mòdul 3. crisi grega, transició romana, inici medieva

7/28/2019 Mdul 3. Crisi grega, transici romana, inici medieva

1/72

Crisi grega,

transici romana,inici medievalJoan Manuel del Pozo lvarezP08/04550/00936


2/72


3/72

FUOC P08/04550/00936 Crisi grega, transici romana, inici medieval

ndex

Introducci............................................................................................ 5

Objectius................................................................................................. 7

1. L'hellenisme.................................................................................... 9

1.1. L'escepticisme antic ................................................................... 11

1.1.1. L'escepticisme de l'Acadmia ......................................... 13

1.2. L'epicureisme ............................................................................. 14

1.2.1. Coneixement i mn fsic ............................................... 15

1.2.2. Dus sols i homes felios .............................................. 16

1.3. L'estocisme antic ...................................................................... 18

1.3.1. Logos i kosmos.................................................................. 20

1.3.2. Llibertat, logos, virtut ..................................................... 22

1.4. La cincia hellenstica .............................................................. 24

2. Transici romana: Cicer............................................................. 30

2.1. Una epistemologia neoacadmica ............................................ 32

2.2. Innovacions en filosofia poltica .............................................. 33

2.3. L'humanisme ciceroni ............................................................. 353. El neoplatonisme........................................................................... 37

3.1. Principis i postulats del neoplatonisme: l'U ............................. 38

3.2. L'Intellecte i l'nima ................................................................ 39

3.3. La conversi cap a l'U ............................................................... 41

4. Inici medieval................................................................................. 43

4.1. Agust, el primer filsof medieval ............................................. 44

4.1.1. Passi per la veritat: Du ............................................... 45

4.1.2. Du personal, creaci, temps, histria .......................... 474.1.3. B i mal, llibertat, pau ................................................... 49

4.2. Boeci, xarnera entre dos mons ................................................. 51

4.2.1. Importncia dels problemes lgics ................................ 52

4.2.2. Aportacions metafsiques a la teologia .......................... 53

Resum...................................................................................................... 55

Activitats................................................................................................ 57

Exercicis d'autoavaluaci................................................................... 60Solucionari............................................................................................. 64


4/72

FUOC P08/04550/00936 Crisi grega, transici romana, inici medieval

Glossari.................................................................................................... 68

Bibliografia............................................................................................ 71


5/72

FUOC P08/04550/00936 5 Crisi grega, transici romana, inici medieval

Introducci

Els tres conceptes del ttol, tots sols, descriuen un temps del segle III aC finsal V dC que, pel que fa al pensament filosfic i cientfic, semblaria noms de

pas entre poques ms slides o autnomes.

Per l'aparici d'autntics sistemes filosfics, com ara l'estocisme o el neopla-

tonisme, els progressos de la cincia alexandrina o les bases de la filosofia cris-

tiana que es posen al comenament de l'anomenada edat mitjana no sn pas

petits entreteniments en el cam del pensamentoccidental. Arriben a cons-

tituir, si es mira des de la nostra perspectiva actual, nuclis o bases d'aquest

conglomerat anomenat pensamentoccidentalque, sense ells, hauria tingut

amb tota seguretat una configuraci diferent que no podem ni imaginar.

Els tres adjectius ens dibuixen una evoluci geogrfica primer, de Grcia cap a

Roma, i un canvi de civilitzaci desprs, comenament de l'edat mitjana, que

ens aproximen a all que caracteritza a grans trets l'evoluci d'aquests vuit

segles: uns canvis generals poltics, socials, intellectuals i religiosos realment

importants.

Dos sn els canvis fonamentals:

1) Un canvipoltic indut per l'expansi i fragmentaci imperial d'Alexandre

acabament d'un mn clssic grec nucleat entorn de la polis, amb la crisi de

civilitzaci corresponent, l'assumpci per l'Imperi rom de la cultura grega i

la seva transmissi no purament passiva.

2) Un gran canvidecivilitzaci aprofitador, per, de molts elements cls-

sics amb el cristianisme, fet inicialment religis de gran repercussi general,

i molt especialment en filosofia.

Els sistemes i autors que s'estudien sn els ms representatius de la vida filos-fica complexa i variada d'un temps carregat de canvis i pensaments de crisi;

per tamb molt propers a les grans idees dels orgens i el classicisme filosfic,

com si complissin un designi de la filosofia clssica, d'on xuclen la saba: un

equilibri savi entre elements de permanncia i de canvi.

Al llarg del mdul didctic trobareu un seguit de lectures:

Sn de lecturamoltimportant, perqu tenen un contacte mnim de carc-

ter directe amb la filosofia estudiada, els textos reproduts en l'apartat Ac-

tivitats, i molt especialment els intercalats en l'exposici del mdul.


6/72


Sn de lectura recomanada, per a qui vulgui ampliar i consolidar conei-

xements, els llibres proposats a la Bibliografia o els recomanats en les lec-

tures.

s recomanableengeneral la lectura de qualsevol de les obres principals

dels autors citats en el mdul.


7/72


Objectius

Els objectius bsics d'aquest mdul didctic sn els segents:

1. Fer-se crrec de l'evoluci que el pensament filosfic i cientfic experimenta

al llarg de vuit segles, amb elements de canvi per tamb de continutat

de la filosofia clssica.

2. Comprendre que el pensament d'aquest llarg temps s expressi de neces-

sitats noves indudes pels canvis poltics i religiosos intensos que el prota-

gonitzen.

3. Conixer els principals sistemes filosfics i autors de l'hellenisme, la tran-

sici romana i el comenament de l'edat mitjana.

4. Adonar-se dels forts lligams que es donen entre tots els sistemes i autors

exposats, deutors tots encara que amb fortssimes discrepncies mtues

de la mateixa gran tradici platonicoaristotlica.

5. Accedir, a travs dels textos proposats per a lectura i/o comentari, al con-

tacte viu i la comprensi directa de textos originals dels diversos autors o,en alguns casos, dels seus testimonis doxogrfics.


8/72


9/72


1. L'hellenisme

Hellenisme s el nom genric que es reserva al perode de la cultura

grega de l'poca postclssica, marcat sobretot per la crisi poltica gene-

rada per l'expansi i posterior fragmentaci de l'imperi d'Alexandre. La

convenci estableix els seus lmits temporals entre la seva mort, el 323

aC, i la batalla d'ctium, que representa la fi de la Repblica romana,

l'any 31 aC.

El mite d'Alexandre

La influncia del mn hellenstic ser notable en poques posteriors. Per exemple, elmn medieval adoptar la figura d'Alexandre com a prototipus de cavaller preocupat perla justcia, la cultura i per l'adquisici de nous coneixements, motius que el porten a viureles aventures ms inslites.

A la imatge, una miniatura d'un manuscrit medieval del segle XIV que mostra Alexandredins d'una gbia mentre se submergeix per a explorar el fons mar

Noms una simplificaci histrica barrejada amb dogmatismes de diversa

mena podria confondre la noci de crisi histrica que es viu a l'poca de

l'hellenisme amb una cultura filosfica i cientfica de segon ordre.


10/72


s a dir, que filosofia d'una poca de crisi no significa necessriament filoso-

fia de curta volada, greuge que sovint pateixen; tampoc a l'inrevs: la situaci

real s la d'una filosofia i una cincia que obtenen fruits molt importants de

l'evoluci del pensament de l'poca clssica i alimentaran molt significativa-

ment les filosofies d'poques posteriors.

Pel que fa a la cincia, aquests fruits arriben a graus d'elevat rendiment teori-

coprctic, malgrat que quedaren estroncats i no trobaren continutat fins al

final de l'edat mitjana. Sn produccionsfilosfiquesicientfiques per no

parlar de les literries i altres d'una poca de decadncia d'una vella civilitza-

ci, per no pas decadents elles mateixes.

Les tres grans escoles filosfiques de l'poca, escptics, epicuris i estoics, la-

mentablement, han sofert el greuge addicional d'un coneixement imperfecte

per culpa de la prdua de documents i han quedat, doncs, sotmeses a la prin-

cipal transmissi del seu pensament a travs de testimonis sovint indirectes.

s el cas dels primers escptics i parcialment dels estoics; d'Epicur, igualment,

es conserva noms una petita part de l'obra que va escriure.

El predomini d'aquestes tres escoles durant l'hellenisme no elimina sin que

ms aviat conviuran totes dialcticament les dues grans escoles, platnica i

aristtelica, conegudes com Acadmia i Liceu o Perpatos.

Les circumstncies historicopoltiques sn determinants del clima

intellectual que es genera i en qu viuran el seu desenvolupament les anome-nades filosofies hellenstiques.

El fet bsic s la desintegracideljove imperialexandr a la mort

del seu fundador; encara que les grans ciutats d'Alexandria a Egipte i

d'Antioquia a Sria mantindran, regides per generals d'Alexandre, un

motlle institucional grec, basat sobretot en l's d'una llengua comuna

o koin. Per, al mateix temps, un factor clau en les ments individuals

i en l'nim collectiu, la identificaci forta i propera del ciutad amb la

seva polis, haur quedat destrut.

Es viur, aix s, un autntic moment brillant en els mbits artstic i cientfic,

en terrenys com la histria, la geografia, l'astronomia, la fisiologia, les cincies

naturals i altres. La filosofia continuar tenint un centre espiritual a Atenes,

on sempre van els caps de les diferents escoles, i, malgrat que continuen for-

tament relacionades, tendeix a distingir-se de les cincies.

La inestabilitat poltica i la prdua del referent clar i directe de la prpia polis

aguditza la necessitat de reflexi sobre el sentit individual de l'existncia:

Bust de Lismac, general d'Alexandre, queesdevingu rei de Trcia a la mort d'aquest.


11/72


per als uns, com recorda Long, prima el "desconcert" com a nota essencial;

per a d'altres, ms optimistes, all que defineix el moment s una "nova

conscincia del poder de l'home".

En qualsevol cas, alguna cosa essencial en l'equilibri clssic es trenca i es bus-quen nous camins, l'expressi dels quals seran les tres escoles esmentades.

