mone monkey 3 (versió català)

17
MONE MONKEY Tanned tin tot sobre el festival VIATGE DEL VOYAGER I Tecnologia CLOUD COMPUTING Tecnologia CRISTINA HUARTE a la butaca vermella ANONYMOUS Opinió MARÇ DE 2011 NÚMERO 3

Upload: mone-monkey

Post on 22-Mar-2016

258 views

Category:

Documents


11 download

DESCRIPTION

Magazine en català

TRANSCRIPT

MONE MONKEY

Tanned tintot sobre el festival

VIATGE DEL VOYAGER I

Tecnologia

CLOUD COMPUTINGTecnologia

CRISTINA HUARTEa la butaca vermella

ANONYMOUSOpinió

MARÇ DE 2011 NÚMERO 3

SUMARI

ASSOCIACIÓ QUATRE GOSSOSPàgina web: www.monemonkey.es; E-mail: [email protected]

Revista digital Mone Monkey. ISSN: 2172-6442.Editor: David Segarra; Redacció: Kevin Álvarez, María Ferrero, Julio Fontán, Almudena Gil, Amparo Montaner, Daniel Pascual, Andrea Soler, Mari Luz Vives i José Manuel Sánchez; Il·lustracions: Daniel Álvarez, Sara Bellés, Alejandro Mellado i José Ramos; Fotografia: Paula Piqueres; Maquetació: Óscar Beltrán i Noemí Solozano; Informàtica: David Abellán.

MARÇ DE 2011 03

04ANONYMOUSOPINIÓ

06TANNED TINEN PORTADA

14CLOUD COMPUTINGTECNOLOGIA

17BLOGSREFERÈNCIES

21CRISTINA HUARTELA BUTACA VERMELLA

23CASTLEVANIAVIDEOJOCS

24DISFÒRIAMICRORELAT

26UNA RECEPTAD’OSCAROPINIÓ

28L’ÚLTIMA FRONTERATECNOLOGIA

30SPIDERMAN 4CINEMA

16ILUSTRACIÓNDE JENIA MASLOVA

CONCURSMone Monkey busca nova capça-lera, ¡envia’ns la teua proposta!

Consulta les bases del concurs a la nostra web: www.monemonkey.es

OPINIÓ Anonymous

MARÇ DE 2011 05MONE MONKEY 04

Els carrers d’Egipte cre-men, cremen de ràbia els que hi caminen, cremen els desitjos de prendre les

avingudes i les places i fins l’últim carreró és testimoni del que ocorre sobre les seues llambordes enve-llides. El nord d’Àfrica ha esclatat en forma de milers de veus que demanen, exigeixen, un canvi i no s’aturaran encara que hagi de vessar la seva sang sobre l’asfalt. Una sang jove, vermella i viva que recorre les artèries de les capitals d’estat nega-des de joves compromesos que han fixat el seu objectiu. Un exemple recent és el de les últimes onades de revoltes que s’han estès per tot Orient Mitjà, les quals no han estat capitalitzades per cap organisme que se’n fes càrrec ni que hi donés nom. El descontent és general però és l’individu qui, guiat i impulsat pel seu propi instint, decideix mo-bilitzar-se i és llavors quan es troba amb altres milers d’homes i dones que també aixequen la veu per la mateixa causa que ell s’ha decidit a defensar. No hi ha hagut cap or-ganització prèvia, ha estat la ràbia la que els ha organitzat i és això mateix el que sembla que ocorre al voltant de mig món. Però no sola-ment a les urbs s’acumulen ens sen-se nom ni cognoms, que només són caps diminuts a les fotos dels diaris i xifres estimades als titulars, sinó que Internet també és espectador directe del que alguns qualifiquen de malifeta virulenta, mentre que d’altres defineixen com autèntica revolució amb el ciberespai com a escenari i les injustícies com a ene-mic declarat.

Si naveguem una mica per la xarxa, no ens resultarà difícil topar-nos amb el que ja s’ha convertit en un

símbol de les mobilitzacions a la

xarxa, un únic semblant per repre-sentar milers de persones; es tracta de la famosa màscara que repro-dueix el rostre de Guy Fawkes, el conspirador anglès que en el segle XVII va participar en un intent fa-llit de volar el Parlament de Lon-dres i que va ser popularitzat per “V”, el protagonista del film “V de Vendetta”, inspirat a la vegada en el còmic homònim d’Alan Moore. Ensopegar amb alguna d’aquestes màscares significa, probablement, que al darrere s’oculta el rostre d’un “Anonymous” o d’algun dels seus simpatitzants. Darrere d’aquests avatars esperen autèntics activistes que han desencadenat una batalla ferotge amb un objectiu d’allò més marcat: les grans corporacions; centre a la espiera d’aquest movi-ment massiu que manca per com-plet de líders i fuig d’ostentacions i heroïcitats.

Entre les seves víctimes, si és que se’ls pot dir així, es troben entitats com MasterCard, Paypal, Visa

o HBGary Federal, aquesta darre-ra és una empresa de seguretat que afirmava tenir dades sobre la iden-titat de diversos integrants i ame-naçava de vendre’ls a l’FBI. Les seves armes són l’enginy, l’esperit col•lectiu i, per descomptat, els atacs DDoS o atacs distribuïts de denegació de servei, que bàsica-ment tot i tractant d’evitar l’argot informàtic, consisteixen a sobreca-rregar un servidor perquè no pugui seguir operant durant un temps. Però Anonymous no és cap grup de pirates informàtics o hackers, com s’ha arribat a afirmar, només es ne-cessita un ordinador amb connexió a Internet i una mica d’iniciativa per participar a les accions coordi-nades que dia rere dia es maquinen a fòrums, xarxes socials o llocs web

sota el mantell de l’anonimat i la més absoluta legitimitat. Els anònims no són delinqüents, però van sembrant el caos per allà per on van, tampoc no són terroristes, mes on posen l’ull, immediatament posen la bala, i tot i que no són perillosos, val més no mosquejar-los o és molt probable que s’acabi sent el blanc de la seva ira. Un dels casos que més ha transcendit darrerament, sense oblidar les conjures contra l’Església de la Cienciologia que van començar fa uns anys, ha estat la persecució, tant política com mediàtica, de Julian Assan-ge, el conegut fundador de Wiki-leaks que va posar contra les cor-des els governs dels Estats Units i de gran part d’Europa. Aquest ha estat el detonant que ha man-tingut la comunitat més unida, però no n’ha estat l’únic. A Es-panya, les mesures de la SGAE o la temptativa de fer entrar en

Entre les seves víctimes, si és que se’ls pot dir així, es troben entitats com MasterCard, Paypal, Visa o HBGary Federal

Caprevolucio-narihauriapogutimaginarels mètodes de lluita del segle XXI

vigor la llei Sinde, no han estat plat de bon gust per una immen-sa congregació d’usuaris de la xarxa, que van declarar la guerra al Ministeri de Cultura i a la so-cietat privada de Teddy Bautista, en tombar el seus llocs web i fins i tot en acudir, arrecerats darrere de les seves màscares, a la gala dels Goya, doncs que ningú no pensi que l’anonymous no surt mai al carrer.

Tot això és sens dubte, una mostra viva que els temps canvien a una velocitat esbalaï-

dora, gairebé sense adonar-nos, ha començat una nova era i amb ella, mètodes de lluita condicio-nats a aquest segle XXI que cap combatent revolucionari mai no hauria imaginat mentre tensava l’arc, brandava l’espasa o carre-gava el rifle. Amb Internet s’han obert infinitat de canals que han

donat via lliure a aquells amb un afany incommensurable per sa-ciar les seves inquietuds; els ha convertit en militants virtuals còmplices d’una sedició con-tundent que sembla imparable. Vivim temps tèrbols, temps de disconformitat i d’una corrup-ció alarmant que ha enardit el planeta, i això ho advertim per tot arreu, es percep als mitjans de comunicació i fins a l’últim suburbi des de Tunis fins a Was-hington, però quan allà fora el sòl tremola, aquí dins s’activen els sismògrafs de qui opina que la xarxa infinita ha de convertir-se en el “braç armat” del poble i deixar de consistir en un ins-trument més del capital. Que tot això serveixi per alguna cosa o no ja és una altra història i aquí ningú no exercirà de portaveu de ningú. Mentrestant, són le-gió, no obliden, no perdonen, espereu-los.

