1

LLEGENDA DE SANT JORDI (Versió de Joan Amades)

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa

les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny,

amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era

l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no

faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar

qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat

va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort

seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet,

car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans.

I heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del

monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar

a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable,

i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i

s'avingué a que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al catau

de la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com se n'anava

al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove

cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella,

esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el

veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni

a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar

del sacrifici la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el

veïnatge d'aquell monstre.

I entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig

del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era sant Jordi,

lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i el monstre

seguí tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la

2

baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig

de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no

la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a

combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc, i així ho havia

fet amb la protecció divina i per manament diví; per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no

mereixia cap premi. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin

i veneressin Déu tal mereixia, i desaparegué misteriosament com havia aparegut.

3

LEGENDA O SVATÉM JIŘÍM

Bylo nebylo, v jednom království měli velké jezero a u něj se usadil obrovský drak,

který otrávil celou zemi. Všichni obyvatelé města se shromáždili, aby ho zabili, ale když jej

zblízka uviděli, prchali. Jednou za čas přicházel drak k městu, a když na lidi dýchnul, otráveni

zemřeli. (U močálu se údajně nacházel pramen, který město zásoboval, a tak museli každý den

na chvíli vypudit draka z hnízda kvůli vodě.) Proto mu obyvatelé začali dávat každý den dvě

ovce, aby více neškodil. Když už ovcí ubývalo, dávali mu jednoho muže a jednu ovci. Nakonec

král vyhlásil nařízení, že se losem určí někdo z dětí a mládeže, ať je chudý nebo urozený. Tak

byly náhodně vybírány oběti, dokud los nepadl na královskou dceru Cleolindu. Král sliboval

lidem zlato a stříbro, když nechají jeho dceru naživu, ale obyvatelé se rozhořčili: "Vy jste

vyhlásil to nařízení, a naše děti jsou teď mrtvé, vaše dcera musí být také obětována, jinak

podpálíme váš palác a vás s ním". Král se rozplakal a řekl dceři: "Nikdy neuvidím tvou svatbu."

Poprosil obyvatele o osm dní odkladu a ty mu byly přislíbeny. Pak král ustrojil svou dceru jako

nevěstu a dal jí své požehnání, jakoby se vdávala. Odvedl ji k místu, kde drak žil, a odešel.

Právě projížděl kolem svatý Jiří na koni a když uviděl dámu, ptal se jí, co zde sama dělá.

Princezna Cleolinda odpověděla: "Jděte rychle pryč, mladý člověče, jinak také zahynete." A

vypověděla mu všechno o tom, jak musí být dodána za potravu drakovi. Jiří jí na to řekl: "Nic

se nebojte, já vám ve jménu Ježíše Krista pomohu." Ona však nesouhlasila a prosila ho: "Pro

lásku Boží, jděte svou cestou a nechte mne tu mému osudu. "Tak tam spolu mluvili, když se

objevil drak. Jiří vytáhl meč, udělal jím znamení kříže a směle vyrazil proti drakovi. Zasáhl ho

mečem a drak zraněný padl k zemi. Jiří zavolal služku, aby mu přinesla opasek a ten drakovi

uvázal kolem krku. Drak se najednou choval mírně a nechal se služkou odvést do města. Když

ho lidé viděli, prchali do hor a volali: "Běda ! Běda ! Nyní všichni zemřeme!" Svatý Jiří došel

až k nim a pravil: "Ničeho se nebojte, věřte v Boha, Ježíše Krista a nechte se pokřtít, já pak

zabiji draka." Král i všechny osoby se daly pokřtít. Jiří draka zabil úderem do hlavy a pak

poručil, aby připravili čtyři dvojkolové kočáry s voly a odvezli draka z města ven.

Ve městě bylo pokřtěno patnáct tisíc občanů, nepočítáme-li ženy a děti. Král nechal

postavit kostel, zasvěcený Panně Marii a Svatému Jiří, u nějž vytryskl pramen živé vody.

Nemocní sem přicházeli, a když se napili, uzdravili se. Král také nabídl Jiřímu velké množství

peněz, ale Jiří to odmítl, a věnoval ho chudým. Králi přikázal čtyři věci: udržovat kostely, ctít

kněze, poslouchat pilně bohoslužby a mít soucit s chudými a ubohými. Nato políbil krále a

odešel.

