

STE

LLÀ

R

. FE

RN

ÁND

EZ

LA L

ITE

RAT

UR

A J

UV

EN

IL

PÉ

RE

Z R

OS

, IR

EN

E

CLÀ

SIQ

UE

S M

. VE

RD

ÉS

/T. C

LEM

EN

TE

L'E

SP

ER

AN

TO

ALM

ATO

LLO

NC

H, M

AR

C

LÀS

IQU

ES

M. V

ER

DÉ

S

ES

TUD

I D'U

N D

ÉU

G

AR

CIA

MIL

LÁN

, ME

LAN

Y C

LÀS

IQU

ES

M. V

ER

DÉ

S

L'O

RA

TÒR

IA A

L'A

NTI

GÜ

ITA

T P

ÉR

EZ

ZA

IDA

M

ÚS

ICA

R

. MA

RQ

UEZ

LA

MÚ

SIC

A I

LES

EM

OC

ION

S

BO

IX F

ER

NÁN

DE

Z, S

ER

GI

Celebració de la Castanyada CFGS Animació Sociocultural

La Castanyada

CFGS d’Educació

Infantil

Celebració de la Castanyada CFGS d’Educació Infantil

MÉS VERDA QUE UNA FULLA DE COL Redacció Ja us haureu adonat que s’ha pintat la sala de professors; aquesta circumstància ha donat peu a tot un seguit d’especulacions per part del professorat de l’Institut. El debat s’ha centrat sobre el color de la pintura. Començaré dient que el criteri valoratiu general és positiu (els que estan d’acord així ho han manifestat, i els que no han dit res, que són la majoria, representa que se sumen místicament al criteri dels qui hi estan d’acord, de la qual cosa es pot deduir que els possibles detractors són una minoria). Sigui com sigui, tothom coincideix que l’aplicació d’una capa de pintura cada quart de segle, va bé. Però, repeteixo, la qüestió no és la pintura, sinó l’elecció del color .., verd! Una gamma de verd certament agosarada, s’ha reconèixer; amb una textura lleugerament electritzant, d’aquelles que capturen l’esperit i el trasmuden embolcallant-lo en una nebulosa de sensacions indescriptibles (estic segur que per poder disposar d’aquest color Van Gogh s’hauria tallat l’altra orella). Com anava dient, he aplegat alguns dels comentaris que han fet els companys/es perquè us adoneu de la transcendència que arriben a tenir certs detalls en el nostre devenir docent. Tot plegat, són comentaris plens de sensibilitat proferits quan es va obrir, per primer cop, la porta d’accés a la sala de professors el dia 3 de setembre.

- Joder! ¿Qué ha pasado aquí?

¿En qué lado de la sala hay que plantar las zanahorias?

- Collons! El pot de pintura anava de regal amb la compra de la camisa?

- Ohhhh! Que bonic! I sostenibleeee!

- L’Òstia! Un se’n va de vacances per asserenar-se i quan torna...

- Dios! Nunca creí que se pudiese pintar una sala de un color así…

- Perdoneu! sóc nova. És aquest el despatx del director?

- Però què mono! M’agrada! Té un no-se-què, i no sabria dir on?

- ¡Estooo…!¡Esto nos va a dejar enriquecidos por mucho tiempo!

- Ep! bé! si tot plegat forma part del procés de qualitat… !

El fet, per intranscendent que sembli, no ha deixat indiferent ningú; és més, ha derivat en una discussió posterior respecte de quin ha estat el criteri seguit per a permetre que aquest color verd (indescriptible) formi part de les nostres vides. Si la cosa no ha anat a més, és per dues raons: la primera, perquè ben mirat, no té cap importància; i la segona, perquè el color que més importa no és el que penja de les parets i sostres de l’ Institut sinó el que es desprèn de la nostra actitud individual i col·lectiva respecte de l’activitat docent que duem a terme. Així doncs, tant hi fa el color, el color només és un detall. Però, compte! detall a detall la nostra ànima es revela i, tard o d’hora, acaba quedant totalment al descobert.

Taller de 2n curs del CFGS

d’Animació Sociocultural

per a 3r i 4r d’ESO

ESTIC MIG DEPRE, PERQUÈ CREC QUE SOC IIINNNVVVIIISSSIIIBBBLLLEEE Arribo al centre, aparco el cotxe al costat d’un altre vehicle que acaba d’apagar el motor. Veig que en surt una companya, que se’n va sense respondre al meu gest de salutació. Penso “deu anar concentrada en signar i sincronitzar-se”. Vaig a l’edifici central, entro, ningú respon al meu “bon dia”, el conserge té el telèfon a l’orella, no mou ni un múscul (quin un monòleg tan brillant deu produir-se a l’altre costat del fil!). Obro la porta de la sala de profes en el moment que surt un company amb pressa, m’aparto per a deixar-lo passar, ni un “hola”, ni un “gràcies”, res de res. A dins de la sala hi ha quatre persones; cap ni una aixeca el cap del què està fent; cap d’elles contesta la meva salutació. Decideixo anar a fer un cafè, avui he arribat amb temps. La Cristina em rep em el seu somriure i les bones maneres habituals en ella. Uff. Quin descans.. almenys una persona m’ha vist, m’ha considerat!!! Això m’omple d’optimisme i em fa presumir un gran dia. Sona la sirena, me’n vaig cap a classe. L’enrenou a les escales, als passadissos és monu-mental, però sobrevisc, acon-segueixo arribar a la meva aula. Em creuo amb companys però cadascú va a la seva bola: ni un em somriu, ningú em fa un gest de complicitat.. res. Sort que la meva PDA és molt lleial i sempre em fa costat .. Baixo al bar a menjar un mos, que avui m’hi haig de quedar. M’assec al costat de dues companyes que xerren entre elles-

una em dona l’esquena-, no s’assabenten que els desitjo “bon profit”. Al davant, un noi s’afanya amb els seus macarrons; ni s’assabenta que algú acaba d’aterrar a l’altra costat de la taula. Hi ha reunió del Claustre: el bombardeig d’ informacions, gràfiques, estadístiques, valora-cions... Em resulta impossible de pair; penso si serà perquè estic fent la digestió, pel canvi climàtic o per la globalització, però potser només és una lliçó dita a soles en veu alta… sembla que no hi ha interlocutors a tanta oratòria. No entenc res. I ara.. apa, a votar. ¿¿¿Què voto??? ¿¿¿De què va tot això???? Diuen que fa dos dies que tenim aquest document en el nostre correu electrònic. Ah... però ¿no n’hauríem de parlar? ¿no hauríem de fer aportacions després d’haver-ho estudiat mínimament? Tinc la sensació que aquí només sóc una ànima que rep missatges en imperatiu: fes això, signa allà, vota ara, sincronitza’t aquí, passa’m això i allò, confirma que has rebut el mail, tanca la porta de cotxes, usa el Qualiteasy, … quina llàstima amb el poc que costa un “si et plau”, un “gràcies”, un somriure, una paraula d’ànim o de reconeixement. És clar.. si et veuen! La redacció

L’IES SEVERO OCHOA REP OFICIALMENT LA CERTIFICACIÓ ISO 9000:2007 El 19 de juny passat va ser un dia de festa gran a I'IES Severo Ochoa. Havia dos motius: l'acte oficial de lliurament de la certificació de qualitat al centre i de la commemoració del trentè ani-versari de l'institut, que va obrir portes l'any 1977 com a centre de formació profesional. El lliurament de la certificació de qualitat era l'acte protocolari amb què finalitzava el procés iniciat mesos enrere pel centre, que es va marcar com a objectiu aconseguir la certificació ISO 9000-.2001.

Després Miguel Valero, director de la UPC de Castelldefels, va pronunciar la conferencia Què vol dir qualitat a la docència. El director general d'Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats de la Generalitat, Josep Francís, i l'alcaldessa d'Esplugues, Pilar Díaz, van fer el lliurament de la certificació al director de I'IES Severo Ochoa, Frederic Bofill. Van tancar aquest acte protocol·lari els integrants de la Coral Sotovoce, del mateix centre.

