1

El taller de titelles a Remare Intervenció i practiques de mediació artística

Alumne: Gerard Fisa Biscarri Tutora de practiques: Lluïsa Playà

Centre: REMARE, Reagrupament de malalts alcohòlics rehabilitats del Baix Llobregat Persona de referència: Antònia Alcaraz, directora

Data d'inici: 1/10/2013 Data de finalització: 12/06/2014

Nombre de sessions: 62 1. Perspectiva teòrica Exposaré aquí la perspectiva teòrica implícita en les pràctiques que he realitzat a REMARE, re-agrupament de malalts alcohòlics rehabilitats del Baix Llobregat, durant el curs 2013-14, des del Octubre fins al Juny. Ha estat un procés dinàmic on he pogut experimentar des de dins les característiques de l’espai triangular que genera el dispositiu art-terapèutic, l'espai generat entre usuaris, terapeuta i producció. He gaudit d'explorar el rol del terapeuta artístic i de poder acompanyar en la elaboració i transformació de formes plàstiques. El seguiment regular de les produccions m'ha permès estirar del fil formal i argumental de cada persona i m'ha agradat veure com les meves propostes es convertien en realitzacions plàstiques on cada usuari podia trobar un lloc per la seva expressió personal amb la gratificació que això implica.

2

Es tracta d’un procés terapèutic i expressiu que ha estat inspirat en el mètode desenvolupat per J.P. Klein, el qual suggereix un seguiment regular del procés creatiu

de la persona per acompanyar-la en un camí d'evolució que es retro-alimenta mitjançant la metamorfosi de les produccions artístiques. Aquest mètode acull i fomenta l'aparició de l'imprevist durant les sessions, li dona espai i valor sense voluntat d' interpretar ni intel·lectualitzar els continguts que afloren per què això suposa una invasió del procés creatiu i una forma de violència interpretativa. S'entén que el procés creatiu és singular i únic, tant únic com ho és la persona, les descripcions dins d'aquest mètode s'intenten limitar a l’àmbit purament formal. Klein no dona receptes fixes a seguir i atorga un valor a la improvisació espontània que sorgeix després d'un exercici de recolliment o interiorització. Lo espontani aporta sempre informació significativa de la persona, una informació interessant per al terapeuta, però aquest ha de moderar i contenir un possible afany invasiu dels significats que la persona ha elaborat inconscientment per què són construccions úniques. Enlloc d'interpretar, Klein proposa elaborar, expandir i estirar dels continguts apareguts en la improvisació. El mètode evita donar solucions preconcebudes i suggereix la incertesa com un camí adequat per conduir l'acompanyament. Això el converteix en un camí de des-

programació i autoconeixement proper a l'actitud contemplativa que evita elaboracions intel·lectuals preconcebudes i es situa en la presència plena i en l'acció pura, l’acció que no apareix de lo previst ni predeterminat. Proposa al terapeuta enfrontar-se amb la inquietud que genera lo indeterminat en l'espai terapèutic, el no saber quines propostes fer, ni si les propostes seran les adequades per els usuaris, ni cap a on cal conduir el taller. Reconeix la incertesa com un estat que desperta la intuïció i una actitud oberta a lo imprevist. Aquesta incertesa es valora millor quan has superat la inseguretat de les primeres sessions i t'adaptes a aquest factor indeterminat com un element enriquidor del procés creatiu. L’espontaneïtat és un atribut de la presència, afavoreix l' intercanvi natural amb l’altre.El mètode, però, té unes normes de funcionament que donen sentit a la incertesa d'una forma de coneixement borrosa que evita un abordatge frontal donat que genera intel·lectualització o racionalització innecessàries i contraproduents. 1.1. Els titelles, personatges inventats

Particularment, m'interessa la teoria de l’el·lipse, que condueix a les propostes narratives des de la tercera persona. Per aquest motiu el procés ha estat dirigit cap a la creació de personatges inventats pels usuaris, que en avançar les practiques han

estat elaborats narrativament, modelats i animats, creant escenaris i aportant nous personatges a una fabulació dinàmica. La proposta que ha consolidat aquesta línia de treball ha estat la creació de titelles, una proposta que ha aparegut sense cap previsió.De fet, tenia pensat iniciar un procés de treball mitjançant el dibuix de còmic que és una de les meves especialitats, però la proposta no fou del tot ben rebuda pels participants i això em va portar a aquesta altra via d'animació de personatges. La inquietud, el desig d' avançar i el no tenir cap idea prèvia del que anava a succeir ha comportat certa angoixa però això ha fet el procés més viu. També s'ha manifestat una tendència meva a accelerar els processos i a abordar les qüestions massa directament. Ara entenc que el terapeuta en aquesta línia necessita una actitud serena i pacient per no caure en errors d'apreciació en l'abordatge de temes sensibles. Dic això per que potser en algun moment podria haver seguit millor el material de les produccions que apareixien per tal d’estirar del fil en una direcció tal vegada més

3

adequada, sense precipitar el grup cap a propostes noves i capricioses. “...el acompañamiento de la persona en una producción sobre, y a partir de ella misma, según unas reglas precisas de encuadramiento y de compromiso previamente definidos, hasta que sobrelleva su manera de estar en el mundo más satisfactoriamente para ella y para los demás. La persona desplaza sabiendo o no, su problemática sobre un soporte: invenciones orales o escritas, plásticas, corporales, musicales....” 1 El cos teòric del mètode Klein s'emmarca dins del corrent psicoanalític, especialment en la línia de Freud i de Lacan. Aquest últim va esforçar-se en apropar la teoria psicoanalítica a l’estructuralisme antropològic de Levi-Strauss, pare del concepte d'eficàcia simbòlica. Però el mètode Klein inclou una concepció humanista, no excloent la possibilitat d'integrar visons holístiques o espirituals. En aquest sentit el concepte d' Inconscient es pot entendre de forma amplia per que cada investigador hi ha fet una aportació personal, com el famós Inconscient col·lectiu de Jung que implica una visió mística del funcionament del aparell psíquic. Freud defineix l'Inconscient com una instància de la activitat psíquica que es desenvolupa en un espai inaccessible i totalment incognoscible pel conscient. Des d’una perspectiva humanista aquest terme es podria anomenar Deu. La definició original d' Inconscient que presenta Freud descriu l’aparell psíquic com un sistema composat de diferents instàncies: la conscient, la preconscient i la inconscient. La definició del sistema i estructura de l’aparell psíquic és la gran preocupació de Freud, que defineix les característiques de cada una. Quan el sistema de repressió actiu en el conscient es relaxa i actuem regits per impulsos sobre les quals no tenim control, aquestes accions són provocades per l'Inconscient que és la instancia que conté els impulsos reprimits, però que recorre a vies metafòriques per suportar la frustració. El preconscient i el conscient són les instancies on gradualment apareix el control racional de l’activitat psíquica, que inclou un factor de repressió anomenat superjò. L’Inconscient es caracteritza per situar-se fora de les coordenades de l’espai temps i fora de la sensació de contradicció activa en la superfície del conscient. Per aquesta

instància psíquica, la realitat exterior pot ser substituïda per una realitat interna o particular. El desig que segons la psicoanàlisi és motor de tot progrés ve provocat per la sensació d'insatisfacció. Quan aconseguim cobrir aquesta necessitat obtenim plaer. Però, segons Freud, mai no podem calmar aquesta sensació d'insatisfacció per què l’Inconscient en va ple. L’Inconscient ens porta a buscar la satisfacció de desigs reprimits per l'autocensura que busquem repetidament, degut al impuls inconscient de satisfacció: la pulsió. La persona es conduïda espontàniament cap els temes que desitja secretament en el seu Inconscient. El procés creatiu resulta molt adequat per fer aflorar continguts reprimits en l'Inconscient i així poder elaborar els motius de trauma i frustració presents en l'individu i resoldre o transformar en nous impulsos més recolzadors que situen el subjecte en el paper de creador i no de víctima.

