1

Llegendes i vivènciesdel Barri de Navas

Joan Bargalló Busquet

2

3

Llegendes i vivènciesdel Barri de Navas

Joan Bargalló Busquet

4

5

ÍndexIntroducció 9Navas i Santa Maria del Mar 11El Tauró 15Llegenda de la Creu Trencada 17La Torre del Fang 19El General Manso 23El Tramvia de Foc 27Mossèn Rodó 29Anècdotes del Cinzano 33La Riereta 37Fets Luctuosos 41La Guerra Civil 45Els Anys de la Fam 51Els Gitanos 59Bodes de Sang 63El Camp d’Ordi 65El Xut de l’Alcántara 67L’Esmolet 71El Regador i el Escombriaire 73El Ball de les Granotes 77La Cabra de la Cinteta 81«Casa Nostra» 85El Pistoler i el Moro 87L’Últim Bohemi 91Altres Personatges Curiosos 95La Grossa de Nadal 103Els Tresors Amagats 105Les Bruixes del Barri 109El Foc de Sant Joan 113Diables de Navas 117Comiat 119

6

7

Com les fulles que el vent arrossega.Les llegendes i vivències

que eren fa temps fresques i ufanesarribada la tardor, son seques i trencades.

Les que no són trepitjades,S’arreceren en un sot.

Si et pares, podràs escoltarcom el sol les fa cantar

i veuràs com val la pena,recollir-les amb la ma.

8

9

IntroduccióJa fa molt de temps que alnostre Barri de Navas noqueden masies, ni camps,ni horts. Però havien existit,i eren tan reals com pot seravui l’església de Sant JoanBosco.

Quan parlant amb gentdel barri els hi dic que depetit venia per aquest llocper agafar granotes icapgrossos al rec, sorpresoset pregunten: Quin rec?Llavors responc: quin ha deser, el Rec Comtal!

10

A continuació et miren incrèduls, com si elsestiguessis explicant una d’indis. Només falta que elshi diguis que antany pel carrer del Clot hi passavendiligències, i que una vegada la colla del Mansoesperaven amagats entre els matolls...

Bé, aquests relats que hem escoltat dels nostresavis també poden desaparèixer, com ho van fer lesmasies i els horts; per això crec que seria bo intentarrecollir-los.

Això és el que precisament he intentat fer, recollintvelles anècdotes dels nostres avis, abans que aquesteses puguin perdre per sempre.

Amb aquesta recerca, agraeixo la col·laboració detots aquells que m’han explicat o aportat algunad’aquestes històries.

Especialment, als germans Josep i Francesc Turà iPalasin, al Manelet, al Juanito del Bomber, i a tota lameva Família.

També voldria que aquesta recollida de anècdotesserveixi d’homenatge i record envers les persones queen el seu moment em van ajudar a elaborar aquestsescrits. Per desgràcia la majoria ja no estan entrenosaltres, com és el cas dels meus pares. També voldriaque aquestes senzilles anècdotes aportessin el seu grade sorra per mantenir el record de las distintesgeneracions que han precedit i han condicionat el diad’avui.

3 de gener de 2000

11

Navas i Santa Maria del MarEn l’actualitat el nostre barriforma part del districte deSant Andreu.

Però no sempre haestat així, durant cert tempsera frontera entre laSagrera i el Clot.Anteriorment, va formarpart del terme de Sant Martíde Provençals, i abans deaixò, quan Sant Martí noexistia com a poble,aquestes terres depeniende la parròquia de SantaMaria del Mar.

12

L’any 1052 les terres de la capella de Sant Martí,que pertanyien a la parròquia de Sant Andreu del Palo-mar, van passar a dependre de l’església de Santa Mariadel Mar. El 1079 el terme de Sant Martí es converteixen parròquia autònoma.

Sant Martí havia estat parròquia sufragània de San-ta Maria del Mar fins el 1714 quan, pel Decret de NovaPlanta esdevingué municipi independent.

L’església de Santa Maria del Mar s’havia construïtl’any 919 i estava fora de la primera muralla de Barce-lona. Més tard restaria protegida per la segona. Diu latradició que aquesta església havia estat edificada so-bre una necròpoli romana on fou enterrada SantaEulàlia.

Diu la història que sobre aquesta església elsarquitectes Berenguer de Montagut i Ramon Despuigvan construir una catedral i que l’obra va durar des del25 de març de 1329 al 15 d’agost de 1378, en què esva celebrar la primera missa.

També en diu, que el 1378 va tenir lloc un incendide les fustes dels andamis, que va malmetre elsclaustres i el sostre.

Però la llegenda ens explica que la Catedral de San-ta Maria es va construir com si fos una piràmide. Unformiguer de persones portaven en barques las pedresde Montjuïc fins al moll que hi havia a la plaça Palau,per tal de construir les gruixudes parets, que anirienomplint de sorra. A la porta principal hi ha dues figures

13

d’aram: una porta una pedra i l’altre un sac de arena.Així la obra pujava sense andamis. Per fer les arcadeses donava la forma amb sorra, i es posaven les pedresper sobre. Per pujar es necessitava una rampa i perbaixar una altre (en l’actualitat el carrer Abaixadors ensrecorda on era).

A mida que anava pujant la construcció, el mestrede l’obra anava enterrant alguna moneda a la sorra, i

Gravat del’església deSanta Maria

del Mar

14

així quant es va donar per acabada la Catedral (tambéanomenada Santa Maria de l’Arenal) van obrir les por-tes i deixar que la gent de Barcelona busquessin lesmonedes. No cal dir que nit i dia van estar buidantl’església: ràpid i sense costos.

La llegenda que vincula Santa Maria del Mar ambel nostre barri va ser la mort d’un vigilant del Rec. Vaser trobat a mig camí del Portal Nou i la Quinta Forca(última casa de Sant Andreu).

Un pagès, el Fadrí, va ser detingut. El fet de trobarla manta i la bossa del mort a la seva barraca de l’hort,així com el fet de que l’acusat havia discutit moltesvegades amb el vigilant perquè aquest el feia escatimarl’aigua del Rec, van ser les proves que el van condemnara mort.

Aquest havia de ser penjat al pla del Born, queestava als afores de la muralla.

Però quan el duien, al passar per on la Mare de Déuque hi ha a sobre el portal de la església de Santa Mariaque dóna al passeig del Born, va suplicar a la Mare deDéu que l’ajudés a demostrar que era innocent. I diu lallegenda que la estàtua va girar el cap, i tots van veureel miracle i el Fadrí va ser alliberat.

Avui sobre aquesta porta del any 1542 es troba unaimatge de la Mare de Déu, amb el coll girat. !

15

El TauróAra que s’han recuperatvelles tradicions com elscarnavals, seria importantrecuperar també la figuradel Tauró que, amb el seucap de pell de cabra (al barrihi teníem bons pellairescom a Cal Llopis a la Riereta,que era prop de lacarboneria i la primera deles casetes adossades) i laseva gran boca, espantavala canalla corrent darrered’ells, fent veure que se’lsvolia menjar.

16

Aquest era un personatge, meitat bufó i meitat polític, jaque era una denúncia contra els abusos del Rei.

Tot això ens ve del setge de Barcelona de 1713 i1714 per Felip V, on les tropes borbòniques des de laCiutadella i des del mar, on tenia la flota a una distànciaprudent de l’artilleria, impedien que els assetjatsrebessin ajuda de fora.

Però la gent de Sant Andreu i Sant Martí, quan esfeia fosc, en balses i nedant, tot bordejant la costa,trencaven el bloqueig, ja que portaven armes iqueviures als assetjats.

Diuen que Felip V, davant la impotència de poderimpedir aquesta ajuda, va fer portar taurons del Carib,que van arrossegar amb xarxes fins a deixar-los anaren el port de Barcelona.

Anys després d’haver acabat la guerra, la gent deSant Andreu i Sant Martí, encara tenia por de deixarbanyar-se als nens al mar, perquè no se’ls menges untauró. !

La Barceloneta(1902)

17

Llegenda de la Creu TrencadaLa cruïlla dels carrersEspronceda i Múrcia, quealeshores eren horts ipassava el Torrent de laGuineu, senyalava el finaldel terme parroquial de SantMartí del Clot, i l’inici del deCrist Rei de la Sagrera.

Per fer de fita en aquestlloc s’alçava una creu depedra de base rodona (queencara existia a principis delsegle). A aquesta creu lifaltava un braç, per això lideien “La Creu Trencada”.

18

Diuen els més vells que deien els seus avis, que elbraç va caure pel resultat d’un duel a espasa perassumptes de faldilles (la apartada Creu era el llocescollit per la baralla). Quan un dels joves li anava adonar una estocada a l’altre, que hagués estat mortal,va caure el braç de la Creu sobre la seva mà fent-li caurel’espasa. Això va ser interpretat com un avís de laprovidència.

Davant del miracle els dos xicots penedits van do-nar les gràcies al Crist i es van reconciliar. !

Creu de terme (al fons, Sant Martí Vell)

19

La Torre del FangA la carretera del Clot, en-tre el Pont Blanc (Calatrava)i el pont d’Espronceda i hauna vella casa de pagès.Avui pertany al districte deSant Martí de l’Ajuntamenti ha servit entre altres cosescom Arxiu Històric.

Aquesta vella casonaconeguda popularmentcom la Torre del Fang és lacasa més antiga delsvoltants. És consideradadel segle XV, encara que hiha qui assegura que és

20

més antiga que l’església de Sant Martí Vell.En el dietari de la Generalitat del 23 de febrer de

1559 s’esmena la Torre de la Verge Maria, antigamentdel Diable. I l’escut que presideix la façana principal dela casa demostra ser del Comtat de Barcelona. (1)

Això de l’antiga Casa del Diable, dóna sentit a laromàntica llegenda que l’envolta, ja que antigament elDiable tenia la culpa de tot.

La Torre de Fang, en el Camí Reial encara que un xicapartada de Barcelona, agradava molt a la reina, ques’hi va instal·lar quant va arribar a Barcelona i onacostumava retirar-se.

He llegit una versió de la llegenda en que la damaen qüestió era la reina Dolça de Provença, filla del comte

Gravat amb la Torre del Fang

21

Gilbert I de Gavaldà, que estava casada amb el comtede Barcelona Ramon Berenguer III.

L’interès de la reina per aquest indret (el lloc escollitno era res de l’altre món) i algun que altre detall, aixícom els retalls de uns comentaris fets per una dama decompanyia de la senyora, van fer que xiulessin lesorelles de sa Majestat el Rei que va fer vigilar la casa.

Aleshores va descobrir que la seva dama estimavai se entregava amb un joglar. El rei, gelós i fet un dimoni,va fer capturar i matar al joglar, amant de la seva dona.

A la nit, a la reina li van servir per sopar el cor delseu amor que va menjar sense sospitar res. El rei li vapreguntar si li havia agradat el sopar. Aleshores li vadir que el que s’acabava de menjar era el cor del seuamant. La Senyora es va tancar a la seva alcova,negant-se a menjar ja res més fins que va morir degana i amor. !

(1) BASIANA, Xavier et alia: La Sagrera: del Rec Comtal al TGV, Barcelona: Vers

Art, 1997

22

23

El General MansoJosep Manso i Solà,treballava de mosso al molíde la Verneda. Era un delsmolins de farina del RecComtal.

