memòria del segle xx - 26 · 4 margarita carbó els esdeveniments d’espanya, àvids de...

Memòria del Segle XX - 26

UN ANARQUISTA AL SERVEI DE LA GENERALITAT

DE CATALUNYA

Eusebi Carbó i CarbóVida i militància

MARGARITA CARbó

Traducció de Clara Martin

Eusebi Carbó.indd 1 09/10/14 19:25

Primera edició: octubre del 2014

© del text, hereus d’Eusebi Carbó i Carbó© del capítol introductori, Margarita Carbó

© de la traducció, Clara Martin© Cossetània Edicions

Director de la col·lecció:Josep M. Figueres Artigues

Membres del consell assessor:Ramon Alberch, Albert balcells, Joaquim Ferrer, Antoni Furió,

Eugeni Giral, Jordi Planes i Sebastià Serra

© de l’edició:9 Grup Editorial

Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-266-4

DL T 1444-2014


3

El diari que aquí es presenta, i que no va ser escrit per publicar-se, va estar guardat durant mes de seixanta anys en una petita maleta de cuiro entre altres papers i documents personals. Amb una lletra minúscula i gairebé illegible, Eusebi Carbó va anar consignant en un quadern escolar, els petits i grans incidents del seu periple barcelona-Nova York-barcelona, interromput per una llarga escala a Pa-rís abans d’embarcar cap a la gran ciutat nord-americana. Cinc o sis anys després, ja en el exili mexicà, ell mateix va tenir la bona idea de transcriure a màquina el seu manus-crit.

El destí final d’aquell viatge, però, no era Nova York, sinó Mèxic capital, encara que, per raons que desconec, aquest destí mai no es va assolir.

Des que el projecte es va concretar per iniciativa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalu-nya, les autoritats van convidar per dur-lo a terme Eusebi Carbó, militant cenetista de llarga trajectòria, àmpliament conegut en els actius medis anarquistes italians dels Estats Units, radicats majoritàriament a Nova York.

La finalitat era fer difusió de la justícia de la causa re-publicana i procurar ajuda solidària per als seus defensors entre aquells simpatitzants que seguien amb gran interès

PREFACI


4 Margarita Carbó

els esdeveniments d’Espanya, àvids de testimonis que els proporcionessin informació de primera mà.

Carbó havia col·laborat amb la Generalitat de Cata-lunya des de l’inici de la Guerra Civil i de la revolució, malgrat la seva coneguda posició antiautoritària, perquè va considerar, com la majoria dels seus coreligionaris, que en les circumstàncies vigents a Europa i específicament a Espanya, i davant la possibilitat gens remota del triomf en aquest país del feixisme militarista i clerical, ningú no havia de mantenir-se al marge i perquè, finalment, el govern au-tònom de Catalunya i la República Espanyola eren legals, encara que ho fossin, dit amb les seves paraules, d’acord amb les normes del “liberalisme burgès”; així que, sense dubtar-ho, va acceptar la missió.

Des del 15 de setembre del 1937, en què va sortir de barcelona en automòbil cap a la frontera francesa, fins al 21 de gener del 1938, en què va desembarcar a Le Havre, ja de tornada, cada dia va anotar fets i reflexions, a vegades més d’un cop per dia, encara que, malauradament, al diari hi falten unes quantes pàgines i els noms de diverses perso-nes al·ludides apareixen només amb les inicials, fet que en dificulta molt la identificació.

La versió original va ser escrita en castellà, com la resta de la seva obra (els llibres, la correspondència, els articles publicats en periòdics i revistes i les ponències presentades en diversos congressos), encara que la seva llengua natural i quotidiana era el català.

Quan va morí a la Ciutat de Mèxic, l’any 1958, els seus papers van quedar en mans de la seva “petitona”, com es refereix en el diari a Margarita Gironella; després van pas-sar a les del meu pare, Proudhon Carbó, i finalment em varen arribar a mi, i amb deformació professional d’histo-riadora em vaig posar a revisar-los i a catalogar-los. Va ser llavors que vaig trobar el manuscrit i el mecanoscrit. Era l’any 2002.


5Prefaci

La informació de primera mà que contenia l’arxiu, su-mada al record de converses personals i familiars i als testi-monis orals d’amics i companys seus dels temps heroics de la lluita, em varen conduir a buscar referències documen-tals i bibliogràfiques a repositoris barcelonins i a internet, de tal manera que, passats uns quants anys, em vaig aven-turar a escriure una semblança biogràfica, que en aquesta nova aportació de Cossetània Edicions al coneixement de la historia contemporània de Catalunya precedeix, a mane-ra d’estudi introductori, el diari de viatge d’un anarquista que va posar els seus coneixements, el seu esforç i la seva vehement oratòria al servei de la Generalitat catalana.