1 “Arte-terapia. La creación como proceso de transformación”. JP Klein y otros autores

(2008)

4

“Dejarse guiar por los grafismos, los colores que surgen de la mano y organizar estas producciones espontaneas puede ser metafórico de la relación con sus fantasmas, de tal modo que trabaja indirectamente sobre ella misma y resuelve sus dificultades en situación de realización...”2 1.2. Metàfora i metonímia

L’Inconscient funciona seguint mecanismes de condensació i de desplaçament representacionals. Aquestes dues operacions psíquiques són les que s'expressen en els termes lingüístics metàfora i metonímia, dos conceptes fonamentals per entendre

el funcionament de l'Inconscient, el qual, segons Lacan, s'estructura com el llenguatge. Aquests conceptes poden ajudar també a entendre la funció terapèutica de l'art . La metàfora és la utilització comparada de dos termes o imatges, un dels quals no s'anomena directament però es pot identificar mitjançant l'altre. L' activitat del Inconscient es plena d'associacions de tipus metafòric. La metàfora és una forma d' aproximació indirecta a un element real, que no s'anomena mai directament. L'altre element lingüístic important aquí es la metonímia, que significa la transferència de significat d'una imatge o paraula cap a una altra i s'utilitza en relacions de causa-efecte o del tot vers la part. L’Inconscient utilitza la metàfora per condensar el món real. La metonímia li permet transferir imatges a un altre que es troba fora d'un mateix, en el lloc on operen les lleis del llenguatge i del simbòlic, la metonímia és una

forma d'entendre la transferència que busca la psicoanàlisi. Segons Lacan, els fenòmens psíquics segueixen l’estructura lingüística i és aquesta estructura la que origina el símptoma. El símptoma en psicoanàlisi remet a un element que en representa a un altre per què l’original no pot ser reconegut o acceptat. El llenguatge ens permet relacionar-nos i ens situa en el àmbit del Real, però alhora el llenguatge no pot accedir al directament al Real si no és mitjançant el Simbòlic. El llenguatge és, doncs, un dels diferents sistemes simbòlics i utilitza l'associació i l’analogia per apropar-se al Real. Els estructuralistes proposaven organitzar les ciències humanes utilitzant els codis i l’estructura del llenguatge com a factor principal de la creació del món simbòlic. Des d’aquesta perspectiva l'ésser humà està regulat per l'ordre del simbòlic organitzat, ja que necessita a l'altre i això el condueix a construir el seu simbòlic particular enmig del simbòlic cultural general. Un impuls pulsional xoca contra les resistències que provoquen el sentiment de castració. El símptoma d'aquest impuls s’expressa mitjançant la metàfora, desplaçant o suplint una mancança en el real. Al desplaçar el símptoma cap a un altre simbòlic, el símptoma es torna metonímia, en el desplaçament del significat cap a l’altre. En projectar-se fora del seu jo, el subjecte suprimeix el sentiment de castració que el frustra, el seu missatge traspassa el propi mecanisme d’autodefensa psíquic . Així, quan un missatge carregat del sentiment de frustració és enviat vers un altre en

2 “Arte-terapia, la curación como proceso de transformación”. JP Klein y otros (2008)

5

forma artística deixa de ser percebut com un trauma o un motiu de frustració per passar a ser experimentat com a expressió d'un conflicte que s'ha pogut mostrar en el real de forma metafòrica i col·loca al seu autor en una posició on ja no es víctima de les circumstancies sinó autor d'aquestes. La sublimació és també un terme psicoanalític que parla d'un mecanisme que dirigeix

una pulsió que no és acceptada vers activitats socialment acceptables i valorades, com la ciència, la religió i molt especialment l'art. La sublimació és un camí indirecte per obtenir el plaer que ha estat frustrat. Estirar el fil d'una acció involuntària en el marc art-terapèutic porta a aconseguir quelcom imprevist mitjançant la transformació del desig que implica el procés creatiu. En fomentar la transformació del desig, aquesta repercuteix en el benestar de la persona. El plaer que produeix una obra artística es deu a que ha sorgit de l’espai ocult i inconscient del ser on són actives les associacions entre objectes i desigs. Mitjançant la pràctica artística els continguts inconscients poden aflorar en el món real sense activar les alarmes del aparell repressor i, en la mesura en que el usuari

està personalment implicat en les seves creacions, apareixen materials que són presents en l'inconscient. Un artefacte produït com a símptoma, té un sentit simbòlic, però la possibilitat d'adquirir significat no vol dir que sigui reconegut pel conscient. La forma simbòlica apareix en el món real i es observada per algú altre, és el plaer actiu en la mirada del altre que ajuda a superar el sentiment de castració. La producció d'obres d'art dins el context terapèutic promou l'expressió de continguts inconscients. La voluntat de comunicació i expressió artística s'activa degut al principi del plaer que és un dels dos pols actius de la activitat psíquica, la recerca de plaer i la voluntat d'evitar el dolor. El principi del plaer estètic legitima l’obra d'art terapèutica. L’obra representa el rastre d'un plaer anterior, i es converteix en la transferència de l’enigma que conserva l' Inconscient. “Un poderoso suceso actual despierta en el poeta el recuerdo de un suceso anterior, perteneciente casi siempre a la infancia, y de éste parte entonces el deseo, que se crea satisfacción en la obra poética, la cual del mismo modo deja ver los elementos de la ocasión reciente y del antiguo recuerdo.“ 3 L' Inconscient, segons Freud, es regeix per el principi de recerca de plaer i els

objectes produïts amb plaer representen una solució metafòrica del conflicte pulsional. La producció procura una satisfacció compensatòria del desig original i, així, la pulsió inconscient pot ser transformada en nou desig, amb la satisfacció i el plaer que aporta l'art. La producció es mou entre el preconscient i el conscient. En el preconscient es conserven rastres del desig original degut a la petjada mnemica que ha deixat l'activitat inconscient i la producció permet establir un diàleg simbòlic i creatiu entre les instancies psíquiques. En l' obra d'art formulada com a símptoma apareix un impuls de curació i de sensatesa, la sublimació de la pulsió inconscient. L’obra va ser articulada com a projecció del sentiment de castració, com a símptoma neuròtic o psicòtic, però deixa

3 “El poeta y los sueños”, S. Freud

6

de ser una manifestació patològica i es torna capaç d'articular el dolor per desplaçar-lo cap al llenguatge simbòlic, el qual es troba a fora del lloc on es percep la castració. El missatge simbòlic dirigit cap a un altre implica un alliberament d'un dolor i apropa a la possibilitat d'experimentar un plaer. El subjecte que articula la seva interioritat traumatitzada dirigint-la a un altre s'allibera del trauma mitjançant la producció, que actua com a manifestació externa del cos-psique i extrau el dolor sense necessitat que aquest procés sigui conscient. L’ obra d'art pot canalitzar així la pulsió activa en un símptoma. Així, la producció artística és un missatge dins una ampolla que el subjecte llença al mar, un mar situat entre el real i el simbòlic. El missatge que conté la producció no ha d' esser obert ni interpretat per el seu autor. La producció, com la metonímia, transfereix a un altre un enigma tant familiar que és estrany, és l'enigma d’allò reprimit. Freud va escriure un assaig sobre la inquietant estranyesa en en el seu “Ensayo de psicoanálisis aplicado”4, un assaig on aborda una sensació que es pot experimentar en la vida quotidiana o a través de l'art, sense diferenciar l’una de l’altra. La diferència entre aquesta sensació en el Real i la viscuda mitjançant la literatura és que la segona desencadena un plaer especial de transgressió que allibera la inquietant estranyesa dins el medi artístic. Aquesta sensació es produeix com un joc i aquest caràcter lúdic trenca amb la sensació d'amenaça i provoca plaer estètic. 1.3. Projecció sobre l’objecte inanimat Freud parla del neguit o el terror que procedeix del retorn a la consciència d'una cosa familiar (imatge, objecte, persona o esdeveniment) que ha esdevingut estranya en haver estat reprimida per la censura del Super-jo. Aquesta estranya sensació porta una manca de distinció entre lo real i lo imaginat, així com la confusió entre animat i inanimat. Freud parla del animisme arcaic com una concepció del món que retorna