Diuen les gents delbarri (encara que no ho hepogut trobar en cap llibrede història) que tenia unacasa, en el que més tardseria el carrer GeneralManso (actualment JosepPla).

Allà hi vivia amb laseva dona (es diu que la

24

masia de Ca l’Arnó arribaria a ser de propietat seva).L’any 1808, les tropes franceses (napoleòniques)

ocupaven la península i quan baixaven pels caminsreials, carreteres de Ribes i Mataró, era habitual que estrobessin escamots de sometents que els tirotejaven.

Aleshores el general governador de Barcelona, ge-neral Filibert, comte de Duhesme, va decidir fer un bonescarment als guerrillers i a tots els que els ajudaven.Per això va organitzar una expedició de càstig.

Embarcats en barques, des del mar pujaren per la

Josep Manso i Solà

Terrenys vora l’església deSant Martí de Provençals,

propietat dels Manso

25

riera d’Horta, i arribant a l’altura de la Verneda Vella,allí desembarquen i comencen a pentinar la zona, erala forma d’evitar que els sometents poguessin fugir.

Però el comportament dels francesos va ser bes-tial, saquejant i destruint tot el que trobaven. Diuen queun grup van fer cap a la masia del Manso. Ell no hi eraperò la dona sí. La van violar i quan la van deixar estavamorta.

Quan, més tard, Josep va arribar a casa, es vatrobar amb el drama: des d’aquell moment Manso esva dedicar en cos i ànima a anihilar gavatxos.

Això ja és història. El molí havia estat assaltat i ell iels seus amics moliners van reunir els seus estalvis i esvan comprar vuit fusells amb prou munició. Pocs diesdesprés estaven disparant sobre els francesos. Es diuque va ser en una vinya que ja havien pentinat elsfrancesos abans, on aquests van rebre una carnisseria.Aquesta i altres accions van aixecar la llebre, així que,davant la presència massiva de l’enemic, es van retirara la Trinitat. Allí van reunir a més voluntaris que, juntamb les armes preses als francesos, van formar un grupde resistència a Torre Baró. Per la zona del riu Besòs,Sant Andreu i Moncada, ja actuava la quadrilla deguerrillers de Milans del Bosch.

Les actuacions més espectaculars de Manso forenaleshores al Llobregat. El 6 de maig de 1809 van desferun destacament francès a Santa Eulàlia (L’Hospitalet).Mentre les campanes tocaven a sometent, quan van

26

arribar els reforços des de Barcelona, allí no hi quedavaningú. Aleshores els francesos van voler afusellar alcapellà de Santa Eulàlia, però aquest es va defensardient que las campanes no tocaven a sometent sinó adifunts. Per convèncer-los va haver de desenterrar unmort encara fresc. (1)

Al 1811, Manso tenia el comandament del Bata-lló de Caçadors Voluntaris de Catalunya, que vanderrotat al gavatxos al Pont de Molins de Rei, a SantBoi i a la serralada de Les Torretes (Martorell). Per aixòrebria los títols de Comte del Llobregat i General. Méstard seria senador i Capità General d’Aragó. Però ellva seguir lluitant fins haver expulsat els francesosd’Espanya. !

(1) Marcé i Sanabra, Francesc: 25 imatges de la història de L’Hospitalet,

L’Hospitalet de Llobregat: Museu d’Història de la Ciutat, 1979.

27

El Tramvia de FocFa poc més de cent anys pelcarrer del Clot, abans carre-tera de Ribes, passava eltramvia de foc.

Portava la primera lo-comotora construïda aEspanya, per la M.T.M. l’any1887, i feia el recorregutBarcelona-Sant Andreu.Això representava pèrduesper la companyia dediligències de Sant Andreu“la Provensalense” , quefeien el mateix recorregut.

La competència per

28

captar els viatges va esclatar en joc brut. Els de lasdiligència feien circular rumors que espantaven alspassatgers dient que amb aquell aparell hi podien mo-rir cremats. Per això a la gent no els hi feia cap gràcia,fins i tot els hi feia por pujar amb el tramvia que treiafum. Però com era més ràpid i barat que las diligències(la pela es la pela) cada cop hi anava més gent.

I això no era tot, ja que als que s’aventuraven aviatjar en tramvia es trobaven amb d’altres coses. A lacarretera del Clot amb el carrer Espronceda, al davantde la centenària «Torre del Fang», estava el bar para-dor de «Cal Peret» (avui Torre del Fang). Allò era para-da i fonda dels carreters i tenia un abeurador a la portaperquè beguessin las cavalleries.

Allí la gent de les diligències omplien galledes deaigua, que llençaven al pas del tramvia, deixant alspassatgers amarats; ho feien per el bé dels passatgersno fos que se cremessin...

Però amb el temps el tramvia arruïnaria a lesdiligències. !

Tramvia de FocClot-Sant Andreu

29

Mossèn RodóFrancesc Rodó, era el rectorde l’església de Sant Martídel Clot. Avui té una estàtuai una plaça al davant del’església.

Va ésser molt estimat albarri (la meitat pertanyia ala parròquia del Clot). Diuend’ell que quan veia a unpagès o un obrer queportava les espardenyestrencades, el cridava a unracó, es treia les seves i leshi canviava, quan elpreguntaven perquè ho

30

feia, el rector contestava: no et preocupis que ja trobaréalgú qui, en veure’m amb les espardenyes estripades,em compri unes de noves.

Un altre personatge estimat i reconegut aleshoresva ser Rafael Capdevila, antic director de la sucursal delClot de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona.Al Clot hi té un carrer (l‘antic passatge de la Mel, davantde Cal Budesca). Aquest home baixet, una mica grassoneti amb unes dents que el donaven un aspecte moll lleig,tenia un gran cor i sensibilitat amb les penalitats dels nenspobres. Als més necessitats els va pagar els estudis enSant Pere Claver (al carrer del Clot-Navas). A d’altres elshi donava cupons per la llibreta d’estalvis.

En certa ocasió, un nen que sortia de la vaqueriadel Arbres (carrer Lope de Vega, avui Biscaia), fentvoltar la lletera, no ho va fer prou ràpid, i va llençar lallet. El nen plorava quan ell va passar i assabentat delperquè del plors, li va faltar temps per entrar i sortiramb la lletera plena.

Plaça de la Guineu(Lope de Vega-

Bofarull, al fons CalPepet i Cal Melcior)

31

Per aquells temps, quan arribava la Setmana San-ta, durant els primers dies, era costum que el capellàde la parròquia amb l’escolà, acompanyats d’un rucrecorrien les principals cases de la parròquia, fent elque s’anomenava el “Salpàs”. El salpàs consisteix enbeneir les cases perquè no les hi vingui cap mal (llamps,embruixaments o mals esperits). Això es feia beneintun càntir d’aigua. Aquesta aigua durant tot l’any s’anavaafegint a un gerret on hi havia un Sant o Mare de Déu,que es penjava a una paret i tenia la forma per posar-hiel dit per senyar-se. El Mossèn aleshores mullava sal ila llençava amb una cullera al costat de la porta, amb loque la casa quedava protegida durant tot l’any.

La gent, agraïda, donava al rector ous, verdures ifins i tot diners. Coses que anaven a parar a las albardesdel ruc.

Una tradició religiosa de la època que avui enssembla com mínim xocant és la de “matar jueus”. Eldivendres sant els nens sortien al carrer amb massesde fusta i carraques a picar portes i fer soroll. Quantmés soroll feien deien que “més jueus mataven”. !

32

33

Anècdotes del CinzanoL’any 1947, es va inaugurarla fàbrica de vermutCinzano (Múrcia -Biscaia),per la infanta Maria Cristi-na de Borbó i Battenberg, iper tal motiu es van empe-drar els carrers Provença iLope de Vega (Múrcia iBiscaia), construint un pontsobre el Rec Comtal.

En l´enderrocamentdels Tallers Diego el pont vaqueda al descobert. Abansdels tallers allí estava lavaqueria dels Arbres, on

34

deixaven pastar les vaques per la vora del Rec i ons’alçava una gruixuda figuera que la va partir un llamp.

Tornem al Cinzano. Durant la visita de la infanta albarri, la fàbrica de peinetes de Cal Vila (Bofarull-Rosselló-Palència), li va lliurar una peineta tallada deforma artística.

El Cinzano va canviar el barri, no tan sols pel trànsit,sinó sobretot pel fet que directa o indirectament va do-nar molta feina. Aleshores es van construir les Colònies,per viure els treballadors. La fàbrica ocupava mitjamançana i tenia al seu pati un pou de bona aigua.

Als anys vint, la fàbrica era regida pel químic i di-rector Pedro Marendo, bona persona. Però per allí vanpassar gent de tota mena com va ser el cas del’encarregat (m’han dir el nom i altres dates personals,que per motius evidents no he anotat). Semblava al típicsergent de la època, i a més s’aprofitava de la necessitatde les treballadores que li agradaven, per obtenir sexea canvi de conservar la feina, fins que va agafar la sífi-

Inauguració de lafàbrica Cinzano (1947)

35

lis. Aleshores se’n va assabentar la seva dona i se’l vaacabar el bròquil.

Un cas curiós va ser el de la màquina de taparbotellins (per aquell temps s’havien fet famosos elsbotellins de la casa Martini, ja que de tant en tantamagaven sota la tapa alguna moneda de dos reals deplata). Aquella va ser la primera màquina de taparampolles que hi va haver al país. Venia de Alemanya ino sols no agradava als treballadors perquè els hi treiafeina, sinó tampoc a l’encarregat, que cobravacomissions de la seva gent. La qüestió és que es vaespatllar la màquina i van avisar al mecànic del barri, elLluís, que la va desmuntar, però ja no va saber muntar-la de nou. I així, tots feliços. Fins que va arribar d’Itàliaun peix gros, Don Pierdaoli, i aleshores van beure oli,doncs va moure un enrenou per la màquina que va por-tar cua.

Parlant de màquines, el Cinzano disposava de unsquants camions Citroën de rodes massisses que vanfer famosos alguns dels seus xofers. Sembla ser queno frenaven prou bé. Ja havien mort en accidentsdistints dues persones.

Però el xofer que recorda més la gent, va ser l’Italià.Aquest traginava bocois de vermut des de la fàbrica al’estació del tren. Pel camí es parava i amb una barrinaforadava algun que altre bocoi, traient part del líquid itapant-lo tot seguit. No cal dir que quan el van descobrirel van despatxar. Però mentre, s’atipava de les seves

36

calderades de macarrons amb vermut que el duraventota la setmana. També l’Italià destacava per la sevabicicleta que portava al davant una roda massissa decamió. D’aquest personatge se’l coneixen moltes mésanècdotes, algunes las he inclòs en el capítol «AltresPersonatges Curiosos». !

37

La RieretaLa Riereta era el nom popu-lar del Torrent de la Guineu,lloc de esbargiment per lacanalla dels anys 20.

El Torrent de la Guineuencara existeix. Aleshoresera més ample i les casestenien sortida al Torrent. Allíestava el carboner i elpelleter que comprava lespells de conill. Al darrere deles cases hi tenien horts, i laresta eren canyes i matolls.Hi havia una drecera quetravessava per sota la Via

38

(Meridiana). Era una mescla de pont i claveguera. Aaquest lloc, en certa ocasió, a un carro se li va sortir laroda de la vorera i feina va tenir per poder sortir-ne deltorrent.

