Més fort que l’odiANTONI DOMÍNGUEZ MOLL

CAPDEPERA1931-1933

1

Un capvespre trist i gris de tardor, en què unvent huracanat netejava sense compassió lesdarreres fulles dels arbres llançant-les per l’espaicom un remolí, un cotxe avançava per la carrete-ra cap al poble de C, perdut entre muntanyes ibanyat intensament pel blau de la Mediterrània.Dins el cotxe hi havia tres ocupants i el seu xofer,i els tres vestien de dol i tenien llurs cares nota-blement congestionades.

Una dona d’una seixanta anys deia: “És neces-sari, filla meva, ser forts i tenir conformació. Lateva santa mare ja ha passat el llindar del mónespiritual i et vetla i et beneeix des de les esferesultraterrenals. Tant jo com Llorenç hem sentit laseva mort com alguna cosa que s’esquinçava a lesnostres entranyes. Ella era la nostra única nebodai l’estimàvem com si fos la nostra pròpia filla iaquest amor s’ha transmès a tu com sempre,mútuament”.

La jove a la qual anaven adreçades totes aques-tes paraules era d’una bellesa indefinible, sugges-tiva i enlluernadora: amb els cabells d’un rospàl·lid i lleugerament onats que donaven al seurostre un to majestuós i dramàtic; el seu cos eraalt i d’una esveltesa insuperable i tenia uns ullsblaus i de mirada ferma que acabaven de comple-tar la fascinació de tota la seva persona.

El Chevrolet que els aconduïa havia arribat aun promontori del camí, des del qual es divisavael poble de C., que reposava macilent i suau a lafalda d’una alta muntanya.

“Veus, Teresa —va dir la bona senyora parentaseva—, què bé que es veu des d’aquí el nostrepoble?”.

I Teresa —aquest era el nom de la jove d’ullsblaus i bellesa sobirana— va mirar a través de lacortineta i va fer un sospir trist i lànguid i es vasumir una altra vegada en els seus tètrics pensa-ments. El Chevrolet va seguir veloç fins a perdre-’s per les tortuositats del camí.

A l’ampli escriptori del senyor Manuel —parede Teresa i comerciant més opulent del poble—mantenien una animada conversa el senyorManuel i quatre personatges més que segons laseva aparença demostraven ser els amos absolutsde C.

“Aquest bandit sense vergonya des que es vaestablir aquí no ha fet que s’acabassin els alda-rulls. No fa altra cosa més que xerrar i escriure en

contra del clero, del capitalisme i de nosaltres enparticular, col·locant-nos a l’altura del betum.Homes que abans es treien el capell i ens saluda-ven amb submissió d’esclau ara ni ens saluden, i sialguns ho fan és per compromís”. El que parlavad’aquesta manera era el terratinent M, un proto-tipus de cacic rural, un home rústic i d’inculturaequiparable a la seva inhumanitat.

“Sempre s’ha sentit dir —va botar el comer-ciant N.— que aquests sindicalistes del dimonisón vertaders mestres per desorientar un poble idur-lo a un alçament; i el que està passant al nos-tre tranquil C. és quelcom seriós i si no enssituam amb positiva estratègia prest ens veuremdevastats, perquè aquests canalles no temen ni lesautoritats ni Déu”.

“Sí —va dir Manuel—, aquest tipus extrava-gant de Serafí Mistral, amb els seus discursos i elsseus escrits ha revolucionat el poble de tal formaque no podem evitar que les masses treballadoresens tinguin tírria per mor de la propaganda d’a-quest fantotxe, que en públic s’atreveix a dir-nos“verducs”, “lladres de la sang i consciència delsobrers”, “llepes de M.”, “frares disfressats ambgorra frígia” i altres brutalitats per l’estil. Aixòmés que seriós és greu i nosaltres no tenim valorper contradir-ho”. “Serem covards!”.

Aquí l’opulent capitalista va callar i va iniciarun passeig de punta a punta de l’habitació. Elsilenci era profund i únicament el violaven elsseus passos i, amb les mans a darrere i cap cot,continuava caminant. Aquest silenci es podiainterpretar així: «Més que covards som culpa-bles». Internament ells mateixos escoltaven laveu de la seva consciència, que exclamava ditasentència. Tot el que deia Mistral era relativa-ment la veritat. Però aquell veïnatge vivia en unquietisme ancestral en l’ambient del qual els«amos» erigits en cacics trepitjaven des detemps enrere la dignitat d’aquella bona gentque, en conjunt, no era més que una massaamorfa, avesada a doblegar el cap davant la sevamajestat, el Caciquisme, i per mor d’aquestescircumstàncies favorables els senyors de forca iganivet havien pogut viure sempre a costa del’esclavitzat poble, sense obstacles opositors, iamb vista a l’aptitud adoptada per aquell foras-ter conegut per Mistral, que amb la seva elo-qüència havia infiltrat l’esperit de rebel·lia a lesmasses, els il·lustres senyors de «sang blava», queno ho podien concebre i se n’escandalitzaven.

2

“El més perjudicat de tots som jo —va exclamarel fabricant—, que no he tengut més remei quecapitular vergonyosament i augmentar el jornal alsoperaris en el 20 per 100 i posar en vigor la jornadalegal de vuit hores, quan abans en treballaven vuit imitja i mai es varen atrevir a queixar-se. Maleïdasigui l’hora en què a aquest imbècil de Mistral li vapegar per fundar aquí els seus lars! Quants milers depessetes em fa perdre en un any!”.

De manera ben reflexionada va sentenciarAbel, que era un cínic una mica còmic i que gosa-va dir les veritats de manera humorística als seuscongèneres de farsa: “No ha dit ni fet res quesigui punible, perquè, sincerament xerrant, nosom més que uns insignes hipòcrites, sense capidealitat digna i moral; el nostre ideal és l’egoismedel vil metal i més encara les ganes atroces deseguir creixent a costa del treball dels altres i teniramb orgull les regnes del comandament. I no ésestrany que Mistral i els seus companys ens com-batin amb tanta fúria en el terreny polític i social.Jo, si almanco fos farsant i més home, indubtable-ment derivaria en el seu camp; al cap i a la fi nosom més que un treballador i si vaig representantla comèdia amb vosaltres és senzillament perquè ala meva edat el qui, com jo, tengui el pa asseguratés millor que s’adhereixi al costat pràctic de la vida.Així és —afegí— que no hi haurà més remei queprendre molta til·la i aguantar la metxa, perquècom més baladrers facem més càrrega posarem a lanostra nau sense timó, i ens replicaran amb mésviolència. Això és axiomàtic; ells lluiten per unideal i per un programa ben definit. I el nostre pro-grama on és? No tenim més programa que el delscontrabandistes, de les lluites en l’art de robar hon-radament”.

2

Abel ja s’havia engatussat en els seus discursosi seguia impretèrit sense donar senyals d’acabarfins que D. Manuel Montata el va interrompredespòticament: “Vénga, basta! Ara no estam perescoltar discursos de protocol. Hem de concretari actuar de manera pràctica”.

“Com sabeu, jo no em volia presentar com acandidat a aquestes eleccions, perquè sabia que laresponsabilitat del xàfec cauria de ple damunt mi.Demà em present al Govern Civil i abdic de lavara, i almanco aquests bandits de socialistes i

comunistes acabaran de lladrar-me. Vos espantala meva resolució? Doncs, per mi, és la més lògi-ca. Estic fart de viure en perenne sobreexcitació;vull descans i pau”.

“Calma’t, home. Déu meu!”, va dir D. Jaume,farmacèutic titular i famós pel seu afer en el caci-quisme. “Sembla mentida que un home com tu esdesesperi per coses tan bizantines”.

“Bizantines, has dit?”.“Sí, home, sí”. Els aldarulls d’ara no són res

davant les moltes dificultats que has hagut de tra-vessar i, no obstant això, en vares sortir airós. I enel moment present, per la molta experiència quejo tenc, crec que amb un poc de voluntat i ener-gia en sortirem victoriosos”.