quan els límits entre el real i l'imaginari s'esborren i allò que enteníem com imaginari s'ofereix a nosaltres com a real. És llavors quan un símbol pren la força i el valor d'allò que està representant en dins el marc de la representació. Aquest assumpte entre lo animat i lo inanimat és un dels assumptes que em criden especialment la atenció per la vinculació plena amb la pràctica de les titelles on he concentrat la part final de les practiques . Així explica Colette Duflot l'encanteri que provoquen les representacions de titelles :

“La percepción del movimiento de un objeto del que se sabe debe ser inanimado no induce el sentimiento de que este objeto está “vivo”. Ella dará sin embargo fácilmente lugar a la proyección sobre este objeto, de una intencionalidad...” (p. 27)

“Los niños se pueden dejar tomar en este juego. Pero justamente el trabajo con la marioneta es permitir desplegar lo imaginario para construir lo simbólico. El psicoanálisis plantea que el hecho que el sujeto haya sufrido la represión originaria, en términos de Freud, y haya accedido a las leyes de la palabra y el lenguaje, en términos de Lacan, nos permite distinguir entre la imagen y la realidad. La marioneta es un objeto fabricado, es una creación personal, en tanto tal su imagen traduce una simbolización, una representación de significantes. La marioneta participa en este gran

4 Paris Gallimard, 1971

7

proceso de producción de imágenes, de figuración de lo viviente que empuja desde sus orígenes a la humanidad a inscribirse sobre la pared rocosa de las cavernas, de los templos o las necrópolis, sobre los vitrales de las catedrales... o los muros de las piezas de los niños. Hay un lazo entre la representación, sostenida por la imagen y el significante, y lo real de la muerte. Antes que la marioneta se sitúe en el campo teatral, con el distanciamiento que supone el espacio escénico y que permite jugar la ilusión, el “fingir”, “la marioneta, simulacro de lo viviente, tiene entre sus misiones ancestrales aquella de dar cuerpo a todo lo que no lo tiene, o ya no lo tiene”. (p. 31) El símptoma de l’alcohòlic és la seva addicció, el que no es clar és quin sentiment de castració o quina pulsió reprimida està ocultant. Segons diu Lacán a ”El estadio del espejo”5, la personalitat és una construcció fonamentada en la visió particular que té cada persona de sí mateixa, i que es configura plenament quan identifiquem la nostra imatge per primera vegada, i reconeixem aquelles característiques que ens distingeixen, prenem consciència pròpia enfront del altre. El llenguatge té una funció fonamental en l'establiment de relacions amb l'altre. La identificació del altre segueix a la formació del Simbòlic subjectiu que està carregat dels valors culturals del lloc i del temps on em nascut. 1. 4. Marc conceptual específic Crec que ja he parlat prou de les generalitats de la meva perspectiva teòrica. En endavant esmentaré alguns autors més específics. Klein es refereix sovint a les investigacions de D. Winnicott, un dels pares de la teràpia fonamentada en el joc. Aquest autor és molt interessant per a mi per las fonamentació que suposa la seva visió a l’espai de teràpia, o millor dit, “el joc” que dona . Vull afegir la teoria dels rols de J.R. Bermudez que, de fet, és evolució de la investigació de Winnicott i també la teoria i la tècnica del Psicodrama de J. L. Moreno, material que em serveixen per apuntalar el plantejament teòric de la meva intervenció, especialment la que va començar a la segona meitat de les pràctiques on em vaig centrar en el joc amb titelles. I deixo constància que aquesta segona part de les pràctiques comença després d'haver realitzat un curs intensiu amb el titellaire Karim Dakroub que em va fer descobrir de forma vivencial allò que en psicologia s'anomenen tècniques projectives. El marc conceptual concret on es situa el meu projecte d'intervenció i la investigació en AT que estic realitzant, es troba en l’enquadrament del joc, l’acció i la utilització de titelles en teràpia. Per tal de fonamentar la meva tesi sobre bones bases en aquests àmbits em centro en els treballs al respecte de Donald Winnicott, Jacobo Levy Moreno y Jaime Rojas Bermúdez. Cadascun d'ells representa una aproximació progressiva cap a la justificació conceptual de la meva proposta d'intervenció amb titelles en l' àmbit de les addiccions i la salut mental en general. Winnicott fou el primer psicoanalista que va dissenyar un corpus teòric-pràctic que defensés la importància del joc com a eina terapèutica. És important mencionar la teoria de l’espai potencial i la dels objectes transicionals. Jacobo Levy Moreno es considerat un dels pares fundadors de la psicologia social, de la sociometria i del psicodrama, una forma terapèutica que fusiona la improvisació i la concepció curativa i analítica de la expressió teatral. El psicodrama va gaudir de gran acceptació i interès

5 “El estadio del espejo”, Jacques Lacán

8

social durant els any seixanta i setanta per què encaixava molt bé amb l'esperit d'aquells anys. Finalment Jaime Rojas Bermúdez és el psiquiatra que va aconseguir uns resultats més efectius i científicament contrastats de la funció terapèutica del titella en salut mental. “Es en el joc i sols en el joc que el nen i l'adult son capaços de ser creatius com a individus i utilitzar la totalitat de la seva personalitat, tan sols al ésser creatiu el individu es descobreix a si mateix.” 6 1.4.1 L’espai potencial

L’espai potencial definit per Winnicott és aquell que es troba entre el món intern i el món extern o real, aquell espai on durant la infància el nen realitza els jocs i a on l' adult experimenta la creativitat i la cultura. Tant el nen com l'adult poden experimentar mitjançant el joc aquest espai potencial que ofereix un punt entremig entre el món dels objectes i la realitat psíquica personal. Es tracta d’un espai que obre una via de relació per passar de lo intern a lo extern i poder evolucionar des d'allí. Per al malalt alcohòlic és fonamental refer els ponts amb el món i potser crear noves vies, si els camins comunicatius convencionals de la paraula han estat massa utilitzats en el context de la teràpia de grup o de la teràpia individual. M’interessa molt aquesta concepció, en primer lloc, perquè jo mateix em trobo sovint molt limitat per la comunicació verbal i perquè, si aconsegueixo aplicar aquest concepte, el que he de fer és fer jugar al pacient per tal que aquest obri el seu psiquisme vers la creació. El marc és, en aquest cas, un element molt important per tal d’aconseguir crear un espai de confiança on el pacient se senti prou segur per posar-se a jugar. Com a terapeuta, la meva funció és la de establir les regles del joc, de forma clara, un bon enquadrament on la confidència sigui possible i l’empatia estigui present. Aquest es el meu concepte de l’espai de l’AT. 1.4.2 Objectes transicionals Els objectes transicionals són com l’ós de peluix que en la primera infància s'utilitzen per figurar la mare absent o el cuidador en qüestió. Un objecte que serveix per representar i substituir simbòlicament un element extern i per tant, fora de control. L’objecte intern, ideal, es relaciona amb l’objecte transicional perquè amb aquest el nen pot dominar i resta dins el seu terreny d'acció. En el mateix sentit però amb un format per adults, he desenvolupat les dinàmiques de creació de personatges que han conduït a la creació del seu titella personal. El titella esdevé un objecte intermediari, més que transicional precisament perquè són adults i aquests processos de separació dels vincles infantils se suposa que són totalment superats. Tot i que en el alcohòlic existeix una mena de fixació oral: omplir-se la boca amb líquid conté una al·lusió directa al fet de mamar. En el malalt alcohòlic es manifesta amb força el desig inconscient de satisfer aquesta pulsió oral. Així, aquest objecte facilita la construcció de un espai potencial, un espai de relacions, un entremig entre les persones on es pot jugar, simbolitzar o fantasiejar. Aquesta es la funció del joc espontani i de les propostes d’improvisació guiada que he anat proposat perquè trobin excuses per a jugar. Les propostes són les palanques per fer saltar la muralla de la inhibició i la vergonya escènica que tots tenim si ens posem a jugar en públic.