Amb tot, seria inexacte considerar aquestes escoles com a estrictament noves:

totes tenen el seu arrelament o en sn fruits, com diem en les anomenades

escoles socrtiques menors i en la mateixa obra platnica i aristotlica. Tot

i que, de vegades, com Bignone ha demostrat per a Epicur en relaci amb

Aristtil, aquestes arrels sn en l'obra perduda per a nosaltres, la qual cosa

dissimula la seva dependncia.

Tal com assenyalvem, no s just considerar estoics i epicuris com un empo-

briment de la filosofia grega. Potser la seva obsessi per atacar-se mtuament,

amb els escptics entremig i contra tots els altres, va contribuir a afeblir-los;

per s cert que van arribar a gaudir d'una gran influncia social i intellectual

entre els seus contemporanis i, especialment els estoics en les capes oficials,

sobre l'hereva de l'ambici alexandrina, Roma, que en el ter inferior de l'poca

havia comenat ja la dominaci poltica de l'antic mn grec.

Les grans preocupacions teortiques i sobretot prctiques en sentit aris-

totlic: quines accions convenen a la prpia vida que cristallitzen en

l'entorn de Scrates reviuran amb fora en la darrera etapa de la filosofia

grega, remogudes pel trasbals poltic i social del nou mn alexandr.

La (in)seguretat del coneixement i la necessitat d'assolir una veritable

saviesa, que no podia ser sin saviesa del viure hum, sn el nucli motor

de l'esfor escptic, epicuri i estoic, amb respostes diferents a les pregun-

tes, sempre molt semblants, de tota la filosofia grega.

1.1. L'escepticisme antic

Lectura recomanada

Long,A. (1977).La filosofahelenstica (pg. 15). Madrid:

Alianza Universidad.

Lectura recomanada

Bignone,E. (1936).L'Aristotele perduto e la for-mazione filosofica di Epicuro.Florncia: La Nuova Italia.

Pirrd'lida, nascut el 360 aC, s considerat el cap de l'antiga escola escptica

i, com que no en tenim cap escrit, les seves doctrines han estat transmeses per

un deixeble seu, Tim de Fliunt, mort el 241 aC. Amb els deixebles d'aquest

darrer es considera acabada l'escola antiga.

Antecedents afins

Els antecedents llunyans delpirronisme poden trobar-se enautors com Xenfanes, Her-clit o Demcrit, encara que elms identificable s el sofistaProtgores.


12/72


L'skpsis de Pirr

"L'orientaci esbrinadora s'anomena tamb 'investigadora', per l'acci d'investigar i esbri-nar. I 'suspensiva' per l'estat d'nim que neix desprs de la investigaci sobre l'objecte dela investigaci. I 'dubitativa', tant si s, com diuen alguns, pel fet de dubtar de tot i in-vestigar o pel fet de pensar-s'ho molt a l'hora de donar l'assentiment. I 'pirroniana' pel fetd'haver arribat Pirr a l'skpsis de manera ms plena i manifesta que els seus antecessors".

Pyrrhonnioi Hypotypseis, Sext Empric (I 3).

El sentit bsic de l'escepticisme s l'actitud investigadora; ms enll de

la investigaci, la seva voluntat s trobar l'alliberament de la inquietud

grcies a la suspensi del judici (epokh) en adonar-se de la incompati-

bilitat entre les aparences i els judicis.

Encara que l'evoluci escptica s'an tornant progressivament ms metodol-

gica o cientfica, el nucli inicial de l'escepticisme era marcat per la necessitatmoral esmentada, que trobava intolerable poder viure enganyat.

El seu enfrontament amb estoics i epicuris s'explica precisament per l'arrel

moral de la seva preocupaci, que no els permetia quedar indiferents davant la

seguretat cognoscitiva que uns i altres, imprudentment a parer dels escptics,

exhibien.

Pirr negava que es pogus conixer com sn realment les coses i negava la

legitimitat de l'especulaci filosfica. Les coses sn per a ell indiscernibles, in-

commensurables i indeterminables. Veiem les aparences, no all que les cosessn realment. Tim ja parlava d'un concepte que la modernitat filosfica con-

sagrar: elphainmenon, o objecte en tant que percebut, i deia, en llenguatge

que ens s ben familiar, que no es pot deduir l's del semblar. La nostra actitud,

doncs, hauria de ser la suspensideljudici, fins i tot dels judicis morals, ja

que no es pot conixer tampoc qu s el b.

Treien, amb tot, un resultat moral d'aquesta convicci: la impertorbabilitat

per a les coses opinables i la moderaci davant de les afeccions involuntri-

es. Curiosament, aquesta conclusi moral no ser gaire diferent d'algunes de

l'estocisme i ms prxima del que sembla d'algunes de les epicries, com si

totes sentissin el clam d'una civilitzaci que no acabaven de comprendre i

enfront de la qual volien bastir un espai de seguretat interior de cada indivi-

du. Cadasc, per, hi arribava, com s'anir veient, per camins filosfics propis

prou diferents entre ells.

L'observaci permanent

Contra el que es pensa, skp-tomaisignifica 'observar' o 'in-vestigar' i no pas 'dubtar', tot ique els escptics considerin eldubte un instrument de la in-vestigaci racional.


13/72


1.1.1. L'escepticisme de l'Acadmia

Ja hem assenyalat que les grans escoles de Plat i Aristtil perviuen i conviuen

amb les hellenstiques. Tant que, com en el cas de l'escepticisme, l'Acadmia

se'n veur influda fins al punt de considerar que l'accs d'Arcesilau (315-241)

a la seva direcci representa un canvi d'etapa per l'adopci de l'orientaciescptica, que fa que se la consideri com la segonaAcadmia o Acadmia

mitjana.

Arcesilau defensava, com Scrates, que res no pot saber-se i que tot s'ha de

discutir permanentment; ms enll, dir, res no s cert i no hi ha criteri de ve-

ritat. Ms que la mateixa filosofia de Plat, que ell representava institucional-

ment, sembla clarament influt pel mtode del seu mestre Scrates de perptua

discussi de totes les opinions. Una de les seves orientacions principals fou la

discussi contra el criteri de veritat estoic.

El testimoni de Cicer

La segona Acadmia la conei-xem especialment per un tes-

timoni allunyat en el temps,per molt identificat amb ella,Cicer.

Amb el seu rebuig de la teoria estoica basada en les "impressions senso-

rials cognoscitives" o "representacions catalptiques", Arcesilau va resta-

blir una funci important de la filosofia de sempre: la crticauniversal.

De tota manera, no va ser un escptic radical i acceptava que podria

haver-hi algunes veritats derivades de la vida i adaptades a ella: per aix,

va formular el criteri de l'ulogon o 'all que s raonable' com a guia per a

viure; avisant que all que s ms important s no caure dogmticament

en l'error.

Recelar del dogma

Segons Von Arnim, el fet deno caure dogmticament enl'error, i no la possessi del co-neixement, seria la nota essen-cial de la saviesa.

Desprs de quatre directors de l'Acadmia sense relleu especial, arriba Carna-

des (214-129), que reprn els atacs d'Arcesilau contra el dogmatisme estoic,

especialment contra Crisip. Amb ell, ms radical que Arcesilau, es considera

fundada la nova etapa, l'Acadmianovaotercera.

Fou molt bon dialctic i va saber combatre amb subtileses diverses les repre-

sentacions catalptiques dels estoics, aprofitant les seves prpies exigncies o

garanties i afegint-hi l'explotaci d'errors perceptius comuns com ara confon-dre bessons o creure's somnis o allucinacions com a mostra que, ni que sigui

per un sol cop d'engany, la informaci rebuda dels sentits s insegura.

Cicer escriu:

"Tu no pots indicar quina sl'ltima[xifra] de pocsni la pri-mera de molts. Aquesta menad'inseguretat s'escampa tantque no veig on es pot arribar."Academica Priora, Cicer (II93).

Tot i la duresa dels seus atacs i la defensa ferma de la suspensi de l'assentiment

a la informaci sensorial, on el porta la seva convicci i argumentaci anti-

dogmtica, no es conforma i cerca un criteri que permeti a l'home actuar i

viure sense angoixa. Aquest criteri, que s en certa manera complementari de

l'ulogon d'Arcesilau, s el que Cicer traduir per probabilitat i que en grec

original spithann.

Nota

Pithann significa literal-ment all que s 'persuasiu' o'creble'.


14/72


Desprs d'una refinada anlisi de les representacionssensorials que

tenim, Carnades acaba acceptant que n'hi ha que sn "persuasives"

i, a ms, posseeixen un "fort aspecte de veritat" i accepta que podrien

constituir-se com a criteri de veritat.

Amb tot, com que en moltes ocasions no gaudim d'aquesta mena de

representacions, per tal de no paralitzar o impedir l'acci humana, cal

recrrer a mtodes de contrast aproximatiu a semblana del tempteig

que pot fer un jutge per delimitar les responsabilitats en un plet con-

tradictori.

L'escepticisme de Carnades no pretenia paralitzar la vida, sin desmuntar

l'especulaci de les altres dues grans escoles. D'altra banda, treia un gran

profit dialctic de les teories que es contraposaven els seus adversaris, que

s'anullaven mtuament alhora que se sostenien amb fort dogmatisme, sobre-

tot l'estoica a partir de Crisip.

1.2. L'epicureisme

Epicur, nascut a Samos el 341 aC, fou sobretot un moralista, en el sentit de

defensar una forma de vida particular per damunt d'altres consideracions es-

peculatives o pragmtiques. Va fundar cercles propis o comunitats a diverses

poblacions, per es va installar a Atenes.

Les comunitatsepicriesno eren acadmiques, sin semblants a les nostres

monstiques, amb l'amistat com a valor central; hi acceptaven dones i esclaus.

Estudiaven els "ensenyaments principals" del seu mestre. La difusi va arribar

a ser important i, malgrat els atacs estoics, entre alguns romans illustres com

Csar o tic l'amic ric de Cicer l'epicureisme va tenir predicament, que en

termes generals va ser ms gran en les classes populars.Bust d'Epicur

Reivindicaci moderna de l'epicureisme

La forta enemistat dels seriosos i ben situats estoics i desprs el cristianisme han vessat

sobre els epicuris una notable i injustificada mala fama. Sortosament avui el descrdit del'epicureisme ha estat superat grcies, entre altres, a obres com les de Farrington, Lled oGarca Gual, que amb tractaments diferenciats han coincidit a restablir la justcia enversunes teories que foren formulades, com es veur, amb ms alada filosfica i ms humanai humanstica intenci que la que els seus adversaris els atribuen.