4

ZÁVR BÁSNĚ ČESKÝ SEN Josef Kainar, 1953

Je český obzor hluboký jak džbán a jeho vzduch je silnější než víno.

Kdo ale cizí chce jej pít, jen z vůle, a neplatit, buď zavčas varován!

Ty klidně z něho pij, ty spící český synku, ať ve tvém snu jak ve snu husitském buší tvé srdce starou českou vírou,

že nelze člověku se smířit s útiskem, že svoboda, to není lidská šíje,

kterou lze zlomit v oprátce, ať už ji strojí čert anebo ďábel ve jménu boha nebo bohatce.

A pro tu víru pyšných žebráků, a pro tu víru slavných pokolení

smíš spát jak v peří, vzpurný český synku, a měsíc ti smí paprskem psát verše na peřinku.

To pro dělnickou krev, co vsákla v kámen dlažby, když konejšili páni salvou hněv i hlad,

to pro krev dělnickou, ty synku české mámy, s medvídkem svým se můžeš objímat,

to pro hřbitovy Stalinových reků, kteří jsou u nás věčným noclehem,

smíš spát jak jádro v jablíčku, jak smrček pod sněhem.

A co jak jablíčko – to vedrem padá k zemi, sníh zjara ztaje, smrček zkácejí.

Však tebe chrání Sen, jenž roste časy všemi, vždy košatěji,

a vždy krásněji, a ty jsi v něm a on je v tobě skryt, a oba jedno jste v té české noci širé.

Spinkej, ty mámin mazlíčku. Spi, příští bohatýre.

5

ZE SBÍRKY DVĚ LÉTA Egon Bondy, 1989

Jak jste věřili ve svobodu A zbyla z ní svoboda obchodu

t. j. podvodu. Zalízt pod vodu

a tam utopit byste se měli vy co jste na Václaváku v nadšení vyváděli

To co jste chtěli jste dostali: zas vám akorát nasrali

A rvát vlasy by si měl pan Havel jak to s váma sválel.

6

NO PASSAREM Natàlia Soler Gonzàlez

(Els que volen ser lliures de vegades es troben abocats a marxar de la seva terra. Com

està passant darrerament, alguns ho fan forçats per les circumstàncies. Aquest relat ens apropa

a uns últims moments viscuts abans d’aquesta partida.)

Els pèsols arriben amb el campionat del món d’hoquei sobre gel. Quan aquests ximples

tallen el glaç a gran velocitat, a les parades dels mercats a peu de boca de metro arriben les

baines de les perles verdes més preuades. Rabassudes i plenes, totes elles atresoren els fruits

que em donen la pista inevitable que és primavera: al maig, pèsols en abundància i competició

d’homes enormes, desdentats i feliços. Cada any igual. Els pèsols em fan més gràcia que els

patinadors sobre ganivets, però tot fa bullir la sang en la mesura justa i primaveral.

Aquell any, la meva arribada havia coincidit justament amb la temporada de pèsols i de

patinadors corpulents. Uns dies abans encara era a casa, i en Pep a la banqueta. Els dos

abandonàvem al mateix temps, si és que es pot dir així.

Poc abans de la partença, aquell vespre estàvem asseguts a la primera taula. En Pere

estava nerviosíssim. Es va aixecar més d’una vegada d’un estirabot, empentant el seient enrere

d’un cop de cul. “No passarem”, va vaticinar. Jo esperava que no tingués raó. El local estava a

rebentar, com el dia del clàssic. Seguint el meu ritual tradicional, havia preparat la meva pizza

customitzada: massa casolana, ingredients en sintonia amb algun element gastronòmic-cultural

del rival o bé propis, i un missatge escrit amb aquests ingredients, per donar ànims als nostres

nanos i propiciar la victòria (...) Aquell dia hi havia escrit amb brittish bacon un “bye blues”.

No van ser els blaus del Chelsea els que ens van deixar: aquest missatge, graciosament, es va

transformar en un comiat de veritat uns dies després.

La derrota va ser amarga, com la melmelada de taronja que acompanyava el bacó, el

formatge blau, la tonyina i la mozzarella, però el piscolabis ens va deixar un molt bon gust de

boca. En Pere no se’n sabia avenir, ni d’una cosa ni de l’altra. Vam estar d’acord que havíem

deixat el més bo de la nit pel final, perquè si l’haguéssim degustat al principi amb l’agitació

se’ns hagués posat fatal. Hagués estat una llàstima, però estàvem moixos igual.