6 Donald Winnicott

9

En el marc del AT l’objecte transicional és la producció artística en si mateixa i, en la meva proposta de taller, és clarament el titella. L’obra de titelles és el mitjà proposat per simbolitzar la seva carència d'un objecte primari en un mode espontani i lliure. L’espai potencial és el dispositiu art terapèutic, el taller d’AT en si mateix, el temps i l’espai que dediquem a fer titelles 1.4.3 Psicodrama El psicodrama és una forma de psicoteràpia ideada per Jacob Levy Moreno, inspirat en el teatre de la improvisació i concebuda originalment com a Psicoteràpia Profunda de Grup. Segons el seu creador: “El psicodrama representa el punt decisiu entre el tractament de l’individu aïllat vers el tractament del individu en grups, des del tractament amb mètodes verbals vers el tractament amb mètodes d’acció.”7 “El psicodrama posa al pacient sobre un escenari on pot resoldre els seus problemes amb l’ajut d’uns pocs actors terapèutics, es tant un mètode de diagnòstic com de tractament”8

A finals dels vuitanta Blatner (1988 p.1) presentava així al psicodrama: “Es un mètode de psicoteràpia en el que els pacients actuen els esdeveniments rellevants de la seva vida en lloc de parlar sobre ells. Això implica explorar en acció, no sols esdeveniments cronològics, sinó el que és més important, les dimensions dels esdeveniments psicològics no abordats habitualment en representacions dramàtiques convencionals: pensaments no verbalitzats, encontres amb aquells que no són presents, representacions de fantasies sobre el que els altres poden estar sentint o pensant, un futur imaginat, i molts altres aspectes. Habitualment és usat en un context grupal però no ha de considerar-se una forma de teràpia grupal perquè pot utilitzar-se per famílies i en teràpia individual.”

Per el que jo he llegit i he pogut practicar en els tallers de psicodrama als que he assistit, els objectius del psicodrama són : - Adonar-se dels propis pensaments, motivacions, conductes o formes de relació interpersonal. - Millorar la comprensió de situacions, tant de punts de vista d’altres persones com de la nostra imatge o acció sobre elles. - Investigar la possibilitat d’aplicar noves formes de conducta.

7 Moreno, J.L 1946, p. 10

8 Moreno, J.L. 1959, p. 108

10

- Assajar, aprendre i preparar-se per actuar les conductes o respostes més convenients. J.L. Moreno conceptualitzava en una conferència dins el Simposium de Psicodramatistes sobre el valor psicodramàtic del titella9 : “El títere está a mitad de camino entre el cuerpo de una persona, tal como un yo auxiliar y la propia alucinación del paciente. Es una transición de su propio cuerpo a un cuerpo extraño. Se podría construir una escala desde las imágenes internas del paciente hasta la cruda realidad de un conflicto vivido en el psicodrama, representando muchas “escenas intermediarias” 1.4.4 Esquema de Rols

El doctor Jaime Rojas Bermúdez, psiquiatra del Centre d'Investigació psicodramàtica de l’Hospital José Borda de Buenos Aires, ha desenvolupat un corpus teòric vinculat al psicodrama, la “Teoria del Nucli del Jo i l’Esquema de Rols”. Aquesta teoria es fonamenta en: - Rols són aspectes individuals, evolutius, psicopatològics o interrelacionals d’un individu. -A partir de l’esquema de rols s’ubiquen enquadres psicodramàtics com el sociodrama o l’ aprenentatge de rols i es marquen els objectius del treball. - Posant èmfasi en les formes es focalitza el treball, en funció dels continguts i els significats de les formes. - La construcció d’imatges es complementa amb la dramatització d’aquestes. - Especial atenció a les funcions dels objectes en psicoteràpia, com l’objecte intermediari i intraintermediari (titelles i màscares). - Introducció del concepte de context en la comprensió de l’enquadrament psicoterapèutic i psicodramàtic. - Introducció del concepte d’unitat funcional que explicita la relació entre els integrants del equip terapèutic i de cada participant amb el grup i amb el protagonista de la dramatització. Considero important destacar les aportacions de Rojas-Bermudez per es una experiència clínica de gran interès. Va usar marionetes en el tractament d'un grup de pacients psicòtics crònics, residents fixes de l’Hospital sense cap contacte familiar o social extern. Les expectatives amb aquest grup eren molt poc ambicioses, sense expectatives de curació ni d'entendre la simptomatologia. Rojas buscava una via de restablir la comunicació interrompuda per la patologia especifica i la derivada de la hospitalització. Degut a l’alt grau d’ensimismament dels pacients, el tracte verbal va reduir-se progressivament fins a ser substituït per diferents tècniques que donaven escassos resultats. Per moments sortien de la seva letargia per demanar un cigarret i tornaven a l’estat anterior tant si se’ls hi donava com si se’ls hi negava, els era indiferent. Rojas va recórrer al teatre de titelles dirigit per professionals. La resposta va superar tota expectativa i l’encapsulament contra el qual rebotaven les paraules i moviments que els rodejava fou superat per la intervenció del titella. La resposta no era general ni homogènia, però hi havia resposta. Primer es va suposar que la resposta era

9 Esdevinguda el 1974 a Barcelona

11

condicionada pel tipus de titella utilitzat o per l’escena del drama, paulatinament es van convèncer que la resposta era provocada per l' objecte en sí i no pel personatge que pogués representar. Davant aquests fets va passar a considerar al titella com objecte i com a personatge separadament. L’objecte titella era l’intermediari d'una comunicació interrompuda amb el món social extern al malalt. El personatge concret complia una funció d’un rol determinat que actua dins un context, com en la teràpia sistèmica, i en les constel·lacions familiars. La experiència d’aquest psiquiatra és un referent d’alt valor per al treball i la investigació que estic portant a terme donat que no hi ha gaires casos d’experiències clíniques contrastades on la utilització del titella en la salut mental hagi donat resultats tant satisfactoris i aquests són un bon exemple del seu potencial terapèutic. 2. Dades de l’experiència pràctica 2.1. Lloc

He realitzat les practiques a REMARE, una associació de cinquanta socis dedicada a la prevenció, rehabilitació i assistència a malalts alcohòlics de la comarca del Baix Llobregat, on també venen persones d'altres comarques. El seu es un espai social basat en l'ajut mutu. Participen en convencions mèdiques i trobades d'associacions vinculades a les addiccions. El seu treball es basa en la psico-higiene en format teràpia de grup i l’orientació psicològica personalitzada per prevenir, assistir l i evitar recaigudes durant la rehabilitació de l’alcohòlic que, segons la seva filosofia, ha de mantenir la vigilància durant tota la vida. És una organització autogestionada i auto-finançada mitjançant les quotes dels socis i amb certes ajudes puntuals de tipus municipal i comarcal. L'espai on s'ha realitzat el taller és una sala gran amb taules plegables i moltes cadires. En aquesta sala es realitzen les conferencies, els cursos i les reunions de teràpia de grup.