ANONYMOUSNO TOT ESTà AL CARRERText de Kevin Álvarez Il·lustracions de Sara Bellés Traducció de Marta Cucarella

Han passat dotze anys des que el Tanned Tin arrenqués del carrer Tantín de Santander i sis que abriga amb música “indie” els hiverns de Castelló. La dotzena edició va oferir algunes agradables sorpreses a les sales Opal i Four Seasons, encara que el pes del festival ho segueix ocupant la còmoda i atípica posada en escena del Teatre Principal.

Tanned TinText de Daniel Pascual Fotos de Paula Piqueres

Traducció de Laura Beltrán

MARÇ DE 2011 07MONE MONKEY 06

EN PORTADA

The Clientele, que havia anunciat la seva separació, van regalar al públic delTanned Tin la seva última actuació.

PRESENTACIÓ. 26 DE GENER. La sala Four Seasons va ser l’encarregada d’inaugurar aquesta edició del Tanned Tin amb tres concerts: un duet, un solista i una banda que s’uniren en alguns mo-ments per formar un supergrup en una jam session molt especial.

Van començar Stanley Brinks i Freschard. El primer es André, de Her-man Düne, grup amb una dilatada ca-rrera; ella és una cantant francesa, per a mi totalment desconeguda, però que va sorprendre tots els presents amb la seua dolça forma de cantar i la seua simpatia. Durant el concert vam poder sentir algu-nes cançons en solitari d’André en la veu de Freschard. En moments puntuals van pujar tots els membres de The Wowz i David Tattersall a la guitarra. Ens van oferir un concert optimista, emocionant i entretingut.

El següent en pujar a l’escenari va ser David Tattersall de The Wave Pictures. El grup ja ha visitat la ciutat en diverses ocasions i sempre aconsegueix una inte-racció amb el públic envejable. Aquesta vegada, va ser només Tattersall amb la guitarra acústica qui ens delectà amb la profunditat de la seua veu i ens va calar molt a dintre amb les lletres de cada tema. Tot i que es va excedir un poc amb els so-los, ningú pot negar la tècnica del músic a la guitarra.

The Wowz va ser la banda revelació de l’edició passada del Tanned Tin, grà-cies a un concert espectacular on va des-tacar la veu i la serra de Julie Lamendola (Ching Chong Song) que, tot i no pertàn-yer al grup, els va portar a uns nivells d’excel·lència inesperats. En-guany, malgrat que es trobà a faltar la presència de Julie, el trio va fer un concert excel·lent: pop amb trets de folk i coun-try, i cors que ens traslladaven des dels estats més profunds d’Amèrica a la Califòrnia dau-rada.

DIJOUS 27 DE GENEREl concert de Rauelsson amb el Grup d’Autoajuda va co-mençar amb un xicotet retard, cosa estranya en un festival que ha sigut sempre d’una puntua-litat rigorosa. Rauelsson és un dels músics més infravalorats de l’escena musical d’aquest país on estem sempre més pen-

dents dels que venen de fora, i així ho va demostrar en un concert de folk preciós, amb l’acompanyament de tota una banda i una secció de cordes que donaven força a unes cançons de sofà de vesprada de diu-menge.

Terry Lee Hale, va pujar a soles amb la guitarra i ens va demostrar com es pot omplir un escenari amb el seu saber es-tar, la seua veu i els seus aires de folkie electrificat. La simpatia i les cançons de Terry Lee aconseguiren que un concert que s’intuïa pla i previsible, fora un dels millors concerts del dia.

Un altre dels grups nacionals que van demostrar que el nivell d’aquí està a l’altura de qualsevol grup de fora va ser El Hijo que vingué per presentar “Ma-drileña”, el seu últim disc. S’agraïx molt que Abel Hernández cante tan bé amb eixa veu tan profunda i amb una bona dic-ció. Per això, encara que no conegueres les cançons, podies endinsar-te en unes lletres plenes de paraules molt poc utilit-zades en el pop (com feien les enyorades Vainica Doble). Gràcies al bon so d’una banda molt rodada, a unes guitarres i una veu estil Leonard Cohen, vam gaudir molt del concert.

The Clientele, després d’anunciar la seua dissolució i la suspensió de la gira europea, ens va regalar el seu últim con-cert. Aquest grup ja va actuar al festival l’any passat amb dos concerts en clau acústica. En aquesta edició, decidiren to-car els tres acompanyats per un baixista. Si a més considerem el piano de cua, la percussió i el violí de Mel Draisey, el que tenim és un concert d’una bellesa arrabas-

sadora. Després de l’actuació se’ns va quedar el sentiment de pesar per ser la darrera vegada que podem gaudir en directe el grup de James Horsney.

Adam Franklin & Bolts of Melody van donar un gir radical a la música que sonava fins el moment al festival. Ens van transportar d’un pop o folk molt tranquils a un rock amb trets noise que ens despertaren d’un principi de letargia. La veritat és que el concert va re-cordar molt a Swervedriver, la primera banda del músic.

Va arribar un dels moments més esperats i temuts del fes-tival, el cap de cartell: Thurs-ton Moore, dels adorats Sonic

Youth. I clar, temíem el que era previsi-ble, que l’acústic amb la guitarra de dot-ze cordes es convertira en un concert de cançons llargues sense quasi acompanya-ment de la veu. Va demostrar que domi-na una bona tècnica amb la guitarra però igualment el concert es va fer llarg i te-diós. Thurston Moore es va guanyar així els primers badalls del festival. Entre els comentaris de la gent es va sentir el pri-mer malnom afectuós del festival, un joc de paraules amb el seu nom. Sort que va acabar el concert regalant-nos una cançó del seu grup.

A continuació van pujar a l’escenari els francesos Ulan Bator, que van sonar molt post-hardcore i potents.

Els suïssos The Young Gods ens van regalar una sessió que va fer retrunyir, no només l’edifici, sinó també els cossos dels que estàvem presents amb uns baixos difícilment suportables per un servidor i llençant samples sense compassió.

DIVENDRES 28 DE GENERVa començar la vesprada amb l’actuació del grup Wooden Wand amb un concert de folk campestre amb algun tret de psi-codèlia pop, un concert molt tranquil que

EN PORTADA Cloud Computing

ENERO 2011 11MONE MONKEY 08

Thurston Moore, cap de cartell del festival, va demostrar que té una bona tècnica amb la guitarra però el seu concert es va fer llarg i tediós, aconseguint els primers badalls del festival

MARÇ DE 2011 09

TresEscenarisEls concerts van estar dividits en dos escenaris, la Sala Opal i el Teatre Principal, amb música des del migdia fins a la nit sense coincidències horàries. A aquests cal unir la sala Four Seasons que va albergar la festa de presentació.

EN PORTADA Tanned Tin

MARÇ DE 2011 11MONE MONKEY 10

A la pàgina anterior, Mel Draisey, de The Clientele, va delectar al públic amb la seva destresa al violí.En aquesta pàgina i de dalt a baix: el grup espanyol El Hijo, que va quallar una

gran actuació; Peter Stampfel, de 71 anys, que va acompanyar a Jeffey Lewis, en una de les actuacions més memorables del festival; i Lone Wolf qui realitzà un preciós concert ple de teclats i guitarres.

a poc a poc va aconseguir que penetrarem en el seu univers musical.

Els següents van ser Gold Mund, el grup de Keith Kennif, amb un concert intimista amb piano.

Vic Godard & The Subway Sect, tot un veterà de l’època punk, ens va tras-lladar als anys vuitanta am un so ple de referències d’aquells anys. Malgrat això, no va convèncer del tot quasi ningú i la gent va finalitzar el concert desfilant cap a les barres.