Sabem que l'obrad'Epicur fou abundant, per ens n'ha arribat noms una

petita mostra, en forma d'algunes cartes i mximes. L'nica obra "sistemtica"

de l'epicureisme s d'un rom del segle I aC, Lucreci, el gran poema De rerum

natura. Dels atacs d'alguns autors, per exemple Cicer de qui d'altra banda

s'ha sospitat alguna ntima simpatia amb l'escola, tamb se n'ha obtingut

valuosa informaci, com ara la relativa a la seva teoria dels dus.

Lectures recomanades

Farrington,B. (1968).La re-belin de Epicuro. Barcelona:Ed. de Cultura Popular.

GarcaGual,C. (1981).Epi-curo. Madrid: Alianza Editori-al.

Lled,E. (1984).El epicures-mo. Barcelona: MontesinosEd.


15/72


La filosofiaepicria se situa en un cert antiteoreticisme contra les

idees platniques o la substncia aristotlica, que es veuen com a jocs

de paraules amb recurs a l'atomisme com a forma simple d'explicar el

cosmos i amb l'objectiu de descarregar l'home de tota especulaci que

pogus impedir-li el seu accs a la felicitat. s una posici materialista alservei d'una moral de l'alliberament i la felicitat personal, com sembla

que els demanava l'poca.

En els pocs textos que ens queden, Epicur empra un "llenguatge immediat"

(Lled) que l'allunya de les complexes construccions conceptuals del plato-

nisme i l'aristotelisme i el distingeix dels estoics, i que acosta plcidament el

lector a l'objectiu ltim d'alliberament, amistat i felicitat que inspira el seu

pensament.

1.2.1. Coneixement i mn fsic

Epicur no podia sostreure's als grans debats de la filosofia grega clssica, entre

els quals hi ha el de l'accs a la veritat de les coses: ell expressar plena confi-

anaenelssentits, ja que entn la percepci com a receptora dels idola o

imatges fetes d'toms que els objectes ens envien com un efluvi permanent i

que, com que les rebem amb claredat, les hem d'acceptar.

La repetici de percepcions clares ens permetr constituir les prlepsiso 'preconceptes', que esdevindran el nostre psit d'experincia cognos-

citiva. La seguretat del coneixement suposici que tant indignava els

escptics es deriva del contrast dels nostres judicis amb l'experincia

sensorial, que s fiable llevat d'excepcions.

La probabilitat d'una obra gnoseolgica

Sembla que Epicur havia arribat a elaborar una certa teoria cognoscitiva que es resumiaen els punts expressats, per que s'enfilava a especulacions sobre inducci, significaci,problemes lingstics, relacions universal-particular, etc.

La mateixa teoria atomista, com s lgic, configura la filosofia natural

d'Epicur. s una continuaci de la filosofia de Demcrit: un univers illimitat

i format per un infinit nombre d'toms, de formes diferents. La indivisibilitat

definitria de l'tom respon a l'argument, de ress eletic, pel qual ser i no-ser,

cos i buit, s'exclouen.


16/72


A diferncia de Demcrit, per, Epicur argumenta el pes dels toms i la

seva caiguda necessria cap avall, i no noms regida per l'atzar. Per, pre-

ventivament, accepta un comportament excepcional d'alguns toms,

que s'inclinarien en la seva caiguda per tal de fer possible, enmig d'un

cosmos tan determinat per la caiguda rectilnia dels seus componentsatmics, la indeterminaci o llibertat humana.

1.2.2. Dus sols i homes felios

Tamb els dus responen al mateix esquema explicatiu: en coneixem

l'existncia pels efluvis dels seus toms que arriben a les nostres ments, que fan

que hi creiem de forma natural i universal, per rebutja que influeixin en els

processos, ni naturals ni humans. Considera que la preocupaci per governar

el mn i la seva postulada felicitat plena sn incompatibles, per la qual cosaexclou tota relaci entre ells i nosaltres.

Amb aix Epicur negava la base de la religi popular grega i la influncia

constant dels dus sobre els homes; i, a ms, atacava els dus "rellotgers"

de Plat i Aristtil, que governaven amb rigor matemtic els moviments

universals.

Del cos dels dus, constitut per components atmics de moviment molt can-

viant que fa que no sigui consistent com el nostre diu que s "una mena de

cos", ens arriba la informaci de la seva felicitat perfecta, feta de l'absncia de

dolor, d'una gran sensaci de plaer i d'una total indiferncia cap a nosaltres:

aix ens hauria de convncer que s absurd tenir-los por; en tot cas, ve a dir,

si ens els mirem sense el temor que la tradici supersticiosa ens ha imposat,

ens poden servir de models per la seva felicitat perfecta.

Aquest sembla el punt de la seva teologia que ms l'interessa: allar els dus,

deixar-los sols en el seu benestar, que ha de tenir un efecte molt positiu per

als homes.

Des d'aquesta posici teolgica queda clara, doncs, la seva motivaci fi-

losoficomoral principal: l'alliberamentdelshomes del temor dels dus

i de la mort. En res no ens influeixen, per la qual cosa res no n'hem

d'esperar ni res no els hem de demanar. I de la mort, quan ens arriba,

ja no en tenim conscincia: per qu, doncs, anticipar un problema que

mai no ens trobarem?

La possibilitat de lallibertat

Es far famosa la traducci lla-tina d'aquesta argcia terica,clinamen 'desviaci', feta perCicer mentre l'ataca.


17/72


Els toms, igualment com la resta d'ssers, tamb constitueixen l'home; si tots

els seus toms tinguessin moviment fix, no hi hauria lloc per a la llibertat.

Per la teoria de la desviaci en la seva caiguda permet a Epicur sostenir que

hi ha un espai per a la llibertat i, doncs, per a la vida moral humana. Com per

a Plat i Aristtil, l'home busca justificadament la felicitat.

El plaer i el dolor segons Epicur

"I per aix diem que el plaer s el principi i culminaci de la vida feli, perqu hi hemreconegut el b primer i innat, a partir del qual establim tota elecci o rebuig, i en relacial qual formulem tota apreciaci amb el sentiment com a regla. I com que aquest s elb primer i innat, per aix mateix no triem tots els plaers, sin que hi ha vegades querenunciem a molts plaers, quan se'n deriva per a nosaltres una inconvenincia ms gran.

I molts dolors els considerem preferibles als plaers si, pel fet de suportar aquests dolorsdurant molt de temps, ens arriba un plaer ms gran. En efecte, tot plaer, pel fet de serinnat, s bo, per sens dubte no tots sn dignes de ser triats. De la mateixa manera, totdolor s un mal, per no tots s'han de defugir sempre. Conv jutjar totes aquestes cosesamb una mesura justa en relaci amb la utilitat i la inutilitat. Perqu de vegades fem

servir el b com un mal i, a l'inrevs, el mal com un b."

Carta a Meneceu, Epicur (128-130).

Per el contingut de la felicitat s ms concret en Epicur que en Plat

i Aristtil: el plaer, principi i fi de la vida feli, ells l'havien arribat a

tolerar, per no a posar en primer terme de la seva proposta moral.

La bondat del plaer es demostra, en Epicur, per ella mateixa. La seva

noci s tan simple com que, si no hi ha dolor, hi ha plaer. El plaer

s una bona disposici de tots els toms de l'home; el dolor, la seva

pertorbaci.

Plaer esttic i plaer dinmic

Epicur distingeix entre el plaer esttic i el dinmic. Encara que el plaer per excitaci no sl'ptim, pot servir per a l'alliberament de temors, perqu el ms gran dolor s la torbacimental produda per les creences falses.

El plaer es relaciona amb el desigi cal distingir entre:

Desig natural, que pot ser:

necessari per a la felicitat, l'equilibri del cos i la vida mateixa;

no necessari, i que, per tant, s'ha d'evitar.

Desig no natural, que s inconvenient i tamb s'ha d'evitar.

La vida, doncs, s'ha de dirigir al simple objectiu de satisfer noms els desitjos

naturals i necessaris.


18/72


El plaer t lmits i la moderaci s l'acceptaci d'aquests lmits. Les virtuts sn

un mitj acceptable si ajuden a la vida feli en el plaer; poden considerar-se

fins i tot necessries per a la felicitat en la mesura que ens ajuden a orientar

i moderar l'accs natural al plaer.

L'esperit que anima aquesta moral s sens dubte clarament eudemonista afavor de la felicitat ms que no pas descaradament hedonista obsessionat

pel plaer, perqu a la fi el plaer s ents, en aplicaci de la vella mxima

grega mden gan, 'de res, massa', segons criteris d'adequaci a necessitats i de

moderaci.

Pel que fa a la vidaensocietat, Epicur opina, contra Plat i Aristtil, que no hi

ha una tendncia natural a la vida social. Si ens associem, ho fem per inters

i mitjanant un acord de protecci mtua.

Epicur, doncs, s un precedent clar de les modernes teories del pacte o del

contracte social com a origen de la societat poltica. La justcia no s sin el

compliment del pacte per a no fer ni sofrir agressions: no s res en si. La justcia

s desitjable perqu allibera de preocupacions.

La vida poltica s una pres de la qual el savi ha d'allunyar-se, no per

misantropia, sin perqu el separaria del conreu d'un "b immortal":

l'amistat. Aquesta arriba a ser desitjable per ella mateixa i s una font de

plaer, encara que se li reconeix un fonament utilitari en l'inters propi

de cada amic i en l'ajuda que s'intercanvien. Per, a la fi, l'amistat s

la que convoca tothom a "collaborar en la felicitat mtua". L'amistat

resultava aix per a Epicur central en la nostra vida, una mena de medi

ambient de respiraci necessria per a aquells humans que vulguin ser

felios.

1.3. L'estocisme antic

L'amistat s un dels valors fonamentals per aEpicur. A la imatge, dos amics en un banquet,detall de la decoraci d'una copa de cermica

de figures vermelles.