Al cantó de dalt de la Via, s’apilaven muntanyes deescombraries, on els escombriaires criaven porcs. En-tre les deixalles, els canyissars, els matolls i horts, noés estrany que a la Riereta, se l’anomenés Torrent de laGuineu. Malgrat que en construir els túnels del tren vandesapareixent les deixalles que s’amuntegaven sobrela via (avui plaça de Ferran Reyes).

A finals dels anys quaranta, encara es veien guineus.El meu avi les havia vist. I el famós Italià, que tenia laseva casa a la Riereta, parava trampes per caçar-les.

Tornem als anys vint. Un dels divertiments de lacanalla i els bordegassos d’aquell temps era posar-sesota el pont del tren per veure les cuixes ( i si podienalguna cosa més) de les noies que passaven per costatde la via.

Rec Comtal (Navas-Bofarull)

39

També acostumaven a lligar els picadors de les por-tes (solien tenir forma d’anella) amb un fil que tiravendes de sota el torrent.

El més divertit era pescar llobarros i barbs al RecComtal. Especialment els dijous que era quan obrienles comportes i baixava ple. També trobaven divertitfer enfadar els ànecs i les oques de les cases veïnes quenedaven pel Rec.

I quan arribava el bon temps banyar-se al fons deles Sedes, o del Rajoles, tots dos al Rec, o també l’altrecostat de la Via, a la bassa de Can Campa.

Altres jocs son clàssics: píndola, cavall fort, pilota,baldufes, cèrcols, o guanya terreny (aquest es jugavaclavant un ganivet o punxó a terra i anaves marcant elterreny sense trepitjar les ratlles anteriors) o amb lesboles de ferro que treien d’entre la runa que feia lafàbrica de ciment davant del Cinzano (on avui ésl’estanc).

El Rec Comtal era el lloc preferit de la quitxalla. Allàcaçaven granotes i capgrossos mentre les maresrentaven roba. També abundaven cavallets del diable,libèl·lules, borinots o papallones (el Rei Rudes, vermellai negra amb les puntes de les ales blanques, la ReinaTigre, la papallona de la col, i las petites papallonestaronges amb puntetes negres, o les blavetes,...).

Per caçar-les s’arrencava un matoll ben espès ifeixuc i ¡a empaitar-les! Amb les aranyes de tigre o lasde creu es feia servir una canya. Se les arrencava del

40

mig del tel, si l’aranya corria per sobre la canya de capa la mà, només havies d’agafar-la per l’altre punta. Sil’aranya es penjava de la punta fent fil per arribar aterra, havies d’aixecar la canya i donar-li voltesenrotllant el fil. A l’aranya la solíem posar en un pot devidre, perquè lluités amb un llagost o una sargantana.

En quant a les sargantanes, hi havia per tot el barri,així com dragons de potes blaves. A les parets del Rechi havien una raça de sargantanes que eren moltgrosses amb la seva panxa de un roig argila.

Als patis de las cases la gent acostumava a tenirtortugues de terra per tal de furetejar a les rates.

Aquesta fauna va sobreviure fins els anys 50. Pels60, el boom de la construcció va menjar pam a paml’espai i la vida dels nostres animalons. Avui ni tan solsun llagost o una marieta resten entre nosaltres. I enquant a la flora, què se n’ha fet de aquells branquillonscoronats per grogues flors, amb les que empaitàvemlas papallones, o aquelles tan llargues amb les quefèiem fletxes, i de les que hi arrancàvem les llavorsplenes de ganxets (Enreda Monyos) i aquells espessosmatolls que feien una olor forta i dolça, olor que quanhe tornat a sentir després de tants anys m’ha recordatal barri. !

41

Fets LuctuososUna tarda de diumenge del’estiu de 1926, un dels dosGermans Mora, propietarisde la fàbrica de caixesd’embalatges de Cal MasRiera (prop de la sortida delmetro Palència Meridiana),va deixar a terra una nota,sota el seu barret de palla, iposant el cap a la via, el trenli va tallar en rodó. Era moltconegut al barri (era de laJunta del FomentMartinenc).

Un altre cas va ser el

42

del fabricant de portes metàl·liques Mas Baga, quetravessant el riu Besòs amb el seu automòbil HispanoSuiza, el xofer el va dir: «Senyor, que ve lo riu», i ell vacontestar: «Tu segueix, que hi ha temps»; això ho vapoder explicar la criada, que va ser la única superviventque va sortir del cotxe, ja que l’aigua se’l va endur capal mar, morint tota la família.

La més grossa va passar al carrer del Príncep (avuiFelip II), on hi havia un pont per creuar el Rec Comtal.Aquest lloc que era prop del Sot dels Cordelers. Allàanaven els corders a fer cordes i també les dones a ren-tar la roba. Portaven unes caixes de fusta per agenollar-se sense enfangar-se. Aquell sot seria eixamplat pelsde la bòbila La Cubana. El lloc era molt freqüentat pelsxicots del barri, ja que era on acostumaven a banyar-se.

Diuen que va ser en un dia festiu alguns anysdesprés de acabar la guerra (entre el 42 i el 45) quan

Xoc entre un tren i untramvia a Sant Andreu

(1923)

43

uns nens que jugaven per aquell lloc van trobar unabomba de la guerra civil. Van començar a jugar ambella, fins que aquesta va esclatar, matant a tres del nens.La bomba va rebentar on és en l’actualitat la plaçad’Islàndia. A les parets de l’última de las cases que vanenderrocar per fer la plaça encara se veien las marquesde la metralla.

Alguns anys després, un llamp va matar la mula deldrapaire que era conegut com el Cap Girat. Durant tresdies va quedar el cos del animal a la cruïlla dels carrersPare Claret amb Concepció Arenal, a la vista dels nensdel barri.

A la cruïlla Clot-Muntanya, entre el cine Martinenci la policia, va haver un greu accident quan va tombarun troleibús de dos pisos.

Per l’any 1942, al magatzem de fustes conegut comEls Trocs (al carrer Clot, entre el pati del col·legi delCarme i Sant Pere Claver), en un passatge que eracontinuació del Torrent de la Guineu, va tenir lloc ungreu accident. A la sortida de classe, els infants anavena jugar entre les piles de troncs. Una nena va morir encaure-li al damunt del clatell una biga

Aquests fets aquí esmentats (jo me he limitat adescriure’ls tal com me’ls han explicat, sense afegir nitreure una coma) van causar una gran commoció albarri. !

44

45

La Guerra CivilTot va començar una nit detempesta. Els trons feiaretrunyir les cases. Peròno, no eren els trons. Eraun vaixell que, des de lamar, disparava els seuscanons. Desprès van dirque havia sigut el“Canàries”.

(El 13 de febrer de1937, el creuer italiàEugenio di Savoia, vacanonejar la fàbricaElizalde, Passeig de SantJoan-Còrsega).

46

Mesos després arribarien les distintes onadesd’avions que, amb els anys, anirien augmentant enfreqüència i quantitat, fins a setze de cop.

Els pitjors bombardejos de la Guerra van ser a lesafores del barri, els del 30 de gener de 1938 a la plaçaSant Felip Neri, on van morir 20 nens que estavenrefugiats al soterrani, i els del 17 i 18 de març de 1938,entre Gran Via i Balmes, on i van morir 979 persones.Diuen que a Barcelona els bombardejos van causar mésde 2.500 morts (la major part civils) i van durar fins elsmateix dia en que van entrar les tropes franquistes.

Quan venien els avions, des de Montjuïc, Turó dela Rovira i el Tibidabo, els disparaven amb antiaeris,però els del Tibidabo esclataven a mig camí i plovientrossos de metralla. Aleshores sortien els caces,anomenats mosques, des d’El Prat, per intentarderiva’ls. L’any 36, a la boca del refugi que hi havia aBofarull-Navas (aquest refugi feia mitja volta i tenia unaaltre sortida a la Meridiana), uns nens van presenciarun combat sobre als seus caps entre Pavès i Mosques,on un Mosca incendiat, va anar deixant un rastre finscaure a la Barceloneta.

Si féssim un forat al mig del carrer Biscaia, encaratrobaríem el refugi que anava des del Cinzano a laRambleta de la Guineu, creuant el Rec per sota. En arri-bar a la Rambleta hi havia dues sortides, una al carrerPalència, davant Calçats Albert i l’altra al mateix carrerBiscaia. Era estret amb sostre de volta amb seients als

47

costats i amb llums d’oli de llauna que penjaven delsostre.

Un altre refugi eren els túnels del tren, que hi teniauna entrada pel carrer Trinxant.

Durant la guerra civil, es van parar les obres de laconstrucció dels túnels del tren que soterraven les viesde la Meridiana.

Aquests túnel (encara no estaven las vies) serviencom refugi durant los bombardejos. Però encara va serpitjor el remei que la malaltia, doncs una tarda dediumenge, el 3 de octubre del 1937, en què el cel estavafosc i havia una gran acumulació de núvols, van sonarles alarmes, la gent van anar als refugis per guarir-sedels bombardeigs. La gent que estava als cines Meri-diana i Martinenc del Clot, o la Barraca (Imperial) de laSagrera també s’hi van refugiar. Diuen que van ser lasexplosions de las bombes el que va desencadenar latempesta. El cas es que va caure un aiguat que va inun-dar els túnels des de la plaça de las Glòries a la Sagrera.

Bombardeig de Barcelona

48

A la altura del carrer Consell de Cent, prop de laplaça de las Glòries, a l’estació de la Rambleta, la terrava cedir degut a l’aiguat. Un riu d’aigua provinent delcarrer entrava pel tros ensorrat del túnel. Es diu queper la Sagrera es va desbordar la Riera de Horta, el casés que sota la Meridiana va morir molta gent d’ofegada.He llegit que a la Sagrera hi van morir 20 persones, peròa la plaça les Glòries hi va morir molta més gent. En elsdies successius, els bombers des de les barques vantenir la ingrata feina de treure els cossos d’entre el fang.

Al 1937, una onada de Pavès, van bombardejar elmagatzem de material militar del carrer Bofarull, entreels actuals magatzems de fustes (carrer Hondures) il’ambulatori «Ciutat de Elx». Un dels avions va ser tocatpels antiaeris i portava foc a la cua.

També hi havia una caserna de milicians al davantmateix (anys després els bombers de la Sagrera hofarien servir de garatge). Pocs dies abans delbombardeig, en aquell lloc, set dels milicians havienapallissat dues monges que anaven de paisà. De las tresbombes incendiàries que van esclatar, cap va tocar elseu objectiu.

La que va fer més destrosses va ser la que va caureal carrer del darrere (Sant Antoni Maria Claret) on vaarrencar el paviment del carrer i rebentar les canonadesde aigua (recordeu el de la bomba del Rec). Però el fortdel cas va ser que un projectil disparat des de Montjuïcva rebentar una paret de la Farinera. La Farinera era un

49

vell molí de cereals (antigament mogut per l’aigua delRec). Estava al costat dels Milicians i La Esperanza (elRec casi tocava en aquell tram la Carretera de Ribes i elCarrer Bofarull, que era el camí de Sant Andreu aGràcia).