30 ANYS D’ENSENYAMENT

La segona part de l’acte fou més informal. És va fer al poti i se celebrava el trenta aniversari de l’institut, amb la participació

d’alumnat i amb el retrobament amb antics professorat. que va ser un referent tant a Esplugues com ais municipis del voltant, en els seus inicis, per estar especialitzat en la formació professional i que, des de finals dels 90, amb la reforma educativa, va passar a ser Institut d'Educació Secundaria (IES), tot i que conserva els ensenyaments professionals especialitzats com a segell d'identificació que avui encara conserva.

Durant la seva intervenció, l'alcaldessa d'Esplugues, Pilar Díaz, va explicar que "la Certificado de Quaiitat és una fita assolida que mereix reconeixement i també respecte, que ha de servir per multiplicar els esforcos que cada día, en obrir les portes del centre, han de servir d'estímul en la tasca pedagógica que re-alitzen amb els alumnes". Lalcaldessa va destacar que "la implantado del model de gestió, en el cas de l'institut d'acord amb la norma ISO 9000:2001, revertirá en benefici del centre, de l'alumnat, del professorat, dels pares i mares, de les empreses de municipi i de l’entorn i, en definitiva del conjunt de la ciutat.

PARLAMENT DE

FREDERIC BOFILL Després de donar la benvinguda a assistents, va fer la següent exposició:

Aquest curs 2006-2007 s’han complert trenta anys des que, per iniciativa de l’ajuntament, un petit grup de mestres del Matilde Orduña, del Gras Soler i del Vicenta Vives començaren a impartir ensenyaments professionals al nostre poble. Sé, per experiència personal, que endegar l’activitat educativa en un centre de nova creació és una tasca apassionant i molt satisfactòria. Puc imaginar fàcilment els esforços d’aquells professors per oferir uns nous ensenyaments de qualitat a la població.

Trenta anys mes tard, ens reunim per palesar que la nostra institució ha assolit una nova fita en el seu camí de servei a Esplugues i comarca: som un centre amb una qualitat acreditada i reconeguda, però sobretot som un institut amb un potencial de millora molt notable.

Quan l’estiu de 2004 vaig assumir per segona vegada la direcció de l’Institut, sabia que el repte era gran. El nostre camí cap a la qualitat restava en un impàs. Per això el nostre compromís d’assolir l’objectiu marcat anteriorment va ser clar i evident. Els responsables de les xarxes de qualitat m’ho van preguntar i aquesta va ser la meva resposta: un centre no es pot desdir dels seus objectius.

Hem complert amb la paraula donada: el centre ha implantat un sistema de gestió fonamentat en la preocupació per la satisfacció dels nostres usuaris i en la recerca de la millora contínua del nostre servei.

Ara som un centre que es planteja objectius de millora, que els planifica

i que n’avalua el grau d’assoliment per a poder establir-ne de nous. Som un centre que pregunta als usuaris, inclòs el propi personal, si han trobat en la nostra institució allò que esperaven, si estan satisfets. Som un centre més ordenat. Som, en definitiva, un centre que treballa millor.

Allò més engrescador, però, del sistema de gestió que hem implantat no és la consecució d’objectius, sinó el fet de tenir-ne plantejats sempre de nous: la millora contínua.

Per assolir la certificació de qualitat que avui se’ns lliura hem comptat amb el treball persistent i la col·laboració de tots i cadascun dels membres del professorat i del personal d’administració i serveis.

Vull acabar aquestes breus paraules confessant-vos l’orgull i la satisfacció de ser el director del meu institut; confessant-vos el meu sentiment d’orgull i de satisfacció quan comento amb altres directors de les xarxes de qualitat que al Severo no hi ha objectors al sistema de gestió de qualitat i millora contínua que hem implantat. Sense la adhesió i col·laboració de tot el personal de l’institut no hauríem arribat a la certificació.

Moltes gràcies a totes i a tots els qui formem el Severo. Moltes gràcies als qui en formàreu part en altre temps perquè vostre és part del camí. Moltes gràcies a les mares i pares que amb les seves exigències ens ajuden a ser millors. Moltes gràcies a tots. Sense vosaltres, la festa d’avui, trenta anys després, no hauria arribat. Moltes gràcies.

RECORDS DE VACANCES Hem fet un recull de textos de 4t d’ESO per adonar-nos de la diversitat que hi ha a l’hora de com passen les vacances d’estiu. Heus aquí una mostra. Jessica Durant el juliol vaig treballar en un casal d’estiu amb un grup de nens i nenes de tres a cinc anys. Hi fèiem activitats al centre, excursions i piscina. A l’agost vaig començar a sortir amb els amics i les amigues i cada dia que sortíem fèiem coses diferents: un dia anàven a la piscina, un altre al cinema, etc. L’última setmana d’agost vàrem anar a Galícia a fer el Camino de Santiago durant nou dies. Quan vaig tornar havien passat moltíssimes coses en el meu grup d’amics. Estic a la comissió del Punt Jove i van muntar activitats com la Festa de la Nau, o cinema mentre estàvem a dins la piscina a Pallejà A primers de setembre començarem a entrenar al club de futbol Can Buixeres i m’anava preparant per tornar a l’Institut.

Enrique Este verano he ido a Perú a vistar a mis tios y primos. También visité ciudades que no conocía. Al volver visité varias ciudades comoo Valencia, Cáceres, Tarragona. He ido a visitar museos y exposiciones, parques y restaurantes. También estuve dos semanas en la playa. Después me apunté a un gimnasio. Iba todos los días.

Bàrbara Aquest estiu, com tots els altres, no vaig agafar les vacances fins l’agost, ja que vaig estar entrenant per preparar el campionat d’Espanya . Aquest any em va tocar competir a Mallorca, però un dia abans em vaig lesionar, fent-me un esguinç. Això va provocar que a l’hora de competir no fes tots els elements necessaris, però no obstant això vaig disfrutar molt amb les amigues. Un cop vaig acabar els entrenaments va començar malament l’estiu. El meu tiet va morir a causa d’un tumor cerebral. Va ser un mes una mica dur per a tota la família, en especial per als meus avis. Per això no vam anar de vacances. No havia ànims i no voliem deixar sols els meus avis. La primera setmana de setembre ens trobàven una mica millor i vam anar a un balneari un cap de setmana. No han estat les millors vacances però gràcies als meus amics m’he pogut oblidar una mica del tema i disfrutar de l’estiu.

Eric Me he estado levantando todo el verano a la 12,30. Después me quedaba tumbado en la cama hasta que tenía ganas de levantarme. Me lavaba y comía algo. Por las tardes cuidaba a mi hermano, veía la tele o jugaba en la playa. A veces me iba a pasar unos días a casa de mis abuelos o a la torre que tenemos. Los días

que me apetecía leia un libro para la asignatura de catalán. En agosto no pudimos salir porque una de mis tías tuvo mellizos y nos quedamos a ayudarla. Montse Durant el juliol no vaig anar a cap lloc. Aprofitava per veure la tele. A l’agost vaig estar en un càmping a Vilanova. Després anàrem al poble de la meva cosina, la Puebla de Castro, a Osca. Eren les festes, i havia molta activitat i ball tota la nit. Quan vaig tornar al càmping, estava una mica enyorada de pensar quan tardaria en tornar-hi. Però així és la vida.

