modernisme

EL MODERNISMEDEFINICIÓ

El Modernisme és un moviment de renovació cultural i artística que apareix a Europa a finals del segle XIX. Es tracta d’una reacció ideològica a la crisi provocada per la desestabilització de les creences anteriors. Per a les identitats nacionals, com ara la nostra, que havien experimentat la Renaixença o moviments similars, significa l’intent de superar situacions anteriors per a accedir directament als focus creatius europeus i assolir una cultura moderna i autònoma. Aquest intent de transformar i modernitzar la societat va afectar totes les arts (art total).

Curs 2015-2016 Maribel Sospedra

TENDÈNCIES

El sistema de mercat arriba a l’art, on la classe dominant imposa el seu criteri. Com que l’artista intenta professionalitzar-se, no té més remei que plegar-se al criteri estètic dels compradors, la qual cosa implica restriccions a la seua llibertat i li genera conflictes ideològics. L’artista s’enfrontarà a eixa societat burgesa, que considera materialista i prosaica, i fa de l’art el seu estil de vida. Es dibuixen, així, dues tendències:- Els regeneracionistes, que creuen que l’art

és un mitjà per a transformar la societat. El país, segons ells, havia d’obrir-se a les noves tendències europees i regenerar-se. Aquesta actitud cosmopolita es compaginava amb una actitud nacionalista clara.

- Els esteticistes, que eren partidaris de l’art per l’art. També creien que la cultura havia d’europeïtzar-se, però desconfiaven de la capacitat de l’artista per canviar la societat.


NARRATIVA MODERNISTA

Durant el període modernista, la narrativa viu un moment d’expansió (des del segle XV, que la narrativa no havia pogut triomfar), degut, en gran part, per l’augment del públic lector. Destaquen, com a gèneres més conreats, la novel·la i el conte.Dins la novel·la, es distingeixen tres tendències:- La novel·la rural, que aporta una visió esquerpa i feréstega de la natura (negativa), que s’oposa a l’individu. Autors representatius: Raimon Casellas (Els sots feréstecs, 1901), Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert, (Solitud, 1905) i Josep Pous i Pagés (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, 1912).




Solitud [fragment]Tapà els ous i anà a l'altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l'acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l'ombra del corral. Es fixà bé.—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...!Pujà l'escala, més encara a la meitat, el recel l'obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l'ombra es precipitava darrera d'ella! Ni esma tingué d'ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s'estantolà en la taula.—No tingueu por... —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca. Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:—Què voleu?Ell s'aturà.—No tingueu por... Hu, hu, hu!... —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.Ell encanyonà, vacil.là, s'estremí tot...—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:—Aneu... aneu's-en de seguida!Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d'aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.Veient-la que no deia res:—En voleu dues?... Vos en donc dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.—No, no! —xisclà la dona, encastada d'esquena a la paret—: Aneu... aneu's-en!Però ell, en lloc d'anar-se'n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.—Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... —i ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.Aquesta no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s'entrevassà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les lloses...Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.


-La novel·la decadentista, on la descripció objectiva del món és substituïda per la descripció dels efectes que produeix en l’artista. S’hi mostren personatges aïllats de la societat que es refugien en un món artificiós, tancat en les pròpies obsessions. Destaquen Prudenci Bertrana (Josafat, 1906) i Miquel de Palol (Camí de llum, 1909).-La novel·la costumista. Presenta un retrat de la societat burgesa del seu temps amb un sentit crític, analitzant les tensions entre l’artista i la societat. Hi destaquen Santiago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve, 1907) i Joaquim Ruyra (Marines i boscatges, 1903).


TENDÈNCIESEls poetes modernistes s’oposaren a la visió que tenien els poetes dels Jocs Florals. Es poden distingir també en poesia les dues tendències anteriors:- Els regeneracionistes, partidaris d’una

poesia espontània i que deixen les qüestions formals en segon terme. Temes relacionats amb la natura, però amb un to vitalista.

- Els esteticistes, més influenciats pels corrents europeus (simbolisme) i que creen una poesia més culta, elaborada i artificiosa, tant formalment com de contingut.


POESIA MODERNISTA

POESIA MODERNISTA


JOAN MARAGALL

Barcelona, 1860-1911Fou el poeta més important de la tendència regeneracionista. La seua teoria poètica es basa en la paraula viva: cal dir les coses com ragen, com se senten, fent cas de la inspiració, espontàniament.Temàtica: recreació de mites i temes populars i evocació de la natura i el paisatge. Obres: Poesies (1895), Visions i Cants (1900), El comte Arnau (1900-1909).

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=139&titol=822 (“L’ametler”, Jaume Arnella)

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=139&titol=822


POESIA MODERNISTA


L’ESCOLA MALLORQUINAEls poetes de l’Escola Mallorquina conreen una poesia més clàssica, caracteritzada per la recerca de l’expressió formal perfecta (més en consonància amb el que serà el Noucentisme).

MIQUEL COSTA I LLOBERA1854-1922En Poesies mitifica els elements del paisatge de Mallorca. La seua admiració pel món clàssic es fa pal·lesa en Horacianes.

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=81&titol=499(“El pi de Formentor”, Maria del Mar Bonet)

JOAN ALCOVERCap al tard conté composicions de tipus popular i llegendari i altres més elegíaques.



POESIA MODERNISTA


LA GENERACIÓ DE 1909El Modernisme valencià va tindre una existència fugaç i amb poca repercussió, bàsicament per l’èxit anterior de la poesia de Teodor Llorente i per factors economicosocials, com la inexistència d’una burgesia industrial. Entre els poetes modernistes valencians, cal destacar la generació de 1909: Miquel Duran de València, Daniel Martínez Ferrando o Jacint M. Mustieles.

TEATRE MODERNISTA


El teatre experimenta en aquesta etapa una renovació profunda a causa de la introducció dels corrents teatrals europeus.

TENDÈNCIES- Teatre regeneracionista o teatre d’idees.

Mostra el conflicte entre la societat i l’artista. Destaquen Ignasi Iglesias (El cor del poble) i Joan Puig Ferreter (Aigües encantades).

- Els teatre esteticista. Defensa l’art per l’art i els temes no mostren cap problemàtica social. Destaquen Adrià Gual (Nocturn i silenci) i Santiago Rusiñol (Cigales i formigues).

modernisme

Education