Friedrich Hölerlin 

Mar de mars 

   

  Wilhelm von Kaulbach: Batalla de Salamina (1868). Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Kaulbach,_Wilhelm_von_‐_Die_Seeschlacht_bei_Salamis_‐_1868.JPG  

 

 

 

 

Títol alemany: Der Archipelagus   Traducció: L’arxi‐mar, el mar de mars.  Fals amic del nostre mot arxipèlag (=conjunt   d’illes) Data de composició: primavera del 1800   Tipus de composició: himne   Tipus de vers: hexàmetres alemanys   Nombre de versos: 296   Ortografia: normalitzada   Traducció al català: © 2015 Macià Riutort i Riutort (URV). Cursos  2012‐2013 i 2014‐2015. Traducció alternativa al català: Josep Maria Marlès URL:  http://raco.cat/index.php/Reduccions/article/download/46718/57972       Tradicionalment,  hom divideix aquest himne en tres parts:  Part 1:  Versos  1‐61  Contenen una celebració de la Mediterrània com a deessa de la      comunitat dels ‘qui estimen’ i de tots els éssers vivents Part 2:  Versos 62‐199  Contenen la destrucció d’Atenes pels perses del Xerxes, la batalla    de Salamina, el retorn dels exiliats a la pàtria destruïda i la    reconstrucció d’Atenes sota Pèricles Part 3:  Versos 200‐296  L’esperit de Grècia, després de la tempesta persa, ha ressuscitat   de les cendres com un nou Fènix i el més important: l’Alegria   brilla ara de nou sobre l’Acròpoli, la vida s’ha tornat a omplir   de sentit diví i vius i morts ho celebren en una festa de tardor.       

   

  En Xerxes, assegut a la seva hedra, contempla la destrucció de la seva flota davant les costes de Salamina. Font: http://media1.faz.net/ppmedia/aktuell/feuilleton/forschung‐und‐lehre/216195482/1.3554739/article_multimedia_overview/seeschlacht‐von‐salamis.jpg  

 

 

  Friedrich Hölderlin         

Der Archipelagus

 

 

 

1  Kehren die Kraniche wiede zu dir, und suchen zu deinen 

  Ufern wieder die Schiffe den Lauf, umatmen erwünschte 

3  Lüfte dir die beruhigte Flut, und sonnet der Delphin 

  Aus der Tiefe gelockt am neuen Lichte den Rücken? 

5  Blüht Ionien? ists die Zeit? denn immer im Frühling, 

  Wenn den Lebenden sich das Herz erneut und die erste 

7  Liebe den Menschen erwacht und goldner Zeiten Erinnrung, 

  Komm ich zu dir und grüß' in deiner Stille dich, Alter! 

 

  Friedrich Hölderlin          MAR DE MARS         

Que  ja  tornen  les grues cap a  tu?  i  les naus, que  ja  tornen a dirigir el  seu rumb cap a les teves voreres ? Que ja t’abracen uns oratjols desitjats, amb el seu alè,  la  teva  calmada ona  i el dofí, atret des de  l'abís, assolella  la  seva esquena sota  la nova  llum? Que  ja  floreix  la  Jònia?  Ja ha arribat el  temps? Car, sempre en primavera, quan el cor als qui encara són vius se’ls renova i es desperta en el homes el primer amor  i el  record de  temps daurats, oh Vell!, Jo vinc cap a tu i et saludo en la teva quietud. v. 8: Alter! = oh Vell! = Vell Pèlag! La mar personificada com un vell sense edat. 

 

9  Immer, Gewaltiger! lebst du noch und ruhest im Schatten 

  Deiner Berge, wie sonst; mit Jünglingsarmen umfängst du 

11  Noch dein liebliches Land und deiner Töchter, o Vater! 

  Deiner Inseln ist noch, der blühenden, keine verloren. 

13  Kreta steht und Salamis grünt, umdämmert von Lorbeern, 

  Rings von Strahlen umblüht, erhebt zur Stunde des Aufgangs 

15  Delos ihr begeistertes Haupt und Tenos und Chios 

  Haben der purpurnen Früchte genug, von trunkenen Hügeln 

17  Quillt der Cypriertrank und von Kalauria fallen 

  Silberne Bäche, wie einst, in die alten Wasser des Vaters. 

19  Alle leben sie noch, die Heroenmütter, die Inseln, 

  Blühend von Jahr zu Jahr und wenn zu Zeiten, vom Abgrund 

21  Losgelassen, die Flamme der Nacht, das untre Gewitter 

  Eine der holden ergriff und die Sterbende dir in den Schoß sank, 

23  Göttlicher! du, du dauertest aus, denn über den dunkeln 

  Tiefen ist manches schon dir auf und untergegangen.  

Poderós! continues, com antany, vivint i reposant a l’ombra dels teus puigs, i amb braços de jovençà continues estrenyent les teves terres encantadores, i, Pare! encara no n’has perduda cap de les teves filles, de les teves illes, les que  ara  floreixen.  Creta  continua  dreta  i  Salamina  reverdeix,  sota  una corona llostrejant de llorers i Delos, aixeca el seu cap entusiasmat, envoltat, a sol ixent, d'una aurèola de raigs de rosa! i Tenos i Quios abunden en fruits de porpra, i, de l'alt dels seus pujols ebris raja, talment una font, la beguda de  Xipre,  i,  pels  pendents  de  Calàuria,  com  antany,  baixen  els  torrents argentats  fins a  les velles aigües del Pare! Totes perduren encara,  les  illes, les mares dels herois, florint any rere any, i si, adesiara, la flama de la nit, la tempesta subterrània, amollada del fons de l’abisme, n’ha aferrada una, de les plenes de gràcia,  i,  la moribunda s’és enfonsada en el teu si, oh Diví! tu ho  has  endurat,  car,  en  els  foscos  abismes  més  d'un  món  [des  que existeixes] ja t’és emergit i se t’ha enfonsat.  

v.  14: entenc que el verb umblühen fa referència a les roses i al color rosat de l’aurèola que retalla o envolta la silueta del cap de Delos.

v. 13‐15:  localitza a un mapa les illes de Salamina (Σαλαμίς), Delos (Δῆλος), Tenos (Τῆνος) Quios (Χίος) i Calàuria (Καλαυρία). A Salamina, a l’any 480 a.Cr. hi tingué lloc la batalla naval descrita en el poema. 

   

  Carl Rottmann (1797‐1850): L’Illa de Delos. Pintura a l’oli. Vers el 1847.     Font: 

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/dd/Carl_Anton_Joseph_Rottmann_001.jpg  

 

25  Auch die Himmlischen, sie, die Kräfte der Höhe, die stillen, 

  Die den heiteren Tag und süßen Schlummer und Ahnung 

27  Fernher bringen über das Haupt der fühlenden Menschen 

  Aus der Fülle der Macht, auch sie, die alten Gespielen 

29  Wohnen, wie einst, mit dir, und oft am dämmernden Abend 

  Wenn von Asiens Bergen herein das heilige Mondlicht 

31  Kömmt und die Sterne sich in deiner Woge begegnen, 

  Leuchtest du von himmlischem Glanz und so, wie sie wandeln, 

33  Wechseln die Wasser dir, es tönt die Weise der Brüder 

  Droben, ihr Nachtgesang im liebenden Busen dir wieder. 

 

També els celestials, sí, ells, els poders de les altures, els silents, que porten de  lluny,  de  l’abundor  de  llur  poder,  sobre  el  cap  dels  homes  sensibles l’alegria del dia i la dolça son i el pressentiment, sí, també ells, els teus vells 

companys de joc habiten, com antany, amb tu, i sovint, al vespre llostrejant, quan de  les muntanyes d’Àsia arriba  la sagrada claror de  la  lluna  i els estels es  troben en  la  teva ona, resplendeixes de  lluor celestial  i així com ells van fent llur camí, així també et van canviant les aigües a tu, i la melodia dels teus germans, llur cant nocturn, ressona de dalt en el teu si amorós. 

v. 25: die Ahnung: el pressentiment = el somni premonitori. 