Mohamed Este verano he pasado el primer mes en la playa. Luego me fui con mi familia a nuestra tierra. Fuimos en coche y en barco hasta Tánger. Cuando llegamos estuve saludando a mis amigos y paseando. Angela El verano lo he pasado trabajando. En mi tiempo libre jugaba al fútbol com mis hermanos y mis cuñados. Todos los días por las mañanas me quedaba en casa con mi sobrino que tiene dos añitos y por las tardes me iba a trabajar hasta las 9,30 h. De lunes a domingo. Los viernes me iba a bailar después del trabajo. Lluís Este verano he ido a Inglaterra el mes de julio. Visité Londres,

Oxford, Canterbury, Cambridge y Sussex. El mes de agosto he estado en Alcaine, un pueblo de Aragón. La penúltima semana del mes fueron las fiestas del pueblo: Orquesta, fiesta de espuma, concurso de disfraces y muchas cosas más se dieron cita en la fiesta. Cuando llegué a Barcelona fui a Berga para competir con el equipo de básquet. Empezaron los entrenamientos y la liga.

Carla He estado en el pueblo de mi madre, en Extremadura. He estado tres semanas en Serradilla, Càceres. Me he encontrado com mis amigos del pueblo que no veía des de hace un año y a mi familia. Estaba todo el día en la calle y por la noche salia a la diez i volvia ..., era una vida de lujo; pero, todo lo bueno se acaba. Óscar En el mes de julio he estado trabajando en el oficio de soldador por la mañanas y por las tardes salía a la calle con mis amigos aunque estuviera cansado. El mes de agosto he ido varias veces a la playa pero no he salido a ningún lado de vacaciones. El mes de agosto se ha notado que la gente estaba fuera de vacaciones, porque sobraban aparcamientos y muchas tiendas estaban cerradas.

LA NAVIDAD Gloria Quintero

La gran mayoría de las fiestas, que en su momento fueron realmente una fecha para la celebración de un acontecimiento importante, hoy no son más que la gran oportunidad comercial de vaciar nuestros bolsillos. Un ejemplo claro de ello lo tenemos con el día del padre, el día de la madre, San Valentín, e indiscutiblemente la Navidad.

En la Navidad los niños sueñan con algo mágico, Papá Noel, los Reyes Magos, y según la ciudad o el país se celebra de forma diferente. Estados Unidos tiene a Santa Claus, Catalunya tiene al Caga tió. En Colombia, por ejemplo, la tradición de la Navidad está en el Pesebre (Belén), y eso dando por descontado que ya en ningún sitio falta el tradicional árbol.

Cuando era niña tenía gran ilusión por la Navidad. No tenía tantos regalos, pero era divertido ver tanta gente por casa, la abuela contando historias, a mi madre y tías cocinando los dulces típicos de la Navidad, mientras los niños jugábamos. La celebración no tenía un carácter formal, simplemente era una fecha para estar en familia, un día al año toda la familia se reunía, y eso significaba que era Navidad.

Lo cierto es que siempre he disfrutado de la Navidad, y cuando por algún motivo no he estado con mi familia, extraño enormemente ese calor de hogar, pero mientras escribo un artículo sobre ella, aunque seguro que no llega a tanto, su celebración pierde sentido, por que las cosas que quiero

de la Navidad en su sentido espiritual, son las cosas que deberíamos recordar todo el año, pero con las prisas, los compromisos, el trabajo... no hay mucho tiempo para reflexionar acerca de ellas. Para eso está la navidad, para pensar en otras personas aparte de nosotros y siempre se está más presto a tener buenos deseos.

Aunque el comercio ha aprovechado las fiestas navideñas y otras para convertirlas en días de bonanza comercial, somos nosotros quienes lo hemos permitido, al no tener claro el verdadero sentido de la Navidad y aparte de las creencias religiosas que cada persona tenga, la Navidad sólo es la época en que dedicas tiempo a las personas que quieres y les haces saber que son importantes.

La inocencia es aquella característica que acompaña la dulzura, es la sonrisa de un niño cuando descubre un regalo que le ha dejado un ser mágico, que él no puede ver pero existe. Aunque somos grandes y nos parezca que la navidad es una tontería, basada en la mentira, debemos recordar la ilusión que teníamos por ella cuando éramos niños y que no por quitar ese derecho a soñar a los niños de hoy el mundo será mejor.

Lo verdaderamente triste es que existan niños en el mundo a quienes hasta soñar se les ha negado, lo mejor que podría pasar desde un punto de vista muy personal no es acabar con la Navidad, porque es una mentira, sino que todos los niños pudieran participar de esa mentira. Los adultos ya somos grandes para decidir si queremos o no formar parte de ella.

La Navidad. Una reflexión Victor Nieto La Navidad es para muchas personas tiempo de paz y felicidad. En estas fechas nos solemos reunir con la familia - para los más pequeños, es decir, para los niños. Es una época de felicidad y agrado, ya que tienen regalos por parte de Papá Noel o los Reyes Magos o incluso hay niños que tienen suerte y pueden llegar a tener las dos cosas.

Pero no todo el mundo puede tener la misma suerte. También debemos acordarnos de todas aquellas personas que ni durante el resto del año tienen un sitio decente donde vivir o algo que llevarse a la boca para comer. Para esas persona la Navidad es igual que un día normal de sus vidas. Muchas veces decimos que tenemos pocas cosas y queremos más, simplemente porquè somos egoístas, siempre aspiramos a ser más que otras personas, ¿pero realmente los regalos nos aportan la felicidad? Los regalos nos pueden hacer la vida más fácil, podemos disfrutar de ellos durante un tiempo pero no nos damos cuenta de que los verdaderos regalos son los que nos aporta la aturaleza. Teniendo unas condiciones mínimas y apropiadas de vida podemos llegar a ser infinitamente felices. En definitiva, ¿qué podemos decir de la Navidad? Que se trata de unas fechas magníficas donde todo es paz y amor y felicidad, o más bien todo lo contrario, que son fechas de tristeza para todos aquellos que no tienen motivos para celebrar la Navidad.

También es posible que después de tantos años celebrando la Navidad, no nos hayamos dado cuenta de que sea posible que tan solo la Navidad es un

engañabobos creado por los grandes almacenes para que en esas fechas nos dejemos el sueldo comprando artículos comestibles y regalos. ¿Fantasía o realidad? En fin, no sabría qué decir si: la Navidad es un bien o un mal, pero está claro que de momento todo seguirá igual, unos celebrándola y otros no.

La navidad. La festividad Karina Somoza La Navidad es una fecha especial porqué se celebra el nacimiento del niño Jesús, en el cual muchas familias del mundo se reúnen para festejar el día. Según las costumbres navideñas de los diferentes continentes, estos pueden aumentar los gastos en diciembre o en el mes de enero. Esto quiere decir que en América los obsequios se reciben en Navidad y en Europa el día de Reyes, dependiendo de esta característica será el incremento económico de los gastos en dos meses. El encanto de la Navidad es el compartir con los seres queridos y en especial con los niños. Además en este mes se demuestra la sinceridad, la bondad y, sobre todo, el perdón.

Una de les costumbres navideñas en Latinoamérica se basa en realizar “novenas”, es decir reuniones nocturnas en diferentes casas durante nueve días seguidos. Estas novenas comienzan el 16 de diciembre y finalizan el 24, el día antes de Navidad. Por otra parte los niños le escriben la carta a Papá Noel (en Europa la carta será a los Reyes magos). Días antes de la Navidad también se realiza una actividad entre familia y amigos llamado “amigo secreto” que consiste en dar un obsequio a la persona que le ha tocado por medio de un sorteó, el 24 de diciembre. Pero antes se ser entregado el regalo, se tiene que describir al amigo secreto dando cualidades y virtudes con el objetivo de que las personas reunidas adivinen de quién se trata. Finalmente se puede decir que sin duda todas las personas reciben con una gran ilusión esta fecha.

¡LA VIDAD! ¿Un cuento inventado?

Javier Rodríguez García

Como ya sabemos se acerca la Navidad. Empezamos a ver trabajadores poner las lucecitas, como cada año. La tradición dice que la encendida de luces es a partir del 13 de diciembre, Santa Llúcia, pero cada año esa fecha se adelanta.