12

2.2. Destinataris

Les persones que han participat en aquest taller de TA, han estat deu socis de l’associació. L’elecció l’ha fet la directora, Antonia Alcaraz. El seu criteri ha estat en base al coneixement de la situació de cada malalt i també d'alguns familiars d'aquests que han estat convidats a participar. Vaig tenir una petita introducció informal amb les persones i casos que anaven a participar. Els problemes derivats del alcohol eren la problemàtica principal tant per al addicte com per les persones lligades a ell ja que aquests en pateixen les conseqüències més o menys directament. Algun cas de depressió de tipus crònic, i un altre provocat per una situació personal molt difícil. També hi havia una patologia dual que és la combinació dels problemes psiquiàtrics amb l' addicció alcohòlica, i el cas XXX, en el qual he concentrat la meva atenció. Es tracta d’una persona amb una limitació mental moderada des de la infància que, combinada amb la addicció alcohòlica, ha generat en una incontinència pulsional molt fortes i una tendència a la distorsió de la realitat per refermar el consum. Les conductes compulsives i la tendència als excessos són la afectació psicològica que vaig seleccionar per realitzar les meves pràctiques i així conèixer-les dins un context terapèutic, ja que només les coneixia en el context social general. 2.3. Justificació i coneixement del col·lectiu Desitjo que aquestes pràctiques i la investigació que les seguirà m'ajudin a entendre les causes emocionals del alcoholisme ja què és un assumpte que he vist ben de prop. L’he vist en familiars, en amics, al poble i arreu. I jo mateix també vaig formar part de la subcultura de la droga. Aquesta experiència no comporta un coneixement contrastat, però permet reconèixer els factors implicats en les persones que desenvolupen addiccions, com uns factors emocionals que són ben comuns en la societat actual. El que he pogut observar a REMARE del tractament clínic de les addiccions és un abordatge proper a la línia cognitiva-conductual, que busca corregir els errors de la conducta mitjançant noves forma de relacionar-se. És un sistema eficaç però molt directe. Busca confrontar directament les persones amb els seus problemes i segons aquest mètodes, si s'elimina la substància , s'elimina el problema. El que passa és que, sovint, el problema que s'elimina es converteix en un altre per què el focus pulsional no es abordat donat que es treballa en el conscient. És clar que la línia conductual s'aparta molt de la línia del rodeig i de l’indirecte que suggereix la nostra formació. És possible que la meva intervenció s'hagi vist condicionada per aquesta forma frontal d'abordar les coses, per què reconec que, en algun moment, les propostes que he plantejat han abordat molt directament la qüestió de l’alcohol. Però, donats els resultats molt positius que m'ha manifestat el grup i, especialment, els efectes d'autoconsciència que ha aportat el treball en l’evolució de XXX, tant pel que he pogut observar, com pel que ell mateix manifesta, el taller ha tingut un clar efecte terapèutic, apart de la satisfacció, que també ha estat observada,

13

davant dels resultats creatius de les propostes. És per això que considero que les propostes han estat adequades. El malalt alcohòlic necessita recolzament emocional per fomentar la seva pròpia autoestima i les seves aptituds i capacitats. De fet, necessita veure's a sí mateix per poder sortir del pou emocional on es troba. I en aquest sentit les propostes més directes han fet aparèixer imatges molt clares de la seva situació i la seva problemàtica amb el alcohol. El malalt alcohòlic manifesta una pulsió oral molt evident. La pulsió oral està vinculada a l’etapa d’ingesta de líquids en general i, en concret, d'uns líquids que omplen de benestar. Segurament, hi ha una relació amb un sentiment de carència emocional, de carència de la mare, el desig frustrat del nen en tenir allò que ha projectat en la seva mare, que és l’amor més important de la vida per què definirà les relacions posteriors, tant amb altres dones i com amb les relacions vitals en general. La incontinència emocional i la dependència de la mare són factors presents en l'alcoholisme. La baixa autoestima derivada d’una dificultat per mantenir un estat emocional positiu sense la ingesta alcohòlica és la deriva que aquesta malaltia condueix cap a una voluntat d' autodestrucció. I l’autodestrucció és una de les pulsions més fortes que es poden sentir, segons afirma Freud en el text “Más allá del principio del placer”. L’alcoholisme crònic ha tardat molt anys en ser considerat una malaltia per part dels

estaments mèdics. Aquest retardament en acceptar-la com a tal, combinat al rebuig social davant d’una problemàtica que ha estat considerada un vici dels pobres i dels incultes, afegit a una gran generalització de l’ús abusiu de l’alcohol per amplis sectors de la nostra societat, especialment els més joves i els marginals, han dificultat molt que s’afrontés com a malaltia crònica i que s’estudiés la seva casuística. L’afectació física de l’alcohòlic crònic és evident sobre tots els seus òrgans, sobre les seves arteries, cervell, i fetge que és el òrgan més afectat ja que fa la funció de filtre de les substancies que ingereix l’organisme. El fetge d’un alcohòlic pot arribar a descompondre’s i ser expulsat literalment del cos per la boca o per el anus. Els processos més agressius sobre els òrgans es donen quan hi ha recaigudes, ja que és durant la fase d’abstinència quan el cos torna a sentir els òrgans en la seva situació real d’afectació, que fins llavors ha estat distorsionada per el efecte sedatiu, i intoxicant del propi alcohol . També existeix un inevitable deteriorament neuronal i l’afectació cognitiva és evident, apart dels trastorns de conducta que poden variar segons el cas. Aquesta patologia té un enorme efecte psicològic, ja que el malalt elabora estratègies mentals complexes i subterfugis constants per aconseguir l’alcohol encara que sigui d’amagat. El malalt alcohòlic és com un infant incontinent dels seus desigs i relaciona l’alcohol amb una immediata relaxació de tensions i una recompensa. L’addicte activa mecanismes inconscients i perversos que el poden tornar violent amb facilitat degut a la seva incontinència quan no aconsegueix allò que vol. Els efectes psíquics poden ser de tipus paranoic, motivats per el rebuig social en el treball i/o en la família. La patologia dual associada a l’addicció, la pateixen els alcohòlics que han desenvolupat un trastorn de personalitat en paral·lel a l’addicció com una psicopatia social, una mania compulsiva, una depressió, una bipolaritat o una esquizofrènia. El àmbit de les addiccions em resulta interessant ja que hi entren factors directament socials com la carència d’educació emocional en la societat o el tema del constant foment del consumisme . Aquesta és una patologia on el context social exerceix una gran influència. Especialment en la nostra època tardo-capitalista on s'han evaporat totes les columnes