L'estocisme s l'escola de filosofia hellenstica de ms pes i influncia antiga i

moderna. La seva qualitat bsica, probablement, s'ha de buscar en la profunda

coherncia del sistema: una estreta relaci entre la naturalesa, el logos o la ra

i l'acci humana. Consta com a fundador seu ZendeCtion (cap a 333-262

aC).

Es considera com a predecessora de l'estocisme que la supera i sistematit-

za una posici bsica moralista de les escoles socrtiques menors, concreta-

ment la coneguda com a cnica : el seu ideal, viure moralment, que s tant

com viure d'acord amb el logos i la naturalesa; tamb hi circulaven les idees

Bust de Zen de Ction


19/72


"d'indiferncia" i "cosmopolitisme" que desprs consagraran els estoics. A la

base sens dubte torna a sortir Scrates: la uni de coneixement i virtut o el

savi s bo i el vicis ignorant.

Per Zen no es limita al continuisme cnic; estudia amb megrics i platnics:

dels primers obt inters per la lgica, la lingstica i una tendncia monista;i dels segons, la noci de ra creadora i la providncia. Amb tot, marcar les

seves prpies diferncies. Tamb es registren en l'estocisme fortes influncies

aristotliques, com recentment ha mostrat Rist, i heraclitianes. Tot aix con-

verteix l'estocisme en sntesi de molts elements de la filosofia clssica grega,

per sens dubte no li resta originalitat.

Prova de la seva alada filosfica s l'adhesi considerablement ms gran que

va trobar entre intellectuals i poltics dels mons hellenstic i rom en com-

paraci amb les altres escoles filosfiques.

Lectura recomanada

Rist,J.M. (1996).La filosofaestoica. Barcelona: Grijalbo-Mondadori.

Els continuadors de l'escola fundada per Zen sota l'Stoa Poikil'voltes pinta-

des' d'Atenes, Cleantes i Crisip, procedents com ell de l'sia Menor, no ne-

cessriament aporten contra el que s'ha dit rellevants influncies semtiques,

com el fatalisme, la noci d'obligaci moral o la forta distinci entre b i mal,

que ja poden endevinar-se en els mateixos antecedents esmentats.

Crisip sembla que no pretenia ser el segon fundador de l'estocisme, sin que

va subtilitzar i aclarir la doctrina de Zen. Poden apreciar-se aportacions seves,

especialment en lgica, de la qual va escriure molts tractats. Ell fou per alsposteriors model d'ortodxia i centre de totes les disputes que ja hem esmentat

amb els epicuris i especialment amb els escptics de l'Acadmia mitjana i nova.

Bust de Crisip

Un problema de l'estocisme fou el seu ideal tic, tan rigors que alguns el

veien com a "sobrehum"; per aix, no s estrany que un d'ells, Paneci que

ser imitat per Cicer en el seuDe officiis oDels deures, escrigus un tractat

tic de to molt pragmtic que li far guanyar molts adeptes a Roma.

Les fontsdel'estocismeantic tamb sn molt limitades, a diferncia del

bon accs que tenim als estoics posteriors, com Sneca, Epictet i Marc Aureli.

Per als de la primera i segona poca o antiga i mitjana, Zen i Paneci com

a exemples respectius ens hem de servir de citacions i resums en les ms

diverses doxografies o colleccions d'opinions recollides de la tradici molt

posteriorment.

Les doctrines estoiques s'han d'atribuir globalment als diversos autors, perqu

la singularitzaci noms s possible en molt comptades ocasions.

Els atacs de la novaAcadmia

Se sap que els atacs durssimsde Carnades van obligar elsestoics a introduir algunes cor-reccions teriques.

El testimoni de Cicer

Cicer torna a ser el testi-moni indirecte ms antic del'estocisme, envers el qual, al-menys externament, mostravamoltes ms simpaties que ambl'epicureisme.


20/72


1.3.1. Logos i kosmos

En el seu esperit sistemtic, els estoics dividien la filosofia en tres parts:

lgica,

fsica, tica.

s una divisi metodolgica, i en sentit ampli pel que fa a la lgica, perqu

per a ells tot tenia un nic objecte racional i la filosofia havia de ser, sobretot,

"prctica de la saviesa". Encara que, com que s congruent amb el que hem

dit de l'esperit hellenstic, acaba predominant el component tic, aquest no

s'explica sense el coneixement fsic, ni aquest sense el lgic.

La lgica, que incloa la retrica i la dialctica, era la cincia del discurs raci-

onal, com a pensament i expressi. I la tasca fonamental, com sabem per all

que hem dit en parlar de l'escepticisme, proporcionar i justificar un criteri de

veritat.

Com Aristtil, els estoics pensaven que la sensaci est en l'origen del

coneixement, per el criterideveritat s l'assentiment que donem a

les representacions perceptives que ens arriben: noms quan donem

l'assentiment es produeix l'aprehensi, katalpsis, i la representaci que

ha rebut aquell assentiment es converteix en representaci comprensi-

va o catalptica. Aquest s l'nic criteri i garantia de veritat.

La representacicatalpticaprodua en l'nima "corpria" com tot, d'altra

banda la modificaci que en diem 'coneixement veritable' o, simple-

ment, veritat. La seva garantia era l'evidncia, enrgeia, que l'acompanyava.

L'evidncia, al seu temps, tenia les seves condicions:

seguretat plena de la normalitat i salut dels nostres sentits;

distncia adequada en el temps i en l'espai entre objecte i subjecte de la

percepci;

durada i fora suficients de l'acte perceptiu;

absncia d'interferncies i comprovaci prpia i aliena de resultats percep-

tius idntics davant d'objectes idntics.

Era clar, doncs, que especialment davant dels atacs dels escptics que Cicer

reprodueix en els seus ms petits detalls amb gran delectana els estoics ha-

vien volgut afinar al mxim el seu argumentari del criteri de veritat. Era, ben

segur, un punt clau de tot el sistema.


21/72


En l'ordre de la lgicaformal, els estoics es van allunyar de manera no-

table d'Aristtil en prendre la proposici com a element base de la lgica

(lgica proposicional) i concedint un inters privilegiat als sillogismes

hipottics i disjuntius, que no havien estat elaborats tericament per

Aristtil. Es convertien aix en directes predecessors del desenvolupa-ment de la lgica en el darrer segle.

La fsica o filosofia natural de l'estocisme antic s una forma de materialisme

monista i panteista. L'sser s noms all que posseeix la capacitat d'actuar

i de sofrir. Noms el cos t aquestes caracterstiques, per la qual cosa l'sser

i el cos sn idntics. s un materialisme que, en comptes d'adoptar la forma

del mecanicisme pluralista i atomista dels epicuris, es configura en un sentit

hilemrfic, hilozoista i monista: s a dir, regit pel principi de la composici

de matria i forma, per la consideraci de la matria com a viva i com a nicconstituent de la realitat.

Els principisdel'univers serien dos:

l'un passiu, la matria;

l'altre actiu, la forma que t la ra divina, el logos, al capdavall du.

Identifiquen el seu du-naturalesa-logos amb el foc, o amb elpnuma en tant

que al inflamat, que tot ho transforma i tot ho penetra. La calor s el principi

de tot naixement i tota vida.

El logos s com la sement de totes les coses, una sement que cont to-

tes les altres lgoi spermtikoi, rationes seminales, raons seminals. La

matria s infinitament divisible i infinitament interpenetrable, con-

tra el criteri dels epicuris. L'univers en el seu conjunt s com un gran

organisme on el tot i les parts s'harmonitzen i simpatitzen: senten

en correspondncia l'una amb l'altra i en correspondncia amb el tot,

l'anomenada doctrina de la simpatia universal.

El principi actiu, du-logos, s inseparable de la matria i per tant du

s en tot i ho s tot: s la primera formulaci clarament panteista de la

histria del pensament.

En contra del mecanicisme dels epicuris, els estoics defensen una rigorosa con-

cepcifinalista, a la qual es troba estretament lligada la noci de providncia,

pronia. Providncia, no cal dir-ho, que no s personal com la cristiana poste-

rior, sin expressi del finalisme universal, segons el qual tot s'esdev segons

la previsi del logos immanent a totes les coses. Aquesta providncia, d'altrabanda, adopta la forma de fat o dest, heimarmne, necessitat ineluctable.


22/72


1.3.2. Llibertat, logos, virtut

Es planteja amb aix el gran problema de la llibertathumana. Segons ells, la

veritable llibertat del savi no pot ser altra que la identificaci dels seus propis

desitjos amb els del dest. Ser lliure s reconixer intellectivament el logos i

adaptar-s'hi voluntriament.

Els estoics, altra vegada ben diferents dels epicuris -que adapten el seu sistema

a l'exigncia de la llibertat, ajusten o encaixen la llibertat que no menyspre-

en, sin que integren en un b ms ampli a la gran lgica del sistema. La

llibertat s com enlairada a la nobilssima condici de la saviesa "noms el

savi s lliure", deien, al coneixement de les causes que configuren el dest i

la necessitat.

Emper, les disputes entre ells mateixos com ara Crisip i Cleantes o amb

els escptics, que els retreien durament el determinisme que impossibilitava

l'acci lliure de l'home, deixen veure una seriosa preocupaci per salvar la res-

ponsabilitat, que noms pot nixer de la llibertat, tot postulant que la llibertat

s "l'oportunitat d'actuar per a mi mateix" (atribuda a Crisip), que crearia un

espai d'indeterminaci o llibertat "previst" pel logos i peculiarment incorporat

al dest, que no seria tant all que "ha de" ser com all que "ser", incloses les

lliures decisions humanes.

Ja en poca molt tardana i en context molt diferent, s'extremar

l'argumentaci posant l'elecci del sucidi com a exemple de l's de la llibertathumana: "el menyspreu del propi cos s un signe segur de llibertat; pots obrir

el cam a la llibertat amb una llanceta" (Sneca).

Amb les consideracions sobre el complex tractament de la llibertat en els es-

toics, hem tocat ja el nucli de la seva aportaci ms significativa i influent,

l'tica. Una de les seves idees motores s que el ms caracterstic de l'sser viu

s la seva tendncia a conservar-se, a apropiar-se i identificar-se amb el seu

medi i amb all que li s conforme: aix ho anomenaven oikiosis, apropiaci

o conciliaci.