Lone Wolf, qui ja va estar en el Casi-no en 2007 i és l’alter ego del multi ins-trumentista Paul Marshall, va realitzar

un concert preciós ple de sons de teclats i guitarres. Les dues ultimes cançons al piano i veu van ser estremidores. Sens dubte, és un nom que hem d’apuntar.

Quan veus a The Bitter Springs et preguntes per què no s’han fet famosos si altres grups de la seua generació ho van aconseguir. Segurament només és una qüestió de sex-appeal. Quan els veus a l’escenari saps que no venen; i és que així de trist és el món de la música, tu veus el concert i saps que tot ho fan bé: canten bé, toquen bé, tenen un so bo, són una banda cohesionada i tenen cançons, però sempre seran un grup per amants de la música.

Shogun Kunikoti no em van convèn-cer en absolut, ni a mi, ni a la majoria. Possiblement l’hora del concert no va ajudar gens, però a més, l’electrònica del grup em va deixar indiferent.

Wildbirds & Peacedrums ja van to-car fa tres edicions, per això resulta cu-riós que haja estat una de les revelacions del festival, però és que aquesta banda no s’oblida fàcilment. El que més crida l’atenció és que, excepte la veu, tots els instruments són de percussió; per això pot resultar estrany no trobar a faltar cap instrument melòdic però una vegada has viscut l’actuació tot és fa comprensible.

MARÇ DE 2011 13MONE MONKEY 12

EN PORTADA Tanned Tin

Potser siga a causa del teel drum que toca-va Mariam Wallentin i que no va tocar la vegada anterior, o potser va ser per eixa veu que en algunes ocasions ens recorda a la de Björk i en altres a una cantant de blues. Un dels concerts destacats.

Thurston Moore va tindre una se-gona oportunitat en el concert elèctric, l’organització li va proposar unir-se a Huntsville per fer tots junts un exercici d’improvisació. Va començar en solitari, fent sofrir la guitarra; després va entrar el bateria de Huntsville. Fins el moment bé, es podia gaudir més o menys, però quan va entrar la resta del grup, el so començà a ser caòtic, cadascú pel seu costat, sense tindre en compte què tocava l’altre. A poc a poc la gent s’alçà dels seients i va donar per finalitzat el dia de concerts.

DISSABTE 29 DE GENERNick Garrie és un exemple clar de can-

tant que guanyaria molt si actuara amb una banda. Amb tot va realitzar un con-cert memorable de pop-folk dels seixan-ta, a més cal remarcar les semblances en alguns moments amb Nick Drake. Garrie va gravar, al 1969, un d’aquells clàssics perduts del folk anglés que per fi es reedi-ta. Quan ja sobrepassa els seixanta anys, s’ha decidit a eixir de gira i adelitar-nos amb la seua veu. Sempre s’agraeix poder veure a un músic que gaudeix sobre un es-cenari com si no hagueren passat més de quaranta anys.

Després de Nick Garrie van actuar Nacho Umbert i La Compañía, un dels protagonistes de l’any gràcies al disc “Ay...”. L’antic membre de Paperhouse va fer un concert de pop amb aires medite-rranis, actuava amb tanta naturalitat que semblava que estàvem davant d’algú amb una llarga carrera a l’esquena. Va acon-seguir que es fera el silenci més absolut en el teatre, tots ens vam quedar callats per sentir eixes històries que ens cantava quasi a cau d’orella. I al moment, sense assabentar-nos, ens anunciava la darrera cançó del concert.

Si alguna vegada he de definir l’estil de música “americana”, Dolorean seria la banda que empraria com a exemple. Un gran concert d’un grup que amb un poc de sort estaran prompte en boca de tots.

Arthur & Yu tenen una proposta molt interessant, sembla que la música tranquil•la està feta per sentir des de la butaca d’un teatre i així ha de ser, però

no entenc per què va resultar un concert molt pla on totes les cançons semblaven la mateixa massa vegades.

A continuació va arribar un dels grans moments de la vetlada, el dibuixant de còmics i músic Jeffrey Lewis acompan-yat amb Peter Stampfel, un músic vene-rable de 71 anys, que no va parar de tocar el banjo i el violí amb una naturalitat in-dubtable. La complicitat entre els músics era gran i presentaven les cançons com si foren un duet còmic. Vam ixir tots amb un somriure dibuixat a la cara i la sensa-ció d’haver vist un concert en l’Oest mitjà dels Estats Units.

Xiu xiu em semblen un grup sobreva-lorat, per més que ho intente no acaben d’agradar-me, així que per a mi va ser més del mateix: electrònica, soroll, ritmes sincopats i poca cosa més.

Triángulo de amor bizarro, fou el següent grup, una de les bandes nacionals amb millor directe, però va passar algu-na cosa. No van arribar a trobar-se en cap moment còmodes en el teatre amb el públic assegut, fins i tot, en un moment de desesperació la cantant, Isabel Cea, va demanar per favor que s’alçara el pú-blic, però no va passar. Tot va quedar amb un intent fracassat de concert tenint en compte a què ens tenen acostumats.

Per tancar el festival en el teatre, van tocar Faust, una banda de krautrock que porten des del 71 actius. Van fer tot el so-roll imaginable, van traure fins i tot una radial i van tallar un bidó d’oli. Tot molt industrial i amb molt de rebombori, però poc més van donar de sí.

MATINALS SALA OPALEls matinals de la sala Opal són la

forma més propera de veure els concerts del Tanned Tin. A més de ser gratuïts, haurien de servir com a promoció per al festival i poder així atraure públic nou. El problema és que sovint el tipus de músics dels concerts matinals son molt minima-listes, acústics i per a minories, això cau-sa que, tard o d’hora, el xiuxiueig del pú-blic s’escolte més que el concert. Sempre he pensat que seria millor programar els matinals a primera hora en el teatre, on hi ha l’opció d’eixir sense molestar si no t’agrada el concert. Enguany es va decidir que el menjar s’oferira mentre punxava un DJ, tot un encert. Però l’alt preu dels menús va fer que més d’un optara per di-nar en els restaurants de les rodalies.

Pel que fa a la música, va destacar

Ryan Driver i Castlemusic que van vin-dre des de Tgoronto per tocar una espècie de folk britànic que ens recordava a San-dy Denny en alguns moments. La veritat és que és meravellós gaudir un concert així a migdia amb un fons de núvols i mar, mentre sents una flauta travessera o alguns falsets prodigiosos.

Hoquets és un grup estrany, primer perquè quasi tots els instruments que em-pren, la majoria de percussió, se’ls han fet ells mateixos. També perquè el cantant és una espècie de frontmant i clown, així que el concert va ser un matalàs de ritmes

mentre el cantant balla i canta i sembla que està a punt d’arribar a la catarsi. Di-vertits i entretinguts.

The R.G Morrison ja va tocar a Cas-telló al Casino. Fa un folk molt tranquil amb l’acompanyament d’una veu femeni-na.

O Emperor són irlandesos i han si-gut una de les sorpreses del festival, grup jove amb una inclinació pel pop-rock d’harmonies vocals, ancorats als anys seixanta però amb clares influències de l’indie dels noranta. En estiu tocaràn al FIB.

El concert de Jeffrey Lewis, acompanyat per Peter tampfel, va ser un dels grans moments de la vetllada

El Teatre Principal de Castelló segueix sent l’escenari principal del Tanned Tin. Una posada en escena atípica però còmoda i amb bona acústica que fa encara més entranyable aquest petit gran festival hivernal.

TECNOLOGIA Cloud Computing

MARÇ DE 2011 15MONE MONKEY 14

El món de les noves tecnologies, i més concre-tament el de la informàtica, estan canviant cons-tantment. En un camp en el qual, tant els propis ordinadors com el programari que es dissenya, te-nen una vida útil tan relativament curta, les grans empreses intenten anar sempre un pas endavant de la competència, i uns quants endavant de l’usuari. Actualment, la tecnologia que domina totes les conversacions és el Cloud Computing o la Infor-màtica en núvol.

