Lletraferida127 Revista de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana

Albert Calls i Xart · Mireia Toda Cosi · Jordi López Puig · Agus Giralt Jordi Tena i Galindo · Vicent Almela Artíguez · Abirat · Esther Fabrellas

Estel Vilar · Carles Turat · Tanit Amorós · Jordi Prenafeta

 

Lletraferida

127 Revista de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana

3

 

EDITORIAL Jordi lòpez

NARRATIVA La Justícia / Albert Calls i Xart

Demokratia / Mireia Toda Cosi Una lectura obsessiva / Jordi López Puig Let’s live for today / Jordi Tena i Galindo

L’absència / Agus Giralt Educació vial / Vicent Almela Artíguez

El cel negre / Abirat

POESIA LXIX / Abirat

Adolescència II / Esther Fabrellas A un clic de pit / Estel Vilar

I la mort/ Tanit Amorós Tot silenci / Agus Giralt

També el vertigen / Vicent Almela Artíguez Passió / Jordi López Puig

TO rrr TU RA fanTa SSSSS ma GÒri kA / Carles Turat Versos de frontera / Jordi Prenafeta

5

 

EDITORIAL Encetem aquest any 2012 amb una notícia engrescadora: el conveni signat entre l’Ajelc i l’editorial Comanegra que ha permès obrir una nova col·lecció, «Finestres», i editar quatre poemaris dels socis. És un fet que esperem que no sigui esporàdic i que contribueixi a l’aflorament del talent jove que té l’Ajelc. No només tenim aquesta fantàstica primícia, també estan succeint més coses. En l’últim any i mig s’estan fent moltíssims recitals a tot el territori de parla catalana, oberts als socis, on l’Ajelc està trobant el caliu dels espectadors, fet que trenca els prejudicis que hi poden haver sobre la literatura i la poesia. Bona mostra d’això és l’espectacle PO(L)ÈMICS!, que està giravoltant per aquest món nostre. Una altra novetat a destacar són les noves incorporacions a la Junta de l’Anna i el Vicent, que segurament aportaran noves idees i aire fresc a l’Associació. Arran d’això volem agrair el treball i l’entrega d’un soci, el David Jané, que deixa la Junta de l’Ajelc després de molts anys i d’haver ocupat els càrrecs de presidència i tresoreria. Moltes gràcies, David, per la feina feta i les alegries compartides. No obstant això, encara ens queden molts reptes per afrontar. Volem estar presents en recitals internacionals, fer un salt a sales de teatre portant-hi els nostres recitals, augmentar el nombre de socis, estar més presents en els mitjans de comunicació per tal de ser més coneguts per la joventut literària del país... És per tot això que estem preparant noves sorpreses per al 2012, i volem que hi sigueu, tant els que ja ens coneixeu com els que

7

no (o els que tan sols n’heu sentit a parlar). Les portes de l’Ajelc estan obertes! Resten moltes pàgines per escriure, i és aquí on tots vosaltres sou imprescindibles. Us hi esperem! Salut i literatura!

Atentament, Jordi López i Puig President de l’Ajelc

 

NARRATIVA

9

 

LA JUSTÍCIA Albert Calls i Xart

I El cavaller Malasang cavalca de nit en el seu corser negre mentre plovisqueja. De lluny encara és visible el perfil, dalt del roquissar, del castell de Riumarjal. Fa dues setmanes que travessa les terres del senyor de Cabestany i quan alguns dels vilatans l’han vist, han abaixat el cap atemorits perquè han reconegut el segell que duu bordat al pit, el símbol dels jutges inquisidors, capacitats per decidir i executar allà on sospitin que hi ha vestigis de bruixeria.

II Malasang s’ha aturat quan el castell ja és visible, ben petit, com una icona, en la llunyania. Farà nit al bosc i calcula que l’endemà haurà arribat a la seva destinació per fer la feina que li han encomanat. Normalment no tarda gaire a reconèixer els símbols de les persones maleïdes: a vegades és un gest, d’altres un estigma visible en el cos, l’olor demoníaca alguns cops.

11

Si té algun dubte o sospita caldrà torturar, com a pas previ a la gran foguera que purificarà el pecat del món un cop més al pati del castell.

III S’ha descarregat de la cota de malla i de les armes i ha alliberat el cavall perquè es relaxi dels dies de cavalcada. S’ajup al rierol i amb les mans beu aigua fins quedar ben sadollat. Al farcell hi resta una mica de menjar que li donaren al darrer poble on va fer sojorn. Encén un foc —no té por; són els altres els qui el temen. Malasang cau retut. El somni és primer alliberador pel cansament que arrossega. Però hi ha un moment que les visions apareixen i li provoquen angoixa i neguit. Davant seu, els quatre genets de l’Apocalipsi: la Victoria, la Guerra, la Fam i la Mort. Quan mira el rostre del quart sent un horror indescriptible i es desperta, sobtadament, amarat de suor i amb un malestar al cos que no li permet tornar a dormir.

IV El senyor del castell ja l’espera quan Malasang arriba a la seva destinació. Presentacions ràpides i anar per feina perquè la situació així ho requereix. Han portat tots els posseïts a l’església del castell. Malasang veu davant seu un centenar de persones estirades pel terra, amb el cos ple de purulències i nafres, gemegant de dolor, que evidencien el pas del Senyor de l’Avern. L’inquisidor s’avitualla amb vi i carn de cérvol i es prepara per a la segona part del seu treball. L’acompanyen a les garjoles on tenen detinguda una dona gran, de cabells rogencs, a qui han colpejat i maltractat. Malasang li aixeca el cap amb la mà

 

enguantada i contempla el rostre sagnant pels cops, però cap senyal com els que havia vist en les altres persones a la capella. «No intenteu parlar amb ella, no us entendrà, parla una llengua que no comprenem», li aclareix un dels sicaris. També li explica que la dona va arribar unes quantes setmanes enrere juntament amb un circ estranger. El habitants del poble, en començar a caure malalts, els van linxar i cremar. Ella és l’única supervivent que van poder salvar de la multitud desfermada. Malasang escup a terra i els recorda que ell és la llei i l’únic que pot exercir la justícia. Tot seguit ordena que agafin la dona i que la tornin a torturar. Les crueltats del botxí només li arrenquen les mateixes paraules, un cop i un altre, però ningú no les entén. Són uns pocs mots en una llengua inintel·ligible que Malasang memoritza per reconèixer la parla infernal si se la tornés a trobar. Al final, la dona mor víctima de les tortures. Malasang ordena executar amb espasa totes les persones que mostrin senyals de possessió i els seus cadàvers són cremats en una gran foguera de fum negre que es veu des de la llunyania.

V El cavaller abandona el castell de Riumarjal i quan fa dos dies que cavalca es troba de front un grup de firaires. S’atura, el saluden i descobreix que parlen la mateixa llengua que la dona maligna. Quan desembeina l’espasa, sense baixar del cavall, d’entre el grup sorgeix un dels firaires que entén el seu idioma. Matusserament li explica que vénen d’un país llunyà, que s’han dividit en dos grups per fer una gira a la zona i que van a l’encontre dels seus companys. Malasang li pregunta què volen dir les paraules de la bruixa que ha memoritzat. L’altre li respon. El cavaller no s’acomiada quan arrenca de sobte al galop per allunyar-se del grup. Passada una

13

estona atura el cavall i baixa esperitat. Es mira les mans i els braços i veu el signe del mal present en ell, les purulències i tumefaccions. Mentrestant, la traducció de les paraules maleïdes es repeteix un i altre cop en el seu cervell: «l’aigua està infectada.»

 

Demokratia Mireia Toda Cosi Avui, 20 de febrer de 2012, ningú no m’ha dit que recordaré aquest dia la resta de la meva vida, ningú no m’ha advertit que serà un dia especial, un dia per recordar que em calarà per sempre i ho canviarà tot. Ningú. Ningú. Ningú. ―Papa, que em deixaràs anar a l’aniversari de l’Aleix aquest cap de setmana? ―Pregunta-ho a la mama. ―Sempre feu el mateix. I s’escapoleix en busca de la mare mentre m’acabo el cafè, passat de sucre i curt de llet (gasto massa son al matí). Me’l faig a casa, tot i haver de matinar, perquè el de la central és nefast i així també la controlo una miqueta més aquest remolí hormonal que aleteja ara i adés al meu voltant, ufanosa dels seus quinze anys i tractant d’actuar com si en tingués vint —ai si els enyorarà, no ho sap prou!―. A voltes voldria que es quedés nina, amb els seus ideals, que ara li semblen eterns i els més importants, tan segura, tan ferma, amb tantes ganes de veure el món devorat per les seves dents, suara tan joves. Xica que es creu tan gran —ai las!— si tan sols està cursant tercer d’ESO. Ai..., si fos tan senzill com desitjar-ho. Encara recordo aquell dia, el primer d’institut, quan li digueren que podria anar al Lluís Vives, amb tots els seus companys. Quin mal d’estómac, quins nervis! No pas ella, sinó nosaltres! Merda, la galeta se m’ha esmicolat xopa de cafè, ja està tot perdut, s’ha acabat l’esmorzar.