 

35  Wenn die allverklärende dann, die Sonne des Tages, 

  Sie, des Orients Kind, die Wundertätige, da ist, 

37  Dann die Lebenden all im goldnen Traume beginnen, 

  Den die Dichtende stets des Morgens ihnen bereitet, 

39  Dir, dem trauernden Gott, dir sendet sie froheren Zauber 

  Und ihr eigen freundliches Licht ist selber so schön nicht 

41  Denn das Liebeszeichen, der Kranz, den immer, wie vormals, 

  Deiner gedenk, doch sie um die graue Locke dir windet. 

43  Und umfängt der Äther dich nicht und kehren die Wolken, 

  Deine Boten, von ihm mit dem Göttergeschenke, dem Strahle 

45  Aus der Höhe dir nicht? dann sendest du über das Land sie, 

  Daß am heißen Gestad die gewittertrunkenen Wälder 

47  Rauschen und wogen mit dir, daß bald, dem wandernden Sohn gleich, 

  Wenn der Vater ihn ruft, mit den tausend Bächen Mäander 

49  Seinen Irren enteilt und aus der Ebne Kayster 

  Dir entgegenfrohlockt, und der Erstgeborne, der Alte, 

51  Der zu lange sich barg, dein majestätischer Nil itzt 

  Hochherschreitend aus fernem Gebirg, wie im Klange der Waffen, 

53  Siegreich kömmt und die offenen Arme der Sehnende reichet.  

I més tard, quan el qui tot ho transfigura, el fill d'Orient, el taumaturg, el sol del  dia,  torna  a  ser‐hi,  llavors  tots  els  vivents  comencen  a  reviure  en  llur somni daurat, que el faedor els prepara cada matí, i a tu, el Déu que està de dol, a  tu  t'envia una màgia més  joiosa que  la  teva  tristesa,  i  la seva pròpia llum amical no és pas tan bella com ho és el senyal d’amor,  la corona, que, pensant  sempre  en  tu,  avui  com  antany,  et  posa  al  voltant  dels  teus  rulls canosos.  I, per  ventura que no  t’envolta  l’èter  i que no en  tornen a  tu els núvols, els  teus missatgers,  amb el present dels déus, el  llamp, des de  les 

altures? Aleshores els envies sobre  la terra perquè a  les ribes abrusants els boscos  ebris  de  tempesta  remoregin  i  es  gronxin  amb  tu,  a  fi  que  aviat, talment el fill pròdig quan el pare el crida, abandonant llurs errars i volteres, tornin exultants al teu encontre Meandre ‐amb els seus milers de torrents‐, i des de  la plana, Caïstre, així com el primogènit, el Vell, el qui s’era amagat durant massa temps, el teu Nil majestuós, el qual, baixant ara tot soberg de muntanyes  llunyanes enmig d’un retruny talment el so de  les armes, arriba tot victoriós, allargant els seus braços oberts vers [tu,] la delerosa. 

v. 39: der trauernde Gott: cf. el llatí: maerenti divo. 

v.  44: cf. Thomas a Kempis, III, 34: O lux perpetua, cuncta creata transcendens lumina: fulgura coruscationem de sublimi penetrantem omnia cordis mei intima. Purifica, lætifica, clarifica et vivifica spiritum meum cum suis potentiis.

v. 49: Localitza a un mapa el riu Caïstre (Κάϋστρος).

v. 52: adaptació a l’alemany del grec ὕψι βιβάς -άντος; cf. Ilíada XIII, 371: καὶ βάλεν ὕψι βιβάντα τυχών. 

v. 53: die Sehnenden: els rius Meandre, Caïstre i Nil apareixen personificats, com a déus.

 

  Dennoch einsam dünkest du dir, in schweigender Nacht hört 

55  Deine Weheklage der Fels und öfters entflieht dir 

  Zürnend von Sterblichen weg die geflügelte Woge zum Himmel, 

57  Denn es leben mit dir die edeln Lieblinge nimmer, 

  Die dich geehrt, die einst mit den schönen Tempeln und Städten 

59  Deine Gestade bekränzt und immer suchen und missen, 

  Immer bedürfen ja, wie Heroen den Kranz, die geweihten 

61  Elemente zum Ruhme das Herz der fühlenden Menschen. 

 

Tot i així, et sents totsol, en la nit silent, la roca sent el teu lament planyívol i sovint,  l’ona  alada  et  deixa  per  envolar‐se  vers  el  cel,  furient,  lluny  dels mortals, car ja no viuen amb tu els teus nobles preferits, els qui et veneraven, i que antany coronaven  les  teves  ribes amb  llurs ciutats  i bells  temples. Els elements  consagrats,  igual  que  els  herois  la  corona,  sempre  cerquen  i enyoren –sempre l’han de menester!‐  el cor dels homes sensibles per a llur glòria. 

 

  Sage, wo ist Athen? ist über den Urnen der Meister 

63  Deine Stadt, die geliebteste dir, an den heiligen Ufern, 

  Trauernder Gott! dir ganz in Asche zusammengesunken, 

65  Oder ist noch ein Zeichen von ihr, daß etwa der Schiffer, 

  Wenn er vorüberkommt, sie nenn' und ihrer gedenke? 

67  Stiegen dort die Säulen empor und leuchteten dort nicht 

  Sonst vom Dache der Burg herab die Göttergestalten? 

69  Rauschte dort die Stimme des Volks, die stürmischbewegte, 

  Aus der Agora nicht her und eilten aus freudigen Pforten 

71  Dort die Gassen dir nicht zu gesegnetem Hafen herunter? 

 

Digues‐me, Déu endolat, on és Atenes? Que per ventura, la teva vila, la que t’era més cara, la de les  ribes sagrades, s’és ensulsiada, convertida tota ella en  cendres,  sobre  les  urnes  dels mestres? O  per  ventura  encara  en  resta algun senyal perquè potser el mariner, en passar pel davant, l’anomeni i se’n recordi? Que no  s’hi dreçaven  antany  les  columnes  i no hi  resplendien  les formes dels déus des del sostre de la ciutat? Que no baixava de l’àgora fins a tu el  ressò  tempestuós de  la veu del poble?  I els  carrerons,  sortint per  les portes  joioses de  la ciutat, que no hi davallaven apressats cap a  tu  i el  teu port beneït?  

v. 68: del sostre de la ciutat = de dalt de l’Acròpoli.

v. 70: Agora: vulgueu accentuar: Agóra.

 

  Siehe! da löste sein Schiff der fernhinsinnende Kaufmann, 

73  Froh, denn es wehet' auch ihm die beflügelnde Luft und die Götter 

  Liebten so, wie den Dichter, auch ihn, dieweil er die guten 

75  Gaben der Erd' ausglich und Fernes Nahem vereinte. 

  Fern nach Cypros ziehet er hin und ferne nach Tyros, 

77  Strebt nach Kolchis hinauf und hinab zum alten Ägyptos, 

  Daß er Purpur und Wein und Korn und Vließe gewinne 

79  Für die eigene Stadt und öfters über des kühnen 

  Herkules Säulen hinaus, zu neuen seligen Inseln 

81  Tragen die Hoffnungen ihn und des Schiffes Flügel, indessen 

  Anders bewegt, am Gestade der Stadt ein sinnender Jüngling 

83  Weilt und die Woge belauscht und Großes ahnet der Ernste 

  Wenn er zu Füßen so des erderschütternden Meisters 

85  Lauschet und sitzt und nicht umsonst erzog ihn der Meergott. 

  Denn des Genius Feind, der vielgebietende Perse, 

87  Jahrlang zählt' er sie schon, der Waffen Menge, der Knechte, 

  Spottend des griechischen Lands und seiner wenigen Inseln, 

89  Und sie deuchten dem Herrscher ein Spiel und noch, wie ein Traum, war   Ihm das innige Volk, vom Göttergeiste gerüstet. 