D'aqu es deriva el principidelamoralhumana de la necessitat de

viure conforme a la naturalesa. Plaer i dolor sn elements secundaris,

mentre que la primria s la necessitat esmentada. El b moral consis-

tir en all que incrementa o millora el logos o naturalesa prpiament

humana i el mal, all que la perjudica. L'autntic b per a l'home s la

virtut i el veritable mal, el vici.

L'assumpci del fat

Sneca va arribar-ho a expres-sar bellament: "ducunt uolen-tem fata, nolentem trahunt" ("eldest guia aquell que el vol iarrossega qui no el vol").


23/72


Digenes i Alexandre

En aquest relleu hellenstic es representa la visita d'Alexandre a Digenes de Sinope (413-327 aC), a qui es considera la figura ms caracterstica de l'escola cnica, corrent filosficpredecessor de l'estocisme. Personatge d'actes extravagants, Digenes manifest a Ale-xandre el seu menyspreu envers els conqueridors, que no viuen "segons la natura". Aques-ta i altres ancdotes sobre la singular vida del filsof cnic estan recollides a l'obra Videsdels filsofs illustres, escrita pel seu homnim Digenes Laerci (segle III) i que, malgrat

ser un llibre de carcter anecdtic i d'escs rigor cientfic, s una de les fonts principalsper a l'estudi de la filosofia grega.

Viure segons la naturalesa

"Viure segons la virtut equival a viure segons l'experincia dels esdeveniments naturals,com diu Crisip en el llibre I de les Finalitats, perqu les nostres naturaleses formen partde la naturalesa universal.

Per aix, viure conforme a la naturalesa, que vol dir segons la prpia naturalesa i segonsla de la totalitat, esdev una finalitat, amb abstenci obligada de tot all que acostuma aprohibir la llei comuna, que s la recta ra que s'estn per totes les coses, idntica a Zeus,que governa l'ordre de totes les coses.

I aix mateix s la virtut i el feli curs de la vida de l'home feli, quan tot es compleixsegons la concordana del tarann de cadasc amb la voluntat de qui governa l'univers."

Vides dels filsofs illustres, Digenes Laerci (VII 87-88).

Entre all que afavoreix i all que perjudica el logos hum, existeix un terme

mitj d'accions indiferents moralment, adiphora. Entre aquestes s'enumeren

tant les coses fsicament i biolgicament positives la vida, la salut, la bellesa,

la riquesa, etc. com les fsicament i biolgicament negatives mort, malaltia,

pobresa...

La doctrinadelsindiferentsmoralss un element original de l'tica estoica

que ha provocat perplexitat. I precisament d'una elaboraci d'aquesta doctrina

deriva un dels moderns conceptes degudament transformat amb el temps i

l's i l'abs vigent en el camp de l'tica: el concepte de 'valor'. Ser valus o


24/72


valor all que, essent radicalment indiferent, resulta "positiu" o "atractiu" per

als interessos generals de l'oikiosis o vida natural: aix, per exemple, la bona

salut.

Tamb un altre concepte tic, el de 'deure ', apareix amb fora en la filosofia

estoica: en grec, kathkonta expressa aquell tipus d'accions que, no essent es-trictament virtuoses, ajuden a caminar cap a la virtut i l'oikiosis; amb la signi-

ficaci inicial d''acci convenient' o recomanable, van acabar essent adaptades

i tradudes al llat com officia o deures. La virtut s la saviesa o cincia mateixa

que posseeix el savi; i all "convenient", desprs dels "deures", s la guia perqu

l'home que no ha assolit la saviesa s'orienti cap al logos universal.

La mateixa oikiosis que impulsa a l'autoconservaci en l'mbit del logos-natu-

ralesa impulsa tamb a l'estimaci dels altres homes, formant famlia i ciutat,

constituint la societat. L'home tendeix a la uni amb tots els altres, s cosmo-

polita, 'ciutad de l'univers', entre altres coses perqu tots participen en la ma-

teixa mesura del logos universal i amb aix es postula un ideal de comunitat

d'iguals. En aquest punt tamb l'estocisme s'oposa a l'epicureisme, que postu-

lava l'abstenci poltica del savi en un clar menyspreu al fet sociopoltic.

L'extirpaci de les passions i la indiferncia al dolor i al plaer ataraxa

iaptheia sn la forma mateixa que adquireix la felicitat en el savi:

apassionar-se, alterar-se pel goig o el sofriment sn moviments erronis

de la ra, que aparten del logos.

L'objectiu s, doncs, la total impassibilitat, la no-alteraci per passi

positiva o negativa, plaer o sofriment, impropis de la ra del savi iden-

tificada amb la ra universal.

1.4. La cincia hellenstica

La coneguda unitat del coneixement filosoficocientfic des dels seus inicis amb

els milesis 'fsics' o 'filsofs' indistintament fins al mateix Liceu aristotlic, on

es conreaven amb intensitat i xit les ms diverses cincies naturals vinculadesntimament a la filosofia, comena a escindir-se en l'poca hellenstica.

La preocupaci filosfica passa a ser, per les raons ja exposades, fona-

mentalment tica i l'especulaci que era el motor prcticament exclu-

siu de tot el coneixement, tamb el que ara anomenem 'cientfic' ten-

deix a concentrar-se en objectes diferenciats o a una certa especialitza-

ci en camps diferents: astronomia, fisiologia, botnica, gramtica, ma-

temtiques, geografia i altres.


25/72


Les grans institucions creadores i difusores de coneixement de l'poca clssica

l'Escola d'Iscrates, fonamentalment literria, l'Acadmia platnica, gaireb

noms filosfica i matemtica, i el Liceu aristotlic, filosfic i naturalista con-

tinuaven conservant el seu prestigi, per van quedar desbordades pel dinamis-

me investigador del Museud'Alexandria, creat i protegit per la dinastia dels

Ptolemeu.

Aquest "museu", contra el que avui connota el nom, era una barreja del que

podria ser ara un gran centre d'investigaci i universitat alhora.

La dinastiaptolemaica va promoure decididament all que se'n pot dir una

bona poltica cientfica, amb fortes inversions tant en infraestructura la im-

pressionant biblioteca, amb ms de cinc-centes mil peces, laboratoris de dis-

secci, parc zoolgic, jard botnic... com en formaci d'investigadors propis

i atracci dels ms competents i prestigiosos de l'poca. Els progressos foren

intensos en rees molt diverses, com les que acabem d'esmentar.

Runes de la biblioteca d'Alexandria, segons un gravat de comenament del segle XIX

Farrington arriba a afirmar que la societat hellenstica va aturar-se just a la

porta del maquinisme, s a dir, que va estar a punt de transformar-se en quel-

com semblant a la nostra civilitzaci.

Euclides

Euclides, que viatj a Alexandria cap al 300 aC, procedia probablement de

l'Acadmia platnica, on des de sempre s'havia tingut la matemtica com un

coneixement de primera importncia en el cam de la cincia suprema, la fi-

losofia dialctica.

Lectura recomanada

Farrington,B. (1971). Cien-

cia y filosofa en la antigedad(pg. 142). Barcelona: Ariel.

Cientfics illustres

D'entre la multiplicitat de ci-entfics alexandrins de primerordre, mereixen una mencidestacada, entre els matem-tics, Euclides i Arquimedes i,entre els astrnoms, Aristarc.


26/72


Els seus Elements sn considerats pels historiadors de la cincia com un dels

llibres ms influents de la histria de la humanitat. Hi va sintetitzar tota la

cincia geomtrica grega sobre el cercle i la lnia recta i tota la teoria dels nom-

bres coneguda fins aleshores. La formulaci de teoremes i demostracions ma-

temtiques era de tal consistncia i abast que va servir com a llibre de text a

escoles i universitats fins al segle XIX.

Encara en ple segle XX hem vist fsics i matemtics discutir els postulats de la

geometria euclidiana, no tant perqu no fossin acceptables, sin perqu resul-

taven inoperants a les dimensions macrocsmiques de la moderna astrofsica;

per, implcitament, reconeixen que s absolutament til per a les dimensi-

ons, niques que li eren abastables al seu temps, del nostre mn. Euclides va

teoritzar tamb sobre lgica, especialment la tcnica argumental de la reduc-

ci a l'absurd.

Arquimedes

Pgina d'una edici renaixentista de l'obraElements, d'Euclides.

L'altre gran matemtic, encara que ms conegut per principis de la cincia que

avui anomenem fsica, Arquimedes, nascut a Siracusa (illa de Siclia) el 287 aC,

es va educar a Alexandria tot i que va voler viure i fou finalment assassinat

a la seva terra d'origen. Hull el considera la intelligncia ms aguda de tota

la humanitat fins al Renaixement i el compara amb Shakespeare, Newton,

Miquel ngel o Bach.

D'entre les seves aportacions, les ms conegudes sn les fsiques i tenen relaciamb les lleis de palanques i de politges, de gran transcendncia per al progrs

del maquinisme. La llegenda ens ha llegat la famosa afirmaci d'Arquimedes

sobre la palanca: "Doneu-me un punt de suport i aixecar el mn".

Lectura recomanada

Hull,L.W.H. (1961).Historiay filosofa de la ciencia (pg.106). Barcelona: Ariel.

L'altra gran aportaci, tamb ornada amb el llegendari ureka ('ho he tro-

bat'), funda la cincia hidrosttica i s coneguda justament com el principi

d'Arquimedes, que estableix el comportament d'un cos submergit a l'aigua.

Per segurament sense la potncia d'anlisi que li va donar la matemtica pre-

figuraci de la moderna associaci de matemtiques i fsica no hauria avanatmolt en fsica. En matemtiques i geometria va fer aportacions de gran enginy,

com ara el clcul del permetre de la circumferncia i de l'rea del cercle.

Principi d'Arquimedes

Segons Arquimedes, un cossubmergit a l'aigua experimen-ta una pressi cap amunt igualal pes de l'aigua desplaada.