Resumint breument el concepte, podríem dir que el Cloud Computing és una nova tecnologia que permet oferir servicis des d’Internet. Amb aquest model d’entrega i d’ús de recursos, tot el que pot aportar un sistema informàtic, s’oferix com a servici. D’aquesta manera, els usuaris po-den accedir als recursos mitjançant la xarxa sen-se tindre gaire coneixements de la gestió i de l’ús d’aquestos recursos.

La manera més fàcil d’explicar aquesta forma d’administrar servicis és amb un exemple: anem a suposar que una empresa necessita determi-nat programa informàtic durant un breu període de temps, per poder desenvolupar la seua tasca. Abans, l’única opció possible per a accedir al programa era com-prar-lo (juntament amb les llicèn-cies necessàries) i instal•lar-lo als ordinadors. No importava quant s’utilitzara, el programa romania als ordinadors sense generar cap tipus de cost extra. Amb el Cloud Computing açò ja no és necessari. Tan sols es necessitaria contractar el servici que l’empresa requerix (en aquest cas el programa infor-màtic) mitjançant la xarxa. Així, es podria treballar amb el pro-grama a través d’Internet, com si estiguera instal·lat als ordinadors de l’empresa. Únicament seria ne-cessari l’accés a Internet.

Els avantatges d’aquesta nova tecnologia són obvis: reducció dels costos, flexibilitat a l’hora de com-prar servicis i disponibilitat.

La reducció del cost econò-mic és evident. En l’actualitat la dependència de la informàtica és clarament visible, no solament a l’àmbit individual sinó també a

l’empresarial. És per això que les despeses en in-formàtica són tan grans. No obstant, amb el Cloud Computing únicament es paga pel que s’està utilit-zant. Si només es necessita un programa durant un sol mes, es paga durant eixe temps i prou.

La flexibilitat també augmenta amb aquesta tecnologia. Els recursos informàtics s’utilitzen únicament i exclusiva quan són necessaris. Si es desitja un altre servici o es vol modificar el que ja es té, simplement es canvia. Si es necessita més o menys, sols es paga el corresponent.

La disponibilitat del Cloud Computing és un altre dels avantatges d’aquest servici. Els recursos informàtics estan disponibles sempre que es reque-rixen i allà on es desitgen. Ja no cal un ordinador a caramull de programes informàtics per poder treballar ni tampoc cal un ordinador potent per poder executar-los, amb la connexió a Internet es suficient. I si no es té necessitat del servici, simple-ment es desconnecta.

Per acabar, trobem la fiabilitat. Aquest és, potser, un dels desavantatges d’aquesta nova tecnologia que més atrau les crítiques, ja que un problema amb els servidors del proveïdor de recursos podria arribar a deixar sense accés a l’aplicació a centenars o milers de persones. Dit d’una altra manera: ens fem depen-dents dels nostres proveïdors de servicis.

Encara que puga parèixer molt distant tot açò de la Informàtica en núvol, gairebé es necessita un mo-ment per adonar-se’n de la quantitat d’accions que pareixen quotidianes però que tenen certa ressem-blança amb aquest concepte. Comprovar el correu,

veure un vídeo al Youtube o mirar les fotos dels amics al Facebook són exemples pràctics de servicis disponibles a través d’Internet.

Tot i això, no tot són detractors quan s’indaga un poc en el món del Cloud Computing. Els defen-sors afirmen que aquells que si-guen capaços de controlar el Clo-ud Computing seran els autèntics protagonistes del futur, ja que les pròpies característiques d’aquest sistema generen un volum de ne-gocis molt elevat.

Deixant les polèmiques a ban-da, del que no hi ha cap dubte és de que el Cloud Computing és un gran avanç tecnològic i no tan innovador per a l’usuari, encara que la gran ma-joria de la població no n’haja sentit parlar mai del concepte.

Sens dubte, s’apropa una gue-rra en una quarta dimensió entre gegants dels negocis per ser el proveïdor de recursos líder en el mercat, mentre la vida continua en el món real.

Amb el Cloud Computing els recursos informàtics estàn sempre disponibles i només es paga pel que s’utilitza

Text de Juanjo Súarez y Mari Luz Vives

INTERNET TÉ UN NOU ÚS:EL CLOUD COMPUTING

El Cloud Computing pretén revolucionar la manera d’administrar servicis a través d’Internet. Els avantatges d’aquest nou sistema atrauen les empreses que l’estan començant a conèixer. Però, com qualsevol novetat, no està exempt de crítiques.

Il·lustració de José Ramos

Traducció d’Àngel Camarena

MARÇ DE 2011 17

BLOGS

“Fill meu, sempre fas les coses a desgana. Tant és així, que em donen ganes de no manar-te res”. Va estar aquesta frase de la seva mare la que va motivar el Carlos Lorenzo a crear A desgana. Tot va sorgir com un calaix de sastre en què exposar aquelles imatges que li pareixien curioses.

Ara, aquest publicista publica al lloc web aquelles imatges, vídeos, cançons, llibres o notícies que tenen alguna característica peculiar; encara que destaquen, sobre tot, els cartells publicitaris. Però, si deixem l’apartat Blog per entrar a l’apartat Portfolio, el Carlos Lorenzo mostra els seus propis treballs vinculats al món de la publicitat.

Aquesta pàgina, d’estètica sòbria, té per logo principal GRRR, símbol de la desgana que li produeixen la política o l’economia, temes que no s’hi trobaran.

Per tots els qui busquen l’art que s’allunya del comú, aquest és el seu bloc ideal.

L’art no està renyit amb les noves tecnologies. O almenys això és el que demostra Christian-Dan Berajeano al seu bloc Arte y animación, que mostra tot allò relacionat amb aquestes dues disciplines tant en 2D i en 3D com en escultura o fotografia.

A pesar de tenir un aspecte simple i sobri, destaquen en la web els continguts que no es relacionen amb l’art més clàssic, sinó que pertanyen a altres modalitats com són el cinema, la música, els còmics, els curts d’animació o la publicitat.

A més a més, es diferencia d’altres espais per allunyar-se del toc co-mercial. Es poden trobar posts relacionats amb el món de Pixar, però tam-bé hi ha espai per a l’art asiàtic i europeu, on es recalquen els progressos espanyols.

Sens dubte, un passeig per la web t’ajudarà a descobrir una altra manera de veure l’art.

AUTORA: JENIA MASLOVA

MONE MONKEY 16

per

Ann

a Ve

rge

Traducció de Teresa Molés

Traducció de Marta Cucarella

per

And

rea

Sole

r

BLOGS

MONE MONKEY 18 MARÇ DE 2011 19

Bancs, diners, interessos, multinacionals, corrupció, capitalisme... Qui són els res-ponsables de la destrucció del medi natural? Ambiental y tal, guanyador del premi Bi-tácoras 2010 com a millor bloc social i mediambiental, ens intenta mostrar una realitat que no tots es decideixen a revelar.

Sense temor a possibles represàlies, s’arrisquen a destapar aquella part fosca del capi-talisme que les grans empreses, els governs i els mitjans de comunicació no s’atreveixen a exposar, i no només amb captivadors articles, sinó també, amb fotos, reportatges i vídeos produïts per ells mateixos.

A més, ens demostra que amb qualsevol aportació que fem per a la reconstrucció i cura del medi i amb un bon ús dels recursos, podem aconseguir no deixar una petjada ecològica, perquè com ells mateixos afirmen «són petits canvis, que en total, tenen una gran repercussió».

No obstant això, el millor d’aquest bloc és que no només tracten el problema ecolò-gic, sinó que també busquen el seu responsable i el critiquen sense embuts. I és així com haurien de ser tots els blocs sobre medi ambient. No haurien de quedar-se únicament amb la descripció del conflicte, haurien d’investigar i publicar qui són els culpables d’aquesta destrucció, ja que només així és possible que la societat civil s’uneixi davant la devastació i ruïna ambiental que estan provocant els pocs que tenen el poder.