91  Leicht aus spricht er das Wort und schnell, wie der flammende Bergquell,   Wenn er furchtbar umher vom gärenden Ätna gegossen, 

93  Städte begräbt in der purpurnen Flut und blühende Gärten, 

  Bis der brennende Strom im heiligen Meere sich kühlet, 

95  So mit dem Könige nun, versengend, städteverwüstend, 

  Stürzt von Ekbatana daher sein prächtig Getümmel; 

97  Weh! und Athene, die herrliche, fällt; wohl schauen und ringen 

  Vom Gebirg, wo das Wild ihr Geschrei hört, fliehende Greise 

99  Nach den Wohnungen dort zurück und den rauchenden Tempeln, 

  Aber es weckt der Söhne Gebet die heilige Asche 

101  Nun nicht mehr, im Tal ist der Tod, und die Wolke des Brandes 

  Schwindet am Himmel dahin, und weiter im Lande zu ernten, 

103  Zieht, vom Frevel erhitzt, mit der Beute der Perse vorüber.  

Veges!  el  mercader  amollà  les  amarres  de  la  seva  nau  pensant  en  la llunyania,  joiós  també perquè  li bufava un vent  favorable, donador d’ales,  i els déus l’estimaven tant com estimaven el poeta, car repartia els bons dons de  la terra, unint  llunyà  i proper. Lluny, vers Xipre  i  lluny, vers Tir, dirigia  la seva nau, adés pujant vers la Còlquida, adés baixant vers el vell Egipte, per a guanyar‐hi  porpra,  i  vi,  i  blat  i  vellons  per  a  la  vila  natal,  i  sovint  les esperances i les ales del seu vaixell el portaven més enllà de les columnes de l'ardit Hèrcules,  vers  noves  illes  afortunades; mentrestant, mogut  per  uns pensaments  diferents,  a  la  riba  de  la  ciutat  hi  roman  un  jove  pensatiu,  i escoltant les ones el seriós jovençà pressent quelcom de gran, mentre seu als peus del mestre que fa estremir la terra i l’escolta, i no és endebades que l’ha educat el déu de la mar, car l'enemic del geni d’aquesta terra, el persa, el ric en regnes, que durant anys i més anys ha estat fent recompte de les armes i 

els  esclaus  que  apilava,  desdenyant  amb  befa  la  terra  grega  i  les  seves esparses  illes, una terra  i unes  illes que al sobirà  li semblen una  joguina, i el poble que les habita, ferventment devot, armat de l'esperit dels déus, encara li sembla talment formes borroses d’un somni. Com si res pronuncia el mot i ràpid, com el torrent flamejant, quan, expulsat en totes direccions per l’Etna bullent, enterra ciutats i horts florents sota la seva revinguda porpra fins que el corrent ardent es  refreda en  la mar  sagrada, així  també es precipita ara amb el rei des de  l'Ecbàtana, abrusant, desolant  les ciutats, el seu magnífic tumult.  Ai  las!  Atenes,  l'esplèndida,  cau.  De  dalt  de  la  serralada,  on  la salvatgina  sent  llurs crits, els ancians  fugitius miren enrere,  cercant amb  la mirada, mentre es retorcen les mans [de dolor i desesperació], els habitatges i els  temples  fumejants: però ara,  la pregària dels  fills  ja no despertarà de nou  les  cendres  sagrades,  a  la  vall  hi  ha  la  mort  i  el  núvol  de  l'incendi s’esvaneix en el cel. I el persa, escalfat pel sacrilegi comès, avança amb el botí per a continuar la seva collita en el país.  

v. 77: Localitza a un mapa la Còlquida (Κολχίς / Colchĭs). 

v. 82: un jove pensatiu: = Temístocles, el vencedor de Salamina. 

v. 86: des Genius Feind: és a dir, l’enemic de la civilització i la cultura. 

v. 86: der vielgebietende: cf. el grec poliarc, πολύαρχος ‘que governa sobre molts’. 

v.  96: sein  prächtiges Getümmel: = el seu magnífic tumult, és a dir, el  fragor  i  soroll produït per l’exèrcit persa en marxa, designa aquí l’exèrcit. 

v. 96: Localitza a un mapa la ciutat d’Ecbàtana (Ἐϰβάτανα / Ecbătăna). Ecbàtana era la residència d’estiu dels emperadors perses. 

v. 97: ringen: Una altra possible traducció fóra: contenint les llàgrimes, assumint que no som davant la locució die Hände ringen sinó mit den Tränen ringen. 

v. 203: mit der Beute: és a dir, el botí aconseguit a Atenes abans de calar‐li foc. 

 

  Aber an Salamis Ufern, o Tag an Salamis Ufern! 

105  Harrend des Endes stehn die Athenerinnen, die Jungfraun, 

  Stehn die Mütter, wiegend im Arm das gerettete Söhnlein, 

107  Aber den Horchenden schallt von Tiefen die Stimme des Meergotts 

  Heilweissagend herauf, es schaun die Götter des Himmels 

109  Wägend und richtend herab, denn dort an den bebenden Ufern 

  Wankt, seit Tagesbeginn, wie langsamwandelnd Gewitter 

111  Dort auf schäumenden Wassern die Schlacht und es glühet der Mittag, 

  Unbemerket im Zorn, schon über dem Haupte den Kämpfern. 

(fragment de τειχοσκοπία) Però des de  la costa de Salamina, oh dia, des de  la costa de  Salamina  les  ateneses  esperen  dretes  la  fi,  esperen  les  fadrines  i amb elles també les mares, bressant en llurs braços el fillet salvat. I fins a les qui escolten atentes arriba, des de les profunditats, la veu del déu de la mar que  els  vaticina  llur  salvació,  mentre  els  déus  del  cel,  miren  cap  avall, sospesant i condemnant, car, allà baix, sobre les aigües escumants davant les ribes trements, vacil∙la la batalla des de l’alba, talment una tempesta de pas lent,  i  migdia  abrusa  damunt  els  caps  dels  guerrers,  sense  que  ells  se n’adonin en llur furor v. 104ss: cerca al diccionari què és una τειχοσκοπία. 

v. 109: a causa del terratrèmol que, segons l’Heròdot, hi va tenir lloc el matí de la batalla. 

v. 110: langsamwandelnd = tardĭgrădus, ‐a, ‐um; aquest adjectiu apareix com a epítet de la tortuga, p.e., a la tragèdia de Marcus Pacuvi, ‘Antíopa’, cap. II, pàg. 73, en l’edició de l’editorial Bernat Metge 2009. 

 

113  Aber die Männer des Volks, die Heroenenkel, sie walten 

  Helleren Auges jetzt, die Götterlieblinge denken 

115  Des beschiedenen Glücks, es zähmen die Kinder Athenes 

  Ihren Genius, ihn, den todverachtenden jetzt nicht; 

117  Denn wie aus rauchendem Blut das Wild der Wüste noch einmal 

  Sich zuletzt verwandelt erhebt, der edleren Kraft gleich, 

119  Und den Jäger erschreckt; kehrt jetzt im Glanze der Waffen, 

  Bei der Herrscher Gebot, furchtbargesammelt den Wilden, 

121  Mitten im Untergang die ermattete Seele noch einmal. 

  Und entbrannter beginnts; wie Paare ringender Männer 

123  Fassen die Schiffe sich an, in die Woge taumelt das Steuer, 

  Unter den Streitern bricht der Boden und Schiffer und Schiff sinkt. 

 

Però els homes del poble, els néts dels herois, ara governen el  camp amb mirada més  límpida: els  favorits dels déus pensen en  la  sort atorgada  ‐ els fills d’Atenes  ja no domten  llur geni, ell, el que menysprea  la mort. Car, així com  la bèstia del desert,  s’aixeca del bassal  fumejant de  la  seva  sang una vegada més,  transformada  per  darrera  vegada,  i,  semblant  a  la  força més noble  [i pura], arruixa el caçador, així ara, en  l’esclat de  les armes  i  l’ordre dels  capitans,  també  els  retorna  als  salvatges,  agrupats  de  manera esfereïdora, enmig de llur ensulsiada, l’ànim, adés decaigut, i recomença més acarnissadament. Talment parelles de  lluitadors, així s’abraonen els vaixells, el timó bat l’ona sense mà que el sostingui, sota els peus dels combatents es trenca el terra de fusta i vaixell i mariner s’afonen. 

v. 118: és a dir, com el llamp. 

v. 120: els civilitzats atenesos es converteixen en salvatges en veure que la desfeta – mitten im Untergang- s’abat sobre ells. 

v. 123: taumelt opto per traduir com a sense mà que el sostingui. 

 

125  Aber in schwindelnden  Traum vom Liede des Tages gesungen 

  Rollt der König den Blick; irrlächelnd über den Ausgang 

127  Droht er und fleht und frohlockt und sendet, wie Blitze, die Boten 

  Doch er sendet umsonst, es kehret keiner ihm wieder. 