Ja ho estàvem el dia del clàssic, quan vaig portar la meva pizza més catalana de totes

que no va servir tampoc de res, ben plena de faves, botifarra negra, cansalada viada, escalivada

7

i mozzarella. Allò era un deliri, gairebé com veure que per primera vegada ens guanyaven el

partit.

Pel clàssic havia dut vi de raïm de maduixes que havia veremat aquell any amb el pare.

Amb el vinet vam eixugar les penes a la barra. Recordo que un autòcton va sortir de la cuina

aguantant una caixa de cervesa amb el penis. Va causar sensació, però es veu que no era el

primer cop que ho feia per guanyar-se els favors dels cambrers. Va guanyar-se la següent ronda.

El borratxo de torn, un personatge diferent del de l’aixecador de caixes de cervesa, intentava

posar en ordre una presentació oral sobre els plaers més plaents de la vida planera. No se’n

sortia gaire, però la seva teoria començava pel darrera, i avançava cap endavant, col·locant

l’acte amorós ja en tercera posició del rànquing. La noia que l’escoltava estava totalment

d’acord amb ell però la resta d’interlocutors van fallar totes les seves respostes, com si

estiguessin jugant a algun concurs. A mi tot em feia força gràcia per culpa de la graduació

anònima del vi de maduixes. (...)

Quan vam perdre contra el Chelsea vam decidir d’anar directament al local de nit del

poble on havíem passat estones a recer del cel obert. El lloc era buit perquè ja era tard, però

amb el poc quòrum que havíem mogut amb nosaltres en Pere i jo, vam resistir perquè no

tanquessin abans no arribessin els reforços. Es van unir a nosaltres un parell de companys i el

borratxo de torn, que havia arribat al local de nit una mica de tort. Després es va posar a jugar

al billar, i encara ens va guanyar a tots. Havent resistit amb les botes posades, vam continuar la

marxa per acabar en un tuguri que no havia trepitjat des dels vint o menys. Així vam rubricar

una altra nit ofegant laments en gots de vi i cervesa estrangera. Ja no sabíem fins a on arribava

el joc i des d’on començava la partida real: la veritat més feixuga i més fotuda era que marxava

al cap de dos dies.

Aquells dies m’havia quedat sola a casa, així que vaig demanar a en Jordi si em podia

portar a l’estació, que no podia sola amb tantes maletes i tanta pena. Al cotxe vam parlar de les

seves classes, i també del meu llibre. Em va demanar quin títol li posaria, pel que, en aquell

instant, li vaig haver de respondre: “no ho sé, encara”. Em va dir que el títol, de moment, li

agradava molt.

Ja a casa, l’última d’en Pep la vaig titular erròniament “la primera d’en Tito”, i la vaig

guarnir amb salami, mozzarella, pebrots picants, mascarpone i pera, quan els pèsols i els

patinadors de gel corpulents ja eren a totes les portades dels noticiaris de Praga i jo em trobava

altre cop, i per segona vegada, a l’exili.

8

1766 Antoni Ferrando

El baró llegia la gaseta a la galeria. La mateixa paraula, “gaseta”, era nova, no l'havia

sentit mai. Mentrestant, esperava que li portessin la xocolata. S'havia acostumat a prendre'n a

casa de don Rafael, que li havia donat el nom del botiguer, i a ell va córrer a fer-se'n comprar.

La seva cuinera encara no la feia tan bona, però s'hi anava acostant.

A la gaseta hi havia notícies sobre morts, naixements, casaments i prometatges. S'havia

casat un tal Erasme Gònima, el director de la fàbrica dels Magarola, amb la filla d'un tal Coll,

industrial. S'hi descrivia el banquet i qui hi havia assistit: el bisbe, el capità general. Déu n'hi

do, la gent del caler nou. Allò estava escrit d'una manera que el va fer pensar en les coses que

llegia en veu alta don Rafael d'Amat. Eren passatges del seu diari, i eren sobretot moments

d'allò que ell definia com “la bona vida”: una successió interminable de dinars, berenars i

sopars, passejades per Gràcia, Sant Martí, Horta i Sant Andreu, i totes les misses que l'home

escoltava, no se'n perdia ni una. Els capellans eren assidus a aquells berenars, on sempre hi

havia algun hàbit o sotana, i cadascun d'ells endrapava per dos. La diferència, comparat amb el

que es podia llegir a la gaseta, era que don Rafael tenia una certa gràcia i feia servir la mateixa

llengua catalana que el baró sentia quan parava l'oïda al carrer, al mercat, o en el xerrar de les

minyones. En canvi, el seu amic advocat, el redactor d'aquelles notes, gastava el castellà

campanut que devia haver enganxat a l'audiència, entre els jutges i els funcionaris castellans

que devia freqüentar. Es feia pesat de llegir.