“Sí? “Amb la influència que posseeix el nostre cap,

M., tenc la convicció que ens podrà aconsellard’una forma positiva i que directament o indirec-tament influirà sobre el Governador; i que totsels abusos i extorsions que aquests truans come-ten seran aplacats per la presència de la guàrdiacivil. És necessari que ens imposem i que no ensdobleguem per res ni per ningú; i així farem veurea aquesta gàbia de cans que amb el capitalisme noes pot polemitzar, que nosaltres som i sempreserem els amos”.

“Sí —va afegir Abel—, serem els amos mentrehi hagi llanuts, però el dia en què els xotets man-sos despertin de la seva letargia caurem delpedestal. Jo un dia vaig cometre el doi de dir queel poble dormia i si arrib a dir que està despertens devoren com a llagostins. Sense cap dubte,companys, les arrels del nostre arbre tenen corc.Així i tot, actualment tenc fe que d’aquesta ensen sortirem.”

“Home, Abel, a aquestes hores els sarcasmesno serveixen i són anacrònics —va botar el farma-cèutic tot encès”.

“Sarcasmes? Anacrònics? El que dic són reali-tats com a temples i d’aquí no gaire ens trepitja-ran sense remissió”.

Els contertulians es varen mirar entre si con-fusos i llavors tots alhora varen mirar Abel ambulls espantats. Abel quan xerrava de veres infoniarespecte, perquè tenia una veu ferma, enèrgica iamb fisonomia severa. Hi va haver una pausa. Elrellotge de la parròquia va deixar vibrar monòto-nament onze campanades pel tranquil ambientdel vespre, que li donava una nota de lànguidatristesa que deprimia l’esperit”.

3

“Estic d’acord amb l’opinió d’Abel —va dir elfarmacèutic—, però de cop si volem sortir de laimminència del perill s’ha de posar en pràctica elque hem dit. S’ha de reconèixer que Don M. pos-seeix la vareta màgica per aclarir-ho tot, encaraque sigui molt envitricollat”.

Tots ho acataren, menys Abel, que no es vapronunciar. Varen estrènyer la mà de Montana icadascú se’n va anar a ca seva.

3

La lluna riallera i confiada emetia els seus rajosplatejats, un granot raucava a la vorera de l’estancdel jardí de D. Manuel i una rata-pinyada quevolava li va anar a pegar a la cara i, de cop, es vaimmergir a l’aigua tranquil·la, rompent-ne la quie-tud poètica.

Teresa se n’anava sigil·losament a la seva habi-tació i tenia el rostre arrufat i estava altamentexcitada. Feia sis mesos que residia a C. amb sonpare i no hi havia esdeveniment més o menysinteressant que no tengués enregistrat a la sevament. En arribar al seu poble natal, Espanya esta-va en situació de crisi violenta, donat que a lallunyania es començava a albirar llibertat. Lamassa amorfa del poble percebia les primerescommocions que inconscientment ferien la sevasensibilitat. Va ser espectadora impassible de laroïnesa de son pare i els seus col·legues, sabia delssubterfugis que havien realitzat per conquerir elpoder i detenir-lo als homes humils, dignes iabnegats que havien lluitat amb valentia per laDemocràcia, homes d’un sentiment humanista,pur i liberal. I en comparar aquells homes senzillsi plens d’heroïcitat amb els corromputs lacais deM. —Monarca en Monarquia i “republicà” enRepública— no podia sentir més que repugnànciai nàusees per aquests últims i simpatia desenfre-nada pels primers. Ella sabia que son pare, a fid’obtenir vots, amb la complicitat dels seus amicshavia apel·lat a les indecències més grans, amena-çant a uns, adulant als altres, permetent obresfraudulentes als d’aquí i comprant la consciènciadels d’allà. La qüestió era quedar-se amb la vara iseguir sent amos del “cotarro”.

Manuel exercint el càrrec de batle durant laDictadura tenia una estima entranyable al seucàrrec. Sabia que mentre ell i els seus sequaçosestiguessin al poder podrien seguir explotant

sense competència ni obstacles. No debades seriael primer tirà! Així i tot ni ell ni els seus camara-des comptaven amb la inoportuna compareixen-ça de Mistral i els seus companys, que sense gensde repòs anaven anticipant les masses gradual-ment.

Teresa s’havia desvestit lentament amb la mentconcentrada en la recordança dels fets ocorreguts iautomàticament es va ficar dins el llit com si estractàs d’un bany tebi. De davall el seu coixí vatreure un diari, “El Eco del Trabajo”. Hi va cercarun text àvidament fins que els seus formosos ullsvaren espirejar i els seus llavis roses varen dibui-xar un somriure suau. Hi havia trobat una firma,un nom: Serafí Mistral. I va llegir:

“¡Explotats, endavant! Fa un any aproxima-dament que l’atzar del destí em va depararestablir-me en aquest formós i pintorescpoble, creador d’homes bons al·lots i lliure-pensadors i de tota casta de tendència polí-tica, però a causa de certa tendència vanito-sa i individualista vaig veure que la massacol·lectiva d’aquests éssers estava disgregadai coberta amb la túnica de la hipocresia.Homes que es titllaven d’espiritistes, els diu-menges i festius acudien en massa als tem-ples catòlics i s’agenollaven davant els ídolsfets de mà. Els altres, anticlericals conse-qüents, instigaven els seus fills que anassin amissa i cometessin un crim contra la sevapròpia consciència. Els operaris de la fàbri-ca del botxí Z., els quals d’amagat seu li pro-ferien un munt dels pitjors epítets i l’ame-naçaven de col·locar-li una bomba, quan eltenien davant l’adulaven besant-li els peus, ia canvi rebien un sou denigrant i treballa-ven nou hores i mitja diàries; i les donesencara estaven i estan en unes condicionsmés deplorables encara. S’aixequen abansque el gall canti, comencen a treballar i nos’aturen fins ben entrat el vespre, tot aixòper cinc o sis reials i dient “Què seria denosaltres si no fos per Montana? Valgui’nsla seva benevolència, ell que ens fa guanyar lafarina! Què malament que ho passàremaquella temporada en què es va declarar envaga! Després vàrem veure la seva poderosainfluència i la nostra fràgil impotència. Déuens alliberi si aquest bon senyor s’absteniade donar-nos feina!”. Jo, en contemplar

4

tanta hipocresia i tanta submissió al botxíopressor, va ser quan vaig començar lesmeves predicacions de redempció i rebel·liacontra els tirans. Al principi la meva actitudva causar estupefacció i vaig ser consideratcom un bitxo extravagant i dement, peròllavors, el medi ambient es va adaptar almeu pensament i avui ja són molts elsextravagants i dements disposats a donarla cara i lluitar pel modern pensamentmarxista que ressorgeix imponent com labrillant aurora per il·luminar les tenebresque enrevolten la Humanitat. I més ara,amb l’adveniment de la República a la nos-tra censurada i pobra Espanya, moltíssi-mes més facilitats hi haurà per propagartots els credos llibertadors. Com us he diten diverses ocasions, jo no som polític; sen-zillament som un enamorat dels ideals quepersegueixen la millora de la Humanitat”.

4

“Això vaig declarar a la premsa per a queels “amos” d’aquest poble sàpiguen que jono tenc ambicions de comandar ni mai lesha tengudes i, si les he combatudes ha estatper l’exclusiva raó del seu procedir indigne idraconià i la seva desvergonyida barra.

“Em satisfà enormement veure aquestgrup de joves que, com una rosa, vanobrint les seves corol·les absorbent com afruïció tot allò bell i sà de les idees tenintfe absoluta en l’avenir dels seus ideals.També veig que els cacics cavernícoles quehan fet la seva fortuna amb el contraban iclavant els seus garfis a la consciència delshomes, van temptejant el terreny ambespant perquè albiren un devenir negrecom la consciència. Aquestes organitza-cions obreres que s’han fundat seran els jut-ges que dictaran la seva sentència; ells hopreveuen i per això tremolen. Al metge i alfarmacèutic els augmentaren en cinc-centespessetes perquè els del poder eren de la sevacalanya. Doncs bé, quan els obrers puguincomandar això s’haurà d’arreglar. Ells tambého veuen i per això grunyen i ens despresti-gien. Moralment es veuen aixafats; s’aguan-ten a la cúspide d’un poder fictici amb tra-

ces de malabarista i no tardaran a perdre l’e-quilibri i cauran com a pepes extenuades ala teranyina que ells mateixos han teixit; iun zèfir tonificant ventilarà les seves malè-fiques influències i de la seva personalitatno quedarà ni una llavor malècula. “Enda-vant, explotats, que el vostre camp d’accióés immens i la tasca serà fructífera! Enda-vant cap a la possessió total de les vostresreivindicacions i l’aixafament del monstrede la reacció!”.