129  Blutige Boten, Erschlagne des Heers und berstende Schiffe, 

  Wirft die Rächerin ihm zahllos, die donnernde Woge 

131  Vor den Thron, wo er sitzt am bebenden Ufer, der Arme 

  Schauend die Flucht und fort in die fliehende Menge gerissen, 

133  Eilt er, ihn treibt der Gott, es treibt sein irrend Geschwader 

  Über die Fluten der Gott, der spottend sein eitel Geschmeid' ihm 

135  Endlich zerschlug und den Schwachen erreicht'  in der drohenden Rüstung.  

Però adormit en un somni enganyós pel pean del dia, el rei far rodar els ulls  [d’incredulitat]. Somrient encara en l’error d’un desenllaç victoriós, amenaça, i implora i exulta i envia els missatgers, com si llancés llamps, però els envia debades:  cap  no  li  torna.  Missatgers  ensagonats,  soldats  morts  del  seu exèrcit  i  vaixells  que  rebenten    [en  estavellar‐se  contra  les  roques  de  la costa]:  vet  ací  el  que  la  venjadora,  l’ona  tonant,  li  llença,  innombrables, davant  el  tron,  on  el  mesquinet  seu,  a  la  riba  trement,  contemplant  la 

desbandada.  I,  deixant‐se  arrossegar  per  la  gernació  que  fuig,  s’apressa, l’empeny el Déu, el Déu que també empeny la seva esquadra, ara errant, per les ones, el Déu que, burlant‐se’n, li ha destruït finalment la seva vana flota i que ha atrapat l’ara feble en la seva armadura amenaçadora.  

v. 125: schwindelnd = trügerisch. 

v. 118: interpreto Lied com a pean. Si no coneixes aquest terme, cerca al diccionari què és un pean.

v. 131: der Thron: és a dir, l’hedra (grec: ἡ ἕδρα), amb peus d’argent que, segons Desmòstenes, ‘Contra Timòcrat’, 129, fou lliurada com a present votiu al Partenó ensems amb d’altres despulles de la batalla. 

v. 131: bebend: és a dir, la riba que tremola a causa dels terratrèmols o tremolors de terra amb els quals Posidó va sacsejar les costes de l’illa de Salamina el dia de la batalla. 

v. 133: der Gott: Posidó, o bé, Pèlag divinitzat.

v. 134: das Geschmeide: el mot  das Geschmeide és un derivat de schmieden: conjunt de coses que han estat geschmiedet. La gamma de significats pot, doncs, ésser molt àmplia. Tanmateix, val a dir que a finals del segle XVIII, segons el diccionari dels Germans Grimm, aquest mot solia emprar-se amb el significat d’Schmuck, obres de joiera o orfebreria, però aquí, més que a l’ Schmuck del rei persa, sembla que el mot faci referència a la seva flota, la seva esquadra, que també es pot o podria entendre com a “la joia del rei persa”. 

 

  Aber liebend zurück zum einsamharrenden Strome 

137  Kommt der Athener Volk und von den Bergen der Heimat 

  Wogen, freudig gemischt, die glänzenden Scharen herunter 

139  Ins verlassene Tal; ach! gleich der gealterten Mutter, 

  Wenn nach Jahren das Kind, das verlorengeachtete, wieder 

141  Lebend ihr an die Brüste kehrt, ein erwachsener Jüngling, 

  Aber im Gram ist ihr die Seele gewelkt und die Freude 

143  Kommt der hoffnungsmüden zu spät und mühsam vernimmt sie, 

  Was der liebende Sohn in seinem Danke geredet, 

145  So erscheint den Kommenden dort der Boden der Heimat. 

  Denn es fragen umsonst nach ihren Hainen die Frommen, 

147  Und die Sieger empfängt die freundliche Pforte nicht wieder, 

  Wie den Wanderer sonst sie empfing, wenn er froh von den Inseln 

149  Wiederkehrt' und die selige Burg der Mutter Athene 

  Über sehnendem Haupt ihm fernherglänzend heraufging. 

151  Aber wohl sind ihnen bekannt die verödeten Gassen 

  Und die trauernden Gärten umher und auf der Agora, 

153  Wo des Portikus Säulen gestürzt und die göttlichen Bilder 

  Liegen, da reicht in der Seele bewegt und der Treue sich freuend 

155  Jetzt das liebende Volk zum Bunde die Hände sich wieder. 

 

Però  el  poble  dels  atenesos  torna,  amantíssim,  al  riu  que  els  espera  en solitud  i  de  les  muntanyes  de  la  pàtria  baixen,  talment  ones,  els  estols fulgurants, alegrement entremesclats,  cap a  la vall abandonada, ai!  com  la mare ja envellida quan, passats els anys, el fill que havia cregut perdut torna vivent als seus pits, ara ja un jove crescut, però la seva ànima [maternal] s'és marcida en la seva pena i l'alegria li arriba massa tard a la cansada d'esperar i amb prou  feines  sent el que el  seu  fill amant  li ha dit en  la  seva  gratitud: talment així és com se'ls apareix allà als qui hi tornen el sòl de la pàtria. Car els pietosos demanen debades per llurs boscos i la porta amiga ja no torna a rebre els vencedors com rebia antany el viatger quan aquest tornava alegre de  les  illes  i  la benaurada fortalesa de  la mare Atena, resplendent des de  la llunyania,  sorgia  damunt  el  seu  cap  anhelant.  I  tanmateix  prou  que  li resultaran  coneguts els  carrers assolats  i els  jardins en dol que hi ha a  llur voltant, i a l'àgora ‐on les columnes del pòrtic han caigut i les imatges divines estan  esteses  en  terra‐  el  poble  amantíssim,  amb  l'ànima  commoguda  i alegrant‐se de la fidelitat, ara es torna a donar les mans per refer la unió. 

v. 136: einsamharrend: que espera en solitud, que espera solitari.

v.  138: herunterwogen = sich  herunter  bewegen,  amb contaminació del verb wogen ‘precipitar-se cap a la vall movent-se com les ones’.

v.  140: das  verlorengeachtete  Kind: en la traducció de la Bíblia feta pel Luter, el fill pròdig es diu der verlorene Sohn.

v. 150: fernherglänzend: brillant a la llunyania, brillant al lluny. 

 

  Bald auch suchet und sieht den Ort des eigenen Hauses 

157  Unter dem Schutt der Mann; ihm weint am Halse der trauten   Schlummerstätte gedenk, sein Weib, es fragen die Kindlein 159  Nach dem Tische, wo sonst in lieblicher Reihe sie saßen,   Von den Vätern gesehn, den lächelnden Göttern des Hauses. 

161  Aber Gezelte bauet das Volk, es schließen die alten   Nachbarn wieder sich an, und nach des Herzens Gewohnheit 163  Ordnen die luftigen Wohnungen sich umher an den Hügeln.   So indessen wohnen sie nun, wie die Freien, die Alten, 

165  Die, der Stärke gewiß und dem kommenden Tage vertrauend, 

  Wandernden Vögeln gleich, mit Gesange von Berge zu Berg' einst 

167  Zogen, die Fürsten des Forsts und des weitumirrenden Stromes. 

  Doch umfängt noch, wie sonst, die Muttererde, die treue, 

169  Wieder ihr edel Volk und unter heiligem Himmel 

  Ruhen sie sanft, wenn milde, wie sonst, die Lüfte der Jugend 

171  Um die Schlafenden wehn und aus Platanen Ilissus 

  Ihnen herüberrauscht und neue Tage verkündend, 

173  Lockend zu neuen Taten bei Nacht die Woge des Meergotts 

  Fernher tönt und fröhliche Träume den Lieblingen sendet. 

175  Schon auch sprossen und blühn die Blumen mählich, die goldnen 

  Auf zertretenem Feld, von frommen Händen gewartet, 

177  Grünet der Ölbaum auf und auf Kolonos Gefilden 

  Nähren friedlich, wie sonst, die Athenischen Rosse sich wieder. 