Estudi introductori,per Margarita Carbó


9

En un article escrit amb motiu de la mort d’Alexandre Shapiro a la ciutat de Nova York, Eusebi C. Carbó expres-sava:

Ahora los recuerdos se agolpan sin orden ni concierto en la imaginación. Los más antiguos y los más recientes se atropellan, reclamando la prioridad. Episodios de nues-tras luchas, que hemos vivido juntos en diversas latitudes. Numerosos viajes. berlín, bruselas, Amsterdam. Largas estancias en París con estrecha convivencia. Comicios in-ternacionales. Debates en el Secretariado de la AIT. Horas de tumulto en Barcelona, durante las jornadas del 33. Exa-men de problemas vivos en un pleno de Madrid celebrado clandestinamente…

La cronología de tantas evocaciones, ya confundidas en la memoria, estaba en los archivos. Y los archivos se perdieron. Los suyos y los míos. Y se perdieron también con ellos los cambios epistolares de impresiones durante los últimos veinticinco años, que daban para compilar una docena de volúmenes.

Un furioso huracán autoritario se lo llevó todo.1

* * *

1 Arxiu particular d’Eusebi C. Carbó. Articles.


10 Margarita Carbó

Diu José Luis Gutiérrez Molina a la seva biografia de Valeriano Orobón Fernéndez que “No es posible entender la historia de España, al menos la del primer tercio del siglo xx, sin tener presente al anarquismo” i que, en com-plir-se cent anys del seu naixement, “no es un hecho baladí recuperar su figura”.2 Jo agafo prestades aquestes reflexi-ons per aplicar-les a la recuperació de la figura d’Eusebi Carbó; al cap i a la fi, Orobón i ell ja estaven units en la història, des que l’any 1916, un nen val·lisoletà de catorze anys va ser alumne d’un jove mestre català de trenta-tres, que va contribuir amb les seves ensenyances a conduir-lo cap al món extraordinari de les idees, al si de l’Escola Mo-derna fundada el 1910 en aquella ciutat castellana.

Eusebi C. Carbó va ser un home la vida del qual pot definir-se d’acord amb una vocació: l’afany per construir una societat justa, harmònica, igualitària i lliure; l’afany per traslladar la idea a la realitat concreta; l’esforç per anar creant les condicions que conduïssin a la societat àcrata, en què la humanitat viuria sense déu ni amo. Les vies per aconseguir aquest propòsit eren diverses, però totes con-vergien en la revolució social; i quan es trobava en l’etapa de maduresa i en la plenitud de la seva militància va veure la culminació dels seus anys d’entrega, que també ho eren els de tants i tants companys seus, que en aquell moment es van convertir en els actors estel·lars de l’episodi més trans-cendental de les seves vides.

Amb la paraula, amb la ploma, a través de l’exercici del magisteri, en l’organització de reunions en què es discuti-en els problemes comuns, d’assemblees públiques o clan-destines, de grups d’acció, de sindicats, de manifestacions, d’ateneus populars amb les seves modestes biblioteques, de classes nocturnes per a adults… havien propiciat la pre-sa de consciència, la politització de les anomenades classes

2 Gutiérrez, 2002: 9 i 12.


11Estudi introductori

subalternes de la societat. La seva pedagogia, pensaven, produiria en un terme imprecís, però segur, els fruits ver-mells de la rebel·lia, i heus ací que el 19 de juliol del 1936 el futur es va fer present; la revolució social estava en marxa.

Però la glòria va resultar efímera i el desenllaç, tràgic. La revolució va ser relegada per deixar pas a la defensa de la República, i la milícia popular, a la militarització formal. Un capítol de la història contemporània transit d’inflama-des esperances que es van materialitzar per un moment va arribar al seu final. Després de l’ensorrament que va signi-ficar el triomf de les forces anomenades nacionals al final de la Guerra Civil, alguns d’aquells lluitadors, dins i fora d’Espanya, van apostar per la guerrilla i per la resistència. D’altres van optar per abandonar les seves antigues posici-ons i incorporar-se a forces polítiques amb les quals, anys enrere, no s’haurien mai vinculat, i, finalment, molts es van refugiar en el seu dret a pensar que tal vegada, en un futur incert, es presentarien condicions que permetessin entre-veure noves esperances.