Serafí Mistral

Acabat de llegir l’article, va tornar amagar eldiari, va apagar el llum i es va sumir en els seusatribolats pensaments. Serafí Mistral! Quin homemés suggestiu! Era el prototipus d’home ideal quetantes vegades ella havia somiat. Alt, gallard, ambel rostre formós, els ulls grans, negres i pene-trants; amb el front alt i aclarit; els cabells negresde to blavós i onats com la cabellera de l’immor-tal capità Galan. El seu passat? Gens li importa-va, a ella. En ell no veia més que un home capaçde comprendre-la, d’estimar-la i estimar-lo i con-geniar mútuament i viure en completa ambrosia.Ella s ’havia adonat que estimava Mistral ambtota la potència de la seva ànima, sofria i s’exta-siava amb la seva imatge espiritual, que no la dei-xava un sol instant; i sofria enormement perquèno sabia si Mistral la corresponia ni la correspon-dria mai. El seu amor era espiritual, sublim isecret, consumia lentament el seu cor; un d’a-quests amors dignes de ser cantat per la lira d’unsensible poeta d’ànima blanca com el lliri.

El rellotge va deixar caure les dues de la mati-nada i Teresa seguia absorta en la figura de Mistrali amb els seus ulls ben esbatanats dins la foscúriade l’habitació. A estones pensava en la determina-ció que els de la “banda” de son pare havien pres,donat que ella no va perdre cap dels mots que espronunciaren a la reunió secreta, gràcies a laporta condemnada del dormitori de son pare, queen el mateix escriptori on ella sabia que es desen-volupaven aquella classe de conferències, antred’immundícia moral, no perdia l’ocasió per assa-bentar-se dels acords que es prenien.

Ma mare va finir i fou amorosament acollidaper la terra; ella és feliç i jo estic contenta queestigui lliure de la tirania de mon pare, perquè amés de no haver pogut compaginar-la junts li era

5

infidel; eren dos éssers completament diferentsun de l’altre. Ma mare era humil, sensible i espiri-tual, d’una espiritualitat romàntica; mon pare erad’esperit egoista, ambiciós, insensible a tot senti-ment humanitari, materialista, grosser, truculentcom un carreter incult. Poden ser feliços doséssers així? Mai! “T’ador i beneesc, ma mare; séque els meus efluvis amorosos arriben fins a tu iet proporcionen una atmosfera de benestar. Etsmorta, el teu cos és inert i potser els cucs se’tmengen el cor, però en mi ets més viva que mai iet sent dins meu més que mai. Les flors que etduc cada vuit dies a la tomba són part de mi; lameva ànima queda allà vetlant el teu somni etern.Et vaig dur dos cossiols de lliris i camèlies perquèsé que en vida t’agradaven aquestes flors subtils isensibles com el teu cor”.

Un dolç cansament es va apoderar de Teresa iva quedar sumida en un son profund.

5

LA TRAÏCIÓ

El farmacèutic, el metge i Montana, juntamentamb el Tort xerraven tot xiuxiuejant. De quèxerraven? Vegem-ho.

Montana té la paraula: —Ara és l’ocasió opor-tuna de donar una lliçó i un escarment a aquestMistral odiat. Tothom sap els aldarulls que hi hahagut a C., el resultat dels quals ha estat dos cana-lles ferits i una guàrdia civil apallissat. Ara elspicapedrers s’han declarat en vaga i les autoritatssuperiors saben que el promotor de tot aquestmalestar és Mistral. Per això és necessari fer-liuna intriga per a que caigui en la trampa. El nos-tre instint de conservació així ho exigeix i s’hi had’actuar amb enteresa.

— Què proposes?— preguntaren els dos titu-lars. El Tort va mostrar un somriure enigmàtic.

— Ara ho sabreu: He tengut la sort de poderadquirir dues bombes —o sigui dues màquinesinfernals—, cinc pistoles i mil cartutxos—. I elmetge, que era un home timorat, va començar aempal·lidir notablement, i el farmacèutic s’anavatransmutant per moments.

— I aquests seran els elements primordials persuprimir aquesta bèstia d’home.

— Com? De quina manera?— varen demanaralhora els dos homes de ciència?

— Doncs és molt senzill—. I una veu gairebéimperceptible els va explicar l’estri infame quehavia de dur els ossos de Mistral a la presó. El plaera lògic, incontrastable. El Tort, algutzir incon-dicional de Montana, aniria a amagar aquellsregalets a la morada de Mistral. Llavors el dignís-sim Sr. Montana, batle de C., rebria uns anònimsque l’amenaçarien de robar-li a ca seva si no solu-cionava la vaga a favor dels obrers o que dimitísperemptòriament del càrrec. Llavors la detencióde Mistral com a sospitós terrorista, l’escorcolldel seu domicili, la troballa del regalet l’acondui-rien a la presó sense remissió.

Els dos prohoms varen romandre meravellatsde la “intel·ligència” del seu correligionari. —Fan-tàstic, home, fantàstic! Però —digueren— hau-rem d’anar molt alerta perquè si ens fallàs el copestaríem perduts.

— No hem de ser pessimistes. L’home pessi-mista mai aconsegueix res i ocasió com la pre-sent tal vegada no se’ns tornarà a presentardurant el transcurs de la nostra existència; i enles batalles de la vida és molt lògic aprofitar lesoportunitats per sortir triomfants en les empre-ses.

— Efectivament, en el nostre afer la realitats’imposa i ens hi hem de llençar de ple— va dir D.Jaume.

— Xerra més fluix— va dir Montana.—No hi ha por; ningú ens sent.La interessant conferència va acabar encorat-

jant el Tort a portar-se amb “doble assegurança” isobretot amb un bec hermèticament tancat. L’al-gutzir va assentir amb uns quants “sí, senyor” i“no, senyor” acompanyats de gestos grotescos dela seva escanyolida humanitat. Abans de traspas-sar el llindar de la porta que donava sortida alcarrer, Montana va dipositar dins la seva butxacaun bitllet de cinc, mentre li deia: —Té, aquestsvint-i-cinc són a compte de les dues-centes quet’entregaré quan la “feina” estigui feta.

L’únic ull del Tort va projectar un parell d’es-purnes, signe de la fefaent avarícia que li sugge-rien les dues-centes de l’ala.

Teresa des del seu amagatall va escoltar tota latrama criminal d’aquells homes “honrats”. No liva estranyar el més mínim el complot dels de“sang blava” del poble, però sense cap dubte es vaimpressionar vivament de veure la baixesa i roïne-sa del seu autor i de l’esdeveniment que ocorreriaa Mistral. És necessari avisar-lo —pensava—,

6

però com i de quina forma? Personalment?Impossible! Què dirien si veiessin que jo entravaa ca seva? Seria tot un rebombori. A més... no emveig amb cor de presentar-me davant ell. De tantque el desitj em sent impotent per fer-ho. Jo, quesempre he tengut força de caràcter per enfrontar-me davant qualsevol dificultat, només de pensar aanar davant la seva presència...

... Però he de rectificar. Tenc el deure d’avi-sar-lo com sigui—. I immediatament va agafarl’estilogràfica i paper i va començar a escriure:

“Sr. Serafí Mistral, Apreciable Company,Li faig a mans aquestes línies per posar-lo

al corrent d’un perill que l’amenaça demanera cruent. Qui som? En quin campmilit per a que m’interessi la seva sort?

En concret no ho puc manifestar. La mevapersonalitat per a vostè ha de romandreignota. De moment li basta saber que decop qui li parla és un ésser que sofreix molt,materialment i moralment... Per què no liho he de dir? Jo som burgesa, però espiri-tualment som completament afí a les sevesidees; som d’aquesta casta d’éssers somnia-dors d’utopies que desitgen una Humanitatde més Amor, Igualtat i Justícia.