15

―Papa, marxo! ―Una besada almenys, no? ―Vas ple d’escuma del cafè! Sembla que tinguis bigoti! ―Au, tira cap a classe que no vull servir-te d’excusa! Corre cap a la porta amb el seu somriure brillant i tot feinejant enllesteixo el que queda per fer. Abans de sortir per la porta em distrec amb una fotografia feta a la costa Brava aquell estiu, dolç, càlid, feliç, quan ella tenia cinc anys, amb l’estrella de mar al costat. «Papa, papa, mira!», em va cridar de lluny, carregant-la entre les mans, joiosa, i jo ufanós tan sols de mirar-la. La vaig estrènyer contra el meu pit i vaig topar amb la mirada de la innocència. Havia crescut, però continuava conservant l’esguard dolç que la caracteritzava. El vidre translúcid sense marc que la guardava li feia justícia, sense despistar, deixant que t’enlluernessis amb la llum pròpia de la Irene, Irene, la pau, la nostra pau d’ànim, quanta bondat havia portat... ―Miquel, faràs tard a la feina, va! M’esmunyo dins del cotxe abans que s’alci mala maror, sempre em capfica la ratllada al costat dret, però sóc mandrós per fer-la reparar. Ella plora i gemega mentre el cabell se li esbulla, penjant de les dues cues que li coronen el cap. «No vull marxar, mama. Papa, no.» El primer dia d’escola, amb tres anyets i dents de mentida, de joguina, els genolls pelats, avesada als pares i a poc més. La meva dona sofria i jo rebia pel meu somriure juganer. «Faràs amics, t’agradarà i després no en voldràs tornar, Irene». «No diguis ximpleries, Miquel, la vull de tornada, a la meva nina!» Foren fleumes aquell dia, i jo tenia la raó de costat perquè no poguessin derrotar el meu somrís beatífic. O aquell altre jorn—més gran ella, més vells nosaltres—del nostre viatge a Grècia, tota obnubilada per no entendre res de

 

ningú, que amb prou feines capia aquell «Kalimera», que si bé ens espavilàvem a pronunciar, problemes haguéssim tingut amb l’alfabet! Tota queixosa amb els seus dotze anys no s’avergonyí de cridar exaltada a uns compatriotes que voltaven pels monestirs de Meteora: «Parleu català! Si voleu ja us la faig jo, la foto», s’oferí presa de l’emoció. Duia aquella samarreta groga amb quatre barres i una estrella, i l’alegria prenia cos en ella, en la mirada ferma. Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida, penso recordant els Mishima. Així, quasi sense adonar-me’n, faig cap a l’aparcament, un xic tard, retencions i tota la pesca. Tan bon punt creuo la porta l’aldarull regnant em descol·loca. De sobte ja m’arrosseguen de tornada cap al cotxe, tots carregats, porres, gasos lacrimògens, bales de goma... L’avalot corresponent per contraatacar una manifestació, sense violència, malgrat que sempre s’acabava amb algun accident malaguanyat, companys que s’excedien, manifestants que s’hi tornaven, detencions, acte vandàlics... Com voldria que aquell dia comptés entre els plàcids, sense incidents! ―On anem? Quina una n’ha passada que us armeu tant? ―Al Lluís Vives, tanta manifestació i protesta... Se’ns n’ha anat de les mans. Massa soroll. Cal posar-los en cintura. Un paper el color del qual es dissol lentament quan hi poses una gota d’aigua sobre el tint, de manera que lentament va aclarint-se, tornant-se lívid gradualment, sense presses però sense pausa. Així es comporta el meu rostre en sentir això. ―Professors, alumnes, tots al carrer cridant en protesta pel que va passar la setmana passada. Sí, excessos a tort i a dret. Fins aleshores me n’havia estat de recordar la protesta que tan acèrrimament mantenien a l’escola tots plegats, cercant un tracte digne. Estava amb l’ai al cor de

17

pensar en el que havia passat, però sa mare i jo havíem acordat deixar-la-hi anar, no ens hagués perdonat mai si no, asfixiar-li els ideals... Tant de bo no n’haguem de pagar el preu, penso, amb el cor en un puny. ―Què teniu pensat? ―Desallotjar-los ―tot seriós, resolt. ―Són criatures, i gent lluitant per una bona educació, pels seus drets legítims, dic jo que no caldrà excedir-s’hi, oi? ―Han resolt que se’ls desallotgi o se’ls desallotgi, ja ha durat prou la història, no trobes? Vaig emmudir, sense esma per replicar al company sorrut. No serviria de res, millor callar i resar el poc que sabia. Un ble de cabells negre, enganxifós de la suor que em perlava el front, neguitós. Tant no pensar em passa factura i m’inquieta, de cop tots els temors surten a flor de pell. Hauria de trucar la dona perquè la reculli? Intentar que ella m’escolti? No. No puc, s’hi negarà, de ben segur... Maleïts ideals! Si al cap i a la fi acaben enfonsats en un calaix, rere tot de coses inútils, te’ls has d’empassar gola avall si de debò esperes sobreviure en aquest món de bojos. La furgoneta tomba pels carrers fins que finalment els frens patinen un xic i fan el seu efecte. Algú obre les portes, cadascú s’aferra bé a les «eines» que hem d’utilitzar. Diria que mai no he tingut tanta por en ma vida. Quan faig dues passes cap a baix tots portem el casc ben col·locat, tot i que ni tan sols no recordo haver-me’l posat; ara per ara estic ocupat posant-me l’altra màscara. La de treballar fora de l’oficina, contra el món, quan en realitat desitjaria estar entre els que protesten; la vida m’havia portat fins aquell punt. Aquell punt. Aquell punt on t’oblides de qui ets.

 

Aquell punt on els ideals queden enrere. Aquell punt en el qual ets un titella de la societat. Aquell punt on pensar sobre tu mateix tan sols et produeix nàusees. Aquell punt que et fa adonar que estàs perdut.

Obro els ulls a l’escenari. Pancartes. Professors. Cares sorrudes i resoltes, més que jo. Alumnes que són nens. La busco entre la gentada. No veig els seus rínxols color panotxa. No veig els ulls de color cendra, brillants, intel·ligents. No veig aquell nasset arremangat, com el de sa mare. No veig les quatre pigues gracioses

i els llavis finets. No veig res. La meva nina no es veu per enlloc, podria ser a causa de la seva escassa estatura, malgrat que el meu cor anhela que aquesta no sigui la realitat. El que a mi em sembla una veu en off, com les dels teatres, llunyana, aliena a mi, que pertany a una altra narració, recita un text que a hores d’ara conec prou de memòria, punt per punt. Que si us plau desallotgin la zona sense oposicions, que facin el favor de fer cas, que no se’ls vol fer mal, que tot plegat és una bajanada i no en trauran res. I les rèpliques, també les de sempre, sense mancar-los la raó. Hi tenim tot el dret d’estar aquí, no estem fent res dolent. No marxarem.