En la televisión sufrimos, ya desde hace unos meses, un ataque

publicitario acerca de dicha festividad. Vemos miles de anuncios acerca de muñecos que más que parecer muñecos, parecen bebés de verdad, entonces... ¿para qué tenemos bebes?

Todos creemos que los más felices en estas fechas son los niños, pero estamos muy equivocados, el más feliz en estas fechas es el Corte Inglés, esos grandes almacenes que se aprovechan de esta festividad para hacer su agosto. Ellos manejan todo el cotarro en estas fechas. Llevan anunciando la llegada de la Navidad, casi después de acabar el verano. Por eso se dice que la Navidad la inventó el Corte Inglés.

Luego vienen esas comidas familiares, a las cuales vas casi obligado, sólo por no quedar mal y en las cuales vuelan más cuchillos que en un circo. Además llevamos todo el año haciendo una dieta estricta para estar bien con nosotros mismos y para gustar a los demás, y en estas fechas parece que no hayas comido en 2 años, pareciendo que no tenemos fin. En cada casa se escucha la misma frase: "Después de Navidad me pongo a dieta"

En fin, esto es la Navidad, la celebración de un nacimiento, el cual se ha convertido en un negocio. No se si opinaréis lo mismo, pero... ¿creéis que es un cuento inventado?

Censura de les publicacions infantils i juvenils El nostre país ha passat per moments de glòria (pocs) i també de pena (bastants).

Si les convulsions político-socials han incentivat, la crítica i l’expansió de les idees, la instauració de règims totalitaris, ha comportat sempre, la seva anihilació.

La llibertat d’expressió (llengua, literatura, escultura, arquitectura, arts gràfiques i escèniques) és fràgil i perillosa. Diu un proverbi xinès “nodreix el poble i no el deixis pensar. Car un poble tip i inculte és com un garrí incapaç d’albirar l’instant del seu sacrifici”.

Es miri com es miri, obligar (a tota una societat) a no pensar, o a pensar d’una determinada manera, constitueix un delicte de proporcions indestriables. No podeu arribar a imaginar que significa perdre la capacitat de parlar lliurament, de discrepar d’allò que està oficialment estipulat, de poder reflectir, de la manera que sigui, una idea que s’aparta del motllo preestablert? Doncs això és el que va passar en aquest país no fa pas tant. I va durar moltíssim, quaranta anys! Aleshores, les directrius del pensament oficial provenien del Govern (darrera del qual hi havia l’exèrcit i les forces de l’ordre) i se subministraven a través de l’escola, institucions culturals i mitjans de comunicació. Sempre amb la supervisió, més o menys discreta, però decidida, de certs organismes estatals i de l’església catòlica.

Aquesta estratègia, de rentat de cervell, va arribar a afectar fins a tres generacions de ciutadans (jo pertanyo a la darrera). Totes les publicacions

editades al nostre país, sense cap mena d’excepció, eren passades pel sedàs de la censura, la qual (com bon òrgan inquisitiu) s’encarregava d’extirpar tot allò que resultés incòmode, estrafolari, immoral o inadient als costums imperants en la “madre patria”.

Els dibuixants humorístics

d’aleshores, van tenir que fer punys i mànigues per capotejant el brau de la censura com van poder. Perquè us feu una idea del que s’hi coïa, us convido a llegir el següent comentari que fa una acadèmia de Barcelona (CEAC) que, en aquells temps, impartia cursos de dibuix humorístic per correspondència: “Hay que pensar en la misión educativa que corresponde efectuar aprovechando el brillante palanquín que ofrece el humorismo, antes que hacer concesiones a la masa para conquistar su aprecio. Tanto la misión del escritor como del dibujante, consiste precisamente en elevar el nivel cultural, espiritual i moral de las gentes, ya que para ello cuentan con magníficos medios de captación, manejando la inteligencia, el tacto, la habilidad, la experiència, el saber y la tècnica necesaria en cada caso.

Tal cosa no equivale, naturalmente, a decir que deben ser presentadas situaciones de difícil comprensión, inasequibles a las personas de cultura mediocre o

de bajo nivel mental, sino que debe procurarse presentar la narración con el máximo posible de dignidad, utilizando un lenguaje gracioso, pero claro, inteligible, y exacto.

Esta es, descrita en muy

pocas palabras, la misión que incumbe desarrollar tanto al guionista como al dibujante. Someterse a las exigencias de la masa significa anularse inicialmente. Hacer que esta aplauda siempre, lleva de un modo fatal e inexorable a cultivar la chabacanería, la gracia chocarrera i vulgar, que es todo lo contrario de lo que estamos intentando inculcar en nuestros alumnos.”

Un text força esclaridor, que la normativa del règim franquista acarà de matisar: Disposiciones oficiales: Publicaciones para niños de 6 a 10 años Están prohibidos: 1º. Cuentos de crímenes, suicidios i todos aquellos en que aparezcan entes repulsivos que puedan perjudicar el sistema nervioso i el equilibrio mental infantil. 2º. Cuentos en los que se invoque al diablo para la obtención de algún éxito. 3º. Deben evitar-se los cuentos en que sea protagonista triunfante un tipo de niño, aparentemente bueno, ero de bondad falsa o fingida que haga antipática la virtud. 4º. Deben separarse ángeles y hadas, porque no son armónicos y pueden

traer confusión a las mentes infantiles. 5º. Historietas o cuentos en los que se exalte y presente simpático al niño díscolo y desobediente, sin confundirlo con el rebelde, cuando esta rebeldía sea para oponerse a la injusticia o a la sinrazón que pretendía imponerse por la fuerza. 6º. Historietas que traten con realismo excesivo e inapropiado la relación de los sexos, tanto cuando se trate de personajes humanos como animales. 7º. Huir del naturalismo de fondo panteísta. 8º. Los cuentos populares que presentan ciertas crudezas por las cuales deban calificarse como inmorales. 9º. Historietas o cuentos en que el amor es tratado sin la conveniente idealidad o delicadeza. 10º. Historietas o cuentos en los que quede malparada la autoridad de los padres, maestros, sacerdotes y, en general, las personas mayores, y también aquellos en que se abuse del tópico de la madrastra. 11º. Los que alaban los malos actos, como la pereza, la mentira, etcétera. 12º. Historietas en que se ponga en ridículo la vida familiar, con las que señalan engaños matrimoniales; la mujer hace trabajar al marido en menesteres caseros mientras ella descansa, etc. Publicaciones para niños de 10 a 14 años Deben prohibirse. En cuanto se refiere a la moral: 1º. Láminas o descripciones que puedan excitar la sensualidad, tales como desnudos, posturas o movimientos provocativos, etc. 2º. Novelas de trama amorosa en los que aparezcan con demasiada viveza efusiones –besos, caricias mal intencionadas- o entren en el argumento deslices matrimoniales o adulterios. 3º. Presentar cosas prohibidas dentro de la moral de manera tan sencilla, corriente i natural, que los muchachos consideren que no hay en ellas mal alguno.