Des que vaig començar a conèixer-lo ja vaigalbirar que vostè era un ésser ultrasensible,d’entre els quals, quan la massa comuna reia,vostè plorava; quan els altres es divertienamb coses més o menys vulgars vostè estavatrist i meditatiu tancat a la seva habitació icercant la soledat sobirana del camp, con-templant els seus boscos frondosos i identi-ficant-se amb els magnífics panorames. Totaixò i molt més no ha passat desapercebutper a mi. És per això, per aquest amor ideo-lògic que ens uneix mútuament, que ara nopuc callar i estic disposada a arrossegar-hotot abans de no complir amb el deure d’avi-sar-lo de la imminència del perill que correla seva llibertat. Li preparen una infameintriga. És preferible que vetli molt ca sevai que quan se’n vagi la tanqui amb tota clas-se de precaucions. Segueixi els meus con-sells a fi de no deixar introduir res absoluta-ment a ca seva, així sortirà immune de latrama; contràriament, és molt probable quetengui (o que tenguem) disgustos seriosos.Sàpiga que jo m’interés, vetl i vetlaré per

vostè. Em fa pena considerar que jo i vostèsiguem com el cel i la mar, que permanent-ment es contemplen i mai es poden ajuntar.

Una ànima que sofreix”

Mistral, igual que tots els grans somiadors,vivia a una casa als afores del poble envoltadad’arbres i amb un espaiós corral convertit enjardí, fidel reflex d’aquell ésser utopista i extrava-gant que segons la versió de la ideologia monacaltenia esperit diabòlic.

Qui era i d’on descendia Mistral?Moralment no tenia pares. Era fill del safareig,

i mai no va conèixer la dolça i suau estimaciód’una mare. Quan el seu tendre cervell va comen-çar a tenir un àtom de raciocini es va trobar entredesgraciats com ell, en què la corrompuda socie-tat “cristiana” i exuberant de representants d’a-quell que va morir al Gólgota i que era tot amor ihumanitat els havia condemnat a la categoria depàries desheretats d’allò més sant, l’amor delspares. Eren fills de ningú. L’Hospici era son pare isa mare i no coneixien més que la fèrria discipli-na i mala cura d’aquell centre; resar i la ridículaintransigència de les Germanetes.

6

Així va transcórrer la seva vida fins que un dia,oiat de tanta ignomínia, el seu temperamentaudaç i somniador es va rebel·lar. I va fugir. I comun ocellet va desplegar les seves ales per l’ambientde la llibertat. Va vagar errant uns quants dies perla campanya pintoresca de la panoràmica Cata-lunya. Era l’agost i els arbres fruiters estaven enple apogeu i per això el seu estómac no va sentirles violentes sacsejades de la fam. Aquesta vegadala Mare Naturalesa va ser pròdiga alleujant el pesde la seva desgràcia i infiltrant-li més ànsies de lli-bertat. Davant la visita d’aquelles fèrtils valls i lesimponents muntanyes sentia que la seva persona-litat es desdoblegava fent-li concebre tota la gran-diosa magnitud de la paraula Llibertat. I per unefecte natural d’autosuggestió va alçar els ulls alcel, el seu rostre es va transfigurar i amb un gestsublim va dir: “Abans morir lliure que tornar aaquell presidi!”.

7

En una casa de camp del terme d’un pobletdels voltants de Barcelona va trobar uns éssersamb bon cor que el varen atendre amb els braçosoberts amb estima. Allà va fer feina, es va alimen-tar i es va formar com a home. Quan era a l’Hos-pici ja li va germinar la idea de ser amic dels lli-bres i els primers doblers que va guanyar forenper adquirir-los. Vivia a l’ambient de les doctrinesfilosòfiques. Havia format una biblioteca de totsels grans genis: Tolstoi, Reclus, Voltaire, Volney,Víctor Hugo, C. Marx, Sorel i d’altres més queara no vénen al cas; ells formaven el seu “tresorespiritual”. També sentia tendència vers elromanticisme literari i de tant en tant feia assajosde contes i articles, i els enviava a un setmanariobrer que es redactava en aquell poble. Així vaformar el seu caràcter d’home lluitador.

Aquelles humils persones que l’acolliren erenamos d’un hort i diverses finques més, i als dosanys de tenir Mistral convivint amb ells, el varenarribar a estimar com si d’un fill es tractàs, donatque ells no en tenien i amb coneixement de totala història que havia viscut aquell al·lotintel·ligent, treballador i auster, i intentarenadoptar-lo. Per això s’entrevistaren amb un advo-cat amic seu que va fer els tràmits corresponentssobre aquest assumpte i aviat aquesta qüestió vaquedar resolta, i José Maria del Cor de Jesús (nomde pila d’aquell al·lot, que ell es va canviar pel deSerafín Mitral) va passar a ser fill adoptiu de JuanArguimbau i Josefa Campins, que realment exer-ciren com a vertaders pares. Quan tenia vint-i-unanys Josefa va morir d’una grip traïdora i Serafínva sentir la dolorosa punyida de perdre aquelladona estimada que li havia fet de mare. Llavors vaanar a assistir la pàtria i mentre es trobava a lesfiles va rebre la fatal notícia de la defunció de sonpare, Juan. Per a ell també fou una fatal notícia i,així i tot, la va suportar amb enteresa.

Tots els béns dels seus pares adoptius, queconsistien en vint mil pessetes, passaren a ser pera ell. En el testament constava que l’únic hereude tots aquells béns era ell. El darrer any de ser-vei el va passar a la campanya d’Àfrica i allà vainiciar relacions amoroses per correspondènciaamb una senyoreta d’Inca (Mallorca) anomenadaAssumpció, en qualitat de “madrina” de guerra.Aquesta correspondència es va traslladar en unaintensa corrent de simpatia que es va convertiren amor espiritual que els portaria cap al pèlagimmens de les esferes supraterrenes del portent.

Assumpció no era burgesa, pertanyia a la classemitjana i a força de sacrificis els seus pares acon-seguiren que es convertís en una mestra nacio-nal, carrera que va cursar amb uns resultatsòptims.

Quan Serafí hagué complert amb el seu deureamb la “mili” va córrer apressat al costat de laseva estimada, que el va rebre amb els braçosoberts. Un any més tard s’unien en enllaç matri-monial. Dos anys després Assumpció va parir unaformosa nina que li va costar la vida. El disgustque Mistral va experimentar és d’aquests queanorreen completament l’ésser humà. La nina vasobreviure a sa mare per la cura sol·lícita d’unabona dida que l’endemà es va establir amb aques-ta missió a casa dels pares d’Assumpció. Serafí vaestar pensarós uns dies pel camp cercant unil·lusori consol; s’enfilava per muntanyes i mun-tanyes i com més formós era el paisatge més llà-grimes li queien. Anava a peu sense un rumb fix,capbaix i fuit com un dement. Va estar així, senseitinerari, uns quinze dies, menjant i dormint enqualsevol fonda dels poblets pels quals passavaper atzar. Encara que el plaer duri pocs momentsi les penes quasi tota la vida tot arriba a passar oa allunyar-se. Així, transcorregut mig any de ladolorosa tragèdia, començaren a ressorgir al seucor els primers albors d’alegria de viure. El recordd’Assumpció persistia vivament, però el dolor dela seva pèrdua estava anestesiat i dormia en laseva subconsciència al lloc on reposen tots elsdetalls de la nostra existència. En el servei i des-prés d’haver-lo acabat es va afirmar més en la lite-ratura i ara ja es podia servir còmodament de laseva ploma per poder dedicar-se de ple a la feinaamb suprema tranquil·litat, aleshores va decidirestablir-se a C., poble rialler i de calma, envoltatde boscos, muntanyes i valls, i exalçat per la melo-dia de la mar, que els dies de vendaval ho embol-callava amb el salobre de la seva escuma, que coma pètals de rosa d’Alexandria queia a les roquespunxegudes de la costa mediterrània baleàrica.Vat aquí, a grans trets, la biografia del principalprotagonista d’aquesta novel·la.