14

que apuntalaven l'estructura moral de la societat, on els somnis i els ideals col·lectius han caigut a terra. Han caigut els dogmes de fe, ha caigut la confiança cega en el progrés, han caigut les ideologies, ha caigut la confiança en les institucions i l'únic que ha quedat és el pur plaer de consumir. Ja sigui en la desmesura de les èpoques de creixement o en els plaer restringit de la etapa actual, el poder de comprar i gastar configura la societat del consum desvergonyit. La capacitat de sentir vergonya es bàsica per accedir al espai de l’anàlisi psico-dinàmic. Si un ja no pot sentir vergonya, tampoc pot sentir la seva singularitat. La vergonya és el marc que estableix les condicions del plaer i aquí es on apareix la figura del toxicòman postmodern, aquest és un signe que defineix una època, és el símptoma social de l’inconscient en acció destructiva més enllà del principi del plaer. L’addicte és aquell que no s'avergonyeix de la addicció i la mostra fins a inventar-se un alter ego addicte, és l’altre social que ha desenvolupat un nova forma d' autisme mitjançant la intoxicació. 2. 4. Especialitat elegida El taller d' AT que he proposat es basa en la transformació de les produccions plàstiques perquè aquesta és la meva especialitat. Les meves propostes han estat basicament de dibuix, d'escriptura, de pintura i de còmic fins que es va començar amb el modelat del cap i de les mans del titella, també em fet modelat de relleus en plastilina. He observat que el modelat de pasta blanca i de la plastilina ha estat la activitat on els usuaris s’han implicat més o almenys han aconseguit entrar en el silenci i en el plaer, sortejant la autocritica que sovint apareixia en les produccións de dibuix. La linea de les propostes buscava seguir una estratègia el·líptica per evitar utilitzar la veu en primera persona. El personatge és la veu d’un altre jo i un cop aquest ha estat imaginat, cal actuar des d’ells, i animar aquest artefacte com si fos un cos, imprimint caràcter al material i donant-li la nostra veu. El modelat del rostre amb la pasta i la confecció del cos amb materials de reciclatge és el pas previ per poder jugar a donar vida als propis personatges que actuen com un alter ego que actua segons les seves circumstancies, que no són les del participant al taller d’improvisacions dramàtiques, per tal de composar, finalment, una peça teatral que es presentarà en un reduït públic dins el mateix centre. Les propostes en general han servit per estirar del fil dels seus temes personals,uns temes que es manifesten en les repeticions. El taller d’AT era ideat com un espai de co-observació de la pròpia expressió,en varies ocasions els posava al davant la seva ultima producció per imaginar junts la continuació del procés creatiu, potser agafant un detall, o preguntant coses als personatges, sobre els seu estat o sobre si hi havia algú més amb ells. 2.5. Posicionament del practicant en relació al centre

La demanda de fer les pràctiques a REMARE fou una opció personal i sorgeix després d'haver buscat centres dedicats a les addiccions, com el CAS de Sants on finalment no va poder realitzar-se. Coneixia REMARE perquè la seva seu està ubicada a prop de casa meva i en la primera entrevista amb la directora vaig veure que que els hi interessava, ja que havien tingut un art-terapeuta en plantilla durant un temps i n'estaven molt satisfets. Vaig sentir que el centre m’obria les portes i que la seva organització no es gaire institucionalitzada. Es consideren una familia que es reuneix per compartir la evolució i progrés davant la problemàtica de l’alcohol. 2.6. Organització i desenvolupament de la intervenció El taller d'AT que he conduït ha estat organitzat en dues sessions setmanals d'hora i

15

mitja cada una, els dimarts de 11 a 12:30 i els dijous de 17 a 18:30. Els grups es van organitzar, d’entrada, amb cinc usuaris que, al final, van quedar en quatre persones i en un grup, finalment, solament tres. Les baixes han estat degudes a qüestions personals varies, laborals i familiars, i de compromís personal. Les sessions les he organitzat de forma que cada setmana els dos grups realitzaven la mateixa activitat. He comptat un total de seixanta dues sessions. Les primeres sessions van ser una presa de contacte amb les persones participants. Amb els dos grups es va establir fàcilment una relació de complicitat a través del joc. La primera sessió va ser una mena de happenning o performance col·lectiva que va suposar un inici intens i sorprenent per a tots. Va consistir en un procés complex amb la visualització d'un castell dels artistes, imaginari, a partir de la visualització ells escrivien paraules per després penjar-les en la teranyina que van teixir per la sala. La relació entre ells, segons vaig poder observar, era molt bona i disposada a col·laborar, i no pas per què la seva vida fos fàcil. Vaig percebre un desig, una força vital important, encara que alguns arribaven amb rostres i actituds corporals que mostraven un estat depressiu i un cert to vital baix. També vaig percebre els efectes d'una medicació antidepressiva i sedant en alguns casos. 2.7 Desenvolupament de les sessions

Gairebé totes les sessions les he començat amb un ritual d'inici: encenia una espelma i llençava una pedra dins d'un got d'aigua, després els guiava en els moviments d’escalfament. El ritual el vaig idear com una mena litúrgia de concentració per tal que procuressin deixar de posar atenció en històries i lastres que portaven a sobre. Tenia clar la importància de donar un espai reservat per a la Interiorització per que poguessin desconnectar dels seus problemes quotidians i ho vaig anar fent mitjançant el petit ritual de foc i aigua amb un primer instant d'atenció serena. Després fèiem uns moviments suaus i un automassatge que conduïa cap a uns moviments dinàmics . Crec que aquest ritual ajudava per què els pensaments i emocions pesades dels usuaris quedessin fora del dispositiu. Durant totes les practiques la dificultat va ser aturar el flux de pensaments i històries del món extern. Vaig haver de suggerir el silenci dins el dispositiu, el suggeria practicant-lo però també verbalitzant aquesta recomanació, poc a poc ho van anar integrant. Això era important per tal com entraven en el taller carregats d' emocions espesses que es percebien. En aquest sentit la interiorització i el escalfament eren importants.

Cap al final de les pràctiques vaig deixar de fer el ritual del got, sobretot per què vaig adonar-me que es menjava un temps preciós de la sessió. Després de l’escalfament feia la proposta per a la sessió. Era sempre una suggerència oberta però m'esforçava en que fos clara i interessant per a ells i no ho visquessin com un imposició. De fet, poca resistència vaig trobar, a part de la dificultat a fer silenci. Mai no es van negar a participar, tot i que algun cop els hi feia mandra o deien la frase típica “és que això no ho sé fer” o “es que ara no se m’acut rés”.

Durant el primer trimestre, la línia de les propostes fou de treballs autònoms, relativament independents entre ell,s encara que procurava seguir un fil argumental coherent. Elaborava la proposta entre sessió i sessió, i generalment no la decidia fins el dia abans doncs necessitava un temps per que el record de la ultima sessió i els continguts de les produccions m’impregnessin conscient i inconscientment. Un cop començat el joc amb titelles tots començaven amb ganes de gaudir d'una cosa totalment nova per a ells: vaig observar que els feia molta il·lusió. I això es notava

16

en l'ambient. Em deien que al taller recuperaven sensacions de la infància i, evidentment, això els ajudava a relativitzar els problemes actuals. En el taller, quan es trobaven plenament immersos en el procés creatiu, hi havia una sentiment de goig que els protegia de mals pensaments, una alegria que procedia del seu infant interior. No parlaré aquí del que representa l’Infant interior, però es clar que connectar amb la part de nosaltres que encara és infant vol dir connectar amb la innocència, laconfiança, la bondat, l’alegria i el goig d'estar viu. Les sessions es van tornar més i més dinàmiques a mesura que van començar a jugar amb els titelles que ells havien creat. La proposta va aparèixer en la meva recerca d'una proposta de llarg recorregut que aportés regularitat en els procés creatiu.