19

S’han sentenciat, com ja ha passat tantes altres vegades. Comencen a córrer mirades fredes d’autòmats entre els meus companys. Ben pocs la gaudeixen, aquesta feina. Cadascú de nosaltres porta dues màscares. Bé, jo no, una fa tentines, tractant d’aferrar-se, però es descontrola en pensar en la meva Irene, que potser es veurà involucrada en tot plegat. Primer de tot volen bombes de fum per foragitar-los, són bestioletes que han de sortir del cau per poder ser caçades pels caçadors feroços, molt superiors a ells. Però no marxen, aguanten impertèrrits, sense defallir. Alguns nens s’abracen buscant un racó on el fum no hagi arribat, d’altres s’arrapen a les faldes dels pares mentre aquests es plantegen si no seria millor marxar abans que la cosa es posi magra de debò. Una nena amb una dessuadora vermella en què es veu escrit Països Catalans s’arrapa a una amiga, l’estreny, li veig els ulls, policromats, verds i marrons, deu ser de les grans de l’IES. La mirada és resolució, però darrere... Darrere d’aquest fort sentir ja s’ entrelluca una escletxa—minsa, però present—per on la por comença a obrir-se camí. Ja han perdut. Els crits s’alcen, es reboten contra nosaltres i jo me’ls miro, esperant que es dissipi el fum, sense rendir-me, buscant-la, però no trobo aquells ulls cendrosos i vius. Se m’escapoleixen. Potser no hi és, torno a pensar. Es deu haver escapat amb aquell noiet que ens diu que és amic seu, encara que a casa tots sabem que no és cert. Sí, potser sí. M’encantaria. Ben mirat, té pinta de bon noi, i la història no durarà gaire, no me la prendrà per sempre. En canvi, avui, si ella fos aquí, sí que la podria perdre. Gas lacrimogen.

 

Els que se n’adonen a temps ja han començat a córrer, alguns dels nostres surten a cercar-los, han de pagar per la revolució, per fer respectar els seus drets. Queixar-se és gratis, solien dir; ara no, ara té el un preu, com tota la resta de coses. Malgrat tot, uns quants continuen aturats, impertèrrits, ens miren amb bagatel·la; fins i tot trobem algun somriure que diu: «No ens mourem d’aquí, podeu fer els que us plagui.» Es torna a recitar el sermó «amable» i «educat» per sol·licitar que marxin, pel bé de tothom, però l’orgull continua present en els rostres, la decisió està presa. Comença la guerra. Nosaltres portem màscares, covards com som, com se’ns demana que siguem. Ells, amb els rostres serens, descoberts, s’enfronten a les càrregues de gasos lacrimògens i els disturbis comencen, comença l’avalot. Sempre, sempre, sense excepció, em quedo catatònic uns quants segons, veient i oint sense mirar ni escoltar. Sóc un espectador del film. Veig en tercera persona com alguns companys alcen porres intentant atemorir els protestants. D’altres bombardegen els manifestants amb pilotes de goma. És com si ataquessin els propis drets, trobo. En alguns veig mirades de ràbia, frueixen vergonyosament fent-los això. No són companys, són llops, assedegats de sang. Els odio. Un crit, una veu, unes llàgrimes que brollen. Tombo el cap, torbat de cor, accelerat. No pot ser ella. ―Irene!

21

Fa d’escut humà d’una noia d’alguns cursos inferiors, una bola de goma li colpeja el costat i es replega de dolor. Té els cabells esbullats, els seus rínxols panotxa són un garbuix. El crit. La llàgrima. Són de l’altra noia, incapacitada, flaquejada, colpida, atemorida, que es veia el cop a sobre. La meva nina no és tan tova, mai no esclataria a plorar, ni permetria que una perla silenciosa brollés i llisqués per les seves galtes enceses de fúria ―encara menys davant de l’enemic. Mira un dels llops als ulls, furibunda, no li ho perdona. Resolta fa una passa endavant. El policia somriu, mostrant uns incisius cànids que li confereixen una aura de depredador carnívor sense escrúpols. No s’acoquina davant de res. Llança una altra bola, però erra el tir. Irene se sent més segura i el meu cor explotarà. Vull cridar. Vull ensordir-los a tots amb la meva veu. Vull despertar-los per acabar amb aquest sense sentit. Voldria... Però tan sols puc plantar-me davant d’ella. ―Aparti’s! Covards! Si tinguéssim amb què defensar-nos ens temerien! ―ni em reconeix, creu que sóc com el llop que es vol menjar la caputxeta, la meva caputxeta. L’abraçaria, però no puc. Li dono l’esquena i m’hi salta a sobre, intentant immobilitzar-me. Hi sóc just a temps perquè entomo el cop de porra que anava destinat a ella. Em doblego sobre el flanc esquerre. Excessos policials. Els titulars ressonen dins del meu cap, jo que mai no els havia viscut i sempre m’havia topat amb situacions controlades.

 

Excessos policials a València. Les Falles, ella sobre les meves espatlles, assenyalant les figures policromades consumint-se entre les brandes que es reflectien en aquells iris brillants que no veien el dolor, com sofrien les escultures que perdien els colors lamentant-se per la seva curta vida. Ella que no veia com la seva innocència es cremava més veloç que la pólvora. Ella que no havia vist qui era. Ella que no veia que la protegia com podia. Ella que m’atacava per això, perquè estava cegada per uns ideals, perquè no veia sota les màscares que dúiem, per no veure que molts tampoc no volíem allò. Tan sols els llops s’hi recreaven... Com a reflex li torno el cop a la cama, el deixo ranquejant, a terra, somicant. El llop ja no és tan llop després de combatre contra un home amb pell d’animal que no s’ha vist posseït pel deler de la sang, sinó per l’instint de protegir el seu cadell. ―Papa? ―està desconcertada, no entén què ha passat. El seu atac ha fet que em caigués la màscara i ara m’abraça, agraint en silenci que l’hagi salvada. Al cap i a la fi no deixa de ser una nena. Li amanyago els cabells que clenxinava cada matí, abans que ella tingués memòria. Ja no és tan lleugera com aleshores, però ens alcem, l’alço entre els meus braços, amb la nena que suara havia protegit, i me les enduc, lluny d’allà. Cadascú està ocupat amb la seva contesa i ningú no ens fa cas. Ens esmunyim. Al vespre sabré que hi ha hagut més d’una vintena de detinguts, alguns d’ells menors. No diuen res de l’estat en què es troben la quinzena de ferits atès que la persecució havia continuat entrada la nit.

23

Però això serà hores després que comprengui que aquest dia el recordaré sempre. Hores després que hagi resolt que el món està boig, més malalt del que creia. Hores després que tingui clar que som els gossos del poder, d’un poder que no és democràtic, sinó covard, inútil i imbècil. Un govern que ens governa també a nosaltres, als policies, uns policies que formem part del poble, ens agradi o no. No som de ningú, també podem escollir. I com a part del poble tenim dret a rebel·lar-nos, a reclamar el que és nostre. A lluitar per la veritat. Sí. No lluitarem més en pro dels interessos dels que manen. Serem revolucionaris, prou d’atacar els nostres. L’enemic no són ells, sinó els que ens manen.

Els policies som part del poble i, després de viure en persona els excessos, penso posar punt i final a tot això mal perdi la feina. No puc ser l’únic que pensa així. Tots plegats podem, podem canviar el món; o, si més no, aquests nostres petits grans Països Catalans.

 

UNA LECTURA OBSESSIVA Jordi López Puig Congelem la imatge. Pausa. L’escena traspua per tots els cantons una sensació d’absurda irrealitat. En el centre trobem en Pere amb una mà dins de la camisa, a l’alçada del pit, una espasa de fusta ennegrida pel pas dels anys i una gibrella al cap. La mirada focalitzada en la cara atònita del gerent de l’editorial número 1 en vendes arreu de la nació, la Galàxia. Pitgem el play... —Li ho torno a repetir, per si no m’ha entès, jovenet. Té mitja hora per deixar les armes i el negoci. La seva editorial ha violat la bona literatura en múltiples ocasions. Ja n’hi ha prou! O tanca la paradeta o la meva fúria descarregarà contra tot el que es mogui en aquest edifici vertical. I no hi haurà força humana que pugui detenir la meva espasa —diu contundentment en Pere. El directiu, que avui estrena corbata, no pot tancar la boca de tan sorprès com està. Reconeix en Pere. Era editor d’una petita firma que havia hagut de tancar feia poc per manca d’ingressos. Tothom sabia que el seu propietari era una persona extravagant, irascible i bohèmia, però ningú es podia imaginar que arribaria a aquest nivell de bogeria. El propietari de milions d’idees i d’euros s’alça. Desembolica un paquet dirigit al seu fill i en treu un floret. Fa quatre passes al buit seguides de les corresponents estocades i accepta el duel. Deixem el primer pla i enlairem l’enfocament per tenir una visió des de l’aire, de dalt cap a baix. Tornem a aturar l’escena.