7

Al vespre, abans d’anar-se’n a dormir, va anar atancar les vidrieres de la persiana i va divisar unsobre amb el seu nom. Va agafar la carta sense

8

segell, va esquinçar el sobre i va llegir àvidamentla lectura de Teresa. De moment es va desconcer-tar un poc, llavors ja va meditar amb més lògicasobre l’assumpte... Qui podia ser aquella ànimaromàntica que li xerrava d’aquella forma? Deviaser una teranyina estesa pels detentors del poderd’aquells cacics acostumats a manejar el fuet i perno avenir-se a amollar-lo apel·laven una vegadamés a les seves males arts? “Això ja no puc afir-mar-ho ni tampoc negar-ho —es va respondre a simateix—, però allò cert és que aquesta lletra tétraça femenina”.

I si realment ho fos? Qui era aquesta senyore-ta “burgesa” que de tal forma li ho manifestava? Iels perills, en què devien consistir? Misteri! I aixòde “permanentment es contemplen i mai es podenajuntar”? Què voldrà dir? Perquè si no la conec emserà difícil contemplar-la. Ara bé, potser ho vol diren sentit idealista. I una vegada més va tornar apassejar la vista per aquell negre sobre blanc comsi llegint-lo molt hagués de trobar la clau delsenigmes. Però tot era inútil, quedava a les fosquescom abans. Deduïa, concretava i quan es creiavencedor, pensava en la freda realitat i tota lamaquinària de la lògica se li esfondrava.

A la fi es va decidir a prendre certes precau-cions i a no preocupar-se més del tema fins que lacosa no s’hagués aclarit una mica més. És indub-table —va pensar— que aquesta carta l’ha fetaarribar fins aquí la interessada o algun interme-diari, però el més probable és que sigui el primeri tenc un remot pensament que no serà la darreraque em durà.

EL MÍTING

La societat de picapedrers “El Trabajo” estavaen vaga des de feia dues setmanes. La celeritatpatronal es mostrava inexorable amb l’acordinjust de no augmentar els operaris en el quinzeper cent. A la justa petició dels obrers els contes-taren amb un “no” rotund que no admetia rèpli-ca. Els picapedrers, que estaven tots d’acordcomú, aguantaven la vaga amb esperit abnegat iestaven disposats a lluitar fins a les darreres con-seqüències i, amb l’objectiu de tractar sobre lesorientacions a seguir i d’exhortar els treballadorsen general d’ajudar econòmicament els vaguistes,es va organitzar un míting al Teatre Principal dela localitat. A les vuit de l’horabaixa estava ple de

gom a gom. El president de la societat va obrir lasessió concedint la paraula a Mistral. El silenci vaesdevenir sepulcral.

La veu de Mistral va ressonar ferma i enèrgicaper tota la sala. Va xerrar tres quarts d’hora, desgra-nant punt per punt tota la tragèdia dels treballa-dors fent història de l’esclavitud, la formació delproletariat, les seves cruents lluites sota la banderadel socialisme per aconseguir, en part, les sevesindiscutibles reivindicacions, dient que els picape-dres de C. havien estat trepitjats sense compassióper l’egoisme voraç de la classe patronal; i que eldenigrant salari de quatre pessetes era necessarique es deixàs fer. I per rematar va fer una crida a lesconsciències dels treballadors de tots els rams per aque coadjuvassin amb el seu òbol al sosteniment dela vaga plantejada. Tot un rosari d’aplaudiments vacoronar les darreres paraules de l’orador.

Quan la massa informe de carn humana sortiadel míting plovisquejava i un vent fresc i bastantintens clavava les subtils gotes als rostres delsobrers. Un tro horripilant va remoure violenta-ment tot l’ambient, d’entre els quals, de la negrorcarregada dels núvols, es destacava un raig comuna espasa flamiguera que ziga-zaguejava per l’es-pai. El vent es va anar fent més potent fins a con-vertir-se en vendaval de lúgubres xiulets. I just enaquell moment va començar a ploure de maneratorrencial, i els trons i llamps van irrompre ja demanera ininterrompuda.

8

Mistral, com que vivia als afores del poble, esva haver d’arredossar a una cotxeria sense portes,situada a uns quatre-cents metres abans de caseva. La tempesta va durar tres quarts d’hora.Quan va passar tot va quedar en calma, excepteun suau i tonificant zèfir que convidava a ser aspi-rat amb delectança.

Vint metres abans d’arribar a ca seva Mistralva veure un bolic que tàcitament s’escodrinyavapel mur del corral. I de cop li va pujar la sang a lacara. El seu sistema nerviós es va exaltar i demanera improvisada va rememorar el record delsavisos de la “companya” misteriosa, i com a feritd’una espurna elèctrica va partir corrents a llan-çar-se sobre aquell incògnit bolic. L’enèrgica acti-tud de Mistral va gelar d’espant aquella figurahumana, que va quedar clavada i paralitzada. Men-tre amb un braç el tenia reduït a la impotència

9

amb l’altre que li quedava lliure va encendre la pilaelèctrica que cada vespre duia al damunt. La llumque es va projectar a la cara d’aquell desconegut elféu exclamar: “Ah, mal rufià!”. I aquest ho vaentendre tot: “Segueix-me una passa endavant i nointentis fugir, perquè de res no et valdrà!”.

Varen entrar tots dos a la casa, passaren l’habi-tació-escriptori i va autoritzar autoritàriament alTort —aquest era el rufià en qüestió— que s’asse-gués a un balancí que hi havia en un racó. I aquestaixí ho va fer sense contradir-lo.

El llum vermell-violaci del quinqué es vareflectir sense compassió i fiscalitzava sobre elrostre antipàtic del truà, que estava empegueït itremolós, lívid com un cadàver.

—Ho sé absolutament tot, amic. És inútil quetractis d’enganyar-me. Però, així i tot, t’exigescque em ratifiquis amb la teva boca el que ja sé.Venga, xerra sense por!...

—Jo, la veritat —aquí va començar a tartamu-dejar.

—T’advertesc que pots xerrar amb claredat it’anticip que no et passarà res dolent, ni tampocals que t’han instigat, perquè jo no som venjatiu.I, a més, quan veig l’enemic aixafat i vençutm’inspira compassió i en lloc d’executar el queells potser haurien fet amb mi els oferesc la màamorosament. Sé que s’ha tramat una infameintriga per perdre’m de vista. Com ho he arribata saber? Coincidències de l’atzar! Designis inex-crutables del destí que de vegades juguen caprit-xosament deparant-nos grans alegries i profundestristeses.

El Tort s’anava emocionant gradualment enveure la noblesa i sinceritat d’aquell home i comque es considerava del tot culpable, s’avergonyiad’haver estat el braç executor de les suggestionsdels seus caps. I amb veu tremolosa i llàgrimes alsulls va contar detalladament tot el que feia refe-rència al complot criminal.

—Bé, de manera que aquests “instruments” elshas col·locat o amagat a un racó del sòtan, on hiha infinitat de caixons i trastos vells? Doncsacompanya’m fins allà.

Els dos eren al corral (donat que l’única entra-da i sortida es trobava en aquell lloc) i en arribardavant la porta Mistral li va demanar: — Hasobert amb l’ajut de l’escanyaportes?

—Sí—, va afirmar el Tort.—On el dus i qui te’l va proporcionar? En duc

tres i els duc a les cames, dins els calcetins; me’l

va donar Montana. I acte seguit es va acotar, esva desfermar les tires interiors que subjectavenl’escanyaportes i els va donar a en Mistral, totdient-li:

—Aquesta, la més petita, és la que m’ha servitper donar-me accés—. Serafí els va agafar totstres i va enfonyar al pany el que li va indicar Tort.En un moment la porta es va obrir. Serafí vacol·locar un quinqué damunt una taula vellacarregada de trossos de ferro plens d’humitat. ElTort va començar a aclarir objectes fins a trobaruna ensaladera grossa de xulla que el propietaride la casa tenia allà amagada des de feia moltsd’anys. D’allà va treure uns quants trossos defusta podrida i altres coses anàlogament inútils iva seguir així fins arribar quasi al fons (era unaensaladera de grosses dimensions). És aquí. —Vataquí—, va dir el Tort, amb veu poc perceptibleper l’emoció i la vergonya que sentia en aquellprecís instant.