17

El seguiment de les propostes les elaborava primer de forma col·lectiva i després vaig intentar observar els continguts de les produccions individualment per seguir la narrativa particular de cada persona. Així, al final eren deu fils argumentals diferents dels que havia d’estirar per separat. Però, certament, la proposta es tornava més personal i més apropiada. Durant aquesta fase jo els feia preguntes sobre la ultima producció, per tal que seguissin elaborant algun aspecte d'aquesta. Durant el primer trimestre, hi ha haver una mica d'ansietat per part meva, produïda per el no saber a on anava, i també per part seva ja que hi havia en les propostes un encapsulament simbòlic que quedava guardat per la següent sessió, sense poder entendre la seva funció. Tenia la impressió que esperaven una mena d’interpretació de les produccions que no es produïa. Tot hi això era evident que passaven moltes coses. Especialment en el cas XXX, que va tenir una recaiguda en el alcoholisme durant

aquest primer trimestre i va haver que ser atès a causa de la combinació d'alcohol i medicaments. Justament en aquestes sessions XXX va dibuixar unes imatges que em van impactar molt, i van provocar una afectació estranya: la sèrie dels dibuixos del llenyataire. Crec que en aquest dibuixos XXX va sincerar-se molt mitjançant les produccions i es va produir la transferència. De forma inconscient i automàtica vaig reaccionar amb una contratransferència per què el tema que XXX em mostrava em tocava la fibra més sensible. He d'aclarir aquí que el meu pare va morir degut a la seva problemàtica amb el alcohol, i en aquests dies XXX em va parlar del seu pare i, en les produccions, jo hi trobava unes al·lusions molt clares al meu propi trauma, a la meva tristesa i al meu dol, relacionat amb l'alcohol. La qüestió és que vaig percebre un dramatisme intens i dolorós en les produccions. Ara puc mirar aquell xoc emocional i entenc que es tractava clarament d'una contratransferència. La sessió després del dibuix del pare mort, el tercer d'aquesta sèrie, no vaig poder seguir estirant del fil argumental per què em semblava massa feridor i vaig canviar de sobte la meva proposta de narrativa per un altra de retrat i observació dels companys de classe. El fil argumental d'aquelles produccions obria ferides que jo creia que es trobaven en XXX, però ara entenc que aquell dolor que vaig sentir era més meu que seu.

“El leñador está solo y utiliza la leña para calentarse, con un frio de 40 bajo cero. Todo está helado y no hay nadie alrededor...”

18

Aquesta primera fase va ser plena de canvis de llenguatge. La disciplina principal era la plàstica, el dibuix, la pintura, també la escriptura i el drama i en alguna ocasió el cant per alleugerir l'ambient, els hi vaig ensenyar una o dues cançons que cantàvem quan hi havia ansietat o nerviosisme en el aire. Cantàvem en cànon per què aquest pràctica ajuda molt a harmonitzar les persones d'un grup. Em ve a la memòria que hi havia un conflicte entre dos participants, una tendència a la confrontació personal que generava tensió i mals entesos: la música va ser útil en aquest sentit, especialment per a les persones que no hi tenien res a veure i quedaven impregnades de l’energia de conflicte. De fet, faig servir sovint el cant en aquest sentit de psico-higiene. L’elecció de la disciplina em facilitava el disseny de la proposta i potser l’orientava cap un resultat final. Jo intentava evitar la qüestió finalista per que llavors s'embrancaven en valoracions del tipus bonito/feo. Intentava conduir-los cap a una valoració no dualista i judicatòria dels resultats del seu treball. La valoració d'aquest tipus suposa

una anàlisi molt superficial , limitant la practica i comprensió d’una expressivitat lliure. Un altre tema que ha estat present en les pràctiques ha estat el d’establir la distància correcta. El meu caràcter és més aviat proper i empàtic. Això em porta a involucrar-me

massa amb els problemes dels altres i em cal tenir present que la relació d'ajut proposada des d’aquesta línia és un ajut indirecte. Quan s'acompanya a persones en situació de necessitat és molt fàcil d'impregnar-se en excés de les seves

19

problemàtiques i això és contraproduent per la teràpia i pel terapeuta. El dispositiu ha de mantenir una clara organització on les relacions no excedeixin els límits formals. A mi els usuaris em conviden sovint a les seves activitats col·lectives, unes activitats que cultiven el seu aspecte social i fraternal, com dinars o celebracions no alcohòliques i també conferències públiques. Vaig tenir la temptació de participar en alguna d'aquestes activitats al principi, per què sentia que ajudaria en el clima de les sessions però la meva tutora em va recomanar que no ho fes, que mantingués les distàncies. I així ho vaig fer fins a la ultima fase de les pràctiques on, després de haver dit que no repetidament, no vaig poder evitar participar en un dinar col·lectiu i col·laborar en la preparació de les roses que venen per Sant Jordi per participar de la seva vida comunitària que és sana i positiva en general. 2. 9. El cas XXX

Per focalitzar millor l’atenció, he centrat l’acompanyament en un cas concret. He elegit aquest perquè el considero interessant i significatiu degut a la intensitat de la seva problemàtica i per les situacións tant il.lustratives que ha comportat la seva presència. També ha estat molt il.lustrativa la seva evolució personal, perquè he pogut observar una gran millora pel que fa al seu estat general i una important implicació personal en les propostes, que m’han servit d’exemple i mostra del resultat del meu treball. XXX es un home de 51 anys. Quan comencem les pràctiques encara es troba afectat

per el problema de la addicció. Això s'evidencia en les primeres sessions on es presenta després d'haver ingerit alcohol. Tot i negar aquest fet, es demostra que ha begut i se li ha d'administrar un medicament per què la seva salut no es trobi afectada per la combinació d'alcohol i Altabús, el medicament que pren normalment i que

converteix la ingesta en còctel perillós amb efectes indesitjables que ell sembla poder suportar. El seu cas es el d'una persona amb molta resistència física i acostumat a fortes combinacions. Recentment m'ha explicat que va començar el seu alcoholisme amb el whisky, i es va passar a la Voll Damm combinada amb vi. Diu que en fase d'addicció consumia una dotzena de Voll Damm’s i tres tetra-bricks de vi ell tot sol, un grau molt elevat de consum sens dubte. Tot i això va aguantar aquesta dinàmica bastant de temps sense problema aparent fins que va entrar a REMARE després de ser ingressat diversos dies per ingesta etílica aguda i, segons sembla, de ser agredit en estat d'embriaguesa. XXX té una discapacitat cognitiva provocada per un xarrampió mal curat que dificulta el seu autodomini i agreuja el problema amb l'alcohol. Per abordar el que ha succeït en el seguiment del seu cas considero convenient incloure les observacions que vaig realitzar sobre la repetició en les seves produccions per què mostren el seu procés amb moltes implicacions culturals, simboliques i literals del problenma de la addicció alcohòlica. En les produccions que ha realitzat dins del taller XXX ha realitzat diferents tipus de repetició que considero destacables i

significatives, he pogut identificar cinc tipus de repetició. 1-La repetició temàtica. 2-La repetició compositiva. 3-La repetició d’elements. 4-La repetició gestual-corporal 5-La repetició cromàtica. 2.9.1. La repetició temàtica. Els temes que han aparegut en les produccions de XXX estan impregnats d’una important càrrega thanàthica o escatològica, utilitzo el terme escatològic en sentit teològic original com referent a la mort, i també en el sentit metabòlic o referent a la defecació. En el primer sentit, XXX sembla tenir una fixació per la idea de morir.

20

En la primera història que va elaborar apareixia la mort del pare del llenyataire, el protagonista. Reconec que em va impressionar pel dramatisme de l’escena i per l’atmosfera emocional que transmetia. Aquesta escena em va tocar especialment degut a l’afinitat amb la problemàtica de l’alcohol de la que, finalment, va morir el meu pare. Sembla que la mort del pare de XXX va resultar molt traumàtica per a ell, perquè ningú la esperava. El pare havia mantingut la seva malaltia en secret. Els elements d’aquest dibuix resulten enigmàtics i apareixeran en posteriors produccions. És aquest dibuix el que em fa decidir seguir el cas. El segon cop que apareix el tema de la mort és en presentar la mort del millor amic del llenyataire protagonista. El llenyataire va a visitar al seu amic a un gran cementiri, el cementiri és, curiosament, un lloc acollidor, ample lluminós i natural. Apareixen elements repetitius. Més tard el tema escatològic apareix des de l’altra lectura d’aquesta paraula, aquella que es refereix al fet de defecar i a allò relatiu als excrements. Si menciono aquest aspecte es perquè apareix en varies ocasions, fins al punt de la coprofàgia en les vinyetes d’un còmic espontani que vaig proposar de fer entre tots. XXX dibuixa un personatge que es menja una merda i després es tira un pet. Aquesta escena m’impacta per les ressonàncies amb les afirmacions de Freud sobre la tendència a la coprofília present en el impuls thanàthic o destructiu. Després de superar la mort i jugar amb la coprofília, el tercer element temàtic repetitiu són els dimonis i l’ Infern, una nova manifestació del impuls thanàthic, que passa per idees de mort i de destrucció, per realitzar com sigui la desitjada transformació. El dimoni va aparèixer de sobte quan vaig proposar de realitzar un titella. Vaig proposar a XXX de fer el titella del personatge llenyataire, però la idea de fer un dimoni es va imposar i semblava que el feia feliç.