La gaseta també duia notes sobre vaixells entrats i sortits del port, la nacionalitat, el

tonatge, el càrrec. Una nau de Londres que portava teles estampades i se'n tornava plena

d'aiguardent. El baró va pensar en les seves vinyes. La renda de la terra era l'únic que entenia a

l'hora de parlar de diners. Però entenia la importància dels qui convertien el fruit de la terra en

vi i aiguardent. Entenia que tot està relacionat, optava per estar lliure dels maldecaps de

l'elaboració i alhora admirava tota mena de fabricants i menestrals, per l'enginy, la capacitat de

treball, les ganes de progressar. Aquí diferien amb don Rafael. Ell parlava de tota aquella “gent

nova” ara amb irritació, ara amb sornegueria, i el públic a qui llegia el diari (altres propietaris

rendistes, les senyores, algun capellà o monjo) reia, mentre sucaven melindros en una xocolata

espessa i aromàtica, de qualitat superior.

La gaseta duia notícies de la cort a Madrid i els tumults provocats entorn d'Esquilache,

el ministre italià del rei Carles. La guàrdia valona havia fet algun mort.El poble estava indignat

9

i demanava que baixés el preu del pa. El rei cedia en algunescoses. Com acabaria tot? La

resposta en el pròxim número. La notícia va alterar el baró: és que no ho veien, la gent de la

cort al voltant del rei? Fora els estrangers, pa per al poble, pau. Es va quedar amb les ganes de

saber més: compraria el pròxim número. L'advocat tenia raó, però preferia deixar-li diners, entre

amics, sense interès, que no pas participar en el negoci. Ell l'entendria: li desitjava tot l'èxit, li

donava suport, però a l'hora de parlar de diner que no el traguessin de la renda de la terra. Ja

estava massa gran, s'atabalava. Alhora el baró era conscient d'estar mirant per ell mateix, perquè

no li podia fer cap mal tenir content i ser amic d'un advocat ben relacionat a l'Audiència.

La minyona va arribar amb la xocolata, l'hi va servir. El baró la va tastar. L'espessor,

l'equilibri del dolç i el punt amarg: tot exacte. Va tancar els ulls. Quan els va obrir, la minyona

se l'estava mirant, amb expressió interrogativa:

–Perfecte, li dius a la Dolors que perfecte. –La noia va fer un somriure lluminós, i es va

retirar. El baró va pensar que les novetats i les coses de moda no estaven tan malment, després

de tot, va sucar el melindro i es va concentrar en la tassa de xocalata que, ara sí, no tenia res a

envejar a la que servia don Rafael d'Amat, el baró de Maldà.

10

STRACH ZE SVOBODY Alžběta Kroupová

Blance se zdá sen. Je nahá uprostřed davu, už zase.

Nikdy by ji nenapadlo, že by se takové situace měla bát, dokud jí to nebylo řečeno.

Babička jí v období dospívání vysvětlila, že lidské tělo je ovládané hříchem a právě tak s ním

musíme nakládat. Blanka si ani nestačila všimnout momentu, kdy z malé holčičky vypučela

v dívku, a to byla pro babičku právě ta svízel. Ta si toho všimla velice dobře. Blanka si pouze

povzdychla nad faktem, že musí vyhodit svá oblíbená trička a mikiny, protože rukávy, které

byly dříve až přespříliš dlouhé, jí nyní vytvářely takzvaný hodinkový rukáv, a to se u mikin prý

nehodí. Nevěděla přesně proč, ale Blanka teď už nesměla ležet pod velkým platanem na zahradě

jenom v kalhotkách a už vůbec ne na zádech. Nesměla si protahovat záda nad večeří u jídelního

stolu, to se pak setkala s babiččiným káravým pohledem. Nesměla skákat na strýčka Antonína

tak jako dřív, když si hráli na přepadení medvědem. Tyto svobody a pošetilosti byly kýmsi

vyměněny za podivné povinnosti. Podle Blanky bylo nejhorší dospěle-tělesnou povinností držet

stále nohy u sebe.