Tot allò tenia un sol significat: l’ideal que havia mogut a la reflexió i a l’acció innumerables lluitadors en tan diverses latituds i que a Espanya i a Catalunya havia tingut l’última i la més espectacular posada en escena, era, efectivament, una utopia.

Eusebi C. Carbó morí a la ciutat de Mèxic l’any 1958. Sobre la seva tomba hi ha una làpida amb una inscripció que diu:

Eusebio C. Carbó1883–1958

Una vida ofrendada a una causa: la revolución social

Va néixer a Sant Joan de Palamós, el baix Empordà, l’any 1883. Va cursar els estudis de primària a l’escola pú-blica i, posteriorment, els de magisteri, a la Normal de Gi-rona, però, a més, durant l’adolescència va practicar un ofici que era el de molts homes de la comarca en aquella


12 Margarita Carbó

època i que va aprendre del seu pare: va ser taper manual als tallers del seu poble natal i de diversos pobles propers.

En sé poc, de la seva infància i de la família, però el que sí que sé és que el seu pare era membre actiu del Partit Fe-deral i admirador de Francesc Pi i Maragall, i també assidu lector de la premsa de l’oposició, entre els títols de la qual figurava, des de la seva aparició a finals de segle, La Re-vista Blanca, que la família Montseny editava a Madrid. Sé que seguia amb avidesa els articles d’Anselmo Lorenzo, “la mejor pluma de España”3 i que, conseqüent amb el seu anticlericalisme i professió de lliure pensament, no batejà els seus fills.

També sé que amb 17 anys, que ja era integrant de la Joventut Federal de Palamós, Eusebi es va declarar anar-quista durant la celebració d’una assemblea del partit duta a terme al seu poble, en un acte públic de radicalització que va ser habitual en aquells temps i en aquella regió catalana. Hermoso Plaja comenta en un text mecanoscrit,4 en el qual relata passatges de la vida del seu estimat paisà, amic i co-religionari, que a partir d’aleshores va “començar a tacar quartilles que enviava a El Nuevo Distrito de Palafrugell” i a fer-se present en actes electorals per convidar els assis-tents, majoritàriament treballadors del suro, a no votar.5

La burgesia tapera va començar a veure’l com una ame-naça i la Guàrdia Civil va començar a seguir-ne les passes, Fou al voltant del 1901 o 1902 quan va patir la primera detenció per causes polítiques i va passar les primeres hores a la presó, en aquesta ocasió, al castell de la bisbal. En sor-tir, no sabia que aquella experiència es repetiria, a diferents

3 E. Carbó. Testimoni oral.4 Biblioteca Pública Arús. Fons Hermoso Plaja, R4-1-8a. Plaja, 1958: 6.5 Ibid.: 8.



indrets, 37 vegades al llarg de la seva existència i que entre totes sumarien poc més de deu anys.6

I va ser també a la bisbal on per primera vegada va exer-cir la professió de mestre al planter de l’Escola Moderna, que el 1903 Joaquim Garriga Pons va establir a casa seva. Aquí fou on es va unir amb la filla gran d’aquest últim, Lluïsa, amb qui va tenir un fill anomenat Proudhon, fet determinant perquè el jutge no volgués inscriure el seu nai-xement al registre civil. 7

Només tenia 20 anys, però ja havia llegit Proudhon, Re-clus i Kropotkin. La seva inquietud i vitalitat eren enormes. Sentia que posseïa tota l’energia i la força necessàries per canviar el món. La línia de conducta que havia de definir la seva vida ja estava traçada.

Es va dedicar a la propaganda, al periodisme i a la do-cència, i, després de ser professor a la bisbal, va ser-ho a Palamós, però les seves activitats eren considerades un pro-blema d’ordre públic per a les autoritats de la petita regió, ja que es desplaçava d’un poble a l’altre per convocar la gent i convidar-la a prendre consciència que les seves precà-ries condicions de vida, la seva pobresa, la seva ignorància, no eren el resultat de la mala sort, de la fatalitat o d’un designi diví, sinó de les injustes relacions socials que impe-raven. Va ser empresonat de nou al castell de la bisbal i, en sortir, va prendre el mateix camí que tots els perseguits per les seves idees o amenaçats amb el reclutament militar: se’n va anar a França. Aquell havia de ser el seu primer exili.