27/72


Clcul del permetre de la circumferncia i de l'rea de cercle

S'obtenen per l'aplicaci en l'interior i l'exterior de la circumferncia de polgons tangentspel vrtex a dins, pel punt mitj dels cantons a fora que, si progressivament multipli-caven els seus cantons que anaven dibuixant noms tendencialment, per molt apro-ximadament, una figura quasi circular, arribaven a comprimir en lmits molt i moltajustats, entre ells la circumferncia, la qual cosa permetia que, com que ja es coneixiael permetre del polgon, el de la circumferncia hagus de situar-se en un marge moltestret entre els dos polgons.

Precisa Hull en l'obra citada que, usant polgons de 96 cantons, Arquimedes va mostrarque el permetre de la circumferncia s ms de 3+10/71 cops i menys de 3+1/7 el seudimetre; s a dir, que el valor nostre de (3,1416) es troba entre 3+10/71 (o 3,1408) i3+1/7 (o 3,1428).

s admirable la grandesa intellectual que suposa l'esfor d'aproximaci ma-

temtica a partir de la intuci geomtrica del cercle encabit entre dos pol-

gons. Cal destacar tamb que, malgrat que feien mltiples aplicacions prcti-

ques de les seves teories, les consideraven irrellevants davant la bellesa i fora

del procs teric mateix. Sens dubte, la filiaci platnica de molts matemtics

i gemetres encara pesava molt.

El menyspreu per la matria i els seus moviments arribar tan lluny que encara

al principi del segle XVII Kepler se sentir forat a justificar que l'rbita de la

Terra sigui ellptica i no circular moviment atribut com a propi dels cossos

celestes perqu es tractaria d'una deformaci provocada per la matria sobre

el moviment circular ideal.

Aristarc

L'allusi indirecta a Kepler ens introdueix en l'altra gran rea de la cincia

alexandrina, l'astronomia. s cert que els astrnoms del Renaixement van patir

fins i tot fsicament per capgirar el model cosmolgic procedent de l'antiguitat;

per no s menys cert que hi van trobar tamb precedents que els van ser molt

tils. s el cas d'Aristarc de Samos, nascut cap al 310 aC, que es considera el

ms important dels grans astrnoms hellenstics.

Malgrat la importncia cabdal d'Aristarc, fou l'obra d'un altre astrnom posterior, Ptole-meu probablement sense cap relaci amb la dinastia de governants alexandrins, la quela tradici medieval influda per les exigncies dogmtiques del cristianisme va adoptar

com a "cincia oficial", complementria de l'aristotlica, les quals foren motiu i referentprincipal de les greus disputes al final de l'edat mitjana.

Aristarc, que sembla que no havia estat mai a Alexandria, va elaborar punts

devistacosmolgics molt ms avanats que tots els seus contemporanis, ba-

sant-se ms en una observaci aguda i imaginativa que no pas en prejudicis

esttics i morals.

Va estudiar, per exemple, les dimensions del Sol i de la Lluna i, tot i que

els errors numrics sn importants als nostres ulls pensem, per, en la

mancana prcticament absoluta del que en direm tecnologia de recerca,

va establir, contra una creena generalitzada, que el Sol s molt ms gran

ell deia 20 vegades, quan en sn 400 que la Lluna.


28/72


Tamb, a travs de l'observaci i clculs d'ombres obtinguts en un eclipsi

de Lluna, va comparar la relaci de dimetre entre la Terra i la Lluna, i va

establir que el de la Lluna era aproximadament la meitat del de la Terra; tot

i que ara sabem que s aproximadament d'un quart, el mtode triat que

s el que defineix finalment la cincia era bo, per l'aparell de medicions

era clarament insuficient.

Per all que fa remarcar la importncia d'Aristarc s que, com a con-

seqncia dels seus clculs sobre els volums dels diferents cossos celestes i

la Terra, va deduir la translaci circular de la Terra entorn del Sol.

El Sol i la Terra segons Aristarc

"Quan Anaxgores va dir que el Sol era tan gran com el Pelopons, els grecs van creureque exagerava. Per aix fou tan important aquest ltim descobriment d'Aristarc. La sevatesi fou la primera manifestaci de la insignificana astronmica de la Terra.

La idea que la Terra girava al voltant de la gran estrella fixa, en comptes de ser aques-ta la que girs al voltant de la petita Terra, havia de nixer en la ment de l'home ques'havia format per primer cop una idea qualitativament correcta de les seves dimensionsrespectives.

Pel testimoni d'Arquimedes, se sap que Aristarc va afirmar que el Sol era immbil enrelaci amb les estrelles fixes i que la Terra es movia al seu voltant en una circumferncia."

Historia y filosofa de la ciencia, L.W.H. Hull (pg. 103).

I, per contrarestar l'objecci de la visi estable de les estrelles que tenim tot i

estant en moviment, va argumentar que la distncia de la Terra a les estrelles s

tan extraordinriament gran que el dimetre de l'rbita de la Terra s insignifi-

cant comparat amb ella i no por produir-se la percepci del moviment relatiu,

igualment com a gran distncia de la costa un vaixell en moviment fa que els

seus navegants vegin prcticament quiets els objectes de la costa. Exacte.

Encara que fora del perode hellenstic prpiament dit, la importncia de Pto-

lemeu segle II dC en la transici cap al pensament filosoficocientfic poste-

rior ens exigeix una mnima referncia. La seva teoria principal, que es va

considerar oficial fins a la revoluci cientfica renaixentista, fou la teoriadels

epicicles. En sntesi, es tractava de construir un complex sistema de rotacions,

sempre entorn d'una Terra fixa greu reculada en relaci a Aristarc, en qucada cos celeste girava en petites rbites autnomes i alhora es desplaava so-

bre una rbita entorn de la Terra, sempre circularment.

L'enginy dels epicicles consistia a conciliar el principi filosfic de la superiori-

tat i l'exigncia del moviment circular dels cossos celestes consegent i alhora

explicar per la combinaci geomtrica de la doble rbita la visi natural que

tenim dels planetes en grec, 'rodamons', pel seu moviment irregular, que s

aproximadament la d'un tirabuix.


29/72


La construcci del sistema ptolemaic era realment molt complexa i meritria

des del punt de vista de la capacitat d'artifici matematico-geomtric. s apas-

sionant comparar-lo amb l'astronomia de la revoluci cientfica tant per ad-

mirar el seu ric entrellat com per admirar encara ms la bellesa per simplicitat

de l'alternativa moderna. I en cincia la soluci millor s sempre, de les sufi-

cients, la ms simple.

El sistema planetari de Ptolemeu s un pasenrere respecte a les propostes d'Aristarc. A la

imatge, esfera armillar dels segles XVIII-XIXconstruda segons la teoria dels epicicles de

Ptolemeu.


30/72


2. Transici romana: Cicer

La filosofia grega no va tenir una adaptaci fcil al medi intellectual i socio-poltic rom. El primer gran contacte pblic, l'ambaixada de tres representants

de les grans escoles gregues del moment l'any 151 aC Digenes pels estoics,

Critolau pels peripattics i Carnades pels acadmics, va tenir un mal final

per l'escndol d'artifici en l'argumentaci i de divisi d'opinions sobre aspectes

sagrats de la vida social i les tradicions de Roma.

D'entre les diverses escoles, noms l'estocisme i encara desprs d'adaptat al

gust rom pel gran hell del cercle dels Escipions, Paneci aconseguia ac-

ceptaci oficial. Per en la mesura que la filosofia significava tamb distanci-

ament cnic, dubte escptic, plaer epicuri o simplement discussi inacabable

i confusa que feia perillar velles seguretats, resultava incmoda i era tinguda

per intil i contraproduent.

Una actitud incmoda

Els filsofs grecs prcticamentvan haver de fugir correntsdesprs de les imprecacions re-budes de Cat.

Per aix, l'acci d'un autor com Cicer, seguit desprs de molts d'altres,

s especialment remarcable: perqu va aconseguir llatinitzar tamb

en el sentit literal d'adaptar els conceptes filosfics grecs a la llengua

llatina i, doncs, a la nostra un producte tan genunament grec com

l'especulaci filosfica.

Ats el paper literalment definitori gaireb podrem dir tamb definitiu que

Roma va tenir per al que ha estat la cultura occidental, aquesta assimilaci i

adaptaci romana va significar la total incardinaci de la filosofia grega en el

moll de l'os de la nostra cultura. Resulta per aix inimaginable i indesitjable

la hiptesi d'un pensament grec no assumit ni transms per Roma, allat a

l'extrem oriental del Mediterrani i ignorat del tot pels fabricants del motlle

jurdic, lingstic i poltic occidental.

Qesti a part, no contradictria amb el que diem, s que tamb ens arribessin, per vianord-africana i cultura rab, obres d'autors grecs; per la base d'assimilaci ja havia estatposada pels romans i, complementriament, pel cristianisme romanitzat.

La condici romana de transmissors i adaptadors de la filosofia grega, que

ha cristallitzat en tpic, no impedeix la tendncia actual a considerar que la

cultura i fins i tot la filosofia romanes no van ser una simple cpia o derivaci

irrellevant de les gregues. Si s'observa amb atenci, es veu que les molt directes

influncies hellenstiques no van operar en el buit, sin sobre un substrat

propi preexistent, amb el qual es va aconseguir un nou producte espiritual,

amb alguns perfils nous, b que d'innegable paternitat hellnica.

Bust de marbre de Cicer


31/72


Aix, l'esperit rom, bsicament religis en el sentit ms positiu de la paraula

i prctic, i per aix mateix poc inclinat a l'especulaci pura, quan va comenar

a conixer la filosofia grega es va interessar molt ms per les investigacions en

el camp de l'tica, la poltica, l'estudi de la vida social i de les doctrines religi-

oses que per les construccions teriques que en constituen els fonaments.

Cicer, el primer que assum la tasca de llatinitzar l'especulaci filosfica grega,

ha estat tractat amb cert menyspreu per la histria de la filosofia, per la simple

ra d'una suposada manca d'originalitat o creativitat prpia.