25

M’assec i escric: hi ha determinades lectures que assequen les neurones i xuclen la substància gris cranial. No cal dir que llibres rodejats d’elogis i de crítiques pomposes no fan més que girar el cervell a més d’un. I és que llegir certes coses fa mal, molt de mal... Deixem la ploma. Tornem a donar vida a l’escena, perquè més enllà del que diem sempre volem veure el final de tota història. Entra el director de màrqueting de la companyia. La primera imatge que en tenim és la visió desagradable d’unes sabates italianes noves tacades per la maleïda i inoportuna pluja de tardor. La càmera puja pel camal dels impecables pantalons francesos i topa amb un paraigua anglès punxegut, fortament agafat per uns guants de cuir turcs. Acabem amb el cap coronat per un formidable barret suís, inspirat en els costums tirolesos. Després d’escurar-se la gola es col·loca un monocle austríac. El panorama que divisa el desagrada fins a un nivell insospitable. Com podia ser que no s’haguessin adonat de la seva entrada

europea? I encara més, com podia ser que no l’haguessin convidat a aquell formidable duel amb les ganes que sempre n’havia tingut? Ens allunyem de la cara no radiant del director i retornem a la visió àmplia de l’escena. En Pere arrauleix el gerent contra una de les columnes neoclàssiques de, diguem-ne, imitació

 

dubtosa. La seva defensa és cada vegada més dèbil, i la victòria sembla clara a favor de l’aspirant. Però no, ha entrat en la lluita un tercer protagonista: el director. S’ha tret l’abric i s’ha descordat la jaqueta comprada a Escòcia. És ràpid i els intents d’estocades han sorprès en Pere. El paraigua adquireix una insospitable càrrega ferotge. En Pere retrocedeix davant del contraatac dels dos homes encorbatats. Un moviment de cap maldestre ha fet que perdi notablement la visió de les armes dels contrincants. La gibrella ha caigut cap endavant fins topar amb el nas. No obstant això, reacciona amb un cop de cap veloç cap enrere. Sembla que les forces de camisa blanca decanten la balança al seu favor. Cap d’ells sent tres trucs prudents a la porta. Nosaltres sí que els hem sentit i enfoquen cap a la porta. Primeríssim pla. El pany es torça per la pressió d’una mà enèrgica i jove. Entra el becari de documentació. Cua de cavall, texans amples, mirada indiscreta i tensió al rostre. La barbeta decorada per un floc de pèls rojos a l’estil boc. A la mà esquerra porta una fusta llarga per ensenyar-la al gerent. És un dels models múltiples que li ha portat, tot esperant que sigui del seu gust per començar a fabricar-li una estanteria nova. Ja sabeu que les feines dels becaris són d’allò més variades, però no rutinàries. Deixa anar un sospir i una cara de què hi farem davant de l’escena bèl·lica. No se sorprèn, només és una de les nombroses excentricitats del gerent. Fa mitja volta, però abans d’executar fins al final la seva decisió de marxar s’atura. Pensa. Ara és el moment de cobrar-se les infinites injustícies i tortures que ha rebut del seu oncle, que alhora és el gerent. Oncle i gerent en una mateixa persona, massa poder per a un sol home. Enlaira el tros de fusta i descarrega humiliacions sobre el duet de directius. En Pere no s’esperava aquesta ajuda divina i comença

27

a recobrar l’esperança en la victòria. El rostre passa d’un blanc trencat a un rosat saludable. El combat s’iguala, però l’arma del becari comença a fer malbé el paraigua del gentelman de màrqueting. El comença a esclofollar, com una pipa de carbassa en un bec de lloro. Els quatre homes concentrats a salvar el seu orgull no donen el seu braç a tòrcer. La càmera enfoca els dos nuclis d’interès sense perdre’n cap detall. Les imatges es belluguen molt ràpides. Un espectador poc avesat es comença a marejar. El soroll d’unes rodes entra en l’habitacle. És la Merche amb el seu carretó de la neteja. No es pot creure el que els seus ulls li mostren. No pot ser que la gent perdi d’aquesta manera el temps. El combat ha avançat i ara es troba en el cos a cos. El gerent està mossegant el braç esquerre d’en Pere, mentre aquest no para de fer-li pessics al cul. Per l’altre cantó, el director no para d’arrancar d’un en un els pèls de boc del becari mentre aquest, amb cara de dolor, s’encarrega d’arrugar els pantalons del seu contrincant, que no pot amagar unes llàgrimes enormes que mullen les solapes escoceses. La pantalla es divideix en dues parts. Una dedicada a la cara de mala llet de la Merche. L’altra, a l’estat de la batalla. La cara de la dona passa del granat de la ràbia a un lilós colèric. En nom del brot de còlera la Merche agafa la meri i sense pensar en escórrer-la fot quatre llepades als caps dels valents cavallers. Totalment descol·locats aturen la lluita i es giren cap a la dona de la neteja. Aquesta els clava una mirada de mare enrabiada.

 

—No us fa vergonya comportar-vos com a ximples marrecs? Si tanta energia i poca feina teniu ara mateix us donaré coses a fer —crida la senyora de Gutiérrez. I tot seguit agafa una escombra i la hi dóna al gerent, un recollidor per al becari, una galleda per als de vendes i la meri per a l’exeditor. I abandona l’habitació amb un cop de porta que fa trontollar tot, inclús la moral i el valor dels quatre genets de l’apocalipsi.

29

LET’S LIVE FOR TODAY Jordi Tena i Galindo Va arribar al seu apartament al voltant de les nou del vespre. El dia havia estat feixuc i li hagués agradat de trobar-hi algú a qui explicar les seves cabòries. Però no hi havia ningú. Feia dies que la seva companya l’havia deixat. Ella havia tractat de justificar la seva acció amb una nota, tot indicant que els problemes econòmics que patien havien malmès la relació d’una manera sagnant i que la situació no es podia reconduir. Havien discutit en algunes ocasions, però ell no pensava que hagués estat un mal company, ans al contrari, sempre havia maldat per ser comprensiu amb ella i per oferir-li tot el seu suport quan necessitava ajuda. Pel que semblava, però, tot allò no havia estat suficient. Va engegar la ràdio i va començar a buscar alguna música o algun programa que li fes oblidar tot el que havia viscut en els últims dies. En una emissora emetien una cançó antiga que li va semblar adient per alegrar una mica la seva existència: Sha-la-la-la-la-la, live for today Sha-la-la-la-la-la, live for today And don’t worry ‘bout tomorrow, hey, hey, hey Sha-la-la-la-la-la, live for today Live for today Era el millor consell que podien donar-li, això ho tenia clar, però no li quedaven forces per dur-lo a la pràctica. No era només pel seu fracàs amorós, també es devia al fet que un expedient de regulació d’ocupació a la seva empresa l’acabava de deixar al carrer.

 

El seu cap bullia. Estava sol i sense feina, i si no trobava alguna ocupació aviat ja no podria pagar el lloguer i acabaria dormint amb els seus trastos en un caixer automàtic, l’autèntica obra social de les caixes d’estalvis. Va apagar la ràdio, li convenia més anar a dormir. Potser l’endemà veuria les coses d’una altra manera. Va atansar-se a la cambra de bany i quan va agafar el pom de la porta per obrir-la va sentir un soroll estrany. Va romandre en silenci uns segons per assegurar-se que havia sentit realment alguna cosa que provenia d’aquella estança. La seva situació era precària però, almenys de moment, no tenia ratolins guimbant per l’apartament. Amb una certa inquietud va obrir la porta de la cambra de bany i va engegar el llum. En principi tot semblava normal. Va mirar des del llindar a esquerra i a dreta i va adonar-se que el finestró estava mal tancat i que alguns pots estaven com moguts de lloc. Aquells descobriments el van inquietar encara més. De cop i volta alguna cosa es va moure darrere de la cortina de la dutxa. Va prendre el got que feia servir per eixugar-se la boca després de rentar-se les dents i va acostar-se lentament fins a la dutxa. Va retirar la cortina i amb un gest sec va intentar donar un cop amb el got a la persona que s’amagava darrera del plàstic, però una mà plena de reflexos el va aturar, aferrant-li el canell amb força. —Ho puc explicar —digué el propietari de la mà—, però no m’ataquis. Com et dius? L’arrendatari de l’apartament quedà blanc i no digué cap mot. El visitant li va deixar anar el canell i va continuar parlant. Era un

31

home jove, d’una edat molt semblant a la del seu interlocutor, però més bru de pell.

—Em dic Sharif, he entrat aquí com podia haver entrat en qualsevol altre lloc. Cadascú fa el que pot per tirar endavant. Oi que no ens farem mal? No vull problemes de cap tipus.