Què o qui hi ha darrere del vandalisme ecològic que està acabant amb tots els recursos naturals del planeta? Visitin Ambiental y tal i potser aconsegueixin algunes respostes.

Comprar, tirar, comprar. Potser a algú li soni el títol d’aquest documental, pot sonar estrany, però és molt clar i ens indueix a preguntar-nos: està programada la obsolescència dels productes de consum? Amb aquest i molts altres documentals podem sorprendre’ns en descobrir com s’ho maneguen per a que, per exemple, una bombeta que hauria de durar tres mil hores, només en visqui mil.

Naturalesa i Medi Ambient ens mostra alguns documentals i reportatges com aquest per desvelar-nos les tècniques que empren les grans multinacionals per incrementar el consum dels seus productes i a la vegada destruir i desaprofitar els recursos naturals d’una manera escandalosa.

A part dels reportatges, enllaços o fotografies que il•lustren perfectament les barbaritats que s’estan fent al nostre planeta, és un bloc especialitzat en noticies sobre temes ecològics i socials de tot el món, però més centrat a Espanya.

Dividit en diferents arxius per poder localitzar millor el tema que més pugui interessar, amb reco-manacions d’altres blocs o pàgines web i milers d’enllaços útils, Naturalesa i Medi Ambient ha aconse-guit tenir més de 400 lectors.

A més, ofereix a l’internauta un alt nivell d’interactivitat, doncs dona l’oportunitat de comentar totes les notícies o documentals, així com l’opció d’accedir a un fòrum dividit en diferents temàtiques on es poden trobar persones amb les mateixes inquietuds.

Una de les millors característiques d’aquest bloc és la diversitat de matèries que ofereix el món de l’ecologia; des de naturalesa, animals i recursos naturals, fins temes energètics, científics i econòmics. Tots tenen una un punt en comú, la defensa del medi ambient i la denúncia al mal ús dels recursos energètics.

Les noves tecnologies solen estar acompanyades de grans manuals perquè l’ésser humà sigui capaç d’utilitzar-les com cal. No obstant això, hi ha gent amb la tasca de demostrar que les coses són més fàcils del que pensem. Aquesta web, d’estil minimalista, extrapola la temàtica a successos d’actualitat, com la censu-ra d’Internet per part d’alguns governs o l’evolució de la llei Sinde. Per a ajudar-nos a moure’ns amb fluïdesa per la pàgina web, trobem un rànquing de les deu entrades més comentades, i cadascuna porta etiquetes per així poder ser més precisos en la recerca. Si agilitzem també el passeig virtual per la pàgina està la gairebé absència de publicitat, ja que només es pot observar un anunci lateral que no molesta a l’usuari. A més, a la part superior podem trobar unes pestanyes que ens divideixen la pàgina web en sis grans sectors que van canviant segons quin sigui el tema més rellevant.

Altre tema important és que afegeix un giny al lateral que indica amb noms i cognoms qui són els responsables de la web i el seu compte de Twitter. Això fo-menta el feedback entre emissor i receptor, i si s’observa cap error o informació poc detallada, permet que es contacti amb l’autor del text i es rectifiqui com més aviat millor. I és que, en resum, Internet és una llibreta en blanc a l’abast de més de 2000 milions de persones.

Les noves tecnologies no només són aplicables als sistemes de mòbils i ordinadors. El món dels videojocs es troba cada vegada més en alça i les fires dedicades a aquest món comencen a brollar a Espanya. Una site que es dedica a l’anàlisi dels successos esdevinguts en aquest món és “Vida Extra”. La web es presenta d’una forma simple i amb color blau predominant ja que el que realment importa és el contingut i les grans imatges. El domini no només és dels primers a publicar notícies sobre quan eixirà el joc més esperat de l’any, o entrevistes amb els personatges més il•lustres d’aquest camp, sinó que hi ha a la disposició dels usuaris fòrums en els quals poden deixar els seus dubtes i problemes perquè altres usuaris els ajuden.

El més destacable és la seua impecable presentació, amb uns gràfics cuidats a causa de la temàtica de la web: els videojocs és un món en el qual la imatge conta tant que un blog dedicat a això no pot ser menys. Tot açò fa de “Vida Extra” una web professional que s’ha de visitar si els món dels jocs en suport electrònic és la nostra passió.

BLOGS

per

Gem

a So

rian

o

Traducció d’Anna Sanz

Traducció d’Alba BorjaTraducció de Mireia Machancoses

Traducció de Paula Escrivà

MARÇ DE 2011 21

La inspiració és nomésTraducció de Mireia Machancoses

Entrevista d’Albert Gobó Fotos cedides per Cristina Huarte

“un moment de lucidesa”

Castlevania: Lords of Shadow

Aquest és el començament de Cast-levania: Lords of Shadow, disponible per a Xbox360 i Playstation 3. Aquesta nova aventura de Konami (Metal Gear, Silent Hill) és un reinici de la longeva saga Cast-levania. Els veterans prompte apreciaran elements que s’han mantingut i que formen part de la marca de la saga: el clan Belmont (Gabriel en aquest cas), una tralla, criatures sobrenaturals de terror clàssic, etc. A partir d’això, la his-tòria pren altres rumbs molt diferents.

La narració enganxa des d’un primer moment. No es tracta de la típica història dels Castleva-nia en 2D: un Belmont s’enfronta a Dràcula. Aquesta vegada ens pre-senten una mica complex amb subtrames que afigen contínuament color a la narra-ció. Amor, lleialtat, deure, poder i desesperació s’uneixen per a con-formar el viatge de Gabriel Belmont, que avança sense descans i sense pie-tat. Veurem com el malson que viu a l’exterior no té gens a envejar al malson que viu al seu interior.

MercurySteam ha dissenyat amb molt d’amor cadascun dels personatges amb qui es trobarà Gabriel en la seua marxa. Des de Zobek, company i mentor del nostre prota-gonista Bava Yaga, la bruixota, tots ells es-tan perfectament caracteritzats. No obstant això, tot i trobar-se amb diversos éssers, aquesta és la història d’un èpic viatge en solitari. La seua recerca de la Màscara de Déu, de la qual es diu que pot ressuscitar els morts, el durà a enfrontar-se als Senyors de l’Ombra. No es detindrà davant res. Tot per tornar a veure una vegada més la seua esti-mada Maria.

En l’apartat gràfic, tant models com ele-ments de l’escenari presenten un nivell de detall de gran profunditat i delicadesa. Les

animacions són dinàmiques i aconsegueixen crear un flux de moviment molt agradable a la vista, especialment en els combats. El joc no presenta ralentitzacions ni fallades des-tacables d’imatge; està molt polit en aquest aspecte. Cal esmentar les animacions tradi-cionals que es poden apreciar en els menús de tècniques. Els escenaris, per

altra banda, són sublims. Cada reflex, cada teixidura, cada

color donen bellesa a uns paratges que difuminen la línia entre realisme i fantasia. Es nota la fascinació per l’arquitectura i la pedra vella.

En l’apartat sonor cal dir que la músi-ca és espectacular. Acompanya de manera excel•lent la història i aporta sensacions que ens ajuden a identificar-nos amb el protago-nista. Óscar Araujo, veterà de MercurySteam realitza un magnífic treball d’orquestració que dóna vida al joc. Un altre aspecte que realment destaca és el repartiment d’actors per al doblatge: Jason Isaacs, Robert Carlyle, Sir Patrick Stewart, etc., són només alguns dels noms d’aquest especial elenc; no es tro-

La història comença en les pàgines d’un llibre. La narració ens transporta a un lloc ombrívol i desgastat. Plou. D’entre les ombres apareix un home encaputxat a cavall. La seua armadura roja realça la seua corpulenta figura. Els vilatjans miren amb curiositat el nouvingut mentre s’apressen a fugir del poble. El nostre protago-nista es baixa de la muntura i s’acosta a la contraporta que els protegeix. El bosc maleït l’espera. Llavors, comença l’infern.