En els darrers trenta anys, per, s'ha reforat un corrent de nova valo-

raci de la transcendncia filosfica de Cicer; i aix almenys per dues

raons:

1) en primer lloc, pel reconeixement del seu paper decisiu en la recopi-laci, adaptaci i transmissi del pensament grec i el llenguatge filosfic

llatinitzat a tota l'edat mitjana i, a travs d'ella, a la filosofia occidental

en el seu conjunt;

2) en segon lloc, i ms destacat, per la seva aportaci especfica a la filo-

sofia poltica de la modernitat a travs dels seus pensadors i poltics ms

destacats, amb no poques idees estrictament predecessores d'algunes de

les nostres conviccions filosoficopoltiques ms preuades.

Lectura recomanada

Com a mostra significativad'aquesta revaloritzaci de lafilosofia de Cicer, es pot es-mentar una obra que recull

diverses collaboracions:Bchner,K. (1971).Das ne-ue Cicerobild. Darmstadt: Wis-senschaftliche Buchgesellsc-haft.

N.S. Wood ha reivindicat la idea d'un Cicer "xarnera" entre el pensament

poltic antic i el modern. La influncia extraordinria reconeguda per autors

com Agust, Erasme, Bodin, Groci, Locke, Montesquieu, Hume o A. Smith,

entre altres, ens dna un indici del pes que les seves idees filosoficopoltiques

acabarien tenint.

S'ha de destacar, a ms, que en Cicer culmina i es realitza admirablement

all que s un tret gaireb noms implcit "no escrit", que en diria Cornford

de la filosofia antiga: una forta unitatdepensamentiacci, que la filosofia

posterior ha anat menystenint i oblidant definitivament.

Els filsofs antics, que no semblaven gaire preocupats per genialitats teriques

originals com el mateix Cicer, sin que mantenien un cert esperit de filo-

sofia de taller, expressaven la seva posici de fons en la identificaci entre vir-

tut (prctica) i ra (teortica): s a dir, que el viure bo i el bon pensar resultaven

indissolublement lligats, fos quina fos la materialitzaci de la bondat que cada

escola establs segons la seva doctrina.

Cicer va viure encara aquesta unitat, per en un estat de forta tensi entre

pensament i acci, i va sentir l'atracci de la filosofia des de dues vessantssimultnies:

Lectura recomanada

Wood,N.S. (1988). Cicero'sSocial and Political Thought(pgs. 1-13). Berkeley i LosAngeles: Univ. of CaliforniaPress.

Pensament i praxi

Pensem com a exemple m-xim, que Plat va provar per

tres vegades de posar en prc-tica les seves reflexions sobre lasocietat poltica que havia ela-borat tericament a la Politeiao Repblica.


32/72


l'una com a atracci del saber;

l'altra com a impuls del deure per donar sentit al saber.

D'una banda les circumstncies histriques de gran agitaci sociopoltica, i de

l'altra les seves debilitats subjectives, el van portar a deixar-se anar, ara per

l'una ara per l'altra, per les dues vessants.

2.1. Una epistemologia neoacadmica

Noms una epistemologia oberta i flexible podia sostenir una actitud filosfica

que aspirava a unificar els mltiples elements dispersos d'ordre cognoscitiu i

d'ordre objectiu i prctic que es troben a banda i banda de l'esmentada tensi.

Cicer, que s'autoatribua, no sense ra, una certa paternitat de la filosofia

a Roma, reconeixia sense reserves la grandesa de la filosofia grega, a la qual

manllevar bona part de teories; i recordava als seus compatricis que aquella

grandesa es va assolir principalment per la capacitat de controvrsia i discussi

permanent de totes les doctrines.

Aquesta s la via que ell acaba escollint com a model de la seva prpia dedicaci

filosfica entre totes les que se li oferien:

D'una banda, rebutja sense embuts si ms no, de cara a fora

l'epicureisme, que, amb una epistemologia sensista, s incapa de fer in-

teressar el savi per cap altra cosa que no sigui la seva felicitat individual.

Pel que fa als estoics, amb els quals sens dubte simpatitza fora ms, tant

per raons de respecte a la tradici romana com per raons estrictament doc-

trinals, tampoc no pot acceptar el seu nucli doctrinal epistemolgic, cen-

trat en la doctrina de la representaci catalptica, productora d'evidncia,

suscitadora de ferm assentiment i, per aix, sinnim de possessi certa de

la veritat.

Davant de les dures conseqncies que comporten les posicions esmen-

tades negaci de la implicaci poltica del savi epicuri o restricci de la

llibertat del savi estoic, Cicer busca refugi intellectual en una altra doc-trina que li permeti recrrer amb flexibilitat l'ampli espai que la filosofia

li presenta. Aquesta ser l'epistemologiaacadmica , que haur rebut del

seu mestre Fil i que t les seves autoritats en Arcesilau i Carnades.

Aix es pot sintetitzar el nucli de la seva posici epistemolgica:

una opci metdica a favor del debat permanent entre totes les doctrines,

amb anlisi de raons a favor i en contra;

l'acceptaci del dubte;


33/72


la via de la probabilitat, i no la de la certesa, per a aconseguir principis per

a l'acci i la vida;

la probabilitat no sols no disminueix la saviesa, sin que la refora, perqu

evita all que s ms allunyat del tarann del savi: la gosadia d'imposar

com a veritable all que amb prou feines s'ha pogut entrellucar com aversemblant.

El resultat s que el savi neoacadmic, ciceroni, t garantida sempre la

llibertat interior per a adherir-se a la teoria que cada cop li sembli ms

probable, s a dir, ms rica en proves que ofereixin una versemblana

acceptable.

Aix, Cicer est defensant una posici epistemolgica que s ben com-

prensible des d'una sensibilitat moderna, en tant que no accepta un mo-del nic d'interpretaci absoluta de la realitat, sin que busca successi-

vament diferents models explicatius segons els camps sobre els quals

treballa i atenent l'adaptabilitat especfica de cada argumentaci.

Aix no s fcilment etiquetable com a "eclecticisme" tpic fcil, ja que res-

pon a un plantejament epistemolgic slid d'arrel escptica i no a una actitud

passivament recollectora de diversitats teriques. Es tracta, doncs, d'una po-

sici filosfica epistemolgicament argumentada i cal considerar que defensar

tericament i practicar la recerca constant de la idea "ms probable" s signed'un afany intellectual impropi de la passivitat eclctica.

2.2. Innovacions en filosofia poltica

Cicer defineix per primer cop de forma metodolgicament precisa la res pu-

blica o estat. Aquesta s una de les seves aportacions principals a la filosofia

poltica antiga i de ms gran influncia en la de la modernitat.

"Aix doncs, la cosa pblica (la repblica o societat poltica o estat) s all que pertany alpoble; per poble no s qualsevol conjunt d'homes reunits de qualsevol manera, sinel conjunt d'una multitud associada pel consentiment entorn d'un dret i per un interscom. La causa originria d'aquesta associaci no s tant la indigncia humana com unacerta tendncia natural dels homes."

De re publica, Cicer (I 25, 39).

La postura de Cicer

De fet, s una dada comprova-da que Cicer combatia filos-ficament contra Antoc, qui sque havia optat de manera ex-

plcita per un eclecticisme en-tre estoics, acadmics i peri-pattics.


34/72


Des de la posici epistemolgica escepticoprobabilstica descrita, Cicer

marca la transicidelafilosofiapolticades de l'ordre dels models

on l'havien situada Plat i Aristtil a l'ordre de les experincies.

En aquesta transici s on es constata un canvi qualitatiu o substancial

que ens permet situar Cicer com a predecessor d'una modernitat filo-

soficopoltica que trobar la seva arrencada en el Renaixement.

Cal remarcar que, juntament amb aquesta definici de societat poltica que

presenta trets positivament apreciables des d'una perspectiva moderna, com

la seva qualitat metodolgica, el seu pragmatisme, la seva raonabilitat anti-

dogmtica, la seva visi global, el protagonisme que hi troba l'inters general

del poble, etc., tamb es troben en germen en l'obra de Cicer no poques idees

que es valoraran especialment a partir de la modernitat:

Lectura recomanada

Pozo,J.M.del (1993). Ci-cern: conocimiento y poltica(pg. 63 i seg.). Madrid: Cen-tro de Estudios Constitucio-nales.

un cert "constitucionalisme";

la convicci de l'imperi de la llei i la igualtat davant d'aquesta;

la defensa de la llibertat contra les formes desptiques del tir;

el dret a discrepar com a anticipaci de la llibertat i pluralitat d'opinions;

la tolerncia especficament religiosa;

la discreta llavor de dues distincions que acabaran adquirint molta im-

portncia:

la distinci entre estat i govern;

la distinci entre estat i societat.

Cicer fa en diverses obres (Derepublica, Deoratore i Delegibus, principal-

ment) una defensa del sistema poltic basat en les nocions de llibertat, equilibri

de poders, constituci mixta, concrdia, consentiment en el dret i en l'inters

general i una clara prevalncia dels prnceps collegiats, excloent expressament

la temptaci del monarquisme absolut o tirnic.

Per no deixa d'invocar la veritat i la justcia com a ideals: amb aix explicita

l'acceptaci profunda de l'ordre clssic que enllaa el microcosmos de la po-lis, on s'integra la naturalesa individual de cadasc, amb el macrocosmos de

l'univers. Per, a diferncia dels estoics, no accepta la capacitat racional hu-

mana de descobrir la complexitat d'aquest entrellat.

El SomniumScipionis, que tanca el De re publica, s l'intent de reconstruir

aquesta relaci clssica, alterada momentniament per la seva epistemologia

de base escptica. La contradicci aparent entre una epistemologia oberta i

un mtode historicista amb una metafsica com la del Somnium se salva per

la singular naturalesa del mitj de coneixement: el somni com a "experincia

Advocat amb els seus escrivents (relleu rom).L'imperi de la llei, generalitzat en poques

posteriors, tingu un dels seus primersprecursors en Cicer.


35/72


de l'ideal" per via de revelaci mtica. D'aquesta manera, no traspassa les pos-

sibilitats d'una ra limitada raonable i prou i alhora mant formalment la

invocaci de l'ordre clssic cosmicopoltic.