 

També  aviat,  sota  la  runa,  l'home  troba  i  veu  l'indret  on  hi  havia  la  seva pròpia casa. La seva dona, recordant la llar familiar on dormien, plora contra el seu coll, i els infantons demanen per la taula a la qual antany seien en dolç rengle  esguardats pels pares,  els déus  somrients de  la  casa.  Però  el poble construeix tendals, els vells veïns tornen a ajuntar‐se i seguint el costum del cor  les  lleugeres  habitances  es  van  arrenglerant  arreu  pels  pujols.  En l'entretant  viuen  doncs  així,  com  els  lliures,  els  antics,  que,  segurs  de  llur força i confiant en el dia venidor, talment ocells migratoris, anaven antany de muntanya en muntanya amb càntics, els primigenis de  la  forest  i del riu de llarg  viatge. Tanmateix,  com antany,  la  terra mare,  la  fidel, encara  torna a abraçar el  seu noble poble  i  sota un  cel  sagrat descansen en pau quan els oratges de  llur  joventut, com antany, bufen suaus envoltant els dorments  i l'Ilís remoreja fins a ells des dels seus plàtans i, anunciant nous dies, l'ona del déu de la mar els rugeix des de la llunyania, atraient‐los de nit a noves gestes, i envia als favorits [del déu] uns somnis alegres. Ja treuen també i floreixen a poc  a  poc  les  flors,  les  daurades,  a  un  camp  calcigat,  conrat  per  mans pietoses,  i  l'olivera  reverdeix  i en els camps de Coló els cavalls atenencs hi pasturen pacíficament com antany. 

v. 158: die Schlummerstätte: lloc per dormir.

v.  167: die  Fürsten: calc del grec οἱ πρότεροι o οἱ πρῶτοι. Es tracta, doncs, dels primers habitants que varen rotar el bosc per convertir-lo en camps de conreu.

v. 171: Ilissus: Ἰλισός o Ἰλισσός / Ilissus, riu (o millor dit, torrent) de Grècia.

v. 177: Kolonos: Κολωνός [ἵππειος] / Colōnus, δῆμος a prop d’Atenes famós per la cria de cavalls que s’hi feia. 

 

179  Aber der Muttererd' und dem Gott der Woge zu Ehren 

  Blühet die Stadt itzt auf, ein herrlich Gebild, dem Gestirn gleich 

181  Sichergegründet, des Genius Werk, denn Fesseln der Liebe 

  Schafft er gerne sich so, so hält in großen Gestalten, 

183  Die er selbst sich erbaut, der immerrege sich bleibend. 

  Sieh! und dem Schaffenden dienet der Wald, ihm reicht mit den andern 

185  Bergen nahe zur Hand der Pentele Marmor und Erze, 

  Aber lebend, wie er, und froh und herrlich entquillt es 

187  Seinen Händen und leicht, wie der Sonne, gedeiht das Geschäft ihm. 

  Brunnen steigen empor und über die Hügel in reinen 

189  Bahnen gelenkt, ereilt der Quell das glänzende Becken; 

  Aber umher an ihnen erglänzt, gleich festlichen Helden 

191  Am gemeinsamen Kelch, die Reihe der Wohnungen, hoch ragt 

  Der Prytanen Gemach, es stehn Gymnasien offen, 

193  Göttertempel entstehn, ein heiligkühner Gedanke 

  Steigt, Unsterblichen nah, das Olympiion auf in den Äther 

195  Aus dem seligen Hain; noch manche der Himmlischen Hallen! 

  Mutter Athene, dir auch, dir wuchs dein herrlicher Hügel 

197  Stolzer aus der Trauer empor und blühte noch lange, 

  Gott der Wogen und dir und deine Lieblinge sangen 

199  Frohversammelt noch oft am Vorgebirge den Dank dir.  

Però ara,  en honor de la terra mare i del déu de l'ona, la Ciutat floreix ‐una creació magnífica‐ sobre cossols segurs talment el firmament, l'obra del Geni, car  a  aquest  li  agrada  de  fer‐se  cadenes  d'amor  d’aquesta  manera:  i  és d’aquesta manera com ell demora constantment, el sempre en moviment, en aquestes  formes sublims que ell mateix es crea. Mira!  I el bosc  fa servei al creador,  i a prop seu el Pentèlic, ensems amb els altres puigs, el  forneix de 

marbre  i metalls, però  l'obra,  vivent  com ell,  raja de  les mans del  creador alegre i esplèndida, i la creació li prospera lleugera, com el sol. Pugen pous i la  deu,  guiada  per  vies  límpides  per  damunt  els  pujols,  corre  frissosa  a l'encontre  de  la  pica  brillant.  Però  tot  al  seu  voltant  resplendeix,  talment herois de  festa asseguts davant una cílica comuna, el reng d'habitances, alt es dreça sobre elles  l’estatge dels prítans, hi ha gimnasos oberts, sorgeixen temples  als  déus,  un  pensament,  sacre  i  ardit,  l'Olimpieu,  a  prop  dels immortals, s'enlaira per l'èter des del bosc sagrat; i tantes d'altres sales dels celestials! Mare Atena, el  teu pujol esplèndid  a  tu, des de  la  tristesa,  a  tu també t'ha crescut més orgullós si fa i [després] encara [us] ha florit molt de temps, al Déu de les ones i a tu, i [d’aleshores ençà] els teus favorits encara t’han cantat sovint llur gratitud en alegre reunió al peu del promontori. 

v.  181: das  Gestirn: al meu entendre el mot és susceptible d’entendres de tres maneres diferents. Al meu entendre, aquest mot aquí no designa pas l’astre sol, sinó que presenta el significat etimològic de ‘conjunt d’estels del cel’. El significat és, per tant, el firmament, el cel estel·lat, i així el tradueixo, i indico que l mot firmament és, per cert, una designació que dóna fe, per ella mateixa, de la seva ‘fermesa’. Al costat d’aquesta interpretació hi ha la tercera: Gestirn era un mot que, d’ençà del segle XV, és atestat com a sinònim de Schicksal, fatum ‘destí’.

v. 181: sicherbegründet: sòlidament cossolada, establerta sobre fonaments sòlids i segurs.

v. 182‐183: sich bleibend halten = sich bleibend aufhalten = demorar, aturar-se permanentment.

v. 184‐185: jm. etwas zur Hand reichen: passar una cosa a algú, fer una cosa a mans d’algú.

v. 185: der Pentele: Πεντέλη / Pentĕlē, Mons Pentĕlĭcus, Mons Pentĕlensis: la Pèntele o el [Puig] Pentèlic. Puig de l’Àtica, situat al nord-est d’Atenes, famós pel seu marbre, el marbre pentèlic. El mot grec és femení; En Hölderlin el converteix en masculí en alemany, possiblement per atracció del gènere del mot Berg. En Hölderlin manté l’accentuació plana grega en el mot alemany: Pentéle.

v. 189: die Bahn aquí no sembla ésser sinònim del mot die Wasserbahn que empren, per exemple, en Goethe o en Heine amb el significat de ‘via aquàtica, canal’: “Ein feuchter Windzug kräuselt / Die graue Wasserbahn; / Mit traurigem Takte rudert / Der Schiffer in meinem  Kahn..."  (Un  cop  de  vent  humit  frunzeix  la  [superfície]  de  la  grisa  via  fluvial;  el barquer de    la meva gavarra va vogant amb ritme trist); el mot der Kahn  implica que ens trobem a un riu o a un llac. Sinó de das Gerinne, die Leitungsrinne.

v. 192: der Prytanen Gemach: el πρυτανεῖον / prytănēum: el pritaneu, una mena de casa de la vila, on els prítans (grec antic: πρυτάνεις; llatí: prytănes) es reunien i menjaven i on, els qui havien prestat un servei especial a l’estat eren mantinguts a

costa de l’erari públic. També s’hi rebia els hostes estrangers. Cerca a l’Enciclopèdia què eren i quina funció tenien els prítans atenencs.

v.  192: Gymnasien: el mot apareix emprat, naturalment, amb el significat grec del mot γυμνάσιον: un edifici reservat estrictament als exercicis físics de nois i homes; per demostrar-ho calia despullar-se completament per entrar-hi, d’aquí li’n ve el nom (grec antic: γυμνός -ή, όν ‘nu, despullat’). Amb el temps, als gimnasos atenencs també hi acudiren els filòsofs; les tertúlies filosòfiques que s’hi tingueren acabaren donant als gimnasos la relació amb el món de l’ensenyament que actualment tenen a Alemanya.

v. 194: das Olympiion: l Ὀλυμπιεῖον / Ŏlympĭēum: L’Olimpieu era el temple de Zeus Olímpic a Atenes. Se’n conserven, en l’actualitat, setze columnes que deixen entreveure la grandiositat del temple i fan comprensibles els epítets que en Hölderlin li dedica: “pensament sacre i ardit”, “proper als immortals”, “que s’endinsa en l’èter”.

v. 199: das Vorgebirge: el promontori de Cap Súnion, amb el seu espectacular temple de Posidó. Carles Riba va dedicar al Cap Súnion una de les seves elegies més conegudes (Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent...).