EL TERROR COMENÇA DE NOU ba a faltar un doblatge al castellà. No obstant això, el punt més excel•lent

és per a la jugabilitat. Un sistema de tècni-ques de combat excepcional, que hauríem d’aprendre a utilitzar des de ben prompte en el joc. No hi ha pietat. Els combats són frenètics i intensos. Cal aprendre molt rà-pid a cobrir-se i esquivar o estàs venut. El plataformeig i els puzles són divertits i prou complexos com per a mantenir-nos alerta a mesura que avancem. El sistema de màgies i d’habilitat ens permet una gran varietat de combinacions que van més enllà de les sim-ples floritures.

El desenvolupament va estar a càrrec de l’estudi de San Sebastián de los Reyes Mer-curySteam (Scrapland, Clive Barker’s Jeri-cho). Tot el procés va ser supervisat per Hi-deo Kojima, creador de la saga Metal Gear, que va actuar de mentor i conseller per a la desenvolupadora espanyola. Segons declara-cions del director del projecte, Enric Álva-

rez, realitzades a la Gamefest de Madrid en 2010, el treball en conjunt va ser molt

positiu i no va haver grans conflictes amb Kojima.

Les influències estan clares: God of War, Shadow of the Co-

lossus i Prince of Persia vénen a la ment quasi a l’instant. No

obstant això, lluny de resul-tar una còpia, MercuryS-team ha aconseguit unir tots els conceptes en una cosa terriblement addic-tiva i divertida. El joc té una durada de 15 a 20 hores, una mica estrany per a aquest tipus de jocs.

Aquesta titànica tasca no conclou al final del joc. A

més, se’ns brinda l’oportunitat de revisi-tar fases passades per a intentar desbloquejar millores de vida i màgia. Cada escenari té reptes que ens donaran monedes per a des-bloquejar més tècniques i arts relacionades amb el joc.

Sens dubte, es tracta d’un dels jocs més potents que han eixit del territori espanyol. Queda clar que en aquest país també hi ha potencial. MercurySteam ha sabut agafar el testimoni d’aquesta saga i demostrar que un Castlevania en 3D i de qualitat és possible. Tots els apartats resulten brillants i confor-men un dels títols més sòlids d’aquesta ge-neració. Si l’haguérem de definir amb una sola paraula, seria majestuós. Un veritable relat èpic d’aquells que feia temps que no es gaudien.

Text de José Manuel Sánchez Traducció de Paula Escrivà

VIDEOJOCS

MONE MONKEY 20

LA BUTACA VERMELLA

MONE MONKEY 22

LA BUTACA VERMELLA

Cristina Huarte va néixer a l’octubre de 1988, a Saragossa. Viu a Salaman-ca, on continua els seus estudis de Be-lles Arts.

Des dels 11 anys, assisteix a l’estudi de Sierra Barseló on “vaig aprendre a estimar el dibuix com la vida mateixa”.

El 2002, va quedar seleccionada en-tre els finalistes del concurs Atrapados en la red amb un dibuix de la pel·lícula El vailet de Charles Chaplin. En la pri-mavera de 2006, va ser seleccionada per al concurs de cartells d“El Pilar”. En Octubre de 2006, va quedar finalista per a la Galeria Artis de dibuix i el 2008 va guanyar el Primer Premi Nacional de dibuix a la Galeria Artis de Salamanca.

Fotografia o pintura?Si he d’escollir entre ambdues, triaria pin-tura perquè m’esplaio molt més. La sensa-ció que tinc en pintar és inefable, com un rampell.

Blanc i negre o color?Prefereixo el blanc i negre. Sento predilec-ció pel cinema en blanc i negre. Sobretot les pel•lícules de Charles Chaplin o Buster Keaton, sempre em van commoure.

Si traguessis una foto en blanc i negre del teu taller, i haguessis d’acolorir petits de-talls d’objectes, quins triaries?M’agradaria acolorir més que els objectes les restes de pintura que han quedat escam-pades durant el procés de creació, així com alguns petits fragments dels meus quadres. No obstant això, els objectes quedarien en penombra amb forts contrastos en blanc i negre. Per a mi, seria una manera de re-tratar, individualitzar i plasmar l’instant, ja que demostra que el subjecte s’hi troba en aqueix moment del temps.

Per què prescindeixes en els teus qua-dres de figures geomètriques?No m’han agradat mai les formes geomètri-ques, sempre he considerat que la tendèn-cia a discernir les geometries lineals és una operació purament abstracta, d’altra banda, el color anul•la les distàncies entre allò que es percep i qui ho percep afavorint una ma-jor implicació psicològica.

Què reflecteixes en allò que pintes?Normalment em solc deixar portar per l’atzar, però partint sempre d’una base sòlida que és el dibuix. Però no crec en la inspiració perquè la major part del temps

la inverteixo treballant, i és a partir d’aquí quan vénen les idees. Jo crec que la inspira-ció és efímera i idealitzada, és solament un moment de lucidesa.

Creus que l’espontaneïtat és necessària al món de l’art?Sí, veig convenient que cadascun conservi la seva autenticitat i individualitat que és allò que veritablement caracteritza l’ésser. A més, l’excentricitat en petites dosis sem-pre és més desitjable.

Parlem de música i cinema, fins a quin punt influeixen en les teves obres?El cinema m’ha influït molt més que la música en les meves representacions. És el meu punt de suport. Autors com David Lynch o Jodorowsky m’han entusiasmat so-bre manera. De David Lynch m’interessen les atmosferes escabroses i els personatges de naturalesa obaga, saturats de passions reprimides que afloren successivament en la realitat. Una realitat no viscuda, sinó somiada dins del somni. D’altra banda, el costat oníric que desprenen les seves imat-ges fa que no surti de la sorpresa, el mateix em passa amb Jodorowsky, però en menor mesura. Crec que és un cinema per a sentir i deixar-se portar per allò sublim i gran.

Rock, heavy, metal..?R: M’agrada molt el rock i altres gèneres que provenen d’ell. La música clàssica i el jazz també m’encanten, però ho escolto amb menys freqüència que el rock. La mú-

sica que més escolto en aquests moments és Massive Attack, Nick Cave, Leonard Co-hen, Joy Division, Neil Young i Noir Désir. Sóc una persona la qual necessita un xut de rock per poder sobreviure cada matí, és com l’eufòria de l’alcohol. Necessito pintar amb música de fons. Si no tinc música o no és l’apropiada, no puc pintar.

Personatges estranys o abstracció?Les dues coses. Tinc certa obsessió, des de fa força temps, per un món estrany on sigui possible un gran elenc de per-sonatges extravagants i horribles. No obstant això, no puc deixar de pensar en la lletjor que contenen aquests personat-ges, m’agrada saturar la meva ment amb aquesta idea. Efectivament, no puc conce-bre aquest món estrany sense l’abstracció. Perquè tots dos es necessiten per poder existir. Com deia Baudelaire: “La bellesa està en allò que és horripilant. La bellesa sempre és rara, sempre conté una mica de raresa, raresa ingènua, no volguda, no in-conscient. És aquesta raresa, la que ho fa particularment bell”.

Cristina Huarte en el seu estudi a Salamanca.

Cristina Huarte AUTORA: CRISTINA HUARTE

MARÇ DE 2011 23

DISFÒRIAVaig entrar descalç al servei; m’encisa sentir la fredor del sol

sota els peus, resulta relaxant després d’una llarga i dura jornada de treball. Sols desitjava un bany calent i anar-me’n prompte a dormir. Vaig prémer l’ interruptor de la llum i llavors la vaig veure...esperant-me a l’espill. Vaig tractar de no fer-li cas i vaig obrir l’aixeta d’aigua calenta. En incorporar-me no vaig poder evitar-lo: la vaig mirar.