Nyní Blanka stojí uprostřed davu – dětí s cukrovou vatou a balónky, děvčaty

s vystřelenými papírovými růžemi, chlapci, co ještě z pušky nevystřelili i těmi, kteří už si hrdě

s bradou nahoru kráčí vedle svých vydobytých dívek, lidí veškerého věku a dobře se bavících

– už zase nahá. Od té doby, co ji babička upozornila, že sen o vlastní nahotě uprostřed houfu

lidí je nejhorší ze všech typů snů, opakoval se Blance tento scénář pravidelně.

Říká se, že sen skončí, když si spící uvědomí, že se nepohybuje v bdělém světě reality.

Pro Blanku toto martyrium však nekončilo, ba naopak. Tenhle sen nikdy neskončí, dokud ho

nevyřeším, pomyslela si Blanka. Podívala se na své nahé tělo, neměla boty, ale ani tak necítila

chlad. Když vzhlédla zpátky, zjistila, že si jí nikdo ani nevšimnul. Rozhodla se požádat o pomoc

kolemjdoucích a ptala se jich na příčinu děsu, který ji měl hned na začátku snu posednout, ale

který se nedostavil. Lidé krčili rameny, kroutili zamyšleně hlavou a dávali nejrůznějšími

grimasami najevo svou nevědomost. Poté k Blance přistoupila malá holčička v kanárkových

šatech, Blanka měla pocit, že by se měla jmenovat Erika nebo snad Ericha, a popadla ji za

malíček. Blanka se k Erice sklonila a ta jí cosi pošeptala do ucha. Klidný a jistý výraz dívenky

Blanku přesvědčil, že to, co jí právě předala, je pravda pravdoucí. Když potom konečně ze snu

odcházela po asfaltové silnici a bosa, opakovala si pro sebe potichu tu moudrou větu: Možná

mají lidé jen strach ze svobody.

11

LA LLIBERTAT David Caño

La llibertat és un estat permanent sense fronteres,

és oferir amor clandestí com una droga

a plena llum del dia, és no claudicar en l'intent,

és sincerar-te.

La llibertat és conviure amb el desordre del desig

i no justificar-te, és blasfemar

i fugir dels visionaris, és condemnar-te a l'oblit

dels capatassos, és dignificar mots tals com

Revolució, Insurgència, Autoorganització.

La llibertat és desmitificar i fer caure totes les estàtues,

és suprimir, definitivament, la falsa amistat amb traïdoria,

és profanar la voluntat de control del misticisme, és oblidar el pecat, la mala consciència,

els remordiments de la moral perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses

com palaus, com presons,

amb patis enormes on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit, un mentider coix, un dictador mut,

una rumba dansant al voltant d'una foguera, les calces de la cambrera fent de bandera negra

a l'estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades,

de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes,

mentre l'últim ideari ens escalfa els peus, i ens ajuda a fer el sopar...

12

La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual,

és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo,

és emancipar-te del tedi, és la vida juganera,

creativa, la pervivència del dubte, l'abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és la llibertat?

13

EL SENTIT DE LA PARAULA Petr Zamazal Mansten

Parlar de la llibertat!!!

Sembla un tema fàcil. Tothom l’utilitza però molt pocs saben què significa. El sentit de

la paraula. D’entre molts d’altres, el sentit de decidir per tu mateix, pels teus.

…la cançó sona pujant el volum poc a poc, per no espantar ningú…

…estic intentant arribar al despertador, però ja és tard. L’Olga, amb un moviment

instintiu apaga el mòvil i torna a arrepenjar-se sobre la meva espatlla i m’abraça uns minuts

més.

Al passadís els nostres camins es separen i jo segueixo cap a la cuina. Amb el ritual

enregistrat al disc dur cerebral, poso en marxa la cafetera i destapo la capsa de les galetes, paso

per l’habitació de l’Ester per escriure-hi el que vam parlar ahir a la nit, deixo la roba plegada a

la taula d’estudiar de l’Edgar, en definitiva les tasques primeres de cada dia.

Però avui, alguna cosa és diferent. És diumenge, el primer dia del mes d’octubre i ens

hem llevat quan el rellotge s’estava menjant els primers minuts de les 4 del matí.

Prenem els nostres cafès intentant parlar de coses simples i amagant la pressió que

portem acumulada en algun racó imaginari, xiuxiuejant per no despertar els nanos. Un paraigua,

una ampolleta d’aigua, dues preses petites de xocolata, un jersei cargolat per fer-lo cabre dins

la bossa, comprovació de la bateria del mòbil, retoc final davant del mirall…. i marxem.