Posta de Sol al Cap Súnion. Ruïnes del temple de Posidó. Font: http://www.thomasgransow.de/Athen/Sunion/Poseidon-Tempel.html

Reconstrucció del temple del Posidó al Cap Súnion. Font: http://www.gottwein.de/Hell2000/sun01.php

  O die Kinder des Glücks, die frommen! wandeln sie fern nun 

201  Bei den Vätern daheim und der Schicksalstage vergessen 

  Drüben am Lethestrom und bringt kein Sehnen sie wieder, 

203  Sieht mein Auge sie nie? ach! findet über den tausend 

  Pfaden der grünenden Erd', ihr göttergleichen Gestalten! 

205  Euch das Suchende nie, und vernahm ich darum die Sage, 

  Darum die Sprache von euch, daß immertrauernd die Seele 

207  Vor der Zeit mir hinab zu euern Schatten entfliehe? 

  Aber näher zu euch, wo eure Haine noch wachsen, 

209  Wo sein einsames Haupt in Wolken der heilige Berg hüllt, 

  Zum Parnassos will ich und wenn im Dunkel der Eiche 

211  Schimmernd, mir Irrenden dort Kastalias Quelle begegnet, 

  Will ich, mit Tränen gemischt, aus blütenumdufteter Schale 

213  Dort, auf keimendes Grün, das Wasser gießen, damit doch, 

  O ihr Schlafenden all! ein Totenopfer euch werde. 

215  Dort im schweigenden Tal, an Tempes hängenden Felsen, 

  Will ich wohnen mit euch, dort oft, ihr herrlichen Namen, 

217  Her euch rufen bei Nacht, und wenn ihr zürnend erscheinet, 

  Weil der Pflug die Gräber entweiht, mit der Stimme des Herzens 

219  Will ich, mit frommem Gesang euch sühnen, heilige Schatten! 

  Bis zu leben mit euch, sich ganz die Seele gewöhnet. 

221  Fragen wird der Geweihtere dann euch manches, ihr Toten! 

  Euch, ihr Lebenden auch, ihr hohen Kräfte des Himmels, 

223  Wenn ihr über dem Schutt mit euren Jahren vorbeigeht, 

  Ihr in der sicheren Bahn! denn oft ergreifet das Irrsal 

225  Unter den Sternen mir, wie schaurige Lüfte den Busen, 

  Daß ich spähe nach Rat und lang schon reden sie nimmer 

227  Trost den Bedürftigen zu, die prophetischen Haine Dodonas, 

  Stumm ist der delphische Gott und einsam liegen und öde 

229  Längst die Pfade, wo einst, von Hoffnungen leise geleitet, 

  Fragend der Mann zur Stadt des redlichen Sehers heraufstieg. 

231  Aber droben das Licht, es spricht noch heute zu Menschen, 

  Schöner Deutungen voll und des großen Donnerers Stimme 

233  Ruft es: denket ihr mein? und die trauernde Woge des Meergotts 

  Hallt es wider: gedenkt ihr nimmer meiner, wie vormals? 

235  Denn es ruhn die Himmlischen gern am fühlenden Herzen, 

  Immer, wie sonst, geleiten sie noch, die begeisternden Kräfte 

237  Gerne den strebenden Mann und über Bergen der Heimat 

  Ruht und waltet und lebt allgegenwärtig der Äther, 

239  Daß ein liebendes Volk in des Vaters Armen gesammelt, 

  Menschlichfreudig, wie sonst, und Ein Geist allen gemein sei. 

241  Aber weh! es wandelt in Nacht, es wohnt, wie im Orkus, 

  Ohne Göttliches unser Geschlecht. Ans eigene Treiben 

243  Sind sie geschmiedet allein und sich in der tosenden Werkstatt 

  Höret jeglicher nur und viel arbeiten die Wilden 

245  Mit gewaltigem Arm, rastlos, doch immer und immer 

  Unfruchtbar, wie die Furien, bleibt die Mühe der Armen. 

247  Bis erwacht vom ängstigen Traum, die Seele den Menschen 

  Aufgeht, jugendlichfroh, und der Liebe segnender Othem 

249  Wieder, wie vormals, oft, bei Hellas blühenden Kindern, 

  Wehet in neuer Zeit und über freierer Stirne 

251  Uns der Geist der Natur, der fernherwandelnde, wieder 

  Stilleweilend der Gott in goldnen Wolken erscheinet. 

 

Oh,  els  fills  de  la  benaurança,  els  pietosos!  per  ventura  erren  ara  lluny,  a l’altra riba del riu Leteu, a casa, amb els pares, oblidant els dies governats pel destí? Cap anhel no els tornarà per ventura? El meu ull ja no els veurà pas? ai ‐las! I el cercador ja no us trobarà, a vosaltres, formes divinals, per cap de les mil sendes de la terra verdejant? I per ventura he sentit a parlar, a contar de vosaltres perquè  la meva ànima, sempre en dol, abans d’hora s’enfugi avall cap a les vostres ombres per estar amb vosaltres? Però ara, vull acostar‐me a 

vosaltres, anar allà on els vostres boscos encara creixen, allà on el puig sagrat vela de núvols el seu cap, al Parnàs vull anar,  i quan, a  l’obaga del roure,  la font Castàlia,  tota brillant, m’hi  trobarà, a mi,  l’errant, abocaré d’una  copa envoltada  de  perfums  florals  la  seva  aigua,  barrejada  amb  les  meves llàgrimes, sobre l’herba naixent a fi que vosaltres, dorments tots, rebeu una ofrena  fúnebre.  Vull  viure  amb  vosaltres,  noms  il∙lustres,  allà,  a  la  vall silenciosa, a  les penyes penjants de Tempe,  i  invocar‐vos‐hi ben  sovint, de nits,  i  quan  hi  apareixereu  furients  perquè  l’arada  ha  profanat  les  vostres tombes, jo us reconciliaré, ombres sagrades, amb la veu del meu cor, amb el meu  cant  pietós,  fins  que  la  meva  ànima  s’haurà  avesat  a  viure  amb vosaltres. Aleshores, oh morts, el ja més iniciat us preguntarà mantes coses, i també a vosaltres, [els per sempre] vivents, a vosaltres, altes forces del cel. I quan vosaltres passareu, empenyent els anys, part damunt la runa, vosaltres, la via dels quals és segura, car sovint  l’error,  talment uns oratges d’espant, s’empara  del meu  pit  sota  els  estels,  de manera  que  encerco  pertot  un consell però els boscos profètics de Dodona ja fa temps que no parlen consol al  necessitat  i  el  Déu  dèlfic  és mut,  i  fa molt  de  temps  que  són  buides  i desertes  les  sendes  per  on  antany,  menats  silenciosament  per  les  seves esperances,  l’home  pujava  amb  les  seves  preguntes  a  la  ciutat  del  Vident honest.  I tanmateix,  la  llum de dalt encara avui continua parlant als homes, tota plena de belles prediccions, i la veu del gran Tonant ho crida: “Penseu en mi?”  i  l’ona  contristada  del Déu  de  la mar  repeteixen  com  un  eco:  “ja  no penseu en mi com abans?” Car als Celestials els agrada de descansar en el cor del qui els sent i sempre, com antany, a les Forces inspiradores els agrada de continuar conduint  l’home que malda,  i sobre  les muntanyes de  la terra pàtria descansa  i  governa  i  viu, omnipresent,  l’èter,  a  fi que un poble que estima  [els  déus],  aplegat  en  els  braços  del  Pare,  sigui  humanament  joiós com sempre i un únic esperit els sigui comú a tots. Però, ai las! [per contra,] el nostre  llinatge  sense el Diví camina en  la nit  i viu com a  l’Orc. No estan encadenats  més  que  a  llur  propi  quefer  i  enmig  de  l’obrador  tonant, cadascun no se sent més que a si mateix, i aquests salvatges treballen molt. amb braç puixant,  sense descans, però  sempre  i  sempre  l’esforç d’aquests pobres  restarà  estèril,  com  el  de  les  Fúries.  Fins  que  l’ànima  dels  homes, despertada del seu somni angoixós, es desclourà,  jovenilment alegre,  i  l’alè beneint de l’amor tornarà a bufar, com feia antany ben sovint, sobre els fills florents  de  l’Hèl∙lade,  en  un  temps  nou,  i  sobre  un  front més  lliure  ens 

tornarà a aparèixer l’esperit de la natura, el vingut de lluny, el Déu, enmig de núvols daurats per romandre en silenci entre nosaltres. 