Uns altres fets lamentables van ésser, els passejosi las revenges.

(Em va explicar una dona gran que de jovetreballava en una fàbrica quan un grup de anarquistesvan entrar; buscaven assassinar al patró a qui el seuspropis obrers el consideraven un explotador senseescrúpols; malgrat tot els treballadors el van defensar ivan aconseguir salvar-li la vida; però el destí se la teniajugada i aquell mateix dia quan sortia de la fàbrica, elpatró va ser atropellat per un tramvia i va morir).

Tenim el cas del capellà de Sant Martí del Clot, queva ser penjat de la corriola del pou al carreró prop delcine Meridiana (l’església del Clot va ser cremada durant

La defensa de Barcelona

50

la república i transformada en dues escoles per a nensi nenes, que serien enderrocades a l’entrada delsnacionals per reconstruir l’església).

I per l’altra banda, els dos sindicalistes que van ma-tar quan intentaven fugir per la finestra, Indústria-Na-vas, a la cantonada contrària de la caserna de la GuàrdiaCivil. Això últim va tenir lloc al mes de acabada la gue-rra. !

51

Els Anys de la FamEls anys de la fam van serels anys de la Guerra 36-39(“las píldoras del doctorNegrín, lentejas si no lasquieres las dejas”) i els dela postguerra 39-51 (lesmongetes d’Evita la Peronai el pa moreno).

També són els anys delas llibretes de racionament(n’hi havia que en tenia ungrapat i altres no en teniencap) i l’especulació.

La gent feia cues pertot (les del petroli van du-

52

rar fins mitjans dels 50 i durant la nevada del 62 vantornar).

Existien molts vividors que, amb galons i ame-naces s’aprofitaven de la por de la gent. Tambéestaven les gitanes amb la seva astúcia i elspersonatges clàssics com el moro Juan, que veniatabac, deixant que es colessin els que pagaven ambduros de plata i els que recollien «colilles» pervendre-les o «las pajeras» del Camp del Sidral (plaçade les Glòries) que feien la feina entre els vagons delstrens.

Després estaven els que aprofitaven el moment perfer els duros a cabassos, com era el cas d’en Pascualdel carbó. Cada dia regava las piles de carbó que teniaal seu tancat del davant del Cinzano (cantonada Múrcia-Biscaia on avui és la ferreteria).

A la postguerra va tenir lloc una curiosa vaga depaelles que, penjant de finestres i balcons, erenacompanyades per pancartes amb mots i rodolins comaquest: “Com no tenim ni oli ni grassa, ens treuen decasa”.

La necessitat van fer dels tenders del barripersonatges transcendentals. Feien una tasca socialimprescindible, fiaven a gent necessitada, avalaven aconeguts per treure’ls de la presó o perquè tinguessintreball. Però sobretot perquè aguantaven injustícies iperquè feien un munt de passos per obtenir cada diaels aliments que reclamaven els seus clients.

53

Naturalment que miraven entre fet i fet de guanyar elsseus bons reals.

Seguidament us narraré algunes anècdotes de CalPepet. No perquè fos més ni menys representativa quela resta de botigues del barri, com a Ca la Teresa o a CalRomeu, sinó perquè és la que conec, ja que vaig néixerallà.

El Divendres Sant, com que se celebrava la festade “matar jueus”, la botiga s’omplia de martells de fus-ta i de carraques per tal que la canalla anessin tot juganta picar las portes de las cases amb els martells.

La Neus, una veïna del Torrent de la Guineu, va criarun porc i, com anava escassa de diners, li va vendre lameitat al Pepet, que va tenir ganes de menjar-se elpanxut i li va enviar a la seva dona Apolonia que estavaembarassada. Però quan ja el tenia cuit, ella va pensarque la meva mare tenia un desig i va venir a portar-lo ala tenda cuit i tot, imagineu-se la vergonya que va passarel Josep.

El Pepet, l’Apoloniai el dependent

54

Però la vergonya més grossa va ser l’anècdota delcafè. En aquells temps hi havia pocs diners, molts teniencupons de racionament però no podien pagar-lo. A untender amic de Santa Coloma li sobraven cupons decafè. Aleshores el meu pare se’ls va canviar per cuponsde pasta de sopa i va decidir vendre el cafè d’estraperlo.Però el difícil va ser portar les saques amb el cafè desde Santa Coloma al barri. El trajecte es feia amb tramvia.Més la fam fa el nas fi i el cafè fa molta olor. Tothomensumava i deia: “aquí hi ha algú que porta cafè” i elmeu pare amagant les saques per sota els seients.

Durant aquells anys d’escassetats una clienta vavenir a vendre un sac de mongetes del ganxet que haviadut del poble. En menys d’una hora s’havien venut. Peròal poc va venir el seu fill perquè ajudessin al seu pareque se l’emportava la policia. Des d’aquell fet el Pepetno va comprar mai més sense factura.

Cal Pepet va ser una de les primeres tendes quevenia cigrons mexicans. Els moniatos van ser el principidel fi de la fam. Per primera vegada en molts anys vasobrar menjar. A cal Pepet mai, però en algunes tendessense escrúpols donaven els moniatos amb el cupó deles patates, així podien vendre-les d’estraperlo.Recordo que de petit vaig fer una rata amb un moniatoamb arrel i orelles amb pell de castanya i espantava lesclientes, i com el meu pare em va renyar.

Passat els anys, quant tot semblava oblidat, ambmotiu d’una vaga del transport, van tornar la gent a fer

55

cua. Des de Cal Pepet (Lope de Vega-Biscaia, 374) lacua arribava a l’altra banda de la placeta (TalleresDiego). El motiu va ser els 78 sacs de patates que teniaguardats un pagès de Centelles a Cal Drapaire (Torrentde la Guineu). A la tenda es venien a preu de tassa i dosquilos com a molt per persona, les gitanes es posavena la cua i després les revenien. Un parella de la policiavigilava i al mig dia no quedava ni la pols.

A les tendes del barri aleshores es venia de tot. Elpropi de menjar anava tot a granel: sopa, oli, llegums,sal, etc. Però el curiós era que també es venia sègol perles bèsties, manxes de llauna i pales per caçar mosques,espelmes i carburo per fer llum, pales de fusta per picala roba, agulles de estendre, ventalls i telles per fer foc,barres de gel per les neveres, tints per la roba, cordons

Durant la postguerra s’havia dedemostrar lleialtat absoluta al Règim

56

i espardenyes, plomes, tintes i llibretes, aigua decolònia, aigua de Carabanya i del Carme, oli de ricí,herbes i medicines, xinxetes dels morts, ciris per batejar,trisòdic, escames, salfumant i petards per Sant Joan, omaces i carraques pel dia de “matar jueus”. En aquelltemps era de allò més normal que al costat del nervisde l’oli (bidons amb una menja) o del sacs de cafè ofarina, dels tomàquets o els cistells de bolets,estiguessin las garrafes de zotal, colònia o de petroli.

Aleshores la gent s’ho menjava tot, moniatospodrits o fruita tocada sense cap mania. Els llegums esgarbellaven per treure’n els cors, i per això passavencoses com allò del carrer Bofarull. El darrere de la fàbricade midó donava al Rec i per evitar que l’entressin lesrates, posaven piletes de arròs enverinades ambarsènic. Uns veïns van replegar el arròs i se’l vanmenjar. D’aquesta, el xicot va morir i el resta de la famíliali va anar de ben poc.

Era temps d’escassetats i especulació i hi havia gentque guardava menjar. I es donaven casos com el quel’oli s’escapés pel forat del safareig, o que el sucres’omplís de formigues.

Va ser famós el cas de gent d’una casa rica que, notenint menjar, el pare posés un grapat de bitllets de bancsobre la taula i digues: “almenys mengeu paper, quealguna cosa és”.

El 1944 es va construir la caserna de la Guàrdia Ci-vil del carrer Navas. Encara que el dia del Pilar era el dia

57

de portes obertes, els vèiem desfilar tots els dies, quananaven i venien tot cantant del Camp de l’Arpa on feienla instrucció.

Passada la postguerra alguna cosa havia canviat.Aquell sentiment de que el barri era un petit poble esdifuminava, el temps corria cada cop més de presa. Lespetites coses de sempre eren diferents. Exemple: elsembalatges de fusta començaven a fer-se amb cartró, imés tard amb plàstic; la llet o l’oli es venia amb ampolles,primer de vidre i després de plàstic; s’arraconavenoueres o lleteres així com les mesures; aquests canvisels vaig viure a Cal Pepet on es va passar del calaix defusta a la registradora; però en el recó més amagat delcalaix dels diners es conservava el de sempre, la meda-lla de Sant Pancràs i la moneda d’un cèntim. !

58

59

Els GitanosDiuen que els hongaresos(que era com deien als gita-nos) s’havien instal·latabans de la guerra al barri,en un camp que hi havia aldavant dels vivers de plan-tes. Alguns anys després,aquests vivers els ocuparenla fàbrica de gel i els tallersde la fàbrica de motos itricicles Clua, que donarienmolta vida al barri.

Aleshores solien re-unir-se al costat del rec onfeien manualitats com

60

arreglar olles o rentar la roba en els safareigs del Sotde les Sedes.

Resulta que en aquell temps els gitanos tenien malafama a les botigues i comerços. Aquestes no els fiaveni en algunes no volien tenir tractes amb ells, ni tan solsdespatxar-los.

Aleshores convencien els nens del barri perquè elshi fessin la compra. En certa ocasió un nen va caureamb una botella d’oli i es va tallar en la mà. La mare,que era coneguda al barri com la planxadora, en veureal seu fill amb sang, es va assabentar del que haviapassat i agafant una garrafa de gasolina la va llençarsobre la barraca del gitanos que havien enviat al seu filla per l’oli. Va calar foc i els gitanos van sortir de la ba-rraca a tota cuita. Si es descuiden deixen la pell.

(Anys més tard, durant la guerra es tornaria a parlard’aquesta dona amb motiu d’una escaramussa en la cuadel racionament, on també hi va córrer la sang, servint-seaquest cop de una agulla de fer mitja, després van córrerrumors que hi havia mort una dona durant la revolta.)

Van venir guàrdies d’assalt i es van discutir. La maretenia molta empenta i fumia uns crits que eixordava atothom. Al final els únics que van perdre van ser els gita-nos, ja que de aquella feta, van tenir que aixecar el campi instal·lar-se en altres indrets, com va ser la bòbila,aleshores ja abandonada, o bé en la barriada obrera deLa Perona (carrer de cases que ocupava terrenys de laRenfe i anava des del pont d’Espronceda al del Treball).

61

A La Perona es feien las barraques en una nit, ambruna, doncs si l’endemà tenien la teulada feta, ja no lesfeien enderrocar. Amuntegades unes al costat de lesaltres anaven fent un carrer. Formaven un barri totpintoresc enblanquinat i ple de torretes amb flors.Aleshores acollia un gran nombre de famílies vingudessobretot d’Andalusia.

El 1947 van rebre la ajuda i la visita de la presiden-ta d’Argentina, Eva Duarte de Perón, conegudapopularment com La Perona, de aquí li venia el nom.