—Marxa ara mateix o truco a la policia. —Ja marxo, tranquil. En Sharif va anar fins a la porta de la cambra de bany sense perdre de vista la persona que l’havia descobert al seu amagatall. —Et puc demanar una cosa? –preguntà el visitant.

El seu interlocutor va mirar-lo amb desconfiança.

—Només et vull demanar si tens vint euros. No tinc feina i s’han de treure diners d’on es pot per menjar. Normalment faig de cambrer en un restaurant, però si no hi ha clients no m’hi volen.

En Sharif va esperar uns segons la reacció d’aquell jove, però en veure que no deia absolutament res va continuar el seu camí fins a la porta de sortida. No obstant això, quan ja marxava el jove va cridar-lo:

—Espera! Si em dius el nom del restaurant on treballes et dono els vint euros. El visitant va girar-se en el punt del replà on es trobava i amb un somrís als llavis va dir: «Novecento.» * * *

 

Quan el dia començava a enfosquir-se, Ferran Minobis va acostar-se a una cua de persones plenes de neguit. —És aquí on seleccionen cambrers per al restaurant Novecento? —preguntà. Un home d’uns quaranta-cinc anys amb bigoti va fer que sí amb el cap i no li prestà més atenció. De sobte, un altre home vestit de blanc i clenxinat va sortir del local i va començar a comptar les persones de la cua: «una, dues, tres…» I quan va arribar a l’alçada de Ferran Minobis va dir: «… i trenta-quatre.» Adreçant-se a tots els membres de la cua, va dir en veu alta: —Els que són darrere del senyor número trenta-quatre ja poden marxar, no els necessitarem aquesta nit. Tot seguit va tornar cap a l’interior del local. El Ferran va veure que al seu darrere la cua continuava i que es començava a desfer. Tots els que marxaven tenien el rostre desencaixat. L’home del bigoti s’adreçà cap al jove número trenta-quatre i li digué que havia tingut sort de ser l’últim seleccionat, ja que si hagués arribat un segon més tard s’hagués quedat fora com tots aquells que marxaven. Com que el Ferran no acabava d’entendre la situació, l’home del bigoti li va explicar que les últimes reformes laborals permetien als restaurants contractar a diari en funció de les reserves que tenien i que, pel que semblava, aquella nit havia reservat força gent per anar a sopar al restaurant. Almenys aquella nit trenta-quatre persones cobrarien un sou. L’endemà, ja es veuria.

33

El Ferran va vestir-se amb un uniforme de cambrer de color blanc impol·lut i va col·locar-se en un extrem del menjador a l’espera que arribés la clientela prevista per a aquell vespre. Primer va arribar una família d’aspecte burgès formada per un matrimoni i set fills, després uns homes de negocis vestits de manera impecable i en tercer lloc un home d’uns cinquanta anys acompanyat d’una dona molt més jove.

—Número trenta-quatre, li toca servir la taula número tres. El jove caminà fins a la taula indicada amb les cartes per als comensals i els les donà sense mirar-los, tal com li havien ordenat en la xerrada prèvia al servei. No obstant això,

una curiositat molt humana es va apoderar de la seva persona i va observar de reüll els clients que li havien correspost. Ell era un home madur amb algunes canes, ben abillat i amb un posat orgullós que li donava una imatge més aviat detestable. Ella tenia uns vint-i-set anys, com el Ferran, i era molt semblant a la seva exparella, la Clara, però anava molt millor vestida que ella. De fet, si s’hagués vestit d’aquella manera, la Clara hagués

 

estat com aquella clienta. I és que, després de mirar-se-la amb més deteniment, el Ferran va arribar a la conclusió que aquella noia només podia ser la Clara. Al cap d’una estona va anar a prendre nota de la seva comanda. Es va col·locar entre els dos comensals. Quan la Clara va aixecar la vista i va adonar-se de qui era el cambrer, el seu rostre va canviar per complet. —Què desitgen els senyors? —digué el Ferran tot dissimulant. L’home demanà per tots dos i després li agafà la mà a la Clara tot preguntant-li: «Oi que hi estàs d’acord?» Al Ferran li semblà una escena d’allò més absurda. Esguardà amb el front arrufat la noia i el seu amant. La irritació s’anava fent cada cop més present en el seu interior, fins que arribà a un nivell que li féu perdre el control per complet. Va agafar la taula amb totes dues mans i va bolcar-la amb un sol impuls, la qual cosa va generar un terrabastall de plats i de gots trencats. —Ferran, sisplau! Què fas? —cridà la Clara amb desesperació. El jove va marxar sense dirigir-li la paraula, però ella va córrer darrere d’ell fins que el va poder agafar d’un braç. Un cop van trobar-se cara a cara, ella el va subjectar per les solapes i li va dir que la seva relació ja s’havia acabat i que ho havia d’entendre, i que no n’havia de fer res, de la seva vida actual. En aquell moment va arribar l’home madur i va preguntar a la noia: «T’està molestant, Rebeca?» El Ferran mirà l’home madur i després mirà la Clara. Ella abaixà la mirada i, al cap d’uns segons, digué:

35

—Em paga dos-cents euros l’hora. Què passa? Cadascú fa el que pot per tirar endavant. Tot seguit aparegué l’home vestit de blanc i clenxinat que havia seleccionat els cambrers que treballarien aquell vespre al restaurant. No va dir cap mot, només va utilitzar el dit índex de la mà dreta per assenyalar la porta de sortida al Ferran. * * * La finestra del pis era alta. Tanmateix, era un home experimentat, així que va saber escollir la canonada més adient per enfilar-se fins a la cornisa. Un cop situat al costat de la finestra va forçar-ne el marc mitjançant una vara metàl·lica, i en pocs segons va quedar oberta. En Sharif va fer un gest al seu acompanyant perquè s’enfilés a la cornisa i es col·loqués al seu costat. L’acompanyant va assentir amb el cap i va imitar el gestos del seu mestre mentre s’aferrava a la canonada i anava avançant cap a una posició més elevada. Quan el Ferran arribà on era el Sharif, el seu preceptor en la matèria li va donar un copet a l’espatlla dreta. —Molt bé, ets un alumne avantatjat. El Ferran va obrir la finestra i amb una llanterna a la mà va inspeccionar tot el que s’amagava darrere de l’obertura de la paret. Hi havia un dormitori buit, amb alguns mobles i diferents elements decoratius. —Crec que trobarem algunes coses de valor —digué el Ferran—. Diria que hem encertat.

 

El Sharif va empènyer el seu ajudant cap a l’interior del pis. Amb la màxima cautela possible van voltar per la cambra i van començar a seleccionar els objectes que podien ser del seu interès. Alguns rellotges podien tenir una bona sortida en el mercat negre. Van sortir de l’habitació amb el sac a mig omplir, calia reservar-se per si trobaven altres elements interessants. Quan van dirigir la llanterna cap al corredor tot semblava tranquil, però una força desconeguda va empènyer tots dos lladres cap al terra i unes mans sorgides del no-res van immobilitzar-los sense opcions d’escapatòria. Algú va engegar el llum del corredor. Dos homes encaputxats van iniciar un reguitzell de renecs que denotaven un enuig força important. —És que no es pot treballar en pau? Aquest és el nostre territori, no el vostre. Un dels homes va lligar amb sengles cordes el Ferran i el Sharif, i els va col·locar amb fermesa un mocador a la boca per tal que no delatessin la presència dels seus competidors. Els homes encaputxats van requisar la mercaderia que els dos nouvinguts havien introduït en el sac i van afegir-la al seu carregament, fruit de més dedicació a l’interior d’aquell pis. A continuació els encaputxats van donar la feina per acabada i van abandonar el pis per la porta principal. Per la seva banda, el Ferran i el Sharif van mirar-se però no van trobar cap manera d’escapar. Van haver de romandre lligats de peus i mans i amb un mocador a la boca, completament immòbils, com dues croquetes de les que servien al restaurant Novecento.

37

L’ABSÈNCIA Agus Giralt Barcelona, 8 del matí La ciutat ha despertat, com sempre, sorollosa, bruta, impersonal. I els ciutadans prenen els carrers en un ordre propi d’un rellotge suís, sortint per les portes exactament a la mateixa hora, als mateixos minuts i quasi als mateixos segons que cada dia.

Han sortit de casa i es mouen per les voreres com si cavalquessin sobre cintes transportadores, creuant-se a diari a cada cantonada amb les mateixes cares familiars i desconegudes.