L’estic mirant al petit espai de l’ascensor. L’estimo, i em fa ràbia que, moltes vegades,

no puc trobar les paraules adecuades per dir-li el que significa per a mi. Ens entenem només

amb la mirada, amb els gestos, i podem llegir als nostres ulls les alegries, les tristeses, les

preocupacions. Ara està callada, mirant a terra i pensant. Pensant en la Nina, l’Ester,

l’Edgar, tan joves, en la Margarida i el Ricard, ja grans però segur que d’acord amb ella en la

decisió presa ja fa dies. D’acord amb ella per fer valer els seus drets més elementals, els dels

seus companys a l’escola de la seva infantesa, de la seva joventut, els seus drets com a

ciutadana, mare, dona, persona… Sempre ho ha intentat solucionar tot amb ma esquerra, sempre

conciliadora, patint més pels altres que per ella mateixa i sempre amb por als canvis que puguin

trencar l’estabilitat: sempre tant en el paper de mare!

Però en aquest cas, fins i tot ella ha dit que ja n’hi ha prou!!

14

Obro la porta de l’ascensor i sense dubtar em dóna la ma. Està decidida.

El carrer fosc ens convida al seu regne amb silenci solemne. Només el forn de davant

de casa, amb les portes obertes, ja està en marxa, explicant als qui no ho entenen, per què els

despertadors del carrer Calvet fan olor de xocolata, de croissant i de pa.

Caminem amb pas ràpid. A la cantonada amb Avenir ens creuem am la família del

Robert, el de la floristeria de dos carrers més amunt, i la seva dona i els fills ens tornen el bon

dia amb somriures i una barreja de complicitat. Des de la Diagonal, puja un altre grup i una

mica més enllà, la porta d’un edifici es tanca darrera d’una parella. En uns minuts ens creuem

amb més gent decidida com nosaltres a canviar l’amabilitat d’un matí tranquil de diumenge a

casa, pel carrer mullat d’una fina pluja. Tots coneixem el camí; és el de l’escola de cada dia, el

del futbol a la tarda, el de les reunions de pares, peró avui els fills estan al llit i els pares estarem

a classe. Sense professors, sense llibres de text, però hi serem. Perquè hem de ser-hi. Perquè

estem decidits.

El carrer davant de l’escola sembla un formiguer. Són les 5 i la cua ja arriba a la

cantonada; enginyers, mestresses de casa, oncles, arquitectes, iaies, mestres, paletes, metges,

pares…. una salamandra negra amb els seus puntets de color de la llum de les pantalles dels

mòbils.

La deixo aquí, amb la gent que coneix i vaig cap a casa. No crec que estiguin desperts,

però per si de cas, sempre donarà una imatge de normalitat.

Els dos estan a la taula del menjador, amb els deures, llibres i ordinadors. M’agradaria

saber quina força els ha fet llevar un diumenge a les set del matí i compartir la mateixa taula

per estudiar, -penso que tant de bo passés cada dia!!!-. Quan em fan la crònica del què han parlat

amb els avis que també estan ja al carrer, veig que, després de tants dies de conversa, de notícies,

de debats, ells també ho entenen. A la seva manera, però ho entenen. Com entenen que poden

donar la seva opinió i defensar-la, que poden triar el que més els hi agrada, que poden decidir

què prefereixen fer, que són lliures en definitiva de tenir una opinió encara que no sempre sigui

la correcta; a casa, a l’escola, amb els amics, han après a discutir les coses per arribar a un

acord: ningú mana més que els altres.

Agafo el pa de pessic amb xocolata fet a mitja nit. Pregunto per darrera vegada si estan

bé i surto un altre cop de casa. Per fi ha deixat de ploure.

15

Quina gentada!! Intercanviant les darreres notícies, repartint cafès, dolços…. I guardant

el seu lloc a la cua. Els primers ja són a dins, però els problemes amb la xarxa, que van suspenent

cada cop que es reinicia, fa que tot sigui molt lent. No puc trobar ni l’Olga ni la Nina; hi ha

centenars de persones il·lusionades esperant el seu torn. Famílies senceres que volen que els

nens comprenguin la importància d’un vot, gent jove que vol expresar-se sense haver de tenir

por, gent gran, molt gran que no vol perdre una altra vegada la possibilitat de decidir per si

mateix… Deixaran passar totes les persones que tenen dificultats i cada cop que surti algú amb

cadira de rodes o del bracet de qui l’acompanya, tots l’obsequiarem amb un fort aplaudiment

que fa que, a més d’un avi, se li escapi alguna llàgrima. Quin ambient!!!! Els nervis de les

darreres setmanes van quedant lluny i cada cop més a prop, creiem que som lliures!!!