Però amb el temps la majoria de famílies obreresdel barri agafarien pisos al barri del Pomar de Badalo-na (allà, quan havien pagat 20.000 pessetes la vivendaquedava en propietat). Las barraques abandonadesvan ser de seguida ocupades per famílies gitanes i lesque pertanyien a famílies obreres, a la curta o la llargatambé van ser abandonades, doncs els gitanos, per talde fer-los marxar tiraven pedres durant la nit a la

Les barraques deLa Perona

62

teulada, que al baixar rodant no deixaven dormir al seushabitants. Així és com La Perona es va tornar un barrigitano. Al 1970 encara hi havien 400 barraques.Aleshores ja feien molt lleig. Al 1989 van derruir la últi-ma. Avui aquest lloc és ocupat per un passeigenjardinat, la Ronda de Sant Martí, adornat amb el PontBlanc (Pont de Calatrava) i pel recó històric de Sant MartíVell.

Tornem enrere. El gitano més ric del barri entornals anys vint fou Donat el Xerraire, tractant de cavalls.Tenia les quadres al costat de la taberna del Tres Pins (aCal Roqueta) i treia a passejar els animals per la placeta(Rambleta de la Guineu). Conten que en certa ocasió elbodeguer (l’Avi del Paco) amb tota la bona fe li va dirque una de les egües s’obria mol de potes per lo queestava esmada (rebentada de tan treballar). I li ho vadir davant dels compradors. No en vulgueu saber comse va posar el Donat. Bé doncs aquest home quesempre anava carregat de diners, sortia amb una noiarossa ella i molt exuberant, a la que li havia posat casaal carrer Bofarull. !

63

Les Bodes de SangAquests fets no van tenirlloc al barri, però van ser aprop. Els incloc aquí per laseva importància itranscendència .

Devia ser a l’entorn del’any 1947. Els túnels deltren de la Meridiana quedurant la guerra van seruna trampa mortal durantla greu inundació produïdal’any 37, servien ara devivendes de gitanos, ja quehi podien entrar per un llocenrunat per l’aiguat, entre

64

el Clot i la plaça de las Glòries (Meridiana-Consell deCent).

Aleshores es va celebrar una boda entre gitanos.Per tal motiu van comprar quantitat de vins, licors iqueviures, tot els hi semblava poc.

Van fer una gran sarau, fins que els veïns van veurei sentir com un grup de gitanos anava recorrent elscarrers cridant, portant un llençol blanc. Anaven dientque la núvia no era verge i això va encendre una barallaentre gitanos en la que hi van morir quatre persones i,pel baix unes altres quatre van ser ferides. !

La Meridiana nevada al’altura del Clot

65

El Camp d’OrdiA la masia de Can Blai,també anomenada CanSerra, que estava al mig delcarrer Espronceda, sota laVia (Meridiana), hi vivia unpagès al que li deien «ElManyó».

El pagès tenia moltacura amb el sembrats quemaduraven dia a dia davantde casa seva (avui plaçaFerran Reyes per sota laMeridiana).

Des de la finestra de lacasa amenaçava els vailets

66

amb el bastó, perquè no li trepitgessin l’ordi.I vet aquí que un dia un globus ple de gent va voler

parar-se als camp de futbol de l’altre cantó de la via,amb tanta mala sort que el vent els va arrossegar, fent-lo caure al mig del camp d’ordi.

Allò semblava la guerra dels carlins. El Manyó tot ianar una mica coix, els va enganxar de ple amb la ga-rrota i els va deixar tan tous com les figues de la figueradel camp del Martinenc que tothom les toquejava. Se-gur que d’aquella festa ja no van tindre més ganes depujar en globus. !

Anar en globus es va posar de modaentre la gent de diners

67

El Xut de l’AlcántaraDiu una llegenda que encerta ocasió va tindre llocun partit de futbol, decaràcter amistós, entre elClub de Futbol Barcelona iel Sant Martí, en el camp delSant Martí que estava a lapart alta del carrer Fresser( I n d ú s t r i a - Tr i n x a n t ) ,conegut popularment comel Camp de l’Aleví.

Durant el partit el juga-dor del Barcelona Alcántarava fer un gol, el seu xut vaser tan fort que va

68

travessar la xarxa i va fer caure la paret del darrera.Potser que la xarxa fos mig podrida i que la paret fosuna tàpia de maons, però el cas és que havia de ser unsenyor xut.

Dades històriques: Paulí Alcántara, jugador filipí,va ser incorporat al Barcelona el 14-8-1912. A la tem-porada del 1913 el Barcelona va guanyar el campionatd’Espanya i el dels Pirineus. Durant la temporades del1912 al 1927 en què va jugar, malgrat la Guerra Euro-pea, el Barcelona va aconseguir 12 vegades ser campióde Catalunya i 5 d’Espanya.

El seu xut ha passat a la història com el més potenti eficaç. A Bordeus, jugant contra els francesos també

Croms de Paulino Alcántara

69

va foradar la xarxa. Alcántara, com a jugador del Barça,va fer en partits oficials 391 gols.

El Club de Futbol Sant Martí (Martinenc) tenia elseu local social al carrer Internacional (Nació). Però aprincipis dels anys 20, hi teníem més equips al barri,com l’Ateneu Obrer Martinenc, que aleshores tenia600 socis i el seu local social al carrer Besalú (entreMuntanya i Internacional); L’Espunya, amb local so-cial al Bar Noia (després Bar Gomes), al carrer Rosselló(Palència), al davant de la sortida del metro i quioscde l’ONCE. Aquests tres últims tenien els camps juntsal costat un de l’altre, a la part de sota el carrerConcepció Arenal, en el que ara és el carrerEspronceda i la plaça Ferran Reyes (on està l’esglésiade Sant Joan Bosco).

Al costat mateix, sense travessar la Via, tocant alTorrent (plaça Ferran Reyes), estava la Masia de CanCampa, i els pla del escombriaires, on tenienmuntanyes d’escombraries que triaven i onalimentaven porcs. !

70

71

L’EsmoletL’esmolet, feia el seurecorregut pel barri comsempre, fent xiular la flauta(feta per trossets de canyalligats) perquè les gents elportessin ganivets, tisores ieines de tall per esmolar.

L’home ja estava vell.Feia ja molts anys que vadeixar Galícia, la seva terra,per venir a buscar-se la vida.Duia molts anys d’anartirant del carret, sota el sol ila pluja, per camins moltesvegades enfangats.

72

Però ell seguia amb la feina. S’havia fet una clien-tela que li donava alguns rals i això era el seu pa.

Quan passava per la Rambleta de la Guineu (Biscaia-Palència) sempre hi havia carros, ja que estaval’abeurador. Fins i tot hi havia una gruixuda mànega so-bre un pal per omplir las botes dels carros que regavenels carrers i un gruixut pi amb tres branques que donavaombra a les cavallerisses. Mentre els animals menjaveni bevien i els traginers esmorzaven (hi havia alguns barsa la vora amb taules al carrer).

Els traginers, calents de vi i amb ganes de fer gresca,es burlaven de la gent i el pobre avi era una de les sevesvíctimes. Un cop el van fer ballar a cops de tralla, el pobrevell, que amb prou feines podia saltar. Ves quin remei, elvellet a saltirons, es va acostar al seu carret i treien d’uncalaix una pistola de fluixet i aleshores va ser ell el que vafer ballar els carreters i bé de Déu que la van ballar. !

Un esmolet d’aquells temps

73

El Regador i l’EscombriaireJosep Mas, el regador, eragros i alt com un Sant Pau. Te-nia molta força i estava fet unabèstia (havia sigut portuari i lesseves espatlles havien dutmoltes bales de cotó).

Amb la seva gorra deplat, la camisa blava, la faixanegra (en la faixa i portavala navalla i el rellotge de ca-dena), pantalons de vellut iespardenyes, era tot unpersonatge.

Portava el carro de labota tirar per dos cavalls

74

perxerons i anava regants els carrers (quasi tots elscarrers eren de terra i aixecaven molta pols).

Un dia que feia molt fred i hi havia glaç un delscavalls va relliscar. Aleshores, el molt brutot, va agafarl’animal d’una abraçada i el va aixecar de terra. En unaaltre ocasió un cavall el va etzibar una puntada al migdel pit. Ell, refent-se de seguida, li va donar un cop ambel puny que va deixar l‘animal estès per terra.

Josep acostumava a esmorzar a la bodega dels TresPins. La taverna era portada per l’avi de l’actualpropietari. El seu pare, el senyor Paco, treballava alCinzano i el nom de Tres Pins li ve perquè al davant i almig de la Rambleta de la Guineu per aleshores hi haviaun gruixut pi del que hi sortien tres branques. Al costatdel pi hi havia una gran roca, que en temps era una fita.

El Mas esmorzant a la tavernadels Tres Pins

75

Aquesta roca recremada pels focs de Sant Joan, jaque era un lloc on se acostumava a fer las fogueres, esva esmicolar d’un cop que li va donar un carro.

Tornem a la taverna dels Tres Pins. En certa ocasió,el Manelet va proposar al regador fer un pols i en Mas,sense deixar de menjar, li anava dient al Manelet: “quanvulguis fes força”. I el pobre Manelet ja treia la llenguade l’esforç que feia.

En aquest bar també hi esmorzava Lari,l’escombriaire. Allà feien la xerrada mentre lescavalleries reposaven a l’ombra de les velles i frondosesacàcies de la Rambleta. Era curiós veure als animalsmenjant del sarrió, deixant el terra ple de garrofins;garrofins que recollia la canalla per llançar-los deprojectils al bufar pel forat d’una canya.

També es bonic recordar la gruixuda mànega quepenjava dalt d‘una creu de fusta i on el Josep omplia labota. I l’abeurador del costat on es treien la set elsanimals (la mànega estava a la Rambleta, davant de lacarnisseria i Ca la Peo, on avui està Calçats Albert, can-tonada Biscaia-Palència.

En Lari era el típic escombriaire de l’època amb elcarro d’escombraries que tapava amb porticons dellauna, la trompeta d’aram, el cistell rodó i la paletacorbada. Portava una llarga bata i a sobre la boinaposava el cistell quan pujava pels pisos recollint lesescombraries.

El toc de la trompeta de l’escombriaire era, junt

76

amb el xiulet de l’esmolet i el metàl·lic dringar del ferrodel drapaire, els sorolls que ens eren familiars alsnostres carrers. !

77

El Ball de les GranotesLa masia més famosa delbarri era Can Forga,popularment conegudacom «Les Canyes»(Concepció Arenal-carrete-ra de València amb Biscaia,tocant el Torrent de laGuineu). Allí s’ajuntava totel jovent els diumenges idies festius per la tarda aballar.

L’era es transformavaen una pista de ball itocaven els músics des dedalt d’una tarima muntada

78

a sobre d’una gran figuera, mentre els de la masiavenien refrescos, gasoses, moscatell i gots de vi.

Una tarda assolellada, mentre la gent ballava al’era, al camp de futbol de l’Ateneu uns bordegassosfeien volar al vent les seves cometes; cometes que casitocaven als balladors, tot per fer gracietes.

Els músics, que eren molts posats i ja tenien la mos-ca al nas, doncs la gent estava més pels estels que perla música. Vet aquí que una de les cometes es va enre-dar a la figuera des d’on tocaven. Un del músics,agafant-la per la cua, la va fer seguir, estripant-la aldavant de tothom.