—Sí, ja me n’estic adonant... Treu-ho tot iposa-ho en aquesta senalla que tens aquí prop—així ho va fer el Tort.

9

Varen entrar una altra vegada a l’habitació-escriptori amb la senalla replena de bales, pistolesi dues bombes. Serafín ho va ficar tot dins unbagul i el va tancar amb pany i clau. I mirant elTort li va dir:

— Seu-te i espera un moment més; i llavorste’n podràs anar a ca teva... o a casa de Montana,que indubtablement t’esperarà impacient.

Just acabat de dir això va agafar l’estilogràfica,es va asseure a l’escriptori i en un tros de paper debarba va escriure: “Jo, el sotasignat, declar sota lameva paraula i honor que el dia 20 del mes pre-sent a les onze i mitja del vespre vaig ser agafat infraganti pel mateix veí Mistral en l’acte decol·locar en el sòtan de casa seva dues bombes,cinc pistoles i mil cartutxos, el qual, després dereduir-me a la impotència em va obligar a que lifacilitàs els noms dels inductors a la realitzaciód’aquests fets. I els hi vaig donar, i són elssegüents: Manuel Montana, batle d’aquesta loca-litat; Jaume Villamil, farmacèutic titular; i AgustíFornés, metge titular. De tot això exposat en donfe sota la responsabilitat de la meva firma”.

— Vejam, llegeix això i, si t’agrada, signa-ho. ElTort ho va llegir... Després d’haver-ho llegit va

10

demanar temerós: —Si sign aquest documentno serà una gran traïció per la meva part versaquests senyors que varen dipositar en mi laseva confiança?

— No, perquè és probable que cap d’ells (tretd’un cas excepcional) vegi mai aquest document.I en cas contrari, com t’he acabat de dir, no etpassarà res de res. El Tort va mirar Mistral percercar en la seva cara la versemblança de lesparaules que aquest pronunciava i amb la confir-mació que aquell home era incapaç de fer-los resa ell i als seus. Aleshores va agafar la ploma, vaposar la data i la localitat i va signar amb el polsferm. Va tornar a Mirar Mistral. Després d’unapausa penosa va murmurar: —Crec en la sevasinceritat i que sabrà complir amb la seva prome-sa. Si no ho fa com ha dit som home perdut. —Descuida... actuaré tal com he manifestat. Aravés-te’n a casa de Montana i els comuniques quehas realitzat l’operació sense contratemps... I,sobretot, mostra’t optimista a fi que ells no sos-pitin res anormal.

— Perfecte, així ho faré.En traspassar el llindar de la porta Juan Cam-

pins, que era com s’anomenava el Tort, eren lesdotze i mitja, i la nit era tan negra com la boca delllop; la lluna ja s’havia fos en l’horitzó.

Devien ser les nou del matí quan Teresa vaobrir les finestres de la seva habitació-dormito-ri. S’acabava d’aixecar. Estava pàl·lida i pensaro-sa. Es va col·locar davant el mirall i va contem-plar el seu rostre un moment amb la mirada fixaals seus ulls. Els seus llavis varen esbossar unsomriure trist. Llavors es va mirar amb energia,el seu rostre es va contreure i en veu baixa iferma va dir: “Seré covarda? No, de cap manera.Aleshores, què és el que em frena per seguir elsvehements impulsos del meu cor i el que emdicta la meva consciència?”.

“Com que jo sé de forma positiva que hanpogut realitzar les seves aspiracions per perdre’l il’estim tan apassionadament ¿toleraré que aques-ta intriga criminal arribi fins a les seves fatals con-seqüències? Mai! Ja basta d’indecisions! El meudeure és actuar amb voluntat i resolució”. I es vaseure a l’escriptori i va escriure:

“Sr. Serafín, Apreciable Company,Les coses estan brutes i amenaçadores.

Tenc urgència de xerrar amb vostè peremp-tòriament. Anit, desafiant-ho tot i exposa-

da a comprometre el meu honor, vendré aentrevistar-me amb vostè d’onze a dotze.Esperi’m a ca seva”.

10

“Com que em consider ditxosa d’estarcompenetrada amb vostè i estic disposada aafrontar-ho tot per difícil que sigui, em crecamb el deure de signar la present carta ambel meu nom i així vostè ja sabrà anticipada-ment qui som, Teresa Montana”.

A les sis i mitja del capvespre Mistral va rebreper correu la missiva de Teresa. El goig que vaexperimentar era inenarrable. És possible —esdeia a si mateix— que aquest àngel de formosurai bondat s’interessi per mi d’aquesta manera tanabnegada, tan sublim? Però és això una realitat oestic somiant? I es colpejava el cap per confirmarsi dormia o si somiava. De l’alegria que sentia nova sortir de ca seva esperant amb delit l’hora pre-fixada de la seva entrevista.

Devien ser les onze i mitja quan sonaren unscopets discrets i tènues a la porta. Aquesta es vaobrir i dues mans es varen estrènyer efusiva-ment. Dos cossos, dues ànimes que mútuaments’atreien, per primera vegada es contemplavendavant per davant. Hi va haver una pausa tími-da. Mistral va ser el primer a rompre el penóssilenci:

—Assegui’s, senyoreta, i xerri’m amb tota fran-quesa. Concep que el seu excitat cor necessitaexpansionar-se, anticipant-li que res m’admiramés que la seva determinació de fer-me aquestavisita. La consider una ostentació d’impulsivanoblesa, energia d’ànima subtil àvida d’amor i jus-tícia... Fa bastant de temps que vostè i jo espiri-tualment estam fortament units. Som un poc psi-còleg de la naturalesa humana i, per mor d’això, liafirm amb sinceritat que les nostres ànimes s’a-treuen amb invisible potència... Jo ja sé poc méso menys el que vostè em dirà. Calmi’s, el perillestà conjurat.

— Però, vostè sap...? És possible que vostè ten-gui coneixement de tots els detalls del complot ide les armes que han amagat a ca seva?

— Absolutament de tot: i pel que fa a lesarmes, les tenc a un lloc segur; hom hauria de sersonàmbul per trobar-les.

11

— Ah! I ara què passarà? Perquè vostè està fit-xat com a comunista i perillós agitador, i per pocdesordre que hi hagi a C. li carregaran tota laculpa.

— La vaga és i serà pacífica i ni tan sols inten-taran provocar-nos. Encara que quasi tots elspatrons estiguin sotmesos a la voluntat de sonpare, jo em faré amb arguments convincents isenzills que ell mateix indueixi la patronal aacceptar les bases presentades per la Societat dePicapedrers. Això, naturalment, ho faig ambaquesta suavitat perquè no m’agraden les venjan-ces i... perquè a més a vostè la disgustaria profun-dament que l’autor d’aquests fets arribàs amb elsseus ossos a la presó; i si ho puc evitar ho evitaré.

— Vostè és molt bon al·lot. Mon pare i els seuscamarades no mereixen tal benevolència; rebrangratitud a compte de donar maldat. El favormoral i humà que vostè atorga a mon pare mai l’hipodré pagar...

—No digui això, Teresa. Ja ho he cobrat enescreix només de veure que la seva filla, sang de laseva sang i carn de la seva carn, és afí a la mevaideologia i per salvar-me a mi arrossega ambheroïcitat el perill de perdre l’honor davant lavista del poble insensat i incult que no podriacomprendre —en cas que se sabés d’aquesta visi-ta— el per què de la seva actuació. Per tant, sen-yoreta, l’afavorit som jo; i és per haver-me pre-vengut vostè en la primera carta de l’imminentperill que em venia al damunt que jo em vaigpoder defensar i executar oportunament totes lesmesures enèrgiques que el cas requeria. Així,doncs, no em deu res, i jo en canvi li dec la lliber-tat. El nostre cas, Teresa —i perdoni que li parlide manera tan familiar— és vertaderamentnovel·lesc. És necessari que ens xerrem sensetraves—. Aquí les paraules de Mistral sortienemocionades i el cor li bombejava amb violèn-cia. —Les nostres ànimes s’estimen i es compre-nen i els nostres cossos no es repel·leixen. Entrevostè i jo hi ha qualque cosa més que afinitat d’i-dees—. I prenent una mà de Teresa entre lesseves va afegir: —Hi ha amor pur i envoltat d’unsubtilíssim romanticisme que l’eleva a sublim.Digui’m, és veritat? Sigui sincera...!