No va arribar gaire lluny, es va quedar a Ceret treballant en el suro, va passar un temps breu a Niça, durant el qual publicà un efímer diari, per tornar el 1909 al seu poble natal.

6 E. Carbó. Testimoni oral.7 P. Carbó. Testimoni oral.


14 Margarita Carbó

A la comarca empordanesa l’oposició a la lleva de nois amb destí a la guerra del Marroc era molt forta i Eusebi va tornar de Ceret per unir-se a una junta revolucionària que, segons el testimoni oral del mateix Carbó i de l’escrit de Pla-ja, es va establir a un paratge deshabitat entre Vall-llòbrega i Sant Joan de Palamós.8 La vaga general, l’intent insurrec-cional i els esdeveniments de la Setmana Tràgica a la capital catalana, van obligar els conjurats a desistir del seu intent d’alçar-se en armes. Poc després, n’hi hagué que van fer un viatge suposadament clandestí a barcelona amb l’objectiu de localitzar el sepulcre de Ferrer i Guàrdia a Montjuïc, però al seu retorn van ser detinguts i conduïts presos un altre cop a la bisbal.

Finalment, el 1910, abandonà els pobles i paisatges dels seus orígens i marxà cap a barcelona. Allà es relacionà molt aviat amb les figures més significatives de l’anarquis-me català del moment i inicià una etapa de la seva vida que el convertí en un referent del moviment sindical llibertari dels anys següents.

Tenia 27 anys. Va deixar enrere casa i família; també va deixar enrere la Lluïsa Garriga, a qui no tornà a veure, i en Proudhon, a qui recuperà el 1936.

barcelona va ser el primer pas cap a la vastitud del món i allà, en una reunió de companys, va conèixer la Marga-rita Gironella, nativa de Darnius i casada, amb qui es va escapar al “tren de França” a finals del 1910, després d’en-ganyar el pare i el marit, per no separar-se d’ella mai més.

Van tornar aviat per instal·lar-se en una barcelona on confluïen tots els elements del conflicte social. La “fàbrica d’Espanya” generava riquesa i pobresa. A partir de la demo-lició de les muralles a mitjan segle xix, la burgesia es va anar instal·lant en nous barris perifèrics al mateix temps que crei-

8 Biblioteca Pública Arús. Fons Hermoso Plaja, R4-1-8a. Plaja, 1958: 10. E. Carbó. Testimoni oral.



xia en presència i poder, mentre que als nuclis, cada cop més nombrosos d’assalariats locals i d’emigrants recents, atrets per l’oferta de treball, es mal instal·laven en barris ben deli-mitats per la seva ubicació espacial i característiques.9

A partir del 1869, quan es va crear la Federació Regio-nal Espanyola, que al 1881 va passar a dir-se Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, els activistes de la Primera Internacional van trobar terreny abonat i van anar guiant la ciutat, inclosos els pobles i els petits centres ur-bans del seu entorn, per convertir-se en “la capital del mo-viment anarquista més important i durador d’Europa”.10 Manuel buenacasa, en la seva obra El movimiento obrero español, 1886-1926, reflexiona:

Se ha dicho, y ello es una gran verdad, que barcelona, cerebro y alma de la región catalana, ha sido y es el termó-metro y modelo en el que se inspiran las demás comarcas españolas […]. Los trabajadores, los militantes obreros en general, consideran bueno, aunque sea malo, todo lo que se gesta y desarrolla en barcelona.11

En aquestes circumstàncies, Eusebi va poder actuar al si de diversos grups que sorgien de manera independent i que, entre activitats educatives, culturals i organitzatives, difonien la proposta de la possibilitat de crear una socie-tat àcrata si la majoria tenia la ferma voluntat de treballar per aconseguir-ho. Amb aquests grups proliferaven les pu-blicacions periòdiques i els ateneus, on els habitants dels barris obrers podien aprendre a llegir i a escriure, a escol-tar converses i conferències sobre els temes més diversos, i amb això, superar-se com a persones i preparar-se per quan arribés el moment d’actuar per l’alliberament col·lectiu.12

9 Ealham, 2005: 36.10 Ibid.: 27.11 Buenacasa, 1928: 276.12 Viadiu. Testimoni oral.


Prefaci, per Margarita Carbó ........................................... 3Estudi introductori, per Margarita Carbó ........................ 7

Diari d’Eusebi C. Carbó ................................................ 53

ÍNDEX


memòria del segle xx - 26 · 4 margarita carbó els esdeveniments d’espanya, àvids de...

Documents