Arribada la mitja part, mentre els músics estavenal bar fent la copeta, els xicots als quals havien trencatl’estel van amagar dintre del trombó unes granotes vi-ves que havien agafat a la bassa de Can Campa.

Imagineu la conya que va ser quan el de la trompava començar bufa i que bufa, i com en posar la mà per

Revetlla al carrer delPríncep (Felip II-Bofarull)

79

veure que hi havia a dins, en treu una granota per lapota. Què espantat el va deixar! En abocar l’instrumentvan sortir varies més saltant per la tarima. Allò fou lariallada general i d’això va sortir el ball de la granota, jaque la joventut engrescada ballaven les peces saltantcom granotes.

En el llibre “La Sagrera: del Rec Comtal al TGV” surtuna fotografia de Can Forga i, entre altres coses, diuque la masia era coneguda el 1887 i que abans de 1936Francesc Forga va establir, en terrenys de la sevapropietat, un restaurant dels anomenats «de patacada»amb pista de ball (les Canyes).

Aquest restaurant presumia de la seva especialitat,el conill amb cargols (en el moment de construir els blocsde pisos a la cantonada de Navas amb Concepció Are-nal, en obrir els fonaments o lleva del Torrent de laGuineu que passava a tocar de la casa, van trobar unaenorme quantitat de closques de cargols dipositadescom a deixalles). El llibre també fa esmena delsencanyissats que separaven la pista de ball de les taules;i de la curiosa disposició dels músics de l’orquestrinaque tocaven al ball. Hi afegeix que fons orals citen com«els músics de la figuera», perquè es col·locavendamunt una tarima sostinguda sobrer les branquesd’unes figueres). !

80

81

La Cabra de la CintetaEren els anys quaranta. Enmoltes de les cases del barritenien animals com gallineso conills i fins i tot una ca-bra per poder gaudir de llet.

Cada matí passava unpastor a recollir les cabres iportar-les a pastar.Ajuntava entre set i deucaps. Solia anar a passejar-les per sota la Via (Meridia-na), on s’atipaven de herbesi lletsons. Mentre el seu gosd’atura cuidava que nos’apropessin als carrils, ell

82

s’entretenia lligant la cigarreta. Per la tarda quan jas’havia guanyat el jornal les tornava a les seves cases.Si tenies un real o capritxos de beure’t un got del’espumosa llet de cabra munyida al davant teu, el pas-tor te la venia.

Aleshores per la Meridiana hi passaven tramvies.Devia ser quan la vaga del 47, quan un tro de metjaposat a la via per alguns bordegassos, va esclatar alpassar aquest. Això va esfereir les cabres. Esvarades,es van dispersar per tot arreu.

La de la Cinteta es va refugiar a l’interior del pati delas Colònies (unes vivendes d’estil italià fetes per acollirals treballadors del Cinzano, agrupades unes al damuntde les altres donaven a un pati central on hi havia unafont; estaven a la cantonada, Josep Estivill-Espronceda,on avui està la farmàcia).

Un espavilat, en veure la cabra voltant pel pati, iamb la gana que es passava, va pensar en cruspir-se-lai la va fer entrar a casa seva.

Sovint la gent teniaanimals a casa

83

El pastor enfeinat per arreplegar les cabres no vasaber on s’havia posat, però una veïna que estenia robaen un terrat la va veure, i s’ho va dir al pastor. Aquestva entrar al pati buscant a la cabra, però ningú li vadonar raó. En no saber l’home que fer s’hi va tornar debuit. Quan, assabentada la Cinteta d’on estava la sevacabra, es va posar al davant d’un grup de veïnes i vananar a recuperar-la.

La cabra havia de sortir. De les paraules passaren ales mans i així arribaren a pinyes. El lladre va sortir i vasortir estomacat. I la cabra va tornar camí a la casa dela Cinteta. !

84

85

«Casa Nostra»Casa Nostra era el local so-cial del barri. Estava situa-da la Rambleta de la Guineu(Biscaia-Bofarul l-plaçad’Islàndia). Allò era un cafèon es jugava a les cartes i ala ruleta. Hi havia timbaoberta tota la nit. Però elmés popular era el ball i lesvarietés, que tenien lloc eldissabtes al vespre.

Allà hi anava de tot. Desdel pagès que, mentrejugava al subhastat,discutia sobre si li tocava o

86

no fer servir el aigua del Rec per regar, a la noia casade-ra que acompanyada del seu xicot venia per fer un ver-mut amb sifons.

A la Guerra Civil, durant el transcurs d’un ball, unmilicià es va deixar la metralleta sobre una de les taulesi sembla ser que algun nen la devia tocar. El cas és queaquesta se va posar a disparar, amb tan mala fortunaque el retrocés de cada tret feia que l’arma anés girantsobre la taula, escombrant la sala. Allà van morir trespersones i sis més van ser ferides. Per aquest luctuósfet les autoritats van clausurar la sala. !

Al magatzem del Melciorhavia estat abans

la «Casa Nostra»

87

El Pistoler i El MoroA l’entorn dels anys 20, lagent estava alarmada per laquantitat de robatoris quetenien lloc al barri.

En assabentar-sel’ajuntament del Clot, vanenviar un parella de mossosd’esquadra. Ells eren alts idecidits i bé que van saberfer la feina. En poc temps esva acabar amb els robatorisde roba pels patis i terrats,o les verdures dels horts.

Com el cas d’aquell quevan enganxar amb un sac

88

de cols, o el d’aquell gegant que havia omplert unabossa amb cargols de la via del tren. En qualsevol cas lifumien una santa llenyada amb un bic de bou (una menade fuet de cuiro trencat) fins deixar-los estesos. Laqüestió és que, sense detenir ningú, van netejar el barride lladres.

Però el problema més greu era l’explotació i lesinjustícies socials. Els treballadors formaven sindicatsque estaven fora de la llei. Aquí al barri els anarquisteses reunien a la barraca de l’hort del Turà, que era so-bre la Via (on se ajunten Meridiana i Josep Estivill).

Al costat de la barraca estava el pou sec. En el fonshi havia un túnel amb una altra sortida (sembla de lògicaque la sortida fos al Torrent de la Guineu per tal de cap-tar aigua, però en realitat ningú ha sabut dir-ho). El casés que aquest túnel va ser útil en almenys un ocasió enquè hi va tenir lloc una agafada de la guàrdia civil.Aleshores el Turà va cegar el pou per tal d’evitar que libusquessin les pessigolles.

A principis de segle i fins als anys trenta, les barallesentre obrers i patronal tot sovint es tenyien amb sang.Els empresaris aleshores van crear el Sindicat Lliure. Esdiu que al mercat del Clot van matar al Noi del Sucre(no el confoneu amb el popular Noi de Tona, que enaquell temps treballava en el mercat del Clot fent debarber i arrencant queixals).

Tornem al barri, on apareix un sinistre personatge:el Ródenas. Era alt i prim. Era un solitari. La gent

89

s’apartava quan el veien, sols quatre ganàpies quevolien fer-se el gran li donaven conversa quan apareixiaper «Cal Xic», on feia de crupier. Però ell parlava poc.

Es deia que era del Sindicat Lliure i que haviaatemptat contra un conegut líder sindicalista, deixant-lo coix per vida. També es deia que cobrava 100 durosper assassinar una persona, meitat per endavant imeitat quan havia fet la feina.

Però sembla ser que un dia es va barallar amb elrepresentant de la patronal que el pagava i, des d’aquelldia, no se’l veia quasi pel barri. Quan arribava de nit, esfeia acompanyar pel sereno des de «Cal Petit, o Cal Xic»,fins a la seva barraca al carrer Bofarull, on donava unesquantes voltes a la barraca abans d’entrar.

Una nit el sereno no es va presentar. Aquella nit els

L’objectiu de la GuàrdiaCivil de principis de segleeren els anarquistes i els

delinqüents comuns

90

fanals estaven trencats i la policia l’esperava dintre dela casa. No va tenir temps de treure la pistola. El vanabatre a trets. Això va ser la fi del Ródenas.

Ramón Ródenas i Ródenas, cambrer natural deValència, va morir assassinat el gener de 1930, als 39anys .

Abans de construir-se Casa Nostra, la gent anavena jugar a cartes a “ Cal Xic o Cal Petit”, un cafè que estavaal carrer Bofarull-plaça de Islàndia, sobre el Rec Comtal.

Doncs bé, al barri i vivia un moro que acostumavaa freqüentar aquest local. Una tarda li va demanar tabacal de Cal Boter, que estava engresca’t amb la partida decartes. Aquest, per comptes de donar-li el cigarro, elque va fer es omplir-lo d’insults davant de tothom. ElMoro, ressentit, el va dir que això no se l’aguantava aningú i que l’esperava a la sortida per tallar-li el coll.

Ningú se’l va prendre en serio, però aquella nitl’esperava prop de Cal Boter, amagat amb un portal delcarrer Bofarull. Portava una destral i quant va sortir liva fer la feina. Li va tallar el coll en rodó. Quan la policialo va anar a buscar, estava rentant la destral al Rec, onva dir: «acabo de matar un cerdo». !

91

L’Últim BohemiEl Mallol (Pepito Teixidó iMallol) venia de Figueres,però no tenia ni papers nidocumentació. Home d’unaexquisida educació, inven-tor i bohemi.

Era rellotger, i parlavaidiomes, especialmentfrancès. També era aficionatals jocs de mans. Era unmestre amb el diàbolo. Vaactuar en locals on feienvarietés com el «Rataplan»,el «Comèdia» o «CasaNostra».

92

Era pobre, no tenia de res però feia el quel’agradava. Coneixia tothom i tothom el coneixia.Ajudava a tots però no acceptava ni diners ni altra cosaque no fos roba vella de cotó, que rentava al Rec (RecComtal) i feia cabdells de teixit que venia als tallers devernissats. Per tal menester, va inventar una rentadora.

S’havia fet una barraca al costat d’una gran figuera,prop del Rec (a l’hort del Quimet, on estavaMercaNavas). Deia que només podia viure propd’aigua. Recollia l’aigua de la pluja per beure i per fermoure al seu rellotge d’aigua. Tot sovint anava alsEncants (plaça de les Glòries) a comprar motors imàquines velles que després reparava. Recollia elsferros que trobava i amb esforç i giny els convertia encuriosos aparells. Fins i tot es diu que va construir unavió cometa, que volava i tot.

Tenia un burro que en certa ocasió va voler fer vo-lar. Aquest cas va ser molt celebrat. El va posar un mo-

El Encants era un llocmolt freqüentat pel Mallol

93

tor, unes bateries i unes pales, com si fos un helicòpter.Però el burro no es va moure de terra.

Un any per carnaval va presentar a la rua de Bar-celona una carrossa, el burro savi, on ell i el jovent delbarri, portant orelles de burro, tiraven d’un carro, onpassejaven al seu ruc tot mudat.

Quan el van cremar la barraca, alguns dels seusaparells els guardava en el magatzem de ciment delMelcior Valls i Coll (on venien terra de la lluna, per ado-bar plantes).

El Mallol sempre portava el seu vell i nétguardapols. Per les seves extravagàncies i per no tenircarnet d’identitat, últimament la policia el detenia totsovint.