Tot sembla, aparentment, normal. D’una normalitat tràgica i quotidiana. Però a la vegada hi ha alguna cosa estranya. Els més atents, els que observen una mica més al seu voltant potser s’han adonat d’una absència subtil dins aquesta quotidianitat, certs rostres que falten, comerços tancats. Els carrers estan una mica més buits.

Pocs troben a faltar alguna persona coneguda, però això tampoc és tan estrany en una ciutat on molts viuen en un microcosmos de 35 metres quadrats amb una finestra digital de 625 línies.

Avui molts avis es miren la ciutat des dels seus televisors. No poden sortir, avui ningú els pot acompanyar.

Els més petits troben a faltar companys de joc als parcs i moltes classes han aparegut mig buides, algunes fins i tot buides del tot. Els mestres no saben què fer. Algunes escoles han tancat.

Als carrer, de tant en tant, hi apareix algun camió de bombones de butà abandonat. No s’escolta el dring reiteratiu que indica que es troba allà. Però les bombones esperen al carrer que algú les pugi a casa.

 

Totes les obres de la ciutat s’han paralitzat, de cop, d’un sotrac més fort que l’esclat de cap bombolla immobiliària. Avui només han aparegut als llocs de treball capatassos, delineants, arquitectes... Però gairebé cap manobre.

Als hospitals la situació és més tràgica, han desaparegut la meitat dels metges, infermeres i personal sanitari. No es poden fer les operacions, no hi ha prou gent capacitada, i les urgències s’han col·lapsat. Crits i empentes.

A la tele tot aquest succés ha passat relativament desapercebut, però el que sí que ha cridat l’atenció és la desaparició de totes les estrelles dels equips de futbol de la ciutat.

La porqueria s’acumula als carrers, però han desaparegut els escombriaires o, si més no, la majoria. Però no és un problema només dels carrers, molts habitatges també estan més bruts.

La gent de la ciutat ho ignora, com tot el que no veuen, però al camp les fruites i les verdures es podreixen. La gran producció no es pot recollir amb els pocs pagesos que han quedat, per molt mecanitzat que estigui tot.

Les empreses no ho entenen, però fins i tot en aquelles en què tot sembla funcionar amb normalitat les vendes han caigut un 18%.

L’estat, oficialment, encara no ho ha notat, però la població activa ha caigut com mai fins llavors. Avui hi ha molta menys gent cotitzant. La ciutat també s’ha empobrit d’olors, sabors i músiques. Han desaparegut els xauarma, els falàfels, els tabulés, el porc agredolç, el sushi, els burritos, el guacamole, els plàtans mascles fregits, el sancotxo, el cuscús, els rotllets de primavera, el

39

mutàbal, els pastissets de fruits secs, la tempura... Com sí la llengua de la ciutat hagués perdut els gustos. Cases buides i persianes baixades. La ciutat fins i tot ha perdut el color, i les visions diverses, convertint-se en una urbs unànimement soporífera. I en ben poca estona, sense que la gent ho arribi a entendre, Barcelona s’ha col·lapsat.

 

EDUCACIÓ VIAL Vicent Almela Artíguez Honori té por d’ell mateix quan és al volant. I no és pas perquè siga un conductor dolent, que no ho és —de cap manera, tot al contrari, Honori condueix d’una manera impecable, excel·lent—, sinó perquè mentre aferra amb totes dues mans el volant no pot evitar pensar que, només fent un gir, a penes res, podria ben bé estampar-se frontalment contra qualsevol dels vehicles que li vénen de cara. Aquesta idea, que es repeteix tot sovint, l’ha trasbalsat fins al punt de creure’s que algun dia en serà capaç. Un bon dia, fiblat ja per una angoixa gairebé insuportable, Honori decideix explicar el problema a la seua amiga Teresa, i la seua amiga Teresa li diu que estiga tranquil, que no s’amoïne, que el que li passa és ben normal; sense anar més lluny, a ella li ocorre exactament el mateix, i també es veu assetjada de tant en tant per aquesta pensada homicida mentre va amb el seu cotxe. D’ençà de la conversa amb la seua amiga Teresa, Honori se sent més alleujat, ja no creu estar tornant-se boig, és cert, però tem trobar-se-la pel carril contrari.

41

EL CEL NEGRE Abirat El cel negre s’ha alçat de bon matí, amb una lluna que semblava tenir llum pròpia. Renego dels símbols. La lluna no té llum pròpia. L’he mirada i m’hi he vist amb tanta força que he pensat: avui serà un gran dia. No, renego dels mites. M’he aixecat com un dia qualsevol, i com un dia qualsevol des de fa poc, m’he dit que faria tots els possibles per fer que aquell que començava fos un gran dia. Gran sense grandiloqüències, és a dir, senzill, amable, còmic i amorós. Còmic sense grolleries, sense forçar acudits. Ja som prou rucs, deia, ja som prou meravellosament rucs. Meravellosament, però sense excentricitats. Ben mirat, però, el cel no s’ha alçat, el cel ja hi era.

 

POESIA

43

 

LXIX Abirat Vaig anar a buscar els teus llavis amb els meus, i tu vas fer el mateix apropant-te. I vam unir així el naixement de la vida, i la paraula.

45

Adolescència II Esther Fabrellas (quan t’adones que potser ja no ets una princesa i ets una reina sense tron) Tasca Mirades perdudes en instants de temps remots. Passat-present que apareix en el moment més inesperat, i dolent. Tot canvia i tot és igual, som immòbils, tossuts i somiadors de fites impossibles d’abastar només amb els records del que creiem que era una bona vida. Tots junts, envoltats de fum de tabac i cafès, escapant-nos del que havia de ser la nostra educació per al futur. Intentant canviar el món en alguna tasca de Girona, pensant que nosaltres érem diferents dels que abans ho havien intentat, amb la mateixa il·lusió, amb la mateixa constància, amb la mateixa joventut innocent. Mirades perdudes al mar de l’esperança.

 

Instants Barques que es mouen al mar, pluges d’inspiració que mullen els meus pensaments com un rellotge de sorra ho fa amb el temps. Instants perduts en l’univers, que ens fan pensar, que ens fan creure en les cançons. Són moments trobats, són moments captats. Instants inexplicables immortalitzats amb paraules. Retòriques inútils que potser serviran per reflexionar d’aquí a uns quants anys. La música és màgica, la vida inversemblant, i el temps ens persegueix amb una destral. Cap mot podrà canviar aquesta trista realitat. Ànsies d’immortalitat inútil corren per la meva sang. Potser penso que una estrofa i una melodia ens faran més grans. Contemporani Envoltat de tanta gent que et mira i no et veu. Et sent i no t’escolta. Et comprèn però no t’entén. Et jutja i no et coneix. Neixes envoltat de gent i mors envoltat de gent, però algú sap qui ets?

47

18 Infantesa, maduresa; innocència, saviesa; il·lusions, decisions; camins, autopistes; jocs, regles; mans, peus; amor, sexe; contes, poesia; escalfor, fredor; però sobretot: LLIBERTAT

 

A un clic del pit Estel Vilar

Xangai

12-03-2012

Ema-pe-tres, pe-de-efes, pans i peixos, miracle!

Piuladissa al cervell, set de banda ampla.

Boques obertes, ulls clucs, glopades de dades

Omnipresència virtual, oracle del llibre de cares. Com t’adjunto el pessic?

Un repunt .com .es .edu .cat?

Et sé a prop, a un clic del dit, on ma curiositat s’assadolla. I encara més, a un dit del pit, on no s’enyoren els esperits

49

I la Mort Tanit Amorós Ella: Quan penso en ella les paraules sorgeixen de l’aire, formen versos, estrofes, poemes... Milers n’he fet per ella. Moltes llàgrimes de vidre han tallat les meves galtes per la seva mirada absent, que apareix i desapareix com una ombra fosca, com un reflex en el mirall tèrbol de l’aigua. A cada cantonada la veus passar, per sort fuig, encara no t’ha citat per acordar el viatge que molts han fet. Ella, més transparent que un riu o un llac, transparent com la persona que diu sempre la veritat, es passeja per on tu no has mirat. Els seus passos lents, poques vegades els sents. Camina descalça entre ànimes confonent-se amb les ombres dels arbres. Ella és tan misteriosa i trista...