v. 201‐202: Entenc el mot Schicksalstage com “els dies de la vida, regits pel destí”, en oposició als dels morts, els quals ja no estan subjectes al destí. Vergessen... Lethestrom: Λήθη en grec vol dir, precisament, oblit. Cerca el paper que representava el riu Leteu dins la mitologia grega.

v. 205: das Suchende: l’ull.

v. 210: Localitza a un mapa la serralada del Parnàs (grec Παρνασσός). Si no coneixes aquest terme, cerca al diccionari què és un pean.Cerca també a l’Enciclopèdia què connotava el Parnàs i un viatge al Parnàs.

v.  211: ἡ Κασταλία, ἡ Κασταλία κρήνη, ἡ κρήνη Κασταλία és el nom d’una font consagrada al déu Apol·lo i a les muses. La seva aigua s’usava per a les purificacions rituals del santuari de Delfos. Hom creia que aquesta aigua també tenia la virtut d’inspirar la poesia. En el text alemany el poeta fa que la font trobi el poeta i no a l’inrevés. Localitza a un mapa l’indret on es troba aquesta mítica font. En Píndar, a les seves Odes Pítiques, I (“A l’Hieró d’Etna, vencedor de la cursa de carros”), versos 39-40, esmenta que la font de Castàlia era estimada pel déu Apol·lo: “Λύκιε καὶ Δάλοι᾽ ἀνάσσων Φοῖβε, Παρνασσοῦ τε κράναν Κασταλίαν φιλέων / ἐθελήσαις ταῦτα νόῳ τιθέμεν εὔανδρόν τε χώραν” - [Apol·lo] Lici, tu que ets el senyor de Delos i tu, Febus [Apol·lo], que al Parnàs estimes la font [de] Castàlia: tant de bo vulguis [tenir] això en ment - fer d’aquest país un país d’homes nobles” (la traducció de Manuel Balasch dins: Píndar, Odes, volum IV, Pítiques. Barcelona: Bernat Metge, 1993, pàg. 46 fa: “Febos Lici, que governes Delos, que al Parnàs estimes la font Castàlia, si et dignaves posar-te al cap fer aquest país ric d’homes!”). De què coneixes la paraula grega ὁ νόος (àtic νοῦς)?

v. 212: blütenumduftet ‘envoltat de perfums i flors’. És un mot encunyat pel Klopstock (Messies, Cant 17, vers 694: Engel  /  leiteten  sie  zu  dem  Grabe  der  schlummernden Freundin,  zu  Mirjam’s  /  Blüthenumduftetem  Grab,  und  den  Lauben  des  himmlischen Bruders...).

v. 213: auf keimendes Grün: lit.: sobre herba germinant, sobre la vegetació germinant.

v. 215: El Congost de Tempe (grec antic: Τέμπη, situada a la Tessàlia). Míticament parlant, al Congost de Tempe l’Eurídice hi fou picada per un escurçó i a conseqüència d’aquesta picada va morir. L’Apol·lo s’hi va enamorar de la Dafne i, quan aquesta el va rebutjar i es va enfugir, es va convertir en un llorer. El 480, quan l’emperador Xerxes volia envair l’Hèl·lade, els grecs, comandats per Temístocles, de primer varen pensar a defensar la gorja de Tempe amb un miler d’homes, però en assabentar-se de l’existència de diversos passos que permetrien als perses de fer una volta per evitar-los, es van retirar al pas de les Termòpiles, on finalment hi hagué la batalla. A causa d’un malentès que remunta al Ciceró, el Congost de Tempe fou reinterpretat com a la Vall de Tempe, una vall idíl·lica i plena de bellesa.

v. 213: sühnen: lit.: expiar; reconciliar (aussöhnen, versöhnen). També podria tenir el significat d’apaivagar la vostra còlera (euren  Zorn  beschwichtigen) o el de wiedergutmachen, ço és, reparar el mal que hom els ha fet. Em decanto pel de reconciliar [amb nosaltres], és a dir, una típica variant simplificada hölderliniana per l’habitual aussühnen o aussöhnen.

v. 221: der Geweihtere: el ja més iniciat.

v. 222: hohe Kräfte des Himmels: forces, poders o potestats?

v. 224: das Irrsal = l’error; cf. també el compòsit der Irrsalspfad.

v.  227: Δωδώνη, Dodona: ciutat de l’Epir, en el nord-oest de Grècia. Hi havia el segon oracle més famós, després de l’oracle de Delfos. Localitza aquesta ciutat a un mapa.

v. 228: el Déu dèlfic: Apol·lo.

v. 230: redlich ‘honest’. El vident honest és en Tirèsies i la ciutat del vident honest, Tebes. En Hölderlin esmenta, doncs, els tres grans referents profètics antics: l’oracle de Dodona, l’oracle de Delfos i el vident cec Tirèsies.

v. 232: el gran Tonant: Zeus.

v. 233: el Déu de la mar: Posidó.

v.  241: l’Orc: el regne dels morts i el déu de les regions infernals. Llatí Orcus. Sorprèn que en Hölderlin recorri,en un context estrictament grec, a esmentar un déu romà. En la mitologia grega hi ha un déu Ὅρκος o Horcos, però és una divinitat que castiga els falsos i perjurs i no té res a veure amb el món dels morts. El déu grec corresponent és l’  Ἅδης καταχθόνιος. En grec, Ades també pot designar, genèricament, el món dels morts. Un altre nom de l’Ades era Πλούτων.

v. 243: schmieden: aquí = anschmieden.

v. 244: die Wilden: en oposició als grecs, en Hölderlin identifica els membres de la seva generació com a salvatges, com a bàrbars que viuen en una nit perpètua després de donar l’esquena als déus.

v.  246: die  Furien: torna a sobtar, atès el context grec, l’esment de les Fŭrĭae romanes –també anomenades Dīrae-, les tres deesses de la venjança (Al·lecto/ Ἀληκτώ o Ἀλληκτώ Megera/ Μέγαιρα i Tisífone/ Τισιφόνη). El terme grec que hom esperaria fóra Εὐμενίδες – Eumĕnĭdes (“les Eumènides”) o Ἐρινύες - Ĕrīny̆es (“les Erínies”)

v. 252: stilleweilend: romanent en silenci [entre nosaltres]

 

253  Ach! und säumest du noch? und jene, die göttlichgebornen,   Wohnen immer, o Tag! noch als in Tiefen der Erde 

255  Einsam unten, indes ein immerlebender Frühling   Unbesungen über dem Haupt den Schlafenden dämmert? 257  Aber länger nicht mehr! schon hör' ich ferne des Festtags   Chorgesang auf grünem Gebirg' und das Echo der Haine, 259  Wo der Jünglinge Brust sich hebt, wo die Seele des Volks sich   Stillvereint im freieren Lied, zur Ehre des Gottes, 261  Dem die Höhe gebührt, doch auch die Tale sind heilig;   Denn, wo fröhlich der Strom in wachsender Jugend hinauseilt, 263  Unter Blumen des Lands und wo auf sonnigen Ebnen   Edles Korn und der Obstwald reift, da kränzen am Feste 265  Gerne die Frommen sich auch und auf dem Hügel der Stadt glänzt,   Menschlicher Wohnung gleich, die himmlische Halle der Freude. 267  Denn voll göttlichen Sinns ist alles Leben geworden,   Und vollendend, wie sonst, erscheinst du wieder den Kindern 269  Überall, o Natur! und, wie vom Quellengebirg, rinnt   Segen von da und dort in die keimende Seele dem Volke. 271  Dann, dann, o ihr Freuden Athens! ihr Taten in Sparta!   Köstliche Frühlingszeit im Griechenlande! wenn unser 273  Herbst kömmt, wenn ihr gereift, ihr Geister alle der Vorwelt!   Wiederkehret und siehe! des Jahrs Vollendung ist nahe! 275  Dann erhalte das Fest auch euch, vergangene Tage!   Hin nach Hellas schaue das Volk und weinend und dankend 277  Sänftige sich in Erinnerungen der stolze Triumphtag!  

