CONTE COL·LABORATIU D’ESCOLES DE CORNELLÀ CURS 2010-2011

INS Maria A. Capmany, 1r Batxillerat INS Miquel Martí i Pol, 1r Batxillerat

INS Joan Miró, 1r Batxillerat

Macedònia

El suc es va vessar. Havien matat una pera innocent, però no ho havia fet qualsevol; l’assassí era

una poma.

Éren temps de pau i color a la Regió de les Fruites. Tots els regnes fruiters vivien tranquils i feliços,

fins i tot feia temps que

no patien assalts del

poble fruiter enemic : els

bandolers Kiwi. De tots

els regnes fruiters hi

destacaven dos

especialment : el Regne

de les Peres i el Regne

de les Pomes.

Dos regnes aliats i amics

des de feia segles que

sempre lluitaven junts

davant les dificultats i

guerres des dels temps

passats. A més de ser

aliats, eren els dos

regnes més rics i amb

més terres de tota la

Regió de les Fruites.

Sempre havia estat així,

almenys fins que el poble

Kiwi tornés a fer de les

seves.

El poble kiwi era una

petita població formada

per un grup de bandolers

i les seves dones. Es guanyaven la vida robant als altres pobles i atracant les fruites. El cap dels

bandolers Kiwi no es conformava amb robar a petits territoris i, de vegades, havia intentat atacar

alguns regnes petits com el dels Plàtans i el de les Maduixes. Sempre, però, havien estat derrotats

gràcies a l’aliança de força dels Regnes de les Peres i de les Pomes. Els bandolers Kiwi no podien

suportar aquesta humiliació.

Van esperar fins que un dia

el cap bandoler Kiwi va

morir de vell i el va succeir

el segon gran Kiwi dels

bandolers. El segon cap

dels bandolers Kiwi havia

viscut totes les lluites que

havien establert contra els

Regnes de les Peres i de les

Pomes. I ara que ell

regnava al poble Kiwi, havia

decidit acabar amb aquella

aliança de regnes. Sabia

perfectament com ho faria:

enfrontaria els dos regnes

amics mitjançant l’engany i

la calúmnia. Faria vessar

molt de suc.

Però tornem al tema inicial; l’assassinat d’una pera del qual el principal sospitós és una poma, una

aliada des de feia generacions.

Anem uns mesos enrere. Ens situem a l’amagatall dels bandolers Kiwi, a la sala de juntes. El cap

dels Kiwis estava planejant la idea de separar al Regne de les Peres i el de les Pomes per així fer-

los més dèbils i derrotar-los per separat, perquè junts són indestructibles i invencibles. Aleshores una

atractiva Kiwi va avançar unes passes endavant i es va oferir voluntària a seduir una poma, fins el

punt que la poma fes tot el que li demanés. Al cap Kiwi li va semblar una bona idea i li ho va agrair

mil i un cops. La Kiwi es va disposar a començar la missió.

Era un dia comú per una poma obrera com qualsevol altre. El poma es va seure a l’ombra d’un arbre

a descansar i li va semblar veure com una il·lusió, una atractiva Kiwi que se li apropava des de

l’horitzó. El poma no podia reaccionar i va beure aigua per aclarir les seves idees. Quan es va voler

adonar la Kiwi ja era

pràcticament a sobre.

La Kiwi li va demanar d’una

manera seductora una mica

d’aigua per a la seva fina i

dolça gola.

El poma perplex li va oferir

aigua sense pensar-s’ho dos

cops, la seva polpa va

començar a contraure’s

ràpidament i amb la veu

tremolosa li va preguntar què

hi feia en aquesta zona de

camps una Kiwi tan ben

plantada. Ella va improvisar

una resposta ràpida: li va dir

que anava a comprar menjar al

mercat d’aquella zona, ja que

era de millor qualitat.

El poma, tot un cavaller, es va

oferir a acompanyar-la durant

el passeig de la compra i

portar-li les bosses i així

guanyar-se la seva confiança i

la seva simpatia.

Durant tot el matí, el poma feia el possible per acabar agradant a la kiwi i ella li reia totes les gràcies

per seduir-lo. De sobte, entre rialla i rialla, el poma i la kiwi es van topar amb un pera.

La kiwi al veure aquell pera es va posar molt nerviosa, li va donar un atac d’ansietat i va sortir

corrents del mercat, mentre que el poma la seguia a distància carregant amb les bosses de la

compra.

Una vegada el poma va aconseguir atrapar la kiwi li va preguntar que si li havia passat alguna cosa

amb aquell pera anteriorment. La kiwi li va explicar que feia un parell de mesos la va forçar per

emportar-se-la al llit. El poma, tot enfadat, va deixar les bosses al terra va agafar una falç i es va

disposar a tornar a entrer a mercat a buscar al maleït pera que havia abusat de la seva estimada.

Una vegada la va deixar sola, la kiwi va agafar les coses i se’n va anar amb un somriure malèfic. El

poma va continuar buscant al pera fins que el va visualitzar uns quants metres més endavant i el va

matar.

Llavors un crit trencà el silenci d’aquella escena.

- Joan, què fas jugant amb les fruites que li ha donat l’amo al teu pare?!

- És que no tenia res a fer i jugar amb pedres es molt avorrit...

- Com que no tens res a fer? Has de donar de menjar els porcs de l’amo! Ara haurem de menjar-nos aquesta pera perquè no es podreixi. Quan arribi el teu pare ja parlarem.

En Joan va sortir a alimentar i rentar els porcs. Hores després va tornar a casa, es va trobar als seus

pares parlant, sabia que aquella nit rebria, tot i que el seu pare feia cara de cansat.

- Joan,- va dir el pare – no veus que m’ha costat suor i sang aconseguir .

aquesta fruita?

- Sí...però...

Res de “però”, no podem anar malgastant el poc menjar que tenim així perquè sí. I si demà vingués

l’amo a casa? Què li hauríem d’oferir, pera podrida?

El nen, cansat de sentir-se escridassat pels seus pares, es va començar a posar nerviós, va agafar

una pedra punxeguda i va començar a carregar-se totes les fruites, pomes, peres, kiwis,

maduixes...vessant tots els sucs que duien cadascuna, tallant-les en tota mena de parts.

Llavors, el seu pare, li va donar una bufetada i el nen es posà a plorar.

La mare no deixava de repetir que ara, aquella nit, s’haurien de menjar totes les fruites i que ella no

pensava separar-les, que era culpa d’en Joan i allò era massa feina per l’hora que era, per tant se

les haurien de menjar totes barrejades.

I així, aquella nit, en aquella casa on vivia una família mediocre i on hi va haver un assassinat

múltiple de fruites, un petit nen va inventar sense voler menjar per postres. Sí, aquesta es la veritable

història de com es va inventar la macedònia.