Sembla que gaudeixi veient la gent patir. Fa un mig somriure quan veu que plores i abaixa el cap, i se’n va quan veu que rius i vols viure. Les seves mans blanques, arrugades, tallades, contrasten amb el seu vestit de festa negre i llis. Negre i llis com una nit sense lluna ni estels. Ella, tan pàl·lida, té una cara sense marc, amb llavis fins, d’un vermell brillant, com si d’un tall a la cara es tractés. I els seus ulls cendra sembla que et travessin quan et mira fixament. I tu li demanes que et parli d’ella mateixa, que vols saber qui és. Però ella calla, com calla un fill les paraules enrabiades quan el pare el renya, com calla també un grill quan es fa de dia.

 

De la seva boca mai sortirà la resposta a la teva pregunta, mai et dirà qui és; vol continuar sent el que ha estat sempre, misteriosa, silenciosa, tímida, inesperada. Vol continuar passant desapercebuda. Tothom fa hipòtesis sobre com és ella. Uns diuen que és dolça si et visita mentre somies, d’altres la desitgen, és la musa de les seves poesies. Aquells la volen ben lluny, no en volen ni sentir a parlar, la temen, la ignoren i, per tant, la rebutgen. Alguns han quedat presos de la seva bellesa, l’enigma que amaga dins dels seus ulls els ha deixat presos. Alguns la busquen i i alguns la troben. Metges, filòsofs, escriptors, religiosos, gent humil. Joves, vells i adults, tots n’han parlat, però encara no sabem qui és, ni on s’amaga, ni quin serà el dia que apareixerà aquesta dona misteriosa. Amiga del vent, enemiga de la llum, amiga dels qui la desitgen, enemiga dels qui ni se la plantegen.

La mort, és tan estranya. La mort: Mort, dolça mort, que fas que el patiment deixi la teva víctima i l’encomanes a aquells que ni tan sols t’esperen. Omples els cors de soledat que corren pel seu món i, com un huracà, enfonses regnes i tots els qui hi habiten. I els buides de coratge

51

que sense adonar-nos s’esvaeix, deixant-los així, vulnerables. Deixes anar el teu cant inesperadament. Hom sap que tard o d’hora apareixeràs com una ombra. Per allunyar-nos dels qui ara ploren, per acostar-nos a aquells pels qui ploràvem, però sempre ens sorprens. Tant si hi ha cel o infern, tota persona existent et demanaria a tu, mort desconeguda, que no encomanis patiment ni plors ni dolor a aquells que ni tan sols t’esperen. Que no omplis, mort tenebrosa, els seus cors de soledat que destrueix mons. Que aquells cors no els buidis de coratge deixant-los així, vulnerables. I no em diguis, dolça mort, que no hi ha més vida que la que ara visc, perquè de tan sols pensar-ho de tristesa em moriria.

 

Tot s’ha omplert de silenci Agus Giralt Tot s’ha omplert de silenci, d’un silenci que esclata, que ensordeix les coses, que grinyola i que s’esquerda, com la realitat. Els miralls volen i s’aturen als arbres, mentre les ombres deformen el món, fent-lo caure per un forat de la mida dels teus ulls blaus. Les paraules no han perdut el so, però sí el sentit i la música. I ara es combinen estúpidament en llibretes com aquesta, cada nit. Seguint només el rumb de la casualitat i la intuïció. No sé res de tu i encara et trobo a faltar.

53

També el vertigen Vicent Almela Artíguez no sempre som a temps d’evitar que se’ns queden a dins, amb pany i clau tancades, les paraules que podrien salvar-nos, les paraules que són veritat amb forma de mentida. les paraules que diuen només tem la nit qui l’ompli de fosca, estimar és aprendre a estimar també el vertigen. les paraules que són verí i són vidre, itinerari cec, ferida sense arrel, mans sense carícies que un dia podrien escanyar-te.

 

Passió Jordi López Puig De veure’t al llit jo imagino, ser el protagonista del que tu somies, el mur de les traïcions i calúmnies, el coixí que reculli errors i llàgrimes. Ser el braç que mogui el teu destí, el pit que guardi el major botí, que no és res més que l’espurna d’uns ulls, l’esclat del sol en el mar d’esculls. El bes que encengui nits de lluita, el santuari de secrets inconfessables, ser criatures gens responsables, enganxats als llençols com la fruita a l’arbre. De mi per a tu, de tu per a mi, la vida plena, el no sé, perdut i cobert per la teva melena, mentre em pregunto quan vindrà la meva pena, de no poder abastar tants cabells sense cap trena.

55

TO rrr TU RA fanTa SSSSS ma GÒri kA Carles Turat

PRIMERA REPRESENTACIÓ DE L’ENAMORAMENT ENTRE DOS PERSONATGES D’UNA COMÈDIA NO ESPERPENTÈTICA I DESCONJUGAL. MALGRAT TOT, EL TEMPS ESDEVÉ L’ESSÈNCIA DE LA MITJA LLUNA DE LA VIDA D’UN ESPERMATOZOU QUE BUSCA INESPERADAMENT EL SEU OVUL PER FECUNDAR I CURAR LES RETALLADES QUE EXPERIMENTA EL NOSTRE BENVOLGUT POBLE. L’ESPAI PERMET SITUAR-NOS DINS D’UN TEATRE —GESTICULAT I MANIPULAT PER UNA VARETA, QUE NO ÉS MÀGICA, EMMETZINADA D’UN VERÍ QUE DÓNA VIDA— QUE NO ÉS UNA HABITACIÓ FOSCA D’UNA DISCOTECA DE BARCELONA D’ON LA GENT SURT SEXUALMENT SATISFETA ................ (O............... NO). PRELUDI Va ser per retrobar-te que vaig ser jove, demanaves quina era la meva paraula i no tenia sortida al final de la cova, vas poder escriure a través de la tabula rasa mental, el meu llibre de records. I ara et mostro la meva carta, però no creies que la tenia. Estava cec dels teus llavis cremosos i salats del meu desenllaç sec que desarticula el mòbil de tots els ossos, i no veig la teva ment sensible desperta. Vas donar-me una llàgrima i jo volia el teu bes, però ja no hi ets, volia donar-te vida i m’he deixat capturar

 

i esdevenir pres en un combat d’esgrima de la meva consciència onírica de ment buida sense un bri d’innocència. Tot era somni amb la teva carta amagada sota la meva catifa mental.

LA INNOCÈNCIA I Quan era «xic» corria com a lladre d’amor buscant la rosa on l’olor del vi es posa d’un insomni pur ple de cremor. Per no perdre cada gotim de vida esquifida amb color de tacte mig torrat de raïm. Hi ha un pètal suau i tendre, que ha crescut per una llavor plena d’infantesa, com ara tu recordes sempre tot el temple amb les ruïnes. Vull el present com les fulles d’abril perquè no perdem ni tu ni jo el bell capell d’una lluna plena que comporta el fil del record del gotim que em posa la pell d’una nit màgica de totes les infanteses. II Travessant l’immens oceà persegueixo el vol de les gavines dirigint-se a terres de ningú on he oblidat les constel·lacions

57

condemnades i expulsades. S’escapa aquest petit astre per trobar la natura al seu camí proclamant una deessa en la petita llum amagada. Allà dalt, més lluny de la lluna, es troba aquesta estrella llunyana i pampalluguejant amb la meva pupil·la. Contempleu aquella estrella, no li tanqueu la contemplació perquè arribarà el dia que brillarà a l’horitzó. Farem el sant sopar sota la nostra galàxia. VIATGE AL NOSTRE TEMPS A TRAVÉS DE LA (SOBRE)DOSI D’UN DIÀLEG (A)POLÍTIC I DRAMÀTIC JO: Pugeu a la trona i no repliqueu, parleu una estona i no respongueu. Traieu la cacona ja que no cremeu la pudor de la bombona toqueu la vostra creu i no moveu cap peu. Acomodeu-vos: fareu un breu repàs en deu minuts.