11

Teresa estava pàl·lida, amb el rostre inundatd’alegria i dels seus ulls blau clars en queien diver-ses llàgrimes que, com perles, rodaven lentamentper les seves divines galtes.

— Però... Mistral, és possible tanta felicitat?Que jo digui la veritat? No, no puc... El meu corsofreix... massa. Som tan feliç!— I els braçosferen presoners els seus cossos i els seus llavisamb fruïció...

El canari, que rarament cantava als vespres,ara, en aquells moments de suprema felicitat, vallençar els seus arpegis enlaire per retre homenat-ge a aquell amor pur, lliure i espontani.

LA “LLIRI NEGRE”

No la coneixeu? Voleu saber qui és ella i compensa i actua? Anau, doncs, a la casa santa.Col·locau-vos a un racó d’espessa penombra a fide fer-vos invisible, estau a l’aguait i d’aquí unsdies, hores i moments, ja sabreu el suficient perconcretar la seva personalitat psicològica. Tambésabreu que nom Eleonora Montana, que és ger-mana del batle, que és fadrinanga empedreïda,que és gran amiga del reverend pare d’ànimes delpoble, i que mentre existeixin reverends tonsu-rats ella no pensarà a casar-se. D’acord? Doncspodreu deduir tot això.

Vat aquí que ara es troba a casa del seu germàManuel cridant-li. Què li deu dir? Parem unamica les orelles i potser l’entendrem.

—Veus? Ja t’ho deia, jo: Manuel, vés alerta, queTeresa és una romàntica i tendràs un disgust. Ellaés aficionada a llegir llibrots condemnats per laSanta Mare Església. Ella cada vegada que la vénca cercar per anar a escoltar missa em posa milexcuses i no vé... I mira, a la fi el resultat: s’hafugat amb un perdut, amb un comunista!... Quinavergonya per al nostre llinatge sense màcula...Però com és que estàs tan impassible? Saps queviuen tranquil·lament a Barcelona i tu sense dig-nar-te a fer una passa per a que empresoninaquest monstre. És possible això? La gent honra-da del poble se’n fa creus, de veure’t tan mansaplegades, tan humil, tan...

—I qui és la gent honrada del poble?—Venga, vaja pregunta! No seran aquests des-

camisats sense vergonya ni cultura que s’afartende cridar pertot arreu “Fora cacics!”, “Mort al

12

capitalisme!”, “Abaix el clero!”... Jo opín que lagent que com nosaltres defensa i proclama com aprincipis la Religió, la Pàtria i la Família som lagent honrada...

—Venga, germana: jo i tu no fa encara quinzedies podíem departir amigablement sobreaquests principis que tu defenses. Ara no. Som deparer diferent... La meva filla i Serafín m’han fetcomprendre moltes coses que abans no sabia niremotament...

—I ara què em dius? Què sent? Oh, Jesús,Maria i Josep. I tu sembla que estàs content i quehi consents, amb la mala partida que t’ha fetaquest blasfem? Quina deshonra, Déu meu, causobre la nostra família!

— Eleonora, tu amb el fanatisme religiós tanpenetrat a la teva consciència no podràs mesu-rar l’abast de les paraules següents, que hoexpressen tot: La raó és òbvia, l’amor és mésfort que l’odi. Aquí he exposat concretamenttot l’assumpte que tants comentaris ha suscitatentre el veïnatge. I la meva filla i Serafín posse-eixen en alt grau el significat d’aquestes parau-les. Així és que ja basta de filar paraules sobre elmateix tema.

—Déu Meu! Oh, Verge Santa i reina de tots elscels! Com permetreu que això quedi així?

I se’n va anar exclamant, sense ni tan solsacomiadar-se. D. Manuel va respirar com qui eslleva cent quilos del damunt. I automàticamentes va treure una carta de la butxaca de l’americanai la va tornar a llegir per centèsima vegada amb llà-grimes d’alegria: era dels seus fills...

“Benvolgut pare, —li deien—. Estamsummament contents de veure la vostrabona comprensió. És indubtable que pervós ha estat un cop rude el fet que nosaltreshaguem donat aquest pas. Però per altrabanda ens satisfà, perquè ha servit per des-pertar-vos els vostres innats sentimentshumans que dormien a la profunditat de laconsciència”...

12

“Jo, pare, m’alegr moltíssim que hagueupogut comprovar pròpiament que Mistral,el meu espòs, és un home digne i que tot eltemps que va romandre a C. no va fer més

que posar-se del costat de la raó i defensarla justícia amb valentia i fermesa...

Tant jo com Serafín ens complaem que tots’hagi desenvolupat conforme a les ànsiesdel poble, dels pobres treballadors que homereixen tot manco les tiranies amb quèse’ls fa l’abús.

És indubtable que quan vós rebreu la pre-sent carta al poble ja sabran que Serafín i joestam legalment units... Comprenem elscomentaris malèvols i grolleries que la gent“d’ordre” en conjunció amb les mosteles i labeateria hauran inventat. Nosaltres, pare,estam molt per damunt aquestes misèriesmorals; som immensament feliços; les nos-tres ànimes dansen unides i compenetradesen el limbe dolç que ens atorga l’amor.Aquest sentiment de felicitat, que és invisi-ble però positiu, us el transmetem a vós”.

13

“Ens congratulam que hagueu dimitit deBatle i us hagueu retirat totalment de lapolítica; perquè, sincerament xerrant, erarastrera, bruta, vil i deshonrosa.

Tot esperant la vostra prompta contesta-ció, us abraçam”.

Teresa i Serafín

MANIOBRA FRUSTRADA

Ja havia arribat el moment decisiu d’actuar.Montana va transmetre un telegrama al GovernCivil pintant amb colors tràgics la situació de C.i sense trobar mitjà viable de solucionar la vaga.Ambdues parts volien fer prevaldre les seves con-clusions... I ell va rebre anònims amenaçadors...Què podia fer?

El poble de C., oasi espiritual de molts estran-gers i turistes, en menys de vint-i-quatre hores esva convertir en un campament: catorze parellesde guàrdies civils d’anar a peu i vuit d’anar a cavallpatrullaven pels tranquils carrers de C. Els pací-fics habitants d’aquell rialler racó mai no havienexperimentat un fenomen semblant. A les casesparticulars i als cafès es comentava apassionada-ment aquella singular mobilització. “N’hi haurà

13

una de grossa?”, demanava en to humorístic unforaviler, conscient dels deures cívics a un grup decompanys que pertanyien a les esquerres i, queper tant, simpatitzaven amb els vaguistes.

— Quelcom inaudit —va contestar un altre—.Aquests canalles amb el poder dels doblers hoaconsegueixen tot. I aqueixa republiqueta decapellà, olla i encens, sembla que s’ha oblidatcompletament dels que lluitaren pel seu adveni-ment... El que abans ens flagel·lava ens segueixflagel·lant ara en edició corregida i augmentada.No han servit de res les notes que el Comitè R.F.i les societats obreres han enviat al governador, iaixí i tot sembla que aquests nous “frigis” són ate-sos amablement... Estau segurs que mentre noacabem amb tots els privilegis de classe, com aca-baren a Rússia, la llibertat i la democràcia, per anosaltres els treballadors, no serà més que unmite. La llibertat en un règim capitalista serveixexclusivament per a que els grans trusts —empre-ses— ho tenguin tot aclaparat i posseeixin elsmonopolis il·lícits i ens sotmetin directament oindirectament sota els seus garfis...

14

S’ha d’agranar tot allò podrit i exterminar persempre tot el que fa olor d’imperialismes: mai nopodrem aconseguir que neixin belles flors siabans no arrabassam d’arrel les espines i les malesherbes... Rússia ens va donar l’exemple, i ella és elfar de la Humanitat.