Són les 8 i si fos dilluns, començarien les classes. L’Ester tindria els seus 30 estris de

treball a punt i l’Edgar parlaria amb el Lucas de la remota possibilitat de passar a un altre nivell

en un dels seus jocs d’ordinador…

Però és el primer dia d’octubre. Les urnes i les paperetes amagades han arribat al seu

destí.

Petites gotes tornen a caure del cel. Semblen llàgrimes.

Són les 8 i l’Infant Jesús rep la seva primera càrrega.

16

L’ALLIBERAMENT Natàlia Soler Gonzàlez

Sant Jordi amb el seu cavall blanc matarà el drac en un instant. La princesa està contenta,

canta i riu sense parar, perquè el cavaller Sant Jordi

del perill la salvarà.

A la vida ens trobarem amb molts dracs dels que ens haurem de desfer si volem arribar

a ser lliures. No sempre ens podrem refiar de tenir un Sant Jordi a mà, així que animem a fer

créixer princeses valentes i decidides!

(Interpreten: Estel i Daniel Gorecki Soler, Natàlia Soler Gonzàlez)

17

MARIA MERCÈ MARÇAL A Layret

Vint bales foren, vint bales ai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre, nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble! Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales, foren, vint bales!

Malhaja qui no ho recorda, vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!

A Salvador Seguí

A vuit de març prenc camí amb ulls mossegats de pena

ai, Seguí, pel carrer de la cadena.

Cans i llops, les dents serrades! Traïdors, les mans lligades!

Que surto per maleir i la ira s’acarena ai, Seguí,

pel carrer de la cadena.

18

POZNÁVÁNÍ NOVÝCH LIDÍ Dominika Dymińska (překlad Natálie Hájková Paterová)

Sedím u snídaně s mužem, kterého miluji, a cítím,

že chci mít v životě co nejméně přátel. Poznat co nejméně nových lidí.

Nenávidím poznávání nových lidí. Jsem hrdá za každého muže, se kterým

jsem nespala. Za každou věc, kterou jsem neudělala proti sobě samé.

Nechci už nikoho poznávat, nikoho studovat o nikom nechci nic slyšet

nechci o sobě nikomu vyprávět. Všechna láska, kterou jsem v sobě vypěstovala, plave

v hluboké vodě daleko od svých břehů.

A plave a plave a plave.

Asi by se nemělo hodnotit lidi podle vzhledu, podle toho, s kým spávají, jaké berou drogy

a jestli vůbec, jaké mají názory a běžné zvyky podle toho, co si myslí, i když si nemyslí nic.

Je těžké nehodnotit lidi podle toho, jakými lidmi jsou.

19

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM Salvador Espriu

No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec,

i ens sentim sempre mirats pel blanc esguard del cec,

on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

20

LA CIUTAT LLUNYANA Màrius Torres

Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

21

STEJNÉ MOŘE JAKO KAŽDÉ LÉTO Esther Tusquets

Mám tedy před sebou stejné lavice z tmavého dřeva s nápisy trpělivě vyrývanými při

malátnosti školních hodin – několik, mnoho jich bylo přidáno, ale samozřejmě že ty z mých

časů zůstávají neporušené pod možnými novými vrstvami barvy -, stejná je něžná chvějivá

zeleň za vysokými okny, šelest stromů na náměstí, který není slyšet, jen pouhým okem lze

vidět, jak se větve nahoře komíhají, jako by se všechno jarní teplo snažilo neochvějně vnikat

do stále do stále studené a tmavé posluchárny: a stávalo se to za takovýchto rán květnového

času zkoušek, kdy venku šumělo jaro a uvnitř byla stále ještě ta nejtužší zima, za takovýchto

rán, kdy jsme již stáli na prahu třídy, téměř jsme se chystali vstoupit do knihovny nebo do

místnosti semináře, stávalo se to za rán, jako je to dnešní, kdy jsme si náhle uvědomovali, že

samotná podstata lidské svobody, plnost lidské existence, to, v čem spočívá naše nejvlastnější

lidství, sestává z něčeho tak jednoduchého jako vyjít na ulici a vydat se na procházku k moři