“Et veig tots els matins, però no vull mirar. La teua imatge se’m clava a la retina i no m’agrada. No. Em dónes fàstic... Sí, ets tot el que la resta anhela ser, tens tot el que elles volen tenir. Ets preciosa. Eres una D-O-N-A, en canvi, no et vull veure, no vull ser tu, no vull...”

Vaig cloure els ulls immersos en llàgrimes, no volia plorar. “Això és de covards”, em vaig dir, i vaig obligar-me a mirar. Vaig deixar anar els meus dits per la meua llarga melena rossa, i em vaig col•locar uns rissos que s’havien escapat de la coleta. Ansiós em vaig tocar els llavis: uns llavis suaus i molsuts, una cosa totalment eròtica per a molts, però no per a mi. Vaig deixar relliscar les mans pel coll fins... fins els pits, grans, sensuals... Vaig estrènyer els palmells contra el meu cor; així no volia viure. Els meus malucs, el que tinc entre les cames...no podia evitar eixa sensació de fàstic i repulsió en veure’m.

−Eixa no sóc jo −vaig dir convençut−.Vaig cloure els ulls i aleshores em vaig veure. A mi, al meu jo

real. Em vaig veure tal com jo hauria de ser, tal com jo em sentia. Moreno, cabells curts, barba de pocs dies, cos treballat al gimnàs...Sense pits, sense vagina... Un H-O-M-E.

Estic cansat de fingir. Vull ser jo.

Almudena Gil GarcíaTRADuCCIÓ D’ALBERT BELLÉS

MICRORRELATIL·LUSTRACIÓ DE ALEJANDRO MELLADO

MONE MONKEY 24 MARÇ DE 2011 25

MONE MONKEY 26

OPINIÓ

Cada any, cinèfils i cinèfags de tot el món esperen esta època amb la impaciència pròpia del nen que espera Nadal. És època d’Oscars.

Hem contactat amb un afamat cuiner (el nostre pressupost no donava per a més) qui ens ha brindat la recepta per preparar una d’eixes pel•lícules que surten del no-res a la darreria de cada any i que al remat és un d’eixos plats exquisits que tant la crítica com el públic assaboreixen amb fruïció.

Ingredients necessaris:-Un actor desconegut (substituïble per una estrella que difícil-ment s’hi pugui reconèixer). -Un drama (si social, millor).-Una gran dosi d’afectació.-Un escenari típic americà (suburbial o desèrtic).

Preparació:

1 Prepari la carn a consciència. Si l’actor és tendre, no dubte a incloure humiliacions publiques i problemes a l’hora de

guanyar-se unes monedes. En aquestos cassos, el toc exòtic dels problemes racials dóna un aroma especialment conscienciat. Si la peça és madura, faci que es deixi barba −si és mascle− o que es deixi el maquillatge a casa −si es tracta d’una femella− i deixi’l com vella glòria en declivi o com pare −o mare, clar− coratge. El vestit d’època anacrònic és opcional.

2 Submergeixi la carn en dra-mes terribles. Si el personat-

ge és ric, serà infeliç. Si és pobre, el mateix. Si no és ni una cosa ni l’altra, el plat quedarà sonso. Per descomptat, la situació econòmica ha de canviar durant la cocció, però no oblidi que ha de ser un canvi parell al de l’ànim. Un bon adob és l’alcohol. L’embriaguesa afligeix qui no la pateix, no ho oblidi. Les reixes −literals o metafòriques− donen una decoració excel·lent al plat.

3 Posi la carn mirant cap a l’infinit, pensant en les penúries i misèries de la seva vida, en com de terrible és el món o

en magdalenes, tant se’n dóna. El cas és que ha de mirar cap a l’ infinit. A l’amaniment de l’afectació ha d’anar, per descomptat, inclosa la banda sonora, que ha de ser independent i obscenament folkie, tret que hagi optat per allò marginal, cas en el qual hauria de ser tot hip-hop. Per afegir alguna cosa d’afectació extra, pensi que la seva pel·lícula ha de tenir un regust europeu, per la qual cosa ha de fer cas de tot allò que li sembli un axioma hollywo-odenc: els europeus no riuen mai. Els seus personatges tampoc.

4 Disposi del necessari per emplatar de la següent manera: a la carn tendra li corresponen suburbis feliços de forma apa-

rent o innecessariament marginals. Si la carn és madura, amo-llarà més suc al segle passat i/o llocs amb reconegudes qualitats ianquis: banderes als carrers, festes amb fanalets i barbacoes o deserts dignes de tenir passejant al mateix Clint Eastwood. És opcional, però la inclusió (sigui l’època que sigui), d’algun home madur amb bigoti estil austrohongarès −és a dir, com un manillar de bicicleta− que no tingui un paper especialment important en la trama, farà el seu plat més saborós.

5 Deixi’l coure durant un temps no inferior a les dues hores. Ha de remenar-lo a pleret: amb sort, els que ho tastin dor-

miran abans de les postres, però, per no reconèixer-ho, diran que el seu plat és especialment gustós i el recomanaran a tot aquell amb qui es creuin. El seu plat, sens dubte, resultarà guardonat als més diversos fastos i saraus del cinema.

UNA RECEPTA D’OSCARText de Julio Fontán Traducció d’Albert Bellés

Il·lustració de Sara Bellés

AUTORA: CRISTINA HUARTE

MARÇ DE 2011 27

En ser Neptú el darrer planeta que la sonda anava a visitar, van decidir fer un vol proper a la lluna Tritó, de la mateixa manera com la Voyager I havia sobrevo-lat Tità. En aquest planeta s’hi van desco-brir unes fortes corrents d’aire que desa-fien la lògica, ja que Neptú no rep quasi llum solar que puga escalfar l’aire i fer que aquest es moga tan ràpid. Voyager II és la primera sonda que visita els dos úl-

tims planetes del sistema solar.Altra de les grans troballes d’aquesta

sonda va ser descobrir que el sistema solar no té forma esfèrica sinó ovalada. Segons els científics, això és degut a la pressió realitzada pel camp magnètic de l’espai profund.

Està previst que el projecte Voyager continue enviant informació i imatges del seu recorregut pel Sistema Solar fins a l’any 2025. No obstant això, actualment, i degut a problemes de pressupost, el

projecte està controlat per un grup de tan sols 10 persones i es podria abandonar en un futur pròxim juntament amb altres missions. D’aquesta manera, es deixaria a les dues sondes continuar el seu camí sense que ningú les ecolte des de la Terra. Si això arribara a ocórrer, les sondes que componen el projecte Voyager es conver-tirien en escombraries espacials de la ma-teixa manera que els propulsors i demés objectes innecessaris dels transbordadors espacials.

TECNOLOGÍA

MONE MONKEY 28 MARÇ 2011 29

L’última frontera Més enllà de Neptú…

Text de María Ferrero Traducció de Pepa Vicent

Des del seu origen, l’home ha sentit una irrefrenable curiosi-tat envers l’espai que l’envolta. Des de Plató i Aristòtil, tot pas-

sant per Ptolemeu o Copèrnic, fins arribar a Newton i Kepler. Han transcorregut milers d’anys durant els quals s’han formulat una multitud de teories, més o menys encerta-des, sobre la forma de l’univers i el lloc que la Terra i els diferents planetes i estels hi ocupen.

Poc a poc, i gràcies als avanços tècnics en el camp de la exploració espacial, es va arribar a conèixer quina era la estructura del Sistema Solar i la posició dels planetes en ell. El 5 de setembre de 1977, la NASA va llançar a l’espai una sonda espacial ro-bòtica, Voyager I, la missió original de la qual era visitar Júpiter i Saturn. Va realitzar les seues primeres fotografies de Júpiter en gener de 1979, i va alcançar el seu màxim apropament el 5 de març d’aquell any. En apropar-se a la lluna Io de Júpiter, per pri-mera vegada es va poder observar activitat volcànica fora de la Terra, un fet que havia passat inadvertit a altres sondes llançades anteriorment. Gràcies a l’impuls que li havia proporcionat el camp gravitatori de Júpiter, va arribar a Saturn el 12 de novem-bre de 1980. Aquesta vegada va descobrir noves estructures en el sistema d’anells del planeta i va aconseguir dades de la seua at-mosfera i de la seua lluna més gran, Tità. Al seu pas pels dos planetes va proporcionar imatges detallades dels seus satèl•lits i es va convertir en la primera sonda espacial que havia captat aquestes imatges.