Ai! i encara trigues? oh, tu, Dia! i [com és que] aquests ‐els nascuts de déus‐ continuen vivint com en les profunditats de la terra, tot sols allà sota, mentre una primavera sempre revivent despunta sense tenir ningú que la canti sobre el cap d'aquests dorments? Però no pas per més temps!: ja sento al lluny el cant del cor celebrant aquest dia de festa en la verda serralada i l'eco que en retorna  dels  bosquets,  el  cant  coral  en  el  qual  s’eixampla  el  pit  dels jovençans, en el qual l'anima del poble es fa una en silenci en una cançó més lliure, per honorar el déu a qui corresponen els cims, però per qui també són sagrades  les  valls;  car,  allà  on  el  torrent  surt  corrents,  alegre,  en  la  seva creixent  joventut,  enmig  de  les  flors  del  país,  i  on maduren  a  les  planes assolellades  els  fruiterars  i  el  noble  blat,  allà  els  pietosos  fidels  també s’engarlanden de  grat el  front per a  la  festa,  i a dalt del pujol de  la  ciutat 

resplendeix,  talment  un  estatge  humanal,  el  celest  palau  de  l'alegria.  Car, tota  la vida s’ha omplert de sentit diví,  i tu, Natura, donant  la plenitud com antany,  tornes  a  aparèixer  als  infants  i,  d’arreu,  talment  com  si  brollessin d’una serralada rica en fonts, vet ací que al poble li raja a l’ànima germinant la  teva  benedicció.  Aleshores,  aleshores,  oh,  vosaltres  alegries  d'Atenes,  i vosaltres, gestes espartanes! i tu, deliciós temps de primavera en terra grega: quan  a  nosaltres  ens  arribi  la nostra  tardor,  quan  vosaltres,  genis  tots del món del passat, havent  ja madurat, torneu –i guaita:  la plenitud de  l’any  ja s'acosta!‐  aleshores,  que  la  festa  també  us  preservi  a  vosaltres,  dies  del passat! I que el poble miri cap a l'Hèl∙lade, donant les gràcies amb llàgrimes als ulls, i l'orgullós dia de triomf s'amoroseixi en els records. 

 

  Aber blühet indes, bis unsre Früchte beginnen, 279  Blüht, ihr Gärten Ioniens! nur und die an Athens Schutt   Grünen, ihr Holden! verbergt dem schauenden Tage die Trauer! 281  Kränzt mit ewigem Laub, ihr Lorbeerwälder! die Hügel   Eurer Toten umher, bei Marathon dort, wo die Knaben 283  Siegend starben, ach! dort auf Chäroneas Gefilden,   Wo mit den Waffen ins Blut die letzten Athener enteilten, 285  Fliehend vor dem Tage der Schmach, dort, dort von den Bergen   Klagt ins Schlachttal täglich herab, dort singet von Ötas 287  Gipfeln das Schicksalslied, ihr wandelnden Wasser, herunter!   Aber du, unsterblich, wenn auch der Griechengesang schon 289  Dich nicht feiert, wie sonst, aus deinen Wogen, o Meergott!   Töne mir in die Seele noch oft, daß über den Wassern 291  Furchtlosrege der Geist, dem Schwimmer gleich, in der Starken   Frischem Glücke sich üb' und die Göttersprache das Wechseln 293  Und das Werden versteh' und wenn die reißende Zeit mir   Zu gewaltig das Haupt ergreift und die Not und das Irrsal 295  Unter Sterblichen mir mein sterblich Leben erschüttert,   Laß der Stille mich dann in deiner Tiefe gedenken.  

Però  floriu  mentrestant,  vosaltres,  horts  de  la  Jònia,  floriu,  fins  que  els nostres  fruits  comencin!  i  vosaltres,  verds  jardins  que  creixeu  a  les  ruïnes d’Atenes!  vosaltres,  estimats,  amagueu  tot  aquest  dol  al  dia  que  les 

esguarda.  Coroneu,  oh  boscos  de  llorers,  de  fullatge  eternament  verd  els túmuls dels vostres morts, a Marató, allà on van morir vencent els fadrins, ai! i també allà, en els camps de Queronea on els darrers atenesos, fugint del dia de la vergonya, corregueren amb les armes cap a la sang, allà, allà, feu arribar des  de  les muntanyes  fins  a  la  vall  de  la  batalla  el  plany  queixívol,  allà, canteu, aigües canviants, des dels cims de l’Eta fins a la planúria, la Cançó del Destí! Però tu, Déu de  la Mar, encara que el cant dels grecs  ja no et celebri com antany,  tu,  immortal,    fes encara que el  cant de  les  teves ones arribi ressonant a l’interior de la meva ànima tot sovint, a fi que el meu esperit es mogui sense por sobre les aigües, talment el nedador, i s’exerciti en la fresca benaurança dels forts i comprengui la llengua dels déus: el canvi i l’esdevenir, i si el  temps alçurat aferra massa violentament el meu cap,  i  la misèria  i  la follia em sacsegen entre mortals  la meva vida mortal, deixa, aleshores, que recordi la quietud en les teves profunditats 

v. 282: localitza a un mapa Marató (Μαραθών). 

v.283: Localitza a un mapa els camps queroneus (τὸ πεδίον τῆς μάχης τῆς Χαιρωνείας). Què hi va passar?

v. 286: die Öta: l’Eta (ἡ Οἴτη, Oeta -ae, Oetē -ēs). Serralada situada entre Tessàlia i Etòlia. A l’Eta la tradició (p.e. l’Ovidi, Metamorfosis, IX, 152-272) hi fixava l’indret on l’Hèracles hi va fer fer una pira funerària en la qual s’hi va fer incinerar viu; el seu amic Filoctet va encendre la pira funerària i l’Hèrcules li va deixar, a canvi d’aquest favor, el seu arc i les sagetes enverinades amb fel de l’hidra. D’aquí procedeix la designació de l’Hèracles/Hèrcules com a Oetaeus, deus oetaeus i Hercules oetaeus (“...et tu / Troia bis Oetaei numine capta dei – i tu, Troia, dues vegades presa pel numen del déu eteu”, Properci Elegies Lib. III, eleg. 1, v. 32; “...ut fuit Oetaeo quondam generoque draconum / Tisamenique patri Callirhoesque uiro! – ...com antany li passà a l’eteu, i al gendre de dracs, i al pare d’en Tisamen i al marit de la Cal·líroe ”, Ovidi Contra Ibis, v. 347; “adpulerat ripae uaccas Oetaeus Hiberas – l’eteu havia menat a aquesta riba les seves vaques hiberes”, Ovidi Fastos VI, v. 519; Hercules Oetaeus, una de les tragèdies d’en Sèneca) en la poesia llatina i de la designació de la serralada com a Oeta herculea (“...qualis in Herculeae colluxit collibus Oetae, / cum sunt imposito membra cremata Deo - ...talment com [una idèntica pira] va resplendir en els colls de l’Eta hercúlia quan els membres del Déu posat a sobre hi foren cremats”, Pseudo-Ovidi Consolació de la Lívia en la mort de son fill Drus, v. 257).

Nessi ueste răbĭdus se combūrit Hercŭles –  l’Hèrcules, furiós pel vestit d’en Nessus, es crema. Calcografia (estampa al coure) de Hans Sebald Beham. 1548.

Font: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/55/Funeral_of_Hercules.jpg  

http://www.britishmuseum.org/research/collection_online/collection_object_details.aspx?objectId=1516828&partId=1&people=95451&peoA=95451‐1‐7&page=1