Qui xerrava així era “l’heretge”.Som enemic de la sang i la destrucció, però és

lògic reconèixer que amb aquesta suavitat icol·laborant amb la burgesia i la reacció no hi harevolució possible. A la majoria de pobles i alde-es el cacic incult i salvatge segueix sent l’arbitri.I què ha fet i què fa aquest Govern d’esquerresper vindicar els vertaders republicans que contravent i marea varen lluitar per a l’adveniment de laRepública? Res, absolutament...

El que perorava d’aquesta manera era Fausti-no, “l’heretge”, malnom que li havien posat lesbeates per no haver batiat els seu primer i únic fillque tenia. Era un home d’uns trenta anys, demodes rudes però un dels obrers més ben ins-truïts del poble. Havia llegit els apòstols de larevolució social, i sempre que prenia la paraula sel’escoltava amb marcat respecte.

Tota la concurrència estava pendent de lesseves paraules, però en el fons no combregavenamb les seves idees perquè els atàvics prejudicisancestrals tenien més força que els raonamentsmés lògics. En una paraula: estaven embriagatsamb la democràcia republicana socialista.

La nit estava bastant aclarida i el rellotge del’església acabava de tocar monòtonament la unade la matinada. A aquesta hora el cacic Montanaacomiadava el tinent de la Guàrdia Civil al portalde ca seva. Va tancar la porta i de bell nou se’n vaanar a la seva habitació-escriptori. Estava moltnerviós. Es va asseure a una butaca amb mostresde desesperació. Un lleuger renou li va fer alçar elcap. Què hi fas tu, aquí? —va dir a Mistral, que estrobava davant ell dret com una estàtua. —Comt’atreveixes? —Silenci. T’he condemnat a escol-tar les meves acusacions— va sentenciar Mistralamb rostre sever i mirada fixa i brillant. Vertade-rament pareixia un tràgic. Aquells ulls immòbils ifosforescents suggestionaven Montana de talmanera que va quedar aterrit i unes gotes de suorfreda llenegaven pel seu front.

—Sí, Montana, cacic màxim de Capdepera.Tenc la convicció que, després d’haver-me escol-tat, la teva manera de ser canviarà radicalment.Ara ets el més vil dels homes d’aquest poble, peròquan jo surti d’aquesta casa tu mateix no et reco-neixeràs.

A mesura que Mistral xerrava s’exaltava i elseu to enèrgic i convincent feia un efecte màgicsobre els seu interlocutor, empetitint-lo fins afer-lo no-res.

— És necessari que paris esment al que et rela-taré... Això era un poblet perdut entre munta-nyes: els seus moradors eren gent senzilla, bonaal·lota i pacífica. Allà hi havia el senyor X, poten-tat comerciant que, cavalcant sobre la ignorànciadels seus paisans des de temps immemorialsemprava la tirania més despòtica; tothom eltemia i el respectava, a excepció d’una minoriaselecta que mai s’havia humiliat sota la seva fèru-la. Però passant els anys va venir a establir-se aaquest poblet un modest escriptor d’idees avan-çades. Era un home callat i solitari: només quan al’horitzó de l’Espanya esclavitzada es divisarenalguns núvols de llibertat, va sortir de la seva torrede marbre a despertar el poble de la seva cons-cient letargia. El cacic X, els seus satèl·lits, varenromandre astorats. Varen venir les eleccions i el

14

caciquisme va triomfar, però vaja quantitat d’im-moralitats que varen dur a terme! El cacic X vaser qualificat com un immund immoral i mesquí.Va apel·lar a tots els ressorts il·legals. I aquest vaser el motiu primordial del sorgiment dels odismés enconats.

15

—... El nostre X, en veure’s denunciat alsmítings i a la premsa per Robertal —l’escriptorsolitari i callat— va sentir desitjos vehements devenjar-se d’aquest bandit —així anomenava a l’es-criptor el nostre auster X—. Com s’havia d’actuarper tomar pel terra aquell home que amb les sevespredicacions i la seva ploma havia despertat laconsciència col·lectiva del poble? Era necessarirecórrer a alguna infàmia... I, en conseqüèncialògica, aquesta ben prest es va iniciar.

El nostre X i el seu camarada, fidel reflex de laultra-reacció clerical monarquitzant, no tardarena maniobrar positivament, encara que de manerasolapada i covarda. El seu punt de partida va sercalumniar els carrabiners, acusant-los d’anarquis-tes i comunistes (!) i amb aquesta història es varenadreçar als superiors que residien a Palma, i comque a la “mili” en la majoria dels casos s’actuaarbitràriament, fent el sord a la innocència, lacalúmnia forjada pel quidam X va obrar els seusefectes: poc més o manco al cap d’un mes erenquasi separats violentament dels seus familiarstres o quatre individus del cos de carrabiners. Perquè feren això aquests verducs, mesquins i ban-dits del poble? Per pura venjança... Sabien queaquests dignes i honrats individus d’aquest coseren homes que sentien l’ideal republicà amb totala seva ànima i per confraternitzar amb els ele-ments republicans i socialistes del poble, venjan-ça vil i denigrant...!

16

Montana estava amb els ulls cots i lívid com uncadàver. Aquelles paraules eren llengües de focque, certes, el ferien enmig del pit.

Se sentia culpable.—No t’atreveixes a mirar-me a la cara —va

continuar dient Mistral—: els culpables no tenen

valor de mirar el seu acusador... Però és necessariseguir fins al final. Així, doncs, la primera etapareaccionària va ser guanyada sense contratemps; iels mesquins cavernosos passaren una gustada...Ara s’imposava forjar el complot per ferir incons-cientment però sensiblement la persona d’aquellmodest i auster home que tant havia treballat pera la renovació d’aquell feu exclusiu d’uns quantsincults i defensors senyorons.

I a casa d’X es va treballar esplèndidament.D’allà tot va sortir tan ben premeditat que ladetenció d’aquell idealista era cosa arxisegura.

De manera clandestina es varen introduir a caseva pistoles, bales i algunes bombes; es va cuidard’agitar oportunament els obrers i foravilers ambmales injustícies i es va avisar l’autoritat que coma repercussió d’una vaga de picapedrers en aquellsmoments plantejada es temien “violències” delselements “pertorbadors”, etc, etc.

Montana era incapaç d’articular cap paraula.Indubtablement ja hauràs endevinat —li va

dir— quins són aquest poble, aquest cacic i l’es-criptor, no és vera?

No va obtenir cap resposta; el nostre hometremolava i estava a punt d’acubar-se.

— Doncs bé, ja que tu no ho dius ho diré jo: elpoble és Capdepera; el cacic ets tu, Montana enpersona; i l’escriptor idealista som jo. D’acord?

Jo ja veia que eres una persona astuta i covar-da, però mai no hauria imaginat que ho fossistant... Podria fer-te desaparèixer, però m’estimmés no fer-ho: amb les paraules que has hagut desentir ja n’hi ha a bastament. Però tot i això t’exi-gesc el següent:

Solució immediata de la vaga de picapedrers afavor dels obrers, ja que tots els patrons depenende tu. Entrega la teva dimissió com a batle i fesfugir dels seus llocs respectius els guàrdies civilsque es troben aquí per mor del teu mandat.

Et don un termini de vint-i-quatre hores perexecutar-ho.

Les perquisicions que els del tricorni han fet aca meva han resultat infructuoses: el regalet queem vares enviar està ben guardat, no tenguis por.

I per acabar, jura’m que faràs el que jo t’he dit.Fes via!

— Ho jur —va balbucejar Montana. I perdo-na’m. Reconec que som indigne, però confés queha estat una obcecació partidista, una aberració.

— Sí, ho has dit bé: una aberració.

15

16

Publicat per entregues a Foch i Fum, entre el 27 de novembre de 1931 i el 21 de gener de 1933.Versió catalana de MARIA ÀNGELA MELIS

LaM

ola

deM

enor

ca,l

loc

exac

teon

fou

afus

ellat

Ant

oniD

omín

guez

.