Alguna de les tesis obtingudes en la revelaci onrica sn:

origen astral de les nimes dels governants;

existncia d'una connexi entre l'ordre csmic i la vida diria humana;

el comproms indefugible per a aquelles nimes d'origen i dest celestial

d'entrar en la poltica terrena, que s considerada com una missi divina

mereixedora de la glria ms alta;

la societat poltica com a producte terrenal ms satisfactori per a la divi-

nitat.

Lluny de ser una pura expansi literria, el Somnium Scipionis constitueix una

pea clau per comprendre Cicer en la seva integritat.

2.3. L'humanisme ciceroni

Un dels llegats intellectuals importants que hem rebut de Cicer s el con-

cepte d'humanitas i, amb ell, l'inici explcit d'una categoria historicocultural

coneguda amb el nom "d'humanisme". s una aportaci difusa al llarg de laseva obra, per perfectament percebuda per la tradici posterior.

Humanitas no cont un concepte filosfic estricte de carcter sistemtic

tot i que n'inclou alguns com virtut, llibertat, deure, etc., sin una

idea genrica de l'espiritualitzaci del gnere hum per fer-lo obert al

mn.

L'idealdelahumanitas consisteix per a Cicer, en part com per a Pa-

neci l'estoic, en el desenvolupament lliure i harmnic de les activitats

espirituals que dominen les tendncies inferiors i posen ordre i mesura

fins i tot en el comportament extern.

Per aquesta concepci comprn elements caractersticament romans, que Ci-

cer afegeix al seu model. Com a tals poden considerar-se:

el valor atribut a la placidesa, a la benignitat, a la clemncia amb els ene-

mics, s a dir, a qualitats que l'aristocrcia romana creia prpies dels seus

maiores o avantpassats;

l'afirmaci que cap societat no s ms important que la res publica o Estat i

que, dels deures humans, els primers i ms urgents sn els relatius a la p-

Lectura recomanada

Fortuny,F.J. (1992).De Lu-creci a Ockham. Perspectives del'Edat Mitjana (pg. 43 i seg.).Barcelona: Anthropos.

L'empremta de Cicer

Petrarca i Erasme seran els m-xims reivindicadors i difusorsd'aquesta aportaci ciceronia-na.


36/72


tria. Afirmaci que, no obstant, contrasta amb el cosmopolitisme defensat

sovint per Cicer, que parla de tant en tant de la societas humani generis.

Boyanc ha precisat tres conceptes diferents de la humanitas en Cicer:

1) Com a sentit d'all que s hum, de la mesura prpia de l'home, noci quepredomina en la seva filosofia moral, d'inspiraci platonicoestoica.

2) Com a sentit de la cultura, per la qual l'home arriba a ser veritablement all

que s, potser el sentit ms genunament ciceroni, en adaptaci de la grega

paideia.

3) Com a sentit de la benignitat cap als altres homes, facilitada i alimentada

tant pel sentit de la mesura humana com pel desenvolupament hum degut

a la cultura, expressi de laphilanthropia grega.

Lectura recomanada

Boyanc,P. (1970).tudessur l'humanisme cicronien.Brusselles: Latomus.


37/72


3. El neoplatonisme

Pocs corrents filosfics no estrictament "escola" han estat tan clarament fruitd'un procs de fons i tan heterogeni com ho ha estat el neoplatonisme. La

denominaci del corrent, totalment consolidada, no ens ha de fer oblidar que

hi viuen molts elements diferents del platonisme prpiament dit.

Efectivament, els primers segles de la nostra era varen veure una florida molt

notable d'especulacions filosfiques barrejades amb expressions religioses que

donaven productes de mena semblant al nostre corrent neoplatnic. Fins a tal

punt constitueixen una prefiguraci del gran producte que culmina l'edat an-

tiga de la filosofia, el neoplatonisme, que ja s freqent referir-s'hi com l'etapa

de 'preparaci del neoplatonisme' (Theiler: "Vorbereitung des Neuplatonismus").

El neoplatonisme sintetitzar elements pitagrics, aristotlics, estoics

en fusi amb el platonisme de base i elements religiosos presents en el

mn rom fins a formar una sntesi extensa que va acabar influint al

seu temps poderosament en el pensament cristi i medieval i, a travs

d'ells, tamb en el mn modern.

Lectura recomanada

AlsinaClota,J. (1989).ElNeoplatonismo (pg. 14). Bar-celona: Anthropos.

El grau i la complexitat de la sntesi sn tals que no s possible reconixer enel neoplatonisme una filiaci simple i directa respecte al platonisme originari

i autntic. Al contrari, tot i la indiscutible sensibilitat i penetraci intellectual

de l'obra de Plot, s'acabar convertint en una espcie d'escolstica que usa

el platonisme en barreja confusa amb els altres components doctrinals citats

amb la finalitat de justificar una actitud religiosa.

D'altra banda, remarca Flrez que la fidelitat de Plot a la tradici grega no

ha de fer perdre de vista que introdueix canvis importants de perspectiva, per

exemple, en la concepci de la teoria. L'actitud terica del grec clssic s cone-

guda; i Plot far un canvi qualitatiu cap a la noci de contemplaci, ara clara-

ment distingida de la tamb anomenada contemplaci terica. Ser un autn-

tic canvi de paradigma, cap a una nova concepci i fins i tot experincia ms-

tica de la naturalesa i de l'home. Bust de Plot

Es tracta, doncs, d'una doctrina que, tot i la varietat i complexitat dels seus

components, no s en absolut interpretable com un simple sincretisme o un

eclecticisme, sin com una posici doctrinal d'idees prpies o originals.

Lectura recomanada

Flrez,C. (1983). "Plotino,de la metafsica del ser a ladel sentido". A: Bermudo ialtres.Los filsofos y sus filo-

sofas (pg. 169 i seg.). Barce-lona: Vicens Universitat.


38/72


Per les interpretacions, especialment des del segle XIX, han estat molt vari-

ades: des d'una dependncia orientalista, segons Schopenhauer, fins a una es-

tricta restauraci del platonisme, segons Zeller.

Amb Plot la figura principal (n. 204 dC), s'ha dit, la filosofia esdevreligi i misticisme, de manera que el neoplatonisme constitueix una

autntica sntesi de l'espiritualisme en el sentit ms prxim a pensa-

ment religis antic. Per seria un reduccionisme injust que l'apreciaci

d'aquesta proximitat al pensament religis li rests ni una mica de valor

estrictament filosfic.

3.1. Principis i postulats del neoplatonisme: l'U

Molt sintticament, la realitat s constituda, segons Plot, que aqu invoca elprecedent platnic, per tres ordres o nivells d'sser anomenats hypstasis, que

es reprodueixen tamb en el subjecte hum:

l'U;

l'Intellecte (nos);

l'nima (psych).

Un postulat que podrem anomenar 'lingstic' del neoplatonisme, el consti-

tueix el mateix mot d'hypstasis : la seva interpretaci tradicional en filosofia

el fa equivalent a sser subsistent en si o all que es designa veritablement,i no sols lgicament o gramaticalment, com a substantiu. En el neoplatonis-

me sembla que t un significat ms ampli que, com explica Martnez Marzoa,

equival apresncia d'antuvi d'stsis, sosteniment, i hypo, com a supsit, s a

dir, aquella presncia, aquell "tenir-se i estar" que est suposat en la presncia

immediata.

Un postulatbsic el constitueix la transcendncia de Du; l'accentua

fins a tal extrem que el situa "ms enll del ser" (epekina tes ousas) i

de la ment. D'aquesta manera la causa del ser queda separada en cer-ta manera del ser, com all que s inaprehensible i inexpressable per

l'home, per la qual cosa el nom que li ser menys estrany s l'U. Qualse-

vol altre predicat que li atribum portar el llast de la dependncia hu-

mana. Pensament de gran acceptaci en molts telegs i filsofs cristians

de la patrstica, medievals i tamb moderns i contemporanis, que ser

posteriorment conegut com a "teologia negativa".

Lectura recomanada

MartnezMarzoa,F. (1994).Historia de la Filosofa I (pg.244 i seg.). Madrid: Ed. Ist-mo.


39/72


L'U segons Plot

"s necessari que aquest sser simple existeixi abans que totes les coses i sigui divers detotes aquelles que existeixen desprs d'ell, que subsisteixi en si mateix, no barrejat ambles coses que procedeixen d'ell (...) i que sigui absolutament U.

Si ha d'existir quelcom absolutament suficient a si mateix, ha de ser l'U, que existeixinoms de tal manera que, ni respecte a ell mateix ni respecte a un altre, es trobi necessitatde res. Perqu no necessita res ms per a ser, ni per a ser B, ni per al propi fonament (...)Per aix, per a l'U no hi ha cosa bona ni voluntat de res, sin que ell s el B transcendent,i s un b no per a ell mateix, sin per als altres."

Ennades, Plot (V 4, 1 i VI 9, 6).

Aquest U constitueix el cim de la jerarquia plotiniana. S'argumenta que si hi

ha multiplicitat, hi ha d'haver unitat. L'U, transcendent, s l'absoluta simpli-

citat, l'autosuficincia. s el b infinit, acte pur i autocreador. s tamb crea-

dor de tot, per no pas per un acte de decisi conscient, sin com un efecte

espontani de brollador per superabundncia. D'aix, el neoplatonisme en diu

"emanaci".

Plot entn la creaci, no com un acte concret que es comena i s'acaba en

un temps limitat, sin com un acte continu, una relaci eterna, una font que

brolla inexhaurible. Du s transcendent i l'nima s pecadora. Sobretot pel

gran pecat d'oblidar el seu origen primer.

La vidaespiritual s un procs constant i circular format per dos grans mo-

ments correlatius:

1)D'una banda, la "process " (prodos), s a dir, el moviment dialctic a travs

del qual brolla la realitat a partir de l'U, passant per l'Intellecte i l'nima fins

a arribar a la matria (hyl).

2) Per, en correspondncia, l'nima humana ha de tendir a un procsinvers

d'elevaci cap a l'U, principi suprem.

Una diferncia amb el cristianisme

Aquest procs de retorn, de recuperaci de l'origen primer, t un ress clarament religis,tot i que la relaci amorosa no s, com en el cristianisme, en les dues direccions, sin

que noms ho s des de l'nima cap a l'U.

3.2. L'Inte

mòdul 3. crisi grega, transició romana, inici medieva

Documents