4º. La exaltación del divorcio, la eutanasia y el suicidio. 5º. Las descripciones que puedan despertar malsana curiosidad en torno a los misterios de la generación. 6º. Las novelas i relatos policíacos donde se exalten el odio, la venganza o aparezca atrayente la figura del criminal. Así como las ilustraciones terroríficas e indecorosas. También las escenas de duelo no censurado. Y finalmente, todo cuanto sirva para presentar favorablemente el bandidaje, el fraude, el engaño, etc., o que pueda ser considerado como escuela del robo. 7º. Historietas que fomentan malos hábitos, como la pereza, el alcoholismo, etc. 8º. Relatos que, aun bien intencionados y excelentes para un país, reflejan costumbres no adaptadas al nuestro, como besos entre jóvenes de distinto sexo, disputas religiosas entre protestantes o prosélitos de otras religiones, mencionar a la mujer y los hijos del cura, sin advertir que se trata de un pastor protestante, etc. Por lo que respecta a la religión: 1º. Errores más o menos velados sobre verdades de la Fe, y relatos de la Sagrada Escritura, como el mito del Paraíso Terrenal i la serpiente, la Eucaristía, símbolo del Cuerpo de Cristo, etc. 2º. Ataques a la Iglesia Católica, a sus Sacramentos, al culto de los santos, ministros, o pinturas despectivas i grotescas de ellos. 3. Cuentos en que el diablo invocado proporcione un triunfo definitivo en la vida de un personaje. 4º. La descripción de sesiones espiritistas, si no es para descubrir la superchería. 5º. Historietas en que la trama contenga ejemplos de laicismo, impropios de un país católico. 6º. Descripción de ceremonias del culto protestante, que puedan confundir a los niños, o detalles que los escandalice (El vicario –sin especificar que no es católico- enamorado de una muchacha, que flirtea con ella, etc.). En cuanto a la vida familiar i social:

1º. Todo cuanto vaya en desprestigio de la autoridad de los padres, maestros, autoridades civiles o de la Patria, el terrorismo. 2º. Lo que pueda despertar sentimientos de envidia, rencor, odio de clases. 3º. Todo cuanto atente a los principios fundamentales del Movimiento Nacional, al concepto de la vida i la historia que debe tener lo español inspirado en dichos principios, y al sentido católico de la existencia que debe informar toda vida española. Un cop establerta la democràcia, vaig arribar a pensar que la censura conformava un trist miratge ubicat en les lleixes del record dels artistes i lliurepensadors d’aquest país. Ara m’adono de la meva ingenuïtat!

El 24 de juliol d’aquest any, el jutge Del Olmo va ordenar el segrest del número1573 de la revista “el Jueves” perquè satiritzava la monarquia. Els nostres polítics, molt demòcrates i lliberals ells, es van limitar a fer poc més que un badall.

I nosaltres persones de

cultura mediocre i baix nivell mental, que vivim en el segle XXI, seguim com sempre, en l’edat mitjana, acceptant el fet que hi ha coses intocables, inamovibles en el temps, com ara la Constitució, la monarquia, l’exèrcit ... Però a qui l’importa pensar! Jo ja no ho faig, només dibuixo (però pel que sembla també és perillós).

QUÈ ÉS L’ARXIU MUNICIPAL D’ESPLUGUES? Entrevista amb Marta de Planell, la nova arxivera. La Marta acaba de substituir recentment Roser Vilardell, arxivera des de l’any 1991 i autora del llibre Aproximació a la història d’Esplugues que ha passat a can Tinturé. Amb la Marta fem aquesta conversa. 1-- Què és un arxiu i quina diferència hi ha amb una biblioteca? Un arxiu és el centre que té cura de la documentació produïda per una institució, una empresa, una perso-na, etc. Des de l’arxiu s’organitza la documentació (s’identifica, es classifica, s’ordena), es descriu (es fan guies, inventaris i catàlegs dels documents per poder saber què es té i on es té), es té cura de la conservació (es controla que els documents no es facin malbé...) i es dóna a conèixer el seu contingut (a través d’exposicions, publicacions...). L’arxiu acostuma a tractar docu-ments únics (no es troben en cap altre lloc), mentre que en la biblioteca es troben llibres i altres publicacions que no són exclusius, els podreu trobar en diversos centres.

2-- Què hi podem trobar a l’arxiu d’Esplugues? A l’Arxiu Municipal d’Esplugues podem trobar la documentació generada per l’Ajuntament i el Jutjat de Pau d’Esplugues de Llobregat; documentació d’empreses, com la de la fàbrica Pujol i Bausis i la del Taller Lluís Brú; fons personals, com el del músic Pere Mañé i Baleta; fons d’imatges i so, com el de Premsa de l’Ajuntament, el d’Emilio Guillén-Josep Payà, el de Rossend Montaner, el de Salvador i Jordi

Edifici Robert Brilles, lloc on es trona l’arxiu Serra, el de Pere Rius i el de la familía Almató. També es compta amb un fons de gràfics: cartells, fullets, mapes, plànols, catàlegs... i amb un fons d’audio. A més d’aquests fons documentals, es compta amb una biblioteca auxiliar i una hemeroteca. Ambdos són serveis especialitzats en temes locals, amb contingut referent a Esplugues o vinculat a Esplugues i als espluguins i espluguines. 3-- Creus que és el lloc ideal per fer treballs inèdits de recerca sobre Esplugues? Sí, perquè l’arxiu és un centre de referència d’informació, ja que la informació es troba en els documents. A partir de la lectura dels documents i de l’anàlisi de la informació que contenen, es pot arribar a fer un gran treball d’investigació. Es tracta de ser un “Sherlock Holmes”.

4-- Hi pot venir tothom a fer consultes o fa falta el carnet d’investigador? Qualsevol ciutadà/ana pot venir a consultar l’arxiu, l’accés és lliure, no cal tenir cap tipus de carnet. Però aquest dret que es té a la consulta pot estar limitat, en alguns casos, per lleis i normes; aquesta limitació pot donar-se per garantir la seguretat, l’honor, la intimitat o la imatge de les persones, per no perjudicar la conservació correcta del document...

5-- Quin és el document més antic que teniu o el que és més popular? El més antic és l’Especulo de l’Armari de Picalqués que data de 1759. Es tracta d’un llibre on estan registrats, inventariats, els documents del propietari de la casa de Picalqués. El contingut fa referència a sentències, donacions, vendes, testaments, debitoris, capítols matrimonials, censals.... de la família. Com a curiositat, aquest document va ser adquirit per l’ajuntament en una subhasta.

Arxiu de fotos amb plaques de vidre en primer terme i de cartell al fons 6-- Guardeu documents antics i d’actuals? Sí, els documents antics es troben a l’arxiu, secció històrica. Els que no són tan antics, a l’arxiu administratiu. 7-- Teniu gaires fotos antigues d’Esplugues? Sí tenim imatges antigues, les més antigues són del segle XIX. De 38.000 imatges aproximadament (positius, negatius, plaques de vidre, diapositives...), el 75 % són d’abans dels anys quaranta del segle XX..

8-- Quins estudis tens per tenir l’ofici d’arxivera? S’ha de ser llicenciat; jo sóc llicenciada en Geografia i Història. També he fet el Graduat Superior en Arxivística i gestió de documents. He procurat actualitzar-me per fer front als nous reptes, com els documents electrònics, en l’aplicació de normes

i de processos, i en aplicar les noves tecnologies informàtiques. S’ha de ser molt endreçat per saber on està cada cosa? Més que endreçat, s’ha de ser metòdic, ordenat, actuar amb lògica per poder descriure els documents i deixar constància de la seva ubicació. Sí que s’ha de ser endreçat, quan es treu el document del seu lloc i quan es torna a deixar al mateix lloc, sense perdre l’ordre de com s’ha trobat; si no ho fem així, quan tornem a buscar-ho per consultar, no el trobaríem.

8-- Ets d’Esplugues? No, sóc de l’Hospitalet de Llobregat. Deixeu-me dir que tinc arrels espluguines, ja que una rebesàvia (àvia de la meva àvia materna) era filla d’Esplugues.

9-- Quina època passada t’hauria agradat viure? No m’ho he plantejat mai; però sí que sé la que no m’hagués agradat, és l’edat mitjana. El motiu és perquè hi havia un gran diferència de classes socials, sotmesos a un senyor, se li havia de demanar permís per a tot, poca gent tenia opció a la cultura... me l’he figurat com una època fosca, boirosa, potser fruit de les pel·lícules i de la meva imaginació.