Quan la gent del barri ens vam assabentar de laseva mort, els hi va saber greu haver passat d’ell i nohaver-li donat sopar i caliu. A partir de aquell dia al barrili mancava alguna cosa, algú viu i familiar, ens faltava elMallol. !

94

95

Altres Personatges CuriososDels personatges curiososde principis del segle podemesmentar: el Vell de la Barre-tina, que va ser molts anysl’alcalde del barri; el Riset,personatge molt elegantperò d’aire misteriós (comun monjo) que dirigia elsmagatzems de carbó(Múrcia amb Espronceda).

Tampoc ens podemoblidar del vigilant del barri,el Sr. Florencio, amb el pitó,les claus, la gorra i el seubastó amb punta d’aram.

96

L’Antònia del cotó treballava en el magatzem deLope de Vega (Biscaia), tocant al Rec pel cantó de mar.Era una dona de gran fortalesa ja que traginava com elque més les descomunals bales de cotó. Feia la feinad’un home i per lo tant cobrava com a tal. És més, perobtindre la cartilla de racionament del tabac es feiapassar per un home.

El Sr. Grau propietari del magatzem de fustes iserreria, conegut com els Troncs, estava en el carrerdel Clot entre el pati del Col·legi de Nostra Senyora delCarme i Sant Pere Claver (Clot-Navas), en un passatgeque era continuació del Torrent de la Guineu. El Torrentfeia una corba per on avui està la benzinera, quetravessava el carrer del Clot per sota terra, a l’altura dela casa del Guix. Als subterranis d’aquesta hi va haverel col·legi de la Caixa d’Estalvis, més tard al costat delTroncs. També hi va haver l’acadèmia Moderna i l’escolade Sant Joan de Ribera.

Avis davant Cal Pepet

97

El Taxista de la Riereta (el que passejava als nensveïns en el seu taxi quadrat). Quan se va fer vell el vantreure de casa. Aleshores la gent del barri es va mani-festar davant de Cal Pellaire (el propietari) picantcassoles i dient paraulotes. Va ser una llarga i tensa nitde finals dels anys 50.

El Senyorito Paco, el Sr. Jaén, molt popular donsmuntava aparells de radio (el primer televisor que vancomprar el Pepet i el Melcior els va fabricar ell). Durantles verbenes il·luminava el carrer de bombetes. Tambées diu que va fer un cometa gegantesc, que guardavaen el magatzem dels Troncs. El Senyorito Paco vivia a lacasa del Sol, que va ser una de las primeres cases altesdel barri, per això sempre li tocava el sol. Avui dia allàestà el bar Utrillo, Mallorca-Biscaia. A l’altre cantó estavai encara hi és la casa del Guix. En aquell temps tenia unpati interior d’arcades de guix amb sortides en tots trescarrers, Clot-Lope de Vega-Mallorca. Els taxistes novolien deixar passatgers en aquell lloc per por de nocobrar.

A la casa del Guix hi vivia el Melcior i el doctor Fusté,metge de capçalera, on hi tenia la consulta. També vaestar l’escola de la Caixa de Barcelona (el seu successorMiguel de Cervantes, es traslladaria més tard a l’altrecantó del carrer Mallorca).

Per la seva humanitat destacaria també compersonatge popular l’Àvia dels Gats. Sempre envoltadade tots els gats del barri que estimava i alimentava a

98

costa de sacrificis i privacions, ja que els considerava laseva família.

A ningú l’importava si era o no del barri, ambl’espessa barba, cada cop més blanca, la gavardina i elbarret amb ales, tothom el coneixia i més la quitxalla:era l’Home del Ocells. De carrer en carrer, de tret entret i de plaça amb plaça, buscava un recó, obria lesgàbies que carregava al carretó de mà i començava lafunció. Avis i nens podien gaudir d’aquells ocells, elsseus cants i piruetes els deixaven bocabadats. Lamajoria eren coloms, més uns pardals, omplien elsomni de la gent per sols una moneda. El pardal querebia el pinyó agafava de una caixeta ambcompartiments la papereta de la sort.

Afegim un petit record pel drapaire i per l’Home delpirulins, aquest últim carregat amb la gruixuda barra ple-na de caramels el trobàvem a la sortida del col·legi. Elscaramels se’ls feia ell mateix al carrer Bofarull on vivia.

Els col·legis als anys 50

99

Però ningú va ser tan extravagant i oportunista,com l’Italià (veure capítol Anècdotes del Cinzano).Durant la guerra civil recollia ferralla i va fer fortuna. Esva construir una casa amb totxos trets de enderrocs, almig del Torrent de la Guineu (encara es conserva untros de la seva casa a la Rambleta de la Guineu).

On abans era un canyissar hi freqüentaven lesguineus. Ell les caçava i se les menjava. El mateix quefeia amb els gats del barri, que desapareixien de mane-ra misteriosa. Tothom deia que era ric i que tenia enconstrucció diverses cases al carrer Navas, i queguardava a la casa muntanyes d’or i plata; més l’Italiàsempre portava el mateix guardapols miraculós (ningúsabia de quin color era, de brut i deixat) i els seus llargscabells no sabien el que era un barber.

Però ell tenia un somni, un somni del que sempreparlava. Volia tornar a Itàlia per recollir un tresor quehavia amagat durant la Primera Guerra Mundial.Aleshores va tenir que fugir i ja no va poder trepitjar elseu país. Ja en temps de Franco va tornar a Itàlia d’onretornar desfet doncs no va trobar-lo. Un dia es vaproduir un incendi a ca l’Italià. Ell com una fera es vallençar entre les flames, per poc s’hi queda, i va sortiramb una bossa plena de monedes de plata. Peròaleshores mitja casa es va enrunar pel foc, la que donavaal Torrent. Els bombers van treure d’entre las runes novoleu saber la de coses, fins i tot un Jeep sencer.

Després d’aprofitar tot el que va poder ja no se’l

100

va veure més. En el tros de la casa caiguda els nens delbarri durant anys anaven a excavar perquè s’hitrobaven monedes enterrades.

Anem a un altre personatge. Una dona que tot elbarri coneixia com La Gilda. En un altre temps havia sigutuna ballarina de fama, però ja era vella i es creia jove iatractiva. Portava sobre la cara varies capes de polsosde colorets. Vestia durant tot l’any vestits de pells deguineu que pertanyien a temps ja passats. Era una donaanacrònica i molt mal parlada.

En una ocasió durant una festa de barri va pujar ala tarima a ballar i al dia següent anava presumint perlas tendes del barri: «fixeu-vos si el vaig fer bé i comm’estimaven que em van tirar: ensiams, carxofes, peres,tomaques, albergínies, i fins i tot unes sabates bennoves.

Canviem de nou. L’Adela es va casar amb un noivingut d’Itàlia per treballar amb els mosaics de la Sa-grada Família. Era un artista en combinar pedretes decolors. També va treballar a l’Hospital de Sant Pau i ales voreres del Passeig de Gràcia. Però del que es tractaés de la seva filla gran, que estudiava ballet i era moltguapa. Però un dia, a la postguerra, la van raptar i novan saber més d’ella fins passats set anys, que van rebreuna carta d’ella, enviada des d’un país moro, en queels deia que tenia una nena, per si en volien fer-secàrrec. I que no avisessin a la policia ja que aleshoresmatarien a la nena. Els avis hi van consentir i en l’estació

101

de França un desconegut els hi va entregar la nena,però no van poder veure a la filla.

El Rafael era el barber del costat de Casa Nostra.En morir atropellat pel tren, al creuar La Via (Meridia-na), va agafar la barberia el Ramon To. Aquest vivia aFrança on estava casat i tenia una filla. Era a Barcelonavisitant als seus familiars quan va esclatar la guerra i jano va poder sortir. Aleshores va llogar la barberia delRafael (a Rosselló-Palència-Bofarull). Desprès de moltesfatigues, en el 1950 va aconseguir un permís d’un mes,amb dos avals (el Melcior i el Pepet que se la van jugarja que sabien que no tornaria).

El Florencio va ser el barber que va substituir el Ra-fael. Era d’un poble de l’Aragó. Allà va abandonar lafamília per fugir amb la Pepita, la seva neboda, a la queel portava vint anys. Van passar anys i mentre el barberse’l veia vell i acabat, la Pepita estava en plenitud; quanaquesta va recollir a casa el seu nebot que havia vinguta estudiar a Barcelona. Van passar coses, fins que undia els pares del noi es van presentar de sobte a labarberia i va tenir lloc una baralla que va ser sonada.

Estem ja entrats els anys 50 i, com mostra de lagent anònima que va cimentar el nostre barri en el seufet diari, vull recordar la tasca i la lluita de dos gransmestres del Col·legi Emili Juncadella (Trinxant-Juan deGaray), que van destacar per la seva paciència ihumanitat, el Sr. Armengol i el Sr. Lomas. Aquest últimfins i tot pagava de la seva butxaca els rebuts dels nens

102

que no tenien diners. Era un temps on llegíem «Cora-zón» d’Amicis ; dos cops al dia cantàvem el “Cara al Sol”,mentre pujaven o baixaven les banderes del pati, i perla tarda ens donaven per berenar mantega i llet en pols.

Seguim avançant. Cap a finals dels anys 60, enstrobem amb el pare Leon, de Sant Joan Bosco. Homeactiu, obert, liberal i emprenedor, que era la antítesisdel Rector.

I, per últim, el Diego. Els Tallers Diego van saltar a ala fama el 1968 quan es va trobar allà el luxós cotxe de«El Santo» (una famosa sèrie televisiva). Durant la visi-ta a Espanya de Roger Moore, el conegut artista queinterpretava aquesta sèrie, li van robar el cotxe.

Els lladres robaven cotxes iguals a d’altres quehavien patit un accident greu. Canviaven la matrícula iel xassís, els pintaven d’un altre color i els venien. Elcas de Talleres Diego va sortir a «La Vanguardia» del 9de març de 1968. !

103

La Grossa de NadalSobre el any 1950, quans’acostava el Nadal, la gentestava pendent de la ràdio idel sorteig de la loteria.

Hi va sortir premiat elnúmero que duia uncarboner del Clot, el delcarrer València quasi tocanta Rogent.

Tothom el felicitava. Jaera ric, ja no tenia quetreballar mai més, per a ellel carbó ja s’havia acabat.Per això va deixar que lagent agafés tot el carbó que

104

volgués gratis. Ell ho donava tot sense pagar. Va córrerla veu com la pólvora. Eren temps de misèria i el carbóera un bé molt apreciat. Tots van anar a omplir. Hi haviagent que portava carretons i fins i tot carros.

Al vespre ja no li quedava ni la pols, però el pitjorva ser l’endemà, quan es va assabentar que tot haviasigut un error i el seu número de loteria no estavapremiat. Va resultar que havia viscut un somni, unsomni que el va arruïnar.

Anys més tard aquest bon home, treballava demosso a la carboneria del Torrent de la Guineu. !

105

Els Tresors AmagatsAl Barri també s’han trobattresors, segons el dir de lagent. Però no al túnels de labòbila «la Cubana», al Sotdels Cordelers en el RecComtal (Bofarull-Felip II) ones deia que bandolers icontrabandistes s’hiamagaven . A la nit, a la gentels hi feia por el passar peraquell tram del carrerBofarull.