 

Subjecteu un compàs amb els dits astuts i sigueu capaços de dir el que heu vist. No us poseu l’antifaç. TU: En el meu temps tu i jo pujàvem dalt d’un Pujol agafats de la mà esquerra ja que teníem ocupada la dreta cada dia de l’any acompanyats del meu fillol i tots sabeu que no faig cap malifeta. Sempre que marxo corrents ensopego amb una Roca ferma que amb el temps deixa de brillar com la parpella i no es Duran(t) l’apetit sexual dolç d’una coca de llardons que no l’accepten ni a la capella. Però nosaltres tenim Unió dels nostres cossos i tu no Trias sense el meu plaer inflamant i pervers de les meves ungles i cabells greixosos. JO: Veig la vostra Unió i vec tot el meu Pesssss... i sé que ja que no cagueu el tió ni per Nadal ni per cap d’any, i no sóc l’amfitrió, ja que tanco el pany per no ser animal. Expliqueu-me tot el convit

59

i si us plau tingueu iniciativa malgrat no hagi florit la vostra ment havent menjat el confit. No parleu amb to Popular. TU: Si no voleu un to popular Us dic: CIUTADANTS DE BOADELLA, NO US VOLEM AQUÍ!!!! NI PER ELL NI PER ELLA La teva mà esquerra és molt fina malgrat haver estat aspra. La teva mà esquerra és sincera malgrat haver mentit. JO: Sou sincer, i no teniu conveniència. Us voleu reagrupar? Teniu conveniència? Si us plau no us deixeu el condó que ja no hi és en Cambó

 

TU: Sempre recorro les terres remenant les peres i no per carretera, sinó directe a l’autopista cap a la beneiteria. de la crispació de la teva consciència. I NO ESPERA? Hi ha solidaritat catalana, però he tancat la porta que m’arracona al camp. Deixeu-me aquesta intervenció: a Girona, ja fa dies que va ser Nadal i no van tocar les dotze. Campanades a la catedral com a forma inusual. A Barcelona, van expulsar el seu Hereu perquè tu sempre Trias el que vols i el que no vols. Si us plau, Hereu de Barcelona Pagans una ronda a Girona. Ratafia o gintònic. Si prenc aigua de València somio una merda que s’aplana i m’empastifo tot el trajo nou de trinca.

61

I si corres campi qui pugui i Camps a través, amb la merda, no et volen ni a Barberà. Tu i Jo: Talla que tallaràs i em volen tallar la beguda i el cap. Talla que esmolaràs, la meva consciència amb unes tisores perverses, i esmolades. Tanqueu les finestres i la Porta Vella que porta al món. de la república de l’Ikea i es munta i es desmunta només per estaquirots del món del diner. Tallà que tallaràs, i no us deixeu tallar, la meva idea sobreviurà entre paranys. I em revoltaré per veure el meu poble quan surti el sol verdader.

 

IV FINAL DE LA REPRESENTACIÓ Onades de gent, plorant per escopir la seva ment per viure o per morir el pervers moment de la seva situació, volen riure i sentir la claror per poder veure l’horitzó, i compleixen les regles del judici final. I no tenen olor del seu ser espiritual per esquivar la por amb la bandera de foc pintada de sang de generació en generació. Rieres de població senten la foscor perquè són l’instrument de la veu d’un poble sense flor, i criden un Déu que no és escoltat.

63

Versos de frontera Jordi Prenafeta i Pàmpols

L’endemà L’endemà vaig tornar a sortir de casa per anar a cal veí i em vaig trobar que algun ganàpia havia bastit una tàpia a mig camí d’un i altre mas amb un rètol: «prohibit el pas». —Cada cop és més animal, aquesta gent de capital! Avui s’han passat! —vaig pensar, i amb el tractor el mur vaig tombar. Tothom va veure l’enderroc i el travessava al cap de poc. L’endemà vaig tornar a sortir de casa per anar a cal veí i em vaig trobar el terra asfaltat d’una autovia de l’estat amb quatre carrils, si no m’erro, i closa amb tanques de filferro. I alguns encara ens resistíem al confinament que patíem. Ens penjàvem tots junts als pals i els torçàvem fins doblegà’ls. Tombàvem la tanca i cap dins, atents als cotxes com felins, i just quan no en passava cap creuàvem corrent a tot drap.

 

L’endemà vaig tornar a sortir de casa per anar a cal veí i em trobo un tren; no un de barat, un dels d’alta velocitat, sobre un talús de grans alçàries ple de tanques i catenàries. Ja sols lluitàvem naltres dos: vam fer als filats un trau ben gros però discret (per fer-nos l’orni si mai passava algun tricorni) i ens hi esmunyíem ben rabents sotjant que no passessin trens. L’endemà he tornat a sortir de casa per anar a cal veí i he vist tot el poble inundat. Només l’església treu el cap. Han convertit en un pantà aquesta vall que ens va infantar i tothom n’ha hagut de fugir, ja no hi queda ni el meu veí. Però jo encara hi vaig, en barca. i l’esperit de la comarca acompanyo, Caront amable, vers l’únic llindar infranquejable. I demà tornaré a sortir.

65

Terra de l’oest Som la terra de l’oest i som terra de frontera: l’administrativa a l’est i a l’oest la vertadera. Som l’oest de l’idioma, on mil noms ha pres la parla, perquè ens la prenguem a broma i no gosem ni esmentar-la. Som de l’oest de l’oest i en seguim tenint memòria: la terra és el palimpsest on l’estat reescriu la història. Som la terra del Far West, la Catalunya profunda, on qui mana és qui més prest el revòlver desenfunda, o a vegades el cacic o el fatxenda que es fa el chulo o bé el ruc que s’ha fet ric o el que porta cachirulo. Som la terra sense llei, som el feu del baluard des d’on xucla l’Opus Dei les parròquies i el seu art. Som l’oest de les muntanyes de la immensa Ribagorça, que n’han fet tres parts tacanyes per si algú no es veu amb força de pensar-la tota entera,

 

i si el tall semblava tímid ens hi han fet la carretera subratllant-ne ben bé el límit. Som la terra inundada pels embassaments franquistes. Som la casa abandonada i les solituds més tristes. Som de l’oest del Ponent, l’oest de la terra ferma, on la sequera i el vent van tornant la terra erma. Som l’oest del Front de l’Ebre, som els hereus de la glòria d’herois que no ens van decebre: sempre fins a la victòria! Som l’oest de la revolta, l’oest de la resistència per unir-nos altra volta el jorn de la independència.

67

Romanço de les Guinguetes (fragment) Si en les centúries darreres els Països Catalans han patit els inhumans maldecaps de les fronteres on la cosa és més estranya i on el caos més es veu és a l’est del Pirineu i en concret a la Cerdanya, i és que sense cap recança ens hi van traçar la marca just pel mig de la comarca, mitja a Espanya i mitja a França. I els forans, no us entabano, ens parlen en estranger: les uns nous parlent français y los otros castellano. Torneu a escola, collons!, i exigiu per dignitat el que no us han ensenyat: l’Europa de les nacions. A l’era contemporània no admetem fronteres falses. Catalunya arriba a Salses i al damunt hi ha Occitània.

 

Aquí, doncs, res de francès. Si n’heu de menester algun seguiu carretera amunt cinc-cents quilòmetres més. I Espanya, ni existeix! És Castella, si de cas, i amb l’Aragó al mig del pas rau ben lluny l’indret aqueix. El que som és catalans. Som el nord d’una nació i no el sud d’una presó que ens lliga de peus i mans. Arrencarem les fronteres de soca-rel amb la mà i les llençarem enllà, al peu nu de les Corberes. Si no avui, serà demà. ja no pot trigar pas gaire, que fa cada cop més flaire: l’allioli muntarà.

69

Lletraferida núm. 127 Revista de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana c/Canuda 6, 5è - 08002Barcelona Tel: +34 93 30159 38 / Fax: +34 93 553 99 86 Correu-e jovesescriptors@ajelc.cat Pàgina web www.ajelc.cat President Jordi López Puig Tresorera Mariona Masferrer i Fons Secretari general Jordi Tena i Galindo Vocals Carles Turat Moratones, Esther Fabrellas Vinardell, Vicent Almela Artíguez, Anna Brasó i Rius Secretaria tècnica Mariona Masferrer i Fons Disseny gràfic: Marc Masmiquel / marc.masmiquel@gmail.com © Textos: els autors © Il·lustracions i fotografies: Marc Masmiquel

Versió digital en aquest enllaç: www.goo.gl/7phVe

Alguns drets reservats Aquesta revista es distribueix sota llicència “Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada” de Creative Commons, que podeu consultar a la xarxa a: http://www.creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es.deed.ca Sou lliures de fotocopiar la revista sencera i redistribuir-la no lucrativament. També es permet, sempre que se citin els autors, L’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i la revista Lletraferida, la reproducció literal i no lucrativa, total o parcial, dels seus continguts en els termes establerts a la llicència, llevat dels casos en què expressament indiquem el contrari.

Per fer-traduccions, resums, adaptacions o qualsevol altre tipus d’obra derivada cal obtenir prèviament un permís per escrit dels autors.

 

71

Abril de 2012