A l’arxiu tenen unes fotos de quan s’acabà de construir el nostre institut i que vam publicar en 0cho-a 13 núm. 47, quan vam cumplir 30 anys. Gràcies per aquestes explicacions

I TU, DE QUIN EQUIP ETS? Hem rebuts una sèrie de fotografies d’alumnes del centre. Com es pot comprovar hi ha molta participació d’alumnat en diversos equips de diferents esports. Us fem arribar una mostra. Si voleu que us publiquem el vostre equip, feu-nos-ho arribar. Aquest equip és de futbol femení. Les alumnes són de 4t. d’ESO. L’equi es diu Can Baixeras. És el segon any de cadets. Les jugadores són (dalt) Cinthya, Michel,Helena, Catherine, (baix) Fina, Estefania, Yasmina, Jessica i Patrícia. Participen a les competicionsde fúbol-7, juguen quatre parts de 10 minuts amb set persones per a cada equip. Aquest equip de bàsket és el DKV Joventut de Badalona. Els nois amb altures considerables son: (dalt) 6-Pau, 18- Roger (2,07m), 15-Francesc, 7-Alfons, 13-Joan (2,00 m); (Baix)16-Pau, 14-Albert, 8-D.Villacampa, 4-Lluís, 9-Alex Barrera, 10-A.Montero i 5-Ferran. Estan a la competició de cadets –A. Actualment van primers, de nou partits n’han guanyat nou, tot un èxit. Acabem de fer un torneig internacional a Lanzarote amb equips com el Barça. E,madrid, de Florida (EEUU) i un de Lituania. Vàrem quedar campions.

Club de bàsquet Esplugues

Els entrenadors són en Francesc i en Quimet. Els jugadors són: 4-David, 5-Àlvaro, 6-Lluís, 8-Gerard, 9-àlex, 11-Kevim, 12-Carlos, 15-Eric, 16-manu, 17-Alvaro i 18-Victor. Aquesta foto no és actual, té sis anys, ara bé l’equip encara és el mateix menys l’Alex que s’ha anat al DKV Joventut. Ara juguen a la categoria Cadet B. Estan a la lliga A-1. És la 2a lliga més forta. L’equip més bo d’aqueta lliga és el AkasbayoVic.

APARICIÓ I EXPANSIÓ DEL TAI-XI XUAN (II) (El treball complementa l’article publicat en Ocho-a 13 núm.45) Xavier Sabaté

En l’antiga Xina aquells que

es dedicaven a la recerca de la veritat es denominaven, a ells mateixos taoistes (muntanyesos).

Vivien, en pau i apartats, de forma semblant als monjos, conreant l’esperit i la filosofia del tai-xi, sense interferir en els quefers governamentals. Com el tai-xi conformava un sistema de pensament independent que no tenia res a veure amb les estructures polítiques, va poder créixer i desenvolupar-se en petites comunitats. Aquest grups aïllats no tenien cap vincle amb les autoritats i tant ells com els seus estudis van ser respectats pels sobirans.

Poc a poc, el tai-xi va esdevenir una mena d’art popular molt evolucionada, estudiada exclusivament per intel·lectuals i transmesa oralment de generació en generació. Fa uns 1.700 anys, un metge xinès anomenat Hua-Tuo va recomanar l’exercici físic i mental com a sistema per a millorar la salut. Pensava que les persones, per tal de poder recuperar les capacitats originals perdudes, tenien que exercitar-se i imitar els moviments dels animals com les aus, els tigres, les serps, els óssos. Basant-se en aquest criteri va organitzar les arts de lluita populars, convertint-les en un art sistematitzat denominat “el joc dels cinc animals”, que encara es practica avui dia. Pels volts de l’any 475 va arriba a la Xina Ta-Mo (Bodhidaharma), procedent de l’Índia, amb la finalitat de

transmetre els seus ensenyaments religiosos. Ta-Mo va fixar la seva residència en el temple Shaolí. En aquell lloc a més d’instrucció religiosa i meditació, també s’impartia formació física.

En el seu programa diari, Ta-Mo, emprava “el joc dels cinc animals” per a desenvolupar l’equilibri mental i la disciplina física entre els seus seguidors. La dedicació pel budisme, combinada amb el temps suficient per a la pràctica física, va fer que “el joc dels cinc animals” es desenvolupés fins constituir un art marcial en tota regla.

Quan els estudiants de Ta-Mo propagaren llurs creences religioses arreu de Xina, també aportaren el seu art marcial. El sistema desenvolupat pels monjos del temple de Shaolí va ser conegut com l’art marcial Shaolí (es fonamentava en l’enduriment i la fortalesa física com, també, en el conreu espiritual). Això va propiciar el desenvolupament de les arts marcials denominades “externes” en la Xina.

Els aspectes de disciplina mental del sistema Shaolí estaven fonamentats en la meditació budista. Però pels xinesos, impregnats de la sofisticada filosofia taoista i del yin-yang, aquesta pràctica va ser considerada un mer sistema de lluita física.

L’any 1200 el monjo taoista Chang San-feng va fundar un temple en la muntanya de Wu-tang dedicat a la pràctica del taoisme i el desenvolupament de la vida humana. El mestre Chag va implantar l’harmonia yin-yang com el mitjà per avançar en el desenvolupament de les capacitats mentals i físiques, la meditació natural, així com els moviments corporals naturals propulsats per una energia interna que es desenvoluparia fins abastar un cert nivell de realització.

La idea d’adaptar la teoria

taoista a la vida quotidiana en comptes de convertir-la en un sistema religiós va ser ràpidament acceptada per la societat xinesa. El pensament tai xi i la seva filosofia yin-yang es van desenvolupar ràpidament com una organització d’estil monàstic basada en el model del temple Shaolí.

Des de la seva concepció el sistema monàstic de la muntanya de Wu-tang va posar l’accent en el poder intern i en el desenvolupament de la saviesa. Per aquesta raó, els xinesos s’han referit al sistema tai-xi xuan com el sistema “intern” , per a diferenciar-lo de l’art marcial de lluita Shaolí.

En el decurs dels anys han aparegut sistemes que combinen elements tant del tai-xi xuan com del sistema Saholí. En l’actualitat se’ls coneix amb les denominacions de Hsing-I, el sistema “Forma i ment”; i Pakua,

la tècnica de l’art marcial dels “Vuit trigrames”.

Atès que per arribar un nivell, fins i tot, normal de desenvolupament en tai-xi xuan es requereix molt esforç i concentració, aquest sistema es va convertir paulatinament en una pràctica privilegiada a la qual molt poques persones podien accedir-hi. Aquells que arribaren a assolir altes quotes de realització esdevingueren líders del sistema, i seguits dels seus acòlits, en alguns casos, van desenvolupar relacions formatives molt estretes entre mestre i deixebles.

La tradició oral va jugar un paper molt important en la transmissió del coneixement i la saviesa tai-xi a la societat, arribant a impregnar totes les classes socials. Així el tai-xi es va concebre com la forma de viure per excel·lència, i els seus mestres tenien la consideració de símbols vivents de la saviesa. Gaudien de gran respecte perquè practicaven la justícia, la caritat, l’educació i les arts medicinals com a part de la seva manera de viure.

En termes generals, els practicants de tai-xi xuan van jugar un paper significatiu en l’aplicació dels codis d’ètica i moralitat xinesos. Durant segles, els xinesos varen dependre exclusivament d’aquests codis per a regir la seva existència. Les pautes bàsiques de conducta humana (amabilitat, respecte per a la gent gran, respecte filial i amor per la família), van ser

aplicades com si de veritables normes escrites es tractessin.

Els practicants de tai-xi xuan pensaven que les persones devien autodisciplinar-se per a ser espirituals, amables, intel·ligents i estar sanes, ser responsables per ajudar als demés a abastar els mateixos nivells de realització; per a gaudir de la veritat; per a lluitar sense por contra la immoralitat i la injustícia; per a protegir als dèbils i necessitats. L’aspecte d’art marcial del tai-xi xuan es va desenvolupar tenint en compte aquests objectius al cap.