Això va tenir lloc a finalsdels 50 o a principis dels 60,segons diuen els obrers van

106

trobar una gerra de fang en forma d’un pot de farmàciaantic en el què hi havia monedes de plata i coure, tambéés probable que alguna d’or.

Monedes que van vendre entre els curiosos quevan anar a mirar i en especial als clients del bar TresPins on van esmorzar. Diuen que alguns van comprarlas monedes a grapats. També s’ha dit molt (m’ho hanassegurat) que les monedes eren romanes. Però, perla forma del pot, que per cert el van foradat amb el pic,podien molt bé ser d’una època posterior.

També es deia que havia aparegut una bossa depell mig podrida plena de monedes en un estable delcarrer Navas, al davant de la fantàstica i misteriosa To-rre dels Mirallets o de les Petxines.

La troballa en qüestió crec que va tenir lloc als anys40 o 50 i, pel que em van dir, l’havia desenterrada elruc del Melcior, tot excavant amb la pota. Sembla serque arrambat a un mur hi havia un amagatall. La llosa

Aquesta bola i algunesd’aquestes monedes van

ser trobades al barri

107

que la tapava, desgastada pels anys, l’orina i les potesdels animals, es va enfonsar i allà es va trobar una bossade pell que contenia monedes catalanes i franceses dela segona meitat del segle XVII.

Algunes amb escuts catalans. Jo he tingut la fortu-na de poder tocar i estudiar alguna d’aquestes monedesquan cercava informació. Pel que he vist i he pogutesbrinar són sous i arets de coure i pertanyien als anysposteriors a la Guerra del Segadors, sent la majoria deFelip IV o de Lluís XIII.

A final dels quaranta encara eren anys difícils i lesmonedes, que eren d’or o plata, van ser foses i venudescom a metall. Durant els anys de la fam, la gent es venienles joies i monedes per poder menjar. Algunesd’aquestes eren comprades per la fundició que elMelcior tenia a la Rambleta.

La construcció dels anys seixanta i setanta de tantsnous edificis (en la actualitat no queda rastre del RecComtal) ha propiciat la trobada de gran nombred’objectes dels que no en sabem res (a ningú l’interessaque el parin l’obra). A excepció d’algun cas aïllat, comel d’una cassoleta de fang i una bola verda de vidre dequatre dits de circumferència trobades en unsfonaments al Torrent de la Guineu.

Al davant de la boca del Metro sortida Navas, a unmetre i mig de profunditat, es va desenterrar l’esqueletd’una persona. Els obrers que foradaven la calçada permillorar la ventilació de Metro han dit que es creu que

108

portava 40 anys enterrat. Cal recordar que fa 40 anyses van perforar els túnels del Metro. !

109

Les Bruixes del BarriA principis de segle es vaestendre pel barri la modade l’espiritisme, doctrinaque va agafar arrels entre lanostra gent.

La Torre dels Mirallets(Meridiana-Navas) era uncentre espiritista. Laestranya casa renaixentistaarrebossada de petxines,no sols impressionava perla seva forma de castell,sinó per un estrany perfuma herbes que se sentia enacostar-se.

110

La Sra. Montserrat dirigia el Centre. Les reunionss’organitzaven en una sala escenari, plena de llarguescortines, on la gent podia parlar amb el seus familiarsmorts. També venia aigua purificada per prevenir el mald’ull, i per espantar els mals esperits. Es deia que la Sra.Montserrat era una sanadora, que curava de gràcia,amb creus, oracions i sal.

Però la verdadera sanadora era l’àvia del Bomber(Torrent de la Guineu), especialista en deslligamentsmusculars, ossos fora de lloc, i espatllats, de la què esdeia que fins i tot curava el mal de Pot (quan els ossosde desgastats ja no aguanten el pes de la persona).

Però tornem a l’espiritisme. Amb una casa delcarrer Lope de Vega (avui Biscaia), sota la vaqueria delsArbres, al davant de la fàbrica del Cinzano, es feienreunions on la gent sortien esfereïts, ja que es movia lataula. També es feien reunions d’aquesta manera al

La Torre dels Mirallets,quan la enderrocaven

111

carrer Bofarull, prop del bar Quartilla, entre Cal Boté ila Merceria, on es deia que sortien dones a un terrat amitja nit amb llençols blancs fent el fantasma.

Amb el temps sortirien noves modes, com veurel’aigua del bolet. Totes las cases tenien el seu. El boletera com un moc de color gris. Semblava una clara deou nedant en un plat de aigua de té, al que anavenafegint més aigua de té a mida que es treia l’aigua bru-ta. L’aigua que es treia era la que, segons deien, curavatot tipus de malalties. Tot i així, les nostres gents noestaven pas tocats del bolet.

No podem tancar el capítol sense esmentar, al MagIndi que, amb el cap embolicat amb un turbant, feiacuriositat i por. L’Indi es guanyava la vida durant lasfestes de carrer. Des de dalt d’una tarima muntava elseu espectacle de màgia i endevinalles. El Mag vivia alcarrer Espronceda, per sota la Meridiana, a les casetesbaixes on estava el passatge Pujol.

Els bordegassos del barri, que volien fer-se elshomenets, s’aventuraven fins la finestra per veure lescoses misterioses que hi tenia. Per això i amb la fi deforagitar la canalla, va penjar a la finestra un esquelet,que feia moure quan se acostava algú. !

112

113

El Foc de Sant JoanSant Joan sempre ha estatuna de les tradicions mésarrelades al barri, la coca, elball, la foguera i els petards.

Aquests últims escompraven a les tendescom Cal Pepet o Ca la Tere-sa, però la joventut tambéels feia amb pólvora negra iuna metxa.

Aquests últims,anomenats trons de metxa,eren d’allò més potents iperillosos. Un tro varebentar en bocins el vell i

114

gruixut arbre del davant de Cal Roqueta.En quant a la foguera, ja un mes abans els marrecs

de cada carrer i de cada placeta recollien fustes queguardaven on podien. Dia a dia mentre s’acostava eldia començaven a esclatar petards i trons, queaugmentaven en quantitat, fins arribar el dia de la ver-bena. Pel matí, els més ganàpies feien un clot amb unmartell i una escarpa per posar la biga on se clavaria elninot.

Per la tarda es vestia una creu de fusta amb robavella, plena de palla, se li feia una cara amb un tros deroba pintada o amb una careta, i se’l posaven sabatesi fins i tot barret i paraigües. Després de clavada a labiga, se introduïa a terra, i s’apuntalava amb portes,taulons i mobles. Desprès era qüestió a posar tantallenya com es tingués per tal de fer la foguera més grandel barri.

Aquesta rivalitat per fer la foguera més gran

115

portava no poques batusses entre les colles d’un carreri les d’un altre.

En certa ocasió, devia ser cap a la primera meitatdel seixanta, els xavals de la Rambleta de la Guineu, esvan trobar que els del carrer Múrcia, els havien pres lallenya, que ells guardaven a Ca la Peo, una casa aban-donada on abans venien plats i olles, que era l’altrebanda del carrer Palència, al davant del passatge Vi-ves.

Els del carrer Múrcia guardaven la llenya darrerade la tàpia del solar on en temps havia estat el Cinzano.Per la dificultat de pispar-la i pel fet de que la vigilaven.La nit següent van intentar recuperar-la, però va serinfructuós. Tots estaven moixos, fins i tot es deia de nofer foc aquell any.

Però a grans mals, grans remeis, i els que van pa-gar l’ànec van ser els túnels del metro, que per aquelltemps estaven fent al barri.

A l’altra banda de la Meridiana (ja no passava eltren), a la Plaça de Ferran Reyes, tenien una muntanyade taulons. Aquella nit va ser memorable. Una cadenade xicots travessaven les carreteres de la Meridiana,passant taulons per sota les reixes que separaven elsdistints carrils, per portar-los a Ca la Peo.

Aquell any es va fer la foguera més gran de lahistòria, fins i tot va ser més grossa que la que van feral carrer Múrcia.

Passat Sant Joan, la policia va venir a fer preguntes

116

pel barri, sobre els taulons. Si havíem vist o sentit algu-na cosa. Sembla ser que ningú s’havia adonat de res.

Encara avui, tants anys desprès, quan es parlad’una foguera gran es diu: es quasi tan gran com aque-lla que vam fer quan es construïen els túnels del me-tro. !

117

El Diables de NavasAls anys 80, al Barri de Na-vas hi havien dos esplais: elde la Caixa d’Estalvis, situata l’edifici del Col·legi SantJoan Bosco, i l’Esplai Navas,situat al baixos del número212 de l’avinguda Meridia-na.

El primer era controlatpels Salesians i eraconsiderat per la gent delbarri com «de bona classe».El segon estava en un localdeixat a la joventut del barrien usdefruit en morir la

118

propietària i eren els mateixos joves qui l’administraven.Els nois i les noies més grans feien de monitors dels

més petits i amb pocs recursos van fer tota una sèried’activitats pel barri que no feien els «rics» (per veurecine o teatre, la gent s’havia de portar la cadira).

Dels mateixos nois i noies que es reunien per ferexcursions i altres activitats pròpies de l’Esplai, vansorgir els Diables de Navas.

Convertien les seves actuacions en veritables obresteatrals. Amb arguments i paròdies (cal destacar larepresentació del Titot), es burlaven de polítics,banquers i bisbes. !

Els Diables preparantl’escenari per una actuació

Primera generació de diables: Pepo, Manel M.,Víctor, David, Emilio, Neus, Xavi A., Edu,Marisa...Segona generació: Manel P., Elena, Sergio,Iratxe, Dani, Javier G., Óscar, Quim, Marc,Mireia...

119

ComiatEspero que els hagi agradat, encara que sóc

conscient de que les més sucoses anècdotes s’hanquedat al tinter. Moltes per ignorància, i algunes perquèja són prou conegudes i ben documentades.

No puc acabar aquestes anècdotes, sense rendirel meu petit homenatge de rècord i admiració a totes ia cada una de les persones que ens han precedit, jaque amb la seva feina diària, las seves il·lusions i lesseves misèries, han anat posant una a una totes lespedres amb què s’ha edificat el nostre barri. Barri queno sols s’entén com carrers i edificis, sinó com l’esperitque ens ha fet a nosaltres tal com som. !

Joan Bargalló Busquet,

el fill del Pepet i de l’Apolonia a qui dedico aquestes anècdotes.

120

BASIANA, X. et alia, La Sagrera: del Rec Comtal al TGV, Barcelona: Vers Art, 1997.

COMISSIÓ DE L’ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE SANT MARTÍ DE PROVENÇALS,

Apunts per a la història de Sant Martí de Provençals, Barcelona: Ajuntament de

Barcelona, 1982.

Història de Sant Martí, Barcelona: Escola Sant Joan Bosco, 1994

FREIXA, J. et alia, El nom dels carrers del Clot i Camp de l’Arpa, Barcelona: Arxiu

Municipal del Districte de Sant Martí, 1988.

Història de Sant Andreu de Palomar en còmic, Barcelona: Comissió Cívica del

Mil·lenari del poble de Sant Andreu de Palomar, 1993

SOCIETAT D’ESTVDIS DE LA VERNEDA DE SANT MARTÍ, Resum històric de la Verneda

de Sant Martí, Barcelona: 1981.

Bibliografia