Va fer-li les banyes i unes dents de tipus vampíric, i el rostre amb expressió enfadada i violenta. Després va passar a les mans, que van quedar en una mena d’urpa animal amb llargues ungles i gest amenaçador. Però el tema del dimoni no va acabar aquí. Vaig proposar de crear una escenografia per a representar l’obra de titelles que havíem creat, i que també caldrà comentar. En l’escenografia apareix la porta del infern, un lloc vermell on hi ha un caldera rodejada de dimonis que estan bullint a algú.

21

2.9.2 . Repetició compositiva

La estructura compositiva amb que XXX planteja una il·lustració es sempre clara i frontal, dibuixa espais amplis i sense conflicte, on els elements tenen lloc i respiren. Són composicions que permeten descansar la vista i permeten gaudir d’un moment de descans per la mirada enmig d’una escena emocionalment dramàtica.

2.9.3. La repetició d’elements. He observat amb molt d’interès la repetició d’elements concrets en les seves produccions. El primer element repetitiu que vaig identificar van ser les pedres, les parets i el terra fet amb grans lloses de pedra. També es repeteix el signe de la creu en molts dibuixos, ja sigui com a estructura d’una finestra o directament perquè hi apareix una creu cristiana, com en el cementiri o en la porta de l’infern on es troba

22

invertida. També la tendència a crear petits personatges amb una estetica fantastica propera al terror, animals de bosc, rates, mussols, dimonis i aranyes.

2.9.4. La repetició gestual-corporal. XXX és una persona inquieta i imaginativa en els seus gestos del inici de practiques

hi havia molta pressa . Una pressa per acabar les produccións i per marxar. Sovint s’aixecava de la cadira i anava a la altra sala, on hi ha la cuina, potser amb la idea de trobar alguna cosa de menjar. El assumpte del menjar també és una de les seves fixacions. El seu dimoni titella sovint es dirigeix als altres titelles amb la frase:

23

-“Et menjaré!!” i “Et portaré al Infern! Ja,Ja!!”.

2.9.5. La repetició cromàtica El colors més recurrents en les seves obres són el vermell , el groc i el marró, sense voler entrar en el significat dels colors, són senyals de gran vitalitat i d’afirmació personal, colors molt terrenals.

24

3. CONCLUSIONS La conclusió es que tots els usuaris han trobat en el taller un espai reservat al joc i un espai de llibertat . He vist com el poder reconèixer les seves facultats creatives els ajuda a recrear les seves vides. Considero bona la tesi que la creació i la manipulació de titelles és una forma d'higiene psíquica i d'expressió creativa per a aquestes persones. El meu objectiu és comprovar aquesta tesi durant l’últim any de master. 3.1. La hipòtesi Abans de plantejar la meva hipòtesi de treball em vaig fer les següents preguntes: - Traspassar la frontera entre la representació bidimensional d'un personatge i un titella en volum pot oferir un efecte reforçador de la rehabilitació alcohòlica? - La improvisació mitjançant titelles potencia la presa de consciència i la resiliència ? - El joc teatral ajuda a desdramatitzar la malaltia i a superar-la? La hipòtesi de partida: El joc dramàtic mitjançant l’ús de titelles estableix noves possibilitats que poden recolzar a la superació dels hàbits addictius del malalt alcoholic.

25

3. 2. Conclusions en relació a XXX

En el cas XXX, la repetició temàtica, compositiva, cromàtica, d’elements i la gestual-corporal es la mostra DE que s’ha operat en ell un canvigracies a la projecció. - La pressa i un exagerat instint devorador s’han transformat en un plaer estètic projectat sobre el seu titella i sobre la idea de diable. - La tendència compulsiva s’ha anat modulant fins un nivell que aparenta un fenomen de sublimació. En les ultimes sessions XXX seguia dient les mateixes frases però de forma molt més serena i utilitzant el titella per projectar fora de sí aquestes forces devoradores. Aquest és el benefici més important que he pogut observar, XXX ja no s’identifica en primera persona amb aquestes pulsions. El fet de poder elaborar-les externament de forma artística i que algú les vegi i les valori com a peça d’art que integra les seves pulsions, l’ ajuda a distanciar-se d’elles. En ell és finalment en qui el fenòmens de la projecció pulsional sobre el titella ha resultat més terapèutica i transformadora en lo real. 3.3. Conclusions generals Les conclusions de les meves pràctiques apareixen clarament en la presentació de les dues obres de titelles les quals vaig acompanyar a desenvolupar. - L’experiència va estar a plena d'emoció per tothom. Fins i tot aquells usuaris que tenien reticències a mostrar l’obra en públic van participar amb un alt nivell d'implicació i van estar satisfets de poder haver ofert als seus companys una peça de titelles de pròpia creació. - A nivell vivencial ha estat una experiència intensa però, més enllà de l’experiència manifesta, crec que s'han produït molts canvis en les persones participants. - No obstant, cada persona ha trobat en aquesta experiència un efecte diferent. A uns els ha servit per desinhibir-se i poder mostrar-se en públic des d'una perspectiva diferent a la convencional. A altres els ha servit per concentrar-se en un treball creatiu i conèixer la satisfacció que això implica. N’hi ha als quals ha servit per comprovar que existeixen formes de comunicació possibles i accessibles per a tothom sense necessitat d'una gran preparació prèvia. N’hi ha altres als que ha servit per veure una manera d'obrir-se i relacionar-se des de la naturalitat expressiva de la condició humana. I també hi ha a qui se n’ha servit per exorcitzar els seus dimonis personals, en sentit literal, de treure cap enfora una pulsió que si no es adequadament canalitzada pot convertir-se en força autodestructiva. - Finalment, fruit d’aquest acompanyament, he de dir que em proposo seguir en aquesta línia de treball i de investigació. De fet, la directora, la Antonia Alcaraz, que és una persona molt activa en l’àmbit de les addiccions així com en el de de les presons m’ha proposat anar a fer algun taller a les presons que és un àmbit que m'interessa.

26

4 Bibliografia -Klein, J.Pierre, Bassols, M. (2008) “Arteràpia: la creación como proceso de transformación”. Barcelona: Ed.Octaedro.

-S.Freud, S (1907) “El poeta y los sueños diurnos” -D. Winnicott (1993) ,( 2006). “Realidad y juego” Gedisa. -S.Freud, S (1915). “El inconsciente”. -C. Duflot “Les marionnettes pour le dire. Entre jeu et therapie” Links: Link pàgina Teia Moner, estudi sobre els titelles i la teràpia http://www.titellesieducacio.com Tesis Titelles I Educació http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/78997/oltra.pdf;jsessionid=396FA2 5256E285837BF9A6BADA667EB0.tdx2?sequence=1 H. Jurkowski. El lenguaje del teatro de títeres contemporáneo. UNIMA Informaciones. http://dramaturgiatitiritera.blogspot.com.es/2008/08/primera-clase-texto-histrico-dehenryk.html Association de la Marionnette e thérapie http://marionnettetherapie.free.fr/