En el decurs de la història Xina ha patit constants períodes de convulsió. En alguns moments el practicants de tai-xi xuan es van veure implicats en la implantació de la pau en les seves regions, en molts casos l’aspecte marcial del tai-xi va imperar per damunt del filosòfic, que va quedar més de banda.

Durant els períodes de pau, però, quan minvava la necessitat d’autodefensa, els mestres només ensenyaven a aquelles persones que mostraven un interès seriós, molt especialment, a aquells dels seus propis fills (dones o homes) que volguessin aprendre aquest art com a professió. Poc a poc els cognoms familiars van arribar a ser associats amb els diversos estils de tai-xi xuan que es van transmetre, de forma gairebé oral, de generació en generació en la Xina. Per exemple, l’estil Chen, l’estil Yang i l’estil Wu, que se segueixen practicant en l’actualitat.

En 1644, els manxús van envair l’imperi xinès i varen establir la dinastia Ching, caracteritzada, almenys inicialment, pel seu elevat nivell de brutalitat i corrupció. Tan aviat com els creadors de l’imperi Ching van sentir a parlar del tai-xi xuan, van reclutar un dels mestres més famosos de tots els temps, Yang Lu-chang (1799-1872), fundador de l’estil Yang, perquè prestés els seus serveis a la casa reial. Mal disposat a ensenyar als manxús, el mestre Yang va modificar deliberadament les formes meditatives, convertint-les en una mena de moviments lents i externs que ignoraven, en gran mesura, la filosofia interna i la disciplina mental (claus ) del tai-xi xuan.

El mestre Yang sabia que si

la família real s’assabentava de la seva insubordinació el mataria a ell i a tota la seva família. Per això, només va transmetre el veritable ensenyament als seus fills. A partir d’aleshores la transmissió del veritable tai-xi xuan va operar per una via molt restringida, de pares a fills. Fins i tot, alguns mestres no gosaven ensenyar-lo a llurs pròpies filles, no fos cas que acabessin maridant-se amb persones indesitjables o vinculades a la família reial. Mentre el veritable tai-xi xuan quedava arraconat, un nou sistema fonamentat,

essencialment, en exercicis físics va ser practicat pels membres de la família real, amb tanta embranzida, que aviat es va convertir en una practica habitual entre les classes ocioses de l’antiga Xina fins el final de la dinastia Ching.

Però el que va reportar la davallada definitiva del tai-xi xuan va ser la pujada al poder de Mao i la seva revolta contra tot allò que havia constituït l’arrel cultural de l’antiga Xina. Entre el 1900-1910, qualsevol mestre, de qualsevol disciplina es va transformar en un enemic del poble i, per tant, en un proscrit.

L’ensenyament del tai-xi xuan va quedar prohibit. Els seus mestres van tenir que tancar portes i fugir amb la màxima discreció. Per sort, allí on van anar, el tai-xi xuan els va acompanyar i es va ubicar on ells es van sentir més segurs. D’uns anys ençà el tai-xi xuan s’ha estès per molts indrets del planeta. Practicants de diferent nivell van pel món proclamant l’autenticitat del seu art, assegurant que els ha estat transmès per algun membre destacat de les famílies més reconegudes en la disciplina, però això, gairebé, no és mai cert.

El tai-xi xuan que es practica “públicament” en la Xina, avui en dia, no te gaire a veure amb el tai-xi xuan original. I el mateix es pot dir del que es practica a gran part d’occident, en

la multiplicitat d’escoles que afloren, arreu, com a bolets.

Avui dia un estudiant, pot passar anys i panys practicant tai-xi xuan (sigui quin sigui l’estil) i restar aprenent, única i exclusivament el “tai-xi xuan públic”, la part més aparent però també la més superficial del tai-xi xuan. L’aprenentatge de l’art autèntic comença quan el practicant decideix estudiar seriosament i sense rendició, amb el suport d’un bon mestre (vet aquí el veritable problema!).

S’inicia, aleshores, un camí lent i dolorós que posarà a prova tota la fe i tenacitat del practicant. L’estudiant mai no arribarà a tenir consciència de l’èxit, perquè tal no existeix. Tot plegat acabarà sent un mer procés depuració sense final.

La pròpia vida no és altra cosa que una via d’aprenentatge continu. Hi ha un adagi molt antic que diu: “Quan l’alumne està preparat, aleshores apareix el mestre”. I això és així perquè el veritable mestre el fa el veritable l’alumne, aquell que assedegat de coneixements i de saviesa obliga al seu instructor a treure, el bo i millor, que porta a dintre. Nota: Per a saber més: “Tai-chi”, d’Ángel Fdz. De Castro. RBA

Trabajo sobre la visita a El Periódico

Angela Huanca Lima

El día 5 de octubre los alumnos de tercero y cuarto de ESO del grupo de diversidad realizamos la salida a El periódico donde nos enseñaron los distintos departamentos en que se realiza cada parte de un periódico.

También nos dijeron que se reúnen algunos periodistas para elegir la distribución de las noticias para la próxima edición. También nos dijeron en las horas que un periódico debe estar acabado y la hora en la que se debe entregar en los puestos de venta. Algunos hacen la entrega a las 12:00 de la noche ya que deben salir fuera de Barcelona y nos contaron que el periódico se imprime en dos idiomas que son el catalán y el castellano.

El día 13 de noviembre vinieron al instituto I.E.S. Severo Ochoa para realizar un taller donde los alumnos de diversidad hicimos un periódico escolar.

From Wisconsin to Severo Ochoa

Teachers from Eau Claire, Wisconsin, USA visited our school last Wednesday October 17th. They shared our interest, we talked about culture, education and politics. They asked questions to us and we to them. It was a very interesting experience.

2nd Batxillerat class

VISITA A L’EXPOSICIÓ “FICAR-HI EL NAS. ESSÈNCIES I FRAGÀNCIES NATURALS”

Quantes aromes d’herbes diferents deuen existir al món? Quina olor li escau al color blau? Quina t’escau pel teu caràcter? Podem dir sense por d’equivocar-nos que el sentit de l’olfacte és el gran oblidat. La cultura occidental crea i produeix, en gran manera, per i per als sentits de la vista i l’oïda. La pintura, l’escultura, la música i els mitjans audiovisuals estan completament al servei d’aquests sentits, i si no fos per la lloable excepció dels perfums, l’olfacte romandria en l’ostracisme més absolut. Tanmateix, és difícil que passem cap moment de la nostra vida conscient sense que el nostre olfacte percebi alguna olor.

El cert és que disposem d’un vocabulari ben extens que ens permet identificar i matisar

qualsevol percepció visual, auditiva, tàctil o gustativa, però no passa el mateix amb l’olor. Al contrari, ens cal prendre en préstec els adjectius d’aquests altres àmbits de percepció per poder verbalitzar, tot i així amb dificultat, els matisos i les qualitats d’una olor.

Amb l’exposició Ficar-hi el nas, que l’Ajuntament d’Esplugues i la Fundació ”la Caixa” han portat al Casal de Cultura Robert Brillas, es pretén rompre una llança a favor d’aquest sentit oblidat que, d’altra banda, és el que disposa de més capacitat d’evocació de records llunyans, ja que presenta una interrelació força íntima amb els circuits cerebrals de la memòria.

L’exposició consisteix a ficar el nas en uns 60 tubs diferents per ensumar tot tipus d’olors: agradables (fruites, herbes aromàtiques,.. ), desagradables (civeta,...), d’ambients i d’objectes.

Després de veure-la i d’olorar-la s’han fet aquests escrits:

OLOR A TIERRA MOJADA En el mundo hay cosas pequeñas que

por si solas son capaces de alegrarnos en un día gris. Mirar el cielo y ver las estrellas, una puesta de sol en el mar, ver nuestro reflejo en un lago… A mí, una de las cosas que me embriagan y me invaden de un bienestar repentino es el olor a tierra mojada. Es algo tan mágico… y, a la vez tan simple… Porque en el fondo, la naturaleza se compone de cosas simples.