(třída Las Ramblas vypadala jako velký zelený předoucí kocour se špičkou ocasu ponořenou

v moři) a nemuset vstávat na zazvonění budíku, nemuset se oblékat a chvatně snídat (abychom

ve škole byli přesně v devět), neriskovat, že na chodbě zkřížíme cestu podsaditému knězi, který

nás měl domněle vyučovat řečtině a latině, protože jsme ze třídy utíkaly minuty, vteřiny před

jeho příchodem (nacházím se nyní na druhé straně, za groteskní katedrou prožranou od

červotočů, která každým dnem musí spadnout, a snad jsem ani nepoznala tváře chlapců a dívek,

kteří vedle mě při příchodu v protiproudu do zimy proklouzli ven k jaru), že svoboda spočívá

v tom, aby člověka nevěděl, že do zkoušek zbývají pouze tři, čtyři, patnáct dní a zbývá ještě

naučit se deset, patnáct, dvacet lekcí, všechny lekce, snad možnost vyjít na ulici a vydat se na

procházku k moři – a poté si naplnit ústa prvními z tisíců jahod se smetanou – měla charakter

svobodného, neopodstatněného, téměř dokonalého činu a věřím, že to byl částečně ten výraz,

ta slova, co se nám tak líbilo, protože to znělo dobře, ulít se z hodiny a vydat se na procházku

k moři.

22

LLIBERTAT Joan Margarit

La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d'estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d'eleccions. És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l'amor als parcs. La llibertat és quan comença l'alba

en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l'exili.

La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil. Una forma d'amor, la llibertat.

23

JAKO V DÁNSKU Karel Skrabal

Jako chlapec, kterému se nechce opustit dětský svět Jako blues větrných elektráren

Jako dokonalá elegance projíždějící centrem Kodaně na dámském městském bicyklu Jako ulička kde voní marihuana která dětem smrdí

Jako ptát se plachetnic přijíždějících do přístavu: Kde jste byly? Jako ten pocit co přijel po mostě z Malmö a odvezl ho trajekt do Rostocku

Jako když odvane ho vítr

24

NEJLEPŠÍ KÁMOŠKA Karel Skrabal

Je to komnata kam nesmíš Radikální odpověď na genderovou nespravedlnosti světa

Pomsta za nízký plat kolegyně a všechny sexistické dvojsmysly vyšlé z tvých úst Je to Institut pro plánování studené války všedního dne

Organizace dbající na jediný a správný popis světa Je to intenzivní spojení myšlenek

klenoucích se přes hory lány oceány a telefony Je to tradice kterou nikdy nedoženeš

začalo to někdy na základce nebo na gymplu Je to ritualizované svaté a nezlomné

Je to nekonečná zásoba vína Je to pevné a věčné

Jsou to slevy na boty a sezónní výprodej bio mléka

Je to náboženství ideologie i diktatura Je to láska bez tebe

Je to jóga bez žíněnky Je to moc drtící noc

Je to den kam utekl sen Je to dortík s čokoládou

Je to matkou sestrou i dcerou Je to nejpřijatelnější incest

Je to nedosažitelná dimenze sexu Je to porno v morseovce Je to nejlepší kámoška

Je to přesně to na co ty nemáš Jen když to končí

nikam se neschováš Jsi pořád stejným klukem co neutek před holkama

a zůstal sám stát s vylitým bublifukem

25

UNA TERRA LLIURE Quim Ponsa

Damunt de l'herba de cara al cel

somniava amb volar. Tancava els ulls

i deixava els somnis de manera lliure remuntar. Damunt de l'herba virginal consumia estones marcides, sota el sol, a frec del vent somniava una terra lliure

i presons obertes als quatre vents, I somniava somnis d'adolescents, on la sang bullia en cada arteria on la terra renaixia efervescent.

I de tant somniar vaig oblidar viure, somniant com sempre, una terra lliure.

26

CLIC Sònia Serrabao

És aquí on em sento viva en aquest refugi de

paraules que lluiten per ser escollides.

Aquí recupero l'ànima que havia perdut en no sé quin paratge.

I el verb brolla fins a descobrir

la superfície perfecta el temps necessari la grafia precisa.

Clic. Entre paraula i paraula llibertat. Llibertat en la paraula mateixa

en la paraula "lliure" en la caiguda d'una ploma

o la flama de l'espelma. I si amb paraules

puc dir lliurement

que em sento viva potser

millor callar. Clic.