Durant el mes de juliol de 2009, Voya-ger I va entrar en la heliopausa

Amb els anys, la seua missió va anar estenent-se fins arribar als límits del Siste-ma Solar. Durant el mes de juliol de 2009, Voyager I va entrar en la heliopausa, la úl-tima frontera abans de botar a la immen-sitat de l’espai. Aquesta àrea és la zona que delimita i separa el Sistema Solar del Medi Interestel•lar. És on la influència de les radiacions del Sol cedeix davant les ra-diacions d’altres cossos llunyans de la ga-làxia. Si el Voyager aconseguix traspassar la heliopausa i arribar a l’espai exterior, se

convertirà en la primera màquina fabricada per l’home que abandona el Sistema Solar. A més a més, gràcies a ella, els científics podran obtindre les primeres imatges i me-sures directes de les condicions del medi interestel•lar. Totes les dades aportades per la sonda en el seu viatge per l’espai aporta-ran pistes rellevants sobre l’origen i la na-turalesa de l’univers.

Tot i que la Voyager I és la més cone-guda, no va ser la única sonda llançada a l’espai aquell any. El projecte contava amb altre membre, la Voyager II, la missió prin-cipal de la qual era arribar a Urà i Neptú, un objectiu que va aconseguir als anys 1986 i 1989 respectivament. Tot i que la seua missió original era arribar als dos últims planetes del sistema solar, també va passar per Júpiter i per Saturn. Les càmeres de la Voyager II van revelar que Júpiter posseïa una atmosfera d’hidrogen i d’heli els nú-vols de la qual presentaven una dinàmica molt més complexa del que havien imagi-nat els científics.

Al seu pas per Urani, la Voyager II va descobrir 10 llunes fins aleshores descone-gudes, va estudiar l’atmosfera del planeta i va investigar el sistema d’anells. Les cinc llunes més grans descobertes per la sonda semblaven ser barreges de roca i gel, com les llunes de Saturn. També s’hi va desco-brir que Urà és una mena de planeta gegant molt diferent de Júpiter i de Saturn. La seua atmosfera està formada per metà i amoníac. El planeta és d’una mida inferior a la de Jú-piter i Saturn, i els investigadors sospiten que al seu interior hi poden haver oceans d’aigua i de gel.

Al juliol de 2009 la Voyager I va entrar en l’heliopausa, la frontera entre el sistema solar i l’espai interestel·lar

Viatge del Voyager I

FOTO D’ARCHIu DE MONEMONKEY

El jove actor, Andrew Garfield, s’enfundarà el vestit del superheroi de Marvel en el

quart lliurament de la pel·lícula.Després d’algunes especulacions i un

dels càstings més seguits de l’any, la iden-titat del nou Home Aranya per fi s’ha reve-lat: es tracta de l’actor Andrew Garfield. En un acte celebrat a Cancun (Mèxic), els pro-ductors Avi Arad i Laura Ziskin van pre-sentar Marc Webb, el director i realitzador de la futura pel•lícula, qui va revelar entu-siasmat el nom del jove actor davant de la premsa internacional. “Malgrat que el seu nom puga resultar nou per a molts, aquells que coneixen el treball d’aquest jove actor entenen el seu talent extraordinari. Pos-seeix una rara combinació d’intel•ligència, enginy i humanitat”, va dir Webb mentre cridava Garfield a l’escenari, qui es veia nerviós davant de les càmeres, ja que ha-via rebut la notícia 30 minuts abans de la celebració.

UN ALTRE SUPERHEROI DEL CÒMICFET PEL·LíCULALes tres pel·lícules de Spider-Man protago-nitzades per Tobey Maguire i Kirsten Dunts són mundialment conegudes. Però, és l’únic superheroi de Marvel que aconsegueix tant d’èxit? La resposta és prou senzilla i cone-guda per tots: no. Mentre que els més joves coneixen Batman, Iron Man, els X-Men, el Motorista Fantasma, el Capità Amèrica, els Quatre Fantàstics i Hulk –entre d’altres– per les actuals pel•lícules, els més veterans

ARTCinema

sPIDER-MAN 4saben que el seu origen no està en el cine-ma, sinó en els còmics. Per això el perso-natge de Spider-Man no seria menys. Va ser creat pel guionista nord-americà Stan Lee i el dibuixant Steve Ditko per a la historie-ta d’Amazing Fantasy de l’univers Marvel en 1962. Però prompte va aconseguir tan-ta fama que Marvel va publicar multitud d’edicions especials de còmics, novel·les gràfiques, minisèries i tires de premsa. De tota manera, l’èxit no va quedar ací i en 2002 el superheroi va ser dut a la gran pantalla i al món dels videojocs. L’univers Marvel ha dut al cinema gran part dels seus superherois, però encara els en queden molts altres per explotar. El seu treball no ha parat d’evolucionar des dels anys 60 en tota mena de mitjans, com premsa, cinema i televisió. Així, en aquest quart lliurament de Spider-Man, continua aquesta evolució dels còmics a l’animat món cinematogràfic. Amb Andrew Garfield aquest personatge de ficció cobrarà vida de nou en la pel·lícula Spider-Man Reboot.

El “REINIcI” DE sPIDER-MANEn aquesta nova entrega Andrew Garfield, amb 27 anys, arreplega el testimoni de Tobey Maguire. Mentre que ell encarnarà el tímid Peter Parker i el seu alter ego Spi-der-Man, encara es desconeix a quin vilà donarà vida Rhys Ifans. A més, la pel•lícula comptarà amb l’actuació d’Emma Stone com a Gwen Stacy i amb Sally Field i Mar-tin Sheen com els tios de Peter Parker.

Pel que fa a l’argument, a càrrec de James Vanderbilt, se centra en l’origen de Spider-Man, en els seus recorreguts d’adolescència i en com descobreix els seus poders. Aquesta preqüela es començarà a rodar al desembre d’enguany mateix i arri-barà a les sales de cinema el 3 de juliol de 2012 en format 2D i 3D, amb el nom Spi-der-Man Reboot.

Un ràpid enlairament.Com diu el ma-teix director, Andrew Garfield no ha sigut gaire conegut fins ara. Va nàixer a Los An-geles, però viu a Anglaterra des dels 3 anys. Va començar la carrera en el teatre, però ràpidament es va obrir camí en el cinema com a personatge secundari en pel•lícules de gran renom com Les Germanes Bolena, Lions for lambs i L’imaginari del doctor Parnassus. A més, enguany ha arribat a ser protagonista en les pel•lícules La xar-xa social i Never let’em go i en la primera entrega de la trilogia Red Riding, una mi-nisèrie televisiva amb molt d’èxit al Regne Unit basada en les corresponents novel·les de David Peace .Fins i tot ha obtingut di-versos premis pel seu espectacular treball. En 2006 va guanyar el premi a actor reve-lació en els Evening Standard Awards, en 2007 el BAFTA al millor actor de televisió i enguany l’han triat per a interpretar el nou Spider-Man.

En conéixer la notícia, Garfield ha explicat humilment en una entrevista que considerava aquest projecte una nova oportunitat per a ell, però que no vol pen-sar que un dels seus anteriors treballs és millor que cap altre perquè tot és una altra passa en sa vida. També ha dit tímidament que està molt content perquè arribar a pro-tagonitzar una pel·lícula que sempre li ha agradat significa molt per a ell.

Text d’Amparo Montaner Traducció de Josep Molés

FOTO

Mu

NTA

TGE

DE

DAv

ID S

EGA

RR

A

MO

NE M

ONK

EY

En el proper número entrevista a Rafa Castelló, autor de la il·lustració de la contraportada. Visita el seu blog: Cuadernos del Cazador