Este olor que emana la tierra tras una tormenta es un perfume que no se encuentra en un frasco sino que es el aroma de una sustancia llamada “geosmina”. Ésta recibe su acertado nombre del griego, idioma en el cual se traduce como “el aroma de la tierra”. ¿Y de dónde sale este compuesto químico, este perfume que de repente lo envuelve todo cuando llueve?... Pues muy sencillo: de un mundo invisible para nosotros pero que controla el funcionamiento de la naturaleza desde sus rincones más íntimos: el mundo de los microorganismos. Algunas cianobacterias y otros microorganismos producen esta sustancia en presencia de la humedad del suelo.

Se cree que estas bacterias son cruciales para la supervivencia de los camellos en el desierto: estos animales pueden percibir la presencia de agua a 80 km… Pues parece ser que lo que realmente detectan los camellos es el olor a “geosmina”, el olor de tierra mojada. Un olor que los guía hasta las surgencias del agua… y así sobreviven. Sabia naturaleza.

Sin embargo, otra lección que nos enseña el mundo es que nada es intrínsecamente malo… ni bueno. La geosmina, aparte de ser el aroma que nos embriaga en el campo los días lluviosos y que relacionamos con la tranquilidad y con un lugar lleno de vida, es la pesadilla de los vinateros… El “aroma” de esta sustancia es capaz de estropear los mejores vinos. Y, por desgracia para los enólogos, acostumbra a presentarse en ellos lo que supone, a menudo, un problema para el sector… Por lo visto, también proporciona un sabor desagradable al agua: un sabor a moho, o a… tierra mojada, vaya.

Nunca se puede estar contento del todo. Todo el mundo puede ser héroe o villano, según se mire. Hasta una minúscula bacteria.

Así es que una simple bacteria, por muy repelente que pueda parecer, es capaz de proporcionar un olor exquisito que, acompañado del canto de los pájaros, la tranquilidad y una pizca de imaginación, te brinda la oportunidad de imaginarte los más bellos paisajes naturales.

Alba Rodríguez Pérez Umm!... quan hi penso puc recordar

amb facilitat la olor dels llençols nets i de les persianes abaixades de la nostra habitació.

Recordo en especial els hiverns quan acabava la setmana de col·legi. Era divendres. La mare s’enfeinava per tenir tota la casa endreçada. Fins i tot ara, i tenint en compte la seva edat, encara s’esforça per mantenir l’ordre i la neteja per quan vinguin els seus fills i els seus néts. Bé, doncs els divendres tocava fregar el terra i canviar els llençols. Potser quan arribaves d’escola el terra era ple de papers de diari. I l’olor del paper es barrejava amb la del lleixiu “Conejo” que, amb el temps vaig agrair perquè la mare em va convèncer que desinfectava i donava frescor. Al principi jo no entenia massa allò de “donar frescor” perquè casa nostra és bastant allargada, amb molt passadís, molt ventilada de bat a bat i sempre estava congelada. Però bé, la mare fins i tot utilitzava lleixiu per refrescar-la encara més.

De tant en tant, alguns divendres ens preparava “rosquillas”. Atenció, perquè allò era un espectacle visual i olfactiu de primer ordre. La mare s’atrinxerava a la cuina i les ordres eren clares: Ho tinc tot net i organitzat. No us hi acosteu. I menys quan l’oli sigui calent!

M’esperava a l’habitació que compartia amb les meves germanes. Tantes olors em neguitejaven: de primer, la de la llimona ratllada, després la de la canyella, umm! I per últim l’olor d’oli calent. Recordo la fumarada que sortia per la finestra de la cuina.

Abans de sopar tocava una dutxeta amb mascareta capil·lar inclosa. Era tan

suau l’olor de la mascareta que es barrejava amb la del sabó de bany, la mousse de Legrain.

Un parell d’hores més i tots a sopar. Era hivern i el plat estrella era la sopa. La seva olor era tan deliciosa com la de la poció de Panoràmix. La seva aroma envaïa tota la casa i la de la veïna. Era blanqueta, plena d’ossets de pollastre que jo m’afanyava a escurar, i un ball sinuós de verdures variades. Si la mare es passava amb l’api, la sopa desprenia una olor massa intensa.

Ara sí era l’hora de dormir. Ficar-se al llit era una lluita. La fredor era poc suportable i els moviments per escalfar-me, continus. Però al cap d’una estona valia la pena tant d’esforç perquè l’olor dels llençols era reconfortant, el coixí ja s’havia escalfat i, encara més, se sentia l’olor del suavitzant. Era i és una sensació molt maternal, protectora, d’escalfor.

Al matí, quan em despertava, l’olor dels llençols passava el protagonisme a la flaire d’ous ferrats i a l’olor de pa fregit que el pare esmorzava tots els dissabtes de l’any fos hivern o estiu. El pare era –i és-- un home de costums.

Aquest és un petit relat d’algunes de les olors de casa dels meus pares –per sort no he tingut cap germà que transpirés acceleradament o les hormones del qual cavalquessin desaforadament pel seu cos--, unes olors molt representatives de la personalitat de la meva mare.

Dori Nebreda, L’OLFACTE I LES EMOCIONS Podríem dir que el sentit de l’olfacte

està estretament lligat a les nostres emocions, ja que una olor específica és capaç de transportar-nos a una situació anteriorment viscuda, a una persona que vam conèixer o transmetre’t un estat d’ànim concret. Quan sentim una olor podem arribar a visualitzar alguna imatge o reviure algun moment.

L’olfacte és un dels sentits que tenim més desenvolupats des de ben menuts. Tant és així que els infants poden reconèixer l’olor de la mare i més tard la del pare. O bé fer un gest de disgust, com pot ser girar el cap o fer ganyotes, quan una olor els molesta. Per tant, podem dir que els infants són molt

sensibles a les olors. Un exemple d’això seria quan el nen s’emporta algun objecte de la mare a la llar: la olor li és familiar i això el tranquil·litza.

Les olors ens omplen la vida de sensacions i emocions. Sense pensar-hi ni buscar-les, ens penetren i captiven. Hi ha olors que ens són familiars i que coneixem de sempre. A mesura que anem creixent n’apareixen de noves. Aquestes tenen el poder de sorprendre’ns, de desconcertar-nos...

Hi ha olors que són records d’altres temps, que et traslladen a la infància o a un instant viscut en el passat. És com un flash de la memòria. És molt comú que determinades olors ens portin records que un mateix desconeixia que conservava.

Hi ha olors que ens agraden o que ens desagraden i ens ofenen sense saber exactament perquè.

Hi ha olors suaus, fortes. I d’altres desagradables que no et permeten sentir altres olors. Moltes vegades, quan estem en contacte amb una olor persistent molt de temps, finalment ens hi acostumem i deixem de sentir-la.

També ens pot passar que una olor ens porti un mal record. Crec que sense adonar-nos-en, les olors ens van donant informació de les nostres experiències, emocions i records, i ens revelen el que tenim a prop. Com si d’un classificador ben endreçat es tractés.

Maria Portabella, 2n B d’Educació Infantil

Cuando yo tenía cuatro años, a mi

padre lo operaron de apendicitits. Un día se levantó y se encontraba mal. Lo llevamos al médico y le diagnosticaron apendicitis. Operación de urgencia.

Mi madre tenía una colonia con un bote muy raro. Se llamaba “Topaz” y ella se la ponía para ir a ver a mi padre al hospital en el que estuvo ingresado más de dos semanas. Ahora, cada vez que huelo a esa colonia o a una parecida, me acuerdo de lo mal que lo pasé cuando operaron a mi padre.

Ivana Dorado,

QUE PASSEU UN BON NADAL I

UN ESPERANÇAT ANY NOU 2008